L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Canviem

Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.

Que boig el món!

Hi ha una cançó que diu "Que boig el món!". Però no veig gaire bogeria; més aviat un enquistament. 

Sovint l'egocentrisme més rabiós és aquell que veu egos arreu; els veu perquè prioritàriament ell mateix està pendent de promocionar el seu propi ego, i viu sempre alerta. Qualsevol altre "jo" que posi en perill la seva emprempta, o que li faci ombra, li produeix una preocupació obsessiva. Passa molt a les feines, i a tots els àmbits.

Això i la comoditat sovint duen a no pensar objectivament les situacions. N'hi ha tantes! 

Es considera que els nens no són madurs; i és obvi; però són potencialitat i són més plàstics. Poden canviar amb una facilitat més gran. Són més oberts pel que fa a reconèixer les mancances. Res del que fan és definitiu. Tampoc ho és en els adults, però els més grans arrosseguem un estrany rovellament que ens mou a defensar posicions fins i tot quan en el nostre endins som conscients de l'error. 

Les idees, els colors polítics, les pàtries, el segell identitari, els codis de la tribu, l'estil de la penya d'amics, els records reals, els records inventats, les pors, l'ambició, el narcisisme, la necessitat no reconeguda de seguretats, la competitivitat, la gelosia, els instints no conscients, la ignorància pel que fa a tot això que escric... Tot plegat i més fa que els adults estiguem força encarcarats alhora de néixer cada matí de nou, de fer amics diferents, d'obrir portes, de compartir, d'acabar i començar una altra vegada, d'oblidar i perdonar, de pensar què sent l'altre, i sobretot de reconèixer íntimament i sense tristesa que cadascú de nosaltres és petit, feble, necessitat de tot, però que això no ens treu el valor infinit que tenim pel fet de ser persones, igual com qualsevol que ens trobem al davant té un valor infinit pel fet de ser persona, sigui com sigui, pensi el que pensi, i porti la motxilla que porti. 

El món no és boig; està espantat. El món no és boig; moriria per sobreviure. El món no és boig; no hi veu bé. El món no és boig; no és conscient de la brevetat de la vida. El món no és boig; és mandrós. El món no és boig; és excessivament conservador. El món no és boig; està malalt. El món no és boig; és un ramat. El món no és boig; és poc boig.