Fira Modernista de Terrassa

Encara us queda un dia per gaudir de la Fira Modernista de Terrassa, si la pluja ho permet.

Aquests dies la ciutat s'omple d'imatges fantasmals d'un passat no tan llunyà. Els esperits errants dels avantpassats ho aprofiten per a curar enyors i reviure escenes ancestrals, passejant invisibles entre els vius.

Hi ha èpoques que representen al màxim la capacitat humana per a perseguir l'art i la bellesa fins i tot enmig de profundes desigualtats socials i immergits en ideologies profundament castradores de la llibertat.

ELLA

                                                      

                                                    ELLA

Treu el cap de l'aigua i es mira els turistes que del iot estant xisclen jovials i li fan adéu amb la mà. Desenes de persones, que han pagat un passatge de vint-i-quatre euros, capturen la seva imatge amb tota una exhibició de càmeres d'última generació. Ella neda a poc a poc, mirant-los de reüll, avançant amb petits moviments imperceptibles que li permeten de treure progressivament totes les parts del cos de l'aigua. Sent a la pell la carícia del ponent humit de l'estret. Encercla la petita embarcació, i es fixa en l'aura clara que emana d'una criatura que somriu amb espasmes i que se la mira amb una força especial. El nen porta unes ulleres d'augment i somriu regalimant baba amb la boca mig oberta; Ella percep que és diferent als altres nens que l'envolten; i, bo i que d'humans no hi entén gaire, davant d'aquesta aura, es contorba. Contempla el nen i alhora vigila la cria que neda al seu costat i que cada  deu segons se li arrapa al cos i li xucla la mamella; la petitona, de dos metres i mig, esdevé el tot de la seva vida. Ella no s'imagina com seria la seva existència si la seva filla tingués els espasmes de l'humà petit. Se'l torna a mirar. S'hi acosta a poc a poc; ben bé fins a sota de la barana per on el nen treu els braços. La seva mare, al costat, fa un aspecte com de tristor continguda. Si els humans tinguessin prou intel·ligència, Ella s'enfilaria al vaixell i li explicaria com n'és d'adorable la criatura; li faria entendre que ningú no té la claredat de la seva llum; la llum de la vida. Ella agafa velocitat i salta, aprofitant que la petita cria se li ha desenganxat de la mamella. Tots els humans del vaixell, en veure el cos de més d'una tona volar pels aires i rebentar a la caiguda la superfície de la mar, etziben una exclamació profunda. La mare del nen plora; Ella s'adona que és de goig i se sent molt a prop de la dona. El nen aplaudeix.

Ella, amb la cria arrapada al cos, s'allunya vers l'oest, en direcció als raigs minvants del sol, que s'enfonsa com una pilota vermella. Al lluny, ressona la sirena d'un mercant i el so s'esmorteeix d'aquella manera tan estranya que sembla que mai no s'acaba. Ella sap que quan la sirena reverbera així, el regnat del ponent toca a la seva fi, i que el llevant no trigarà a fer-se present; les onades creixeran, i arribarà el peix que tanta falta li fa. Cada vegada hi ha menys peix. Cada vegada tot plegat està més mort. L'estesa blavissa i immensa de l'oceà s'embruta de sorolls terrorífics, grinyols sense sentit que fan veure visions a les més velles. L'any passat, la seva mare va embogir, convençuda que un cant llunyà i misteriós que procedia del nord era la veu de la cria que havia perdut cinquanta llunes enrere; i es va llançar a l'aventura de perseguir aquell cant a qualsevol preu, fins al punt de cometre la bogeria d'amorrar-se a la costa. El cant continuava arribant i la seva mare, enderiada, va acabar saltant a la platja a la recerca de la cria perduda; mai més no va tornar. Poc després, Ella va descobrir l'origen d'aquell cant en un enorme vaixell negre que solcava les onades i que s'envoltava d'un aura fosca amb traços tremolosos de color violeta; la mateixa aura que tenen els humans que maten orques. I va comprendre que la majoria de sons estranys que emplenen les aigües són produïts pels humans, i que convé no espantar-se ni confondre's, perquè la por condueix a destins incerts i perillosos. 

Els raigs de sol van perdent força. Ella i la petita cria passen a frec de Trafalgar i contemplen els flashos intermitents del far, que dibuixen camins instantanis damunt la superfície de l'aigua. La llum travessa la pell de la mar i es perd a les profunditats. Ella s'enfonsa quan li sembla besllumar l'ombra negrenca i tremolosa d'un llop marí. Pren l'ombra amb les dents. Se l'endú a la boca i l'escup gairebé a l'instant; mig de fàstic, mig per l'ensurt de descobrir-se mastegant la fulla afuada de la carrosseria d'un cotxe. S'allunyen de la costa; apropar-s'hi més seria una temeritat; la gana, però, de vegades, fa cometre bogeries.
La nit ja ha pres possessió de l'estret; el llevant comença a udolar. Les onades piquen l'esquena d'Ella, que sempre que hi ha tempesta sent una mena de felicitat difícil de descriure: les forces naturals ens recorden qui mana; tot continua sota el control del misteri que ens du el peix i que ens protegeix dels humans d'aura fosca, els animals més perillosos, els únics que, segons diuen les males llengües, poden viure molt i molt lluny de la mar i acostar-s'hi quan volen. Ella, però, no vol odiar els humans, perquè pensa que no són pas tots iguals, i que al capdavall són bèsties i actuen per instint, no se'ls pot retreure el mal que fan; el que cal es protegir-se'n i allunyar-se'n. Si més no, dels dolents, perquè quan recorda la claror blanca que envoltava el nen dels espasmes, sap del cert que la bondat existeix.  
Al cap de la nit, un xipolleig inconnex s'ajunta amb el cop de les onades i Ella ho percep. Copsa el tremolor d'unes fustes que suren, i el fons d'un vaixell, esquifit i silenciós, que no brama com els altres; repic de peus; aura fimbrant de por i de llàgrimes. De sota estant, tot es percep; llums ambigües d'il·lusions i pànics. Ella puja com una fletxa amb la petita cria que encara no sap dormir; li resten uns mesos per aprendre'n. Neden a uns deu metres de l'esquif. L'aire els du elegies fetes de gemecs incomprensibles. Sona l'estridor d'una massa que es capbussa bruscament. Algú brama des de l'interior de la barca. Algú altre agafa a qui brama i el fa seure amb crits amenaçadors. A l'aigua, mig s'hi enfonsa un cos inert. Ella s'acosta silenciosa i empeny el cos amb el morro. El cor, al cos, no li batega, però encara és calent. Ja no té aura. És carn morta. No és tonyina, però si no hi ha res més, cal aprofitar-ho. Ella mossega un braç; l'arrenca d'una estrebada. Mastega i se l'empassa amb avidesa. Després ve la resta del cos. Si Ella menja, la petita cria tindrà llet; i si té llet, no es morirà. 

L'endemà, el dia s'aixeca amb el cel esbandit. El llevant ja ha arribat i matisa la superfície amb crespons d'escuma blanca. A l'estret, pocs vaixells de plaer; alguns mercants i una estranya nau que sembla de pesca i que fa una mena de so metàl·lic, com un grinyol que es clava al cervell i que fa que Ella empenti la petita cria vers les costes del Marroc, tan lluny com pot del soroll; tot i així, el grinyol es continua sentint. Ella se submergeix fins a cent cinquanta metres i deixa per uns instants la seva filla sola. Intenta sense èxit capturar alguna tonyina d'un banc que es mou per sota. Ella i la petita cria  han vingut no fa ni dues llunes del gran oceà, perseguint els milers de tonyines que migren en aquesta època de l'any i que travessen l'estret. Les tonyines, però, s'esvaeixen de seguida i cada vegada costa més trobar-les. Ella les deixa estar i ascendeix veloç. La silueta de la petita cria se li apareix com un puntet negre enmig de l'immens mirall encès de la superfície. El mar s'infla i davalla com un gran pulmó que malda per a respirar aire net. La petita cria s'arrapa desesperada al mugró de la seva mare. Ella descansa a frec de les onades, avançant amb lentitud cap al centre de l'estret. El grinyol creix i Ella no aconsegueix de defugir-lo. Tant com se n'allunya, el soroll creix amb més i més força. Quan comença a sospitar que tal vegada les estiguin perseguint, ja és massa tard. Una boira de sang envolta les dues femelles. La petita cria té un arpó clavat a l'esquena. Ella se sent com en un núvol impossible i envesteix el vaixell a la desesperada. Es fereix el morro i de nou la sang esborrona la claredat de l'aigua. Surt a la superfície i mira els éssers que les estan destruint. L'aura fosca dels humans assassins la fa plorar. I per molt que corre, tan sols arriba a veure la cadena color d'argent unida a l'arpó que estira el cos sense vida de la seva petita cria amb els ulls perduts i encara rajant sang. Ella es viva però se sent morta; sense la petita cria no podrà viure, no ho aconseguirà, n'està segura. Suplica a les forces de la nit que la matin a ella també. Si la seva filla se'n va a la mort, Ella vol anar al mateix lloc. Maleeix les bèsties humanes que s'agiten i es convulsen a la llunyania. El grinyol es va apagant i el cos inert de la petita branda penjat damunt la superfície; es va fent cada vegada més petit i més llunyà.  

                                                           *
 
La nit és negra com la gola d'un llop. Una mena de capatàs, amb barba de dies i un ull balmat, s'acosta a la noia i sense més ni més li engrapa un pit. La noia xiscla i instintivament es tomba d'esquena, prement amb força el cos petit de la nena de sis mesos, que sigui com sigui ha de néixer en una terra lliure. El capatàs deslliga un reguitzell de renecs i mal noms que no intimiden el marit de la noia, el qual s'aixeca i l'agafa per la solapa, dient-li el nom del porc. El capatàs, gairebé perdent l'equilibri, alça una pistola i la col·loca a la templa dreta del noi, que afluixa la mà i que s'asseu de nou prement les dents. Al lluny, les llumetes tremoloses de Bolònia. Més al sud, la punta marroquina de Tarifa. L'esquif és a les fosques. Al cor de tots, i com un dolor silenciós, el lament dels qui s'han venut la vida per a perseguir una estrella; o tal vegada per a perdre-ho tot, fins la vida. El llevant rugeix com una fera rabiosa. Les onades els passen pel damunt. El xicot, rabiós, li etziba al capatàs que si torna a tocar la seva noia li trencarà la cara; i que tant li fa la pistola, perquè, en el fons, sap del cert que no dispararà, perquè si disparés la policia espanyola els enxamparia d'immediat. El capatàs engega una rialla i diu que a ell la policia espanyola no li fa por, perquè en té prou amb fer mitja volta i posar el motor a tot estrop. I afegeix que a qui enxamparà la policia espanyola serà a tota la trepa de miserables que carrega un cop hagin baixat a la primera calanca rocallosa que trobin. El xicot, furiós, s'aixeca amb brusquedat, i torna a agafar pel coll el capatàs. Una altre home, que també és dels que manen, copeja el cap del xicot amb la culata d'un revòlver. El noi perd els sentits i cau com un sac damunt del fons de la barca. Una barreja de gemecs esclata d'entre les trenta persones espantades, que fins ara han assistit mudes al conflicte. L'home que mana li crida al capatàs que ja n'hi ha prou de ximpleries, i que faci el favor de llençar d'un cony de vegada el xulo a l'aigua. La noia plora amb desesper. El capatàs, amb sarcasme, diu que no, que al xulo no, que en tot cas a la criatura petita, perquè encara podria posar-se a bramar i esguerrar l'operació. I en un gest impossible, que la mare jove recordarà tota la vida, li arrenca la nena dels braços i la llença al mar.
Ella neda just a sota, seguint els sons estranys de l'esquif; esperant desesmada que algun cos mort vagi a espetegar a la mar per aconseguir d'alimentar-se; bo i que sap del cert que després de perdre la seva cria la vida per a ella s'ha acabat del tot, i que morir-se fóra potser el més alliberador. I de sobte, enmig de la negror de les aigües i dels pensaments, veu caure una estrella. Li fa l'efecte que el misteri que fa venir el peix, i que deu viure més amunt de la mar, allà on la nit pinta la volta estelada, ha deixat caure un astre lluminós ben bé al seu costat. Ella s'acosta a l'esfera de llum que sura amb el vaivé del temporal, i s'adona que la claror tremolosa és una aura humana, blanca com l'escuma de les onades més pures. La palpa amb el morro i copsa una flaire estranya que l'omple de melangia; un batec veloç i feble, l'escalfor d'una vida que comença i que amb la fredor de l'aigua, i la manca d'alè, pateix i s'agita amb terror de mort. Li ve al cap la petita cria i la seva mateixa escalfor, el seu mateix batec, la mateixa vida que començava amb la força misteriosa de l'existència. Ella posa el cap sota l'esfera de llum, de la llum que només Ella és capaç de veure, i alça la nena fora de l'aigua. L'agitació minva. La nena respira. Ella copsa com el batec de la criatura recupera el ritme serè de la vida, i neda, fent equilibris, en direcció a la costa temuda. La petita criatura lluminosa descansa fora de l'aigua a lloms d'Ella, que no sap on va, però que sap on vol anar. Els crits esgarrifosos de la mare desesperada de l'esquif van quedant enrere, i a la platja de Bolònia, un pescador resta amb la boca oberta quan veu la gran bèstia arrossegar-se fora de l'aigua amb una criatura embolcallada en una flassada xopa damunt l'esquena. Ella resta immòbil, silenciosa, inert, esperant que algú culli l'estrella lluminosa que li ha caigut del cel i que mereix viure.  
                                          
                                         *       *       *       *

Quatre preguntes imprecises sobre la nuesa.

 Quan aquest blog va néixer, vaig decidir posar-li el nom de Nuesa Literària perquè la unió d'aquests dos mots reflectia l'impuls que guiaria les lletres que havien de venir, els imants que orientarien la literatura i l'opinió vers un dels vells tresors perdut de la humanitat: la relació de l'ésser humà nu amb la natura; igual com fou al principi de la nostra espècie, i com ha estat durant els centenars de milers d'anys en què hem estat evolucionant. La major part dels segles, ens hem abraçat nus al vent, al mar, al sol i a la terra.
El cert és però que només un 5,14% dels escrits del blog parlen directament de la nuesa. Una vegada, un integrista religiós em va dir que li agradava el meu blog, però que trobava excessiva la presència de la nuesa; per un integrista un 5,14% de mots sobre nuesa, i només una o dues imatges de nuditat, segurament deuen ser massa.
Ara que arriba el bon temps, m'he proposat, almenys un cop a la setmana (concretament els dijous), de parlar de la manera com entenc la relació de l'Homo sapiens amb la nuesa a la natura. Potser per fer pujar els percentatges, o per combatre els vents antics de la por a la llibertat que tornen a escombrar les societats d'Homo sapiens, o per a cometre la gosadia d'intentar explicar que la nuesa a la platja és tan innocent com un nadó, com una albada o com una pluja d'agost. 
Començaré analitzant quatre preguntes no gaire ben formulades; preguntes que, possiblement, revelin un cert "desconeixement de camp" per part de qui les formula; o unes certes obsessions inconscients.
 
Pràctiques el nudisme? Pregunten alguns com si parlessin de jugar a tennis o a golf. I estrictament, el fet de banyar-se i prendre el sol nu no és una pràctica; no és res en concret que mereixi una etiqueta especial ni la consideració d'esport o d'afició. Les expressions “practicar el nudisme” o “practicar el naturisme”, neixen més (tot i que no exclusivament) des del cantó social que necessita cobrir-se el cos, o cobrir-se, si més no, unes parts concretes del cos que, per costum, han esdevingut dins l'inconscient com d'ocultació obligatòria. No obstant això, aquesta obligació és un conveni que, de tan estès, com tantes d'altres realitats, no s'acostuma a discutir. La majoria de la gent es queda amb els costums de sempre sense pensar que potser en una altra època la pell humana abraçava directament l'aire càlid de l'estiu en la seva totalitat, i que aquesta sensació representava un nexe d'unió amb el paisatge i amb el clima que suscitava sensacions i coneixements difícils de transmetre amb les paraules. Igual com no anem dient que practiquem el dutxisme pel fet de dutxar-nos cada matí, o l'horxatisme quan ens agrada prendre'ns una horxata a les xafogoses tardes de l'agost, o el concertisme, quan ens apropem al Palau de la Música, o el Teatrisme si anem al nacional a veure una obra del Bellvel... no és adequat dir que “practiquem” el nudisme només perquè en el moment de banyar-nos i prendre el sol ens agradi fer-ho amb tota la pell lliure, sense el contacte amb cap tela humida a cap part del nostre cos; els beneficis i sensacions que se'n deriven son tan singulars que no faré l'esforç d'explicar-ho perquè no me'n sortiria (potser un altre dia).

Què pretens demostrar banyant-te en pilotes? Pregunten, també, amb les celles en arc. I de nou ens topem amb un error de base, amb un error de valoració per part de qui llança la pregunta. Segurament aquest algú sigui un d'aquells que es pensen que tot el que fem ho fem per a demostrar alguna cosa, quan en realitat allò que fem ho fem (o ho hauríem de fer) perquè ens agrada, perquè ho gaudim, perquè ens sentim a gust, perquè ho considerem positiu, encara que ningú ho vegi, encara que ningú ho comprengui, encara que ningú no ho aplaudeixi, i encara que ningú no ho envegi. L'únic que s'hauria de derivar dels actes que una persona fa per gust és indiferència i respecte. Molta gent fa les coses per a demostrar realitats o falsedats personals que enriqueixen la imatge que volen oferir als altres; és una llàstima que no facin les coses per convicció, per gust, per gaudi, per assaborir la vida... perquè la vida es construeix amb les petites accions que fem per si mateixes i no per l'efecte que produeixen damunt de l'opinió aliena. Podríem dir, per tant, que ens banyem i prenem el sol nus per gust, no pas per demostrar res.

 Ets nudista? Ets naturista? Pregunten una altra vegada. I de nou la pregunta, al meu parer, no és exacte; tot i que en l'argot habitual potser aquesta imprecisió seria la més venial de totes. En realitat, un gest tan natural i espontani com treure's la roba per a banyar-se no defineix una essència; igual com menjar gelat de cafè no defineix allò que un és: no sóc “menjador de gelats de cafè”; menjo, sovint, gelats de cafè perquè m'agraden, però no crec que sigui tan essencial aquest gest com per a definir el que sóc. “Mireu! Per allà va el “menjador de gelats de cafè”!” Dirien alguns; els qui confonen la persona i els seus actes (són els existencialistes?). Tot i així, aquesta imprecisió la cometem també en altres àmbits; diem “ets escaquista?” quan volem saber si algú juga a escacs; i potser el fet de jugar a escacs és un plaer que no defineix una persona; però també és cert que, sovint, per poder comunicar-nos, hem de fer servir expressions imprecises; si no, no ens entenen.

 I tu per què et treus el banyador? Pregunten finalment amb cara de fàstic. I tu per què te'l poses? Es podria respondre. ¿Qui és que està obsessionat, el qui es treu la roba per a banyar-se o el qui se la posa? ¿A qui de debò li resulta torbador el cos humà, al qui se'l pot tapar o descobrir sense sentir-se humiliat, o al qui necessita tapar-se'n una part, com a mínim, per a no angoixar-se? ¿Qui tindrà un coneixement més objectiu del cos humà i de la natura humana, aquell a qui se li ha ocultat una part de la seva essència durant tot el seu creixement, i l'ha haguda de descobrir, potser, en àmbits clandestins, d'amagat i amb sensació de culpa... o aquell que ha vist sempre tot tipus de cossos humans nus, íntegres, en àmbits de relació humana i familiar? ¿Qui identificarà més la nuesa amb la promiscuïtat, el qui l'ha viscuda des de sempre com una realitat tan natural i quotidiana com el nas o els ulls, amb el seu pare, amb la seva mare, amb els seus germans, amb els seus amics...  o el qui l'ha descobert a revistes o pel·lícules prohibides, o mal vistes, pels adults, i considerades immorals o poc convenients?

 Imatges preses per Jeremias Soler el dissabte 5 de maig de 2012. 

Llicència Creative Commons. Difusió sense modificació i citant la font.

Boires de cotó de sucre.

.

.

BOIRES DE COTÓ DE SUCRE

La nena s'ha dutxat i surt de la cambra de bany embolicada dins d'una tovallola que se subjecta amb les mans. Corre fins al menjador amb la intenció de preguntar a la seva mare quina roba s'ha de posar, i, sense adonar-se'n, es deixa el ram de flors damunt del bidet. La seva mare, quan la veu, s'esparvera, perquè a casa hi tenen convidats. Enutjada, la renya amb contundència, bo i fent-li veure que quan hi ha convidats no s'ha de deixar veure mai sense el ram de flors. Els convidats, que són la tieta Rosa i l'oncle Joan, riuen amablement i diuen a la nena que no s'amoïni, que són de la família, i que, fet i fet, tots naixem sense ram. La mare els corregeix, fent-los un gest de complicitat que la nena no arriba a veure, i els diu, estrafent la veu per a semblar més convincent, que la cigonya, quan du les criatures, ja les du amb ram de flors, i que les persones decents han de dur el ram a dins i a fora de casa. El cert és que la nena se sent molt avergonyida; hauria d'haver-se assegurat que no hi havia convidats. Angoixada, se'n va corrents a la cambra de bany a recollir el feix de satalies embolicades amb el vel de color de neu, i se'n torna al menjador, subjectant-se la tovallola amb l'única mà que li queda lliure. Demana perdó als oncles per la seva poca prudència, i es fixa, encuriosida, en el pom de clavells vermells de la tieta Rosa, i en els geranis bigarrats de l'oncle. Tant l'oncle com la tieta subjecten el ram amb la mà esquerra. De tant en tant, es cansen, i el canvien de mà. La seva mare, que va en bata, subjecta un ram de margarides un xic pansides.

Els oncles xerren manyacs amb la nena. Li pregunten que com li va l'escola, que si li han portat moltes coses els reis, i que si ja s'ha assabentat que a França han construït un parc d'atraccions ple de ninots, d'aquells que surten per la tele. Es veu que els ninots ballen per tots els racons del parc, i fan petons i abraçades a tothom. La nena, amb timidesa, va fent que sí amb el cap, i alhora s'acosta a la finestra per a veure quin temps fa; té ganes d'anar a jugar al carrer amb el seu veí. Unes boires immenses i flonges suren dessota un cel blau diàfan. La tieta Rosa li explica que les boires són de cotó de sucre, i que damunt de les boires hi viuen uns nens molt bons, que es passen el dia jugant amb els angelets, i que de vegades ploren. I és quan ploren els nens de les boires que plou al món. I si les boires són blanques, vol dir que els nens estan contents i que no plourà. Segur que ara els nens estan saltant com bojos amb els angelets. Li explica, també, que els angelets tenen poms de flors amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i que els dies que els nens de les boires ploren, els angelets llencen les flors enllà dels núvols perquè els nens estiguin contents. Llavors, totes les flors formen un arc que té els set colors de l'espectre. La nena se l'escolta embadalida i se'n torna a la cambra de bany a vestir-se.

Quan els grans es queden sols, la mare de la nena agraeix a la tieta Rosa les paraules que ha dirigit a la seva filla. Cal protegir la innocència de la nena, perquè només té onze anys. ¡Déu faci que conservi durant molt de temps aquesta puresa tan bonica! Després els diu que la disculpin, que el ram de margarides se li està pansint, i que va un moment al balcó a agafar-ne un altre, perquè si no se sent com una pengim penjam.

*

La nena surt al carrer i es troba amb el seu veí, el Josep, que du un ram de roses blanques. La nena esclata a riure i li assenyala el ram amb el dit, etzibant-li amb una cantarella que és un ram de nena, perquè les roses són de nena. El Josep envermelleix i li respon que no, que de cap manera, que els nens, si no tenen més de tretze anys, també poden dur roses, i que el mes que bé ja podrà portar rams amb flors que no siguin blanques, perquè farà els dotze, i que ella, en canvi, s'haurà d'esperar fins a l'estiu.

Corren, tots dos, fins als afores. S'enfilen al turó de les alzines sureres, i baixen fins a la vall de les tulipes. Arriben al prat del costat del riu, i juguen a llançar pedres damunt de l'aigua i a fer-les rebotar.

El Josep deixa el ram damunt de l'herba, i la nena, quan se n'adona, fa un xiscle i esclata a riure. El nen la mira amb expressió divertida i li diu que no passa res, que aquí ningú no els veu, i que sense el ram podrà llançar millor les pedres. La nena diu que ella es moriria de vergonya si no tingués el ram a les mans. El nen li fa veure que s'està millor així, sense haver de sostenir res, i li proposa que ho provi, que ell no mirarà. I es gira d'esquena. La nena, poruga, intenta de deixar el pom a terra, damunt d'una pedra grossa i plana que reposa sobre l'herba; però tan aviat com el deixa, el torna a agafar d'una revolada, rient i envermellint, molt nerviosa. A l'últim, després de diversos intents, el deixa del tot i agafa una pedra per a llançar-la al riu. El nen es tomba i la contempla; gaudeix amb l'espectacle dels seus braços lliures, estesos, tots dos, al costat del vestit de sanefes rosades, i observa els seus cabells rossos voleiant al vent. La nena torna a xisclar i es tomba d'esquena, recordant-li que havia promès no mirar-la. Ell diu que no passa res, que tots dos estan igual, i que ha de reconèixer que s'està molt millor així. La nena comença a córrer, aixeca els braços enlaire, i sent les pessigolles del vent a la pell i l'escalf dels raigs del sol de la tarda. Una electricitat estranya li recorre el cos des del capdamunt del cap fins a la punta dels peus. Agafa pedres amb les dues mans, tronquets, fulles, fang... Plora de felicitat.

S'estan així, amb les mans lliures, uns vint minuts, i tot seguit el Josep li proposa de mullar-se els braços al riu, només fins als colzes. Els ulls de la nena s'il·luminen i fa que no amb el cap. El nen li pregunta que per què no. Ella li respon que no ho sap, i envermelleix. S'acosten al riu i, a poc a poc, es mullen els caps dels dits com si volguessin fer pessigolles a l'aigua. Senten la fredor del desglaç i s'enlluernen amb els granellons de sol que el corrent desbocat reflecteix. Endinsen més les mans, i una mica més, i encara una mica més. Introdueixen els braços fins als colzes i comencen a riure com bojos. Ploren de tant riure.

Sobtadament, senten una veu agra al seu darrere. “¿Què nassos se suposa que esteu fent, desvergonyits?” Es tomben i descobreixen dos policies municipals que se'ls miren com si fossin assassins en sèrie. Cadascun dels policies du un ram de flors oficial; hortènsies blaves embolicades en un paper daurat. “Ara fareu el favor de dir-me com us dieu i a on viviu!”, crida un d'ells. La nena, nerviosa, s'amaga les mans al darrere. “Ara et fa vergonya... eh!”, diu l'altre policia, i, compadit, agafa unes quantes flors de les del seu ram i improvisa un pom més petit que passa a la nena. L'altre policia fa el mateix amb el nen. “No podeu anar així pel món.”, els diuen.

*

-Veuràs, criatura, arriba un moment que les persones ens fem grans i... -el seu pare estossega, envermelleix, ho torna a intentar -... un dia, ens sentim neguitosos i... deixem el ram de flors a terra... i...

La nena se'l mira amb els ulls molt oberts, i en sentir això del ram de flors a terra, acota el cap i també envermelleix.

-Vine tu a parlar amb la teva filla, que això és cosa de dones! -exclama el seu pare, sortint de l'habitació de la nena i traient el cap al passadís, amb la intenció que la mare de la nena l'escolti.

-Si vinc, l'escanyo! -xiscla la seva mare des de la cuina -. ¡On s'ha vist que la policia t'hagi de dur la filla a casa sense ram de flors! ¡I s'ha estat així amb un nen! Valga'm déu! ¡Tots dos sense ram de flors al bosc! -la dona s'acosta a l'habitació.

-Només jugàvem. -gemega, la nena.

-Ja ho sé, princesa. Però... -fa el seu pare -...com t'ho podria explicar?

-No li has d'explicar res! -el talla la seva dona -. És ben clar! Anar sense ram pel carrer és un pecat dels més grossos. I més amb un nen!

-No estàvem al carrer, mama, érem al riu!

-Encara m'ho fas venir més bé. Sols al riu! Mare de Déu Santíssima! ¿No te n'adones de l'escàndol que representa? Ens acusaran de no ensenyar-te valors! ¡Que sigui l'última vegada que em fas passar una vergonya com aquesta! Em sents, criatura?

La nena fa que sí amb el cap i plora en silenci. Es mira el ram de flors que el seu pare sosté gairebé sense adonar-se'n; orquídies d'un color com castany terrós, molt elegants; el seu pare sempre ha estat un senyor molt elegant. La seva mare du les margarides de sempre; les que sosté mentre fa les feines de casa. La nena aguanta d'esma les roses blanques amb cues punxegudes que els seus pares li han entaforat quan ha arribat a casa escortada pels policies. Mai més no farà passar vergonya a la seva mare, n'està segura; però no pot evitar de sentir-se una mica trista quan pensa que mai més tampoc no sentirà l'estranya sensació de tenir les dues mans lliures i de poder abraçar el vent amb els palmells oberts i els braços enlairats.

Aquella mateixa nit, vénen a sopar uns amics dels seus pares; la Maite i el Felip. La Maite du un pom de roses vermelles; molt clàssic, però molt passional. El Felip porta cinc lliris embolicats en un paper de vellut negre. El seu pare i la seva mare també van molt elegants; el seu pare encara sosté les orquídies i la seva mare aguanta un pom de roses grogues. La nena, de l'habitació estant, sent com parlen.

-Avui la nostra filla ens n'ha fet una! -exclama la seva mare. I tot seguit narra tot el que ha passat; i la vergonya i el dolor profund que ha sentit en descobrir la nena palplantada davant la porta de casa, enmig dels dos policies.

-Són coses de l'edat -diu la Maite amb veu de flauta -. És l'adolescència. Vivim uns temps en què els nens ja no són el que eren. De sort que ara estan fent un munt de parcs d'atraccions molt i molt infantils, i força educatius, i els hem d'aprofitar. A França, n'acaben d'inaugurar un.

-Si. Ja ens ho ha explicat la meva cunyada -diu el seu pare -. Es veu que hi surten tots els ninots de la tele, oi?

-Sí -fa el Felip -. Surt l'Osset Castanyeta, el Conillet Xuxuquet, els angelets de les boires de sucre i els nens de caramel, que salten i salten sobre les boires. Oh, tu! Són una monada!

-Això és bonic! -exclama la seva mare -. ¡I no tota la porqueria que els infants es troben pels carrers! ¡Oh, déu meu! Que difícil que és aconseguir que continuïn sent nens!

*

L'avió s'enlaire amb una empenta tan forta, que la nena se sent literalment encastada a la butaca. De seguida descobreix per la finestra el matalàs de boires de sucre que s'estén com un mar damunt de la terra de les persones. La nena pensa en el parc d'atraccions de França, en l'Osset Castanyeta i el Conillet Xuxuquet; els seus pares han estat molt bons en regalar-li aquest viatge. Tomba la vista cap a la seva mare, que sembla molt espantada; sempre li ha fet por volar. La nena no entén per què té por; fet i fet, si l'avió caigués, el mar de boires de sucre el sostindria, i ella podria jugar amb els nens de les boires i amb els angelets que sostenen els rams de flors de colors bigarrats. Torna a mirar per la finestra, cercant els nens, però no els veu; tampoc no albira els angelets. De sobte, se li acut una idea. Amb molta educació, demana permís als seus pares per anar al lavabo. S'aixeca, i camina pel passadís, enmig de les butaques, fins ben arran de la cabina del pilot. Torna a mirar per la finestra que hi ha just rere les cortines que la separen de la zona de butaques dels passatgers. Escruta de nou els núvols i no hi veu cap nen ni cap àngel. Al seu darrere hi ha una altra porta, i un senyal que prohibeix el pas. Sospita que deu estar tancada amb clau. Fa el gest de moure el pom, i, davant la seva sorpresa, la porta se li obre; unes escales de caragol baixen fins a una estança inferior. S'hi dirigeix, veloç, abans que no la puguin veure. L'espai és molt estret i sent el soroll atronador dels motors i del vent. Es descobreix envoltada de màquines estranyes i de tubs que no sap perquè serveixen. En una de les parets, hi veu una porta amb un símbol de perill imprès al damunt. Sap que és una sortida d'emergència. Al costat de la porta hi ha un botó vermell que deu servir per a obrir-la. Sent una mena de pessigolleig a la panxa. Amb el ram de roses blanques a les mans, s'hi acosta, gairebé reptant. Posa el dit al botó i la porta s'obre de cop. Un corrent d'aire gèlid la xucla amb brutalitat, com si la nena no fos res més que una ploma d'au dins d'un cicló. Surt disparada cap a fora de l'avió, amb el ram de roses blanques agafat amb ànsia. Els raigs del Sol del migdia l'enlluernen. El vent li fa fimbrar la roba i mai no ha tingut tant de fred. Se sent caure, i caure, i caure. No té gens de por, perquè sap del cert que arribarà al matalàs de cotó de sucre i que els angelets i els nens de les boires jugaran amb ella.

* * *    

Allò que no m'agrada de l'Homo sapiens.

Fa uns quaranta-tres anys que vaig arribar a aquest planeta, i al llarg d'aquest temps, he après a estimar tot allò de bo que té l'ésser humà, que és molt i fascinant. Avui, però, i amb absoluta sinceritat, parlaré del que no m'agrada d'aquesta espècie.  
No m'agrada l'esperit de venjança de l'Homo sapiens, la facilitat amb què confon justícia i venjança, fins i tot justícia divina amb acarnissament. No m'agrada que odiï els qui no pensen com ell, ni que jutgi les persones com si conegués els últims perquès de tot. No m'agrada que negui la possibilitat de reinserció de les persones que han comès errors. No m'agrada que s'obsessioni amb la revenja i amb el càstig dels que han fet el mal. M'agradaria que fos capaç de creure en l'amor incondicional vers tothom, ni que de vegades calgui aplicar una justícia contundent; que mai, però, no ha de ser inhumana. No podem castigar la inhumanitat amb inhumanitat. M'agradaria que cregués en la recuperació de les persones, perquè totes les persones han estat infants i fills.

No m'agrada la facilitat amb què converteix en absolut el que és relatiu, la tendència que té a imposar modes, tradicions, estètiques, morals... com si fossin les úniques tolerables, com si tot allò que s'aparta de les seves modes, tradicions, estètiques o morals fos l'enemic a combatre o la ridiculesa personificada. M'agradaria que respectés la diversitat i que no pensés que perquè una tendència no li agrada ha de ser esborrada del mapa. No m'agrada que menyspreï el que no li agrada només perquè no li agrada.

No m'agrada que vulgui tenir més, si no li cal; perquè tot el que té de més ho està prenent a algú. No m'agrada que resti indiferent davant del sofriment aliè, no m'agrada que consideri la vida com un munt de problemes alguns dels quals són els seus i la majoria no. No m'agrada que només es preocupi de les seves comoditats i de la seva seguretat, ni m'agrada que s'oblidi dels que han tingut menys sort o menys possibilitats.

No m'agrada que consideri normal el fet de gastar el que no té, o de gastar quasi tot el que té, o gran part del que té, en falses necessitats que sovint són buscades més per a fatxendejar que per gust. No m'agrada que corri el risc d'arruïnar-se per culpa de perseguir capricis que engreixen l'ego, l'orgull, la vanitat, la mandra...

No m'agrada que no miri la bellesa que té al costat; tot allò de gran que té a l'abast i que no veu precisament perquè ho té massa a l'abast, i perquè considera que allò que de debò necessita és lluny, o car, o difícil, o envejat... No m'agrada que només valori una cosa quan aquesta cosa crea enveges i quan és desitjada amb cobdícia. No m'agrada que sigui incapaç de veure les riqueses que té a la vora; riqueses gratuïtes, naturals, miraculoses. No m'agrada que no s'adoni del privilegi d'existir, d'estimar, de viure, de respirar, de gaudir de la Terra i de la natura. No m'agrada la seva manca de visió.

No m'agrada el seu gregarisme; l'oblit dels que no són del grup, i l'adoració desmesurada dels que pertanyen al clan. 
I un altre dia continuaré, que tinc son. 

La natura és la teva mare estimada de la qual una Sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit.

Imatges preses el 1 de maig de 2012

La vida s'escriu a ritme de cicles; el canvi és un fenomen constant al qual mai no ens acabem d'acostumar. Un viu com si sempre hagués de ser pare d'un nen petit, com si el nucli familiar que li defineix la identitat i que esdevé la força magnètica que li governa la vida hagués de ser sempre igual, etern i impertorbable. Però la vida té les seves lleis i perquè neixi una planta ha de morir una llavor, perquè arribi un dia nou ha d'arribar abans una nit fosca. La nit ens entristeix perquè representa l'adéu al sol del dia, però ens regala estels, lluors màgiques, celístia, entrellums suggeridors, flaires nous de bosc mediterrani, ombres majestuoses de muntanyes que a la nit i són i que amb la lluna dibuixen textures indescriptibles en una Terra que gira en silenci. Rere aquesta nit, que també s'acaba, arriba un nou dia, que neix infant com el que ahir vam plorar perquè s'acabava. Hem d'estimar el final dels cicles, perquè només poden ser brillants i eterns si acceptem que s'acaben. L'eternitat dels instants només existeix si acceptem que són fugaços, però que en vindran de nous, diferents, però no pas pitjors. El nen petit es fa gran, i d'aquí a poc serà un adolescent, lliure i cada vegada més autònom; construirà la seva identitat i ho haurem de respectar i d'estimar per amor a la llibertat de les persones. Nosaltres serem pares amb fills grans que marxaran, però que clavaran les seves arrels creixen de cara el cel, i donaran fruit abundós, però serà el seu fruit.

El Cap de Creus em retorna la consciència del canvi constant; ahir, un roquissar solitari a on no hi arribava l'electricitat, ni els vehicles motoritzats, ni els vagons de turistes despistats que avui hi vénen a espetegar com si el paratge fos una estació més del seu creuer de luxe, de la seva orgia consumista que els mou a viatjar molt i molt de pressa per dir que han trepitjat un espai, quedant-se sovint, però, només a la pell dels llocs, i sense comprendre el profund i etern lligam que ens uneix a tots a uns colors, a una terra, a una mar, a uns elements que ens han fet i dels quals en som fills massa sovint maltractadors. El Cap de Creus, però, un xic sorprès, els mira amb el seu rostre de sempre, sorprenent-se de tantes falses necessitats, de tantes càrregues feixugues dins la bossa i a la ment. No cal res. Cal res. Cals tu. Tu i prou. No cal un horari. No cal res material. No cal cap artefacte que substitueixi els sons de la natura per uns sons que algú des d'un estudi etziba afegint-hi una bona dosi de publicitat directa i indirecta que ens fa creure que el fet d'arribar al Cap de Creus sense les bermudes que du el Justin Bieber és ser un “friki”. No cal res. Cals tu. Cal el teu petó al paisatge, a l'aigua, al vent. Cal la teva gosadia salvatge, la que dus a dins i et fa lliurar-te a una realitat que desitges (sense saber-ho) perquè t'ha fet; la natura és la teva mare estimada de la qual una sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit, entaforant-te en una presó de formigó i ambicions encadenants. Busca la teva mare i abraça-t'hi.  

Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.

 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.

Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.

Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.

Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.

Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...

Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...

Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.

Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.

Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.