Saltar de l'helicòpter

Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia pogut exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple, el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora. Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa d’esperança enmig d’un univers solitari.

Per això el papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara, o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en helicòpter.

Em va fer il·lusió, però quan sobrevolàvem els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.

Un cop vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del papa.

Els meus crits de desesperació, els plors, aquella gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles… Va ser un infern.

A més, aquell poble no tenia carreteres que hi arribessin, no s'hi podia accedir amb vehicle rodat, i òbviament, ningú podia fugir-ne.

Tres mesos després, però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no havia sigut mai tan feliç. No tenir res m'ho va fer descobrir tot; de fet, em vaig adonar que allà ho tenia tot. No cal que us expliqui res més, estic segura que us podeu fer a la idea del que em va passar i que no és del tot senzill descriure amb mots.

I un dia va tornar el papa a buscar-me amb l’helicòpter, però jo no m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.

Em van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant tornar-hi, però aquell indret no surt als mapes.

De vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc a prop del cel, i sento com una pau estranya.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

El peix gros

El peix gros té els cabells rogencs, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.

Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarabassa el rostre. No somriu, però és afable.

M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.

M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no soc discret em mataran.

Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.

Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.

Ara soc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".

Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema a presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.

Em  venen ganes de proclamar que soc bo quan sento a dir que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera, hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre-centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

J.S.

(Relat escrit la primera dècada del segle XXI al repte de relatsencatala.cat)

Per què, l'existència?

 

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi, li brillava com una estrella damunt del dit.

—És molt bonic —li digué.

—Ara haig de treballar —respongué el filòsof.

—Per això l’anell? Per a tenir-me contenta…?

—Quan acabi, soparem.

—Et vull ajudar.

—D’acord. ¿Per què l’existència? Ràpid, que m’esperen l’article.

—Els quarks…

—Què…?

—Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes…

—Ah…! I res més?

—També tenen spins diferents…

—Spins?

—Sí… les vegades que has de girar-los per a veure’ls la mateixa façana… Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres-cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana…?

—No té lògica…

—Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses…!

—I els quarks ho fan tot…?

—Sens dubte…! Tot…!

—També el somriure d’un infant?

Ella mogué el cap afirmativament.

—Massa coincidència —conclogué ell.

—Tenint en compte una infinitud d’assaigs, és un succés segur…

—I per què hi ha quarks?

—Perquè han d’existir totes les possibilitats… i una de les possibilitats és que hi siguin…

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases.

"Li queda bé el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"

I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I la noia rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se-li al sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.