Uns dies als llacs de la Maragda (XVI)

El temps passa molt a poc a poc quan no tens res més a fer que estar-te arraulida dins del llit i esperar; aquesta era la meva situació en aquell moment. Esperava, i no sabia ben bé què esperava. No tenia llibres, ni bolígraf, tot això també havia marxat amb el cotxe del Xavi, juntament amb l’equipatge, el dia que vam arribar.

M’entretenia recordant moments agradables de l'estiu passat, encara no feia un any; no n’hi havia gaires, però centrava la meva atenció en ells: el refugi de la Maragda, el Marcel i l’Arnau, la Magda, el Núvol amb aquell pèl tan suau, el dia que ens vam banyar amb la mare a l’estany de dalt del cim… Aquell dia, la nuesa em va fer sentir molt bé, em va ajudar a vèncer una por i a sentir-me bonica amb la muntanya; ara, dins del llit, la nuesa em feia mal, es convertia en la meva presó, em limitava, em feia adonar que no tenia res, només el meu cos, i que si sortia del llit, això encara es feia més evident; em vaig saber molt pobre, molt desposseïda de tot i molt lluny de tot arreu.

I vaig tenir ganes de fer un pipí; unes ganes molt fortes. Però no sabia si podia sortir de l’habitació, i em feia sentir molta incomoditat intentar-ho portant només la tovallola.

Em vaig aixecar, em vaig embolicar amb ella, i vaig avançar fins a la porta. Era tancada amb clau. Vaig tornar al llit, perquè no sabia realment què fer. Però les ganes de fer pipí anaven a més i em vaig tornar a aixecar; em vaig espantar molt, perquè em pensava que m’ho faria a sobre i no em volia ni imaginar la reacció de l’Elisenda si això arribava a succeir. Vaig picar contra la porta diverses vegades.

-Elisenda! Elisenda! Em sents?

Vaig repetir els crits durant una estona.

Quatre minuts després, vaig sentir unes passes. Algú estava posant una clau a la porta.

-Ja va! -era la veu de l’Elisenda -. Què et passa, ara? Pesada!

-M’estic pixant! No puc més.

-Ai! Aquesta previsió! Quan passi tot aquest tràfec de la roba, ens haurem d’asseure i parlar seriosament d'horaris i de normes. Has d’aprendre moltes coses! No pot ser que em facis agafar aquestes enrabiades.

-D’acord.

-Recordes on és el WC?

-Sí.

-Doncs ves-hi, de pressa, i torna sense enredar-te amb res; no m’agrada que et passegis per la casa amb aquesta fila! Mentre hi vas, obriré la finestra i faré una mica d’ordre, que això sembla un camp després de la batalla.

Vaig caminar, embolicada dins la tovallola, fins al pis de baix. En realitat, no recordava on era el WC; li vaig dir que sí, a l’Elisenda, perquè em va fer cosa dir-li que no; em feia por dir res que li donés una excusa per tractar-me malament. 

Un cop a baix, em vaig apropar a la cambra de bany; sabia que la saleta del WC no era molt lluny de la cambra de bany, i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig provar una porta, i res; no s’obria. En vaig provar una altra, i tampoc. La tercera que vaig provar es va obrir, i darrere hi havia el Santi assegut davant de la taula d’un despatx; anava vestit molt elegant. En veure’l, el cor em va fer un salt i vaig envermellir.

-Ui! Perdó. Estava buscant el WC.

-Fas mala cara, bonica… Estàs bé?

-Sí… No ho sé… Però sí, sí… Estic bé… -. En realitat estava molt avergonyida que el Santi em veiés així, amb la tovallola, i no aconseguia respondre-li amb coherència.

-El WC és al fons del passadís. Vols que t’hi acompanyi?

-No… No cal, no cal…

-Escolta, Aurora, no t’enfadis amb l’Elisenda… Té un caràcter de mil dimonis, però en el fons és un tros de pa.

-D'acord…

-He sentit tots els crits, i… perd els estreps… Sempre li ha passat. A mi, també em crida, saps?

-Ja…

-Si en algun moment, et sents malament, m’agradaria que m’ho diguessis. Em pots demanar qualsevol cosa que necessitis. D’acord, bonica?

-D’acord, moltes gràcies.

Vaig tancar la porta, més tranquil·la, i vaig caminar fins al final del passadís. El Santi m’havia sorprès; m’havia parlat d’una manera molt amable; tant, que la vergonya inicial se m’havia esvaït. Rere la porta del final del passadís, hi vaig trobar el WC. Vaig deixar la tovallola blanca damunt d’una tauleta a on hi havia perfums i cosmètics, vigilant molt bé que res no pogués tacar-la. Vaig asseure’m a la tassa, que estava glaçada, i mentre vaig fer pipí em vaig adonar que les cames em tremolaven; suposo que encara estava nerviosa. Quan vaig acabar, vaig estirar la cadena i vaig rentar-me les mans amb aigua freda, sense sabó, perquè no n’hi havia. Em vaig tornar a embolicar amb la tovallola i vaig pujar a l’habitació.

Quan hi vaig arribar, l’Elisenda m’acabava de fer el llit.

-Escolta’m bé! Són les onze del matí. Fins a les cinc, res d’anar al lavabo. Has d’aprendre a aguantar! Em sents? I no crec que hagis de necessitar res més, per tant, no m’has d’avisar per res. A l’hora de dinar et vindré a buscar jo, no cal que em cridis.

-No dinaré aquí?

-Aquí? A l’habitació? Com una marquesa? -va fer l’Elisenda, gesticulant; i va esclafir a riure. Va ser la primera vegada que la vaig veure riure -. No, xicota. En aquesta casa es dina al menjador. Però ja et vindré a buscar jo. Tu no facis res.

Va girar cua i va sortir de l’habitació sense oblidar-se de fer dues voltes de clau.

Jo vaig respirar fondo amb una certa resignació; tornava a estar tancada. Em vaig apropar a la finestra dels rombes de colors, la vaig obrir. Allà fora, s’hi estenia la verdor del bosc. Vaig desitjar ser enmig dels arbres i caminar lliure com qualsevol bestiola de la naturalesa. L’únic consol d’estar tancada allà a dins era el fet de no tenir a prop l’Elisenda. Vaig relaxar la ment contemplant les papallones que volaven d’una flor a l’altra, els ocells, els caps dels arbres que es movien amb el vent, insectes de tota mena, i un silenci enriquit per una bonior de minúsculs sons naturals. Vaig estar així uns deu minuts, després vaig tornar fins al llit, em vaig desfer de la tovallola i vaig lliscar enmig dels llençols.

-Clara, com m’agradaria que fossis aquí! -vaig expressar en veu alta. I va ser llavors quan la vaig veure. La seva imatge va sostenir-se al llarg de cinc segons. Era dreta, al costat de la finestra on jo era feia tot just uns segons, mirant-me fixament. Portava un vestit negre molt antic, i els cabells molt llargs i del mateix color que el seu vestit i els seus ulls. La seva pell era blanca com una satalia. No somreia, però no semblava trista ni enfadada; la seva mirada em va semblar més aviat encuriosida. Em vaig espantar tant, que no vaig ser capaç de pronunciar cap mot. Era la Clara, amb tota seguretat; tenia el mateix rostre que jo havia vist a la fotografia de la tomba. Quan va desaparèixer, no em podia creure el que acabava de succeir. Sentia una barreja de por, alegria, sorpresa… i altres substantius als quals no sabia posar ni nom.

-No! No te’n vagis! -vaig exclamar -. M’he espantat una mica, però et prometo que no et tindré por. Torna!

I així vaig estar una bona estona dins del llit amb els ulls clavats a la finestra.

Tres hores després l’Elisenda em va venir a buscar per baixar a dinar.

Boires de cotó de sucre

La nena s'ha dutxat i surt de la cambra de bany embolicada dins d'una tovallola que se subjecta amb les mans. Corre fins al menjador amb la intenció de preguntar a la seva mare quina roba s'ha de posar, i, sense adonar-se'n, es deixa el ram de flors damunt del bidet. La seva mare, quan la veu, s'esparvera, perquè a casa hi tenen convidats. Enutjada, la renya amb contundència, bo i fent-li veure que quan hi ha convidats no s'ha de deixar veure mai sense el ram de flors. Els convidats, que són la tieta Rosa i l'oncle Joan, riuen amablement i diuen a la nena que no s'amoïni, que són de la família, i que, fet i fet, tots naixem sense ram. La mare els corregeix, fent-los un gest de complicitat que la nena no arriba a veure, i els diu, estrafent la veu per a semblar més convincent, que la cigonya, quan du les criatures, ja les du amb ram de flors, i que les persones decents han de dur el ram a dins i a fora de casa. El fet és que la nena se sent molt avergonyida; hauria d'haver-se assegurat que no hi havia convidats. Angoixada, se'n va corrents a la cambra de bany a recollir el feix de satalies embolicades amb el vel de color de neu, i se'n torna al menjador, subjectant-se la tovallola amb l'única mà que li queda lliure. Demana perdó als oncles per la seva poca prudència, i es fixa, encuriosida, en el pom de clavells vermells de la tieta Rosa, i en els geranis bigarrats de l'oncle. Tant l'oncle com la tieta subjecten el ram amb la mà esquerra. De tant en tant, es cansen, i el canvien de mà. La seva mare, que va en bata, subjecta un ram de margarides un xic pansides.
Els oncles xerren manyacs amb la nena. Li pregunten que com li va l'escola, que si li han portat moltes coses els reis, i que si ja s'ha assabentat que a França han construït un parc d'atraccions ple de ninots, d'aquells que surten per la tele. Es veu que els ninots ballen per tots els racons del parc, i fan petons i abraçades a tothom. La nena, amb timidesa, va fent que sí amb el cap, i alhora s'acosta a la finestra per a veure quin temps fa; té ganes d'anar a jugar al carrer amb el seu veí. Unes boires immenses i flonges suren dessota un cel blau diàfan. La tieta Rosa li explica que les boires són de cotó de sucre, i que damunt de les boires hi viuen uns nens molt bons, que passen el dia jugant amb els angelets, i que de vegades ploren. I és quan ploren els nens de les boires que plou al món. I si les boires són blanques, vol dir que els nens estan contents i que no plourà. Segur que ara els nens estan saltant com bojos amb els angelets. Li explica, també, que els angelets tenen poms de flors amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i que els dies que els nens de les boires ploren, els angelets llencen les flors enllà dels núvols perquè els nens estiguin contents. Llavors, totes les flors formen un arc que té els set colors de l'espectre. La nena se l'escolta embadalida i se'n torna a la cambra de bany a vestir-se.
Quan els grans es queden sols, la mare de la nena agraeix a la tieta Rosa les paraules que ha dirigit a la seva filla. Cal protegir la innocència de la nena, perquè només té onze anys. Déu faci que conservi durant molt de temps aquesta puresa tan bonica! Després els diu que la disculpin, que el ram de margarides se li està pansint, i que va un moment al balcó a agafar-ne un altre, perquè si no se sent com una pengim-penjam.

*

La nena surt al carrer i es troba amb el seu veí, el Josep, que du un ram de roses blanques. La nena esclata a riure i li assenyala el ram amb el dit, etzibant-li amb una cantarella que és un ram de nena, perquè les roses són de nena. El Josep envermelleix i li respon que no, que de cap manera, que els nens, si no tenen més de tretze anys, també poden dur roses, i que el mes que ve ja podrà portar rams amb flors que no siguin blanques, perquè farà els dotze, i que ella, en canvi, s'haurà d'esperar fins a l'estiu.
Corren, tots dos, fins als afores. S'enfilen al turó de les alzines sureres, i baixen fins a la vall de les tulipes. Arriben al prat del costat del riu, i juguen a llançar pedres damunt de l'aigua i a fer-les rebotar.
El Josep deixa el ram damunt de l'herba, i la nena, quan se n'adona, fa un xiscle i esclata a riure. El nen la mira amb expressió divertida i li diu que no passa res, que aquí ningú no els veu, i que sense el ram podrà llançar millor les pedres. La nena diu que ella es moriria de vergonya si no tingués el ram a les mans. El nen li fa veure que s'està millor així, sense haver de sostenir res, i li proposa que ho provi, que ell no mirarà. I es gira d'esquena. La nena, poruga, intenta de deixar el pom a terra, damunt d'una pedra grossa i plana que reposa sobre l'herba; però tan aviat com el deixa, el torna a agafar d'una revolada, rient i envermellint, molt nerviosa. A l'últim, després de diversos intents, el deixa del tot i agafa una pedra per a llançar-la al riu. El nen es tomba i la contempla; gaudeix amb l'espectacle dels seus braços lliures, estesos, tots dos, al costat del vestit de sanefes rosades, i observa els seus cabells rossos voleiant al vent. La nena torna a xisclar i es tomba d'esquena, recordant-li que havia promès no mirar-la. Ell diu que no passa res, que tots dos estan igual, i que ha de reconèixer que s'està molt millor així. La nena comença a córrer, aixeca els braços enlaire, i sent les pessigolles del vent a la pell i l'escalf dels raigs del sol de la tarda. Una electricitat estranya li recorre el cos des del capdamunt del cap fins a la punta dels peus. Agafa pedres amb les dues mans, tronquets, fulles, fang... Plora de felicitat.
S'estan així, amb les mans lliures, uns vint minuts, i tot seguit el Josep li proposa de mullar-se els braços al riu, només fins als colzes. Els ulls de la nena s'il·luminen i fa que no amb el cap. El nen li pregunta que per què no. Ella li respon que no ho sap, i envermelleix. S'acosten al riu i, a poc a poc, es mullen els caps dels dits com si volguessin fer pessigolles a l'aigua. Senten la fredor del desglaç i s'enlluernen amb els granellons de sol que el corrent desbocat reflecteix. Endinsen més les mans, i una mica més, i encara una mica més. Introdueixen els braços fins als colzes i comencen a riure com bojos. Ploren de tant riure.
Sobtadament, senten una veu agra al seu darrere. “Què nassos se suposa que esteu fent, desvergonyits?” Es tomben i descobreixen dos policies municipals que se'ls miren com si fossin assassins en sèrie. Cadascun dels policies du un ram de flors oficial; hortènsies blaves embolicades en un paper daurat. “Ara fareu el favor de dir-me com us dieu i a on viviu!”, crida un d'ells. La nena, nerviosa, s'amaga les mans al darrere. “Ara et fa vergonya... eh!”, diu l'altre policia, i, compadit, agafa unes quantes flors de les del seu ram i improvisa un pom més petit que passa a la nena. L'altre policia fa el mateix amb el nen. “No podeu anar així pel món.”, els diuen.

*

-Veuràs, criatura, arriba un moment que les persones ens fem grans i... -el seu pare estossega, envermelleix, ho torna a intentar -... un dia, ens sentim neguitosos i... deixem el ram de flors a terra... i...
La nena se'l mira amb els ulls molt oberts, i en sentir això del ram de flors a terra, acota el cap i també envermelleix.
-Vine tu a parlar amb la teva filla, que això és cosa de dones! -exclama el seu pare, sortint de l'habitació de la nena i traient el cap al passadís, amb la intenció que la mare de la nena l'escolti.
-Si vinc, l'escanyo! -xiscla la seva mare des de la cuina -. On s'ha vist que la policia t'hagi de dur la filla a casa sense ram de flors! I s'ha estat així amb un nen! Valga'm déu! Tots dos sense ram de flors al bosc! -la dona s'acosta a l'habitació.
-Només jugàvem. -gemega, la nena.
-Ja ho sé, princesa. Però... -fa el seu pare -...com t'ho podria explicar?
-No li has d'explicar res! -el talla la seva dona -. És ben clar! Anar sense ram pel carrer és un pecat dels més grossos. I més amb un nen!
-No estàvem al carrer, mama, érem al riu!
-Encara m'ho fas venir més bé. Sols al riu! Mare de Déu Santíssima! ¿No t'adones de l'escàndol que representa? Ens acusaran de no ensenyar-te valors! Que sigui l'última vegada que em fas passar una vergonya com aquesta! Em sents, criatura?
La nena fa que sí amb el cap i plora en silenci. Es mira el ram de flors que el seu pare sosté gairebé sense adonar-se'n; orquídies d'un color com castany terrós, molt elegants; el seu pare sempre ha estat un senyor molt elegant. La seva mare du les margarides de sempre; les que sosté mentre fa les feines de casa. La nena aguanta d'esma les roses blanques amb cues punxegudes que els seus pares li han entaforat quan ha arribat a casa escortada pels policies. Mai més no farà passar vergonya a la seva mare, n'està segura; però no pot evitar de sentir-se una mica trista quan pensa que mai més tampoc no sentirà l'estranya sensació de tenir les dues mans lliures i de poder abraçar el vent amb els palmells oberts i els braços enlairats.
Aquella mateixa nit, venen a sopar uns amics dels seus pares; la Maite i el Felip. La Maite du un pom de roses vermelles; molt clàssic, però molt passional. El Felip porta cinc lliris embolicats en un paper de vellut negre. El seu pare i la seva mare també van molt elegants; el seu pare encara sosté les orquídies i la seva mare aguanta un pom de roses grogues. La nena, de l'habitació estant, sent com parlen.
-Avui la nostra filla ens n'ha fet una! -exclama la seva mare. I tot seguit narra tot el que ha passat; i la vergonya i el dolor profund que ha sentit en descobrir la nena palplantada davant la porta de casa, enmig dels dos policies.
-Són coses de l'edat -diu la Maite amb veu de flauta -. És l'adolescència. Vivim uns temps en què els nens ja no són el que eren. De sort que ara estan fent un munt de parcs d'atraccions molt i molt infantils, i força educatius, i els hem d'aprofitar. A França, n'acaben d'inaugurar un.
-Sí. Ja ens ho ha explicat la meva cunyada -diu el seu pare -. Es veu que hi surten tots els ninots de la tele, oi?
-Sí -fa el Felip -. Surt l'Osset Castanyeta, el Conillet Xuxuquet, els angelets de les boires de sucre i els nens de caramel, que salten i salten sobre les boires. Oh, tu! Són una monada!
-Això és bonic! -exclama la seva mare -. I no tota la porqueria que els infants es troben pels carrers! Oh, déu meu! Que difícil que és aconseguir que continuïn sent nens!

*

L'avió s'enlaira amb una empenta tan forta, que la nena se sent literalment encastada a la butaca. De seguida descobreix per la finestra el matalàs de boires de sucre que s'estén com un mar damunt de la terra de les persones. La nena pensa en el parc d'atraccions de França, en l'Osset Castanyeta i el Conillet Xuxuquet; els seus pares han estat molt bons en regalar-li aquest viatge. Tomba la vista cap a la seva mare, que sembla molt espantada; sempre li ha fet por volar. La nena no entén per què té por; fet i fet, si l'avió caigués, el mar de boires de sucre el sostindria, i ella podria jugar amb els nens de les boires i amb els angelets que sostenen els rams de flors de colors bigarrats. Torna a mirar per la finestra, cercant els nens, però no els veu; tampoc no albira els angelets. De sobte, se li acut una idea. Amb molta educació, demana permís als seus pares per anar al lavabo. S'aixeca, i camina pel passadís, enmig de les butaques, fins ben arran de la cabina del pilot. Torna a mirar per la finestra que hi ha just rere les cortines que la separen de la zona de butaques dels passatgers. Escruta de nou els núvols i no hi veu cap nen ni cap àngel. Al seu darrere hi ha una altra porta, i un senyal que prohibeix el pas. Sospita que deu estar tancada amb clau. Fa el gest de moure el pom, i, davant la seva sorpresa, la porta se li obre; unes escales de caragol baixen fins a una estança inferior. S'hi dirigeix, veloç, abans que no la puguin veure. L'espai és molt estret i sent el soroll eixordador dels motors i del vent. Es descobreix envoltada de màquines estranyes i de tubs que no sap per què serveixen. En una de les parets, hi veu una porta amb un símbol de perill imprès al damunt. Sap que és una sortida d'emergència. Al costat de la porta hi ha un botó vermell que deu servir per a obrir-la. Sent una mena de pessigolleig a la panxa. Amb el ram de roses blanques a les mans, s'hi acosta, gairebé reptant. Posa el dit al botó i la porta s'obre de cop. Un corrent d'aire gèlid la xucla amb brutalitat, com si la nena no fos res més que una ploma d'au dins d'un cicló. Surt disparada cap a fora de l'avió, amb el ram de roses blanques agafat amb ànsia. Els raigs del Sol del migdia l'enlluernen. El vent li fa fimbrar la roba i mai no ha tingut tant de fred. Se sent caure, i caure, i caure. No té gens de por, perquè sap del cert que arribarà al matalàs de cotó de sucre i que els angelets i els nens de les boires jugaran amb ella.

* * *

J.S.

Conte presentat en el 15è Premi de narrativa curta per Internet TINET

Primera edició en ePUB i PDF: juny de 2012. Aquest relat fou presentat en la 15a edició del Premi de narrativa curta per Internet TINET, inclòs dins el cartell de Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2011-2012 convocat per l'Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, amb el patrocini de la Diputació de Tarragona. Publicat a www.tinet.cat. Distribució sota llicència "Reconeixement – No Comercial – Sense Obra Derivada (by-nc-nd) 3.0 Espanya" de Creative Commons.

Uns dies als llacs de la Maragda (XV)

 

La camisa de dormir feia esgarrifar; tenia taques enormes d’un color fosc i força lleig, i unes boires verdoses que feien que semblés un quadre abstracte. El verd era pel fet d’haver-me assegut a l’herba i d’haver-me arrossegat quan sortia de la tomba. No veia la manera d’evitar que l’Elisenda descobrís la brutícia. Si tornava a la casa en aquell mateix moment, no tindria temps ni de netejar la camisa ni assecar-la abans que me la trobés així. I si la rentava en alguna bassa o en alguna font abans d’anar cap a la casa, igualment trigaria massa estona a assecar-se, i jo no tenia cap altra roba per posar-me. De tota manera, l’Elisenda, aquell mateix matí, m’havia semblat més comprensiva que a la nit anterior quan em va pegar; vaig pensar que potser m’entendria; al capdavall, no m’havia pas embrutat expressament.

La meva esperança es va esvair al llarg del primer segon en què vaig trepitjar l’edifici. L’Elisenda semblava que m’estigués esperant.

-Ah no! Això sí que no! Mira que he intentat ser moderna, parlar, dialogar… Mira que he sigut empàtica i que m’he posat a la teva pell! Però res! Et dono la mà i m’agafes el braç sencer! -va exclamar, cridant com si estigués posseïda. Les ninetes dels ulls se li movien cíclicament de dreta a esquerra en una mena de tremolor estrany.

El cor se’m va accelerar; no sabia què dir. Quan em va tenir a prop, em va copejar l'orella amb la mà oberta. Vaig sentir un dolor intens i em vaig posar a plorar. Tot seguit em va arrossegar fins a la cambra de bany de la planta baixa, i allà em va arrencar la camisa de dormir. Cridant, em va dir que entrés a la banyera, a la més petita de les dues que hi havia. Encara no tenia aigua. Va obrir l’aixeta de bronze, i un raig intens va començar a emplenar-la.

-Porca! Quina roba et posaràs ara, eh! Digues! Les úniques peces decents que tens són a la rentadora! Mereixeries que et tingués despullada! Com la marrana que ets!

La ira no se li calmava, i en sentir això últim que havia dit, em vaig anguniejar molt. Em feia por el que pogués decidir, perquè era veritat que no tenia roba. Ja prou cohibida em sentia per ser nua davant d’ella d’aquella manera, que no suportava imaginar que decidiria fer amb mi. I no m’atrevia a dir res. Ella m’anava fregant amb una pastilla de sabó a mesura que s’anava omplint la banyera amb aigua gèlida.

-La voldries calenta, oi? Doncs gelada! Gelada del riu, la sentiràs!

Quan l’aigua em va arribar més amunt del melic, em va llançar la camisa de dormir bruta al damunt i em va posar una altra pastilla de sabó a les mans.

-Va! Renta't! El que has embrutat no ho posaré pas a la rentadora! Si jo et rento la merda a tu, com a mínim, neteja tu la teva porqueria.

I sense protestar vaig anar fregant la tela de lli tan enèrgicament com podia. Les taques d’herba no hi havia manera que sortissin.

Hi va haver un moment en què ella es va aixecar, va respirar fondo diverses vegades i va tancar els ulls, com si intentés relaxar-se. Jo continuava fregant el lli dins de l’aigua. Només s’escoltava la seva respiració, el frec del sabó sobre la tela que jo encara feia, i els meus vagits del plor, que no aconseguia aturar-me.

-M’haig de calmar… M’haig de calmar… -anava repetint ella -. Aquestes enrabiades no van bé per la meva tensió. Després passa el que passa! M’haig de calmar!

I continuava respirant fondo.

-Avui t’estaràs al llit. -va dir tres minuts després. Semblava més asserenada -. Ara, quan acabem de rentar-te, t’embolicaràs en una tovallola, i aniràs directa a la teva habitació. Et ficaràs al llit, és l’única manera on pots estar quan tota la teva roba s’està rentant.

-Em podries deixar un pijama o una altra camisa de dormir? -em vaig atrevir a demanar-li amb un fil de veu ara que la veia més tranquil·la.

-Doncs no! No puc! No puc! -semblava que es tornava a esverar -. Digues-m'ho tu, com ho faig! Què vols? Que et busqui una peça d’algun armari vell i te la deixi posar sense desinfectar-la? Això és el que vols? Pensa que la camisa que has embrutat te la tenia preparada des d’abans-d'ahir perquè m’imaginava que arribaries de Barcelona amb la merda de pijames que porteu avui les mosses. Les coses no es fan malament! Entens! Aquí, no es fan malament!

No em vaig atrevir a respondre-li. Ella em va acabar de banyar sense pronunciar cap paraula més, i jo no vaig deixar de fregar la camisa de dormir des de dins de l’aigua fins que em va demanar que m'esbaldís i sortís. Em va eixugar el cos com si tingués tres anys; també els cabells amb un assecador. Tot seguit, va agafar una altra tovallola neta de les que estaven penjades a la paret i em va fer un gest assenyalant la porta amb expressió de menyspreu. Vaig sortir embolicada dins la tovallola i vaig caminar directa fins a la meva habitació. Un cop allà no sabia si ficar-me al llit o quedar-me asseguda a l’escriptori. Com que ella havia dit que em fiqués al llit, va ser el que vaig fer, però llavors vaig dubtar de si ficar-m’hi amb la tovallola o sense res. No volia que s’enfadés una altra vegada. A l’últim, em vaig desembolicar la tovallola, la vaig deixar ben plegada damunt d’una cadira i em vaig ficar dins del llit. Allà vaig plorar una bona estona en silenci mentre els raigs de Sol m’il·luminaven directes des de la finestra; en aquesta hora ja travessaven el rombe verd i una mica el lila. A fora, el dia brillava preciós, però jo em sentia molt perduda. Vaig recordar la veu de la Clara al cementiri, i em vaig sentir una mica menys trista: “No passa res. No t’amoïnis. Tot està bé.”

Arribar a saber qui ets

 

És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te; i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi fa res com de lluny et porti.

I potser si no haguessis hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot el que has après.

I penses… Ara que ho he après, ja arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge, d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt bé.

Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre, t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIV)

L’herba sota les plantes dels peus va ser un descobriment. De primeres, amb una mica d’angúnia, fins i tot de por o de fàstic per si trepitjava alguna realitat desconeguda que em pogués fer mal o embrutar la pell. Temps després, però, el meu cap va entendre que el que s’embruta es pot netejar, que al capdavall la terra ens estima, i que de tant en tant se sent feliç de rebre’ns com som. Aquest aprenentatge, però, va ser progressiu, no puc parlar d’una il·luminació instantània. En aquell moment, només em vaig deixar anar. 

Tot va començar amb el goig d’anar amunt i avall escoltant els cants dels ocells mentre la lluminositat del Sol del matí m’escalfava. El lli de la tela que em cobria era prim, la camisa de dormir, que m'anava gran, m’arribava fins als genolls, i a sota hi havia el meu cos nu. Jo, a poc a poc, em vaig deixar de sentir com una intrusa en aquell indret, i em vaig convertir en una actriu més d'aquell sorprenent teatre natural.

L'herba, a frec de la pell, la sentia humida per la rosada del matí, i cada pas em feia notar els dits dels peus trepitjant un teixit viu; com una catifa suau, però amb un punt de frescor que em pujava per les cames. Mai no havia caminat descalça en un jardí com aquell, que semblava un món a part, envoltat de murs alts i d’arbres que s'alçaven com guardians silenciosos. La verdor es desplegava davant meu com un tapís irregular. Prop de la casa, hi havia rosers amb flors vermelles i grogues que despreníem una olor dolça quan hi passava a prop. Com més m'allunyava, més salvatge es tornava tot, i l'herba començava a aparèixer alta en alguns punts, amb flors silvestres escampades aquí i allà, i els arbres –pins i roures vells– creaven ombres que dansaven amb el vent. 

Vaig caminar sense rumb fix, per intuïció, i em vaig aturar un moment per tocar una fulla que em va semblar que tenia una textura curiosa. Vaig tancar els ulls, imaginant que era al llac de la Maragda, amb la mare al costat, rient i esquitxant-nos totes dues. Però no hi havia ningú, només jo, i aquella casa, ara un xic allunyada, amb les seves finestres gòtiques, que semblaven ulls observant-me. Em vaig preguntar si l'Elisenda em vigilava des d'allà dins; potser sí, però en aquell instant no m'importava gens, de tan bé com estava.

De sobte, darrere d'un grup de bardisses espesses, vaig descobrir una zona amb unes estructures inquietants. Costava arribar-hi, perquè el terreny no estava cuidat, i vaig haver de superar la inquietud de no saber què podia estar trepitjant, ja que l’alçada de les herbes em feien perdre de vista els meus propis peus. Aquí, el jardí s'havia convertit en un racó encara més oblidat; la qual cosa el feia més interessant. La meva curiositat m’entossudia a avançar, perquè a molt pocs metres hi veia un mur baix de pedra cobert de molsa i heura, i al seu endins, una petita clariana amb làpides antigues; era un cementiri. No m'ho hauria imaginat; allà, dins del mateix jardí de la casa, hi havia persones enterrades. 

No hi vaig veure gaires làpides, potser una desena; algunes inclinades, o mig tortes, com si el temps les hagués anat enfonsant. Els noms i les dates estaven gravats en pedra; algunes, del segle XIX; altres, del XX; noms com "José María" o "María Luisa", amb creus senzilles al damunt, i sanefes elaborades que reproduïen branques d’arbres, sants, creus, angelets… Vaig sentir una esgarrifança, no pas de por, sinó per la sensació de la mort que flotava dins l'aire; i potser per l’olor de terra humida i de fulles podrides. 

Em vaig aturar davant d'una làpida més petita que les altres; estava una mica enfonsada, com si la terra hagués cedit pel seu pes. Vaig llegir el nom: "Clara Isabel, 1945-1957". Quan va morir tenia dotze anys, els que jo tenia en aquell moment. I allà, incrustada a la pedra, em miraven els seus ulls des de dins d’una fotografia petita, en blanc i negre, descolorida pel temps, però encara visible. Era una nena amb els cabells llargs i un vestit semblant als que l'Elisenda m'havia ensenyat aquell mateix matí; tenia un somriure tímid que semblava congelat en el temps. Vaig sentir com si els seus ulls em travessessin. Qui era? Què li havia passat? Vaig fer un pas més per veure-la millor, i de cop, el terra va cedir sota els meus peus.

Les meves cames es van enfonsar dins la terra negra fins a l’altura dels genolls. Em vaig quedar clavada, sentint a les plantes dels peus la buidor de la cavitat de la tomba; no sabia si trepitjava fusta, fang, pedres, ossos… La meva imaginació visualitzava la pitjor de les possibilitats. Em vaig posar a plorar i a cridar. Va ser llavors quan vaig sentir una veu de nena que em consolava:

-No passa res, no t’amoïnis. Tot està bé.

La vaig escoltar com si estigués ben bé allà, al costat. Tenia un timbre melós i em feia sentir bé. Potser el més normal hauria estat que davant una veu que sortia del no-res, m’hagués espantat, però el cas és que em va tranquil·litzar. 

Amb les cames clavades dins la tomba, vaig asseure’m a terra, i a poc a poc vaig anar traient els peus; els tenia negres, bruts d’una mena de fang estrany. Em vaig anar apartant de la tomba sense deixar d’estar asseguda a terra, lliscant per l’herba cap enrere, i de seguida que vaig poder, em vaig posar dreta. Tan bé com vaig ser capaç, em vaig netejar una mica les cames i els peus amb unes fulles. 

Vaig escrutar el meu voltant per si descobria la persona que m’havia parlat; havia de ser una nena. Com que no vaig veure ningú se’m va acudir que potser havia estat la Clara Isabel; al capdavall, m’havia ficat dins la seva tomba. Vaig pensar que era estrany que m'hagués parlat en català. És clar que, els fantasmes devien conèixer totes les llengües del món. 

Encara avui, tants anys després, no trobo una explicació per tot el que em va succeir aquells dies. Però no vaig tenir por, més aviat vaig sentir una gran tranquil·litat.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

"Tendrament", de Pau Vinyals i Judit Colomer, a la Sala Beckett.

La tendresa, al capdavall, a l'intrincat camí d'una parella que intenta fer les coses bé; tan bé com dir-s'ho tot. Les corbes del camí del desig, amb els seus alts i baixos, amb el passat, de vegades complex i sinuós. El que fou per l'un i per l'altra. El que fa sentir a un allò que va viure l'altre, o allò que sent l'altre. Els matisos de la libido de vegades tan diferents del que s'escriu als manuals. I llavors queda l'acceptació de les coses com són, de l'amor malgrat com són les coses, de la tendresa malgrat les estranyes peripècies de les relacions sentimentals. 

Val a dir que la imatge del fill, del nen, silenciosa, representa un referent que potser des de ben amunt (ben amunt en el sentit de la importància de les coses) ho redimeix tot, o potser no hi ha res a redimir.

Pel que fa al tast, espereu rialles, sorpresa, un xic de vertigen quan fan alguna referència bastant indirecta a alguns afers del passat, que fet i fet, han contribuït poc o molt al fet que les coses siguin com són.

No deixa de ser una confessió pública, un despullament, com el de l'escenari, amb la taula i la cadira i prou. Un despullament real; si comproveu les dades del que expliquen a l'obra veureu que són certes fins a un punt heroic.

Us l'aconsello. És teatre de proximitat que fuig dels estereotips comercials i que et toca el cor.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIII)

 

XII

El matí va arribar i em va despertar un raig de Sol que travessava el vidre colorit de la finestra gòtica, concretament el rombe verd gemat. No sabia quina hora era, el mòbil s’havia quedat al cotxe. Estava incomunicada i sense equipatge. Havia de fer un acte de fe per creure’m que la meva mare realment havia marxat sense dir-me adeu; si el Santi l’hagués matat i enterrat, la situació seria la mateixa que ara. Havia de confiar en el Santi per creure que ella estava bé i que se n’havia anat a casa. Això ho escric molts anys després amb un cert sarcasme, però en aquell moment la situació m’angoixava fins al punt d’imaginar o de témer situacions catastròfiques que segurament estaven més al meu cap que en qualsevol altre lloc.

Em vaig aixecar del llit i em vaig apropar a la finestra; em sentia rara pel fet de caminar amb aquella camisa de dormir tan antiga, com dins d’una tenda de campanya de lli, sense cap peça de roba que se m’arrapés a la pell; i descalça.

Més enllà de l’ampit de la finestra, obrint-la una mica, hi vaig descobrir la part del darrere del jardí de la casa. La intensitat dels arbres, i aquell sol tan bonic, van fer que descobrís un paisatge molt diferent del d’ahir a la nit. L’indret apareixia lluminós, de colors bigarrats, amb flaire de pins i d’herba humida; ni un camí, ni una construcció, només herba i bosc, i més enllà la taca blava del pantà del Burguillo, que en aquell moment encara no sabia com es deia. Em van venir ganes de sortir i de posar-me a caminar entre els arbres sense rumb, de respirar de prop tot allò que veia. I just mentre pensava això, vaig sentir que s’obria la porta de l’habitació.

-Ja t’has despertat, bonica! -va dir l’Elisenda. I es va acostar cap a mi.

Em va posar les mans a les espatlles, em va mirar als ulls, i em va abraçar -. M’has de perdonar -va dir -. Ahir et vaig pegar, i no ho havia d’haver fet. Tot és molt nou per tu, i devies estar nerviosa i trista. Em vas fer perdre el control i… En fi, que em sap greu.

Parlava amb una veu suau, i semblava sincera; jo no sabia què dir-li. Vaig abaixar la mirada, i va continuar parlant.

-Espero que puguem arribar a tenir una relació de confiança, que aquell mal moment d’ahir no ho espatlli tot. Creus que podrem?

Vaig fer que sí amb el cap; no se m’acudia de quina altra manera podia respondre. I ella no callava.

-A poc a poc, t’aniràs acostumant a aquesta casa i les seves normes; prometo no pressionar-te; tindré més paciència. -va dir, i em va fer un petó a la galta -. Ara vine que totes dues buscarem roba per a tu. Tens l’armari de l’habitació buit, i l’hem d’omplir.

Em va agafar de la mà i em va portar fins a una altra sala, no gaire lluny de la meva habitació, que feia olor de resclosit. Allà hi havia un llit individual i un altre armari, igualment antic i enorme. A dins, s’hi amuntegaven moltes peces de roba; en va anar traient unes quantes i posant-els damunt del llit.

-Aquest vestit és preciós, oi? Mira: de color d’os i brodat a mà. I aquí hi tens una faldilla plisada; has vist quins quadrets? I una brusa blanca amb blondes. Fixa’t quina col·lecció de faldilles plisades. Te les emprovaràs i em diràs quines et van bé; eren d’una nena de la teva edat. T’agrada aquesta roba? Digue'm, de debò, el que pensis, no tinguis por.

-I algun pantaló? -vaig gosar proposar davant del seu oferiment.

-Un pantaló? -va respondre una mica seca.

-Sí. Uns texans o una cosa així. Per quan no sigui diumenge, ni festa. Si no, semblarà que vagi sempre mudada.

-És clar… Però aquests vestits que et trec tampoc són gaire de mudar, saps?

-Però són massa bonics pel dia a dia -vaig respondre, sorpresa de la meva pròpia valentia.

-És que… Com t’ho diré? El Santi i jo no som gaire moderns, no ens va l’estil d’avui dia. Tant ell com jo pensem que una nena ha d’anar vestida amb roba de nena.

-Però a mi m’agrada dur texans. Fins i tot en tinc alguns que tenen forats.

-Forats?

-Sí. És moda.

-Ai filla! No, no… No podrà ser. Mira ara… Ets aquí, i jo soc la teva mare ara.

Sentir això em va fer mal a la panxa, com si m’haguessin clavat una agulla. No vaig dir res. Ella va continuar parlant.

-I com que assumeixo aquest paper amb molt de gust, un paper de mare atenta, però seriosa, crec que t’haig d’ensenyar bons costums, comprens? I crec jo, el Santi també, que la nostra filla ha d’anar vestida del que és: una nena.

-Jo no soc la vostra filla -vaig fer sense poder evitar-ho -. Ja tinc una mare! -l’expressió em va sortir com un renec.

-Ai petita! No et volia fer sentir malament quan he dit que ets la meva filla; però és que ho ets. Tens una mare? Bé… Ja ho veurem…

-Com que ja ho veurem?

-En tot cas, ara no és aquí; i, aquí, jo soc la teva mare, i el Santi, el teu pare… I trobo que és normal que nosaltres tracem les línies de la teva educació. Mira que estic fent un esforç per ser amable, per ser dolça. No m’ho posis més difícil.

No vaig dir res més perquè vaig advertir en aquesta última frase un to un xic esquerp. L’Elisenda em va seleccionar unes quantes peces de roba: vestits, faldilles, camises, jerseis, roba interior, fins i tot un vestit de bany negre i enorme, amb una mica de màniga; mai no havia vist un banyador amb màniga; em va dir que era per si anàvem a la piscina alguna vegada. També em va trobar unes sabates amb una mica de taló. Em vaig quedar sense pantalons, ni sabatilles esportives, ni samarretes estiuenques, ni roba esportiva. Quan li vaig demanar unes vambes, uns pantalonets curts i una samarreta per sortir a córrer, es va posar a riure.

-Bonica, les nenes d’aquesta casa no surten a córrer ni fan esport. Què en vols treure, tu, de fer esport?

No vaig entendre què volia dir la pregunta i no li vaig dir res més. Però tot se’m va fer estrany; em sentia al lloc equivocat sense poder evitar de ser-hi. Fins i tot les olors: la de la cuina, la del menjar, la de la roba, el perfum que feien servir, eren olors que no formaven part del meu món, com el senyal que em feia saber que jo era en territori hostil, lluny de casa meva. I el comentari de l’Elisenda quan va posar en dubte que jo tingués una mare tot dient: “Ja ho veurem…” M’emplenava d’angoixa; era com si darrere d’aquella expressió hi hagués més a dir que no m’havia explicat.

Un cop em va haver escollit la roba, me la va fer emprovar. Em va fer vergonya treure’m la camisa de dormir davant d’ella i anar-me emprovant la roba, fins i tot la interior, però no em vaig atrevir a demanar-li de canviar-me en privat; estava segura que em podia respondre amb la mateixa brusquedat que al vespre anterior, i a poc a poc em vaig anar acostumant al fet que ella em veiés sense roba.

De tota la roba que em vaig emprovar, només va descartar unes faldilles que m’anaven balderes. La resta semblava que estava confeccionada per a mi.

-De qui era tota aquesta roba? -li vaig demanar.

-D’una germana meva. Imagina’t si fa anys que la tinc.

De fet, l’estètica de la roba ja em feia veure clar que tot era d’una altra època; vaig pensar si algun dia podria tenir roba normal, com qualsevol altra nena; però això no li vaig dir.

No em va deixar posar la roba escollida encara, perquè l’havia de rentar; portava dècades dins de l’armari i va dir que era convenient posar-la a la rentadora. I com que jo no tenia més roba, perquè l’uniforme de l’escola s’estava rentant, va dir que m’havia de quedar amb la camisa de dormir, però que només seria per un dia, que demà ja tindria la roba neta i planxada. No em va fer gràcia haver de passar tot el dia amb aquella fila; semblava un fantasma enmig d’aquells finestrals gòtics, i a més, anava descalça. L’Elisenda va dir que el terra era net i que com que érem a l’estiu, no feia fred; que no em passaria res per anar descalça un dia. Em va sobtar que fos tan estricta en el tema de dur faldilles en comptes de pantalons i que, en canvi, veiés normal de fer-me anar amb aquella camisa de dormir i descalça tot el dia.

Vam baixar a la cuina. El Santi era assegut a la taula i em va dir bon dia, jo també el vaig saludar, una mica cohibida encara per la meva indumentària. L’Elisenda ens va treure embotit, pa de pagès, tomàquet, oli d’oliva, llet natural acabada de munyir; em va explicar que era d’una granja propera. L’esmorzar va ser molt bo, encara que jo no estava acostumada a la llet tan crua i em va costar una mica acabar-me-la.

Després d’esmorzar, l’Elisenda em va dir que avui podia fer el que volgués, que era el primer dia i que volia que em sentís feliç. Jo li vaig dir que m’encantaria sortir al jardí, perquè feia un dia preciós. Ella em va dir que ho entenia, però que anava descalça, i que potser millor deixar-ho per a l’endemà. Li vaig dir si no em podia deixar unes sabates, perquè les sabates no calia rentar-les com la resta de la roba. Es va posar a riure i em va dir que vestida només amb la camisa de dormir i les sabates de taló semblaria un xarxot. Jo no sabia que era un xarxot, però vaig entendre el que volia dir. Llavors vaig insistir-li que em deixés sortir igualment, que no m’importava trepitjar l’herba descalça. Va fer una expressió de dubte, i al final va dir que d’acord, però que quan tornés a entrar a la casa em rentés els peus i que vigilés de no trepitjar cap pedra o qualsevol altre element amb què em pogués punxar o tallar.

Vaig sortir al jardí, i va ser un gran encert anar descalça; mai no hauria imaginat que l’herba humida per la rosada, i que fins i tot la terra molla, fossin tan agradables al tacte dels peus; vaig perdre el sentit del fàstic pel que fa al fang i al sòl del bosc, i crec que en aquell moment, va néixer una altra Aurora.

No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.

La inconsciència de la matèria com a origen de la consciència dels humans (o alguna cosa així)

La cançó "Moltes felicitats" té com a causa el valor que va assolir la constant de Planck a l'instant en què es van determinar els paràmetres físics essencials de l'univers. Dit d'una altra manera, si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck. Una conseqüència de la constant de Planck és el quadre de La Gioconda, o la novena simfonia de Beethoven. El Quixot també ho és, i el poema "L'Elionor" de Miquel Martí i Pol, i això que estic escrivint també existeix a causa de la constant de Planck.

Fa 3800 milions d'anys, per dir una xifra, als últims instants en què va existir una Terra sense vida, no existien les guitarres, ni les cançons que poden sonar acompanyant-nos d'elles; i ara sí. Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d'anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l'ajut d'una guitarra?

No sé si se m'entén. Si no se m'entén, no ho sé explicar millor.

J.S.

El que entén la IA sobre el que jo he escrit més amunt:

El text que has compartit és una reflexió filosòfica profunda (amb tocs poètics i una mica de física) sobre causalitat, determinisme i la connexió entre les lleis fonamentals de la natura i tot allò que considerem humà, cultural i artístic.
Anem a desglossar-lo pas a pas per entendre què vol transmetre exactament:
1. La idea central: la constant de Planck com a «causa última» de tot
L’autor parteix d’una premissa física molt concreta:

La constant de Planck (h ≈ 6.626 × 10⁻³⁴ J·s) és la constant fonamental de la mecànica quàntica.
Defineix l’escala a la qual els fenòmens quàntics esdevenen dominants i marca el límit inferior de l’acció (o quant de quantitat de moviment angular).
El valor concret que té aquesta constant (no un altre) determina com funciona la interacció entre partícules, la formació d’àtoms estables, la química, les molècules complexes, etc.

→ Si h tingués un valor molt diferent (més gran o més petit en ordres de magnitud), l’univers seria radicalment diferent:

No es podrien formar àtoms estables
No existiria la química tal com la coneixem
No hi hauria molècules complexes ni, per tant, vida tal com la coneixem

Per tant, l’autor diu (de manera una mica hiperbòlica però filosòficament vàlida):
«La cançó ‘Moltes felicitats’ existeix perquè la constant de Planck té exactament el valor que té».
I no només això: també la Gioconda, la Novena de Beethoven, el Quixot, el poema «L’Elionor» de Miquel Martí i Pol… i fins i tot el text mateix que estàs llegint.
2. Causalitat en cadena molt llarga
L’argument és de tipus causal en cadena (o «causalitat distant» / «causa remota»):
Univers inicial very early → valor de h → valors de les altres constants físiques → formació d’estrelles i planetes → condicions fisicoquímiques particulars a la Terra → aparició de la vida → evolució biològica → aparició del cervell humà → capacitat de crear cultura, llenguatge, música, art → algú compon «Moltes felicitats» → tu la cantes o l’escoltes → somriures.
Cada graó de la cadena depèn dels anteriors.
I el primer graó fonamental (després del Big Bang) inclou el valor concret de la constant de Planck.
3. La pregunta clau (la part més interessant i provocadora)
Fa 3800 milions d’anys […] no existien les guitarres, ni les cançons […]
Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d’anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l’ajut d’una guitarra?
Aquí l’autor et convida a pensar:

Fa 3.800 milions d’anys la Terra tenia oceans primitius, molècules orgàniques senzilles, potser ja protocèl·lules o precursors químics de la vida… però res que s’assemblés a una guitarra o a una melodia.
I tanmateix, tot el que hi havia llavors (la química de l’aigua, els elements presents, les temperatures, les lleis físiques…) era condició necessària perquè milers de milions d’anys després poguessin aparèixer éssers humans que inventessin guitarres i cançons.

És una manera poètica de dir:
Tot allò que considerem «purament humà» o «creatiu» té arrels en la història física i química més profunda de l’univers.
4. To i intenció del text

És una barreja de ciència, filosofia natural i maravella existencial (molt típica de cert pensament català contemporani que connecta ciència i humanitats).
Té un punt lúdic-irònic («si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck»).
Però alhora és seriós: vol fer notar que la separació rígida entre «matèria inert» i «esperit creatiu» és artificial. Tot forma part de la mateixa cadena causal.

Resum en una frase:

El text defensa que tota manifestació cultural humana (des d’una cançó popular fins a la gran literatura o la pintura més sublime) és, en última instància, un producte indirecte però inevitable de les lleis físiques fonamentals de l’univers, i en particular del valor precís de la constant de Planck, perquè sense aquest valor no hauria estat possible ni la química ni la biologia ni, per tant, nosaltres ni les nostres creacions.
És una invitació a mirar el món amb una sola mirada unificada: la física no està separada de la poesia; la constant de Planck i el somriure d’un nen estan connectats per una llarguíssima cadena de causes i conseqüències.

Uns dies als llacs de la Maragda (XII)

Després de la conversa amb la mare, em vaig adormir. Recordo que vaig somniar imatges sense sentit; estava nerviosa i em sentia molt trista; em vaig deixar anar, i el fet és que la son va ser la protagonista de tot el trajecte.

Vam parar a dinar més enllà de les tres, a prop de Saragossa en una àrea de l’autopista. Jo tenia els ulls vermells perquè m’acabava de despertar i estava una mica espessa. Em van demanar un plat combinat de pollastre amb patates, però no tenia gaire gana. Vaig aprofitar per anar al lavabo, i mentre m’hi acostava em vaig fixar en les famílies amb què em creuava; es veien somrients i relaxades; els pares i els fills reien i xerraven de qualsevol ximpleria. Vaig desitjar ser un d’aquells nens o nenes, amb un pare i una mare que s’estimaven i que se’ls estimaven. També vaig sentir ràbia vers ells, gairebé odi, perquè tenien allò que, a mi, em faltava. Després em va saber greu sentir aquestes coses, però no ho podia evitar; trobava molt injust que la meva vida fos tan diferent; no li demanava tant, a l’existència; no em queixava només per queixar-me.

Vam reprendre el viatge i em vaig tornar a adormir. Em penso que em vaig despertar al cap de moltes hores amb la veu de la mare dient-me que ja arribàvem. Era de nit i gairebé no es veia res: una carretera que serpentejava enmig de les siluetes fosques de les ombres dels arbres.

Tot d’un plegat, ens vam desviar de la carretera per un camí de terra que obligava el cotxe a anar més a poc a poc. Cinc minuts després, arribàvem a una porta de reixa, flanquejada a banda i banda per un mur molt alt. La mare va fer una trucada i, en català, va avisar algú, probablement a l’Elisenda, i li va dir que ja havíem arribat. Cinc minuts després, van aparèixer, enmig de la negror, dues figures parsimonioses que duien un lot cadascuna. Mentre obrien la reixa, que grinyolava força, vam baixar tots tres del cotxe.

-Benvinguts! -va dir la dona -. Com ha anat el viatge?

-Hola, Elisenda! Quant de temps! -la veu de la mare es va tornar extremament càlida. Es va acostar a la dona i li va fer dos petons; després a l’home, que ho contemplava tot en silenci. El Xavi va fer el mateix, amb els mots justos de cortesia, i en acabat em va tocar a mi, que en aquella època detestava els petons protocol·laris de salutació. L’Elisenda feia olor de crema hidratant i el Santi de tabac i d’alguna cosa més que no sabia determinar i que era força desagradable. Eren una parella d’una seixantena d’anys. Ella tenia els cabells grisos, recollits en un monyo, i duia un vestit negre, que se’m feia antic; ell era calb i tenia una barba blanca força poblada; portava un tern d’aquells d’executiu que es veia força estrany en un lloc tan ple de vegetació.

Després d’una conversa breu de compromís, vam entrar de nou al cotxe, i la parella ens va convidar a travessar la porta de reixa i ens va anar indicant per on havíem de passar. El Xavi va aparcar arran d’un edifici immens, que semblava un castell gòtic, amb les finestres d’arc de mitja punta, i vidres que enmig de la falta de llum s’intuïen de colors. Quan vam ser de nou fora el cotxe, l’Elisenda va picar l’ullet a la mare i va dir:

-Bé, bé, bé! Jo crec que el que toca ara és que jo ensenyi l’habitatge a la nostra convidada d’honor mentre el Santi prepara unes copes per les persones grans. Us sembla bé?

I sense esperar cap resposta em va donar la mà i em va arrossegar suaument cap a l’interior de l’edifici.

La casa, per dins, era impressionant; tot estava atapeït d’elements decoratius medievals, o que pretenien semblar-ho: armes antigues penjades per les parets, mobles de fusta fosca amb sanefes rococó, vitrines atapeïdes de llibres, quadres de personatges desconeguts, belles dames renaixentistes, nenes amb vestits amb mirinyac, cavallers molt mudats, senyors d’altres segles. Amb ulls d’ara, reconec una barreja d’estils i d’èpoques força destralera, però en aquell moment em sentia molt impressionada per tot allò. A banda dels quadres, hi havia una armadura rovellada dempeus al costat de l’escala que pujava al pis de dalt, i feia molta impressió; semblava que es podia posar a caminar en qualsevol moment. A la planta inferior hi havia la cuina, que em va semblar immensa, amb fogons de gas i una llar de foc on hi havia una graella per fer brasa. Enmig de l’estança, s’hi estenia una taula que seguia l’estil de tota la casa.

-De normal, fem els àpats a la cuina -va dir ella.

Al costat de la cuina, el menjador s’obria amb una extensió sorprenent, feia olor de cuir i de fusta. Les parets estaven folrades de prestatges amb llibres. Semblava més una biblioteca que un menjador. La taula feia ben bé set metres de llarg, de forma rectangular amb els cantells arrodonits. Em va recordar a alguna de les taules de la casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, on fa poc havia anat de visita amb l’escola. Al menjador, hi havia una altra llar de foc. Vam passar a la cambra de bany, també molt gran, amb una banyera individual i una altra que semblava una petita piscina. També hi havia una dutxa amb mampara, que es veia més moderna. No hi havia WC; el tenien en una altra sala independent, que era més reduïda, i més equipada, amb elements més de l’època actual.

Hi havia dos salons, el de rebre les visites, i el de les festes, va explicar l’Elisenda. Després es va aturar i em va mirar fixament.

­-Ara t’ensenyaré la part més important de la planta baixa.

Em va portar fins al fons del passadís a on hi havia una porta de fusta negra, que semblava més antiga que tot el que havia vist fins al moment a la casa; tenia una creu gravada a la superfície. La va obrir, i quan la vam travessar vaig descobrir una petita capella, com d’església romànica, amb el sostre en volta i tot fet de maons enormes de pedra antiga. Va ser entrar-hi, i sentir una frescor que m’arribava als ossos. La capella tenia cinc bancs austers, de fusta fosca, amb reclinatori. Els bancs s’estenien a dreta i esquerra d’un passadís que duia fins a un altar. Darrere de l’altar, un retaule amb figures de sants, màrtirs, verges, àngels…

-Hi venim sovint. Tu també hi vindràs. El primer que fem en aixecar-nos és apropar-nos aquí a fer una visita, a pregar i a parlar amb el Senyor. I a la nit, abans d’anar a dormir, també. És important per si ens morim durant la nit. Comprens?

Vaig fer que sí amb el cap sense saber ben bé a què estava assentint; tot era una novetat per a mi i no podia en aquell moment pensar del tot en el significat del que m’anava dient.

Al passadís, prop de la porta de la capella, hi havia una altra porta, igualment antiga, que no em va voler obrir.

-Un altre dia t’ensenyaré les masmorres; ara de nit fan una mica de por -va somriure en dir això -. Són estances d’origen medieval que estan al soterrani, és a dir, per sota dels nostres peus. Tenen poca ventilació i volem provar de fer-hi vi. Un enòleg ens està assessorant. Anem a veure el pis de dalt si et sembla bé.

Vam pujar les escales rococó que havia vist a l’entrada de la casa. A la planta superior, hi havia vuit habitacions, comunicades per un passadís similar al de baix. Em va acompanyar directament fins a la meva, que tenia un llit de matrimoni immens, una taula per escriure amb una làmpada antiga, una finestra amb l’arc de mitja punta i vidres de colors formant rombes. Les parets eren de pedra viva. Hi havia un quadre força gran amb la imatge d’una nena dins d’un llac; la pintura era d’un estil semblant a Goya, i la nena semblava que es banyava nua, tot i que la negror de les aigües no ho deixava clar. A l’altra banda de la paret, hi penjava una creu de fusta. En un lateral hi havia un armari força gran.

-Doncs bé! Aquest serà el teu petit raconet. Volem que et sentis com la nostra filla. Per a nosaltres serà ben bé com si tinguéssim una filla.

Quan va dir això, vaig sentir curiositat per si devien tenir fills, però no em vaig atrevir a preguntar-li. També vaig sentir una punxada al cor pel fet que una dona que no era la meva mare em digués que jo a partir d’ara seria com la seva filla.

-I ara tornem a baix, a buscar el teu equipatge. Soparem, i a dormir, oi? Demà, amb la claror, ja t’ensenyarem el jardí i els boscos dels voltants, que són una meravella.

Quan vam arribar a baix, a la porta de la casa, només hi vaig veure el Santi.

-I la meva mare? -vaig dir amb una certa inquietud.

-Han marxat! -va exclamar ell, amb un somriure fred.

-Com que han marxat? -vaig fer, i la veu quasi se’m va trencar. Vaig córrer fins a fora de la casa i només hi vaig trobar la foscor de la nit -. Hòstia, per què m’han fet això? -vaig dir, parlant sola i plorant.

-Vigila la teva boca, senyoreta! Et pots enfadar, però no cal que blasfemis. La teva mare ha cregut que el millor era evitar els comiats llargs i els drames, i ha tirat pel dret. T’hi acostumaràs, tenim molt temps per fer-nos amics.

Jo no podia deixar de plorar, i em subjectava amb les mans a la façana de la casa perquè del disgust gairebé em semblava que queia a terra.

-I la maleta? No m’han baixat la maleta? -vaig cridar sense deixar de plorar.

-No he vist que traguessin cap maleta. -va dir l’Elisenda.

-Jo tampoc -va afegir el Santi.

-Però… Llavors no tinc res… Ni tan sols pijama!

-No pateixis -va fer l’Elisenda -. En aquesta casa tenim de tot, i ara ets com la nostra filla… I sense el com… Ets ben bé la nostra filla. Demà remenarem els armaris i et prepararem un vestuari com cal. I per dormir, no t'amoïnis. A sota del coixí, hi trobaràs una camisa de dormir de lli de les de qualitat, ja no se’n troben com aquesta.

Em van fer entrar a la casa i van endolcir el to. L’Elisenda em va dir que a la mare l’angoixava molt acomiadar-se de mi, que no es veia passant una setmana allà i pensant que hauria de marxar i deixar-me desconsolada, i que l’Elisenda mateixa l’havia convençuda per marxar així, de cop. Més val un cop vermell que nou cops groc. Però allò que em va dir no va ser un consol per a mi. Em vaig sentir enganyada, abandonada una altra vegada; ara ja no em podia fiar de res. La mare m’havia dit que em trucaria, però… ho faria? Igual com m’havia enredat marxant sense dir-me res, em podia enredar de qualsevol altra manera.

Vaig sopar sense esma; una truita a la francesa amb amanida. El menjar no tenia sabor; ni sal ni oli. I una gerra d’aigua del pou.

L’Elisenda em va tornar a acompanyar fins a la meva habitació i va fer el gest d’ajudar-me a treure’m la roba. Jo li vaig dir que ho podia fer sola. Ella va insistir, dient que es volia endur l’uniforme per rentar-lo i que demà em buscaria roba neta, però jo vaig continuar negant-m’hi; amb dotze anys, gairebé tretze, em semblava absurd que algú hagués d’ajudar-me a posar una camisa de dormir, però va continuar insistint fins al punt que vaig protestar amb un renec. En sentir-lo em va donar una bufetada.

-Ja n’hi ha prou! -va cridar -. Em penso que ets una nena malcriada i t’anirà molt bé estar-te una temporada aquí. I ara fes el favor de deixar-te ajudar i de fer el que se’t demana!

Em vaig quedar bloquejada. No em vaig atrevir a protestar més. Vaig deixar que m’ajudés a treure’m la roba, fins i tot la interior. L’Elisenda l’anava posant en una bossa de plàstic. Després em va ajudar a posar-me la camisa de dormir, que m’arribava als peus. Semblava una túnica de l’edat mitjana; era blanca, de lli, amb blonda a les vores, de màniga llarga i coll alt. Em vaig ficar dins del llit i ella em va tapar.

-Resa abans de dormir -em va dir -. Ara la teva mare soc jo. Somnia coses boniques; ja veuràs com demà al matí tot serà més bonic. Que descansis.

Va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta.

Jo em vaig posar a plorar en silenci per tot, no recordo en quin moment em vaig adormir.

Oda a l'esperit misteriós de la natura

Joglar de la foscor de l'univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura'ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.

Poeta de la nit que vens i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrers mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta't lluny d'aquí l'esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.

Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta'ns les cançons dels mariners,
i el goig
d'un cremat d'estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l'esguard de les estrelles
mentre el brum del mar farà non non,
i el temps
s'aturarà tan sols un xic per a distreure's.

Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna'ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.