Amb el ritme dels humans, faig el camí;
rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix
A poc a poc, faig la pregària del meu joc
d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.
La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,
fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.
Tot es desperta, mai no he entès on és el crit
de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.
Pausadament treballo amb calma per mirar
de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,
si s’enriolen, o si el plor atura l’alè
tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.
Soc capità del meu trepig, del meu batec,
escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,
vull veure els llums de les onades cap al sud
mentre agraeixo tants tresors com he rebut.
J.S.

Oh capità, mon capità!.
ReplyDeleteÉs molt difícil ser “capità del teu trepig”, com ho és el lliure albir, però en aquest poema ho aconsegueixes.
ReplyDeleteCert. En el fons, el poema és la reivindicació de la lentitud; de la necessitat de fer les coses amb calma, com quan fas un bon rostit, un fricandó, un rissotto... Lentitud, calma, gaudi... El poema el vaig escriure després que algú intentés apressar-me per una feina; a aquesta persona li dec el poema. Té un petit error que a causa de la espontaneïtat en escriure'l se'm va passar, i és la repetició de la paraula "goig", i algun signe de puntuació que falta. Un dia d'aquest potser ho arreglo; sense pressa.
ReplyDelete