Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, April 15, 2012

Els elefants són persones

 Quan parlem d'un elefant, no parlem de qualsevol animal. Un elefant té sentiments, estima els seus parents; sent per ells uns profunds lligams afectius. Posseeix una intel·ligència perfectament adaptada al seu entorn. Nosaltres, els Homo sapiens, estem convençuts de la nostra superioritat ontològica pel fet que som poderosos; posseïm una tecnologia que ens permet dominar i esclafar la resta d'espècies si ens ve de gust o si ens cal per a sobreviure. No ens hem aturat a pensar que potser hi ha d'altres intel·ligències que no tenen el mateix perfil psicològic que nosaltres; és a dir, que no necessiten crear tecnologia; que no senten l'impuls de posseir i de dominar; que en tenen prou amb viure al seu aire, i deixar viure segons les lleis naturals; que els és suficient cruspir-se els qui necessitin per sobreviure, respectant els qui no necessitin cruspir-se... sense que això vulgui dir que no posseeixin una consciència d'ells mateixos i del seus estimats tan elevada com la nostra. 
Aquesta mateixa idea es podria aplicar per a resoldre la paradoxa de Fermi que es pregunta com és possible que essent tan probable la vida extraterrestre encara no ens hàgim comunicat amb ningú d'allà fora. A l'equació de Drake, hi mancaria un factor, que és el del perfil psicològic. És perfectament possible que hi hagi intel·ligències superiors que no necessitin fer tecnologia, ni dominar la resta d'espècies, ni devastar l'entorn, ni moure's del seu planeta. ¿Per què suposem que si alguna espècie és intel·ligent ha de ser tan imperialista i tan consumista com nosaltres?

Exigeixo la defensa dels elefants, que són persones, perquè tenen intel·ligència, memòria, sentiments, afectes, relacions socials... 
Són coneguts els nombrosos casos en què grups d'elefants han atacat aldees com a resposta a l'assassinat d'algun dels membres del grup per part d'alguns habitants del lloc. La memòria i el raonament els permet distingir l'enemic que els destrueix de l'amic que els estima i els respecta.
A banda de tot això, l'elefant és un animal en extinció. El nombre d'elefants disminueix en 38.000 exemplars cada any, i la xifra  d'elefants actual és d'uns pocs centenars de milers. Els estudis de la IFAW (Fons Internacional pel Benestar Animal) assenyalen que els elefants podrien desaparèixer en quinze anys.

Aprofitant que parlo d'elefants, us deixo un enllaç a un relat que vaig escriure fa algun temps, i amb el qual vaig guanyar el premi de Sant Antoni de El Perelló. Aquest relat en un principi el vaig anomenar “La bassa dels elefants”, encara que li vaig anar canviant el nom perquè no m'acabava de convèncer i al final es va dir “L'antílop”. Els elefants no en són la temàtica principal, però hi surten. Als meus relats m'agrada ficar-hi “Easter eggs” (vaig aprendre que es deien així gràcies al blog "Atoms i lletres" del meu amic qwark), petits matisos (de vegades amagats) que no són la trama principal, però que enriqueixen l'escena i l'argument. En aquest relat anomenat "L'Antílop" sobre el bullying escolar, hi ha algun “Easter Egg” dedicat als elefants, algun altre al naturisme, a Barcelona, al problema de les guerres africanes...








Saturday, April 14, 2012

Titànic... tocar quan sabem que ens enfonsarem.




La història del Titànic és una mica com la nostra vida: naixem, ens construïm, ens fem grans, comencem el nostre viatge, i, en un moment donat, arribem a comprendre que morirem, que, malgrat tot, sigui com sigui, acabarem morts. Tot i així, continuem tocant fins a l'últim alè de la nostra vida; i procurem tocar bé i gaudir de la bellesa fins a l'últim moment.
Ho escric quan s'acompleixen cent anys del seu enfonsament.
.
.

Friday, April 13, 2012

Donostia amb pluja.

La pluja, a Donostia, i de fet a tot arreu, és un vestit de gala per als colors, una veu que et diu "tranquil, que tot va bé, que la vida continua, que el de sempre torna de nou una vegada i una altra". És una llum més intensa, més reflexos, flaires d'ozó, de carrer humit, de façana molla. És la carícia d'algunes gotes a la mà, al rostre, als cabells; una camisa humida, la frescor del cel que et cau al damunt, un trepig més decidit dels vianants, més fortor al verd, més esperança en la rutina.
La pluja és un "deixem-ho tot i gaudim de l'imperi de la vida, de l'aigua que cau a poc a poc si li plau, o veloç com un vent desbocat".
La pluja arran de mar és olor d'onada i grisor de misteri. La pluja a la muntanya i al bosc és guspireig de les branques. La pluja arran de mar i a la muntanya i al bosc és la pluja a Donostia.










Wednesday, April 11, 2012

El vídeo de la meva expedició en submarí a les restes del Titànic (ara que fa cent anys que es va enfonsar).



Ja us he parlat alguna vegada de la meva afició a volar amb Google Earth; a volar pel planeta i a viatjar pels fons dels oceans, ja que l'avioneta, si convé, pot funcionar com un autèntic submarí.
Des que em vaig treure el títol de pilot de GoogleEarth a la Universitat de FreakLand, no he deixat d'explorar paisatges impactants; alguns d'ells submarins.
Finalment, gràcies a la tecnologia de “screenr” he trobat la manera de gravar el meu viatge a les restes del Titànic; podeu veure el vídeo al capdamunt d'aquests mots; dura molt poquet.
El video comença amb la meva avioneta volant damunt de l'Atlàntic, a uns 331 metres per damunt de l'aigua, aproximadament a les coordenades a les quals se sap que el Titànic es va enfonsar.
De mica en mica, vaig descendint en cercles, fins que, al segon 17, em capbusso dins del mar. A partir d'aquí, inicio el meu descens, navegant sempre de manera circular, vers el fons de l'oceà, on per força han de reposar els dos troços del vaixell (recordeu que es va partir per la meitat).
Viatjar per dins de l'oceà em regala una sensació meravellosa de serenitat i de grandesa; al capdamunt, guspira la superfície fosforescent de l'aigua, que pels peixos ha de ser com una mena de cel somniat, enllà del qual l'aire i el sol deuen esdevenir déus. Per sota, s'estén la misteriosa planúria del fons, a gairebé quatre quilòmetres de la superfície, formant dibuixos enigmàtics de carenes i valls.
A l'instant 1 minut i 32 segons, quan viatjo a 1900 metres de profunditat, descobreixo un canó submarí, una mena de canal fosc que em suggereix que vaig per bona ruta; sé que el Titànic és a prop d'aquest canó; ara es tracta d'estar atent i ullar, perquè les restes s'han de veure ben aviat.
A l'instant 2 minuts i 26 segons descobreixo a la part dreta/superior de la pantalla, dos puntets marronosos que van creixent a mesura que m'hi acosto; són la proa i la popa del Royal Mail Steamship Titànic (Vaixell Correu Reial Titànic), que m'està esperant des de fa cent anys; de fet, per a ser exactes, farà cent anys la nit de dissabte a diumenge.
A l'instant 4 minuts i 11 segons, la proa del vaixell es distingeix de manera nítida; decideixo estavellar-m'hi.
A l'instant 4 minuts i 27 segons, gaudeixo de la visió perfecte de la nau rovellada.
Impacto a l'instant 4 minuts i 30 segons.
Missió acomplerta.

Si voleu provar-ho, és ben entretingut. Un cop al Google Earth, heu de marcar la pestanya de l'esquerra on posa “oceans”. Per obrir el simulador heu de prémer “Ctrl + alt + a”. Us recomano que trieu l'avioneta; l'avió supersònic és més difícil de controlar. L'avioneta tampoc és fàcil de controlar amb el teclat, però us aconsello que ho intenteu i que arribeu a aprendre'n, és un exercici fantàstic per a l'estimulació de la ment. Les tecles per a dirigir l'avió són les de les fletxes (però les de pujada i baixada van a l'inrevés de la lògica).

Bé... aquesta és la meva humil i apassionada contribució al record estrany i mític de l'enfonsament del que fou considerat insubmergible; la màxima expressió de la tecnologia naval; el símbol d'una època que es considerava ultramoderna i perfecta, model de qualitat i de creixement... (a què em sona?) .
Jo em quedo amb l'estètica, la classe, la moda, el disseny dels mobles, la decoració, les formes, les llegendes, l'orquestra tocant i desafiant la mort, la sensació de final i de principi, de vigília d'alguna realitat superior... (Bé... les formes i l'estètica només les accepto per una estona, que massa m'embafen).

Tuesday, April 10, 2012

Errenteria, cantàbrica i natural.

Vaig prometre que faria una altra entrada sobre Errenteria amb imatges més cèntriques i tradicionals del nucli urbà; perquè essencialment Errenteria és tradició, intrahistòria, cor del poble, esperit de pàtria basca, alenada amb l'esforç de gent de tots els racons de la Península Ibèrica.
Errenteria es va fundar el 1320 amb el nom de Villanueva de Oiarso damunt de l'espai que ocupava un petit nucli de població anomenat Orereta que s'havia anat formant a l'entorn d'un “caserío” (un mas). Oiarso ve del mot basc Oiartzun que vol dir eco, a causa de l'eco que hi havia en aquesta vall abans que s'hi aixequessin la bonior de construccions que hi ha avui dia. Un dels pobles que limiten amb Errenteria, concretament per l'est, du el nom d'Oiartzun; d'aquí a uns dies dedicaré un escrit a aquest poble. El nom d'Errenteria ve d'un mot basc “errenteria” que vol dir “terra arrendada”, a causa dels impostos que s'havien de pagar als reis en funció de la pesca obtinguda.
Enllà dels orígens històrics, Errenteria, a un pas de França, ha estat un nucli industrial, que malgrat tot no ha perdut la seva proximitat amb la natura salvatge. El vent del Cantàbric amara cada bri de fulla, cada arbre, cada turó gemat; no hi ha espais sense herba, sense vegetació atlàntica, sense bosc de frondoses, sense molsa. No hi ha torrent sense rierol amb aigua tothora. El mar hi és present a les olors, al tacte de la pell, a la frescor de l'estiu, a la flaire de l'hivern. Pel nord, s'hi alça el turó de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la urbanització; el projecte avançat d'un port industrial amenaça la virginitat de les seves costes amb prats que s'enfilen fins a les cimeres on hi pasturen vaques, ovelles i cavalls. Al costat del barri de Beraun (que rep el nom d'un antic mas) s'hi alça el Fuerte de San Marcos, restaurat fa ben poc, on s'hi poden veure restes dels diversos exercits que l'han fet servir, especialment del francès. La fortificació és esmentada per Unamuno, en alguna de les seves obres, que des del seu exili d'Hendaia la contemplava i s'inspirava.
A Errenteria la gent gaudeix del carrer, viu la companyia dels veïns als parcs i als bars, sense la pressa i la precipitació que en altres contrades ens dominen i ens ensulseixen. Els diumenges al vespre són diumenge; i la gent surt. Els dilluns no arriben fins dilluns al matí. La vida no existeix per aconseguir alguna altra cosa, sinó per a ser viscuda.
Hi ha qui diu que els romans mai no hi van arribar; i potser és cert que a Errenteria no s'ha provat del tot que hi arribessin; sí que ho van fer a les mines de ferro de “Peñas de Haya”, els grans cims que es veuen a l'est, que es poden visitar i que descriuen l'avidesa dels imperialistes en adquirir materials per a dominar el món. Errenteria, i Guipúscoa en general, exhibeix la seva identitat genuïna amb naturalitat, sobrevivint als embats dels centralismes uniformitzadors que sovint no respecten res, i que massa vegades se'n riuen, ridiculitzen o ignoren el que no són capaços de sentir ni d'entendre.
Agustinak, Beraun, Kaputxinoak, Fanderia, Galtzaraborda, Pontika, Zamalbide... són només alguns dels barris que han crescut amb l'empenta de la gent que ha vingut d'arreu i que ha ajudat a aixecar aquesta terra preciosa i noble, oceànica, cantàbrica... paradís de la gastronomia, de la mar, de la cultura basca, de la lentitud de la vida, de la dolçor de la pluja, del verd intens de les muntanyes, de les onades gegantines dels surfistes, de l'arquitectura tradicional, del bon gust, de la vida...






















Monday, April 9, 2012

Els prejudicis i la condemna a l'infern dels homosexuals per part del Bisbe d'Alcala de Henares.

Quan hom té un fill, se l'estima tant, que aquest amor, més que un estat excepcional d'obnubilació mental afavorit per la selecció natural, ve a ser una situació de privilegi en la qual per un breu interval de temps som conscients de la infinita dignitat de tota criatura amb consciència. Aquesta consciència és la que li va faltar l'altre dia al senyor Juan Antonio Reig Pla, bisbe d'Alcala de Henares, que va celebrar els oficis de divendres sant, retransmesos per “la 2” en directe, el dia 6 d'abril de 2012.
“Piensan ya desde niños que tienen atracción hacia las parejas del mismo sexo. Y a veces para comprobarlo se corrompen y se prostituyen. O van a clubes de hombres. Os aseguro que se encuentran en el infierno.” Va dir en Reig Pla, associant, amb demagògia, homosexualitat amb promiscuïtat, i fins i tot amb la prostitució.
Pel que llegim, aquest senyor va assegurar que els homosexuals que viuen la seva sexualitat com a tals i es moren se'n van a l'infern; una afirmació que el mateix magisteri de l'església reconeix que no es pot pronunciar mai. Segons l'església, mai no es pot dir de ningú que s'hagi condemnat a l'infern; aquest senyor no només ho diu sinó que ho assegura. Tot això a banda del fet que la condemna de l'homosexualitat per part de la Bíblia hauria d'enclavar-se dins del context d'ignorància científica de l'època. De la mateixa manera com la glorificació religiosa que fa la Bíblia de la guerra contra els Filisteus es pot comprendre pel context històric i cultural, potser també caldria relativitzar la condemna bíblica a l'homosexualitat a causa del mateix context. Però no volia, en aquest escrit, parlar de l'absurd de considerar pecat l'homosexualitat sinó del verí dels mots d'aquest bisbe al referir-se a l'infern.
Qualsevol persona que hagi estimat un fill, amb plena consciència del que significa estimar un fill, sap que l'infern és una de les pitjors fantasies de la humanitat, un reflex morbós de les seves pors més profundes, utilitzat sovint per a conduir la massa vers un comportament que el poder religiós considera correcte o convenient. Els falta tenir un fill, a molts bisbes, mossens i papes, que es consideren mestres sobre la família, i que no entenen què vol dir tenir un fill; no saben de què parlen i alliçonen. Els manca un dels rostres fonamentals de l'amor; un aprenentatge intransferible, incomunicable, inexplicable, que només comprèn de ple qui té un fill; i de vegades, ni així. Només qui té un fill (no qui el fa sinó qui el té) pot rebre a canvi el beuratge revelador d'un dels rostres fonamentals de l'amor veritable.
També és cert que hi ha qui, bo i tenir un fill, s'endinsa en elucubracions estranyes, dins de sectes pseudoreligioses, que proclamen inferns descrits a llibres anomenats sagrats; són els mateixos que a voltes deixen de parlar amb algun fill, o amb alguna filla, quan a ulls d'ells comet algun pecat imperdonable; o quan un fill o una filla viuen en una situació que suposadament ofèn la moral de la divinitat. No és per tant suficient el fet de tenir un fill per a comprendre el significat de l'amor i el misteri de la infinita dignitat de tota consciència; cal encara més, cal una fe absoluta en la bondat de l'existència, una fe rotunda en la convicció que existir és bo i que l'única veritat absoluta és la que afirma que ens hem d'estimar els uns als altres, ni que de vegades ens vegem obligats a fer servir lleis sancionadores que ens protegeixin de la nostra pròpia capacitat de fer el mal.
El Déu veritable, si existeix, és infinitament superior al déu predicat per l'església o per qualsevol altra religió, perquè l'amor que ofereix el déu veritable és incondicional, no depèn dels actes de ningú. No envia l'infern els homosexuals, no condemna els qui per naturalesa senten una atracció diferent a la majoritària o els qui tenen o viuen alguna diferència sigui del tipus que sigui. La seva tasca d'atracció i transformació és progressiva i ningú no és considerat palla i llençat al foc; totes les persones són infinitament dignes i estimades. El Déu veritable no té inferns, ni tan sols pels culpables. El Déu veritable no té sexe; no és només pare ni només mare. El Déu veritable no parla cap llengua per damunt de cap d'altre; no és defensor de cap cultura per damunt de cap d'altre; no imposa més moral que el respecte i l'amor. El Déu veritable no és només el déu dels Homo sapiens, sinó de tots els éssers vivents de l'univers. El Déu veritable no dóna per perduda cap consciència a causa de cap culpa. El Déu veritable, només pel fet d'existir, esvaeix el mal, que té una existència tan efímera com la manca de comprensió. El Déu veritable no podria ser feliç si hi hagués una sola consciència a l'infern; perquè el déu veritable és empatia absoluta, i el mal que pateix algú diferent a ell és també un mal que pateix ell; l'existència de l'infern seria en ell una angoixa constant, una contradicció i un fracàs; significaria la victòria del mal. Si l'infern existís, déu i el cel serien impossibles, perquè l'amor i l'empatia els produiria, a déu i als habitants del cel, un intens sofriment etern. Si Déu i l'infern existissin, o déu no tindria empatia, o l'infern seria agradable.
Però és que l'infern predicat per l'església i descrit als catecismes, i ensenyat durant segles als infants, és un lloc a on les persones que hi són no se'ls permet estimar; viuen, segons els teòlegs que s'ho han inventat, en un estat d'odi constant, d'odi vers ells mateixos i d'odi vers tot; a banda de les tortures físiques que els fereixen de manera inimaginable tothora. Aquesta descripció representa una realitat bastant més indigna que qualsevol pecat que pugui merèixer-la. Heus aquí una altra contradicció: ¿com pot ser el càstig superior en horror al pecat? Si l'odi exercit pels pecadors, ofèn déu, ¿en quin grau no hauria d'ofendre déu l'odi dels hipotètics condemnats a l'infern, un odi imposat com a càstig? Resulta que els metges humans es desviuen per a salvar les vides humanes dels bons i dels dolents per amor a la humanitat, i, segons els teòlegs que defensen l'existència de l'infern, es veu que si a algun metge se li mor algú, a aquest mort l'espera un jutge que si li troba alguna dissidència l'enviarà a un lloc on es tornarà encara més dolent del que ja és en el moment de morir, perquè se l'impedirà estimar. Recordo un capellà que acostumava a explicar que els nens no batejats eren com animalets, que per a déu no valien res, i que si es morien, mai no veurien déu... Això que era tan evident a l'època en què m'ho van explicar, ara resulta que la mateixa església ho ha desestimat; segurament, amb la idea de l'infern passarà el mateix, perquè insinuar que déu pugui permetre que algú hi vagi a espetegar, a banda de ser un absurd, és un insult a déu.
A més de la barrabassada inhumana del concepte d'infern predicat durant segles, el fet que un bisbe per televisió hi enviï els homosexuals és podria considerar un gest d'incitació al prejudici; una llavor perillosa i injusta; llenya seca per als violents. Mario Vargas Llosa, en un magnífic article a El País, el diumenge 8 d'abril, ens recordava el crim del passat 3 de març a Santiago de Xile, en el qual quatre neonazis xilens van apallissar un jove activista gai. Mentre l'insultaven i el copejaven, li varen marcar l'esvàstica nazi al pit amb una ampolla trencada. El jove va estar vint-i-cinc dies agonitzant en un hospital abans de morir-se. Seria interessant preguntar-li al bisbe Reig Pla si la seva condemna infernal també s'ha d'aplicar a aquest xicot torturat o si per contra convé ser prudents i limitar les condemnes als gais als quals no se'ls veu la cara, ni la sang, ni les llàgrimes, ni el nom, ni la identitat; fet i fet, l'infern que ha proclamat l'església durant segles és encara pitjor que la tortura i la mort que ha patit aquest xicot gai.
Em ve al cap en aquest moment el suïcidi d'un homosexual jove, enamorat de l'església, i profundament torturat per la culpabilitat; una víctima silenciosa (com moltes n'hi ha hagut) de la violència intel·lectual dels teòlegs inventors d'una moral suposadament divina, que en realitat es fonamenta en els mots que algú de fa quasi dos mil anys va escriure, reflectint la ignorància, la misogínia, el masclisme i la incultura científica pròpies de l'època. Segons el senyor Reig Pla, ens hem de sotmetre cegament a aquests mots.
.
.

Monday, April 2, 2012

Diàlegs de processionàries. Thaumetopoea pityocampa.


3ªeruga-Vols dir que anem bé?
2ºeruga-No dubtis de la guia. Saps prou bé que és il·legal dubtar de la guia. Enganxa't al meu cul i no badis.
3ªeruga-Ja és trist, ja, haver de marxar d'aquesta manera del niu. I anem a que ens enterrin!
2ºeruga-Deixa de queixar-te; la vida és una aventura. Si no surts del niu, no veuràs món, no acompliràs els teus somnis. Hem nascut per a volar com les papallones; serem papallones. L'enterrament és un ritus i prou.
3ªeruga-Papallones? Jo de moment només t'ensumo el cul i m'arrossego com un cuc. Que no ho veus? I tu fas el mateix amb la imbècil que tens al davant i que es creu la més llesta. I això que dius que l'enterrament és un ritus... ¡Tres anys enterrades, tia! Només de pensar-hi, em ve un ofec!
2ºeruga-Et mano que deixis de criticar la guia o et deixarem sola i sabràs el que és bo. La vida és com és, no l'he inventada pas jo!
3ªeruga-La vida ens ha fet una plaga, i no ho he triat jo! Que no ho veus? Destruïm els arbres! Emblanquim el verd! Provoquem al·lèrgies! I ara per què nassos ens hem d'enterrar vives?
2ºeruga-És llei de vida. No cal que t'ho expliqui. El nostre pi ja és sec. Ha arribat l'hora i hauries d'estar contenta.
3ºeruga-El que hauríem de fer totes és fugir cap a una altra banda, a un altre pi, al rierol... i abandonar aquesta saba urticant que fa que tothom ens vulgui matar. Ja és hora que ens comportem com als éssers conscients i lliures que som. Fins ara no hem fet res més que arrossegar-nos com bèsties.
2ºeruga-Ens defensem dels animals! Et prohibeixo que parlis així! Les Thaumetopoeas tenim una dignitat infinita! Hem estat creades lliures per naturalesa. No som com la resta d'animals, que es mouen per instint! Sabem on volem anar! I algun dia volarem! Algun dia serem papallones!
3ªeruga-Això és un mite, i ho saps! No ha tornat mai cap eruga de l'altre món per a dir-nos que s'ha convertit en papallona!
2ºeruga-Hi ha qui diu que ha sentit el corrent d'aire de les seves ales.
3ªeruga-Sí, i hi ha qui ha mort esclafada per un camió, o devorada per les flames dels mamífers aquests que ens miren, o cruspides per un ocellot. Som una plaga! I no hem triat ser qui som; ens ha tocat ser plaga.
2ºeruga-Deixar de dir bestieses! Nihilista! Els mamífers aquests que ens miren no poden pensar; nosaltres sí. Ells no saben que existeixen com ho sabem nosaltres; si fossin una mica llestos, no s'acostarien tant. ¿No s'adonen que els podem fotra una al·lèrgia com un campanar? Hauries d'estar contenta d'haver nascut persona i no animal.
3ªeruga-Els animals també pensen.
2ºeruga-Calla d'una vegada i ensuma'm bé el cul o et perderàs.
3ªeruga-Materialista!
2ºeruga-Nihilista! Filòsofa d'estar per casa!


La processionària del pi és un insecte lepidòpter que al final del cinquè estadi larvari, abandona el pi formant processons a la recerca d'un lloc per enterrar-se. Dins del sot de l'enterrament, es formarà la crisàlide. El temps en què estaran enterrades oscil·larà entre un i tres anys. Després d'aquest període, es convertiran en papallones nocturnes, que s'aparellaran i posaran els ous, d'on sortiran noves erugues.
 Papallona de la processionària del pi. 
Fotografia d'Alvesgaspar.