Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 28, 2011

No som nosaltres, Benet, els qui hem escollit estar sols.

Amic Benet XVI, l'altre dia vas dir que el mal profund, arrelat a l'ésser humà i a la història, és la separació de déu; l'orgull pretensiós que tenim els humans d'actuar sols, deixant de banda déu; el poder que intentem posseir damunt de la vida, competint amb déu i ocupant el seu lloc; la supèrbia de decidir el que és bo i el que és dolent. Permet-me, si et plau, que et manifesti el meu desacord. En la meva modesta opinió, no hi ha més opció que actuar sols, perquè, a efectes pràctics, estem sols.

Davant l'arbitrarietat amb la qual un volcà, un terratrèmol o un càncer, actuen damunt les persones, independentment de si són més o menys bones, o de si demanen o no ajut a déu en les seves desgràcies, no ens queda més opció que treballar ben sols per aconseguir una vida millor pels nostres congèneres. L'opció d'esperar, sense fer res, que déu solucioni els nostres problemes, i la il·lusòria esperança que retroni la seva veu des del cel per dir-nos què és el que és bo i què és el que és dolent, no és una opció ni madura ni honesta. Hem rebut de l'evolució filogenètica la capacitat de comprendre, amb esforç i amb mètode, els mecanismes que governen els fenòmens que ens envolten. Aquesta és una capacitat que ens ha estat atorgada per la natura i que tenim l'obligació de fer servir, sense que ens tremoli el pols, al servei de la dignitat de les persones. Déu no ens regalarà la vacuna contra el càncer o la regeneració d'òrgans a partir de les propietats de les cèl·lules mares. Hem d'aprendre a controlar els mecanismes de la vida per a millorar-la. D'altra banda, en el nostre dia a dia, déu no baixarà a fer de jutge ni de legislador per a decidir quins comportaments cal prohibir i quins altres cal permetre dins les nostres societats; els estats que han pretès posar la suposada voluntat de déu dins dels seus codis civils i del seu sistema penal han esdevingut, i esdevenen, estats de terror i d'injustícia, on les persones no tenen llibertat per a pensar, per a crear, per a viure, per a decidir, i on la mort i la tortura són el pa de cada dia. Ningú no té el monopoli de la bondat i de la maldat dels actes. Ningú no té via directe amb un déu que, per ara, calla; i quan suposadament déu parla per boca d'il·luminats i de visionaris, la història s'encarrega de demostrar amb els esdeveniments que no era ell qui parlava per les seves boques. Imposar una moral és un acte de supèrbia descomunal. Fer-la complir amb violència, bo i excusant-se en el fet que suposadament és paraula de déu, és una forma perversa de prendre el nom de déu en va per a sotmetre les persones a visions de la vida subjectives i discutibles. L'ésser humà té l'obligació d'organitzar-se i de conviure en pau sense imposar una o una altra visió de la religiositat i de la moral a ningú. L'ésser humà ha de destriar els actes permesos i els prohibits no en funció de cap dogma religiós o cultural sinó aplicant els principis que procuren una societat lliure i digna, amb la vocació de procurar la felicitat per tots.

Enmig de l'aparent buidor de l'univers, l'única resposta coherent que té la persona humana és la decisió d'actuar amb maduresa i amb seny per posar les seves potencialitats al servei de la recerca del misteri des mecanismes que ens situen a l'atzar del salts quàntics. La comprensió d'aquests misteris és l'eina que ens permet millorar la vida. La veritat ens fa lliures. Estem sols davant d'aquests fenòmens, no pas per decisió nostre, i sols els hem de resoldre, perquè ningú més no ha fet acte de presència fins ara per ajudar-nos en aquest camp. Tenim l'obligació de destriar els actes bons dels dolents en funció de com afecten als qui ens envolten i al bé comú, i no pas seguint cap codi moral suposadament diví.

I el paradoxal és que, bo i el seu silenci, si déu existeix, no hi ha cap mena de separació entre ell i nosaltres. Ell ha permès un univers que després de quinze mil milions d'anys de canvis ens ha fet com som. Ell és responsable de la nostra intel·ligència, dels gens que ens empenyen a créixer i a expandir-nos, del nostre desig de felicitat, de l'anhel que ens mou a progressar i a ser lliures, de la capacitat de raonar i d'entendre la lògica dels fenòmens, de la possibilitat d'estimar sense por i en llibertat. Ell ha creat els nostres cossos tal com són: esclat de bellesa, estacions receptores de l'ordre extern, artistes creadors de models esclatants de llums, sons, colors, gustos i tactes, creadors de fantasies i de somnis. Ell ha procurat la capacitat que tenim d'imaginar. Ell ha establert el sexe i totes les seves variants; les còmodes i les incòmodes; les que s'emmotllen a la societat on brollen i les que converteixen els individus que les posseeixen en marginats socials. Déu no ha instituït els colors, sinó l'arc de Sant Martí. Déu no ha creat línies rectes, sinó corbes, punts, fronts d'ones, multiplicitat d'històries possibles en un univers quàntic i indeterminat. Déu va pensar en Picasso, en Brossa, en Voltaire, en el meu veí, en tu, en mi, i en tots els que vindran algun dia, abans que tot fos... El déu que viu en silenci fa que, amb el seu silenci, estiguem sols; no som nosaltres, Benet, els quí volem estar sols, és ell el qui calla; és ell que amb el seu silenci fa que no tinguem més opció que sortir-nos-en sols; ho deu voler així. Potser rere el silenci arribarà la seva veu, la veu de déu, però nosaltres ja haurem donat el primer pas, que és ser madurs, treballar amb les capacitats rebudes, i no tenir por, no tenir gens de por, perquè, malgrat tot, l'existència és bellíssima i l'agraïm amb tot el nostre ésser.

Monday, December 26, 2011

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

 El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ
“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.
Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.
La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir). 
.
.

Friday, December 23, 2011

Ja no hi haurà nits més llargues

Feliç festa d'Apolo, d'Helios, de Mitra! Feliç dia del naixement del sol invicte! Felices Saturnàlies! Temps d'alliberament dels esclaus, i de la festa de les llums a la nit més llarga! Feliç naixement de Frey, el déu del nord, del sol naixent, de la pluja i de la fertilitat!
Guarniu l'Yggdrasil, l'arbre de l'univers i empleneu el capvespre de tendresa! Feliç adveniment de Huitzilopochtili! Feliç renaixement d'Inti! Feliç Capac Raymi! Feliç naixement de Jesús, fill de Déu! Bon Nadal! Feliços dies a totes les persones de bona voluntat de qualsevol mitologia o pensament!

Arreu del món, la mitologia tradueix la metàfora natural de la nit més llarga en la victòria del bé damunt del mal. A partir d'aquesta nit, totes les nits que vindran aniran minvant, i la llum vencerà la foscor.
Generacions de ments creadores, àvides d'històries de llum i de felicitat, han contribuït a enriquir l'imaginari col·lectiu de l'ésser humà que busca rere els plecs de l'existència una escletxa que li confirmi que l'amor vencerà, que tendim vers allò que més ens atrau malgrat que no ho sapiguem: l'amor d'algú, d'alguna realitat que és algú, i que està per damunt de les nostres limitacions; algú, o alguna cosa que és algú, que ens confirmi que l'horror del mal no té l'última paraula, i que arribarà una nit que no creixerà més; la nit més llarga a partir de la qual totes les nits s'agenollaran davant la llum creixent.

Desitjo a tothom uns dies entranyables en els quals us retrobeu amb el vostre jo genuí, el que va arribar fa molts i molts anys i que continua existint més o menys amagat segons cada cas. Aquest jo és el que ha d'agafar les regnes de les nostres vides i les ha d'empènyer-les vers la senzillesa de la llum.
Que passeu bones festes!

Wednesday, December 21, 2011

Vindrà un dia en què descobrirem que ho tenim tot a l'abast. Homenatge al mestre. Anunci de Campofrío.



Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que el futur ens presentarà una albada nova; i haurem après la lliçó de viure, i serem capaços de gaudir com infants, sense endeutar-nos ni ambicionar fum.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que ja haurà passat tot, i en mirar el mar, veurem el mar i prou, sense preocupacions ni angoixes; i al paladar hi tindrem el gust de la sal, i a la pell el tast del sol, i el rellotge estarà aturat, i ens adormirem a la sorra, en un racó proper de la costa nostra, ben lluny dels paradisos falsejats dels paquets turístics.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, en què els amics allunyats tornaran, i serem capaços de riure amb les desgràcies, ens arraparem a l'essencial i descobrirem que allò que buscàvem a les fantasies, ho tenim al costat, i que sempre ho hem tingut al costat.
Vindrà un dia en què la por s'esvairà, i en què sense tenir res ho tindrem tot.

Nosaltres, encara que no ho sembli, podem decidir quan volem que arribi aquest dia. Només cal obrir les mans i deixar escapar allò que no ens cal i que se'ns enganxa com una melmelada adorable i llefiscosa. Deixem marxar la melmelada, rentem-nos les mans i agafem l'aigua més pura, la fruita dels arbres, la tarda de poble, el sobretaula d'agost, la vesprada de diumenge, el bosc proper, la muntanya sagrada, la posta única i irrepetible dels turons dels afores, els jocs dels infants, la xerrada dels avis, el dòmino, les cartes, les havaneres, les caramelles, els castells, els dracs, els dimonis, les sardanes, el mercat, la competició per veure qui descobreix caps més grossos, fer-la petar sense fer res, arreglar el món i riure'ns d'haver pensat que l'arreglàvem...

Monday, December 19, 2011

Sobre el plaer de la feina asserenada, o allò que un dia vaig decidir damunt d'un diposit de ClH

Evitar la pressa.
Gaudi del plaer de fer la feina amb calma.
El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és altre que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
Recordo una entrevista de feina als estibadors de la zona franca en una època en què jugava a daus amb el destí i enviava currículums a tallers dels Monegros, a fàbriques de paper de Creta, a corporacions nord-americanes, o a indústries de Huelva.  L'accelerat que em va entrevistar em va preguntar si em considerava capaç de fer tres o quatre feines alhora. M'ho preguntava mentre atenia dues trucades de telèfon alhora, i mentre a fora del barracó on fèiem l'entrevista sonava l'estridència d'una grua que carregava contenidors des d'un vaixell de color groc canari. Li vaig respondre que per fer les coses bé, primer se n'havia de fer una, i després l'altra. Va apuntar la porta amb el dit i em va fer adéu amb la mà mentre continuava xerrant pels dos telèfons. Tot això va succeir poc abans que passés tres mesos a Madrid, en una empresa molt important de paper reciclat on, un dia, dalt d'un diposit de ClH vaig decidir que havia de dedicar-me a escriure, que la meva vida havia de ser ensenyar i escriure. Pensar i escriure. No hi feia res que mai no publiqués; però calia escriure. A sota meu, hi havia tones de ClH, capaces de disoldre'm i de fer-me desaparèixer. La meva mort, per a l'empresa, hauria suposat una petita molèstia, una despesa en flors, alguna indemnització a la família i carretades d'hipocresia funerària: protocol, saber estar, correcció social, mentida que cobriria una profunda indiferència. ¿Què es podia esperar d'algú que va pronunciar “Si el jefe de producción se estresa i se muere de un infarto se pone a otro en su lugar, que tenemos miles de candidatos deseando ser jefes de producción. Si se tiene que morir de estrés, que se muera, pero que no deje de cumplir con los niveles de producción”? Us prometo que la frase és literal; no l'he llegida a cap novel·la. 
I tota aquesta explicació biogràfica ha sortit quan he començat a parlar just del contrari.
D'evitar la pressa.
De gaudir del plaer de fer la feina amb calma.
El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és cap més que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
I creure que el poc que fem és tan genuí, tan sincer i tan gran, que pot canviar el curs de la història humana.
I sentir que allò que fem té guspireigs de pols d'estels, fimbrament d'eternitat, misteri del cosmos. Adonar-nos que toquem el fons de la font dels cors, que agitem les seves aigües identitàries, i que reflectim damunt dels seus ròdols, que s'eixamplen, la llum de les estrelles més brillants.
.

Saturday, December 17, 2011

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?


Navegant per youtube m'he trobat aquest entranyable instant de poble, en què un vaixell de Grècia se m'endú 
vers rutes mai recorregudes per traçar un mapa inèdit en una existència que de continu ofereix
continents per descobrir i persones per estimar.
 .
.
¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

“A ningú anomeneu guia, perquè un de sol, que està al cel, ha de ser el vostre guia; a ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare”

Va dir el seu mestre; i ells es fan dir guies, monsenyors, eminències, pares, padres, paters, papes...

“No podeu servir a déu i el diner...”

Va dir el seu mestre. I ells han classificat les persones pel diner, han fet escombrar als pobres a les escoles que ells dirigien pels rics, han negociat, han invertit, han especulat, han engegat guerres disfressades de santedat amb obscurs interessos econòmics i polítics, han gaudit de grans banquets amb els rics, els poderosos, els prínceps i els reis. Han beneït els rics i les riqueses i han predicat una fe que serveix el diner i que el fa honorable i sagrat.

“Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la teva invitació i ja tindries la teva recompensa, Més aviat, quan facis un banquet , convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”

Va dir el seu mestre. Però ells han nomenat prínceps de l'església, i han fet que aquests prínceps bategin els fills del reis, dels prínceps i dels rics del món. Ells han parat taula als amos del poder i de la fama; han reservat les catedrals per a casar els aristòcrates; han associat virtut amb poder i amb govern.

“Per què em dieu bo? “ va dir el seu mestre. “bo només ho és déu...” va insistir. Però ells han predicat que el seu mestre és déu i que qui no creu en ell està condemnat. S'han enfrontat entre ells per a esbrinar si el seu mestre, que diuen que és déu, són tres persones, o una, i quina mena de natura té, si human o divina... mentre s'oblidaven d'estimar-se i de transformar el món.

“Estimeu-vos els uns als altres” va dir el seu mestre. I segurament aquest és el camí, però ells no són els guies, segur que no.
.
.

Friday, December 16, 2011

Bossom de Higgs. Gairebé gairebé... ja el tenim aquí!

NEURONA
GNU General Public Licence  pàgina de descripció


Ho van dir al CERN el 13 de desembre. El bossom de Higgs és a frec. Això s'acosta. Gairebé ja és aquí. Hi ha, de fet, un 99% de possibilitats que ja sigui aquí; que ja l'hagin trobat.
Dos experiments independents arriben a uns valors de massa del bossom de Higgs molt similars. Els resultats del detector Atles descriuen un bossom de Higgs amb una massa de 126 gigaelectronvolts. Els del detector CMS, vaticinen 124 gigaelectronvolts. Totes dues màquines mostren un 99% de possibilitats del fet que allò que s'hagi trobat en fer xocar protons siguin les restes del bossom de Higgs. 
El bossom de Higgs no es pot detectar directament, ja que és una partícula efímera, que es desintegra de seguida i que es converteix en altres partícules. Són aquestes partícules les que delaten la seva existència; però cal repetir l'experiment per augmentar la probabilitat. El fet de poder dir que s'ha trobat el bossom de Higgs depèn d'equacions de probabilitat.

La existència del bossom de Higgs permetrà evitar que la teoria que avui dia explica l'univers (forces, partícules, origen...) deixi de ser vàlida.

El món que veiem, el model que crea la nostra ment, es forma en funció d'un ordre extern fet d'energia. Energia que a cops es presenta en forma de massa; conglomerat de molècules formades per àtoms; cada àtom està fet de buit principalment i també de partícules subatòmiques (protons, neutrons, electrons). 
Del xoc entre les partícules del àtom, neixen una bonior de partícules que al nostre univers juguen papers diferents: transmissió de la força, creació de la massa, etc. Són partícules que sempre hi són, perquè neixen i moren de continu, i que vénen a ser la trama del tot. I així, tot es fa a partir de les partícules efímeres, inimaginablement petites i sense forma, però amb uns valors indeterminats, que dins el seu ventall de possibilitats, i seguint un ordre, creen tot allò que és gran i que veiem, toquem i sentim: les ratlles de la pell de les zebres, el rostre d'un infant, les cadenes d'ADN, les neurones, les galàxies, el cervell, que crea el pensament...
.
.