Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Friday, May 15, 2015
Escenes de la Fira Modernista de Terrassa, maig del 2015.
Wednesday, May 13, 2015
Articles i estudis imprescindibles per a qualsevol educador.
Considero imprescindible, per a
qualsevol ensenyant i educador, estudiar i conèixer els articles
següents. Haurien de ser obligatoris per a qualsevol persona que es
forma per a educar altres persones, especialment nens i adolescents.
Així evitaríem les ignoràncies vergonyoses sobre elements
essencials del funcionament del pensament humà.
A banda d'això, cal estar atents a les
noves publicacions que van apareixent més rere més, i tenir una
actitud d'humilitat i d'aprenentatge continuat.
En concret els articles que recomano
són:
"El circuït d'una emoció"
de Ignacio Morgado.
"Cervells bonics" de David
Dobbs
"Les emocions escultores del
cervell" de Pierre Magistretti i François ansermet.
"L'estrès i la memòria" de
James McGaugh
"L'evolució de les emocions"
de David Matsumoto.
"Respostes en animals" de
Pablo Herreros
"Cara a cara amb les emocions"
de Jaime Iglesias
"Què entenem per intel·ligència"
Llorenç Guilera
"Les emocions van a l'escola"
de Linda Lantieri
"La ciència de les emocions
positives" de Carmelo Vázquez
"Resiliència: sobreviure a un
trauma"de Boris Cyrulnik
"L'efecte de les emocions sobre la
salut" de Andrea H Marqués i Esther M Sternberg.
"Meditar sana el cor" de Dr
Dean Ornish
I també els llibres:
"Gorillas in the mist" de
Dian Fossey
A més dels habituals que ja es demanen
a qualsevol carrera pedagògica.
Sunday, May 10, 2015
Propera estació, ESPERANÇA.
Necessito començar el dilluns amb una mica d'optimisme. Vinc d'un concert del Manu Chao i estic mig sord; però m'ha agradat molt i m'ho he passat molt bé. Per compensar, faig una mica de Cole Porter, i me'n vaig a dormir. Bona nit!
Friday, May 8, 2015
L'ergonomia psicològica o la lluita contra els topants que ens malmeten l'ànim sense que ens n'adonem.
De vegades ens preocupem que al nostre lloc de treball totes les cadires tinguin respatller, que les pantalles dels ordinadors tinguin un filtre protector perquè no se'ns malmeti la vista, que hi hagi prou extractors d'aire, i moltes altres coses necessàries... però... ens oblidem d'allò que va més enllà del físic.
A banda dels perills físics, tenim els perills psicològics, i sovint no els veiem, o no som conscients que hi són. Aquests perills serien equivalents als perills materials que abans he esmentat, però en l'àmbit de la salut psicològica. I igual com hi ha alguns elements materials que pel fet de no estar en condicions ens poden perjudicar el cos, hi ha també, i són més difícils de detectar, elements organitzatius, logístics, jeràrquics, fins i tot físics també... que ens poden malmetre la vida mental o l'ànim. Podríem dir que igual com hi ha una ergonomia material, hi ha d'haver també una ergonomia psicològica o mental.
L'ergonomia, per si algú no n'ha sentit a parlar, és l'aplicació de la informació
científica sobre els humans al disseny d'objectes, sistemes i
entorns per a l'ús de l'ésser humà.
Igual com és recomanable una posició, una manera d'asseure's, una forma determinada per a les cadires, els llits, els matalassos... també hi ha unes condicions organitzatives necessàries per a la bona salut mental, tant a la feina com a la vida privada.
Anem a pensar en alguns exemples de perills per a la estabilitat psicològica, cap dels quals no fa mal en un sol dia, sinó que va desgastant progressivament a mida que ens anem topant amb la nafra sense posar-hi remei; de vegades fins i tot sense ser conscients que ens està perjudicant. EN posaré només alguns, perquè la casuística de les diferents feines i ambients fa que siguin milers.
-Excés de panys i claus diferents. Si al desenvolupament de la feina, ens veiem obligats a fer servir diferents claus; per a habitacions, o aules o magatzems, fins i tot propers entre sí, i hem d'anar canviant constantment de clau... tot això representa un desgast per a la ment, que un dia no fa mal, però que amb el temps esgota. L'ideal humà seria que no hi hagués claus, que les portes poguessin estar obertes sense que hagués de passar res. Potser encara no estem preparats per aquests nivells d'humanitat, però una solució provisional podria ser fer servir una sola clau per a totes les cambres.
-L'obligació d'acomplir objectius contradictoris. Aquest desgast és molt variat, i hi hauria milers d'exemples diferents a les diferents feines i empreses que existeixen, però és un autèntic càncer mental. Per exemple si t'exigeixen tres objectius obligatoris: deixar l'aula perfectament neta i ordenada després d'haver fet pràctiques amb els teus alumnes, arribar puntual a la següent classe, i ser capaç de realitzar totes les pràctiques programades. Totes tres tasques són impossibles, i totes tres tasques són obligatòries. Si vols que els alumnes ordenin el taller, has d'acabar deu minuts abans la pràctica per a poder demanar-los que netegin, si acabes deu minuts abans no tens temps de fer totes les pràctiques programades i desitjables. Si optes per acabar tres minuts abans la classe i començar llavors a netejar, et trobes que arribes tard a la següent classe. En conseqüència, tens tres objectius obligatoris, que al mateix temps no es poden complir tots tres, amb la qual cosa estàs obligat a fracassar en un dels tres objectius. El que he explicat és només un exemple dels milers d'obligacions contradictòries que es poden donar en els milers de feines diferents que existeixen, segur que llegint això a algú li vindrà al cap alguna situació viscuda. Un altre exemple podria ser quan a un alumne se li demana d'arribar puntual a classe, i al mateix temps se li impedeix de pujar a la classe abans que toqui el timbre, amb la qual cosa forçosament arribarà a classe després que toqui el timbre. Si el professor no és comprensiu, li posarà retard, perquè és impossible arribar a l'hora, i al mateix temps, no pujar a l'aula fins que sigui l'hora.
-La desconfiança. Quan un treballador pensa sempre, del seu cap, que aquest té la pitjor intenció possible. O quan un cap pensa, dels treballadors que té, sempre el pitjor. Quan un professor, en descobrir que falta una eina a l'hora de recollir-les, resta convençut que algun alumne l'ha robada. Quan un alumne, en veure que ha suspès un examen, resta convençut que el professor li té mania. I milers de situacions més. La desconfiança, corca. I la desconfiança gairebé mai no té raó. La majoria de vegades en què falta una eina a l'hora de recollir, acaba apareixent per terra, o es demostra que s'havien comptat malament i que hi són totes. Gairebé la totalitat de les persones tenen bones intencions. Les friccions entre individus acostumen a ser conseqüència de l'error involuntari més que no pas de la mala voluntat o la deixadesa. I si alguna vegada hi ha mala intenció per part d'algú, és tan rar que potser és preferible enganyar-se creient que hi ha bona intenció que caure en la desconfiança. El valor de la confiança i els beneficis que se'n poden derivar, és infinitament superior al valor d'una eina perduda o robada. És un gust deixar la bossa amb la cartera i les claus damunt de la taula i allunyar-se girat d'esquenes convençut que cap dels trenta alumnes no et prendrà res, i tornar al cap de vint minuts al costat de la taula i descobrir que efectivament ningú no t'ha pres res, i que tu ja ho sabies.
-L'ofec de la improvisació. Tot i que és necessari planificar i preveure, convé no estar obligat a seguir la planificació, perquè aquesta obligació mataria les idees brillants que van sorgint mentre desenvolupem el pla, i que no s'haurien de deixar de banda per obediència al pla. Si per a fer la Sagrada Família s'haguessin hagut de seguir els protocols que mana la norma ISO de qualitat d'Europa, la Sagrada Família s'hauria acabat ben aviat, però no existiria. Reduir la feina, o la vida, o les vacances, o qualsevol projecte, a l'estricte acompliment d'un pla rígid, ofega la creativitat, i l'ofec de la creativitat és una de les causes dels desequilibris anímics.
Bé... com ja he dit, hi ha encara molts més topants i nafres que maten l'ergonomia psicològica necessària per a viure amb bona salut mental i per a treballar bé, però per avui ho deixo, i prometo continuar un altre dia.
Bona nit!
.
.
.
Wednesday, May 6, 2015
Sabeu què? No sóc europeu.
Sabeu què? No sóc europeu. Perquè sóc el que sé que sóc i no el que em volen fer creure. Perquè això que diuen d'Europa, que és l'oasi de les llibertats, és mentida; una mentida tan grossa com que l'Amèrica del Nord és l'oasi de les llibertats. Gairebé tot el que ens volen fer creure, és mentida; per això necessiten fer-nos-ho creure, perquè si fos veritat, seria evident, i no els caldria cap esforç.
No sóc europeu perquè
llegint els impresos de màrqueting que edita la Unió Europea,
publicitant la riquesa lingüística del continent, el català se'l
passen pel forro dels collons. Si a algú li molesta aquesta
expressió, que em perdoni, ja sé que no és europea i que per tant
no és elegant, però jo no sóc europeu, la meva terra està feta
d'alzines i de romaní, de codines i de pedra conglomerada; al meu
país la gent, de moment, es banya en pilotes a la platja sense pagar
(com sí que es paga a França) i sense anar a la presó, com sí que
s'hi va als Estats Units, a Singapur, al Iemen, etc. De moment. Jo
dic collons, conscient que aquesta paraula no és mesquina, perquè
res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de
la nit, però això els europeus no ho saben, perquè Salvat
Papasseït se'l passen pel forro dels collons, perquè al tríptic
contaminant de la Unió Europea, fet de mil tintes, el català no
existeix; prova evident que jo, com a catalanoparlant, no sóc
europeu. No sóc europeu perquè Europa no ha plorat els morts
ofegats al Mediterrà, els de fa tres setmanes i els que per
desgràcia encara vindran. No sóc europeu, perquè en nom d'Europa
s'ha espoliat Àfrica i Amèrica durant segles, s'ha mercadejat amb
persones, i s'ha creat un deute fals, que no té en compte tot el que
Europa ha robat als pobres. No sóc europeu perquè no crec en els
bancs, ni en els interessos, ni en la lliure circulació de capitals,
ni en la legislació de l'estètica o de la indumentària... ni en la
urbanització dels espais naturals, ni en la llet de les vaques, que
es llença perquè ho diu una merda de tractat, ni en el peix que
s'aboca al mar des dels vaixells dels pescadors perquè ho diu un
conveni fill de puta, i que em perdonin les putes, que per cert,
només són europees si treballen als pisos de luxe o als hotels a on
no són vistes més que pels executius i polítics europeus, que les
prohibeixen i que alhora les visiten. I demano perdó per dir
l'expressió malsonant “fill de puta”, però recordo que no sóc
europeu i que les coses les dic com les sento, i que no fingeixo, no
segueixo els protocols de les reialeses hipòcrites, hereves de
privilegis de segles enllà. La meva família real són els morts al
mediterrà, els que no són Charlie, els que no tenen gaires minuts
als telenotícies europeus, que per cert gairebé mai no parlen de
Catalunya si no és per explicar que els seus joves vénen a
emborratxar-se a Salou o a Lloret.
.
.
.
Monday, May 4, 2015
El model dialògic a l'aprenentatge. I Jornada pedagògica JCI Terrassa.
I Jornada Pedagògica de JCI de
Terrassa. "Què és una Comunitat d'Aprenentatge?"
13 de maig de 2015, al Centre Cívic
Maria Aurèlia Capmany, a les 19h, entrada gratuïta.
Inscripcions a terrassa@jci.cat
Tractarà sobre les actuacions d'èxit
de l'escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, un centre escolar
reconegut internacionalment i basat en l'aprenentatge dialògic. La
Jornada tindrà dues parts: una en la qual CREA de la Universitat de
Barcelona (Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques
Superadores de Desigualtats) farà una explicació sobre les bases
científiques d'aquestes actuacions d'èxit que s'implementen; i una
altra que exposarà la pràctica diària de l'escola.
.
.
Thursday, April 30, 2015
Preguntes que em faig en relació amb això d'ensenyar.
Quan ensenyarem tendresa? Quan
treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels
sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del
respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure
que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació
entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de
qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar
amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui
dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup
de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb
energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses
alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la
resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem
que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del
mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la
qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol? Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els
nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a
treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui
han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen
que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que
haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del
segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que
ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer
i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan
intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els
nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un
amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de
poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra
feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i
amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb
una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a
cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia
vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden
arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor
com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han
de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè
ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de
respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil,
l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres
alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que
aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els
motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los
la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una
eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes
d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala
actitud?
Wednesday, April 29, 2015
Felicitats, campió!
Oh! Quina
pressa que tens! A on vas? Segur que hi has d'anar? Ets molt
treballador! Tens ambicions, projectes, sempre vius mirant al futur,
com ha de ser! Oh! Quina fal·lera a deixar el teu pis pinzellat com
un museu! Tant t'obsedeixes que gairebé no fas res més. Oh! Com
t'enfades perquè la fornera, sense voler, ha tocat, mentre
l'embolicava, amb la vora de la pell de la seva mà el croissant de
mantega que has demanat! La gent no treballa tan bé com tu! Els has
de suportar! Tu que ho fas tot bé! Oh! Com t'enutges, perquè has
d'esperar, agafat al volant del teu cotxe, que la persona que està
aparcant davant teu et deixi passar! Que lenta que és aquesta dona!
Oh! Com esbossines! Com pites! quan tots els cotxes s'aturen a la
carretera, o al carrer major, o a on sigui que et facin aturar els
ineptes! Quin "pito" més potent que tens! Quin bon
exemplar d'Homo Sapiens que ets! Quanta raó que tens! Només
condueixes bé tu! Ets un campió! El campió! Com esclafes els
competidors! Com te'n sents, d'orgullós, de tants mèrits com tens!
De la pàtria a la que pertanys! No tothom pot dir que forma part
d'un estat de l'anomenat primer món! I això t'ho has treballat tu,
no ha estat pas per atzar que has nascut a Europa! T'ho has currat!
I parles la llengua més fàcil i més bonica de totes! Les altres
llengües és evident que no s'entenen i a més són força lletges,
sonen rares... Les haurien d'ensenyar com a relíquia del passat, i
guardar-les en un museu, però no tocar els collons a la gent que vol
ser pràctica i moderna! La teva és indubtablement la llengua més
bella i més fàcil d'entendre! Oh! Quin bon gust que tens! Quanta
raó que tens quan dius que aquella noia és guapa, i que aquella
altra és lletja! Tu saps molt bé qui és lleig i qui és guapo! Ho
veus ben clar! I et fan una mica de llàstima els pobres ximples que
troben guapa alguna noia que tu saps que és lletja! No s'adonen de
l'evidència, però tu ho veus clar! Tens aquest do! Ets un campió!
Ha ha ha! Ric de tant feliç com em sento que al món existeixi un
campió com tu! Tan assenyat! Ha ha ha! Oh! Que bé que vesteixes! Tu
vesteixes com s'ha de vestir, amb l'elegància que pertoca a cada
moment; no ets un arrossegat, no ets un d'aquests “jilpis” que
van fets uns pengim penjam! Tu comprens la manera correcta de
vestir-se, seguint les normes i l'estil de totes les societats
civilitzades del món mundial! A més, tu ets molt savi, perquè
coneixes el significat de totes les paraules del diccionari! I si no
saps què és l'amistat, busques el significat al diccionari, i fas
callar els babaus que diuen que l'amistat és una altra cosa. El
diccionari explica ben clar què és l'amistat, i què és la vida, i
què és la felicitat... Si algú se n'oblida, té molta sort, perquè
té els diccionaris, i tu encara en tens més de sort, perquè et
saps de memòria les definicions del diccionari; per tant, coneixes
tots els misteris! Ho saps tot! El diccionari té el do miraculós de
saber què són totes les coses! Oh! Quina sort que tens de tenir la
religió veritable! Els qui no creuen en la teva religió són uns
pobres infeliços que no aniran al cel; i si hi van serà perquè déu
és molt bo i... mira... fa la vista grossa... coneix les intencions
del cor... i automàticament els inscriu els pobres heretges a la
teva església, la única de debò, sense que ells ho sàpiguen; i
gràcies a això se salvaran, si no, a cremar a l'infern, com tots
els que no es creuen tot el que diu la teva religió, que es veu d'un
tros lluny que és la de debò, per això qui no hi creu, té una
certa culpa, perquè és ben clar que la teva religió és l'única
que té raó en tot el que diu, ja que és l'única que ha rebut per
revelació divina la seva doctrina. Ets un campió! Formes part de la
veritable església! I ets normal, perquè no ets gai ni cap cosa
d'aquestes estranyes! I ets blanc! I guapo! Fins i tot, ara que et
fas gran, resultes encara interessant, i saps de bo de bo, que moltes
senyores et miren! Ets un campió! Felicitats, campió!
.
.
.
Saturday, April 25, 2015
Ei... no entreu a Europa... diuen els pobles que van entrar a Àfrica a caçar persones quan els va sortir dels collons.
Aquest mar que m'acull s'empassa els
somnis de color de vida, de fum d'encens i d'or; el mateix mar que
embolcalla els cossos nus dels meus; color maragda, guspir d'argent,
aroma de pins vora del bosc.
En aquesta Europa pètria, que es
vesteix de porpra i té cos de serp, aquest mar ens arrenca el
pensament que havia de construir el futur per camins llum.
I el parlament dels monstres amb
corbata negra i ulls de rap content aixeca morals ancestrals
d'imperis que compraven nenes a canvi del vesc que amarava els cascs
dels vaixells que omplien les terres del sud.
Segle rere segle, els mariners rossos
van espletar el bosc, la selva gemada, la sabana immensa, el desert
enterc. Sense preguntar si podien fer-ho, van conquerir el món. Com
bèsties, salparen per les crestes blanques cap a l'horitzó, pensant
en la carn que devorarien al país dels pobres. Avui alcen banderes
amb signes de pau i diuen que no. Que ningú no entra a l'Europa
lliure que ells han aixecat.
Moralistes laics prohibeixen les fòbies
que el remat ha après dels mossèns bestials. Els és ben igual cap
a on rau Itaca, el martell de Tor esclafa Odisseu. Vesteixen els
cossos dels bous que arrosseguen els jous i l'arada que llaura amb
esforç l'animal begut amb licors balmats. Bous enverinats que lliuren
la vida a la mediocritat.
Palauets de merda pintada amb efluvis
de diamant i d'or. Mentida al matí, mentida al migdia, mentida a la
mort. Tothom vol ser "Charlie", però ningú no aspira a ser un ofegat,
ningú no és anònim, ningú mai no accepta de dir la veritat.
Europa feixista, sóc mediterrani!
Friday, April 24, 2015
A on són els diners de la gent que els ha suat i els ha treballat amb la seva angoixa?
Els diners són el treball de les
persones, el treball de cada persona convertit en valor.
Aleshores, si treballem tant, si ens
estressem tant, si estem tantes hores treballant, guanyant justet; ¿a
on són els diners sobrants del nostre esforç?
Doncs amuntegats als comptes corrents
de les grans empreses com a beneficis d'aquestes empreses, o als
comptes corrents dels corruptes. Cada milió d'euros de cada
compte milionària emmagatzema l'estrès, la suor, les hores i hores
de neguit de cadascun de nosaltres...
En conseqüència, no ens
estressem. No visquem per treballar ni per als diners. Fem el que
ens vingui de gust. Treballem per amor als qui servim, i continuarà
sortint el sol.
Thursday, April 23, 2015
Estimo el drac.
Creative Commons Attribution-Share
Alike 3.0 by Enfo in Wikipedia
Estimo l'Anna, la del refugi
d'Amsterdam, i ella ho sap; però també estimo el Tarrés, el
Roldós, el Puig i el Vives... els d'Argelers, i és que sovint el
destí en dóna a conèixer uns i n'amaga uns altres, per un tema de
llengües perseguides, de circumstàncies geopolítiques, o per pur
atzar.
Estimo Sant Jordi, només faltaria,
però estimo encara més el pobre drac, animal en perill d'extinció,
sense recursos per alimentar-se, abocat per la llei de la selecció
natural a devorar altres espècies per a sobreviure, i a lluitar, i a
perdre en topar-se amb un Homo sapiens, que per a més inri negocia
el seu futur maridatge no pas amb la seva futura esposa sinó amb el
pare d'aquesta, que a més és un cap d'estat, monarca, que no ha
escollit el poble. I val a dir que aquest Homo sapiens Jordi es va
fer l'orni quan els qui eren menjats pel pobre drac famolenc eren els
pagesos del poble; i va ser només quan el drac es va fixar en la
princesa que el suposat sant va decidir convertir-se en un cavaller
salvador.
Canviant de tema, estimo les
llibreries, però encara estimo més les biblioteques. I estimo les
diferents llengües, però encara estimo més la literatura. I estimo
la pell més que la roba. I estimo més els Nadals de cada dia, que
no pas el Nadal del vint-i-cinc de desembre. I m'agraden més les
bruixes que les princeses. I m'agrada que a cadascú li agradi el que
vulgui, i que aquest gust no el faci menys digne.
.
.
Talaia del Montmell, sostre comarcal del Baix Penedès
En un dia de vent, la llum és clara i els colors són vius. El bosc és net i escampa sentors de primavera. És un passeig pel cel, damunt La Juncosa de Montmell. Si aneu al Blog "Con los nenes a cuestas", a l'etiqueta del Baix Penedès tenen molt ben explicada la ruta. Deixeu de llegir i de mirar aquestes fotos i aneu-hi! Va! Què feu llegint! Que passeu massa hores a internet!
Tuesday, April 21, 2015
Que ni els mots ni la retòrica no et siguin una presó.
Es fa difícil escriure en moments de tanta tensió dialèctica.
Stephen Hawking va escriure (provocador com és ell) que d'ençà de
la física, la filosofia ha mort. Reconec que ho hauria pogut dir
d'una altra manera; hauria pogut ser més objectiu, menys hiperbòlic,
més acollidor, més científic. La filosofia no ha mort, però si la filosofia vol arribar a dir alguna cosa amb sentit, no pot deslligar-se dels
descobriments constants, graduals, i sorprenents que cada mes, per especificar algun
període temporal concret, aconsegueix el mètode científic. Si tots els representants de la filosofia ho fessin així,
m'estalviaria, alguna vegada, sentir vergonya aliena i tristesa intel·lectual quan
llegeixo determinades afirmacions sobre el funcionament de la ment,
sobre el comportament humà, sobre etologia, i fins i tot sobre ètica, que podrien tenir algun sentit a les últimes dècades del segle XX,
però que, a les alçades que estem, només poden ser sostingudes pels qui
s'han allunyat excessivament dels últims descobriments.
L'abisme
entre humanitats i ciències sovint és massa gran, i ha estat
incrementat exageradament, de vegades, per interessos mesquins.
No
podem comprendre l'ésser humà del tot si no coneixem la seva
realitat objectiva i el seu funcionament com a individu de l'espècie
Homo sàpiens; la humanitat que prescindeix de la realitat científica
de l'individu Homo sàpiens esdevé inhumana, i allò que estudia no
és un ésser humà tal com és, sinó un ésser humà que s'inventa
a partir de conceptes apresos de persones que ignoraven, per
imperatius dels segles, la realitat objectiva dels individus de
l'espècie. L'orgull de gremi sovint no deixa veure la situació tal com és,
i, com a titelles d'un inconscient que treballa a l'ombra, el
pensador, sense saber-ho, defensa el territori de la seva tribu, que
ell o ella veuen amenaçada per una veritat que no és la seva i que
els fa por perquè no l'entenen. I alguns faran servir qualsevol arma retòrica, per
sofista que sigui, per infundada que resulti, per neutralitzar el que ells
interpretaran com l'atac d'un ignorant. La grandesa del mètode
científic, però, és que es considera, en el fons, ignorant; de manera que no
accepta res que no sigui provat, i un cop provat, si es demostra
alguna vegada algun error, deixarà d'acceptar aquest error com a
coneixement i tornarà a començar el procés. La ciència necessita
la profunditat humana per a fer servir els seus coneixements en
benefici de l'espècie i de la natura. Les humanitats necessiten els
descobriments de la ciència per a no fer el ridícul; o per a no
ignorar el funcionament, a cops malaltís, del substrat del cervell
responsable de les decisions, atribuint responsabilitats angèliques a
persones malaltes socialment o humana; per a no cremar a la foguera,
com ja han fet alguna vegada a la història, als qui no accepten els
seus postulats.
L'educació pot fer dolentes les persones si és una educació perversa; pot enverinar els valors naturals amb els quals naixem, o els principis senzills i clars rebuts dels pares; pot errar-la en trastocar les prioritats vitals; pot, en resum, destruir la innocència.
L'educació, per descomptat, pot aconseguir també tot el contrari. Pot centrar la persona; li pot regalar la capacitat de pensar amb lògica; pot encomanar-li la actitud d'humilitat que mena a acceptar veritats provisionals provades, que ho deixaran de ser si en algun moment es demostra que no ho són; pot ajudar a comprendre allò que l'ésser humà té a dins i atorgar un major grau de llibertat a les decisions; pot deslliurar-nos de l'esclavatge dels mots, que de vegades intenten segrestar la realitat, impedint investigacions o exploracions que vagin més enllà de la significació convencional de diccionari; ens pot estalviar les retòriques buides que neixen de l'ego i que o no amaguen res, o que allò que amaguen no se sosté encara que guspiregi com la medalla d'una tómbola.
.
.
Saturday, April 18, 2015
Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...
Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean...
Wednesday, April 15, 2015
Els micos que només fan les coses per aconseguir un plàtan, o les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina.
L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's...
.
.
.No som iguals. No tot, en una persona,
es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de
l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn
d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et
faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No
ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!”
Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de
servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista
no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li
agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú
altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu
normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel
fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les
motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que
els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat,
l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat,
i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una
forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt
estès.
Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de
família, o els mestres, és la causa de la frustració artística
de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida
escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de
desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la
pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició
descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats
ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la
convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones
arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives
atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera
inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a
la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres
mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns
educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus
propis educadors.
No som iguals. Hi ha qui escolta música
per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es
relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi
percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim
tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a
estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això
no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls
i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més
que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”,
pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt
inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que
molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un
corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen,
comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge,
saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu
de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de
la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que
escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a
ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena
d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet
senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el
discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò
dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò,
perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són
diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera
diferent a com el rep ell.
La humanitat del futur, la que
evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la
sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents
percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les
coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només
aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà
que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està
encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art,
que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent
i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a
vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni
per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a
ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per
a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho
se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho
parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i
que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els
antics anomenaven cor.
.
.
.
Monday, April 13, 2015
Matagalls.
T'enutjaràs,
però serà allà,
ni que el cristall que et posis al
davant
dels ulls sigui color de sang
i sutge,
ni que l'alè que et mou estigui pres
en un desig incontrolable de poder...
Ell serà allà,
immens i etern,
com hi era quan corríem nus pel bosc
rere els senglars,
com hi erà a cada instant de solitud
en que ningú podia veure'n els colors,
els traços perfectíssims que
aquest ordre universal i indeterminat
de l'univers
atorga a tot.
Esclafaràs
persones innocents de ser com són,
i et sentiràs dolgut per res, creient
que tens raó i que tot va contra teu.
Però mentre fas i tems i crides...
el Matagalls serà dempeus sota del sol,
potser un cel blau, o núvols de color
plom.
Si cal, la neu, abraçarà el seu llom
en un silenci guanyador,
i el teu miratge aterrador
de guerra i plor,
ben lluny, balmat, absurd,
malalt d'ego i de por,
no anirà enlloc.
Enyorarà
el teu cap, sense saber-ho tu,
els contraforts que van afaiçonar el
teu cos,
les fulles
que van tenyir ròdols de gemat encès
al teu cos lliure i vencedor,
la brisa del Maresme
fent dansar els faigs dins del bosc,
i l'aigua amb el sabor del gel,
la terra grisa, i els camins perduts
que menen als altars dels déus eterns
a obagues amb teatres d'ombres
blanques,
llums acarbassades i remors de fons.
No sabràs què et falta
però et faltarà tot.
.
.
.
Labels:
Educació,
Excursions,
Llibertat,
Poemes,
Tolerància
Tuesday, April 7, 2015
Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.
Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).
Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions!
Labels:
Biarritz,
Escrits biogràfics,
Euskadi,
França,
Iparralde
Subscribe to:
Posts (Atom)