Impacte entre dos asteroides

A principis del 2009, sense que ningú se n'adonés, van xocar dos asteroides. Sembla, però, que aquesta mena de xocs esdevenen una vegada cada any, i que són molt difícils de detectar a causa de la seva feblesa. La posició relativa dels asteroides, del Sol i de la Terra, han fet possible la seva detecció. Els xocs d'asteroides de més grandària és més fàcil de detectar, però menys freqüent.

Un dels asteroides tenia uns 5 metres de diàmetre, l'altre uns 120. El primer asteroide es va desfer amb l'impacte, el més gran es va esmicolar i els seus trossos es van començar a expandir. En el moment de l'impacte la velocitat entre els dos cossos era de 18000 quilòmetres per hora. L'energia que es va desprendre va ser similar a la que emetria una bomba atòmica.

Tot això s'ha deduït a partir de les observacions del telescopi Hubble, el qual va detectar, al gener passat, un objecte que s'expandia molt lentament i al qual va posar el nom de P/2010 A2.

En tot cas, la notícia no és pas l'impacte entre els asteroides, sinó el fet que s'hagi pogut detectar un impacte tan feble i tan recent.

Aigua des de dins.

Espill de la superfície enllà el fulgor del foc. L'estrella més gran, il·luminant la matèria.

Borbolleig d'aire esfèric. Vaivé de la pressió canviant, que dibuixa matisos de foc a la fredor vítria.

Rerefons de blau, vers un miratge infinit. Batec del cor de la vida. Dens espai d'abismes cecs, que no revelen el fons del misteri i l'avern.

L'aigua dins l'instant

L'instant custodia belleses efímeres que no veiem si no vivim dins l'instant.

Pertot ens envolta una bellesa prou immensa com perquè la vida valgui la pena. Una bellesa prou infinita com per a emplenar-nos d'esperança. Una bellesa que obeeix l'ordre i la lògica de l'univers; la lògica que s'extrau de la successió ordenada dels fenòmens, de les causes i els efectes, que molt a poc a poc anem comprenent. La lògica racional que disposa la forma de cada gota d'aigua a la seva posició precisa a l'instant precís, en funció de les lleis que governen l'univers sencer, i de tot això en brolla la bellesa.

L'aigua, per altra banda, és la font de la vida; la saba misteriosa capaç de convertir la matèria en vida, la vida en consciència, la consciència en amor.

Quantes vegades hem vist l'aigua? Quantes vegades hem mirat l'aigua? Moltes vegades. Però l'important no és quantes vegades la mirem, sinó com la mirem.

Sobre la necessitat, o no, de canviar les opinions alienes.

Si l'opinió és involuntària; si el que opinem està condicionat per la informació, per la configuració de les connexions neuronals, per l'estructura del cervell, per l'activitat de l'inconscient, per l'entorn... aleshores algú pot arribar a pensar que l'educació no serveix per a res, que la comunicació entre les persones no ajuda a canviar les idees negatives, que allò que un pensa només depèn d'ell mateix; però el cert és que no és pas així.

De primeres, ja he dit que la informació i l'entorn tenen molt a veure amb l'opinió que ens configurem; i l'educació formaria part d'aquest entorn, i per descomptat vindria a ser una de les principals fonts d'informació. Amb allò que diem, estem empenyent una opinió vers una direcció concreta. El canvi, però, només pot ser executat pel propi individu, que valorarà la informació rebuda, encara que no sempre d'una manera objectiva. Sovint la informació necessita un temps de maduració perquè l'individu elimini els mecanismes de resistència egocèntrics, les reaccions de defensa, la influència inconscient i irracional.

També ens hem de preguntar si de debò val la pena intentar que algú canvii d'opinió. En el cas de l'educació és evident que sí. Cal convèncer els infants i els adolescents d'assumir actituds de respecte i de tolerància dels uns vers els altres, de creure que val la pena l'esforç per assolir els objectius, de ser lliures i lluitar per la llibertat de totes les persones, de cercar el bé comú, de créixer en l'empatia...

En altres ocasions, però, intentar canviar una opinió pot representar una acció d'ètica poc clara: quan ho fem per pur interès personal, per afany de lucre, per electoralisme, per a satisfer l'instint que ens mena a dominar les idees alienes...

No necessitem estar d'acord. Podem conviure tenint idees diferents, estils diferents, valors diferents, cultures diferents. No necessitem comprendre'ns. Ens podem comprendre, però no és obligatori. Podem coincidir en una opinió, però si no coincidim, no passa res; hi ha espai per a tots. Ningú és menys persona per pensar d'una manera diferent a la nostra. Ningú es condemnarà per no creure en el mateix que creiem nosaltres. Ningú és dolent pel fet de ser diferent, de pensar diferent, de viure diferent.

Només cal intentar influir en la manera de pensar dels altres en l'àmbit de l'educació, de la salut mental (psicología, psiquiatria), o de la salut social. Molts problemes mentals provenen de pensaments erronis o inconvenients. La manera de pensar influeix en la nostra salut mental, i la nostra salut mental influeix en la nostra salut física. El pensament positiu ens disposa vers l'estabilitat mental i la felicitat. Segons com pensem, serem. La nostra opinió en qüestions essencials influirà en la manera com vivim, en les nostres prioritats vitals, en el nostre estat nerviós, en els nostres costums o hàbits, en la nostra percepció de la realitat, en la nostra capacitat de percebre la bellesa i el sentit de l'existència. La nostra manera de pensar influirà en la nostra manera de mirar. Segons com mirem, veurem. Segons el que siguem capaços de veure, serem. Segons com siguem, mirarem. Segons mirem, veurem. Segons veurem, serem. És en aquest àmbit on arriba a ser important i ètic intentar influir en l'opinió aliena; recordant, però, que l'opinió només la pot canviar un mateix, i molt poques vegades amb plena llibertat, perquè no podem decidir del tot què opinem.

.

.

Els mecanismes de l'opinió

Si algú opina una cosa, pot decidir no dir-ho, o bé retirar el que ha dit; però no pot decidir no opinar aquesta cosa; la opinió és una conseqüència involuntària de l'activitat cerebral en funció de la informació que es posseeix i de l'entorn. No podem decidir què opinar. En tot cas podem canviar l'opinió com a conseqüència de canviar prèviament el valor que atorguem a alguna realitat (prioritats vitals, existencials, culturals...) Però... ¿podem decidir lliurement el valor que atorguem a cada realitat? Decidim les prioritats? I aquesta decisió es pot triar? I aquesta tria és lliure?

És clar que l'inconscient mou els fils de l'última de les preguntes precedents, fins i tot de la penúltima. I com que els mou l'inconscient, no ens n'adonem, perquè és inconscient.

Per aquesta raó, i per moltes d'altres, és un error menysprear, discriminar, o ferir algú a causa de la seva opinió; no és del tot lliure per a decidir-la. Bé... potser, quan aquest algú sap això, n'és una mica més, de lliure. 

.

P.D. La fotografia té més a veure amb les partícules subatòmiques que amb la ment... però... no podria ser que la consciència tingués algun nexe amb la quàntica?

.

.

Temps de pobreses

L'ombra negra de la pobresa i la mort plana

damunt dels innocents que ploren la misèria

mentre els rics, ben vestits i amb mots serens

justifiquen el seu cinisme.

Pintem de blanc la negra paret d'odi

silenciós i amagat. Vestim de festa

la indiferència freda del senderi,

que malda sols per imatges i rètols,

fama, glòria, bon nom i presència;

mentre els innocents ploren la misèria.

Paguem a trenta dies

i no fiem desgràcies;

tenim massa poder per posar en risc la rauxa

que compta xifres d'èxits i etiquetes.

La Terra, però, benigna 

regala cada dia als més petits crepúsculs auris

i un bri d'alè de vida.

.

.

Pi d'en Xandri. Can Borrell. Sant Adjutori. Collserola des de Sant Cugat.

A la imatge superior, la crueltat i estupidesa d'alguns exemplars d'Homo sapiens, que menyspreen la vida, la cultura, la història i la natura. Tractem els nostre entorn de la mateixa manera com ens tractem a nosaltres mateixos. Deixem al nostre pas un tros d'allò que som. El Pi d'en Xandri va estar a punt de morir a causa d'aquestes ferides arbitràries i lúdiques.

 El Pi d'en Xandri, i al fons Sant Cugat.

La Torre Negra

 L'ermita de Sant Adjutori, al cor de Collserola.

Can Borrell



Més enllà del sincrotó, on el més petit ens revela a poc a poc els misteris del més gran. Més enllà del Col·legi Europa i els seus flaires estranys de xifres, protocols i poder. Més enllà de les línies ben traçades i perfectament ajardinades de la població amb més renda de Catalunya... persisteix l'empremta natural d'un tros salvatge de Barcelona, matisat d'història, d'històries, de vivències, de segles i mil·lenis. Al seu entorn, el formigó fa bullir el “progrés”, i trona el brum dels motors de benzina de les autopistes que van a tot arreu i enlloc alhora, i que ens fan tan diferents a les bestioles “incivilitzades” com les formigues. Collserola resisteix i verdeja; si més no, de moment.

.

.

Les rodalies del Montcau

Quan allò que és breu i banal se'ns fa el milhomes, com si fos etern, allò altre que és mil·lenari ens deslliura del miratge i ens recorda el que passa i el que no. Aquests dies en què s'ha descobert un planeta similar al nostre, a vint-i-un anys llum, la Terra refulgeix encara amb més bellesa; i l'aigua, entre les roques, mormoleja el poema de l'eternitat de l'univers; i aquí, a les rodalies del Montcau, la pau ho emplena tot i ens retorna l'energia que el miratge ens xucla.



L'amor no s'acaba

L'amor no passa. Passa el desig, l'atracció, la gràcia del cos i del gest; no pas, l'amor. Perquè si l'amor passa, mai no ha existit.

Si tot el que unia una parella era el desig, l'atracció, la gràcia del gest... quan tots aquests elements passen, la unió es desfà. Si el que els unia era l'amor, la unió es manté.

Malgrat tot, bo i que el que els hagi unit hagi estat el desig... hi pot haver hagut amor, ni que aquest amor no hagi estat la raó de viure units en un sol projecte.

Per tot això, i perquè aquest amor no passa mai, quan la unió es desfà, l'amor ha de romandre intacte, i mantenir-se des de la llunyania, ni que un dels dos, o tots dos, s'uneixin a una altra persona. Cal estimar la parella que marxa i que s'estima un altre ésser, cal respectar-la, cal treballar l'amistat amb aquell ésser que ha significat tant a la nostra vida i que, en molts casos, és també el pare o la mare dels nostres fills. És per això, també, que podem dir que l'amor no passa; i si arriba a passar és que mai no ha existit. L'amor no és un sentiment; és allò que queda quan el vent s'endú el sentiment; és allò que resta dempeus esperant que el sentiment torni a créixer; és aquella decisió que persisteix en la voluntad de bé vers l'altre quan tots els consols mentals han fugit. 

Quan tots dos membres de la parella s'uneixen a causa de l'amor, i no pas fonamentant-se en el desig (tot i que el desig hi sigui) la unió mai no es desfà, perquè sempre hi haurà raons per tirar endavant el projecte. El desig s'afeblirà, però la imaginació pot aconseguir que torni a revifar-se. El cervell és l'òrgan sexual més important, i si hom aconsegueix alliberar-se del moralisme i del legalisme que tensionen la vida sexual, el desig trobarà nous camins, noves experiències, noves il·lusions. L'atracció s'afeblirà, però això no és pas dolent; serem més lliures per obrar no en funció dels desigs de l'inconscient, que ens enreda tan sovint, sinó a les ordres de la raó. La gràcia del gest desapareixerà, però arribarà un nou gest, més vell, més feble, però també més savi. I ja no enyorarem el gest antic, sinó que estimarem el gest nou, que ens convidarà a caminar pels camins no escrits de la incertesa.

Quan l'amor és la raó de la unió per a tots dos, la unió no cau ni amb les infidelitats, ni amb els canvis de mentalitat, ni amb les transformacions vitals; el dolor de cada moment és vençut per l'amor, que no té topants i que s'aventura a provar noves experiències, ni millors ni pitjors, ans diferents.

Només que un dels dos, potser sense saber-ho, hagi fonamentat la unió en quelcom diferent a l'amor real (a la decisió que no és un sentiment), la unió s'esfondrarà quan s'esfondri això diferent a l'amor. Però fins i tot llavors, aquest amor, que no haurà estat unió, ha d'existir; si no per a unir la parella, almenys per a permetre els camins de l'amistat, del respecte, de la no possessió i de la llibertat.

Per això, l'amor, si ha estat, mai no passa; ni que arribi la separació.

L'amor no passa mai. No és cert que tot s'acabi; l'amor no s'acaba mai.

S'acaba el desig. Es transforma l'enamorament. S'afebleix el gest. Però l'amor, si ha estat, és i serà.

L'enamorament no és altra cosa que un estat d'eufòria deformadora de la realitat, provocada per la generació natural de dopamina, norepinefrina, i per la reducció de la serotonina; estratègies que el nostre cervell decideix per a convèncer-nos que val la pena reproduir-nos i unir-nos a una femella per a conviure-hi. Aquesta estratègia, des d'un punt de vista evolutiu, representa un benefici per a la supervivència de les cries. L'enamorament, per tant, no té res a veure amb l'amor. Si l'amor hi és, persistirà quan l'enamorament desaparegui. L'enamorament mai no dura més de tres anys. L'amor, en canvi, si ha estat, no passa mai.

.

.

Cançó trista de la realitat

No tinc llibres.

A casa no tenen diners.

El professor reparteix fotocòpies a tots els meus companys menys a mi, perquè no he pagat la quota de material.

Quan hi ha una sortida, és només a mi a qui passen la carta de pagament i d'autorització de la sortida, perquè tots els meus companys ja l'han pagada.

A la televisió parlen de l'estat del benestar, que ofereix educació gratuïta a tots els nens i nenes del país.

Els meus pares tenen una hipoteca; ja fa dos mesos que no la paguen. Arriben cartes estranyes del banc i del jutjat.

Els meus pares ploren sovint.

Els meus pares no volen fer vaga perquè el seu cap els ha dit que no els renovarà el contracte si la fan. Els meus pares són fora de casa gairebé tot el dia, perquè necessiten treballar moltes hores; gairebé no els veig. Els professors s'enfaden amb ells perquè no poden venir a les entrevistes, perquè no s'atreveixen a demanar un permís a la feina per a parlar amb ells.

Hi ha qui diu que són uns irresponsables pel fet de tenir una hipoteca tan elevada; però quan la van demanar no ho era tant, d'elevada; i no la vaig demanar pas jo, la hipoteca, sinó ells, i vés a saber per què; tothom ho feia, i els bancs parlaven de la facilitat amb què oferien crèdits als clients que se'ls acostessin: “La casa dels seus somnis! No li preguntarem per què necessita els diners!”

No tenim llibres.

A casa no tenen diners.

Els professor reparteix fotocòpies a tots els companys menys a mi, i a quatre més que...

.

.

La freqüent invisibilitat de l'amor

Diu que l'amor li fa xup xup, i l'enalteix; però és pel xup xup, que l'enalteix, i per això no és amor.

Diu que l'amor és etern, i pinta cors de color de rosa per a mostrar-lo; però quan es topa amb el cor de carn, sangonós i calent, es fa enrere, i es compra un retolador fosforescent per a continuar-se enganyant.
Diu que l'amor és un sentiment, i que és generós, i que tot ho lliura; però els sentiments són fulles batudes pel vent de l'inconscient; ara pugen les fulles, ara baixen, ara s'aturen, ara se'n van...
Diu que l'amor no existeix, però algun dia, algú, li va tapar els peus quan dormia i els tenia freds; algú que va desaparèixer perquè no necessitava l'agraïment de l'ésser estimat. I un altre dia, algú altre, li va regalar la vida, sense que ell ho sabés. I un altre dia algú altre, li va salvar la vida, sense fer soroll. Potser és per això, pel silenci, per la invisibilitat de l'amor autèntic, que l'amor no es veu i que molts no hi creuen o el confonen amb un simple intercanvi d'interessos.
L'amor no és un sentiment, ni un xup xup, ni un cor de color de rosa... i ni que sovint es vesteixi de sentiments, i alguna vegada de xup xups i de cors de color de rosa, l'amor és una decisió.

.

Més sobre l'amor

.

.

Obagues dels torrents del Ripoll, a Sabadell.

.

Ran de Sabadell, al nord-est, hi passa el Ripoll, i a ell hi baixen els torrents, i elaboren aquestes obagues que s'ofereixen ben a prop de penya-segats vermellosos, foradats al llarg de milenis per l'aigua, que sempre plou i que sempre baixa cap al mar. La vida es multiplica, vencent la mort que ve de la brutícia i de l'impacte d'un primat que s'ha estès com una plaga sense cap mena de control i que ho malmet tot. La bellesa que alguns van a buscar a Nova Zelanda esclata a Sabadell un diumenge a la tarda amb la mateixa força que a l'altra banda de la Terra.

.

.

Déu i Hawking

.

Diu Hawking, i ho ha dit no fa pas gaire, que no cal cap déu per explicar l'existència de l'univers i tot el que conté. Intueixo que, si ho diu, és perquè ho veu clar. Conec la trajectòria de Hawking, i sé que segueix un mètode, el científic, que no passa per alt cap detall, que obeeix una metodologia escèptica, i que en conseqüència no afirmaria res que no sortís, directament o indirecta, del seu protocol; un protocol que proporciona veritats provisionals, que vol dir que són veritats que s'accepten mentre no siguin desmentides per una única prova. És clar que segurament aquesta opinió de Hawking no té categoria de llei, i probablement es queda en opinió i prou; però aquesta opinió, sortint de qui surt, té el seu pes.

El curiós de la ciència és que fa servir un mètode contundent, implacable i absolut, que no es permet escletxes; per a obtenir veritats que de cap manera no són, ni es pretén que siguin, absolutes, sinó provisionals; és a dir que es consideren allò més probable mentre cap altra prova, deducció, o... demostrin el contrari.

Contundència en el mètode; provisionalitat en els fruits; i així s'avança.

Ara bé, fixeu-vos que Hawking en cap moment no ha dit que déu no existeixi; ha dit només que no cal un déu perquè l'univers existeixi. Dit d'una altra manera: ha dit que un univers sense déu podria ser exactament igual a com és el nostre. Afirmació que equival a dir que un univers generat per un déu podria ser exactament igual a com és el nostre.
Per a ser sincer, jo, ja fa anys que li he llegit aquesta afirmació, concretament a les seves disquisicions sobre si l'univers és finit i il·limitat, o infinit (“A brief history of time”). No és res nou. I no és una afirmació que negui déu. Perquè el cas és que el desenvolupament de l'univers des del big bang no necessita cap intervenció sobrenatural. Però al meu modest entendre, es fa difícil explicar l'ésser en cada punt de la seva evolució. És a dir, el misteri no és pas “d'on surt tot”, sinó el fet que les coses siguin en cada instant (independentment de la seva evolució). El misteri és el fet de “ser”, no pas l'origen. I això Hawking no ho tracta, perquè la ciència, de moment, no ha arribat a aquest nivell d'abstracció (no dic que no pugui fer-ho algun dia).
És ridícula la reacció de molts líders religiosos davant la legítima opinió de Hawking. Al llarg dels segles la religió ha temut la ciència. Però... si algú estima la veritat, ¿per què aquest mateix algú tem els qui caminen sense dogmes vers la veritat? Si s'arriba a una veritat que fa caure els dogmes... no és millor així? ¿No és preferible que caiguin els falsos dogmes i que la veritat esclati, que no pas continuar en la foscor per fidelitat a unes revelacions que podria ser que no fossin el que els antics es pensaven que eren?

És perillosa la posició de Ratzinger quan associa els qui creuen amb els qui fan el bé, i els qui no creuen amb els qui porten una vida de disbauxa i de crueltat. Les religions no poden monopolitzar la bondat com si només els pertanyés a elles, com si els qui no creuen no poguessin arribar als nivells d'humanitat i d'empatia als quals diuen que poden arribar els qui creuen. Cal relativitzar la importància de les opinions sobre l'existència de Déu, i valorar profundament la importància de les vivències d'empatia i de respecte vers totes les persones sigui quina sigui la seva fe. Les religions haurien de comprendre que la seva principal doctrina és la que els mou a l'amor i a la proximitat amb les persones malgrat les diferències ideològiques, i que la opinió sobre déu no té ni ha de tenir res a veure amb el futur etern de les persones.
Fa poc, mirant la fotografia d'un sagrari, i recordant la meva antiga fe, em vaig adonar que continuava sent veritat que déu, allà dins, hi era; perquè... si jo fos déu, i existís, i uns quants milions de persones creguessin que jo estava dins d'aquella caixeta, sens dubte de tant en tant m'hi passaria una estona. I em vaig adonar també d'una realitat que de fet ja coneixia des de feia uns quants anys: que totes les persones, siguin creients o no, siguin de la religió que siguin, tinguin o no tinguin religió... són sagraris amb potes. Fins i tot aquelles persones que pel que sigui no tenen una vida digna de ser imitada, són sagraris amb potes; i que és un error adorar un sagrari de metall, i menysprear alhora un sagrari de sang i de carn; i que tot això és així, tant si déu existeix com si no. Al cap i a la fi, tot és igual d'explicable sense déu, perquè la bellesa i l'amor existeixen amb tota seguretat, i perquè les persones són igual de dignes tant si hi ha déu com si no hi és. Si l'univers es pot explicar sense Déu, l'amor també s'ha de poder explicar amb déu o sense déu.

Altres articles meus relacionats:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/08/principi-antropic-fort.html

..

Qui escolliria el mal, si hi veiés clar?

.

T'imagines que tot això no acabés bé?
Tan bonica com és la vida... que injust seria que el mal no fos derrotat, que els qui ens estimem no ens retrobéssim, que la consciència desaparegués, que els enemics no es reconciliessin, que quedés una sola persona a l'univers sense caminar vers l'empatia.
Qui triaria el mal si hi veiés clar? Qui escolliria ser dolent si ho comprengués tot?

.

.

Teràpia i estratègies front els micos que no saben que ho són.

.

El nerviosisme i l'absolutisme en determinats moments poden ajudar a tirar endavant un projecte feixuc o ferregós, però moltes vegades també contribueixen a una mala presa de decisions i a una manca d'objectivitat i de llunyania, que sempre cal per a resoldre els conflictes de la millor manera. Cal resoldre les situacions amb prou calma com per aconseguir tota la potència cerebral sense abandonar els deures de dignitat vers tothom, que com a persones humanes sempre hem d'exercir.

"Contemplar" esdevé el millor antídot contra l'actitud d'aquestes pobres persones presoneres de l'instint que al llarg de la nostra quotidianitat ens hem de trobar, enfurismades, enfadades, nervioses, preocupades, alterades... per raons tan greus com la temperatura del cafè amb llet, la lentitud de la comprensió dels procesos per part dels seus companys, les preguntes d'algú que vol saber més, la pluja, la imperfecció de tot, la marxa terrible de la burocràcia, el temps que avança veloç i ens fa més vells, la presumpta irresponsabilitat dels altres... i tota una col·lecció de banalitats que elles posen al cim dels problemes essencials de la humanitat.

Davant d'aquests micos que no saben que ho són, el que cal és contemplar. Contemplar la bellesa, que és arreu. Perdre una mica el temps per a valorar la importància de fer les coses bé; és a dir, amb fredor, flema i racionalitat.

.

Poso una imatge hivernal de Portlligat i em disposo a contemplar-la una bona estona.

Tot això ho escric convençut que jo també sóc un mico; però jo sé que ho sóc, i en canvi molta gent no ho sap; estan desprevinguts i se'ls endú l'instint i els nervis.

.

Himne a l'amor i reflexions sobre l'amor i algun dels seus succedanis.

.

Si surt de la matèria quelcom tan sublim que la supera, ha de ser per força a causa del fet que això tan sublim ja hi era abans; i el fet d'aparèixer no haurà estat altra cosa que una manifestació més d'això que ja era i que sempre és.
Si brolla de l'activitat de les neurones una realitat tan immensa i tan superior a les neurones, és perquè d'alguna manera aquesta realitat ja hi era abans de les neurones.
Si una droga natural, generada pel propi cos al cervell, ens produeix un efecte tan esclatant... digueu-me, ¿és perquè ens obnubila per uns instants, o bé perquè només per uns instants ens permet de veure-hi clar?

.

.

Maresme

.

Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba. Fonda baixada a la mar, amb còdols que xerriquen amb la respiració de les onades. La llum travessa les aigües i l'aire fa olor de sal; hi ha unes canyes al capdamunt de la platja, i en molts dels girs de la costa, espais d'una intimitat prehistòrica.
Ahir pensava en els cromos que alguns veuen de paper; avui no penso. Contemplo l'obra d'art de l'instant, que em regala l'univers, i confio en què els cromos de carn siguin estimats, i que la por dels que se'ls intercanvien s'esvaeixi. No hi ha enemics, ens n'adonem quan ploren o quan són morts. Els integristes s'inventen enemics per a suportar la vida.
Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba...

.

.

Cromos

.

Hi havia una vegada un cromo de futbol que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos; els esborrava les lletres dels jugadors, les cares, els colors de la samarreta. Era un cromo que espantava els altres cromos.
Quan l'amo del cromo intentava canviar-lo, no se'n sortia; ni tan sols un dia en què va decidir de regalar-lo, no va aconseguir lliurar-se d'ell. Va incloure l'esquer d'una dotzena més de cromos extra, dels més bons, a qui fos que li acceptés el cromo dolent. Però ni d'aquesta manera no se'n va sortir. És per això que finalment va decidir de llençar el cromo.

Quan era a punt de deixar anar el cromo per l'orifici del contenidor blau de reciclatge de paper, es va aturar en sec, perquè el va sentir plorar. I l'amo del cromo es va adonar que aquell cromo no era de paper; que tenia un cor, una consciència, uns llavis capaços de somriure, i molta por. I l'amo del cromo es va adonar amb horror que tots els cromos tenien també cor, que tots tenien consciència, que tots tenien por, i que no podien triar si al seu damunt hi reflectien la imatge de l'Iniesta, o la del suplent més jove de l'últim equip ascendit a primera divisió; ni tan sols no podien triar, del tot, el fet de ser cridaners, conflictius, empipadors, envejosos... L'amo del cromo va veure que molts dels cromos no eren estimats per ningú; i el seu cromo, el qui ni ell ni ningú no volia, era el cromo menys estimat de tots. Per això va decidir que d'aquell moment en endavant, aquell cromo seria el que ell més s'estimaria.

Hi havia una vegada un cromo que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos...
.

Hi havia una vegada, també, un metge, que no suportava els seus clients perquè estaven malalts.

.

Funció evolutiva de la infelicitat.

.

La infelicitat té la funció evolutiva de posar en tensió l'individu per a esperonar-lo vers actituds o accions que contribueixin a l'assoliment de tres fites: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn.
La infelicitat és la conseqüència d'un programa biològic elaborat al llarg de milions d'anys d'evolució, que realitza una funció similar al dolor, però en un pla més vital, més de cara als projectes a la llarga. Les persones que han desenvolupat aquest programa han tingut més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de controlar l'entorn, i en conseqüència han deixat més descendència, contribuint a escampar la informació genètica que permet l'elaboració del programa de la infelicitat als qui la posseeixen. La recerca de la felicitat que no es té, ha estat sovint l'esquer de l'evolució per a conduir-nos vers la persecució de la supervivència, de la reproducció o del control de l'entorn.
Ara bé, aquest programa, tot i que és possible que sovint representi un benefici per a l'espècie, no necessàriament ha de ser un benefici per l'individu; i a més, és un programa elaborat en períodes en què els humans vivien en condicions molt diferents a les actuals, amb la qual cosa la funció que al llarg dels segles ha tingut la infelicitat podria ser que en molts casos ja hagués caducat, i que en relació amb l'entorn actual, no representés cap benefici.
El meu consell per a tots els humans és que es desprogramin. I això es pot fer.
Com? De primeres comprenent la funció biològica de la infelicitat. La comprensió dels mecanismes mentals, de la seva raó de ser, contribueix al domini de la consciència damunt d'aquests mecanismes.

Després, recomanaria la contemplació.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.

És impossible no ser feliç si hom viu sense que el programa de la infelicitat s'activi, perquè quan no s'activa es veu la bellesa, que és arreu i pertot.

.

.

Quan el món de l'infant s'esvaeix.

El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.

.

.

Contra els nervis. L'actitud més encertada quan arriba l'excés de feina.

.

La meva religió em prohibeix posar-me nerviós.
La meva religió em prohibeix enfadar-me.
Tot allò que no es pugui resoldre sense enfadar-se, no es pot resoldre.

Tot allò que s'ha resolt gràcies a l'enuig... o bé no s'ha resolt o bé ha creat un problema o necessitat similar o pitjor a la qüestió solucionada.
Tot el que es pot resoldre, es pot resoldre sense enfadar-se.
El meu metge em prohibeix posar-me nerviós.
Va molt bé fer-se una llista de tasques, i saber prioritzar-les. De mica en mica, es va acomplint amb totes les tasques, i es van tatxant; n'apareixen de noves, i la feina va endavant.
Les tasques de la llista que no es puguin arribar a fer, no es podran arribar a fer tampoc estressant-nos o posant-nos nerviosos.
Si caic en la procastinació (el vici de no fer res i perdre el temps de tan atabalat com s'està per l'abundància de tasques), estaré prement la molla de la tensió i de l'estrès; per contra, si caic en l'error contrari, si em rendeixo als exèrcits de la velocitat i la impulsivitat de fer-ho tot de pressa i corrents, treballaré malament i augmentaré el meu estrès. El camí correcte és la tranquil·litat de la feina metòdica i pausada que no es deixa influir per les febleses alienes. Sense pressa, però sense pausa. En tot cas, amb tota la pressa possible que no arribi a malmetre ni a qui obra ni a l'obra que fa.
La majoria de vegades en què hom pensa malament dels altres, s'equivoca. Acostumem a veure els altres com som nosaltres; i els altres són com són ells.
L'opinió aliena sobre l'efectivitat de la nostra feina ha de ser ignorada si hom vol que la pròpia feina tingui qualitat, que sigui efectiva, i que no perjudiqui la pròpia salut. ¿Què ens ha d'importar el que pensi de nosaltres qui gairebé mai no pensa en nosaltres?
Hem de saber trobar els nostres “Shangrilàs” particulars, i anar-hi sovint a agafar energia positiva, llum, força, bellesa i felicitat; que són els beuratges més eficaços per aconseguir les fites professionals, conservant, alhora, la salut i els més preuats tresors de la infantesa i de la humanitat. En aquests Shangrilàs, hom ha de saltar dins de l'instant present; defugir el passat immediat i el futur immediat, i concentrar-se en la llum, en els sons i en la nuesa, que ens converteix en un element més del paisatge al qual pertanyem; ja no som visitants, som un element més de l'entorn natural, i la Terra ens retorna l'energia que la foscor dels nervis ens manlleva poc o molt (per bona que sigui la nostra actitud) al llarg de la quotidianitat.
Viure sense nervis contribuirà a convertir, molt a poc a poc, aquesta pobre societat malalta en un lloc més natural, més en harmonia amb l'existència. I si al capdavall no podem canviar el món, haurem aconseguit, almenys, que el món no ens canviï a nosaltres.
De moment continuo fidel al meu metge i a la meva religió.

.

.