Sobre algunes flors estranyes, l'amor, la bondat i l'aparent maldat esporàdica.

L'amor és una flor estranya i bella a l'arbre de l'evolució; sovint incompatible amb els instints tribals que mouen a l'exclusió dels diferents o dels lliures. Els instints de grup empenten vers el rebuig i la marginació de qui no se sotmet a les pautes identitàries del grup; el lliure és sovint anomenat despectivament “individualista”; qui no necessita el grup és sovint confós per un asocial; qui no viu l'amor com una dependència o com una necessitat, resulta molest, perquè evidencia contrastos incòmodes. L'amor està per damunt de tot això, i hi ha de ser fins i tot quan viatja en solitari, perquè per ser només necessita anar en una direcció. No hi ha amor a canvi d'amor; l'amor és a canvi de res i no demana res. I no té res a veure ni amb la reproducció, ni amb la simpatia, ni amb les formes, ni amb els protocols, ni amb l'estètica, ni amb les tradicions, ni amb les bones maneres, ni amb els sentiments, tot i que no està renyit necessàriament amb cap d'aquestes realitats.

L'amor és un impuls natural que té com a substància la decisió i com a font d'alimentació la visió. Estimem la bellesa que som capaços de veure. I en tota persona humana, per tribal que sigui, la bellesa sempre hi és.

L'amor és una estrany tresor comú dels Homo sapiens, que ens defineix i que revela el nostre grau de felicitat.

 

Canviant de tema, em fa l'efecte que naixem bons: a dia d'avui, dec haver conegut més de mil tres-cents infants; i normalment els acostumo a conèixer molt bé. Puc dir, amb absoluta seguretat, que no n'he trobat cap de dolent; cap amb un doble rostre; cap que no digui el que sent i el que pensa; cap que no cerqui la felicitat (la seva i la dels altres).

A mesura que creixen (que creixem), una misteriosa pulsió amb efectes intel·lectuals va entenebrint aquesta claredat humana.

He vist adults aparentment dolents; o com a mínim, amb moments d'evident maldat (vull creure que superable); però no he vist mai ni un infant dolent.

  

Avui, Els Pastorets del Social; demà, començo el viatge.

Amb ELS PASTORETS de Josep Maria Folch i Torres, representats pel Centre Social de Terrassa, amb direcció de Joan Salvador, i interpretats els personatges d'en "Lluquet" per Quique Quera, i d'en "Rovelló" per Oriol Carreras, s'acaba la meva estada a l'oasi del Nadal, i començo, demà, un viatge llarg a través del país de la quotidianitat, vers el paradís de l'estiu, amb la calidesa del Sol i l'abraçada de la mar. Si em quedés a l'oasi, i renunciés al viatge, no arribaria al paradís. 

No visc, però, pel destí, visc pel viatge. Cal que el viatge sigui llarg, perquè el goig està en cada jornada d'aquest viatge. Cal que siguin moltes les matinades, molts els ports, moltes les jornades. Cada jornada, l'oportunitat de crear, de servir, d'estimar. Cada turó feixuc, una oportunitat per aprendre millor a escalar. Cada conflicte, l'ocasió de treballar per la pau. Cada angoixa, el moment de descobrir la bellesa amagada dins l'instant. Cada fracàs, la raó que em permetrà adquirir l'hàbit de continuar lluitant amb la mateixa il·lusió del primer dia. Cada plor que em trobi al davant, una crida a la tendresa, i l'evidència que tots som fills, i que tots som infinitament adorables, encara que no ens ho mereixem. El nostre valor no depèn del que fem, sinó del que som.

Començo amb esperit d'esportista el viatge vers la foscor de les dificultats, amb l'alegria del qui sap que pot sobreviure i que pot guanyar; feliç d'endinsar-me a la fredor dels dies i disposat a escalfar (que no pas esclafar) els cors gelats.

Per cert, Els Pastorets, genials!

.
.

Les causes evolutives del freqüent rebuig instintiu de les societats als canvis. Som micos amb metralladores a les mans.

Durant milers d'anys, les societats d'Homo sapiens, i les societats de la majoria d'espècies humanes, han romàs estables pel que fa al desenvolupament tecnològic. Han hagut de transcorrer segles per experimentar una petita millora tècnica que signifiqués un canvi en la manera de viure, i, en conseqúència, en els costums, els valors, la moral... I la prehistòria ha estat el període més llarg de l'evolució humana. La selecció natural ens ha diferenciat les espècies humanes bàsicament en aquest període i en aquestes circumstàncies d'immobilisme tecnològic i social. No és que no es progressés, sinó que el progrés era lentíssim; tan lent, que havien de transcórrer milenis perquè es manifestés: els avis vivien exactament igual que els néts, i els néts igual com els seus néts.

Així, hem esdevingut una espècie que no està “programada” per a gestionar amb serenor el canvi generacional radical; ja que ens hem fet en un entorn estable durant mil·lenis. Per això tendim a respondre amb crisis i de vegades amb violència davant del canvi de valors generacionals. El nostre inconscient exigeix societats que conservin els valors, les tradicions, els costums, les idees, la manera de viure (fins i tot quan el nostre conscient mogut per les pulsions de rebel·lió adolescent demana el canvi).

Quan el nostre conscient, davant del progrés tecnològic i científic, decideix de canviar els valors, els costums, les idees... rep els atacs inconscients de l'entorn i del propi ésser que per programació genètica combat el canvi, que és vist com una amenaça pel control de l'entorn.

La tendència de les religions a “conservar” es recolza en aquest impuls inconscient. No estem programats pel canvi.

Existeix, alhora, una certa programació genètica per un canvi molt concret i determinat que es dóna en el període de l'adolescència, en el qual l'individu jove s'enfronta al vell per aconseguir el seu lloc dins del grup, el reconeixement com a adult, el seu dret (incosncient) a sobreviure, a reproduir-se, a controlar l'entorn... Però això succeeix en un període molt breu del creixement del individu humà, i contrasta amb la tendència general de la societat a combatre el canvi; sempre que la societat funcioni. És a dir, si dins del grup hi ha fam, pobresa, perill de mort... aleshores el canvi es converteix en mitjà per a recuperar el control de l'entorn; la meva opinió és que en períodes llargs d'estabilitat, però, el canvi de costums és contrari a la nostra programació genètica.

Vivim, a l'actualitat, unes condicions completament diferents a les prehistòriques. El progrés de la ciència ha impulsat un desenvolupament tecnològic que alhora ha impulsat una evolució social, dels costums i dels valors, vertiginósa. Aquest fenòmen provoca una constant crisi generacional que té puntals de violència, sobretot quan els que sempre han tingut el poder absolut el comencen a perdre (violència de gènere).

Dels 200.000 anys aproximats d'existència de l'espècie Homo sapiens, 190.000 anys han estat un període de canvis lentíssims o inexistents. Un mil·leni ha viscut si fa no fa igual que el següent; amb canvis molt concrets provocats per la variabilitat de la climatologia.

Fa deu mil anys, o una mica menys, va aparèixer l'agricultura i la ramaderia; en fa quatre mil o cinc mil, l'escriptura (més o menys); amb els grecs va arribar l'esperit de la ciència; fins al renaixement hi van haver uns segles de foscor. I al llarg dels últims dos-cents anys, l'evolució ha estat desbocada, des de l'aparició de l'energia del vapor, passant per l'energia dels combustibles fòssils, la tecnologia elèctrica; i al segle XX l'electrònica, la informàtica i la tecnologia nuclear.

Aquests contrastos en les diferències de velocitats del progrés encara es fan més intensos si ens fixem no ja en el període d'existència de l'Homo sapiens, sinó el el període d'existencia del genere humà (del gènere Homo) que és de quatre milions d'anys. En aquests quatre milions d'anys s'han desenvolupat les diferents espècies humanes, de les quals a l'actualitat només se'n reconeix una: l'Homo sapiens.

Tots els beneficis que el progrés ens regala es veuen obligats a coexistir amb la inestabilitat social i psicològica a la qual el canvi generacional accelerat ens sotmet. No estem adaptats a canvis tan accelerats. La nostra tecnologia, al llarg dels últims dos-cents anys, ha evolucionat moltíssim més de pressa que la nostra evolució biològica. Hem construït un món al qual la nostra natura biològica no està adaptada, i probablement la nostra ment es veu superada per les circumstàncies. Aquest desequilibri entre el que hem fet i el que som, entre com canvia de de pressa el que fem i com evoluciona de lentament la nostra espècie, juntament amb l'abús sobre el medi ambient, portarà a una crisi similar a les dels virus quan han maltractat ja suficientment el cos que ocupen.

Bo i tot, però, probablement; si aconseguim l'harmonia amb la Terra i els seus recursos, i si defugim l'atzucac que ens aboca a la catarsi ecològica, malgrat la inestabilitat del canvi constant, el progrés haurà valgut la pena, perquè implicarà la possibilitat que l'Homo sapiens progressi fins a sobreviure la vida de la seva pròpia estrella i arribi a la connexió còsmica amb la resta de consciències d'aquest univers.

.

.

 

P.D. La imatge és d'un humà assegut damunt una construcció ancestral. L'humà no té cap perquè podria pertànyer a qualsevol espècie de les moltes espècies humanes que hi han hagut.

Solucions al fracàs escolar (V). Segon error. Superar l'esperit funcionarial.

No fem xurros. No fabriquem cargols. No arxivem factures. No treballem amb matèria inert. No ens limitem (no ens hauríem de limitar) a complir i ja està. Treballem amb persones, amb tota la complexitat psicològica, biològica i social que implica el fet de ser persones. No treballem només amb grups, treballem amb individus, que després formaran, més o menys cohesionats, determinats grups. Treballem amb individus, que més enllà de la façana de riallada i d’insensibilitat, pateixen, estimen, tenen por, senten ràbia, goig, dolor, plaer, interès, avorriment... Treballem amb una diversitat més àmplia del que de primeres percebem i ens imaginem. Treballem amb individus amb diferents mancances educatives (no només amb mancances en l’ensenyament sinó també amb mancances en l’educació), i amb valors diferents, amb costums diferents, amb estils diferents... Si no eduquem, haurem de bregar amb la mala educació, que en un percentatge petit però molest existeix a la societat. No podem exigir només alumnes educats, perquè l’educació és un dret dels ben educats i dels mal educats. Si diem que no hem d’educar, no ens podrem queixar quan ens topem amb mal educats. La tasca del docent no es pot considerar una activitat funcionarial sense més profunditat; no n’hi ha prou amb ajustar-se a un horari i complir unes tasques escrites en algun manual de serveis. No és suficient manifestar la nostra hora d’atenció a les famílies i rentar-nos les mans quan la "meravellosa" situació social en què vivim impedeixi les famílies de venir a les hores de visita que oferim. A un funcionari, no l’acomiadaran, ni es negaran a renovar-li el contracte quan demani permís per anar a una reunió amb el mestre dels seus fills, ni quan demani una baixa, ni quan participi en una vaga autoritzada; però a un treballador, en una empresa privada i als temps que corren, li poden fer de tot i més; i la feina és el pa dels seus fills. Un professor no hauria de lliurar-se a un horari sinó a unes fites, i aquestes fites exigeixen un esforç, un sacrifici, una renúncia... a fi de comptes, una vocació.

Hi ha massa individus que tenen complex de controlador aeri, que no s’assabenten del patiment del món, que s’enquisten en el seu cafè amb llet de les onze del matí, que només veuen el que els deuen i ni es plantegen el que deuen ells, que només s’exclamen pel que l’administració ha de fer per ells, i ni se’ls ha passat per la imaginació plantejar-se el que ells han de fer pel sistema, que es pensen que tenen dret a viure a Beverly Hills en una societat que cada vegada és més pobra i on cada vegada serà més necessari treballar més i guanyar menys; donar més i reclamar menys; estimar més i queixar-se menys de no ser estimats.

Per un professor, la seva tasca ha de ser més que una feina, més que una professió, més que un pacte de drets i de deures, més que un privilegi, més que un port on un dia va arribar i se sent segur, més que el seu castell, més que una plaça, més que un horari, més que un calaix que s’obre i que es tanca a la seva vida segons convingui, més que un servei, més que una càtedra, més que un currículum, més que un historial de mèrits...

Cal treballar més. I cal treballar millor. Estimar la matèria primera, que són persones individuals. Lluitar contra la resignació. Avorrir el simple compliment. Pujar "el cim" (no pujar "al cim"); un cim que mai no s’assolirà. No quedar-se al Mas. Assumir el deure educatiu a les edats més tendres; un i un són dos, però segons com, si no hi ha educació, un i un poden ser dues hòsties; un i un poden ser dos matins avorrits sense saber on anem, ni per què hi anem, ni com és millor anar-hi; un i un poden ser dos renecs, dos insults, dues bromes al company de sempre, dues escopinades... Cada situació de la vida implica una determinada necessitat de respecte, de responsabilitat, de convivència... i per tant d’educació. El 90% de l’educació de l’infant ha de brollar de la família; no obstant això, a l’escola, al grup, a l’entorn que representa el seu àmbit professional, esdevenen unes situacions i unes responsabilitats que exigeixen una tasca educativa específica a la qual com a responsables d’aquest entorn no podem renunciar.

Al costat de tot això, continuaran existint les nafres del sistema, la manca de recursos, i fins i tot la deixadesa o l’error per part dels responsables que corresponguin... però això ja ho he escrit i ho continuaré escrivint en d’altres posts; avui m’he centrat en tot allò que com a docents, i segons la meva opinió, podem millorar.

Em fa fàstic el luxe. Me da asco el lujo. Luxury disgusts me. Prestige me dégoûte. Luxus widert mich an.

“Pur Luxe” Escrit amb lletres grosses al damunt d'un prospecte de publicitat d'una illa de la polinèsia. I si ho posen és perquè molts busquen el luxe. Adoren el luxe. Envegen el luxe. Persegueixen el luxe, fins i tot en llocs on el reclam és o hauria de ser l'exotisme, la natura, la fugida de la civilització, el canvi de vida... Respecto els qui desitgen el luxe, com respecto qualsevol opinió humana, però expresso també la meva opinió, que és que el luxe em fa vomitar: em fa fàstic, em fa ràbia, em recorda com en som de limitats quant a espècie, em fereix l'orgull d'espècie, em fa preocupar per l'evolució de la meva espècie.

És la meva opinió; i si a algú no li agrada que tingui en compte que, a mi, hi ha moltes opinions que no m'agraden i les “deixo ser”, les respecto.

El luxe és una divinitat moderna davant la qual s'agenollen els esclaus de l'aparença, de les formes, dels protocols, de la uniformitat del mal anomenat “civisme” que sovint no ho és. El luxe és una incomoditat punyetera que ens impedeix d'estar més a prop de la natura, de la vida natural, de la senzillesa, de la gent, de la sinceritat vital, de la llibertat. El luxe és un llast que serveix d'arma als que no tenen més raó per considerar-se superiors als altres que el propi luxe. El luxe és un verí d'ordre similar al verí dels cànons socials de l'estètica i de la bellesa, que tants de morts provoquen. El luxe és el segell dels tirans, per molt que dissimulin la seva tirania. El luxe és l'esquer dels pobres infeliços que treballen com formigues per a pagar-lo, i que de tant que treballen no tenen temps per a viure. El luxe, en el fons en el fons, és el culpable de l'actual crisi econòmica, perquè amb els seus cants de sirena ha esperonat la creació d'un deute que és l'arrel de tots els problemes.

El luxe és la vergonya de l'espècie, la vergonya de la civilització, el primer símptoma de la decadència. A nivell personal, em sento insultat quan algú me'l proposa a canvi de diners. No m'enfado ni responc malament, amb aquest “algú” que me'l proposa, perquè sé que ho fa de bona fe i perquè potser és la seva feina, però no puc evitar de sentir-me insultat, ni que sigui sense mala intenció. El luxe està destruint la natura, ens està allunyant de la nostra identitat, ens roba felicitat, ens encadena, ens enganya, ens destrueix; i ho fa molt a poc a poc i de manera subtil, no fos cas que algú li veiés les orelles al llop i se n'allunyés. Necessitem defugir el luxe i recuperar aquella natura virginal, aquella austeritat innocent que feia que fóssim més lliures i visquéssim més intensament. El luxe ens encotilla, ens encarcara, ens incomoda, ens hinoptitza, ens allunya de nosaltres mateixos... i el més fotut és que contribueix a perpetuar les desigualtats socials i la diferència de classes; enquista les monarquies manifestes i les monarquies camuflades, el “salisme”, el “Kennedysme”, l'esnobisme, i massa ismes desafortunats.
Nyonyo, carrincló, esnob, banal, ridícul, patètic, esclau, infeliç, paràsit... Així m'anomenaria jo, a mi mateix, si perseguís el luxe.

Amb tot això vull dir, respectant totes les opinions, que a mi m'agrada sucar pa al rostit, vestir-me de qualsevol manera, posar els peus damunt d'una cadira, fer servir la mateixa vaixella per al primer i el segon plat, tenir una sola copa al davant (i si és un got millor), dormir a la sorra de la platja, mullar-me amb la pluja, no tenir quatre cambrers muts al damunt quan dino... i que per aquestes, moltes altres raons, em “repateja” el luxe.
.
.

Donòstia de nit.

La foscor de l'hivern ens regala les llums de la nit; i Donòstia, bella de dia, és també bella de nit. Els habitatges del Passeig de l'arbre de Gernika sempre m'han recordat aquells edificis del London de l'època de Peter Pan, quan la Wendy s'acostava a la finestra en un temps de guerra i d'injustícia. La nit de Donòstia és acarbassada; les ombres ens ajuden a fixar-nos en formes i detalls que amb la llum del dia ignorem sense adonar-nos-en. La mar crea a cada instant conjuncions de llum úniques en tota l'eternitat i en tota la infinitud de l'univers. El Kursal, tan incomprès quan va néixer, esdevé un dels símbols del present, al costat dels edificis de sempre, l'hotel Maria Cristina i el Teatre Victòria Eugènia, on un dia vaig veure de ben a prop la Lana Turner i el Charles Bronson, i un altre dia el Dalai Lama. Donòstia és també la ciutat dels ponts, dels pilars, l'Urumea s'ajunta amb la mar, a cops més alta, altres vegades més baixa, fins ariba al Cantàbric on fa pocs anys s'hi deixava veure un dofí anomenat Paquito. La Catedral del Bon Pastor mira cara a cara l'església de Santa Maria; ben lluny. I l'Olentzero, assegut damunt d'un edifici del Boulevard, ho contempla tot amb expressió de serenitat.

No hi ha gaires llocs més bells per començar l'any; amb empenta, carregats de bones intencions, i amb el desig de treballar per la felicitat dels qui ens envolten.

.
.

"Mine vaganti" de Ferzan Ozpetek (en castellà "Tengo algo que deciros")

“Tengo algo que deciros”

Director: Ferzan Ozpetek

Italia, 2010

Un cant a la vida, des de l'ombra indefugible de la mort. Un cant a l'humor, des de l'onada de tristor que pretén arrossegar-nos vers un destí que pretén ser de marbre. Una història de personatges que lluiten per la seva identitat en una societat que considera normal posar a cada persona no pas on cada persona sent que ha d'estar sinó allà on les tradicions familiars, la utilitat, l'economia o les aparences, disposen. Un feix de poesia compatible amb les rialles i amb la sensació d'angoixa que produeix la solitud forçada de les persones que són diferents a la resta perquè viuen en un món que no és com elles. Una lloança a la necessitat d'escriure per damunt de la necessitat de publicar o de ser reconegut. Una descripció realista de la Itàlia del sud, amb l'encant, la vida, la hipocresia, la tendresa i la bellesa dels paisatges mediterranis.

La pel·lícula, amb els minuts, va a més, puja d'intensitat a mesura que avança la trama; fins al punt que assoleix alçades sorprenents d'hilaritat i emocions.

Una pel·lícula recomanable, a la qual, amb absoluta convicció, atorgo una estrella “Nuesa Literària”.

Feia temps que no gaudia tant amb una pel·lícula.

.

.