Construir la bellesa o podrir i podrir-nos.

 Marc i Jerezano. Jerezano és un cavall que viu en un llogarret prop de Tarifa; té consciència i, per tant, al seu nivell, és capaç de patir i d'estimar; les societats amb valors han de vetllar pels drets dels éssers que no es poden defendre; i fer-ho no pas per interès, sinó per la pròpia dignitat de tota consciència.

.

.

Gràcies als valors, sabem que encara que les matemàtiques ens expliquin que dos més dos són quatre, de vegades, si hi ha amor, esforç, il·lusió, i un xic de sort, dos i dos poden ser cinc, o sis, o fins i tot set; si escau.

Pels valors, sabem que de res ens val aconseguir la perfecció d'un projecte, amb memòria inclosa, pressupost, annexes tècnics i altres protocols, si amb el projecte tenim com a únic objectiu guanyar diners sense preocupar-nos de com afecta la dignitat humana, la natura o el benestar; sense amoinar-nos de la funció d'allò que construïm amb qualitat certificada per catorze mil isos.

Pels valors, sabem que l'aprenentatge és superior als resultats, que les persones són més importants que les institucions, que la finalitat més elevada és el respecte i el servei a la persona, i que el diners que ens sobren es podreixen i ens podreixen.

Pels valors, comprenem que un tribunal internacional que jutja genocides esdevé inhumà si els tortura o si els condemna a mort. Pels valors, entenem que hem de comptar fins a deu abans d'enviar a la merda algú que ens fa mal, i que després de comptar fins a deu, hem de intentar comprendre què ha sentit, en què s'ha confós i com el podem ajudar.

Pels valors, oblidem el que ens toca i ens aboquem al que cal. Pels valors, agraïm la feina feta a qui no tenim necessitat d'agrair-l'hi; somriem a qui ningú ens obliga a oferir-li un somriure; ens deixem la pell per un objectiu pel qual no ens paguen; recollim el plàstic llençat al bosc encara que ningú no ens vegi; donem la mà de veritat; som amables de debò i no per quedar bé. I al capdavall, acceptem morir i que ens oblidin per a sempre, amb la condició que mentre visquem se'ns permeti construir en llibertat una petita espurna de la bellesa que ho omple tot.

Els valors fan que tota vida humana sigui digna, i el triomf d'una comunitat Homo sapiens es manifesta en petites grans coses, com la tecnologia que és capaç de construir una mà mecànica perfecta per a qui l'ha perduda, o un xip al cervell que permet moure un braç mecànic amb el pensament, o la lenta i eficaç cursa contra el càncer, o la qualitat de vida de les persones disminuïdes, el tracte humà i càlid als més vells, o la integració tècnica al món laboral i social dels malalts i dels que tenen alguna alteració cromosòmica negativa o qualsevol altra disminució de les seves capacitats. Algun dia es valorarà aquesta societat no pas per les operacions financeres especulatives, sinó per l'ingeni dels científics, dels enginyers i dels metges que han dedicat les seves hores a fer més fàcil la vida dels més febles, ni que els més febles siguin persones de vuitanta anys davant les quals algun economista sense escrúpols podria dir que no paga la pena d'operar per a posar una pròtesi al fèmur, ja que el preu de l'operació és desorbitat si el comparem amb els anys de vida que li poden quedar a aquesta persona.

Per tot això, i per moltes altres raons, cal incloure l'educació dels valors humans universals dins del currículum educatiu a totes les àrees i a tots els cursos. La qualitat humana ha de ser la prioritat de tot sistema educatiu, i està comprovat que, a la llarga, aquesta estratègia genera riquesa (riquesa fins i tot material) i augmenta les possibilitats de supervivència de l'espècie. 

.

.

La natura tal com sempre ha estat. Tornar a aprendre a viure.

Perquè aquesta terra que trepitgem és la pols que un dia va ser la carn d'aquells que ens han donat la vida.

Perquè si som, és perquè altres, durant mil·lennis, han estimat el bosc, la mar, el sol , el cel, el vent i el color taronja dels capvespres quan el dia s'apaga.

Perquè l'aigua és aigua quan algú l'ha considerada deessa de la vida i tabernacle del misteri.

Perquè no sabem si sempre plourà, si el fum que fem rebentarà els ritmes que ens han fet, i que són lents, i que han de ser lents, i als quals accelerem com si ho poguéssim canviar tot, com si tot fos nostre, com si per guanyar diners i poder tinguéssim dret a convertir-ho tot en merda.

Perquè som fruits de la terra, com la poma, com la balena, com l'elefant, com l'àguila, com l'arc de Sant Martí. 

Som allò que arriba quan totes les forces de l'univers, quan totes les lleis de la biologia i de la física, es posen d'acord i aconsegueixen crear els ulls d'un infant, el seu somriure, el so de la seva veu, el traç del cos de les persones, el matís de la seva pell, la seva consciència i el seu goig... Tot ha brollat de la Terra que maltractem, de l'embrió blau que flota a l'infinit, únic i maternal; cap altre embrió no ens hauria fet com som; cap altre embrió no podrà salvar la vida dels nostres descendents.

Necessitem la lentitud dels ritmes de la natura, la seva austeritat, la seva imatge original, per a enamorar-nos-en i retrobar-nos amb la nostra identitat si volem que els nostres fills, i que els fills dels nostres fills, sobrevisquin.

 Ni protocols. Ni imatges artificials allunyades de l'estètica salvatge i immillorable de la natura. Ni ambició de poder, de diners, de prestigi, de vanitats balmades i arrelades en un egoisme estúpid i cec que no veu ni la bellesa ni la grandesa de les petites realitats del bosc tal com sempre ha estat. L'enginyeria millor, la millor arquitectura, el millor urbanisme, la millor tecnologia... són aquelles que conserven la natura tal com sempre ha estat en tots els àmbits, en totes les situacions, sense submissions a les morals encarcarades ni als artificis de l'absolutisme estètic, ni a les adoracions a la comoditat i a la decadència.

Tenim un deute més gran que l'econòmic, que és el de tornar a aprendre a viure; aquesta pot ser la millor herència per als nostres fills.  

Temps de feina a la muntanya de l'est de Barcelona

Temps de feina a la muntanya de l'est de Barcelona.

Educació en el lleure que atura temporalment la meva activitat al blog fins dissabte.

Gust de cel blau, de pins, de casa antiga; regust de seminari reconvertit a retrobament amb els tresors perduts de la humanitat.

Son i goig.

El ritme lent de la grandesa amagada a la quotidianitat.

No tingueu pressa.

No us perdeu cap instant.
La vida és un instant immens que s'allarga.

.

.

Mai no es fan coses tan divertides.

 Haig de reconèixer que si no fos perquè sé que hi ha força gent que espera el meu escrit dels dijous sobre nuesa i natura... potser ja ho hauria deixat estar; no és senzill crear una història cada setmana sense repetir arguments ni caure en la mediocritat. 

Sigui com sigui, l'exercici d'escriure, al costat del de llegir, és la millor manera de progressar en la literatura. Fa un temps, varen ser els reptes de relatsencatala.cat els que em van moure a practicar l'escriptura creativa amb una regularitat de rellotge; ara és aquesta idea dels dijous que de moment vaig tirant endavant. Potser algun dia podré aplegar tots els relats i fer-ne un llibre. 

 .

.

Mai no es fan coses tan divertides

-Com li podria dir...? No hi ha cap motiu pel qual s'hagi de preocupar... -la noia tus una mica per guanyar temps i poder pensar millor com continuar l'explicació.

-Que no m'haig de preocupar? Vatua l'olla! Aquesta sí que és bona! -Exclama el Fernando, a qui no fa el pes aquesta psicòloga amb piercing a la cella i tan jove.

-El cert és que no. No s'ha de preocupar. Encara li diré més: si es preocupa, si el seu fill el veu preocupat o enfadat, serà molt pitjor.

-Ah! Llavors haig de permetre-li que sigui un pervertit!

-No és un pervertit! Tregui's això del cap! El seu fill és un nen que té una gran curiositat, i està explorant.

-Nena... no em faci's riure... que sóc home i sé el que tenim a dins!

-Però l'Abraham és un nen... i segueix el seu instint natural. Som els adults els qui ens compliquem la vida perquè ens han domesticat.

-Que ens han domesticat? ¿I per fer-me escoltar que ens han domesticat em clavaràs vuitanta euros?

-Miri... jo no l'he obligat pas a venir. Si vol escoltar la meva opinió, és la meva feina. Però si m'ha de faltar al respecte ja se'n pot anar.

-D'acord, d'acord... perdona.... Digues, que t'escolto.

-Deixi que el nen faci la seva. No el renyi. No el sermonegi. No ha fet res dolent. És vostè que l'hi està fent creure.

-Em sap molt de greu, però això ja és excessiu. -pronuncia el Fernando amb fredor. S'aixeca i se'n va sense dir res.

*

Vuit mesos abans...

L'Abraham és al peu del Cavall Bernat, a uns tres quilòmetres de la segona residència dels seus pares, a la urbanització del Pla de Sant Llorenç. Li agrada allunyar-se de la casa a l'hora en què el sol es pon. Gaudeix fent veure que és un indígena de les pel·licules de Tarzan. El bosc, en aquesta hora, és un jardí que flaira a farigoles i romanís. Els pins engeguen un udol greu, profund, com una remor. El vent càlid de l'agost oneja les copes, que semblen una mar que s'esvera. L'udol comença lleu, com una onada, i creix a poc a poc. Els granellons del sol que minva ho tenyeixen tot de color de carabassa. Damunt del nen, la pedra vermella de l'espadat, i el record estrany d'una època que no ha viscut mai: caceres, llances, nuesa, suor, lluita... Es treu la samarreta i rep el frec de l'aire. A l'esquena i a la panxa, la calidesa del vent humit de la muntanya, com si un vell amic l'abracés. La solitud i el paisatge li entren fins al moll dels ossos i decideix de fondre-s'hi. Es treu les sandàlies. Després els pantalons curts i els calçotets. Ho deixa tot amuntegat al peu d'una alzina i fa l'intent d'allunyar-se'n. Una angoixa estranya li pessigolleja la panxa; com un rosec que no sap vèncer; no pot allunyar-se de la roba. Un lligam invisible l'uneix a la indumentària que s'ha convertit en la seva imatge pública. Només és un nen, però comprèn que no pot descuidar la roba. Fa nous intents, cadascun d'ells més agosarat que l'anterior. Corre com els indígenes dels reportatges de l'Amazònia, i sent la pinassa sota les plantes dels peus. Percep la carícia del bruc, de l'estepa de les agulles dels pins... Se sent feliç, ple, absolutament unit a la muntanya que més s'estima. Entre el paisatge i la seva pell no hi ha res més que el vent i les flaires. En aquest instant, no existeix altra cosa que el present; l'instant s'allarga com una eternitat comprimida dins d'un bri de temps.

Torna a la roba i es vesteix. Li sembla que se li ha deslligat a la panxa un nus que sempre havia tingut sense adonar-se'n.

L'endemà hi torna; i demà passat; i l'endemà de demà passat. I aconsegueix allunyar-se cada vegada més de la roba. Descobreix percepcions que de normal són amagades als qui viuen pendents del que tenen, del que mostren, del que faran demà, la setmana que ve o l'any vinent... No tem res, no ambiciona res. No sap per què fa el que fa. Però li agrada fer-ho.

*

Una setmana abans...

-La Maria fa la comunió diumenge que ve, com tu, Abraham! -exclama la seva mare al porxo de la casa del Pla de Sant Llorenç. El nen està concentrat, esculpint en una escorça de pi la forma d'una barca. La Maria se'l mira amb interès -. Que no respons quan se't pregunta? -insisteix la dona, canviant el to.

-Si no m'has preguntat res... -fa ell, de mala gana, sense aixecar els ulls de l'escorça de pi.

-Sembla mentida que un nen tan gran com tu, i que a més rebrà a Jesús tan aviat, tingui aquestes contestacions!

-Deixa'l, dona, és l'edat -fa la Mercè, la mare de la Maria -. La meva també en té cada una!

L'Abraham s'allunya, camina pel camí que du al bosquet de pins. La Maria li va al darrere.

Tres hores després, els torna la Guardia Civil, embolicats dins les jaquetes verdes de l'uniforme; de sort que no portaven tricorni. Es veu que s'han despullat i que han començat a caminar muntanya amunt, cridant com el Tarzan. Després no han trobat la roba i han començat a plorar.

La Mercè, la mare de la Maria, s'enfada molt i no torna mai més. 
El nen rep una bronca descomunal que recordarà tota la vida. S'oblida del vent a la pell, de les llances prehistòriques, dels records o imaginacions d'altres vides, i fins i tot dels ulls blaus de la Maria, que va riure molt i que fent de salvatge es va sentir tan bé com ell.

*

Quinze anys després...

Quinze homes romanen asseguts en cadires d'alumini negre, disposades formant un cercle perfecte. Les cadires reposen sobre l'herba. Per damunt d'ells, el cel, boires de cotó de sucre, i un sol esclatant de primavera. Els envolta el bosc d'Osona. A frec, la gran casa antiga, que un dia fou un mas i que avui acull pregàries integristes, efluvis de conservadurisme, estratègies de domini social, santificació de la vida civil, maquinacions per aconseguir que els mediocres, com a mínim, compleixin la moral; la que toca.

L'Abraham es mira els companys de cercle: el Rodrigo, que s'asseu al seu davant, és el director; tan jove i tan formal! Massa formal. Sempre amb el somriure artificial, excessivament forçat; un home infeliç, gens empàtic, maquinal, profundament egocèntric. I el Pep? El president. Un grassonet ja a la cinquantena, més bo que el pa. ¿Com pot ser president d'un grup així un home que parla com si fos el teu oncle de tota la vida? ¡Aquell que explica acudits verds després dels sobretaules i et dona vint euros perquè facis guardiola! Quina estranya maquinació del destí ha fet que el Pep acabi en aquesta secta, pensa l'Abraham; i automàticament s'adona que ell mateix, tot i evidenciar el caràcter malaltís del grup, ha acabat assegut en aquest cercle. Ha de marxar; ha de fugir tan aviat com li sigui possible; però llavors potser es condemnarà, així li ho han insinuat; i també li han dit que no serà feliç, que abandonarà la vocació, que serà un traïdor, que si se'n va, li estarà dient que no a déu, a tot un déu etern i infinitament bo, i just, i gran... ¿Com podria viure tota l'eternitat pensant que ha dit que no a tot un déu? Per això continua.

*

-Bartomeu... quina missió evangèlica tens?

-Doncs he convençut un paio que treballa a la funerària perquè no pregunti els parents del difunt si volen cerimònia laica o religiosa.

-Ah no?

-No. I com que no pregunten, els poso la religiosa; i augmenta la proporció de celebracions catòliques.

-Mira-te'l! Que llest!

-Sí. L'altre dia fins i tot ho van dir a les notícies. Barpolis augmenta els enterraments religiosos!

El director somriu i tomba la mirada cap a un altre dels membres del cercle.

-Aviam, Josep, tu què faràs?

-Doncs jo portaré dos amics a Montserrat cada primer diumenge de mes...

-Ah! Molt bé!

-Allà resarem el rosari, portarem una rosa a la Mare de Déu i...

-Fantàstic! Són gent com cal?

-Sí. Molt estudiosos.

-Coneixes la seva família?

-Sí... sí... famílies boníssimes!

-Els podries convidar a algun berenar del Chesterton.

-Val... ho faré.

El director aplaudeix i continua la roda.

-Ara tu, Evarist. Tu què faràs?

-Jo sóc amic de l'Alcalde de Barpolis.

-No fotis!

-Sí. De fet, i això ja ho deus saber: l'alcalde, de jovenet va anar a una escola del Club Chesterton.

-Ah sí! És veritat! I quin pla tens amb ell? Dur-lo aquí?

-No... no el veig preparat. Però té molt clar el tema del civisme.

-Què vols dir?

-Coi doncs que prohibirà els nus a la platja, els guiris sense samarreta, les que van en biquini per les rambles...

-Ah! Molt bé! L'has convençut tu?

-Jo no diria tant. Tan sols he aconseguit que accepti un xerrada setmanal amb mi; i el civisme ha estat un dels temes... ja saps... El que sempre ens dius: l'ordre, la moral, la decència, els bons costums... són la manera en què els apòstols moderns treballem pel regne de déu a la Terra. Però vaja, l'alcalde ja té prou criteri per a pensar tot solet.

-Fantàstic, Evarist! S'acabaran els culs a Barcelona!

-De moment, els arraconem a la Marbella; i és el principi de la fi... Europa va cap aquí.

-I no hi haurà protestes?

-Segur. Però si vols que et digui la veritat, he estat investigant i he vist que la meitat dels naturistes estan barallats amb l'altra meitat; no es posen d'acord.

-Vols dir?

-Del tot segur. I a més a més... n'hi ha uns quants que s'hi foten per a mirar i posar-se calents, i van de sostenibles, de hippies, d'idealistes...

-Bé... això ja s'intueix.

-Només alguns! -exclama l'Abraham des de l'altra punta el cercle -. De mirons i gent rara, n'hi ha a totes les platges, no només a les naturistes!

-Si et sembla, posa't a defensar-los, tu, ara... -fa el director visiblement molest per la manca de protocol de l'Abraham, que sap prou bé que no es pot dirigir al director si no li toca.

-Tampoc no s'ha de ser exagerat; tenen part de raó -insisteix l'Abraham.

-Què? -exclama en un gall el director amb els ulls fora de les òrbites.

-Veuràs jo... vaig tenir algunes experiències i...

-Tots tenim un passat, però no és el moment ni el lloc d'explicar-lo.

-No és res dolent. De petit, anava nu pel bosc i...

-Prou, Abraham. Després parlarem -diu; després estossega, es gira vers l'Evarist i intenta de recuperar la composició -. Doncs molt bé, Evarist, continua amb el teu alcalde i guanyarem a tota aquesta trepa de porcs.

El director demana a l'Abraham si li pot anar a buscar un llibre de pregàries que ha deixat a la casa, ben bé damunt del moble de la sala d'estar. L'Abraham, mentre hi va, sent com el director parla en veu baixa a la resta del cercle. Quan torna amb el llibre, comença la pregària. El director llegeix cartes del gran Pare Superior del Club Chesterton, que va comprendre que havia de salvar el món; i explica la condemna que aquest Gran Pare va proclamar contra aquells que es neguen a donar-ho tot a déu, que prefereixen, en nom d'una llibertat de consciència mal entesa, seguir les seves pròpies idees en comptes d'aprendre amb humilitat dels qui han estat escollits pastors de les ovelles perdudes. Aquests acabaran amargats, perquè han dit que no a déu...

Mentre el director va llegint la pregària, la cadira de l'Abraham es va enfonsant molt a poc a poc, ja que els membres del Club estan asseguts damunt d'una terra argilosa que està un xic humida; però són només les potes de la cadira de l'Abraham les que s'enfonsen.

Sobtadament, rere la casa, l'Abraham albira el reflex blavís d'un vestit de flors. Damunt del vestit, el rostre d'un àngel de cabells daurats; una noia que l'Abraham coneix i no sap de què. El director també s'adona de la presència de la xicota. Atura la pregària. S'aixeca, i, visiblement nerviós, es decideix a parlar-li:

-Perdoni, senyoreta, però es troba dins d'una propietat privada i...

-Ai... ho sento molt! Anava caminant pel bosc i m'he perdut! Estic desesperada! Em podrien explicar com puc tornar al poble?

-És a deu quilòmetres, el poble -diu l'Abraham.

El director el fulmina amb la mirada. Un membre del Club Chesterton no pot dirigir-se a una noia que apareix de manera tan esclatant enmig d'una oració; el celibat té les seves exigències. Ell, perquè és el director i ha de foragitar el perill.

-No la podem ajudar senyoreta, i disculpi.

-És clar que l'hem d'ajudar. Se li farà de nit i pot prendre mal -insisteix l'Abraham.

-Doncs deixem-li un mòbil i que truqui algú -fa el director perdent la paciència i fent gestos de desesperació amb els braços.

-De cap manera -diu l'Abraham. Jo mateix l'acompanyaré, que em ve de gust caminar.

-Tu no pots, Abraham.

-Oi tant si puc...

-T'has tornat boig! Sol, amb una noia, al bosc! Ets del Club Chesterton! Ets cèlibe!

-Jo no sóc cèlibe! M'ho estava rumiant, recordes?

I l'Abraham se'n va, sense ni tan sols recollir la maleta. Quan arriba a on és la noia, la reconeix.

-Maria?

-Em coneixes?

-És clar. Et vas despullar amb mi.

Ella enrogeix; resta callada, pensarosa... Abraham! -acaba exclamant -. Quina casualitat! No és possible! El nen salvatge! Com m'has reconegut?

Caminen pel bosc. Xerren d'aquell cap de setmana de quinze anys enrere, just abans de la comunió. S'entendreixen recordant la innocència del seu joc d'infants.

-Ho fem? -fa ella, quaranta-cinc minuts després.

-El que?

-El mateix que aquell dia...

-Au va! -fa l'Abraham, i riu avergonyit.

-És curiós, aquell dia vaig ser jo la que va dir “Au va...” i la qui es va posar a riure.

-Com te'n pots recordar tan bé.

-Gairebé mai no es fan coses tan divertides com aquella -diu la noia. Després de dir això, es comença a treure la roba, la llança pel sòl del bosc sense preocupar-se d'on va a parar. L'Abraham riu meravellat, i va recollint les peces per a evitar que les perdi. Ella l'empenta i li diu que no sigui plepa, que de petitó era més lliure i menys previsor. Ell fa que sí amb el cap i comença a imitar-la. Acaben amb la pell tenyida de carabassa per la llum del capvespre. No fan res d'allò que alguns diuen que un home i una dona han de fer necessàriament si són nus, i sols, i al bosc. Contemplen la posta. Es vesteixen. I encara que en aquest moment no ho saben, no es tornaran a veure mai més. Però recordaran sempre aquest moment i el que van viure quinze anys enrere. L'Abraham mai més no tornarà al Club Chesterton. L'Alcalde de Barpolis aprovarà el seu pla de civisme. I vindran nous temps; temps en què l'èxit no es comptarà amb diners; temps en què les discussions estèrils no afebliran els qui treballen per la llibertat; temps en què els errors d'una època seran compensats per l'època què vindrà, nova i innocent com una albada; temps en què l'ésser humà es trobarà de nou amb la seva essència, el jo invisible, infinitament més bell que allò altre, també bell, que es veu i que és natural. Però això serà, sens dubte, l'argument d'una nova història.

La manera com actuen els altres és la més probable.

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat el valor que fins aquest moment hàgim pogut donar a l'habit de jutjar, de fer de jutges, de proclamar sentències. No som dins dels altres. No som els altres. Si fóssim els altres actuaríem, molt probablement, com els altres, perquè si no, no seríem els altres, seríem nosaltres; ¿o és que us penseu que els altres actuen d'una manera poc probable? La manera com actuen els altres és la més probable de totes les maneres com poden actuar, perquè si no, acabarien actuant d'una altra manera.

Quan aquest sol declina, els pensaments s'agenollen davant la contemplació del crepuscle; el mateix crepuscle que veuen pels forats d'una cel·la els interns de la Model o de Can Brians, l'inquil·lí de la Zarzuela, o la noia que viu en un pis de cinquanta metres quadrats del barri d'Usera de Madrid amb el seu nadó, i que és a l'atur, ella i el seu marit, i que té por, i que es pensava que allò que li van dir els bancs quan li van proposar de fer el que feia tothom era tota la veritat.

Quan aquest sol declina, un beneeix l'existència, la natura, la bellesa de tot, i es pregunta per què hi ha qui desitja alguna cosa més que aquest sol que declina, aquest romaní il·luminat, la vermellor de la posta al rostre dels éssers estimats, la flaire de la farigola, l'udol del vent... per què més? No cal més. No convé més. Tan sols el poc que ens cal per viure amb salut i amb bona companyia, sense pressa, sense por...

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat la por; la por que engega tots els odis i totes les violències, que allunya les persones, que forja cadenes, que amaga la bellesa de la humanitat, que ensulseix la vida i la converteix en una presó pitjor que allò que es tem.

Deixem de ser jutges, limitem-nos a estimar i a acceptar que no sabem gairebé res d'allò que els altres tenen a dins.

"Gairebé no coneixem, ni coneixerem mai, la humanitat" o "El privilegi de topar-me amb tu; sí, amb tu"

Si durant una jornada sencera de deu hores, dediquéssim cada minut del dia a xerrar amb una persona diferent, al llarg de la jornada hauríem tractat 600 persones; en una setmana de cinc dies, 3000 persones; i en un any de 52 setmanes, hauríem vist 156000 persones, que no arriben ni a la totalitat de la ciutat de Terrassa; en vuitanta anys (tota una vida) hauríem parlat amb poc més de dotze milions de persones durant poc més de dotze milions de minuts; el doble de la població de Catalunya. Hem de reconèixer, però, que un minut és un temps molt breu per a conèixer una persona.

Si en comptes d'un minut dediquéssim un dia sencer a estar amb una persona, i a l'endemà un altre dia sencer amb una persona diferent... i així cada dia... en un any hauríem tractat 365 persones, i en vuitanta anys, 29200 persones, aproximadament una setena part de la població de Terrassa; ens caldrien divuit milions d'anys per a poder dedicar un dia a cadascuna de les persones de la humanitat actual; i cal dir que un dia sencer tractant amb una persona és molt poc temps per a conèixer-la.

Com a conclusió, podríem dir que al llarg de la vida només som capaços de conèixer una ínfima part de la humanitat, un tastet, un bri dels humans... 
Aquesta petita part d'humans ens serveix per a fer-nos una imatge, o un model, de la totalitat de la humanitat. 
No costa gaire veure el fet que aquesta imatge serà molt poc real i gens representativa de la totalitat dels éssers humans; la imatge conscient, i sobretot inconscient, que tenim de la humanitat, depèn de la sort que hàgim tingut pel que fa a les persones, a les poques persones, que hem tractat al llarg de la nostra vida. ¿Havíeu pensat en això alguna vegada?

També m'agradaria afegir que el fet que la fracció de persones que tractem al llarg de la nostra vida sigui tan i tan petita, si la comparem al conjunt d'humans que existeixen, fa que les persones que ens envolten esdevinguin una casualitat meravellosa. Trobar-nos a prop de les identitats que tractem cada dia, poder-hi parlar, poder-les escoltar, poder-les contemplar, representa un privilegi del qual no som prou conscients, perquè només són una infinitèssima part de tota la humanitat, i coincidir amb elles és una casualitat fascinant, ben bé com una loteria.

Final de la lliga de benjamins. ¡Felicitats a tots els lluitadors!

Avui s'ha acabat la lliga de futbol dels benjamins de segona divisió (grup 8), i us ben asseguro que no ha estat un temps perdut, perquè el temps que dediquem a l'esport de debò mai no és un temps perdut.

Amb l'esport aprenem que no hi ha cap victòria definitiva, que cada triomf és només una petita etapa victoriosa en un camí que no té final; el mateix camí és la victòria, el treball en equip, la il·lusió per superar-se, les petites fites aconseguides, aquell corner ben tirat, aquella celebració tan dolça, fins i tot aquella derrota en la qual ens vam sentir tan units perquè vam lluitar com lleons. El triomf en l'esport no és quedar primers, ni segons, ni tercers... (en tota llista d'equips sempre hi ha d'haver un últim equip) és arribar a comprendre que treballant junts, en equip, podem superar el principal obstacle, que és el desànim i l'obsessió per treure del futbol alguna cosa diferent a la diversió i el coratge.

Igualment, aprenem que cap derrota no és definitiva, i que rere cada ensopegada tenim un llibre obert que presenta davant nostre un munt d'aspectes a millorar per a ser més forts; i, sens dubte, arribem a ser més forts.

El futbol infantil no és una escola de figures mediàtiques, no és el bitllet a la glòria, a la riquesa econòmica, a la mitificada fama... El futbol dels infants és l'escola on aprenem que si no ens esforcem, ens passen al davant amb una facilitat impressionant per molt prestigi que hàgim arribat a tenir; és l'escola on arribem a descobrir que un jugador no pot guanyar tot sol, que podem arribar a fer-ho més bé del que ens imaginem, que potser hi ha jugadors que tenen un dia dolent, però que mai no hi ha, ni hi haurà, jugadors dolents, perquè l'aprenentatge és el principal fruit de l'esforç i de la il·lusió; és l'espai on aprenem que un afalac atorga a un jugador més força que un reny o que un renec, que la felicitació i l'encoratjament són l'arrel del progrés, i que res no és essencial fora de passar-ho bé, fer amics, i treballar tots junt per aconseguir un objectiu; objectiu que si s'ha perseguit amb il·lusió i amb esforç, tant se val si s'aconsegueix o no. El futbol infantil és l'àmbit on sabem que quan un entrenador ens crida (dins d'uns límits de respecte i de constructivitat) és perquè sap que som molt millors del que demostrem, perquè ens vol molt millors; i aquest mateix entrenador, poc després, ens farà una broma, ens somriurà, per a tot seguit tornar-nos a cridar i a exigir quan arriba l'hora de treballar i d'esforçar-se. 
El futbol, i l'esport en general, són la millor escola de la vida, perquè arribem a veure que en el fons no lluitem contra els altres equips, lluitem contra nosaltres mateixos. Lluitem contra el desànim, i guanyem; lluitem contra el pessimisme, i guanyem; lluitem contra qualsevol limitació, i només pel fet de lluitar-hi, ja guanyem; lluitem contra la passivitat i contra el negativisme, i acabem guanyant, encara que pel que fa al resultat puguem perdre, perquè arribem entendre que la victòria rau a la il·lusió i l'esforç sincer.

El nostre equip ha quedat onzè d'una llista de quinze; ha remuntat un inici costós; ha salvat la categoria; ha exhibit una millora espectacular en tots els seus jugadors,  i s'ha superat a si mateix. Enhorabona!

Us torno a posar un dels millors discursos de la història de l'esport; unes paraules per a treure'n suc, i per a fer escoltar i tornar a fer escoltar a tots els infants que volen fer esport i que volen viure amb passió tots els aspectes de la seva vida. 
Mai no hem perdut aquell temps en què hem lluitat i en què hem gaudit.