Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, February 21, 2015

Sobre l'aprenentatge de les llengües (II)



L'aprenentatge d'una llengua, inicialment desconeguda... 

...és sinèrgic; el poc que aprens multiplica la velocitat amb què aprendràs el molt que et queda...

...és transformador del substrat material del cervell i les seves connexions neuronals; el que avui et costa i et sembla impossible, demà mateix, o la setmana que ve, o el més que ve, et resulta fàcil i accessible; el teu ordinador intern, ell sol, ha millorat la potència; el cervell canvia amb el teu esforç...

...és com la caiguda d'un vel o l'aparició de la llum per un invident que recupera la vista; perquè un dia entens a aquell personatge que feia un discurs els mots del qual et semblaven un so separador, i tot plegat tot se't fa clar, i sents el to que el qui parla atorga a cada so significatiu i descobreixes el seu cor. El món esdevé un lloc més ple de gent per a comunicar-te i de documents que fins ara resultaven misteriosos i que als temps que vindran et regalaran hores de gaudi i de coneixements.

...és una lliçó de vida, perquè descobreixes que allò que un dia et semblava inabastable, impossible de dominar, és ja una realitat; i que no ha costat tant com et pensaves, i que el camí continua, mai no se sap prou; i t'adones que això mateix ho pots aplicar a qualsevol altre aspecte de la vida. Descobreixes també que com més ganes i alegria posis davant dels petits i anònims triomfs, amb més velocitat aprens. Descobreixes que allò que et deien referent a que només els nens poden aprendre una llengua, i a que la màxima capacitat per a l'estudi té lloc a la joventut, no és de tot cert, perquè l'edat t'atorga capacitats intel·lectuals diverses, amb matisos molt concrets, que compensen la possible pèrdua de potència, si és que aquesta pèrdua existeix. I en un conjunt, el potencial intel·lectual, valorant el que guanyes i el que perds amb els anys, va millorant dia a dia, sempre que no existeixi una patologia.

...és alliberador i humanament educatiu, perquè acabes estimant una cultura amb més intensitat i amb més coneixement de causa; descobreixes la seva ànima, que passa a formar part de tu.
.
.


Thursday, February 19, 2015

Sobre l'aprenentatge de les llengües.



El nen neix, i primer no parla.
Després comença a parlar força malament, balbuceja, escolta molt, mira molt, i ningú no li ensenya a parlar.
Continua parlant malament, comet errors de pronunciació fins i tot de significació, i ningú no el corregeix contínuament; qui ho intentés acabaria boig, perquè el nen només té un o dos anys i s'equivoca molt.
El nen escolta, observa, i continua parlant encara que ho faci molt malament; ningú no li retreu de continu els errors gramaticals; l'estimen molt, riuen molt amb ell; el nen cada vegada té més ganes de comunicar-se perquè riu molt amb la gent que li parla.
Té dos anys, i ningú no li ensenya gramàtica, ni semàntica, ni estil, ni pronunciació, ni listenings, ni phrasels verbs, ni pronoms febles... El nen simplement viu i fa servir la poca llengua que sap, gairebé res.
Ningú no li ensenya, i aprèn. No es preocupa d'aprendre; fa servir la llengua tan limitadament com pot; i aprèn molt i en poc temps. No li fa vergonya equivocar-se; potser no sempre sap ni que s'equivoca; intenta fer-ho millor sense pensar que no ho fa bé. Parla perquè desitja amb tot el cor comunicar-se.
Aprèn els misteris més enrevassats de la llengua sense ni tan sols saber llegir ni escriure.
I progressivament, sense mestres, acaba parlant gairebé correctament, amb només tres, quatre... anys. Tant si és alemany, com xinès, com basc, com anglès...


No ho sé... potser hauríem de revisar el sistema d'aprenentatge de les llengües...
.
.

Tuesday, February 17, 2015

Podria ser que, demà passat, el meu cos estigués dins d'un nínxol; segurament m'enterrarien dijous al matí. La cerimònia laica seria dijous a les deu, al cementiri de Terrassa.



Ens defineix el canvi. Som un ordre que canvia de molècules cada set anys, però que manté l'essència de l'ordre, els records i els fenotips. Mai no som iguals. I així com el canvi ens defineix, el canvi també ens mata. Si no canviéssim, no moriríem. Si no canviéssim no tindríem crisi ni alteracions ni sotracs. Si no canviéssim, allò que anomenem vida no existiria, i ens moriríem per manca d'estímuls. El canvi ens tortura i alhora ens alimenta. El canvi ens revifa i ens va matant a poc a poc. Els meus alumnes, els que conec ara, no existiran d'aquí a dotze mesos; seran persones diferents; conservaran el pobre registre d'alguns records a l'arxiu microelectrònic de la memòria; registre feble i erroni que canvia sovint els records, que els modifica, que els maquilla a les ordres del subconscient. Però l'experiència d'anys em confirma que seran pràcticament uns desconeguts. Amb els fills passa una mica el mateix; potser no tant, perquè els veiem en el nostre dia a dia de convivència, que en teoria no s'acaba fins a la vida adulta. 

El canvi fa que no puguem conservar mai res. El canvi de tot el que existeix, i especialment de les persones, fa que no sigui veritat que tinguem una feina assegurada, una casa, unes possessions. Avui escric això, però si em moro d'aquí a cinc minuts, demà passat, el meu cos estarà dins d'un nínxol; segurament m'enterraran dijous al matí. La cerimònia laica serà dijous, a les deu, al cementiri de Terrassa; i potser fins i tot serà una cerimònia religiosa, perquè la gent que m'estima potser no estarà en condicions de preocupar-se d'aquests detalls, i vivim en una mena de món a on si et descuides et foten la cerimònia religiosa per defecte, perquè a les societats poc democràtiques les coses van així. 
I aquesta reflexió que faig, i que a alguns us fa esgarrifar, va també per a vosaltres. Sou éssers canviants i podeu estar enterrats dijous al migdia. Jo personalment, prefereixo no estar enterrat dijous, perquè tinc anglès a les 14:30 i no me'l vull perdre. 
Amb tot això que escric, no pretenc fer humor negre; només escriure sobre la realitat. Però ara vull afegir també, que tot i això, tot i aquesta possibilitat, que no és pas ciència ficció, la vida és un miracle, la vida paga la pena, la vida és una joia. 
No passa res pel fet que ens puguem morir d'aquí a cinc minuts, sempre que visquem de manera que no passi res. No passa res, perquè estimem amb tot el cor i amb sinceritat les persones que tenim a prop, i aquest amor fa que la mort no ens espanti, perquè sentim que aquest amor és més poderós que la mort, i que d'alguna manera que no comprenem, continuarà treballant. No passa res, perquè, ara, quan acabi d'escriure això, miraré el cel i veure un parell de planetes. I sentiré el vent de Sant Llorenç que fa olor de pi, i que cada dia que passa és més càlid. Sento que la primavera s'acosta i per això m'importa ben poc poder-me morir. No passa res, perquè no només m'estimo la meva família: m'estimo els indiferents, m'estimo els que no m'estimen, m'estimo els que no em coneixen, m'estimo els qui fins i tot coneixent-me no senten afecte per mi; m'estimo fins i tot els que m'han fet, em fan, o em faran mal alguna vegada; m'estimo els qui he fet mal, i em sap molt de greu haver fet, poc o molt, la meva part de mal del món que put i de la qual em penedeixo. 

Vivim un temps en què tothom parla dels qui fan el mal, dels corruptes, dels criminals, dels mentiders... i l'enuig té justificació... però no escolto a ningú, o a quasi ningú, parlar del seu mal, del mal que ell o ella fa. Potser ens centrem excessivament en el mal que fan els altres i cometem l'error de no veure el mal que fem o que hem fet nosaltres. Jo penso sovint en el meu mal, els petits (o menys petits, qui sóc jo per a jutjar-ho?) mals que he fet i que només sé jo. De jove em van ensenyar a pensar en aquest mal i a tenir por d'un déu justicier; avui dia, intento, sempre que hi penso, de veure aquest mal com una oportunitat per a millorar, no pas per a ser més bonic o per a lluir més, sinó per a fer més felices les persones que estimo. No em fa por déu, m'ha fet ell; ell sabrà. Detesto el mal perquè estic enamorat del benestar de les persones i em fa fàstic no treballar per aconseguir-lo. Crec fermament en això que acabo d'escriure, i hi creuria encara que ningú no ho llegís i encara que el mateix déu hi estigués en contra, i encara que no existís déu. És el benestar dels primats Homo sapiens el que desitjo, i la llum de l'amor a les seves ments. Estimo aquest mono meravellós capaç de mirar enfora i de donar la vida, si cal, pels qui estima; no només morint per ells, sinó el que és més difícil, vivint per ells. Estimo aquest mono capaç de crear, capaç de fabricar bellesa, capaç d'anar més enllà dels seus límits; un mono que entranyablement no s'adona que és un mono, i que com un nen petit que es pensa que ja és gran juga a ser el que encara no és. És un mono que té por moltes vegades, i jo l'entenc. Tenim la derrota a dins, ens surt de la sang, i ens fa por que ens domini. Estimem molt i per això tenim molta por. Però si no estiméssim, no seríem humans. Em declaro defensor d'aquest mono, i absolutament convençut de les seves possibilitats de supervivència i d'evolució biològica i cultural. No hem acabat d'evolucionar; i el futur veurà prodigis que ara només es poden assaborir a les pel·lícules de ciència ficció.
No passa res si dijous al mati m'enterren, perquè estic viu i m'agrada la terra que trepitjo, i estic content del que faig i, en general, i essent optimista, del que he fet. 
El que tinc a dins, i que no sé expressar, em permet sentir que no passa res si dijous m'enterren. De tota manera, preferiria que fos passat l'estiu, perquè així podria aprofitar la platja. I si és d'aquí a uns anys millor. I si passo dels cent, doncs cap problema.  
.
.
.

Monday, February 9, 2015

La veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim



L'espècie té la derrota a dins. La derrota no està específicament, ni només, en els que manen o en els qui dirigeixen el món. La derrota, rau en una bonior d'individus de l'espècie, en més o en menys mesura en tots, en tots els nivells, en tots els àmbits, en persones de diferents capacitats econòmiques, intel·lectuals, físiques... La derrota és una feblesa d'espècie, una desharmonia entre la humanitat conscient de cada individu i la pulsió inconscient de cada individu.
El que en llenguatge de Freud s'anomena “pulsió”, Konrad Lorentz ho anomena “coordinació hereditària”. La gent que no entra gaire en matèria, i que parla d'oïda, ho anomenen instints. Les persones de fa dos-cents anys feien servir molt el mot instint, especialment per a diferenciar-ho del mot “pensament” o “raonament”. El que no sabien és que allò que ells anomenaven “pensament” tenia, en molts casos, i molt probablement, el seu origen en els instints. Els instints (coordinacions hereditàries o pulsions) propiciaven, esperonaven, molts dels pensaments, i el seu poder executiu restava (resta) a l'ombra, atorgant a l'individu la sensació que és ell qui sempre decideix què pensa, i en conseqüència, que és ell qui sempre decideix què fa.
No cal anar tampoc dos-cents anys enrere. Els descobriments de la neurologia s'han accelerat tant al llarg dels últims anys, que probablement si parleu amb algú que des dels anys vuitanta o noranta no hagi estat al cas dels avenços que hi ha hagut en aquest camp, probablement tindrà unes conviccions sobre “instints” i “pensaments” força similars a la gent de fa dos-cents anys. Una mica com aquells que encara parlen de la famosa “baula perduda” de l'evolució que els crítics de finals del segle XIX deien que mai seria trobada perquè l'ésser humà, asseguraven, descendeix d'Adam i Eva. Doncs bé, hi ha qui encara retreu als científics parlar d'evolució sense haver trobat la baula perduda, la qual cosa demostra que, d'ençà de 1974, aquests crítics analfabets (des del punt de vista de la recerca de fòssils humans) no han actualitzat els seus coneixements sobre el tema i parlen moguts per creences i no pas per coneixements objectius, perquè d'espècies a mig camí entre l'Homo Habilis i l'Homo Sapiens se n'han trobat unes quantes.
Però bé, el tema de la incomprensió científica dels integristes de qualsevol creença donaria per un altre post; i no és pas incomprensió en el sentit específic de la paraula, sinó purament la malaptesa d'acostar-se a una eina com és la ciència sense conèixer bé el seu funcionament, moguts per una aversió apresa inconscientment dels qui al llarg dels segles han vist com el seu poder anava minvant a mesura que les persones coneixien cada vegada més i més les respostes als misteris que alguns volien reservar a diables i àngels.

La derrota és en algun racó de l'ADN. Ens han posat una metralladora a les mans abans de ser prou madurs per a conèixer el seu poder. Hem arribat tots sols a ser com som; i estem a mig camí entre la bèstia atàvica i la ment capaç de sentir des de l'interior d'una altra. Els continuats assajos de l'evolució, mitjançant el sistema de garbellat èxit/error, ha donat un producte, entre molts d'altres que som nosaltres, i que tenim a dins la capacitat d'estimar de debò. Hi ha qui ho nega. Però els qui tenim fills, i alumnes, i gent... sabem amb seguretat que hi ha éssers humans capaços d'estimar de debò. Només que hi hagués algú, una sola persona, capaç d'estimar de debò, podríem dir que l'Homo Sapiens té a dins la capacitat d'estimar de debò. Per això sé segur que l'Homo Sapiens pot estimar de debò.
També cal dir que la definició del verb estimar ha estat una de les més maltractades de la història; per això hi afegeixo “de debò”. I deixo per a un altre post, o derivo als qui ho desitgin als posts d'aquest blog que duen l'etiqueta “amor”, l'exercici de saber què en pensa un servidor, que per molt segures que afirmi les coses, com tot en aquest blog, no pretén expressar res més que una opinió entre moltes; i que accepta totes les opinions, a excepció, és clar, de les que es limitin a dir que tal o qual persona, que tal o qual idea, són “una merdeta” sense afegir cap raonament, i sense guardar un respecte. Per desgràcia, els trols existeixen, fins i tot els trols que no són del tot anònims, i un servidor ha hagut d'impedir que arribin comentaris d'aquelles IP's que es limiten a enviar a la merda els qui no pensen com ells o els qui no són del seu gust.

Tornant al tema, som la primera trepitjada de la bèstia atàvica al món de les consciències lliures; trepitjada feble, que ensopega, que recula. Curiosament, som la baula perduda que troben a faltar els qui neguen el que no coneixen prou. Els qui senten aversió per l'origen simiesc de la nostra espècie (per estrany que sembli encara n'hi ha) no s'han mirat al mirall; no han observat els seus desitjos; no han analitzat les raons de les seves violències, fredes i calentes; no s'han preguntat perquè senten aversió per determinades actituds, persones, costums... molts dels quals no exhibeixen cap comportament que objectivament justifiqui de manera clara aquesta aversió. Els qui intenten conèixer la realitat a través dels convencionalismes apresos no s'han arribat a preguntar per què defensen amb les urpes el territori ideològic de la seva tribu, contrària a la ideologia de les tribus que posen en dubte tots els convencionalismes i en conseqüència els signes identitaris de la manada.


Som la terra que s'alça i que es mira; la terra que mirà enllà, i que s'adona que és, i que pregunta qui hi ha; una mica com algú que es desperta desorientat sense saber quina hora ni quin dia és, fins i tot sense saber qui és ell. Recordo que, ja fa molts anys, després d'una migdiada involuntària en un lloc gens habitual per a dormir, em vaig despertar sense saber ni on era, ni quin dia era, ni quina hora era, ni per què era allà, i, el més impressionant, ni qui era jo. El desconcert va durar potser un o dos minuts fins que la meva ment devia recuperar els arxius del cervell i es va posar al dia; però la sensació encara la recordo; i la veig anàloga a la situació de l'espècie. Som terra que s'acaba de despertar i que no sap ni qui és, ni per què hi és, ni de què va tot. 

Amb la terra que evoluciona, i que arriba a adonar-se que existeix, l'univers ha deixat de ser negre, malgrat que la bèstia encara continua despertant. No estem fets del tot. No som el final. No som el punt acabat de cap evolució, ni de cap direcció evolutiva. No sabem gairebé res. El més sorprenent del que sabem, i potser l'únic que sabem amb seguretat, és que som. Som terra que ha arribat a adonar-se que és. En un segon estadi, som terra que ha arribat a adonar-se, a sospitar, a intuir, a deduir... que hi altres terres que també han arribat a adonar-se que són, i que estan, ni que no ho sàpiguen, tan desorientades com nosaltres. Ara ens resta mirar, observar, deduir... Hi ha qui ha optat per inventar-se una explicació per allò que no sap i que no entén; i en un estadi més agressiu, propi de la derrota que l'espècie encara du a dins, hi ha qui opta per imposar amb la violència aquesta opció. N'hi ha d'altres que només ens inventem històries quan fem contes, o novel·les, i que, pel que fa a l'observació de la realitat, ens agrada ser molt objectius, i això ens mou a ser o bé científics o bé poetes; perquè només la ciència, i només la poesia, poden arribar a aprendre amb una fiabilitat força considerable (si la comparem amb les invencions) una petita espurna de la realitat de tot el que existeix. És clar que hi ha qui diu, i no li falta raó, que el conte és la distància més curta entre l'ésser humà i la veritat, però això només és cert si qui explica el conte deixa ben clar que és un conte, i que la realitat és allà fora, a les estrelles, al color del mar, a la natura, i sobretot al rostre de les persones; mireu el rostre d'un nen o d'una nena quan tenen por, o quan ploren, o quan fan cara d'espantats perquè no comprenen el significat d'una situació amb la qual pateixen, i entendreu que en el seu rostre hi resideix la veritat, i que la veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim.   
.
.
.

Sunday, February 8, 2015

Caminant damunt del sostre de la Catedral del Mar.


Mai no hauria dit que algun dia caminaria per damunt dels arcs de Santa Maria del Mar. L'alçada fa una mica de por, però la sensació és molt agradable, i malgrat el fred, ha fet un dia força clar.


















Per allà a dalt, hem estat, just damunt de les columnes!
.
.

Tuesday, February 3, 2015

Mira't mort



Mort, sí; mira't mort i enterrat, sí. Mira el teu cos blanquinós, amb matisos grocs, que transmuten a verdós. I mira el món sense tu, rodant, i girant, i negociant... oblidant-te. I després de visualitzar el teu oblit, el teu temps esgotat; sigues tan ruc, si tens coratge, de perdre un sol instant insultant algú, de dedicar hores, minuts, estones a defensar la teva merda d'ego, que serà un bunyol de proteines en descomposició amarades de cucs. I el món oblidant-te i mentint sobre tu, dient que eres molt bo i que t'estimaven molt. Qui de debó t'estimava, no necessitarà dir res; i si ho necessita, t'ho dirà a tu i prou. Ell, com tu, lamentarà el miserable temps perdut preocupant-se; el miserable temps perdut sense dedicar estones a produir somriures, sensacions de pau, benestar, alleugerament, o somnis. Mira't mort i podrit i no perdràs ni un segon en cap tasca que no sigui ajudar algú a trobar raons per a somniar, per a oblidar els consells dels pràctics, per a desfer les mentides dels escèptics, que estan buits i que per gelosia inconscient no es volen buidar sols.
Imagina la teva làpida, el temps consumit; ja no tens un habitatge fora del teu forat. I tant com has corregut... per arribar fins aquí! I tant com t'has amoïnat... per amagar-te aquí! I tant com has envejat, odiat, trepitjat, vençut... per acabar igual com acaba un gat quan el cor deixa de bategar-li! Si has bescanviat tràfec i angoixa per instants viscuts de debò; si has renunciat al que et feia sentir que estaves fent les coses bé, que estaves construint alegria... i si ho has fet a canvi d'una seguretat que t'enganyava... has fracassat; perquè la seguretat que has comprat t'ha dut al mateix lloc, a aquest forat, i a aquest oblit. No paga la pena comprar cap seguretat si l'hem de pagar amb la renuncia a allò que fa que la vida tingui sentit; i allò que fa que la vida tingui sentit és la suor a la pell quan jugues, la sensació d'estar davant d'un riu il·limitat ple d'illes misterioses a on construiràs cabanes i hi amagaràs ampolles de rom i comics prohibits, el gust de no fer res quan s'amaga el Sol i te'l mires, el plaer de cantar com una granota perquè t'ho passes molt bé fent-ho mentre t'enrius dels que pateixen perquè no són líders en vendes, l'olor dels pins entre les agulles del massís de Sant Llorenç, el guspireig del Sol damunt del mar als migdies d'estiu, arran dels pins, i després l'arròs caldós que has fet al costat d'una tenda, assegut a terra, sense horari ni calendari d'activitats, la companyia d'algú amb qui no t'has creuat ni una paraula, però que t'ha fet sentir serè, perquè t'ha somrigut i perquè has entès que estava bé, i que se sentia tranquil, el poema d'un geni que el va escriure per a guardar-lo a la seva tauleta de nit, i que va morir sense imaginar que un dia seria estudiat a les escoles i que algunes d'aquestes escoles durien el seu nom. Aquella ampolla que has llançat al mar amb un paper rebregat a dins a on hi has escrit un desig d'amor confiant que algú, algun dia, t'escriuria dient que l'ha trobada, aquella persona que plorava i a qui tu vas fer entendre que tot sortiria bé, potser sense creure-t'ho, enganyant-la perquè s'animés, i perquè pogués trobar el camí que no era capaç de descobrir.

Mira't mort, i crida després si tens ovaris contra el primer que et trobis; i els instants que hauràs cridat quedaran de seguida en el teu passat, i no els podràs canviar, i seran instants cridats i perduts i malversats. I et diran que tot el que t'explico són falòrnies, i que la felicitat no existeix, i que no es pot ser bo, perquè no hi res bo ni res dolent, i que tot ens ho fem nosaltres. I et dic, i t'asseguro, i et repeteixo que la felicitat existeix, que es pot intentar ser bo, que existeix la bondat i que ens hi hem d'abocar, i que hi ha qui no fa les coses per interès, i que hi ha qui creu en els miracles, i en les infinites possibilitats de les persones, i en el futur i en la vida. I em fa l'efecte que qui més predica a favor de la lluita i de la competició és qui més por té, qui més feble és, qui més trist se sent i qui més de pressa camina cap al fracàs. I et diran que no pots ser amic dels teus fills, ni dels teus alumnes; perquè si ets amic, deixes de ser pare i de ser mestre. I després de dir-t'ho es quedaran amb la boca oberta, observant els rostres d'admiració dels qui s'impressionen amb els jocs de paraules i d'accepcions del diccionari, dels qui s'emocionen amb retòriques neoconservadores. Però jo estic convençut que tinc l'obligació de ser amic dels meus fills i dels meus alumnes, perquè si no sóc amic d'ells, no els corregiré prou, i no els corregiré bé, i no els consideraré, inconscientment i conscient, persones igual d'importants com jo. Ningú serà més amic d'algú que aquell que li assenyala les seves foscors i que l'esperona a superar-les, bo i corrent el risc de perdre la seva admiració. Tenim l'obligació de ser amics dels fills, i dels alumnes, i de les persones que ens trobem per la vida, perquè només els amics es relacionen amb les amics sense càlcul d'interessos, sense inventaris de deures i drets i sense afalacs hipòcrites i estèrils. I els qui vulguin resoldre els problemes que tenen alhora de guiar els més joves quan ho intenten fer sense recórrer a la disciplina més enterca, que assagin una altra retòrica per a justificar la violència freda de creure's enllà de l'amistat, que busquin altres discursos per a fer apologia de la malaptesa emocional de menysprear la bondat i la tendresa, com si fossin incompatibles amb la correcció i la sinceritat objectives. Que sigui difícil ser pare essent alhora amic dels fills, que exigeixi una actitud superior i un exercici d'empatia especial ser mestre essent alhora amic dels alumnes, no vol dir que no existeixi una pedagogia i una pràctica que aconsegueix aquestes fites amb èxit, i que se'n surt, i que representa l'esperança de la humanitat, perquè treballa a favor de la transformació social, i no només en la direcció d'ensinistrar els individus per a la selva, que és el que la pedagogia antiga i casposa defensa amb paraules altisonants i a cops fatxendes. Considero que totes les persones som iguals en els drets i en els deures fonamentals, i que aquesta veritat és evident per ella mateixa, i que, sense deixar de complir amb el nostre paper d'educadors i de pares, hem de relacionar-nos dins d'uns paràmetres de cordialitat i de bon tracte que siguin capaços de complir amb els requisits d'una autèntica i sincera amistat humana.   

Monday, February 2, 2015

Curiositats de la ment i les creences. I aparegué la consciència i el llumí va il·luminar la negror. Universos negres.



Sé que, com a pensament que sap que pensa, sóc. La resta de realitats, necessito un cert grau de fe per a creure-les. No sé si existeix el meu cos, perquè el percebo pels sentits, però el que percebo no deixa de ser un feix de sensacions generades per la meva ment a partir d'uns estímuls externs ( o no) i interns (o no), per tant, si haig d'acceptar que el meu cos existeix, i que no el crea la meva ment, necessito un cert grau de creença. El mateix puc dir de totes les altres realitats que percebo, l'entorn i els altres éssers; si crec que tenen una existència pròpia externa a mi, necessito una certa fe, perquè el que percebo d'ells, el model que copso, l'elabora, amb tota seguretat, la meva ment, i necessito un bri de fe per a creure que aquest model que elabora, l'elabora en funció d'uns estímuls externs que són captats pels sentits i enviats, com a informació objectiva, a la ment, que en construeix el model sensorial, que és la manera com jo conec aquestes coses.
Amb aquesta explicació, pretenc fer entendre que l'únic que sé segur que existeix és el meu jo que pensa, i que sap que pensa. La resta, no és segur que existeixi; crec que existeix, i crec que existeix sense ser jo, però no en tinc una seguretat absoluta, perquè ho conec a través d'un model sensorial que crea la meva ment. Si no existís res enllà del meu pensament, enllà del meu jo que pensa, això que escric no ho podria llegir ningú més que jo, i en definitiva estaria sol, completament sol, i a més, per a més inri, estaria parlant sol. Potser per això crec que hi ha algú més. Desitjo que hi hagi algú més, és un anhel que tinc, i potser per això crec amb fermesa que la realitat externa a mi existeix. Però tinc més seguretat en l'existència del meu jo que pensa, que en l'existència de res extern a mi, i que en l'existència del meu cos, que un dia sembla que morirà, i que sembla també que és el responsable del que penso i del model que crea la meva ment; però això és fe. 
Si el meu cos existís, es donaria la curiosa paradoxa que només pot ser conegut per un producte d'ell mateix. Aquest producte és el pensament conscient, que paradoxalment només sap amb seguretat que existeix ell mateix com a pensament conscient, i necessita fe per a creure que existeix el cos, que tot sembla indicar que produeix aquest pensament conscient. El pensament com a fill del cos, dubte del seu pare; i el seu pare, el cos, és inconscient, perquè el que és conscient, és el producte del cervell: el pensament conscient. 
En l'activitat del cervell, hi ha un salt important des de la matèria fabricant del pensament (el cervell i el sistema nerviós), fins al producte obtingut rere aquesta activitat mental (la consciència, el pensament conscient). És un salt que va de la matèria, mesurable, observable, formada per àtoms i per relacions energètiques... a una realitat: el pensament, la consciència, que no acabem d'entendre a quin món pertany, de què està feta, ni si és energia, matèria o què... Aquest salt no serà resolt amb facilitat, però la seva resposta amaga el misteri més gran que amara l'ésser humà des de la nit dels temps.

Si realment fos així. Si fos que en un moment donat de l'evolució de les espècies, alguna espècie va arribar a tenir un sistema nerviós, i algun protocervell, va produir l'aparició del producte “pensament conscient”, “consciència de ser, de pensar”... aquest fenomen vindria a ser comparable a com si en un món fosc, silenciós, aparentment buit... s'encengués una llum, i arribés a ser visible, tàctil, audible... De fet, l'existència d'un univers a on no hi hagués cap consciència, cap pensament conscient, seria molt semblant a la no existència, a allò que passa si no hi ha res. Un univers que no és contemplat, ni percebut, ni copsat per ningú... és? Quina diferència hi ha entre que sigui i que no? Si la seva forma només existeix als models creats per les ments que en copsen estímuls aformals i objectius... què seria un univers sense forma? No tindria cap forma, ja que cap ment la crearia. Si no hi hagués cap consciència a l'univers, l'univers seria invisible. Quan va aparèixer la primera consciència, va començar a existir el que és visible, el que es pot tocar, el que es pot escoltar, olorar, assaborir, i qualsevol altre percepció de totes les que qualsevol consciència pot experimentar.

En aquest sentit, anomenaré “univers negre” a un univers a on les consciències encara no han començat a existir. És un univers sense forma, ni color, ni espai formal, ni temps formal... És un univers que sembla que no sigui... ja que la seva descripció... és idèntica a com seria la descripció d'allò que no és. Però en canvi, per a poder generar una evolució biològica que faci aparèixer una protoconsciència, necessita ser, necessitar posseir uns valors i unes relacions entre uns ens aformals que acabarien, amb el temps, donant una consciència o protoconsciència que li permetés deixar de ser un “univers negre”. Aquest “univers negre”, però, com a univers, tindria un espai interior, sense forma.

Fem un exercici especulatiu que va un pèl més enllà. Podria haver-hi dos universos negres? I tres? I quatre? Sembla que si l'espai i el temps (no formals sinó purament objectius, descriptibles matemàticament només) són qüestions internes de cada univers, no hagin de ser un impediment perquè hi hagi diversos universos, cadascun amb les seves lleis internes; no veig que hagin de molestar-se l'un a l'altre si no existeixen dins de cap altre espai, ja que l'espai és un producte intern de cada univers, i fora dels universos no té sentit. Tampoc es pot parlar que els diferents universos siguin simultanis o no simultanis, ja que el temps seria un producte intern de cadascun i no tindria sentit fora de cadascun dels universos. De tots ells, de tots aquests universos múltiples, deixarien de ser “negres” aquells universos en els quals aparegués la consciència. Per tant, no sembla il·lògic que hi hagi molts universos; no sembla contrari a la lògica. N'hi podria haver milions; milions de milions, cadascun amb lleis diferents, i cada paquet de lleis donaria futurs diferents; alguns serien negres (la majoria), i en uns pocs apareixeria la llum de la consciència i començarien a brillar enmig de la nit misteriosa de l'existència.

Avui paro... però aquesta temàtica té a veure amb un altre article d'aquest blog, que vaig escriure fa uns quants anys:


.
.
.