Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, January 26, 2019

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...


Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.

No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.


"No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d'espessa boira,

ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Friday, January 25, 2019

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.


I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.
By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.


Wednesday, January 23, 2019

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.



Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.

Tuesday, January 22, 2019

Els guardians de la porta




El guardians de la porta són universals; protegeixen la puresa del que hi ha darrere la porta. Amb una espasa blanca i lluminosa, fan guàrdia ben ferms i amb rostre angelical; han d’evitar que la perversió del que és imperfecte embruti l’espai immaculat que ells estimen i del qual només ells, i uns quants escollits més, en són dignes. De guardians n’hi ha a tots els àmbits, a totes les disciplines, a totes les terres i cels, a totes les cases i palaus. S’entesten a distingir el bo del dolent, la palla del blat, l’aprenent del mestre. Es fixen en l’etiqueta, no van més enllà, perquè l’etiqueta els ho diu tot. De fet, valoren les etiquetes, la roba, els uniformes, els distintius… són el reflex dels mèrits que garanteixen la puresa. Ho tenen tot apamat, mesurat, legislat… No els importa gaire el de dins del rebost, la fusta i el diseny del rebost els ho explica tot. Els agraden els miralls, el maquillatge, els marcs que envolten els títols, la seguretat de les càtedres, les corresponsalies, les places, les resolucions, els punts, els drets adquirits, i la contundent defensa amb ungles i dents d’allò que un dia van aconseguir i que els permet conservar privilegis sense haver d’arriscar el seu prestigi amb experiments, investigacions, proves, apostes, progrés, inventiva, creativitat, iniciativa, emprenedoria, esforç voluntari no remunerat, altruisme o bogeria passional. La professionalitat els du a esquinçar bogeries i passions, i a defensar, com a vigilants que són, el seu territori conquerit. La il·lusió i la passió van morir fa molts anys quan eren joves, i quan van decidir vigilar el jardí secret de la puresa conquerida per als escollits, i apartar al poble, a la plebs, lluny, a on han d’estar els qui no en saben prou.

Tuesday, January 15, 2019

Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.


La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Wednesday, January 2, 2019

Auld Lang Syne


Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 
Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.
Bon Any!