Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, March 29, 2018

Gràcies Escòcia!



Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat. 
El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.
Gràcies!

Wednesday, March 7, 2018

Tornaré al lloc a on vaig néixer, o les persones no som insectes.


Les formigues tenen formigues esclaves. Les abelles tenen reina, i obreres, i mainaderes, i exploradores. La violència entre els insectes és freda i cruel com les paradoxes de la mateixa natura. Però les persones no som això; ens revoltem interiorment davant l'evidència d'aquesta violència; sobretot quan l'observem reproduïda a les societats humanes; a les lleis, al sistema judicial, als càstigs, a les tortures, a les desigualtats injustes i fonamentades en privilegis mancats de fonament ètic. Obrers, reis, esclaus, mainaderes, persones encadenades a una posició rebuda per atzar. I sense anar tan a l'extrem, observem aquesta violència dissimulada, amarada a les estructures de la societat, de les institucions. Insectes que somnien ser humans; o humans que enyoren el mecanicisme cruel de les bèsties invertebrades. Els humans sotmesos inconscientment al sistema adoren els engranatges de la disciplina, dels formularis, targetes, visats, permisos, protocols, registres, controls, estadístiques, les normes de les formigues i de les abelles; la violència freda dels engranatges; la màquina metàl·lica que grinyola quan gira sense pensar, sense sentir, funcionant, de funcionar, de funció.

La profunditat de l'ànima humana vola invisible per damunt de la fúria racional de les bèsties. La racionalitat, tota sola, sense carn, sense sentiments, sense pell... és patrimoni de les bèsties evolucionades a la civilització. Sense somriure, no n'hi ha prou amb funcionar. No n'hi ha prou amb la utilitat. Quina és la utilitat de la vida? No en té. És una finalitat. És tot. La vida de les persones ho és tot.

Wednesday, February 28, 2018

Pastors, ovelles i obediències...

From Visitor7 in wikipedia.   CC-BY-SA-3.0. 

Els defensors de la disciplina blinden el món tal com és, i entren en l'engranatge que fa funcionar la injustícia. La majoria de la població està convençuda que l'espantaocells de la disciplina canvia comportaments. El que ningú diu, i molt poca gent sap, és que el que de debò canvia els comportaments és l'amor; i els canvia no pas a causa de la por, sinó perquè canvia les persones.

Reprodueixo un testimoni real:

-Vaig fer mal a consciència, i m'esperava un càstig i un retret. En comptes d'això, qui m'havia de castigar em va mirar amb afecte i em va dir que jo podia ser millor, que jo no era d'aquella manera, que jo valia molt. Després em va abraçar i es va acomiadar sense castigar-me. Vaig restar tan agraït, i tan commogut, que mai més no vaig tornar a fer aquell mal.

L'amor és l'únic que educa, l'únic que transforma, l'únic que reinserta, l'únic que es pot anomenar justícia. Vivim una mena de sistema a on la justícia del sistema jurídic, amb les seves normes i càstigs, es considera un absolut al qual no podem renunciar. El mateix passa amb el deute; el deute sempre l'ha de pagar algú, diuen els gurús de l'economia d'avui. Els absoluts de la tirania que vivim són el sistema judicial i el deute; que a uns els fa rics, i a altres els esclavitza. Però l'amor no es contempla. 

A alguns, en sentir amor, els ve al cap la carrincloneria de color de rosa del sentimentalisme, de l'eros, o de l'aparellament. L'amor com a relació purament humana entre dos éssers que no comparteixen interessos ni els busquen, que no volen res més que el bé de l'altre sense especulació, avui dia i en el sistema organitzatiu humà, no s'entén, ni s'hi creu, ni es pren seriosament; es considera una fàbula pseudoreligiosa a mig camí entre els contes infantils i allò que els papanates de l'integrisme educatiu anomenen bonisme ingenu. Són els nous instruments retòrics dels addictes a la disciplina i a la llei. 

L'amor avui és íntim o invisible. És fals, o se l'embruta. Sovint es converteix en un reclam consumista que fa referència a una realitat que, sense ser-li contrària, resulta completament diferent. 

Les ovelles, que no discuteixen la veu del seu pastor, continuen adorant la disciplina que elles mateixes reben, creient del tot que aquesta disciplina les protegeix. El que ni tan sols albiren és que la veu del pastor, l'autoritat, la disciplina... impedeix la transformació d'un món que es mou esperonat per la por als càstigs, o per la necessitat d'aconseguir diners per a tenir més, o pel concepte absolut i prioritari de la propietat privada, del deute com a tot que ho regula tot, de la submissió al que és considerat "normal" sense caure que "normal" ve de "norma"; i que les normes són convencions arbitràries que no defineixen realitats objectives. 

L'espècie humana és esclava dels seus propis absoluts, i renuncia ella mateixa, per ceguesa, als seus tresors perduts, el més gran dels quals és l'amor, que pot substituir eficientment la disciplina com a eina de modificació del pensament i de la conducta. Només els pensament poden convèncer els pensaments. Només l'amor pot flexibilitzar els pensaments més enquistats. Si volem una societat més humana hem de començar per renunciar a  estratègies inhumanes.

Sunday, February 25, 2018

Quan tornis, hi haurà pau...


Qui exerceix la violència és una bèstia, encara que es vesteixi amb tern i corbata, i encara que prediqui democràcia. La democràcia no consisteix només en votar cada quatre anys; les lleis que la conformen han de respectar els drets naturals de les persones i dels pobles; si no ho fan, ens trobem en un sistema polític que du una disfressa per amagar el seu autèntic caràcter inhumà.

És violència empresonar persones pacífiques, incapaces d'aturar les bales dels vigilants amb les seves mans, o de tumbar un exèrcit, o de travessar les parets d'un penal. Empresonar persones que prediquen la pau, sigui quina sigui la raó de l'empresonament, delata la naturalesa del carceller, la crueltat pèrfida del sistema que permet aquesta atrocitat, i la hipocresia dels governants, que fan veure que serveixen el poble, quan el que de debò fan és dominar-lo, pasturar-lo, manipular-lo, reprimir-lo, controlar-lo. 

Malalts de privilegis, s'escuden en llinatges de segles enrere per a enquistar desigualtats; com si tals desigualtats fossin justes o naturals; com si el fet de néixer en una família o una altra atorgués més o menys drets naturals, més o menys privilegis. En realitat, són personatges adoctrinats des de la naixença; els han fet creure que són més que els altres, que estan per damunt de la llei; que són irresponsables jurídics; i no poden, ni que vulguessin, entendre l'autèntic sentit de les expressions: "dret natural de cada persona" "dret natural de cada poble" "igualtat" "llibertat"... El seu garbuix mental els du a defensar els seus interessos animals creient que serveixen el seu poble; ni s'adonen de la seva injustícia.

S'escriurà d'ells, un dia, el mateix que s'ha escrit de tots els dictadors i genocides de la història; i l'honor que ara enlluerna delegats i subsecretaris caurà un dia com una disfressa devorada per l'arna; i, sobretot, la dignitat dels éssers humans maltractats, i dels pobles humiliats, viurà per sempre.

I ignoren el sofriment de les famílies, la llunyania dels fills de les persones pacífiques empresonades; els importa ben poc el dolor. Voten, fins i tot, als ajuntaments, no demanar l'apropament dels presos a les seves llars; s'anomenen socialistes i són desferres vergonyoses del que un dia va ser una opció política normal i democràtica. Fan sentir vergonya fins i tot als que no són socialistes; i la història recordarà el seu patetisme cruel. I ballen molt i molt, però tot és cinisme.
.
.
.
.
.
.
.

Tuesday, February 20, 2018

Villarroel versus Forn


La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...
Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.
Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.
Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.
.
.
.
.
.

Monday, February 19, 2018

Quanta, quanta violència!



Fa fàstic la violència; i la més devastadora de totes és la legal. 

Contra la violència il·legal, és fàcil revoltar-se. Hi ha instruments i mitjans, i una pressió popular absoluta per a condemnar-la i vèncer-la. La violència il·legal es destrueix amb l'educació i la prevenció. La violència que el sistema no suporta no té futur; encara que només pot ser derrotada al marge del sistema; perquè el poder venç, però no convenç. Només els pensaments de pau poden vèncer els pensaments de violència; qualsevol altra victòria aparent és insuficient i no té estabilitat.

La violència legal, però; les presons per a gent no violenta o que només ha realitzat fets polítics; la repressió de les idees, de la llengua, de les paraules; la pena de mort; l'acció policial no controlada per ningú; la tortura; la prevaricació... Aquesta violència legal és el termòmetre de la salut d'un sistema. Quan un estat l'exerceix, els seus ciutadans no són lliures, ni que no arribin a experimentar personalment l'agulló instintiu de la repressió legal. La terra que està sotmesa a la imposició d'unes lleis que ofeguen drets, i a l'agressivitat d'unes normes dissenyades per dèspotes, és una terra esclava, i els seus habitants són presoners. La violència legal revela el caràcter dictatorial de democràcies que no ho són, i adquireix múltiples formes que delaten la pobresa humana dels estadistes i poders que la beneeixen i la sostenen. La violència legal és conseqüència de l'animalitat residual humana, abocada a la venjança i a la imposició, i implica una absoluta falta de confiança en la persona humana, i requereix, com a complice necessària, una hipocresia refinada que juga amb la mentida al poble. 

Saturday, February 17, 2018

Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.



Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.
Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 
Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  
.
.
.
.