La fàbrica

 

Per fi ha arribat el dia; aquest matí hem anat a esperar en Roger a l'aeroport. Com sempre, ha aparegut envoltat d'adolescents granuts que descobrien bromes fins darrere les orelles de les hostesses de vol.

L'abraçada d'en Roger m'ha semblat nova, com m'ho semblen sempre cadascuna de les seves abraçades; i m'he trobat com a casa, després de tants dies d'exili. En Pol l'ha reconegut de seguida; els ullets se li han omplert de llum i ha somrigut.
Mentre el nen i jo abraonàvem en Roger, una mare feia un petó a la seva filla de quinze anys, que tancava els ulls amb tendresa, com si fos petita. Fet i fet, davant d'una mare, sempre en som, de petits.
En Roger s'ha acomiadat dels seus alumnes i hem anat a casa.

A la tarda, cap a les cinc, hem tornat a Barcelona i hem pujat a Montjuïc. Hem entrat dins del castell i hem recorregut els racons del pati d'armes, on encara ressona l'angoixa de tants condemnats a mort.
-Venim aquí com si anéssim al cementiri. -ha dit en Roger.
I hem recordat en Companys, assassinat per l'odi a Catalunya. I el vent gemegava al sostre del castell, sobre el qual caminàvem. Pel damunt, un cel net i clar es pintava de posta. El mar, tan ample, semblava poder-se tocar amb el cap dels dits; crespons d'escuma es vestien del rosat del crepuscle sobre l'aigua fosca. El gemec del vent esdevenia el gemec dels morts. I he pensat en el meu besavi, que fou torturat en un pou humit dessota dels nostres peus. Llavors he vist un escut d'Espanya, de pedra, amb una àliga, i tot de paraules llatines que parlaven d'honor i de glòria; i he tornat a sentir el gemec del vent i el bram silenciós dels morts.
I des d'aquest sostre hem contemplat Barcelona, que començava a encendre les espelmes de la nit i el centelleig de les antenes. El rum-rum llunyà de les màquines pestilents, que a tots ens fan moure ençà i enllà, semblava un tro. I a Barcelona l'he vista com una bella dama que es desperta d'un malson de guerra i d'horror i que respira l'alenada d'un matí lliure. Barcelona lliure, amb bengales de pau des de la tomba dels màrtirs que ja no hi són. I el gemec, en despertar-se la dama, s'ha anat tornant fresqueta suau dels capvespres mediterranis a la vora de la mar, amb la moixaina de les ones i la flairança de la sal. I des d'aquesta tomba dels màrtirs que ja no hi són, s'hi veia la línia i la llum, cap a tots els vents la línia de la terra i la línia de la mar. I hem sentit veus de totes bandes. I aquestes veus, estranyes i dolces alhora, han vestit l'aire de sentiments que són iguals a totes les races que creixen damunt la panxa blanca i suau de la bella dama que es desperta. La Barcelona lliure i mestissa somriu en la llengua dels avis; des d'una pell més bruna, però amb un cor idèntic al de sempre, car tots els cors són iguals.
A boca de nit ens hem acostat fins a les Piscines Picornell, que des de les nou fins a les onze, els dissabtes, ens permeten als naturistes gaudir de la nuesa compartida dins l'aigua càlida i clorada de les instal·lacions olímpiques. Allà ens trobem unes quantes famílies, amb els nens, i revivim durant dues hores l'esperit i la bellesa del nudisme dels estius. També hi tenim sauna i jacussi. Aquesta experiència setmanal no és, ni de lluny, comparable amb la comunió amb la Terra que neix a l'entorn natural salvatge de la platja; però les persones sí que som les mateixes, i hi compartim els ideals i els somnis.
En Roger, amb molta cura, s'ha introduït dins del jacussi amb en Pol als braços. He aprofitat per entrar a la sauna, on hi he trobat en Xavi i la Roser.
-Que no heu portat els nens? -els he demanat.
-Avui no, noia... Són a ca' l'àvia...
-Descanseu de criatures...
-Un dia també ens convé...
-I tant... i l'àvia ben contenta que deu estar...
-Sí... però avui ens n'han fet una...!
-Els nens...? Què ha passat...?
-Els teníem dins la banyera i han buidat l'ampolla de xampú...!
-Oh...!
-El que sents...! Hi havia tanta escuma que no els trobàvem...!
-Quina gràcia...!
-A la meva sogra no li n'ha fet tanta, de gràcia... li ha quedat una cambra de bany que Déu n'hi do...!
-Però tot això, en el fons, és bonic... -he fet.
A la Roser, quan riu, se li dibuixen un munt d'arrugues al voltant dels ulls. La rialla que deslliga és encomanadissa.
-I vosaltres, ¿què heu dut en Pol...?
-Sí... és amb en Roger... a la bassa...
La Roser ha sortit tota decidida.
Des de dins, a través dels vidres entelats, li he entrevist els escarafalls de goig en apropar-se al nen.
-La teva dona no es cansa de criatures... -he dit a en Xavi.
-Sí... I ara diu que vol una nena... Aviat haurem de muntar una llar d'infants...!
-Mira... si us fa il·lusió i podeu...
-Ja li he dit que és millor esperar-nos uns anyets més... I vosaltres...? No li encarregareu una germaneta a en Pol...?
-Calla nen...! Que amb prou feines té dos mesos...! Deixa'ns reposar...!
-Ah mira-te-la...! Va animant els altres, però ella no es mulla...
-Tot arribarà...
-Llavors us sortirà un altre nen, com ens ha passat a nosaltres...
-Podria ser... Tant se val el que sigui...
-És veritat. Sigui nen o sigui nena, com més siguem a l'estiu, al Torn, més riurem...!
-Això sí que em fa il·lusió... portar-lo a la platja...!
-I quan sigui més grandet, encara millor...! Jugarem tots plegats a voleibol...
Després d'uns minuts de purificació, dins del foc invisible de la sauna, hem nedat tots plegats a la piscina. En Pol ha experimentat, per primera vegada, la sensació de surar a l'aigua. Em feia patir veure'l, amb tanta fondària com hi havia; però entre el cos d'en Roger i el meu quedava ben vigilat, no hi havia perill.
-No has de sofrir dona...! -m'ha dit la Roser. -hi ha llocs on, als nadons, els llancen des de fora de l'aigua, i ells solets tornen a sortir...
-Això sí que no ho podria veure...!
Les veus dels nadadors reverberaven. L'aigua ens abraonava el cos, que volava. Un lleuger gust de clor ens revifava els records de tantes jornades viscudes en aquest estrany i surrealista raconet de Barcelona, on uns quants amics ens resistim a amagar-nos el cos i ens mostrem tal com som; i com som ens agrada i n'estem agraïts. Cap fibra acrílica no ens frega la pell, cap goma no ens pressiona les carns, cap vergonya no ens domina la ment, cap valoració superficial de l'aspecte físic o de l'aparença no ens erotitza. Com aus volem pel blau de l'aigua, i ens relaxem amb l'escalfor dels simulats poders naturals de la terra. Tot és bell, tot és bo, i somriem.
Nedant d'esquena he mirat al sostre d'un groc pàl·lid, i m'he concentrat en les sensacions. Que alt que he vist el sostre! El xerrim de la gent tremolava i es mesclava; no s'entenia res; era ben bé com una estranya música de fons que convidava a la meditació. Sempre que em trobo així, lliscant panxa enlaire, recordo vivències; i és com si aquestes vivències em mostressin el sentit de l'existència. Tanta pau que m'emplenava allà a la piscina, i tant de bullici que corprèn el món; tants tràfecs, tant de neguit, a cops alimentat pel desig de tenir o de semblar.

Recordo la fàbrica, no fa gaires anys, els diaris, les revistes, l'angoixa d'aquell estiu en què començàvem, en Roger i jo, a fer camí plegats per la vida. La fàbrica fou el descobriment revolucionari d'una gran monstruositat tolerada, acceptada, fins i tot beneïda, per un món que sosté entre les mans un cor creador i el fa servir per produir objectes inútils, amb el cost cruel d'un munt de vides convertides en banalitat.

L'experiència de la fàbrica m'arribà en un temps difícil, anys abans de néixer en Pol. El sou d'en Roger era escàs. Acabava de començar com a pedagog en una nova escola, i, tot i que hi entreveia un futur professional prometedor, li costaria encara uns quants mesos augmentar els ingressos.
D'ençà que havíem anat a viure junts, em vaig proposar de no dependre econòmicament de ningú. L'estiu que vaig decidir de buscar feina, em faltava un curs per acabar la carrera. Després de molts esforços, vaig aconseguir de ser contractada a la cadena de producció d'una fàbrica d'arts gràfiques, a Molins de Rei; encara que només pels mesos de juliol i agost.
Quan hi vaig entrar era migdia, sota d'un sol abrusador, en el torn de tarda, de dues a deu.
El primer que em va sotraguejar fou aquell soroll eixordador, cíclic, que no es deturava, ni s'apressava, ni s'alentia. Un so maquinal, estrident, que forçava a escridassar si una volia ser entesa.
I llavors les pudors, l'olor de tinta, de plàstic, de fum; sentors que costava d'identificar dins d'aquella mena de monstre inhumà que no reposava.
L'encarregat em demanà que el seguís. Em va conduir a través d'immenses construccions amb sostre d'uralita, envaïdes de màquines fredes i enormes formades per una infinitud de mecanismes incomprensibles. De tant en tant descobria persones amb bata blava que sense vida als ulls manipulaven la maquinària i semblaven adorar-la. Vam travessar quatre naus immenses de parets metàl·liques.
Aquella fàbrica esdevenia un univers desil·lusionant.
L'encarregat, l'Antonio, era un home escanyolit, sec, amb un bigotet petit i ridícul i unes dents massa sortides. Se'l veia nerviós, mogut, hiperactiu, mai no somreia. Tan sols, quan li semblava que t'estava espantant, se li endevinava una misteriosa lluentor als ulls, com si gaudís fent-te patir, com si necessités el petit plaer de sentir-se poderós, de saber-se propietari de la qualitat dels teus sentiments.
L'encarregat em presentà en Manuel: un home fort i gros, amb un mostatxo. Portava una granota bruta i descosida.
L'encarregat parlà amb en Manuel.
Enmig de tant de soroll, no vaig ser capaç d'entendre què li deia. Llavors, s'acostà a mi, i em cridà arran d'orella:
-En Manuel t'explicarà la feina que has de fer...
S'allunyà sense mirar-me.
En Manuel em va descriure, escadusserament, la que seria la meva tasca: havia d'introduir grapats de fulls de paper dins les quatre boques d'una màquina que englotia amb voracitat. Els munts de paper, dins les boques, disminuïen la seva alçada a mesura que la boca s'empassava els fulls. Ho havia de fer de manera que cap boca no se'm buidés del tot; si això arribava a succeir, s'aturaria la màquina sencera. Els papers s'havien de col·locar en una posició determinada.
Abans d'iniciar la tasca, per curiositat, em vaig fixar en el que hi havia imprès als fulls. Desenes d'imatges lluminoses, amb preus envoltats de sanefes en forma d'estrella, anunciaven diversos models de roba interior, vestits de nit i altres productes d'uns grans magatzems. Eren d'aquells plecs cosits que s'amunteguen als portals dels blocs de pisos i que ningú no es mira. Resten apilats al costat de les bústies, o cauen a terra per ser trepitjats. Acaben, sovint, entre els renecs dels veïns, al fons d'un contenidor d'escombraries.
La feina esdevenia estressant, monòtona, repetitiva. Vaig intentar de realitzar un d'aquells exercicis que el pare em feia fer quan era petita: "Imagina que...". I em vaig imaginar que jo era una d'aquelles dones de quaranta o de cinquanta anys que havia vist en entrar a la fàbrica. Vaig imaginar que m'esperaven vuit hores diàries de feina, de vegades dotze, entaforant papers dins la màquina. I cinc dies a la setmana, de vegades sis o set; i cada setmana del mes. I onze mesos a l'any, cada any de la vida. Soroll, pudors i avorriment a cada instant de l'existència. Em vaig fer a la idea que jo era una d'aquelles dones, amb marit i fills, que depenia del sou per sobreviure, per tirar endavant una vida sencera. Vaig imaginar que m'havia convertit en una d'aquelles persones que s'havien d'empassar la humiliació de ser maltractades pels encarregats, pels directors, pels companys. Em vaig dibuixar el quadre de la meva vida, engarjolada a l'esclavatge de les circumstàncies, forçada a ser una bèstia per amor als meus.
Les neurones del meu cervell, capaces de pensar; el meu cor creador, de persona lliure; els ulls, fets per contemplar el verd dels boscos i per viure amb el paisatge; sotmès, tot allò que era sagrat en mi, als brams eixordadors d'aquelles bèsties de ferro que menjaven paper i pudien. I tot això per aconseguir que un grapat de promeses consumistes restessin llençades al terra d'algun portal, en un barri perifèric de Barcelona, de Sabadell o de Madrid
I en realitat, jo tan sols era una noia de divuit anys que començava aquella feina com una intrusa. Només hi seria dos mesos, aquell estiu, mentre que tota aquella pobra gent hi havia d'entregar l'existència. Els diners que jo guanyaria em servirien per estudiar amb més comoditat; però tots els treballadors que m'envoltaven freturaven el sou per poder alimentar les boques que estimaven, per sobreviure en una brutal selva de ciment que s'anomena civilitzada.
Em sentia com una privilegiada que fugiria d'aquell infern, com una au que aixeca el vol cap a la llibertat. Els meus companys tenien l'obligació de fer-se amb el lloc, amb l'ambient; i fer-se volia dir degradar-se. Hom no es pot habituar a un cau d'aquesta mena sense que alguna cosa a dins se li mori per a sempre. Hi ha qui creu que allò que es mor és l'infantilisme, la immaduresa somniadora, el caprici. Jo crec avui, i creia llavors, que la capacitat que minva, desfigurada per la rutina dels dies, és la sensibilitat; la virtut que ens permet de copsar la bellesa de l'existència, la unió amb la natura, el serè transcurs dels dies enmig de les coses senzilles, els clarobscurs de la vida. Allò que es mor, en amarar-se a la productivitat salvatge que degrada, és la mateixa essència de tot allò que és humà.
Perdria la llum? M'acostumaria a aquell lloc? Deixaria de sentir? M'oblidaria de tots els ideals en què creia?

No hi havia gaire temps per relacionar-se amb els companys. Les vuit hores es treballaven d'una tirada, i tot just ens deixaven cinc minuts, a l'entremig, per estirar les cames, prendre la fresca o fumar una cigarreta. Aquests instants, però, eren ben aprofitats per aquelles persones que es delien per satisfer la seva curiositat envers l'espectacular novetat d'una noia nova. S'acostaven, estrafolàriament simpàtics, i feien el ruc entre ells, mirant-me de reüll per descobrir si m'hi fixava, si reia. Se'ls descobrien les idees. Llavors, davant el més petit somriure que m'expressés el rostre, s'hi enganxaven i encetaven un veritable interrogatori. M'afalagaven, m'oferien una desmesurada educació barrejada amb grolleria en els acudits i en les expressions.
N'hi havia de tota mena: homes grans, nois joves, pares de família; la pluralitat de la vida bullia en aquell fugaç món de cinc minuts que emergia enmig d'una feina insulsa.
De vegades també se m'acostaven les dones, intrigades per la nova companya, tan jove i que parlava tan poc...!. I m'advertien...!, m'avisaven...!
-Compte amb els homes d'aquesta fàbrica...! N'hi ha que estan en llibertat condicional...! Mira'ls els braços, els tenen tatuats, se'ls tatuen a la presó...! Allà tenen tantes hores per desgraciar-se...!
I era cert allò que em deien; però a la fàbrica també hi havia dones que havien sortit de la presó i havien anat a parar a aquella feina que no requeria cap titulació, ni experiència, ni historial. Calien, en aquell cau, persones que demanessin poc a l'obra de les seves mans; que amb el consol d'una paga a final de mes, i d'un justificant que manifestés una correcta integració a la societat, tinguessin la vida solucionada.
Recordo la Florència. La Florència era una dona d'una quarantena d'anys. Pesava cent vint quilos, les carns li penjaven. Tenia uns ulls grossos que miraven espantats fins i tot quan estrafeia una rialla. Se li distingien dos forats entre les dents esgrogueïdes. Els seus braços, greixosos, mostraven unes crostes de pell cremada.
-Saps què són, les ferides del seu braç...? -em preguntà una companya. -. Són cremades que ella mateixa es fa amb una cigarreta...
En veure la meva cara d'incredulitat em continuà explicant:
-Sí. Li dona plaer sentir dolor... s'excita. I, a més a més, es menja les pells socarrimades... Li agraden...!
-M'estàs prenent el pèl...!
-T'ho dic de ben cert...! Li ho pots preguntar a qui vulguis i veuràs com t'ho confirma...!
Mai no vaig saber-ho del cert, però podia ser veritat. La Florència havia començat a treballar a setze anys. No sabia qui era el seu pare. La seva mare havia estat una dona amb un profund retard mental que s'havia quedat embarassada sense saber com ni amb qui. La Florència havia estat criada a tot un seguit d'institucions socials fins a fer els divuit, edat en què va haver de buscar-se un lloc on viure. Gràcies a la feina de la fàbrica es va poder pagar una habitació al barri del Raval de Barcelona. Les males llengües afirmaven que de jove havia fet de prostituta.
A més de la Florència, també hi havia en Pepe. En Pepe era casat i tenia un fill. Treballava dotze hores cada dia, fins i tot els dissabtes i els diumenges. El seu món era la fàbrica.
Els companys l'acusaven d'avarícia. En Pepe, però, explicava que no era per diners que treballava tant; que ja en tenia prou amb aguantar la dona a les nits, que només li faltaria haver de restar més hores amb ella. Sempre explicava acudits verds, fins a un punt fastigós. En un principi m'evitava, però quan em va agafar confiança se'm va arribar a fer pesat i li vaig haver de parar els peus... i les mans.
Un divendres a la nit, a punt ja d'entrar dins del cap de setmana, en Pepe se m'acostà.
-Que Laura...? "follaràs" molt aquest cap de setmana...?
Em vaig posar a riure.
-Sempre estàs igual Pepe... No tens cap altra cosa al cap?
-Et tinc, a tu, reina... Et tinc, a tu, al cap...!
-Doncs sí que em sap greu.
-Vols venir a la platja, amb mi, diumenge...?
-Però si tu treballes, diumenge.
-Si em dius que vens amb mi a la platja, demano festa.
-No sé si saps que visc amb un noi.
-Digues-li que has d'anar a treballar.
-No... No l'enganyo mai, jo...
-Au va...! Això no s'ho creu ningú...! Segur que cardes amb més d'un... M'ho pots confessar, no ho diré a ningú...
-Al final m'enfadaré, Pepe...! -li vaig dir enfosquint la mirada.
-Et donaré diners...!
Em vaig sentir com si m'hagués donat una bufetada.
-Escolta...! Però qui t'has pensat que soc...?
-No t'enfadis, dona...!
I, davant del meu astorament, se m'acostà i em posà la mà de ple al cul, tancant-la amb mala bava.
Amb un xiscle, li vaig ventar una cleca; la mà em va quedar baldada. El cor se m'adolorí tant que, sense poder evitar-ho, els ulls se'm negaren de llàgrimes.
-Et denunciaré, porc...!
-Si no ha estat res...
-Ens veurem al jutjat...
La cara d'en Pepe començà a entenebrir-se.
-No ho deus dir de debò, oi...?
-Ho dic amb plena convicció. Ara me n'hi aniré. Has de saber que hi ha un jutjat de guàrdia.
En adonar-se que parlava seriosament, esclatà en una ira que em deixà amb les cames tremolant.
-Ets una puta! Et penses que no et puc acusar d'haver-me provocat...? Marrana...! Puta de barri baix...! Si no anessis provocant amb faldilletes i pantalons ajustats no et passarien aquestes coses...!
Vaig córrer cap als vestidors, i allà vaig esclatar en un plor que no se m'aturava. Una companya, que es deia Sònia, s'adonà de tot el que havia passat i se m'acostà:
-No li facis cas... ens ho ha fet a totes...
-Que us ho ha fet a totes...? I no l'heu aturat...?
-Més val no buscar-se problemes. Fa molts anys que treballa aquí i sempre li diu que sí, al cap de personal, quan aquest li demana que faci hores extres. És la seva paraula contra la nostra. Li dirà que et vas insinuar.
-No em penso sotmetre; el denunciaré.
-Jo no ho faria...
-I vosaltres què feu...? Permeteu que us "foti" mà quan li surti dels nassos...?
-Si li pares els peus, com has fet, ja n'hi ha prou. Potser algun altre dia hi tornarà; però si li continues plantant cara, et deixarà tranquil·la.
-El denunciaré.
I així vaig acabar aquell diàleg.
Després de dutxar-me i vestir-me, vaig sortir al carrer, disposada a acostar-me a la policia. A l'últim, però, vaig pensar que fora millor d'anar-hi l'endemà al matí, que era dissabte, així en Roger m'hi podria acompanyar.
Aquella nit, mentre miràvem la televisió, endormiscats al sofà, va sonar el telèfon. Era una dona.
-Bona nit... Podria parlar amb la Laura, si us plau...?
-Soc jo mateixa...
-Ah... bé... No sé ni com començar, em fa vergonya... -la dona es posà a plorar -. Veurà senyoreta... Soc l'esposa d'en José Barrios, el seu company de treball... -i continuava plorant. -. Aquest home em matarà a disgustos...! Sempre em fa la mateixa... Soc una desgraciada... Senyoreta... li prego que no el denunciï...!. Li ho suplico...! El meu marit no és mala persona. És brusc, i porc, i me n'ha fet moltes... Si li ho expliqués senyoreta...! Ai si li expliqués les que m'ha fet...! Però pensi que estem pagant la casa; i, el seu, és l'únic sou que hi entra. Tenim un nen de vuit anys que no està bé, pobret...!
-No plori, dona... Tranquil·litzis. Vostè no en té cap culpa de tot això...!
-Ja ho sé, que no en tinc cap culpa... Però si vostè el denuncia, i en Pepe té problemes a la feina...! ¿Ho entén senyoreta?
-Sí dona, l'entenc...
-Jo li prometo que el meu marit no la molestarà més, perquè si ho fa... si ho fa, senyoreta, li juro que el mataré...!
-No, dona, no... No digui aquestes coses...
-Sí que ho faré, sí... Abans que em mati ell a disgustos...!
No sabia què dir-li més, i a l'últim vaig pronunciar les paraules que ella desitjava sentir.
-Si el seu marit em respecta i no em toca més, m'oblidaré de tot. Però si em fereix una vegada més, tan sols una vegada més, li juro que el denunciaré.
-Gràcies, senyoreta. Vostè sí que és bona. M'ha tret un pes de sobre. Li prometo que no li posarà mai més la mà al damunt.
Em vaig quedar amb la sensació d'haver fet un acte d'amor a una dona lligada a una vida fosca i cega.
Com sempre, restava el misteri; la incògnita d'endevinar si havia pres la decisió correcta, o si, per contra, estava contribuint a perpetuar una cadena d'esdeveniments encara més esclavitzants per a aquella família maltractada.
Els dies que seguiren a aquell episodi, en Pepe m'evitava; gairebé ni em mirava. Jo tampoc no vaig fer cap esforç per relacionar-me amb ell.

El temps passava lent, feixuc, sorollós. On era el món, allà dins? On era la vida...? Els raigs d'un sol llunyà i ardent entraven per les escletxes del sostre i pels finestrons opacs que acollien la llum i absorbien una calda enganxosa, però els colors i les formes restaven rebutjats. On era la Terra, allà dins? Les persones malvivien, movent-se com cuques entre ferregots estridents i sentors asfixiants. Cada dia, cada instant, sense claror, sense temps, sense destí, sense futur. L'avenir representava un carreró sense sortida, per als qui no podien viure a cap altre lloc que no fos dins d'aquell element "necessari" de la societat productiva occidental, per als qui es veien abocats a entaforar-se dins d'aquell reducte d'estètica dantesca que ens estalviava de viure en la "incivilització" de la selva.
Vaig recordar unes paraules que la mare repetia sovint:
-Si haguéssim nascut a la prehistòria ens moriríem als trenta anys d'un constipat...
On deu ser, ara, pobra mare...!
No fora millor viure trenta anys enmig del fred i les inclemències de la natura, que no pas sobreviure seixanta o setanta anys, blanquinosament conservats en l'esfereïdora tensió d'una feina d'insectes, immergits en l'ofec dels productes asèptics i estranys? No serien més viscuts trenta anys de plenitud dins del paradís que ha afaiçonat l'ésser humà, amb l'aigua del mar neta i el cel transparent, que no pas setze lustres envoltats de colors grisos i formes reductores, adonant-nos com l'obra de les mans ens esdevé inútil i inservible, encara que rendible?
El "per a sempre" de tants em sulsia; el "per a sempre" dels anys dins d'aquell monstre que convertia les persones en instruments al servei dels rics, que menjava somnis i expulsava mort, que donava diners i robava vida; la perpetuïtat d'aquell matrimoni entre l'ànima i el somort, on manava el déu de la utilitat i se sotmetia l'univers.
On era l'art...? On era l'esperit de la persona...?
-No tothom és artista... nena...! Hi ha d'haver de tot en aquest món -m'havien dit.
L'experiència de la vida m'ha ensenyat que tothom amaga un tresor dins del cor: la capacitat de crear, de somniar, d'imaginar, d'embellir el món i l'existència. Hem nascut per a crear, l'amor és creació. La bellesa pot brollar de nosaltres com l'oxigen de les flors sota del sol. Tothom neix creador d'una manera o d'una altra; pintant un paisatge, escrivint un llibre, cantant, o dibuixant un somriure que des del cor pugi cap als llavis. Tothom és artista. El problema és que la gana, la por, i la serp de l'utilitarisme, esclafen l'espurna de divinitat que sorgeix de cada cor des de la més tendra infantesa. La seriositat dels que van ben vestits i parlen amb gravetat té el neci poder de confondre els febles; els arriben a fer creure que és més important allò que serveix per a alguna cosa que allò que no serveix per a res més que per a ser. I els artistes es mutilen, es queden sense els dits creadors, sense els ulls que copsen la bellesa, sense la consciència que és capaç de comprendre la vida. I mengen, i dormen, i excreten, i fan, i no pensen més enllà del tràfec dels dies. I deixen de trobar a faltar la mateixa essència; encara que, de vegades, ni que només sigui darrere les llums del cel·luloide o en el romanticisme d'un serial televisiu, s'esvaeixen, somnien, i enyoren el paradís perdut de la infantesa, quan hi veien clar, quan vivien com a persones.
I, a la fàbrica, l'adust pas dels dies cremava la gent. I la gent s'abocava a la recerca de fugides ràpides i eufòriques que amb uns quants diners els permetien de tastar el gust fort de la vida. Esdevenien voltors assedegats de passions i d'aventures, que volaven en cercles al voltant dels cadavèrics bordells de Barcelona. Eixordaven amb crits inconscients de desfogament, dirigits a un cel cendrós, gairebé invisible. Traïen les fidelitats tradicionals, car el gust de la traïció és menys rutinari que el fer quotidià de la indústria. Cercaven, sense saber-ho, la destrucció pròpia, on les passes els portaven. La fi, en els seus cors que no es parlaven a si mateixos, era més dolça que l'existència inhumana. I així una bogeria frenètica els feia empassar la pell torrada dels braços, o seduir i violar l'amiga de la filla que havia vingut a passar la nit a casa. I anaven a parar al fons d'una presó més aquietada que la que fins aquell moment havien triat per sobreviure. A cops traïen el marit o la muller, o venien el cos a l'encarregat per mil duros a la setmana, o emborratxaven la ment per adormir l'ànima els caps de setmana eterns quan es trobaven sols i s'havien d'enfrontar a la buidor dels dies. Tot això bullia en aquell món de treball en sèrie; tot això permetia que la màquina social produís, consumís, tirés endavant, cap a l'abisme, cap a la catarsi.

En Diego era el treballador que estava en llibertat condicional després d'haver passat set anys a la presó per haver violat una nena.
D'entrada no m'ho vaig poder creure: en Diego, l'home tranquil, seriós, amable, de cabells blanquinosos, que mai no es queixava, que laborava a la màquina enquadernadora, submís i obedient. No em podia imaginar aquella persona forçant una nena. No podia acceptar que fos capaç de fer sofrir ningú. En Diego havia treballat vint anys a la fàbrica abans d'anar a parar a la presó; i ara, després d'haver complert la condemna, sol i abandonat per la família i els amics, retornava amb set anys d'experiència presidiària.
M'hauria agradat de parlar amb en Diego de les fosques raons, si és que n'hi havia, que l'impulsaren a marcir una flor innocent, a apagar la brillantor d'uns ulls d'infant. M'hauria agradat d'atrevir-me a demanar-li per què va humiliar la seva pròpia família, convertint-los en els familiars del violador, del pervertit. Ni ell no ho devia saber. La vida oculta el misteri inquietant d'esbrinar si som lliures per a pensar el que pensem, si som responsables de ser com som.
Després d'assabentar-me del seu crim, no podia evitar de mirar en Diego mentre treballava. Era, potser, morbositat; o més aviat el desig de descobrir la persona dins del monstre, o potser el monstre dins de la persona? Llegint, però, un llibre d'Anthony de Mello, vaig trobar una explicació alliberadora. Ve a dir que les persones no som allò que fem, que valem molt més del que valen les obres que realitzem, que mirar una persona segons els actes que ha realitzat és com sortir a volar amb la predicció meteorològica de la setmana passada.
Potser en Diego havia canviat, o potser tots som com ell i en les circumstàncies que el van envoltar, i amb la seva estructura cerebral, haguérem obrat idènticament o pitjor. Coneixem les seves circumstàncies...? Som conscients del grau d'ofuscació de la seva ment? Ens adonem del mal que s'ha fet a ell mateix...? Ens veiem en cor de compadir-lo?
La veritat és que tot això ja era igual. El mal estava fet. Una nena, que ja devia ser una noia, hauria de viure amb el dolor d'haver estat tractada com una bèstia. Aquell crim ja era una realitat passada, indestructible. La mort d'en Diego no esborraria el mal, ni tampoc no ho faria el seu càstig. Ai...! Si en Diego pogués sentir el mal que havia fet... No pas contemplar-lo, ni entendre'l, sinó sentir-lo i veure'l en tota la seva dimensió.
L'impuls del cor, enfront d'aquests fets, ens crida justícia i venjança. La venjança, però, no és adient a una consciència que sap que la persona no és l'obra que fa, sinó senzillament allò que és.

J.S.

.

.

.

(Capítol del llibre "Els peus dins l'escuma")

L'energia invisible

 

Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.

De vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles, dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. 
L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis, l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud d'escolta. 

L'essencial és la sinceritat amb un mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució, la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar res.

També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.

L'important és mantenir en l'acció diaria la coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.

Mai no ens podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.

Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.

La identitat cultural individual com a tret personal i segurament únic per a cada ésser humà.

 

Tornem en aquest racó de tant en tant com aquell qui fuig d'una voràgine que si no tens cura se't menja i que malda per destruir-te. Retornar a aquest espai és recuperar la lentitud, la sensació de plenitud dels instants quan no apareixen com a "útils per a" sinó només com a instants estàtics que pots fer servir com et vingui de gust, o no fer-los servir. 

Tornar aquí és marxar una estona d'Espanya i del seu estil. Som dins de l'estat espanyol? Sí. Venim d'un altre punt de l'estat espanyol? Sí. Però viure aquí és descobrir aspectes no espanyols que el lloc d'on vens no té; igual com el lloc d'on vens té aspectes no espanyols que aquí no hi són. 

Tampoc no vull dir que la cultura espanyola sigui dolenta en si mateixa, ni de bon tros; és en general molt bona, i me l'estimo molt, però no és la meva, i a un en moltes ocasions li agrada trobar aquelles realitats que s'amollen més al seu ésser; recordeu que aquests escrits no poden ser altra cosa que sincers, i si a algú li pica, que es grati; tothom té dret a sentir-se com se sent, perquè no ho tria, i perquè té dret a la seva pròpia manera de ser. 

Per exemple, hi ha molta gent que avorreix França; jo adoro França, i, en línies generals, tinc molt més en comú amb un francès que amb un aragonès o un valencià; però depèn de quin aragonès o de quin valencià parlem, perquè els individus som tots diferents i les generalitzacions parlen de conceptes irreals. Les maneres de ser relatives a la cultura s'emparen en la llei de la probabilitat i de l'estadística, que són les mentides més properes a la veritat que existeixen. 

I tot això s'incrementa si en comptes de parlar de "cultures" parlem d'"estats", i aquí ve quan els americans del nord no entenen res, de tan acostumats com estan a parlar d'estats com qui parla de regions de la seva pròpia pàtria, i de tan poc avesats com estan a una diversitat cultural, que a Europa canvia amb molt pocs quilòmetres de distància. 

Fixeu-vos, per exemple, en el recorregut  de la ruta panoràmica entre Teruel, Barcelona i Tolouse; vuit-cents vint-i-nou quilòmetres, travessant diferents maneres de parlar, d'entendre la vida, de mirar, de sentir... Totes vàlides, totes bones; però diferents. 

I quan parlo de diferents, no em refereixo només al paisatge; també a la llengua, als horaris, al que es fa a cada moment, al contingut del que es diu, a la importància de les tradicions, als costums. Aquesta variació, en tan pocs quilòmetres, és impensable als Estats Units, i és un tresor. 

És un privilegi poder canviar d'univers sense desplaçar-se excessivament. Això fa que persones que vivim relativament a prop puguem tenir maneres diferents d'entendre l'existència, i que siguem força més tolerants a aquestes diferències, tot i que als temps que corren aquesta tolerància i aquest respecte sovint es troben a faltar. 

Aquesta diversitat cultural també ajuda a evidenciar que en l'essencial totes les persones som iguals, que la cultura no deixa de ser un vestit, i que si ens traiem aquest vestit una estona ens descobrim molt i molt similars. Tots tenim les mateixes necessitats: estimar, ser estimats, protegir els nostres i el seu futur, respectar, ser respectats, transcendir, mirar més enllà dels fets sensibles, donar un sentit a tot. Tots tenim també defectes similars, tendències que ens poden conduir a la violència i la intolerància, tendència al sectarisme, al fanatisme, al xovinisme, al racisme... Enveja, molta enveja; gelosia, molta també; la gelosia és una forma de malaltia mental. 

La cultura és una identitat que fa que puguem ser diferents en les formes de l'esperit, però l'essència de la nostra essència és idèntica en tots els éssers humans.

Tot això ha vingut quan intentava dir que som al nostre refugi, al lloc on fugim quan volem allunyar-nos de la bèstia diària que ens converteix en instruments d'una cadena inhumana. La cadena inhumana que ens valora només per la utilitat que li aportem, que no compren febleses ni malalties invisibles, que pensa només en el seu algoritme personal i no mira el cor i el dolor dels altres. Nosaltres som d'aquí, i serà molt difícil allunyar-nos d'aquest racó, tan proper a realitats íntimament estimades: França, el mar, el bosc, la muntanya, la cultura, les llengües, el menjar senzill, el temps lent, la gent pacífica, la natura lliure de filats i urbanitzacions, un indret on encara que sembli impossible el capital no té l'última paraula, no decideix la destrucció de la costa, ni l'amuntegament inhuma dels éssers humans, ni la pressa genocida, perquè heu de saber que la pressa és genocida, igual com l'amuntegament de persones en barris i macrocentres comercials, però això ja és un tema per un altre escrit.

Escometre el vent

Qui guia el llapis si el traç
configura el foc dels mots,
arrencant bocins del cos
mistèric de la veritat?

Qui l’escapça quan vol ser
la llum que allunya la por,
esventrant parets de rocs,
estamordint malvestats?

Bulb de la fusta d’un tronc
tòfol del tòpic excels,
que genera el seu vigor
quan s’enlaira cap als cels.

Negre grafit que de nit
il·lumina el firmament;
vera paraula incessant
quan escometem el vent.

.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

El sentit de la vida

No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia. 

Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.

Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.

Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.

Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.

Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.

Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.

Les fal·làcies lògiques com a eines de manipulació

 

Sovint, la gent confon el significat de la paraula fal·làcia amb el que seria una “mentida”; no és exactament això; podria ser fins i tot pitjor.

Una fal·làcia és un raonament enganyós o incorrecte aparentment vàlid, però que en realitat no ho és, perquè no és lògic. Es fa servir per persuadir, de vegades de manera intencionada (sofismes), en altres ocasions sense mala intenció a causa del mal hàbit de fer servir massa les fal·làcies per influència de l'educació rebuda o per haver estat víctima sovint de la manipulació familiar, que alhora les ha utilitzat com a eina.

Les fal·làcies es divideixen en fal·làcies formals (errors d'estructura) i informals (errors de contingut, com atacs personals o apel·lacions a l'emoció).

En repassarem unes quantes:

Fal·làcia Ad Hominem: quan no suportes un argument i ataques la persona que el diu per desautoritzar l’argument. Per exemple, si algú diu que vas brut i tu reacciones assenyalant la brutícia de qui et diu això, fas servir aquesta fal·làcia, perquè la teva reacció no té res a veure amb l’atac que has rebut. Que qui t’acusi de brut vagi brut no vol pas dir que no sigui veritat el que diu.

Fal·làcia Ad Verecundiam: Quan defenses una idea només perquè la diu algú amb autoritat, famós, de prestigi… Per exemple, quan negues que els humans puguin venir d’un mico perquè algun científic, o algú molt poderós o de molt prestigi, també ho nega. O quan dius que cal resar el rosari, que és una actitud científica, perquè Louis Pasteur, el descobridor de la vacuna contra la ràbia, resava el rosari.

Fal·làcia Ad Populum: Quan defenses una idea o un costum perquè la majoria de la gent la creu així o la fa així. Seria com quan defenses la pena de mort com a bona si la major part d’un país la veu com a bona. O quan condemnes la nuesa a la platja perquè una majoria la condemna (si fos el cas).

Fal·làcia Pos hoc ergo propter hoc: El fet d'afirmar que si un fet passa abans que un altre, el primer és causa del segon. Per exemple, dir que el gall és la causa de la sortida del Sol perquè canta sempre abans que surti el Sol.

Hi ha molts més tipus de fal·làcies, i molta gent funciona amb elles per a manipular, per a justificar les seves petites o grans causes sense reconèixer els seus errors, o per atacar persones quan no es tenen arguments sòlids. Així som els humans.

Més tipus de fal·làcies:

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia1/falacies.html

.

.

Uns dies als llacs de la Maragda (XX)

XX

L’horari d’aquell primer dia va anar tal com l’Elisenda havia planificat; amb alguna imprecisió que no vaig saber evitar. La programació i el càlcul dels temps que aquella dona havia traçat per a mi eren una bogeria. Per exemple, se’m va fer molt difícil dutxar-me exactament en set minuts, i per por, vaig anar més de pressa del que calia; això va comportar un renec per part de l’Elisenda, que aquell primer dia em va anar recordant el que tocava fer a cada moment. Gairebé no vaig parar atenció a l’aigua freda de tan pendent com estava d’acomplir l’horari.

De set a set i vint, tenia permís per anar a la cambra del WC a fer les meves necessitats, però com que no hi estava acostumada, no en tenia ganes. Tot seguit, i ja seca i amb la camisa de dormir posada, vaig córrer a l’habitació a vestir-me. Allà hi vaig trobar una indumentària tan antiga i tan poc natural com tot el que em tocava viure. Cadascuna de les peces que em vaig haver de posar eren dignes de ser exhibides en un museu dedicat al segle XIX, o podrien haver format part sense problema del vestuari d’una pel·lícula basada en un conte de Dickens.

A les vuit i quaranta minuts, em vaig plantar al buró de la biblioteca, disposada a estudiar el que fos que l’Elisenda tingues previst per a mi; i com ella mateixa ja m’havia advertit, em va tocar de memoritzar l’horari. D’aquesta manera, em va dir ella, li estalviaria la feina de recordar-m’ho tot. No vaig aixecar el cap del paper al llarg de les dues hores que vaig dedicar a la tasca. Als últims deu minuts, vaig haver de descansar una mica, fent respiracions lentes, de tan nerviosa com em sentia. 

L’Elisenda va arribar puntual i va començar la bateria de preguntes de l’examen, que pel fet de ser el primer dia va decidir de fer-me oral. Quan les qüestions em demanaven dades concretes, les vaig anar responent totes de manera impecable. Crec que l’Elisenda es va sorprendre de la meva precisió. El que em va costar més va ser respondre bé les qüestions que feien referència al sentit de cadascuna de les accions.

-Per què és important que estudiïs cada dia dues hores? -em va demanar

-Doncs… per saber més coses.

-Dona… el que dius és evident! No ets capaç d’aportar raons més profundes?

-Si estudio, aprendré millor les coses que haig de fer, creixeré una mica més.

-Ara parles més bé, però cal que siguis més reflexiva en les teves respostes.

Va continuar amb algunes qüestions més referides al sentit de cadascuna de les obligacions del meu horari, i no vaig ser capaç de respondre-les al seu gust. Al final, em va dedicar una arenga que no em va deixar gens tranquil·la.

-Ets bona pel que fa a memoritzar. Te’n recordes del que has de fer a cada moment, i en aquest sentit ho fas bé, no caldrà recordar-te l'horari. Però et falta la comprensió de les raons profundes de les teves tasques, i en això continuarem insistint. Tingues clar que a banda d’aquestes raons, n’hi ha una de més senzilla que no has d’oblidar mai: has d’aprendre a obeir. Avui no està de moda; els educadors moderns volen esborrar aquesta paraula de tots els llibres, però obeir ha de ser el teu esport preferit. I en aquest moment de la vida, et toca obeir-me a mi, que soc la teva mama; i al Santi, que és el teu papa. No és tan greu que no entenguis per què has de realitzar una acció, però sí que seria greu si no acceptessis de viure la virtut de l’obediència. Qui obeeix, no s’equivoca mai. Això ho han dit molts sants! Ho has entès?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I ara comença el teu temps de llibertat; dues hores. I perquè t’adonis que soc bona persona, t’aixeco el càstig de no sortir de l’edifici que t’havia imposat per haver embrutat la camisa de dormir. Jo sé perdonar! -aquesta última frase la va pronunciar amb èmfasi -. Pots sortir de la casa, i, dins d’uns límits, pots fer el que vulguis; però amb seny. I els límits són no traspassar els murs del jardí, que és prou gran, i amb prou vegetació, com perquè puguis caminar tranquil·la sense sentir-te tancada; fins i tot, hi tenim un bosc. Crec que és raonable demanar-te que no surtis de la propietat. Ah! I ja saps què passa si t’embrutes!

-És clar.

-Tampoc no pots tocar cap objecte de l’edifici; vigila amb l’armadura que hi ha al costat de l’escala; pot caure. No obris cap calaix ni cap armari. Darrere l'edifici, a l'altra banda de jardí, hi ha una bassa amb capitells gòtics; no és gaire fonda, però no t'hi acostis, a veure si t'hi ofegaràs! I, de la casa, només pots entrar a les habitacions que tinguin la porta oberta. Pel que fa a les lectures, només pots llegir el llibre que et vaig deixar ahir. En cas de dubte, em preguntes; jo seré a la casa en tot moment. Més val demanar permís que haver de demanar perdó. Au! Ves! Va! Desapareix!

Vaig anar directa al jardí. Necessitava el sol a la cara; sentir el vent, el brunz dels insectes, el tacte de la terra flonja sota les sabates. Els ocells cantaven com si estiguessin embogits de tan contents. El paisatge apareixia fresc, com si l'acabessin de netejar, però feia molt bona temperatura; l'estiu premia l'accelerador. La sensació general no va ser ben bé igual que ahir, quan vaig caminar descalça damunt de l’herba i tot fou tan iniciàtic; però em vaig sentir igualment contenta.

Vaig caminar fins al petit cementiri de les bardisses per a veure la tomba de la Clara, vigilant molt i examinant la resistència del terreny, perquè no em tornés a passar el mateix. Hi quedava l’esvoranc que havien deixat els meus peus en enfonsar-se el dia anterior, i, amb molta cura, vaig començar a emplenar-lo de terra, de pedres, de qualsevol element que trobava. Em sabia greu que la tomba d’aquella nena estigués oberta per culpa meva. I llavors la vaig tornar a veure.

S’estava dreta al costat d’un roure, contemplant-me mentre emplenava la tomba. Somreia. Semblava tranquil·la. De l’ensurt, vaig fer un bot i em vaig quedar glaçada; no sabia com reaccionar. Tenia por i estava contenta alhora. Em venien ganes de plorar, i al mateix temps sentia el desig de dir-li moltes coses.

-No marxis! -va ser el primer que em va sortir.

Ella va fer que no amb el cap sense deixar de somriure.

-Gràcies! -va dir.

-Gràcies, per què?

-Per arreglar la meva tomba.

I va desaparèixer.

Em vaig quedar una estona examinant l’espai que havia trepitjat. Vaig pronunciar el seu nom en veu alta, demanant-li que tornés. Em vaig preguntar obsessivament si havia estat una visió o si de debò venia el seu esperit a visitar-me.

El Sol se’m feia molt agradable damunt la pell de les mans i la cara. En aquesta hora del dia, la calor es deixava intuir, però encara no abrusava i el meu esperit sentia desitjos de caminar bosc endins; així ho vaig fer. Era sorprenent que dins del mateix jardí hi hagués un bosc de pins. Caminant sempre en la mateixa direcció, i bosc a través, vaig arribar fins al mur de pedra que marcava els límits de la propietat. La paret devia tenir una alçada d’uns quatre o cinc metres; era infranquejable. La vaig anar resseguint amb l’esperança de trobar-hi algun punt feble. I la Clara va tornar.

Me la vaig sentir darrere de l’esquena quan va pronunciar el meu nom.

-Aurora!

Vaig fer un salt i em vaig girar. Ella, a un metre de distància, em mirava i somreia amb aquells ulls tan vius. Em va fer un gest perquè la seguís, i va començar a caminar veloç ran de mur. Seguia el traç de la paret amb decisió, i s’anava tombant cap a mi, com si comprovés que jo li anava al darrere. A l’últim es va aturar i em va assenyalar una porta de fusta incrustada a la part baixa del mur. Tot seguit, va desaparèixer.

Devia fer molts anys que ningú no obria aquella porta, perquè els esbarzers la cobrien sencera. Em va costar manipular-ne el pom; estava força rovellat. En intentar-ho, la porta es va obrir i va aparèixer al darrere una petita cavitat que tenia la mateixa profunditat que el gruix del mur. Al fons de la cavitat, hi havia una altra porta de fusta amb un pom de bronze reverdit. Introduint-m'hi, i resant perquè no se m’embrutés el vestit, vaig posar la mà al pom de bronze. La porta del fons es va obrir i vaig poder sortir a l’altre costat; ja era fora dels dominis de l’Elisenda i del Santi. La Clara m’hi havia guiat, i sentia dins meu una alegria estranya, com si de sobte acabés d’adonar-me que els poders del més enllà eren amb mi. Per un moment, vaig pensar de començar a córrer i d’allunyar-me d’allà tan de pressa com pogués, però ben mirat, a on aniria? Qui m’escoltaria? Em farien cas? Probablement em tornarien amb el Santi i l’Elisenda, perquè eren ells els qui tenien la meva acollida legal. Tot ho feien legal, m’havien dit. Aquella porta seria el meu secret; o meu i de la Clara, i em permetria sortir de la finca sempre que ho necessités; i si en un futur trobava la manera de marxar per a sempre d'allà; en aquesta porta hi tenia un pas segur.

Fora dels murs, el bosc era menys dens, però més natural. Entre els caps dels pins, d’un verd més clar, em van enlluernar unes pampallugues daurades; eren les aigües del pantà del Burguillo, que en aquell moment jo no sabia com es deia. M’hi vaig anar apropant, mentre avançava enmig dels arbres despentinats i de petites clarianes cobertes d’herbes baixes. No hi havia ni un camí, ni una construcció. Cinc minuts després, vaig veure tan a prop l’aigua del pantà que gairebé ploro d’emoció. Vaig fer els últims cinquanta metres a poc a poc, estudiant el terreny, escrutant la riba, fins a poder tocar l’aigua amb les mans en una petita cala completament inaccessible si no era per l’escletxa de bosc a través de la qual m’hi havia apropat. L’altra riba del pantà quedava molt lluny, a dos-cents o tres-cents metres; el Sol, davant meu, em feia tancar i entreobrir els ulls. M’arribava un flaire de farigola i de romaní. L’aigua no era freda, però no era transparent i tenia un color blanquinós; probablement pel fang, de tonalitat grisenca i tacte d'argila. De seguida vaig pensar en el vestit, i els meus ulls es van clavar en les vores inferiors, comprovant que no s’haguessin embrutat. Continuaven blanques i immaculades, i vaig respirar. Em van venir ganes d’estirar-me a l’herba i de mirar el cel des del terra, però em feia por tacar-me. Aleshores vaig pensar de treure’m el vestit; allà no hi havia ningú, i aquell racó quedava protegit de la vista de tothom. Vaig tenir aquella idea al cap durant una estona, i a l’últim, no em vaig atrevir; no sabria dir ben bé per què. Em feia por tot. Vaig pensar en el bany de l’estiu anterior als Pirineus, despullada, amb la mare al costat, i en com havien canviat les coses. Quan les llàgrimes començaven a aparèixer a les comissures dels ulls, la Clara tornava a ser allà. Em mirava molt seriosa, dempeus al costat de la riba, ben a prop de l’aigua. Jo també era a la riba, encara que a uns cinc metres de distància d’ella.

-Sigues lliure. -em va dir, i la seva mirada es va il·luminar una mica; un lleuger somriure li va embellir el rostre -. Sigues lliure! -va repetir amb més èmfasi. Llavors es va descordar el vestit i se’l va començar a treure pel cap. I just en aquest precís instant va desaparèixer.

El cor em bategava més de pressa del normal per la impressió de tornar-la a veure, i per la idea que semblava voler-me infondre i que ja no em podia treure de dins. Vaig mirar l’aigua, que dins la seva terbolesa no semblava bruta; l’opacitat venia dels minerals en suspensió. Llavors em vaig decidir; estava convençuda que si no ho feia, me’n penediria. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els vaig deixar damunt del tronc d’un pi tombat. Després em vaig llevar el vestit i el vaig doblegar amb cura, deixant-lo també sobre el mateix tronc. Tot seguit vaig dubtar si ficar-me a l’aigua amb la roba interior o si treure-me-la. Ningú no em podia veure, estava sola; al darrere hi tenia el bosc i al davant el pantà amb tota la seva immensitat. Si se’m mullava la roba interior, no se m’eixugaria a temps, i això em podria comprometre. D’altra banda, la idea de nadar nua se’m feia cada vegada més atractiva. L’Elisenda odiaria la idea si la sabés, i això m’entossudia a dur-la a terme amb una força difícil de descriure. Vaig repetir, parlant sola, els mots de la Clara: “Sigues lliure”. Em vaig treure les calces i els sostenidors del segle XIX, i, a poc a poc, em vaig ficar al pantà. El sòl era fangós, però no m’hi enfonsava; semblava una catifa suau i un xic relliscosa. L’aigua de seguida em va cobrir més amunt de la cintura, i llavors m’hi vaig llançar, intentant evitar el contacte dels peus amb el fons. Vaig nadar sense allunyar-se de la riba durant uns deu minuts, i em vaig sentir tan lliure que no sabria explicar-ho. Mentre l’aigua m’abraçava em van venir al cap les imatges dels últims dies, però les vaig fer fugir de seguida. Allà, en aquell racó, no em podia fer mal cap pensament; em trobava al meu paradís particular, l'indret on fugiria sempre que em vingués de gust. Per uns instants, em vaig sentir segura i en pau. L’aigua m’embolcallava com si realment estigués a la meva banyera, una banyera immensa o podia moure'm com un peix, i només amb el que jo era i prou.

Quan vaig sortir de l’aigua, em vaig estirar damunt del tronc on havia deixat la roba per eixugar-me amb el Sol; en ser juny, ja tenia molta força. Em va fer por cremar-me, i vaig prendre la decisió de buscar tan aviat com pogués alguna crema de protecció solar entre els pots i tubs que hi havia a la cambra de bany per quan algun altre dia tornés.

En vint minuts, ja era seca. Em va fascinar comprovar que quan no portes vestit de bany, la pell s’asseca de seguida. Em vaig vestir i vaig emprendre el camí de tornada una mica inquieta per si havia transcorregut massa temps. Però va ser just arribar a la porta de la casa, que la veu de l’Elisenda va ressonar des de l’interior.

-Aurora! Et queden deu minuts de llibertat! -va cridar.

Jo, però, de tan contenta com estava, sentia dins meu que la llibertat no se n’aniria mai del meu costat encara que passessin aquells deu minuts.

.

.

.

Amarga Navidad (de Pedro Almodovar)

Imatge de Yummifruitbat a la wikipedia, sota la llicència  (Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 2.5 Genèrica) 

Malament, si en visualitzar una pel·lícula li has de preguntar a la persona que t'acompanya si entén de què va la pel·lícula, i si comprèn la relació entre els personatges. Malament si de cop i volta un personatge que semblava dels principals desapareix i ja no se'n parla més; i si torna a passar amb un altre dels personatges, encara pitjor. Malament si determinades escenes et fa l'efecte que són la finalitat de la història, quan hauria de ser a l'inrevés; potser són escenes crossa, fortes, boniques, poètiques, intenses, però no es pot sotmetre un argument a l'existència d'aquestes escenes. Malament si el que succeeix se't presenta massa forçat, i no pas per culpa dels actors sinó del guió. Malament si ho veus tot excessivament allunyat de la realitat, si li falta versemblança i espontaneïtat. Malament si t'avorreixes. Malament "Amarga Navidad". Malament.

Només vaig gaudir amb l'actuació d'Amaia Romero, que em va posar com sempre la pell de gallina. La resta de la pel·lícula és insuportable. Fa l'efecte que la pel·lícula visqui de la presència de rostres coneguts que fan acte de presència i que serveixen de reclam; i viu també de la confiança que tenim (teníem) en un director que acostuma a sorprendre. Però objectivament, tot i la gran qualitat d'imatge, la perfecció dels plans, la bellesa de la fotografia... tot plegat està al servei d'una història buida, coixa i enrevessada, que no commou, ni sorprèn, ni emociona.

És només la meva visió; no t'enfadis, Pedro; tens altres pel·lícules molt bones.

.

.