Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, June 27, 2016

El verd de l'herba de casa.


Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.
Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 
Potser, un altre dia, la poso sencera...
.
.
.

Sunday, June 26, 2016

Apartar-nos per a no destorbar el pas de l'amor


Podem provar, i hem de provar, de mostrar la racionalitat d'una idea que mou algú a decidir-se a obrar tenint en compte el benestar dels altres apel·lant al propi interès, és a dir que podem intentar de convèncer-lo amb l'argument que afirma que si treballem pel benestar dels altres, estem aconseguint el nostre propi benestar, però... ha de ser aquest l'objectiu suprem de l'educació, de la seducció existencial, de la intensitat de la vida? 

Al meu parer, només canvia alguna realitat essencial quan canvia la raó per la qual decidim una cosa o una altra... quan ja no és "per mi o pel meu benestar" que em decideixo a tractar bé algú, sinó que ho faig "per ell, o per ella" i quan això em basta. 
El sistema educatiu s'obsessiona massa en transmetre el raonament utilitarista que mou a ser cívic per amor a un mateix i prou, quan en realitat l'autèntica transformació educativa rau a descobrir que el benestar de l'altre és necessari i fascinant, i d'una manera clara i real és també part de nosaltres mateixos.

Quan canvia l'imant que mou els nostres actes, és quan canviem de debò.
Quan la decisió se'ns posa al servei d'una causa que va més enllà del propi interès, és quan hem progressat com a humans.

Però aquest canvi no neix rere el raonament; la lògica no hi arriba del tot. La insuficiència del racionalisme a l'hora d'encendre l'empatia o l'amor ens mena a mirar cap a la natura (creadora de l'empatia a les ments humanes) per a suplicar-li allò que el seu petit fill sàpiens amb tota la seva maquinària cartesiana no pot assolir tot sol.

Cal descobrir en els ulls de l'altre, els ulls del fill que estimem; i en la seva por, la por del nostre fill o filla, la seva vulnerabilitat potser injusta, la seva necessitat de ser estimat.
Cal descobrir a cada posta, a cada silenci, a cada empenta suau del vent, a cada onada, a cada color... tot allò que no es pot convertir en paraules.
Cal asseure's en silenci i no fer res; escoltar la guarnició de l'instant, el que ens arriba amb les llums i els sons... Cal adonar-se, no pas comprendre, que tot l'humà que ens envolta, bo o dolent, és a dins nostre.
Cal deixar de perseguir el paradís esquer amb què la vida ens fa córrer i atrafegar-nos, i aturar-nos i asseure'ns al paradís que ja habitem i que no veiem: el balcó amb els testos, la rambla del nostre poble, els veïns, els coneguts, les boires, el so del quotidià...
Cal permetre que la natura ens canviï, buidar-nos de nosaltres i de la cullerada que sempre volem "fotre" en tot, i deixar-nos bressolar pel vent i el mar.

Ningú, ni amb el seu ego enervat ni amb res més, no pot fer florir una estepa, ni aconseguir que surti el Sol, ni eternitzar la vida... Ningú no pot fer que suceeixi el que succeeix espontàniament.

El llom gemat del bosc i la seva textura de catifa de pregària pot arribar allà a on no pot fer-ho ni la lògica ni el seny. L'amor ve sol i no es pot forçar ni dirigir, només ens hem d'apartar per no destorbar el seu pas; i, a tot estirar, i sense afegir gaire més, apuntar amb el dit la bellesa i retirar-nos.
.
.

Sunday, June 19, 2016

"A casa", Curtmetratge presentat al II Concurs de curts de "El Rotllo d'en Roig", a l'any 2016.


Ahir vam tornar a participar al Concurs de Curtmetratges de Vilanova "El Rotllo d'en Roig". Òbviament, la nostra participació no buscava pas la victòria material en aquest concurs, ja que el nivell dels participants és molt elevat. El que preteníem, i hem aconseguit, és crear un curt que seguint les condicions imposades per la organització, ens deixés satisfets i ens permetés gaudir creant. L'objectiu  ha estat aconseguit amb escreix, i hem augmentat la qualitat del nostre curt respecte al de l'any passat en el mateix concurs. També hem reflexionat sobre la realitat i el drama dels refugiats, i ens hem decidit a continuar el camí de la creació audiovisual com a afició familiar, instrument educatiu, i eina de gaudi i de desenvolupament de la creativitat.

Feia dies que no escrivia res en cap dels meus dos blogs a causa de l'excés de feina, i dels avatars i girs argumentals de la vida, que m'han atacat aquest curs com mai al llarg dels últims dotze anys. De sort que he sobreviscut, i que estic sobrevivint. La meva fe en la infinita dignitat de cada persona humana, en un futur feliç per a tothom, i en la presència d'una realitat indescriptible i fascinant no atrapada per cap credo ni doctrina, han estat, i són, la meva força. 

La vida continua, amb la seva bellesa intacta, i impossible de descriure; i el respecte a cada persona, especialment als infants, a la seva llibertat i als seus drets, esdevenen l'objectiu més important de tots. 

D'ara endavant, podré dormir més de quatre hores cada nit, i tindré una mica més de temps per a continuar escrivint, cantant, i creant; amb la qual cosa confio recuperar el ritme habitual de publicació dels meus blogs, que, de fet, no he pogut evitar que baixés al llarg dels últims mesos.

Espero que us agradi el curt.
.
.
.

Tuesday, May 17, 2016

Krystyna Trzesniewska, la presonera 27129. PPOLE.



La Krystyna Trzesniewska va morir un 18 de maig, com avui, però de 1943.

Va néixer al 1929, a un poblet de Polònia que es deia, i es diu, Majdan Królewski. 
Quan feia pocs dies que havia complert els tretze anys, concretament el 13 de desembre de 1942, va ser enviada amb el seu pare a Auschwitz. 
Allà, després de tallar-li els cabells, insultar-la, humiliar-la i espantar-la de diverses maneres, li van fer posar el pijama de ratlles amb el número 27129 i el símbol PPOLE, que era el codi dels presoners polítics polonesos, encara que en el seu cas, probablement aquest codi no es correspongués amb la realitat. 
Sigui com sigui, no va arribar a sortir mai més d'Auschwitz, i la seva vida es va apagar el 18 de maig de 1943, cinc mesos després d'haver-hi entrat. 
Per què va ser enviada a Auschwitz? Sembla que a causa de l'anomenat Generalplan Ost. 
El Generalplan Ost, projectat pels nazis, cercava crear àmplies zones de residència a Europa (especialment a l'Europa de l'Est) per als alemanys de raça pura ària, expulsant prèviament els habitants naturals de la zona. La idea era que acabada la guerra, l'anomenada "raça ària" trobés el seu espai vital als territoris europeus espoliats. 

Seguint aquest pla, des de novembre de 1942, i fins a juny de 1943, els nazis van expulsar els habitants de tres-centes poblacions poloneses de la zona de Zamość. Entre aquests habitants, s'hi trobaven la Krystyna i el seu pare, que vivien en un poble anomenat Majdan Królewski, a uns 110 quilòmetres de Zamość. En aquest buidatge d'éssers humans, de la zona de Zamość, més de cent mil persones van ser desarrelades de les seves cases i pobles, i deportades als camps de Majdanek i d'Auschwitz. 
La majoria d'aquestes cent-mil persones no pertanyien a la cultura jueva, però l'obsessió per la puresa de la raça ària movia els nazis al menyspreu i a l'extermini no només dels jueus sinó de les persones de qualsevol cultura diferent a la germànica, així com als dissidents ideològics, minories sexuals i ètniques, persones amb malalties o disminucions... 
L'operació de buidatge de Zamość va ser dirigida per Odilo Globocnik, el qual anys més tard, al final de la guerra, concretament el 31 de maig de 1945, seria capturat a Àustria per les forces britàniques i s'acabaria suïcidant amb cianur. 

Es desconeix amb precisió en quines circumstàncies va morir la Krystyna, però les causes de la mort acostumaven a ser la fam i les malalties; especialment el tifus, malaltia esperonada per la mala alimentació, la manca d'higiene, els polls, el fred, i la feblesa progressiva del cos. També es morien executats a les cambres de gas, amb la posterior incineració dels cossos; això passava quan el presoner era massa feble per a servir com a esclau de treball. En els casos dels infants, de vegades, hi havia execucions directes amb injeccions de verí.

Vivim uns temps estranys en els quals els poders que ens governen encara no han condemnat el feixisme que va patir el seu propi país, i en permeten l'apologia, així com els homenatges als militars espanyols de la "División Azul", que van lluitar a la guerra a favor de l'expansió del nazisme i de la perpetuació de milions de crims com el que va acabar amb els somnis de la Krystyna Trzesniewska. 
Fa dos dies, el rostre de Himmler es projectava als edificis oficials d'un poble d'Espanya governat pel PP en honor a algunes de les seves gestes.
Avui penjo el rostre de la Krystyna, que és una entre els milions d'éssers humans, esborrats i anònims, que van deixar d'existir per culpa d'uns criminals. 
Crec, ben endins, que  continua vivint d'una manera que no som capaços de comprendre, que res no passa del tot, que la vida només canvia de forma, i que la lluita a favor de la llibertat de les persones, per la pau i per la vida, no s'ha d'aturar mai. 
Desitjo que els nostres temps tinguin la capacitat de veure els esclafats d'avui, i que tinguin també la generositat de prioritzar la vida de les persones per damunt de qualsevol llei o estratègia econòmica. Que caiguin els murs que ignoren i menyspreen els éssers humans, i que el nivell econòmic mai no sigui més important que les vides humanes. 
Que no torni a passar el mateix. Que ningú no es torni a equivocar tant.

                                                                                             Majdan Królewski 


The green of your land is alive 
as your name is alive in my heart. 
Because your life was so sacred that suddenly 
I worship it right now. 

Every human being is a God who ignores his own divinity. 
The true God turns into every mistreated human being. 
Whenever my life gets me so down, 
and my way is destroyed by causes 
that I can't control; 
I'll think of you, and your dignity, and your hope. 
I'll feel you near, 
I'll declare that you are worth and adorable. 
And I'll strongly advance towards the country of the freedom. 
And I'll pay tribute to your life with my courage and my struggle. 

The forgotten children of the death and injustice will remain in our minds for ever as stars; 
milions of persons like you, young and bright. 
Live your life through mine; I'll share it with you. 
And we will fight for freedom and happiness. 
Fascism will be defeated for ever.
.
.

Tuesday, May 10, 2016

Em salven els mots, els violins i les presències invisibles.



 Em salven els mots com una fusta que sura enmig d'un oceà embravit a on jo intento de sobreviure. Em salven els claorbscurs de la bellesa, la llum en la foscor, el desinterès en l'actuar enmig d'un desert abrusador d'egoismes i interessos personals. Em salva el somriure de qui no necessita oferir-lo, la sinceritat de qui encara creu en la bondat de les persones i en la bellesa del fet d'existir. Em salven de mi, i de la meva pròpia misèria, els mots que em surten immerescudament, i que neixen de no sé qui i no sé per què. Em salva el gust dolç de no témer la meva mort més que per les molèsties que causaria als qui deixo, i la sort de sentir-la com un viatge vers un món desconegut a on molts d'altres han anat abans; i conservo íntimament el desig de conèixer-los algun dia.
Dins meu, com dins de tothom, es lliura una guerra, i les meves armes són els mots i les cançons, i els poemes, i la mar, i el sol, i la nuesa. Són els ritmes encoratjadors de les cançons i les melodies sagnants del violí que traça sanefes agredolces damunt d'una Europa vençuda pel feixisme a ple segle XXI. Això és el que de debò em salva. I la melodia del violí, que proclama una esperança que els "kappos" de les finances no podran mai ofegar. Em salva la fe en les cançons, molt per damunt de la perfecció o de la fidelitat als cànons consumistes dels temps d'ara. Em salven les obres del calaix, i les obres dels qui estimo, la llum acarabassada del captard, entrant per la finestra d'unes golfes, o enrogint les agulles dels pins als contraforts del Montcau. Em salven les presències invisibles que endolceixen la vida com si visqués perpètuament en un teatre a on s'evoquen veritats essencials. Em salva que ho facin, i que ho continuïn fent, tot i les meves misèries. Em salva la seva fe en mi, malgrat la realitat aclaparadora, i la seva veu absoluta proclamant la mateixa fe en cada persona, independentment de com cada persona sigui; que si per alguna cosa s'ha inventat l'eternitat és per a no tenir pressa. Les presències invisibles, i la seva paradoxal brillantor, proclamen l'absolut triomf de la vida i d'allò que és humà, i que no té res a veure amb els encens i les falsedats religioses, sinó amb la bondat i la tendresa del cor de les persones, que un dia podran adonar-se que quan eren infants tenien raó, i que existeix la bondat dels cors, i que existir és una experiència bellíssima. Arribem al final de la vida havent après allò que ja sabíem quan vam arribar, i que un dia ens van fer oblidar: que tot és bo i que tot val la pena.    
.
.
.