I'm pushing for a better life

 

I think you've got me mixed up,

when you direct me to expire,

the sweet deep wish for wind and sand,

for wildn and pure desire,

shining near the waves and foam,

under the burning sky of fire.

I think you've got me mixed up.

Further the water, the line of dreams,

my heart is born at noon again.

I'm just a child, naked and free,

only a man beside the sea.

Further the water, the line of dreams.

Where are you, fellows, taking me?

I don't get here often enough.

Your way is bright, empty and tough.

I only need a bit of love.

Where are you, fellows, taking me?

I'm pushing for a better life,

poorer, may be, but clear and nice.

I do not want a dice to choose

my steps, my thoughts, my words, my mood.

I'm pushing for a better life.

I think you've got me mixed up.

Further the water, the line of dreams.

Where are you fellows taking me?

I'm pushing for a better life.

J.S.G.

El que dura un any. El que dura una vida.

Que de pressa que passa un any! I en vivim vuitanta de mitjana. No en són tants. Som com estrelles fugaces; una mica aturats a l'aparent eternitat d'una vida en què mai no hem experimentat la pròpia mort, encara que alguns n'hem vist la porta. 

L'única vida que coneixem és aquella en què som vius; per això de vegades ens sembla llarga, encara que sigui curta; perquè només tenim consciència de la vida. Ja fa uns anys que penso que em queda poc; sense raó, perquè ja fa massa anys que ho penso; i amb raó també, perquè qualsevol interval d'anys són pocs. Un any passa de pressa, i, per llei natural, en tenim pocs per davant. 

La mort és una realitat en certa manera desitjada per mi si no es demora gaire, perquè em garanteix morir-me amb els meus fills vius; viure massa anys implica veure morir massa gent estimada. I s'ha mort tanta gent adorable, que no morir-me em semblaria un lleig: Ana Frank, Gary Cooper, Marius Torres, Antoine de Saint Exupery, Montserrat Roig... Gent molt interessant ha mort; i probablement quan mori podré fer una xerrada amb aquestes persones en condicions molt més relaxades que les que mai hagués tingut aquí amb aquesta por i amb aquest respecte que tenim els uns vers els altres. 

I sobretot... s'està morint molta gent ara mateix mentre escric; i de forma injusta. Penso en Gaza, en l'Iran, en Israel, en Ucraïna, en Rússia... Els morts són morts a tot arreu, i és injust que morin nens o persones joves siguin d'on siguin. Si ells es moren, plens de vida i vigor, com no m'haig de morir jo que estic fet un adefesi i que ho mereixo infinitament més? I a més, si puc, penso morir sense por, igualment cal travessar aquesta porta, per què fer-ho amb por? Fa quatre anys m'empenyien perquè la travessés i jo anava dient que encara no, que una miqueta més... Que no i que no. Més o menys com quan sona el despertador. Aleshores vaig veure que anava de debò. Demano almenys que m'agafi amb el cap clar; em fastiguejaria molt anar-me'n amb el cap a tres quarts de quinze i provocar encara més angoixa a les persones que estimo.

"El qui la fa la paga! No haver començat!"

"El qui la fa, la paga! No haver començat!"

La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.

Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu: 

"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"

Aquesta és la lògica de molts!

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

L'atzar d´una natura que juga amb nosaltres

Algun dia, no gaire llunyà, totes les persones que han viscut encadenades a una discapacitat veuran el seu cos transformat. 

 Vivim sotmesos a l'atzar d´una natura que juga amb nosaltres. Caldrà preguntar-li un dia, a Déu, el perquè d'aquest joc. És una pregunta que centenars de pares i mares de tot el món han dirigit a Déu, i Ell accepta que l’hi llancin, perquè sap que tenen dret a protestar. Cap lloança a Déu no és més honesta ni sincera que la protesta que se li dirigeix ​​pel patiment, les dificultats, o el futur incert, d'un fill. I crec que Déu prefereix aquesta queixa, aquesta ràbia sincera, abans que una resignació submisa i tenallada per la por i la impotència. 

És difícil estimar Déu si se li té por; és impossible ser honest amb ell si un no té el coratge d'acusar-lo. 

El món de les persones discapacitades no és una reunió dels àngels; no són éssers innocents; alguns tenen una sexualitat immadura que els empeny cap a actituds que de vegades freguen la psicopatologia social. Hi ha discapacitats, disfuncions o complexitats mentals, que no deixen en bon lloc Déu. Ho escric tal com ho sento, perquè Déu sap que li tinc prou confiança per fer-li saber el que penso. Déu no ha creat una naturalesa perfecta. I si crec en Déu, no em queda més remei que creure en un Déu l'obra del qual amaga molt de dolor de forma natural i espontània. I si estimo Déu, l’he d'estimar així com és, encara que em surti protestar. 

La gent coneix la imatge externa d'aquestes persones injustament tractades per l'atzar, i desconeix la foscor que com tot ésser humà posseeixen, i que a causa de les seves limitacions algunes vegades discorre per camins més complexos i desangelats del que és habitual. Unes hores amb ells pot ser el cel; tot el dia amb ells és un repte de magnitud martirial; en molts sentits, no sempre expressables. 

L'alegria dels pares en pujar-los i educar-los és l'alegria ambígua de la creu, l'alegria d'assumir una missió vital; però és una alegria mullada per moltes llàgrimes i tensionada per moltes incerteses; una alegria que de vegades ha estat testimoni d'una foscor que se sol amagar; una foscor que camina també al costat d'una gran humanitat; no és gens fàcil. 

La situació d'aquestes persones no és benedicció encara que Déu les beneeixi. Algun dia hauran de ser compensades i descobrir l'home o la dona que havien d'haver estat i que injustament no van poder desenvolupar del tot; qualsevol altra sortida no seria bona.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.

 

Caient sense paracaigudes

 

Tots estem caient sense paracaigudes; tots viatgem dins del Titanic; tots sabem l'aparent final de la història; no obstant, l'orquestra continua tocant mentre pugui, encara que el vaixell s'estigui enfonsant.

La vida és un fenomen intuïtivament incomplet; demana una altra vida; el partit demana un segon i potser un tercer set. Vam néixer sense haver-nos tret el carnet d'humans i ens han de concedir la revenja; han de permetre que visquem sabent una mica més com va tot. 

Em reconec incapaç de pensar o parlar sobre l'eternitat perquè sóc un ésser del temps Seria humà si em convertís en un ésser fora del temps? Seria jo si no fos humà? No goso parlar sobre com es viu o com es percep un espai vectorial amb quatre o més dimensions idèntiques. Potser parlar d'aquest espai, amb la nostra lògica perceptiva, més enllà de raonaments matemàtics que només condueixen a conclusions numèriques, ens pot portar a afirmacions errònies.

Hi ha un llibre per a nens, que du per nom "Mimi", i que comença dient la frase “Dilluns. 149 dies des que va morir la mare”. Aquesta història també demana una altra vida. 

La frase, en si mateixa, sense demostracions racionals, sense lògica filosòfica, afirma la continuació de la vida. I específicament pronunciada per una nena, demostra que Déu existeix, que no es rendeix, i que surt a buscar-nos a tots. Encara que la nena sigui un personatge de ficció, la seva versemblança, els milions de nenes i nens que han viscut i pensat frases anàlogues en situacions semblants, fan evident l'existència de Déu i la inexistència de la fi de la consciència.

Aquest estiu vaig estar al poble d'Auschwitz. El camp exerceix el seu impacte, però el que més transforma, si més no a mi, són les ribes del Vístula. 

Fora del camp, a no gaires centenars de metres, transcorre el Vístula i un afluent seu. És una zona no urbana on s'arriba caminant des del poble. En aquesta àrea, es van llançar les cendres de més d'un milió de persones, i d'alguna manera segueixen sent-hi. De vegades es deixen veuen físicament als llots de la riba. No hi ha ningú; ningú s'acosta; la majoria de visitants que vénen des de Cracòvia amb autobusos es queden a la zona del camp de concentració i tornen després directament als seus hotels de Cracòvia. El riu i la natura, els bosquets, els prats, brillen d'una manera especial en aquest lloc. Escoltar-hi el silenci les veus que no sonen i les presències invisibles també demana una altra vida. Vaig fer sonar amb el mòbil el càntic “Sabath Prayer”, i després vaig escoltar el silenci. Es podria pensar que un lloc així regala inquietud o angoixa, però en comptades ocasions de la meva vida he pogut experimentar el que vaig viure en aquells breus moments a la vora del Vístula. Torno amb la ment moltes vegades a aquest riu quan algun succés del meu dia a dia em tempta a ofegar l'alegria; la paraula que s'acosta més al que allà es descobreix és “Pau”; l'evidència d'unes vides que no s'han acabat, d'una vida que no s'acaba; la vida, amb el cercle incomplet, ens diu que no arriba a la seva fi, que continua, que el dolor injust de les persones no és l'escena final de la gran obra de l'existència.

Les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida

Parlaré una mica en Fàtima i el seu fenòmen aparicionista, el qual he estudiat en profunditat. 

Intueixo, sens dubte, que el fenomen de les aparicions, majoritàriament, és una vivència real per a les persones que les viuen. 

Al llarg de tota la meva infància, ho he viscut amb el testimoni de la meva àvia, la qual va experimentar episodis semblants. Estic segur que la meva fe incondicional inicial va estar molt influenciada, potser fins i tot determinada, pel seu testimoniatge. Ara ho veig com una vivència real per a qui l'experimenta, però no tinc tan clar que sigui objectivament real; sobretot després de conèixer una mica més el funcionament de la ment humana. Diuen fins i tot que fa mil·lennis les visions, a l'espècie humana, eren habituals; i que a mesura que el pensament abstracte es va anar desenvolupant amb l’aparició de l’escriptura, aquests fenòmens van anar disminuint. 

Penso que a l'origen de moltes religions hi ha els fenòmens de visions d'esperits, àngels i altres elements de les diferents creences. 

Del que estic segur, és que Déu és on se'l busca, on se'l parla, on se l’estima… I si en un lloc se'l busca a causa d'una suposada aparició que hi ha esdevingut, segur que, d'una manera més especial que en qualsevol altre lloc, ell s'hi fa present. 

La meva humil i poc fiable opinió és que Déu utilitza allò en què creiem per treballar-nos. 

Un altre tema són els continguts dels suposats missatges, els quals no sempre són versemblants, i de vegades coixegen; encara que alguna altra vegada són sorprenentment profunds. No voldria escandalitzar ningú, però de vegades em recorden a les respostes de la IA. 

En algunes aparicions en què les persones manifestament deien la veritat per la seva edat, per la seva innocència; les promeses o els missatges de la Mare de Déu no es van complir, cosa que em fa sospitar que el contingut dels mateixos sorgeix de la pròpia ment dels vidents. Sigui com sigui, és un fenomen que mereix respecte i estudi; per raons religioses o mèdiques, i perquè ens pot dir molt sobre com funciona la nostra ment des d'un punt de vista individual i col·lectiu. 

A nivell personal, el que em mou a creure, ja ho he dit alguna vegada, és la pròpia naturalesa; i el criteri de credibilitat principal per a mi d'una afirmació suposadament divina és el contingut. Tenim, dins nostre, la capacitat de discerniment per evidenciar en certa manera si alguna cosa ve de Déu o no, no en funció del seu caràcter miraculós o dels seus efectes especials (sols que ballen, llums, etc.) sinó de si allò que afirma és coherent amb la dignitat de l'ésser humà i amb l'amor. Veig també la mà de Déu en les casualitats, les notes que algú ha escrit als parabrises dels cotxes, les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida i que són just les que necessitàvem, i altres coses més sorprenents.

Si em cregués determinades afirmacions dels evangelis, em sentiria mala persona.

Aquests dies he escrit molt sobre les meves creences; i les tinc. 

No obstant això, haig de dir que crec molt poques coses, perquè sé molt poc, i entenc molt poques coses. 

M'impedeix abraçar la fe catòlica, en la qual em vaig formar, el dogmatisme; concretament els següents versets de l'evangeli de Sant Joan: 

 "Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." Joan 3, 18. 

O si més no, determinades formes de la seva interpretació. 

Tot i que si ens posem així, podríem estar d'acord amb totes les afirmacions, de tothom, sempre que els donéssim determinada interpretació. Al final passarà que la interpretació dels escrits farà que vulguin dir el que volem que vulguin dir; però el fet és que aquests versets diuen el que diuen; que qui no creu en Jesús, està condemnat. 

Si jo m'ho cregués, em sentiria mala persona. Per això no ho puc creure, per això no me'ls crec. 

Considerar algú perdut per sempre, enviat a l'infern, torturat eternament, perquè no té determinada fe, em sembla propi de persones molt violentes, tiràniques, sense empatia, sense amor per als éssers humans, sense gens de respecte per la dignitat de la vida humana, pel valor de les seves vides. 

Allò que algú cregui sobre Jesús no el fa més dolent ni més bo, no el fa mereixedor de cap infern. La persona humana val més que allò que creu o que diu, val més que qualsevol dogma, i val més que qualsevol norma. 

Si Déu condemnés algú per no creure en Jesús, no seria Déu. El dogmatisme, la suposada infal·libilitat de la Bíblia, de l'Església, i de qualsevol persona, són falsos; i l'únic far que tenim per guiar-nos en aquesta nit fosca de la vida és la bondat.

Fill meu! T'has fet mal?

Un fill portava en un cofre el cor de la seva mare, a la qual acabava de matar. El fill ensopega i cau mentre segueix agafant ben fort el cofre. De l'interior del cofre, se sent una veu: "Fill meu! T'has fet mal?".

 Aquesta paràbola me la va explicar una monja fa molts anys i m'ajuda a recordar què és una mare; i el que és Déu. L'humorista Buenafuente en va explicar una altra de bona. Un científic estava estudiant amb el seu microscopi unes cèl·lules, i de cop va descobrir que eren cèl·lules mare quan una, mentre l'observava a través del microscopi, li va deixar anar: “T'has menjat tot l'entrepà?”. 

La maternitat és un fenomen natural. Ho vaig descobrir fa molts anys quan em vaig dedicar a estudiar durant moltes hores al dia, i durant molts dies, la vida familiar d'una colònia d'ocells. Les mares dels ocells tenien molt en comú amb les mares humanes en la cura de les seves cries, en les sancions que els imposaven, en com les empenyien al buit perquè es llancessin a volar, en com els picaven al clatell suaument quan feien alguna cosa malament. Cal dir també que avui dia algunes mares ocells ho fan millor que algunes mares humanes. 

La maternitat està impresa a la natura; la maternitat humana, per a nosaltres els humans, és la seva màxima expressió. Jo afegiria aquí la paternitat. 

Potser és cosa meva, però almenys en el meu cas no hi ha excessiva diferència entre ser mare i ser pare a part del procés de parir. Fins i tot l'alimentació amb llet als nadons, amb els biberons, és una tasca compartida, o ho ha estat per a mi. He intentat ser per als meus fills la platja on arriben nedant després d'un naufragi. Sempre he procurat evitar qualsevol diferència amb la seva mare quant a tracte, tasques… Fins i tot els he intentat ensenyar que com és obvi la carrera professional de sa mare és tan important com la meva; i que la carrera professional de la meva filla és tan important com la del meu fill. Els he parlat del millor metge que he tingut mai, que és una doctora. De la millor dentista que ens ha atès mai, que és una dona, de la cosina del meu pare, que va ser la primera dona que va estudiar enginyeria química a la seva ciutat. El que és realment ridícul és pensar que una dona no pot, o no li escau, triomfar dins la seva professió, la que ella vulgui; no s'opera, ni s'arreglen queixals, ni es construeixen ponts, amb el penis, encara que alguns pensin amb ell. I malgrat com actuen malament algunes persones (homes i dones) hi ha moltíssima més gent que fa les coses bé, però no se senten tant.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Conèixer tota la nostra foscor

Ningú no pot ser feliç sense estimar algú i alguna cosa. 

El preu de la felicitat és l’amor; el preu de l'amor és acceptar el risc de patir, la certesa que un dia patirem a causa d’aquest amor. 

El dolor, però, no és incompatible amb una forma de felicitat que en aquestes circumstàncies s'anomena pau, tranquil·litat de consciència.

 La felicitat enmig del patiment s'anomena pau; encara que hi ha un límit en el dolor per sobre del qual la pau és impossible, però aquest tipus de dolor dura poc. 

Hi ha, al món, una penosa confusió sobre què és l'amor. Per exemple, i per dir alguna cosa, si un home madur, casat, sedueix una joveneta que no és la seva dona, i se'n va al llit amb ella, no l'està estimant; i en canvi, el tros d’ase és capaç d'anomenar a això amor; a una pulsió animal, a una coordinació hereditària, a un instint, l'anomena amor amb una facilitat que espanta. Estimar aquesta joveneta és no empènyer-la a deixar-se portar per la crida de la bèstia, és tractar-la com una persona, és veure-la com una persona, amb capacitats mentals i espirituals superiors; si l'estimem de debò, hauríem d'aspirar a ser capaços de veure-hi una persona, una ànima humana, i hauria de ser així sempre, encara que la veiéssim nua. 

Estimar la teva dona és estimar-la encara que el seu cos no sigui com era quan tenia vint anys. 

No sé perquè dic tot això, quan són obvietats; però si algú mira escombraries televisives tals com First dates, descobrirà que per a molta gent aquests conceptes són confusos, i confonen l'amor amb el seu contrari, que és l'egoisme buit d'empatia. 

No crec que tots piquem el crostó de qui ens el pica a nosaltres; seria convertir-nos en éssers semblants als cabrons que ens piquen el crostó; seria deixar-nos modelar per aquests cabrons. El que és correcte és ser nosaltres mateixos sense desconstruir-nos a ritme dels cabrons, sense organitzar la societat a la mida dels cabrons. Suposo que és una altra obvietat que a qui ens vol obligar a caminar amb ell una milla, nosaltres, voluntàriament, hauríem de decidir caminar-ne dues amb ell; potser ell sigui un cabró, però nosaltres hem de continuar sent nosaltres. 

Fer mal a algú sempre ens fa mal; una vegada m'ho va dir un ésser misteriós. Quan fem mal a algú, ens estem fent encara més mal a nosaltres mateixos. 

Conèixer tota la nostra foscor és una de les experiències més doloroses que hi ha; però com més la coneguem, més la podrem il·luminar i destruir-la. El dolor que produeix conèixer-la és sa; és orgull que crema; la humilitat i l'esperança ens tornaran la pau. 

La majoria de les persones no coneixen la seva foscor, perquè el cervell té un mecanisme de defensa mitjançant el qual sempre ens veiem “millor” del que som; tant a nivell físic com espiritual; suposo que perquè tinguem suficients ànims per tirar endavant amb el projecte del nostre ésser. A nivell espiritual, quan estiguem preparats, hem d'arribar al punt de veure la nostra foscor tal com és; per poder acabar amb ella. 

Mira que volia escriure poc, però no ho aconsegueixo...

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.

Creences i realitat

De vegades, estem tan xops d'una doctrina, d'una fe, que no som conscients del seu caràcter sorprenent; ens sembla que el que creiem és obvi, absolutament creïble, lògic, contundentment versemblant. 

En aquestes situacions, trobar-nos amb persones que desconeixen les característiques d'aquesta fe representa un privilegi, perquè ens revela com és d'inaudit el que creiem. La seva ignorància és una revelació semblant a la innocència de les civilitzacions no contactades. Ens fa veure que potser allò que acceptem, perquè sempre ho hem acceptat, allò que hem après al mateix temps que apreníem a parlar, és absolutament increïble; la qual cosa no vol dir que sigui fals; l'existència de la realitat també és increïble i no obstant existeix. 

És un tema de prioritats. Per a alguns serà prioritari que una persona conegui el significat de la transsubstanciació, el que significa un sagrari, la metàfora del pelicà. Per a altres el fet prioritari es reduirà a la fe en la transsubstanciació de les persones que pateixen o que no en tenen prou per viure dignament, o que han perdut casa seva, o que són a la presó; per a alguns, el que és prioritari és posseir una educació financera adequada. 

No estic segur que sigui possible conèixer-ho tot; és possible que calgui triar, i que el que és doctrinal pugui no estar entre les prioritats educatives de molta gent. Pot ser que no saber certes coses obri la porta a la possibilitat de meravellar-se, d'impressionar-se, de convertir-se… quan les descobreixes per primera vegada en el moment en què tens una edat que et permet haver desenvolupat una sensibilitat especial per als misteris i per a la reflexió sobre l'existència. 

És com el tema de la indiferència. Hi ha tantes coses davant les quals no ens hauríem de sentir indiferents, que no donem l'abast a tot, i hem de triar. 

En certa manera, prioritzar és acceptar el nostre caràcter finit i limitat. També Jesús dormia a la barca enmig d'un mar enarborat. Hem de decidir davant de què de cap manera mai no romandrem indiferents, i prioritzar-ho davant d'altres temes que deixarem en espera, per poder tenir també alguna estoneta de descans i poder passejar per un camí amb bassals, descansant la ment i viure una mica. 

Som éssers limitats, que necessiten poder perdre el temps, poder en algun moment no fer res urgent; acceptar que no ho podem tot, que no podem salvar tothom, ni saber totes les coses, ni abraçar tot allò que uns o altres consideren essencial de conèixer; sempre hi haurà algú a qui sorprendrà amb tota la raó del món el nostre desconeixement sobre algun tema essencial per a ells.

Vins, ritus i senzillesa.

No hi entenc, de vins, però sé quan m'agraden i quan no.

La virtut de la senzillesa és acceptar que alguna cosa t'agrada o no per si mateixa, i no pas per la projecció social o pel prestigi que atorga el fet que t'agradi determinada cosa.
Una persona que coneixia s'esforçava a aprendre a jugar a golf quan en realitat ni li agradava ni li deixava d'agradar; però l'aurèola de classe que jugar a golf li proporcionava li feia creure a ulls clucs que l'entusiasmava fins i tot abans d'haver jugat mai al golf, fins i tot a latituds en què la cura de l'herba fan que el golf sigui una activitat absolutament antinatural.
Els humans, tots, som, o hem estat, en algun moment així; madurar ens fa canviar; i també ens ajuda a canviar l'experiència de la mort, la pròpia i la dels éssers estimats. La percepció del privilegi que representa el temps ens porta a no permetre'ns desaprofitar ni un segon en esnobismes, que és així com s’anomenen les complicacions d'abraçar l'envejat pels que no han descobert que el tresor més gran rau a la senzillesa, i que els plaers més immensos de la vida estan relacionats amb la sinceritat amb un mateix, i amb el despreniment.
Dit això, afirmo que el vi que m'agrada més és el Priorat, qualsevol Priorat. No dic que sigui el millor; però és el que més m'agrada. I no sé per què. No hi entenc de tanins, ni de gustos de fusta, ni sé què és el cos, ni hi entenc, de preus. M'agrada el Priorat; i m'agrada tant, que, en part, l'ictus que vaig patir li dec al Priorat; ara vaig amb més de compte.
Tot i aquest elogi a la senzillesa, entenc i accepto que els humans som éssers simbòlics; necessitem la dolça complicació del ritu; però sempre és més reconfortant el ritu privat, el que es desenvolupa sense necessitat de fer-lo conèixer als altres, el que s'abraça per si mateix.
I els ritus no són iguals per a tothom; en el meu cas, és gairebé necessari prendre el vi en copa en lloc de fer-ho en un got; menjar vestit, mai en pijama; consumir les olives en un recipient de ceràmica, mai directament del mateix pot; aturar-me a contemplar una posta de sol sense passar mai de llarg; aturar-me davant d'algú que plora en solitari encara que no el conegui de res, i preguntar-li que li passa en lloc de mostrar-me indiferent; buscar la màxima expressió del que és salvatge quan decideixo a quina platja aniré, i no anar mai a una platja urbana o propera a una carretera o a qualsevol altra construcció humana; menjar coca per Sant Joan, si és possible a prop del mar, i capbussar-me aquella mateixa nit sense gens de roba; no menjar mai el raïm per Cap d'Any, i, mentre sonen les campanades, parlar amb Déu; veure Ben-Hur cada Setmana Santa, encara que l'hagi vist moltes vegades; pensar en qui va néixer, va viure, o va morir en un lloc determinat que visito, i creure que aquest algú m'està veient i se sent feliç en aquell moment perquè estic pensant en ell o en ella quan potser ningú més no ho fa...
Podria escriure milers de ritus, de peculiaritats només meves, les quals les faig no pas perquè necessiti que em vegin fer-les sinó perquè em ve de gust fer-les, perquè sento que fer-les és el millor.

Ambiciono un camí solitari enmig dels camps

Tot i que podem ambicionar qualsevol cosa, normalment quan pronunciem l'adjectiu “ambiciós”, atribuint-lo al caràcter d'una persona, pensem en algú que ambiciona objectius relacionats amb els seus interessos de poder, de prestigi, de diners... Però es pot ser ambiciós en altres termes. 

Jo ambiciono un camí solitari enmig dels camps, amb bassals, sota un cel de tempesta; a la meva dreta i a la meva esquerra, blat de moro; després dels turons, el mar i una costa sense urbanitzar, sense carreteres, ni camins, ni pobles, ni cases. Un punt en una platja més enllà de la qual no hi hagi res que pertanyi a ningú; ni res traçat a cap mapa. 

Ambiciono que les ambicions dels humans siguin lliurement poemes i cançons, estonetes de tertúlia, amb un got de vi, el silenci de la tarda, sense pressa, perquè demà vindrà un altre dia igual que el d'avui. Ambiciono silenci; un silenci tan absent que moltes vegades no som conscients que no existeix. Ambiciono la pau de no tenir passat, de no pensar en el futur que va més enllà d'avui, de no tenir, a la motxilla de la vida, cap acte realitzat, d'acabar de néixer i de tenir una vida al davant, i d'esperar la mort amb aquesta motxilla buida. Jo no la tinc buida encara; però crec que tot és possible, perquè Algú ho pot tot i estima del tot. 

Ambiciono tenir un nom nou, un nou cos, potser sense records, tornar a començar sense tenir res solucionat, conservant inconscientment, i d'alguna manera, tot el que he après, per tornar a descobrir-ho tot de nou i encertar millor el tret. 

Ambiciono ser feliç sense buscar ser-ho, ser feliç sense ser perfecte. 

Ambiciono la mortificació d'un bon aperitiu en bona companyia per acostumar el cos a sotmetre's a l'alegria de viure, la mortificació d'una bona dutxa calenta als matins per anar content a treballar i produir alegria en els que em tractin, la mortificació del minut heroic per aixecar-me no quan soni el meu despertador, sinó cinc o deu minuts després; i així poder assaborir l'escalfor del llit i pensar en la sort que tinc i en tantes coses bones que m'han donat, i en com puc fer més bo el dia que comença. Ambiciono que qui pugui ser cantant, no hagi de ser-ho si no ho desitja; i que no hagi de ser perdonat per això. 

Ambiciono que a ningú li diguin que no ho pot ser, i que si a algú l'hi diuen, aquest algú tingui la tenacitat de lluitar per ser-ho si realment ho desitja. 

Ambiciono passar desapercebut, anar-me'n en silenci, sense por, sense resar a causa dels terrors doctrinals dels qui creuen que Déu és com ells; cantant amb Déu, conscient que a la meva motxilla buida només puc portar el seu amor i el seu perdó; i que sempre ha sabut com soc i què tinc.

Audiències, enquestes, populisme...

Sempre hi ha algú que ens llegeix. 

Vivim en un món sotmès a les xifres. 

Sovint, dic als meus alumnes que en "matemàtiques" dos més dos són quatre; però que a "Cultura i valors", dos més dos poden ser cinc, o sis, o set. 

Si una cosa la llegeix una sola persona, però aquesta persona que la llegeix és determinada persona, aquest escrit tindrà més valor que un altre que hagi estat llegit per mil persones si cap d'aquestes mil no és aquesta determinada persona. 

Un vídeo d'algú tocant amb un violí una peça klezmer que aconsegueixi cent visualitzacions a YouTube és més valuós que un vídeo de Messi anomenant "Bobo" un altre jugador que aconsegueixi milions de visualitzacions; però vivim a l'era de la tirania de les xifres. 

I els ximples no donen més de si. 

Escrivim per a nosaltres; cadascú escriu per a si mateix, i si mai comet l'error d'escriure per als altres, la qualitat de la seva obra baixarà en picat. 

He intentat mil vegades gravar una cançó determinada al piano; quan la interpreto sense gravar-la es desenvolupa sublim; és un regal d'alguna cosa o d’algú cap a mi; quan intento repetir-la amb la gravadora encesa, no deixo de cometre errors. 

Podem compartir el que hem escrit per a nosaltres amb els altres si ens ve de gust; però si el que escrivim té algun valor, és perquè ho hem escrit per a nosaltres, perquè a nosaltres mateixos és molt difícil que alguna cosa de la nostra ment pretengui impressionar, enganyar, o manipular... 

Quan escrivim per als altres, caiem molt fàcilment en l'error de prioritzar l'aparença per damunt de la realitat. Però tot això no ho entén tothom. 

Grans obres es van rescatar de calaixos tancats després que l'escriptor, anònim i inèdit, morís sense saber que un dia seria un escriptor reconegut i que seria estudiat a les universitats. 

Però això els imbècils no ho entenen. 

I avui dia, el món és de les enquestes de satisfacció, dels índexs d'audiències, de les xifres, de la competició i dels imbècils. 

Es confon l'opinió majoritària amb la veritat, i l'evolució de la ment s'atura momentàniament perquè el que compta són els números, el que és quantificable, sense parar-se a tenir en compte el valor diví i humà de cada unitat. 

I al capdavall, allò que més agrada no és necessàriament el millor, ni el millor és sempre el que més agrada. En conseqüència, a qui fem cas? Al que més agrada? Per tal que les enquestes o que l'audiència ens siguin favorables, o a allò que la nostra experiència i els nostres coneixements ens fan saber que és el millor encara que no sempre sigui el que més agrada? 

I torno a la primera frase que he escrit: encara que no ens llegeixi ningú, sempre hi ha algú que ens llegeix.

El temple

Per mi el Raval és un temple. No em produeix cap incomoditat, més aviat m'omple d'una sensació d'amor inefable, com quan en els meus temps de catòlic m'acostava al sagrari.

El Raval em va canviar la vida, perquè igual que al sagrari hi és ELL. Al Raval hi és Ell.
Hi és en tota aquesta vida tan intensa i sovint tan sofrent. Si alguna vegada descobreixo una dona que ha hagut de fer de tot per alimentar els seus fills (ara ja no es veuen tant) em produeix de tot menys foscor i se m'encén el cor, com si a una espelma vella i gastada se li acostés un llumí i tornés a donar llum.
Quan descobria aquestes noies, nenes, als anys noranta, recordava l'expressió "beseu on trepitja" que pocs anys abans m'havien intentat vendre que havia d'aplicar al president de determinada institució força influent per a mi a la meva adolescència. Sentia que el "beseu on trepitja" era just i necessari aplicar-lo a aquestes persones valorades exclusivament per la forma dels seus cossos com si fossin vedelles; perquè aquestes persones pobres, oblidades, usades, reduïdes a instruments... representaven la mateixa transsubstanciació de la comunió, eren el mateix Crist, eren la manera com Déu es feia, es fa, present al món.
Encara avui m'hi acosto, de vegades, amb la meva família, al Carrer Joaquim Costa, o Hospital, o Sant Pau... i recordo aquells temps. Avui la transsubstanciació succeeix en altres persones a banda d’aquestes pobres noies; en gent que a molts produeix por, fàstic, ràbia... purament per falta d'empatia o pobresa humana, per donar més importància a on es neix, o a on van néixer els seus pares, que a la dignitat humana.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

La conseqüència més dolorosa de fer el mal, allò que anomenen el karma, és el mateix mal que fem. No només aquí, no només ara. En un futur post mortem, quan la nostra empatia sigui perfecta, el dolor i mal que una vegada vam causar als altres ens farà tant mal com va fer als altres; la nostra pròpia empatia serà el nostre botxí. I aquesta penitència ja ens ha començat; però és bon senyal, és senyal que hem canviat.

Tot s'acaba; fins i tot el dolor produït, fins i tot el dany causat.

S'acaba el dia, perquè en comenci un altre. S'acaben les vides perquè sorgeixin noves vides. S'acaba l'alegria, i en comença una de nova. Res no roman. El mal que vam fer s'ha acabat o s'acabarà.

I sempre ens oblidem de les coses bones que hem fet. La ment, la tenim programada per necessitat de supervivència per atendre amb prioritat les alertes negatives, que ens avisen que ens posem en perill. Ens oblidem de l'amor que vam donar, de l'amor que donem, que sovint ens sembla petit. "Quan, senyor, et vam veure famolenc i et vam alimentar?". Si la nostra memòria pogués recordar totes les coses bones que hem fet i que no recordem, o no valorem en la seva justa mesura, ens sentiríem molt bé.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

Agrair tantes tornades

No perdre la perspectiva. No deixar de percebre l'invisible. Descobrir-lo en el verd encès sota la pluja fina dels prats d'Irlanda vora l'Atlàntic, o als primers contraforts de Sant Llorenç del Munt. No viure per les petites llaminadures dels nervis del cos sinó per la majestuosa profunditat d'aquella pau que deixa l'invisible quan pensem en les persones que estimem i en el do de les seves vides i de la nostra família.

No deixar de veure aquesta llum invisible que ens il·lumina, que ens guia en moments de profunda foscor, que ens allibera dels embarbussaments que nosaltres solets ens trenem. Ens salva sense merèixer-ho. Ens fa creure que tot és possible i tot està per fer. Ens ensenya a distingir la llaminadura agredolça del somni viu i verd d'una natura esclatant.

Esperar quan tot sembla indicar que no cal fer-ho; adherir-nos al bé quan sembla que no en som dignes; escollir el que creiem millor, encara que els dubtes ens abasseguin i les veus fosques de baix intentin robar-nos l'esperança. Mirar a la muntanya, a la nostra muntanya; i agrair tantes tornades, tanta llum que ens ha permès rectificar, redreçar camins, evitar caigudes estrepitoses, i esperar sempre en allò o aquell o aquella que no ens abandona mai.

 

Espectacle natural

Espectacle natural a Sitges el dissabte 25 de gener de 2025. La bellesa la tenim ben a prop, i asseure's a contemplar-la no costa diners.

 

La platja de Vilanova a l'hivern

Fins en allò més petit hi ha tota la majestuositat de la bellesa natural!

 

La Maternitat d'Elna al Teatre Eòlia

Impactant representació d’uns fets que tenen molt a veure amb la nostra història, narrats al llibre del mateix nom d’Assumpta Montellà: “La maternitat d’Elna”.

Interpretació poderosa de Rosa Galindo, tant pel que fa a la vida del text com a les cançons, tan ben escollides i tan netes, amb la música penetrant del piano de Franco Piccino, sense cap més enfarfec, que sobraria.
Una escenografia sòbria, essencial. I la il·luminació que se t’endú de seguida a l’estat anímic que necessites per sentir millor la vida del que es narra.
Al llarg de vuitanta minuts, te’n vas de Barcelona, t’allunyes del 2025, i raus al 1939 i als anys següents. Veus l’edifici de la maternitat i el context que l’envolta sense necessitat de posar-te ulleres virtuals; i fins sents l’olor de brou de l’edifici a les hores dels àpats i la ràbia de la mort de tants; tan injusta.

El teatre Eolia és una sala de proximitat; i una sala de proximitat és una sala amb menys de dos-cents espectadors.

A les sales d’aquesta mena, si més no a mi em passa, et sents dins de l’obra; no ets només un visitant o un espectador, ets un element que forma part de l’escena. Ni que sigui només amb el sentiment, hi ha una interacció amb els actors; la mirada de l’actor busca i troba la mirada de l’espectador, i es produeix una comunió que fa que l’obra no sigui un producte de consum sinó un poema viu que es construeix com a creació única en cada representació.

Les sales de proximitat signifiquen una realitat molt més intensa, molt més gran, molt més real, que les grans produccions que mouen més diners, més gent, que són més publicitades, però que no arriben a la mateixa profunditat dins l’espectador; a mi, no m’arriben igual. Els grans teatres, els multitudinaris, em fan sentir com que estic mirant la tele, i no aconsegueixo la complicitat de les sales de proximitat.

També hi pesa molt l’olor. Els teatres de proximitat fan olor de teatre, de fusta vella, de cortinatge antic, de sala rònega. Moltes vegades no hi ha micròfons, només la veu nua, tal com és. Només brilla la interpretació de l’actor. I la unió amb aquesta interpretació no sé com explicar-la amb mots.