Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 6, 2016

Competències reivindicatives!


He trobat a YouTube aquest vídeo del Cor Infantil Taflic, penjat per ells mateixos, amb el codi per ser inserit, amb la qual cosa entenc que no els fa res que sigui compartit. Són un gran Cor. I realment els ho agraeixo, perquè ho fan tan bé, i amb tant de caràcter, que se'm posen els pèls de punta. Aquest so em serveix perfectament per il·lustrar el que vull dir amb el meu escrit. Cal millorar el món, cal que les platges siguin de canyella, que les hores siguin viscudes, que no hi hagi resignació ni rendició. Cal reivindicar un món millor per a tothom. 


Convé que els meus alumnes siguin reivindicatius, i em preocuparia que no ho fossin. De fet, em preocupo quan no ho són. Em sap molt greu quan algú es limita a adquirir coneixements sense pensar quina és la millor manera d'aconseguir que el desenvolupament d'aquests coneixements comporti una societat més justa, més humana, més lliure, més empàtica. M'alegro, per tant, quan els meus alumnes són reivindicatius, quan em pregunten d'on surt la seva nota, quan volen saber com l'he calculada, i què han de fer perquè sigui millor. Em forcen a ser molt i molt just a l'hora de valorar-los, i això em fa ser millor. Em demostren no només que volen treure la millor nota possible sinó que saben defensar els seus drets, que saben exigir que se'ls pagui com ells d'entrada creuen que mereixen. Després hauran d'acceptar els errors; igual com jo acceptaria qualsevol error, si hi fos, a l'avaluació. 

Crec que aquest caràcter reivindicatiu, en els alumnes, no és un defecte, sinó un aprenentatge adquirit, un element més de la seva educació; potser un dels elements essencials, al costat de molts d'altres, per tal de poder transformar aquest món a millor. 
Crec que no fóra dolent que al costat de totes les altres matèries, n'hi hagués alguna que es digués alguna cosa semblant a "Competències reivindicatives", i que es dediqués a analitzar la manera com podem millorar la societat, com ens podem ajudar els uns als altres a protegir-nos els drets i a construir una vida més feliç per a tots.

Òbviament, al costat de l'esperit reivindicatiu hi ha d'haver, i si cal s'ha de fer aparèixer, incentivar i esperonar, l'amor a l'aprenentatge, al procés d'adquirir coneixements i de voler saber cada vegada més i millor.

Però seria molt trist que els joves no reivindiquessin res, que no volguessin millorar res, que estiguessin conformes amb tot, que la seva vida, en comptes de cercar la millora del món, busqués la comoditat, la resignació, la passivitat. Mai no hem d'ofegar les reivindicacions; són absolutament positives.

Tuesday, January 5, 2016

Els humans, normalment, som profundament avorrits.

     Imatge de Jojo a la wikipedia  CC BY-SA 3.0

La gent, en general, som profundament avorrits. Ens avorrim i sovint avorrim. Tenim a l'abast una porta fascinant cap a la imaginació i el somni a través de l'art i la cultura, però mai no ens decidim a creuar-la, segurament per una mala educació que ens ha fet creure que l'existència es divideix entre obligacions i oci, i que a l'oci de cap manera no hi poden haver ni llenços per pintar, ni instruments per a tocar, ni poemes per a llegir, ni llibretes per a escriure, ni laboratoris per a descobrir i conèixer. La mala educació de generacions senceres ha esmonyonat la majoria de la gent, rebutgem la creativitat perquè ens han fet creure des de ben petits que nosaltres pertanyem al món de les obligacions. per això ens avorrim i som tan avorrits.
Sovint, la nit, és l'oasi en què els hedonistes de la creativitat ens alliberem de l'avorriment dels que netegen i compren, des que són petits fins que es moren. Netejar i comprar són les dues posicions extremes del pèndul que no s'atura d'aquells que no tenen res més perquè no volen. Com el pèndol que va del passat al futur i que mai no viu al present. Llavors, en qualsevol moment, pot arribar la depressió, i moltes vegades no se'n sap la causa.
És com si a un lleó se'l condemnés a viure dins d'una gàbia en un zoològic. Potser hauria nascut a la gàbia i tal vegada no coneixeria res més; cap altra vida; però el lleó sempre viuria amb la sensació de mancança d'alguna cosa que no podria definir.

És estrany que després d'una evolució tan salvatge hagi aparegut, com si d'una flor es tractés, aquest pou de plaer que tots tenim a dins, alguns segellat, i que es diu creativitat i cultura. Potser és perquè l'art, el teatre, l'expressió del més íntim... ha estat sempre present a la història de la nostra espècie. No em costen d'imaginar els milers de vetllades artístiques nocturnes al costat de les fogueres que s'encenien davant de cadascuna de les coves de les poblacions sàpiens al llarg de desenes de milers d'anys. Som una espècie de creadors insaciables. Però quan el legalisme, el dogmatisme, la repressió... dominen les societats, restem anul·lats com el lleó del zoològic. La por és un llast que ens impedeix de volar. La por ens mena a lligar-nos a pesos que ens acaben condemnant a ofegar el tresor de la creativitat. Ens han ensenyat a tenir por de la vida.  

Monday, January 4, 2016

Quines contradiccions més interessants, Gertrude!

 Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0

Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi, això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.
No paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot, que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria, i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.

Quines contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.   
.
.

Sunday, January 3, 2016

Els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció

 Image from Marcin Chady in the wikipedia CC BY 2.0

Les lluites pel poder com a finalitat, prioritzant-lo al servei a les persones, em susciten un profund menyspreu. Els qui les engeguen o els qui les continuen són pobres éssers amb una disminució de la qual no són conscients. Són els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció. Són el producte d'una cultura ignorant que entronitza la guerra, la violència, la disciplina i les normes. Són l'explicació de l'equació de Drake, que conclou un nombre de civilitzacions a l'univers força superior al que l'experiència sembla indicar; el problema és que aquestes bèsties humanes, les últimes d'una espècie que s'acaba, impedeixen la duració de qualssevol civilitzacions superiors. Si més no, fins ara.
Els animals competitius, que gaudeixen duent corbata i proposant un comportament i unes normes morals sense fonament que els atorguen tranquil·litat, disfressen el pur instint de venjança amb un mot que li atorga respectabilitat i un cert aire intel·lectual: el mot justícia.
S'inventen el concepte de justícia com la necessitat que qui ha produït un mal en rebi un altre de proporcional, sense adonar-se que aquesta idea incrementa i sovint duplica el mal; el reprodueix. Em vénen al cap els quaranta-set morts de l'estat saudí. Més enllà de l'efecte exemplificant i disuasori que produeix el càstig, que en alguns casos i amb alguns càstigs, seria raonable i potser suficient, ells s'entesten a assaborir el mot justícia, i fins i tot l'introdueixen dins dels atributs divins, com si déu necessités el mal com a resposta al mal. Com si el mal reactiu posseís una bondat innata que el fes necessari i irrenunciable.
En realitat, aquesta mena de justícia religiosa i judicial, que busca la compensació amb l'increment del mal absolut, no té cap més raó de ser que la pulsió de la venjança originada per la selecció natural. Aquesta pulsió ha suposat un benefici dins les societats superiors pel fet que ha eliminat els individus amb comportaments contraris a la supervivència del grup reduint, o evitant que escampessin les possibles causes genètiques de la seva acció destructiva. Però més enllà d'aquí, la justícia-venjança no té fonament, i atribuir-la a déu, o a un suposat concepte superior de compensació, és una barbaritat similar a dir que déu té barba o que matant els lleons que es mengen els pobres antílops estem sent bons samaritans.

Però com els expliques tot això als qui es creuen superiors a tu en intel·ligència i visió de la situació?
.
.
.

Saturday, January 2, 2016

La flaire pura del fang i de l'herba


La teva seguretat no fa trontollar la meva. No ens acabem. No tinc altre remei que afirmar el que per a mi no és una fe ni una evidència. És difícil expressar de forma convincent allò que no tenim manera de demostrar. Però he viscut molt. I he experimentat la presència de persones que no són d'aquest món. Especialment el vint-i-cinc de desembre de gairebé cadascun dels anys en què he viscut. Però no només el vint-i-cinc de desembre. Hi ha tant, i tant gran, que no paga la pena que ningú s'esgargamelli amb teologies raonades de pedants arrogants. Allò veritable, aquell veritable, és un enamorat del vi i de les postes de sol, de la música de Fred Astaire i de Bob Dylan. Aquell que no es pot descriure és l'inventor de totes les posicions sexuals, de les hormones dels adolescents i de tots els cossos de la humanitat. Sovint, s'avorreix a les misses i surt a jugar a pilota amb els nens, i no sap si plorar o riure amb tanta palla, amb tant d'ego dels cardenals, els rabins i els imams. Avorreixo la porqueria verbal dels que sostenen la immutable llei de pedra de la propietat privada, els aplaudiments als capellans que són tan macos, l'ortodòxia dels que ignoren i es mouen a cops d'aparença. Es moriran i es convertiran en carn podrida i no hauran viscut ni un instant, ni sabran el que s'han perdut. S'han perdut París. S'han perdut Berlin. S'han perdut l'espai màgic de sota un pont per l'obsessió de ser fidels a l'opinió majoritària de la gent que admiren. En el fons, en el fons, rere tota fe ortodoxa s'hi amaga un ego malaltís que adora ser reconegut en una societat de selectes; ser lloat, enaltit i admirat, i aquest ego, purament animal i materialista, és anomenat missió, lliurament... quan en realitat no és altra cosa que ego, orgull i voluntat amagada de domini i de prestigi. El jo enamorat de si mateix és tan obstinat que s'enganya mil vegades a ell mateix disfressant-se de santedat quan en realitat no és altra cosa que un animal que defensa el seu territori, el seu nom, el seu poder, la seva brillantor de metall que imita l'or.

Em fa molta llàstima que l'olor d'encens substitueixi la flaire pura del fang i de l'herba. Que la necessitat d'agradar els poderosos substitueixi la dolça llibertat de no ser conegut per ningú, de donar des de la invisibilitat, i de fer sense esperar vides eternes ni recompenses celestials. Dels morts de la inquisició, en són culpables els inquisidors, però dels morts per la repressió en són culpables els ignorants egòlatres. Dels que no han viscut ni viuran mai plenament perquè tenen por de l'infern, en són culpables els qui viuen lliurats al servei del seu propi ego, fent i desfent només per a ser aplaudits, per a ser nomenats sants en vida, incapaços de viure amb la llibertat dolça de l'anonimat, incapaços de crear si aquesta creació no és aplaudida i lloada; esclaus de l'aprovació aliena, presoners d'un ego cancerigen i cegador que els impedeix fins i tot adonar-se de la seva malaltia.


Estimo un calaix a on aboco els poemes que ningú no llegeix; i si algun dia algú els llegeix, jo ja no hi seré; m'hauré endut en la seva existència l'única recompensa que té sentit, i que és la seva existència. De què em serveix l'aplaudiment dels monos? Estimo els monos, però voldria que fossin creadors i s'alliberessin de les cadenes del reconeixement aliè. Per què es preocupen tant de l'aprovació dels monos? Els qui canten sols, els qui escriuen sols, ho fan perquè perceben els éssers invisibles que ploren de goig amb les seves obres i que entren en una comunió inexplicable que no mor mai. La vida eterna deu ser això, em costa imaginar quelcom millor.

Tuesday, December 29, 2015

Pertanyem als carrers del París etern.



Pertanyem als carrers de París, a les nits il·luminades amb la llum acarabassada d'uns fanals. Som sagraris dels somnis i no sabem ni volem ser res més. Ens han dissenyat per a esperar, per a crear i per assaborir la infinita felicitat de cada instant. Estem eternament lligats a la bellesa, a una bellesa íntima que continuarà sent bellesa encara que li canviem el nom.
Abandonem les activitats de la vida que no ens condueixen a ser qui som i dediquem-nos a aquelles activitats creatives que ens construeixen. Si aconseguim que la nostra feina formi part de les activitats que ens fan ser nosaltres, assolirem la vida eterna, la que es viu als carrers eterns del París etern. En el fons, la mort no existeix, quan arriba, no hi som; tot el que som és aquest París que fem amb cada gest. Si esperéssim cada classe amb la il·lusió i el neguit amb que un actor de "La Comédie" espera la seva actuació ben bé com si fos única, com si cada representació fos la seva vida eterna, ens hauríem salvat. Si esperéssim cada acte del nostre fer diari com qui espera la gran nit, la nit única d'una estrena que es repeteix cada dia; la vida sencera seria el tot; perquè no hi ha temps abans, ni temps després, ni límits. I si tot això que escric fos una fantasia, no canviaria res respecte la realitat. La realitat i això serien el mateix si el que dic no fos cert. I si ens arribéssim a sentir malament pel fet d'exercir una activitat per la qual ens paguen, tot i que per a nosaltres és el nostre cel, seria una preocupació innecessària, perquè l'art de viure és això, i perquè la raó per la qual ens aboquem a la nostra feina no serien els diners, sinó el fet essencial de crear, que ens construeix i que ens fa ser qui som, i sobretot sobretot... que construeix als qui reben el servei de la nostra dedicació, que necessiten persones que tinguin com a finalitat no pas els diners que guanyen amb allò que fan, sinó la vida, l'essència i la força del geni en allò que fan.  

Wednesday, December 16, 2015

Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades.



Si tot fos fàcil el vi no valdria res, i la vida humana seria com la vida d'una pedra arrossegada per l'aigua, no hi hauria quadres impressionistes, ni vides esgotades de lluitar per la llibertat, ni poemes que acusen els destructors de la vida. Si no hi hagués tirans, ens costaria molt més estimar el valor profund de la llibertat. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, ens costaria més valorar el tresor de la ciència, de la metodologia lògica, de la prudència, de la humilitat intel·lectual, de la objectivitat mental. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, hauria costat més arrencar-nos del cor versos sagnants d'amor a la llibertat de pensament, a la vida i a la felicitat. Si no existís el dolor, el sofriment moral, l'angoixa... la felicitat personal no seria una conquesta, no arribaríem a ser experts en l'art de l'alegria; ens vindria donada com a una flor se li dóna el color, o a una espècie el sabor. I si tu no ploressis, no tindria el goig d'aconsolar-te. I si no et sentissis sol o sola, no fóra tan fàcil que jo et pogués fer companyia. I si tu no ploressis, no seria tan senzill adonar-se del goig dels moments en què estem contents, ni tan simple compadir-nos de tots els que ploren. Si mai no veiéssim perillar la nostra existència, l'existència dels que estimem, el nostre futur... seria molt més difícil restar al costat i ajudar a tots aquells que veuen perillar la seva existència i l'existència dels que estimen, i el seu futur.
Agraeixo tot el sofriment que m'arriba, perquè em fa més fort, i m'obliga a ser el constructor del meu propi destí; a decidir qui sóc, què té valor per a mi, i com ha de ser la meva vida. La foscor em mou a situar-me del costat de la llum, l'odi que m'arrenca trossos de carn, m'ajuda més que cap altra cosa a situar-me al costat de l'amor incondicional, com a signe identitari de la meva existència, com a full de ruta, com a font de felicitat.
I no necessito ni em cal creure o professar cap religió per afirmar tot això, ni seguir a cap messies, ni ser cap altra cosa que un ésser humà imperfecte, petit i ple de nafres. De tot el que m'envolta, intueixo i estimo una presència que m'envolta i que no surt de cap doctrina, de cap arrogància espiritual, de cap mitologia... una presència que té les seves arrels a l'existència i que no es pot descriure ni afirmar.

Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades. Si el cor no se'm trenca de dolor, no aprendre a caminar i a fer feliços els que m'envolten amb el cor trencat de dolor. Si tot fos fàcil, si no em calgués trencar-me les banyes per aplanar el camí que mena cap a un futur lluminós, aquest futur lluminós seria menys meu, i jo no seria tan jo, i tot seria pitjor.

Friday, December 11, 2015

Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.


Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 
Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.
Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.
Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        




















Thursday, December 10, 2015

Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.


Should auld acquaintance be forgot,
And never brought to mind?
Should auld acquaintance be forgot,
And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,
For auld lang syne.
We'll tak a cup o' kindness yet,
For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!
And surely I'll be mine!
And we'll tak a cup o'kindness yet,
For auld lang syne.


We twa hae run about the braes,
And pou'd the gowans fine;
But we've wander'd mony a weary fit,
Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,
Frae morning sun till dine;
But seas between us braid hae roar'd
Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!
And gie's a hand o' thine!
And we'll tak a right gude-willie waught,
For auld lang syne.  

Wednesday, December 9, 2015

Arles, el foc de les coses, i Van Gogh


A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 
Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 
I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.


















Tuesday, December 8, 2015

La inutilitat del càstig com a eina educativa.

Imatge de Charles Vernier a la Wikipedia
.
.
.
.
No està pas vençut aquell mal hàbit que s'evita per por al càstig, o al dolor, o al trauma que causa el càstig. Perquè si el dolor o el trauma, en determinades circumstàncies, deixen de ser una amenaça, pel fet que el vigilant o educador ja no hi sigui, el mal hàbit tornarà. Si la causa d'un bon comportament és la por, quan el que provoca la por desapareix, desapareix també el bon comportament. I això és així perquè el dolor o el trauma mai no formen ni formaran part de la persona. 

En canvi, si un mal hàbit s'abandona pel fet que una persona hagi crescut en l'amor i en la capacitat de comprensió i de visió; aquest mal hàbit probablement mai no tornarà; perquè l'amor i el creixement humans passen a formar part de la persona, i acompanyaran la persona a on sigui que pugui anar.

El dolor o el trauma no buscats i provocats per l'atzar de la vida, o per les pulsions violentes, a tot estirar, i amb una mica de sort, ens faran conscients de l'horror del mal i de la necessitat de posicionar-nos sempre al costat del bé. Sé que hi ha qui diu que bé i mal no existeixen, però jo sóc dels que tenen evidència de la seva existència, perquè he patit molts mals de queixal.
.
.
.

Wednesday, December 2, 2015

La foca està igual.



Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.  
Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador. 
Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda. 
Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha. 
Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.

Sunday, November 29, 2015

La línia i la llum


La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc. 
L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament. 
El tendal del desert és edifici massís. 
I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.  







Saturday, November 28, 2015

Pacífica? Tolerant? Revisa la teva doctrina, extrau-li el verí, i deixa d'enganyar-te, que la vida és curta i la gent infinitament valuosa.



No n'hi ha prou amb què una religió digui que està en contra del terrorisme per a considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica, hindú o la que sigui.
Per a ser pacífica, ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament, mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent (tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica i pacífica.
Si no compleix això, per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és, vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments injustos.

I això val per a qualsevol religió.

Wednesday, November 25, 2015

Cap a la priorització de la pau i la felicitat de tots els infants.




Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se. 
Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat,  a la discreció, a la naturalitat.
Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.
Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. 
I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. 
Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.        

Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. 
Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:

"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.
No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."

No esperaré a ser un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no fingida, asserenada, confiada, alegre i segura. 

Tuesday, November 24, 2015

El foc amagat de la brasa coberta de cendra



És en els moments de sofriment quan tot allò que has escrit sobre la felicitat passa la seva prova de foc, i quan tot allò que escrius sobre la felicitat, esdevé autèntic i essencial. 
En els moments de sofriment sord, desagraït i insuportable, la felicitat s'anomena pau, i existeix, i té les seves arrels en una profunda i inalterable fe en la bellesa de l'existència, l'esperança en l'amor i la llibertat, i la convicció íntima del fet que un vol ser servidor del bé; d'aquest bé que molts es neguen a considerar que existeix de manera absoluta. 
El bé existeix, i s'evidencia precisament per l'agror de la vida quan el bé no s'albira, o quan es pateix la seva absència. La queixa per la no existència de bé no fa altra cosa que proclamar la seva existència i el seu poder absolut. 
La felicitat no és un castell de focs efímer i balmat, és la massa oculta del iceberg, el foc amagat de la brasa coberta de cendra, els fonaments enterrats d'un edifici que no s'entén com se sosté. 
La felicitat es diu amor, entenent l'amor no pas com una explosió d'expressions i rituals, sinó com el silenci de la casa pairal quan la família dorm i a fora neva, com la fidelitat del qui no traeix fins i tot quan ho podria fer sense que ningú ho sabés, com la voluntat ferma de bé vers els altres, com l'acceptació que tots som fills i per tant mereixedors de ser estimats només pel fet de ser. 

És en el sofriment roent quan qui creu en la felicitat, si la proclama, l'evidencia com a omnipotent i invencible, i com a futur de tota consciència existent.
.
.

Sunday, November 22, 2015

Minyons de Terrassa. Primer 4 de Deu de la història.


Mai, fins avui, no s'havia aconseguit muntar i desmuntar un castell de deu pisos d'alçada i quatre persones a cada pis, és a dir un 4 de 10. Els Minyons de Terrassa, com en altres ocasions, han estat els primers, i m'he sentit molt feliç de poder contemplar-los i gravar-los avui, tal com vaig fer quan me'ls vaig trobar a Donostia. Un munt de cares conegudes, exalumnes, alumnes, veins, etc.
Felicitats!

El novembre s'esforça a ser gris



El novembre s'esforça a ser gris,
però jo he conegut el verd,
el temps de la llum.
I el contorn sinuós i brillant d'un fulla,
delata un amor esclatant
que juga a amagar-se.

La foscor prem el pom del timó
advertint que ella fóra, i res més,
si no hi hagués impossible.

Però jo he vist un mar blau i infinit,
amb el camí del Sol,
i un altre color del món,
que és el tot
i que ho fa tot visible.

I he escoltat riure lliures els nens,
i el xivarri d'un poble,
i la lentitud del Sol
acarabassant el mas.
I la flaire del bosc al captard.
L'espetec de la brasa.

És per això que malgrat la foscor
guanyarà l'esperança.
.
.
.

Wednesday, November 18, 2015

No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi a mi.



A la meva manera, caminaré per la vida sense cap neguit. El vostè te'l guardes, perquè som iguals, ni que hagis nascut quaranta anys després. I si algú s'acosta, i diu que és el meu rei, deixaré que es faci la il·lusió potser; però jo no tinc pas rei, ni senyor, ni duc, ni ningú pel damunt. No tinc tampoc ningú per sota; de ningú sóc rei, ni senyor, ni amo, ni cap, ni subordinat. A cops, no tinc altre remei que cridar si algú innocentment posa els dits dins d'un endoll, però ho faig pas perquè jo mani, sinó perquè l'estimo. 
A la meva manera, caminaré per la terra, i no em surt dir-li a ningú com s'ha de vestir, ni aquí, ni allà, ni en un palau, ni a la muntanya, ni a la platja. Cadascú ha d'aprendre a sentir-se bé allà on el destí l'hagi enviat, i ha de ser ell mateix qui dedueixi com guarnir-se, quina ha de ser la seva imatge, i com es vol mostrar als seus companys. A mi, allò que veig de la forma de ser dels altres, molt difícilment em farà mal. I com més intolerant sigui jo, més mal em farà la identitat dels altres.
A la meva manera, estimaré els altres, perquè qualsevol altra manera no seria meva. No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi, a mi. I si algú somriu, que sigui perquè així ho sent, i si algú està enfadat, que pugui cridar, i plorar i dir-ho, i faré el que pugui per ajudar-lo a trobar la pau. Però a cadascú, la seva cara, que no ha de ser ni de be, ni de súbdit, ni de deixeble, ni de resignació, ni de falsa modèstia. 
L'univers m'ha fet jo, perquè sigui a la meva manera com jo visqui i no a la manera dels qui dogmatitzen sobre gustos o estètiques. M'ha fet lliure, perquè no accepti mai deixar de ser-ho. M'ha atorgat la capacitat de dubtar, perquè no m'hagi d'empassar sense posar-les en dubte cap asseveració que no tingui clars els fonaments. El dubte és un tresor que no tenen els rucs, ni els bens, ni els serfs, ni les pedres. He après a escoltar-me a mi mateix i saber què trobo bell, encara que ningú més no ho trobi bell, què considero bo, encara que una immensa majoria ho trobi escandalós, i què vol dir ser lliure, encara que una bonior de persones espantades per la mort i per la pobresa no entenguin que ser lliure és no tenir por. 
A la meva manera, tractaré els demés; i la meva manera serà la de no ofendre ni per educar. L'ofensa és essencialment un eina de mala educació, una eina que deseduca i mou al mal. Odieu els vostres alumnes, i aprendran a odiar. Tracteu-los com a xifres, com a objectius, com a soldats que han d'obeir, i es convertiran en engranatges d'una maquinària inhumana, eficients i freds com els exèrcits més eficaços de formigues o llagostes. 
Algun dia cauran els vels, i aquesta repressió esperonada per la por serà vista com una llosa del passat. La tendresa és l'antídot contra l'animalitat, i l'empatia és el seu escut. La profunda limitació sàpiens ens mou sovint a analitzar l'humà a través de la garba d'una racionalitat utilitarista que esguerra qualsevol comprensió del que és l'ésser humà. Justifiquem massa vegades la humiliació i el menyspreu si són per a corregir, i no ens adonem que no podem corregir fent servir l'eina de l'error absolut. La religió, el sistema judicial, el sistema educatiu, la intel·lectualitat... estan amarades d'aquest error que té les seves arrels a l'arrogància intel·lectual. Només necessitem dues actituds inicials: respectar la llibertat i estimar; la resta són afegits o conseqüències espontànies d'aquestes dues actituds essencials.