Regala't ser allò que voldries ser

Regala't ser allò que voldries ser. Tingues el coratge de llençar el podrit vestit de l'aparença i les visions alienes. Deixa els disfressats viure en la misèria si això és el que anhelen. Tothom és ben lliure d'estimar la màscara amb que enganya els altres.

Regala't anar nu, i amb el rostre clar amb el que veus les cares dels qui per l'amor al seu plat de faves, udolen com ases ignorant la llum que la tramuntana ha lliurat a l'aire.

Regala't ser el que et fa ser tu en aquest brevíssim moment que és la vida, en què si no ets tu no veuràs els astres, i et perdràs l'indòmit gust del temps jovial quan s'asseu al teu costat i es pren una copa del vi més garnatxa; acostuma a explicar històries de fogueres màgiques a les nits més dolces d'un estiu d'aquells en què el vent ens duia l'olor de la platja. Asseu-te amb el temps, convida'l després, sense pressa, perquè... l'amo dels instants surt amb tu de festa.

Regala't ser allò que voldries ser, i si en ser-ho enfonses els pilars del món, enfonsa'ls del tot, barrejant les cartes. Reparteix joc nou, construeix camins vers la nova pàtria, sense vestits d'or, ni carotes falses farcides de bèsties lluitant per les faves.

Si el món no et permet ser qui tu has de ser, n'hem de fer algun altre.

.

.

.

Allò que descobrim quan tot se n'ha anat.

Et centres en tu i el teu futur; tu, i després tu, i encara més tu, i allò que tens al cap dels teus i del que és teu. I quan ho tens, i quan arribes a tu, te n'adones que el que necessites és alguna realitat que va més enllà de tu. I tot va venir de la seguretat per la qual et vas vendre l'amor i la candidesa. Vas envestir amb fúria la corra-la de la plaça on et pretenien torejar, però el cop et va fer més desitjable i et va enfurismar més. Et domina la violència, potser sorda, potser freda o inconscient, que t'empeny a córrer més, si cal sense escrúpols, sense contemplar postes ni abraçar cap filosofia contemplativa. Valores les botes, i el parquet, i els mobles de la sala i del despatx, i les llantes del cotxe, i els gadgets del mòbil, i la caçadora de mil quatre-cents euros, i la marca d'automòbil que et genera la precisa i efectiva droga al cervell per a passar la vida... i els diners, i els pisos, i els coneguts poderosos o famosos, i la dita que diu que qui no s'arrisca mai no té res...

Però al capdavall, un cop es perd tot, queda la vida. El privilegi dels qui en algun instant de la seva vida han sentit que ho perdien tot, és haver-se trobat de fit a fit només amb la vida, amb la vida sola, nua, pura. Vida només i només vida. La vida nua és preciosa, i, hom, malgrat la desgràcia de no tenir res més, no pot evitar de pensar que val la pena perdre qualsevol altre filtre només pel goig de veure la vida així, tan real. És impossible veure-la tal qual és quan la vida te afegits. Un cop vista, ni que els afegits tornin, i els extres, i les mandangues, i els coixins de vellut folrats de ploma... el record de la visió de la vida i prou, nua, bella, sadollant, intensa... ajuda molt a no tornar a cometre el mateix error.

Sovint la inseguretat corca la felicitat de molts, però el curiós és que tot és segur. És segur que som i que en algun lloc serem. La inseguretat és impossible. No ens poden expulsar de l'univers. Si ens extirpen els afegits, ens regalen l'experiència de la vida nua, ni que en perdre els afegits ens desesperem, perquè els confonem amb la vida. Si ens prenguessin la vida, ens la podrien prendre? 

Llegeixo sovint afirmacions contundents de gent que assegura que la felicitat no existeix. Parlen per ells? Per tothom? Com podem afirmar, dels altres, asseveracions que només els altres poden respondre? Quan algú afirma que ningú és feliç, sé que s'equivoca; no és que ho cregui, o que ho suposi; ho sé. Però intento no dir res. Potser per mandra. Sovint, si dic res, em demanen que m'expliqui, i la qüestió de la felicitat no es pot explicar; si més no, amb claredat. Vivim, massa vegades, sotmesos al llenguatge; ens arribem a pensar que el llenguatge ho pot abastar tot, que ho pot definir tot, fins al punt que hi ha qui arriba a creure que el llenguatge pot crear la mateixa realitat; però la realitat és superior al llenguatge, que fa esforços per a descriure-la. El llenguatge és un instrument que fa el que pot per a descriure una realitat immensa, canviant, profunda, plena de matisos, d'excepcions, de detalls... Quants dilemes neixen només de les limitacions del llenguatge, de les seves múltiples accepcions, de les interpretacions que permet. 

Jo he vist gent feliç plorant de dolor, i he vist gent profundament amargada estrafent riallades de satisfacció. He sentit una pau inefable en instants en què ho havia perdut tot, en què tot semblava acabar-se; potser perquè estava veient la vida nua i prou, i em semblava adorable. I també m'he sentit, alguna vegada, ja fa molts anys, perdut, confós o enverinat, amb una mena de letargia que m'impedia veure la vida, tot i que aparentment ho tenia tot, i que podia tenir encara més.

Veig la felicitat al castany profund de la fusta noble del bar a on estic assegut, sol i tranquil. La veig a la llum ataronjada dels envans il·luminats amb làmpades medievals. Veig la felicitat quan imagino un armari rústic de roure que emplena una paret de dalt a baix, i que és ple de llibres antics que fan olor de paper vell i que parlen d'èpoques i espais oblidats, però que en endinsar-me en les seves històries, em dibuixen a la ment els colors vius de les aventures de la meva infantesa. Veig la felicitat en el silenci matisat pels sons serens de la vida, en la lentitud dels instants viscuts sense pressa, en el rostre de la noia xinesa que m'ha servit el te, en les ampolles de licor de rere la barra, en la consciència absoluta del moment present. Hi ha moments en què m'adono que estic a l'instant present i em sorprenc; tot em sembla irreal, com en un somni; no puc explicar més. Però si a algú li ha passat, si a algú se li ha posat la pell de gallina i s'ha marejat una mica per la sorpresa d'adonar-se del seu present, sabrà de què li estic parlant. Només he conegut una persona que una vegada em va dir que li havia passat el mateix; i no m'ho sabia explicar. Però la vaig entendre perfectament, perquè a mi em passava i em passa. Una estranya sensació d'irrealitat en adonar-me de l'instant present amb tots els seus detalls increïbles. Aquesta sensació no és susceptible de ser descrita. (...) Penso una mica en aquell filòsof grec que maldava per a demostrar el moviment; sense pensar que s'estava movent. Demostrar la felicitat és impossible quan en realitat no és res. Sospito que la felicitat és l'estat natural de l'individu conscient, i que si hom vol apropar-si, no ha de fer res especial, més aviat ha de deixar de fer, deixar d'acceptar certes idees sense fonament que provoquen rosec, renunciar al caràcter absolut o obligatori dels afegits de la vida. Una mica com les extensions que se'ns enganxen al Google Chrome quan ens descarreguem algun programa i que fan que cada vegada que tornem a engegar el navegador ens apareguin les maleïdes pàgines d'inici plenes de spam, anomenades extensions, i ens veiem obligats a anar a la configuració del Chrome i a desinstal·lar-les, si podem. Quantes refotudes extensions se'ns enganxen a la vida sense que ni ens n'adonem! Afegits perjudicials quan els atorguem el caràcter de necessaris o d'obligatoris. Detalls que convertim en dogmes i que no ho són ni de bon tros, i sense els quals tindríem més temps, potser per a no fer res, per a seure i contemplar els detalls de l'instant present i morir-nos de felicitat. Quants dogmes, quantes necessitats que no ho són, han estat imposades per un software inadequat a la nostra educació, sense cap mala intenció, només pel caràcter d'imitadors que tenim els primats, i que tenen fins i tot els primats que no saben que ho són.

Hi ha alguna realitat més enllà del jo, que també som nosaltres. Jo sóc aquella persona asseguda en una cadira, o en un tamboret, a qui no he sabut transmetre prou confiança com per a parlar-me d'un problema i demanar-me ajuda. Jo sóc aquell detingut innocent de qui es van inventar un informe policial fals, amb connivència d'algun jutge, per a facilitar la seva detenció i tenir un culpable a qui esclafar. Jo sóc aquell que somriu i aquell que plora. Allò que hi ha enllà de mi, sóc jo; o almenys, té alguna cosa de mi, fins i tot quan amb allò que fa o allò que diu em fa mal. Jo sóc la bonior de persones a qui no em surt de dir res perquè no trobo punts de coincidència, o perquè parlen un llenguatge que no entenc, o perquè parlen de valors que no sóc capaç de seguir. Jo sóc aquell que plora i a qui em trobo assegut en un banc del Passeig de Gràcia; aquell a qui no li puc dir res perquè no em coneix i s'espantaria, o perquè no vol que ningú li digui res. Hi ha molt de mi fora de mi, i em cal mirar-ho per a estimar-ho i per a ser-hi, potser sense dir res si no cal dir res; potser de manera invisible, per a poder fer-me visible quan si que calgui fer-me'n. La rauxa amb què avanço per la vida rere objectius de tota mena no pot fer que m'oblidi que la vida de debò, la bellesa de debò, és allò que descobrim quan tot se n'ha anat, quan desapareixen els afegits, les complexitats, els falsos dogmes, les necessitats que no ho són, el mal software, l'obligació de definir-ho tot, d'explicar-ho tot, de justificar-ho tot; l'error d'investigar la realitat a través de les etiquetes inventades pel llenguatge, tan limitat... 

Els imants que guien la meva vida mai no m'han de fer oblidar que el primer imant és la vida mateixa i allò que hi ha enllà del jo, que també és meu, que també sóc jo, els sentiments dels quals formen part del tresor de la meva vida, i pels quals em surt, espontàniament, sense mèrit, ni esforç, ni virtut de cap mena, una profunda valoració i estimació.   

.

.

. 

"El món no canviarà quan jo el canviï, el món canviarà quan jo canviï" o "No és normal, Francesc".

Improvisacions composades a l'instant en què es toquen, 

després d'anys de no tocar el piano.

.

.

.

És sovint esgotador. El ritme de la comunitat humana. La freqüent insensibilitat, sovint innocent i natural. Fenotip necessari per a sobreviure. Però tot plegat és com si dins del cos d'un mamífer competidor hi hagués aparegut pels capricis de l'evolució, una realitat feta per a una tendresa que no s'acaba. 
Esgotador, el fenotip que mou a viure sense la consciència de privilegi. Aquesta consciència torna de vegades després de superar un càncer, o un accident, o per la pèrdua d'algun ésser estimat. Només de vegades. 
Esgotador, el ritme, i, adorables, els individus i el seu valor immens, ni que siguem tots micos. Jo tinc la pega que veig micos. El nen del "Sexto Sentido" deia que en algunes ocasions veia morts; jo en canvi veig micos; i no en algunes ocasions, sinó sempre. I no ho dic en sentit despectiu; els micos som éssers amb una ment privilegiada, no necessàriament quant capacitat racional sinó quant a profunditat emocional, sensitiva, de consciència. Som humans no pas perquè siguem potències intel·lectuals racionals (potser també ho són les abelles), sinó perquè som potencies intel·lectuals sensitives, emocionals, intuïtives... 
Un dels fundadors del moviment escolta a França deia que vivia assedegat de tendresa; necessitava una tendresa que no abundava. La primera vegada que vaig llegir aquesta reflexió no la vaig comprendre; ara l'entenc una mica més. Ens han plantat en un planeta a on l'etologia ens mou a competir per ordre de l'evolució filogenètica. Ens hem fet com a espècie competint, lluitant, guerrejant... La natura ho ha disposat de manera parcialment atzarosa així; i alhora, i a causa també de l'evolució filogenètica, ha aparegut la interioritat que ens fa humans i que ens fa avorrir la competició, la violència, la venjança, la guerra, l'odi... Les persones, que encara no s'han malmès odien l'odi i estimen l'amor, dins d'un cos que s'ha fet al pas de l'odi i de la destrucció del feble. Som el primer graó animal mogut pel fenotip que ens empeny a estimar i a substituir la llei biològica de la guerra pel principi humà de l'amor. 
No és normal, Francesc, donar un cop de puny, no és normal. En un ésser humà, no és normal.  Si algú insulta la meva mare, hi ha mil maneres de manifestar-li el meu rebuig i la meva ràbia; no cal copejar-lo. Els mots no deixen de ser canvis de pressió cíclics a les capes d'aire que arriben a la nostra orella, o combinacions d'ones electromagnètiques que formen colors. La llum i el so no ens fan mal si sabem quina és la veritat. No és normal respondre amb violència, Francesc; i ves amb compte amb el que dius perquè hi ha gent que es pensa que ets infal·lible i es pot confondre. 
És esgotador, molt esgotador, veure passar la tendresa sotmesa al corrent que mena vers la supervivència material. La tendresa ridiculitzada pels sacerdots de l'integrisme neoespartà, vestits de pedagogs, de filòsofs, de pensadors, condemnant el desig dels pares que els seus fills siguin feliços, escollint curosament els adjectius per a vestir de patetisme les idees dels seus rivals ideològics, intentant aconseguir amb la retòrica allò que no aconsegueixen amb la significació dels missatges. Mestres del màrqueting que estrafan titulars escandalosament provocadors per aconseguir ser llegits i escampar així les tesis utilitaristes que perpetuen la llei del més fort en una societat que avança en bucle. Proscriuen la plenitud de l'ésser humà, que es la tendresa, l'amabilitat, el bon tracte, l'amor... i entronitzen la fúria hormonal del mamífer, la contundència del qual consideren terapèutica i enfortidora, votant per la bèstia en aquesta frontera feble i difusa entre el mico evolucionat per la competició, i el mico que s'ha rebel·lat contra la competició perquè se sap humà.

Ni que sigui dins del meu cap, la tendresa existirà i serà superior en dignitat, privilegis i importància en aquest univers que creo. Ni que sigui dins del meu cap. 

Es podran perdre arreu els tresors sagrats de la humanitat, el perdó, l'esperança, l'empatia, l'ajuda... però no estaran perduts mentre jo sigui viu, ni que només pervisquin dins del meu cap. Cada individu, com a creador de l'univers que habita, té el poder suprem de convertir aquests tresors en patrimoni irrenunciable de l'espècie humana. I aquest individu sabrà que, gràcies a ell i a la seva elecció, i mentre ell sigui viu, la tendresa continuarà sent la màxima plenitud de l'ésser humà.

El món no canviarà quan jo el canviï. El món canviarà quan jo canviï.

  .
.
.
.

No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que enuncien pintallavis.

El que ens enfonsa i ens ofega a les persones.

Els prejudicis. La culpabilització pròpia i aliena. El lligam obsessiu i amb caràcter obligatori a les tradicions familiar, personals, socials, religioses... La incultura. La manca de passió per la cultura i el coneixement. La creativitat ofegada i aixafada per una educació animal. El tancament de ment. La fòbia a experimentar noves situacions. La por al desconegut. La manca de confiança en l'existència. La fe en religions que contenen doctrines absurdes, irracionals i a cops cruels. L'error de investigar la realitat del món a través de les etiquetes construïdes per altres, sense revisar les etiquetes, considerant-les dogmes, quan, probablement, moltes d'elles siguin convencionalismes.

Totes aquestes realitats són els components d'un brou de cultiu que afavoreix i protegeix la depressió, la violència entre les persones, i l'aturada de qualsevol progrés humà.

A moltes societats, el plaer vital només es troba en el sadollament de la part material humana: beure, menjar, reproduir-se, generar serotonina, dopamina, oxitocina, adrenalina... mitjançant hàbits o costums molt plans. En aquestes societats la cultura quasi mai no és considerada un plaer, l'estudi, la creació, l'art, la ciència, es veuen com una molèstia, un esforç, un llast... que cal assumir amb sacrifici per aconseguir una feina o per al progrés general, però mai no es contemplen com un plaer; no s'arriba a descobrir el plaer que genera el desenvolupament d'aquests valors culturals superiors, i les societats que s'enfonsen en aquest error van quedant endarrerides. En realitat, els plaers més grans de la vida brollen de l'activitat intel·lectual, i arriben a ser plaers fins i tot més intensos i més perdurables que el plaer sexual o que el plaer de menjar, perquè tenen les arrels i els fruits a les profunditats de la ment, i perquè no depenen pràcticament del vigor del cos. Però només són descoberts per algunes persones, i només són considerats plaers en algunes societats, que precisament són les que lideren el model de benestar, de llibertat i de felicitat, del món. 
Cal una inversió superior, en cultura i en educació, per part dels estats, per a obrir les ments de la població en general, a través de les escoles, i de tots els actors de la societat, des de les edats més tendres. I cal una inversió individual en autoexigència personal per arribar al plaer de la cultura i de la ciència per bé de la humanitat. Altrament, la vida humana no es diferenciarà excessivament de l'existència que duen altres espècies, i fins i tot arribarà a ser molt més perjudicial, perquè el pitjor és la perversió del millor. 

L'evolució de les espècies ens ha conduït fins a una realitat genètica que ens fa capaços de viure anhelant el plaer de la cultura, i cercant els tresors perduts del gènere humà, que tenen les seves arrels a la natura salvatge, al paisatge tal com ha existit al llarg dels mil·lennis en què la nostra configuració genètica s'ha consolidat. Som éssers fets per a la comunicació i el pensament. Som éssers fets per al desenvolupament d'una creativitat immensa que quasi sempre és reprimida pel sistema i per les necessitats purament animals. He estat testimoni del malestar i del greu perjudici que han patit algunes persones, la creativitat de les quals vessava de la seva ment, però que en no poder ésser desenvolupada, estimulada, estimada i promocionada, les ha menat a cercar allò que els faltava en comportaments autodestructius i marginals. Necessitem que la potència immensa de la nostra creativitat sigui estimulada i alliberada sense límits a tots els àmbits de la societat, i això és més important que la fabricació de persones productives que generin recursos per als grans capitals per i al sistema. No passa res si vivim materialment pitjor, però és una desgràcia que no visquem plenament com a humans perquè ens converteixen en peces d'una màquina que no crea, que no pensa, que no fimbra amb la vida. No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que fan publicitat de pintallavis; nosaltres som els diamants i la riquesa.       

Quina és la fe més segura? Cap ni una. Només l'amor.

Per què et creus el que creus amb una fe cega? Quina raó tens per estar segur d'unes afirmacions que t'han ensenyat, però que no has evidenciat? Els teus sentiments? Estan esperonats per la química del cervell, per l'estat anímic, per la cultura a on estàs immergit... Són volàtils i animals com l'ira d'un lleó o com l'eufòria d'un ebri. Creus per algú que et va ensenyar la fe? La teva fe és la paraula d'algú, a qui algú altre va explicar una cosa que algú altre havia dit, i així successivament en una cadena de centenars de transmissors que arriben fins a èpoques en què la precarietat de les comunicacions feia que qualsevol transmissió, sobretot l'oral, es deformés com si juguéssim al joc dels disbarats. Si ara, que tenim tots els mitjans (fins els audiovisuals) per a enregistrar la informació, els fets es distorsionen i es deformen segons els interessos o les pors o les idees de qui els explica... quina fiabilitat poden tenir els fets de fa cent anys, o cinc-cents, o mil...?

 Tens dret a esperar, fins i tot a opinar i a creure el que vulguis... però si exhibeixes una seguretat tan gran com per a maltractar a qui sigui a causa de les teves idees, el que realment ets és una bèstia salvatge que en realitat defensa els signes identitaris de l'horda, la camada o el grup de bèsties al qual pertany.

Hi ha molt poques coses segures a l'existència, i entre elles no hi ha la fe en cap religió. Pots practicar una religió, tens tot el dret a fer-ho del món, i tens dret a sentir que la teva fe és segura; però la teva fe només se sosté en doctrines transmeses per una bonior de factors, que no són pas tots clars, ni nets, ni fiables: por, tristor per la desaparició dels éssers estimats, anhel de transcendència... fins i tot interessos polítics, militars, culturals, racials, econòmics... per part dels que han promocionat la religió que segueixes. Tens fe perquè te l'han transmesa les persones que més estimes i en qui confies, i te l'han transmesa perquè a elles també els la van transmetre; i els van ensenyar que era bo fer-ho, fins i tot que era obligatori fer-ho. Si les guerres medievals haguessin tingut un altre resultat, segurament tindries una altra fe, la fe que tenen les persones d'altres cultures i que senten tan segura i tan absoluta com tu sents la teva; però els fonaments de les religions són de fang, i creure en doctrines que tenen el cor de fang és com beure's un vas de vi per a suportar la vida; no dic pas que no convingui fer-ho de vegades.

Ara bé, quina és l'altrenativa? La desesperança? L'escepticisme? El materialisme? Cadascú ha de descobrir la seva alternativa; i la religió, insisteixo, és una opció respectable. L'alternativa que amb tota seguretat no és tolerable és la de convèncer per la força ningú sobre la conveniència de qualsevol fe; ni per la força, ni mitjançant la manipulació, ni mentint, ni pressionant, ni fent-se pesat, ni, òbviament, matant. Ningú no sap res tan segur com per a considerar que en algun moment fóra lògic matar per a imposar la veritat que ell o ella creu. I ni que ho sabés amb seguretat, matar faria que tal veritat no valgués la pena de ser transmesa.

Quina és la meva alternativa? Jo tinc les meves seguretats, les afirmacions que sé que són certes no pas perquè m'ho hagi explicat ningú ni perquè segueixin la doctrina de cap religió. L'únic valor absolut de la vida és el respecte als éssers humans i a la Terra. 

Quina és la veritat més segura? Cap doctrina. Només l'amor. Ningú no estarà mai tan segur de res com per a matar ningú a causa de les seves idees o de la seva dissidència. I si ho arriba a estar, està malalt o enverinat per un desig inhumà. Cap paraula, cap expressió, pot ser tan dolenta com per arribar a ser pitjor que el fet de matar un ésser humà. Cap paraula pot ser tan terrible com perquè una persona hagi de ser assassinada o menyspreada a causa d'haver-la dit. 

Els fanàtics us hauríeu de preguntar l'origen de les vostres seguretats, i probablement descobriríeu, amb el temps, que no existeixen. Tothom, amb la seva vida, travessa una existència estranya i bonica, com si caminés de nit per una vall desconeguda, sota un firmament cobert d'estels; i en aquest trajecte només sap una cosa amb absoluta certesa: hem d'estimar-nos. Aquesta és la única fiabilitat que tenim de debò i que no erra; hem d'estimar les persones, perquè si déu existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra, i si no existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra.

La fe d'aquells que maten en el seu nom revela la seva pròpia falsedat. Cap déu no podria mai aprovar l'assassinat d'algú a causa de cap paraula, pecat, error... Tots tenim a dins la llavor de la veritat més senzilla, aquella amb la qual naixem en aquell moment d'absoluta pobresa material quan ni tan sols no duem roba; coneixem les veritats que són evidents per elles mateixes: cada persona, dona o home, cristià, musulmà, jueu, ateu... vella o jove, santa o pecadora... qualsevol persona, sigui com sigui aquesta persona, ni que estigui deformada per les pitjors pulsions, és, en dignitat, la joia més valuosa de tot l'univers.

Les dones i els homes existim per a ser lliures, per a construir les nostres pròpies vides damunt de la llibertat. Estem fets per a la llibertat i no deixarem de lluitar per a ella; perquè sense la llibertat no podem viure com a persones.

Els cànons estètics, miserables i ridículs, de la pobre societat a on hem anat a raure.

Agrada't. 

Agraeix cada cabell blanc, cada clivella de la pell, cada solc dessota els ulls. 

El teu aspecte pot reflectir la serenor que t'emplena o la ràbia que et cou. La imatge física que mostres evoluciona representant la grandesa de cada instant, el regal de cada moment. A la teva maduresa, pots regalar la tendresa, la força, la saviesa, la seguretat i la bellesa humana... creades per l'univers, o per contra pots caure en el patetisme d'agenollar-te davant dels cànons estètics, miserables i ridículs, de la pobre societat a on hem anat a raure. 

No es tracta que et resignis a ser lleig, sinó que t'adonis que la vellesa no és lletja, que el cos d'una persona gran, nua i colrada pel sol, o vestida al seu propi gust, pot ser tan bell, tan naturalment elegant, tan càlid... com el d'una persona jove... Només cal que no et creguis les mentides dels mitjans de comunicació, i dels xafarders i xafarderes, xerraires i fatxendes, de tots els carrers i barris del planeta; és a dir dels micos que no saben que són micos i que viuen esclavitzats a la tirania de la moda i del consum. 

Cada rostre que la Terra et regala és bell com és bella la terra a les onades que esclaten de blanc a tots els penya-segats del planeta, a les dunes del desert, a les pedres de les austeres extensions d'Arizona, als gels eterns de l'Himàlaia. La humanitat que t'omple és més profunda i més bella que qualsevol obsessió balmada de perruqueria carrinclona. 

Accepta i gaudeix l'estètica que et regala la mateixa natura que ha fet els atols de la Polinèsia i el recargolament dels troncs de les oliveres, i deixa als inventors de les mentides i del luxe que corrin a amagar-se  quan el temps els dauri, però que no enganyin a tantes persones joves, malaltes d'obsessió estètica, i amb l'autoestima llençada a terra i trepitjada pels pobres micos enganyats i encadenats.  

Tot el que és bo és immensament bell.

.

.

.De tot cor us demano que no deixeu de visionar el següent vídeo, i que quan us trobeu un nen o una nena, un o una adolescent, sapigueu, sapiguem tots, parlar tenint ben clar que tots som bells; potser els estarem salvant la vida.

http://www.ted.com/talks/meaghan_ramsey_why_thinking_you_re_ugly_is_bad_for_you

.

.

.

Aquella cançó que un avi canta al seu net no genera milions a cap multinacional, però és cultura i és art.

Que el fet de competir produeixi una millora de la qualitat no vol dir que aquesta qualitat no es pugui obtenir per mitjans diferents a la competició. 

Que el capitalisme produeixi una millora progressiva dels mitjans materials de la societat, no vol dir que a aquesta millora no s'hi pugui arribar a través de sistemes diferents o lleugerament diferents al capitalisme. 

Que la propietat privada de les idees, dels sons, dels productes intel·lectuals o artístics, entesa com un absolut i assimilada per la maquinària i per l'escala de valors capitalista, pugui estimular la producció de cultura, no vol dir, de cap manera, que la producció cultural no pugui brollar de sistemes diferents al nostre, no fonamentats en la propietat privada ni en la mercantilització de l'art com a única via de propagació de la cultura. 

Que els pobles armats siguin respectats, no vol dir que no puguin ser respectats els pobles que decideixin una lluita diferent a la violenta per tal de defensar la seva supervivència.

Protegim-nos del sofisme i de la demagògia dialèctica, que amb una retòrica plena de forats lògics intenta justificar la mort de tot allò que en la persona humana significa llibertat, empatia, altruisme i opció per la pau i per l'amor entre les persones. 

La persona humana és l'únic animal capaç de crear sense fer-ho per cap interès material. És una fal·làcia i un error pervers construir el sistema normatiu d'una societat damunt la idea que només té dret a ser allò que produeix diners, allò que és rendible, allò que aporta alguna compensació material. 

No podem mesurar la producció artística amb els diners que generen les vendes perquè aquella cançó que un avi canta al seu net a la cuina de casa no surt a cap comptabilitat ni paga iva ni genera milions a cap multinacional, ni engreixa el compte corrent d'un que un dia va fer una cançó, però és cultura i és art. L'únic que debò val la pena és allò que fem perquè ens agrada en sí mateix, i no pas per aconseguir diners, fama, prestigi, protagonisme o riquesa.  

.

.

.

Educar és respectar qui tenim al davant, igual com respectaríem una forma de vida feble i delicada, posseïdora d'un valor infinit.

Ensenyar és aturar-se, meravellats discretament, cada dia, i a cada hora de classe, davant d'unes divinitats inconscients de la seva grandesa. Ensenyar és mirar allò que sembla petit, i que es considera petit, i veure-ho ja gran, ja grandiós, ja immensament bell i ple de potencialitats. Educar és percebre en l'infant aquell adult noble, fort, creatiu i constructiu que, ja és en potència, i que tan sols s'ha d'arribar a convèncer que ja és. La tasca d'educar és un privilegi que de tan immens mou espontàniament a la responsabilitat, la responsabilitat de respectar qui tenim al davant, igual com respectaríem una forma de vida feble i delicada, posseidora d'un valor infinit; una joia vivent que de cap manera no podem ferir amb la nostra malaptesa, sinó que hem d'ajudar a que pugui arribar a ser aquella realitat de la qual ja és llavor: un ésser humà capaç de l'empatia, de la intel·ligència, de la saviesa.

El creixement no s'assoleix amb violència; cap planta no creix estirant-la; si la tibem cap amunt es mor. La vida s'obre pas amb l'aigua pura de la pluja, amb el fang de la terra, amb els raigs del Sol, i amb l'amor profund del jardiner. Els colors dels éssers vius resplendeixen amb la calidesa i amb l'energia de la llum de l'estrella més propera. La por tanca, la tendresa convida a obrir-se. La violència fa anar enrere, l'amor alimenta i enforteix. 

L'educació l'ha de prendre l'alumne, el professor no la pot ensenyar, només la pot assenyalar per tal que sigui l'alumne qui la prengui. I aquest és el secret de la humilitat de la tasca de l'educador: l'ensenyament no existeix, existeix tan sols l'aprenentatge. Educar és ajudar a extraure allò que el nen o la nena ja duen a dins sense saber-ho. Educar és ajudar el nen o la nena a descobrir qui són de debò i a abocar-se amb passió a ser-ho plenament, amb tota la responsabilitat, la llibertat i el goig necessaris. Educar és enaltir la creativitat de les persones que aprenen, ajudar a que estimin aquella capacitat de crear que ja duen a dins i a que s'hi aboquin amb passió. Educar és encomanar passió per a créixer i per a progressar.

Com l'herba verda i viva que progressa sota la neu silenciosa a les èpoques més dures de l'hivern, la tendresa de l'educador ha de créixer amarada de vida sota el gruix d'una discreció prudent i noble, deslligada de la recerca de qualsevol compensació. L'alumne ha d'endevinar l'amor sense consumir-lo ni evidenciar-lo massa directament; un amor que s'oculta de vegades rere la contundència de l'enuig o de la correcció, i que es mostra, a cops, encarnada en una paraula de coratge o d'esperança, o potser a la confiança i al respecte que el professor atorga, o tal vegada en un gest que no es veu, o en una mà estesa que no s'espera.

Educar és estimar; amb un amor unidireccional, unilateral, que no especula ni desitja ésser correspost, i que fins i tot convé que no sigui correspost. Les èpoques més esquerpes de l'hivern, en què l'herba creix sota la neu, són també les més belles, les que ajuden a estimar més profundament la primavera que ja s'està forjant. La tasca del professor és la d'arribar, servir, i desaparèixer, sense que qui rep l'ajut arribi a concloure necessàriament que el professor l'ha ajudat. I el goig esdevé només el fruit lluminós del procés educatiu, que no s'acaba mai, ni tan sols amb la mort.

T'estimo perquè ets.

I prou.

Sense que calgui res més per a estimar-te.

És l'amor allò que fa créixer i progressar; i no pas el progrés, o el creixement, els qui es fan mereixedors de l'amor.

Com més malament facis les coses, com més t'equivoquis, més t'estimaré, perquè això voldrà dir que més necessites ésser estimat. I cadascun dels mots que et diré, fins els més durs, respectaran sempre la teva dignitat i t'empentaran sempre cap amunt. Et faran sentir que pots volar, que ets gran i que ets lliure per a construir la teva vida segons sentis que l'has de construir. Tots els mots que et diré, fins els més exigents, fins els més correctius, mai no t'esclafaran, mai no t'enfonsaran, mai no t'incomodaran, mai no et feriran. Buscaré les paraules que t'ajudin a créixer i a estimar-te més a tu mateix; malgrat el que et diguin, necessites estimar-te, i intentaré que, igual com fa la llum del sol amb totes les formes de vida que ha generat, els meus mots i les meves accions t'ajudin, ni que sigui un bri, a fer resplendir més els colors fascinants de la teva vida i de la teva identitat.   

.

.

Els Esperits del Nadal (IV). On és l'emoció quan el cos passa?

La vida, un instant. La vida, un instant etern que no s'acaba. La vida, consciències voleiant en una aparença virtual de color i de formes com un mar de llums; i els colors i les formes que envolten cadascuna de les consciències, les més belles. Sap, el nét d'ulls sincers, que el seu avi, vell i arrugat, és l'ésser més bell de la Terra; la majoria dels adults no ho entenen. Sap, l'infant natural i espontani i que no ha estat enverinat, que, al temps de la calor, la nuesa és el vestit més còmode i que l'ha teixit la Terra. Sap, el nen o la nena, que jugar és important; i que és important riure i cantar i ballar i fer teatre i córrer... però que tot això és important perquè quan ho fem ens ho passem bé, no pas perquè hàgim d'arribar a ser famosos, ni a guanyar diners, ni a ser reconeguts o aplaudits, ni per arribar a ser algú; ja som algú. Tothom és algú.

 És algú el nen que fa una estona ha nascut a Makelfa i que s'acaba de morir sense haver arribat a estar registrat a cap llibre oficial, i que serà oblidat per a tothom com és oblidat el tros de terra d'un penya-segat que el vent aixeca i esmicola escampant-lo per una estesa. Tots els éssers humans són algú, i hi ha una força superior i incomprensible que els coneix tots un a un i que fa que no se'n perdi cap.

Fixeu-vos en la infinita energia pura de tantes persones vives que hi ha per aquí a la Terra. No sé si sou capaços de copsar tota aquesta energia. És una presencia que va més enllà de la matèria que expressa els matisos d'aquesta energia. Potser l'energia surt d'aquesta mateixa matèria, no ho nego pas, però és molt més que aquesta matèria de la qual surt i que canvia cada set anys, ja que les cèl·lules i els àtoms del nostre cos canvien tots cada set anys a excepció de les neurones. No som el cos. Som una cosa que perdura quan canviem cada set anys la totalitat dels nostres àtoms. Som alguna cosa que no s'apaga quan en el moment de la mort es desfà l'ordre dels àtoms que ens composen. Si us fixeu en aquesta infinita (metafòricament parlant) llum que contenen algunes, moltes, totes, les persones vives que ens envolten... quanta llum ens passa desapercebuda! La llum del nen que acaba de morir i de néixer a Makelfa. La llum dels milions de nens que no han pogut progressar perquè hi ha qui diu que seria una tragèdia que els mercats financers fessin fallida si es prioritza la vida humana i la seva felicitat al creixement de l'economia i dels capitals.

I hom podria pensar que aquesta dignitat depèn dels nostres defectes, però no és pas així. La natura ens ha fet com som, i tan sols hem de ser tossuts en el manteniment de la direcció del timó; però fins aquesta tossuderia depèn de tantes coses. La força invisible que ho amara tot estima allò que és feble perquè aquesta força ha creat la mateixa feblesa. Per alguna raó la natura treballa amb espècies que per evolucionar es mengen i competeixen les unes contra les altres, amb individus que per mutació esdevenen febles o perillosos per al grup sencer, amb pulsions sorprenents que provoquen guerres i que causen morts i violències. Allò que nosaltres identifiquem com a defecte o feblesa o error o violència... és un producte natural que no hem escollit nosaltres, i aquesta força invisible, que ho estima tot tant, ens estima ni que per feblesa no l'encertem a l'hora d'evitar el fet de ser actors o protagonistes de les pulsions fosques de la destrucció. El nostre regal és evidenciar que ens rebel·lem contra aquest bagatge natural de misèria i odi, fent servir un altre bagatge que també és natural i que s'anomena empatia, amor, respecte, tendresa, ajuda, solidaritat i llibertat. El premi dels que fan bé les coses no és cap cel enllà de la mort sinó el gust de descobrir que les coses estan una mica més bé gràcies a l'amor del nostre cor i a la disposició a perdre el que calgui per a continuar estimant. El bé és la conseqüència immerescuda d'ell mateix. Si algú carregat de filosofies altisonants i esnobs repeteix allò tant sentit i tan buit que afirma que no hi ha bé ni mal sinó que ens els fem nosaltres, que li pregunti a qualsevol infant si una cosa està bé o si una cosa està malament, ell o ella potser podrà aclarir-li-ho, tot i que també es pot equivocar. Cas que s'equivoqui, busqueu un infant encara més petit, alguna criatura que no sàpiga res més que el que sent el seu cor, i que no pugui estimar els seus mots (perquè no els té) més que allò que el seu cor sap.

Acabo avui amb un poema que fa poc vaig escriure en anglès dedicat a les persones que se n'han anat i que jo estic convençut que continuen vives. Una abraçada de tot cor a tots els que estimeu el Nadal, i als que no l'estimeu, també.

Where is the thrill when body passes?

Where are the minds that one day cared me?

They nursed me more than they nursed themselves.

Some years ago, they went away

to the earth of the landscape.

If they were earth, how could they loved me?

How could they be a pure and strong wish?

If they were thought, how could they die?

The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them

as if they were the air that moves away,

and their heart talked with silent voice

around my skin, and they were wakeful.

Some day they had a whole world inside,

they were as strong and tall as trees.

I was their heritage, their dreams,

but one day they turn into ground.

I can't understand how the thrill

can born or die from dust of stars.

Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,

and star gets dark in coldest night,

where are the minds that one day loved?

.

.

.

.

Els Esperits del Nadal (III). Si algú fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix.

No et vaig poder salvar a Auschwitz, i ara et torno a veure viva. És difícil que la llum que desprens passi desapercebuda. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. La ironia de l'existència és que mai no saps qui ets ben bé del tot; ningú no sap ben bé qui és del tot. I quan en algun moment, la nostra identitat essencial es manifesta, ens sentim profundament sorpresos i l'experiència esdevé  sempre transformadora. De fet, crec que a tothom li hauria d'arribar a passar alguna vegada; tothom hauria de descobrir en algun moment de la seva existència qui és. 
Amiga, et protegiré sempre que pugui. Des del silenci i la discreció, vetllaré per la teva felicitat, igual com vetllo per la dels altres. De fet, tots som molt semblants, només ens diferenciem pel cos; si ens treuen el cos, tots som joies. Si estimo una persona, les estimo totes. Si odio o fereixo una persona, les estic odiant o ferint totes. Si algú  fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, ni que s'ho pensi, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix; aquell a qui fa mal, és ell mateix; aquella a qui fa mal és la meva filla, o la meva germana o la meva mare, o la meva dona. Jo sóc tu mateixa, amiga meva; i el teu somriure és el meu triomf i la meva raó de ser. I quan passis pel meu costat, potser no ens direm res, no cal, l'amor no és esclau de les formes. I tu ets totes les persones. L'únic que ens fa diferents és un cos; i el cos, tan bell, assenyala una bellesa interior i invisible als ulls, encara més bella que el cos. Vas morir a Auschwitz, milers de vegades, milions de vegades; però ets viva, ningú no t'ha destruït. La teva identitat personal viu per a sempre i torna a venir una vegada i una altra; per això ets aquí. I l'amor cada vegada és més gran i cada vegada manifesta més la seva bellesa, la seva humilitat i la seva indestructibilitat. 

.

.

.

.

.

Els esperits del Nadal (II). El bosc, la nit, la neu i l'amor.

Vull escriure sobre els boscos coberts de neu, a la nit i a l'hivern, quan el cel és d'ivori fosforescent i se sent un silenci estrany, de matalàs de sucre. Però em diuen que primer haig de parlar d'amor.

L'amor no és sols allò que hauria de governar les relacions entre els membres d'una parella; l'amor és l'energia que sosté viva una consciència; no té sexe, ni es dedica a negociar interessos. La banalitat dels mots que s'escolten ha embrutat el significat ontològic del misteri de l'amor, que no és un cor de color de rosa, sinó el tresor perdut de la humanitat. La tendresa és l'essència de l'ésser humà. La força intel·lectual més poderosa no és la violència, ni la fúria, ni l'odi, ni els judicis, ni els càstigs, ni les sancions, ni les correccions, ni l'absolutisme... La racionalitat més contundent i resolutiva és aquella que es fonamenta en l'amor a cada persona, al seu benestar i a la seva dignitat.

Amiga meva, l'amor triomfarà sempre; i no parlo d'aquell amor de formalitat, no em refereixo a aquell amor que mou a saludar per obligació. Ni a l'amor dels dos petons obligats, perquè si no... no sé què passa. Ni a l'amor de l'ara haig d'anar-hi perquè si no... se m'enfada. No parlo d'aquesta mena d'amor malalt i atrapat. Parlo de l'amor que actua quan és reclamat, o quan no és reclamat però és necessari. De l'amor que encara que durant llargs períodes no es mostri, sempre hi és; de l'amor que respon quan les circumstàncies l'exigeixen, i que encara que sembli que s'ha refredat, sempre hi és; de l'amor que no accepta perdre cap batalla en la lluita per a defensar la felicitat dels qui estima, encara que, igual com fa l'herba sota la neu, sovint creixi en silenci i no sigui vist ni s'exhibeixi. Parlo de l'amor silenciós i desinteressat, despreocupat de les formes i de les normes d'urbanitat i absolutament compromès amb la feina discreta per aconseguir la pau al cor de les persones.

L'amor no està fet de formes, sinó de cor i de decisió; tot i que les formes, quan hi ha amor, agafen aquelles qualitats que espontàniament agafen, sense que per obligació n'hagin d'adquirir cap de concreta. Un mateix mar forma cales, platges, penya-segats... diferents paisatges d'una mateixa estesa il·limitada d'aigua. Estima, el cirurgià, quan talla la pell i la carn. Estima l'instructor dels pilots quan els sanciona pel fet de no prendre's prou seriosament les normes de seguretat; els està salvant la vida. Estima qui treballa des de lluny, sense fer-se notar, per al benestar d'algú que potser mai sabrà que estan treballant per ell o per ella. Estima qui diu adéu a algú que necessita volar sol, encara que quan es pronunciï aquest adéu el cor es trenqui com si es destruïs per a sempre; com més amor, però, amb més decisió i amb més empenta es pronuncia aquest adéu, maldant perquè el dolor no es noti.

L'amor és infinitament més que el sexe, que el joc, que l'autoritat, que la correcció, que la rialla, que la broma, que la indiferència... Amb el sexe, es pot estimar o es pot odiar. Amb el joc es pot estimar o es pot odiar. Amb l'autoritat es pot estimar o es pot odiar. Amb una correcció es pot estimar o es pot odiar. Amb una rialla o una broma es pot estimar o es pot odiar. Amb la indiferència es pot estimar o es pot odiar. L'amor estima el cos, però va més enllà; sovint estimar un cos vol dir no tenir-lo en compte; sovint estimar un cos vol dir tenir-lo en compte. I el fet de no esperar ni rebre res a canvi, en comptes de ser un sacrifici esdevé, per a qui estima, la garantia de la llibertat. No estima aquell que no deixa lliure qui estima, o aquell que no se sent lliure quan estima.

Però jo volia escriure sobre boscos coberts de neu. Perquè la neu cau en silenci. Al cor del bosc, i a la nit, quan neva, es fa de dia. Una llum misteriosa converteix la natura en l'escenari d'una obra de Shakespeare. Els esperits que han viscut a qualsevol racó de la terra, i a qualsevol època, han estat tots alguna vegada nens i nenes, i en conseqüència, han entès l'essència de la vida, encara que molts l'hagin oblidada. Les persones passem la major part de la nostra vida essent nens o nenes encara que el temps físic de la vida adulta sigui més llarg. Per un nen de dos anys, un any és la meitat de la vida. Per un nen de deu anys, dos anys són la cinquena part de la vida. El temps de l'època en què som infants és molt més llarg que el temps de quan som adults. És per això, entre d'altres raons, que tot allò que passa a la infantesa és més essencial i més influent. 

I per acabar vull dir que, a la nit, i al bosc, en aquesta història que us convido a llegir, un pare, molt gran, i que se sent molt trist, es va cobrint a poc a poc de neu.

EL VENT DEL BOSC

I amb això ja he enllestit aquest segon capítol dels esperits del Nadal. 

.

.

.

Els esperits del Nadal (I). Ningú no mor.

¿Com li podria explicar un Homo sapiens, (que és i que està viu) a una pedra (que és i que no està viva) el que vol dir estar viu, el que vol dir la vida... si la pedra ni tan sols és incapaç d'entendre el que és el llenguatge...?

¿Com podria, un Homo sapiens, explicar a una medusa la configuració dels àtoms, o les lleis que expliquen el moviment dels astres a l'univers, o senzillament què és l'univers?

¿Com explicar a una eruga que quan s'aclofa i s'amaga dins del capoll no es mor sinó que es fa papallona,  si el pobre cuc cec mai no ha vist cap papallona, ni entén de quina manera volar pot ser una via per a continuar existint sense esborrar la identitat de l'insecte que està en evolució?

 De la mateixa manera, sospito que hi ha molt per explicar; molt que, algú diferent a nosaltres, no sap ni com començar a transmetre'ns, perquè la distància intel·lectual i perceptiva entre el que aquest algú copsa i nosaltres és encara més abismal que la distància entre un Homo sapiens i una medusa, o que la distància entre un Homo sapiens i una pedra.

Tan gran és la distància, que no veiem aquest algú, o si més no, no el veiem com ell és de debò; igual com una formiga probablement no ens veu, tot i que pateixi les conseqüències de la nostra existència. Fins i tot una vaca, si ens mira, no comprèn, del tot, el que som, perquè és incapaç d'imaginar una manera de ser diferent a la seva, i tots els individus que distingeix, a tot estirar, els pot arribar a considerar com allò que ella és. 

Els sapiens no veiem aquest o aquests que ens sobrepassen, ens resulta impossible comprendre una existència imperceptible per als nostres sentits, i sabem tan poc! El que veiem no és altra cosa que el model que la ment crea a partir d'estímuls externs a nosaltres, model virtual podríem dir, i és tan relatiu i tan "nosaltres" aquest model, que del que no som nosaltres en comprenem només una petita part de l'ordre i prou. I ens atrevim a dogmatitzar! No sabem res. Ni tan sols no podem dogmatitzar en la negació de l'esperança. No comprenem prou els mecanismes de la consciència per a negar la seva pervivència enllà de la mort. No són tan sòlids els fonaments de la matèria que brollen de la percepció creada per la nostra ment com per a considerar més certa l'existència d'aquesta matèria que l'existència de la nostra imaginació, o d'aquest algú misteriós del qual parlava, o del "jo" que és el centre de nosaltres i que se sent viu i jove ni que el temps hagi malmès l'aparença del cos.

No us entristiu els qui us fixeu per Nadal en una cadira buida a la taula. Ningú no mor. Afirmo una cosa que no sé? Admeto que no puc provar-ho, però tot i així, i sense creure en la doctrina de cap religió, se'm presenta com una evidència absoluta la idea que ningú no mor, que el jo és més real que la matèria inventada per la ment per a comprendre una petita part de l'ordre, i que per tant la mort de la matèria viva no ha de significar per obligació la mort de la ment; perquè no és la matèria viva la qui crea la ment, sinó la ment la qui crea allò que dins del nostre model virtual anomenem matèria viva. Comprenem l'ordre d'una petita part d'una realitat que se'ns escapa i que anomenem matèria viva, però el que copsem no és com ho copsem, és sols un model que serveix per a comprendre una petita part d'un ordre exterior al jo objectiu; la major part de la realitat se'ns escapa, i per tant no sabem si també mor. No podem afirmar que mor aquella part de la realitat que no copsem. 

Sigui com sigui, com a ésser petit i feble que sóc, tinc dret a sentir com a certes algunes conviccions no provades; és el dret a l'esperança. I tinc també el dret a no empassar-me cap invenció humana anomenada religió, que massa vegades s'ha fet servir per a dominar les persones. La majoria de religions estan amarades de misèria i violència humana; misèria que fins i tot està registrada dins la seva doctrina i els seus llibres sagrats. No és la religió sinó la natura la que em regala la sensació de creure en la pervivència de la consciència i d'una existència que canvia de forma però que no s'acaba. I això va sol, sense demanar permís, igual com surt el Sol sense que ningú no ho decideixi ni s'esforci perquè surti. 

John Lennon deia que no li feia por la mort, perquè era com sortir d'un cotxe per entrar en un altre cotxe. Tinc dret a creure el que sento que és cert, ni que com a ésser petit no pugui demostrar tot el que sento que sé. Intueixo que la natura ens fa néixer amb un bri de coneixements heretats, o amb la possibilitat de desenvolupar-los, o amb la capacitat de creure que els tenim ni que sigui per necessitats evolutives. Em limito a expressar les coses com les penso i les sento. 

El que copsem pels sentits és menys veritat que l'existència d'una consciència que és sublim i intocable, i que és estimada infinitament per algú que no sé qui és i per una raó que desconec; però l'amor no necessita raons. 

.

.

.

Al gegant vençut pel vent...

Si els arbres tenen cel,

els àngels els disfressen

amb el sucre de llustre

de les festes dels nens;

els has vist fer-se grans

sota una ombra tossuda,

testimoni de plors

i esperances vitals.

Et vull recordar així,

mudat per a la gesta:

haver estat en silenci

poderós i estimat.

J.S.

S'aixeca el teló, comença la classe, comença el misteri... (tres pinzellades més sobre educació).

Educació de l'actitud

Explicar. Seduir. Despertar. Fer somriure. Fer pensar. Sorprendre. Fascinar. Assenyalar camins. Encomanar optimisme i empreneduria. Fer creure en les pròpies possibilitats. Augmentar l'autoestima. Admirar. Reconèixer els petits o grans avenços. Respectar. Confiar. Donar confiança. Transmetre proximitat. Aconseguir respecte sense autoritarisme. Cridar, si cal, però amb el silenci. Estimar. Fer sentir estimat. Transmetre respecte sense transmetre por. Demostrar que tot és assolible, que el més difícil és a l'abast. Comunicar confiança en les pròpies possibilitats. Aconseguir fer creure en els somnis. Seduir amb allò que es proclama. Transmetre el sentiment que tot val la pena, no tant per la nota com per allò en què ens convertim, per allò que arribem a ser quan aprenem. Fer entendre que l'acte d'aprendre és l'únic que existeix de debò, i que l'acte d'ensenyar és només un dit apuntant en una o diverses direccions.

Metodologia de l'aprenentatge dels procediments

Proposar exercicis. Corregir-los durant la classe següent. Animar els alumnes a preguntar dubtes. Aplaudir-los si pregunten dubtes. Agrair-los que preguntin dubtes. Recollir els exercicis. Endur-me'ls a casa. Corregir-los, a casa, i puntuar-los. Tornar-los als alumnes a la classe següent amb les meves correccions i valoracions escrites a mà, perquè assaboreixin el progrés realitzat, o perquè s'adonin del que aconseguiran quan ho facin millor. No esperar a recollir un dossier al final del trimestre per a conèixer la lletra dels alumnes, perquè l'aprenentatge ha de ser constant i progressiu, i hi ha d'haver temps i espais i estacions per anar millorant. Els dossiers de final de trimestre, o de final de tema, potser fan molta patxoca, però tenen un valor pedagògic dubtós i molt limitat.

Metodologia de la motivació.

Preparar la classe.

Que ja me la sé? Preparar la classe no és tant (encara que també) repassar els conceptes que volem transmetre, i que se suposa que ja tenim interioritzats.

Preparar la classe és preparar el ritme de l'obra de teatre interactiu que representarem. Separar els diferents temps de l'hora de classe. Assegurar-nos que aquests temps són atractius, que no esgoten, que sedueixen, que sorprenen. La sorpresa és el fuel de l'atenció. Preparar la classe és verificar, com a directors d'escena, que els diferents temps de la classe són prou diferents entre ells com per a fer sentir a l'alumne que no és possible que hagin passat seixanta minuts, que no pot haver passat tan de pressa l'hora de classe. Preparar la classe és preparar els acudits, les frases adequades en els moments claus en els quals una pinzellada d'humor aconsegueix que les possibles distraccions siguin més avorrides que la mateixa classe. Preparar la classe vol dir pensar abans a qui li diràs què, i en quin moment li ho diràs, i això tenint el compte el caràcter, la timidesa, l'extroversió, la coqueteria o qualsevol altra característica personal de cadascú que ajudi a que determinades frases o protagonismes impulsin el ritme de la classe vers la sensació d'estar gaudint, i facilitin l'aprenentatge.

Preparar la classe és tenir parlades amb tu mateix les estratègies en cas de dificultats, i estar disposat a aturar l'explicació i a fer silenci quan el clima no sigui aquell que beneficia la màgia de l'escena i el respecte al misteri de l'aprenentatge.

Preparar la classe és pensar en cadascun dels alumnes abans que arribin i dedicar-los un racó del cor, sentir, abans que arribin, que treballar amb ells és un privilegi, i que cada hora que passem amb cadascuna de les identitats que se'ns acostaran és un luxe de l'existència.

El temps per a preparar la classe és més important i més essencial que el temps que dediquem a la gestió dels registres de control de processos. La classe és el procés essencial de l'aprenentatge a l'escola, i és més important que el seu propi registre. La millora del procés educatiu passa per a millorar la qualitat de la classe no només en el contingut conceptual sinó sobretot en la manera com es realitza el procés de transmissió dels coneixements, que no deixa de ser un exercici de seducció i de motivació, perquè el principal actor de l'aprenentatge és el propi alumne.

.

.