Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats; entenent l'amor no pas únicament en la seva versió reduida a la parella sexual, sinó en la totalitat del seu concepte humà. 

Necessitem estimar qualsevol amb qui compartim estones de vida; amb un amor del color que pertoqui. Amor de ferro rovellat, d'engranatge que continua girant malgrat el pas dels anys. Amor d'aire invisible i real, que emplena tots els espais, que hi és sense veure's. Amor amb gust de regalèsia i olor de suor, que neix d'aquella veu que crida, i que surt d'un cos que salta i que cerca sempre maneres diferents i noves de divertir-se. Amor contingut de professor discret que mai no proclamarà el seu amor humà de vell que pertot veu criatures necessitades de mots essencials i de gests iniciàtics. Amor de carn, amor de cor, amor de cervesa i braves, amor nou i recent descobert d'amic de maduresa, amor de company fidel que sempre hi és i que comprèn les teves dèries fins a l'incomprensible. 

La parella no té el monopoli de l'amor; fins i tot es podria dir que la parella és un concepte que en les seves formes i els seus detalls depèn de la civilització del moment. L'amor, en canvi, és etern i sempre hi serà; lliure i impossible d'etiquetar, més enllà de les pulsions del cos, de la por a la mort, de la ràbia animal de la supervivència... l'amor és allò que necessitem donar i rebre perquè som humans; malgrat la nostra foscor inconfessable, malgrat el poder o l'autoritat de la qual el moment ens vulgui dotar, tenim una profunda i intensa necessitar de ser estimats i de regalar estimació.

L'amor no es mereix, car si fos conseqüència d'un mereixement no seria amor; tot i això, l'amor és lliure i si cal ha de marxar, fugir, sense que per aquesta raó deixi de ser amor.

Pudor de mort

Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 

No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.

Buscar parella

 

Buscar parella no és el més encertat. No diré que sigui dolent ni que sigui bo; només dic que no és el més encertat. La parella no es busca, es troba. I es troba una parella millor com menys la necessitem per a ser feliços, com més feliços ja som per nosaltres mateixos sense que la presència o les accions d’algú diferent a nosaltres mateixos ens siguin necessàries per assolir la felicitat.

Perquè quan això passi, quan ens sigui suficient amb nosaltres i prou, de segur que no convertirem a ningú en un instrument de la nostra felicitat o en una possessió, de segur que ens mostrarem tal com som i que la futura parella ens coneixerà tal com som, i per tant sabrà si li agradem o no, de segur que si triem la nostra parella, no serà per a emplenar cap buit sinó només perquè la valorem, l’estimem, i trobem agradable i constructiva la seva companyia a la nostra vida.

Per tant, si estem bé amb nosaltres mateixos, per què buscar-la? Ja la trobarem.

Potser perquè ho veig així, em deixen un regust amarg aquests programes a on la gent va a buscar parella; la mostra i exhibició dels candidats, dels pretendents, em sembla com una fira de bestiar a on, per a més vergonya, les actituds, les paraules, la fatxenderia, la falsedat, els tòpics, el sucre recremat i ranci dels qui pretenen seduir o ser seduits, els mostra com a pesones incompletes que converteixen l’altre en un objectiu estratègic, en un complement de la pròpia vida, en una “cosa”, valuosa potser, però cosa que desitgen, que necessiten, que busquen, potser per a donar sentit a una vida que ells sols no saben o no volen encarar.

No tenir parella és viure una independència alliberadora, i trobar-la hauria de ser també viure una independènia alliberadora. L’emparellament només és humà si no malmet la llibertat i la independència. Només per als fills té sentit perdre la independència, perquè la sacrifiquem parcialment en benefici d’unes persones vulnerables que ens necessiten i a les quals hem fet venir sense preguntar-los si volien venir. 

En fi, és la meva opinió i prou.

Bona nit

 

Ver esta publicación en Instagram

Sóc incapaç d'esperar a que em passi l'afonia per fer el meu Cover del concurs de TV3. És una cançó que no desitja cap més victòria que el gust de cantar una de les cançons més belles del grup de Constantí. Ben aviat, les autèntiques artistes de la nostra petita Companyia de Cinema faran els seus covers i m'emocionaré de debò. @CoverTv3 @curtsdecine @elspetsoficial #COVERTV3 #CoverTV3ElsPets #BonaNit #COVERTV3BonaNit #versió #ElsPets

Una publicación compartida de Jere Soler (@jeresolerg) el 27 Oct, 2020 a las 12:27 PDT

Dissenyadors d'un món diferent

La tensió dels humans, al capdavall, és la que creem els humans en observar la tensió dels humans. Cridem contra un món salvatge i competitiu, i, per defensar-se'n, hi ha qui intenta convertir les persones que educa en salvatges i competitives. Hi caiem tots poc o molt. El món està tensionat per cadascun de nosaltres. Sense consciències, a l'univers només hi ha bellesa. Sense consciències, aquesta bellesa no és contemplada.

Agafar un pollet, petit i delicat, i conservar-lo amb vida, implica no prémer gaire el puny, perquè l'esclafaríem; ni afluixar-lo perquè ens cauria. La comunicació necessita aquell punt d'amablilitat que reté l'atenció sense obligar-la; i aquesta atenció absorbirà allò que diem amb més força com menys s'adoni que pretenem retenir-la, com més gaudeixi, com més destensionada es trobi, com més fascinada estigui. 

Som els dissenyadors d'un nou món que eixirà quan ja no hi siguem. No veurem la bellesa que animem a existir. Cridem aquesta bellesa de les profunditats de les ments que creixem i li demanem que surti, que floreixi, que cridi, que destrueixi la lletjor de la tirania, de qualsevol tirania; que posi en evidència la grisor i la buidor de la uniformitat. Seduïm aquesta bellesa, perquè es decideixi a despullar-se i emplenar el món d'una força humana capaç de destruir tota forma de mal. 

La bellesa és la llibertat d'aquelles realitats que no segueixen els estandards ni se sotmeten a normes infundades, és la diversitat de les expressions humanes, la indeterminació de les forces que governen l'univers i el pensament humà. La bellesa no és allò que diuen que és bell; és allò que ho és i prou, ni que ho trobin lleig; te gust de somriure, i fa sentir a la panxa unes pessigolles especials, aquelles que se senten quan la veu d'algú petit s'alça per exigir pau, respecte, llibertat, bondat, vida, creativitat, esperança.

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida

Si fos tan fàcil viure com la bellesa que veig quan et miro, com la infinita llum que desprens quan somrius... 

 Si fos tan fàcil com aquest Sol que entra per la finestra, com el mar al lluny, que em recorda la impresionant bellesa de la nuesa dels estius... 

 Si fos tan fàcil viure, com fàcil és pels nens, com fàcil és pels petits... 

 Si fos tan fàcil com plorar de felicitat, escoltant la teva cançó, la teva veu... 

 Si descobríssim que realment és així de fàcil, en comptes d’obsessionar-nos en el miratge que ens vol convèncer que tot és complex i difícil, que tot fa por... 

 M’agrada tan l’olor de la sal arran d’aigua... Hi he passat tantes bones estones aquí! Quan em vaig alliberar d’aquella merda fosca que em tenia enredat! 

 Alliberar-se d’allò fou molt semblant a començar a existir. 

 Per què permets, déu, que hi hagi qui amaga horrorosament el Sol i el vent que fa olor de mar a tants petits que encara no han començat a viure amb intensitat? 

 Sóc el mateix que ahir s’acostava en aquesta riba del maresme, tan fascinant i tan senzilla alhora. No entenc per què el meu cos es veu tan madur; si sóc un nen, només un nen que comença a existir com ahir vaig començar a ser. Cada matí sóc un nen que comença a existir després d’haver-se desfet d’aquella foscor amb què els adults dogmàtics el tenien empresonat. 

Miro a Montjuich, el Sol que comença a davallar, l’olor de sorra de Sant Pol, d’Arenys... la Sal, les onades, la pell, la nuesa, el mar, les rialles, la família, la pau... 

Si fos tan fàcil per tothom viure com ho ha estat per mi! 

Cabessuts elegants que us entesteu a dirigir vides que no us pertanyen, quanta llum us perdeu! Morireu sense haver entès què és començar a viure! 

Cabessuts lligats al fermall de les vostres pors, deixeu de tenir por a no ser, i començareu a ser! 

Cabessuts covards que cerqueu unes seguretats que no hi són perquè la vida és l’art de trobar la vida malgrat les inseguretats! 

Si no podeu canviar, deixeu de lligar fermalls als altres! 

Somrius, i així em dius com de gran n’és tot, com de bell és, com de gran és viure, i que freda que està l’aigua de cristall de Calella! 

I que bonics que sou! I que bell que és tot! Signo amb el cor el canvas immillorable d’una terra i una mar que ens han regalat! 

Si els records s’esvaeixen, no us endugueu els meus, el temps viscut en aquesta meravella de planeta, en aquesta sorra, en aquesta pell, en aquestes fragàncies de les profunditats! 

Crec que les decisions importants de la meva vida les he pres amb el signe de la llibertat, amb el segell de la rebequeria, amb la profunda convicció que calia esberlar murs, parets mal aixecades, pors, fal·làcies, poder, terns envestigats, aparences balmes... 

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida, la Terra i les persones. He llegit el tractat suprem de la saviesa, que està imprès a cada roca, a cada cos, a cada reflex del Sol, i he descobert la profunda necessitat d’estimar tothom, de no menysprear ni menystenir ningú, de no criticar ningú, de viure sense jutjar, de respirar estimant, de no tolerar ni la més petita cadena lligada al meu ésser... I t’he trobat a tu en allò més finit, més material, més senzill... El més profund, el més espiritual, el més dolç, el més humà brolla com una fragància del regal de tot el que ens envolta, de tot el rebut, de tot el que sempre tinc.

Gràcies!