La meva droga

La meva droga és el blau

del cel i les muntanyes,

els cims, la neu, l'aroma

més pur dels Pirineus.

El sol, l'amic fidel,

que amb goig em besa el rostre.

No tinc cap més anhel

ni cerco cap més món.

La vida és contemplar,

el sol quan ja se'ns mor.

Escoltant el silenci,

el vent, i la grandesa

d'un temple sota el zènit,

ennegrint-se amb estrelles,

i el bosc, pujant al cim,

sens límit ni final.

Quan sigui fosc veuré

els fars, i la gelada

escorça que afaiçona

el mirall d'un llac perdut.

Ho observaré, tornant-me

misteri amb la natura.

No tinc cap més obsessió,

no hi ha plaer més potent.

No xuclaré mortals

beuratges consumistes,

costums que xuclen bords

fulgències amagades.

Ni lluitaré per vanes

cadenes valuoses,

volaré cap al nord

sagrat del meu país.

No m'enduré diplomes,

prestigi, o advertències;

viuré vestit de vent,

d'il·lusió i de misteri.

I m'ajuntaré amb els brots

més tendres de les plantes

que creixen allà on mai

cap ull no ha reposat.

I potser un dolç dormir

em farà somniar que neixo,

i el raig més matiner,

la pell m'amoixarà.

Veuré tanta veritat

donant forma a la Terra,

que moriré ben viu,

i dormiré feliç.

J.S.