L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

La principal font de coneixements per ser pare i per ser professor

La meva principal font de coneixements per ser pare i per ser professor són les experiències viscudes com a fill i com a alumne. 

I he après tant del que és bo com del que és dolent. 

I s’aprèn més d’allò que no ens ha estat ensenyat amb intenció, que d’allò que sorgeix de la lliçó directa del progenitor o del professor. 

 Quan posem uns mitjons als peus del nostre fill mentre és al llit intentant adormir-se, perquè fa fred, ho fem perquè no tingui fred, no pas per ensenyar-li res; però alhora aquest gest es convertirà en l’aprenentatge més profund i arrelat; ho recordarà quan ja no hi siguem i, amb tota seguretat, ho reproduirà amb els seus fills. El mateix passa amb cadascun dels nostres gestos. També amb els dolents.

 Hi ha molts gestos, paraules, accions, omissions dels meus pares que m’han ensenyat a ser millor pare; però, encara que els estimo i els he estimat molt, hi ha altres accions que mai no imitaré, i que he canviat i transformat completament. 

Hi ha qui, davant d’aquestes paraules, s’escandalitza, ja que afirmen que l’acció dels seus pares, amb ells, va donar molt bon fruit, i que, en conseqüència, en el moment d’educar fan exactament el mateix que van fer els seus pares. Molts, però, han de rectificar pel consell del psicòleg dels seus fills; els temps han canviat, i no hem d’oblidar que els nostres fills no només reben inputs dels seus pares, sinó de tot un entramat de relacions que són molt diferents de com eren fa 50 anys; per tant, allò que transmetem els pares d’ara no pot ser, ni en el contingut ni en la forma, exactament igual al que nosaltres vam rebre quan vam ser fills. 

Com a professor, moltes vegades, només he de recordar el millor professor que he tingut mai per fer les coses molt bé; i funcionen; i dono gràcies a aquell bon home sigui on sigui. Gràcies a ell vaig conèixer Fra Lluís de Lleó i Sant Joan de la Creu fins al punt que encara avui segueixen presents a la meva vida; però el més important no va ser el que em va ensenyar, sinó com ho va fer. 

També he de recordar els qui ho van fer molt malament, per fer-ho diferent, molt diferent; i l’estratègia també em funciona. Sempre tinc el moment “Juana”. El moment “Juana” és el moment en què comença a ploure, de vegades fins i tot trona; aleshores deixo que els meus alumnes s’acostin a les finestres i gaudeixin contemplant la pluja; els ho permeto fins i tot als qui ho fan sense permís. L’origen d’aquest ritual es remunta a un dia en què la meva professora “Juana”, quan jo tenia onze anys, em va castigar a copiar 20 pàgines d’un llibre per no haver estat capaç de reprimir els meus desitjos d’aixecar-me de la cadira i acostar-me a la finestra en el moment que esclatava una tempesta preciosa amb les seves gotes grosses, la seva frescor, els llamps que encenien la penombra de la tarda tardorenca. La contemplació de la natura és la lectura del més savi i el més bell dels llibres; ser capaços de “contemplar”, sense que aparentment serveixi per a res, és un dels aprenentatges més profunds sobre el que és l’essència de la vida. La Juana ara és "bona", i somriu des de l’altre món, convençuda que, malgrat haver-se equivocat, va deixar alguna cosa bona que perdura.

Tenim dret a l'existència d'espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l'espatlli.

Parlant del mateix tema que a l’anterior escrit, voldria afegir que sí, que tenim dret a l’existència d’espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l’espatlli.

Per què? Doncs pel mateix motiu que hi ha gent que, amb raó o sense, té el dret efectiu, per imperatiu municipal sancionador, a tenir espais on no hi hagi ningú nu.

Si en molts espais s’ha establert, per la força de l’autoritat —amb raó o sense—, que tothom ha de tenir el cos, o part del cos, cobert de roba, és lògic que, per equilibrar-ho, n’hi hagi alguns altres on s’hagi establert que el cos hagi d’estar descobert. 

Més que res perquè això garantiria l'existència d'espais on el costum de la nuesa a la platja fos la norma establerta. Tenim dret a aquests espais, perquè si no hi són, molta gent, pel caràcter gregari de l'ésser humà, no podrà exercir el seu dret. 

L'existència d'aquests espais, a la pràctica, faria que la nuesa a la platja no desaparegués; i que tothom sabés que, com a mínim, hi ha llocs on, malgrat la pressió dels que es tapen, i la massificació del turisme de consumisme i banyadors, la nuesa continuarà existint, i on es podrà exercir el dret d’anar nu a la platja sense sentir-nos intimidats per masses de gent vestida que no respecte els costums dels llocs.

Els humans, com que majorjitàriament som gregaris, com que necessitem fer pinya, com que ens incomodem si el nostre entorn és completament diferent en algun costum bàsic, tenim dret a l’existència d’espais que ens permetin exercir amb comoditat i sense mals ambients un dret tan senzill i natural com el de prendre el sol sense cap peça de roba. Actualment aquest dret està en perill, perquè la gent d'avui no respecta els costums dels espais si no hi ha una norma que li obliga. I això fa que la majoria es mengi a la minoria.

A banda d’això, també hi hauria d’haver espais —i haurien de ser la majoria— on allò que imperés fos la convivència; és a dir, on tothom pugués anar com desitgés. Això facilitaria que dins dels grups d’amics o familiars amb gustos diferents, cadascú pogués anar com vulgués. I permetria que les persones que comencen en el nudisme poguessin treure’s la roba progressivament, sense pressió; alhora que donaria a conèixer un costum que, en cas de segregació absoluta, no podria ser conegut en la seva essència per aquells que en tenen una idea falsa.

No és tan difícil. Per llei, tres espais: només banyadors (espai minoritari), només nuesa (espai minoritari), i espai de lliure convivència (el majoritari).

Ho podrem pactar? 

No cal que ens agradi del tot; només cal que pactem una solució que, sense que a uns i altres ens agradi del tot, sigui la més democràtica per a tothom, la menys dolenta de totes les possibles, tenint en compte que no tothom pensa igual, i que és bo trobar un punt de convivència.