M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel

M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel. M'agrada la gent, tan diversa. M'agrada el ventall bigarrat de diferents gastronomies, l'ambient dels estudiants, el pont de Sant Pere, el pont Nou, la plaça Daurada, el cafè dels Artistes, el riu, la música, els carrers, l'urbanisme francès, la casa on va néixer Carlos Gardel, el jardí japonès, els mercats de Nadal, la gent de França, m'agrada la manera de ser dels francesos en tot allò de bo que tenen i contradir els que generalitzen i avorreixen les diferències especialment si són dels veïns. Tinc més en comú amb els horaris, els costums, els gustos, la cultura... francesa, que no pas amb l'espanyola. De fet, tinc França més a prop que Espanya, i segueixo la filosofia i l'esperit de Saint-Exupery i de Camus. Sé que això que escric, a alguns, els fa picor; que es gratin; a mi em molesta que en altres latituds la gent parli tan fort pel carrer, als parcs o als restaurants, però ho respecto. 

 

Records de fa 53 anys

Aquest senzill que gira, i que no puc fer sonar pel tema del “teu” “meu” dels sapiens va ser el primer que vaig ser capaç de posar i escoltar en un reproductor de vinils (que en aquell temps es deia “tocadiscus”) ara fa 53 anys, quan jo en tenia 4. Escoltava aquesta mateixa cançó, amb els mateixos microespetecs, i observava les llums d’un arbre similar, en una casa semblant a aquesta.

Despertar el record de sensacions tan primerenques del cervell desperta altres records dolços de quan no existia la mort (en aquell temps, jo, amb quatre anys, ignorava que la gent es moria) ni els diners, ni l’infern, ni el perill… Les coses feien una olor més intensa. Habitualment, sentia a dins la pau, m’agradava l’olor dels llibres i dibuixar, de tant en tant em visitava un mort de la meva família, m’agradaven els Dakars (els qui no sou de Terrassa no sabeu que són), i al carrer Sant Pere hi passaven cotxes, del carrer Cardaire (que llavors era Sant Fructuós) fins a la Rasa, i a la plaça Vella també.

De fet, ara, amb 57, tampoc no crec en la mort, ni penso gaire en els diners, sé que no hi ha infern, els perills hi són però intento no pensar-hi gaire. Sento menys l’olor de les coses, ja no m’agraden els Dakars (l’origen del nom és un pèl racista i missogen), hi ha més cotxes que mai i cada vegada circulen per menys carrers, ja no veig cap mort tot i que sé que em visiten, i… escolto el mateix disc, amb els mateixos llums i un arbre similar en una família on ara soc el gran.

Mentre el món menja pastelina de carn, fruím el nectar, de la fruita del sol.

 

L’amor s’escampa,
com la llum des del cel.
El sol guspira,
i els teus ulls són de mel.
Fem la foguera,
quan la claror se’n va.
Cantem la vida,
amb les onades del mar.

Nadal al blau,
que dança ran l’espadat.
La sorra és càlida,
amb els ratjos tan vius.
La mar es trenca,
entusiasmada quan rius.
Regals de vent,
de sorra i de llibertat.

Mentre el món menja,
pastelina de carn.
Fruïm el nèctar,
de la fruita del sol.
Quan la gavina,
mostra el goig del seu vol,
i aquest silenci,
envolta el foc del teu cant.

Nadal de pau,
deixa fluir el teu amor,
esperit que crees,
bells dibuixos al mar,
traça les sines,
de les dunes al tard,
quan el llom blau,
ja enfosqueix el seu color.

No hi ha més festa,
que el so dels teus tambors,
no hi ha més àpat,
que el que ens fa sentir bé,
ni més conversa,
que els mots que atorguen pau,
ni més vestits,
que el ball del cor vora el blau.

El vent del bosc

I

M'agrada travessar el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec on gairebé mai ningú no gosa arribar.

De tant en tant, m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges agitant-se.

S'atura la ventada. Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.

-Que hi ha algú?

Les branques s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.

-Pep... Ramon -pronuncia qui sigui que està plorant.

M'acosto als arbusts d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.

-Què li passa, bon home?

Em mira i torna a plorar.

-El puc ajudar?

Fa que no amb el cap.

-És molt trist passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell, s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència, com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.

-I què és una vida sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de les altres?

Vessa una mena de llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls, petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va gelant a poc a poc

M'ofereixo a ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap. Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin. Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.

Li pregunto si viu al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar. Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell, el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho, afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret", i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.

El deixo allà, sol, palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.

II

Cau la nit, i per molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners, d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com sigui, els plantejo la qüestió.

-Pep i Ramon? Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor, esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i, decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.

-No sabran pas qui em podria informar del Pep i del Ramon?

Em miren amb un punt de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.

-Allà hi viu l'home més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.

III

-Pep i Ramon? Sí... i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.

-Una història trista?

-Sí, noi. D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la guerra.

-I sap on els podria trobar?

-En Pep té una casa aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu. I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre el rastre.

-Per què es van barallar?

-La guerra, fill.

-La guerra? Què va passar?

-En Pep va lluitar amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?

-Que trist! Llavors, ja deuen ser grans.

-Sí. Si són els mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.

-Però no pot ser... si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria tenir setanta o vuitanta.

-Que vas veure el seu pare?

-Sí

-A on? Al cementiri, potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.

-No. El vaig veure al bosc.

-Al bosc?

-Sí, al bosc.

-Bestieses!

-Bestieses? Per què? Què vol dir?

-Fill, el seu pare va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.

-I qui el va matar? Els milicians? Els feixistes?

-Doncs fixa't que ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per comunista.

-Era catòlic i comunista?

-Exactament, fill meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan generós, tan desprès. Maleïdes guerres!

-Escolti, em podria dir on viu en Ramon?

IV

Truco i no rebo cap resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte; suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra. Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa família a diferents membres els toqués de defensar causes enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura, panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que fins i tot amb llàgrimes als ulls.

-El meu pare... -diu esgotat -. El meu pare va morir rabiant!

I m'explica que el seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves accions.

-El pare sempre ens deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no importava com pensessin, que per dam

unt de tot eren persones.

-Llavors, sospito que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.

I torna a fer que sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns segons, es recompon i continua xerrant.

-La nostra mare es va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats, però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.

-Malgrat que no haguéssiu estat bons?

-Exacte. Aquesta era una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies. Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com si no.

-I no us portaveu malament, sabent això?

-No, al contrari. Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa, que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.

-I com vau poder arribar fins on vau arribar, amb un pare així?

-La política. Ens vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans, un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.

-I on és ara, el seu germà? Viu encara?

-Em penso que sí. Però no tenim relació.

-I no ha pensat d'apropar-se a ell.

-És un malparit. I per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.

-Potser el seu pare estaria content si es reconciliessin.

-El meu pare? Al meu pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.

Quan sóc a punt de marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel cap, i m'escridassa com un energumen.

V

Avui és Reis, i em trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.

"Després de fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga. M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor. Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.

Quan es va fer de nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep" vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal. "Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat, vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh" d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà, em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i vàrem continuar cantant."

* * *

Quan les històries i el seu to prenen vida

 

Alguns dels meus relats prenen vida a petites pinzellades amb això de la IA. L'experiment potser pot servir com a moodboard per agafar el to, i podria ser font d’inspiració per a futurs projectes literaris o cinematogràfics. No em refereixo a escriure fent servir la IA, sinó a crear entorns visuals amb la IA per a fer-nos una idea més sensible del to; és a dir, el que fa un moodboard.

Potser estem a les portes d’una nova era on les tecnologies podrien reforçar la creativitat, o, segons com es facin servir, podrien destruir-la. Dependrà de com les utilitzem. Fa esfereir pensar que, en totes aquestes imatges que es veuen, cap persona és real; no hi ha ni un sol actor. Són la materialització de personatges descrits. Potser algun dia donaré a conèixer la novel·la en la qual estan inspirats.

Trailer del relat: "Uns dies als llacs de la Maragda"

La "maligna" IA ens permet bogeries imaginatives tan estranyes com fabricar un "Trailer" del relat que aquests dies estic escrivint per capítols al meu blog. La pobra IA no fa sempre cas als mots de la meva història. És encara precària i està condicionada per la puritana moderació anglosaxona i per una tecnologia encara en creixement. Val a dir que la IA mai igualarà la interpretació i la creació humana. Però heu de reconeixer que tenir un relat, introduir-lo dins d'una IA i que per l'altra banda et surti ja la pel·lícula començada a fer és una llaminadura difícil de no consumir.

Voldria que riguessis fins a plorar

Voldria que riguessis fins a plorar, fins que la panxa et fes mal de tant riure, fins que sentissis que el temps s'ha aturat. I voldria que després respiressis tan profundament i et sentissis tan plena de pau que et fes l’efecte que no necessitessis res. Que per un moment no hi hagués cap inquietud al teu cap, que em miressis i somriguessis sense cap motiu. Que marxessis sense sentir-te obligada a dir adéu, i arribessis sense que et forcessin a dir hola.

Voldria que sempre t’esperés algú a casa; que tinguessis persones importants per a les quals tu fossis important, que tinguessis ben clar que aquestes persones mai s’oblidarien de tu, i que per a elles tu ets la raó de la vida, el sentit absolut; que visquessin per tu i et fessin sentir valuosa. Voldria que fossis la prioritat d'algú.

Voldria que pensessis en el futur i sentissis il·lusió; que estudiessis allò que t'apassiona estudiar encara que fos alguna realitat que ningú valora; voldria que conduïssis la teva vida fins aquell lloc on tu sentissis que ha d’anar, i que en fer-ho descobrissis papallones a la panxa, i que agraïssis a la vida el privilegi d’anar-hi.

Voldria que tinguessis ganes de menjar-te el món, que no t’empassessis ficcions inventades per espantar-te, que estimessis les persones en l’autèntic significat de la paraula estimar sense que cap doctrina t’espanti per forçar-te a estimar. Voldria que fossis lliure de pensaments creats per controlar-te, que coneguessis moltes cultures, maneres diferents de pensar, i que et formessis la teva pròpia visió de les coses, i que mai fessis cas als qui et condemnaran per expressar allò que penses de tot cor.

Voldria que ningú t’espantés, que ningú et fes mal, que ningú t’oblidés, que ningú et ferís, que la vida et somrigués i que tinguessis moltes ganes de viure-la; i que busquessis sempre camins nous per a no acostumar-te mai a la rutina, per no avorrir-te mai. Voldria que estimessis el teu cos i la teva ànima, i que et sentissis lliure per rebre damunt la teva pell la calidesa del sol sense por del que la natura t’ha regalat. Voldria que visquessis, que visquessis intensament, i que dediquessis la teva vida a fer que les persones visquin intensament, que és el mateix que estimar intensament.

Vides atrapades

Penso en la quantitat de persones que viuen immerses en vides de les quals no poden fugir; atrapades per l'amor a la família, per la vulnerabilitat de l'edat, per la precarietat econòmica. No han fet res dolent, no han comès errors, no han decidit res contra ningú. 

La mentalitat ianqui culpabilitza el pobre, el marginat, el fracassat, i entronitza el ric i el poderós. La meritocràcia es fonamenta en el triomf no importa la raó del triomf. Però el cert és que milers, milions a tot el planeta, d'éssers humans no tenen la possibilitat de desenvolupar la seva vida amb dignitat perquè ni el món ni el destí no tracten les persones amb igualtat.

 

Smile

 

Aquest va ser l'últim vídeo que vaig enregistrar abans de patir l'ictus a finals de juny de 2021; l'ictus va succeir una setmana després. De sort, que encara continuo tocant i cantant; sense tanta intensitat ni especulació, però anem fent i gaudint.

L'esperit de la cançó parla metafòricament de fer front a les situacions difícils, o molt difícils, amb esperança, amb alegria; insisteix a no renunciar a l'alegria de la vida. Això he intentat fer des d'aquell moment de tant vertigen i de tanta claredat.

Somriu, tot i que el cor et faci mal
Somriu, encara que estigui trencat
Quan hi hagi núvols al cel
te’n sortiràs
Si somrius malgrat la por i la tristesa
Somriu i potser demà
Veuràs el sol brillant de nou
per a tu

Il·lumina el teu rostre amb alegria
Amaga qualsevol rastre de tristesa
Encara que una llàgrima sigui ben a prop
És llavors quan has de continuar intentant-ho
Somriu, de què serveix plorar
Descobriràs que la vida encara val la pena
Si simplement
Somrius

Charles Chaplin

L'ànima dels pobles

Hi ha tresors que cal conservar, i un d'ells és l'ànima del poble. Els cants que al llarg de generacions es repeteixen i s'enriqueixen. Els ritus que uneixen els amics i els converteixen en família per damunt de diferències o de trifulques. Els pobles estan fets d'art, de fraternitat i de paisatges. Avui, el monstre antihumà del capital ho posa tot en perill, però a l'últim, a força de cor, quedarà l'anima del poble i tot allò que mai no desapareixerà.

No som productes fets en sèrie

És fàcil escriure el nom d'algú a la llista dels condemnats quan es desconeix gairebé tot d'aquest algú; les seves pors, els seus patiments, els atzucacs als quals la vida l'ha abocat, les injustícies patides, la frustració de no poder sortir d'una situació d'horror perquè la vida és com és i sovint no es pot escollir. Quan es desconeix la vida que s'amaga darrere d'algú, condemnar una mala actitud és senzill i temptador, però fer-ho converteix el jutge en algú profundament injust.

En algun moment, ens podem sentir així; jutjats sense coneixement, sense historial. Jutjats per nosaltres mateixos fins i tot. Jutjats per la nostra ment instintiva. Jutjats, de vegades, pels qui han gaudit d'una vida més ortodoxa, més plana, més regular, per les persones que consideren els éssers humans com productes fets en sèrie i seguint el model d'una marca determinada; si el cotxe no va és culpa del cotxe, perquè tots els models són iguals. El problema és que els individus humans no pertanyem al mateix model; cada persona és única, les experiències vitals són úniques i el dolor és únic; l'horror, únic; la genètica, única; la infantesa i els seus terrors oblidats o no, única.

No sabem gaire d'un individu humà si només sabem que és un individu humà. No sabem res d'ell o ella, ni que li coneguem el nom, el rostre, la veu, el caràcter, l'ofici, les idees. No sabem res d'un individu humà des de fora d'ell; per això no sabem res gairebé de ningú; i per això no podem jutjar.

La pell de gallina

Com a teràpia per a l’ictus, em vaig enfrontar al piano més profundament; com per portar la contrària als mals humors de la natura i perquè em van dir que la pràctica d’instruments que obliguessin a coordinar diferents parts del cos era beneficiosa per a la recuperació. I pensant en els autors que em posen la pell de gallina quan els interpreto, he elaborat una llista per homenatjar-los: George Gershwin, Ira Gershwin, Cole Porter, Nils Lindberg, Red Mitchell, Joseph Kosma, Jacques Prévert, Johnny Mercer, Mitchell Parish, Glenn Miller, Richard Rodgers, Lorenz Hart, Alan Jay Lerner, Frederick Loewe, Henry Creamer, Turner Layton, Jerome Kern, Oscar Hammerstein II, Henry Mancini, John Mercer.

 

 

Descans

Hi ha moment que l'esgotament t'asseca la imaginació, i et fa l'efecte que no ets capaç de res, que no pots més, que no veus res del que de normal veus. Toca descansar. Donar la raó en part al desànim, però no pas per signar la rendició, sinó per gaudir de descansar. El cap hi veurà bé no pas quan nosaltres vulguem veure-hi bé, sinó quan ell estigui en una situació de pau interna, de salut, de recuperació de forces, d'entusiasme, de passió. 

Un bri de química que pot ser serotonina o dopamina generada del Sol i el repòs, o de l'exercici fet amb gust i sense estrès i de riure a cor que vols, i tot es veu diferent. El món és el mateix que vèiem quan érem al pou, però aquests neurotransmissors naturals, generats per la llum i el propi cos, fa que veiem el món més bonic, i amb més opcions; ja no decideixen els malalts, ja no defineixen la realitat els generadors de dolor psíquic; veiem ja el món com és sense que cap fumera negra ens enredi embrutant-nos la llum.

El descans és un dret, és un plaer, és una teràpia, és una necessitat, és una obligació, és humilitat. I el descans no és estar-nos sense fer res; és fer el que no ens esgoti i el que ens faci sentir bé; és declarar-nos, durant el temps que estipulem com a descans, senyors dels nostres instants; i és tenir el coratge de no fer res útil, ni per triomfar, ni per aconseguir arribar enlloc, només per descansar.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

El fetge cru

(Relat de ficció)

Al càmping, les coses tenien un ritme diferent. Els matins eren sorollosos, amb bicicletes, nens cridant i gent carregant bosses de pa acabat de coure. 

Però a mi el que m’atenallava l’estómac no era el pa, ni els esmorzars feliços a les taules plegables sota els pins. Era el record d’allò que podia passar al migdia, quan la mare decidia que calia alimentar-se bé. 

Anàvem al supermercat del càmping, aquell espai fred, amb llums fluorescents que feien tremolar els colors dels productes. Mentre els altres nens corrien a buscar gelats o cromos, jo caminava darrere de la mare, amb una sensació de condemna. Sabia exactament cap a on anava: el taulell de la carn. Allà hi havia safates de plàstic amb carn vermella, encara brillant de sang. I ella sempre triava el mateix: un tros de fetge de vedella, gran, humit, gairebé negre a les vores, i d’un roig intens al centre. 

El carnisser posava el fetge dins un plàstic transparent, i de seguida tot degotava, tacant el paper de la bossa. Jo no podia apartar els ulls de la textura: relliscosa, viva, com si encara respirés. Només l’olor ja em feia venir basques. 

Quan tornàvem a la tenda, la mare s’asseia a la taula plegable sota els pins, desplegava el paquet i, amb tota naturalitat, tallava aquell tros de fetge en porcions. El sol queia a plom, i la calor feia que la carn brillés encara més. Ella deia que el fetge cru tenia totes les vitamines intactes, que era un tresor que ningú més no sabia aprofitar. Es justificava amb aquella veu que no admetia dubtes: “Si es cuina, tot es perd. Cal menjar-lo així.” 

Jo no gosava replicar. Sabia que era inútil. Quan m’acostava al plat, sentia que tot el món se m'aturava. El tros de fetge era dens, relliscava sobre la forquilla, i tenia un color tan viu que semblava encara un òrgan que bategava. 

El primer contacte amb la boca era un suplici: fred, metàl·lic, amb aquell gust ferrosós que s’escampava de seguida per tota la llengua. L’instint era vomitar. Sempre. Alguna vegada no vaig poder evitar-ho. Però la mare, amb calma ferotge, recollia el que jo havia escopit amb la mateixa forquilla i me’l tornava a posar al davant. “Tot. Sencer. No pots malgastar-ho.” I jo, amb les llàgrimes a punt, havia d’empassar-me de nou aquell mateix tros. 

Els dinars podien durar hores. Jo feia petits intents, empassades mínimes, i després em quedava mirant fixament la taula, amb el cos tremolant i la gola bloquejada. La mare insistia, una vegada i una altra. 

El món del càmping seguia el seu curs: nens jugant a pilota, famílies rient a la taula del costat, algú estenent tovalloles al sol. Però per a mi tot era mut i llunyà. Només hi havia el plat davant meu, el fetge cru, l’olor ferrosa, i la veu insistent de la mare. Hi havia algun element gairebé ritual en aquella escena. El fetge cru es convertia en un símbol: de submissió, de vergonya, d’una estranya crueltat quotidiana. Jo m’hi quedava atrapada durant hores, fins que, esgotada, aconseguia acabar-me’l. Llavors, la mare somreia, com si hagués aconseguit una victòria. Jo, en canvi, sentia que dins meu alguna cosa s’havia esquerdat. 

A la nit, encara tenia el gust metàl·lic enganxat a la llengua. I alhora, hi havia en mi una mena de fascinació fosca: aquell acte brut, aquell sacrifici imposat, havia deixat empremta. Era com si hagués menjat no només carn, sinó també por i vergonya, i com si aquestes haguessin entrat a formar part de mi mateixa. 

Avui, quan penso en aquest meu passat llunyà, el record del fetge cru torna com una ombra. Aquella sensació de ser obligada, d’haver d’empassar-me el que em repugnava; era un martiri, sí, però també un secret que em definia. I d’alguna manera, encara, inconscientment, dins d'aquesta esquerpa vida que he triat per a mi, en busco la repetició.

"LOS DOMINGOS" de Alauda Ruíz de Azúa

Una gran pel·lícula.

A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.

Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

Uns dies als llacs de la Maragda (V). Diari adolescent.

V

No sé com ha pogut passar, però aquest matí m’he quedat adormida a la llitera mentre tothom s’ha vestit i ha baixat a esmorzar. La mare no m’ha dit res i m’ha deixat dormint sola a l’habitació. 

He obert els ulls quan ja eren les nou i, per un moment, abans de mirar el rellotge, no he sabut dir quina hora era ni per què era jo tota sola allà dalt. El sol m’ha enlluernat els ulls i per això m’he despertat; si no, hauria continuat dormint fins qui sap quan.

M’he vestit i he baixat al menjador. La Magda m’ha vist i m’ha assenyalat un racó de la taula immensa on no hi havia ningú; la sala era buida, semblava ben bé com si tothom s’hagués fet fonedís.

—Avui has descansat bé, eh! —m’ha dit.

No li he contestat. M’he menjat les torrades amb dues tires de pernil i un raig d’oli. Després m’he empassat el cafè amb llet i he sortit del refugi.

He caminat uns cinquanta metres en direcció al camí del llac, i els he vist a tots dos estirats damunt d’una tovallola; no m’ho podia creure. La mare i el Xavi; l’un al costat de l’altre; somrient com si no hagués passat res.

—Nena! Mira qui ha tornat! M’ha demanat perdó!

Ha exclamat la mare amb una expressió d’eufòria que no hauria pensat descobrir-li ahir; ni abans-d’ahir.

—No estàs contenta? Ja no estic sola! Te n'hauries d’alegrar!

El Xavi s’ha incorporat i m’ha mirat sense gaire expressió.

—L’altre dia vam tenir un mal moment, carinyo... —m’ha dit el Xavi.— Però ens hem de saber perdonar. Oi, reina? —ha afegit tombant-se cap a la mare.

La mare ha esclatat a riure com una boja, i he tingut la sensació que havia begut alcohol o que s’havia pres alguna substància estranya. De fet, alguna vegada ja ho ha fet, i quan consumeix jo ho noto de seguida; ara potser feia mesos que no passava.

No els he dit res. He continuat caminant cap al llac gran de la Maragda, i, un cop allà, he buscat un racó que quedés amagat de la visió de qui pogués aparèixer pel camí, i m’he posat a plorar.

He estat mitja hora al costat de l’aigua, plorant i eixugant-me la cara. Després m’he posat a llançar pedres planes i a intentar que rebotessin. No tenia ganes de tornar cap al refugi ni de veure altre cop la meva mare i el Xavi. Però ells han aparegut, i, tot i que el racó on era jo quedava arrecerat, m’han vist des de lluny i s’hi han acostat.

—Què? T’hi tornaràs a ficar? La teva mare m’ha dit que us vau banyar fa dos dies! Que valentes! Ja sabeu que està prohibit? Us multaran els guardes si us pesquen! —m’ha deixat anar el Xavi, en to de burla. La mare s’ha posat a riure.— I a més m’ha dit que ho vau fer en pilotes! Això sí que no m’ho esperava de tu, barrufeta! Tan vergonyosa com et feia!

—M’has dit que no li diries que ho sabies, cabró! —ha exclamat la mare, rient com una lloca.— Que no ho veus que s’ha posat vermella? I no va ser en aquest llac! Va ser a dalt de la muntanya!

—Però jo vull veure com es banya un altre cop! —ha afegit. Després s’ha girat cap a mi i m’ha insistit:— Va, barrufeta! Vull veure com et banyes despullada!

—Deixa-la, cabró! Que no se’t pot explicar res! —ha exclamat la mare, rient.

He marxat corrents perquè no em veiessin plorar, i, pel camí, m’he trobat el Marcel, que s’ha preocupat molt en veure’m així. De primeres no li volia explicar res, però m’ha insistit tant que li he acabat dient tot, fins i tot que la mare de vegades pren substàncies estranyes. S’ha posat molt seriós i m’ha abraçat amb força. I encara que no m’ha dit res, la seva abraçada m’ha fet sentir molt bé. He passat la resta del matí amb ell, xerrant de coses sense importància, però he aconseguit oblidar el Xavi i la mare una estona.

Montcau

 

Visitem aquest lloc com qui visita un temple; i ens sentim com qui torna a casa.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.