Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, January 31, 2009

Estrany pensament elaborat a partir de l'observació de l'estat de la meva pròpia ment quan dormo.

.


Permeteu-me compartir amb vosaltres una idea que he elaborat a partir de l'observació de la meva pròpia ment quan estic dormint (especialment en els estadis en què estic mig adormit mig despert, passa com amb els cràters de la lluna que és quan es veuen millor).


"Els pensaments (les idees) tant les elaborades per la part conscient de la ment com les elaborades per la part inconscient, estan fets de codis. El llenguatge d'aquests codis es podria anomenar "sistema operatiu del cervell". És a dir cada idea pot estar produïda per la combinació d'un grupet de pensaments essencials més simples, que l'un al costat de l'altre formen la idea. Així per exemple la idea "arbre" en un moment donat pot estar formada per les idees més simples: "por"+"fred"+"llum". Encara que cadascuna d'aquestes tres idees per separat tinguin un significat concret que no té res a veure amb "arbre", les tres, quan van juntes, formen el pensament "arbre". Les idees més simples, per la seva banda, tindrien una equivalència directa amb codis del llenguatge màquina del cervell. Cada idea simple hauria estat associada a un codi en els primers instants de l'existència; i aquest codi és de natura elèctrica."
.

Friday, January 30, 2009

Caminem cap a una hecatombe

.


Article que em van publicar al Diari de Terrassa al 2004 (una mica ampliat). Ara podria dir allò de: "Ja us ho vaig avisar..:" referit a la crisi econòmica actual. Però no puc, perquè la crisi que pronostico no és pas la que patim ara; és una crisi molt més gruixuda que canviarà la manera d'entendre la producció, i probablement la manera de viure.


"A l’estat espanyol, cada dues persones tenim un cotxe; si aquesta proporció es repetís a la Xina, tots els cotxes xinesos estarien deturats a les carreteres, no podrien circular; si la proporció fos la mateixa a tot el món, l’aire de la Terra seria irrespirable, i la vida, tal i com la coneixem, no seria possible. Ens comprem cotxes per arribar més lluny, però mica en mica ens adonem que tenir cotxe implica no poder-lo fer servir per manca d’espai a les carreteres. Com més lluny arribem, més embrutem.

El mateix podríem dir d’un munt de productes industrials. Estem molt per damunt de la producció que és sostenible d’una manera igualitària per a tota la humanitat. Si la industrialització estigués estesa de manera igualitària per tota la terra (mantenint les exigències de consum i creixement actuals), no hi hauria prou compradors per a fer-la rendible, i, a més a més, l'atmosfera no suportaria la contaminació. D’altra banda el creixement econòmic, l’increment de la producció industrial any rere any, es considera una exigència irrenunciable, si no és que es vol entrar en una crisi. Hi ha plantes de producció que han tancat, no pas perquè produeixen menys, sinó perquè no incrementen la producció amb prou rauxa. El creixement s'ha convertit en una exigència de la competitivitat. No resulta gaire complicat deduir de tot això que el sistema productiu industrial, entès amb les característiques amb les quals el coneixem avui dia, evoluciona cap a una contradicció, i que, per tant, no té cap mena de futur.


Si no canvia l’organització econòmica de la producció, entrarem, d’aquí a no gaires anys, en una catarsi. La indústria és una orgia de fabricació de productes on l’únic interès és el diner, la conveniència o no del producte és un afer secundari a ulls dels fabricants. A banda del problema del col·lapse, i de la contaminació ambiental, la producció industrial, estesa a nivell mundial, provocaria l’esgotament dels recursos naturals, alguns d’ells necessaris per a la supervivència humana. El creixement econòmic, pel qual amb tanta obsessió es preocupen els governants dels diferents països del primer món, s’ha de deturar. Si no es detura d’una manera planificada, es deturarà quan s’arribi a la catarsi.

Si la espècie humana vol sobreviure, haurà de renunciar a la fabricació de béns industrials massius. No podem seguir produint al mateix ritme; no podem seguir produint industrialment d’una manera generalitzada.

A més dels problemes objectius i mesurables que provoca la indústria, no hem de deixar de banda la desnaturalització a la qual es sotmet la vida humana. La ment humana està enfarfegada pel fet de posseir tants bens. Estem saturats de possessions materials, tenim molt més d’allò que ens cal, i això ens encadena i ens atrofia. Tot allò que ens sobra ens roba llibertat, ens destrueix sensibilitat envers l’essencial de la vida, ens cega envers el sofriment aliè, ens encomana una neurosi malaltissa de recerca de més possessions, ens fa veure com a necessaris productes que no ho són, ens allunya de la natura, del nostre origen i de la nostra identitat com a éssers humans fills de la Terra.

A mesura que l’economia creix, creix el seu poder i s’accelera l’esclavatge de la persona humana subjugada al diner. La llibertat absoluta de l’economia fa minvar la llibertat de l’individu humà, i posa en perill la identitat d’un munt de pobles de la Terra. Adorem els diners i esclafem la persona, la cultura, la natura. Els poders públics haurien de dominar el poder diner, haurien de controlar-lo per tal que estigués subjecte a les necessitats dels éssers humans i al dret dels pobles a existir; hem d’evitar que siguin els diners els qui amb dissimulació escolleixin qui mana i qui estableix les normes. La llibertat absoluta del diner legalitza la llei del més fort en una selva on l’única energia és la de l’economia. Una societat civilitzada no pot permetre l’establiment de la llei del més fort. La llibertat o és del diner o és de la persona, ambdues coses a l’hora són impossibles. Hem arribat a ser esclaus de les nostres possessions; hem dibuixat l’estètica, la moral, la justícia, l’art, en funció de l’adoració al capital, a la propietat privada, i a la necessitat de tenir cada vegada més. Ja no sabem viure sense un munt d’objectes innecessaris, això fa que tot l’esforç econòmic se centri en la producció de banalitats, i que la vacuna de la malària no s’arribi a fabricar perquè qui la necessita no té diners per a pagar-la. El paisatge es destrueix sense escrúpols, sense dolor ni lamentacions. La bellesa del cos humà nu s’oculta malaltissament darrere d’un producte de consum amb el qual sovint es manipula la ment i les emocions de la gent més jove: marques, aparença, modes... L’estètica oficial dels poders comercials, a voltes, genera obsessions patològiques envers la imatge i el físic. L’estat natural de l’ésser humà es considera ridícul, i les arrels es perden. Creixem com un virus, com un bacteri que vist des de l’espai ennegreix les antigues verdors de la Terra. Si algun ésser superior, en un món infinitament més gran, observés el nostre planeta, com una bombolla, a través d’un microscopi, en diagnosticaria una estranya malaltia, tal vegada mortal. El model de món urbà amb esquitxos de verd, cap al qual caminem, és un model nociu. Cal un món natural i salvatge, amb esquitxos urbans esporàdics. L’urbanisme s’ha de construir respectant l’aspecte i les característiques originals del paisatge. L’única economia sostenible és la d’una producció industrial limitada als productes que cobreixin les necessitats bàsiques. Una producció que ha de ser vigilada pel poder polític, representant del poble, on els guanys dels propietaris no puguin ser il·limitats, perquè la producció tampoc no ho pugui ser. Hem de superar la societat industrial de la manera com avui està organitzada. La indústria ha d’estar controlada pels governs d’una manera equitativa a tot el planeta. El consum cal, però ha de ser millor; només tenim dret a consumir productes necessaris i ecològics. Hem de substituir la organització del món en estats, per la d’un planeta, amb un sol estat format per totes les nacions en llibertat. Això, a més, exigeix que canviem d’hàbits. Cal que tinguem menys possessions, tal vegada més cares, però de millor qualitat. Hem de prescindir d’allò que realment no necessitem, i si finalment optem per no prescindir-ne, hem de preferir els bens artesanals. Potser més cars, però més bons i més reutilitzables. Cal redescobrir el que és necessari i el que no ho és. Cal posar els anhels vitals en els elements de gaudi naturals que no requereixen una elaboració industrial i que no valen diners. L'únic luxe ha de ser la societat del benestar: escola i medicina gratuïtes, pensions (que no caldria que fossin elevades, perquè hi hauria menys consum) tot això sortiria dels diners que avui amuntega el capital privat, i que en una societat sostenible no podrien ser tants. L'absència d'estats permetria abandonar la sangria de la despesa en armament. Hi ha prou riquesa perquè tot això pugui eixir, sempre que siguem capaços de viure sense posar la nostra felicitat en l'ambició material. Cal una transformació humana interior, un canvi de prioritats, un salt evolutiu. Si aquest salt evolutiu no es realitza voluntàriament mitjançant l’educació de les futures generacions, la natura s’encarregarà de fer-ho. La selecció natural no s’ha deturat per a l’Homo Sapiens com alguns antropòlegs han afirmat, caient en un terrible antropocentrisme. La selecció natural puneix les espècies que s’allunyen de les maneres de viure naturalment estables. L’extinció és un mecanisme evolutiu. Només sobreviuran les civilitzacions que valorin la importància del seu entorn i que posseeixin un nivell d’empatia i d'intel·ligència suficients per evitar les guerres i el col·lapse ecològic. La consciència humana s’ha de dirigir harmoniosament cap a estils de vida i nivells de producció respectuosos amb la fina bombolla d’aire on vivim, amb la mar, la terra i els boscos. Hem de deturar el ritme de producció. O ho fem ara o els nostres fills en pagaran les conseqüències. Deixem de consumir, acabem amb aquesta orgia."


.


Val a dir que d'aquest article fa quatre anys, i que ara torno a estar en una fase en què no crec que pugui subsistir la societat del benestar sense industria. Però continuo creient que la producció industrial ha de canviar d'objectius i que ha de ser completament ecològica i dedicar-se exclusivament a productes necessaris i positius. La industria s'ha d'assemblar més a l'artesania en el sentit de produir menys, produir millor, produir més car; i el seu objectiu no ha de ser l'enriquiment privat, sinó el benefici global de la societat. Els poders dels estats haurien de vetllar de manera organitzada a nivell internacional perquè fos així.


.

Thursday, January 29, 2009

"Australia" de Baz Luhrmann

.



El continent australià mereix una pel·lícula millor; o en tot cas més autèntica. El que vull dir amb això és que la pel·lícula “Austràlia”, del director Baz Luhrmann, té molt d'americana i molt poc d'australiana. Potser el meu problema és que la comparo amb “Walkabout”, una pel·lícula dels anys setanta de Nicolas Roeg (que a mi em sembla una obra mestra) en la qual es poden arribar a escoltar els sons del desert: el vent, els insectes, el silenci, els petits detalls que dibuixen el pas d'un temps lent i intens... sense bandes sonores caramel·litzades que disposin a la llàgrima fàcil o a dulcificar el que és esquerp i el que ha de continuar sent esquerp per a ser autèntic i noble. Austràlia és silenci i desert, i els imitadors de Hollywood l'han convertit en una mena de culebró sentimentaloide amb el rerefons d'una simfònica amb traços de Judy Garland. La pel·lícula “Austràlia” és una falsificació de l'Austràlia autèntica. ¿On s'ha vist que els joves se'n vagin a fer el “walkabout” amb pantalons de quadrets fins als genolls? ¿Per què els borratxos han de ser bonatxons i simpaticots? ¿Per què el nen protagonista és el més guapo, i els altres nens de la missió tenen rostres més vulgars i comuns? ¿Per què els dolents són tan dolents? ¿Per què els bons són tan bons? “Austràlia és una pel·lícula que es podria haver fet perfectament en dibuixos animats i passaria com a pel·lícula infantil, amb un argument perfectament previsible; endevines el que passarà a continuació, i com que ho endevines t'avorreix. La nuesa dels protagonistes (que seria lògica en moltes de les situacions) és absolutament inexistent (a excepció de l'escena final de l'avi del nen) aconseguint un efecte d'artificiositat que a mi personalment m'embafa.
Tornant a la meva pel·lícula de referència “Walkabout” amb la qual he gosat comparar aquest producte consumista que han anomenat “Austràlia”, voldria explicar l'anècdota d'una retallada. “Walkabout”, en la seva versió inicial australiana, tenia una bonior d'escenes bellíssimes de nuesa. Quan la pel·lícula va viatjar als Estats Units, la van estisorar, convertint-la en una mena de producte Disney profundament menystingut. Els americans (en general) creuen que el cos humà despullat és pervers; sobretot si els qui mostren el cos són menors d'edat. Aquest tic explica una mica tota l'artificiositat de les seves produccions artístiques; la nuesa és acceptada dins del mercat de la pornografia pels diners que genera, i és en canvi profundament fustigada quan algú gosa mostrar-la com a realitat natural, artística, humana, innocent...
De la pel·lícula “Austràlia” puc afegir que es tracta d'una imitació dolenta del cinema clàssic, amb l'objectiu mal dissimulat d'exhibir les seves estrelles: Nicole Kidman i Hugh Jackman; amb un guió que és una imitació dolenta del Hollywood dels cinquanta... i bé ja paro, que m'he quedat bastant descansat.


Altres enllaços:


Walkabout (fitxa tècnica)


Walkabout (Fragment)


.

Monday, January 26, 2009

QUÈ. El musical.

.



El musical. La consciència. La sensualitat. La reflexió. La por. L'esperança. La hipocresia. L'idealisme. El “Moja”. La Susanna. L'Enric. El Josep. I podria continuar... És difícil opinar sobre un musical que reflecteix una realitat que he viscut; que em reflecteix a mi, un bri, en la figura del Josep (només un bri, insisteixo); que reflecteix tantes persones que he estimat i que han passat per la meva vida; qui sap on són; alguns, intueixo que morts, d'altres a la presó, molts hauran refet la vida, fins que l'atzar, el fat, o el que sigui, la torni a desfer, perquè a tots se'ns desfarà algun dia la vida, i qui més qui menys rebrem cops que ens desmanegaran una estona. He conegut un “Moja” que també es deia “Moja”, que era coix i que anava amb crosses. He conegut una Susanna, que es deia... bé... no ho diré, no fos cas que em llegís. He conegut uns quants Enrics. Han passat. Ja no els tinc a prop. Em pregunto que queda de mi en ells; tinc molt clar que queda d'ells en mi. En vindran de nous. La vida és una fàbrica d'éssers que pateixen per culpa d'uns altres éssers. I que després vingui algú a dir-nos que quan s'acabi la vida ens castigaran. A mi m'han portat aquí (privilegiat perquè he estat estimat); però veig un munt de putades fruit de l'atzar o de les decisions alienes. ¿Quina ment recaragolada pot permetre que un nen pateixi la inconsciència dels seus progenitors? No t'enfadis, Déu; et tinc prou confiança per dir-te el que penso encara que no sigui agradable per tu. Saps prou bé que només ho faig per que giris els ulls envers les meves preguntes i tinguis clar que hi són; al capdavall entenc que no entenc prou, i les protestes d'un miserable com jo, no crec que t'ofenguin gaire. Si ets Déu, has de ser el Déu de la llibertat d'expressió; i la meva llibertat d'expressió et diu que no entenc com permets que pateixin criatures per culpa de la miserable actitud dels seus pares. Tu sabràs. Jo confio en tu. ¿Però què nassos faig jo pregant si estava comentant un musical? Un musical que vaig veure fa un parell de setmanes si no vaig errat (el temps vola). L'Ona Pla feia de Susanna i fou el personatge que més em va arribar, perquè ja he dit que he conegut molt de prop una Susanna real, i perquè l'actuació de l'Ona Pla m'ha semblat boníssima. Vaig escrivint “Ona Pla” aviam si es troba al google buscant-se a si mateixa i descobreix que m'ha agradat molt la seva actuació. L'altre personatge que em va arribar fou el “Moja” interpretat per un actor curiós i intueixo que carismàtic que crec que tenia un mot aixó com “momo” (escric de memòria). I el tercer personatge és el mestre, on m'hi veig jo (més fa uns quants anys que no pas ara, quan em dedicava a nois i noies com els del musical) estressat, implicat fins al moll dels ossos, il·lusionat, desbordat, amb la vida privada trontollant davant de tanta responsabilitat.
El musical té l'emprempta de l'Àngel Llatzer. Les cançons del Manu Guix arriben. N'hi ha una que m'encanta, del “Moja” tocant la guitarra.
Queden poques setmanes de musical. Afanyeu-vos. No us el perdeu!
.

Saturday, January 24, 2009

A favor de l'educació mixta.

.


.
A l'agost del 2004, davant d'una forta pressió integrista per a defensar les "excel·lències" de la separació de sexes a les escoles, vaig escriure un article que mai no hauria dit que fóra necessari d'escriure al segle que estem i després de tot el que s'ha vist i s'ha viscut. Però les ideologies són una mena de caragol que oscil·la de la dreta més dretana a l'esquerra més esquerrana, i viceversa, sense trobar un punt de seny que aconsegueixi l'estabilitat.

A continuació l'escrit que em van publicar al diari de Terrassa l'agost d'aquell any.




A favor de l'educació mixta



El president Bush, a l’any 2002, va anunciar que el seu govern fomentaria la creació d’escoles separades per sexes al sistema públic dels Estats Units; seguint la creença, fortament arrelada a determinats sectors educatius conservadors, que aquest sistema beneficia els resultats acadèmics de nois i noies. A l’any 1992, l’associació americana de dones universitàries (AAUW) va afirmar que les noies no rendien el suficient a les escoles mixtes perquè resultaven discriminades. Sis anys més tard, però, la mateixa associació va rectificar la seva proposta en adonar-se que a les escoles separades, el rendiment acadèmic tampoc no millorava. Cal anar molt en compte amb les estadístiques, perquè són l’instrument perfecte per a la manipulació demagògica en favor de conclusions favorables a grups de pressió ultraconservadors. A l’hora de sopesar el rendiment escolar cal tenir en compte les característiques socials i familiars dels grups de població que s’estudien, perquè aquestes característiques influeixen molt més en els resultats acadèmics que no pas la influència que pugui exercir-hi la separació o no separació per sexes.
Sigui com sigui, la millora del rendiment acadèmic no és un argument que pugui estar per damunt de valors com la igualtat, la no discriminació, la tolerància, l’aprenentatge de la pluralitat, el respecte a les diferències, i l’educació de la convivència entre els sexes. És més important aprendre a conviure en la diversitat que treure un punt més o un punt menys en les qualificacions. L’escola ha de ser molt més que una simple instrucció intel·lectual. El perjudici social que pot provocar el desconeixement entre els sexes no es pot minimitzar. És necessari que un nen pugui aprendre que pot arribar a ser company i amic d’una nena, i no només amant, pretendent, o en el més terrible dels casos posseidor. És necessari que descobreixi que la bellesa d’un rostre no és sinònim de perfecció de caràcter o de virtuts, que la bellesa de la nena tampoc no és un document que li atorgui al nen el dret i la propietat damunt la nena. És convenient que els nens i les nenes descobreixin que l’amistat no té fronteres, que la diferència sexual no ha de ser un element que violenti o allunyi les persones, que es pot treballar en condicions d’igualtat entre nens i nenes sense por ni tràngols. És necessari que els nens s’eduquin adonant-se que no hi ha tasques femenines i tasques masculines, que poden treballar en equip nens i nenes, i que perdre alguna vegada quan es competeix amb una nena no té res de vergonyós. Cal que alguna vegada els joves es trobin en situacions de conflicte o competició per motius sexuals, per tal d’aprendre a superar el problema i adonar-se de l’absurd de certes actituds. A viure s’aprèn vivint. Tot això requereix una coeducació des de la infantesa fins a l’edat adulta; evitant la filosofia de la separació, que és la filosofia de la por, la por que fa fugir de la realitat, en lloc d’ajudar a assumir-la. Evitar el conflicte a la infantesa i l’adolescència, mitjançant ambients de cotofluix, equival a no tenir superats aquests conflictes a l’edat adulta, equival a guardar en algun racó de l’inconscient una concepció de la diferència sexual que situa la masculinitat per damunt de la feminitat, que allunya l’home de la dona, i que engega el temor i la confusió en l’home quan les estructures mentals trenades durant la separació de sexes trontollen davant la imparable i sortosa progressió de la igualtat de drets entre els homes i les dones.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 18 de Desembre de 1979, en la resolució 34/180, va ratificar la convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona. Aquesta convenció, en la seva part III, article 10, afirma que els estats que aproven la convenció adoptaran totes les mesures apropiades per tal d’eliminar la discriminació contra la dona, a fi d’assegurar-li la igualtat de drets amb l’home en l’esfera de la educació. A l’apartat c del mateix article parla de l’eliminació de tot concepte estereotipat dels papers masculí i femení en tots els nivells i en totes les formes d’ensenyament mitjançant l’estimul de l’educació mixta.
Separar a l’escola, és separar a la vida. L’educació ha de donar importància no tan sols als conceptes sinó a tots els aspectes de la vida de les persones, no només al que és avaluable i puntuable, sinó a tot el que influirà en la vida adulta. Davant la creixent onada de violència de gènere, cal dedicar tots els esforços a l’educació de la convivència entre els sexes, i no subordinar-ho a un èxit acadèmic d’importància discutible. Si posessim com a absolut educatiu la qualificació numèrica podríem arribar a justificar la separació per classes socials, per races, o pel fet de ser immigrants o no immigrants, tot afirmant que d’aquesta manera s’atendria millor als alumnes i les seves peculiaritats. És obvi que tal separació provocaria en un futur perjudicis socials insuperables.
Hem d’abandonar els estereotips sexuals que molts atribueixen a diferències biològiques, però que en realitat són rols assumits de vegades de manera inconscient durant l’educació; rols que beneficien els qui volen fer inamovible una tradició moltes vegades injusta i ofegadora, per tal de mantenir privilegis, creences establertes i morals imposades.


.

Friday, January 23, 2009

La Vajol. Mas Perxers. Turisme històric.

.

Un dia no gaire llunyà del 2006 ens vam atansar al Mas Perxers d’Agullana, on en Companys, en Xavier Benguerel, en Pompeu Fabra, i d’altres consellers i intel·lectuals catalans van passar la seva última nit a l’estat espanyol, abans de fugir a França per La Vajol. M’impressionen les paraules que algú li va sentir a dir a fabra en aquest mas: “me’n vaig a morir a França”

El Mas Perxers:

Image hosting by Photobucket


No ens hi vam poder acostar més, donat que és una propietat particular i a la carretera no hi havia espai per a deixar el cotxe. Val a dir que en l’època de la que parlo, el mas estava incautat als seus propietaris.

Image hosting by Photobucket

Recomano la novel·la “Els vençuts” de Xavier Benguerel (Edicions de 1984) i també “Exili i mort del President Companys” de Josep Benet (sapiens publicacions)

Després hem pujat fins al poble de La Vajol. Allà hi hem trobat nombrosos símbols republicans. Un poble deliciós:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Finalment ens vam acostar fins al pas fronterer on els patriotes catalans van passar a França. En aquest lloc actualment hi ha un monument un xic descurat. La solitud del lloc impressionava:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket
.

Thursday, January 22, 2009

L'enlluernant alçada del destí

.



I anem penjats, doncs au, ja fimbra el fil;
caminarem immòbils vers la nit.
Ara hi ha el foc, vital, i el fum és bell.
I l'ara és tot,
i res no és fora d'ell.

Mirem lligats, i cau, el dia anyil;
inventarem els somnis atordits,
imaginant que realment volem.
L'ara és un mot,
i els bes que mor és ell.

Brandem cofats, balmats de peus i pell,
joiosos que ens contemplin tan amunt.
Que fóra el món si el nostre ball no hi fós?
L'ara és el brot
del nostre orgull confós.

Se'n va la llum, marxem plegats al pou
del vent gelat, udols d'ocells nocturns,
un mar espès, entenebrit d'espai.
L'ara és el llot
més gèlid de l'esglai.

Tornarà el sol, el nen i el llarg camí
del fat enterc que ens penja allà on ell vol;
l'enlluernant alçada del destí.
L'ara és ignot
i sempre ens fa mentir.
Poema escrit per Jeremias Soler al web de www.relatsencatala.cat amb motiu de la proposta d'un repte poètic visual.
.