Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.
L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.
L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu
Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig.
I en canvi tot belluga, tot és viu.
La faula ignota i dolça d’un déu boig.
J.S.
.
.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)
.

4 comments:
Un poema melos, intens....
Si estar boig és estar tocat pel foc, ja entenc per què m'arriba tant el darrer vers del teu sonet. L'artista, el poeta com a déu. La fotografia és teva?
No. No és meva la fotografia. Jo només l'he encarregada. ;-)
Un intent de sonet...
Post a Comment