"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi". Menció i publicació.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” és una micronovel·la de quaranta-tres pàgines amb la qual vaig aconseguir una menció al Premi de Narrativa Curta Mossèn Romà Comamala el passat sis d'agost, i que serà publicada a l'abril de l'any que ve, al costat de dues obres més: la guanyadora i una altra menció; probablement per Cossetània.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” va ser escrita, tal com el títol indica, abans de la crisi, quan la febre del totxo feia intuir la situació crítica en la qual ens trobem immersos; la febre del totxo, la inconsciència d'un consum eixelebrat que s'endeutava per a continuar consumint; l'especulació inhumana; la indiferència front les espirals de pobresa que llavors ja començaven i que provocaven un profund sofriment a moltes famílies i una profunda incomprensió de la pobresa per part dels que gaudien sense seny d'una capacitat d'endeutament fictícia que amagava els seus límits.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” té influències de Salinger; i des d'un punt de vista clàssic no acaba amb un final gaire feliç. És una història agra que explica com el dolor no sempre ajuda a construir els éssers humans, sinó que algunes vegades, massa vegades, contribueix a destruir l'interior de les persones, les transmuta en insensibles, les ensenya a competir i a témer, a trair i a oblidar qualsevol ideal que posi en perill la supervivència i el futur.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” sortirà a la llum quan la crisi ja ha arribat, quan ja és una realitat crua, i en comptes de convertir-se en un llibre premonitori, esdevindrà una història que reflectirà l'aspecte més fred i menys dolç de la manera de viure d'avui dia. Si la seva publicació hagués estat aconseguida fa dos o tres anys, molt probablement tindria un altre títol; però, amb el mateix contingut, profetitzaria indirectament, i sense mots directes, un desenvolupament social tràgic. No és una història que parli del futur, ni de la crisi que en el moment històric del relat era una possibilitat; senzillament explica els excessos, les misèries i les indiferències que han bufat i bufen en la direcció de la malfiança i de l'avarícia. L'ésser humà mercat per l'ésser humà. L'ésser humà graó cap a la riquesa per als sense escrúpols. L'ésser humà, sovint incapaç de percebre el cor dels qui té més a prop, i abocat a jutjar-los a partir de l'anàlisi imperfecte de la seva superfície i al servei del propi ego; sense adonar-se'n.

Confio que aquesta crisi, que afecta tantes persones, tants organismes i tants ajuntaments, no impedeixi una publicació que ja ha començat a caminar.

Si tot va bé, aniré penjant notícies i comentaris del procés d'edició, que culminarà, probablement, a l'entorn del Sant Jordi de 2012. 

.

.

"L'autèntica". Saul Bellow

L'autèntica (The Actual)

SAUL BELLOW

Saul Bellow, a “l'Autèntica” escriu en una primera persona enrevessada, que exigeix un silenci i una concentració especials; si més no, a mi, me'ls exigeix.

La novel·la parla amb un to com de monòleg; de reflexió continuada. El seu contingut significatiu descansa damunt d'uns valors subjectius molt ben descrits per l'autor i que estan radicalment allunyats dels meus. Potser, també, és per això que se'm fa tan interessant, perquè m'apropa a una manera de mirar l'existència que no té gaire a veure a com jo me la miro, i aquest apropament és enriquidor per a comprendre la diversitat de personatges que bullen per la civilització humana del segle XX. Desig, enamorament, amor confós amb desig, desig confós amb estimació, joc macabre, cinisme, poder, gelosia, nihilisme, materialisme pràctic que conserva un “saber estar” que ho fa tot al capdavall patètic i esgarrifós. Un ventall de personatges incapaços de percebre l'essencial de l'existència, duts pel vent dels esdeveniments i fixats en els reflexos més superficials d'una vida que amaga un pou de profunditat, el qual no és vist per cap dels protagonistes, que actuen com els qui es pensen que el mar és només l'estesa blava de la superfície, i no pensen en els averns, ni en els peixos, ni en la llum del sol que travessa els infinits espais blavissos del fons, ni en la vida que floreix arreu a ritme de l'amor de l'univers. “L'autèntica” és la descripció de la falsedat, que sembla convertida en un tot que torna cecs els protagonistes. Esdevé el reflex de l'autor i del seu món, que sens dubte queda ben descrit i ajuda a comprendre la profunda problemàtica del món i del poder, tan allunyat, tot plegat, de la humanitat real. 

.

.

Absolutisme moral. Absolutistes morals.

Els absolutistes morals són aquells que consideren que una determinada moral, normalment la catòlica tradicional, és l'única vàlida per decidir si un acte és bo o és dolent. I aquesta decisió no admet, normalment, matisos, sinó que es desprèn d'una normativa escrita i concreta que arriba fins al detall. Els absolutismes morals amaguen la seva posició ideològica (manifestament lligada a una determinada religió i per tant gens objectiva) atacant i anomenant relativistes morals els qui no accepten la moral catòlica. Per ells, qualsevol que pensi d'una manera diferent a la moral catòlica, en qualsevol dels punts que aquesta abasta, esdevé una persona sense un criteri moral, un relativista, algú per qui no hi ha ni bé ni mal, i que necessàriament ha d'acabar amb la ruïna personal. Els absolutistes morals acusen els qui no pensen com ells de no tenir valors, ni rumb, ni criteris, ni una convicció clara del que està bé i del que està malament; els retreuen que es fabriquen un déu i una moral a la mesura del seu gust personal. No accepten el fet que molta gent té també una direcció ètica en la seva vida encara que no segueixin el llarg reguitzell de normes discutibles de la moral tradicional social i catòlica. Pels absolutistes, qui no està amb ells, està perdut i va a la deriva. No s'adonen que ells mateixos segueixen també una moral fabricada al gust d'algú o d'alguns; una moral governada per una determinada visió religiosa de la vida, segons els dogmes d'una religió concreta, i amb l'estil d'una religió concreta; fonamentada en uns mites i uns valors que sovint no brollen de la raó sinó de la tradició i del costum ancestral. Acusen els diferents de fabricar-se una moral al seu gust i no s'adonen que ells segueixen una moral dissenyada al gust dels gurus de la tradició, del mite i de la repressió. Pels absolutistes morals, no hi ha valors fora de la religió; i si n'hi ha, el seu inconscient (i en alguns casos el conscient) els considera rivals i competidors, i disposa el pensament vers la solució d'atacar-los i d'esvair-los, perquè posen en perill el monopoli dels valors i de la moral que com a poder social pretenen continuar posseint. Els absolutistes morals tenen vocació de domini; perquè pretenen imposar la moral del seu grup al conjunt de la societat, i perquè menyspreen i ignoren els valors humans existents a la societat i que no brollen de la religió sinó de la pròpia raó i dignitat humanes.

La solució de l'ètica de l'individu no és ni abandonar-se sense responsabilitat a les pulsions naturals del cos (que sovint són violentes i desasenyades), ni tampoc seguir cegament la moral de cap tradició, sinó fer servir l'eina del criteri, de la raó i de l'empatia, per governar amb llibertat cadascun dels actes de la vida d'un mateix. Cal desterrar el mite i la tradició del timò moral de l'individu; així com evitar de totes totes el vici de deixar-se arrosegar per qualsevol pulsió sense revisar-la amb l'eina de la raó i amb el judici de l'empatia. L'única norma moral comuna que hi hauria d'haver és el respecte i l'amor als qui ens envolten; a partir d'aquí, que cadascú segueixi la moral que consideri més encertada sense imposar res als altres i sense menysprear-los per ser o viure de manera diferent; el contrari és la imposició i la dictadura. 

L'organització de les persones no pot imposar una moral determinada sinó que ha de garantir una convivència on cada persona pugui governar el seu destí en llibertat, atenent al criteri de respecte als altres i a l'entorn natural.

.

.

La carretera. Cormac McCarthy.

La carretera (The road)

CORMAC Mc CARTHY

Metàfora hiperbolitzada de la vida de les persones; llops pels altres. La por i l'obsessió per sobreviure es converteix en la causa principal de l'agressió i del mal. Triomf final de la humanitat, com a fruit de la terra, quan la por ha de deixar lloc al risc sense el qual no hi ha vida. Cal comprar alguns bitllets en la loteria de la mort si volem viure.

-Com puc saber que és dels bons?

-No ho pots saber. Hauràs de confiar en la teva sort.

Estil auster, sòrdid, en consonància amb el paisatge i el món que descriu; regala al lector la possibilitat de construir amb la ment el màxim de tot el que la ment pot construir. Defuig elements sobrers i es converteix en pedra preciosa pura, sense escòria, sense mel innecessària, convertint-se en literatura pura i essencial. Al meu parer, és una obra mestra de fàcil lectura i amb un missatge molt més profund del que pot semblar.

.

.

La solitud del viatge

Ni que el món sigui ple de gent i tu estiguis sol, no deixis d'alegrar-te pel que veus i pel que comprens, no renunciïs a la teva identitat i a la teva llibertat. Un home clos i lligat en un armari serà lliure si conserva el pensament i la imaginació. ¿Què seria un home enmig dels ximpanzés, algú que veuria els colors enmig d'una humanitat en blanc i negre, algú que somniaria en els estels mentre els del seu voltant parlessin de mobles, terrenys, marques i metres quadrats? Seria un ésser solitari; condemnat potser a la solitud enmig de la multitud; algú avorrit per a la majoria, resignat a parlar amb ell mateix sobre els misteris que el deixen extasiat i que l'esperonen a pensar, crear i descobrir.

La solitud cercada és un goig; i és necessària, sovint, per a escoltar el vent i allò que ens diu. La solitud dels propis mots, en canvi, és menys dolça. La solitud d'uns pensaments sovint intransferibles de vegades és feixuga. La solitud dels sentiments que brollen front l'infinit, front l'instant, front la posta, no és la més agradable. Davant aquella solitud que és més agra, cal, potser, recordar que no necessitem res, ni ser compresos, ni ser escoltats, ni aconseguir transmetre, ni arribar a algú. Tot això ho podem fer, i serà bo fer-ho, però no pas necessari. Només cal conservar la voluntat d'avançar, de continuar navegant sota la celístia enmig de la nit més fosca, que és la més bella perquè és la que ens permet distingir millor els estels; continuar plorant de goig per la tonalitat de les postes; continuar sorprenent-nos per l'existència; continuar proclamant allò més íntim, ni que la nostra veu reverberi damunt la mar enfurismada i no arribi a ningú. El camí de l'admiració per la natura és un viatge íntim i personal que tots fem sols malgrat que a estones aconseguim la dolçor d'una companyia empàtica. Ni que ens quedem sols en la nostra visió, si la veiem, amb això basta.

Tarifa dels bojos.

 El vent. Ponent, i un dia rúfol, fresc, oceànic; o bé llevant, i escalfor encesa del desert, i llum del dia, esclatant. Si el llevant és desmesurat, cal romandre a casa; sovint és moderat i la jornada és un gaudi.

Tarifa són fantasies vegetals a l'entorn de les portes, de les botigues; cases blanques; carrerons estrets; pujades i baixades; comerços d'art, roba bohèmia, alternativa; taules de fusta damunt les onades; estels que arrosseguen somniadors; veles sallant per desenes de quilòmetres de costa salvatge. Tarifa, i de moment, és la natura protegida, blindada, satisfeta, la pàtria dels esperits i de les divinitats de la natura; ecos de Bob Marley o Manu Chao; ciutadans forasters enamorats de les balenes, que dia rere dia escruten la superfície de l'estret i mostren als turistes la impressionant força de la vida a la Terra; el carrer que separa els dos mars; el poble que està més al sud d'Europa. Tarifa és també el destí dels qui fugen de la misèria, arriscant la vida per acomplir un somni existencial. A Tarifa, no hi ha blocs de pisos, ni avingudes, ni grans centres comercials; el dia que hi siguin, l'abandonaré per sempre i no hi tornaré, per a no morir-me de pena. A Tarifa, hi ha cases de dues o tres plantes amb bigues de fusta, graffitis; infants bruns de la terra i rossos esblanqueïts del nord d'Europa; fills, tots, de la llibertat. 
Confio en un somni impossible; que Tarifa no creixi, que mantingui el paisatge que la fa única, que continuï atraient bojos: bojos pel surf; bojos pels cetacis; bojos pels grans espais naturals, per la llibertat, per la nuesa; bojos per l'art popular, per l'artesania, per la creativitat. Mentre conservi la seva identitat, hi anirem tornant cada estiu; perquè ens atrau com un imant.

Vull que el paisatge sigui tal com era fa milers d'anys!

La natura ens ha originat; a partir d'un paisatge, d'una superfície, d'unes imatges que han esdevingut memòria genètica i a les quals tendim com un fill a la seva mare. Si ens neguen el paisatge en el qual la nostra espècie ha evolucionat, ens mancarà sempre alguna realitat que potser no serem capaços de definir, sobretot si el paisatge ens ha estat negat des de la naixença. L'ésser humà mai no estarà satisfet del tot sense aquest paisatge. És per això que defenso la necessitat de conservar aquest paisatge en el seu estat salvatge tant com sigui possible, seguint el tercer punt dels principis de l'ecologia profunda: “La humanitat no té dret a reduir la riquesa i la diverstat biològiques, si no és per satisfer les seves necessitats vitals bàsiques”. ¡Quantes necessitats que entronitzem no són bàsiques, i de manera directa, o indirecta, destrueixen el paisatge i malmeten l'entorn!

La meva reclamació no es limita a demanar que es desenvolupi una activitat sostenible que no posi en perill la vida humana, sinó que va més enllà; demano la conservació del paisatge tal com era fa milers d'anys; demano que les autoritats pertinents disposin les lleis i els sistemes necessaris perquè la humanitat pugui satisfer les seves necessitats vitals bàsiques sense malmetre el paisatge. Demano que qui se senti interpel·lat pels grans espais, per les muntanyes mai trepitjades, per la virginitat de la costa, pels boscos infinits, per la solitud de la natura salvatge... se sumi a aquesta causa minoritària i perseguida. Qui més qui menys gosa dir que és ecologista, conservacionista, preservacionista, ecofeminista, ecologista social, ecologista reformista pragmàtic... però això no és suficient; si volem una vida humana íntegra i plena necessitem conservar i recuperar aquell paisatge que ens ha originat; la nostra ment necessita integrar-se en aquest paisatge, ser-ne un element més, relacionar-s'hi de manera harmònica... només d'aquesta manera extraurem del nostre interior tota la potencialitat creativa i humana que ens portarà a la plenitud. És una utopia? Segur. Però defensant allò que hom intímament, i sincera, creu, evitarà que sigui a ell a qui canviin, i arribarà a la unió amb la natura, amb el cosmos, amb l'existència...

.

Tu i nosaltres. (segona part de "Déu nu")

Nosaltres pintem els sostres de les catedrals, dels palaus i dels museus, i emplenem les ciutats de torres il·luminades, a cops sense necessitat. Tu ens pintes el cel nocturn estelat, que ens assenyala camins a l'infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes.

Nosaltres construïm matalassos de làtex, d'escuma, i d'una bonior de materials sintètics que malden per convertir-se en necessitats. Tu ens regales la comoditat oculta i la frescor de la sorra de la platja a la nit

Nosaltres freturem amuntegar riqueses. Tu fas ploure a cada estació, i fas créixer l'herba dels prats a cada jorn, i podreixes la que pretenem guardar.

Nosaltres construïm rellotges per a capturar el temps. Tu ens regales el temps perquè siguem lliures.

Nosaltres inventem fronteres. Tu ens regales un paisatge únic, divers, bell i espontani sense línies separadores de les persones; una terra que ens ha originat, que ens sosté en la vida i que és més poderosa que nosaltres.

Nosaltres encimentem la natura, la transformem en plàstic i llosa, en torratxa i quitrà, en carrer i aparador, en passeig marítim i guingueta, i ens pensem que així la fem més humana. Tu vas propiciar la natura tal com és; i la natura tal com és ens va fer humans i ens sosté en la vida.

Nosaltres enrajolem el cap de les platges, sepultem les dunes, o les encerclem amb cordes i passarel·les de fusta, per a tranquil·litzar consciències o decorar programes polítics; esborrem l'empremta mil·lenària del paisatge, esculpit pel vent i les onades. Tu vas fer les dunes, com sines, per a perpetuar el cicle de la sorra i de la vida i deixar-hi imprès e l teu segell d'artista.

Nosaltres pintem les banderes, decidim els grups segons la ideologia, els lobbies, les classes... inventem els enemics i definim fins al detall els oponents. Tu ens fas a tots humans, i ens fas nens... fins que un dia créixem i ho espatllem tot.

Nosaltres confeccionem vestits daurats, llampants, elitistes, uniformitzadors... Tu ens regales la pell nua; el més bell esclat de llum dessota el sol.

Nosaltres demonitzem els pits de les dones, els ocultem amb rauxa i malparlem de les qui els porten descoberts. Tu els vas fer bells com els turons del Sàhara sota del Sol, misteriosos com la vida que brolla de la terra, enlluernants com les aigües transparents d'una cala, maternals com l'amor amb què ens embolcalles. Tu els vas convertir en far, en metàfora del teu amor, en aliment de la vida, en llenguatge de l'estimació... Nosaltres els hem etiquetat amb l'estigma del pecat i de l'escàndol.

Nosaltres t'inventem ensucrat, carrincló i sovint justicier. Tu et mostres lliure, despreocupat, rebel, brutal, artista, misteriós, i per damunt de tot amorós...

Tu has ordenat la lentitud de la tarda, la dolçor de la migdiada, el silenci de la sobretaula que alenteix el dia i que ens regala el gust de retrobar-nos amb nosaltres mateixos i de no fer res. Nosaltres hem venut els minuts a preu pactat i amb IVA inclòs, per a poder ser útils a la maquinària productiva que teixeix els vestits amb els que et disfressem i et falsegem.

Nosaltres dubtem de nosaltres. Tu hi confies.

.

.

Júzcar, el poble Barrufet. Júzcar, el pueblo pitufo. Júzcar, the smurf village. Júzcar, le village schtroumpf.

A la vida, l'humor és necessari; i també aquell punt d'estoïcisme que ens mou a relativitzar els esdeveniments o, encara millor, a mirar-los la seva façana bona. Júzcar, un poble blanquíssim de la Serrania de Ronda, va decidir pintar tots els seus edificis de blau per tal de ser escollit (per la productora de la última pel·lícula sobre barrufets) com a poble barrufet mundial.

És perfectament comprensible que rere aquesta iniciativa hi hagi un intent de promocionar el poble i d'obtenir recursos; no és criticable. De fet, si no hagués estat per aquest detall pintoresc, el passat vint-i-tres de juliol, no ens hi hauríem atansat; perquè a la Serrania de Ronda (terra de bandolers) de pobles blancs n'hi ha molts, i tots molt i molt bells.

De Júzcar puc dir que em va impressionar el seu entorn natural: quilòmetres i quilòmetres al seu voltant de natura verge, de muntanyes boscoses i espesses, que criden el cor a caminar i a perdre's per racons salvatges, que fan intuir una fauna i una flora exuberants.

Pel que fa a l'urbanisme, el blau xoca; i hi ha carrers tan i tan blaus que fa l'efecte que ets a dins d'algun d'aquells mars, que hi havia abans i que no estaven contaminats, fent de submarinista; els rostres agafen aquell besllum atzur, color mestre del nostre planeta, poc habitual a qualsevol poble, i encara menys a la regió dels pobles blancs. Als nens, i és el més important, els va agradar força. 

Déu nu.

La bellesa és allò que déu no ha aconseguit amagar d'ell mateix en aquest estrany joc de fer-se invisible i esperar-nos.

El déu real no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos adolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits d'orfebres, ni sants de guix guarnits de joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anulacions matrimonials, ni confessions humiliants, ni recompte de crims i amoralitats, ni censures, ni censors, ni por, ni terror, ni reguitzells de lletanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers sadollats de triomfs i de venjança, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni països, ni constitucions, ni governants, ni fama, ni espetecs de poder i fatxenderia, ni llista d'imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exercits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per a redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penitències, ni sang, ni violència, ni odi...

El déu real té infants i mars i boscos i cels i vents i racons perduts de bellesa inexplicable que a cops no veu ningú... I té pluges, i Sol, i neu, i guspireigs d'escuma a la cresta de milions d'onades, i somriures i planetes i estels i persones diferents... Té ovelles negres i blanques i roses i vermelles... Té flors estranyes i les té banals i ordinàries... El déu real ha fet els ulls i els somriures i els culs i els pits i els cossos nus i el sexe amb la seva saba passional i bella, i el desig heterosexual i el desig homosexual i tots els desigs naturals... I el seny i la consciència i la raó i la capacitat de preveure els efectes de les accions i l'amor i l'empatia, i els cabells llargs i les barbes i les coves i les platges i els volcans i els terratrèmols i la mort, i el cuc que es fa capoll i que es podreix per a després convertir-se en papallona; i els bessons que estan ben còmodes a la panxa de la seva mare i que temen néixer perquè es pensen que la naixença és el fi i que més enllà de la naixença no hi ha res, car ningú no ha tornat del més enllà. I les mares i els pares i els trons i els llamps i els bells i els menys bells i la capacitat de copsar la bellesa arreu i els batecs dels cors i els fills i els folls i les fulles del bosc i les falles intercontinentals i les corbes dels cossos i els ximpanzés i els Homo neanderthals i la sal i el sol i la sorra i les rialles i la son i l'aigua i el blat i l'olivera i la mosca i l'abella i el ruc i un rot i el suc del raïm i el pom de flors del prat i la senyora gran que s'esgarrifa en llegir això que escric, i el jove que ho medita i somriu, i la nena o el nen que ho llegeixen i no ho entenen, i l'integrista que m'inscriu a la seva llista negra...

Déu ho ha fet tot com tot és i no pas com ens ho hem inventat, com ens ho inventem contínuament.

Pintem teixits de fantasia damunt d'una realitat que ens espanta o que ens humilia per així cobrir-la; i no ens adonem que aquesta realitat és més bella que la fantasia del teixit.

Que bell el fang i el cos i el tro i la nit i la sorra!

Que bell el ventall bigarrat de cors tan diferents!

Que poques línies rectes! Ni un sol quadrat, cap rectangle, molts punts, moltes corbes, aproximacions provocadores a la nostra limitada invenció del món.

Déu és un provocador de les nostres consciències asèptiques, deformades en convents esblanqueïts i allunyades de la bellesa de la realitat.

Cada vegada que vestim déu, enlletgim una realitat que és infinitament més bella que el vestit que li posem. Cada vegada que vestim déu, deformem una realitat que és infinitament més certa que el vestit amb què l'ocultem.

Algú gosa mirar déu i l'existència que ha originat tal com realment és?

.

.

Que els nostres mots siguin sempre nous.

No hi ha res més important que el “bon tracte”; aquell que ens surti del cor i del cap vers cada persona, segons la relació que tinguem amb ella. La indiferència es percep a les respostes, i és molt difícil d'amagar. Els tòpics, la falsedat, les frases que emplenen silencis només per decorar, converteixen les relacions en tristos teatres desencisats. Val molt una bona estona de silenci al costat d'algú que ens importa i amb qui no cal que ens disfressem. Un somriure sincer, una paraula d'ànim que és diferent a totes les paraules abans dites, mots nous a cada frase ni que siguin els mots de sempre; una mirada especial que reflecteix un interior sincer; un adéu de debò; un hola amb ulls il·luminats; un “fins després” que no segueixi les normes de cap protocol ni les pautes pactades de cap comitè de comiat... tots aquests actes, i molts de similars, són el moll de l'os de les relacions entre les persones; i les relacions entre les persones són el moll de l'os de l'essència humana. 

La tendresa, tan combatuda, tan ridiculitzada, representa la plenitud de l'ésser humà. Mai no sabem si aquella persona que se'n va amb un cop de porta continuarà viva d'aquí a una hora; no sabem mai si demà estarem vius, si allò que diem a qui ho estem dient seran potser els últims mots que li dirigim. Necessitem respectar-nos. Necessitem estimar-nos. Necessitem convertir el món en la llar de les persones. Persones diferents, amb idees diferents i estils diferents... però persones. 

La diferència és el reflex de la identitat de cadascú; identitat amb la qual ens hem de tractar bé. No cal que ens comprenguem. No cal que estiguem d'acord. No cal que ho fem tot junts. No cal que ho veiem tot de la mateixa manera. El que cal, amb urgència, és que ens considerem mútuament sagrats i respectables, i que aquest tracte ens surti de dins i sigui sincer. Que posem els mitjans i que mirem la realitat amb aquella actitud que permeti que això pugui ser. L'existència ens ho demana. Ho necessitem. “Namasté”

Un dia a Tànger

Ja feia dos anys que sospesàvem la possibilitat de creuar l'estret i trepitjar el Marroc, i el passat dia vint-i-vuit de juliol, ens vam decidir. Un catamarà gegantí, que gairebé volava, ens conduí per damunt de les aigües negres que tantes vides s'han endut. Amb trenta-cinc minuts vam travessar el trajecte que molts preparen durant anys, sovint per a morir, o per a ser repatriats. No és fàcil resignar-se a guanyar l'equivalent a 200 o 300 euros al mes, en un país reprimit, empobrit i segrestat per ideologies integristes; hi ha qui prefereix la mort abans que renunciar a la possibilitat de viure en un món més lliure i amb més possibilitats.

Tànger se'ns presentà com una barreja de flaires, de sentors: espècies, farina cremada, claveguera, sal, mar, resclosit... Desenes de mans que ens acostaven timbals de pell de xai per dos euros, que podien acabar sent-ne un; guitarres, figures de fusta, camells gravats en troncs... De res servia un no, no he vingut a comprar, he vingut a veure la teva ciutat que és molt bonica... Insistència en l'oferta, cada vegada més rebaixada. Ulls sorpresos en veure'm fotografiar els graffitis, les façanes amb la pintura bufada, les ombres dels carrers, l'esperança i l'angoixa als ulls de molta gent en algunes fotografies que no he publicat per respecte.

Tànger és la vida humana en estat pur, el lloc on queda palès que la democràcia és només un estat de la història que requereix molt d'esforç, molta despesa, una lluita ferotge contra l'entropia de les pulsions socials; en canvi el “mercat”, el negoci, l'intercanvi d'interessos, és allò que els humans tenim per la pròpia inèrcia de la psicologia, d'una manera espontània, gairebé instintiva.

I un feix d'infants que m'estiraven la camisa i em suplicaven que els comprés una pilota per a jugar a futbol a la platja. I un guia que a l'autobús que ens passejà per davant del palau del rei ens va dir que una de les riqueses de Tànger eren les seves platges; a una de les fotografies podeu veure una platja, amb les senyores tapades de dalt a baix i els senyors, si fa no fa, tan vestits com els ianquis.

L'encant de Tànger és la bellesa de la gent, que llueix més quan no hi ha gairebé res més; una humanitat preciosa, que bull al mercat (una joia plena d'històries i anècdotes constants), que s'agombola a carrers tan estrets que sembla impossible que hi càpiga ningú més, i de sobte apareix algú amb una moto, i ens passa a frec; sembla que no pugui ser, si no hi cabem, si les mans ens continuen oferint timbals i guitarres, si els infants del carrer em supliquen pilotes; i la moto passa i no ens trepitja. I un forn de terra. I un avi amb una túnica, entaforat en un forat d'una façana, venent no sé quina mena de pots de colors. I venedors de tot, ajaguts arreu. I als afores, l'immens palau del rei. I d'aquí a tres dies començava el ramadà. A l'estret, sens dubte, hi ha catorze quilòmetres, però fa l'efecte que són molts més, molts i molts més...