Qui guia el llapis si el traç
configura el foc dels mots,
arrencant bocins del cos
mistèric de la veritat?
Qui l’escapça quan vol ser
la llum que allunya la por,
esventrant parets de rocs,
estamordint malvestats?
Bulb de la fusta d’un tronc
tòfol del tòpic excels,
que genera el seu vigor
quan s’enlaira cap als cels.
Negre grafit que de nit
il·lumina el firmament;
vera paraula incessant
quan escometem el vent.
.
J.S.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)
3 comments:
El poema reflexiona sobre el misteri de la creació poètica i el poder transformador de la paraula. El llapis com a metáfora, es presenta com una força capaç d’arrencar veritats ocultes, d’il·luminar la por i de desafiar allò que és opac o immutable. Molt bo el poema
Moltes gràcies!
M'agrada molt la interpretació del Francesc. Aquest "quan escometem el vent" em fa pensar en la cançó de Raimon. Un poema amb la força de la imatge.
Post a Comment