Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor

Cada vida és com una estrella que brilla amb un foc especial; no som conscients de la grandesa d'una vida. Cada vida desprèn una llum única que ha de ser estimada. Una vida no estimada és una vida menyspreada i ferida. Una vida no estimada és un menyspreu inexplicable a una bellesa que no es pot descriure ni es podrà mai descriure amb mots. La grandesa d'una vida humana no depèn dels seus actes; és gran en si mateixa. Les accions que s'inspiren en l'odi o en la por són com una mena de malaltia que no sempre sabem, podem o volem evitar; però el voler també emmalalteix, i de vegades no podem voler alguna cosa diferent al que volem.

La percepció del foc fascinant i estrany de cada vida fa impossible la violència. Seria perfecte que totes les persones aprenguessin a veure aquesta llum; s'acabaria l'odi. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, seríem incapaços de cap imposició, de cap forçament, de cap agressió.

De vegades penso de quina manera podríem aconseguir aquesta visió, i no me'n surto. Hi ha melodies que ens hi acosten, hi ha el silenci, hi ha la contemplació. La capacitat de mirar una persona sense pensar res més d'ella que allò que és, que no és poc. El traç d'infant que fou. La por en una mirada de vulnerabilitat. La consciència del fet que un dia deixarà de ser i es podrirà. El món sencer encabit dins la seva ment; univers de sentiments, d'esperances, d'il·lusions, d'inseguretats, de pors, d'anhels, d'afecte, de somnis... 

De vegades confio en què la nostra ment de micos està canviant, en què està creixent, i en què que comença a percebre realitats que fins fa poc no es podien percebre; l'evolució de la consciència i de les capacitats cognitives amaga encara moltes sorpreses. L'Homo sapiens està cridat a construir societats que imposin com a dogma la pau i el respecte entre les persones; no pas per imposició legal sinó com a condició biològica i neurològica. L'antiga lluita entre individus i grups s'anirà diluint i arribarem a ser el que sovint ja comencem a ser. I, una mica com va dir Konrad Lorentz, també penso que el millor favor que li podem fer a l'evolució de la nostra espècie, per tal d'ajudar-la a assolir aquest objectiu, és escollir una parella reproductiva, no en funció dels recursos, dels diners, de l'interès material, de la força, o de la protecció que ens pugui oferir... sinó per la seva bondat, per la seva capacitat de reconèixer el valor infinit de cada persona.

L'amor que poguem oferir, pot curar la malaltia de l'odi; només l'amor és capaç de curar l'odi. I l'amor és fàcil si un aprèn a veure la grandesa d'una vida, de qualsevol vida; aquesta grandesa de normal s'oculta. L'amor que ens neix vers les persones és una conseqüència espontània de la capacitat de veure la grandesa de qualsevol vida humana. El respecte, el diàleg, la paraula, la paciència, la comunicació, la llibertat... són conseqüències directes de l'amor; però cal no confondre l'amor amb el desig de possessió o de control. Qui estima l'altre no ho fa per a ell mateix, ho fa per a l'altre; i qui estima, de l'altre, no en necessita res, ni n'espera res. L'amor és una disposició de la persona que va en una direcció única, i, per a ser, no necessita que hi hagi un altre amor a canvi. L'amor no necessita estar a prop de l'ésser que estima; se'n pot allunyar si les circumstàncies ho fan convenient; i se'n pot allunyar, gràcies a que no necessita l'ésser que estima, ni tan sols tenir-lo a prop. L'amor és deixar lliure.

.

.

.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.

.
.
.
.

Ens acompanya la mort com a idea, com a futur, com a germana de fat. És per això que sovint haig de parlar-ne. Tinc la necessitat de parlar especialment d'aquells temes que s'eviten socialment, perquè potser el sentit de la nuesa literària és aconseguir que es despulli el sentiment que no es mostra pel carrer per pudor social o per tabú. El blog és l'estadi a on juga l'equip de casa, l'equip de la pròpia identitat; i ha de ser el club d'un mateix el que decideixi de què es parla a cada moment a l'estadi.

Penso que pel seu caràcter d'inevitable, la mort s'ha d'encarar de manera que no signifiqui un fracàs; si no intentéssim encarar-la així, el fracàs tindria un caràcter inevitable. Res segur pot ser dolent; i si ho sembla, serà perquè això que és segur s'haurà convertit en el mirall d'una altra realitat que sí que podem canviar, i que hem de canviar, i que es diu “Vida”.

Canviar la vida. 

Perquè l'espill de la mort reflecteixi una alegria il·limitada. 

Canviar la vida. 

Perquè de tant com s'hagi viscut no ens sàpiga greu la mort. 

Canviar la vida. 

Perquè el segell que hi hàgim deixat sigui suficient per a convertir en secundària la nostra fi. 

Canviar la vida. 

Sigui quan sigui que l'hàgim de canviar: de nens, de joves, d'adults, de vells... Un instant pot fer que una vida sencera hagi valgut la pena. 

Canviar la vida no pas una vegada, sinó cada dia, cada hora, cada instant... 

Canviar-la perquè el mot llibertat adquireixi una dolçor impossible de descriure. 

Canviar la vida perquè el so d'una cançó se senti diferent que ahir, i perquè aquesta cançó, sense dir res en concret, dóna sentit a tot. 

Canviar la vida per a sentir-la tan autèntica que sigui impossible tenir por de perdre-la, perquè allò viscut i sentit és tan gran, que si s'acaba, ja ens sentim pagats amb escreix. 

Canviar la vida per a no ser esclaus de doctrines que són doctrines d'éssers humans i prou; éssers superbs i tirans; doctrines que pretenen controlar consciències i estats d'ànim. 

Canviar la vida per a no ser dominats per l'anhel dels diners, per la por a la pobresa o a la opinió dels altres. 

Canviar la vida per a no permetre que ens dibuixin un déu fals, com falsa és la percepció de l'existència de tants, com falsa és la seguretat que afirmen molts que no la tenen, i que, tot i així, converteixen en dogma.

Canviar la vida per a ser capaços de ser feliços enmig de la inseguretat, de la vulnerabilitat, de la ignorància del futur, de la incomprensió dels misteris, de la feblesa, de la petitesa, de la pobresa de diners i tresors.

Canviar la vida per a descobrir que som rics gràcies a la mar, al sol, al vent, a la sorra, a la pluja, al bosc, als estels de la nit, al foc de camp, a les cançons, a la nuesa, a la llibertat... 

Canviar la vida per tal que quan arribi la mort tinguem la sensació que tot ha valgut la pena, i que els qui continuen a la vida seran feliços, i que tot plegat haurà estat molt i molt bé...

Per favor, que quan m'hagi acabat de morir ningú no digui “ara ja descansa”. Si algú ho pronuncia, prometo fer l'impossible per aixecar-me del taüt i fotre-li un ensurt que recordarà tota la vida. El descans no és cap premi. La vida és un regal, un do, un afalac de l'existència, un tresor, un plaer, un somriure... Fins i tot l'esforç, fins i tot el treball, fins i tot la lluita... són un goig; si amb l'esforç, si amb el treball, si amb la lluita, construïm somriures sincers i encenem focs a dins dels cors. 

Que a ningú que vegi el meu cos mort se li acudeixi de dir que “no som res”, que la “vida és una merda”, que “se'n van els millors”, que “sembla que rigui”, o que “sembla que dormi” o "que guapo que està!"... Prometo aixecar-me com un zombi, i enviar-los a la merda. 

Som molt; som goig; som llibertat; som somriure; som pau; som consol; som paraula; som companyia; som comprensió; som esperança; som empatia; som discreció; som humilitat... Som éssers que han aparegut per a passar-s'ho de conya... I ens ho passem de conya si canviem, si ens despullem d'aquesta merda d'ambició que l'organització tribal de la societat, amb la seva merda de diners i de propietats privades, de títols nobiliaris i aparences, de protocols i hipocresies, s'ha inventat per a tenir-nos lligats i controlats.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.

La Terra, un embrió.

Si del planeta Terra amb tot el que té: atmosfera, mar, terra, elements, temperatura, llum del sol, lleis naturals, forces... n'han acabat sortint persones humanes... buff... llavors és que la Terra és com un embrió... no?
.

La nostra ment s'escarrassa per imposar les decisions que l'inconscient (sense que ho sapiguem) ja ha pres per nosaltres sobre com hem de tractar les persones.

La nostra actitud vers els altres moltes vegades no obeeix a criteris racionals, sinó que, sense que ho sapiguem, és dictada per l'inconscient en funció de criteris de domini, control del l'entorn, supervivència, reproducció, recursos, jerarquies de poder... 

L'inconscient és expert en detectar riscos, possibles competidors... en definitiva, individus que posen en perill els criteris que he anomenat al paràgraf anterior. L'inconscient pren una decisió sobre l'actitud que ha de tenir vers una persona; i ho fa, tal com el seu nom indica, de manera inconscient. Tot seguit comunica la decisió a la ment racional, la qual rep el missatge de la decisió sense adonar-se que aquest missatge li ha estat dictat per l'inconscient. A continuació, la ment conscient, amb el missatge de l'inconscient acceptat i clar, comença a elaborar arguments racionals que malden per a justificar una actitud hostil, o si escau favorable, vers la persona; actitud que es desprèn del missatge transmès per l'inconscient. 

El raonament lògic, per tant, moltes vegades és posterior a la decisió inconscient d'una actitud determinada vers una persona o persones determinades. La inconsciència d'aquest procés fa que l'individu Homo sapiens experimenti una falsa sensació de llibertat i de control de les seves pròpies actituds i decisions, i que una vegada i una altra es negui a acceptar el seu caràcter d'animal influenciable i en bona mesura determinat per la genètica i l'entorn.

El que és segur és que adona-se, amb humilitat, d'aquest imperi de l'inconscient damunt de les nostres actituds ens permet en certa mesura rebel·lar-nos i ignorar les tendències impulsives i irreflexives, i decidir-nos a pensar si l'actitud que oferim als altres neix realment de criteris objectius i racionals, o si per contra els arguments lògics que elaborem no són si no sofismes o pseudoraonaments que intenten justificar la tendència de la nostra ment a imposar els dictats de l'inconscient. 

Acceptar aquesta realitat ens acosta una mica més a la llibertat i al control utòpics que els dogmàtics de totes les èpoques consideren, a cops amb passió, que és l'essència de la humanitat.
.
.
.   
Fonts, entre d'altres: "Les emocions escultores del cervell" 
de Pierre Magistretti, i François Ansermet.
Les conclusions de l'escrit són responsabilitat de 
Jeremias Soler, tot i que es fonamenten en els articles 
citats a les fonts.
.
.
.

El disseny del bosc. Aransa. Travesseres.

 Bosc d'Aransa

.

.

.

Busca un escultor o un arquitecte que traci una corba més elegant que la de la superfície de la neu acabada de caure al llit d'un bosc. Busca un director de cinema capaç d'imaginar una escenificació més intensa. Busca un jardiner capaç de cultivar i organitzar un jardí més bell que el del bosc natural. Busca un urbanista amb les habilitats suficients per a dissenyar una ciutat, un poble, un parc... tan seductor per la ment humana com un bosc natural.

Quan et cansis de buscar, deixa d'intentar mullar l'aigua, o desisteix d'escalfar el sol, o renuncia a allargar amb un rellotge la duració del dia, o abandona l'intent de descobrir la realitat a través d'un diccionari o de dominar el món mitjançant el vici d'etiquetar-ho tot... Després, acosta't al bosc, i estalvia't tanta feina inútil. Aprèn de la natura; és suficient.  

Restaurant Cal Lliuret, de Travesseres, especialistes en arrossos. 

(No és publicitat, és una recomanació) 

Tres pedres

Tres pedres.

La propera és torró fet d'embats ancestrals, empastat amb els segles. L'escultor ha dissenyat valls i entrants, en un món cantellut i atzarós. La propera és la història dels éssers petits, amalgama de vides que formen la pedra llunyana, tan bella, tan gran. La propera és real.

La llunyana és allò que veiem quan mirem, sense sort, les històries de tants, que ningú no coneix; perquè viuen molt lluny; en rebem el conjunt barrejat dels colors; un espectre amorós, inventat per la suma dels molts. Un poema del món que amb un vers ho diu tot, i no pot. És només un esbós.

Més enllà hi ha la neu, que s'ajeu i s'adorm; dolçament va fonent la goteta, i penetra la terra, i s'escola per vides ignotes de temps enterrats. És reté al cor ocult de la serra gelada; forma un llac misteriós del color de la nit. Quan amb la primavera, l'aigua arriba a l'avenc, l'estridor del saltant obre els ulls dels qui dormen al cau. Tot reneix, tot es mou, tot és nou. El camí fins la mar, burinant la tercera gran pedra que s'alça i que llu, tot just ha començat.   

.

.

.      

Joan Massagué descobreix el mecanisme de la metàstasi del càncer de mama i pulmó al cervell.

Image from Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in wikipedia
.
.

 Vull una samarreta teva, signada, i un pòster a l'habitació meva i dels meus fills. Vull ser com tu quan sigui gran, i vull que els meus fills s'assemblin a tu. Vull que els estadis s'emplenin de gent que aplaudeix la teva feina i que les televisions facin programes de tertúlia sobre el que fas, repeticions de les teves jugades i cançons que sonen tot l'estiu. Vull que els bancs et deixin milions per a la investigació, i que per molt que deguis no passi res. Vull que quan aconsegueixis un triomf et passegis per la Rambla i que arribis fins a la Plaça de Sant Jaume a oferir el triomf a la població des del balcó de la Generalitat.

.

.

.

23F. Jordi Évole. Operación Palace. L'enuig que provoca que et facin conscient del fàcil que és enganyar-te.

.

El país dividit entre els qui lloen Jordi Évole per l'experiment de la Operación Palace i els qui en diuen pestes.  

 A mi, us ho asseguro, l'especial d'ahir del 23F del Jordi Èvole em va "encantar", el vaig trobar genial; perquè els va demostrar, a molts, com de fàcilment se'ls pot enganyar.

Si amb un muntatge tan poc versemblant, la xarxa bullia de gent que s'ho empassava tot, que s'ho creien tot, i que s'indignaven de com havia anat el 23F, i de com el Rei i els polítics els havien estat enganyant durant anys, sense adonar-se que tot era un documental de ficció; sobretot a les Espanyes... ¿Quants muntatges no s'hauran empassat i cregut els qui es pensen que Catalunya és una "región de España", o que de la "unión celtibérica surgió la nación española", o que “los Reyes Católicos eran muy católicos y gobernaban por igual a España” o que el “Rey es muy campechano”, o que aquí a Catalunya ens matem vius per culpa de la llengua, i tants d'altres muntatges...? 

Allà a la "meseta" en tenen, cada dos per tres, un, d'aquests de muntatges; i els fan creure que és de veritat, sense desmentir-lo; i per això se sorprenen tant quan a Catalunya diem que som una nació; els han fet creure que som un tros de la “España Una” i que som uns desagraïts, i uns garrepes, i uns creguts; i s'esquincen les vestidures quan algú diu que la democràcia va primer que “la Constitución” “Nuestra Constitución, que todos votamos”. Ho han repetit amb músiqueta de fons, n'han fet reportatges emotius, documents de ficció que mai no han desmentit, com sí que va desmentir ahir, Jordi Évole, el seu experiment.

El programa d'ahir, de l'Èvole, demostra com de fàcilment la gent s'empassa quatre efectes televisius. I és que us asseguro que em vaig llegir els tuits i els missatges de facebook que s'anaven escrivint durant el programa, i la xarxa feia xup xup de crèduls que gairebé eren a punt de sortir al carrer a manifestar-se contra el rei i que ho maleïen tot.

L'Èvole em sembla un geni dels mitjans de comunicació, que provoca enuig perquè ens revela la nostra pròpia vulnerabilitat i les nostres nafres; tant de bo n'hi hagués molts com ell.

Maleïdes làmines de cel·lulosa, que pretenen tenir valor. El que la quàntica ens ensenya sobre el valor de la vida.

.

.

.

Cobrem per treballar? Treballem per cobrar?

És important escollir bé una de les dues opcions. L'individu Homo sapiens perd una realitat difícil d'explicar quan tria malament alguna d'aquestes dues possibilitats.

La por a la pobresa i a la mort ens pot condemnar a viure sense aquesta realitat difícil d'explicar, que ens fa tan feliços.

Viure? Per què? Si els nostres actes s'expliquen amb diners?

Comunicar-nos? Per què? Si les nostres paraules tenen com a raó de ser els diners. Hi ha pobres més enquistats ens els diners que alguns rics. Hi ha rics de diners que es pensen que són pobres, perquè fixen la mirada en el que no tenen en comptes de mirar el molt que tenen. Hi ha pobres de valors que tenen molt diners, i no saben que són pobres, perquè no s'adonen de la riquesa que els falta, i sí que s'adonen en canvi dels diners que els falten, tot i els molts diners que tenen.

Per què viure si tenim els quarts d'hora convertits en una equivalència monetària, si qualsevol creació té sentit només si és pagada, si només donem valor a les coses quan tenen un valor monetari?

Resignar-nos a aquesta realitat? Bill Gates diu que sí, que la vida és injusta i que ens hi hem d'acostumar; però Bill Gates és una de les persones més pobres de la Terra, i jo no vull ser com ell.

I una mica per esnobisme una altra mica per imatge i una altra mica per normativa, ens ho fan demostrar tot amb làmines de cel·lulosa; ningú no pregunta com t'ha anat amb aquell xicot? S'ha emocionat? ¿Ha gaudit amb la seva investigació, amb el treball ben fet, amb la descoberta del munt de possibilitats que hi ha a la societat per a obtenir informació i per a engegar iniciatives? No. Ningú no vol saber això. Interessa saber si s'han omplert els papers; els papers que expliquen quants minuts, quan, a on, i un breu esbós del que es va dir. Si no ho has escrit, no existeix. Si no és en un registre, no té valor. Les làmines de cel·lulosa, o, en aquesta època, els bits, bescanvien el valor dels fets, s'erigeixen en el paper moneda que permet que tota descoberta o aprenentatge sigui considerat. Tu ets un presumpte gandul, fins que un registre no demostri el contrari. L'emoció que puguis generar, o no generar, per la incapacitat del xicot que no aconsegueix motivar-se, no existeix, perquè no es pot registrar; i com que no existeix, no se'n parla ni es té en compte. Si vols deixar de ser un presumpte gandul, omple papers, justifica't; els papers construiran la imatge que se't demana; no se't demana aprenentatge, se't demanen resultats, en bits o en cel·lulosa. El valor del teu servei són els registres i els papers. L'aprenentatge és immesurable, i tot allò que no es pot mesurar, no val per res. Però la quàntica, precisament, diu que si mesures la realitat, la malmets.

No. Tot això que he escrit, per si algú no havia copsat, no és el que jo penso; és l'ànima submisa de Bill Gates davant la manera com és la societat; ell no la vol canviar, ell vol només fer-se fort per a sobreviure-hi. El que he escrit és sàtira o ironia amb un arrelament a la realitat excessivament gran. Ell, en Bill Gates, sap que no és bo que la societat sigui així, però li és igual. Ell, com molts d'altres que no arriben a amuntegar ni un bri del que ell ha amuntegat, estima els diners; i els diners expliquen el valor del que fa.

Ara escriuré com ho sento jo; fora ironies, fora sàtires; i molt de respecte, perquè tothom vol fer bé les coses i tothom és sagrat; fins i tot el qui exigeix registres; és un tema d'estil, no pas de bondat.

Jo no treballo per diners, cobro diners per a poder-me oblidar d'haver de guanyar-los i poder-me centrar a la meva feina. Poder menjar, vestir-me i pujar la meva família sense haver de pensar en guanyar diners, perquè me'ls donen, em permet considerar el servei a les persones, dins la meva feina, com la tasca més dolça i més important de totes les que faig. Ni una coma no l'escric per diners; ni un quart d'hora no el treballo per diners; ni una tasca no la realitzo per diners; ni una responsabilitat no l'assumeixo per diners; si els diners m'haguessin de moure, em posaria a jeure. La responsabilitat és a la meva ment no a la nòmina; i si no fos a la meva ment, els diners no me la posarien de debò, tot seria una comèdia que faria que el sistema es morís d'èxit. El sistema necessita valors, no pas diners ni registres.

Si la feina que faig no pot ser passió, no hi ha prou diners per a convèncer-me de fer-la. Si no m'assec una estona cada dia per a pensar que allò que faig ha de ser passió, seré responsable davant de la meva existència de malbaratar instants de goig i de servei que podrien ser glòria per a molta gent i que només serviran per a poder omplir un registre i complir. Necessito perdre temps per a pensar que cada minut, cada paraula, cada instant, cada resposta... és passió, misteri, lliurament, goig, vida, intensitat, comprensió, exigència vers qui tinc al davant, empatia vers qui tinc al davant, motivació vers qui tinc al davant... Tot això no es pot bescanviar per diners. I si no tingués vocació seria culpable de dedicar-me a una tasca per a la qual no tinc vocació; seria responsable davant de mi mateix i davant de l'existència de dedicar-me a una tasca que no és la meva. I tindria l'obligació de buscar el meu lloc, de buscar la raó dels meus actes; o l'obligació de descobrir que potser l'etiquetada vocació és més flexible del que ens pensem, i que potser una actitud un xic més contemplativa i més amorosa ens permetria arribar a tenir vocació per a qualsevol tasca, o per a quasi qualsevol tasca. De vegades penso que si em dediqués a recollir brossa, d'alguna manera, en l'exercici de recollir-la, descobriria detalls que em permetrien fer-ho per passió, fer-ho per a servir, fer-ho per amor a l'existència, i no per diners ni per a omplir un registre.

El principi d'incertesa de Heisenberg ens diu que no podem registrar en un mateix moment la velocitat i la posició d'un electró. El meu principi d'incertesa diu que no podem registrar allò que estem lliurant quan treballem amb passió, i que si som conscients que tenim l'obligació de registrar-ho, correm el risc de perdre la passió, i de prioritzar el registre de la passió per damunt de la passió mateixa.

Mirant el temps del meu dia, un temps que només jo veig, m'adono que si hagués de registrar tot allò que intento donar, seria tant, que acabaria renunciant a donar-ho per no haver-ho de registrar-ho.

El registre de la vida fa feixuga la vida, l'alenteix, li posa un corsè, i la vida ja no és la mateixa. El gran missatge de la quàntica és que la mesura i el registre alteren la realitat.

A la pràctica, podríem dir, que el que cal és confiança. La confiança en la vida i en la passió que les persones podem donar i volem donar han de substituir els registres. Els registres pretenen assegurar la vida, però el que de debò assegura la vida és la confiança i la passió. El resultadisme, la imatge, l'aparença són una addicció nociva provocada per la por. Estimulem la gent, motivem la gent, fem sentir a la gent que hi confiem, fem sentir a la gent que els necessitem i que la seva tasca és gloriosa, i eliminem o reduïm tant com ens deixin els registres i el control, que mai no podran substituir els valors. Per molt que ens hi escarrassem, el sistema mai no podrà substituir el valor i els valors de les persones humanes; i si ens hi entestem, ens morirem d'èxit.

Penso en els professors de Ciutat Meridiana que per pròpia iniciativa van crear un fons comú perquè tots els seus alumnes poguessin dinar al menjador de l'escola el dia que van retirar les subvencions; no ho van fer per omplir cap registre, ni perquè estava estipulat a cap horari, ni perquè els pagaven per fer-ho, ni perquè era la seva obligació... ho van fer per a servir a la vida, a la vida mateixa de manera directa i sense que quedés reflectit enlloc. Les persones podem assolir fites inimaginables si ens deslliurem del paper moneda, dels valors de les làmines de cel·lulosa, ja es diguin diners o registres.  

Us endureu les rialles que heu viscut i provocat.

He decidit repartir llenya; llenya tova, llenya light, que mai no em queixo, i alguna vegada també va bé exclamar-se, què caram!

Al professor d'universitat que va dir que jo era un setciències, i que em pensava que ho sabia tot, perquè em vaig atrevir a escriure sobre el silenci de Déu, que ell nega i renega, li dic que sé molt poc, per no dir que no sé res, però que tinc dret a opinar i a escriure sobre el que m'abelleixi; i si em ve de gust afirmar que déu calla davant la mort d'un fill o davant la tortura d'una persona, ho dic, i ho crec, i ho crido. Ell sabrà perquè calla.

Als qui al llarg dels meus sis anys i dos mesos de blog s'han ofès amb mi perquè no pensava com ells, no us demano disculpes, perquè no correspon; poseu-vos-hi fulles, jo tampoc no penso com vosaltres i no m'ofenc, em sembla raonable i saludable que tinguem visions diferents.

Als que m'heu enviat missatges velats, anònims, ocults... carregats d'enveja algunes vegades que he guanyat alguns premis literaris; no us ho tinc en compte; he perdut molts més premis que no pas els que he guanyat, i em sento tan feliç per haver escrit els relats amb els que no he guanyat, com per haver creat els relats amb els que he guanyat.

Als qui menyspreeu els qui us penseu que no són tan intel·lectuals com vosaltres perquè tenen aficions que vosaltres us penseu que pertanyen a la "plebe", us deixo tranquils a la vostra bombolla de serenor, gaudiu amb la cort que us és fidel, i critiqueu tant com vulgueu els qui esteu convençut que triomfen sense mèrit perquè el món, dieu, és injust.

Els qui considereu que les persones només han de dedicar-se a allò que fan bé, no us condemno, em compadeixo de vosaltres, perquè la vida està plena d'activitats divertidíssimes, que comencem fent fatal, però que ens permeten gaudir, i fins i tot moltes vegades, i en contra dels pronòstics dels qui pateixen per les alegries dels altres, n'acabem aprenent i ho arribem a fer raonablement bé.

Els qui considereu que visc en contra de la religió, de la moral o dels comportaments assenyats; us dic que visc en contra de la religió imposada, en contra del menyspreu als infidels de qualsevol fe, en contra de la condemna a l'infern de qualsevol persona, en contra de les sectes que sabem que ho són i de les sectes que molt poca gent sap que ho són, en contra de qualsevol imposició que trepitgi la llibertat. I sobretot, visc a favor de la llibertat; a favor de tenir la casa tan desordenada o tan ordenada com em vingui de gust sense canviar una estona de tocar la guitarra o d'escriure un poema per cap desinfecció amb productes sintètics que malmeten el mar i el bosc. Visc a favor de la llibertat d'empastifar-me de fang, de considerar i saludar igual algú que se sent petit i falsament inferior com algú altre que és conscient que té un càrrec o un títol que la societat considera superior. Em nego a condemnar els criminals, això ja ho fa la justícia; en tinc prou amb protegir-me'n, si és que em cal. Detesto les manifestacions medievals en contra dels criminals condemnats, abans o després del judici, encara que aquests criminals siguin prínceps o poderosos. Potser perquè penso que el que em situa en un lloc i en un temps i en un grau de culpabilitat diferent als seus són les circumstàncies, l'educació, la genètica, l'epigenètica i l'atzar. Em fa l'efecte que no sóc millor que cap criminal, només passa que he tingut més sort i que he rebut més llum. També sóc conscient de les limitacions i febleses que tinc i que la gent no veu; però sé que la gent té igualment limitacions i febleses que ningú, ni jo, no veiem. Entenc el sistema judicial com una necessitat per al funcionament social, però, a mi, ningú no m'obliga ni a odiar ni a condemnar. 

Desitjaria que la humanitat fos més lliure; la majoria d'obessions i mals comportaments tenen les arrels a la mala educació, a la repressió, als prejudicis, a l'amor mal educat, entès com a possessió d'un per un altre, o com a cadena que lliga algú a algú altre. La majoria de comportaments violents tenen les arrels en un sofriment infantil, o en una educació esmonyonada o deformada, plena de valoracions contraries a la igualtat de les persones i a la naturalitat del cos i de la sexualitat humana. S'acostuma a sacrificar la llibertat per submissió a una por que és pitjor que allò que es tem. S'acostuma a sotmetre la llibertat, la creativitat i la dignitat de les persones a unes normes que de vegades es fonamenten només en una moral i en unes tradicions i no pas en un benefici o perjudici objectiu. 

Alguns dels qui, al llarg d'aquests sis anys, m'heu enviat anònims, enutjats per les meves idees, heu de pensar que ho heu fet de manera anònima perquè allò que em dieu us menysvalora més a vosaltres pel fet de dir-ho, que no pas a mi pel contingut del que em dieu. Viviu esclavitzats al vostre tern i a la vostra corbata, traieu-vos-ho, preneu el sol, remulleu-vos, somrieu, rieu a cor que vols, rieu ben fort, i gaudiu, que el rellotge de la vida avança i la carn que avui fimbra de goig demà es pansirà; us endureu les rialles que heu viscut i provocat; us endureu els somriures; us endureu la llibertat; us endureu el sol i el mar i el temps viscut en aquesta terra mare que ens ha fet vida. Deslliureu-vos de la presó dels dogmes que us han gravat a foc i mireu de fit a fit l'únic déu veritable, que té el rostre d'un infant feliç... No sigueu rucs, que la vida és un regal i hem nascut per a riure molt, per a passar-ho bé i per a fer que els que ens envolten s'ho passin bé... 

Qui sigui que ens ha fet, ens ha fet ignorants de tot, i no sembla que li hagi preocupat gaire que hàgim acabat sent així.

No t'acostumis mai a que la vida sigui injusta, o per què Bill Gates no té raó.

La plenitud de l'educació consisteix a aconseguir que el fill o filla, l'alumne o l'alumna, valorin els sentiments dels qui l'envolten com si fossin els seus sentiments; i aconseguir-ho sense imposició; i aconseguir-ho de manera que sigui el propi fill o filla, el propi alumne o alumna, el qui decideixi per convicció assolir aquesta fita. 

Per tant, no és fàcil; no s'aconsegueix a força d'energia, ni a través de la disciplina, ni del reforçament de les conductes, ni de l'ensinistrament, ni amb estímuls o recompenses. El procés és un procés de seducció; és, de manera molt pura, un procés d'enamorament i prou. Però un enamorament, que a diferència de l'hormonal, ha d'assolir una profunditat i una maduresa que el facin estable.

La percepció de la duresa de la societat humana, de la presència, en ella, de contravalors materialistes i violents, no ens ha de moure només a preparar els joves per a sobreviure i triomfar en aquesta mena de selva cruel disfressada d'honorable, sinó que, per damunt de tot, ens ha de moure a preparar i enfortir els nens i nenes per tal que es converteixin en agents capaços de transformar la societat, i sobretot per a no permetre que la societat esclafi la seva creativitat, la seva empatia i els seus ideals. Cal que es converteixin en elements actius i passius, en el llevat d'una humanitat millor, que s'acosti als ideals d'amor i de respecte que tothom té al cor i a la ment. 

Els famosos consells de Bill Gates, (o de tants altres pseudotriomfadors materialistes o carques enquistats) sobre l'èxit i la supervivència, són només estratègies parcials que, si no van acompanyades de la priorització dels valors humans transformadors de la societat, no valen per a gaire.

Les persones i els seus sentiments són una finalitat en si mateixes; cadascuna de les persones és un objectiu final, i la seva raó de ser és ella mateixa i les persones que ella estima; en cap cas aquesta persona existeix per a produir res, ni per a generar res més que la seva pròpia alegria, i l'alegria del món que l'envolta.

Manlleu futbol i Manlleu poble. Imatges de Manlleu.

No són les típiques imatges de postal; són les que han demanat sortir. Tot acostuma a dependre de la llum i dels colors. Tampoc no hi ha una explicació racional. De tot el que passa per davant dels ulls, hi ha escenes que demanen sortir; escenes que tampoc no tenen res d'espectacular; no sé què és el que fa que hagin de ser registrades.

Si aquells en qui estic pensant volessin no podríem veure el Sol. També podria dir que el fet que un infant mengi només un cop al dia és menys que un deute quedi sense pagar (no és una opinió, és una crítica).

Em fa por aquest món. Em fa por la violència de l'ésser humà quan defensa allò que es pensa que és propietat seva. Em fa ràbia i por l'arrogància del qui nega l'ajut a algú que s'està ofegant, perquè és d'un altre país i perquè vol entrar al teu país sense el permís administratiu que pertoca. Em fan ràbia i por els capitostos que amenacen amb denunciar qui condemni la defensa freda i violenta de les fronteres d'un estat que no fa gaires segles es va endur tot el que va poder de l'Amèrica i de l'Àfrica, als fills de les quals, ara, els tanca les portes. Em resulten vomitius els "patrioteros" que es pensen que valen més que els qui somnien amb una vida millor. Em fan sentir vergonya aliena els qui es pensen que el que s'han trobat en néixer és seu només perquè s'ho han trobat al néixer. 

El dret a la propietat privada de la terra, del país, dels objectes, dels edificis, fins i tot dels sons, de les cançons, de les muses, de les idees, potser algun dia del vent i de la imaginació... ens ofega i ens allunya. La propietat privada és un dogma social defensat amb els màxims rigors a la majoria dels sistemes jurídics per damunt del dret de les persones a una llar, als aliments, a la supervivència... 

Quan defensen la propietat privada, les persones i les societats es comporten com taurons implacables devorant les seves preses. La propietat és un absolut. Els deutes són un absolut; no es poden discutir; algú els ha de pagar; ni tan sols importa si qui els ha de pagar és qui realment els deu; els deu qui la llei absurda que blinda la propietat privada diu que els deu. Els deu qui el sistema proclama que els deu. El deute comença com una pedra que cau en un llac, i que aixeca onades que s'eixamplen i que mai no s'aturen; sempre hi són, ni que viatgin lluny de la pedra que va originar la pertorbació. Algú ha de pagar els deutes, perquè els deutes, segons el sistema, són sagrats; potser déu no existeix, però els deutes sí; potser un infant menja un cop al dia; però els deutes hi són i s'han de pagar; i que un infant mengi només un cop al dia és menys greu que el fet dramàtic que un deute quedi sense pagar. Les bèsties Sapiens, que alguns diuen que no som animals, som així; i ni que sigui tan evident la nostra bestialitat, els mateixos de sempre continuen pensant que som éssers a mig camí de la divinitat; els mateixos que proclamen el dogma de la propietat privada i del valor infinit de les finances. Llops, serps, taurons, tigres... vigileu amb l'Homo sapiens, a més de ser patètic i ridícul, és cruel i molt, molt, molt perillós.   

El temps al mar

El temps al mar és temps guanyat; i no cal gaire: unes ulleres per a tenir ulls de peix, i res més.

Tot això, és clar, si es té la sort de tenir-lo a prop. I si es gaudeix, a més, del privilegi de tenir una aigua que encara no està tan malmesa com per a no tenir vida.

El mar és com un déu; si vol, ens pren la vida; si vol, ens besa; si vol, ens sedueix i ens atrau; si vol, destrueix qualsevol fortalesa, ni que hagi estat construïda amb tots els diners del món; si vol, juga amb les criatures a la riba, amb la sorra i les pales; si vol, ens omple d'enyorament i ens fa cantar sota els estels, a la vora d'un foc, abraçats a una guitarra; si vol, es torna bell com una nebulosa; si vol, ens espanta; si vol, ens emociona; si vol, ens fa morir de set o de gana; si vol, ens alimenta. 

D'ell, n'ha brollat la vida. Reflecteix la llum d'un estel que no podem mirar de fit a fit. I a l'horitzó, la seva ratlla ens esperona a viatjar aigües enllà per a conèixer sempre gent nova, sons inèdits, música ignota, poemes inesperats, i noves esperances. 

Espanya s'enfonsa. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estic trist i preocupat perquè les coses cada vegada van pitjor. El govern de l'estat cada dia, més i més, fabrica lleis que ataquen els drets humans. Ahir, sense anar més lluny, van declarar la impunitat universal, segurament perquè els xinesos no castiguin el país amb un boicot comercial; per a mi, però, aquesta raó no justifica res; que es busquin altres mercats, que es faci servir la intel·ligència que calgui; però que no es no renunciï als valors que fan que valgui la pena qualsevol comerç. De què serveix el comerç si com a persones no anem enlloc. 

Estic trist per les famílies que no poden donar tres àpats als seus fills; per les famílies que perden la seva casa en favor dels bancs; per la intolerància de molta gent, que no tenen empatia cultural, ni emocional, ni humana... Em preocupa el suport de França als partits d'ultradreta. M'entristeix l'actitud de les persones que no reconeixen Catalunya com un poble, i que per tant li neguen la sobirania i no li ofereixen cap sortida ni cap possibilitat de canvi, sense adonar-se de la profunda injustícia que representa aquest blindatge; la intolerància a qualsevol canvi, a escoltar totes les sensibilitats, a donar opció a les diferents idees em produeix tristesa i por. Cada vegada es prohibeixen més coses: les estelades als edificis públics de Mallorca, la llibertat d'indumentària als carrers de Barcelona, les estàtues de la Rambla, les manifestacions contràries al "Gobierno" davant de "Les Cortes". L'estat s'està enfonsant en un integrisme social antiquat i caspós que va entrant lentament sense que ningú reaccioni. La llibertat recula, cada dia una mica més; no es valora, no s'educa... la única pedagogia que s'esperona front la llibertat és la de la sanció i la por. Primer s'espanta per a coaccionar la gent vers un o altre comportament; després s'endureixen fins a l'exageració les sancions per a tornar a coaccionar el ramat cap a la direcció on el "Gobierno" vol que camini. 

Estic molest amb la família real, que viu inconscient de la injustícia del seu privilegi. Els governants no poden ser honestos si no viuen amb la mateixa simplicitat que els seus súbdits, si no senten des de dins les dificultats que els seus súbdits pateixen per a sobreviure, per alimentar els seus fills, per a tirar endavant. Els governants no són honestos si no són escollits pel poble. Els governants no són honestos si no tenen empatia. Els governants no són honestos si no tenen intel·ligència emocional, si no viuen amb un sentit de trascendència humana i amb espiritualitat la tasca que tenen entre mans. Estic trist pels milions d'euros que la filla del rei i el seu gendre han amuntegat i malversat, en comptes de comprar amb aquests euros llaunes de tonyina o de tomàquet pel rebost de la Creu Roja de Terrassa, que no dóna abast per a repartir aliments a milers de families. Estic trist i molest per la buidor humana de tots els corruptes, i pels que sense ser corruptes tenen com a prioritat professional i vital guanyar cada vegada més diners. S'identifica i es relaciona de manera íntima la professionalitat amb els diners. Els professionals haurien de ser els que viuen amb passió la seva professió, els que són conscients que amb allò que fan estan estimant les persones. Els que viuen i exerceixen la tasca que fan, conscients que és sagrada, convençuts que el misteri de l'existència els ha posat davant una tasca que només ells poden fer. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi.

No ets la meva enemiga, Espanya; no hi ha enemics.

No ets el meu enemic, company que desitges la unió de Catalunya amb Espanya. Vols, com jo, el millor, i per això no ets el meu enemic.

No estic enfrontat a tu; no et vull cap mal; em deixaria matar abans que fer-te cap mal; em deixaria empresonar abans que exercir la violència; deixaria que les teves idees triomfessin, abans que fer servir la violència per imposar les meves.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. No hi ha enemics. Hi ha persones, la veu de les quals ha de ser escoltada; i hem de decidir a través del diàleg i de la democràcia. 

La democràcia està per damunt de les lleis i dels absolutismes. Les lleis han de ser instruments al servei de la democràcia. Les lleis no inventen la democràcia, no dicten què és democràtic i què no ho és. La democràcia, com a concepte universal, dicta les lleis que l'han de defensar; les que són necessàries perquè totes les persones i totes les cultures tinguin els mateixos drets i siguin lliures; lliures per a decidir viure juntes o lliures per a separar-se; i tant una cosa com l'altra, sense violència ni imposicions.

No ets millor ni pitjor que jo per pensar com penses; no sóc millor ni pitjor que tu per pensar com penso. Les diferències les hem de resoldre mitjançant procediments democràtics, sense por a la llibertat.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. Podem parlar i pensar diferent. Podem compartir un àpat. Podem riure junts. Podem parlar diferents idiomes, o el mateix idioma. Podem compartir un vas de vi. Podem gaudir del Sol damunt del mar. Els nostres fills poden ser amics. Podem conviure sense que sigui necessari que tinguem les mateixes idees polítiques, sense que desitgem la mateixa configuració dels pobles de l'estat, sense que sigui necessari que sentim la mateixa pàtria, sense que ens agradin les mateixes coses.

No ets el meu enemic; tu ets més important que les meves idees; no defensaré mai les meves idees si percebo que et degraden o que et fereixen; allò que defenso ho defenso perquè crec que és bo per a tu i per mi. La llibertat dels pobles és bona per a tu i per a mi. Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi. Tot i que votaré que sí, et sóc sincer, si el dia que hi hagi una consulta, el meu poble decideix pertànyer a Espanya, et puc dir que, sense renunciar al seu caràcter plurinacional, em posaré a treballar per a fer-la més gran, per a canviar la seva dinàmica imperialista; i ho faré de ben a prop; i me l'estimaré com, tot i voler marxar, me l'estimo ara.

La constitució espanyola de 1978. Oh! Que antidemocràtics! Volen consultar al poble!

Oh! És horroròs! Volen fer una consulta al poble!

Oh! Són enemics de la democràcia!

Oh! A “machetazos”. Volen separar Catalunya a “machetazos”!

Perquè és clar... una consulta es una cosa terrible, és separar a “machetazos”!

Oh! Ens volen imposar el separatisme! Oh! Són dimonis!

Perquè és clar! Una consulta al poble, tothom sap que és una imposició!

Oh! Són uns radicals!

Tancats! Tancats! Tancats! Escriuen llibres que tenen totes les pàgines en català!

Parlen català amb els seus fills a totes hores! Fins i tot, per telèfon, parlen en català!

Es nota que no volen que els entenguem!

Oh que tancats! Oh que excloents! Oh, i volen que el català es parli al parlament europeu! Que no ho veuen que fan el ridícul! El català és català! No és com l'espanyol, que és castellà! El normal, no? Castellà! Són tan de poble que fins i tot fan parlar en català al Mickey Mouse! Però que no ho veuen que no té sentit!

Una consulta! Quin horror! No m'ho puc treure del cap! Quina falta de sentit democràtic!

Preguntar a la gent! Com poden ser tan dictadors! Això és intolerància pura!

Com poden ser tan radicals! Preguntar al poble! Per favor!

Hem de salvar la democràcia!

Hem d'impedir que es pregunti al poble, i així salvar la democràcia! Que ens la volen prendre! A tots! Que la vam votar tan lliurement en aquell dolç 6 de desembre de 1978! Tots sabem que llavors tots hauríem pogut dir que no, oi? Bé se'ns preguntava! Que haguessin dit que no llavors! En un context tan democràtic com teníem! Vam votar tots que sí! Doncs siguem demòcrates! Una consulta! Déu dels cels! Al poble! Per favor!

Oh que dolents! Preguntar al poble! Oh! Per favor! Per favor! Per favor!

Que horrorós! Són refinadament maquiavèl·lics! Pretenen dirigir una pregunta al poble! Sobre el futur del poble! Quina mala llet que tenen!

ETA ha de desaparèixer; per humanitat i per bé del procés d'independència.

Per què ETA ha de desaparèixer? Perquè no és vàlida com a negociador, ni com a representant polític, ni com a instrument per assolir cap objectiu. I no és vàlida, perquè té un passat, perquè té les mans i el cor tacats de sang i de mort, i ningú mai no podrà separar les seves sigles de l'horror i la injustícia. ETA embrutarà qualsevol objectiu que defensi.

Per tant, si ETA realment té interès en el procés d'alliberament de les nacions dominades pel blindatge legalista d'Espanya, el millor que pot fer és, primer, condemnar la seva pròpia violència, reconèixer l'error humà i estratègic, declarar-se culpable del mal causat, del dolor produït a tantes persones, que no exclou el mal que hagin pogut fer d'altres, però el mal dels altres no justifica ni exculpa el propi.

Després, s'ha de dissoldre com a organització i renunciar a qualsevol paper com a mediadora o instrument de res; deixar pas a persones o grups que defensin objectius polítics pacífics i que no tinguin un passat violent; i desaparèixer com a grup per a sempre. 

La seva acció ha estat una pedra en el camí de l'alliberament del País Basc, i si continua existint i fent declaracions, continuarà sent un pes insuportable; més ara, que no pas abans. Ja hi ha hagut algun polític espanyolista al qual se li ha escapat de dir que combatre l'independentisme ara és molt més complex que abans, perquè ja no hi ha terrorisme.

La imposició militar o legal per la força exercida per l'Estat Espanyol tindrà molt difícil d'oposar-se a un moviment independentista pacífic, democràtic i humà, si l'ombra nefasta dels que han matat per a qualsevol idea, dels que han preferit les idees a les persones, desapareix per a sempre i deixa de ficar cullerada dins del món de la política, que ha de ser un món exclusiu de les persones respectuoses i democràtiques.

Si a aquesta banda el que realment més li importa és la llibertat del Poble Basc, que desaparegui; no és ni necessària, ni convenient. La seva existència és una llosa que ho posa tot en perill, i que confon un procés que no ha de ser dramàtic sinó respectuós amb totes les parts. És hora que les fronteres no les decideixi la sang sinó els vots i la paraula. I que els que han estat violents, com a mínim, tinguin la mínima decència de fer invisible per a sempre l'organització que tant de mal va fer.  

Els diners no tenen valor, les persones tenen valor.

Vulnerabilitat de les mans sagrades d'un infant; petites i delicades mans, traçades fins al detall més ínfim amb la delicadesa d'un mestre orfebre per una natura que el fa tan fràgil. Infant d'ulls seriosos que ha arribat sense demanar-ho, que té el que té, perquè ho té, perquè li ho han donat, o que no ho té perquè no li ho han donat. Infant que té fred o que té por, que es mor o que viu perquè no l'abriguen, perquè l'espanten, perquè no el curen o no l'alimenten, o perquè el maten... Déu convertit en carn viva, feble com un castell de sorra a la riba de quasevol platja. Fat d'atzar i amor. Ulls de vidre i d'aigua de cala Jónculs. Pell de pètal humit; suau com la neu verge, brillant com l'ivori.

Com et poden mirar amb rancúnia? 

No li doneu les fotos, que la seva mare no les ha pagades! 

Que no bereni, que no ha pagat la quota.

De samarretes, n'han sobrat; però no les ha pagades i no podem fer el ruc. 

I les fotocòpies? Al nen que no ha pagat el material, ni una fotocòpia.

Rauc de granota vella i pansida, comptant euros amb disgusts. 

Ric pelat que engrapa quatre quartos, que són els pocs que es pensa que té, perquè els que encara són més pobres no prenguin el que no han pagat. 

L'infant que neix on neix sense triar-ho es queda sense fotos, i les fotos que sobren són llençades perquè ningú no ha bescanviat euros per elles. I els euros esdevenen els directors dels destins i les misèries. 

Tant disseny de mans i dits i orelles i neurones màgiques guspirejant a la nit de la inconsciència... Tot llençat a la maleïda obsessió per posseir papers que diuen que valen molt. 

Els diners no tenen valor, les persones tenen valor.  

.

.

Presentació del blog "Nude Light".

Amics...

...sempre he tingut la inquietud de fer arribar les meves paraules a les persones que parlen anglès, o a les persones que, bo i no tenir l'anglès com a llengua mare, l'entenen, i no entenen potser ni el català ni el castellà.

Per aquest motiu, per a parlar de Catalunya als americans, anglesos, australians... per a parlar de Catalunya al món... per a parlar de la necessitat de defensar el medi ambient... per a parlar del sentit no sexual de la nuesa a la natura, que molta gent a Europa comprèn i defensa... per a mostrar la cultura, la música, l'estil de la mediterrània... he inaugurat un blog: Nude Light, exclusivament en anglès. Un anglès que em veuré obligat a refrescar i a millorar ( i és aquest un altre bon objectiu que vull aconseguir amb el nou blog).

Tot i els pocs dies que porta, i tot i la pega de no estar indexat encara pels robots de google, el blog ha rebut un nombre considerable de visites gràcies al suport de les xarxes socials.

Voldria demanar a tots els qui tingueu blog, si ho veieu bé, és clar, que poseu un link cap a:

 http://nudelight.blogspot.com 

 als vostres blogs. M'han dit que un blog força enllaçat els senyors de google l'indexen abans. 

No cal ni que  digui que també us enllaçaré a vosaltres.

També us animo a crear blogs en anglès; ajudareu a donar a conèixer Catalunya al món.

Gràcies!