Waltzing Matilda

En moments difícils de la meva vida, aquesta cançó m'ha ajudat a tirar endavant. Ha estat, per a mi, un himne misteriós que m'ha ajudat a resurgir de les cendres. Per què? No ho sé. Potser en una altra vida vaig ser australià, vés a saber... Però el que puc jurar és que en moments de fracàs, l'he “sentit”, l'he cantat, i m'he sabut capaç de superar-ho tot. Per això, a la meva vida, aquesta cançó té la categoria d'himne nacional de la meva persona. I per això la canto i l'ensenyo als meus fills.

WALTZING MATHILDA
Once a jolly swagman camped by a billabong,
Under the shade of a coolibah tree,
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came a jumbuck to drink at the billabong,
Up got the swagman and grabbed him with glee,
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came the squatter, mounted on his thoroughbred,
Up came the troopers, one, two, three,
"Where's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?"
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
"Who's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?",
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Up got the swaggy and jumped into the billabong,
"You'll never catch me alive," said he,
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
Who'll come a-Waltzing Matilda, with me
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"

Melissa Bank

Després del fracàs de Paulo Coelho, el llibre que ara he començat a llegir és “Guia de caçar i pescar per a noies” de Melissa Bank. Es veu que se n'ha fet una pel·lícula que es diu "Suburban Girl".

Vaig per la pàgina 50, i de moment puc dir que està ben escrit, que descriu de manera realista una família de classe mitjana/alta i l'evolució psicològica d'una adolescent que coneix la novia del seu germà. És un llibre que es pot llegir, perquè llegir-lo millorarà la meva escriptura. Amb els llibres passa això, o et tiben cap amunt, o més val deixar-los.

Crítiques amb la mà esquerra (I). Paulo Coelho.

Estic llegint Paulo Coelho, no ho havia fet mai. Concretament “Veronika decideix morir” Li trobo bones idees, arguments interessants i seductors. Però... per què fa servir tants mots? Per què repeteix tant les idees? Per què els seus personatges discursegen tant? Per què torna a insistir en les idees dels personatges, si ja ha deixat clar quines eren? Em sento com si m'acabés de menjar un iogur de sabors, d'aquells als que no cal sucre, però amb sucre. Si es presentés a un repte amb mi, no crec pas que guanyés. Tot i així, acabaré el llibre, perquè el tema és interessant. Però la seva prosa em mareja una mica.
No t'ho prenguis malament Paulo, és només la meva opinió i és subjectiva; ja n'aniràs aprenent.

Evolució, extinció, natura, connexió còsmica.

En principi qualsevol activitat humana s’ha de considerar natural, perquè l’ésser humà és fruit de la natura; i tot allò que realitza és conseqüència de l’exercici d’unes capacitats atorgades per la natura. Fins i tot les activitats cerebrals són naturals, i la cultura és conseqüència de la potencialitat cerebral d’una col·lectivitat: la cultura com a conjunt de coneixements que es transmeten de pares a fills. Dins d’aquests coneixements hi ha els costums. Fins i tot la decisió de vestir-se és natural perquè neix d’un costum, és conseqüència d’una cultura. També la decisió de no vestir-se o de despullar-se és natural, perquè neix, o pot néixer de l’exercici de la raó que s’oposa a l’herència cultural rebuda en considerar-la buida de fonaments. El mateix podríem dir dels diferents costums sexuals. Per tant el món no està dividit en naturals i anti-naturals... tot és natura, perquè tot sorgeix de la pols dels estels, potser fins i tot la consciència, i tot allò que de la consciència obtenim, el bo i el dolent. I aquí hi tenim una altra evidència: la natura no cerca el benestar absolut de l’ésser humà com si aquest fos el destí i el centre de tot: la persona humana mor als terratrèmols, a les erupcions volcàniques, és menjada per tigres o taurons... La mort és natural; ho és fins i tot l’extinció d’una espècie. La natura produeix flors que són d’ingestió verinosa per part d’alguns animals, inclosos els humans. La natura no està programada per a fer-ho tot fàcil per l’ésser humà, les seves lleis biològiques són únicament les de l’adaptació de les espècies a l’entorn; és l’adaptació al medi allò que fa triomfar una espècie o extingir-la, no pas si aquesta espècie és humana, intel·ligent, o no intel·ligent. Òbviament la intel·ligència pot ser un factor que ajudi l’espècie a superar les dificultats del medi, però també pot ser una pega, perquè pot provocar la seva extinció si aquesta intel·ligència no va acompanyada d’uns nivells d’empatia adequats que ajudin a l’individu a preocupar-se del futur dels companys d’espècie amb la mateixa ànsia amb què es preocupa del propi futur. Si aquesta empatia no existeix en l’espècie intel·ligent evolucionada, la natura l’esborra del mapa, i torna a remenar les cartes de l’evolució de la vida “confiant” que la propera jugada hi hagi més “sort”. Només afegir que malgrat que tots els actes són naturals, n’hi ha alguns que fan caminar cap a l’extinció, a causa de les conseqüències immediates o llunyanes d’aquests mateixos actes... D’altres ajuden a garantir la pervivència de l’espècie envers una evolució encara més gran, cap a l’empatia i la intel·ligència, i envers un futur misteriós i prometedor, probablement de comunicació amb altres espècies afortunades d’altres racons d’univers. Només les espècies que sobrevisquin a la garba evolutiva arribaran a la connexió còsmica. De què depèn l’elecció d’un acte o un altre? De l’estructura del cervell i del sistema nerviós, i el cervell i el sistema nerviós depenen de l’herència genètica i de la mutació, i la mutació depèn de salts quàntics indeterminats que garanteixen l’atzar de l’evolució. També és possible que les lliures decisions humanes ho puguin ser mercès a conseqüències quàntiques de l’estimulació elèctrica de les neurones. La llibertat és possible mercès a la indeterminació, malgrat que aquesta llibertat estigui fortament influïda pels instints, i per la percepció i la comprensió.

L'endemà de tot.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot continuï com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant. I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

Canell trencat

M'he trencat el canell.
Tinc fotuda la mà dreta.
Tot això ho faig amb l'esquerra.
Escric lent com una tortuga.
Hauré de reposar uns mesos de prosa.
Em dedicaré a la poesia, a fer guions de futurs relats, i a llegir.
Crec que m'anirà bé, em feia falta llegir.
També aniré a buscar els premis de les 9 obres que tinc presentades arreu, cas que les guanyi.
També em sap molt greu no poder treballar, em calia fer entrevistes amb pares. Miraré si és possible legalment, almenys, fer les entrevistes estant de baixa.
Ens veiem per aquí.

"Degut a" incorrecte com a locució causal.

Doncs sí, el que sentiu! Qui ho havia de dir!

Observeu la següent expressió:

"Messi no ha pogut jugar degut a una lesió." és incorrecte.

"Messi no ha pogut jugar a causa d'una lesió." és correcte.

Degut, sí que és correcte quan és participi del verb "Deure" i quan fa d'adjectiu sinònim a "necessari" o "convenient". És correcte quan acompanya a un nom o s'hi refereix. Per exemple: "els diners deguts" "el tracte degut".

 

Mallory i Irvine

George Herbert Leigh Mallory va néixer el divuit de juny de 1886 a Anglaterra. Va prendre part a les tres primeres expedicions britàniques a l'Everest, que es van realitzar a la dècada dels anys vint del segle XX. A la tercera expedició, Mallory i el seu company Andrew Irvine, van desaparèixer en algun punt de la ruta Nord-est, no se sap si abans o després d'assolir el cim. S'ha de tenir en compte que en aquell moment l'Everest no havia estat assolit encara per ningú.

El cos de Mallory va ser descobert a l'any 1999, perfectament conservat, car estava congelat. Com que la seva càmera no fou trobada, no es va poder esbrinar si tornava del cim en el moment de morir, o si encara no hi havia arribat. Els experts diuen que si s'arribés a trobar, la pel·lícula fotogràfica estaria encara en bones condicions per a ser revelada.

A Mallory sovint li preguntaven per què volia arribar a l'Everest. Ell responia que perquè estava allà.

En Mallory era una persona a qui apassionaven els reptes, i que freturava anar sempre enllà dels límits. Quan el cap d'expedició deia que no, en Mallory sempre preguntava per què no.

A banda d'això tenia una mentalitat propera al naturisme, en el sentit en què cercava la unitat amb la muntanya, amb la natura, apostant per la nuesa quan la climatologia ho permetia; i era conegut entre els expedicionaris per la seva entestada defensa dels banys en nuesa. Ho podeu veure a la fotografia. El qui va nu és en Mallory. El qui no porta pantalons és en Howard Somervell. I al centre, Arthurd Wakefield. La foto és de George Finch, del 1922. Si bé aquesta foto va ser presa en un moment en què acabaven de banyar-se en un rierol camí de l'Everest, quan encara eren als primers contraforts.

Ben endins de tots dos

Blens de cabells de blat, lliscant pels muscles
i els ulls tabolls d’oliva, penetrants,
mentre les flames roges del crepuscle
recuperen el mestratge dels instants.
Despulles el teu cos de porcellana
tenyit del vinós brau d’aigües enllà
i el traç de llum de carn que m’abassega
fa brillar dues llunes sobre el mar.
L’una del firmament s’ensenyoreix
L’altra és el teu darrere despullat.
Travesses la flassada d’atzabeja,
darrere les centelles del trencant,
qui fóra bri d’escuma en el teu ventre,
i a poc a poc, suau, anar baixant.
Lliuro embriac la roba, tota a terra,
i nedo foll darrere el teu deixant,
t’encalço just sota d’aquella estrella
que a les nits de l’estiu s’adorm cantant.
M’entomes el parrac, goluda i tendra,
i el fal·lus desbocat es va aixecant;
submarina glopada de sang boja,
que a poc a poc per baix et va adorant.
Balandregem units fins a la platja,
i n’esbotzem la sorra pam a pam,
després niem dessota l’argelaga,
i sense pressa ens anem estimant.
T’apamo amb serenor tota la pell,
jugant a fer-te riure sota els dits,
i traço, amb l’escalfor del meu pinzell,
ara i adés, camins entre els teus pits.
I el joc al jaç fimbreja l’arpa bruixa,
oculta a la flor nua dels teus plecs,
pètals de roig burell, tast de maduixa,
desferren l’esgarip del teu plaer.
I t’entro endins, i endins som la resposta
de tot misteri, de tota incomprensió;
consumim l’embranzida de la vida
entrant endins, ben endins de tots dos.

Tres mots incorrectes.

Diuen els pedagogs, que els aprenentatges, si van dosificats, entren i romanen millor.
Per això avui, en aquest petit tast de lingüística, em limitaré a fer incidència en tres coses; en tres mots que semblen correctes (a mi m'ho semblaven), però que no formen part del català correcte normatiu, bo i que (us sóc ben sincer), jo he vist com alguns traductors i escriptors els fan, i han fet, servir.
Estic parlant dels mots:

“Recapacitar” és un mot castellà. S'ha de fer servir: “pensar”, “reflexionar”, o algun altra.

“Despedir” “despedida” són mots castellans. Convé fer servir: “acomiadar” “comiat”

“Arrepenjar-se” és incorrecte. El correcte és: “repenjar-se”

Recordant Fuerteventura.

.

Heus aquí la crònica que vaig escriure a l'estiu de 2006, just tornant de Fuerteventura:

La primera sensació que hom té quan baixa amb l'avió des del cel, travessant les boires, i contempla la superfície de Fuerteventura, és que està arribant a un bocí del desert dels Monegros, perdut com una taca color de terra seca, enmig de l’oceà. Aquell desert, enmig d’enlloc, entre Saragossa i Fraga. Envoltat ara, però, en aquest escenari atlàntic, d’un blau atzurat, de vegades turquesa.
No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és el goig de saber que de tant salvatge, no ho has pogut veure pas tot, perquè hi manquen camins. I saps, íntimament feliç, que mentre hi manquin camins hi romandrà la natura en el seu estat més original i bell.

El nostre hotel (campament base per entendre’ns) està situat a Costa Calma, un barri artificial i artificiós enmig d’una terra esquerpa. Allà no hi ha res, ni nucli antic, ni una raó per habitar-hi, o aixecar-hi res, fora del negoci hoteler. Malgrat tot, si Fuerteventura restés amb les construccions artificials que avui té, esdevindria un paradís. Per això us demano que no en feu propaganda. Digueu a tothom que és un país apte només per les cabres, que per cert n’hi ha moltes. Digueu que només s’hi senten a gust els qui estan com cabres, els qui estimen el desert, la solitud, la nuesa, els camins que destrossen cotxes, el vent que aixeca boires de sorra, l’aridesa de les muntanyes ermes i seques, el mar fosc de les costes ennuvolades de l’oest, l’ambient tan internacionalment apàtrida d’alemanys, italians, anglesos, majoreros... que per damunt de tot són ciutadans d’una terra que és única i que està viva.
Costa Calma, doncs, el llogarret on vàrem dormir, es troba allà on antigament existia un murallam que separava l’illa en dos regnes; els quals foren destruïts per Juan de Betancourt que es va endur un bon grapat d’indígenes per a ser venuts com a esclaus. És clar, que tot ho feia en nom de la civilització, empès per l’empeny de salvar les ànimes dels pobres salvatges que habitaven l’ílla. Es veu que en van quedar tan contents que li van dedicar un poble, que durant molts anys fou la capital de l’ílla i que es diu Betancúria.

La nostra vida aquesta setmana ha consistit en sortir al matí, ben d’hora del campament base, explorar un determinat objectiu, i acabar en una d’aquestes platges on no hi trobes gairebé ningú, i s’i t’hi trobes algú està tan enamorat de la natura com tu, i t’hi acabes fent amic. Al vespre, tornàvem a sopar al campament base pletòrics de sol, de llibertat, de blaus, de vent...
Hem arribat a estimar el vent; un vent que sempre ens ha bufat del nord, i que dibuixa (segur que en aquests moments ho està fent) crespons blancs en un mar de mil tons.
Us recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i un pendís tant suau, que la pujada i baixada de les marees fa que la platja avanci i retrocedeixi fins a dos cents metres en alguns punts. L’aigua és increiblement neta, canvia d’un blau turquesa a la riba, cap un blau atzurat més al fons, i una mica més endins varia bruscament a un blau lapistlazuli d’aquell tan obscur. De tant en tant, s’hi veuen estols de peixos, de vegades petits, de vegades pavorosament grossos, que avancen en formació, tots a l’ensems, com si fossin avions de guerra.
Gairebé sempre hi bufa el vent, això fa que s’hi dibuixin ones profundes damunt la sorra. És agradable protegir-se al fons de la platja, dins d’uns cercles de pedra alçats enmig de les dunes. La platja no s’acaba. Amb això vull dir que si hom s’allunya de la mar, terra endins, hi continua trobant sorra i més sorra. En alguns punts, fins i tot durant quilòmetres. A la sorra, de vegades, hi ha clapes d’arbusts que ajuden a protegir-se del vent. És una sorra finíssima, sahariana, que no ha estat pas importada, perquè us ben asseguro que amb el vent que sempre bufa no sé pas on aniria a espetegar la sorra si la seva presència no hi fos natural. Enmig de la sorra hi podeu trobar conquilles i caragols de mar. Si cerqueu lluny de la riba, hi trobareu fòssils marins.

Al nord, no us heu pas de perdre la platja de les dunes de Corralejo, que és bastant similar a la de Sotavento de Jandía, encara que el pendís és pronunciat, i les marees gairebé no modifiquen la fesomia de la platja. La platja, aquí, es transforma en desert, quan caminem terra endins, i afortunadament està declarat espai natural protegit, esperem que per molts anys. Jandia també està protegida, encara que no al llarg de tant de tros. Si Jandia no ha sofert excessives construccions, encara, és gràcies a la manca d’aigua de Fuerteventura, i a que el cacic alemany que va posseir Jandia en propietat durant fosques dècades de nazisme i franquisme, es va mig arruinar mercès la derrota de Hitler i es va haver de dedicar a criar cabres, en lloc de contruir ports esportius. Més endavant ja us parlaré d’en Gustav Winter i la llegenda de... bé ja en parlaré que això sortirà en un relat meu ben aviat...

Al nord teniu la illa de Lobos, integrament protegida, on podreu caminar fins a tretze quilòmetres entorn l’illa. Es diu de Lobos perquè fins fa poc hi havia un munt de llops marins a les seves platges... ja no en queda cap... bé, de vegades hi ha gent que diu que n’ha vist...

Finalment us parlaré de Cofete, paratge de platges immenses i virginals on no s’hi pot arribar amb cotxe, potser amb tot terreny, però tampoc no ho tinc clar. A Cofete hi podeu trobar un rectangle de vint quilòmetres de llarg i 8 d’ample sense vestigi de civilització tecnificada, i unes platges de sorra finíssima absolutament solitàries... Jo tinc el goig de no haver-hi pogut arribar. Tot i que a la propera... tinc intenció de fer-ho ni que sigui a peu.

Hi ha més coses a Fuerteventura: poblets mariners deixats de la mà de Déu... cabres... cactus... pedres... turons erms des d’on s’hi clissen més turons erms... carreteres impossibles... coves encara no descobertes... volcans... malpaisos (espais coberts de lava recent, recent vol dir de 2000 o 3000 anys)... plantes endèmiques en perill d’extinció, coses que em deixo... i el més important... molts turistes fidels, que hi van any rere any, i que s’estimen la natura... Turistes fidels que s’estimen la nuesa humana més absoluta, i que la viuen en família (la nuesa a Fuerteventura es pot viure i es viu a qualsevol platja)... Polítics sensibles a la necessitat de protegir el medi ambient... Gent respectuosa i tolerant amb els estils de vida alternatius... Llibertat.

També hi ha especuladors que intenten fer de les seves. Fins ara, mercès a les dures condicions de l’illa, no han pogut fer gaire. Tot i així, hi ha coses que fan por, com els cartells que anuncien noves urbanitzacions. Bo i que és esperançador adonar-se que aquest cartells són de l’any 2000, molts d’ells, i que moltes de les urbanitzacions, ningú no sap per què, no s'han arribat a fer, de moment.

Per tant, us demano que si cerqueu comoditat, no aneu a Fuerteventura. Si cerqueu unes vacances consumistes, no aneu a Fuerteventura (tot i que les podríeu trobar, sé de gent que no ha sortit de l’hotel en tota la setmana). Si us molesta la nuesa... no aneu a Fuerteventura. Si voleu carreteres que estiguin en bones condicions... per Déu, no aneu a Fuerteventura.
Un últim favor, feu el favor de no anar a Fuerteventura. Aconselleu a amics, coneguts, etc... que se’n vagin a Tenerife o a Gran Canaria, i que no vagin a Fuerteventura.
Deixeu-me-la només per a mi, si us plau, que d’aquí a pocs anys, quan hi torni, me la vull trobar igual... i vull que els meus fills i els fills dels meus fills se la trobin igual. Aneu al Càrib... que hi ha tot incluïts molt econòmics.

Estil I

ÚS DEL VERB “ESTAR”


“Estar” és incorrecte en sentit locatiu. En aquest cas s'ha d'escriure “ser” en comptes de “estar”

Per exemple:

Els bombers eren molt lluny del foc. (Correcte)

Els bombers estaven molt lluny del foc. (Incorrecte)


“Estar” és correcte i preferible a “ser” en cas de participis i locucions diverses.

Per exemple:

“El nen està adormit” és preferible a “El nen és adormit”

La bellesa i la lletjor

Un dia, la bellesa i la lletjor es van trobar en una platja, i es van dir:
Banyem-nos al mar...

Llavors es van treure la roba i varen començar a nedar. Després d’una estona, la lletjor va tornar a la platja, es va vestir amb la roba de la bellesa i se n’anà.

La bellesa també sortí de la mar i no va trobar la seva roba. Com que era massa tímida per córrer pel món nua, es va vestir amb la roba de la lletjor i va seguir el seu camí.

D’ençà d’aquell moment, hi ha homes i dones que s’enganyen, i que confonen l’una amb l’altra.

No obstant això, hi ha qui ha contemplat el rostre de la bellesa i l’ha reconegut malgrat la seva indumentària. I hi ha també qui coneix el rostre de la lletjor, sense que la seva roba la oculti als seus ulls.

Gibran Khalil Gibran.

Un Déu per a totes les maneres de ser?

L'error d'algunes religions és declarar lícits només determinats estils de vida, costums o morals, condemnant, probablement sense raó, maneres i cultures, individuals i col·lectives, que xoquen amb alguna tradició o amb la revelació d'alguna aparició sobrenatural acceptada per l'oficialitat del poder religiós. Tant de bo les religions, les actituds religioses, els sistemes laics, i qualsevol poder, fossin capaços d'integrar i de respectar la diversitat de costums (i, fins al límit del respecte, la diversitat de morals), limitant-se a exigir amor i respecte entre les persones, sense caure en la mutilació de la imaginació, de la llibertat i de la bellesa. No dubto que el més fàcil per a combatre el mal sigui eliminar tot el molt de bé i tot el molt de mal que sovint van junts, (i que de vegades i per algunes persones són difícils de destriar) però el més fàcil no és pas el millor. El millor és limitar-se a eliminar només el que és estrictament dolent, per difícil que sigui, i permetre allò que no és objectivament perjudicial, per grotesc o inútil que ens pugui semblar, i per difícil que sigui comprendre-ho o destriar-ho. D'aquesta manera evitarem convertir-nos en uns intolerants. Només així estarem actuant com a humans.

I tornant al tema religiós: si en un ésser humà és una virtut el fet d'estimar els qui són diferents a ell, ¿com podria Déu no tenir aquesta virtut? Si tots som diferents, si tots som capaços de entendre l'existència d'una manera única i personal, talment com l'empremta dels dits, com el traç del somriure, com la fesomia, ¿per què ens hem d'igualar, eliminant allò que ens fa únics, allò que ens permet comunicar als altres una espurna nova de la comprensió de tot? Si cadascú és capaç d'entendre Déu d'una manera personal, ¿per què no respectar-ho? ¿Per què no respectar la fe personal de cadascú, exigint a cadascú només la recerca de la justícia, l'amor i la llibertat? Si acceptem la diversitat de religions, ¿per què no acceptar la diversitat d'opinions individuals respecte el fet religiós? ¿Com podria Déu tenir preferències per un o per un altre en funció de les opinions sobre un tema respecte el qual no hi ha cap certesa, i sobre una qüestió el posicionament de la qual no implica superioritat moral de cap mena? ¿Quantes baralles, quantes guerres, quants odis, quants integrismes, quants menyspreus, quant de temps perdut ens hauríem estalviat si haguéssim estat capaços de considerar-nos germans, i de posar en comú una ètica de germanor, malgrat que el nostre posicionament religiós o moral hagi estat diferent? ¿Quan tindrem el coratge d'acceptar que alguns costums que nosaltres considerem dolents, un altre els considerarà bons, i que la nostra opinió igual com la de l'altre han d'aprendre a conviure en llibertat? ¿Quan arribarem a l'essència de la qüestió que és “viu i deixa viure”, “estima i deixa't estimar” “fes el que vulguis mentre això no impedeixi als altres fer el que vulguin” “accepta els demés com són, encara que no t'agradi com són”?

Dialogar

La capacitat de dialogar no la té tothom, potser perquè és un art que s'aprèn, que s'adquireix per educació i per reflexió; i l'educació i la reflexió són dues realitats escadusseres que no sovintegen i que sovint amaguen el seu valor i la seva utilitat. I al món en què vivim el pitjor crim és no semblar útil, i el segon crim més abominable és semblar avorrit. Per això, de vegades, descobrim persones que en comptes de dir que un poema no els agrada, diuen que un poema és carrincló, i que la persona que l'ha escrit viu al món de les fantasies infantils. Els qui no coneixen l'art de dialogar, quan es dediquen a elaborar crítiques, ofenen a tort i a dret, perquè són incapaços d'acceptar la possibilitat que el problema no es fonamenti en la realitat de l'obra criticada, sinó en les qualitats de l'ull que observa: el gust personal, la cultura pròpia, l'educació, l'entorn, la manca de sensibilitat, la diversitat de sensibilitats... I en tot cas, si ofenen, si fan mal, és perquè els manca la capacitat d'expressar la seva visió sense que la dignitat o la professionalitat de l'artista criticat romanin intactes. Si jo dic que un poema o una afirmació filosòfica és cursi, estaré intentant ésser objectiu des d'una visió purament subjectiva (la meva), amb la qual cosa m'estaré allunyant de la meva missió (ésser objectiu). El que jo puc dir, sense que l'artista tingui motius per ofendre's, és que una obra a mi se'm fa carrinclona, que no és pas el mateix que dir que l'obra, objectivament, ho sigui.

Sobre els premis literaris.

Després de l'experiència adquirida en diversos premis literaris, amb més o menys èxit; he arribat a extraure'n algunes conclusions profitoses, que cal tenir en compte alhora d'elaborar relats, si és que acceptem com a objectiu més o menys prioritari el fet de guanyar, o si més no, de quedar entre els primers.

1.- Els relats situats a Catalunya, ambientats a la societat catalana, tenen més possibilitats de victòria, que no pas els localitzats a indrets llunyans i desconeguts.
2.- Els relats localitzats als Estats Units, que d'alguna manera estan escrits des d'un punt de mira cultural nord-americà, no tenen quasi opcions de victòria.
3.- Tot i que una bona forma és essencial a l'hora de poder tenir opcions de victòria, si al darrere no hi ha una història que commogui, sorprengui, faci riure, ajudi a descobrir nous punts de vista, faci passar por, sentir intriga, excitació, emoció, interès... si no hi ha tots aquests elements argumentals, és molt difícil obtenir algun èxit.
4.- Que un relat no guanyi ni quedi finalista en algun premi, no vol dir pas que no pugui quedar primer en un altre premi, ni molt menys que no sigui bo.
5.- Si un relat explica alguna història argumentalment bona, però té una forma feble (estil, expressió, ortografia... si té embarbussaments) no té gaires opcions de victòria.
6.- Guanyen prioritàriament els relats que enamoren els jurats, que els toquen alguna corda de l'arpa del cor.

Aquestes són només algunes apreciacions. Aniran canviant.

Però per damunt de tot convé intentar escriure bé, per damunt de l'interès relatiu de guanyar algun premi.

Etiquetes

He cercat a la sorra el nom de la platja... i no l’he trobat... He intentat d’esbrinar com es deia un mar, cercant l’etiqueta a la cresta de les ones, però no hi era... He escrutat el paisatge, enllà de la frontera, maldant per a llegir el nom del país gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes... i no l’he vist... He descobert colors que no tenen nom, amors que no estan registrats en cap diccionari, costums que cap entès no ha classificat, cançons que se salten les lleis de l’harmonia social i el bon gust, i que m’han sonat dolces... I m’he trobat gent que no té raça, que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial, que són d’allà on puguin alimentar els seus i viure en pau... i m’han semblat bona gent... I quan he explicat tot això, he vist esverats els fabricants de diccionaris, els dissenyadors de llibres de protocols, els jutges definidors i organitzadors de tot i de més... He descobert, xisclant com mones reprimides, els qui s’han passat la vida aprenent la realitat darrere els símbols inventats, a través de mots reductors de la visió classificadora de la diversitat, o de la uniformització dels conceptes fabricats per simplificació antropocèntrica... Xisclaven educadament, perquè així està prescrit... I molt educadament m’han fet callar I m’han demanat que deixi parlar els entesos, que és per això que han dedicat la vida sencera a la noble activitat de l’estudi. Llavors, jo, molt tranquil... m’he atansat a la platja, m’he despullat del tot, i m’he capbussat, sense pensar en res més que no fos el blau de la mar. I a l’últim, he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra, m’he inventat un nom per a la platja, i l’he escrit a la riba. Me l’he mirat, i m’ha semblat que la platja era meva, fins que l’escuma blanca d’una onada l’ha començat a esborrar...

Capvespre a Sant Llorenç

Serena simfonia del Vallès que s’endormisca.

I el vent sec i glaçat que alena aromes i sentors.

Estels fidels vigies i el silenci de la fosca.

I els plecs de Sant Llorenç com un mantell de rei diví.

Des del record dels segles dibuixat a cada fulla,

a cada bri de bosc entre la molsa i el fonoll,

udola el cant sagrat i gemegós de la muntanya,

cridant als seus plançons perduts en selves de ciment.

Els fills de mare verge, revenuda i maltractada,

romanen exiliats a un país fet de sensacions,

on tot és fals i és fàcil i fugaç i fabricat;

falaç fenomen fútil que enfastija i exhaureix.

Ben lluny, plantada i noble, la paret dempeus s’esper;

llaurada per la pluja, el vent i el glaç, la neu i el sol;

gastada i enrogida, orejant el temple màgic

d’un paradís ocult als ulls d’un món massa enfeinat.

Ressonen pels avencs, de les entranyes de la terra,

els trons dels antics déus que enyoren càntics passionals;

amor a la fredor dels peus sobre una argila humida;

i per vestit la pell que és el més bell de tots els dots.

Expressions barbàriques.

De vegades, quan fem un relat, podem cometre l'error de traduir expressions castellanes d'una manera directa i literal.
Per exemple, quan et diuen gràcies, pots respondre: "No hi ha de què!" però no és la millor expressió, perquè l'estem traduint directament del castellà. La més correcte seria: "No s'ho val" o "No es mereixen"

Igualment quan vols dir que plou molt, si traduissis directament de l'anglès, podries dir "Plouen gossos i gats", el correcte és "Plou a bots i a barrals"

Heus aquí una llista d'expressions castellanes i la seva expressió correcte en català:

A fin de cuentas...............Fet i fet, al capdavall.

Al llegar, al conocer............En arribar, en conèixer...

A plazos...............A terminis, a pagaments...

A raíz de..............Arran de,

Estaba a tope...........Estava a vessar, ple com un ou..... de gom a gom...

A trancas y barrancas...........A empentes i rodolons...

Boca abajo...........cap per avall

Como mucho.......... A tot estirar... Pel cap alt... A més fer...

Consiste en darse la mano......... consisteix a donar-se la mà.

Con tal que.........Amb que.... sempre i tant que...

Cuanto antes.......com més aviat millor... Al més aviat possible...

Cuantos más mejor..... com més millor...

Cuenta corriente............el compte corrent

Debido a.................a causa de...per raó de...per mor de...

De haber sabido esto............. si sé això.... si arribem a saber això...

De lo contrario........en cas contrari........d'altra manera........altrament...

Desde que.........des que.......d'ençà que.......

Haber empezado por aquí... haguéssiu començat per aquí...Calia començar per aquí...

Hace como una hora......fa cosa d'una hora...

Hay más.......Encara n'hi ha més...hi ha més cosa...

Lo qual..........la qual cosa...

Lo mejor que pueda........ tan bé com podré...

No hay de què.........No s'ho val... no es mereixen...

No hay derecho......... ...No s'hi val

No me digas... ............. Què dius ara! I això!

No tener vuleta de hoja.................. No tenir retop...

Olor a pajaros................... Olor d'ocells

Parece ser................sembla que...

Poner cara.................fer cara.

Poner el dedo en la llaga..........tocar la cama del mal...

Por la mañana, por la tarde, por la noche............... al matí, a la tarda, a la nit.

Por lo menos...................................... Pel cap baix... Si més no...

Que te da?..................................... Què tens...? Què et passa? I ara què t'agafa?

Que tío!........................................Quin un...

Que va...!........................................I ara, I ca, Ca barret, On vas a parar,

Quieras, no quieras............................Tan si vols com si no vols...

Ser el colmo........................................Passar de taca d'oli...

Sin embargo....................................... Amb tot, malgrat això, tanmateix...

Tomadura de pelo...............................Aixecada de camisa

Trabajaré todo lo que pueda.....................Treballaré tant com podré...

Todos los días..........................................Cada dia...

Unos días, unas semanas, unos meses....................Uns quants dies, unes quantes setmanes, uns quants mesos...

Va a llover, va a reir............................... Vol ploure... Vol riure... Estar a punt de riure...Ara riu... Ara plou...

Vamos a ver.......................................... Vegem... A veure què...

Retorn a la infantesa.

Retrobem els camins que flairen llenya,

els sons de les cançons de sempre,

la suor del joc,

la llum del lloc,

el somriure.

Retrobem el pas sublim de la llibertat,

foragitem la por,

la negritud i la venjança.

Gaudim de l’oblit com qui neix ara.

Esquincem-nos els vestits,

guarnim-nos de fang i d’herbes.

Admirem l’heura enfiladissa

que abilla la façana rònega de la casa vella

i juguem a fet i amagar pel seu jardí.

Cerquem petons fugissers amagats entre ombres.

Adormim-nos en un llit suau i gegantí,

sense pensar en res.

Compartir la bellesa.

Sigues alguna cosa més que un mono evolucionat. Defuig esclavatges. No renunciïs al sentit que et permet copsar la vida impresa en totes les realitats; la poesia, la bellesa ignorada a tants paratges sovint prohibits per la ignorància o l'enveja. Transmet subtilment i pacífica aquesta visió que només uns quants perceben, perduts en una societat d'animals orgullosos, burocràticament organitzats, servents autòmats de tradicions divinitzades amb escletxes de misèria permesa si és oculta. No utilitzis mai l'orgull com a arma; la veritat té prou força per agafar fonaments sense fer servir l'energia de la foscor. Si ho fessis perdries visió. La teva visió no depèn de les teves qualitats personals, la tens com un do; igual com tens orelles, ulls, llengua, nas o dits... Tot t'ha estat donat. No ho facis servir per a dominar, humiliar o enaltir-te. Sigues, amb aquest do, servidor de la veritat, i comparteix la bellesa. Gaudeix de la bellesa del present, de la contemplació de la vida, del serè pas del temps de present en present com les aus d'arbre en arbre. Tot és per a gaudir, i no pas tu sol. Camina amb la llibertat que el teu do et permet. Regala aquesta llibertat per tal que qui la vulgui l'obtingui gratuïta.

Reflexions sobre la prosa.

És alta i esvelta, d'uns setanta anys, amb els cabells de plata, soignée, ni negra ni blanca, del color or pàl·lid del rom. És una aristòcrata de la Martinica; viu a Fort de France però també té un apartament a París. Seiem a la terrassa de casa seva, una casa superba i elegant que sembla feta de blonda de fusta: em recorda certes cases antigues de Nova Orleans. Bevem te de menta amb gel, amb un lleuger sabor d'absenta.A la terrassa, tres camaleons verds fan curses els uns amb els altres; un es detura als peus de madame, fent petar la llengua forcada, i ella comenta:

-Els camaleons. Quines criatures més excepcionals. Com canvien de color. Vermell. Groc. Llima. Rosa. Espígol. ¿Ho sabia, que són molt aficionats a la música? -Em mira amb ulls negres i preciosos -. ¿No em creu?

Música per a camaleons

TRUMAN CAPOTE

De vegades la prosa es fa tan perfecte que ratlla la poesia. Sembla senzill escriure així, però és més difícil fins i tot que fer poesia.

Aquesta prosa existeix mercès a dos mestres: el creador, Truman Capote; i el traductor, Quim Monzó. El traductor ha de ser escriptor per tal que l'esperit de la prosa ens arribi. L'esperit invisible. L'austeritat de mots. La punteria de significats. L'escenificació justa i necessària. La descripció gens carregosa. L'interpol·lació de records senzills.

M'ha vingut de gust compartir amb vosaltres el meu berenar d'avui. De vegades llegeixo fragments dels monstres (me'ls bereno) perquè passin a forma part dels meus muscles, de la meva carn literària.

Fixeu-vos en aquesta expressió:

“del color or pàl·lid del rom”

Simple i majestuosa alhora. Vull que sigui meva, la vull per mi, i com una rapinyaire me la bereno i la digereixo i la multiplico:

“del color daurat de les fulles dels ceps”

“del color glauc de les cales d'Eivissa”

“del color terrissa del cel del capvespre”

“Del color atzabeja de la nit encapotada”

Buf, la prosa! Fàcil o impossible, diria en Dalí. Per a mi és una artesania de temps abocat a fer que tot sembli simple i clar, a evitar els encarcaraments, els embarbussaments, els recaragolaments. De fàcil, res; la prosa s'ha de parir.

Currículum literari.

An
PREMIS:
PREMIS

Any 2014

Accèssit al XXII Premi de Narrativa Curta "Conte" de El Puig, amb el relat "Tot el fruit que et pugui donar".

Any 2012
 Segon al V Premi Literari de Contes Curts Vila d'Almenar, amb el relat "AK-47"
 
Any 2011

Guanyador al XXIX Concurs Literari de Sant Antoni de "El Perelló", amb el relat: "L'antílop".
Premi Ex Aequo a la X Edició del Premi La Miranda de Contes, amb el relat "Les veus de la guerra".
Accèssit al X Premi de Narrativa Breu Mossèn Romà Comamala de Vilabella, amb "Blues dels feliços dies d'abans de la crisi"
Finalista al VIII Concurs Literari Vila de Gràcia, amb el relat "Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms"
.
Any 2010:

Segon al Premi Literari Miquel Bosch i Jover, en l'apartat de narrativa, amb el relat "La noia de la residència de les muntanyes".
Finalista al Certamen de Poesia Breu de l'Esplai d'Olot amb el poema "Enllà del mas"
Finalista al 14è Premi de Narrativa Curta per Internet (TINET) dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, amb "Heaven".
Finalista al XIIè Premi Literari Víctor Mora de l'Escala, amb el relat: "Al fons del carrer"

Any 2009:


*Guanyador al IV Premi de relats breus de Sant Joan Despí, amb el relat "El vent del bosc"
*Guanyador al X Concurs de contes "Memorial Fernando Rodríguez Contreras" organitzat per la revista "Tot Mataró", amb el relat "Benvingut a Varsòvia"
*Menció del Jurat al VIII Premi Mossèn Romà Comamala de narrativa curta de Vilabella, amb la micronovel·la: "Informe sobre l'Homo sàpiens"
*Finalista al V Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges, en l'apartat de narrativa, amb el relat: "Nocturn en mi bemoll major"

.
Any 2008:
.

*Guanyador al Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008 amb la novel·la "Llunyanies"
*Primer al XIX Premi de narrativa breu d'Artesa de Segre amb el relat "Amnèsia"

*Primer als XVIII Jocs Florals del Raval en l'apartat de Poesia, amb el poema: "Raval"
 
*Primer als XVIII Jocs Florals del Raval en l'apartat de Prosa, amb el relat: "Temps d'olimpíades"

 *Tercer al VII Premi de Contes de "La Miranda" de Capellades, amb el relat: "Demà serà un altre dia".

*Accessit al IV Premis Vila de Lloret de Literatura de Viatges, en l'apartat de poesia, amb el recull de poemes: "VIatge a Euskadi"

*Accessit al XX Certamen Literari del Casc Antic en l'apartat de narrativa, amb el relat: "Dormirem a Jónculs""

*Accessit al IX Certamen Literari de Sant Andreu de la Barca en l'apartat de narrativa en català amb "La mirada de la Rayssa"

*Tercer finalista al Certamen Internacional St Jordi, convocat pel Grup Plomes Poètiques de Palol de Revardit, amb el poema "Immigrant".
.
Any 2007:

*Guanyador del XXIX Premi Joan Fuster, convocat per l'Ajuntament d'Almenara, amb el relat “Em dic Joel”.

*Guanyador del XXII Certamen Literari del Foment Martinenc en l'apartat de narrativa, amb el relat: “El déu de Venècia”.

*Segon al Premi Joan Mañé Guillaumes en la categoria de narrativa, amb el relat: “Bruixes”

*Segon als Jocs Florals del Raval en la categoria de narrativa, amb el relat: “Estranys en un aeroport”

*Segon al Concurs Literari Sant Jordi convocat pel Casal Joan Casanelles del barri de Sant Martí de Barcelona, amb el relat: “El centenari”

*Menció del jurat en el VI Premi Mossèn Romà Comamala, amb la micronovel·la “Els oblidats”

*Finalista del Premi de narrativa curta Víctor Mora de l’Escala, amb el relat “Conte Vienès”

*Tercer al VI Premi de e-poemes de La Vanguardia, amb el poema “Barcelona”

Any 2006:
.
*Guanyador del Premi Digital Pirates de narrativa convocat pel Consorci de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Castelldefels i relatsencatala.cat amb el relat: “La Roca que feia forma de gegant”


PUBLICACIONS

LLIBRES:

*"LLUNYANIES"
Premi de narrativa Ciutat de Vila-real 2008
Publicacions de l'Il·lustríssim Ajuntament de Vila-real
ISBN:978-84-96843-23-3


PARTICIPACIONS EN LLIBRES: 


*"Informe sobre l'Homo sàpiens", dins del llibre: "L'eixida i altres narracions", publicat per Cossetània.

*"Heaven", dins del llibre "Matí i altres contes", publicat per Cossetània.

*"Al fons del carrer", dins del llibre  "Fotons apaivagats i 15 contes més", publicat per La Busca Edicions.


*"Conte vienès" dins del llibre "El mossèn de les putes i tretze contes més", publicat per "La Busca".

*Tres contes, dins del llibre 10x10 Microrelats d’Edicions La Quàdriga. (Els contes són: Diagonal 680, Cançó trista de la carretera, i L’infermer)

*Un conte dins del llibre “relatsencatala.com versió 2.0”, d'Edicions La Quàdriga. (El conte és “La noia de l’andana”)

*Quatre poemes, dins del llibre “Erotisme som tu i jo” de l’editorial Emboscall.

* “Estranys en un aeroport” dins del llibre recull dels premiats dels Jocs Florals del Raval de l'any 2007, editat per Grup 62.

*El relat "Temps d'olimpíades" i el poema "Raval" dins del llibre recull dels Jocs Florals del Raval de l'any 2008, editat per Grup 62.

*El poemari "Viatge a Euskadi" dins el llibre recull dels guanyadors de la 4ª edició dels Premis de Literatura de Viatges de Lloret de Mar, editat per l'Ajuntament de Lloret.



ARTICLES D'OPINIÓ:

*“Nudisme: el retorn al paradís” publicat al setmanari “El Triangle” la setmana del 21 al 27 d’abril de 2003.

*“Cap una nova edat mitjana” Diari de Terrassa, 13 de desembre del 2001

*“Sobre l’integrisme” Diari de Terrassa, 1 de maig del 2002

*“La mar entre els arbres” Diari de Terrassa, 27 de novembre del 2002

*“La saba negra” Diari de Terrassa, 15 de març del 2003

*“Sobre la guerra il·legal” Setmanari Contrapunt de Mollet, del 4 d’abril al 10 d’abril del 2003

*“Immigració i racisme” Diari de Terrassa, 15 d’octubre del 2003

*“Homosexualitat, religió i adopcions” Diari de Terrassa, 17 de desembre del 2003

*“Déu pare, Déu mare” Diari de Terrassa, 24 de gener del 2004

*“La superació de la societat industrial” Diari de Terrassa, 10 de febrer del 2004

*“Sobre la passió” Diari de Terrassa, 10 d’abril del 2004

*“Sobre l’educació: fracàs i mancances” Diari de Terrassa, 27 d’abril del 2004

*“El secret de la felicitat” Diari de Terrassa, 10 de juny del 2004

*“El nudisme de cada estiu” Diari de Terrassa, 15 de juny del 2004

*“A favor de l’educació mixta” Diari de Terrassa, 17 d’agost del 2004

*“Sobre la nuesa” Diari de Terrassa, 1 de setembre del 2004

*“Sobre el quart cinturó” Diari de Terrassa, 11 d’octubre del 2004

*“El vel i la llibertat d’indumentària” Diari de Terrassa, 17 d’octubre del 2004

*“Sobre el Pla Ibarretxe” Diari de Terrassa, 16 de febrer del 2005

*“El centre necessita escoles públiques” Diari de Terrassa, 30 de març del 2005

*“El futur de l’Església” Diari de Terrassa, 13 de maig del 2005

*“El dret al matrimoni homosexual” Diari de Terrassa, 18 de juny del 2005

*“Torneu, torneu, Esquirols” Diari de Terrassa, 20 de setembre del 2005

La Roca que feia forma de gegant.

Ahir, per fi, vaig trepitjar la Cala Estreta; escenari del meu relat "La roca que feia forma de gegant" amb el qual vaig guanyar el Premi digital Pirates del CNL de Castelldefels a l'any 2006:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=296254

Va ser genial. El Marc i jo, fins i tot ens vam banyar.

Sobre el nudisme.

.


.

Hi ha instants, a la vida, en què el temps es torna present; present intens, present i prou, i hom copsa tot l'univers viu i encès dins d'aquest present; llavors el llenguatge ja no pot descriure el fenomen, no hi ha mots; llavors la consciència humana experimenta plenitud.

I un dels molts camins per arribar a la plenitud, és el costum de posar el cos nu en contacte amb els elements naturals amb què l'espècie humana ha conviscut frec a frec al llarg de milers d'anys; el cos nu, que per a molts és sinònim d'escàndol, de pecat, d'indecència; el cos nu, que per a d'altres representa lletjor; el cos nu, que per a massa persones s'identifica amb pobresa, amb misèria, amb brutor...
Cap vestit fabricat per mà humana no s'aproxima a la bellesa d'un lliri o d'una rosa, ni que, en la seva elaboració, s'hi faci servir tot l'or del món. No obstant això, si es priva algú, des de la naixença, de la visió de la rosa, quan en alguna ocasió accidental la contempli, se la mirarà amb un cert recel, n'examinarà les punxes, no gosarà tocar-ne els pètals per por d'una urticària, i, a l'últim, tal vegada la trobarà una flor estranya, fosca, grisa, potser brusca, massa salvatge per a ser mostrada. A molts els passa això mateix amb el cos humà, els contorba el seu propi ésser, consideren el seu cos, i el cos dels altres, com un enemic, com un perill, com una realitat estèticament indesitjable. Són els qui arribarien a un bosc verge i n'esbotzarien totes les plantes que tinguessin punxes, n'arreplegarien les pedres cantelludes, arranarien els bolets verinosos, i, havent acabat, restarien convençuts d'haver fet un gran favor a la bellesa del món.
El cos, igual que tots els elements de la natura, és un llibre; i si el condemnem a la foscor, a banda de marcir-lo, ens estarem perdent el poema que l'existència ens canta a través d'ell. El cos és una unitat; i quan és nu, tots els sentits, en ell, en formen un de sol, i es converteixen en un nou sentit, format de tots, que percep l'harmonia de la natura i deslliga la plenitud.
La recuperació de la nuesa asserenada, representa la recuperació de la innocència perduda a causa de l'afany de tenir, d'aparentar, de dominar. L'infant perd la innocència quan comença a preocupar-se del que és seu i del que no és seu, del que té i del que no té; quan comença angoixar-se més pel que mostra que no pas pel que és. La nuesa a la natura és un bocí entranyable d'infantesa recobrada, un tros de sol que ens desperta durant uns instants del mal son de la civilització consumista i utilitarista, una revolta pacífica i alliberadora contra els qui consideren el cos humà com un objecte brut, contra els qui pretenen imposar, com a norma social, aquesta visió fosca i psicològicament malaltissa del propi ésser.
L'ocultació obligada esdevé un dit que assenyala cap allò que s'oculta, i que crida a tort i a dret que el que s'amaga és escandalós i seductor, lleig i desitjable, pecaminós i honorable, i tot un seguit d'adjectius contradictoris que s'introdueixen en l'inconscient com una mala llavor i que erotitzen el cos. El secret per al domini dels instints sexuals no és l'ocultació sinó el coneixement. Els qui fan créixer la morbositat en el cos nu, són els qui l'oculten obsessivament, i no pas els qui aprenen a descobrir-lo com a fruït de la natura, bell i bo, sense que necessàriament hagi de posseir una significació eròtica. Conèixer la veritat, i contemplar-la sense pors, allibera de complexos, d'excitacions incontrolades, de vergonyes absurdes, de fetitxismes sobre el propi ésser... El pecat és només als ulls d'algunes persones que miren i que no veuen el que hi ha al defora sinó el que porten a dins; i al seu endins hi porten anys de repressió, de culpabilització del que és natural, de condemna d'una part de la seva pròpia essència que no tenen assumida. Hi ha cultures on les mans, o els ulls d'una dona, s'han convertit en objecte d'excitació sexual; com més es tapa, més tros de cos es converteix ineluctablement en pertorbador. Cal recuperar per a l'espiritualitat humana el terreny perdut de la bellesa del cos humà, cal fer retrocedir l'imperi econòmic de la pornografia buidant de sentit morbós la realitat natural del cos. La bellesa del cos humà és una metàfora de l'invisible que l'acompanya, una icona que assenyala una consciència infinitament més bella. Si estimem la rosa que hem deixat en un estel, tots els estels ens recordaran la nostra rosa. Tots els cossos humans ens assenyalaran la persona si som capaços de reconèixer en cada cos un jo que mereix ser estimat.
El nudisme naturista representa una vacuna immunitzadora contra la utilització del cos humà com a objecte de consum alliberador d'una sexualitat reprimida; esdevé també el trencament amb l'estètica imposada pels mitjans de comunicació, per les tradicions, per l'obscurantisme del passat; esdevé en definitiva la recuperació de l'estètica natural que ha evolucionat, a la Terra, des de la nit dels temps. El cos humà, a l'entorn de la natura, en contrast amb el blau de la mar i el terrós de la sorra, vist en tota la seva unitat, nu, lliure, representa la imatge més bella que hi pot haver en tot l'univers, la més elegant, la més serena; si més no en la ment de tota persona que visqui en harmonia amb la natura. El nudisme permet gaudir dels elements amb tots els sentits, amb tota la pell; permet omplir-se de vent, de mar, de sol, de plenitud; sentir-se lliure i bell, acceptant humilment el vestit amb què l'univers ens ha guarnit; mirar sense por els companys, saber-se acceptat per ells tal com s'és; prendre consciència del present, i viure'l sense freturar cap futur, ni immediat ni llunyà; educar els nostres fills en la llibertat, sense por, sense fetitxismes, sense valoracions desproporcionades envers determinades parts del cos.
Els qui rebutgen el nudisme no haurien de jutjar d'immoral una filosofia sense conèixer-la. No haurien de posar al mateix sac tothom qui es despulla en una platja; no tots els racons de costa, ni tots els moments del dia, són representatius de la realitat social i de les motivacions que mouen a centenars de famílies de Catalunya a descobrir la llibertat i la plenitud del naturisme. No es correcte de condemnar un moviment sense plantejar-se les seves motivacions, sense fer un esforç per entendre les inquietuds i les idees que l'esperonen.

Origen

Miro el bressol del meu principi
gronxola dolç el meu fruir;
amunt i avall, balla amb desfici,
teixeix el tot de l’existir.
Els peus em besen la catifa
de l’únic temple que existeix,
deixo per sempre l’enganyifa
de cercar Déu en l’interès.
Miro el bressol del meu principi,
gronxola dolç el meu no-res.

Miro el reflex de la infantesa
dessota el sostre del xiprer;
el sol desferra la sorpresa,
d’un raig que juga fugisser.
M’enfonso foll dins de les fulles
perquè se’m mengin les arrels;
i quan de mi siguin curulles,
m’alcin enlaire cap els cels.
Miro el reflex de la infantesa
Dessota el sostre del xiprer.

Necessitem estels.

.


(Es recomana llegir-lo amb la música dels nens del cor)

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l’amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l’esforç que calgui en la consecució d’un objectiu. L’amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.
Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l’espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dóna sentit a la lluita, l’alegria que ens mou a exigir-nos i l’esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l’exigència exercida envers un mateix pel fet d’estar enamorat d’una ambició noble, d’un desig sublim, d’un motiu vital.
Necessitem un “perquè” lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap “com”... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.
L’aparent fracàs del mètode constructivista en l’educació, no és produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l’exercici de la docència; ni brolla arrel de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament per la manca de capacitat de motivació en els processos d’aprenentatge. Aquesta mancança prové de l’ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l’última raó de totes les empreses i ambicions. La transformació de la societat ha de venir darrere de l’educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l’enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l’existència de la llum. Aquesta llum, és la que mou a l’aprenentatge; no pas les fuetades.
Per caminar cap a l’aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l’esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s’aturen a reposar damunt del nostre capell
Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l’espai; o potser davant l’evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d’un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l’avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d’un capvespre d’estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta. L’experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l’entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d’uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Escriure és despullar-se

La veu que narra, la veu literària d’una novel·la tal com a mi m’agrada, ha de cedir al lector el goig d’esbrinar els fets, més que no pas informar-lo. No pot ser massa críptica, ni massa clara; i sempre ha de ser bella. Perquè el lector està assedegat de bellesa, assedegat d’un exercici mental de recerca personal i íntima de la veritat natural de les coses, assedegat de crear. El lector, en llegir, ha de sentir-se creador. I ha de percebre bellesa fins en la descripció de les realitats més fosques i sòrdides.
L’escriptor ha de cercar la seva pròpia veu literària, íntima i sincera.
Ni que l’escriptor descrigui fets ficticis, la seva, ha de ser una veu sincera, en el sentit que ha d’expressar els sentiments sincers de l’escriptor, la visió sincera dels records, i el trenat sincer de les fantasies.
De vegades, l’escriptor pot pensar-se que està essent sincer, i no ser-ho en realitat, a causa d’estar vivint d’una manera contrària al seu jo íntim (acostuma a passar quan s’és jove). És a dir, l’escriptor ha de deslliurar-se dels vestits imposats, de les opinions heretades de tercers, i tornar a ser fidel a la visió genuïna de la infantesa, la que li feia percebre la realitat tal com la sentia i no pas de la manera com el conjunt de la societat considera oportú de percebre-la. Només així l'escriptor podrà fer vibrar aquelles cordes rovellades, de tant oblidades, a l'arpa del cor dels lectors.
No obstant això, malgrat que sigui necessari trobar la pròpia veu literària, al llarg del camí de recerca, crec que és positiva la imitació d’altres veus; veus que mai no podran substituir la pròpia, però que ajudaran a l’escriptor a centrar-se, a enriquir-se, a descobrir-se. Igual com passa amb l’aliment quan l'ingerim, que comença a formar part del nostre cos, encara que el nostre cos no sigui idèntic a aquest aliment, i encara que ni tan sols en tingui la forma.
Tot allò que llegim, tot el que aprenem, fins i tot el que tractem d’imitar, passa amb el temps a formar part, d’una manera transformada, de la nostra veu literària personal, que té la forma i el fons del nostre jo íntim, però que existeix mercès al que ha consumit d’altres veus.
Escriure és mostrar-se nu, sense por i sense perdre l’elegància de la naturalitat. No es pot escriure bé sense caminar nu per les rengleres dels mots. La nuesa de la vida esdevé el rebost i la condició per a la nuesa de l’escriptura, que no és només austeritat de descripcions i de mots, sinó transparència a l’hora de mostrar-se i de mostrar el que es pensa i el que se sent. I que és sobretot fidelitat a la veu genuïna de la nostra infantesa, al nostre jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, silencien la veu del jo íntim. Tothom, excepte els bons escriptors, es mouen vestits per la vida.
Els escriptors són els únics als quals se’ls permet d’anar nus per la vida; se’ls permet, se’ls exigeix, i alhora se’ls castiga. Paguen sovint el preu de les enemistats i de la solitud. Es queden sols enmig de la gent. Curiosament aquesta solitud, sobretot quan un ja té una certa edat, es converteix en una amant desitjada, estimada, i enyorada quan no es té a prop; aquesta, però, no és pas una solitud dolenta. La pitjor solitud no és aquella que consisteix en el fet d’estar sols físicament per pròpia elecció, sinó aquella que rau en el fet d’estar lluny, molt lluny, dels que tenim al costat. Aquest últim tipus de solitud, no s’arriba a estimar mai, encara que de vegades pot arribar a ser el preu de la llibertat, el preu que s’ha de pagar per arribar a la pròpia veu literària i acceptar-la.