Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, July 22, 2018

L'Ocell és l'ocell



Txoria Txori vol dir, l'ocell és l'ocell, i és un poema basc escrit per Joxean Artze al 1957. Mikel Laboa en va fer una melodia al 1968, i va publicar la cançó a l'album de 1974 Bat-Hiru.


L'ocell és l'ocell Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell...
.
.
.

Monday, July 16, 2018

Res mai no és igual si vosaltres no hi sou



I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.

Thursday, July 5, 2018

Penso en l'amor com una realitat poderosa.



Una de les realitats més torbadores de la vida és descobrir persones que per damunt de l'amor als éssers humans, hi situen les idees. I encara em descomposa més l'evidència del fet que no s'adonen d'aquest error, i que fins i tot el projecten en els altres. Absorbeixen com esponges els tòpics mancats de lògica, creats pels propagandistes del seu bàndol. Els "seus" esdevenen la font de la veritat, la qual posen per damunt de l'amor. Se'n riuen de l'empatia vers les persones que pateixen quan aquestes persones que pateixen no són dels "seus", quan aquestes persones que pateixen han posat en qüestió les idees dels "seus", l'status, l'ordre, l'estat... imposat pels "seus". 

L'amor, aquí, per ells, no val; i l'odi, al qual ells anomenen justícia, es redimeix als seus ulls plenament quan esclafa els qui alteren l'ordre, les idees, els dogmes, la societat proclamada i imposada dels "seus" i pels "seus".

"I think of love as something strong" deia Martin Luther King. "Jo penso en l'amor com una realitat poderosa". És aquest amor el que està violentat i menyspreat quan no som capaços de plorar pel dolor d'aquells que el nostre cap considera enemics. 
Quan esclafem, ni que ens considerem carregats de raó, som inhumans. 
Cap idea, cap gest, cap posicionament, cap paraula, cap declaració, cap opinió... justifica que ens alegrem de la tristor dels fills dels nostres oponents, que anomenem "basura" el seu rostre, que desitgem el seu empresonament, que ens enriguem dels qui ploren pel dolor de les seves famílies, que ens neguem a aplaudir els seus familiars amarats d'angoixa, que ens enutgem quan el sistema judicial els atorga les engrunes d'un apropament a les presons de la seva terra, que no té res de semblant a la llibertat, i que al capdavall és un dret de qualsevol empresonat, hagi estat empresonat legítimament o no. 
Aquest comportament d'odi a l'empresonat, al disident polític, a l'enemic de la tribu... és profundament vergonyós en qualsevol persona. Jo no voldria mai comportar-me així si un dia a qui empresonessin fos a qui no pensa com jo. Si algun dia les tornes fossin les contràries, i estiguessin a la presó els dretans espanyolistes, els monàrquics, els classistes... per res del món voldria mensyprear-los, ni desitjar el dolor de les seves famílies, ni insultar la imatge del seu rostre penjada a les parets de Barcelona, ni negar-me a aplaudir els seus familiars enfonsats, ni deixar de lluitar per la seva llibertat per molt diferentes que siguin les seves idees i els seus projectes polítics. Desitjar la unitat d'Espanya, o anhelar la independència de Catalunya, no ens fa millors ni pitjors persones. Ni ser monàrquics o republicans. Ningú mereix la presó per declarar una independència. Ningú no mereix la presó per proclama la indisolubilitat d'Espanya. Les diferències ideològiques no ens fan persones diferents. L'error d'un unionista no fa que tots els unionistes siguin miserables. L'error d'un independentista, no ens fa a tots dolents. La gent que humilia els oponents, que desitja la presó pels consellers, pacífics; pels Jordis, pafícics; pels qui fan cançons, per irreverents que siguin... La persona que s'enriu de les mostres de suport als familiars dels presos, als fills que no veuen els seus pares més de 90 minuts al més i rere uns vidres... si us plau... quina mena de valors poden ensenyar als seus alumnes i als seus fills?

Penso en l'amor com una realitat poderosa; més poderosa que la ignorància i que la irreflexió. Pensó en l'amor com una força capaç de desfer el gel de tots els cors. Penso en l'amor com allò que fa que siguem iguals, ni que les nostres idees, i vides i estils i creences siguin profundament diferents. 
Em descol·loca la falta de caritat d'aquell que en nom d'unes idees és capaç de restar gèlid davant el dolor d'una vida humana. Entenc que estigui en profund desacord amb els empresonats, hi té dret; fins i tot pot estar enfadat, pot considerar que la seva actuació va ser profundament inadequada... però... en el moment en què dóna suport a la violència de la presó... deixa de ser humà i es converteix en el defensor del seu territori animal, del territori de les seves idees, o del territori geogràfic de la tribu, o del territori metafòric de les tradicions i els dogmes socials. 
La crisi dels neofatxes no és una crisi d'idees sinó d'amor; la majoria no ho veuen, i no se'ls pot explicar, perquè a una persona se l'estima o no; però no pots convèncer ningú d'estimar-la. 

Em ve a la ment el senyor Albiol, un dia, sorprès que la presentadora li parlés del drama de tenir companys diputats a la presó; i l'Albiol fins i tot va arribar a dir que als espectadors no els interessava si els polítics anaven a la presó o no, que això no era una qüestió que preocupés ningú. Aquesta resposta ingènua i sincera de l'Albiol manifestava la llavor de l'error, la clau de la confusió profunda, el fet de pensar que la població està tan mancada d'empatia com els polítics que s'han obert pas a cops de colze i a força de competicions. El fet és que a les persones humanes ens dol. Ens dol que hi hagi persones condemnades, abans de judici, a 30 anys de presó. Em doldria també si aquestes persones empresonades fossin d'idees contràries a les meves. Em dol fins i tot l'empresonament de molts d'altres, amb delictes diversos i comuns, que s'ho mereixen de debò, i el dolor dels seus familiars. Com no m'ha de doldre doncs el dolor dels qui no s'ho mereixen?
La indiferència vers el sofriment dels altres, el menyspreu a l'empatia, el goteig constant de missatges propagandístics mancats de fonament que esperonen l'odi i la divisió... em causa una profunda torbació i una decepció sens límits vers aquestes persones.
.
.
.

Tuesday, July 3, 2018

Artesans de la foscor social.



Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben. 
Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?  
Existeixen, de debò, no me'ls invento.
.
.
.

Wednesday, June 20, 2018

Mentides



És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.

És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat. 
És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.   
És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc. 
És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.
És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.
És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.
És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.
És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.
És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap. 
És mentida que la resignació sigui una virtut.
És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia. 
És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers. 
Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.

.
.
.

Monday, June 18, 2018

La sobrevaloració del càstig. Micos i humans.

Imatge de Thomas Lersch a la Wikipèdia

Pobre Sapiens! Pobre mono! Castiga i castiga amb la il·lusió de convèncer aquell a qui pretén educar, fer-lo canviar una mala actitud, fer-lo rectificar... com si el dolor produït amb el càstig pogúes convèncer. Acabo de llegir un capítol de Harry Potter a on un mestre, aparentment savi i assenyat, castiga Harry fent-lo patir molt, amb el convenciment que acabarà entenent la lliçó. Quina mena de comprensió és aquella que arriba a causa del dolor del càstig? El mono Sapiens (s'ha de posar en majúscula, perquè si no, s'ofèn) sent plaer quan castiga aquell que creu que ha fet alguna cosa malament. De vegades no ho diu, que se n'alegra, però el mono té la necessitat de fer mal a aquell que ha fet mal; és molt comú, i té arrels evolutives; ja que aquest instint violent de fustigar qui fa mal ha permès al llarg de mil·lennis redreçar conductes contràries a la tribu... però... d'aquí a convèncer, hi ha un tros... 
Clar... el mono Sapiens, un cop culte, adult, gran, savi (suposadament) d'alguna manera ha de justificar l'execució d'aquest instint... i desenvolupa la ficció de l'alliçonament, de la capacitat de convicció que produeix la sanció, la penitència, el càstig... Però només els pensament poden convèncer els pensaments. 
Si alguna vegada us urgeix canviar una conducta molt perillosa, segurament castigant ho aconseguireu. Però no us enganyeu a vosaltres mateixos pensant que eduqueu. No arribareu a convèncer de gaire, a tot estirar podreu provocar por o terror en qui és castigat... i evitareu la conducta que la vostra convicció, o l'hàbit social enquistat, considera inadequada. Però no haureu convençut. Fareu més si estimeu. L'amor motiva qui és educat i desperta la seva curiositat. Però estimar no és fer petons ni afalagar ningú. Estimar és "ser-hi". Va més enllà del ritual del mono Sapiens, amb les seves baves i els seus prejudicis, i amb la seva distorsionada visió de la persona humana. Estimar és una finalitat que no s'ha de materialitzar necessàriament en cap carrincloneria. Estimar té color de sang, de suor, de presència, de silenci, de paraula... segons el cas. Paraula més que discurs. Mitjons als peus quan fa fred, més que saliva. Deixar marxar, deixar ser, més que controlar o posseïr. Oblidar-se d'un ego tan enganxós com la mel dolça, tan sobrevalorada com el mateix càstig. Estimar és estimar quan fer-ho abasta la vida i la mort, l'adéu i l'essència. Heu provat de convèncer estimant en comptes de castigant? 
Avui vinc a sopar a casa teva, va dir algú a Zaqueu... i el va transformar.
Avui estaràs amb mi al paradís, va dir algú a un lladregot assassí, i el va transformar.
Avui és un dia gran per tu, has canviat, va dir algú a un corrupte recaptador d'impostos, i el va transformar.
Si voleu, sigueu micos, i castigueu... però és suficient i és necessari i és humà assenyalar el dolor produït per la mala acció, i la llum i la tendresa i la grandesa que produiria l'acció contrària. La resta ho fa l'individu tot sol. Però si ho preferiu sigueu micos. 
.
.

Sunday, June 10, 2018

Tornar a l'essència



Arreu hi ha paraules i frases preparades per a cada ocasió; tòpics, frases sentides, blocs de mots força escoltats que atorguen seguretat a qui els escriu o diu; però les paraules capaces d'ensorrar imperis es combinen de manera única i espontània, i adoren la veritat de l'instant molt més enllà d'expressions suades i sentides. L'escriptura que pot regirar entranyes i despertar ànimes adormides, i fins resuscitar les mortes, està feta de paraules espontànies que gairebé no sonen, ni resulten conegudes, ni estan gastades, ni són previsibles.
Ningú no sap gairebé res. Ningú no estar segur de res. Ningú no es lleva la màscara. Fa vergonya que rere la màscara, perfectament maquillada i preparada per a la societat i per a la microsocietat, la gent pogués descobrir el nostre ego malalt de protagonisme, de por al fracàs o al ridícul, o de ràbia vers els qui tenen més sort. Si fóssim capaços d'anar sense màscara! Si fóssim capaços de treballar per a poder oferir un rostre nu, i que aquest rostre nu fos agradable, que oblidés el jo i la brillantor tan apegalosa i marejant de l'ego; s'hi està tan bé sense el "jo"; poder "fer" sense que la llefiscositat de la identitat es fiqui entremig. Llevar-se la màscara i tenir cura del rostre real, fer-lo bo, i no que sembli bo; fer-lo humil, i no que sembli humil; fer-lo apassionat per la vida i les persones, i no tan sols que ho sembli. La màscara dóna molta calor i s'està més bé sense ella, igual com s'està millor sense roba, sense mots balmats, sense frases llefiscoses i escoltades milers de vegades que omplen un silenci que ens fa por, perquè ens situa frec a frec contra els nostres buïts.