Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, June 5, 2012

La manera com actuen els altres és la més probable.

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat el valor que fins aquest moment hàgim pogut donar a l'habit de jutjar, de fer de jutges, de proclamar sentències. No som dins dels altres. No som els altres. Si fóssim els altres actuaríem, molt probablement, com els altres, perquè si no, no seríem els altres, seríem nosaltres; ¿o és que us penseu que els altres actuen d'una manera poc probable? La manera com actuen els altres és la més probable de totes les maneres com poden actuar, perquè si no, acabarien actuant d'una altra manera.

Quan aquest sol declina, els pensaments s'agenollen davant la contemplació del crepuscle; el mateix crepuscle que veuen pels forats d'una cel·la els interns de la Model o de Can Brians, l'inquil·lí de la Zarzuela, o la noia que viu en un pis de cinquanta metres quadrats del barri d'Usera de Madrid amb el seu nadó, i que és a l'atur, ella i el seu marit, i que té por, i que es pensava que allò que li van dir els bancs quan li van proposar de fer el que feia tothom era tota la veritat.

Quan aquest sol declina, un beneeix l'existència, la natura, la bellesa de tot, i es pregunta per què hi ha qui desitja alguna cosa més que aquest sol que declina, aquest romaní il·luminat, la vermellor de la posta al rostre dels éssers estimats, la flaire de la farigola, l'udol del vent... per què més? No cal més. No convé més. Tan sols el poc que ens cal per viure amb salut i amb bona companyia, sense pressa, sense por...

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat la por; la por que engega tots els odis i totes les violències, que allunya les persones, que forja cadenes, que amaga la bellesa de la humanitat, que ensulseix la vida i la converteix en una presó pitjor que allò que es tem.

Deixem de ser jutges, limitem-nos a estimar i a acceptar que no sabem gairebé res d'allò que els altres tenen a dins.




Monday, June 4, 2012

"Gairebé no coneixem, ni coneixerem mai, la humanitat" o "El privilegi de topar-me amb tu; sí, amb tu"

Si durant una jornada sencera de deu hores, dediquéssim cada minut del dia a xerrar amb una persona diferent, al llarg de la jornada hauríem tractat 600 persones; en una setmana de cinc dies, 3000 persones; i en un any de 52 setmanes, hauríem vist 156000 persones, que no arriben ni a la totalitat de la ciutat de Terrassa; en vuitanta anys (tota una vida) hauríem parlat amb poc més de dotze milions de persones durant poc més de dotze milions de minuts; el doble de la població de Catalunya. Hem de reconèixer, però, que un minut és un temps molt breu per a conèixer una persona.
Si en comptes d'un minut dediquéssim un dia sencer a estar amb una persona, i a l'endemà un altre dia sencer amb una persona diferent... i així cada dia... en un any hauríem tractat 365 persones, i en vuitanta anys, 29200 persones, aproximadament una setena part de la població de Terrassa; ens caldrien divuit milions d'anys per a poder dedicar un dia a cadascuna de les persones de la humanitat actual; i cal dir que un dia sencer tractant amb una persona és molt poc temps per a conèixer-la.
Com a conclusió, podríem dir que al llarg de la vida només som capaços de conèixer una ínfima part de la humanitat, un tastet, un bri dels humans... 
Aquesta petita part d'humans ens serveix per a fer-nos una imatge, o un model, de la totalitat de la humanitat. 
No costa gaire veure el fet que aquesta imatge serà molt poc real i gens representativa de la totalitat dels éssers humans; la imatge conscient, i sobretot inconscient, que tenim de la humanitat, depèn de la sort que hàgim tingut pel que fa a les persones, a les poques persones, que hem tractat al llarg de la nostra vida. ¿Havíeu pensat en això alguna vegada?

També m'agradaria afegir que el fet que la fracció de persones que tractem al llarg de la nostra vida sigui tan i tan petita, si la comparem al conjunt d'humans que existeixen, fa que les persones que ens envolten esdevinguin una casualitat meravellosa. Trobar-nos a prop de les identitats que tractem cada dia, poder-hi parlar, poder-les escoltar, poder-les contemplar, representa un privilegi del qual no som prou conscients, perquè només són una infinitèssima part de tota la humanitat, i coincidir amb elles és una casualitat fascinant, ben bé com una loteria.

Sunday, June 3, 2012

Final de la lliga de benjamins. ¡Felicitats a tots els lluitadors!




Avui s'ha acabat la lliga de futbol dels benjamins de segona divisió (grup 8), i us ben asseguro que no ha estat un temps perdut, perquè el temps que dediquem a l'esport de debò mai no és un temps perdut.
Amb l'esport aprenem que no hi ha cap victòria definitiva, que cada triomf és només una petita etapa victoriosa en un camí que no té final; el mateix camí és la victòria, el treball en equip, la il·lusió per superar-se, les petites fites aconseguides, aquell corner ben tirat, aquella celebració tan dolça, fins i tot aquella derrota en la qual ens vam sentir tan units perquè vam lluitar com lleons. El triomf en l'esport no és quedar primers, ni segons, ni tercers... (en tota llista d'equips sempre hi ha d'haver un últim equip) és arribar a comprendre que treballant junts, en equip, podem superar el principal obstacle, que és el desànim i l'obsessió per treure del futbol alguna cosa diferent a la diversió i el coratge.
Igualment, aprenem que cap derrota no és definitiva, i que rere cada ensopegada tenim un llibre obert que presenta davant nostre un munt d'aspectes a millorar per a ser més forts; i, sens dubte, arribem a ser més forts.
El futbol infantil no és una escola de figures mediàtiques, no és el bitllet a la glòria, a la riquesa econòmica, a la mitificada fama... El futbol dels infants és l'escola on aprenem que si no ens esforcem, ens passen al davant amb una facilitat impressionant per molt prestigi que hàgim arribat a tenir; és l'escola on arribem a descobrir que un jugador no pot guanyar tot sol, que podem arribar a fer-ho més bé del que ens imaginem, que potser hi ha jugadors que tenen un dia dolent, però que mai no hi ha, ni hi haurà, jugadors dolents, perquè l'aprenentatge és el principal fruit de l'esforç i de la il·lusió; és l'espai on aprenem que un afalac atorga a un jugador més força que un reny o que un renec, que la felicitació i l'encoratjament són l'arrel del progrés, i que res no és essencial fora de passar-ho bé, fer amics, i treballar tots junt per aconseguir un objectiu; objectiu que si s'ha perseguit amb il·lusió i amb esforç, tant se val si s'aconsegueix o no. El futbol infantil és l'àmbit on sabem que quan un entrenador ens crida (dins d'uns límits de respecte i de constructivitat) és perquè sap que som molt millors del que demostrem, perquè ens vol molt millors; i aquest mateix entrenador, poc després, ens farà una broma, ens somriurà, per a tot seguit tornar-nos a cridar i a exigir quan arriba l'hora de treballar i d'esforçar-se. 
El futbol, i l'esport en general, són la millor escola de la vida, perquè arribem a veure que en el fons no lluitem contra els altres equips, lluitem contra nosaltres mateixos. Lluitem contra el desànim, i guanyem; lluitem contra el pessimisme, i guanyem; lluitem contra qualsevol limitació, i només pel fet de lluitar-hi, ja guanyem; lluitem contra la passivitat i contra el negativisme, i acabem guanyant, encara que pel que fa al resultat puguem perdre, perquè arribem entendre que la victòria rau a la il·lusió i l'esforç sincer.

El nostre equip ha quedat onzè d'una llista de quinze; ha remuntat un inici costós; ha salvat la categoria; ha exhibit una millora espectacular en tots els seus jugadors,  i s'ha superat a si mateix. Enhorabona!

Us torno a posar un dels millors discursos de la història de l'esport; unes paraules per a treure'n suc, i per a fer escoltar i tornar a fer escoltar a tots els infants que volen fer esport i que volen viure amb passió tots els aspectes de la seva vida. 
Mai no hem perdut aquell temps en què hem lluitat i en què hem gaudit. 






Wednesday, May 30, 2012

La bellesa del cos nu és la icona que ens assenyala la presència d'una realitat infinitament més bella.


En aquesta ocasió, el meu escrit dels dijous sobre la nuesa a la natura
 és una reflexió sobre la tolerància i la bellesa.
.
.
El món no es divideix entre els que pensen com jo i els que pensen com els altres. El món no es divideix entre els que pensen com els meus i els que pensen com els qui no són els meus. El món, realment, es divideix en dos grans grups: els de les persones que respecten les persones, pensin com pensin, i el de les persones que menyspreen els qui no tenen la mateixa opinió que ells. I de vegades, un mateix individu viatja bruscament d'un grup a l'altre en funció de les circumstàncies; som així.
Garcia Lorca deia: “Tinc més en comú amb un anglès bona persona pel fet de ser bona persona, que amb un espanyol malparit pel fet de ser espanyol”. El mateix podríem aplicar quan parlem de la nuesa a la natura, de les persones que la comprenen i de les persones que la troben torbadora; de les persones que reclamen espais segregats i de les persones que voldrien que la nuesa fos una indumentària més i que algun dia la cultura i la mentalitat de la totalitat dels Homo sapiens pogués contemplar la bellesa de l'ésser humà nu sense torbar-se, reconeixent en ella una part de la seva pròpia essència.

Res no té sentit, en qualsevol camp i en qualsevol idea, si per damunt de tot no hi posem la persona humana i el seu dret a pensar en llibertat. Res no té sentit si algú, sigui qui sigui, es pensa que per defensar la seva manera de veure les coses necessita menysprear algú que no té la seva mateixa visió. Cap lluita no du a cap lloc que valgui la pena si vivim convençuts que els que no comprenen la vida igual com la comprenem nosaltres són enemics nostres. Erri de Luca escrivia que en realitat no hi ha enemics, i que d'aquest fet ens n'adonem quan els veiem morts; quan veiem que aquells que ens pensàvem que eren els nostres enemics ploren com nosaltres, estimen els seus igual com nosaltres estimem els nostres, pateixen com nosaltres, i finalment moren com morirem nosaltres. En aquest moment, descobrim que no hi ha enemics de debò, que tot és una confusió, que tots plegats només som persones que compartim una mateixa existència, i que no hem d'estar necessàriament d'acord en tot, que només cal que ens respectem i que trobem la manera de viure en pau.
I tot això té molt a veure amb la natura i amb la nuesa. El nostre cos, i el cos dels nostres, és una icona (del grec clàssic eikon, que vol dir imatge), un reflex d'una realitat infinitament més valuosa que allò que veiem. La bellesa esclatant del cos nu a la natura, de qualsevol edat i condició, és una metàfora d'allò que som i que no veiem a primer cop de vista. L'essencial del que som és invisible als ulls. L'univers infinit que amaguem dins del nostre jo no té fons i conté l'univers sencer. Qui menysprea una persona, menysprea l'univers sencer, perquè dins de cada persona hi ha tot l'univers.
La imatge del cos nu és la sensació visual produïda pel conjunt d'ones electromagnètiques del Sol, que reboten damunt la substància de l'ésser que contemplem, i que arriben als nostres ulls excitant el nervi òptic i generant al cervell la sensació que experimentem. Per tant, la imatge del cos que veiem, la construeix el nostre cervell; la persona real resta oculta, i cal comunicar-nos amb ella per a conèixer-la. La bellesa de la imatge que crea el nostre cervell és la metàfora que ens insinua que allà darrere hi ha alguna realitat meravellosa de dignitat infinita. Si trobem bella una realitat, és perquè entre aquesta realitat i nosaltres hi ha un nexe d'unió profund, una harmonia, un element en comú. Si trobem bella una realitat, és perquè els individus que al llarg de mil·lennis d'evolució l'han trobada bella han sobreviscut el temps suficient per a escampar la informació genètica responsable del fenotip psicològic que ens fa trobar bella aquesta realitat. La capacitat de percebre la bellesa és un fruit natural vencedor i una font d'informació sobre la bondat d'alguna realitat.

La humanitat civilitzada pateix la malaltia social d'estar renyida amb la seva pròpia imatge natural, amb la icona que assenyala la seva infinita dignitat, el seu nexe amb la Terra i amb la natura d'on brolla tot. Aquesta violència freda vers la nuesa té les arrels a l'ambició de ser admirats, temuts, adorats, envejats, sobrevalorats... a la voluntat de mostrar una imatge materialment superior al que som per a dominar i combatre... a la por a mostrar el tot de nosaltres... al pànic inconscient a la sexualitat que al llarg de mil·lennis no ha estat compresa des d'un punt de vista científic i que s'ha mitificat com tot allò que no s'entén... al domini de la femella per part del mascle, que malda per tapar-la i amagar-la no fos cas que algun altre mascle pretengués endur-se-la... i potser, i per últim, a una coordinació hereditària (informació genètica heretada que afecta al funcionament de la ment) explicada per Konrad Lorentz i que compartim amb certes espècies d'ànecs, segons la qual tendim a seguir cegament les tradicions, els costum adquirits i apresos, (no necessàriament el del vestit sinó qualsevol) sense sotmetre'ls a una revisió racional, perquè els individus posseïdors d'aquesta coordinació hereditària, al llarg de mil·lennis, han aconseguit avantatges evolutius (major supervivència, control de l'entorn i capacitat de reproducció). Si bé, això no impedeix que la capacitat de sotmetre a la raó certs costums no sigui un avantatge superior sobretot a l'actualitat moment en el qual molts nous coneixements científics permeten exercir amb millors garanties aquesta revisió.

Monday, May 28, 2012

Benvinguts a la "monarquía fundamentalista de España". (Volia parlar de nou de Sant Llorenç, però l'actualitat mana)


Aquestes pedres, de colors vius, van veure desfilar carruatges foscos, conduïts per Homo sapiens vestits amb hàbits, aixecant creus negrenques, i cridant als quatre vents que tot aquell que s'apartés de la moral cristiana seria cremat. 
Aquest mateix verd que extasia, aquest mateix cel que tant ens diu de la bellesa de tot, va veure cremar bruixes i heretges, va contemplar guerres on es tallaven braços, cames, genitals, ulls i caps... per les disputes d'un pam o més de territori, o per obligar els enemics a creure en una o altra fe. 
Aquest vent que flaira a romanís i a farigoles, no fa gaire i per culpa de micos com nosaltres que es pensaven els escollits de Déu o els defensors de la moral correcta, feia pudor de carn humana rostida, d'excrements de por, de suor d'angoixa, per la merda de pulsió ancestral que ens mou a destruir els diferents, a amagar i demonitzar la natura, a estossinar els que s'enamoren dels qui la moral diu que no s'han d'enamorar. 
I aquest mico miserable que no sap ni accepta que és un mico, continua fent de les seves, ignorant tanta bellesa, posant preu als colors del paisatge, i atrofiant-se els ulls; no fos cas que veiés bell tot allò que neix de la terra i que és il·luminat pel sol. I això passa als països amb dictadures manifestes i als països fonamentalistes cristians amb fonamentalismes ocults disfressats d'una laïcitat esnob de cartró pedra (dictadures amagades). 
Som a la “Monarquia fundamentalista de España” per moltes raons:

Avui, no pas als anys cinquanta, jutgen el cantautor Javier Krahe per un video sobre Jesucrist on suposadament s'ofèn el sentiment religiós d'algú.
Ahir, no pas als anys cinquanta, un xicot que prenia el sol nu en un racó de platja sembla que va rebre cops i ferides per part de la policia nacional.
Els temps no canvien; els micos evolucionem biològicament de manera excessivament lenta; la cultura s'ha d'aprendre de nou cada vegada que neix un nou Homo sapiens; per això és tan important l'educació en valors i en llibertat, sabent el que som i el risc que correm si ens creiem déus i ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que no som animals i que tot el que pensem és sempre racional.





Sunday, May 27, 2012

"Campanades de Boda" de La Cubana, al Teatre Tívoli.



Després de gaudir amb ”Campanades de Boda” al Tívoli, us podria dir que si us acosteu a veure aquest espectacle de La Cubana, hi trobareu allò que fem d'absurd quan sabem que el que fem és superficial, i tot i així ens ho prenem com si fos el tot. Allò que fem principalment per a mostrar als altres una imatge que alhora ens enfarfega, però que volem de totes totes mostrar perquè sempre s'ha fet així, i pel que diran si no ho fem com sempre s'ha fet; l'obsessió per les organitzacions faraòniques dels grans actes socials, que tenen un component teatral força important, i que tothom sap que el tenen. 

Parlem, en aquests actes, fent teatre; i el qui parla sap que el fa, i el qui escolta i respon sap també que fa teatre; el que compta, no obstant, és que, sigui com sigui, continuem fent teatre, seria tràgic ser sincers; cal que ens diguem que estem guapos encara que sapiguem que l'adjectiu que ens descriu s'apropa més a l'expressió col·loquial “hortera”; cal que diguem que no volem cap regal (només faltaria!) quan pensem, amb plena convicció, que el regal és necessari i que ha de costar el preu del convit, i potser una mica més; cal que amb èmfasi lloem el vestit, el pentinat o el barret d'algú, convençuts que el vestit, el pentinat, el barret, i fins i tot aquest algú, són horribles. El que compte, sens dubte, és impressionar, fer sentir enveja, bo i saber que sovint allò que s'aconsegueix transmetre és una estranya sensació de falsedat i patetisme; al capdavall, però, si es menja bé, si es beu i es riu, el ritus entra bé.

Destacaria les expressions de la núvia, interpretada per Montse Amat; la perfecció de quan s'emociona, l'enuig expressiu amb accent de noia de comarques, la brillantor justa dels ulls, la pressió dels llavis quan té ganes de plorar i no vol. La mestria prou coneguda de Mont Plans, un dels rostres emblemàtics de la Cubana; la seva representació facial sublim del fàstic, de la falsa alegria, del compliment carregat, tan habitual als nostres barris. La teatral gentilesa de l'Annabel Totusaus, que interpreta el paper de mare de la núvia, tan comuna, també, a les relacions correctíssimes que oferim a coneguts i semiconeguts; la seva ira de senyora de Barcelona quan els 1100 convidats no li caben al palauet; la manera burgesa de solucionar els conflictes amb la llàgrima fàcil i el xantatge emocional. La Meritxell Duró, fent de Tia Consuelo, ultracatòlica, perfectament abillada amb la negror del seu uniforme de carca, el toc de les ulleres de sol que li atorguen un aire neofeixista molt adient. La versemblança i el realisme de la Maria Garrido; a qui gairebé et vénen ganes de proposar que et vingui a casa a fer hores, de tant real i propera com la sents; una Manolita com tantes hi ha que en si mateixes ja desprenen una comicitat que no fa necessària excessives impostacions.

L'essencial és que “Campanades de boda” et fa gaudir una bona estona; i als temps que corren, riure és un dels exercicis més sans que existeixen i que no ens podem perdre.

Si la voleu gaudir, afanyeu-vos, que no queden gaires sessions.





Friday, May 25, 2012

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi", dins del llibre "L'habitació de les mans" editat per Cossetània.


Un bon dia, em vaig decidir a escriure una història realista; una narració que no havia d'acabar necessàriament bé, sinó que calia que seguís el desenvolupament natural i entròpic d'uns esdeveniments que en aquell moment eren futur.
Em vaig imaginar que vindria una crisi brutal, i vaig narrar la caiguda econòmica d'una família humil, vista des dels ulls d'una adolescent que veu com el món s'esfondra al seu voltant i com a gairebé ningú no li importa una merda.
De primeres va tenir un títol diferent al que té ara. Com que en aquell moment encara no estàvem en crisi, el relat pretenia ser una mica profètic. La qüestió és que he trigat tant a aconseguir la seva publicació que la crisi econòmica ja ha espetegat i el relat va deixar de ser futurista i va quedar una mica desfasat. És per això que li vaig canviar el títol i el vaig anomenar “Blues dels feliços dies d'abans de la crisi”.
El relat, de quaranta-tres pàgines, va aconseguir una menció al X Premi de Narrativa Mn. Romà Comamala, i ara ha estat publicat per Cossetània dins del llibre “L'habitació de les mans”, que recull al relat guanyador i dues mencions, és a dir tres històries d'entre quaranta i cinquanta pàgines cadascuna.

En aquest moment el tinc a les mans, mai millor dit, i fa goig; allò que vaig escriure adquireix una dinàmica especial amb la tipografia de Cossetània. Els diàlegs em semblen més vius; i tot això ho fa l'enquadernació, n'estic convençut. Jo que sempre havia dit que l'important és escriure, i que publicar no és el més essencial, i que si patatim, i que si patatam... me n'adono que tenir el teu llibre a les mans, i veure'n una pila d'exemplars idèntics a Abacus, o al Corte Inglés, o a la Casa del Llibre... és una sensació que fa venir ganes de posar-te a escriure de nou.

Si el voleu adquirir, el trobareu, com a mínim, a l'Abacus de Terrassa... 
.
.

P.D. Algú m'ha felicitat per l'ajuda econòmica que representa aquest èxit en els temps de crisi que vivim. Val a dir que aquesta menció m'ha reportat els llaminers beneficis de zero euros, la qual cosa agraeixo molt, perquè la satisfacció que sento és purament literària. Sapigueu també que em pagaran zero euros per cada llibre que em compreu, la qual cosa em fa igualment molt i molt feliç.