Records de fa 53 anys

Aquest senzill que gira, i que no puc fer sonar pel tema del “teu” “meu” dels sapiens va ser el primer que vaig ser capaç de posar i escoltar en un reproductor de vinils (que en aquell temps es deia “tocadiscus”) ara fa 53 anys, quan jo en tenia 4. Escoltava aquesta mateixa cançó, amb els mateixos microespetecs, i observava les llums d’un arbre similar, en una casa semblant a aquesta.

Despertar el record de sensacions tan primerenques del cervell desperta altres records dolços de quan no existia la mort (en aquell temps, jo, amb quatre anys, ignorava que la gent es moria) ni els diners, ni l’infern, ni el perill… Les coses feien una olor més intensa. Habitualment, sentia a dins la pau, m’agradava l’olor dels llibres i dibuixar, de tant en tant em visitava un mort de la meva família, m’agradaven els Dakars (els qui no sou de Terrassa no sabeu que són), i al carrer Sant Pere hi passaven cotxes, del carrer Cardaire (que llavors era Sant Fructuós) fins a la Rasa, i a la plaça Vella també.

De fet, ara, amb 57, tampoc no crec en la mort, ni penso gaire en els diners, sé que no hi ha infern, els perills hi són però intento no pensar-hi gaire. Sento menys l’olor de les coses, ja no m’agraden els Dakars (l’origen del nom és un pèl racista i missogen), hi ha més cotxes que mai i cada vegada circulen per menys carrers, ja no veig cap mort tot i que sé que em visiten, i… escolto el mateix disc, amb els mateixos llums i un arbre similar en una família on ara soc el gran.

Mentre el món menja pastelina de carn, fruím el nectar, de la fruita del sol.

 

L’amor s’escampa,
com la llum des del cel.
El sol guspira,
i els teus ulls són de mel.
Fem la foguera,
quan la claror se’n va.
Cantem la vida,
amb les onades del mar.

Nadal al blau,
que dança ran l’espadat.
La sorra és càlida,
amb els ratjos tan vius.
La mar es trenca,
entusiasmada quan rius.
Regals de vent,
de sorra i de llibertat.

Mentre el món menja,
pastelina de carn.
Fruïm el nèctar,
de la fruita del sol.
Quan la gavina,
mostra el goig del seu vol,
i aquest silenci,
envolta el foc del teu cant.

Nadal de pau,
deixa fluir el teu amor,
esperit que crees,
bells dibuixos al mar,
traça les sines,
de les dunes al tard,
quan el llom blau,
ja enfosqueix el seu color.

No hi ha més festa,
que el so dels teus tambors,
no hi ha més àpat,
que el que ens fa sentir bé,
ni més conversa,
que els mots que atorguen pau,
ni més vestits,
que el ball del cor vora el blau.

El vent del bosc

I

M'agrada travessar el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec on gairebé mai ningú no gosa arribar.

De tant en tant, m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges agitant-se.

S'atura la ventada. Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.

-Que hi ha algú?

Les branques s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.

-Pep... Ramon -pronuncia qui sigui que està plorant.

M'acosto als arbusts d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.

-Què li passa, bon home?

Em mira i torna a plorar.

-El puc ajudar?

Fa que no amb el cap.

-És molt trist passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell, s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència, com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.

-I què és una vida sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de les altres?

Vessa una mena de llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls, petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va gelant a poc a poc

M'ofereixo a ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap. Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin. Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.

Li pregunto si viu al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar. Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell, el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho, afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret", i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.

El deixo allà, sol, palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.

II

Cau la nit, i per molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners, d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com sigui, els plantejo la qüestió.

-Pep i Ramon? Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor, esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i, decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.

-No sabran pas qui em podria informar del Pep i del Ramon?

Em miren amb un punt de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.

-Allà hi viu l'home més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.

III

-Pep i Ramon? Sí... i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.

-Una història trista?

-Sí, noi. D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la guerra.

-I sap on els podria trobar?

-En Pep té una casa aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu. I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre el rastre.

-Per què es van barallar?

-La guerra, fill.

-La guerra? Què va passar?

-En Pep va lluitar amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?

-Que trist! Llavors, ja deuen ser grans.

-Sí. Si són els mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.

-Però no pot ser... si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria tenir setanta o vuitanta.

-Que vas veure el seu pare?

-Sí

-A on? Al cementiri, potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.

-No. El vaig veure al bosc.

-Al bosc?

-Sí, al bosc.

-Bestieses!

-Bestieses? Per què? Què vol dir?

-Fill, el seu pare va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.

-I qui el va matar? Els milicians? Els feixistes?

-Doncs fixa't que ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per comunista.

-Era catòlic i comunista?

-Exactament, fill meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan generós, tan desprès. Maleïdes guerres!

-Escolti, em podria dir on viu en Ramon?

IV

Truco i no rebo cap resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte; suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra. Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa família a diferents membres els toqués de defensar causes enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura, panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que fins i tot amb llàgrimes als ulls.

-El meu pare... -diu esgotat -. El meu pare va morir rabiant!

I m'explica que el seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves accions.

-El pare sempre ens deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no importava com pensessin, que per dam

unt de tot eren persones.

-Llavors, sospito que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.

I torna a fer que sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns segons, es recompon i continua xerrant.

-La nostra mare es va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats, però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.

-Malgrat que no haguéssiu estat bons?

-Exacte. Aquesta era una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies. Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com si no.

-I no us portaveu malament, sabent això?

-No, al contrari. Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa, que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.

-I com vau poder arribar fins on vau arribar, amb un pare així?

-La política. Ens vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans, un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.

-I on és ara, el seu germà? Viu encara?

-Em penso que sí. Però no tenim relació.

-I no ha pensat d'apropar-se a ell.

-És un malparit. I per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.

-Potser el seu pare estaria content si es reconciliessin.

-El meu pare? Al meu pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.

Quan sóc a punt de marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel cap, i m'escridassa com un energumen.

V

Avui és Reis, i em trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.

"Després de fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga. M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor. Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.

Quan es va fer de nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep" vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal. "Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat, vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh" d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà, em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i vàrem continuar cantant."

* * *

Quan somrius...

Els Esperits del Nadal (IV). On és l'emoció quan el cos passa?

La vida, un instant. La vida, un instant etern que no s'acaba. La vida, consciències voleiant en una aparença virtual de color i de formes com un mar de llums; i els colors i les formes que envolten cadascuna de les consciències, les més belles. Sap, el nét d'ulls sincers, que el seu avi, vell i arrugat, és l'ésser més bell de la Terra; la majoria dels adults no ho entenen. Sap, l'infant natural i espontani i que no ha estat enverinat, que, al temps de la calor, la nuesa és el vestit més còmode i que l'ha teixit la Terra. Sap, el nen o la nena, que jugar és important; i que és important riure i cantar i ballar i fer teatre i córrer... però que tot això és important perquè quan ho fem ens ho passem bé, no pas perquè hàgim d'arribar a ser famosos, ni a guanyar diners, ni a ser reconeguts o aplaudits, ni per arribar a ser algú; ja som algú. Tothom és algú.

 És algú el nen que fa una estona ha nascut a Makelfa i que s'acaba de morir sense haver arribat a estar registrat a cap llibre oficial, i que serà oblidat per a tothom com és oblidat el tros de terra d'un penya-segat que el vent aixeca i esmicola escampant-lo per una estesa. Tots els éssers humans són algú, i hi ha una força superior i incomprensible que els coneix tots un a un i que fa que no se'n perdi cap.

Fixeu-vos en la infinita energia pura de tantes persones vives que hi ha per aquí a la Terra. No sé si sou capaços de copsar tota aquesta energia. És una presencia que va més enllà de la matèria que expressa els matisos d'aquesta energia. Potser l'energia surt d'aquesta mateixa matèria, no ho nego pas, però és molt més que aquesta matèria de la qual surt i que canvia cada set anys, ja que les cèl·lules i els àtoms del nostre cos canvien tots cada set anys a excepció de les neurones. No som el cos. Som una cosa que perdura quan canviem cada set anys la totalitat dels nostres àtoms. Som alguna cosa que no s'apaga quan en el moment de la mort es desfà l'ordre dels àtoms que ens composen. Si us fixeu en aquesta infinita (metafòricament parlant) llum que contenen algunes, moltes, totes, les persones vives que ens envolten... quanta llum ens passa desapercebuda! La llum del nen que acaba de morir i de néixer a Makelfa. La llum dels milions de nens que no han pogut progressar perquè hi ha qui diu que seria una tragèdia que els mercats financers fessin fallida si es prioritza la vida humana i la seva felicitat al creixement de l'economia i dels capitals.

I hom podria pensar que aquesta dignitat depèn dels nostres defectes, però no és pas així. La natura ens ha fet com som, i tan sols hem de ser tossuts en el manteniment de la direcció del timó; però fins aquesta tossuderia depèn de tantes coses. La força invisible que ho amara tot estima allò que és feble perquè aquesta força ha creat la mateixa feblesa. Per alguna raó la natura treballa amb espècies que per evolucionar es mengen i competeixen les unes contra les altres, amb individus que per mutació esdevenen febles o perillosos per al grup sencer, amb pulsions sorprenents que provoquen guerres i que causen morts i violències. Allò que nosaltres identifiquem com a defecte o feblesa o error o violència... és un producte natural que no hem escollit nosaltres, i aquesta força invisible, que ho estima tot tant, ens estima ni que per feblesa no l'encertem a l'hora d'evitar el fet de ser actors o protagonistes de les pulsions fosques de la destrucció. El nostre regal és evidenciar que ens rebel·lem contra aquest bagatge natural de misèria i odi, fent servir un altre bagatge que també és natural i que s'anomena empatia, amor, respecte, tendresa, ajuda, solidaritat i llibertat. El premi dels que fan bé les coses no és cap cel enllà de la mort sinó el gust de descobrir que les coses estan una mica més bé gràcies a l'amor del nostre cor i a la disposició a perdre el que calgui per a continuar estimant. El bé és la conseqüència immerescuda d'ell mateix. Si algú carregat de filosofies altisonants i esnobs repeteix allò tant sentit i tan buit que afirma que no hi ha bé ni mal sinó que ens els fem nosaltres, que li pregunti a qualsevol infant si una cosa està bé o si una cosa està malament, ell o ella potser podrà aclarir-li-ho, tot i que també es pot equivocar. Cas que s'equivoqui, busqueu un infant encara més petit, alguna criatura que no sàpiga res més que el que sent el seu cor, i que no pugui estimar els seus mots (perquè no els té) més que allò que el seu cor sap.

Acabo avui amb un poema que fa poc vaig escriure en anglès dedicat a les persones que se n'han anat i que jo estic convençut que continuen vives. Una abraçada de tot cor a tots els que estimeu el Nadal, i als que no l'estimeu, també.

Where is the thrill when body passes?

Where are the minds that one day cared me?

They nursed me more than they nursed themselves.

Some years ago, they went away

to the earth of the landscape.

If they were earth, how could they loved me?

How could they be a pure and strong wish?

If they were thought, how could they die?

The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them

as if they were the air that moves away,

and their heart talked with silent voice

around my skin, and they were wakeful.

Some day they had a whole world inside,

they were as strong and tall as trees.

I was their heritage, their dreams,

but one day they turn into ground.

I can't understand how the thrill

can born or die from dust of stars.

Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,

and star gets dark in coldest night,

where are the minds that one day loved?

.

.

.

.

Els Esperits del Nadal (III). Si algú fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix.

No et vaig poder salvar a Auschwitz, i ara et torno a veure viva. És difícil que la llum que desprens passi desapercebuda. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. La ironia de l'existència és que mai no saps qui ets ben bé del tot; ningú no sap ben bé qui és del tot. I quan en algun moment, la nostra identitat essencial es manifesta, ens sentim profundament sorpresos i l'experiència esdevé  sempre transformadora. De fet, crec que a tothom li hauria d'arribar a passar alguna vegada; tothom hauria de descobrir en algun moment de la seva existència qui és. 
Amiga, et protegiré sempre que pugui. Des del silenci i la discreció, vetllaré per la teva felicitat, igual com vetllo per la dels altres. De fet, tots som molt semblants, només ens diferenciem pel cos; si ens treuen el cos, tots som joies. Si estimo una persona, les estimo totes. Si odio o fereixo una persona, les estic odiant o ferint totes. Si algú  fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, ni que s'ho pensi, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix; aquell a qui fa mal, és ell mateix; aquella a qui fa mal és la meva filla, o la meva germana o la meva mare, o la meva dona. Jo sóc tu mateixa, amiga meva; i el teu somriure és el meu triomf i la meva raó de ser. I quan passis pel meu costat, potser no ens direm res, no cal, l'amor no és esclau de les formes. I tu ets totes les persones. L'únic que ens fa diferents és un cos; i el cos, tan bell, assenyala una bellesa interior i invisible als ulls, encara més bella que el cos. Vas morir a Auschwitz, milers de vegades, milions de vegades; però ets viva, ningú no t'ha destruït. La teva identitat personal viu per a sempre i torna a venir una vegada i una altra; per això ets aquí. I l'amor cada vegada és més gran i cada vegada manifesta més la seva bellesa, la seva humilitat i la seva indestructibilitat. 

.

.

.

.

.

Els esperits del Nadal (II). El bosc, la nit, la neu i l'amor.

Vull escriure sobre els boscos coberts de neu, a la nit i a l'hivern, quan el cel és d'ivori fosforescent i se sent un silenci estrany, de matalàs de sucre. Però em diuen que primer haig de parlar d'amor.

L'amor no és sols allò que hauria de governar les relacions entre els membres d'una parella; l'amor és l'energia que sosté viva una consciència; no té sexe, ni es dedica a negociar interessos. La banalitat dels mots que s'escolten ha embrutat el significat ontològic del misteri de l'amor, que no és un cor de color de rosa, sinó el tresor perdut de la humanitat. La tendresa és l'essència de l'ésser humà. La força intel·lectual més poderosa no és la violència, ni la fúria, ni l'odi, ni els judicis, ni els càstigs, ni les sancions, ni les correccions, ni l'absolutisme... La racionalitat més contundent i resolutiva és aquella que es fonamenta en l'amor a cada persona, al seu benestar i a la seva dignitat.

Amiga meva, l'amor triomfarà sempre; i no parlo d'aquell amor de formalitat, no em refereixo a aquell amor que mou a saludar per obligació. Ni a l'amor dels dos petons obligats, perquè si no... no sé què passa. Ni a l'amor de l'ara haig d'anar-hi perquè si no... se m'enfada. No parlo d'aquesta mena d'amor malalt i atrapat. Parlo de l'amor que actua quan és reclamat, o quan no és reclamat però és necessari. De l'amor que encara que durant llargs períodes no es mostri, sempre hi és; de l'amor que respon quan les circumstàncies l'exigeixen, i que encara que sembli que s'ha refredat, sempre hi és; de l'amor que no accepta perdre cap batalla en la lluita per a defensar la felicitat dels qui estima, encara que, igual com fa l'herba sota la neu, sovint creixi en silenci i no sigui vist ni s'exhibeixi. Parlo de l'amor silenciós i desinteressat, despreocupat de les formes i de les normes d'urbanitat i absolutament compromès amb la feina discreta per aconseguir la pau al cor de les persones.

L'amor no està fet de formes, sinó de cor i de decisió; tot i que les formes, quan hi ha amor, agafen aquelles qualitats que espontàniament agafen, sense que per obligació n'hagin d'adquirir cap de concreta. Un mateix mar forma cales, platges, penya-segats... diferents paisatges d'una mateixa estesa il·limitada d'aigua. Estima, el cirurgià, quan talla la pell i la carn. Estima l'instructor dels pilots quan els sanciona pel fet de no prendre's prou seriosament les normes de seguretat; els està salvant la vida. Estima qui treballa des de lluny, sense fer-se notar, per al benestar d'algú que potser mai sabrà que estan treballant per ell o per ella. Estima qui diu adéu a algú que necessita volar sol, encara que quan es pronunciï aquest adéu el cor es trenqui com si es destruïs per a sempre; com més amor, però, amb més decisió i amb més empenta es pronuncia aquest adéu, maldant perquè el dolor no es noti.

L'amor és infinitament més que el sexe, que el joc, que l'autoritat, que la correcció, que la rialla, que la broma, que la indiferència... Amb el sexe, es pot estimar o es pot odiar. Amb el joc es pot estimar o es pot odiar. Amb l'autoritat es pot estimar o es pot odiar. Amb una correcció es pot estimar o es pot odiar. Amb una rialla o una broma es pot estimar o es pot odiar. Amb la indiferència es pot estimar o es pot odiar. L'amor estima el cos, però va més enllà; sovint estimar un cos vol dir no tenir-lo en compte; sovint estimar un cos vol dir tenir-lo en compte. I el fet de no esperar ni rebre res a canvi, en comptes de ser un sacrifici esdevé, per a qui estima, la garantia de la llibertat. No estima aquell que no deixa lliure qui estima, o aquell que no se sent lliure quan estima.

Però jo volia escriure sobre boscos coberts de neu. Perquè la neu cau en silenci. Al cor del bosc, i a la nit, quan neva, es fa de dia. Una llum misteriosa converteix la natura en l'escenari d'una obra de Shakespeare. Els esperits que han viscut a qualsevol racó de la terra, i a qualsevol època, han estat tots alguna vegada nens i nenes, i en conseqüència, han entès l'essència de la vida, encara que molts l'hagin oblidada. Les persones passem la major part de la nostra vida essent nens o nenes encara que el temps físic de la vida adulta sigui més llarg. Per un nen de dos anys, un any és la meitat de la vida. Per un nen de deu anys, dos anys són la cinquena part de la vida. El temps de l'època en què som infants és molt més llarg que el temps de quan som adults. És per això, entre d'altres raons, que tot allò que passa a la infantesa és més essencial i més influent. 

I per acabar vull dir que, a la nit, i al bosc, en aquesta història que us convido a llegir, un pare, molt gran, i que se sent molt trist, es va cobrint a poc a poc de neu.

EL VENT DEL BOSC

I amb això ja he enllestit aquest segon capítol dels esperits del Nadal. 

.

.

.

Els esperits del Nadal (I). Ningú no mor.

¿Com li podria explicar un Homo sapiens, (que és i que està viu) a una pedra (que és i que no està viva) el que vol dir estar viu, el que vol dir la vida... si la pedra ni tan sols és incapaç d'entendre el que és el llenguatge...?

¿Com podria, un Homo sapiens, explicar a una medusa la configuració dels àtoms, o les lleis que expliquen el moviment dels astres a l'univers, o senzillament què és l'univers?

¿Com explicar a una eruga que quan s'aclofa i s'amaga dins del capoll no es mor sinó que es fa papallona,  si el pobre cuc cec mai no ha vist cap papallona, ni entén de quina manera volar pot ser una via per a continuar existint sense esborrar la identitat de l'insecte que està en evolució?

 De la mateixa manera, sospito que hi ha molt per explicar; molt que, algú diferent a nosaltres, no sap ni com començar a transmetre'ns, perquè la distància intel·lectual i perceptiva entre el que aquest algú copsa i nosaltres és encara més abismal que la distància entre un Homo sapiens i una medusa, o que la distància entre un Homo sapiens i una pedra.

Tan gran és la distància, que no veiem aquest algú, o si més no, no el veiem com ell és de debò; igual com una formiga probablement no ens veu, tot i que pateixi les conseqüències de la nostra existència. Fins i tot una vaca, si ens mira, no comprèn, del tot, el que som, perquè és incapaç d'imaginar una manera de ser diferent a la seva, i tots els individus que distingeix, a tot estirar, els pot arribar a considerar com allò que ella és. 

Els sapiens no veiem aquest o aquests que ens sobrepassen, ens resulta impossible comprendre una existència imperceptible per als nostres sentits, i sabem tan poc! El que veiem no és altra cosa que el model que la ment crea a partir d'estímuls externs a nosaltres, model virtual podríem dir, i és tan relatiu i tan "nosaltres" aquest model, que del que no som nosaltres en comprenem només una petita part de l'ordre i prou. I ens atrevim a dogmatitzar! No sabem res. Ni tan sols no podem dogmatitzar en la negació de l'esperança. No comprenem prou els mecanismes de la consciència per a negar la seva pervivència enllà de la mort. No són tan sòlids els fonaments de la matèria que brollen de la percepció creada per la nostra ment com per a considerar més certa l'existència d'aquesta matèria que l'existència de la nostra imaginació, o d'aquest algú misteriós del qual parlava, o del "jo" que és el centre de nosaltres i que se sent viu i jove ni que el temps hagi malmès l'aparença del cos.

No us entristiu els qui us fixeu per Nadal en una cadira buida a la taula. Ningú no mor. Afirmo una cosa que no sé? Admeto que no puc provar-ho, però tot i així, i sense creure en la doctrina de cap religió, se'm presenta com una evidència absoluta la idea que ningú no mor, que el jo és més real que la matèria inventada per la ment per a comprendre una petita part de l'ordre, i que per tant la mort de la matèria viva no ha de significar per obligació la mort de la ment; perquè no és la matèria viva la qui crea la ment, sinó la ment la qui crea allò que dins del nostre model virtual anomenem matèria viva. Comprenem l'ordre d'una petita part d'una realitat que se'ns escapa i que anomenem matèria viva, però el que copsem no és com ho copsem, és sols un model que serveix per a comprendre una petita part d'un ordre exterior al jo objectiu; la major part de la realitat se'ns escapa, i per tant no sabem si també mor. No podem afirmar que mor aquella part de la realitat que no copsem. 

Sigui com sigui, com a ésser petit i feble que sóc, tinc dret a sentir com a certes algunes conviccions no provades; és el dret a l'esperança. I tinc també el dret a no empassar-me cap invenció humana anomenada religió, que massa vegades s'ha fet servir per a dominar les persones. La majoria de religions estan amarades de misèria i violència humana; misèria que fins i tot està registrada dins la seva doctrina i els seus llibres sagrats. No és la religió sinó la natura la que em regala la sensació de creure en la pervivència de la consciència i d'una existència que canvia de forma però que no s'acaba. I això va sol, sense demanar permís, igual com surt el Sol sense que ningú no ho decideixi ni s'esforci perquè surti. 

John Lennon deia que no li feia por la mort, perquè era com sortir d'un cotxe per entrar en un altre cotxe. Tinc dret a creure el que sento que és cert, ni que com a ésser petit no pugui demostrar tot el que sento que sé. Intueixo que la natura ens fa néixer amb un bri de coneixements heretats, o amb la possibilitat de desenvolupar-los, o amb la capacitat de creure que els tenim ni que sigui per necessitats evolutives. Em limito a expressar les coses com les penso i les sento. 

El que copsem pels sentits és menys veritat que l'existència d'una consciència que és sublim i intocable, i que és estimada infinitament per algú que no sé qui és i per una raó que desconec; però l'amor no necessita raons. 

.

.

.

No es treu les sabatilles de la Kitty. El Nadal dels mentiders, com deu ser?

No es treu les sabatilles de la Kitty, que li ha dut un ésser màgic al llarg de la nit; una nit que tothom diu que és de felicitat. La nena, de pocs anys, té el cor tatuat de penes silencioses; mirades que potser han vist sense saber-ho l'espasa freda del diner que decideix qui sobreviu, qui viu, qui malviu, qui travessa un cami de corsec, qui comparteix casa amb l'angoixa fins que la casa ja no hi és perquè algú que un dia amb eufòria va deixar diners als seus pares li manlleva mercès a un paper fred atapeït de lleis i d'exoneracions, de possibilitats de recurs i molta... molta justícia.

No es treu les sabatilles de la Kitty, són suaus i boniques; alhora ella s'aguanta un plor que vol sortir i no pot perquè sempre queda l'esperança del “potser ho portaran ara” “Potser la bicicleta que en secret vaig demanar d'amagat de la mama apareixerà darrere d'una porta, o a sota d'un llit”. Però de fet la bicileta, en el fons en el fons, tant li és; el que li dol de debò són les cares llargues bo i aquest sol radiant que fa sota d'aquest cel tan net i tan esbandit. Si és bell el sol ¿per què no podem estar contents? Si hi ha tant de bosc, tant de mar, tant de prat, tantes muntanyes, tanta profunditat dins la mar, tanta amplària en el paisatge... ¿per què no tenim res, i el poc que tenim diuen que no és nostre? ¿Per què hi ha qui, mentre aixeca un pal de golf, maleeix la mala sort de la lleugera caiguda de la borsa que li ha fet baixar unes xifres, i alhora la nena de les sabatilles de la Kitty viu en un funeral on ningú no consola els orfes ni les vídues, on ningú no sent llàstima per cap difunt ni li lloa les virtuts i la bonhòmia de cap pobre mort? ¿Per què són tan ben tractats els morts i tan durament jutjats els vius? ¿Per què hi ha qui quan escolta una frase que mou a la solidaritat enmig d'una missa s'aixeca enfurismat i crida que no s'ha de barrejar la política amb la religió? ¿Per què és tan important el mercat dels valors i tan relativa i tan oblidada la importància del somriure de les persones? ¿Per què es vesteixen tan correctament els qui treballen xuclant la vida dels més febles, i donen la mà als presidents i als ministres i als reis i als cardenals; mentre les seves filles són casades per cardenals vestits de porpra, fins que un dia ells van a la presó (i no pas tots)?

No es treu les sabatilles de la Kitty; plora, però a ben poca gent li sap greu que plori; i els que de debò ho senten, són anomenats ingenus, demagogs, sensiblers, adoradors de la confitura i de la blederia.... per la nafra de creure fermament en la idea que defensa que l'essència de la política, de la religió, de la vida... hauria de ser que a tothom li importés de debò de debò el plor dels infants.

Bon Nadal, des de la mar que porto a dins.

Bo i ser Nadal, tot s'ha de dir, després de l'abús d'aliments, neons, estridències, consum... un enyora, des de la foscor del fred, aquells espais de llum que quan la calidesa torni, ens acolliran amb una tendresa especial.

Des d'aquest temps de festa i soroll, recordo els paradisos eterns que conservo a dins enmig del fred i de les veus desafinades d'uns veins que celebren un sopar de Nadal d'aquells tan tradicionals...

Repeteixo, i mai no me'n cansaré, fraternitat i tendresa per tothom.

Però ara permeteu-me substituir els turrons, les cintes de colors i les "sambombes" per una cala perduda enmig de la natura, i res més.

BON NADAL!

BON NADAL!

Al llarg dels últims dies he realitzat un petit exercici de pràctica literària improvisada. Sense argument, m'he llançat a escriure una història que no sabia on em duria, com aquell que sense destinació, agafa un camí indeterminat. M'he acostat a un Betlem etern, de ficció, gratant dins els racons dels meus records i del meu inconscient.

Poso punt i final a aquest exercici que he portat a terme més com a disciplina d'aprenentatge que per gust. El meu camí literari és un altre: necessita que l'argument estigui perfectament definit abans de començar a traçar un sol mot; necessita, també, caminar per escenaris no escrits, i el de Betlem ha estat escrit i reescrit un munt de vegades; necessita la frescor de la neu, del bosc, de la natura, austeritat de mots i un xic de poesia amagada rere una prosa curta. Tot plegat ben diferent a aquest Viatge al Pessebre que deixo en aquest blog com una ofrena a l'exercici de dit, sense més pretensió que fer footing (literàriament parlant).

Aprofito per a desitjar un BON NADAL a totes les persones de la humanitat: laics i creients, jueus i gentils, protestants i catòlics, budistes, agnòstics, ateus, arbitres de futbol, dentistes, controladors aeris, ministres, botiguers, fabricants de mitjons, cantants, tertulians de televisió...

Digueu-li soltici, Nadal, Quetzcoatl o Festa de la Llum... Que duri molts anys la festa que reivindica l'amor i la fraternitat entre totes les consciències.

.

.

Viatge al pessebre (VI). Nit de Nadal.

En Quirze reconeix que la nau dels homes del segle XXI, malgrat les seves limitacions tecnològiques, té un aspecte encisador; i que sens dubte es tracta de l'estel de Nadal que la Bíblia narra en una infinitud de línies temporals. Potser per això accepta de pujar-hi i fer-hi un tomb, dirigint-se, amb el GPS, fins al punt que els ha convocat a tots en aquest temps i en aquest espai. En Quirze els revela l'instant exacte del naixement, mercès a les investigacions del tercer mil·leni.

Al llarg del trajecte, contemplen estranys llampecs que espeteguen al voltant de la volta del cel.

-Hem tingut sort. Molts intenten d'entrar i no poden. -explica Quirze.

-Què vols dir? -demana Joan.

-Els del meu temps han blindat l'espai-temps d'aquestes coordenades; ecologia dimensional.

-Collonades! -exclama Manel.

-No són collonades. A l'espai-temps també hi ha d'haver parcs naturals. Si no n'hi haguessin els turistes degradarien excessivament el futur; ja prou malmès està.

-Així doncs, allà a on anem, només hi serem nosaltres? -pregunta el cardenal Urueña.

-Probablement. Però no se sap mai. El futur és immens. No es pot descartar que alguna civilització de desenes de milers d'anys endavant hagi aconseguit de saltar-se les proteccions.

-Has viatjat mai cap al teu propi futur? -li pregunta en Joan.

-Sí, però n'hi ha tants, de futurs! -exclama en Quirze -. I cal anar amb compte.

-Amb compte?

-És clar! -exclama com si fos evident. Tot seguit somriu compassivament -. Vosaltres sou els pioners dels viatges; cal comprendre la vostra ingenuïtat. Heu de saber que quan vas al passat ja no pots tornar al món que vas deixar. T'encamines sens remei vers un futur desconegut. De cada instant brollen infinits futurs diferents, i cada consciència només pot caminar per un d'ells. Si torneu enrere, a qualsevol punt del passat, en aturar-vos, qualsevol línia temporal que agafeu us conduirà vers un futur diferent. Heu perdut per a sempre el vostre món. Si torneu al vostre temps hi haurà persones diferents a les que hi havia quan vau partir. Els resultats dels partits de futbol, de les loteries, la climatologia... tot serà diferent, perquè depèn de magnituds físiques indeterminades que obeeixen les lleis de la quàntica. I la quàntica funciona amb l'atzar. Els òvuls que us han fer qui sou seran fecundats per espermes diferents i ja no sereu vosaltres, ni els vostres pares seran ells, ni els vostres avis. Viatjar al passat és perdre per a sempre el vostre món; potser per això a vosaltres, als primers viatgers, la història de la ciència us considera uns herois. Quan jo anava a escola, sortíeu al meu llibre de tecnologia.

-Impressionant -fa joan.

-No he entès res -conclou el cardenal Urueña.

-El gran problema dels clergues, i de l'església en general, és l'analfabetisme científic dels seus pensadors -assevera Quirze -. Una mica de ciència ens hauria estalviat un bon feix d'injustícies.

-Veig que el futur també és ple d'ateus i de laïcistes. -pronuncia, amb fredor, el cardenal.

-Vostè no sap si sóc ateu o creient. Hi ha moltes formes de creure.

-Oi tant! Sobretot quan un es fabrica un déu a la seva mesura.

-De déu, jo no en sé gaire -en Quirze es comença a posar nerviós -. Potser perquè ell no se m'ha mostrat excessivament. En tot cas prefereixo no inventar-me'l com fan les seves sectes.

-Tranquils, companys, tranquils... -diu Joan intentant de posar pau-. No discutiu, que no us posareu d'acord; que sou d'èpoques massa diferents i això pesa força.

-A la meva època, també n'hi ha uns quants com aquest -fa Quirze amb expressió de desesper.

-Estem arribant! -crida Pere, emocionat, fent-los perdre el fil de la discussió.

A l'exterior de la nau la foscor és tan intensa que es fa difícil distingir res fora del lleu guspireig d'una foguera envoltada d'ombres.

-Atura't al damunt de la construcció! És com un estable, oi? -demana Manel.

-Per què damunt de la construcció? I si s'ensorra? -demana Marcus, que fins al moment havia romàs callat de tan fora de lloc com se sentia.

-Perquè al meu pessebre jo sempre posava l'estrella damunt del portal.

-Ja hi tornem! -exclama en Joan burleta -. I després algú s'ha de posar a cagar, oi? En tot pessebre hi ha d'haver un caganer!

-Deixem els sentimentalismes, senyors -decideix Pere -, i aturem la nau a una certa distància de l'estable, no fos cas que provoquéssim una desgràcia.

Caminen pel sòl estopós del camp de Betlem en direcció a una foguera immensa que un home d'una cinquantena llarga d'anys va atiant. L'home du una túnica fosca, una mica esparracada, i té una barba que li arriba al pit.

-És Sant Josep! -exclama en un mormoleig el cardenal. El fan callar.

Arriben fins al personatge i el saluden.

-Shalom!

-Shalom! -respon l'home, amb un punt d'inquietud a la mirada.

-Som àngels de Yaveh i venim a adorar el mesies! -exclama Quirze, amb la túnica blanca refulgent i la mà dreta alçada amb el palmell obert.

-Calla boig! -protesta en Joan -. Ni ell ni cap de nosaltres no som àngels. Som homes com tu, i ens agradaria molt veure el nen i la seva mare.

L'home de la túnica fosca sembla atordit.

-D'on veniu, i qui sou? -demana amb desconfiança.

-Venim d'un país molt llunyà. Hem vingut seguint l'estrella -explica en Manel -. Sabem que la teva esposa ha tingut un fill, i que aquest nen és especial.

-Sí... bé... Jo sóc només un home humil, i tan sols intento sobreviure. I últimament només em passen coses estranyes. No sé gaire de què em parleu... però si voleu veure Miriam i el petit Yeshua... us els presento.

-Valga'm Déu! -exclama el cardenal -. Hem encertat de ple! Verge Santíssima!

-Tranquil, eminència... -fa Joan -. Mantingui la serenor, que són persones com nosaltres.

-No són persones com nosaltres! -el clergue s'enutja -. El que passa és que tu ets un descregut!

-Feu el favor de deixar de discutir que encara l'espantarem i no ens deixarà veure el nen! -exclama Quirze.

Arriben a l'estable. Al fons de la construcció de fusta, apareix la paret de la muntanya i una cova esculpida dins la roca. Primer hi entra Josep, i després els visitants. El primer que els sobta és la fortor de l'ambient, la pudor d'excrements, i la claror ataronjada i dansant d'una petita foguera que il·lumina la cova.

-Miriam! Ens vénen a veure!

Ajaguda a terra, damunt d'una manta, molt a prop de la foguera, una nena d'uns dotze o tretze anys els mira amb ulls d'espantada. Als braços hi du una criatura adormida.

-Bona nit! -van dient els homes, un rere l'altre. La nena els somriu amb timidesa.

-Aquesta criatura no pot ser la Santíssima Verge -assegura el cardenal.

-Per què dieu això, eminència? -demana Joan.

-Que no ho veus? Si va bruta com una guilla. Déu meu, quina pudor. I no té ni dotze anys. I aquest nen que du als braços, si gairebé és negre!

-Parli amb respecte -li diu Quirze, parlant amb una seriositat que fins ara no havia mostrat -. Estem a casa seva, com a mínim hem de respectar la seva hospitalitat.

-Casa seva? -continua, el cardenal, mirant a tort i a dret -. Això no és casa seva, en tot cas és un pessebre. I per aquests paratges n'hi deu haver molts de pessebres. Sens dubte, és un error. Probablement Jesús està naixent en algun altre indret d'aquest poble.

-A qui busquen? -els pregunta Míriam, visiblement incòmoda.

-Busquem una mare verge! -crida el cardenal.

-Una mare verge? -demana la noia -. Però com pot ser això? -i trenca a riure.

-Ja he sentit prou! -fa el cardenal. I s'aixeca bruscament -. Us espero a la nau. No puc suportar aquesta pudor ni un segon més.

Rere la noieta, i enmig de la penombra, esbufega un bou.

La noia entristeix la mirada.

-Ho sento -diu -. Si he dit alguna incorrecció, perdonin-me.

-De cap manera -fa Joan -. Puc fer un petó al nen?

La noia li posa la criatura als braços, i Joan, que no creu en res, sent un truc al cor, com un desig intens de creure que aquell ésser petit i indefens és el creador de l'univers. De moment, però, es limita a fer-li un petó, i, sense saber per què, es posa a plorar. El nen obre els ulls i li somriu.

Un a un, la resta d'homes van agafant la criatura, la besen, somriuen, la bressolen. A l'últim la tornen a la seva mare, que apareix satisfeta i tranquil·la.

S'acomiaden de la família i surten de la cova.

-Ja està! -fa Manel, amb llàgrimes als ulls.

-Sí, increïble! -exclama Joan.

-I sa eminència, on és? -demana Pere.

-Deu ser a la vostra cafetera, esperant de marxar al segle XXI -diu Quirze.

-No deies que en una de les línies temporals es quedava amb Jesús? -li demana Joan.

-Sí, però no pas en aquesta.

-Jo em quedo -decideix Joan.

-N'estàs segur? -en Quirze ho pregunta tenint molt clara la resposta.

-Del tot.

*

Deu anys més tard.

El veu al cep. Les mans travades a la fusta. Els turmells al costat de les mans. La columna torçada fins que el nas gairebé li toca la pols vermella del camí. S'hi acosta. Li acaricia els cabells atapeïts de polls que salten. El castigat alça com pot els ulls i el veu plorant.

-Fuig canalla! -li etziba, escopint-lo.

-Per què t'han posat aquí? -li demana el nen sense immutar-se

-No n'has de fer res. Fuig! -crida; i estossega; i mou el cap per espantar-se les mosques que se li enganxen a l'esquena nua. Una nena de la mateixa edat que el nen s'apropa a l'home i li acosta un bol d'aigua als llavis.

-Per què està aquí? -demana el nen a la nena.

-Perquè no ha fet tota la feina com calia. -respon ella sense mirar-lo als ulls.

-Quina feina? -insisteix ell.

-La seva feina. La que havia de fer. -la nena s'eixuga una llàgrima.

-Marxa! -crida l'home, des del terra, esverat, dirigint-se al nen -. Filla! Llança-li una pedra! Fes-lo fora! Si ve l'amo encara et castigarà a tu per estar de xerrera. Fes-lo fora!

La nena agafa un roc i el tira als peus del nen sense gaire convicció. Ell fa un salt però no se'n va.

-Qui és l'amo? -demana, el nen, tossut.

-L'amo és l'amo -li diu la nena. Nosaltres som de l'amo.

-I tu? Algun dia et voldries casar amb mi? -pregunta el nen.

-Jo sóc una esclava... com el meu pare. -respon ella. Tot seguit, corre cap a dins de la casa. L'home des del terra continua insultant el nen, que malgrat tot, agafa el bol d'aigua i l'hi torna a acostar als llavis.

*