Un granet de sorra.

.

Una finestra catalana al món anglosaxó?
Un intent de promoció internacional de la literatura catalana?
Una illa en un món de... diversitat/complexitat/fantasia... humana?
Un dir: "aquí som" i "som uns quants milions..." i de "toros" i "olé" res de res!
Un granet de sorra. I un i un fan dos. I dos i dos fan quatre, i...

Això és la comunitat virtual catalan_writting que per a mi, a banda de practicar l'anglès, m'ha permès conèixer una nova manera d'estudiar la diversitat humana i d'arribar-hi.

Us ho recomano.

.

Vacances 2008

.

Pensar en les vacances és sempre engrescador; t'obliga a analitzar la pròpia situació familiar: l'edat dels nens, les necessitats de descans, migdiades, higiene... per tal de triar una opció que permeti el gaudi per a tots. Exigeix també tenir en compte els gusts de tothom, petits i grans. I ajuda a tenir una excusa ideal per a profunditzar en una àrea geogràfica, que segons el cas pot ser més o menys coneguda. És important que hom es disposi a escollir les vacances sense espectatives prèvies, assumint la possibilitat de decidir-se finalment per una destinació diferent a la millor de les possibles, però assegurant-se que, malgrat que no es trii el paradís somniat, de ben segur que el gaudi, l'instant, l'emoció, la descoberta, l'aprenentatge, la convivència... garantiran una experiència molt i molt positiva.

En el nostre cas (el de la meva família) s'han de satisfer les diferents exigències d'un grup força divers (exigències específiques d'aquest any):

• Una destinació que no estigui excessivament a prop de casa.

• Que no estigui tampoc més allunyada de sis cents quilòmetres.

• Que garanteixi la migdiada de la petitona.

• Que el pla no contempli la idea d'anar amunt i avall al llarg de tot el dia (la petita és massa petita).

• Que la platja no sigui gaire lluny, i que sigui una platja no urbanitzada, i que no estigui massificada, que permeti el nudisme, que no “obligui” al nudisme, que sigui el màxim de natural.

• Que hi hagi força elements desconeguts per a nosaltres per a poder visitar si ens ve de gust (de tipus històric, tradicional,natural,oci,etc.)

• Que ens faci il·lusió.

• Que hi hagi bellesa.

• Que permeti la desconnexió.

  Vistes totes aquestes exigències, i introduïdes les dades dins l'ordinador del cervell i el cor, ens hem decidit, de moment, per aquesta destinació:

El lloc:

1

2

3

Allotjaments:

1

2

3

Platges:

1

2

3

Mapes:

1

2

Mai no perdeu la confiança en la vida (2)

.
La segona part, tal com vaig prometre:



.

Mai no perdeu la confiança en la vida.

.




.

 

Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.

Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.

Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.

Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).

.

Joan Sales

.


.

Per recomanació de la Carme Cabús, estic llegint en Joan Sales, i he començat per la seva novel·la “Incerta Glòria”.

És impactant. El seu llenguatge, i ritme narratiu, són absolutament actuals (amb raó va tenir una acollida tèbia als anys cinquanta, quan fou publicada).

La novel·la descriu episodis de la guerra civil, de la vida al bàndol republicà, pels camps d'Aragó i de Castella: les trifulques amb el fanatisme dels anarquistes, bo i estar al mateix cantó de combat.

De la novel·la i de la literatura d'en Joan Sales en puc dir el següent, essent el més essencial possible:

-Enganxa.

-No avorreix.

-El llenguatge és correcte, actual, bell, sense embarbolls, objectiu; sense defugir les emocions, l'humor, la tragèdia, en definitiva l'humà.

-En ser realista, ajuda a comprendre la realitat històrica de la vida al front (característica que no he trobat en d'altres escriptors que pel meu gust són excessivament idealistes) No transforma la realitat de la guerra ni per mal ni per bé, es limita a descriure-la.

Enllaços sobre en Joan Sales:

Joan Sales en poques paraules.

Joan Sales al Wikipèdia

Joan Sales

.