Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, April 22, 2008

Un món estrany

.


.

Vivim un món estrany. Les paraules exasperen. Les opinions molesten. La diversitat posa nerviós. Algunes frases poden portar a la presó a qui les diu. Les persones són etiquetades. No se'ls permet el canvi. Molt poca gent creu en el canvi. L'etiqueta mana. Una etiqueta perpètua, grossa, reductora i simplificadora de la infinita complexitat humana.

Vivim un món estrany. L'integrisme es combat amb l'integrisme. Els combatents per la llibertat es converteixen en allò mateix que combaten. La pressa s'adora i es maleeix alhora. No se sap perdre el temps. La utilitat esdevé el salconduit dels actes i les presències. Els problemes aliens no commouen si no és que es veu, d'una manera clara i evident, que poden convertir-se en un problema propi.

Vivim un món estrany. L'enveja es disfressa de dignitat. La raó vesteix els instints de justícia humana. La llibertat aliena pertorba. La pròpia visió s'imposa subtilment als altres per evitar que s'agreixi. La solitud es tem. El silenci aterreix. La natura no es mira. La bellesa no es veu.

Vivim un món estrany de mentides inventades per a ser convertides en veritats, de gregarismes ocults, d'instints tribals vestits d'etiqueta.

Cada vegada més i més i més avorreixo les militàncies, les definicions, les vies del tren del viatge que et diuen per on has d'avançar, les fronteres, els límits, el passat, la raça, la identitat, el nombre de sèrie, la professió, el títol, el protocol, la norma, la fama, l'ego, la imatge.

Dins d'aquest món estrany, diré el que em vindrà de gust, opinaré el que creuré encertat, viuré a la meva manera, en llibertat. Si ho faig així, el món serà un xic menys estrany.

.


Sunday, April 13, 2008

Una mirada al món

.

De vegades va bé aturar-se a mirar d'on és la gent que ens visita, que es mira aquest blog, ni que sigui com a cortesia a una visita meva als seus espais:

Saturday, April 12, 2008

Sobre Cataluña y el catalán.

.


A todos los visitantes que no conocen Cataluña.

Yo pertenezco a una pequeña nación sin estado, cuyo nombre es Cataluña y cuya lengua es el catalán. En Cataluña viven aproxmadamente seis millones de personas. El Catalán es lengua oficial en Cataluña, que en la actualidad posee el status político de Comunidad Autónoma del Estado Español. El catalán también és la lengua oficial del pequeño estado independiente de Andorra (en los Pirineos). El catalán ha sido perseguido salvaje y constantemente a lo largo de la historia por diversas políticas centralistas que han intentado la uniformización de la península Ibérica a costa de la eliminación de la diversidad cultural. A pesar de todo Cataluña y el catalán siguen siendo. La aceptación de las diversas oleadas de inmigración que a lo largo de los siglos han contribuido a configurar la nación y la han enriquecido, ha sido y es una seña de identidad para los catalanes. En Cataluña la mayor parte de la población viene o ha venido alguna vez de algún lado.

En la isla de Cerdeña, en la población de l'Alguer, (Italia) también se habla Catalán.

En la actualidad, en Barcelona, la capital de Cataluña, se hablan más de doscientas lenguas.

Ahora podeis oir a Pau Casals, un gran violoncelista, hablar sobre su nación, Cataluña, en su discurso en las Naciones Unidas en 1971.


Descobrir la mar entre els brancatges del bosc (Descubrir la mar entre las ramas del bosque)

.


¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge, hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa i el cel sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, urbanitzacions, parcs d’oci, centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què...? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals... ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat? . Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era la seva. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?
La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaira d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers, l’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar, i l’Ebre es buida. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.
Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli, indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida. El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es deslliga, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es deslliga, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.
Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.


¿Qué pasará cuando no pueda descubrir la mar entre los árboles? La mar como un monstruo bello, de un azul oscuro e intenso, surcado de salpicaduras blancas en los días de viento. ¿Qué haré cuando esté encementado y tenga que contemplar los barcos entre torres que llegan a un cielo opaco e indefinido.? ¿Cómo le explicaré a mi hijo que un día la costa de Cataluña fué un jardín natural de belleza mística? ¿Cómo se puede transmitir con palabras el fuego íntimo que desprende la tierra cuando mantiene su huella original? La obra de nuestras manos nos està arrebatando la vida. El dinero dirige los destinos de las personas, de las naciones y de la Tierra; no lo podemos detener, hay demasiados miles de individuos que lo adoran y que le son fieles por encima del amor a sus descendientes herederos del paisaje, hay demasiados indiferentes que se contentan con ganarse el pan i el cielo sin pensar mucho, sin contemplar. ¿Y cuando la Tierra este llena a rebosar de chalets, urbanizaciones, parques de ocio, centros comerciales y salas multicines, cuando ya no quepan más... entonces qué...? Cuando nos hayamos vendido la Tierra... ¿qué haremos con el dinero? ¿Dónde podremos viajar si en todas partes todo será igual: gris, duro, artificial? ¿Cómo podremos ser libres, si para ser considerados ciudadanos tendremos que pagar? Si pagamos nos amarán, si no pagamos seremos unos criminales... ¿Qué clase de amor será éste, i donde estarà la humanidat? Miro a las estrellas y no encuentro ninguna Tierra tan hermosa como la nuestra; i me parece que mis pies no se sujetan bien, que el suelo se derrite, que nada es como antes. A veces miro a mis antepasados del paleolítico, que dedicaban dos o tres horas cada día a recoger frutos y a cazar animales, en medio de un mundo sin vallas, sin límites, i envidio sus treinta anys escasos de vida intensa en una Tierra que era la suya. El mundo que veo, muchas veces, no es mi mundo. Dicen que todas les gripes pasan porque los virus se reproducen y agotan los alimentos de su medio. Me pregunto: de todas las gripes de consciencias que en estos momentos estarán creciendo en miles de rincones del universo, silenciosas, aisladas, sorprendidas de existir, ¿cuantas de ellas sabrán valorar la importancia de mantener su entorno natural y sobrevivir?
El rumor
de la mar se ahoga con el rugido de los motores de explosión que ensucian el agua i el aire. La lluvia, sin embargo, nos devuelve los aromas de una Tierra olvidada. Una nueva humanidad crece con el radar de los sentimientos apagado, y el sol, rojo como una naranja muy madura, en una puesta que dibuja en el cielo un cuadro irrepetible, es ignorado. Las redes dividen las antiguas llanuras de cuando la Tierra no se podia poseer. Los coches llenan las carreteras y ya no caben, pero tienen que venderse, si nó nada funciona. Las carreteras de alquitrán dividen los antiguos jardines sagrados de los íberos, el agua de los campos de golf se esparce sobre una hierba solitaria que no se puede pisar, y el Ebro se vacía. El aire se calienta, se ensucia, enferma, y miramos hacia otro lado para no sufrir.
Las calas de la Ametlla se van muriendo, ya nunca serán como han sido en los últimos diez mil años, y esto ocurrirà para que unos cuantos señores se puedan llevar unos buenos millones y se piensen que de esta manera benefician a la sociedat. La Costa Brava gime, algunos dicen que ya está
muerta; otros seguimos buscando rincones misteriosos cerca de la mar helénica donde el tiempo no circule, parajes protegidos por sirenas que se niegan a tolerar el escabechinamiento de tanta vida. El lomo del paisaje se hunde, la nueva humanidad que nace jamás conecerá el medio donde su ser evolucionó, siempre le faltará algo que no sabrá definir. Llevamos en la sangre sed de naturaleza; si esta sed no se desata, nunca se llegará a vivir como un ser humano; y si se desata, jamás nos resignaremos a dejar morir, sin más ni más, la mar y la tierra.
Necesito encontrar un lugar fuera del tiempo, que no tenga un hueco en el calendario, que no se llame domingo ni lunes ni ningún otro nombre recortador de libertades... Necesito buscar un momento eterno fuera de los instantes clasificados, libre de etiquetas, de pasado y de futuro. Un tiempo hecho para el mísmo, libre de angustias y de proyectos, un tiempo para descubrir la mar entre los árboles.


Todos los posts en español


Friday, April 11, 2008

Esperança (Hope)

.




Amb cada embat del teu poder m’omples de goig...
car em fas saber que quan tot sembli perdut...
sortiràs en defensa de la Terra,
i expulsaràs la plaga destructora i consumista
que gosa posar-hi un preu...

Amb cada bram del teu pit, mar, em fas feliç...
Sé que hi ets i que enfrontar-se a tu
és com colpejar un Déu adormit...

You heap hapiness on me,
with every atack of your power
because you let me know
that you will save the Earth
when all seem failed.
And you will expel the destroyer and consumist glut
which dare to appraise life.

With every clamour of your breast, sea...
you make me happy.
I know you're there...
Fighting against you is so useless
like fighting against an slept God.


Monday, April 7, 2008

El Dolmen de Vallgorguina (The Vallgorguina's Dolmen)

.







.Diumenge, 6 d'abril, ens vam acostar a Vallgorguina, a la vall que es troba entre les serres del Montnegre i el Corredor. D'allà vam agafar el camí que s'endinsa en el bosc i arriba fins al Dolmen. Una construcció funerària construida sis mil anys enrere pels pobles prehistòrics que habitaven el Montnegre. Impressiona posar les mans sobre la pedra superior del Dolmen i imaginar el poble que en una Catalunya diferent, natural, verge, sobrevivia enmig de les inclemències del temps, amb els mateixos amors i dolors que les persones d'avui. Fet i fet, sis mil anys, a l'evolució humana no són res.

El Dolmen, a l'edat mitjana, va servir de punt de reunió a les bruixes que s'alliberaven de la repressió de la religió imperant i deslligaven els seus balls, els seus rituals i la seva màgia.

Els voltants del Dolmen semblen dissenyats específicament per una divinitat misteriosa que crida des de la muntanya. La força del lloc es percep a cada instant.


Sunday, 6 of April, we went to Vallgorguina, a little village between Mountain range of Montnegre and Corredor. We went along the path which started in the village, and we arrived to the prehistoric Dolmen in the middle of the wood. The Dolmen is a prehistoric funeral building, It was built six thousand years ago by the people who lived in this mountains. I put my hands over the top stone, and I imagined people who lived in the prehistoric Catalunya, a country very different to the present Catalunya. I imagined the prehistoric people, surviving under the inclemency of the weather, with the same love and the same moral afflictions than people of nowadays. Six thousand years are not a great time's interval in the long way of the human evolution.

The Dolmen, in the middle age, was a witches meeting point. These women liberated themselves from the religion's repressed, and they developed their dances, their rituals, and their magic.

Dolmen's outskirts seem gardens designed by a mysterious god who call humans from the mountain. We felt place's power every moment of Sunday.


Saturday, April 5, 2008

Memories

.


.
Memories


Drops of blue brightness,
sprinkling from sky's cloudless sphere.
Figleaves and burning bunches,
drawing hanging grapes over red and hot land.
Buzzing of bees in the sticky sultriness, and the silence of august.
Flowers stem with wrinkled beards.
And me, when I was a child,
searching birds eggs in nests.
The sea, near...
as the palm of one's hand receiving me
I deliver myself wholly to this blue and wide hand,
because I want, because I feel I must do it.
A clay's jug overflowing...
water with a land flavour...
freshness of old and white house.



Helènic Glauc