Si
tinguessis els carrers i els camins asfaltats, saps? no m'agradaries
tant. Ja li vaig dir al carnisser el dia que vaig anar comprar les
salsitxes; quan ell em va dir que els tenien oblidats i que aquí
l'ajuntament no hi feia res, i que per això només hi havia vaques,
dunes i mals herbots. Jo li vaig contestar que quan hi hagués asfalt
i passeig marítim, no vindria més, perquè aquests “pseudoluxes”
ja els tenia al costat de casa, i el que em fascinava de debò era que
els meus fills sortissin de la casa i es trobessin gallines, galls,
cavalls, braus, camaleons... que tinguessin la platja a quatre
passes; una platja sense res, sense res de res, lluny de carreteres i
de construccions, i tan immensa i il·limitada que hi podien estar
sols si els venia de gust.
Si
no et manquessin, com et manquen, comerços i locals... Si no fossis
l'últim racó del món a on les postes tenyeixen un paisatge que no
ha canviat gens des que l'emperador romà, que tu i jo sabem, es
remullava aquí, no m'agradaries tant, no em diries el que em dius...
Necessito
aquesta manca de qualitat urbanística, aquest desori, aquesta nuesa
existencial, absència de rellotges i del càlcul precís del valor
dels metres quadrats, dels segons o dels sons de la meva guitarra
arran d'onades. Necessito camins esberlats per pluges sobtades,
ventades infinites que de cop arriben i espanten els esclaus de la
comoditat, rocs i pedres a viaranys envoltats de figueres de moro,
amb nius d'abelles i escarabats pilotaires. Necessito el blau profund
de les teves aigües, l'oceà enorme que ens assenyala l'Amèrica
ancestral. Aquest any no ens veurem, però quan torni, perquè
tornaré, et vull igual.
Fantàstica platja i fantàstica carta d'amor a un paisatge.
ReplyDelete