Quan les històries i el seu to prenen vida

 

Alguns dels meus relats prenen vida a petites pinzellades amb això de la IA. L'experiment potser pot servir com a moodboard per agafar el to, i podria ser font d’inspiració per a futurs projectes literaris o cinematogràfics. No em refereixo a escriure fent servir la IA, sinó a crear entorns visuals amb la IA per a fer-nos una idea més sensible del to; és a dir, el que fa un moodboard.

Potser estem a les portes d’una nova era on les tecnologies podrien reforçar la creativitat, o, segons com es facin servir, podrien destruir-la. Dependrà de com les utilitzem. Fa esfereir pensar que, en totes aquestes imatges que es veuen, cap persona és real; no hi ha ni un sol actor. Són la materialització de personatges descrits. Potser algun dia donaré a conèixer la novel·la en la qual estan inspirats.

Trailer del relat: "Uns dies als llacs de la Maragda"

La "maligna" IA ens permet bogeries imaginatives tan estranyes com fabricar un "Trailer" del relat que aquests dies estic escrivint per capítols al meu blog. La pobra IA no fa sempre cas als mots de la meva història. És encara precària i està condicionada per la puritana moderació anglosaxona i per una tecnologia encara en creixement. Val a dir que la IA mai igualarà la interpretació i la creació humana. Però heu de reconeixer que tenir un relat, introduir-lo dins d'una IA i que per l'altra banda et surti ja la pel·lícula començada a fer és una llaminadura difícil de no consumir.

El fetge cru

(Relat de ficció)

Al càmping, les coses tenien un ritme diferent. Els matins eren sorollosos, amb bicicletes, nens cridant i gent carregant bosses de pa acabat de coure. 

Però a mi el que m’atenallava l’estómac no era el pa, ni els esmorzars feliços a les taules plegables sota els pins. Era el record d’allò que podia passar al migdia, quan la mare decidia que calia alimentar-se bé. 

Anàvem al supermercat del càmping, aquell espai fred, amb llums fluorescents que feien tremolar els colors dels productes. Mentre els altres nens corrien a buscar gelats o cromos, jo caminava darrere de la mare, amb una sensació de condemna. Sabia exactament cap a on anava: el taulell de la carn. Allà hi havia safates de plàstic amb carn vermella, encara brillant de sang. I ella sempre triava el mateix: un tros de fetge de vedella, gran, humit, gairebé negre a les vores, i d’un roig intens al centre. 

El carnisser posava el fetge dins un plàstic transparent, i de seguida tot degotava, tacant el paper de la bossa. Jo no podia apartar els ulls de la textura: relliscosa, viva, com si encara respirés. Només l’olor ja em feia venir basques. 

Quan tornàvem a la tenda, la mare s’asseia a la taula plegable sota els pins, desplegava el paquet i, amb tota naturalitat, tallava aquell tros de fetge en porcions. El sol queia a plom, i la calor feia que la carn brillés encara més. Ella deia que el fetge cru tenia totes les vitamines intactes, que era un tresor que ningú més no sabia aprofitar. Es justificava amb aquella veu que no admetia dubtes: “Si es cuina, tot es perd. Cal menjar-lo així.” 

Jo no gosava replicar. Sabia que era inútil. Quan m’acostava al plat, sentia que tot el món se m'aturava. El tros de fetge era dens, relliscava sobre la forquilla, i tenia un color tan viu que semblava encara un òrgan que bategava. 

El primer contacte amb la boca era un suplici: fred, metàl·lic, amb aquell gust ferrosós que s’escampava de seguida per tota la llengua. L’instint era vomitar. Sempre. Alguna vegada no vaig poder evitar-ho. Però la mare, amb calma ferotge, recollia el que jo havia escopit amb la mateixa forquilla i me’l tornava a posar al davant. “Tot. Sencer. No pots malgastar-ho.” I jo, amb les llàgrimes a punt, havia d’empassar-me de nou aquell mateix tros. 

Els dinars podien durar hores. Jo feia petits intents, empassades mínimes, i després em quedava mirant fixament la taula, amb el cos tremolant i la gola bloquejada. La mare insistia, una vegada i una altra. 

El món del càmping seguia el seu curs: nens jugant a pilota, famílies rient a la taula del costat, algú estenent tovalloles al sol. Però per a mi tot era mut i llunyà. Només hi havia el plat davant meu, el fetge cru, l’olor ferrosa, i la veu insistent de la mare. Hi havia algun element gairebé ritual en aquella escena. El fetge cru es convertia en un símbol: de submissió, de vergonya, d’una estranya crueltat quotidiana. Jo m’hi quedava atrapada durant hores, fins que, esgotada, aconseguia acabar-me’l. Llavors, la mare somreia, com si hagués aconseguit una victòria. Jo, en canvi, sentia que dins meu alguna cosa s’havia esquerdat. 

A la nit, encara tenia el gust metàl·lic enganxat a la llengua. I alhora, hi havia en mi una mena de fascinació fosca: aquell acte brut, aquell sacrifici imposat, havia deixat empremta. Era com si hagués menjat no només carn, sinó també por i vergonya, i com si aquestes haguessin entrat a formar part de mi mateixa. 

Avui, quan penso en aquest meu passat llunyà, el record del fetge cru torna com una ombra. Aquella sensació de ser obligada, d’haver d’empassar-me el que em repugnava; era un martiri, sí, però també un secret que em definia. I d’alguna manera, encara, inconscientment, dins d'aquesta esquerpa vida que he triat per a mi, en busco la repetició.

Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.