Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, June 27, 2015

Bèsties com qualsevol altra bèstia



Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 
L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 
N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

Friday, June 26, 2015

Qui t'ha dit que ets un vedell?



S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.
.
.
.
   

Tuesday, June 23, 2015

Buscarem les herbes que ens atorguen la vida, i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.


La nit més curta, i el dia més llarg. Buscarem les herbes que ens atorguen la vida i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.
Tornarem a la llar d'on ens han tret; no la visitarem, perquè és casa nostra i en formem part.
Ens preguntarem com hem pogut estar tant de temps lluny de casa, i estimarem els colors, les flaires i els tactes. I veurem que no cal res, ni prestigi, ni opinions alienes, ni bagatges abstractes de Sàpiens possessius. A tot estirar, un bosc, un camp, un hort, un jardí, el sol, el mar i els quatre que som i que ens agrada cantar i ser lliures
Ni ahir, ni demà, Sant Joan...


Sunday, June 21, 2015

Caminar per Vallparadís



Sigueu valents per viure sense por
allà on el sol desferma guspirs d'astre
i a on el verd és tan viu que fa il·lusió
caminar cap enlloc i aprendre a viure.
Que la vostra veu no sigui al cau
de la derrota i la resignació.
Sigueu valents per alçar la cançó
que molts no acceptaran que sigui lliure.

Avanceu pels carrers un matí encès
d'un diumenge qualsevol quan el món dorm;
assaboriu l'escalfor de la llum
i el fresc alè que baixa de la Mola,
la humitat a les fulles dels rosers
en un Vallparadís de solitud,
i al roig dels ponts tingueu ben present quants
van estimar en aquests mateixos àmbits.
I adoneu-vos que tot és un instant
i que a l'instant, hi és tot si ho sabeu veure.
Sigueu valents per deturar la marxa
frenètica del vostre rol daurat,
convertiu les paraules en poemes,
i allò que ara estimeu, en llibertat.

Que la vostra veu no sigui presa
a la gàbia de la civilitat;
digueu allò que el cor us escridassa
a on és tan viu el verd i dolç el mar.

I quan el món es llevi i tot s'esveri
que no s'apagui el foc que heu fet brillar
i si passa, un diumenge, abans de l'alba,
teniu Vallparadís per caminar.
.
.
.

Friday, June 19, 2015

Crec en la màgia; toca-la una altra vegada, Sam.



 Thanks Seiji Yamashita for singing and posted (with the code of embed) this song in youtube
.
.
.

No sé, però, malgrat tot, crec en la màgia. No en la màgia dels fetillers i els murris, ni en la màgia dels bruixots o els esotèrics... Crec en la màgia del Gene Kelly sota d'un pont de París ballant amb la Leslie Caron; crec que, tot i els diners que va guanyar ballant a París, no ballava per diners, sinó per amor a la dansa, als colors de la nit, als estels damunt del Sena, als ritmes i les melodies de Gershwin. Crec que, tot i que en aquest món hi hagi un grapat d'arrogants que s'enutgen amb els qui no pensen com ells, i que es posen nerviosos quan troben monos d'altres manades, la màgia existeix; i existeix la força misteriosa de la bellesa que emplena l'univers, i em truca al cor cada vegada que veig Venus, Jupiter i la Lluna amb forma d'ungla en aquestes nits delicioses dels primers contraforts de l'estiu. Crec en un déu misteriós que no té res a veure amb cap religió ni amb cap idea humana, que no hi entén de morals, protocols, costums, normes... Un ésser misteriós que no hi cap dins dels pensaments i encara menys dins de les paraules. El coreògraf de la màgia que veig arreu. Tot i que veig monos arreu, veig amb més força la màgia, la bellesa, el misteri, la força del cosmos... Les realitats evidents no necessiten l'estranya pulsió de la creença; no podem creure en allò que se'ns fa evident, perquè en tenim experiència, i ja no és matèria de fe, forma part de nosaltres, de la nostra percepció i de la nostra consciència. La supraconsciència artificiosa i falsa, conseqüència dels crits silenciosos o sorollosos de les xarxes socials i la misèria dels cors Homo sapiens, és una falsa divinitat que s'alimenta de l'arrogància i del narcisisme. Només existeixen les consciències individuals, una a una, i totes tenen dret a opinar, sense que la seva veu hagi de ser delicte per ser la seva veu, i sense que la seva veu hagi de ser forçada a callar pel fet de ser diferent. Existeix la màgia d'Irving Berlin i "Heaven", la màgia de Fred Astaire al gran teatre xinès de Los Àngeles, la màgia de Dooley Wilson i "As time goes by" a la pel·licula Casablanca, amb olor de fusta de piano vell, fum de tabac, el rostre del pianista i la força d'una nostàlgia estranya, una menlangia vers aquelles nits decisives en què comencen els grans amors, els que duren un instant i desapareixen per a sempre sense desaparèixer mai. Si teniu un gran amor impossible, sapigueu que és etern, i que la màgia que ho emplena tot l'alimentarà tota l'eternitat. Bordaran els sectaris i menyprearan els diferents, somiaran el califat islàmic de la terra sencera, o la Terra convertida en el gran temple de Jehova, o la Terra uniformada amb la indumentària o no indumentària que els dogmes diguin... però a la Terra sempre imperarà la màgia del cosmos que és i serà diversa i lliure, i alegre, i amorosa, i triomfant. Toca-la una altra vegada, Sam.
.
.

Tuesday, June 16, 2015

I Festival de Cinema de Curtmetratges del Crèdit de Síntesi de Segon d'ESO.



Organitzar, en un crèdit de síntesi de segon d'ESO, un festival de cinema de curtmetratges, proposant una temàtica determinada, i descobrir que el cinema és una eina educativa de primer ordre. Descobrir l'anhel de desenvolupament de la creativitat que la immensa majoria de les persones adolescents duen a dins, i com aquest anhel empeny a superar les dificultats tècniques, les exigències de temps, els dubtes inicials. Confirmar que la necessitat de crear esperona els més joves vers la necessitat de cooperar amb el grup, de col·laborar, de perdre la vergonya, d'atrevir-se a ballar, a disfressar-se, a interpretar, a elaborar un guió, a somniar una trama i un desenvolupament. Assaborir la il·lusió dels joves que han fet la pel·lícula en veure-la exhibida en una sala d'actes plena de gent i escoltar els aplaudiments. Copsar una emoció intensa, mal dissimulada, en els nens i nenes que pugen a recollir el premi al millor actor, o a la millor actriu, o al millor director, o  la millor pel·lícula, o a la millor fotografia, després d'una gala plena de referències al cinema i al valor de la creativitat com a gaudi i a la necessitat de construir un món més just. Estimar l'art independentment dels diners o dels triomfs materials que ens pugui atorgar. Escoltar, d'alguns adolescents participants quan es pensen que no els sento, que fer una pel·lícula és del millor que han fet mai i que ho han de repetir. Demostrar que les estratègies educatives tradicionals del sistema no són les úniques possibles, i que hi ha altres camins a través dels quals algunes persones, que pels mitjans tradicionals no saben caminar amb tanta motivació, troben el seu espai, la seva energia i la seva potencialitat. Verificar que un adolescent pot fer un curtmetratge molt millor que un adult. Sentir-se tan satisfet com a educador i organitzador que qualsevol esforç, qualsevol esgotament, qualsevol dubte, paga la pena de ser patit quan els resultats són tan de debò. 

Sunday, June 14, 2015

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.


Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.
Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.
El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.
Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.
Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.