És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per
què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho
estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has
desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te;
i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot
el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que
desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i
tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui
escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et
caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser
arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta
anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar
lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu
objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi
fa res com de lluny et porti.
I potser si no haguessis
hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan
difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva
identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot
el que has après.
I penses… Ara que ho he après, ja
arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí
a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un
gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge,
d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà
després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt
bé.
Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no
t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre,
t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que
has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.

L'important es el cami, el que passa pel camí, aquesta es la fita a assolir. La vida és un instant entre dos plors.
ReplyDelete