Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, October 22, 2014

Quatre idees més sobre educació.



-Quan et dirigeixis a un alumne, o a una alumna, i especialment si són nens o nenes, no t'oblidis que en realitat t'estàs dirigint a tu mateix quan tenies la seva edat i quan estaves assegut al mateix lloc a on ell o ella són asseguts.

-L'atac preventiu, especialment dirigit als alumnes, és inhumà, estèril, perjudicial, i sobretot patètic. Patètic és un adjectiu que agombola les significacions de erroni, injust i ridícul.

-Aprèn, professor, dels teus alumnes, el secret de l'alegria.

-El crit més poderós d'un professor és el silenci.
.
.
.

Saturday, October 18, 2014

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.


 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 













Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure



Des d'aquest capvespre de ciutat, recordo un migdia de sol abrusador, el mar brillant amb guspires gairebé quàntiques, olor de sal, color d'aram a les pells nues, i res al cap, res fora l'ara i el que l'ara percebia. Quan algú ha tastat la llibertat, no hi ha cap foscor, ni la seva pròpia foscor, que l'espanti. La llibertat, la de debò, ens assenyala el destí, el futur. Hi haurà revolts, dies rúfols, nits que semblaran que no s'acaben, la pròpia feblesa que apareixerà com el tot, però la percepció de la llibertat, quan alguna vegada ha existit, conté prou energia en si mateixa com per a navegar tota una vida en aquella direcció que ho imanta tot, que tot ho atrau.

Vindrà la mort, i l'adéu, amb el seu mot intolerant, sense respondre a queixes a recursos o a apel·lacions. Però la mort és un ésser derrotat, perquè quan arriba ja no hi ets, i perquè tal vegada atrapa les seves presses, i troba, enmig dels seus dits, el no res de la pols, no pas allò que intentava destruir i que ja no hi és. Una mica com quan et menges aquell coto-fluix de sucre de les fires que es desfà abans que no puguis sentir que tens alguna cosa a la boca. Només existeix la vida, la mort persegueix fantasies buides. El pensament viatge per les escletxes d'un espai que no el conté.


Canviant de tema, em pregunto com serà aquest blog sense cap enllaç quan la refotuda llei mercantilista dels esclaus del diner l'obliguin a no apuntar a cap altre lloc que a sí mateix. Sens dubte, serà un lloc de pau, com una illa deserta en un mar de navegants solitaris que potser arribaran aquí com els nàufrags d'un mar antic i salvatge. Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure. Al gener ho veurem.

Friday, October 10, 2014

KM "0" d'Octavi Intente. Escola Municipal Art i Disseny Terrassa




A la Sala d’Exposicions de l'Escola Municipal Art i Disseny Terrassa, des de l'1 d'octubre fins al 5 de novembre del 2014, entre les 19 i les 20:30, podeu visitar i contemplar l'elaboració d'una obra pictòrica de gran format, realitzada per l'artista Octavi Intente.
L'entrada és lliure i de debò que és molt i molt recomanable. 
.
.
.

.
.
.

Tuesday, October 7, 2014

El normal i el rar.



L'agressor té por. Tanta, o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és agressor, però mai no ho dirà.
L'agressor sap que sovint menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia, se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.

L'agressor prioritza el poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta. Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.

El “normal” condecorat que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i sentir...

El “normal” dibuixa un “Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges... toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons, que de fet és la glòria que secretament anhelen.

Tot i així, tenen por, perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.

Octubre roig d'odis ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. 
El sentir clos dels bruels picant les pedres de Maians. 
El cap ben clos, i clos el cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja. 
Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit i ple de por.
L'agressor té por, i no ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran la vostra pena.
.
.
.
.

Saturday, October 4, 2014

“Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què o era allò o el feixisme.


.
.
.
Quina llàstima, aquests ulls, quina llàstima... Fets per mirar des de l'altre, per estimar la llibertat de les persones i dels pobles, el diàleg, la comunicació, la comprensió... Quina llàstima aquest cor, fet per acompanyar, per acollir, per desitjar llums meravelloses a les nits fosques dels qui ens envolten. Quina llàstima aquells que en la diferència d'opinions, hi veuen divisió en comptes de diversitat. Quina llàstima els que tenen por de les opinions que són diferents i opten per a silenciar-les. Quina llàstima les persones que neguen els pobles i les nacions; per a poder-les posseir i dominar. A on és la grandesa si és gran perquè està inflada de totes les cultures que s'ha menjat i que li inflen el budell en comptes d'enriquir-li l'ànima? 
Quina llàstima les bèsties que en comptes de ser humanes s'entesten a abraçar la violència, a cops freda a voltes virulenta, de les tribus de micos que per a ser necessiten trepitjar i conquerir. Quina llàstima aquests ulls, quina llàstima... Que miren i miren, i sols veuen espills, i a la brillantor dels ulls aliens en comptes de vida hi veuen mort, i tenen por, i senten ràbia... Quina llàstima els que senten dolor i terror perquè hi ha pobles que ells no toleren que siguin pobles, els voldrien sotmesos i convertits en regions folklòriques que fan molta gràcia pel seu accent i pel seu exotisme. Quina llàstima els qui anomenen mocadors a les banderes que no són la seva, i que troben lleigs i rars i indesitjables els qui no són de la camada o els qui tenen una altra mena de lladruc. La seva por els fa violents, imperialistes, superbs i fatxendes... Al ridícul que fan, ells l'anomenen patriotisme i constitucionalisme... “Orgullo patrio” en diuen, “Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què, o era allò o el feixisme. Però són petits dictadors amb terns de demòcrates que els curtegen per totes bandes, i es posen vermells d'ira quan algú és lliure, quan algun poble que ells anomenen província els recorda que existeix i que vol continuar existint. Quan alguna llengua milenària, que ells anomenen de segona classe perquè no l'entenen, els recorda que és una llengua literària i que és parlada per milions de persones i que ha de ser respectada i protegida perquè és l'idioma en el qual el cor de milions d'éssers humans sent i viu.
.
.
.

Saturday, September 27, 2014

No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar.


.
.
.No perdem el nord, que el menyspreu més gran no són els diners. A una persona li poden robar la cartera, però si la continuen considerant persona, no ha perdut res essencial, res que aquesta persona no pugui algun dia recuperar amb el seu esforç. El que no podem permetre que ens robin és l'adjectiu “nació”, la convicció que som un país, que som un poble entre els demés pobles. Això és innegociable. Qui no ens reconegui com a poble, com a país, com a nació, com a identitat, ens està menyspreant i està llançant el seu llaç de domini tirànic i superb. Però aquesta convicció no val res si no és compartida pel poble. I el poble avui sap que Catalunya és una nació, com ho ha sabut en molts altres moments de la història, i com ho ha pogut dir ben fort en aquelles èpoques en les quals cap Comte Duc, cap Rei, o cap cacic no es dedicava a escapçar ciutadans si deien que eren fills de la nació catalana. 

Malgrat la repressió secular, som nació; ho sabem i ho diem. I aquells que ens acusen de victimistes no s'adonen que amb el seu menyspreu mesquí, amb el seu desconeixement vergonyós de la cultura i de la identitat catalanes, s'estan convertint en enemics de totes les cultures del món, de tot el que en el món és identitari, de tot el que al cor de les persones té el so de l'accent de la seva mare, del seu veí, de la seva gent... Els qui insulten els que únicament defensen el seu dret a ser anomenats el que són, “nació, pertanyen al pensament únic, neofeixista, disfressat de democràcia, que demana presó per aquells que no pensen com ells i que gosen anomenar-se nació, i que ho continuaran fent fins que no els quedi alè. I ho faran els seus descendents. I un dia la història mirarà enrere i s'avergonyirà dels que no tenien l'empatia ni la humanitat suficient per a respectar allò que milions de persones afirmaven ser. Aquell que necessita negar el caràcter de nació a un poble viu per a poder afirmar la seva pròpia nació és una persona insegura, malalta i cruel.

No perdem el nord, que s'enduguin les vaques si volen, el gra, el lli... si no han desenvolupat prou les seves terres que han de dependre del que es produeix aquí, que s'ho emportin tot, ja ho trobarem un dia... però el que no aconseguiran ni amb lleis, ni amb tancs, ni amb amenaces, ni amb empresonaments, ni amb execucions, ni amb dictadors, ni amb prohibicions, ni amb silencis imposats, ni amb falses lògiques... és que renunciem a la nostra identitat, al nostre poble, al nostre país... És ben poc el que considerem irrenunciable; si no ho accepten, és perquè no entenen ni estimen la llibertat dels pobles i de les persones.

"No hi ha democràcia sense obediència a les lleis", diuen, fidels a La Vanguàrdia, que els paga l'emissora, el programa, l'article del diari... Em pregunto quina democràcia brollava de les lleis que no deixaven entrar els negres als restaurants dels blancs, o que no permetien que les dones votessin. Ells ho saben, i menteixen en negar-ho i menysprear-ho... saben que el que de debò passa és que no hi ha democràcia si les lleis són injustes, si les lleis silencien un poble... saben que perquè hi hagi democràcia les lleis han de ser democràtiques,  que han de respectar la dignitat dels pobles i de les persones... i saben que si no les respecten... no serveix de res omplir-se la boca amb falses lògiques.... No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar. Ara som mestres del nostre destí. Cap llei no aconseguirà que deixem de ser nació.
.
.
.