Si...

Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per a creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
Si no perdéssim ni un sol instant en lamentar-nos,
ni en mirar enrere, ni en contemplar allò que abandonem...
Si ens aboquéssim tan sols a construir...
Si estiméssim allò que tenim entre les mans, i ho agaféssim amb delir;
com qui sosté un nadó estimat...
I si estiguéssim convençuts que allò que fem pot salvar el món...
de ben segur, sens cap mena de dubte, que el món seria salvat.
I si fóssim prou valents per a no deixar entrar al nostre cor els qui no l'estimen,
per a dir que no quan és que no,
per a sortir de viatge sense equipatge,
per avançar pel camí que creiem adient, ni que ningú no l'entengui,
per a confiar en l'existència, ni que la foscor s'entesti a convèncer-nos del contrari,
per a creure en el respecte a l'ésser humà, ni que la llei de la guerra i de la política el desmenteixin de continu...
Llavors, sense dilacions, ens arribaríem a entendre.
I si per algun casual no ens entenguéssim, tampoc no passaria res greu;
podríem viure junts, tranquil•lament i en pau.


Posseïm l'univers, i els estels, i l'espai infinit.
Posseïm la nuditat d'éssers petits i dependents;
capaços d'admirar i d'estimar.
Posseïm la capacitat de viure sense posseir,
de comprendre fins les estrelles més llunyanes.
Posseïm, si ho volem, l'instant;
encara que sovint el defugim.
Posseïm la vulnerabilitat,
que ens posa en mans de l'existència,
que fa el que vol amb nosaltres.
Posseïm el petit i dolç goig de fer nosaltres el que vulguem amb l'existència,
de lluitar contra els vents del nostre viatge a Ítaca,
de mantenir fix el timó,
amb els dos braços,
per a conservar la direcció que estimem i que configura la nostra identitat.
Si creiem que podem sostenir el timó, el sostindrem.
Si volem sostenir el timó, el sostindrem.
Si l'univers col•labora amb nosaltres, el sostindrem.
Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
.
.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

Imatges de la Rua de Carnestoltes a Terrassa

Fa una estona, la rua de Carnestoltes travessava Terrassa amb l'habitual exhibició de creativitat i ironia. Passen els anys, però la rua sempre sorprèn. La imaginació humana no té límits. De sort que ha fet molt bon temps i tot ha pogut transcórrer segons el programa previst.

Quan enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Necessitem recuperar la lentitud, reprendre el goig d'asseure'ns a escoltar els sons i no fer res. Reconquerir l'eficiència de treballar bé i a poc a poc, pensant cada pas amb el cor i el cap, i assaborint el gust de col·laborar en deixar el món millor de com l'hem trobat.

Necessitem tornar a posseir el tresors perduts de la humanitat: l'austeritat, el goig de tenir poc, la frescor de les antigues cases de poble a l'hivern, el caliu de la llar, l'estómac lleuger, el cos poc guarnit, si cal amb roba noble i d'ús freqüent, sense rampoines consumistes i ridícules que ens encadenen a banalitats.

Lliureu-me de la qualitat industrial europea, de les isos i els asos de la política de façana més balmada. Regaleu-me parets esgrogueïdes als cafès, la imperfecció dels camins amb bassals, l'olor de fems i les ovelles pel mig del poble, les estàtues sense qualificació ni títol a la rambla, la gent imperfecte i humana, els crits, els salts a les voreres, el gust de pixar en un racó quan no es pot més, la llibertat més simple i més banal, el plor dels nadons al tren, els pits que alleten nus, la riallada esdernegada de la dona que esta contenta amb un cistell de tomàquets i que explica els detalls de l'últim reality, les persones contradictòries que ploren i menteixen, que estimen a mitges perquè no en saben més, encara que voldrien estimar fins a donar la vida, i si cal el cistell de tomàquets.

Quedeu-vos la pressa, l'eficàcia, la competència, la supervivència en formol normalitzat, les estadístiques verdes de resultats nord-europeus que cobreixen, elegants, el desinterès per la carn i el cervell, l'estómac i el somriure, la progressió invisible que no deixa percentatges i que per tant no és valorada. Quedeu-vos la precipitació, l'acceleració per arribar abans, més lluny i més amunt, a un lloc on enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Deixeu que m'assegui al costat del camí a contemplar el capvespre, a escoltar el gos que borda, la remor del vent al cap dels arbres, la tos d'un avi que ranqueja, la cançó enganxosa d'una nena de sis anys que no pensa en res més que en la cançó enganxosa i en el ruc ruc del gat que l'acompanya.

Quedeu-vos anys de vida si la vida no té gust, ni olor, ni aspror de pell de fruit salvatge.

Quedeu-vos lluentors de medalles i aparells que us envolen a ficcions malsanes si per tenir-les haig de perdre el gust de no fer res una bona estona al dia.

Quedeu-vos les màquines que pensen per vosaltres si per tenir-les haig de renunciar a la fantasia, a la cançó, a la sal, al pebre, a l'oli, a la vinya, al blat, a la pluja, a les canyes despentinades d'una platja sense banderes blaves ni presons de pedra grana.

Que visca el poble! Que visquin els camins de fang sense asfaltar! Els rostres sense afaitar! Que visquin els imperfectes i les imperfeccions! Que visqui la lentitud de la vida, la llum de l'instant, la bellesa que es regala! Que visqui el pa amb vi i sucre, els pantalons estripats, el sucar pa a a la salsa, el menjar-se el crostó abans no arribi el primer plat, la llet que vessa l'infant perquè ensopega, la pluja que malmet el tenyit de les senyores nyicris i el tern dels senyors burgesos, esclavitzats, tots ells, al protocol i a la imatge! Que visqui la vida i s'allunyi per sempre la ximpleria immensa de les calefaccions a tot estrop, el luxe, les “bones formes”, i l'esnobisme empobridor dels qui són cecs i es consideren guies i models de perfeccions.

La perfecció, només pels metges, quan fan de metge, i pels pallassos quan fan de pallasso; per la resta, i ben sovint, la imperfecció esdevé un element més al servei de la seva tasca.

Necessitem recuperar la lentitud; la veu del poema ran del rierol, el tic tac d'un rellotge a l'alba, l'udol del vent de l'Empordà rere els vidres de la finestra, el cop dels porticons, el temps amb temps, el baf als vidres a l'hivern amb dibuixos d'infant; i rere el mar gelat i grisenc.

Necessitem viure a poc a poc per no fugir gaire lluny del viure.

Cal fer més del que toca.

Sovint cal fer més del que toca.

Si ens limitem a fer només el que ens toca, no hi ha progrés, el sistema grinyola, i algunes persones pateixen algun tipus de mancances. El nostre patró de conducta ha de ser fer el que calgui per aconseguir els objectius de la nostra tasca.

I els valors són la realitat que ens permet fer el que cal en lloc de fer el que toca.

Si el gruix de població arriba algun dia a estar formada per individus amb valors, tirarà endavant, creixerà en la direcció correcta, avançarà fins assolir unes relacions autènticament humanes.

El drama del nen, quan creix, és descobrir que les persones es mouen per interessos purament egoistes, animals, instintius. La pèrdua de la innocència humana esdevé quan el nen comprova en pròpia pell que la humanitat ideal amb la qual el van protegir de petit no existeix. El repte dels educadors és aconseguir que quan l'infant s'adoni d'això, en comptes de sumar-se a la massa i de començar a moure's al pas de les mateixes pulsions, decideixi col·laborar en la construcció d'aquesta humanitat ideal i en la recuperació dels seus tresors. Per prendre aquesta decisió, però, li calen valors i fe en la humanitat.

Si em limito a complir el meu horari, i fora d'ell sóc capaç d'ignorar les necessitats d'algun alumne, d'algun pare, d'algú que si no l'ajudo patirà algun tipus de mancança, llavors és que em manca algun valor essencial. El sistema soviètic va fracassar, entre d'altres raons, perquè els ciutadans es limitaven a fer el que els tocava i prou.

Al llarg del repartiment previ dels papers, en el gran teatre de les tasques de la vida, no es podia, ni que es volgués, contemplar tots els detalls de la realitat quotidiana. Per això, cal anar més enllà del paper que la societat ens ha assignat, i actuar no en funció del rol o de l'encàrrec sinó de les necessitats de les persones que depenen de nosaltres en cada instant.

Els valors s'han d'ensenyar en tots els àmbits: valors universals, humans; valors de consciència que no siguin esclaus de cap moral particular, ni de cap religió, i encara molt menys de cap ideari polític; valors humans i prou, que es fonamentin en l'empatia, la intel·ligència i la llibertat. I totes les persones de la humanitat els han d'ensenyar i de compartir. Ningú té l'exclusivitat de l'ensenyament dels valors; els educadors no podem ser només ensenyants de conceptes asèptics i acadèmics, sinó que hem de fonamentar l'ensenyament, i la relació amb els alumnes, damunt d'uns valors que superin en importància els continguts i els procediments.

L'exclusió de l'educació dels valors humans universals representa una tragèdia per a un munt d'individus i també pel conjunt de la humanitat. L'aprenentatge significatiu dels valors, en canvi, implica el començament d'un nou dia per un món que gemega i que no sap del tot del tot per què. 

.

Rodem al voltant d'una estrella.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Pels perfectes i pels que en canvi existeixen. Pels que es veuen com són i pels que en canvi existeixen. Pels que ho saben tot i pels que en canvi existeixen. Pels que tenen les claus de l'aquí i del més enllà, i pels que en canvi existeixen.

Roda el món ben a prop d'una estrella. Continuarà rodant tant si tenim pressa com si no en tenim, tant si ens angoixem com si no. Tant si ens preocupem per la imatge com si ens ocupem de la realitat que pot, o no, generar-la. Tant si ens obsessionen els resultats d'una valoració discutible, com si ens esperona l'aprenentatge real i potser ocult.

Roda el món ben a prop d'una estrella; ni que els núvols freds de febrer ens amaguin la calidesa dels seus raigs.

.

.

"El gran disseny" Stephen Hawking

A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.

Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?

Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?

 

D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.

És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 

La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.

Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.

Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"

Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?

Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.

 

Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.

.
.

Visita a la Masia de Can Coll, a Collserola.

Els racons que ens regala Collserola no s'acaben mai de conèixer tots, per això us en puc recomanar un altre: la Masia de Can Coll.

La Masia de Can Coll és, actualment, un Centre d'Educació Ambiental.

La Masia ens ensenya com vivia la pagesia als segles XVIII i XIX; el raïm, el vi, la fresquera, la cuina, les quadres, la jerarquia familiar, les feines, els espais, els ritus...

També podeu gaudir de l'exposició “L'home i el medi a Collserola”, o caminar pels itineraris que s'us proposen, per les rodalies de la finca, dins del Parc de Collserola.

També hi ha la granja, amb ases, gallines, porcs...

De novembre a febrer, es poden observar les aus hivernants, a la Feixa dels Ocells.

Això sí, tingueu en compte que tanquen els mesos de juliol i agost; i per Nadal, Cap d'Any i Reis.

Si us hi voleu acostar, heu d'anar a Cerdanyola i agafar la carretera de Cerdanyola a Horta, l'actual BV 1415, fins a l'àrea de lleure de Can Coll, enfront de la qual es troba la Masia.

Ah... de moment, l'entrada és gratuïta.

He somniat

He somniat

un temps de valors suaus com flaires de bosc

i capvespres d'estiu;

on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;

i el que és diferent, ho és i prou,

i on si plou, la gent balla sota la pluja.

He somniat

un temps d'indiferències alliberadores,

d'amors no possessius,

d'idees que no volen convèncer,

de partits que no freturen manar,

de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts

i que no amenacen les que són de color negre.

He somniat

un temps de pares que són a casa,

de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;

de desigs clars (sense topants ni cantells)

que s'agenollen davant l'empatia;

un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,

i de violències que renuncien a la seva essència brutal.

He somniat

un temps sense diners ni deutes,

sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;

un temps on hi ha temps,

un temps on hi ha postes i cels enrogits,

i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;

i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,

i el riure d'una noia,

i les primeres estrelles a la volta neta del cel.

He somniat

una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.

He somniat

una platja sense barreres de cobdícia,

un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,

uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.

He somniat

una espècie més intel·ligent i més lliure.
.

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

Dies durs, d'ambigüitats i revelacions antròpiques, de bacteris que van i vénen. I el plaer de volar, que, com la vida, requereix un continu aprenentatge.

Em disposo a escriure el que tinc a dins en aquest moment, que no és idíl·lic, però la quotidianitat no és necessàriament la vida dins d'un paradís perpetu. La felicitat, si hi és, ha de caminar de vegades per valls ombrívoles; i contemplar espectacles estranys, de moralitats enceses i en part hipòcrites; febleses d'un cantó i d'un altre que m'ajuden a comprendre millor aquesta estimada espècie en la que m'he encarnat; i en conseqüència a comprendre'm millor a mi mateix.

Torna el costipat. Va i bé. Els tristos dies de febrer son refotudament curts. Fred i humitat. Ara calidesa. Ara fred. Ara el plepa del costipat. I es fa de nit de seguida! Dies durs, de revelacions insòlites, de complexitats intricades, d'Homo sapiens que no semblaven el que eren. Poetes grans que eren petits. Poetes complexos, capaços de caçar la musa de la bondat, transformar-la en poema sublim, i després enganyar innocents per a satisfer les descàrregues de dopamina, i norepinefrina, i la reducció dels nivells de serotonina. També per pujar l'adrenalina. Però, bo i tot, aquests personatges complexos eren capaços d'estimar profundament i tendra la seva família, els seus amics, la gent que tenien a prop. Per això és tan difícil comprendre els individus Homo sapiens; si fóssim intrínsecament dolents, seríem fàcils d'odiar; si fóssim sants, seríem fàcils d'estimar. El cert, però, és que no hi ha ningú completament bo; ni tampoc ningú completament dolent; ni el Koto Matamoros, ningú. Per això som molestos, perquè sobtem, perquè no quadren certs comportaments amb d'altres.

Tenim també una defensa antropocèntrica elaborada per l'inconscient, que ens dibuixa, davant de nosaltres mateixos, molt millors del que realment som; seria massa dur que la consciència fos plenament clarivident respecte la gravetat de les nostres misèries. L'inconscient fabrica una màscara benigna que relativitza els errors, els justifica, els menysvalora... i que per contra exagera les virtuts, les lloa, les magnifica. Amb aquesta eina som capaços de suportar-nos una mica més; i si a més tenim la sort de trobar algú més miserable que nosaltres, agafem la primera pedra i la llancem amb gust, manifestament ferits per la maldat aliena, secretament agraïts per la maldat aliena; i tota aquesta alegria i tot aquest dolor, completament aliens a la nostra consciència, que no sap res (no sabem res com a bones titelles de l'inconscient que ens protegeix de les veritats massa feixugues).

Madurar i millorar, però, vol dir ser cada dia una mica més conscients de la nostra misèria; alhora que som també una mica més conscients de la poca importància de la nostra misèria si la comparem a la infinita grandesa de la nostra dignitat com a consciències, de la dignitat de tots els qui ens envolten quant a consciències que són. La gravetat bé només del mal que la nostra misèria pugui causar, per això cal millorar.

Fixa't tu si han sortit coses; i ajagut al sofà de casa!

Ara me'n vaig al google Earth a volar una mica damunt d'algun paisatge de la Terra. ¿Coneixeu el simulador de vol? És impressionant. Gaudeixo com un aviador, o com un infant, o com un aviador infant. Preneu nota:

Obriu el Google Earth

Situeu-vos damunt del paisatge que més us abelleixi, a uns 1700 metres d'alçada.

Premeu Ctrl Alt A , totes tres tecles alhora.

Escolliu el SR22

Comenceu a volar.

De primeres us semblarà molt difícil; heu d'aprendre a compensar la direcció. Però és com la vida, si teniu paciència, i aneu practicant, trobareu una felicitat difícil de descriure. Ja m'ho explicareu.

.

.

El paper de l'atzar en l'evolució de les espècies. Les consciències com a conillets d'índies de l'univers. Brutalitat i bellesa de l'existència.

L'atzar!

Quin paper, l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

Mutació bona... tenim fills i, amb unes quantes generacions, regalem la nostra sort a l'espècie sencera.

Mutació fallida... la massa que ens envolta ens margina, ens persegueix, ens atonyina... i no arribem a escampar la nostra llavor. La nova informació genètica "inventada" per la mutació no s'escampa.

Conillets d'índies de l'atzar dels salts quàntics, que governa les mutacions com aquell qui barreja les cartes abans del seu joc.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per a configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot plegat, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.

Davant d'això, paga la pena preocupar-se gaire per res? Ocupar-se... sí; però... preocupar-se?
Ni preocupar-se, ni odiar, ni dramatitzar la mort, el dolor, o la mala sort.
Som fulles batudes pel vent... podem triar la nostra direcció? Fins a quin punt? Quan triem... podríem haver escollit una tria diferent? Sï? Segur? I qui governa aquesta tria? El “jo”? ¿Qui fa el “jo”?

L'atzar!

Quin paper l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

I la vida adquireix formes de bellesa indescriptible, enmig de molt de dolor i de molt de goig.

¡Que vingui algú dels que dirigeixen les coses de l'univers a dir-me que sóc imperfecte!

Li diré que més imperfecte és fer-me ser un conillet d'índies! Li ho diré, però, amb molt de respecte; i per si de cas intentaré fer-ho tot bé, però no pas per por als qui sigui que puguin dirigir els universos, sinó perquè és la millor manera de fer feliços els qui m'envolten.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot això, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
.
.

De premis literaris i el gust d'escriure. Enllaç al Web dels Premis Literaris en Català.

Un cop a l'any, m'agrada parlar dels premis literaris que es convoquen arreu dels Països Catalans, i especialment d'aquells que tenen possibilitats de rebre algun treball meu. M'agraden els premis, perquè representen un repte pels escriptors aficionats; sense que sigui tan important el fet de guanyar o de perdre. La il·lusió de preparar l'obra en totes les seves fases: idea... guió... redacció... esborrat... redacció... esborrat... (...es repeteix diverses vegades) repòs... revisió... esborrat... afegit... repòs... espera del premi adequat... enquadernació (tapes i cites). El procés és màgic. I si, a més, tens la sort de rebre una trucada en la qual se't convida a trepitjar un poble per a participar en un acte d'homenatge a la literatura, ja és una passada. I si a més et donen algun premi, doncs ja tens la cirereta del pastís... tot i que el premi més dolç és "escriure".

I ara, vull compartir amb vosaltres els premis que a dia d'avui entren dins les meves possibilitats (de presentació). Si s'escau que coincideixen amb la llàrgària d'alguna de les feines que encara tinc inèdites i que estan esperant, seran escollits com a receptacles dels meus escrits.

Us els poso a continuació per si us animeu a presentar-vos i tenim la sort de trobar-nos al lliurament de premis. El primer que us escric de cadascun són els fulls que demanen; si no dic res, vol dir que els demanen a doble espai o que no ho especifiquen. Després us poso la temàtica, que gairebé sempre és lliure. I a l'últim, la data màxima d'arribada de les feines al lloc on es convoca el premi. Repasseu-ho en les bases no fos cas que m'hagués equivocat:

 De 30 a 40 fulls, sobre viatges, Lloret 27/02/11

Fins a 15 fulls, lliure, Elsa Garcia (El Papiol) 04/03/11

De 10000 a 15000 caràcters, lliure, Vilafranca (llavor de lletres) 11/03/11

1300 paraules, lliure, Premi Paraula (Barcelona) 15/03/11

Fins a 4 fulls, lliure, Nou Barris 18/03/11

30 fulls a espai senzill, lliure, Campdevànol 18/03/11

Fins a 5 fulls, lliure, DRAC (Solsona) 19/03/11

Fins a 15 fulls, lliure, Llagostera 23/03/11

Fins a 30 fulls, lliure, Vila de Begur 25/03/11

De 10 a 15 fulls, lliure, Enric Valor (Alcudia de Crespins) 30/03/11

A partir de 150 fulls, lliure, Sant Joan Unnim 31/03/11

De 12 a 22 fulls, lliure, Ateneu Domingo Fins (Montcada i Reixac) 01/04/11

Fins a 10 fulls, lliure, Francesc Candel La Marina (Barcelona) 08/04/11

Fins a 4 fulls, lliure, Jocs F Raval 15/04/11

De 5 a 10 fulls, lliure, GURB (Pere Calders) 24/04/11

A partir de 50 fulls, eròtica, vall albaida 13/05/11

De 60 a 90 fulls, lliure, Vall de Soller (Soller) 23/05/11

 

  

Podem admirar els imperfectes? Podem estimar els qui cometen errors? La cara oculta de la lluna. El rostre ocult dels humans. Els errors no defineixen la persona.

A qui estimaré? A qui admiraré? ¿Amb l'obra de qui gaudiré si necessito que les persones siguin bones del tot per a admirar-les? ¿Com podré estimar els meus fills, els meus pares, els meus amics, si només estic disposat a acceptar els qui mai no cometen errors? És clar que... hi ha errors i errors... però... qui sóc jo per a valorar gravetats, culpes, nivells de perversitat? Allò que les circumstàncies, l'entorn, la força de la genètica, l'educació repressiva, la por, el desig... fa venir imperativament com una necessitat, com una obligació que aparentment no cal defugir... Allò que abans de fer-ho sembla innocent o menor, i que després acaba sent una tragèdia o un acte irreparable... ¡Quants grans genis han actuat així! De quants, genis i no genis, mai no s'ha conegut la perversitat comesa, el vici, la vergonya, la misèria, el crim...

Em nego a separar els bons dels dolents; els simis som massa complexos per a ser garbellats com si fóssim fàcils d'objectivar. El pare més dolç podia ser un capitost del nazisme i alhora amanyagar els seus fills, preocupar-se per la salut dels amics i aplaudir Wagner; inconscient, potser, que el que esclafava amb signatures eren persones i no animals; o potser no, potser n'era plenament conscient però el seu context convertia en gloriós el genocidi que per a ell esdevenia una necessitat de la història. No el justifico; era un genocida, un monstre, un diable; però també era un pare que estimava els seus fills. I si no, pregunteu-ho als seus fills.

I sense arribar a exemples tan extrems, podríem pensar en Jean Genet, l'escriptor de “Santa Maria de les Flors” i “Miracle de la Rosa”; era lladre, i en molts períodes de la seva vida, a més de robar, es prostituïa i demanava almoina, i quin gran escriptor era. O en Alfred Hitchkock que era misogin i que gaudia fent sofrir les actrius que treballaven per a ell; de vegades de manera sàdica com a Tippi Hedren, la protagonista de “Els Ocells”, o a Madeleine Carrol. I Einstein, que malgrat la seva filosofia humanista, era un masclista empedreït, maltractador psicològic de la seva dona, a la que obligava a viure com una criada i a la qual menyspreava; Einstein! Que va desatendre completament els seus fills! I Newton: egocèntric, egoista, que maltractava psicològicament el seu rival científic, Leibniz, i que es creava falses identitats amb les quals enviava cartes als diaris lloant-se a ell mateix o atacant el seu oponent, a qui envejava fins al moll dels ossos. I Elvis Presley, que abusava de les drogues, que mantenia relacions amb menors després dels concerts; menors que eren escollides pels seus assessors que coneixien bé els seus gustos. I Frank Sinatra, que tenia negocis amb la màfia, que es barallava amb matons, que tractava les dones com mocadors d'usar i llençar. I Marlon Brandon que era maltractador psicològic de dones, masclista, viciós, deshonest... malgrat la seva mentalitat defensora de les causes justes. I el pintor Caravaggio, que era assassí, i que va matar persones en baralles i trifulques, i que acostumava a atonyinar els qui li criticaven l'art. I no cal explicar gaire la història de Roman Polanski, acusat i perseguit per violar una menor. I Picasso, maltractador de les dones que més s'estimava. I Enid Blyton, que feia pública la seva simpatia pels nazis, racista i mala mare. I Anne Perry, que va assassinar la mare de la seva millor amiga per evitar que les separessin. I Karl Mai, l'escriptor, que era un lladre. I William Burroughs, drogoaddicte, traficant, i addicte també a les armes de foc, conductor borratxo i assassí de la seva dona. I Hugh Collins, assassí. I Sergiusz Piasecki, contrabandista i assassí. I Maurice Sachs, espia dels nazis. I Jean Ray que malvesava fons. I el mateix John Lennon, que segons la seva primera esposa, Cinthyam, tenia rampells de violència, abusava de les drogues, i era cruel.

I podria continuar!

Tots els éssers humans cometem errors; alguns grossos, d'altres no tant, però la nostra vida és massa rica i massa complexa com per a ser definida pels errors. Tots els éssers humans són capaços d'estimar i tots mereixen ser estimats al marge dels seus actes. No es tracta de deixar de condemnar la inconveniència dels seus actes, ni de justificar-los, ni de negar la seva culpa; sinó de reconèixer que al costat dels errors, hi ha una vida infinitament digna i una consciència que necessita reconciliació i respecte. No necessitem ser bons per a estimar-nos els uns als altres i per ajudar-nos els uns als altres a ser cada dia millors. I necessitem perdonar-nos els uns als altres, perquè tots cometem errors.

.
.

Corrandes de les últimes burgeses.

A Terrassa hi ha senyores,

que no parlen mai de pets.

Van tibades, i ben dretes,

sense fixar-se en res més

que en la dolça silueta

que el seu mirall reflecteix.

Han arribat a la fita,

de tota noia de bé;

perquè, escolteu-me, són noies,

a prop dels cinquanta-tres.

Són mandroses i egoistes,

però ho disfressen de dolçor,

i són capaces de fotre't

fins i tot amb un petó.

Llet tallada, amb sacarina,

descremada, i un brioix;

i qui en sàpiga més que elles

és un perfecte cabró.

Practiquen el vell ofici

de deixar verd a tothom,

i embruten de carmí el pàl·lid

blanc cantell d'un cafetó.

Carreguen els seus farcells

a l'esquena d'algun cuc;

i si es queixa, clatellada,

¡Quines penques que té el ruc!

Rialleta de rateta,

picadeta d'un ullet,

a dins del cor porqueria;

al rostre, el cel tot obert.

Perfum que marca la ruta

d'un glamour sense colors;

la princesa trufadeta,

a la ciutat dels senyors.

A Terrassa hi ha senyores

que no parlen mai de pets.

Van tibades i ben dretes,

i no es fixen en res més

que en la dolça silueta,

que el seu mirall reflecteix.
.
.

Adéu a Capdelin. (Capdelín és mort, encara que sempre serà viu)

L'adéu

fa que l'amor despulli el seu cos clar,

i es fon l'orgull d'un temps que hem estimat;

els blaus del cel encès amb el captard.

I a prop,

la buidor de l'enyor que es torna cor,

ja mai més els espais restaran buits,

el so d'un mots volguts els ompliran.

I el plor

esdevindrà la pluja al fang ressec;

i una rialla tendra respondrà

enllà del núvol que ens amaga el sol.

Adéu

només fins d'aquí a un poc, car tots marxem

a l'altra banda del misteri mut;

ningú no torna; deu ser que el futur

prepara els àpats d'un sopar més pur.

Adéu

fins ara, puig el temps és un llampec.

¿Recordes, Capdelín, el goig escrit

dels poetes que ens cridaven dins la nit?

.
.

Poema dedicat a un dels més grans de "Relats en Català"

el dia que ens hem assabentat que és mort.

Lliurament de guardons a la X Edició del Premi La Miranda de Contes (Capellades)

Ahir, al vespre, cap allà a dos quarts de nou, em vaig apropar al lliurament de guardons de la X edició del Premi La Miranda de contes, al Museu Molí Paperer de Capellades. Hi anava, com acostuma a ser habitual, sense saber exactament quina havia estat la meva sort; i a l'últim, el jurat va proclamar que no hi havia ni primer ni segon sinó que els dos premis eren considerats Ex Aequo i que el premi es repartiria a parts iguals entre els dos finalistes; decisió que em fa molt feliç, perquè de fet, això de la literatura és alguna cosa més que un partit de futbol.

Haig de dir, també, que l'organització de l'acte fou deliciosa: en cap moment no es va fer avorrit, vam gaudir de la interpretació d'un grup musical de joves que va saber escollir molt bé el repertori, els parlaments van ser força divertits (en Jordi Llavina fou el convidat d'enguany), intensament literaris, formatius, emotius... Després de nou anys, el Premi la Miranda de contes estrenava un equip organitzatiu nou, molt més jove, que va saber dinamitzar l'acte molt i molt bé.

El company que comparteix premi amb mi es diu Benet Martí i ben aviat podreu llegir el seu relat al Blog de La Miranda de contes.

A banda de la categoria general, també es van lliurar premis a les categories infantils (de 9 a 12 anys) i juvenils (de 13 a 18).

El relat que em van premiar: “Les veus de la guerra” retrata la situació vital d'un excombatent de la guerra de Bòsnia; en la qual havia actuat com a monstre genocida. Vint anys després, les veus de la guerra li retornen d'una manera que ell mai no hauria imaginat.

Us deixo el relat per si us ve de gust llegir-lo

LES VEUS DE LA GUERRA

I

Veu l'Anna posant el peix damunt del taulell, amb l'uniforme blau cel de la parada i el davantal blanc immaculat dels matins abans de començar a treballar. Es perd dins dels seus ulls atzurats; i li contempla amb delir els cabells grocs i llargs, fins a mitja esquena. Voldria acariciar-li la pell, tan clara, i extasiar-se amb la dolçor de la seva fesomia, que té un no sé què de familiar que fa que la senti seva, ben seva.

Ell té cinquanta anys i ella acaba de fer-ne dinou. Les edats, però, només són xifres que algú ha decidit tenir en compte. La desitja amb tota la força del seu ésser; fins i tot diria que se l'estima, si és que amb tot el que ha viscut pot dir encara que és capaç d'estimar algú.

Ja de bon matí, Sarajevo és un formiguer de dones comprant. I no és que ell es consideri a si mateix masclista, però el cas és que s'adona que les que compren són dones. I ell, el Miloslav, com a gerent, passeja d'una parada a l'altra i parla amb els botiguers, repassa els comptes, comprova les normatives, s'apunta els desperfectes; i des d'aquest matí, a més, no pot evitar d'estar-se més estona a la peixateria i de xerrar amb els dependents per a comprovar que treballen de gust i que tot està en ordre. Després es torna a mirar l'Anna i li pregunta que d'on és. La noia enrogeix, i, des del primer moment i malgrat la diferència d'edat, el Miloslav sap que ella se sent atreta per ell. I no pot evitar de pensar que tal vegada aquesta seguretat no sigui res més que una sensació subjectiva, fruit del seu narcisisme i del terror a fer-se vell. Però ella el busca, ella li parla, ella li somriu; i això no s'ho imagina. I al llarg de la setmana, i d'ençà que es coneixen, ella li fa ullets, ella li mormoleja que se sent segura al seu costat, ella li diu que tant de bo algun dia trobés un home com ell.

I el Miloslav torna cada dia a casa, al costat de la Klaudia, la seva dona, i de la Mirjana i l'Ivan, els seus fills; però la du, a ella, a dins, com una dèria. Tanca els ulls i la veu. I quan fa l'amor amb la seva dona, en realitat s'ho fa per dins amb l'Anna sense cap mena remordiment. La vida és complexa i de vegades ens regala paradisos que no mereixem.

Algunes nits es desperta amarat de suor, parlant en somnis, revivint escenes de la guerra que el terroritzen. El morts el persegueixen; els seus morts. Freturen besar-lo amb uns llavis freds i podrits. Llavors, despert i nerviós, pensa en l'Anna, i sospita, envoltat d'eufòria, que és molt possible que l'existència, per fi, ja l'hagi perdonat.

 

II

Les primeres vegades perbocava. Els companys li prenien el pèl, perquè ells ja feia dos dies que estaven aguerrits; dos dies repassant-se les femelles del poble conquerit, com si fer-ho fos la cosa més natural del món, la conseqüència d'haver guanyat una batalla on s'hi havien jugat la vida. L'experiència de dos dies dels companys feia perfectament lògiques les bromes amb les quals mostraven que havien superat els escrúpols infantils dels qui encara no han descobert de què va la vida, dels qui encara no saben que esclafar els vençuts és un dret dels qui han guanyat.

La primera fou una noia que no deixava de plorar, amb el nas trencat d'una cossa del tinent, que no pretenia res més que fer-li comprendre com seria la seva vida d'ara endavant. En Miloslav se la va repassar a contracor, intentant de pensar que ho havia de fer, que era una ordre i que si no ho feia ell ho faria un altre. Per més inri, si s'hi hagués negat, l'haurien acusat de feble, de poc guerrer i de mal patriota. “Deixeu dins dels cossos de les dones vençudes la vostra llavor, la llavor de la nova Sèrbia. És un dret i un deure dels qui han lliurat la vida a la pàtria” li havien dit no recorda quan. Ho havia escoltat com escoltava altres discursos flamejants de glòries que semblaven llunyanes. Però va arribar el dia en què les glòries es van haver de construir amb llàgrimes, crits i sang; la sang d'uns éssers que havien perdut, per dret de conquesta, l'oportunitat de ser considerats persones lliures. Elles eren les femelles dels guerrers; o els servien, o morien. I aquella primera noia que no deixava de plorar se li va obrir com una flor inconscient, que en badar-se va perdre tota la seva bellesa. I ell va perdre alguna cosa encara més gran, impossible de concretar. D'ençà d'aquell moment, mai més no va poder mirar una dona com abans. No és que se sentís cretí, més aviat resulta que se li va desfer alguna dignitat, alguna sanefa de l'edifici de l'esperit; segurament una sanefa inútil i estèril, que no faria més que portar-li problemes en la seva gloriosa tasca de construir la Gran Sèrbia. Aquell dia, amb la noia que plorava, el Miloslav va néixer com a guerrer i com a mascle.

Després va arribar un altre poble, i un altre, i un altre... Pelaven els homes, fins els nens per damunt dels tretze anys. Les dones ploraven embogides abans de convertir-se en esclaves sexuals. El Miloslav recorda el primer dia en què se li va aixecar només de veure-les plorar d'aquella manera; es va sorprendre que li passés això. Mai, fins aquell moment, se li havia aixecat per un motiu tan estrany. Potser li va passar perquè comprenia que totes les dones eren seves, que podia escollir la que més li abellia, i que això no seria mai criticat per ningú; ans al contrari, era el dret de la guerra, la llei dels vencedors i dels vençuts.

I un dia se'n va triar una d'especial; una que en mirar-la li semblava un serafí del paradís. Mai no havia vist una noia tan atractiva. I com més xisclava la noia, més s'excitava ell. Tenia uns vint anys, els cabells grocs com el blat i uns ulls de cel. I se'n va aviciar tant que no va renunciar a ella ni quan la companyia va haver de deixar el poble. Va demanar al seu oficial que li permetés de quedar-s'hi fins a l'arribada de la companyia nova; sempre hi restava un destacament per si de cas. L'oficial va riure com un animal, perquè li va endevinar les idees.

-T'has enconyat, Miloslav, i això no és bo. -li va dir. I va acceptar la seva petició. I en Miloslav va poder violar la noia dues vegades cada jornada, dia i nit. I s'hi va enganxar tant que va arribar a oblidar que l'estava forçant. I es va imaginar que la noia l'estimava i que ell l'estimava a ella. Li va esbrinar el nom: Vicka Jlakov; i mentre la forçava, li regalava paraules boniques, pronunciant “Vicka Jlakov” amb tendresa mentre ella xisclava com una posseïda. I es va arribar a creure que els esgarips de la Vicka eren senyals del seu plaer. Tot es va acabar quinze dies després, quan la nova companyia el va enviar a fer punyetes, perquè una cosa era el botí del vencedor i l'altre quedar-se una esclava per al gaudi personal (o almenys, així li ho van dir). I el seu disgust fou tan gran que de poc que no es converteix en un desertor.

Avui, vint anys després, encara li recorda la faç angelical; i dubta sovint si el que va fer fou un acte d'amor o una barbàrie. Són tan diferents la vida civil i la guerra! ¿Qui ho pot entendre fora del qui ha viscut als dos costats? Malgrat tot, continua patint malsons. I de vegades, quan es mira l'Anna, li sembla retrobar-se els ulls espantats de la Vicka.

III

Ell li agafa la mà sense acabar-s'ho de creure, i ella se'l mira com si contemplés el president d'un estat, una estrella del cinema o un déu que hagués gosat fer-se home per a enamorar-la.

Sopen en un restaurant de luxe i l'Anna li explica mitja vida. L'àngel de cabells daurats que l'encisava al mercat se li converteix en un ésser de carn que exhibeix tota la seva vulnerabilitat. Viu sola en un pis desastrat del centre, perquè la seva mare és en un sanatori mental.

-No va superar la guerra -diu -. Sempre l'he coneguda boja.

-La guerra ens ha destruït a tots -fa ell, sentint-se el cor botar. Li passa sempre que algú treu el tema de la guerra. I ella li explica que mai no ha conegut el seu pare, que fou un heroi, precisament a la guerra, on va morir. La seva mare li ha explicat moltes vegades que tot sol va salvar un batalló sencer de morir de mans dels serbis.

Llavors ell li parla de la Klaudia, la seva dona, i de com ha canviat. Quan s'hi va casar, l'acompanyava en totes les seves aventures. Ell s'acabava de llicenciar i estava fotut; molt fotut a causa de les nafres psicològiques del combat. La Klaudia i ell van recórrer Europa durant mesos sense un destí concret abans de decidir de casar-se. Avui seria impensable que ella acceptés una aventura similar; no la trauries dels hotels més consumistes de la Mediterrània. I ha deixat de tenir cura de la seva imatge: no li importa d'engreixar-se, no s'arregla, no suporta els jocs íntims ni les fantasies sexuals. Quan el Miloslav pronuncia “fantasies sexuals” l'Anna envermelleix i abaixa la mirada. Ell se n'adona i sent un estrany plaer que li accelera el batec del cor.

-Les fantasies sexuals són importants, i tots en tenim.

-Oi tant! -fa l'Anna, aixecant la mirada amb timidesa -. Quan admires algú amb prou força, qualsevol cosa, per estranya que sigui, es converteix en màgica -afegeix, deixant embadalit el Miloslav, que acaba perdent el fil de la conversa.

 

IV

Recorda que després de la guerra va intentar, durant moltes setmanes, trobar la Vicka. Enyorava la sensació d'eufòria que l'embriagava cada vegada que li entrava a dins. A poc a poc, però, el retrobament amb la societat li va refredar la dèria. De mica en mica, allò que fins aquell moment havia estat un dret de conquesta es va anar convertint en una vergonya atroç que no es podia perdonar a si mateix. La topada amb la gent del carrer, amb els pares, amb els germans, amb els nebots, amb els amics... va significar alguna cosa més que un retorn al dia a dia. La vena dels ulls li va caure i es va veure com el que en realitat era: un monstre, un ésser deformat que a ulls de tothom passava per heroi de guerra. El poema de les veus de la pau li va revelar els lladrucs de les veus de la guerra; i va descobrir que mai més no podria mirar els ulls d'un fill seu o d'una filla seva sense sentir-se mentider i monstruós. Anys més tard, quan va mirar els ulls innocents del seu fill i de la seva filla, ja no recordava l'horror d'aquella revelació; la guerra se li havia fet invisible. Només li retornava a estones, quan descobria un plor enmig de la nit, uns ulls de cel, uns cabells daurats. Llavors, s'enverinava amb els desigs més primaris. I el sexe clandestí esdevenia la morfina del seu càncer espiritual, que no tenia cura. La Vicka no va aparèixer mai més, i ell va renunciar a trobar-la. Tenia una vida davant d'ell, i les vides dels seus fills, i la vida de la seva dona. I el temps semblava que s'havia endut la guerra per sempre.

V

Ha pogut engalipar la dona, bo i fent-li creure que ha hagut d'embarcar-se en un d'aquells viatges tan pesats que a cops li fa fer l'ajuntament tant si com no: “Congrés de comerç i gestió de mercaderies a Venècia”. S'ho ha empassat, o, si més no, ha fet veure que s'ho creia; potser perquè, a ella, també li va bé passar uns dies lluny del Miloslav i de les seves manies.

I ara, en Miloslav és a Croàcia, a la platja, amb l'Anna, que llueix un biquini de color vermell. Tots dos són en una cala amagada d'aigües de color maragda; i encara que, a ell, li sembli mentida, no han fet l'amor ni una sola vegada. És estrany, perquè de normal, quan coneix una noia rossa i amb els ulls clars, necessita la morfina del sexe ràpid. Aquesta vegada tot va més a poc a poc, com si no tingués pressa, com si definitivament hagués trobat aquella femella que era seva i que el destí li va arrencar de les mans. “La Vicka de fa vint anys és l'Anna d'ara, amb els cànons de la civilització de la tolerància, sense la bestialitat de la guerra”, pensa, auto-justificant-se. De fet, des de fa vint anys, no ha fet altra cosa que odiar-se o auto-justificar-se, perquè fugir d'ell mateix no ho ha aconseguit mai per molt que ho ha intentat.

I ara veu l'Anna sortir de l'aigua, amb la pell blanca i tibant, el biquini vermell llampant, la plasticitat dels pits, la suavitat de les línies del cos. Ella li somriu amb els ulls profunds i atzurats; i ell veu una criatura que acaba d'abandonar la infantesa i per la qual és adorat sense una explicació clara. Com pot algú com ella estimar un vell de cinquanta anys? ¿Com pot, un monstre, ser estimat així? És clar que l'Anna no ho sap pas, que ell és un monstre. Torna a pensar en la guerra i es torna a convèncer que la guerra és diferent, que els homes no han de veure els seus actes de guerra jutjats segons els valors de la pau. I torna auto-justificar-se, per no haver d'odiar-se. I quan se n'adona, decideix d'empassar-se la morfina del sexe per fugir de l'auto-justificació, que ja el cansa.

-Tu ets la meva fantasia sexual. -li diu, a l'Anna, amb un mormoleig.

Ella obre més els ulls, com sorprenent-se. Envermelleix i engega una rialla.

-Jo vull ser la teva fantasia sexual -acaba, responent-li. I és en aquest moment que decideixen de marxar de la platja i d'anar-se'n a l'habitació.

Per anar de la platja a l'hotel, l'Anna es cobreix amb un mocador de seda immens, estampat amb imatges de la polinèsia. Ell li acaricia les natges. Ella riu i el va mirant de reüll. Juguen a encalçar-se, i el Miloslav veu ben a prop el moment tan anhelat d'entrar dins d'ella, de fer-la seva. Li agradaria de sentir-la xisclar; els xiscles sempre li han deslligat un reguitzell de sensacions inconfessables. És per això que quan arriben a l'habitació ell li demana que xiscli, que xiscli com una boja. Ella se sorprèn una mica i fa com si no l'entengués. Ell li recorda allò que van parlar de les fantasies, i li explica que ell necessita crits, soroll, adrenalina... que el plaer és més gran quan els cossos tremolen de neguit. Aleshores ella somriu amb picardia i comença a cridar com si l'estiguessin matant. I xiscla amb tant d'anhel que immediatament arriba un vigilant de seguretat i obre la porta de l'habitació sense trucar; entra amb brusquedat i s'atura en sec quan els troba dempeus i palplantats davant del llit de matrimoni encara per desfer. Li demanen disculpes al vigilant i li expliquen que estaven intentant de preparar un paper per a una pel·lícula, perquè la noia és actriu. L'home fa que sí amb el cap i surt de l'habitació força confús. En tancar-se la porta tots dos riuen com bojos. Per a recobrar el clímax, decideixen de veure una pel·lícula pornogràfica ajaguts al llit. Es preparen dos gots de vodka amb taronja; engeguen el DVD; es despullen i es tomben damunt la vànova. La pel·lícula és molt dolenta, i el Miloslav fa que no amb el cap i li diu que amb aquest producte infecte en lloc d'escalfar l'ambient el que aconseguiran és adormir-se. I li confessa que ell no necessita pel·lícules, que amb ella, nua i sotmesa a ell ja en té prou.

-Sotmesa? -demana ella amb expressió d'inquietud.

-Sí, sotmesa, però només dins la fantasia -li explica ell, tement que se li pugui espantar.

-Ah, és clar.

-No t'agradaria sentir que ets meva? Saber que m'has d'obeir en tot, t'agradi o no? ¿Viure amb la incertesa del que passarà a l'instant següent que estàs vivint? ¿Confiar en mi fins al punt de posar-ho tot a les meves mans? I quan dic tot, vull dir, tot...

-M'agradaria molt -mormoleja ella, amb la veu tremolosa, després d'uns instants de silenci.

-Doncs, aleshores farem una cosa: jo me n'aniré al bany, i m'hi estaré una estona; uns minuts... Quan torni tu hauràs d'estar a quatre potes damunt del llit, ben nua, com si fossis una gateta, la meva gateta. Només podràs dir “miau”, i t'hauràs de comportar en tot com una gateta. Hi estàs d'acord?

-Sí -fa ella, envermellint -. Miau... -afegeix, amb la veu melosa.

Ell se'n va al bany i s'asseu damunt la tassa del vàter amb la sensació que no en tindrà prou, que el que necessita són crits i plors. I no pot ni podrà mai tenir crits i plors, perquè el personal que treballa als hotels sempre apareix com un torb a aixafar-los la guitarra. I quan no és el personal dels hotels, és la pròpia noia amb qui surt i que se li escapa corrent com si el que ell proposa fos un delicte. Amb l'Anna és diferent, i potser, buscant amb temps, aconseguirà de trobar alguna cabana en algun bosc allunyat; a ella, sembla que li agrada xisclar. Pensant en tot això, descobreix damunt d'un tamboret, la roba de l'Anna: la minifaldilla texana, extremadament curta; les calcetes negres d'esport; la camisa blanca de lli, amb brodats de flors... Damunt del moble dels perfums, la seva cartera, de pell bruna amb sanefes roses. No pot evitar d'obrir-la i tafanejar-li les fotografies. Una d'ella mateixa, amb deu o onze anys i dues trenes penjant-li damunt les espatlles, pigues al voltant del nas i un somriure trapella; i una altra d'una criatura petita, gairebé un nadó, que no sap qui és. Darrere d'aquestes fotografies, en troba una altra que li glaça la sang. Una dona, d'una quarantena d'anys, amb la bossa de sota els ulls blavissa i arrugada, com si hagués plorat molt i molt; els cabells rossos i esvalotats; les pupil·les intensament blaves, com les de l'Anna; i les faccions dolces i angelicals com les de la Vicka. És la Vicka, n'està segur. La dona de la fotografia és la Vicka; més gran, més madura, força arrugada pel pas dels anys, però la va tenir massa cops a dins com per a no saber amb una seguretat absoluta que és la Vicka Jlakov.

¿I per què l'Anna du una fotografia d'ella dins la cartera? Només hi ha una resposta, i la resposta el destrueix. És la seva mare. La Vicka deu ser la mare de l'Anna.

Es posa a plorar. Tremola. Torna a l'habitació sense saber ben bé què farà, què li dirà. No es veu amb cor de continuar amb la relació, almenys de moment, no pot.

Quan obre la porta i clava els ulls damunt del llit, assaboreix la bellesa excelsa del cos despullat de l'Anna, caminant a quatre grapes damunt la vànova i pronunciant un “miau” que l'excita fins a fer-lo tremolar de febre; li passava el mateix amb la Vicka, vint anys enrere, en sentir els seus esgarips d'horror. Ara, sabent el que sap, s'adona que l'Anna és com la Vicka, que és gairebé la seva reproducció, i comprèn l'estranya familiaritat que sempre li ha ballat pel cap quan s'ha mirat a poc a poc l'Anna. I contràriament al que s'ha pensat en el moment de descobrir de qui és filla l'Anna, se li desperta el desig sexual amb una força descomunal, com no se li despertava des que violava la Vicka tants cops com li abellia. I, apartant-se de la consciència els escrúpols i l'angoixa, es llança damunt la noia com un boc en zel. “Miau...” va dient l'Anna, amb els ulls brillants i els pits brandant-li dessota el cos. Llavors, en Miloslav es fixa en una piga bruna en forma d'estrella damunt de la natja dreta de l'Anna i trenca a plorar com una criatura. S'alça i surt de damunt del llit; perquè la seva filla petita, la Mirjana, també té aquesta piga; i també la té a la natja dreta. I perquè ell, en Miloslav, també la té; amb la mateixa forma i al mateix lloc. I tot li quadra: les dates, la familiaritat estranya de les faccions, el misteri del pare heroi mort a la guerra. Tot.

I abans de tenir temps a reaccionar de qualsevol manera, abans de poder articular cap mena de mot, observa com l'Anna treu un revòlver de sota el matalàs i l'apunta al front. Del front, passa als genitals; dels genitals, al front. La noia, molt nerviosa, i plorant amb un sanglot compulsiu, sembla que dubta i que no sap per on començar.

-Cabró! -exclama -. No sé si em fa més ràbia el que li vas fer a la meva mare, o haver hagut de fer tot aquest teatre durant tants dies!

-Anna! Filla! -fa ell, massa astorat per a calcular l'abast de les seves paraules.

-Filla? -fa ella, irònicament -. Què és per tu una filla? El fruit de les teves violacions? Sóc això per a tu?

-Era la guerra! Jo... -no pot continuar, perquè comença a bramar com un nadó. Cau de genolls i desitja que la noia dispari de pressa, i que no s'equivoqui.

L'Anna, subjectant l'arma amb les dues mans i tremolant com una fulla, continua movent els braços del cap d'ell fins a la seva panxa, de la panxa al pit. A l'últim, trenca a xisclar presa de l'histerisme, llença la pistola a terra, es vesteix, i se'n va.

VI

De vegades, l'ésser humà necessita no haver nascut, no haver existit. El passat se li apareix com una estàtua de marbre indestructible; que “és” i que ja no pot “no ser”. I el Sol, quan guspireja, fa mal. I l'atzurat del cel esdevé odiós. I quan algú riu, la seva rialla punxa el cor, i molesta, i és insultant. En Miloslav, el dilluns següent, pensa en tot això quan torna al mercat de Sarajevo; perquè hi torna, bo i que se li ha passat pel cap de desaparèixer, d'esfumar-se, d'acabar fins i tot amb la seva vida; però ja ha fet prou mal, i la Klaudia i els seus dos nanos, no tenen la culpa de ser família de qui són. L'Anna no hi és; però li ha deixat una nota. “Clínica de Sokolak”, és tot el que hi diu.

I aquella mateixa tarda, hi fa cap, no sap ben bé per què, posant com a excusa a la feina que no es troba bé, que necessita repòs.

La Clínica és un hospital psiquiàtric d'aspecte sinistre, i allà, a la porta, un infermer amb una bata blanca se'l mira amb expressió d'indiferència.

-Em dic Miloslav i...

-Ah sí! -exclama l'infermer -. L'esperen.

-M'esperen?

I avancen per passadissos pintats d'un verd poma esblanqueït, amb el rerefons d'uns gemecs indefinits, ara roncs, ara aguts, fins arribar a una habitació minúscula amb les parets folrades d'escuma de color crema. L'infermer se'n va, i, ajaguda en un llit, una dona madura, rossa, i amb els solcs dessota els ulls profunds i morats, crida com si l'estiguessin punxant. Al seu costat, l'Anna és asseguda, i es mira amb indiferència en Miloslav.

-Mama... ja ha vingut... ja el tens aquí... -mormoleja.

-Vicka... preciosa... -mastega el Miloslav, amb la veu trencada, a punt de perdre els sentits de tant confús com se sent.

L'Anna torna a treure's la pistola de la bossa, i la posa en mans de la seva mare. La dona ajaguda apunta el Miloslav amb l'arma, i clava els seus ulls en els d'ell, que té la sang glaçada i que cau de genolls plorant. La Vicka crida un “Jo sí que podré!” embogit i esgarrifós, alhora que li engega un tret a la cara. La sang esquitxa les dues dones, que ploren embogides; i en Miloslav, molt i molt lluny... ja no sent res de res.

* * *

j