Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, July 4, 2013

Et vull igual...


Si tinguessis els carrers i els camins asfaltats, saps? no m'agradaries tant. Ja li vaig dir al carnisser el dia que vaig anar comprar les salsitxes; quan ell em va dir que els tenien oblidats i que aquí l'ajuntament no hi feia res, i que per això només hi havia vaques, dunes i mals herbots. Jo li vaig contestar que quan hi hagués asfalt i passeig marítim, no vindria més, perquè aquests “pseudoluxes” ja els tenia al costat de casa, i el que em fascinava de debò era que els meus fills sortissin de la casa i es trobessin gallines, galls, cavalls, braus, camaleons... que tinguessin la platja a quatre passes; una platja sense res, sense res de res, lluny de carreteres i de construccions, i tan immensa i il·limitada que hi podien estar sols si els venia de gust.
Si no et manquessin, com et manquen, comerços i locals... Si no fossis l'últim racó del món a on les postes tenyeixen un paisatge que no ha canviat gens des que l'emperador romà, que tu i jo sabem, es remullava aquí, no m'agradaries tant, no em diries el que em dius...

Necessito aquesta manca de qualitat urbanística, aquest desori, aquesta nuesa existencial, absència de rellotges i del càlcul precís del valor dels metres quadrats, dels segons o dels sons de la meva guitarra arran d'onades. Necessito camins esberlats per pluges sobtades, ventades infinites que de cop arriben i espanten els esclaus de la comoditat, rocs i pedres a viaranys envoltats de figueres de moro, amb nius d'abelles i escarabats pilotaires. Necessito el blau profund de les teves aigües, l'oceà enorme que ens assenyala l'Amèrica ancestral. Aquest any no ens veurem, però quan torni, perquè tornaré, et vull igual.










Wednesday, July 3, 2013

Neixes, creixes i et fas gran, ja està.



La nit és la lenta espera del dia; tot reposa en un silenci de vigília a la riba de la mar de l'univers. La volta del cel, a la nit, és la mar infinita de l'univers, i els nostres ulls, des de la riba de la Terra, contemplen aquest oceà vast d'espai i focs; focs petits i llunyans, escadussers i anecdòtics si els comparem a l'amplitud de l'espai. 

I cada foc és un estel; i n'hi ha tants i tan pocs alhora; tants perquè poden ser infinits, tan pocs perquè són l'excepció, car per tot s'estén un espai immens, fred i negre. La llum és l'excepció del no res; nosaltres som de la llum, pols d'una llum apagada; d'un estel mort; criatures de l'excepció, privilegiats de l'existència; petits i immensos. Tots vivim en aquesta nit de vigília, esperant una albada que se sap que vindrà. 

A la riba de l'oceà còsmic ens sorprenem de ser i ens estranyem que tot sigui; i agraïm tanta bellesa, que ens sorprèn i que ens meravella que sigui. Ignorants de l'origen i ignorants del destí, mirem els focs del cel, la frescor de la nit, la flaire del bosc, del prat, de l'herba feréstega i lliure de la muntanya; ens han fet criatures del present, però sovint pendolem passat enllà, futur enllà, inconformistes, cercant la resposta d'un misteri que tenim al present, perquè tot és present, i perquè fora del present no hi ha res. Com va dir el Pep no fa gaire: “Neixes, creixes i et fas gran, ja està”.

Orfebres de l'humà. Sílvia Pérez Cruz.

Fa un parell de dies, comentava al facebook la força interpretativa d'una cantant que se m'apareix com d'un altre món; i deia que de vegades et trobes lletres i melodies que superen l'humà, però que també d'altres vegades trobes que són els intèrprets i les interpretacions els que superen l'humà. És el cas de Sílvia Pérez Cruz, treballant com una orfebre del so les “Corrandes d'exili” de Pere Quart. 

El seu estat hipnòtic és tal que fa l'efecte que l'ànima li surt per la veu i que abraça els qui l'escolten. Percebem una artesania del trèmolo i sobretot dels volums; els volums comuniquen la cançó, igual com ho fan les freqüències i els timbres; i es converteixen en un instrument més de l'esperit, que es fa so.

 Aquest projecte, "Concerts Privats", ofereix la possibilitat de viure els concerts amb una intimitat i una concreció que sens dubte arrodoneixen fins al límit l'energia interpretativa.

No tinc cap dubte que Sílvia Pérez Cruz és el millor que se sent per les rodalies des de fa moltes dècades. 

Tuesday, July 2, 2013

L'alè del que és bell


Hem amagat massa temps aquell esbós del que érem, del que som; mitja lluna de terra amb colors de crepuscle i de mar. Escalfor d'aquest sol a la pedra; traç de la vida, mil anys rere mil anys, com onades de temps que ara venen i ara van; un instant que s'allarga dins del present. I ara, aquí, el tot es mostra, esvaint els mals fums del no res negre i gèlid de les ambicions.

Hem sommiat massa temps tornar a casa, i els colors ens abracen amb petons blaus de mar.
Mediterrània enllà, navega el cant de déu, cercant Ítaques; retorna a voltes i ens saluda l'alè del que és bell, que és la sang del que és lliure just dessota la pell.









Saturday, June 29, 2013

Dia radiant a la Waikiki


Dia radiant a la Waikiki. 
Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 
Dia de llibertat. 
Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 
Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 
Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 
Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 
Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 
Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 
Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Friday, June 28, 2013

Vèncer els conflictes




Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.



Wednesday, June 26, 2013

26 de juny, un dia per a reflexionar sobre el perill de les sectes.



"Passats uns dies, al col·legi, enmig d'una classe, el mossèn em va demanar que sortís de l'aula; desitjava parlar amb mi. En entrar al seu despatx, em manifestà que ja estava assabentat de la conversa que havia tingut amb la victòria. L'home va fer novament intents de convèncer-me perquè renunciés al matrimoni; em va pressionar, em va dir que no trobaria la felicitat perquè déu m'havia escollit i si li deia que no a déu mai no podria ser feliç. Malgrat que jo només tenia catorze anys, i que tot en aquell ambient artificiós sacralitzava els mots d'aquella persona ensotanada, m'adonava clarament que pretenia manipular-me. El sacerdot, en veure que no aconseguia res amb mi, em va proposar d'escriure una llista de raons per les quals jo creia que no havia de renunciar al matrimoni, i als nois; i una altra llista amb els elements negatius del matrimoni, i en general de les relacions amb un home. Després em deixà anar, com un veritable advocat del diable, un discurs destructiu contra l'estat matrimonial:
-El marit, quan porta un temps casat, se'n va al bar a jugar a cartes. La dona es queda a casa treballant com una esclava. L'home deixa d'arreglar-se per a l'esposa, fa pudor, vol sexe cada nit sense preocupar-se de si la dona en té ganes. La muller, en comptes d'assaborir la llibertat que creia haver escollit, es converteix en una serventa. (…)

A la fi li vaig fer entendre que jo mai no faria una llista amb les raons per les quals havia de preferir el matrimoni i una altra amb els inconvenients, perquè la meva decisió no havia de ser fruit de la recerca de la comoditat o d'uns interessos purament egocèntrics, sinó del desig d'acomplir el que jo sentia que l'existència em demanava, la meva crida interior. I li vaig comunicar que la meva crida interior era la llibertat; i que ningú mai no me la prendria. En dir-li tot això, que per a mi resultava tan clar, vaig descobrir-li als ulls una barreja de tristesa i admiració. Tot això va ser uns dies abans que em digués allò que em va fer tan mal; i uns dies abans també de donar-me la llista de llibres que no podia llegir perquè si els llegia significava que tenia molt mal esperit; algú de la Fundació Dominus els llegiria per mi i me'n faria un resum, d'aquesta manera evitaria que el dimoni entrés dins del meu esperit."
.
.
(Extracte adaptat d'un fragment de "Els peus dins l'escuma" el primer llibre que vaig escriure)

Sovint penso que el 26 de juny hauria de ser el dia internacional contra les sectes.