Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.