Marroc (XXI). Sopar i comunió.

Després de l'aventura al barri jueu, anem a sopar a la plaça Djena el Fna; ens fonem amb la bullícia, ens deixem seduir pels qui intenten que ens asseguem a la seva guingueta, gaudim del caos, ens rendim a la bogeria humana.

Acabem asseguts en una taula al bell mig de la plaça; és allargada i compartim espai amb una família marroquina molt i molt tradicional; ho deduïm per la indumentària de tots ells i elles, el maquillatge de la cara, els colors ataronjats, rosats, blau cel de la roba, dels mocadors. Escollim els plats que més ens entren pels ulls mentre escoltem una barreja de sons única: les pregàries sonant pels altaveus, una barreja de melodies tradicionals de la bonior de músics que toquen en diferents racons, ritmes, crits, rialles, llengües indesxifrables, crides als vianants perquè comprin, "La Lluna la pruna", rialles... 

El menjar és exquisit i no ens costa gaire. La senyora que ens acompanya a la taula sorprenentment acosta el seu vas a la meva dona, que estava aixecant en aquell moment l'ampolla d'aigua freda. La meva dona també se sorprèn, però li emplena el vas. Són els matisos meravellosos de les diferències culturals. Nosaltres, occidentals, inconscients de venir d'una peixera individualista i apressada, on tothom va a la seva i no mira gaire als costats, interpretem que a la taula hi ha dues famílies, dues economies, dues propietats. Inconscientment, assenyalem el que és nostre i que és d'ells; no els demanem el d'ells, i ens sorprèn que ens demanin el que sentim nostre. La família que ens acompanya només veu una taula, i gent al voltant d'un menjar, i mirant l'aigua freda, veuen l'aigua de la taula, i consideren natural demanar-te aigua, com considerarien natural que nosaltres els demanéssim a ells aigua si ho haguéssim fet. Acompanya la petició amb un somriure, i la Merche li ofereix l'aigua amb un altre somriure. Són aquests moments els que més valoro d'aquest viatge; els punts de connexió, la trobada entre mons diferents, cada un sense pensar-hi gaire sent el seu món com el normal, la peixera correcta; però ens trobem i descobrim tots els matisos espontanis de les diferències; i en les diferències ens enriquim, aprenem, obrim la ment, entenem que el nostre món no és el món estàndard, que hi ha molts mons, i que tots són normals dins la seva peixera; i si en algun moment els compartim, ens fem intensament més rics. D'aquí a poc descriure un altre d'aquests punts de connexió; espero sortir-me'n.

Marroc (XX). El noi eixerit del barri jueu!

Després de la migdiada fem cap al barri jueu. Ens plantem davant del Palau de la Bahia, al costat de la Mellah, l'antic barri jueu, que és on volem anar. 

I tot d'un plegat apareix. És jove i bru. Gesticula, ens afalaga, ens informa gentilment que el museu, avui, ja ha tancat, però que, demà mateix, ell ens esperarà allà per a portar-nos fins a la mateixa porta del museu. Entenem que s'ofereix com a guia a canvi de diners, i li diem que demà no hi serem, perquè marxarem de viatge cap al desert, però que quan tornem, d'aquí a tres dies, sens dubte vindrem a demanar-li els seus serveis. 

Caminem uns tres-cents metres en direcció a la Mellah, i quan estem a punt d'endinsar-nos en els seus carrers, torna a aparèixer; el mateix xicot. Ens assenyala una casa de colors clars i ens explica que viu allà. Li preguntem si aquí comença el barri jueu i fa que sí. I s'ofereix per ensenyar-nos-lo. Ens diu que és el seu barri, i sembla molt content d'obrir-nos les portes del seu món. Li preguntem tímidament quan ens costarà que ens l'ensenyi i fa una expressió com d'ofès. Diu que no vol res, que ens el mostra perquè ell viu allà. Camina tan àgil que costa seguir-lo, i ens va assenyalant edificis i carrers. Parla un anglès fluid. 

Li preguntem si el barri és segur, perquè ens han dit que potser és un dels racons de Marràqueix on cal anar amb compte. Ens diu que si anem amb ell, no ens passarà res, perquè ell coneix tothom. I, de fet, va saludant la gent, i la gent el coneix. De vegades els carrers es fan estrets i foscos, i un no pot evitar pensar si realment ens podem refiar d'un noi que acabem de conèixer i que ens tracta com si fóssim els seus amics. En aquest moment, ens diu que, en aquest barri, hi viuen en pau, jueus, cristians i musulmans, i que és un barri tranquil; intento escriure tot això mentre caminem. Ara ens assenyala tres cases derruïdes pel terratrèmol de fa tres anys; realment, gairebé no en queda res. 

Arribem a la casa de l'antic rabí, i ens explica que ja no hi queden jueus, que fa uns anys van tenir problemes amb els musulmans i que van marxar tots. Aleshores penso en el que ens ha dit fa uns minuts sobre la pau entre jueus, musulmans i cristians, i no ho acabo d'entendre.

Després de donar-nos un munt d'explicacions mentre va saludant gent coneguda, s'acomiada, i, com si no tingués importància i ho recordés en aquell mateix moment, ens diu: "Ah! Una última cosa... De segur que no sabeu què és això!" i apunta amb el dit una mena de pilota d'aspecte semblant al suro, de la grandària d'un puny, coberta d'uns pics, com grans. La bola és en un sac, a la parada d'un herbolari, que té moltes herbes i espècies al carrer i una botiga interior amb aparadors de fusta i vidre, força clàssica. El disseny em recorda al de les antigues farmàcies jueves.  Ens explica que la bola granulada és lavanda i que serveix per espantar els mosquits. N'agafa un amb la mà, ens l'ofereix per olorar; després es fa com l'afectat, ja que s'adona que està tocant el gènere d'un venedor sense haver-li demanat permís. Fa gestos exagerats, emfatitza unes disculpes, i pregunta al venedor si ens pot ensenyar les diferents herbes. El venedor fa que sí, amb expressió de seguretat, i el nostre noi continua la seva arenga sobre herbes, espècies, i productes diversos: te brut, que proporciona molts beneficis, com per exemple facilitar la digestió, la relaxació, la depuració o els refredats; el gessamí, que es fa servir per les seves propietats calmants, antiespasmòdiques, analgèsiques, antiinflamatòries, astringents i aromàtiques, i del qual s'aprofiten sobretot les flors (en infusió, te o oli); el mesc, que és un estimulant potent i tònic, i que es fa servir en casos de pèrdua de coneixement, coma, accident cerebrovascular o estats d'estupor; a més, promou la circulació sanguínia, alleuja dolors aguts i inflamacions, i que també és un revitalitzant sexual i general; l'argila blanca, per la cara; l'aigua de roses per a la cura de la pell i com a preparació aromàtica.

En aquest punt, el venedor de la botiga li agafa el relleu, i el noi se'ns acomiada. Ens sentim cofois de tota aquesta demostració altruista de saviesa natural. El venedor, amb barba i vestit a la manera tradicional, ens fa entrar a la botiga i ens parla del Ras el Hanout, les famoses trenta-cinc espècies barrejades, i ens adverteix que mai no en trobarem dues d'iguals, que cada família prepara el seu Ras el Hanout particular. La major part de les vegades, el Ras el Hanout es fa servir per condimentar carns, tagins i fins i tot el cous-cous. Ens ensenya també el comí, que pot servir per cuinar o per combatre els gasos o les digestions pesades, i els cristalls d'eucaliptus per esnifar, que ja havíem conegut a Essaouira. 

Després de totes les explicacions, ens sentim tan bé, que comencem a demanar-li de comprar diferents espècies, i ell ens posa en diferents bosses de plàstics quantitats excessives de cadascuna. Mentre ens omple les bosses, entra dins la botiga un noi jove amb una tassa de te per cadascú. Ens sentim tractats com prínceps. D'on ha sortit aquest noi? Qui li ha dit que ens oferís te?

L'eufòria s'acaba quan ens informa del que li devem per les espècies: cinc-cents vuitanta dírhams; és a dir, l'equivalent a cinquanta-vuit euros. Ens quedem muts, i acceptem la situació amb cara de pòquer. Tanta amabilitat i tanta coincidència tenien un petit truc. Tenim espècies per mesos! Sempre que ens ho deixin passar per la frontera! 

Mitja part.

Descansem un dia de la narració del viatge al Marroc; ara que, si fa no fa, estem a la meitat del relat. Sembla que vagi passar fa molts mesos i, no obstant això, fa avui just un més, és a dir, el sis d'agost, hi acabàvem d'arribar. La percepció del temps és molt subjectiva, de fet, com la percepció de tot.

El trauma ens mou a viure subjectivament un malestar que no és compartit i sovint no entès. La definició de trauma ve a ser això, aquell sofriment tan intens que ens condiciona el futur. El futur d'un mateix es veu retallat a causa de la por i a cops de la paranoia. El sofriment antic es viu com una amenaça que qui pateix el trauma recrea per tot. L'opinió que el sofriment ens construeix és manifestament exagerada; tot depèn de com vagi, no som omnipotents, no ho podem tot. El sofriment ens pot destruir. Sempre es parla de les persones que després d'una experiència traumàtica s'han fet més fortes, han après a valorar l'essencial; i sense dubte hi són, i el seu reforçament és real. Però també hi ha les persones que, sense culpa, no han tornat a ser les mateixes. L'estrès posttraumàtic posterior a les guerres, les neurosis, i tota mena de trastorns, també existeixen, i convé saber-ho; convé que aquestes persones ho sàpiguen per no afegir una culpa absurda al dolor que ja tenen i del qual no saben sortir.

Potser el primer pas per superar el trauma és acceptar que existeix, acceptar que no serà comprès per tothom, i acceptar que encara que no ens ho sembli tenim la clau per desactivar-lo. Entendre que desfer-lo beneficia els qui estimem; de vegades, desfer-lo els salva la vida i, per tant, guanyar-li la partida pot significar un triomf similar a guanyar una guerra. Una guerra que no és només per nosaltres, sinó per als qui estimem. I que existeixi el trauma no fa culpable qui el pateix; i perdre batalles no vol dir perdre la guerra. La munició que el destrueix són els somnis i l'amor. Somniem un futur brillant per tots aquells que hagin de rebre els nostres serveis, per tots aquells que formin part de la nostra existència. Que els nostres mots els alliberin de les seves cadenes, de les seves pors, de l'immobilisme al qual el moment present els té atrapats per l'agulló del trauma, de la dissociació, de la fugida, de l'estupor. Superar els nostres traumes personals és necessari per ajudar els qui ens envolten a superar els seus. La solució és més a la visió que a l'esforç. L'esforç no té sentit si no veu res. L'esforç pot enquistar el sofriment, el que cal és "veure-hi". I moltes vegades caldrà un professional, algú que t'ajudi a mirar bé.

Per "veure-hi" cal amor i paraula. No em refereixo només a rebre amor, sinó a donar-lo. No parlo d'amor sentimental o sensibler, sinó d'amor real, ferm com una pedra i lluminós com una estrella, que no fa servir miralls sinó finestres, que no arreplega sinó que regala i deixa marxar. Amor que cerca no guanyar res més que el mateix amor.

Marroc (XIX). Les lleis.

Ajagut a la fresca de l’habitació, després d’una dutxa sota la claror dels vidres de colors del bany, repasso la conversa familiar que vam tenir ahir al rooftop, mentre s’amagava el sol. En aquesta conversa vam repassar les lleis del Marroc que tenen a veure amb els drets civils.

Al Marroc, hi ha pena de mort per alguns crims molt concrets: assassinat premeditat i amb acarnissament, segrest amb resultat de mort, tortura amb resultat de mort, crims contra l’estat… Tot i que la pena capital existeix, les sentències no s’apliquen des de 1993.

L’homosexualitat es castiga amb penes de fins a sis anys de presó; i el nudisme amb fortes multes i detencions. Les relacions sexuals fora del matrimoni també es penalitzen amb presó.

La societat del Marroc, per tant, no té reconeguts molts drets civils essencials; i en molts casos, són perseguits. La penalització de l’homosexualitat, per exemple, afavoreix l’assetjament social als homosexuals; els maltractaments, el rebuig i les agressions, a les persones homosexuals, no es poden denunciar, ja que la persona que denunciés ser agredida per estimar algú del seu mateix sexe seria detinguda immediatament; això converteix les persones homosexuals en proscrites, perseguides pels intolerants, i perseguides per la legalitat.

La indumentària tradicional i la pressió social i religiosa condemnen les dones a assumir un rol del qual difícilment pot fugir. La religió, com a model referencial de la legislació de l’estat, hi té molt a veure; tot i que actualment, amb els canvis legislatius del 2004, la força de la imposició recau en les tradicions socials, en la pressió familiar, en els costums i els lligams humans.

Després parlem de llibertat i seguretat; de vegades, per sentir-nos segurs, deixem de ser lliures. Això és així dins d’uns límits. La recerca de la sensació de llibertat no ens ha d’arrossegar al menyspreu de la vida o de la mateixa llibertat. Probablement, podem ser més lliures del que som, podem viure amb menys por; però no podem caure en l’error d’actuar incorrectament per ser més lliures, altrament li estaríem manllevant la llibertat a algú altre, o posaríem en perill la nostra llibertat i la felicitat de persones innocents. Viure sense cap mena de por és perillós; tot i que és més perillós viure amb una por crònica a tot allò que té un risc; perquè tot té un risc.

Parlem també de cultura, llibertat i herències culturals. I em ve al cap la cara d’espant que un antic conegut va posar quan li vaig explicar que jo ja no tenia la fe dels meus pares; em va dir que havia traït la meva cultura. Li vaig respondre que de vegades hem de renegar de l’herència cultural si la descobrim incompatible amb la dignitat humana, amb la llibertat o amb la veritat; que ni jo ni ningú havia de ser esclau del que ha rebut, sinó senyor.

Per ser lliure de debò, qualsevol ésser humà ha de reconèixer els errors de la seva cultura, la que ha heretat i en la qual ha estat educat, i corregir-los. I ho ha de fer en nom de la llibertat i del respecte a la llibertat de pensament, la qual es deriva de la dignitat humana. En aquest sentit, cada infant que neix, neix buit de cultura, i esdevé una oportunitat perquè la humanitat torni a començar, conservant el que és bo i eliminant sense contemplacions el que s’evidencia fals, fruit d’un biaix contrari a la naturalesa essencial humana, a l’amor o a la veritat.

Són les 17:00 i em menjo uns dàtils al pati del Riad Lakhtar mentre la Martina es maquilla bo i lluint la seva camisola de dormir marroquí a la seva habitació, que és aquí mateix al costat del pati. El Marc s’està posant una samarreta del Girona. La Merche intenta passar per AirDrop algunes fotos del meu mòbil al seu. Amb tant de canvi de temperatura, em sento una mica marejat, i el dolç dels dàtils m’ajuda a sentir-me millor.

 

Marroc (XVIII). Slawi food, tombes saadíes, sortidors...

9-8-2026

A les 9 del matí, pugem al rooftop del Riad Lakhtar, perquè ens han dit que serveixen l’esmorzar allà dalt. 

El terrat és ampli, amb el forat al mig a on es veuen les balconades de les diferents habitacions, i a baix de tot una font. Hi ha tendals per protegir-se del sol, amb sofàs i taules baixes.

En un racó del terrat, hi ha una piscina de plàstic en forma de quadrat de tres metres de costat i vuitanta centímetres de profunditat. És plena d’aigua, i vull creure que qui l’hagi posada s’ha assegurat que la terrassa pot suportar l’immens pes del líquid; 7,2 metres cúbics d’aigua pesen 7,2 tones. Moltes terrasses al món s’han ensorrat per culpa d’aquestes bromes. De fet, fixant-m’hi bé, observo al sòl de la terrassa unes esquerdes que algú ha tapat amb ciment.

Ens asseiem al voltant d’una de les taules, i de moment no veiem ningú. És estrany, perquè ens havien dit que l’hora de l’esmorzar començava a les 8:30.

Des d’on estic assegut, veig, pel forat del mig, una dona que em fa gestos amb la mà. Em sento una mica descol·locat, perquè no sé qui és aquesta dona ni comprenc les seves intencions. El meu fill em treu de dubtes explicant-me que és la persona que serveix els esmorzars, i que ens crida per anar a buscar-lo al pis de baix.
Hi anem, i veiem la dona deixant dues safates grosses damunt d’una taula metàl·lica en un espai que podria ser un rebost o cuina; just al costat, hi veiem dos llits on la dona s’ajeu quan no treballa.
Amb certa dificultat, pugem les safates al rooftop.

L’esmorzar és més modest que a Essaouira. El trobem excessivament dolç: melmelada, mantega, pa, cafè, sucre, baghrirs… El tast dels aliments ens fa sentir que la seva elaboració no és gaire recent.
Esmorzem amb calma. La calor comença a créixer.

Tornem a l’habitació a preparar-nos, i al televisor tafanejo els diferents canals que s’hi veuen. Em quedo enganxat en un de l'Aràbia Saudí, que retransmet en directe (les vint-i-quatre hores del dia) les caminades dels peregrins que visiten la Meca. Les persones, vestides amb indumentàries de colors clars, la majoria blanques i molt elegants, es mouen donant voltes entorn de la Kaaba, una mena d’estructura immensa, recoberta per una tela negra, que es diu Kiswa, i que està situada al pati central de la Gran Mesquita de la Meca. En un dels angles de la Kaaba, per dins i amagada sota la Kiswa, hi ha la Pedra Negra que tot bon musulmà ha de visitar un cop a la vida. 

La Pedra Negra és una relíquia sagrada incrustada a la cantonada oriental de la Kaaba, que segons la tradició islàmica, va ser lliurada per l’arcàngel Gabriel a Abraham. La ciència intueix que deu ser un meteorit. Els fidels han de caminar, girant al voltant de la Kaaba, fins a fer set voltes en sentit contrari a les agulles del rellotge, i intentar tocar o saludar la pedra negra.

Havent esmorzat, sortim al carrer; el sol ja és com la radiació d’un microones, i nosaltres com el menjar cuinat el dia anterior i llest per ser reescalfat; em sento com un ou ferrat. 

Ens dirigim cap a les anomenades “Tombes Saadíes”. 

De camí fins allà, visitem un mercat menys turístic que el soc. Observem les parades atapeïdes de verdures de colors intensos, el peix, la carn, la gent amunt i avall.

Arribem a les Tombes Saadíes i ens sobta el preu de l’entrada: 10 euros. Ens estem malacostumant. Tot és tan econòmic que davant d’un preu similar al d’alguns museus europeus ens sorprenem.

Les tombes estan situades al nord de la Casba, al costat de la paret de la Mesquita de Moulay. Van ser construïdes a finals del segle XVI, i descobertes al segle XX, fa uns cent nou anys. Els serveis de Belles Arts del país les van restaurar. 

Al conjunt de les tombes, hi ha dos mausoleus. El més important té tres sales. La central té dotze columnes de marbre blanc de Carrara i una volta de fusta de cedre. Aquí està enterrat Ahmad Al-Mansur i alguns dels seus successors. No s’ha de confondre amb l’Almansor que va fer campanya militar a la Península Ibèrica el terror del qual encara és present a Espanya en algunes manifestacions poètiques i musicals tradicionals. També s’hi troben, menys luxoses, les tombes dels seus servents i treballadors.

Després de la visita, continuem sentint que el preu és excessiu; el complex és molt petit, i de seguida està vist, però una visita històrica, sempre amb respecte, no fa cap mal ni sap gens de greu. La immensa xardor que cau influeix alhora de no valorar l’espai com es mereix.

Iniciem el retorn cap al centre de Marràqueix, on tenim idea de dinar, i per combatre una mica la calor, que ens aclapara i ens fa estar més susceptibles i tensos, ens introduïm, com si fóssim infants entremaliats, dessota els raigs dels sortidors del Parc de la Koutoubia. No preguntem si està permès o no; és una qüestió de supervivència. Fins i tot em quedo descalç sense por dels possibles fongs; els fongs, per força, han de ser morts amb aquesta calor.

L’aigua ens mulla i ens remulla. Ens fem unes quantes fotografies i continuem el nostre trajecte.

Ens acostem fins a un establiment en el qual s'hi pot dinar per l’equivalent a 1,5 euros, i a on la nit passada no vam aconseguir d’apropar-nos de tanta gent com hi havia. El negoci es diu “Slawi Food”, que és el nom de la mena d’entrepà, dúrum o sandwitch, que ofereixen a peu de carrer, ben a prop de la plaça Djema-el-Fna. Porta pollastre trinxat, ceba i pebre vermell; i es cuina fregit, tot junt, a la planxa; i tot seguit, es cobreix amb formatge fos. Un cop fregit, s’introdueix en un pa rodó i fresc, com si fos un pa de pita. S’hi pot afegir salsa Harissa si no es té por del picant. És realment deliciós, i en el nostre cas hi afegeixen a més una mena de salsitxes de color vermell, probablement de pollastre. 

Al carrer, hi ha la planxa on es cuina, i ens ofereixen la possibilitat d’entrar a menjar-nos l'slawi a l’edifici de l’establiment, que està darrere de la parada del carrer. Com que a la planta baixa no hi ha lloc, pugem per una escala de caragol al pis superior. L’escala de caragol és molt estreta, i el pis superior només té una finestra amb reixes, sento una mica de claustrofòbia tal com em va passar ja en un lloc similar d'Essaouira. Procuro no pensar gaire, perquè l’experiència és recomanable. 

El lloc on mengem no té cap mena de luxe; la mateixa paraula “luxe” seria un bon acudit per aquest espai, amb les parets enrajolades com si fos un bany, i uns petits tamborets per a asseure’ns. Des de la finestra reixada, es pot contemplar la bullícia del carrer, la vida de la ciutat. Fa tanta calor que ni tan sols pensem en la calor. Un ventilador molt vell i bastant brut (regalant-nos un aire força calent i el brunz d’un borinot) fa que la xafogor no sigui tan insuportable. El menjar és deliciós. Per beure, comprem un parell d’aigües fredes, de litre i mig, per l’equivalent a seixanta cèntims cadascuna.

Sortim de l’establiment, i en una altra botiga de ben a prop, completem l’àpat amb una pasta àrab; la meva duia pistatxo.

I ara és el moment de descansar i refrescar-nos una mica al Riad Lakhtar.

Marroc (XVII). Percepció, sensació i biaix.

Ara em permeto fer una anàlisi comparativa entre Essaouira i Marràqueix, no pas científica sinó purament sensorial. És a dir, com veig una ciutat respecte a l’altra en funció d’allò que percebo i sento com a viatger que ve de fora. I potser el que és més important: com ho veig des de Marràqueix; perquè aquests mots, que en aquest moment esteu llegint, encara que no us ho cregueu, els he escrit a Marràqueix.

La gent que és del Marroc, a Marràqueix, vesteix més fina, més moderna; a les nostres latituds en diríem: més “pija”; però no pas tothom; potser la manera correcta d’expressar el que vull dir és que hi ha més gent marroquina “pija”, moderna o fina, a Marràqueix que a Essaouira; però cal dir que a Marràqueix també es veu gent que es vesteix de manera molt precària; sempre dins del seu estil. És a dir, a Marràqueix, hi ha més persones amb una indumentària més moderna que no pas a Essaouira. Amb això no em refereixo a l’estil. Hi ha indumentària tradicional a ambdues ciutats; potser una mica més a Essaouira. Però dins de la indumentària tradicional del Marroc en trobem de més moderna i de més antiga; més de poble o més de ciutat; de més elegància o de més quotidianitat.

També cal dir que a Marràqueix, hi ha més turisme europeu que a Essaouira.

A Marràqueix, hi ha una mica més de proporció d’edificis moderns, més nous, més restaurats, que a Essaouira. Però amb això no vull dir que a Marràqueix no hi hagi autèntiques ruïnes, cases molt velles, blocs de pisos en molt mal estat. Les diferències entre una ciutat i una altra són molt subtils. 

També és important tenir en compte que a Marràqueix hi ha un milió d’habitants, i a Essaouira uns vuitanta-dos mil.

Essaouira és un viatge a una altra època i a un altre temps: edificis rònecs; cases blanques, marineres; carrers estrets, alguns subterranis; flaires constants, diferents i intenses; aire de mar… A Essaouira, la natura t’abraça tothora. La gent és més antiga, més tradicional; té un punt més profund i menys interessat (encara que també busquen el negoci). Essaouira té proporcionalment més art que Marràqueix. A Marràqueix, hi trobem principalment productes d'ús quotidià (tot i que alguns siguin d’origen artesà); a Essaouira hi ha més proporció d’art i artesania.

A Essaouira, somnies; a Marràqueix, t’atabales (tot i que també és bonic).

Quant a l’àmbit geogràfic i d’hàbitat, Essaouira és natura, mar i dunes; Marràqueix, una planúria ardent d’un milió de persones.

Abans d’adormir-me, al Riad Lakhtar, escric les idees que em venen al cap després d’algunes observacions de carrer. Adverteixo que són reflexions personals que expressen la meva opinió arran del que veig i escolto; en cap cas, asseveracions objectives.

L’obsessió del “mascle” per la dona (fixeu-vos que he escrit “mascle” i no “home”) ve del desconeixement de la femella; en tots els sentits. La desigualtat no es qüestiona, i a causa d’això, sovint, per aquí, no es veu. El masclisme és tan natural, dins de la peixera on soc ara, que moltes vegades els peixos d’aquí no el perceben; ens sobta als peixos que venim de fora. El desconeixement neix de molts forats. D’una banda, el prejudici substitueix el “saber”. El que és una dona és substituït pel que socialment es considera que és una dona amb una convicció tal que no es posa en dubte; ni tan sols per la majoria de les dones. 

El desconeixement també brolla de l’ocultació; però en aquest aspecte no hi ha tanta diferència amb occident. El cos de la dona s’oculta amb tanta obsessió i fervor, sovint religiós, que acaba per convertir-se en una realitat desconeguda, sobredimensionada, que se situa com una barrera entre les persones femenines i les persones masculines. La comunicació ja no esdevé entre dos éssers que es coneixen, sinó entre dos personatges que s’han construït a força de prejudicis i ocultacions. L’ocultació del cos produeix una obsessió pel cos; i l’obsessió pel cos impedeix el coneixement de l’ànima de la dona. Aquest biaix cultural, del qual en tenim vestigis a la cultura europea, no és exclusiu del Marroc ni d’Àfrica, és una realitat artificial, conseqüència de molts segles. La veiem més fàcilment quan venim d’una peixera diferent, igual com les persones que venen a Europa d’altres peixeres evidencien els nostres biaixos culturals, que també generen conflictes i actituds inadequades, i que nosaltres no veiem fàcilment, perquè són tan presents a la nostra peixera que els considerem evidents i indiscutible; com els passa als peixos amb l’aigua, a la qual mai no han vist; els peixos no saben què és l'aigua.

Aquests biaixos no s’eliminen completament amb un canvi legislatiu; calen dècades d’aprenentatges, viatges, obertura progressiva de les mentalitats, lectura, experiència… I em refereixo a tots els biaixos; també als europeus.

L’altra qüestió que em ve al cap és la de l’obediència. 

L’any 2004, les reformes legislatives del Marroc van eliminar l’obligació de la dona d’obeir al marit. De mica en mica, la humanitat va trobant el seu camí; molt de mica en mica. El cas és que si parlem de les relacions de parella, o hi ha amor, o hi ha obediència. Les dues coses juntes no poden ser. Quan estimes, no obeeixes; fas el que creus millor, que pot coincidir o no amb el que desitja el teu marit. L’un pot convèncer l’altra; o l’una pot convèncer l’altre; però això no seria obediència, naixeria de les decisions individuals d’una persona. Quan algú t’estima, no t’ordena res; si no és que ets un nen o una nena i estàs creixent i aprenent. Quan algú t’estima, et pot manifestar el que creu, la seva opinió, i ha de respectar les teves decisions; perquè a qui estima és a una persona lliure. Si qui t’estima, no estima les persones com a éssers lliures, llavors no t’estima.

Màrroc (XVI). Posta de terra endins, micos, serps i bogeria.

Un problema que sempre he tingut és la grandària del meu cap. Quan vaig ser a la “mili”, van tenir feina a trobar-me una gorra que em valgués. El foc que cau del cel a Marràqueix, però, no m’ha permès deixar de banda la qüestió d’aconseguir un barret; en una parada del soc poso en pràctica les tècniques apreses de regateig, i, després de localitzar-ne un que permet entrar el meu crani, talla seixanta, ve la lluita desfermada amb el venedor. Ell, d’entrada, em demana vint-i-cinc euros; i, a l’últim, me’l deixa per set. Tingueu en compte que en aquest escrit parlo sovint d’euros, perquè faig la transformació directa de dírhams a euros, però al Marroc sempre negociem en la moneda del país. La frase que millor em va per convèncer el venedor és: “Ara me’n vaig, no te’l compro, però si no trobo cap oferta millor, d’aquí a unes hores tornaré i acceptaré la teva oferta”. Funciona. L’home baixa el preu immediatament; un preu que, fet i fet, no és un regal; és el que de debò val un barret de palla senzillet com el que adquireixo.

Un cop superada l’aventura del barret, i protegit ja del sol, ens acostem a un rooftop per assaborir la primera posta de Marràqueix. És una posta de terra endins; i el Sol, morint-se sense el mar a prop, no és el mateix. L’edifici on pugem és molt antic, i sembla que tremoli. La terrassa es mou, i això produeix una sensació força curiosa.

Demanem dues coca-coles zero i dues orangines, i lentament, sense pressa, esperem la nit. La calor va baixant i deixa d’exercir aquella insolació que fa que no sàpigues on amagar-te. Tot va a poc a poc, i aquests són els millors moments de les vacances. Hi ha prou temps perquè el Marc baixi al carrer a adquirir un nou carregador de mòbil i torni a pujar. Arriba el moment culminant de la desaparició del Sol, i malgrat la manca de mar, tot en un conjunt, resulta bellíssim.

Tot seguit, passegem de nou per Marràqueix. Com ja he comentat, el soc és d’un urbanisme més modern que el d’Essaouira, li manca el seu encant medieval. I els carrers del soc van a parar a la plaça més gran de la ciutat, que és la plaça Djemà-el-Fna. En aquest moment, és una bogeria. Dir que hi ha molta gent és fer curt. De turistes, n’hi ha alguns, però el gruix és gent del Marroc; potser turistes del mateix Marroc. Els qui passegem som objectes desitjats pels cambrers i venedors que hi ha arreu. Ens abasseguen, ens assetgen, ens manipulen, ens persegueixen, ens agafen de la mà, ens estiren el braç. La seva obsessió és que sopem al seu establiment; no ens deixen marxar fins que els prometem que després del passeig tornarem al seu negoci a sopar. Ens pregunten d’on som, i en dir-los que som de prop de Barcelona, es posen a cantar “La Lluna, la pruna, vestida de dol…” “Visca el Barça” “Rajoy, el gran cabron”. Un d’ells em mira fix als ulls i m’etziba: “tú eres el jefe” “Tú eres Pablo Escobar”. Hi ha alguns homes amb micos asseguts a la seva espatlla, que s’acosten als clients i els ofereixen el mico per fer-se una foto amb ell. De vegades, no demanen ni permís, i et posen el mico a sobre. N’hi ha d’altres, amb serps, amb camaleons… Qualsevol animaló els serveix per guanyar uns dírhams. Veiem espais on organitzen apostes. Hi ha una ampolla damunt d’una altra, i si amb una pilota aconsegueixes tombar l’ampolla de dalt sense fer caure la de baix, guanyes diners. A banda de tot això, hi ha molts espectacles: balls, saltimbanquis, música… Cal vigilar molt amb les fotografies; si et descobreixen fent fotos d’alguna de les curiositats de la plaça, t’exigiran diners per haver-los fet servir de models. Tot està enfocat a arreplegar diners.

Tenim idea d’acostar-nos a un establiment a peu de carrer a on, per l’equivalent a 1,5 euros, et menges una mena de dúrum que resulta suficient per sopar, però hi ha tanta gent, tanta pressió humana, que acostar-nos-hi és impracticable.

Ens quedem en un restaurant de l’extrem nord-est de la plaça, a on fan menjar ràpid i de qualitat. Està ple de gent, però van molt de pressa. Ens esperem uns minuts al costat de la terrassa que tenen a peu de plaça, i acabem aconseguint una taula. El menjar és espectacular; un plat de “tacos mixtos” immens, acompanyat de patates i amanida. Dins del “taco”, vedella, pollastre, salsitxa, formatge… Acabem menjant copiosament, i amb salses i aigua, per només l’equivalent a quatre euros i mig per persona.

Acabem de sopar i veiem que com més de nit més boja sembla la plaça, més plena, més diversa… Des de dones amb nicab, xador, estrangers d’aspecte suec, subsaharians, catalans, sud-americans venedors, cambrers, cuiners, gent amb micos, amb serps… Hi ha tota mena de pols d’atracció pels visitants; amb l’objectiu que el turista pagui, que el turista deixi diners ni que siguin pocs. El reclam és tal que no dono l'abast a escoltar-los a tots; no es cansen; no et donen per perdut.

De camí al riad, uns nens petits en demanen aigua. No sabrem mai si la demanen perquè no la poden adquirir o perquè és un costum. Em quedo amb ganes de donar-los la vida; si tingués més d’una vida, si tingués més diners, m’agradaria donar-los tot el que necessiten. Potser no aconseguiria grans canvis, però la gent que rebés els petits canvis se’n beneficiaria.

Marroc (XV). Marràqueix.

L’arribada a Marràqueix ens genera la sensació d’entrada en un forn, la calor del qual ens aclapara sense que trobem la manera d’evitar-ho. Em faig conscient que necessito un barret amb urgència, perquè la insolació afegeix un turment infernal al meu estat; i em fa l'efecte que no exagero. Aquesta calor és una sensació que mai no he experimentat; diuen que aquest agost, frega els seus màxims.

El Riad Lakhdar de Marràqueix és molt bonic. La calor, però, ens atabala molt i afecta la nostra ment. La Merche, just després d’instal·lar-nos, no troba la cartera amb la targeta de crèdit el DNI de tots; són moments de neguit, però intentem mantenir la calma. Sabem que és al riad, perquè l’hem vist, per tant, sortirà. I surt. Era a terra, entre el llit i la paret.

A les habitacions, les finestres tenen vidres de molts colors diferents. Em recorden els finestrals de les antigues mansions gòtiques, concretament de la mansió gòtica d’un dels meus últims relats, el de la nena que va a parar a la terrible casa de la seva tia. El bany, té el mateix tipus de finestra; el vidre està dividit en petits rectangles de colors, que fa un efecte de pel·lícula. Apago les làmpades del bany i em dutxo només amb la claror del sol travessant els vidres de colors de la finestra.

Sortim del riad, i com que és tard, busquem un restaurant per dinar. Pel soc i pel carrer, hi veiem poca gent; no és d’estranyar, atesa la temperatura i la insolació. Insisteixo en el fet que les condicions tèrmiques són indescriptibles. No deixo de mirar les parades amb barrets; no trigaré a comprar-me’n un.

No tenim esma ni temps per escollir gaire on dinarem. A l’últim, entrem a un restaurant d’un nivell potser un xic superior al que nosaltres estilem; així i tot, els preus són com els dels restaurants de Catalunya. El contingut gastronòmic de la carta és força europeu. Em menjo un Pokebowl de salmó i un refresc de taronja i mango d’una marca que es diu Hawaii. El dinar és un moment de calma, sobretot per l’aire condicionat.

Després de dinar ens endinsem en el soc de Marràqueix, que és força diferent al soc d’Essaouira. Per una banda, en aquest soc, els elements urbans són més nous, més moderns; d’altra banda, té sostre, unes cobertes de fusta o de tela que regalen una ombra important. També és un soc on els venedors exerceixen una interacció molt més activa amb els clients potencials; a Essaouira, també passava, però potser hi havia un xic més de respecte; aquí és gairebé un assalt, un assetjament en tota regla, una coacció per la qual has d’estar entrenat o moure’t amb una expressió al rostre d’assassí despietat. Els venedors són tan hàbils, que observant els teus ulls saben quin producte t’ha agradat; encara que no t’aturis, encara que no el toquis, per la manera com mires, saben què t’ha cridat l’atenció i per on poden atacar-te. Potser caldria fer un curset per als turistes que tenen pensat d’acostar-se al soc de Marràqueix, un curs de supervivència, de comunicació comercial.

El primer que comprem són uns mocadors de colors intensos, i ens en sortim prou bé. Ens en volien vendre un per quaranta-dos euros, i acabem comprant-ne dos, per vint. El venedor és metafòricament un encantador de serps. De primeres, en veure’ns caminar pel soc, fa una expressió d’èxtasi en contemplar la meva dona i la meva filla, els diu que té uns mocadors que semblen dissenyats per la seva bellesa, i tant sí com no, els hi posa. Aprofita per ensenyar-los com convertir el mocador en un torbant, i els el posa al cap. Realment, el mocador els queda impecable; la bellesa de les faccions del rostre queda ressaltada quan els cabells són coberts per les sanefes de fantasia del torbant. El venedor em crida i m’insisteix perquè faci fotos a la Martina i a la Merche. Després li ofereix al meu fill la possibilitat de provar-se també un torbant, i no espera la seva resposta; ja li està col·locant, i també li queda molt bé. Continuo fent-los fotos. Tot seguit, ve el regateig del qual us parlava i acabem fent la compra. Mentre alguns membres de la família, gestionen el regateig, un dependent jove de la parada ens fa una demostració a la Martina i a mi dels diferents tints que brollen de l’exercici de mullar uns productes determinats. De vegades, el color que apareix del tint després d’afegir-hi l’aigua no té a veure amb el color del producte sec inicial. Potser cal dir que el xicot sembla més interessat a explicar-li a la meva filla que a mi. Després de l’explicació, m’ofereix quatre mil camells per ella amb un somriure als llavis.

Un cop feta la compra (dels mocadors no pas de la meva filla) el venedor no ens abandona pas; ens acompanya reverencialment fins a una altra parada on un artesà treballa la fusta amb una mena d’eina mecànica que la talla i la grava, i el que de debò és sorprenent és que controla el funcionament de l’eina, i la subjecta, amb els dits dels peus, mentre amb les mans subjecta la peça que es va foradant. Al tapís del seu damunt, hi té penjada una imatge on surt ell, uns quants anys més jove, fent la mateixa demostració que ens està oferint al president dels Estats Units Ronald Reagan. Ens ho explica orgullós, i afegeix que des d’aquell dia tothom l’anomena “el americano”. Suposo que per donar una empenta al nostre impuls de compra, ens ensenya unes caixes de fusta fabricades per ell que funcionen com cofres sense clau. El seu mecanisme d’obertura és tan secret, tan discret, tan amagat, i requereix pressions simultànies tan precises, que no cal cap clau per assegurar la seguretat del que vulguis guardar-hi. Aquestes petites construccions entrarien dins del que s’anomena enginyeria màgica artesanal. Però el cas és que no tenim intenció d’adquirir cap d’aquestes caixes. Per això, el venedor dels mocadors, que no ens vol deixar escapar, torna i ens empeny per carrerons secrets, portes que s’obren i es tanquen, cortinatges… El cas és que acabem dins de la botiga d’espècies i perfums d’un altre artesà; un espai, cal dir-ho, amb aire condicionat, la qual cosa a Marràqueix, atorga una sensació com de ser al cel. L’expert en espècies i productes naturals ens fa una exposició llaminera dels diferents productes i les seves aplicacions. Acabem comprant una bosseta de gingebre.

Marroc (XIV). Viatge d'Essaouira a Marrakech.

Poc després de sortir d’Essaouira, avancem per una autovia, i vaig prenent nota de situacions curioses que vaig veient:

Carros arrossegats per burros circulant per l’autovia, i prometo que no és cap metàfora.
Un tuk-tuk amb un remolc; i dins del remolc, nens dormint barrejats amb la mercaderia.
Gent asseguda a la cuneta, grups familiars o d’amics, enmig del no-res, sense cap nucli urbà, esperant no se sap què.

Deixem l’autovia i fem via per una carretera que circula enmig d’uns camps erms. Continuo anotant el que vaig veient:

La policia, amb un trípode i una càmera que apunta al mig de la carretera, i el seu cotxe oficial, aturat al costat. Al llarg de tot el trajecte, veiem molts controls policials.

Diversos carros amb famílies vestides amb la indumentària tradicional.

Gent venent melons als vorals de l’autovia; n’hi ha molta, i separada per centenars de metres; de vegades són venedors sols, altres vegades grups de dues o tres persones.

Un senyor que du un barret de palla i que vesteix una túnica llarga fins als peus i que avança en bicicleta.
Persones amb una cafetera idèntica a les dels bars, fent cafè arran de carretera i estirant el braç per oferir-lo als cotxes que circulem.

Després d’aquestes observacions, paro atenció als detalls urbans:

Edificis que semblen a mig construir, aparentment sense finestres, però amb antenes de televisió al sostre.
Les parets dels edificis, fetes de totxanes d’un color gris intens.

Automòbils atrotinats, abonyegats, i amb portes enfonsades, circulant! Models habituals a l’Espanya dels anys setanta. Edificis mig derruïts sense arreglar.

La carretera, en travessar el poble, es converteix en el carrer principal d’un mercat, amb les parades a la cuneta i la bullícia de la gent al voltant.

El Mohamed s’atura en un d’aquests bars que tenen de tot i que semblen com oasis, perquè s’alcen enmig d’una extensió de terreny sec a on no hi ha res. Intueixo que els taxistes, conductors d’autocars, guies d’excursions… paren tots aquí, i que d’alguna manera en reben alguna compensació per part de l’establiment. De fet, hem passat molts pobles, amb bars i establiments que hauria estat interessant de visitar, i el Mohamed no hi ha parat, ha anat directe al lloc on estem. El bar es diu Mazagan i és a pocs quilòmetres abans d’arribar a Chichaoua; aproximadament, a la meitat del camí que ens toca de fer avui. Quan hem sortit del cotxe, el Mohamed ha saludat el xofer d’un altre taxi del qual també han baixat uns turistes. L’establiment intenta simular un cert luxe i està planificat per atendre els turistes estrangers d’alt poder adquisitiu; els preus són fins i tot superiors als d’Europa; però cal tenir en compte que els preus van una mica a criteri del cambrer que et toca. Un cafè sol em va costar l’equivalent a dos euros. Al WC, una senyora demana la voluntat, però segons a qui, li demana un preu determinat, normalment de cinquanta cèntims; jo ni tan sols la vaig veure. El bar té un jardí força agradable, però impossible de visitar pel sol abrusador que cau. Prenc el cafè al porxo de la terrassa, al costat d’uns ocells que s’hi estan lliures; unes carolines i algun lloro. Als laterals, també hi ha galls dindis dins de gàbies. Em fixo en les imatges que apareixen a la televisió d’aquest bar: hi apareix un país molt més modern, tecnològic, científic i universitari que no pas el que hem vist fins ara al carrer. Els locutors semblen cultes, amables, moderns...
Sento que no em puc queixar dels preus elevats, ni de la juguesca de fer parar els turistes en aquestes àrees. La gent viu com pot, i si algú pensa que el fet de fer servir aquesta estratègia és injust, hauria de pensar que és la reacció natural a la situació injusta de desigualtat entre Europa i el Marroc; fet i fet, no obliguen pas a ningú a consumir res.

Després d’aquest descans, tornem a pujar al taxi, i la meva filla em demana d’escriure un afegit en aquest treball:

Se m’han quedat, els auriculars, sense bateria; ja no puc escoltar música. Aquest viatge em recorda les cançons del Manu Chao. Ja no em fa tant de mal el coll; estic molt millor. Ara mateix soc en un cotxe de cinc places, i òbviament, a mi, em toca anar al darrere; és la llei de la filla petita. Tinc a la dreta la mama, i a l’esquerra el Marc. Al davant, de copilot, hi és el papa. El que condueix és un "pavo" d’aquí que crec que es diu Mohamed. Hem parat a pixar i a prendre alguna cosa. És molt xulo, el lloc, i es nota ja la calor; no fa fred ni vent com a Essaouira. Uns “chetos”, en aquesta àrea de servei, valen 45 dinars, el que equival a 4,5 euros. Flipant! Més car que a Espanya.

I per anar al lavabo (al bar), 50 cèntims; un dret humà; flipant!

Però bé… El lloc és molt "xulo"; però se n’aprofiten molt. Ara mateix em menjaria una safata de sushi, o un poke bowl.

Travessem la població de Chichaoua. Els seus blocs de pisos no tenen balcons i els colors de les façanes són pàl·lids.

Continuo apuntant, des del cotxe, tot el que vaig veient:

La majoria dels rius que estan marcats com a tals no tenen aigua; el seu aspecte és similar al de les rieres.
Es continuen succeint els edificis en estat ruïnós.

Als pobles que anem travessant, hi ha molts solars, i acostumen a estar plens de deixalles i brutor.

Es veuen gossos sense collar, i lliures, travessant tots sols la carretera.

Els pobles que passem tenen blocs de pisos en els quals tres de les quatre parets no tenen cap mena de finestra ni porta; l’única comunicació amb l’exterior és a la façana principal; sospito que pot ser una manera de protegir-se de la calor, intentant reproduir l’efecte cova.

A les motos que fins ara he vist, el conductor i els paquets no duen casc.

La carretera que hem seguit des d’Essaouira és molt recte i travessa, al llarg de tot el trajecte, un terreny molt pla i molt sec.

Veig un nen d’uns dotze anys conduint una moto; vesteix una túnica i du al darrere una bombona de gas, la qual aguanta amb una mà, mentre que amb l’altra mà subjecta el manillar de la moto.

Hi ha un home amb túnica, ajagut sota un arbre, contemplant el trànsit de la carretera.

Em fixo que la gasolina i el gasoil tenen un preu força constant d’una benzinera a una altra. El gasoil està a 1,42 euros el litre, i la gasolina a 1,52.

Un nen molt jovenet, no sabria dir si arriba a dotze anys, condueix una moto i porta un altre nen de paquet; cap dels dos no du casc.

Arribem a Marràqueix a les 14:23, i continuo apuntant curiositats:

Un home condueix una moto, i porta de paquet una dona que vesteix un nicab de color marró clar.

Tres persones van en una moto, cap no du casc i carreguen unes maletes.

Veig una mena de carrossa arrossegada per dos cavalls. Un cavall mossega l’altre mentre el conductor el copeja per evitar que ho faci.

Marroc (XIII). L'ambigu art de vendre.

Com sempre, esmorzem tots quatre al terrat del riad. Tot seguit, la Merche i jo anem a comprar records, perquè d’aquí a unes hores, deixarem aquesta ciutat per viatjar fins a Marrakech. La Martina i el Marc es queden una estona més al riad.

Comprem set o vuit moneders de colors, amb dissenys divertits, per cinquanta cèntims cadascun; al nostre món haurien costat quatre o cinc euros. En una parada del carrer, veiem gallines vives, amuntegades una damunt de l’altra. Deixem reposar la mirada sense judicis damunt d'un grapat de vistes inaudites del soc just en el moment en què un tuareg ens assalta.

“Nice!”, exclama l’home apuntant cap a les arracades de la Merche. Va guarnit amb la indumentària típica dels tuaregs, amb el seu tagelmust, el drap llarg i acolorit que li envolta el cap i el coll; la gandora, de color índigo; les sandàlies senzilles de cuir. De cuir, també du un munt d’amulets amb versets de l’alcorà, i a les orelles unes arracades d’argent amb motius àrabs.

Ens interroga sobre les arracades que du la Merche, i li expliquem que les vam comprar a Cadaqués. Ens diu que les arracades són autèntiques obres d’art, i que ell sap distingir les obres d’art. 

Ens pregunta per Cadaqués, i li parlem de l’Empordà i de Catalunya. Va fent que sí amb el cap, i afegeix que les arracades reflecteixen l’esperit de Cadaqués i de l’Empordà. Ens convida amb la il·lusió quallada als ulls a visitar la seva humil botiga, que és allà mateix; no podem dir-li que no, no podem fer-li aquest lleig. 

Un cop allà, descobrim un altre tuareg assegut dins la botiga, que és plena de joies de tota mena, la majoria d’argent; bijuteria artesanal econòmica, però molt imaginativa i de qualitat. El primer tuareg, ens ensenya unes arracades que diu que simbolitzen la dona lliure. Les veiem molt senzilles, fins i tot un xic rovellades. Li fem veure; i ens diu que aquestes són les senzilles, que ara ens ensenyarà les bones, les de debò. 

En un altre punt de la botiga, en mostra unes de molt boniques, i molt ben treballades, amb el mateix disseny gravat de la dona lliure. Ens diu que aquestes sí que són d’argent, i que no s’oxidaran mai, que estan fetes a mà per autèntics experts. Li preguntem el preu, i ens repeteix que són d’argent, i que són molt bones, que ell ven productes d’altíssima qualitat. Mentre va dient això, els agafa del penjador de la paret on eren, i els posa damunt d'una mena de balances. Es fixa en el pes, tanca els ulls com si medités, i ens diu: “sixty”; seixanta euros. Fem que no amb el cap, li diem que ni parlar-ne; li expliquem que no tenim previst gastar-nos aquests diners en joies. Ens repeteix que són unes arracades molt bones, i en veure que marxem, ens demana que posem nosaltres el preu, i que li diguem quan estem disposats a gastar-nos. La Merche li respon que no més de vint euros. L’home fa que no, i ens proposa vint euros per cada arracada. Nosaltres insistim que no i que no. A l’últim, quan veu que marxem, i amb molt mala cara, ens accepta els vint euros, gairebé ens els pren de les mans; i, abans de donar-nos les arracades, les torna a pesar. Comença a fer que no amb el cap amb expressió de disgust. Ens diu que abans de tancar la venda, l’ha de consultar amb el seu germà, i sense deixar anar els vint euros que li hem donat, ni tornar-nos les arracades, surt de la botiga i es troba amb un altre home, vestit a la manera europea, i que és calb i forçut; realment, està quadrat, sembla ben bé un guardaespatlles. 

El tuareg intercanvia uns mots amb l’home forçut, que fa una expressió com de llàstima; es torna a girar cap a nosaltres i ens diu que accepta la venda si li donem trenta euros més. Li responem que no, i li demanem que ens torni els vint euros perquè volem marxar. Fa molt mala cara, com si estigués molest; ens embolica les arracades i ens les dona, guardant-se els vint euros.

Quan sortim de la botiga i obrim el paquet, descobrim que de les dues arracades, una no té els gravats ni és d’argent; en algun moment, ens l’ha canviada. Tornem a la botiga a queixar-nos. L’home ens escolta, es mira les arracades, i mentrestant el seu germà, el forçut, es posa darrere nostre amb cara de pocs amics. Aleshores el tuareg enamorat de Cadaqués ens explica que les arracades són diferents perquè una representa la dona lliure, i l’altre l’home lliure, i que n’hi ha d’haver una de cada; afegeix que per vint euros, no es pot demanar més.

Sortim de la botiga, conscients que ens ha engalipat i ens n’anem al riad a buscar el Marc i la Martina.

Un cop allà, deixem endreçades les habitacions, preparem les motxilles i les maletes, i ens acomiadem de l’Amine, que molt amable, ens pregunta com ha anat tot; li responem que molt bé i li donem les gràcies. El Marc li demana una targeta per si en alguna altra ocasió decideix de tornar-hi amb alguns amics.

Sortim al carrer. Allà ens trobem de nou a la Cristina, i li expliquem que ja marxem cap a Marrakech, i que, per tant, no ens tornarem a veure; qui sap si algun dia a Catalunya coincidirem de nou. Ens intercanviem el número de telèfon per estar en contacte, sobretot pel tema de la indemnització per l’endarreriment del vol des de Barcelona, i ens acomiadem.

El Mohamed ens espera amb el taxi al punt de sempre, i iniciem el viatge cap a Marrakech.

.

Han passat molts anys

Han passat molts anys, i estic igual com estava ahir: envoltat d’una bellesa que em posseeix encara que em pensi que soc jo qui la domino. Escarit, ja que en qualsevol moment em poden reclamar i no podré dur equipatge, ni tan sols un quadern, ni un bolígraf per aprofitar el viatge i fer-ne una crònica. Soc sempre a les mans d’unes forces que em toleren, però que en qualsevol moment em poden esquinçar contra una roca. Jutjat, incomprès, envejat, usat, ignorat… per alguns. Estimat, admirat, enyorat, desitjat, ajudat, sostingut, valorat, enriquit... per molts. Soc el mateix ésser vulnerable i malaltís al qui van trencar el braç en néixer; tan defectuós com agraït.

El cas és que han passat molts anys, i sé de tot tan poc com quan vaig arribar; i posseeixo el mateix que quan vaig néixer.

Tant se val, aniré fent amb l’esperança que sempre tindré un raconet de Jaizkibel per mi en cas que les coses vagin pitjor.

Potser em quedaré sense alè, però ningú em podrà prendre mai ni aquest mar, ni aquest Sol, ni aquest vent, ni aquest cel.

I això ho vaig escriure ahir, dia 29 d'agost.

Salut!

Marroc (XII). Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat.

Després de la migdiada, la Merche i jo ens n’anem a passejar. El Marc i la Martina es queden descansant una estona més.

Transitem per carrers increïbles. Sobretot els subterranis, els que avancen en forma de túnels dessota les agrupacions de cases d’Essaouira. Alguns sostres són tan baixos que ens hem d’ajupir. Descobrim façanes extretes d’altres temps, tan velles que sembla que no pot ser; clarobscurs dissenyats pel Sol i per les ombres. Travessem el barri jueu, força abandonat. Descobrim una platja oculta rere les muralles. El vent, tan fort, forma dunes arran de les totxanes. Dins del mar, a uns centenars de metres, unes roques bellíssimes formen illots que atorguen profunditat al quadre. El mar és blau fosc amb borrallons blancs. A l’altra banda de la muralla, pels carrers interiors de la ciutat, el mar no es veu, però se sent com si caigués damunt nostre, i l’aire du una sorra finíssima que se’ns escola pels ulls i la boca.

Ens trobem la Martina i el Marc. A la Martina, encara li fa mal el coll; el continua tenint contracturat. Ens acostem a una farmàcia a comprar voltaren. El farmacèutic té l’aire de saviesa dels antics metges; guarda les distàncies amb una solemnitat professional. Convida la Martina a posar-se la pomada en un espai discret de la botiga, que té un estil antic, i fa olor de caramels de menta.

Anem a un rooftop a veure la posta; es diu la Smala. A dalt, a la terrassa, fa molt de vent i la temperatura ha baixat. Cal que ens abriguem. La vista del mar amb tota la seva amplitud és preciosa. El Sol, molt a poc a poc, enfila la seva capbussada. Els cambrers van lents, no tenen pressa. Demano un suc de taronja i pastanaga amb gingebre. Ens fem un munt de fotografies i contemplem la diversitat humana que ens envolta. El rooftop té un estil clarament europeu, fins i tot en la música que fa sonar.

Després del ritual del sol, caminem per la ciutat quan la nit va prenent possessió de la bullícia dels carrers, que no minva. Decidim anar a sopar a un fishburguer que hem vist al costat del Cafè de France. La Martina no s’acaba de trobar bé i se’n va al riad, després li portarem alguna cosa per menjar.

El fishburguer té diverses plantes, i de nou acabem al rooftop, amb una visió nocturna d’Essaouira des del cel. La gent es mouen com formigues, il·luminades per làmpades càlides i fredes. Tenim al davant la torre de la mesquita, i en aquest moment comencen a sonar les pregàries per un altaveu que ho ensordeix tot, tal com succeeix cinc vegades cada dia. La gent continua amb la seva marxa com si no passés res.

Demanem un entrepà d’hamburguesa de sardines; principalment pel seu exotisme i perquè no n’havíem sentit a parlar mai. És una decisió que té un cert risc, el qual es confirma quan ens la mengem. És bona, però la sardina és purament sardina triturada amb les seves parts més gustoses i amb les menys gustoses. Ens costa una mica de finalitzar l’entrepà; però l’experiència s’ho val.

A les onze, ja som al llit, perquè el nostre riad és aquí mateix.

8-08-2026

És dissabte al matí, i la Merche i jo ens aixequem a les 07:30, abans que els nostres fills, i sortim per a descobrir com és el carrer quan encara no s’ha despertat la gent. El soc és molt diferent quan no hi ha clients, gairebé no el reconeixem. Els venedors estan obrint la porta de fusta de les parades; van per feina. Se senten cops secs de fusta i els crits estrepitosos de les gavines; al lluny, la remor de la mar, i flaire de peix arreu. El sol comença a regalar els seus raigs.

Caminem cap al port amb el desig secret de veure arribar, o, si més no, descarregar, els vaixells de pesca.

Un grapat de peixaters, tots homes, s’agombolen al voltant d’un camió que obre les portes de la seva caixa. A dins, multitud de peixos. No és el que ens esperàvem; se suposa que els peixos havien d'arribar per mar i no per carretera. Els preguntem la nostra inquietud als homes i ens assenyalen l’atmosfera: “wind” “no pesca!” diuen. Es veu que des de juny fins a finals d’agost, el vent no permet sortir a pescar als petits vaixells d’Essaouira, i han de comprar el peix a Agadir. L’espectacle de l’arribada dels vaixells al port d’Essaouira només esdevé la resta de l’any.

Al port, hi ha personatges molt peculiars. Una dona gran, molt morena, que té la pell arrugada en mil plecs, com una pansa, va parlant sola. Porta els cabells grisos, recollits en un monyo; ens parla com si ens conegués de tota la vida, i no entenem què ens diu. Un peixater ens diu: “crazy”, assenyalant la dona. Un altre home molt vell se’ns acosta, es posa d’esquena a nosaltres, i s’ajup assenyalant-los la seva espatlla, a on veiem tota una simbologia que no identifiquem.

Els peixaters continuen esperant els camions, i a mesura que van arribant i obrint les portes, els homes fan que no amb el cap i exclamen: “No fish!”. A dins dels camions, s’hi entreveuen algunes caixes de sardines.

Continuem fent una volta per l’Essaouira adormida. Amb les botigues tancades i els porticons de fusta blava closos, sembla un poble mort. El gènere és premut a dins de les parades tancades, i es va desplegant quan es van obrint.

Ens endinsem als túnels de sota les cases. Contemplo el sostre sostingut per arcs antics. Travessers de fusta s’aguanten entre arc i arc; al damunt, els habitatges i la vida. Els corralons subterranis de vegades es bifurquen i connecten per altres cantons amb els carrers exteriors. Sota terra, per tant, hi trobem botigues de tota mena; moltes són tallers artístics; també hi ha gent al mateix carrer, exposant les seves obres. En moltes cases i a molts riads, s’hi entra des d’aquests carrers subterranis. L’espai és també l’hàbitat de moltes poblacions de gats lliures. Sota dels edificis d’Essaouira, hi bull una vida oculta, protegida de la pluja, que en aquest punt de l’Atlàntic, i en determinades èpoques de l’any, és habitual.

Sortim de sota terra, i caminem ran del tros de muralla que a l’altra banda rep l’embat de les onades; tot i que no el veiem, sentim el mar bramar i els seus esquitxos cauen del cel com una pluja inesperada.

El soc ja és ple, i de tant en tant, ens trobem persones en situacions que a les nostres latituds no acostumem a veure: Un home dormint amb les cames obertes dins d’un carretó, un altre que passa corrent entre la multitud amb un embalum immens a l’espatlla, carretons amunt i avall obrint-se pas a crits entre la gent, captaires, músics, saltimbanquis… No sabrien dir quan ha succeït, però el soc ha tornat a engegar fins a un punt que l'exercici d'avançar ja costa. Tot és deliciós i imperfecte. Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat. 

Suposo que la qualitat agrada a tothom, però no a qualsevol preu. Quan la qualitat esborra la identitat, ens pren més que no pas ens dona. Quan la qualitat prefereix la comoditat a la bellesa, acaba cansant. Quan la qualitat es converteix en una exigència vital, acabem valorant les experiències no pas per les vivències i l'aprenentatge que ens han regalat, sinó pel grau de satisfacció material que ens han concedit. Quan la qualitat és només una puntuació que es fonamenta en la riquesa material del lloc, la vida esdevé una competició que ens atrapa a tots vulguem o no, i que ens desvia de la finalitat essencial dels actes. La qualitat és la qualitat humana o no és qualitat. Hem de saber veure la qualitat en aspectes que la societat d’on venim no té en compte; si no és així, no haurem viatjat enlloc, no haurem desconnectat de la peixera d’on venim; no ens haurem alliberat de la presó daurada on hem nascut. 

Hi ha qualitats que només es troben als carrers d’Essaouira i que no estan recollides per cap rúbrica ni per cap indicador. Hi ha qualitats que van nues, que van brutes, que no estan taxades, que no apareixen en cap llibre de cap facultat de turisme o d’ADE, i el que és més greu… hi ha qualitats que haurien atorgat resultats excel·lents a la maquinària tecnològica del tercer Reich. La tirania de la qualitat redueix les experiències multidimensionals a uns valors esquelètics que només contemplen estructures fredes, capaces de sostenir l’edifici, però inútils quan es tracta d’aportar humanitat.