Crec en la màgia; toca-la una altra vegada, Sam.

 Thanks Seiji Yamashita for singing and posted (with the code of embed) this song in youtube
.
.
.

No sé, però, malgrat tot, crec en la màgia. No en la màgia dels fetillers i els murris, ni en la màgia dels bruixots o els esotèrics... Crec en la màgia del Gene Kelly sota d'un pont de París ballant amb la Leslie Caron; crec que, tot i els diners que va guanyar ballant a París, no ballava per diners, sinó per amor a la dansa, als colors de la nit, als estels damunt del Sena, als ritmes i les melodies de Gershwin. Crec que, tot i que en aquest món hi hagi un grapat d'arrogants que s'enutgen amb els qui no pensen com ells, i que es posen nerviosos quan troben monos d'altres manades, la màgia existeix; i existeix la força misteriosa de la bellesa que emplena l'univers, i em truca al cor cada vegada que veig Venus, Jupiter i la Lluna amb forma d'ungla en aquestes nits delicioses dels primers contraforts de l'estiu. Crec en un déu misteriós que no té res a veure amb cap religió ni amb cap idea humana, que no hi entén de morals, protocols, costums, normes... Un ésser misteriós que no hi cap dins dels pensaments i encara menys dins de les paraules. El coreògraf de la màgia que veig arreu. Tot i que veig monos arreu, veig amb més força la màgia, la bellesa, el misteri, la força del cosmos... Les realitats evidents no necessiten l'estranya pulsió de la creença; no podem creure en allò que se'ns fa evident, perquè en tenim experiència, i ja no és matèria de fe, forma part de nosaltres, de la nostra percepció i de la nostra consciència. La supraconsciència artificiosa i falsa, conseqüència dels crits silenciosos o sorollosos de les xarxes socials i la misèria dels cors Homo sapiens, és una falsa divinitat que s'alimenta de l'arrogància i del narcisisme. Només existeixen les consciències individuals, una a una, i totes tenen dret a opinar, sense que la seva veu hagi de ser delicte per ser la seva veu, i sense que la seva veu hagi de ser forçada a callar pel fet de ser diferent. Existeix la màgia d'Irving Berlin i "Heaven", la màgia de Fred Astaire al gran teatre xinès de Los Àngeles, la màgia de Dooley Wilson i "As time goes by" a la pel·licula Casablanca, amb olor de fusta de piano vell, fum de tabac, el rostre del pianista i la força d'una nostàlgia estranya, una menlangia vers aquelles nits decisives en què comencen els grans amors, els que duren un instant i desapareixen per a sempre sense desaparèixer mai. Si teniu un gran amor impossible, sapigueu que és etern, i que la màgia que ho emplena tot l'alimentarà tota l'eternitat. Bordaran els sectaris i menyprearan els diferents, somiaran el califat islàmic de la terra sencera, o la Terra convertida en el gran temple de Jehova, o la Terra uniformada amb la indumentària o no indumentària que els dogmes diguin... però a la Terra sempre imperarà la màgia del cosmos que és i serà diversa i lliure, i alegre, i amorosa, i triomfant. Toca-la una altra vegada, Sam.
.
.

I Festival de Cinema de Curtmetratges del Crèdit de Síntesi de Segon d'ESO.

Organitzar, en un crèdit de síntesi de segon d'ESO, un festival de cinema de curtmetratges, proposant una temàtica determinada, i descobrir que el cinema és una eina educativa de primer ordre. Descobrir l'anhel de desenvolupament de la creativitat que la immensa majoria de les persones adolescents duen a dins, i com aquest anhel empeny a superar les dificultats tècniques, les exigències de temps, els dubtes inicials. Confirmar que la necessitat de crear esperona els més joves vers la necessitat de cooperar amb el grup, de col·laborar, de perdre la vergonya, d'atrevir-se a ballar, a disfressar-se, a interpretar, a elaborar un guió, a somniar una trama i un desenvolupament. Assaborir la il·lusió dels joves que han fet la pel·lícula en veure-la exhibida en una sala d'actes plena de gent i escoltar els aplaudiments. Copsar una emoció intensa, mal dissimulada, en els nens i nenes que pugen a recollir el premi al millor actor, o a la millor actriu, o al millor director, o  la millor pel·lícula, o a la millor fotografia, després d'una gala plena de referències al cinema i al valor de la creativitat com a gaudi i a la necessitat de construir un món més just. Estimar l'art independentment dels diners o dels triomfs materials que ens pugui atorgar. Escoltar, d'alguns adolescents participants quan es pensen que no els sento, que fer una pel·lícula és del millor que han fet mai i que ho han de repetir. Demostrar que les estratègies educatives tradicionals del sistema no són les úniques possibles, i que hi ha altres camins a través dels quals algunes persones, que pels mitjans tradicionals no saben caminar amb tanta motivació, troben el seu espai, la seva energia i la seva potencialitat. Verificar que un adolescent pot fer un curtmetratge molt millor que un adult. Sentir-se tan satisfet com a educador i organitzador que qualsevol esforç, qualsevol esgotament, qualsevol dubte, paga la pena de ser patit quan els resultats són tan de debò. 

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.

Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.

Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.

El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.

Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.

Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.

Vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren, tonades que mai no han estat escoltades per ningú.

M'agraden els colors naturals, els quotidians, els bigarrats, els que la llum decideix que han de tenir les coses; i m'agrada tot i tothom, el que és divers, el que és variat, el diferent a mi, el pensaments que no són meus, i els meus, i la foscor que permet el guspireig de la llum, i que la gent parli, i digui, i canti, i opini, i reciti, i declami, i proclami, i s'esbravi...

M'agraden les terres a on es respira llibertat, a on tothom pot dir la seva i això no el fa ni més ni menys digne, ni més ni menys estimat; com diu el meu filòsof preferit, Manu Chao, “Pase lo que pase, sea lo que sea, a tu manera!”. M'agraden els llocs a on hi ha diversitat, a on m'expliquen raonaments que no coincideixen amb els meus, sense obligar-me a creure-me'ls, ni negar-me la possibilitat d'explicar els meus. M'agrada la gent que em diu que no i no passa res; i la gent que no s'allunya quan li dic que no; i la gent que no es dol quan m'allunyo, i la gent que s'allunya perquè vol i no passa res.

M'agrada la roba, la roba de colors, la creativitat humana expressada en la tela que guarneix el meu cos. M'agrada la nuesa, el vestit que l'univers ha dissenyat per a cadascú. M'agrada la cultura, la llengua, les llengües, la poesia, la fantasia, les cançons als contraforts del Montcau quan el sol s'acarbassa, el verd rogenc de les últimes hores del dia damunt dels pins, el silenci de la muntanya solitària, i els meus a prop. I el temps que no va enlloc si no és aquí, i no necessitar res més que l'instant i els meus, i la llibertat de dir, de cantar, de ser, de dir que no, de dir que sí.

M'agrada la grisor fosca de la mar quan plou i em protegeixo dins del meu abric respirant l'aroma de la salabror i imaginant vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren o tonades que mai no han estat escoltades per ningú. M'agraden les façanes de pedra, que són úniques i que han estat aixecades per l'esperança i la fantasia del seu autor, i el fulgor de la llum a la nit i arran de mar, i la guitarra i els meus dits damunt dels trasts, i el so dels acords, i allò que passa quan sonen, i allò que em surt de dins quan els acords i el ritme van sols, i l'olor de la fusta de la guitarra, i el tacte dels dits a les cordes. M'agrada tot. M'agrada tothom. No m'agraden els grups, ni les sectes, ni les elits, ni els de la “creme”... M'agrada la gent del carrer, del poble, de la ciutat, que són ells, que viuen com senten, sense egos, sense Espartes dominants de societats, sense censures, sense cadenes ni uniformitats. M'agraden els avis asseguts a les cadires a la fresca de l'estiu, i allò que expliquen, i la manera com riuen i com miren, i el color del cel quan tot això passa i apareixen els primers estels.

M'agrada el vidre de Donostia quan fa fred i se sent olor de gofre i riure d'infant. M'agrada la llibertat, i pertànyer a la societat vulgar i normal de la gent corrent, que majoritàriament, i malgrat les seves peculiaritats, són bones persones.   

La llibertat dels mots i els pensaments

Imatge CC BY 2.0, autor Kevin Cole

.

.

.

.

Els mots són com falcons enlairant-se a la volta d'un cel a cops tan net com l'espai entre el Sòl i la Terra. El falcó és caçador, a cops cruel i molest, i dibuixa sanefes que mai no són iguals. El seu vol és el signe del seu lliure albir. Copsa els detalls del sòl, percep els lleus moviments de les preses que cerca; en aquest món estrany li ha tocat devorar per a sobreviure; en aquest món estrany la violència és un foc que fon metalls i que permet que es converteixin en peces essencials d'engranatges que fan girar màquines. Una espècie no pot sobreviure sense devorar-ne una altra; potser alguna aconsegueix haver de cruspir-se només els fruits d'una altra, sense anar més enllà; però tot està muntat, espontàniament potser, per a combatre i vèncer, i la nostra consciència espontàniament també avorreix aquesta guerra imposada per aquest univers estrany i a cops cruel, sempre tan bell.

Però el falcó ha de volar; ni que molesti. El falcó ha de caçar; ni que esquinci la pell i la carn de les preses; esperant que, algun dia, les pulsions de la vida puguin ser diferents, més fidels als anhels de la consciencia. El falcó ha de ser per damunt de tot fidel a la seva naturalesa.

L'ésser humà també vola i també caça. El seu vol haurien de ser els pensaments convertits en paraules; i la seva caça, les esperances que projecte rere el mots. Igual com el falcó, l'ésser humà ha de ser fidel a la seva naturalesa, i ha d'aspirar a viure més que a sobreviure, a crear més que a consumir, a comunicar-se més que a ignorar, a expressar-se més que a callar. La consciència ens mostra, amb punteria, la línia de l'horitzó al qual encara no hem arribat, i ens ajuda a intuir, més o menys, què deu ser el goig de ser humans.

Peixos reposant a l'Atlàntic.

Al fons,

la catifa amb sanefes d'onada i vellut,

i els raigs tremolosos d'un estel proper,

encenen la nit.

I el llit

de l'oceà que dorm;

 la llum d'una estesa, 

i la caixa xinesa

del temps, alentit.

L'instant

deslliurat del pas

frenètic dels mots.

L'alenar del mar,

i el viatge antic dels exploradors.

Un professor mort, una alumna suïcidada... tot a les últimes setmanes. I milers, centenars de milers, de víctimes silencioses.

Seria genial que, a les escoles i als instituts, els nostres fills estiguessin atesos per un tutor que només tingués quinze alumnes, i que els conegués la cara de ben a prop, pel fet de veure'ls cada dia moltes hores, i només a ells, i que pogués interpretar el gest de cada rostre, i el significat de les expressions, per a saber si necessiten ser escoltats, ser enaltits, o potser esbroncats. Seria una mostra de qualitat educativa que aquest tutor pogués asseure's una estona al costat de cadascun dels alumnes i revisar el seu ritme, sense pressa, estudiant les seves actituds, determinant les seves necessitats, les del seu moment, les de l'època que viu el nen o la nena, les de les seves circumstàncies. Seria essencial que cadascun dels alumnes sentissin aquest tutor ben a prop, que s'adonessin que no estan sols; i si, a més, aquest tutor fos feliç acomplint aquest objectiu, que bé que l'acompliria.

Això no es pot fer quan hi ha 35 alumnes en una aula, quan cada professor passa per un munt d'aules diferents, de 35 alumnes cadascuna, quan un tutor a més està poques hores amb el grup de 35 alumnes del qual és tutor, quan minven o desapareixen els grups de reforç, les atencions individualitzades, quan es retalla personal d'orientació, i quan a més a més es reprodueix al llarg dels diferents centres escolars del país la segregació econòmica i fins i tot racial i cultural que esdevé als barris de les grans ciutats.

Quanta tristor seria alleugerida si els alumnes se sentissin escoltats? Quanta frustració seria desfeta si les mancances educatives d'anys que arrosseguen alguns alumnes poguessin ser solucionades per un professional que fos proper a l'alumne, i que estigués content amb la tasca que realitza, perquè les seves condicions de treball són dignes i perquè se sent defensat i ajudat?

Una vegada, algú, suposadament formador de formadors, em va arribar a dir que hi ha estudis que diuen que es pot treballar igual de bé amb un grup de trenta-cinc o trenta-vuit alumnes, que amb un grup de quinze o vint. No va saber dir-me, però, ni qui havia fet aquests estudis, ni quins estudis eren, ni com els havien fet, ni com havien arribat a aquestes conclusions. La vida està plena de persones que confonen títols, cursets, doctorats, publicacions i altres vestits de l'ego amb l'educació real de les persones reals, que no són traduïbles a percentatges ni a estadístiques de resultats, i que no apareixen als documents dels màsters dels futurs formadors.

Un professor mort a Barcelona, una alumne suïcidada a Madrid... tot a les últimes setmanes. I, no ho oblidem, milers, centenars de milers de víctimes silencioses; víctimes de les retallades educatives, de les males estratègies; el drama no només són els morts, també el pateixen en silenci els vius, fins que passa alguna cosa i el silenci es trenca, quan ja és tard. Són nens i nenes que pateixen i que no tenen ningú que se'ls escolti. Nens i nenes que s'asseuen en aules atapeïdes, enmig de circumstàncies esquerpes i un clima de treball feixuc, difícil, sorollós, difícilment controlable, perquè és molt difícil crear l'embolcall adequat per a l'educació quan hi ha amuntegament humà, segregació de classe, poc o nul suport a casa, por a la ruïna familiar, sovint provocada pels desnonaments, per l'atur, per la por al futur.

Les coses han de canviar, no s'han de maquillar amb estadístiques de color verd, amb estudis misteriosos, amb suposades llibertats burgeses que només gaudeixen els rics. Les coses han de canviar, no s'han de modificar lleugerament... han de canviar del tot; però em temo que el principal interès dels que fins ara han estat escollits pel poble ha estat el poder i la imatge que permet assolir els vots que perpetua el poder. Si tinguessin un mínim d'amor a l'educació dels que vindran, farien de debò que les coses canviessin. Però què és l'amor per al poderós? Què és l'amor per a l'esclau de la imatge, per a qui celebra sopars al liceu, o als palaus de Madrid, i pensa en les properes eleccions i en la seva pròpia carrera política? Què és l'educació dels infants pobres per aquell que encén el fervor patriòtic i el refreda al ritme de les seves necessitats electorals o dels seus anhels de poder? Tota la maquinària propagandística, els tentacles dels poderosos treballen empastifant els qui utòpicament es disposen a canviar les coses. No sé si per una vegada les ovelles hauran triat, o estaran començant a triar, pastors que el poder no volia; de debò que no ho sé. El temps ho dirà.   

Petit microvídeo del primer dia de platja.

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...

Saur iodat, sal,

guspireig de Sol.

I el vol

de l'escuma al pla

fons de la riba onejant.

I aquí, no fa por cap llum,

ni molesta el brum

del mar arribant i morint.

I aquí, no cal, d'amagat,

robar cap anhel.

Allò que a qualsevol lloc es sutge

aquí es fa cel.

I el que contorba el món

aquí és poema, i mel

i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...

L'amplificació dels rumors o el vici de convertir la falsedat en fet

“(...)mentira no se borra

mentira no se olvida

mentira, la mentira

mentira cuando llega

mentira nunca se va

mentira la mentira

mentira la verdad

todo es mentira en este mundo

todo es mentira la verdad

todo es mentira yo me digo

todo es mentira ¿por qué será?(...)”

Manu Chao.

.

.

.La veritat és una realitat rara en una xarxa que té com a vici addictiu l'amplificació dels rumors o la perversió de convertir la falsedat en fet. El poder més gran de la xarxa, i de les xarxes, és el de crear una realitat aparent més poderosa que la realitat de debò. Les ovelles ens creiem la realitat aparent i construïm el nostre dia a dia seguint les directrius que la realitat aparent marca; directrius traçades pels "popes" del món; senyors del diner i del poder, compradors de la democràcia, directors d'escena de la gran obra de la realitat al teatre del món. El títol de l'obra és “La societat democràtica”; una obra de ficció, que té com a tret diferencial (respecte les altres obres) el fet que el públic es pensa que la trama va de debò. 

Encoratjant tota aquesta gran invenció, aquesta gran comèdia, hi ha un públic que s'ho creu tot, que aplaudeix o crítica seguint les ordres dels pastors; pobre públic ignorant convertit en bèstia de bast que va pasturant per les prades que els popes li manen; i fa això sense saber-ho. 

Cridem quan volen, riem quan volen, caminem cap a on volen, decidim el que ells volen; i ens pensem que cridem quan volem, que riem quan volem, que caminem cap a on volem i que decidim el que volem. 

El poder espantós de les xarxes és el de enterrar la realitat dins del sot del no res, substituint-la per una realitat falsa, creïble i preferible a la pròpia realitat per l'inconscient de cada individu; el drama és que si fem això, la veritat morirà per a sempre, i l'ésser humà també. I la conclusió esfereïdora és que, de tot el que llegim a la xarxa, del que acceptem com a cert, no en sabem gairebé res, res de res. Estem acostumats a considerar un fet l'existència de Cristòfol Colom tot i que mai no l'hem vist, perquè ens han educat per a no dubtar. Però el dubte no és pas la prova de la ignorància sinó l'origen del coneixement. 

.

.

.

Moviments i sons de la natura.

Instants de poesia alliberadora.

Avui fa una setmana.

La màquina es posa al límit de nit i de dia, perquè només quan allò que és dit, o cantat, és dit, o cantat, morint dient-ho... només llavors és dit vivint intensament; només llavors és dit i es viscut de debò. 

Perquè fer galetes badallant significa estar mort... però fer galetes capbussant-se intensament dins l'instant de creació que significa estar fent galetes... vol dir canviar el món.

Escletxes de llibertat a la dictadura dels diners, a la imposició de les formes, a la castració de la creativitat. Vivim una època de constant i esgarrifant castració de la creativitat; i després d'haver fet unes passes endavant, tot plegat en fa unes quantes enrere.

Vivim honorant els qui van morir intentant aconseguir un somni, oblidats per les vaques pasturades pel diners; diners castradors de la creativitat i anestèsics de la vida que ens podria fer lliures.

I els breus instants en què un poeta urbà ens recorda què vol dir la llibertat, la vida es torna a encendre.

Escenes de la Fira Modernista de Terrassa, maig del 2015.

Articles i estudis imprescindibles per a qualsevol educador.

Considero imprescindible, per a qualsevol ensenyant i educador, estudiar i conèixer els articles següents. Haurien de ser obligatoris per a qualsevol persona que es forma per a educar altres persones, especialment nens i adolescents. Així evitaríem les ignoràncies vergonyoses sobre elements essencials del funcionament del pensament humà.

A banda d'això, cal estar atents a les noves publicacions que van apareixent més rere més, i tenir una actitud d'humilitat i d'aprenentatge continuat. 

En concret els articles que recomano són:

"El circuït d'una emoció" de Ignacio Morgado.

"Cervells bonics" de David Dobbs

"Les emocions escultores del cervell" de Pierre Magistretti i François ansermet.

"L'estrès i la memòria" de James McGaugh

"L'evolució de les emocions" de David Matsumoto.

"Respostes en animals" de Pablo Herreros

"Cara a cara amb les emocions" de Jaime Iglesias

"Què entenem per intel·ligència" Llorenç Guilera

"Les emocions van a l'escola" de Linda Lantieri

"La ciència de les emocions positives" de Carmelo Vázquez

"Resiliència: sobreviure a un trauma"de Boris Cyrulnik

"L'efecte de les emocions sobre la salut" de Andrea H Marqués i Esther M Sternberg.

"Meditar sana el cor" de Dr Dean Ornish

I també els llibres:

"Gorillas in the mist" de Dian Fossey

A més dels habituals que ja es demanen a qualsevol carrera pedagògica.

Propera estació, ESPERANÇA.

Necessito començar el dilluns amb una mica d'optimisme. Vinc d'un concert del Manu Chao i estic mig sord; però m'ha agradat molt i m'ho he passat molt bé. Per compensar, faig una mica de Cole Porter, i me'n vaig a dormir. Bona nit!

L'ergonomia psicològica o la lluita contra els topants que ens malmeten l'ànim sense que ens n'adonem.

De vegades ens preocupem que al nostre lloc de treball totes les cadires tinguin respatller, que les pantalles dels ordinadors tinguin un filtre protector perquè no se'ns malmeti la vista, que hi hagi prou extractors d'aire, i moltes altres coses necessàries... però... ens oblidem d'allò que va més enllà del físic. 

A banda dels perills físics, tenim els perills psicològics, i sovint no els veiem, o no som conscients que hi són. Aquests perills serien equivalents als perills materials que abans he esmentat, però en l'àmbit de la salut psicològica. I igual com hi ha alguns elements materials que pel fet de no estar en condicions ens poden perjudicar el cos, hi ha també, i són més difícils de detectar, elements organitzatius, logístics, jeràrquics, fins i tot físics també... que ens poden malmetre la vida mental o l'ànim. Podríem dir que igual com hi ha una ergonomia material, hi ha d'haver també una ergonomia psicològica o mental. 

L'ergonomia, per si algú no n'ha sentit a parlar, és l'aplicació de la informació científica sobre els humans al disseny d'objectes, sistemes i entorns per a l'ús de l'ésser humà.

Igual com és recomanable una posició, una manera d'asseure's, una forma determinada per a les cadires, els llits, els matalassos... també hi ha unes condicions organitzatives necessàries per a la bona salut mental, tant a la feina com a la vida privada.

Anem a pensar en alguns exemples de perills per a la estabilitat psicològica, cap dels quals no fa mal en un sol dia, sinó que va desgastant progressivament a mida que ens anem topant amb la nafra sense posar-hi remei; de vegades fins i tot sense ser conscients que ens està perjudicant. EN posaré només alguns, perquè la casuística de les diferents feines i ambients fa que siguin milers.

-Excés de panys i claus diferents. Si al desenvolupament de la feina, ens veiem obligats a fer servir diferents claus; per a habitacions, o aules o magatzems, fins i tot propers entre sí, i hem d'anar canviant constantment de clau... tot això representa un desgast per a la ment, que un dia no fa mal, però que amb el temps esgota. L'ideal humà seria que no hi hagués claus, que les portes poguessin estar obertes sense que hagués de  passar res. Potser encara no estem preparats per aquests nivells d'humanitat, però una solució provisional podria ser fer servir una sola clau per a totes les cambres.

-L'obligació d'acomplir objectius contradictoris. Aquest desgast és molt variat, i hi hauria milers d'exemples diferents a les diferents feines i empreses que existeixen, però és un autèntic càncer mental. Per exemple si t'exigeixen tres objectius obligatoris: deixar l'aula perfectament neta i ordenada després d'haver fet pràctiques amb els teus alumnes, arribar puntual a la següent classe, i ser capaç de realitzar totes les pràctiques programades. Totes tres tasques són impossibles, i totes tres tasques són obligatòries. Si vols que els alumnes ordenin el taller, has d'acabar deu minuts abans la pràctica per a poder demanar-los que netegin, si acabes deu minuts abans no tens temps de fer totes les pràctiques programades i desitjables. Si optes per acabar tres minuts abans la classe i començar llavors a netejar, et trobes que arribes tard a la següent classe. En conseqüència, tens tres objectius obligatoris, que al mateix temps no es poden complir tots tres, amb la qual cosa estàs obligat a fracassar en un dels tres objectius. El que he explicat és només un exemple dels milers d'obligacions contradictòries que es poden donar en els milers de feines diferents que existeixen, segur que llegint això a algú li vindrà al cap alguna situació viscuda. Un altre exemple podria ser quan a un alumne se li demana d'arribar puntual a classe, i al mateix temps se li impedeix de pujar a la classe abans que toqui el timbre, amb la qual cosa forçosament arribarà a classe després que toqui el timbre. Si el professor no és comprensiu, li posarà retard, perquè és impossible arribar a l'hora, i al mateix temps, no pujar a l'aula fins que sigui l'hora.

-La desconfiança. Quan un treballador pensa sempre, del seu cap, que aquest té la pitjor intenció possible. O quan un cap pensa, dels treballadors que té, sempre el pitjor. Quan un professor, en descobrir que falta una eina a l'hora de recollir-les, resta convençut que algun alumne l'ha robada. Quan un alumne, en veure que ha suspès un examen, resta convençut que el professor li té mania. I milers de situacions més. La desconfiança, corca. I la desconfiança gairebé mai no té raó. La majoria de vegades en què falta una eina a l'hora de recollir, acaba apareixent per terra, o es demostra que s'havien comptat malament i que hi són totes. Gairebé la totalitat de les persones tenen bones intencions. Les friccions entre individus acostumen a ser conseqüència de l'error involuntari més que no pas de la mala voluntat o la deixadesa. I si alguna vegada hi ha mala intenció per part d'algú, és tan rar que potser és preferible enganyar-se creient que hi ha bona intenció que caure en la desconfiança. El valor de la confiança i els beneficis que se'n poden derivar, és infinitament superior al valor d'una eina perduda o robada. És un gust deixar la bossa amb la cartera i les claus damunt de la taula i allunyar-se girat d'esquenes convençut que cap dels trenta alumnes no et prendrà res, i tornar al cap de vint minuts al costat de la taula i descobrir que efectivament ningú no t'ha pres res, i que tu ja ho sabies.

-L'ofec de la improvisació. Tot i que és necessari planificar i preveure, convé no estar obligat a seguir la planificació, perquè aquesta obligació mataria les idees brillants que van sorgint mentre desenvolupem el pla, i que no s'haurien de deixar de banda per obediència al pla. Si per a fer la Sagrada Família s'haguessin hagut de seguir els protocols que mana la norma ISO de qualitat d'Europa, la Sagrada Família s'hauria acabat ben aviat, però no existiria. Reduir la feina, o la vida, o les vacances, o qualsevol projecte, a l'estricte acompliment d'un pla rígid, ofega la creativitat, i l'ofec de la creativitat és una de les causes dels desequilibris anímics.

Bé... com ja he dit, hi ha encara molts més topants i nafres que maten l'ergonomia psicològica necessària per a viure amb bona salut mental i per a treballar bé, però per avui ho deixo, i prometo continuar un altre dia.

Bona nit!

.

.

.

Sabeu què? No sóc europeu.

 Sabeu què? No sóc europeu. Perquè sóc el que sé que sóc i no el que em volen fer creure. Perquè això que diuen d'Europa, que és l'oasi de les llibertats, és mentida; una mentida tan grossa com que l'Amèrica del Nord és l'oasi de les llibertats. Gairebé tot el que ens volen fer creure, és mentida; per això necessiten fer-nos-ho creure, perquè si fos veritat, seria evident, i no els caldria cap esforç.

No sóc europeu perquè llegint els impresos de màrqueting que edita la Unió Europea, publicitant la riquesa lingüística del continent, el català se'l passen pel forro dels collons. Si a algú li molesta aquesta expressió, que em perdoni, ja sé que no és europea i que per tant no és elegant, però jo no sóc europeu, la meva terra està feta d'alzines i de romaní, de codines i de pedra conglomerada; al meu país la gent, de moment, es banya en pilotes a la platja sense pagar (com sí que es paga a França) i sense anar a la presó, com sí que s'hi va als Estats Units, a Singapur, al Iemen, etc. De moment. Jo dic collons, conscient que aquesta paraula no és mesquina, perquè res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit, però això els europeus no ho saben, perquè Salvat Papasseït se'l passen pel forro dels collons, perquè al tríptic contaminant de la Unió Europea, fet de mil tintes, el català no existeix; prova evident que jo, com a catalanoparlant, no sóc europeu. No sóc europeu perquè Europa no ha plorat els morts ofegats al Mediterrà, els de fa tres setmanes i els que per desgràcia encara vindran. No sóc europeu, perquè en nom d'Europa s'ha espoliat Àfrica i Amèrica durant segles, s'ha mercadejat amb persones, i s'ha creat un deute fals, que no té en compte tot el que Europa ha robat als pobres. No sóc europeu perquè no crec en els bancs, ni en els interessos, ni en la lliure circulació de capitals, ni en la legislació de l'estètica o de la indumentària... ni en la urbanització dels espais naturals, ni en la llet de les vaques, que es llença perquè ho diu una merda de tractat, ni en el peix que s'aboca al mar des dels vaixells dels pescadors perquè ho diu un conveni fill de puta, i que em perdonin les putes, que per cert, només són europees si treballen als pisos de luxe o als hotels a on no són vistes més que pels executius i polítics europeus, que les prohibeixen i que alhora les visiten. I demano perdó per dir l'expressió malsonant “fill de puta”, però recordo que no sóc europeu i que les coses les dic com les sento, i que no fingeixo, no segueixo els protocols de les reialeses hipòcrites, hereves de privilegis de segles enllà. La meva família real són els morts al mediterrà, els que no són Charlie, els que no tenen gaires minuts als telenotícies europeus, que per cert gairebé mai no parlen de Catalunya si no és per explicar que els seus joves vénen a emborratxar-se a Salou o a Lloret.

Jo sóc mediterrà, jo sóc vallesà, la meva llengua és mil·lenària, la meva terra és roja, la meva pedra és roja, la meva muntanya és Sant Llorenç, que els Europeus no coneixen. Els meus racons són el Turó de la Pola, l'Alzina del Salari, el Collet Estret, el Torrent d'Estenalles, el Montcau, els Tolls del Torrent de la Font Freda. La meva terra és també la mar malmesa pels regidors tecnòcrates educats a Harvard o a Oxford. La costa escopida i crucificada pels qui han anat bojos rere els mirallets de vidre que els colons alemanys i francesos amb l'or del turisme cada estiu han portat de les seves terres i han regalat als indis catalans a canvi d'apartaments, passeigs marítims i bon vi. La meva terra és el bosc pertorbat per edificacions de ciment i vidre que els honorables regidors han aixecat calculant el milió d'habitatges que encara hi cabien a la Costa Brava, el paradís del sud d'Europa, violat per cavallers innobles, àvids d'euros i naturicides de la vida de les generacions que vindran. Quedeu-vos Europa i els seus percentatges de color verd i vermell; l'Europa falsa inventada pels polítics oportunistes, il·lusionats amb els diners i el prestigi. Quedeu-vos el màrqueting, el vestit "encorsetat" de les qualitats encarcarades. Jo sóc mediterrà i la realitat que estimo són persones, i la qualitat que vull exercir treballa damunt de cada persona. Quedeu-vos l'Europa que vol produir cada any més cotxes que l'anterior, cada any més pintallavis que l'anterior, l'Europa que va callar davant del feixisme de Franco i que fins i tot li va donar la mà, l'Europa que ven armes a Líbia i que després es revolta contra el seu líder perquè les fa servir, l'Europa que s'enriqueix amb les armes que ven als estats africans que es barallen. Jo sóc d'una cala perduda, el nom de la qual mai no us diré, al cor de la Mediterrània. La meva cançó és la d'Odisseu; el meu vaixell és la meva pàtria i el meu cel és el viatge. Després de mort, no vull anar a cap més paradís que a aquesta cala. Allà, nus, parlant en la llengua en què pensarem, courem unes sardines en un paisatge que no complirà cap maleïda norma urbanística inspirada en els carrinclons de París o de Londres; i cantarem aquelles tonades que a Frankfurt no entenen ni entendran mai, perquè neixen del cor de les persones i estan pronunciades en una llengua que ells menyspreen.   

.

.

.

El model dialògic a l'aprenentatge. I Jornada pedagògica JCI Terrassa.

I Jornada Pedagògica de JCI de Terrassa. "Què és una Comunitat d'Aprenentatge?"

13 de maig de 2015, al Centre Cívic Maria Aurèlia Capmany, a les 19h, entrada gratuïta.

Inscripcions a terrassa@jci.cat

Tractarà sobre les actuacions d'èxit de l'escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, un centre escolar reconegut internacionalment i basat en l'aprenentatge dialògic. La Jornada tindrà dues parts: una en la qual CREA de la Universitat de Barcelona (Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats) farà una explicació sobre les bases científiques d'aquestes actuacions d'èxit que s'implementen; i una altra que exposarà la pràctica diària de l'escola.

.

.

Preguntes que em faig en relació amb això d'ensenyar.

Quan ensenyarem tendresa? Quan treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol?  Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil, l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala actitud? 

   

Felicitats, campió!

 Oh! Quina pressa que tens! A on vas? Segur que hi has d'anar? Ets molt treballador! Tens ambicions, projectes, sempre vius mirant al futur, com ha de ser! Oh! Quina fal·lera a deixar el teu pis pinzellat com un museu! Tant t'obsedeixes que gairebé no fas res més. Oh! Com t'enfades perquè la fornera, sense voler, ha tocat, mentre l'embolicava, amb la vora de la pell de la seva mà el croissant de mantega que has demanat! La gent no treballa tan bé com tu! Els has de suportar! Tu que ho fas tot bé! Oh! Com t'enutges, perquè has d'esperar, agafat al volant del teu cotxe, que la persona que està aparcant davant teu et deixi passar! Que lenta que és aquesta dona! Oh! Com esbossines! Com pites! quan tots els cotxes s'aturen a la carretera, o al carrer major, o a on sigui que et facin aturar els ineptes! Quin "pito" més potent que tens! Quin bon exemplar d'Homo Sapiens que ets! Quanta raó que tens! Només condueixes bé tu! Ets un campió! El campió! Com esclafes els competidors! Com te'n sents, d'orgullós, de tants mèrits com tens! De la pàtria a la que pertanys! No tothom pot dir que forma part d'un estat de l'anomenat primer món! I això t'ho has treballat tu, no ha estat pas per atzar que has nascut a Europa! T'ho has currat! I parles la llengua més fàcil i més bonica de totes! Les altres llengües és evident que no s'entenen i a més són força lletges, sonen rares... Les haurien d'ensenyar com a relíquia del passat, i guardar-les en un museu, però no tocar els collons a la gent que vol ser pràctica i moderna! La teva és indubtablement la llengua més bella i més fàcil d'entendre! Oh! Quin bon gust que tens! Quanta raó que tens quan dius que aquella noia és guapa, i que aquella altra és lletja! Tu saps molt bé qui és lleig i qui és guapo! Ho veus ben clar! I et fan una mica de llàstima els pobres ximples que troben guapa alguna noia que tu saps que és lletja! No s'adonen de l'evidència, però tu ho veus clar! Tens aquest do! Ets un campió! Ha ha ha! Ric de tant feliç com em sento que al món existeixi un campió com tu! Tan assenyat! Ha ha ha! Oh! Que bé que vesteixes! Tu vesteixes com s'ha de vestir, amb l'elegància que pertoca a cada moment; no ets un arrossegat, no ets un d'aquests “jilpis” que van fets uns pengim penjam! Tu comprens la manera correcta de vestir-se, seguint les normes i l'estil de totes les societats civilitzades del món mundial! A més, tu ets molt savi, perquè coneixes el significat de totes les paraules del diccionari! I si no saps què és l'amistat, busques el significat al diccionari, i fas callar els babaus que diuen que l'amistat és una altra cosa. El diccionari explica ben clar què és l'amistat, i què és la vida, i què és la felicitat... Si algú se n'oblida, té molta sort, perquè té els diccionaris, i tu encara en tens més de sort, perquè et saps de memòria les definicions del diccionari; per tant, coneixes tots els misteris! Ho saps tot! El diccionari té el do miraculós de saber què són totes les coses! Oh! Quina sort que tens de tenir la religió veritable! Els qui no creuen en la teva religió són uns pobres infeliços que no aniran al cel; i si hi van serà perquè déu és molt bo i... mira... fa la vista grossa... coneix les intencions del cor... i automàticament els inscriu els pobres heretges a la teva església, la única de debò, sense que ells ho sàpiguen; i gràcies a això se salvaran, si no, a cremar a l'infern, com tots els que no es creuen tot el que diu la teva religió, que es veu d'un tros lluny que és la de debò, per això qui no hi creu, té una certa culpa, perquè és ben clar que la teva religió és l'única que té raó en tot el que diu, ja que és l'única que ha rebut per revelació divina la seva doctrina. Ets un campió! Formes part de la veritable església! I ets normal, perquè no ets gai ni cap cosa d'aquestes estranyes! I ets blanc! I guapo! Fins i tot, ara que et fas gran, resultes encara interessant, i saps de bo de bo, que moltes senyores et miren! Ets un campió! Felicitats, campió!

.

.

.