M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.
No comments:
Post a Comment