No sé exactament per què em passa això. Però és així.
Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.
I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.
N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".
Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.
Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.
No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix.
Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).
El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.
Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!
En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.
No comments:
Post a Comment