Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 28, 2011

No som nosaltres, Benet, els qui hem escollit estar sols.

Amic Benet XVI, l'altre dia vas dir que el mal profund, arrelat a l'ésser humà i a la història, és la separació de déu; l'orgull pretensiós que tenim els humans d'actuar sols, deixant de banda déu; el poder que intentem posseir damunt de la vida, competint amb déu i ocupant el seu lloc; la supèrbia de decidir el que és bo i el que és dolent. Permet-me, si et plau, que et manifesti el meu desacord. En la meva modesta opinió, no hi ha més opció que actuar sols, perquè, a efectes pràctics, estem sols.

Davant l'arbitrarietat amb la qual un volcà, un terratrèmol o un càncer, actuen damunt les persones, independentment de si són més o menys bones, o de si demanen o no ajut a déu en les seves desgràcies, no ens queda més opció que treballar ben sols per aconseguir una vida millor pels nostres congèneres. L'opció d'esperar, sense fer res, que déu solucioni els nostres problemes, i la il·lusòria esperança que retroni la seva veu des del cel per dir-nos què és el que és bo i què és el que és dolent, no és una opció ni madura ni honesta. Hem rebut de l'evolució filogenètica la capacitat de comprendre, amb esforç i amb mètode, els mecanismes que governen els fenòmens que ens envolten. Aquesta és una capacitat que ens ha estat atorgada per la natura i que tenim l'obligació de fer servir, sense que ens tremoli el pols, al servei de la dignitat de les persones. Déu no ens regalarà la vacuna contra el càncer o la regeneració d'òrgans a partir de les propietats de les cèl·lules mares. Hem d'aprendre a controlar els mecanismes de la vida per a millorar-la. D'altra banda, en el nostre dia a dia, déu no baixarà a fer de jutge ni de legislador per a decidir quins comportaments cal prohibir i quins altres cal permetre dins les nostres societats; els estats que han pretès posar la suposada voluntat de déu dins dels seus codis civils i del seu sistema penal han esdevingut, i esdevenen, estats de terror i d'injustícia, on les persones no tenen llibertat per a pensar, per a crear, per a viure, per a decidir, i on la mort i la tortura són el pa de cada dia. Ningú no té el monopoli de la bondat i de la maldat dels actes. Ningú no té via directe amb un déu que, per ara, calla; i quan suposadament déu parla per boca d'il·luminats i de visionaris, la història s'encarrega de demostrar amb els esdeveniments que no era ell qui parlava per les seves boques. Imposar una moral és un acte de supèrbia descomunal. Fer-la complir amb violència, bo i excusant-se en el fet que suposadament és paraula de déu, és una forma perversa de prendre el nom de déu en va per a sotmetre les persones a visions de la vida subjectives i discutibles. L'ésser humà té l'obligació d'organitzar-se i de conviure en pau sense imposar una o una altra visió de la religiositat i de la moral a ningú. L'ésser humà ha de destriar els actes permesos i els prohibits no en funció de cap dogma religiós o cultural sinó aplicant els principis que procuren una societat lliure i digna, amb la vocació de procurar la felicitat per tots.

Enmig de l'aparent buidor de l'univers, l'única resposta coherent que té la persona humana és la decisió d'actuar amb maduresa i amb seny per posar les seves potencialitats al servei de la recerca del misteri des mecanismes que ens situen a l'atzar del salts quàntics. La comprensió d'aquests misteris és l'eina que ens permet millorar la vida. La veritat ens fa lliures. Estem sols davant d'aquests fenòmens, no pas per decisió nostre, i sols els hem de resoldre, perquè ningú més no ha fet acte de presència fins ara per ajudar-nos en aquest camp. Tenim l'obligació de destriar els actes bons dels dolents en funció de com afecten als qui ens envolten i al bé comú, i no pas seguint cap codi moral suposadament diví.

I el paradoxal és que, bo i el seu silenci, si déu existeix, no hi ha cap mena de separació entre ell i nosaltres. Ell ha permès un univers que després de quinze mil milions d'anys de canvis ens ha fet com som. Ell és responsable de la nostra intel·ligència, dels gens que ens empenyen a créixer i a expandir-nos, del nostre desig de felicitat, de l'anhel que ens mou a progressar i a ser lliures, de la capacitat de raonar i d'entendre la lògica dels fenòmens, de la possibilitat d'estimar sense por i en llibertat. Ell ha creat els nostres cossos tal com són: esclat de bellesa, estacions receptores de l'ordre extern, artistes creadors de models esclatants de llums, sons, colors, gustos i tactes, creadors de fantasies i de somnis. Ell ha procurat la capacitat que tenim d'imaginar. Ell ha establert el sexe i totes les seves variants; les còmodes i les incòmodes; les que s'emmotllen a la societat on brollen i les que converteixen els individus que les posseeixen en marginats socials. Déu no ha instituït els colors, sinó l'arc de Sant Martí. Déu no ha creat línies rectes, sinó corbes, punts, fronts d'ones, multiplicitat d'històries possibles en un univers quàntic i indeterminat. Déu va pensar en Picasso, en Brossa, en Voltaire, en el meu veí, en tu, en mi, i en tots els que vindran algun dia, abans que tot fos... El déu que viu en silenci fa que, amb el seu silenci, estiguem sols; no som nosaltres, Benet, els quí volem estar sols, és ell el qui calla; és ell que amb el seu silenci fa que no tinguem més opció que sortir-nos-en sols; ho deu voler així. Potser rere el silenci arribarà la seva veu, la veu de déu, però nosaltres ja haurem donat el primer pas, que és ser madurs, treballar amb les capacitats rebudes, i no tenir por, no tenir gens de por, perquè, malgrat tot, l'existència és bellíssima i l'agraïm amb tot el nostre ésser.

Monday, December 26, 2011

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

 El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ
“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.
Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.
La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir). 
.
.

Friday, December 23, 2011

Ja no hi haurà nits més llargues

Feliç festa d'Apolo, d'Helios, de Mitra! Feliç dia del naixement del sol invicte! Felices Saturnàlies! Temps d'alliberament dels esclaus, i de la festa de les llums a la nit més llarga! Feliç naixement de Frey, el déu del nord, del sol naixent, de la pluja i de la fertilitat!
Guarniu l'Yggdrasil, l'arbre de l'univers i empleneu el capvespre de tendresa! Feliç adveniment de Huitzilopochtili! Feliç renaixement d'Inti! Feliç Capac Raymi! Feliç naixement de Jesús, fill de Déu! Bon Nadal! Feliços dies a totes les persones de bona voluntat de qualsevol mitologia o pensament!

Arreu del món, la mitologia tradueix la metàfora natural de la nit més llarga en la victòria del bé damunt del mal. A partir d'aquesta nit, totes les nits que vindran aniran minvant, i la llum vencerà la foscor.
Generacions de ments creadores, àvides d'històries de llum i de felicitat, han contribuït a enriquir l'imaginari col·lectiu de l'ésser humà que busca rere els plecs de l'existència una escletxa que li confirmi que l'amor vencerà, que tendim vers allò que més ens atrau malgrat que no ho sapiguem: l'amor d'algú, d'alguna realitat que és algú, i que està per damunt de les nostres limitacions; algú, o alguna cosa que és algú, que ens confirmi que l'horror del mal no té l'última paraula, i que arribarà una nit que no creixerà més; la nit més llarga a partir de la qual totes les nits s'agenollaran davant la llum creixent.

Desitjo a tothom uns dies entranyables en els quals us retrobeu amb el vostre jo genuí, el que va arribar fa molts i molts anys i que continua existint més o menys amagat segons cada cas. Aquest jo és el que ha d'agafar les regnes de les nostres vides i les ha d'empènyer-les vers la senzillesa de la llum.
Que passeu bones festes!

Wednesday, December 21, 2011

Vindrà un dia en què descobrirem que ho tenim tot a l'abast. Homenatge al mestre. Anunci de Campofrío.



Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que el futur ens presentarà una albada nova; i haurem après la lliçó de viure, i serem capaços de gaudir com infants, sense endeutar-nos ni ambicionar fum.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que ja haurà passat tot, i en mirar el mar, veurem el mar i prou, sense preocupacions ni angoixes; i al paladar hi tindrem el gust de la sal, i a la pell el tast del sol, i el rellotge estarà aturat, i ens adormirem a la sorra, en un racó proper de la costa nostra, ben lluny dels paradisos falsejats dels paquets turístics.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, en què els amics allunyats tornaran, i serem capaços de riure amb les desgràcies, ens arraparem a l'essencial i descobrirem que allò que buscàvem a les fantasies, ho tenim al costat, i que sempre ho hem tingut al costat.
Vindrà un dia en què la por s'esvairà, i en què sense tenir res ho tindrem tot.

Nosaltres, encara que no ho sembli, podem decidir quan volem que arribi aquest dia. Només cal obrir les mans i deixar escapar allò que no ens cal i que se'ns enganxa com una melmelada adorable i llefiscosa. Deixem marxar la melmelada, rentem-nos les mans i agafem l'aigua més pura, la fruita dels arbres, la tarda de poble, el sobretaula d'agost, la vesprada de diumenge, el bosc proper, la muntanya sagrada, la posta única i irrepetible dels turons dels afores, els jocs dels infants, la xerrada dels avis, el dòmino, les cartes, les havaneres, les caramelles, els castells, els dracs, els dimonis, les sardanes, el mercat, la competició per veure qui descobreix caps més grossos, fer-la petar sense fer res, arreglar el món i riure'ns d'haver pensat que l'arreglàvem...

Monday, December 19, 2011

Sobre el plaer de la feina asserenada, o allò que un dia vaig decidir damunt d'un diposit de ClH

Evitar la pressa.
Gaudi del plaer de fer la feina amb calma.
El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és altre que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
Recordo una entrevista de feina als estibadors de la zona franca en una època en què jugava a daus amb el destí i enviava currículums a tallers dels Monegros, a fàbriques de paper de Creta, a corporacions nord-americanes, o a indústries de Huelva.  L'accelerat que em va entrevistar em va preguntar si em considerava capaç de fer tres o quatre feines alhora. M'ho preguntava mentre atenia dues trucades de telèfon alhora, i mentre a fora del barracó on fèiem l'entrevista sonava l'estridència d'una grua que carregava contenidors des d'un vaixell de color groc canari. Li vaig respondre que per fer les coses bé, primer se n'havia de fer una, i després l'altra. Va apuntar la porta amb el dit i em va fer adéu amb la mà mentre continuava xerrant pels dos telèfons. Tot això va succeir poc abans que passés tres mesos a Madrid, en una empresa molt important de paper reciclat on, un dia, dalt d'un diposit de ClH vaig decidir que havia de dedicar-me a escriure, que la meva vida havia de ser ensenyar i escriure. Pensar i escriure. No hi feia res que mai no publiqués; però calia escriure. A sota meu, hi havia tones de ClH, capaces de disoldre'm i de fer-me desaparèixer. La meva mort, per a l'empresa, hauria suposat una petita molèstia, una despesa en flors, alguna indemnització a la família i carretades d'hipocresia funerària: protocol, saber estar, correcció social, mentida que cobriria una profunda indiferència. ¿Què es podia esperar d'algú que va pronunciar “Si el jefe de producción se estresa i se muere de un infarto se pone a otro en su lugar, que tenemos miles de candidatos deseando ser jefes de producción. Si se tiene que morir de estrés, que se muera, pero que no deje de cumplir con los niveles de producción”? Us prometo que la frase és literal; no l'he llegida a cap novel·la. 
I tota aquesta explicació biogràfica ha sortit quan he començat a parlar just del contrari.
D'evitar la pressa.
De gaudir del plaer de fer la feina amb calma.
El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és cap més que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.
I creure que el poc que fem és tan genuí, tan sincer i tan gran, que pot canviar el curs de la història humana.
I sentir que allò que fem té guspireigs de pols d'estels, fimbrament d'eternitat, misteri del cosmos. Adonar-nos que toquem el fons de la font dels cors, que agitem les seves aigües identitàries, i que reflectim damunt dels seus ròdols, que s'eixamplen, la llum de les estrelles més brillants.
.

Saturday, December 17, 2011

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?


Navegant per youtube m'he trobat aquest entranyable instant de poble, en què un vaixell de Grècia se m'endú 
vers rutes mai recorregudes per traçar un mapa inèdit en una existència que de continu ofereix
continents per descobrir i persones per estimar.
 .
.
¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

“A ningú anomeneu guia, perquè un de sol, que està al cel, ha de ser el vostre guia; a ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare”

Va dir el seu mestre; i ells es fan dir guies, monsenyors, eminències, pares, padres, paters, papes...

“No podeu servir a déu i el diner...”

Va dir el seu mestre. I ells han classificat les persones pel diner, han fet escombrar als pobres a les escoles que ells dirigien pels rics, han negociat, han invertit, han especulat, han engegat guerres disfressades de santedat amb obscurs interessos econòmics i polítics, han gaudit de grans banquets amb els rics, els poderosos, els prínceps i els reis. Han beneït els rics i les riqueses i han predicat una fe que serveix el diner i que el fa honorable i sagrat.

“Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la teva invitació i ja tindries la teva recompensa, Més aviat, quan facis un banquet , convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”

Va dir el seu mestre. Però ells han nomenat prínceps de l'església, i han fet que aquests prínceps bategin els fills del reis, dels prínceps i dels rics del món. Ells han parat taula als amos del poder i de la fama; han reservat les catedrals per a casar els aristòcrates; han associat virtut amb poder i amb govern.

“Per què em dieu bo? “ va dir el seu mestre. “bo només ho és déu...” va insistir. Però ells han predicat que el seu mestre és déu i que qui no creu en ell està condemnat. S'han enfrontat entre ells per a esbrinar si el seu mestre, que diuen que és déu, són tres persones, o una, i quina mena de natura té, si human o divina... mentre s'oblidaven d'estimar-se i de transformar el món.

“Estimeu-vos els uns als altres” va dir el seu mestre. I segurament aquest és el camí, però ells no són els guies, segur que no.
.
.

Friday, December 16, 2011

Bossom de Higgs. Gairebé gairebé... ja el tenim aquí!

NEURONA
GNU General Public Licence  pàgina de descripció


Ho van dir al CERN el 13 de desembre. El bossom de Higgs és a frec. Això s'acosta. Gairebé ja és aquí. Hi ha, de fet, un 99% de possibilitats que ja sigui aquí; que ja l'hagin trobat.
Dos experiments independents arriben a uns valors de massa del bossom de Higgs molt similars. Els resultats del detector Atles descriuen un bossom de Higgs amb una massa de 126 gigaelectronvolts. Els del detector CMS, vaticinen 124 gigaelectronvolts. Totes dues màquines mostren un 99% de possibilitats del fet que allò que s'hagi trobat en fer xocar protons siguin les restes del bossom de Higgs. 
El bossom de Higgs no es pot detectar directament, ja que és una partícula efímera, que es desintegra de seguida i que es converteix en altres partícules. Són aquestes partícules les que delaten la seva existència; però cal repetir l'experiment per augmentar la probabilitat. El fet de poder dir que s'ha trobat el bossom de Higgs depèn d'equacions de probabilitat.

La existència del bossom de Higgs permetrà evitar que la teoria que avui dia explica l'univers (forces, partícules, origen...) deixi de ser vàlida.

El món que veiem, el model que crea la nostra ment, es forma en funció d'un ordre extern fet d'energia. Energia que a cops es presenta en forma de massa; conglomerat de molècules formades per àtoms; cada àtom està fet de buit principalment i també de partícules subatòmiques (protons, neutrons, electrons). 
Del xoc entre les partícules del àtom, neixen una bonior de partícules que al nostre univers juguen papers diferents: transmissió de la força, creació de la massa, etc. Són partícules que sempre hi són, perquè neixen i moren de continu, i que vénen a ser la trama del tot. I així, tot es fa a partir de les partícules efímeres, inimaginablement petites i sense forma, però amb uns valors indeterminats, que dins el seu ventall de possibilitats, i seguint un ordre, creen tot allò que és gran i que veiem, toquem i sentim: les ratlles de la pell de les zebres, el rostre d'un infant, les cadenes d'ADN, les neurones, les galàxies, el cervell, que crea el pensament...
.
.

Monday, December 12, 2011

Si no m'estimes tu, i la Vall d'Horta. El Marquet de la Roca. La pujada a Coll d'Eres. El temple.


Si no m'estimes tu, m'estimaran les fulles,
que cobertes de blanc, dobleguen els brancams;
i m'abraçarà el vent, amb el fred de l'hivern,
que corrent entre els arbres, gemegarà el seu cant.

Si no m'estimes tu, m'estimarà la neu,
i guarnirà el meu cos, amb goig apassionat;
descobriré en la terra, aquell amor de déu,
que s'entrega i m'estima, com mai ningú ha estimat.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les aus,
que travessen el cel, volant a l'horitzó;
m'endinsaré en el bosc, faré camins i caus,
descobriré els secrets perduts dins l'espessor.

Si no m'estimes tu, ho farà la natura,
allà on la mà de l'home, no hagi posat un preu;
m'alimentarà el glaç, i beuré l'aigua pura
de les fonts cristal·lines que entrega el Pirineu.

Si no m'estimes tu, seré l'amic del llop,
i fugiré pels prats, buscant la llibertat;
m'alçarà la rosada, i em deixarà ben xop,
i em sentiré joiós de viure enamorat.

Si no m'estimes tu, descobriré racons,
on la visió m'albira, l'olor d'eternitat;
i esperaré la nit, com qui espera un company,
i la rebré amb el goig de qui sempre ha estimat.


De Terrassa a Castellar, i de Castellar a Sant Llorenç Savall. Abans, doncs, d'arribar a Sant Llorenç Savall, i a mà esquerra de la carretera, hi trobem la Vall d'Horta; i a la Vall d'Horta, el Marquet de la Roca, on fa alguns mesos (potser anys) hi vaig llegir aquest poema d'adolescència en una trobada entranyable de poesia. Recordo haver escrit aquest poema tornant d'Andorra, en una època en què el Massís de Sant Llorenç era com una mena de temple on em retrobava amb la meva essència. De fet, encara ho és.
Des del Marquet, i en direcció a ponent, ens podem enfilar a la muntanya, i descobrir, cada vegada més evidents, paisatges prehistòrics. 
Passant per davant de la Cova Simanya, arribem a Coll d'Eres, als peus del Montcau; i els esperits dels ancestres de centenars de milers d'anys enrere, de quan l'ésser humà i la natura neixein i morien junts, ens donen la benvinguda.












Friday, December 9, 2011

Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?
D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.
Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"
Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.




















Tuesday, December 6, 2011

Quan els victorians disfressats de "progres" escombren el sexe i la nuesa al calaix del prohibit. Doble moral. Pujada de la prostitució.

Hi ha alguna cosa que no va en la manera com l'individu Homo sapiens viu la seva sexualitat. 
Al 2008, el 27% dels individus masculins de l'estat espanyol que tenen entre 18 i 48 anys asseguraven haver estat clients d'una prostituta alguna vegada a la seva vida. Al 2009, la xifra va pujar fins al 32%. I al 2011, va arribar a un 39%.
D'altra banda, un cert moralisme de doble rostre ha crescut sorprenentment a les televisions; un moralisme amb profundes contradiccions, que no superarien amb brillantor cap anàlisi psicològic. La visió dels culs, dels pits, i d'altres parts de l'anatomia, es prohibeixen a l'horari anomenat infantil; greu error, ja que l'infant hauria d'assumir el cos nu com una part més de la natura humana en comptes d'enviar-lo al calaix de les imatges reprimides; tot allò que prohibim adquireix una força morbosa desproporcionada. En canvi, en aquest mateix horari, es permeten humiliacions a famosos, a familiars de famosos, debats vergonyosos en els quals el torn de paraula es trepitja contínuament, morts, assassinats, violència, programes en què un xicot envoltat de noies escull la que més li agrada mitjançant cites i entrevistes i en funció no ja de la seva integritat humana sinó del que és pur atractiu físic. En aquest horari (anomenat protegit) proliferen les xafarderies cruels, les publicitats falses i consumistes que s'inventen falses necessitats i falsos valors... I ai! la pseudoperiodista de guàrdia demana perdó perquè en horari infantil ha pronunciat el mot “merda”, i després de demanar perdó menysprea, com si res i fins a la mèdula, l'exnòvia de l'exmarit d'una cantant retirada perquè porta un vestit que segons ella s'hauria de prohibir de totes totes.
I els bordells s'emplenen de persones força respectuoses amb l'horari infantil; persones que de petites mai, o gairebé mai, no van veure un cul per la tele; persones que tenen la vida configurada en calaixos; i al calaix de la morbositat, del prohibit, del clandestí, malauradament, hi oculten realitats que haurien d'estar al calaix de la natura, de la llibertat, de la felicitat, de la llum més neta i més pura del dia. Algú els va enganyar obligant-los a desar els culs i els pits i les cames i els braços i els mots lliures i la creativitat i la fantasia i tantes realitats naturals bellíssimes al calaix equivocat, per culpa d'un moralisme que es proclama laic però que té les seves arrels clavades al més profund de la mitologia arcaica.
¿Quantes vegades no hem sentit dir “ha perdut la innocència!” quan una criatura manifesta que ja sap qui són els reis, o que ja sap d'on vénen els nens? ¡Com si comprendre els mecanismes de la realitat impliqués perdre la innocència! Qui etziba aquestes expressions, en el fons, creu que l'existència és culpable o corrupta. La sexualitat lliure, compromesa amb les seves conseqüències, és un reflex de la innocència i de la bellesa de la natura; com innocent és el cos nu, i la veritat, i el fang de la terra, i els bassals, i la fantasia, i la creativitat, i la curiositat, i totes aquelles potencialitats humanes que la repressió ancestral vesteix de culpa i de foscor.
L'èxit econòmic de la prostitució ens diu que alguna cosa no va bé en la nostra manera de viure la sexualitat; tenim normes morals i legals fonamentades en pors arcaiques i en instints violents de possessió de l'altre; limitacions de l'època en què la ciència i la tecnologia encara no ens permetien planificar amb seny la reproducció.
No és fàcil deslliurar-se d'aquest corrent arcaic sense caure en la manca de valors, que tant necessitem. Però, bo i proclamant els valors com a estendard, cal superar aquesta doble moral, aquest voler semblar "progres" i ser més carques que la Reina Victòria, aquest joc ocult a favor de la corda de l'inconscient que es tensa i que dibuixa un món maniqueu de princeses i de putes, de Disney i de Play Boy. Cal que substituïm la repressió per la llibertat, la foscor per la llum, la mentida per la veritat, la imposició per la tolerància; cal que la nuesa deixi de ser un pecat o un tabú i que sigui assumida com una realitat natural i innocent. Cal que la sexualitat natural es contempli com una realitat tan lliure i tan innocent que la prostitució no tingui raó de ser; i cal que l'amor entre les persones sigui de debò, que no obeeixi a interessos econòmics, sexuals o materials. 
Vist com és l'individu Homo sapiens, i com són les societats que forma, tot això no serà fàcil; però jo hi confio.
.

Monday, December 5, 2011

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.
 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.
 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.
 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.
 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.
 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs
 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.


 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.
 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.
 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.