Creences i realitat

De vegades, estem tan xops d'una doctrina, d'una fe, que no som conscients del seu caràcter sorprenent; ens sembla que el que creiem és obvi, absolutament creïble, lògic, contundentment versemblant. 

En aquestes situacions, trobar-nos amb persones que desconeixen les característiques d'aquesta fe representa un privilegi, perquè ens revela com és d'inaudit el que creiem. La seva ignorància és una revelació semblant a la innocència de les civilitzacions no contactades. Ens fa veure que potser allò que acceptem, perquè sempre ho hem acceptat, allò que hem après al mateix temps que apreníem a parlar, és absolutament increïble; la qual cosa no vol dir que sigui fals; l'existència de la realitat també és increïble i no obstant existeix. 

És un tema de prioritats. Per a alguns serà prioritari que una persona conegui el significat de la transsubstanciació, el que significa un sagrari, la metàfora del pelicà. Per a altres el fet prioritari es reduirà a la fe en la transsubstanciació de les persones que pateixen o que no en tenen prou per viure dignament, o que han perdut casa seva, o que són a la presó; per a alguns, el que és prioritari és posseir una educació financera adequada. 

No estic segur que sigui possible conèixer-ho tot; és possible que calgui triar, i que el que és doctrinal pugui no estar entre les prioritats educatives de molta gent. Pot ser que no saber certes coses obri la porta a la possibilitat de meravellar-se, d'impressionar-se, de convertir-se… quan les descobreixes per primera vegada en el moment en què tens una edat que et permet haver desenvolupat una sensibilitat especial per als misteris i per a la reflexió sobre l'existència. 

És com el tema de la indiferència. Hi ha tantes coses davant les quals no ens hauríem de sentir indiferents, que no donem l'abast a tot, i hem de triar. 

En certa manera, prioritzar és acceptar el nostre caràcter finit i limitat. També Jesús dormia a la barca enmig d'un mar enarborat. Hem de decidir davant de què de cap manera mai no romandrem indiferents, i prioritzar-ho davant d'altres temes que deixarem en espera, per poder tenir també alguna estoneta de descans i poder passejar per un camí amb bassals, descansant la ment i viure una mica. 

Som éssers limitats, que necessiten poder perdre el temps, poder en algun moment no fer res urgent; acceptar que no ho podem tot, que no podem salvar tothom, ni saber totes les coses, ni abraçar tot allò que uns o altres consideren essencial de conèixer; sempre hi haurà algú a qui sorprendrà amb tota la raó del món el nostre desconeixement sobre algun tema essencial per a ells.