Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, February 25, 2020

El Herido (Miguel Hernández)


La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

Monday, February 10, 2020

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.




Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.

Tuesday, February 4, 2020

Eduquem




Eduquem amb la força que s’amaga rere les paraules; i amb els mitjons que posem als peus d’algú estimat que dorm. I eduquem amb el respecte als diferents, amb la cura que tenim als mots que diem per com afecten als sentiments dels altres, amb la prudència i la discreció, amb l’hàbit de tractar les persones igual, siguin homes o dones, alts o baixets, i sigui quina sigui la seva orientació sexual o les seves idees. Eduquem quan no retuitem frases que menyspreen persones, que ridiculitzen el seu cos o el seu aspecte. Eduquem quan patim per qui eduquem, quan mai no estem satisfets; quan un sol error que cometem ens fereix, quan cap èxit ens ennuvola, quan no comptem les hores que ens toquen, quan tenim ganes d’entrar a l’aula, quan diem bon dia, quan escollim l’humor en comptes de l’autoritat, quan estem contents de tenir trenta persones al davant, quan prioritzem les persones a les normatives, quan no tenim por, quan no fem por, quan no ens amaguem les llàgrimes ni restem indiferents quan algú plora. Eduquem quan respirem i quan deixem respirar; quan som conscients que no ens limitem només a ensenyar, quan acceptem que la nostra tasca no és la transmissió de coneixements sinó l’extracció d’aquells tresors perduts de la humanitat que s’amaguen dins de cada cor. Eduquem quan aconseguim convèncer del fet que cada persona té un valor infinit, i que mereix un respecte profund i sincer.

Sunday, January 26, 2020

Volver



Lamento profundament la mort de Gardel el 24 de juny de 1935, del seu guitarrista i del seu lletrista Alfredo LePera; però això ens permetrà, als que no tenim pressupost, fer servir la seva cançó “Volver”, que fa poquet ha quedat lliure de drets, com a banda sonora del curt que els nens i nenes de l’extraescolar de cinema estan començant a treballar.

Sens dubte, la força lírica i poètica d’aquesta cançó pot vertebrar l’eix argumental, la idea central de la pel·lícula que ells solets faran, amb el seu talent interpretatiu i musical.

Ho farem en memòria del geni de Carlos Gardel, que d’altra banda va actuar al Teatre Principal de Terrassa al 1926. Això no ho sabíeu, eh?

Thursday, January 23, 2020

Amables amb els qui no tenen autoritat.



L'amabilitat és una expressió natural en una persona quan es dirigeix tant als petits com als grans, als poderosos com als febles, als qui t'ofereixen alguna realitat que anheles com als qui no tenen res per oferir-te. Si ets amable amb l'autoritat i esquerp, brusc o antipàtic amb el subordinat, no ets amable.

Si no ets amable, què pots ensenyar a un alumne?
Si no valores el respecte en el tracte, la tendresa, l'humor respectuós, la frase d'ànim, l'ajut incondicional... què pots oferir a un alumne?
Si etzibes frases hiperbolitzades, absolutes, de desesperança, tals com "mai t'aprovaré!" "no vull saber res de tu!" "Ets un desastre!"... com pretens ensenyar objectivitat i seny?

Hi ha qui s'enfila i malda per enfilar-se encara més a l'escala que puja fins al poder, els diners, el prestigi... Tot el que queda enrere, i per sota, persones incloses, es converteixen en realitats col·laterals en les quals no es fixa si no és per dirigir algun exabrupte que les mantingui més enllà de les línies vermelles que protegeixen la seva projecció de futur. En part, és una sort que se'n vagin cap al futur els qui consideren les persones més petites com recursos de producció, o com graons que menen a realitzacions materials o egocèntriques; al present hi quedem els que fem coses que no serveixen per a res, perquè elles mateixes ja són una finalitat, un punt d'arribada que rau en el present, en l'aquí i en l'ara.

Em declaro habitant del present, ciutadà del present, patriota del present, a on està tot el que existeix. Res que no estigui al present no existeix.


Wednesday, January 22, 2020

Eduquem quan creiem en ells, i els ho fem saber passi el que passi


Quina mania la d'alguns d'inventar-se com són els altres! La de repartir etiquetes fonamentades en el prejudici que es formen a primer cop d'ull, o el que és pitjor, a conveniència de les seves inseguretats.
Com s'atreveixen a postular que un grup no riu, que no sap riure, o que no sap ser feliç? Qui són ells per pontificar allò que hi ha dins del cor humà, que no veuen? Com si l'única expressió de la felicitat fos la riallada sonora. Com si la discreció o la contenció, com a maneres de ser lícites, fossin sinònim d'arrogància o de maldat.
Si rasques en un nen o una nena, hi trobes un cor, i un equipatge de bones intencions; atemorit i espaordit per la necessitat de sobreviure. 
Quantes aparents marginacions no són res més que oblits! Potser explicant-ho n'hi ha prou i no cal arribar a les etiquetes o les comparacions.
Quin mal negoci, les comparacions públiques i manifestes de grups! Vosaltres sou així, aquells d'aquella altra manera, quan en realitat els grups estan formats per persones, que són l'únic subjecte amb consciència pròpia, única i diferent; icebergs que oculten sentiments profunds, alguns dels quals mai no expressaran. 
Jutjar, condemnar i sentenciar, són malapteses dels qui viuen massa acostumats a l'autoritat; ments mongívoles que parlen dels alumnes com si fossin inferiors, babaus, curtets, ridículs, dignes de compassió més que d'admiració... Sovint, els qui jutgen des de dalt cauen en un maternalisme patètic que no educa. Entronitzen el conductisme, la "sabatilla que copeja" a la qual humanitzen amb un sentit de l'humor manipulador, que pretén emblanquir la pedagogia més carca, i tenen de si mateixos un concepte enlairat i pujat de grandesa, com si fossin sants en vida, com si esdevinguessin un amor que es pot menjar a cullerades; però per alguna estranya raó, els petits pateixen sovint amb la seva presència, no se senten ni escoltats, ni valorats, ni entesos.

Quan el docent substitueix el tu a tu, l'escolta pausada, l'austeritat de mots... per una verborrea escrivadebalagueriana, megalomaníaca, que s'esforça a disfressar d'altruisme, amb un excés de personalisme i un prejudici salvatge... aleshores la connexió amb el conjunt d'alumnes es perd, perquè s'abandona el tu a tu, i no s'arriba a la transformació educativa.

Eduquem quan tractem de tu a tu; amb dignitat, exigència, austeritat i afecte, i sobretot amb confiança. Eduquem quan no fem por, quan aconseguim confiança i admiració no buscada. Eduquem quan admirem els qui eduquem, conscients de les potencialitats del seu ésser. Eduquem quan creiem en ells, i quan els ho fem saber passi el que passi. Eduquem quan deixem clar que cap càstig convenç de res; res que canviem en nosaltres amb l'objectiu d'evitar una conseqüència disciplinària canvia de debò. Eduquem quan no prejutgem, quan no atribuïm a cap alumne cap manera de ser negativa per defecte; quan construim i quan fem saber que esperem una gran actitud no pas per la nostra repressió, ni tan sols per la nostra tasca, sinó per l'infinit valor que sabem que té la persona a qui intentem servir. És el valor de la persona, i la consciència que té la persona d'aquest valor infinit seu, el que aconseguirà que els seus pensaments i les seves accions siguin coherents amb aquesta grandesa.

Em declaro profundament admirador dels meus alumnes.


Sunday, January 19, 2020

Quan el que fas ho fas pel que fas.



Quan allò que crees et genera guanys no pas pels diners que et fa ingressar sinó per la felicitat que t'alimenta.
Quan allò en què t'esforces esdevé guanyador no pas perquè hagi guanyat un premi, un concurs, un festival... sinó perquè existeix i perquè tu has contribuït a que existeixi.
Quan aconsegueixes que no siguin els diners, ni els punts, ni el prestigi... allò que dirigeix les teves activitats, els teus projectes.
Quan els perseguidors de càtedres, d'augments de sou, de territoris inviolables, et consideren algú que pateix un desequilibri, perquè et dediques a activitats que no serveixen per a res.
Quan el temps s'atura, i a l'aire que t'envolta, la veus, la toques, la respires, l'estimes... una alegria que no es tradueix en mots i que no s'expressa de tan única.
Quan el riure dels qui treballen amb tu sense cercar notes, qualificacions o mèrits, se t'encomana.
Quan algú perd la vergonya i canta en públic, i sent que allò que du a dins ha esclatat i que ja mai més s'amagarà en cap armari.
Quan entreveus un futur entranyable per a tots aquells que reben la teva acció.
Quan sents que el tros de vida que tens amb tu fa que tota la vida sencera tingui un sentit i una raó de ser.