tag:blogger.com,1999:blog-41700023489555171562024-02-11T15:21:01.400-07:00NUESA LITERÀRIA Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.Unknownnoreply@blogger.comBlogger1731125tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-15098674020408597822024-02-11T15:10:00.007-07:002024-02-11T15:20:29.410-07:00No fem res per que ells admirin res.<iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/iE01ow_oH7g?si=BiDzPe-w7uWfsJ9m" title="YouTube video player" width="560"></iframe>
<p><br /></p><p><span style="font-size: large;">La vida és l'art de construir la vida malgrat les inseguretats. Construir la vida. Lluitar per la vida. Lluitar. Vèncer en batalles privades que ningú no aplaudirà. Fer allò que sentim no pas perquè algú ho aprovi o ens admiri, sinó perquè quan ho fem sabem que som on hem de ser, i que tot té sentit. I aquells que no ho comprenen que es quedin amb la boca oberta, els ulls mig aclucats, rient, badallant, o rabiant; no n'han de fer res, ni fem res per que ells admirin res. Per admirar, cal comprendre; i quan no es comprèn i es viu de l'ego, només els surt atacar.</span></p><p><span style="font-size: large;">Recordo que el metge després de l'ictus em va dir que tot el que no aconseguís tornar a fer amb les mans en sis mesos ho podia donar per perdut per sempre. Sis mesos després, no podia puntejar amb la guitarra; no sentia les cançons quan les interpretava; no atinava amb el piano... vaig sopesar deixar-ho estar per sempre, acceptar la pèrdua, assumir que tot comença i s'acaba... però vaig continuar intentant tocar i cantar com abans. Ho vaig continuar intentant un any després, i un any i mig després, i vaig continuar millorant. Avui, tot just fa una estona, dos anys i mig després, he tocat igual com abans de l'ictus, al mateix nivell, amb la mateixa velocitat, i he notat que tornava l'espontaneitat perduda, que els dits anaven sols on ells sabien que havien d'anar mentre jo em podia concentrar en cantar sense haver de pensar on els posava; com abans. Vaig fer bé de no fer cas al metge. Vaig fer bé de continuar-ho intentant. </span></p><p><span style="font-size: large;">Encara tinc seqüeles; però la guitarra ha tornat; i continuaré lluitant; em sento viu; i m'alegro tant de no haver fet cas dels cendrosos: del metge que em va dir que tot el que no recuperés en sis mesos estava perdut, però també dels cendrosos d'abans i de sempre, del qui un dia em va dir que no pengés videos tocant i cantant a instagram perquè era exposar-se massa, de l'altre que em va dir que no era propi d'algú de la meva posició tocar amb la guitarra; d'un altre que simplement se'n reia de mi sense explicar-me perquè, un paio incapaç de seguir el ritme amb les mans, ni de cantar a la dutxa perquè li feia vergonya, i que em pretenia convèncer que cantar era motiu de sentir vergonya si no és que et pagaven una morterada o eres famós; i recordo un altre que deia que era normal cantar si eres el Pavarotti, però que si no havies d'estar calladet. Tots aquests tristos éssers de qui he après tant, encara no canten, ni toquen cap instrument, ni senten el que jo sento quan canto, i són d'aquells que van dient que a la vida la felicitat no existeix, que hi ha moments... D'ells he après com n'és d'important no fer cas dels imbècils (no és un insult, és el que són els que donen consells sobre allò que no comprenen), és molt important atrevir-se a fer allò que saps que forma part de la teva vida, i atrevir-se a deixar enrere els perfectes que no creuen en la felicitat i que se'n riuen del que no entenen.</span></p><p><span style="font-size: large;">Si els hagués fet cas, m'hauria perdut l'actuació al Gypsy Wagon, o amb el Mickey McConell, no hauria participat a la trobada de cantautors de la Torre de Piles, ni l'hauria guanyada, ni hauria cantat a La Fada ignorant d'Andorra, ni a tants racons de platja tantes vegades, ni hauria fet tantes cançons... i després de l'ictus... hauria donat per perdut un tresor que he tornat a recuperar i que és tan senzill i gran alhora de fer com agafar una guitarra i sentir que te'n vas del món, que ets intensament feliç, que el temps s'atura, que la vida continua.</span></p><p><span style="font-size: large;">No feu cas dels imbècils, de debò; que deuen ser bona gent, però pobres, són imbècils; no saben viure, i el que és pitjor, pretenen coaccionar-te perquè et reprimeixis com fan ells. Un d'ells, una vegada, em va parlar dels hotels en els quals s'allotjava gràcies a la feina que tenia, dels països als quals viatjava... i que aquesta feina tan privilegiada que tenia feia que ell mai no fes les coses que jo feia, les quals li causaven vergonya aliena. Com pots explicar-li res a una persona així... seria com parlar dels efectes de la combinació de colors a algú que no hi veu, i el que és pitjor, que no sap que no hi veu. Tampoc no li pots dir que és imbècil, perquè li faries mal, i tampoc no l'ajudaries en res. El millor és fer la teva, continuar lluitant per viure com saps que has de viure, continuar gaudint amb el que et fa gaudir fins al punt de perdre el món de vista, continuar lluitant per la vida, i encomanar als més joves l'amor per la vida i per la llibertat.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-76190381858941954722024-01-28T05:53:00.002-07:002024-01-28T06:50:12.072-07:00La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida.<div style="text-align: center;"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/zwl_CWwep2A?si=Yv_aBWzTAvFPdsn7" title="YouTube video player" width="560"></iframe></div>
<p><span style="color: #20124d; font-size: large;"><br /></span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Una guitarra, una petita taverna, potser un jardí on els migdies de primavera hi entra el sol, potser una platja, una petita cala, i tres o quatre persones amb qui t'hi avinguis... Res millor per cantar a cor què vols tot allò que et surti de dins. La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida, com un brindis, com una pregària.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Hi ha massa gent que sent a parlar de cantar i, per molt que ho dissimuli, no ho veuen així; escolten els mots "guitarra", "cançó", "piano", i de seguida ho relacionen amb fama, èxit, triomf, fans, diners, indústria... Són pobre gent que no han descobert l'autèntic sentit de cantar amb un grapat d'amics, de compartir estones de música, de temps i vivències, d'intimitat, tendresa i misteri... Són la gent que diu pestes dels qui no toquen o canten amb la perfecció que segons ells és necessària per fer música; potser perquè per a ells, la música és només un instrument que els serveix per enaltir el propi ego, per satisfer necessitats narcisistes no confessades, per sentir-se membres d'una elit, per aconseguir ser admirats, o per guanyar diners i assolir la riquesa. Per a ells, és fonamental la idea de "competir"; els he escoltat sovint l'expressió: "amb aquest no puc competir" quan es topen amb un cantant que segons ells ho fa més bé que ells, com si cantar fos un partit de tenis o de futbol. No han entès res, i mai no reconeixeran que no entenen res, perquè per ells ser considerats "entesos" és més important que el mateix fet de fer música.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">De totes les realitats que estic recuperant després de l'ictus, una de les que em fa més feliç és la música. He tingut el privilegi d'aprendre dues vegades a tocar mínimament la guitarra i el piano: la primera vegada de la meva vida, fou des de petit i sense gaires mestres; i la segona vegada, quan n'he après de nou després de l'ictus. L'avantatge de perdre alguna realitat que estimes és que pots gaudir del gust de tornar-la a guanyar. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">I de nou, com abans de l'ictus, com abans del resetejament del sistema operatiu intracraneal, no trobo més plaer que els petits racons de bosc o de mar, o els dels petits bars ombrívols, amb dos o tres persones que proposen aquesta o aquella altra cançó i que canten amb tu; o amb els teus fills quan et sorprenen i canten al teu costat i et proposen melodies i et recorden moments passats en què van cantar amb tu, com el dia que vam pujar a la Mola de nit, o al costat de la Torre de Piles a la trobada de cantautors, o a la cuina de casa quan els cantava mentre sopaven.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">La música és això; un camí per viure més intensament; un llenguatge humà heretat dels nostres avantpassats des de la nit dels temps, les cançons que venen de segles enrere, i les cançons noves que fem i que hem fet, les que hem après dels avis i les àvies; és com un sagrament que ens mou a aturar la voràgine de la competició i de l'egocentrisme i ens uneix els uns als altres amb el moment i l'espai que vivim, amb el paisatge les flaires i els colors.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Al costat de tot això, hi ha els referents; els valents que viuen de la música no consumista, fidels a un estil que estimen i que fan estimar. Res fa estimar més la música que veure algú que l'estima tant que arriba a viure d'ella, fidel a una manera d'entendre-la profundament lligada a una realitat impossible de descriure amb mots. Estic pensant, per exemple, en l'univers musical de Sívia Pérez Cruz, en la fusió de sons i ritmes que representa la feina que fa i que tancant els ulls em transporta a paisatges i vivències estimadíssimes. I podria parlar també del folk irlandès, de Shane MacGowan, de Mickey MacConnell... Diria noms, estils, èpoques, cultures diverses... i no acabaria mai. Però més enllà dels referents, la música viu a casa, al poble, amb els amics, amb les persones que estimes, lluny de les mentides de la fama i les falses glòries.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-33744899551066124482024-01-24T08:38:00.003-07:002024-01-24T11:32:04.412-07:00Perquè he vist la mort de prop<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUEDFXP4U3TOQFeZoRyCynSkynRmFYkYheHjlvUaD7h-mz8OHtOnqtqjBqodMyW98GN-JVQp0T0COH9LaxMGsPgI5PNjXZkNNDQ8mTSxbPP6l_svxNctVDfk6EJv5gFDpSDaR9Y-G714DAlD6Ag9OBLXgLw10a4jxtLIYNolT2SDUv9b7X7GwPJmRE9h4/s4608/daniel-jensen-NMk1Vggt2hg-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3072" data-original-width="4608" height="426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUEDFXP4U3TOQFeZoRyCynSkynRmFYkYheHjlvUaD7h-mz8OHtOnqtqjBqodMyW98GN-JVQp0T0COH9LaxMGsPgI5PNjXZkNNDQ8mTSxbPP6l_svxNctVDfk6EJv5gFDpSDaR9Y-G714DAlD6Ag9OBLXgLw10a4jxtLIYNolT2SDUv9b7X7GwPJmRE9h4/w640-h426/daniel-jensen-NMk1Vggt2hg-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /> <p></p><p>(No és una metàfora) <br /></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: large;">He vist la mort de prop, com el nen que es topa de cara amb
l’infermer que ve a posar-li la injecció perquè ja és l’hora,
com el botxí que saluda amb cortesia el condemnat abans
d’endur-se’l, com tants que l’han vist quan tocava veure-la i
se n’han anat amb ella.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">A mi, no se’m va
endur, però bé que ho va intentar, i em va mirar de fit a fit, i
fins i tot em va somriure; ja tenia la seva mà a la meva espatlla.
“Què noi? Anem-hi?” em va dir, “Encara no” li vaig respondre
jo “No estic a punt; tot i que em pensava que sí, el fet és que
no creia en tu. I ara, en veure’t aquí, tan real, veig que no
estic a punt” li vaig insistir.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Ella reia sarcàsticament, i per més inri m’anava recordant totes les vegades en què
m’havia indisposat amb ella. “Què et pensaves? Què allò que
vas fer et sortiria de franc? Tot té un preu!” Em va dir cruel. Li
vaig respondre que jo no em pensava res, i també vaig ser una mica
agosarat, i li vaig dir que se m’endugués si ella, la mort, entesa
i endevinadora com era, sabia que en el meu hipotètic futur cas de
sobreviure li’n tornava a fer alguna de bona. No volia sobreviure
si no era amb la garantia de dur una vida com calia dur-la.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">“Futur? Si no en
tens! T’estàs morint! I és el meu moment! Què et pensaves?” em
va dir, cruel i contundent. I jo li vaig respondre:</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">“Això no ho saps
ni tu! Que dominis la situació molt més que jo no et fa omnipotent!
És un altre qui ha de decidir les coses; ni tu ni jo, un altre. I
mantinc el que he dit: anem on vulguis si el fet de sobreviure no
m’ha de convertir en algú millor”
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">En veure’m tan
segur, va fer un pas enrere, i em va dir: “Vaig a fer un cafè i a
esperar noves ordres! Gaudeix dels teus minuts, a tot estirar, de les
teves hores! Seré per aquí a prop.”</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Quan em va haver dit
això, va arribar l’ambulància i va confirmar l’ictus. Jo no
podia parlar, però el pensament el tenia clar. De sort, que quan
parlava amb la mort ho feia amb el pensament i prou; sense cordes vocals.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Se’m va endur
l’ambulància, i al llarg de les hores següents no es va repetir
cap altre ictus. De moment era viu. Però al llarg de tot el dia, el
llenguatge que sortia de la meva boca quan pretenia dir una frase
simple, no era comprensible per als humans.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Em vaig adormir, i
en despertar-me al cap d’unes hores, abans no arribés cap
infermer, vaig fer pràctiques tot sol sobre com es parla. Vaig
provar en anglès, en català, en castellà; i els mots em van sortir
clars; ja em podia comunicar.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Vaig trigar encara
uns dies a no tenir períodes d’afàsia greus que anaven i venien.
Els meus companys de departament van ser testimonis d’una trucada
meva en plena afàsia. Vaig trigar uns dies a recordar com funcionava
el mòbil i l’ordinador; i uns dies més a recordar totes les
contrasenyes de la meva vida. Vaig trigar dos anys encara a tocar la
guitarra amb relativa normalitat. I encara hi ha aspectes mentals que
estan tornant.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">La mort fou la que
no va tornar més; crec que li van dir que es fes enrere; els devia
convèncer la meva obstinació.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Mantinc el que li
vaig dir a la mort: només vull viure si és vivint com jo vull
viure. No difereix gaire a com era jo abans, però alhora difereix
del tot.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">He vist la mort de
prop i sé quina cara fa, i encara pitjor, sé quina cara fan aquells
que estimo tant quan la mort em ve a buscar a mi.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Això ha fet que
hagin caigut els falsos mites, les religions, falses; les angoixes,
falses; els raonaments lògics esquelètics i orfes de carn i
d’esperit; el judicis massa lleugers a persones que no hem de
jutjar; les falses consideracions a perepunyetes que encara no han
vist la cara de la mort, o que l'han vist, però no han parlat amb ella.
Detecto els perepunyetes amb una llambregada ràpida; ara diuen això,
demà ho diuen d’una altra manera; i l’únic que canvia entre l'ara
i el demà és l’interès de cada moment. Ara s’enfaden amb algú, perquè és més alt i ells són més baixos; ara critiquen l’altre
perquè és més guapo i té més seguidors; però mai, mai...
consideren que l’error és propi... i mai, mai, comprenen els
altres si els altres fan disminuir un bri el seu benestar... I
sempre, sempre... fan culpables els altres del bé del qual no poden
gaudir; un bé que sempre veuen més enllà d’on es troben.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Perquè he vist la
mort de prop, encaro la vida cap endavant, a ritme del camí que vull
seguir; obsedint-me en gaudir un present intens. Qui no segueix el camí que vol de debò seguir no és lliure.</span></p>
Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-1962955907060136812024-01-20T08:29:00.005-07:002024-01-20T08:29:55.479-07:00Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6bVfEciLmFp3njc31ZZXbSCGyAar_ELkvCip1dY28W4s0ZWgtYtFqZKIwn1ofGWSRsvozD6ojzB4SrTKeW0TL1GS_RWyRoCKtkYJD4T2V-BrGZtUXVLeXtXdEnPpLwdhQezkCSymLvUTuml5usQtM4U1bc7ZGP52FSamVR6U-xIWAui-ppZlVl0RmDH4/s1024/oliver%20sacks.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="898" data-original-width="1024" height="562" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6bVfEciLmFp3njc31ZZXbSCGyAar_ELkvCip1dY28W4s0ZWgtYtFqZKIwn1ofGWSRsvozD6ojzB4SrTKeW0TL1GS_RWyRoCKtkYJD4T2V-BrGZtUXVLeXtXdEnPpLwdhQezkCSymLvUTuml5usQtM4U1bc7ZGP52FSamVR6U-xIWAui-ppZlVl0RmDH4/w640-h562/oliver%20sacks.jpg" width="640" /></a></div><br /><p><br /></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-64587650791458703532024-01-19T09:10:00.006-07:002024-01-19T09:19:54.477-07:00Jo mai, mai... he castigat els meus fills<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjw1R8uwNoITSCk_GMF1S6xjlQolYX1qkLG3TC5F2wV0ndnqWhQ6iDFXR1OdoA4icxBtK9XKNuRYNBnL1OuNkEhaPfGqXdA5vBaCRhO6jdH4h3lEQBJfaA3-H4SCGY1iIMb3Lt__sJCoenZo5WhbK5pf3UpK7UE14iRfOYi5fvU2ln-kn4Op9bCdb1GW7E/s3690/loren-cutler-XfuJEG4K2OA-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2463" data-original-width="3690" height="428" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjw1R8uwNoITSCk_GMF1S6xjlQolYX1qkLG3TC5F2wV0ndnqWhQ6iDFXR1OdoA4icxBtK9XKNuRYNBnL1OuNkEhaPfGqXdA5vBaCRhO6jdH4h3lEQBJfaA3-H4SCGY1iIMb3Lt__sJCoenZo5WhbK5pf3UpK7UE14iRfOYi5fvU2ln-kn4Op9bCdb1GW7E/w640-h428/loren-cutler-XfuJEG4K2OA-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: x-large;">Pensant, pensant... m’adono que... Jo mai mai... he castigat els
meus fills; ni una sola vegada. Sempre he considerat que quan han fet
alguna cosa malament, la conseqüència natural de la cosa mal feta,
ja és un càstig.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">I el disgust
provocat a les persones que els estimem, a causa de la seva mala
acció, ja ha estat un càstig per a ells.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">I la consciència
completa del mal produït, ja ha estat un càstig suficient per a
generar en ells un canvi i un aprenentatge.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Mirant-los, no veig
que a causa d’aquesta absència de càstigs, siguin mala gent; em
sento agraït de com estan sortint. Els veig feliços i amb bon fons.
No tenen problemes de comportament. No tracten malament la gent. Fins i tot, diria, que tracten bé la gent. No vull dir que siguin sants, són... bona gent.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">S’han acostumat, penso jo, i com un bon hàbit, a no orientar el seu comportament en funció de
les conseqüències “sancionants”, perquè de conseqüències "sancionants" mai no n’hi ha hagut. Hem intentat que se centressin en les conseqüències naturals
d’un mal acte, que ja per si soles apareixen (i per això és un
mal acte), i amb això ha estat suficient perquè assoleixin un
aprenentatge perdurable i destensionat, que els permet viure.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Aquesta estratègia,
però, implica que com a educadors no hem de considerar com a actes
dolents aquells que no ho són, perquè normalment les accions
considerades pels educadors com a dolentes, però que són bones, no
tenen males conseqüències naturals, i tindria encara menys sentit
afegir conseqüències artificials sancionadores. I normalment les
accions considerades dolentes pels educadors, però que no ho són,
obeeixen a prejudicis, pors, inseguretats, falses creences... dels educadors, i
sancionar-les implicaria esperonar una rebequeria insana, una
violència latent.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Amb la mateixa
seguretat i força amb què molts defensen l’eina dels càstigs a
la família, jo l’he considerada sempre inadequada, contrària a la manera
de fer humana, improductiva, ineficient, perjudicial, trencadora de
la confiança, il·lògica, en el fons injusta...</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Una altra tema és a
l’escola. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">A l’escola arriben alumnes, la gran majoria, que viuen
immersos en el joc social càstig/premi i que per culpa d’això no saben
funcionar sense els càstigs i sense els premis. I llavors, com a
educador, has de sancionar. Però ho fas perquè la persona a la qual
sanciones ha rebut sempre aquesta educació que fa servir
el càstig, i per tant li costa molt comportar-se sense la llei amb
què ha crescut i amb la qual sempre ha conviscut. No sap portar-se bé sense que hi hagi càstigs; o com a mínim, li costa més. </span><span style="font-size: x-large;">Com més
conductista ha estat l’educació d’una persona, més difícil li
resulta aconseguir un comportament madur si no hi han càstigs.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Jo mai, mai... he
castigat els meus fills... i de moment, va bé.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-76609066236719128792023-12-18T07:55:00.003-07:002023-12-18T07:56:21.854-07:00Que no siguem llops<iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/oEz3O2B9-sQ?si=sNvBnwTwT3RAYmbC" title="YouTube video player" width="560"></iframe>
<p><br /></p><p><span style="font-size: large;">Aquests dies, sovint hi ha aclaparament, estrès, l'estat d'ànim tens per la convicció que no s'arriba a tot, i com a conseqüència una queixa constant i una sensació de falta de felicitat, com si la pau interior hagués fugit. Tot aquest malestar hauria d'apaivagar-se pensant en els malestars que són de debò. No ens alegrem dels privilegis dels quals gaudim perquè els considerem lògics i els donem per descomptat, però no ho són. Podríem no gaudir-los. Si fóssim conscients del privilegi que representen certes benediccions amb què hem estat premiats no podríem deixar d'estar contents.</span></p><p><span style="font-size: large;">Estem vius. El sol escalfa. Tenim una feina. Hi ha gent que ens estima. Tenim una casa i un plat a taula. Podem esperar i desitjar futurs possibles que per altres estan enfosquits. Vivim a prop de la natura. Podem estimar. Podem donar sense esperar rebre (poques altres bèsties ho poden fer). Tenim moments de tranquil·litat en què podem badar i no fer res. Tenim un sou digne. Hem assolit fites professionals, i en podrem assolir més. Tenim un poble, un carrer solitari sota un cel gris i el fred de l'hivern. Tenim el bosc a prop, i olor de farigola i de romaní.</span></p><p><span style="font-size: large;">No hi ha ningú que ens prohibeixi parlar la nostra llengua a classe. Ningú ens impedeix vestir-nos com ens ve de gust. No hem de patir pels diners dels nostres pares. Ningú ens fa sentir estrangers a la ciutat on vivm des que som petits. Ningú ens mira de cua d'ul mentre pensa que hem vingut a robar-li el país. No vivim en guetos. Som valorats. Els humans bèstia que defensen el territori de la manera com ho fan els llops no ens han posat en el punt de mira. És poc probable que la història més trista del segle XX es repeteixi a les nostres vides.</span></p><p><span style="font-size: large;">Però hi ha qui no gaudeix dels nostres privilegis, dels privilegis que no veiem, i que són privilegis. Quan estem tristos, enfadats, enrabiats... sovint és perquè no som conscients del sofriment de tanta gent que no ha escollit el seu sofriment. Ho tenim tot, i no veiem res; només la feina que ens estressa, i la falta de pau interior, que potser no sabem ni què vol dir.</span></p><p><span style="font-size: large;">Pel cap baix, que no formem part dels llops ja fóra molt.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-91705634249052023282023-12-13T02:12:00.001-07:002023-12-13T02:12:55.077-07:00I continuem construint.<p><span style="font-size: large;"><br /></span></p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiErI2IVFwVfl4vePFjYkDA7Bb63BMohaK8Mg4wrRNm85TN8ukEIYvBJ9_3yGd0kf3PK9dwmDFX_1TKR-8QQe8h6T-x3TR42zEXq_3yVc17sYiUi2UzFgHl3FonBh9DsyYhCukqikI39x-gW_rz2HEnzI4crBYyn7PyqQ0qO9hnTSmJ7XR0uDmBQwTB6U/s2048/nudelight2-EFFECTS.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" height="480" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiErI2IVFwVfl4vePFjYkDA7Bb63BMohaK8Mg4wrRNm85TN8ukEIYvBJ9_3yGd0kf3PK9dwmDFX_1TKR-8QQe8h6T-x3TR42zEXq_3yVc17sYiUi2UzFgHl3FonBh9DsyYhCukqikI39x-gW_rz2HEnzI4crBYyn7PyqQ0qO9hnTSmJ7XR0uDmBQwTB6U/w640-h480/nudelight2-EFFECTS.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;">La violència pot tenir moltes causes. Convé tenir-ho present. Una
de les més habituals és la por.</span></p>
<p lang="ca-ES" style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">La por
mou les persones a defensar-se atacant. La por sovint és
inconscient; l’atac sovint és subtil, discret, però pot ser
punyent.</span></p>
<p lang="ca-ES" style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">És
subtil i discret per tal que pugui ser negat si el recriminem; i
atribuïm la confusió a l’excessiva susceptibilitat de qui se sent
atacat; però la nostra ment, com la ment dels nens, és força
eficient en la detecció de les microviolències estratègiques que
van d’incògnit. Qui té por, escampa la por i la violència oculta
que genera igual com un virus s’escampa per la població.</span></p>
<p lang="ca-ES" style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Un dels
altres orígens de la violència és la idea de justícia que moltes
persones s’han forja al llarg de la creixença, i que sostenen les
principals religions i sistemes judicials de l’actual civilització
humana. La justícia objectiva, independent del context històric i
social, només pot ser descrita com “allò que dóna a cada ésser,
el que cada ésser necessita per millorar com a persona”; qualsevol
definició que sigui contradictòria amb la qualitat de la millora
individual de cada persona és errònia i genera tota mena de
violències. La violència és l’anulació de les qualitats que fan
que un individu viu es comporti com a persona.</span></p><p lang="ca-ES" style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;">(Avui he sommiat per primera vegada amb el meu pare; se'l veia bé. Volia que li busqués uns acords d'una partitura. Li anava a contestar que a google, posant "Tab chords" i el nom de la cançó, surt una aplicació genial, però quan li anava a dir he recordat que era mort, i quan li anava a preguntar com és que era allà si era mort, ja ha començat a marxar i he preferit no fer-lo sentir incòmode)</p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-11007090085242005242023-12-02T09:48:00.002-07:002023-12-02T09:48:49.651-07:00Continuarem construint<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfgVtryA7Wks6_q4t8UZ6o1vryfVGKRdLq0diZIvQ2azpxxr5OAdqmKf9S6dxBD1vydPJKv78097ddxvtk0H4ffamNel3rTKSF7RP5xUxHyKZ7C1GlCK0Vew3xWREs1E1opQbGfbKcffOFyj0Cl9zP9ZYLkuIfmX0-VaFRWh3mqwyHvoU9Cy9BbJjNjs4/s1024/DALL%C2%B7E%202023-12-02%2017.47.20%20-%20Creation%20Paris%20Vangogh.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="1024" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfgVtryA7Wks6_q4t8UZ6o1vryfVGKRdLq0diZIvQ2azpxxr5OAdqmKf9S6dxBD1vydPJKv78097ddxvtk0H4ffamNel3rTKSF7RP5xUxHyKZ7C1GlCK0Vew3xWREs1E1opQbGfbKcffOFyj0Cl9zP9ZYLkuIfmX0-VaFRWh3mqwyHvoU9Cy9BbJjNjs4/w640-h640/DALL%C2%B7E%202023-12-02%2017.47.20%20-%20Creation%20Paris%20Vangogh.png" width="640" /></a></div><br /><span style="font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;">Quan l'estàtua de marbre, enamorada de la forma de la seva emprempta arreu, maldi per destruir, des del que ella creu el seu amagatall segur, tot senyal de creació aliena... continuarem construint.</span></p><p><span style="font-size: large;">Quan el demiurg insegur alci la bandera del seu pseudopoder, i quan amb una rialla dissimuli la seva enveja malaltissa i la seva rancúnia de gel... continuarem construint.</span></p><p><span style="font-size: large;">Quan la visió única de qui no sap que la té vegi monstres a on hi ha creadors... continuarem construint.</span></p><p><span style="font-size: large;">Quan se senti superior qui només té allò que el fa sentir superior, i quan creient-se superior pensi que ens ha esborrat i que la nostra acció s'ensorrarà en l'oblit dels mediocres... continuarem construint.</span></p><p><span style="font-size: large;">Continuarem construint, i passarem amb discreció pels carrerons del Raval, assaborint els colors d'una vida ignota amarada d'una intensitat indescriptible, i absorbirem tots els colors i totes les flaires, tantes vegades oblidades pels amants de la perfecció de porcellana.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-69078241165063263502023-10-19T12:39:00.001-06:002023-10-19T12:45:35.456-06:00Ni determinats ni lliures com àngels.<div style="text-align: center;"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2Z9loPQf0Do?si=LebrhONwNL5K3bHB" title="YouTube video player" width="560"></iframe></div><p><span style="font-size: large;">Ni la determinació absoluta, on tot comportament depèn de factors
ingobernables i es conclou que el sentit de la vida és purament el
triomf dels gens més adaptats i res més; el nihilisme; el no res
que es fa conscient i que torna al no res.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Ni la llibertat
absoluta i jmperturbable de l’esser humà, on tan sols decideix el
“jo”, i es conclou que aquest jo és absolutament responsable de
la totalitat dels seus actes els quals es consideren fruit de la seva
decisió lliure, conscient i documentada.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: x-large;">Perquè el cert és
que si rebo una educació en valors, si sóc estimat, si em sento
protegit de petit... tinc moltes més possibilitats de prendre
decisions correctes pel bé de la meva vida i de la meva societat.</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">I surt sempre qui
diu: “Sí però, trobaràs algú que haurà estat maltractat, i
serà savi i bona gent”. Sí; sempre hi haurà algú, però en la
majoria dels casos els comportaments depenen d’allò que s’ha
rebut. I fins i tot en les escadusseres ocasions en què un individu
no compleix aquesta norma, no sabem del cert si no la compleix;
perquè no coneixem altres factors imperceptibles que tenen a veure
amb l’estructura del cervell, i que a persones puntuals les fan més
poderoses en les decisions correctes bo i que l’entorn sigui
esquerp.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">No escollim del tot
ser com som. Però en el poc que depèn de nosaltres, podem anar-ho
escollint a poc a poc i fent tentines.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">La llibertat
existeix, però no funciona igual en totes les circumstàncies, per
això és tan important la feina dels educadors que han de fer que
les circumstàncies de tota persona siguin, cada vegada més, les
adients; per això és tan important l’amor als infants, l’amor
incondicional i desinteressat, perquè la sensació de seguretat i
protecció els fa més forts de cara a futures inclemències de la
vida. Per això té sentit la medicina, la bona alimentació,
l’esport, els hàbits saludables... perquè tot això afavoreix les
decisions correctes. La llibertat necessita un entorn adequat per
funcionar bé. Necessita també un cervell entrenat per al sofriment
i les dificultats; un excés de cotofluixos ens espatlla.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">La feblesa de la
nostra llibertat no ens determina, no ens converteix en éssers
determinats a comportar-nos d’una manera concreta; però la nostra
llibertat funciona millor o pitjor depenent de factors sovint aliens
a la pròpia voluntat.
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Vist així, el
sentit de la vida pot perfectament ser buscar-li sentit a la pròpia
vida com afirmava Victor Frankl. La pròpia vida, la de cadascú, és
l’exercici de neterjar-se els vidres de les ulleres per veure-hi
cada vegada millor i fer-se cada vegada menys mal; però sovint
necessitem que ens ajudin a netejar-nos els vidres, a buscar el drap
que les netejerà si no hi veiem bé per trobar-lo; a saber que l’hem
de buscar, que cal netejar els vidres de les ulleres. La nostra
llibertat neix feble, ignorant, de vegades poc conscient... però
existeix i ens permet arribar a ser nosaltres.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-46897950709009873962023-10-18T00:30:00.003-06:002023-10-18T00:33:13.201-06:00Viure endavant.<p><br /></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Viure endavant; quan el que hi ha enrere atrapa cap al cantó fosc com un imant; quan mirar enrere no fa bé a ningú; quan cap endavant hi tenim un futur ple d'esperança en una vida millor construïda cada dia amb la sinceritat de cada instant. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Viure endavant, quan la vida va endavant, i quan enrere no hi tenim res que puguem arreglar. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Viure endavant per crear records bonics i valuosos que un dia seran un passat reconfortant. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Viure endavant per tots els qui estimem més que a nosaltres; per la seva vida, per la seva felicitat, per la seva llum, per la seva confiança en l'existència. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Viure endavant amb el compromís sincer d'una futura i real trobada amb els fantasmes del passat; per ben endavant, quan siguem allò que qui ens ha pensat vol que siguem, i quan tinguem la llum i les forces per abraçar aquests fantasmes i trobar els mots i els gests que el senyor de la vida i de la pau vol per a tots.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-1261452976085776032023-10-16T07:08:00.005-06:002023-10-18T00:20:47.950-06:00El sentit de la trascendència<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdevEUE5_NGrKpEvGLUWOePikQiwFSD6ztD1zRzag4rTlW71dLRCB8t_p4oOOAHFXbanQVamyeUNwUrvAzxYHuL7Qu7fis_IS9jrnKjehK622B1RZSMxMPVyeNgFe3eSQmZmWJ_z7_jmF7wrfXWrTu8X6sDcTNBSAp-gtsooZ2harFTSBV56Jcuk2l-CU/s1635/LA%20Classe%20PICS%2030.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="901" data-original-width="1635" height="352" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdevEUE5_NGrKpEvGLUWOePikQiwFSD6ztD1zRzag4rTlW71dLRCB8t_p4oOOAHFXbanQVamyeUNwUrvAzxYHuL7Qu7fis_IS9jrnKjehK622B1RZSMxMPVyeNgFe3eSQmZmWJ_z7_jmF7wrfXWrTu8X6sDcTNBSAp-gtsooZ2harFTSBV56Jcuk2l-CU/w640-h352/LA%20Classe%20PICS%2030.jpg" width="640" /></a></div><br /><p></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="color: #073763; font-size: large;">
No dic que sigui impossible, però és més difícil, molt més
difícil, entendre-ho tot si no tenim el sentit profund de la trascendència vers totes les realitats de l’existència. No parlo
de cap religió, ni de cap doctrina, ni de cap creença
normativitzada. Però que difícil seria per a mi donar valor a allò
que penso i que faig en la meva intimitat si no estigués convençut
que no estic mai sol, que comparteixo el meu jo més profund amb algú
que m’estima més que no pas jo m’estimo a mi mateix! Com em
costaria d’acceptar l’exercici de donar la meva vida si de debò
no estigués segur que una realitat superior a mi ho veu bé i
convenient! Perdre la vida, en comptes de produir-me l’alegria que
em produeix, m’espantaria i em deprimiria. No tindria esma d'abraçar el sentit de
l’honor, perquè sovint aquest sentit, quan és sincer, treballa enmig del silenci i de la
discreció. Em costaria molt d'estimar els enemics, d'abraçar els qui
m’escupeixen, de perdonar els qui em fan mal i me’l volen continuar
fent, de perdonar-me sobretot a mi mateix davant d’errors estrepitosos que he comès, d'esperar
en la vida i en el món malgrat tot el que veig i malgrat tot el que
he vist. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="color: #073763; font-size: large;">Hi ha una presència que tinc sempre en ment i que em permet ser com m’agradaria ser i actuar com’agradaria actuar moltes
vegades; no puc pas dir que totes. Una presència que jo, personalment, percebo més en els dies de pluja, en els moments de solitud i de silenci; un silenci abillat dels sons de fons de la ciutat. Però sovint també enmig de
la bullícia i de les persones que m’envolten. Una presència que no
aconsegueixo sentir tant dins de cap temple. Una presència que no trobo en cap
llei ni en cap càstig. Una presència que molt pocs éssers humans
m’han aconseguit pinzellar lleugerament. Si no la percebés alguna
vegada, si no cregués en ella pel record que tinc dels moments en
què la percebo, em costaria molt viure. I em costaria entendre el mínim
essencial que entenc de totes les coses. I em costaria estimar
tothom; esperar-ho tot; gaudir-ho tot; i dir que no sovint; i dir que sí
encara més vegades; i sentir-me lliure, tot i que els assenyats
m’expliquen que les persones com jo mai no serem lliures. Intueixo
que no sóc l’únic que és així. Descobreixo aquesta mateixa i
estranya fe en algunes altres persones; de vegades, són persones
creients, moltes vegades no ho són; però són gent que quan estan
sols enmig de la natura, no suporten llençar ni un paper a terra;
gent que van a visitar cementiris sense explicar-ho a ningú; gent
que potser accepta morir, per aconseguir que un altre visqui, o el que és més
difícil encara, no viure tant, per poder fer que un altre visqui millor; i ho fan sense que
ningú no ho sàpiga; gent que creu en el perdó incondicional, que
militen en el canvi com a realitat perpètua, que no es recolzen en
el mal real i terrible que hi ha a l’existència per justificar un suposat nihilisme, que en comptes de buscar un sentit a la vida intenten amb
la pròpia vida convertir-se en sentit; gent imperfecte que no es
dóna per perduda a causa de la seva pròpia imperfecció, que no
obeeix morals sinó amors, que intenta trobar estímuls nous sense
por a la novetat o a la contradicció, que prioritza l’amor abans que la
veritat, perquè l’amor és a l’abast de tothom, i la veritat de vegades fa més mal si és revelada quan no toca o de la manera que no toca. Gent que no s’enfonsa quan les estiren dels
braços, de les cames i del cap en diferents direccions, i quan no saben
quina de les direccions en què treballen les forces esquarteradores té més raó.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-15158242819640878152023-10-07T05:33:00.007-06:002023-10-07T05:36:37.649-06:00La mirada molesta de boc mal educat<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYWyXGWproBjMKyfHXrfR6ub6IVrShs5NcmBYC2jXI4_4Xg9hjG7NSg-6Myr46Q087btqkDzxqmXXkWuYx2nzzJIFuLMcfY5qBEbE5y3M0dpZvCELHYyxEgbyUzFv-DLcwctyB0Q7K70ySRclGqkbtoygPOQ5YTZCD8ir5FYvTMZMA0WZP7bU6VmrOw_c/s1288/platja.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="376" data-original-width="1288" height="186" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYWyXGWproBjMKyfHXrfR6ub6IVrShs5NcmBYC2jXI4_4Xg9hjG7NSg-6Myr46Q087btqkDzxqmXXkWuYx2nzzJIFuLMcfY5qBEbE5y3M0dpZvCELHYyxEgbyUzFv-DLcwctyB0Q7K70ySRclGqkbtoygPOQ5YTZCD8ir5FYvTMZMA0WZP7bU6VmrOw_c/w640-h186/platja.jpg" width="640" /></a></div><br /><p></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">
Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades,
no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no
pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat
tenir-la.</span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;"> Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri
descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en
qüestió va nua, o amb poca roba. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El problema és ell, que no està
acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica
sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc
vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se
li desperta la bèstia. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El problema és ell i la peixera on viu. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El
problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El
problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos
que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El problema és
ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural,
quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els
culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és
una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot
això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les
normes de l’única peixera que entén.</span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-39244800268281450682023-09-19T12:41:00.004-06:002023-09-19T12:43:48.051-06:00El meu petit hort és meu i me l'estimo<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrVWWT0XDOKWyGzZNhBwz2cL9yGaPYNVVg0UJZnwmKkaGPuBE39h_JZ6nG7ee5_74NiSH9A7OrLmjI1uZ4IcG2E77XEPnd3TSvrUTpI9c05BywuFONO-n5SkZLMd00lZpwLNj-I68tA2_SGZ7nrTqxmcEzingRkeaLdo4tSkP7ci5xp-2MUuJa_xCR1RI/s5184/dan-cristian-padure-8cqlBGw84oU-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3888" data-original-width="5184" height="480" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrVWWT0XDOKWyGzZNhBwz2cL9yGaPYNVVg0UJZnwmKkaGPuBE39h_JZ6nG7ee5_74NiSH9A7OrLmjI1uZ4IcG2E77XEPnd3TSvrUTpI9c05BywuFONO-n5SkZLMd00lZpwLNj-I68tA2_SGZ7nrTqxmcEzingRkeaLdo4tSkP7ci5xp-2MUuJa_xCR1RI/w640-h480/dan-cristian-padure-8cqlBGw84oU-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="color: #20124d; font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;"><span style="color: #20124d;">És curiós com la ment humana se les empesca per justificar els instints més primaris, els que afecten al control de l'entorn com diria Konrad Lorentz. La gelosia, l'enveja, poques vegades és considerada com a tal per qui la pateix. Qui l'experimenta la disfressa de defensa del que és seu, defensa del que toca, defensa del que ha aconseguit... Queda més bé això que no pas reconèixer que s'estan patint els efectes d'un instint de bèstia. Però el cas és que si no ens tallem els pèls del nas, ens creixen; o els de la cara, o els de les cames. El cert és que bramem sovint, i sovint ens fa soroll l'estómac; sobretot quan tenim gana. Sovint considerem els nostres costums com els normals, i hi ha qui mira amb malfiança els qui no els comparteixen. De qui </span><span style="color: #20124d;">l'inconscient considera una amenaça,</span><span style="color: #20124d;"> tot es veu negatiu. </span></span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Fan el mateix els goril·les de muntanya; l'animal a qui l'Homo sapiens s'assembla més des d'un punt de vista evolutiu. També trobaríem els mateixos tics en unes quantes bestioles més, força properes filogenèticament. El vestit de la humanitat intenta tapar la cua del llop, les orelles del burro, les dents del gos, la mirada sorruda de l'ós que defensa la cova, els cops de peu del brau que protegeix el que és seu. El vestit ho tapa, ho muta, ho disfressa... però la mirada sorruda hi és; una mirada a mig camí entre la tristor i l'enuig. </span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">En realitat, caldria agrair allò que tenim; ni que sigui poc és ben nostre, i és un regal encara que ens sembli que ens ho hem guanyat; tot és un regal. Prefereixo el meu petit hort, del qual conec els límits, els topants, els murs de pedra, el petit grapat de tomàquets, l'ombra de la figuera... Prefereixo el meu petit hort que no pas el latifundi del veí... perquè el meu petit hort és meu i me l'estimo; i sobretot l'agraeixo. Si envegés allò que té un altre, que de segur que és millor i més gran i més meritori, em perdria el gust dels pebrotets del meu hort, les albergínies, el camí de pedra que hi he dissenyat, els raig de sol a través de les fulles. Quina mandra l'enveja!</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-81730345677001138262023-09-15T09:56:00.004-06:002023-09-15T09:59:56.500-06:00Ni és la teva noia, ni la noia és teva.<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheeVMA7jsKF4BCrEgoG-DPkVCAFNdtIBUN4DAnWCmgYFw5YoiFTjTrU_R8lUzfPnu8deAOh5ts-t5Kb_9fT2hBDVrtX3DCjCKZA2i-5xrpsDxM3PoaEp11cDinVFrPW5Zni7NXlRiDO7NyTnpNInxxU15pQPfUc1dIYHg4L6rEiA-j9FlM-WhzaI4LGws/s6305/geranimo-ZNGos3i-wyA-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="6305" data-original-width="4184" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheeVMA7jsKF4BCrEgoG-DPkVCAFNdtIBUN4DAnWCmgYFw5YoiFTjTrU_R8lUzfPnu8deAOh5ts-t5Kb_9fT2hBDVrtX3DCjCKZA2i-5xrpsDxM3PoaEp11cDinVFrPW5Zni7NXlRiDO7NyTnpNInxxU15pQPfUc1dIYHg4L6rEiA-j9FlM-WhzaI4LGws/w424-h640/geranimo-ZNGos3i-wyA-unsplash.jpg" width="424" /></a></div><br /><p></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">
Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals,
la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents,
tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan
sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i
broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient
està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se
li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I
repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te
del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i
mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta,
agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant
l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista,
i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de
mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">I elles no
han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva
injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin
enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle
grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i
denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre
que la misogínia les aigualeixi. </span></p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">El respecte profund a les persones
fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això
els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu,
allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una
noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el
que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la
noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-68085685168391241192023-09-14T13:08:00.003-06:002023-09-14T13:08:38.418-06:00Un dia més<p><br /></p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLVOiaBzxPYrTHrQlMDw0fFzOjyr-N-RJMvEoMo2bb2ABq22QTrp9uEHq0OpXXJlwjSrSkaTQ4Fdnt00pdqEFsIla086KNZFQFpCnbeprDVUWuo_vZtpxlMQ-fFw3TuvKKa1T8Gj72PaUOnAC8R8ARZ-ehecx2llIsiciiF3ulUBE0oqyi8ctKPtxrGvk/s1024/MeandDarw.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="767" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLVOiaBzxPYrTHrQlMDw0fFzOjyr-N-RJMvEoMo2bb2ABq22QTrp9uEHq0OpXXJlwjSrSkaTQ4Fdnt00pdqEFsIla086KNZFQFpCnbeprDVUWuo_vZtpxlMQ-fFw3TuvKKa1T8Gj72PaUOnAC8R8ARZ-ehecx2llIsiciiF3ulUBE0oqyi8ctKPtxrGvk/w480-h640/MeandDarw.jpg" width="480" /></a></div><br /><span style="color: #20124d; font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="color: #20124d; font-size: large;">Que bé! Avui un altre dia! Gent pel carrer. Persones a qui tractar bé. Boires negres que insinuen una pluja força necessària. El silenci del capvespre. La meva decisió de ser millor cada dia. Una publicació que m'ha fet feliç. Un humus que em promet un sopar agradable. Demà que és divendres. Diumenge que potser farà sol i podrem anar a la platja. La Companyia de Cinema que insisteix a tornar a començar. Els borinots bruzidors que no se surten amb la seva. L'olor de Sant Llorenç que arriba al meu balcó. La vida, que és un tresor. La mort que s'acosta molt lenta, i que en certa manera il·lusiona. El meu timó que és ferm. La meva esperança que no s'acaba.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-27531632864277602222023-09-13T12:57:00.003-06:002023-09-14T12:55:10.982-06:00Abans i després de l'ictus<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKFs5J1e0sbvSq-kbAv_shBlAdQ_6-p_u-poXaJcRaBmUUuMgeqddz1OkG44dAYPWe-7LvqUyVWaQyiGLzki28tuWORIUgWSxAMZdZSAYRF4CT94_7wzBGxaP6kdQ-p3vg2XGJDEOkThkyYzYt4eq-ss67G72wL2kHx3CoIGvKTFEHGIvY-Bz9UWPbqDA/s6000/DSC_0058.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="6000" data-original-width="4000" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKFs5J1e0sbvSq-kbAv_shBlAdQ_6-p_u-poXaJcRaBmUUuMgeqddz1OkG44dAYPWe-7LvqUyVWaQyiGLzki28tuWORIUgWSxAMZdZSAYRF4CT94_7wzBGxaP6kdQ-p3vg2XGJDEOkThkyYzYt4eq-ss67G72wL2kHx3CoIGvKTFEHGIvY-Bz9UWPbqDA/w426-h640/DSC_0058.JPG" width="426" /></a></div><br /><span style="color: #351c75; font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="color: #351c75; font-size: large;">Ja no parlo com ho feia abans del 6 de juliol de 2021; tampoc no escric igual, ni toco el piano de la mateixa manera, ni la guitarra; la meva veu no és la mateixa (però això té més a veure amb el fet que bec sense seny begudes fredes). No faig classe igual, se m'oblida, a cops, la paraula que anava a dir; o se m'enganxa la llengua. Hi veig pitjor. Hi sento pitjor. En l'àmbit psicològic, em preocupo obsessivament per possibilitats remotes o poc probables de mal, com si tals possibilitats fossin imminents i molt probables; però això he après a gestionar-ho, perquè com que sé que no és una percepció objectiva, sinó que és fruit d'unes quantes neurones espatllades, no faig cas a la preocupació; sovint em funciona. El cas és que recordo com tocava el piano de bé abans del 6 de juliol del 2021, i em poso davant de les tecles, però no les veig com abans, no m'hi van els dits sols com abans m'hi anaven; és curiós això de la ment.</span></p><p><span style="color: #351c75; font-size: large;">No vull ser pessimista; la intel·ligència la conservo a un nivell potser superior al d'abans de juliol del 2021; m'ho indica el meu nivell d'escacs. Jugo millor que abans. També és veritat que sóc més lent en tot. I tinc pors inconscients que abans no tenia, com la por a les alçades; però a força d'exposar-m'hi, la por va desapareixent. </span></p><p><span style="color: #351c75; font-size: large;">No noto tan com abans una cosa que s'anomena "al·lucinació" tàctil. Hi havia qui creia que això que em passava abans de l'ictus era una mena de comunicació amb el més enllà. Ves a saber! El cas és que ara no em passa tant, tot i que de vegades em passa. No fa gaire vaig notar que algú em tocava l'esquena, i alhora, un gos que hi havia per allà a prop va començar a bordar mirant l'espai de damunt del meu cap, com si percebés alguna cosa allà dalt. Per un moment vaig pensar que les meves al·lucinacions tàctils tenien un origen extern a mi. Qui-sap-lo!</span></p><p><span style="color: #351c75; font-size: large;">Malgrat les capacitats damnificades, continuo reaprenent a tots els nivells, i calculo que quan compleixi 80 o 90 anys, hauré assolit ja el nivell d'abans de l'ictus. En general soc molt feliç, i el que és més important, sóc una persona molt millor que la persona que era abans de l'ictus, tot i que llavors no me n'adonava. Ara, se'ns dubte, sóc força millor.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-12021154133270041262023-09-12T09:01:00.004-06:002023-09-13T12:41:03.984-06:00Tot el que és viu cau i s'aixeca<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKG3lCrXKXaY4j63B3eGwNkkncQ6eWN-x4P5vWNOnwaH3S0f0oOGem-0ZscJ6Hl2JEg-Fhjvsir9-1MfwQe5euOKI3_Yd5KJA7L0cK720RvD93n38YV5mjElBDjzxcDFculMO7sLCTFBoAZxAyI7e7YvJPasqvzP7_goSY6UNwVazzAJBNu-YeB7P_1Oc/s7434/joshua-newton-RPUI6gtn49g-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="5205" data-original-width="7434" height="448" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKG3lCrXKXaY4j63B3eGwNkkncQ6eWN-x4P5vWNOnwaH3S0f0oOGem-0ZscJ6Hl2JEg-Fhjvsir9-1MfwQe5euOKI3_Yd5KJA7L0cK720RvD93n38YV5mjElBDjzxcDFculMO7sLCTFBoAZxAyI7e7YvJPasqvzP7_goSY6UNwVazzAJBNu-YeB7P_1Oc/w640-h448/joshua-newton-RPUI6gtn49g-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="color: #073763; font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">Ja m'he cansat de l'entronització de la justícia com a garba de tot i de tothom. Faci el que faci Woody Allen, proclamaré que m'agraden les seves pel·lícules, perquè m'agraden sigui com sigui ell, i hagi fet el que hagi fet. No vull dir en cap moment que tot el que hagi fet a la seva vida sigui bo; pot ser terrible, pot ser contundentment condemnable; però és un geni. I no em limito a admirar-lo com a creador; l'aprecio com a ésser humà només pel fet de ser ésser humà. Tinc dret a estimar-lo com a persona encara que alguns dels seus actes puguin haver estat aberrants (que no sé si és el cas); estimar una persona no vol dir estimar el que fa. </span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">És mentida que siguem el que fem. Qui se sostindria dempeus si fossim el que fem? Som el que som; i sovint fem coses que no estan bé; i algun dia les hem de rectificar i aprendre'n. I he agafat Woody Allen per fer aquest discerniment, perquè és el primer que m'ha vingut al cap; però el que volia escriure no anava dirigit a ningú en concret. Podeu canviar Woody Allen per Enid Blyton, o per Albert Einstein, o per Ernest Hemingway... I no acabaríem. I podria escriure també noms de persones no conegudes de les intrahistòries de tanta gent. </span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">Reivindico el dret a estimar les persones que han fet coses malament; no estimo el mal que han fet; les estimo a elles tot i el mal que han fet. Elles no són el mal que han fet; el mal que han fet, a més de fer mal algú altre, els ha fet molt de mal a elles mateixes. Elles tenen un valor infinit perquè són éssers humans; tot i el mal que han fet. No entro a discutir si se n'han penedit o no; tant de bo ho hagin fet. Si se n'han penedit, s'estaran curant de la devastació que ha provocat el seu mal; si no se n'han penedit, encara me les estimo més, perquè encara necessiten més amor, perquè encara s'estan fent més mal. </span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">No podríem viure si només valoréssim els qui tenen vides inmaculades. Tota persona és una barreja de molts ingredients, com la recepta d'un mestre cuiner; granets de sucre, granets de sal. Som únics i com cadascun de nosaltres no hi ha ningú. </span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">Prou de jutges i de botxins, el que cal és rectificar si es pot, i, sempre, estimar molt. L'amor és la medecina de tota maldat; només és qüestió de temps. </span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">Qui s'esveri amb el que escric, que s'hi posi fulles, que entengui que quan pica cura, i que es foti si no hi ha més remei. L'animo a esverar-se més, fins a perdre el seny si cal; a cridar, a esbufegar, a escometre com bonament li plagui amb el seu tern seriós i tibat de justícia implacable. Li regalo la seva saviesa, la seva estricta perfecció, l'alt concepte que té de si mateix... s'ho pot menjar tot amb patates, perquè la seva justícia intolerant és violència pura, violència en vena. Jo tinc una altra filosofia, i ja m'he cansat de déus justiciers inventats, quan el déu de debò el que vol és que aturem la maquinària que esclafa; un dia els dolents serem, o hem sigut, nosaltres. Si destruim els imperfectes, ens destruirem els uns als altres. Si la nostra fe és la que crema eternament els dolents, som monstres antinaturals; perquè a la natura tot s'acaba i tot recomença; perquè a la natura, tot evoluciona.</span></p><p><span style="color: #073763; font-size: x-large;">Ja n'hi ha prou d'estudiosos del sexe dels àngels, de sants cruels, adoradors d'estàtues de marbre, que no canvien ni ploren ni riuen ni l'erren; són, però, fredes i sense cor, i no tenen vida; tot el que és viu cau i s'aixeca, torna a caure i torna a aixecar-se... i així anar fent.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-11319939527861557842023-08-29T04:05:00.006-06:002023-08-29T04:24:49.381-06:00Vincles, amor i esperança.<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgloq4e75nN4dka3H3uFLR_qf00BVgVazpbLkG1AxrMilKsLjRS4KsL7dDyawsNgZn5RL0hAxLzRlQK0S5MA7dhD6rSb5HXo6TRq-pHll1yirPPixnpaiZRIkS4W9Ia8oZVHx9aavzg16uOKHLrYkmhGDWiQzsLogsFmJM2B_VBcTMnAHcvuNhIEKVTC_o/s5680/erik-van-dijk-uAWRPtZ6n0s-unsplash.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3776" data-original-width="5680" height="426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgloq4e75nN4dka3H3uFLR_qf00BVgVazpbLkG1AxrMilKsLjRS4KsL7dDyawsNgZn5RL0hAxLzRlQK0S5MA7dhD6rSb5HXo6TRq-pHll1yirPPixnpaiZRIkS4W9Ia8oZVHx9aavzg16uOKHLrYkmhGDWiQzsLogsFmJM2B_VBcTMnAHcvuNhIEKVTC_o/w640-h426/erik-van-dijk-uAWRPtZ6n0s-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="color: #20124d; font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">Si se'n van les tradicions, quedem nosaltres. Nosaltres no som les nostres tradicions; som potencialment canviants, i sense canvi, no evolucionem. Canviar només allò que no ens agrada o que no és bo.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">Si estimem algú profundament i aquest algú ens estima (pares a fills, germans a germans...) tenim un vincle, una cinta invisible d'amor que ha d'implicar empatia, comprensió, perdó... Alhora, cadascuna de les dues parts d'aquest vincle d'amor té altres vincles amb diferents persones; i aquestes persones tenen vincles amb d'altres. I així successivament cap a dalt, cap a baix, cap als costats... Tothom, a la humanitat, estem units per una línia invisible d'amor més o menys llarga, que de vegades s'enfia a milers d'anys enrere. Estem units, per exemple, amb una avantpassada que va viure al 1700 amb una línia que passa per unes deu persones de fills a pares. Hi ha línies que arriben a la prehistòria. D'altres línies, van en horitzontal, en temps contemporani, cap a d'altres terres, i arriben a persones que ni coneixem. Com més gent estimem, per menys persones passa la línia que ens uneix amb qualsevol altre ésser de la humanitat.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">L'amor no és exclusiu de cap cultura ni de cap religió, és propi del fet de ser humans. L'amor no és contrari, tampoc, a cap religió, però sí que pot ser incompatible amb algunes actituds o creences de les religions. I de vegades, la militància en algunes religions fa que algunes actituds, accions, prejudicis o dogmes siguin contraris a l'amor.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">Militar en l'amor és un exercici exigent, i és més que un sentiment, més que una decisió racional; és una actitud i un compromís de continu coneixement d'un mateix i dels altres. L'actitud et mou a actuar diferent de vegades davant d'un mateix estímul. L'actitud et mou a opinar diferent de vegades davant d'un mateix acte. I això passa quan contemples no només l'acte en sí, sinó el context, els actors, les circumstàncies...</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">L'amor és exigent perquè, si existeix en el seu autèntic sentit, actua no només damunt dels qui són fàcils d'estimar, sinó també damunt d'aquells l'actitud dels quals els fa difícils, esquerps i en alguns casos, aparentment impossibles. Però totes les persones, sempre,</span><span style="color: #20124d; font-size: x-large;"> estan cridades al canvi. Sempre, i sobretot avui dia, els humans tendeixen al linxament absolut, a la destrucció i eliminació física o social del culpable per sempre. Sovint apel·lent a reduccionismes, utilitarismes, maniqueismes... i tot un seguit de diferents fal·làcies per alimentar l'instint de la venjança. A la venjança la vesteixen de justícia per fer-la més digna; però la venjança és una forma animal de violència, i és enemiga de l'essència humana. L'humà és canvi, cura, aprenentatge, transformació, esperança... Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, és un ésser (ell o ella, no pas els seus actes) infinitament valuós i infinitament digne d'amor.</span></p><p><span style="color: #20124d; font-size: x-large;">La següent frase és de Francesc I: "No hi ha cap pena justa que no s'obri a l'esperança. Una pena que no inclogui l'esperança, no és cristiana, no és humana!"</span></p><p><br /></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-90434608274464662032023-08-18T08:03:00.004-06:002023-08-18T08:03:53.273-06:00El dret a canviar.<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9IsMgijS0LwlUnk74aRc_edBYiytYpRvkJYcJD95NAyLbd6vfQmEig4dpU3DRlDcgwvvV6Zft4R1B-o9SJjpNn0aV92-tcnhFx0gNuKyJDA9rviItoeInczo8DjoccbRi0yCpw1Yeq8T3KGQkCS8jLxNLlTeFYMtEnThRmqAxjYNuSweqhNsgPERV9sA/s5434/javier-allegue-barros-C7B-ExXpOIE-unsplash.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3623" data-original-width="5434" height="426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9IsMgijS0LwlUnk74aRc_edBYiytYpRvkJYcJD95NAyLbd6vfQmEig4dpU3DRlDcgwvvV6Zft4R1B-o9SJjpNn0aV92-tcnhFx0gNuKyJDA9rviItoeInczo8DjoccbRi0yCpw1Yeq8T3KGQkCS8jLxNLlTeFYMtEnThRmqAxjYNuSweqhNsgPERV9sA/w640-h426/javier-allegue-barros-C7B-ExXpOIE-unsplash.jpg" width="640" /></a></div><br /><span style="font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;">A la intensa vivència de cada present, hi ha la força que et permetrà superar amb escreix cada futur. Aquí, i ara, hi ha el pou de l'aigua de la vida.</span></p><p><span style="font-size: large;">El sentit del temps és la possibilitat i l'execució del canvi. El canvi ens transforma, ens permet tornar a néixer, decidir qui som.</span></p><p><span style="font-size: large;">Els principals enemics dels canvi són els qui no volen canviar i els qui no volen deixar canviar. Els qui no volen deixar canviar són els qui no creuen en el canvi, o els qui l'ofeguen per l'obsessió de la venjança. Qui s'obsessiona amb la venjança és perquè no es coneix a si mateix.</span></p><p><span style="font-size: large;">El dret a l'oblit és el dret al perdó. El perdó és un dret humà i té les seves arrels en el dret al canvi; el perdó no té sentit sense el canvi. Qui no vol canviar no vol ser perdonat. Allò exigit per qui pretén ser perdonat sense canviar s'anomena impunitat. Qui vol ser perdonat de debò, ho vol ser perquè ha canviat. En una existència en la qual neixem com podem i som com podem, el perdó és un dret. Qui nega el dret al canvi s'està negant a si mateix un dret que necessita sense adonar-se'n.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-15599991948213681632023-08-18T07:53:00.003-06:002023-08-18T08:05:25.962-06:00Déu tal com és.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfY5yHfd_IJ-jr2Akx_lC3G2RiJN47eV0DRNyKYScl0I2CvSqjW14NSgfDYfqT8ia8FQrh7bXhBq19cAFZz4u2NoNpmPbnZNTcAixtucDkLh-DdUWB54zJcJ-mhiUS1J3ffXCz-w79__-2PhGKaawVJwcX_UDnQYE_fsfLasGUrXXXKfS_A7TxBCSU_2A/s4000/dibuix.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2992" data-original-width="4000" height="478" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfY5yHfd_IJ-jr2Akx_lC3G2RiJN47eV0DRNyKYScl0I2CvSqjW14NSgfDYfqT8ia8FQrh7bXhBq19cAFZz4u2NoNpmPbnZNTcAixtucDkLh-DdUWB54zJcJ-mhiUS1J3ffXCz-w79__-2PhGKaawVJwcX_UDnQYE_fsfLasGUrXXXKfS_A7TxBCSU_2A/w640-h478/dibuix.jpg" width="640" /></a></div><p><span style="font-size: large;">Deduir Déu de com és la seva obra, i no segons com ens agradaria que fos. En aquest sentit, com més coneguem la natura tal com és, més coneixerem l'autèntic Déu.</span></p><p><span style="color: white; font-size: large;">.</span></p><p><span style="color: white; font-size: large;">.</span></p><p><span style="color: white; font-size: large;">.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-45172337840193824822023-08-18T07:45:00.001-06:002023-08-18T07:45:08.243-06:00 Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.<div style="text-align: center;"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2Z9loPQf0Do" title="YouTube video player" width="560"></iframe></div><p><span style="font-size: large;">Control sobre la ment; penso el que vull, quan vull i objectivament. De la tolerància, el diàleg i la porta oberta, en faig bandera; fins i tot quan qui dialoga amb mi no s'ho mereix. Res en els altres m'apartarà del meu oasi i dels meus principis. En quasi res del que faig m'hi va la vida; res que hagi de deixar de fer m'enfonsarà. L'oasi està en mi, no en el que faig. Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-8624826026289753722023-08-18T07:33:00.002-06:002023-08-18T07:35:49.845-06:00On és la justícia?<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdiZ4Zb2AOyzrJfkekAIzpQ2z7NxA4BZhYlniomgy0yy5BmmOzYdl7nOMSyqzTNSS5EA4GgP3i6Yn4X85nzlRpq_pZ5UmAtplA-zAK8FnfhlJicnfTQ174dNt3iUAz_zvMIf6GxFQHREvThK1X5sa_gO0ibP6Di6xA6UtPFls6k8tyJkhGlnV0JQJbOGY/s3256/thomas-ashlock-BSTtHnEgOCQ-unsplash.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3256" data-original-width="2171" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdiZ4Zb2AOyzrJfkekAIzpQ2z7NxA4BZhYlniomgy0yy5BmmOzYdl7nOMSyqzTNSS5EA4GgP3i6Yn4X85nzlRpq_pZ5UmAtplA-zAK8FnfhlJicnfTQ174dNt3iUAz_zvMIf6GxFQHREvThK1X5sa_gO0ibP6Di6xA6UtPFls6k8tyJkhGlnV0JQJbOGY/w426-h640/thomas-ashlock-BSTtHnEgOCQ-unsplash.jpg" width="426" /></a></div><br /><span style="font-size: large;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;"><br /></span></p><p><span style="font-size: large;">On és la justícia si un neix al cel i l'altre arriba a una presó de fam i d'odi sense haver comès cap delicte?</span></p><p><span style="font-size: large;">Per què em mostres tants plaers, i me'ls regales, i t'exhibeixes en ells; tan bell i poderós com ets, i en altres persones, que tot just han nascut, materialitzes un infern en el qual tu no hi ets i a on es proclama l'antítesi de tu mateix?</span></p><p><span style="font-size: large;">Per què?</span></p><p><span style="font-size: large;">El teu silenci, que alguns neguen, és la teva "no resposta" en aquestes preguntes.</span></p><p><br /></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-38863259716357450512023-05-30T08:28:00.002-06:002023-05-30T08:28:32.265-06:00Cap regne es pot tornar contra sí mateix<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiuD7rHNIo3S8jpCkXAmT6__YsD51M9UGn6JyYszhH5hFVqgV1h1cZRVmbnSjx7h1_jtW1LbcLOfaGCsWEF6fEZotk4WmGS0vp4WSka8q6nTkucCIyHoP0oyAUBnWiN_T0RAH380nY-Yb2cnaMwbDT8zN607K_NuK1okRLxDWT48Zp0tC3orByFbE_/s1024/DALL%C2%B7E%202023-05-30%2016.25.35%20-%20Goodness%20god%20nature%20van%20gogh.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="1024" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiuD7rHNIo3S8jpCkXAmT6__YsD51M9UGn6JyYszhH5hFVqgV1h1cZRVmbnSjx7h1_jtW1LbcLOfaGCsWEF6fEZotk4WmGS0vp4WSka8q6nTkucCIyHoP0oyAUBnWiN_T0RAH380nY-Yb2cnaMwbDT8zN607K_NuK1okRLxDWT48Zp0tC3orByFbE_/w640-h640/DALL%C2%B7E%202023-05-30%2016.25.35%20-%20Goodness%20god%20nature%20van%20gogh.png" width="640" /></a></div><br /><span style="background-color: white; color: #050505; font-family: "Segoe UI Historic", "Segoe UI", Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 15px; white-space: pre-wrap;"><br /></span><p></p><p><span style="font-size: large;"><span style="background-color: white; color: #050505; font-family: "Segoe UI Historic", "Segoe UI", Helvetica, Arial, sans-serif; white-space: pre-wrap;">Tot allò de bo, de constructiu, de positiu i de restaurador que un ésser humà sigui capaç de treure de dins seu, posat en el cor i la ment de la possibilitat de déu, cas que déu existís, encara serà millor. És a dir, déu, si existeix, sempre ho superarà; no serà mai menys bo que l’humà, no serà mai menys poderós ni menys transformador que allò que suggereix l’humà. </span></span></p><p><span style="font-size: large;"><span style="background-color: white; color: #050505; font-family: "Segoe UI Historic", "Segoe UI", Helvetica, Arial, sans-serif; white-space: pre-wrap;">És per això que crec fermament en tot allò de bo i de transformador que el meu raonament em permet pensar, </span><span style="color: #050505; font-family: inherit; white-space: pre-wrap;"><a style="color: #385898; cursor: pointer; font-family: inherit;" tabindex="-1"></a></span><span style="background-color: white; color: #050505; font-family: "Segoe UI Historic", "Segoe UI", Helvetica, Arial, sans-serif; white-space: pre-wrap;">perquè la realitat encara serà millor. Cap teòleg amb pretencions dogmàtiques em podrà fer creure en un déu que contempli la venjança o el menyspreu com a estratègia del seu pla; tal descripció de déu em recorda molt més a la duresa de la mentalitat dels qui han crescut aprenent a creure que bullir heretges fou raonable en determinat moment, o que han crescut educats pels qui ho han cregut.</span></span></p><div dir="auto" style="background-color: white; color: #050505; font-family: "Segoe UI Historic", "Segoe UI", Helvetica, Arial, sans-serif; white-space: pre-wrap;"><span style="font-size: large;">La meva fe és la fe de quan tenia quatre anys i encara no m’havien contaminat amb la ràbia adulta i prepotent, amarada d’una violència sovint imperceptible, com imperceptible és l’aigua pel peix, i instal·lada en una personalitat que es considera a si mateixa plena de saviesa i d'intel·ligència, sense adonar-se de la seva submissió als instints més animals del cos humà.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-82184179370683541542023-05-17T03:44:00.002-06:002023-05-17T03:44:18.909-06:00Marxar bé<p> </p><p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">
</span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: large;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirTiuTu2x1xHf4eP2dtUMO0lMQNoq4sHrYQ9aMZlDKtZbl2YBiG3Fp7j-z_efLfQUsbTi-og1P1a6SDuTS71dPS91Cu6bG-euf4m2fM1DG2bF1G23_Qu2H6i512Z1bLpySiWUKFOAEtGfOSEagyj9bc4fc2sHQzFc49bda7EUpJj7pCqCazoE4b2Y0/s1024/DALL%C2%B7E%202023-03-14%2013.28.49%20-%20A%20image%20of%20the%20sea,%20and%20in%20the%20sky%20there%20will%20be%20a%20pink%20paint%20in%20van%20gogh%20style.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="1024" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirTiuTu2x1xHf4eP2dtUMO0lMQNoq4sHrYQ9aMZlDKtZbl2YBiG3Fp7j-z_efLfQUsbTi-og1P1a6SDuTS71dPS91Cu6bG-euf4m2fM1DG2bF1G23_Qu2H6i512Z1bLpySiWUKFOAEtGfOSEagyj9bc4fc2sHQzFc49bda7EUpJj7pCqCazoE4b2Y0/w640-h640/DALL%C2%B7E%202023-03-14%2013.28.49%20-%20A%20image%20of%20the%20sea,%20and%20in%20the%20sky%20there%20will%20be%20a%20pink%20paint%20in%20van%20gogh%20style.png" width="640" /></a></span></div><span style="font-size: large;"><br />De vegades em pregunto si seré capaç de comportar-me de la manera
correcta quan arribi aquell moment que a tothom li arriba.
</span><p></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Sabré pensar en els
qui es queden, i mirar de resoldre tant com pugui el seu futur?
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Seré capaç de
marxar amb un somriure, content del que he gaudit, penedit de les
molèsties que hagi pogut causar a qui sigui, però sobretot,
afirmant que la vida val la pena, que és clarament positiva, que les
realitats bones superen amb escreix les dolentes i que sempre tenim
raons per somriure i fins i tot per riure?
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">M’ocuparé de
convèncer els qui es queden que el més urgent és que siguin bona
gent, més que qualsevol altre objectiu humà o social?</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">O per contra, em
deixaré endur per la por que han mirat de transmetrem tants
predicadors al llarg de la meva vida?
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Guanyarà el “pensar
en mi” i els meus interessos, pors, angúnies i riscos? O guanyarà
pensar en el que deixo enrere, en la seva llum i en la seva
esperança?
</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">Sabré estar a
l’alçada?</span></p>
<p style="line-height: 200%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: large;">M’agradaria estar
a l’alçada i marxar agraït i content; marxar només per una
estona, per de seguida arribar a un lloc que sigui ben semblant al
lloc que deixo, i sentir que sens dubte ha estat un privilegi i un
regal ser-hi.</span></p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4170002348955517156.post-40449874411695455102023-04-07T08:14:00.004-06:002023-04-07T08:14:38.914-06:00Llum a Barkeno<p> </p>
<div style="text-align: center;"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/VqQT58GWCkw" title="YouTube video player" width="560"></iframe></div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;">Els moments de felicitat són improvisats i no cerquen res.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com0