Construir bellesa o morir.

Davant la imparable limitació humana dels milers de milions de persones amb la seva tendencia biològica a defugir l'esforç de la ciència, o a evitar la petita energia d'arrancada que exigeix el plaer cultural, què pot fer l'individu?
Recordo la meva amargor amb nou o deu anys quan la irreflexió i la impulsivitat dels meus companys de classe feia que el professor deixés d'explicar alguna experiència essencial, enutjat pel soroll que feien els petits sàpiens deixats de la mà de déu. Tinc a la pell encara la meva frustració quan dos o tres energúmens de la meva edat, abandonats culturalment, innocents de la seva malaptesa, jugaven a destruir la meva construcció arquitectònica feta amb palles de plàstic de les que serveixen per absorbir els refrescs. La culpa no era dels cadellets humans, que no donaven més de sí, i que ara recordo amb tendresa i afecte, sinó del mestre que renunciava a la motivació, al repte desafiant de la creativitat, als somnis com a eines educatives, i que pretenia que els seus alumnes, tan abandonats culturalment, tinguessin per ells mateixos un respecte, una curiositat, o una adoració vers els valors profundament humans, que no podien tenir a causa dels ínputs rebuts, o més específicament del ínputs no rebuts. El renec del mestre vers els més conflictius és un renec culpable perquè no és empàtic. Aquell mestre gandul, el nom del qual no he oblidat, que no es complicava la vida, que no se sortia del seu paper passiu i sofrent, que culpabilitzava la feblesa o la ignorància, em va ensenyar molt sobre el que no s'ha de fer si es vol ser bon mestre.
Però tornant al tema... què pot fer l'individu que, o és creador o es mor, o construeix bellesa amb la suor imaginativa de la seva ànima o no vol respirar més, o abraça la llibertat de la nuesa natural tan esclatant digui el que digui la foscor del sistema i de l'estat, o deixa de sobreviure? Què pot fer el pobre humà SOL enmig d'éssers que caminen lligats a les cadenes de la seva repressió educativa o de l'instint de consumir? Què pot fer fins i tot l'humà perseguit, vilipendiat, ridiculitzat... com aquell que hi veia una mica en un país a on tothom estava cec i a on tothom no creia ni en l'existència de la visió que aquell boig que assegurava veure-hi proclamava?
 Plorar? Deprimir-se? Abandonar? Demanar una nova reencarnació? Esperar la mort? Amagar-se? Dissimular com aquell que veu morts i que parla amb déu, però que vol continuar tenint vida social i per això calla? Omplir-se d'odi contra l'ordre natural? 
Què pot fer un llop criat entre ovelles quan les veu obedients al mentider i al manipulador? Què pot fer algú que se sap lliure davant l'existència de l'estat, de l'autoritat oficial, principal causa de tots els mals? Pot, potser, maleïr el dia que va comprendre la realitat, i desitjar haver estat sempre ovella, obedient, cec, ignorant, passiu, consumidor en comptes de creador, creient en comptes de científic, esclau en comptes de llibertí, religiós en comptes d'alliberat?

No respondré. Però no canviaria ni una estona de llibertat, per molts sofriments que generi, ni un minut de la felicitat de percebre tota la bellesa... a canvi d'una vida tranquil·la i perfectament adaptada al socialment establert.

Que ningú no us canviï.

Pobres monos sàpiens!

El gran plaer i la més gran felicitat és poder aconseguir que allò que et fa feliç no et faci feliç només si algú t'ho admira. Els pobres monos sàpiens, imitadors dels seus gurus, visibles i invisibles, pobrets viuen esclaus de les opinions que han adquirit només mirant i observant la vida. I així, atorguen un pes més gran del que sospiten al fet que un ull, una orella, un cor els observi i desitgi allò que ells posseeixen. I a poc a poc viuen per constuir l'aparador que volen que el món es miri. I amb tant d'anhel el munten i el netegen i l'abillen, que al final ja no tenen gaire clar què els agrada perquè els agrada, o què els agrada perquè tothom ho admira.
Ningú no escull ser així, com cap mico de cap zoo, ni de cap selva, no escull ser com és. Com podria una guineu seguir un comportament diferent al que el seu cervell de guineu la mena? Com podria un porc senglar llegir un escrit de Kant i fer-ne una valoració, o dir bon dia, o asseure's en una guingueta a prendre's un refresc? 
Els petits éssers sàpiens són com són; algú, alguna cosa, el pas del temps i la garba de la selecció natural, l'epigenètica, l'educació, el mimetisme genètic... tot plegat, ens fa ser com som, i fa que lliurement escollim els comportaments adients als inputs rebuts. 

Oh! Estàs dient que no som lliures!
Tan lliure com és algú de córrer a 200km/h per una autopista amb un carro de bous.
Tan lliure com és algú de quedar-se quiet en un camí i morir-se de gana en comptes de fer servir el carro de bous que té per apropar-se a un camp de fruiters i alimentar-se.
Tan lliure com és algú de córrer si no té cames.
Tan lliure com és algú de no córrer mai tot i tenir cames i ser un infant amb ganes de viure.
Allò que fem o que no fem tot i ser lliures depèn del que hem rebut i rebem.
.
.
.

When all is over

Original song written during the confinement of the covid19. I made it by following the idea of Gypsy Wagon TV, from Baile na Finne (Fintown, Donegal, Ireland). They ask musics to write poems and music talking about the hope in these days.

Here is my contribution. I tried to make a song with a Ballad's harmony, like the old songs of Ireland, Scotland and England.

Thanks Gypsy Wagon!

Cançó original escrita durant el confinament del covid19. Ho vaig fer seguint la idea de Gypsy Wagon TV, de Baile na Finne (Fintown, Donegal, Irlanda). Ells demanen als músics que escriguin poemes i música parlant d’esperança enmig d'aquests dies. Aquí teniu la meva aportació. Vaig intentar fer una cançó amb l’harmonia de les balades de les illes britàniques, seg deuint la línia les velles cançons d’Irlanda, Escòcia i Anglaterra. Gràcies Gypsy Wagon!

Blue Hawaii

El repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida.

"Carta als intolerants agressius de les xarxes socials i de dins dels cotxes" 

Homo ferox, que a les xarxes socials et mostres com ets, envejós, amarat de rancúnia, ofegat de prejudicis, pressuposant mala fe a qualsevol, criticant sense conèixer, odiant qui triomfa, escrivint sense reflexió, generalitzant… Entranyable bestiola creguda que no et reconeixes com animal i que vius sense creure’t que et moriràs, que no acceptes la contundent influència de les pulsions damunt dels teus pensaments, sovint incapaç de celebrar els èxits dels veins, amics o cosins… T’exhibeixes impúdicament rere la protecció del vidre del teu cotxe o del mur del teu facebook, o del facebook d’un altre, convençut, convençuda, que allò que queda escrit, pel fet de ser escrit, assoleix la façana de veracitat que atorga l’aparença que busques. 

Homo ferox. Insatisfet amb tu. Enganyat en la teva educació sense adonar-te’n. Enverinat per idees i valoracions inhumanes que un dia se’t van proposar com a normes de la civilitació o com a veritats no criticables. Avui, el cor se t’angoixa quan la realitat de la vida se’t mostra en mode d’entorn hostil, tan diferent a allò que et van predir. Avui, et dols de l’alegria aliena, de la llibertat arriscada dels altres, de la seva gosadia a tastar la sal i el pebre, del vinagre que per gust afegeixen a l’amanida. Avui, trenes gemecs xops d’una amargor fracassada, no reconeguda, que és responsabilitat de la foscor i de la negror del món que et va educar. 

Homo ferox, defensor del que estàs convençut que ha de ser sense cap més raó que el fet d’haver estat sempre; infeliç vergonyant; angoixat; decebut i, el que és més trist, cec davant la infinita bellesa de l’univers que ens envolta, del repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida, tip o tipa d’aigua amb bicarbonat, i escurat o escurada econòmicament de tantes assegurances que et cobreixen tots els possibles accidents. Amb el mòbil impolut, gens ratllat, perquè mai no l’has posat a la mateixa butxaca que les claus. Amb els fills ben nets, i amb la roba planxada, perquè mai han saltat dins de cap bassal. I tot en ordre, perquè mai no ho has fet servir per por que es desordenés. Arribes al final de tot, i veus que no has usat la màquina meravellosa que tenies la missió d’espatllar vivint; no s’ha espatllat, però no has viscut.
.
.
.

La gran mentida

Hi ha actituds verinoses; vull creure que inconscientment verinoses, fruit de vicis no percebuts durant dècades d'una educació encarcarada i adoradora de dogmes i tradicions. Els humans som força previsibles; imitem per naturalesa els pares i en menys mesura, però també, els educadors. De petits ens empassem les creences com ho fem amb les farinetes, i copiem errors sense adonar-nos-en, elaborem una lògica que de vegades funciona amb una mecànica equivocada i que tendeix a justificar, amb o sense sentit, la pseudocivilitació que ens educa i ens alimenta. 
Aquests dies es percep aquest verí. Si aquest metge diu això, es mentida perquè és indepe i perquè els meus diuen que és mentida; i aquest metge és dels seus, i els meus no el suporten. Tot aquest raonament no és conscient, esdevé espontani a la ment de les titelles humanes educades dins les bombolles del seu entorn pseudocivilitzat, adorador de formes, de tradicions, de creences, de ritus, de records d'infantesa. 
Si ens eduquen en l'odi a l'actitud escèptica, quina mena d'esperit científic podem desenvolupar? Si ens empassem els dogmes perquè ho diu tal o qual, quina mena d'intel·ligència tenim, que no dubta, que no revisa, que no es pregunta per quès, o que es conforma amb explicacions puerils que davant de l'absurd ho arreglen tot amb l'expressió: "És un misteri..."?
Sovint, aquesta bombolla de submissió al món que ens ha fet ens separa de la realitat i ens fa veure monstres a on només hi ha persones febles com qualsevol altra. I quan som així, som verinosos. Imposem. No tolerem. Prejutgem. Condemnen. Ens tornem agressius fins i tot dins la legalitat. Justifiquem injustícies perquè creiem que en algunes persones hi ha un mal absolut i que cal destruir-les o enclaustrar-les. L'orgull es converteix llavors en la presó d'aquests vicis. En alguns casos, s'arriba a la hipocresia de la doble vida; nits plenes dels plaers que amb la boca condemnem i impedim als altres gaudir; és un vici històric que es repeteix generació rere generació. Fariseus que fan en secret allò que en píblic condemnen, creient-se excepcions compreses pel mateix déu, i sentint-se redimits amb la defensa animal dels prejudicis i les imposicions de la seva pseudocivilització. Àvars d'ànimes, s'autoproclamen guies d'aquells de qui en secret s'enamoren, amb un amor capriciós i possessiu que es sublima, que es disfressa fins i tot a la pròpia consciència. Éssers de pell esblanqueïda per l'excés de roba de luxe i per la llunyania dels espais salvatges a on no hi troben res. Ànimes abduïdes per una estètica de classe privilegiada, que lliuren la vida a una façana a la qual absolutitzen, sense veure la desangelada buidor que amaga.
Els estimo molt, perquè són éssers humans víctimes del seu temps, de la seva educació i de la seva naturalesa. M'hauria encantat pujar-los des de petits, fer-los de pare, i ajudar-los a ser lliures i a descobrir la vida i l'univers, tan bells i sempre nous; en comptes d'empassar-se la indigerible doctrina de foscor i violència de la història i la tradició; en comptes d'abraçar les cadenes invisibles que els lliguen a unes obligacions que no són tals; en comptes de viure en la ficció trenada per segles de falsa religió i d'interessos polítics miserables.

VOCES

Curtmetratge elaborat a casa durant el confinament pel COVID19 per la petita part de l'etraescolar de cinema que viu a casa meva, i que es presenta al concurs #YoMeRuedoEnCasa proposat per ESCAC.