Uns dies als llacs de la Maragda (XX)

XX

L’horari d’aquell primer dia va anar tal com l’Elisenda havia planificat; amb alguna imprecisió que no vaig saber evitar. La programació i el càlcul dels temps que aquella dona havia traçat per a mi eren una bogeria. Per exemple, se’m va fer molt difícil dutxar-me exactament en set minuts, i per por, vaig anar més de pressa del que calia; això va comportar un renec per part de l’Elisenda, que aquell primer dia em va anar recordant el que tocava fer a cada moment. Gairebé no vaig parar atenció a l’aigua freda de tan pendent com estava d’acomplir l’horari.

De set a set i vint, tenia permís per anar a la cambra del WC a fer les meves necessitats, però com que no hi estava acostumada, no en tenia ganes. Tot seguit, i ja seca i amb la camisa de dormir posada, vaig córrer a l’habitació a vestir-me. Allà hi vaig trobar una indumentària tan antiga i tan poc natural com tot el que em tocava viure. Cadascuna de les peces que em vaig haver de posar eren dignes de ser exhibides en un museu dedicat al segle XIX, o podrien haver format part sense problema del vestuari d’una pel·lícula basada en un conte de Dickens.

A les vuit i quaranta minuts, em vaig plantar al buró de la biblioteca, disposada a estudiar el que fos que l’Elisenda tingues previst per a mi; i com ella mateixa ja m’havia advertit, em va tocar de memoritzar l’horari. D’aquesta manera, em va dir ella, li estalviaria la feina de recordar-m’ho tot. No vaig aixecar el cap del paper al llarg de les dues hores que vaig dedicar a la tasca. Als últims deu minuts, vaig haver de descansar una mica, fent respiracions lentes, de tan nerviosa com em sentia. 

L’Elisenda va arribar puntual i va començar la bateria de preguntes de l’examen, que pel fet de ser el primer dia va decidir de fer-me oral. Quan les qüestions em demanaven dades concretes, les vaig anar responent totes de manera impecable. Crec que l’Elisenda es va sorprendre de la meva precisió. El que em va costar més va ser respondre bé les qüestions que feien referència al sentit de cadascuna de les accions.

-Per què és important que estudiïs cada dia dues hores? -em va demanar

-Doncs… per saber més coses.

-Dona… el que dius és evident! No ets capaç d’aportar raons més profundes?

-Si estudio, aprendré millor les coses que haig de fer, creixeré una mica més.

-Ara parles més bé, però cal que siguis més reflexiva en les teves respostes.

Va continuar amb algunes qüestions més referides al sentit de cadascuna de les obligacions del meu horari, i no vaig ser capaç de respondre-les al seu gust. Al final, em va dedicar una arenga que no em va deixar gens tranquil·la.

-Ets bona pel que fa a memoritzar. Te’n recordes del que has de fer a cada moment, i en aquest sentit ho fas bé, no caldrà recordar-te l'horari. Però et falta la comprensió de les raons profundes de les teves tasques, i en això continuarem insistint. Tingues clar que a banda d’aquestes raons, n’hi ha una de més senzilla que no has d’oblidar mai: has d’aprendre a obeir. Avui no està de moda; els educadors moderns volen esborrar aquesta paraula de tots els llibres, però obeir ha de ser el teu esport preferit. I en aquest moment de la vida, et toca obeir-me a mi, que soc la teva mama; i al Santi, que és el teu papa. No és tan greu que no entenguis per què has de realitzar una acció, però sí que seria greu si no acceptessis de viure la virtut de l’obediència. Qui obeeix, no s’equivoca mai. Això ho han dit molts sants! Ho has entès?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I ara comença el teu temps de llibertat; dues hores. I perquè t’adonis que soc bona persona, t’aixeco el càstig de no sortir de l’edifici que t’havia imposat per haver embrutat la camisa de dormir. Jo sé perdonar! -aquesta última frase la va pronunciar amb èmfasi -. Pots sortir de la casa, i, dins d’uns límits, pots fer el que vulguis; però amb seny. I els límits són no traspassar els murs del jardí, que és prou gran, i amb prou vegetació, com perquè puguis caminar tranquil·la sense sentir-te tancada; fins i tot, hi tenim un bosc. Crec que és raonable demanar-te que no surtis de la propietat. Ah! I ja saps què passa si t’embrutes!

-És clar.

-Tampoc no pots tocar cap objecte de l’edifici; vigila amb l’armadura que hi ha al costat de l’escala; pot caure. No obris cap calaix ni cap armari. Darrere l'edifici, a l'altra banda de jardí, hi ha una bassa amb capitells gòtics; no és gaire fonda, però no t'hi acostis, a veure si t'hi ofegaràs! I, de la casa, només pots entrar a les habitacions que tinguin la porta oberta. Pel que fa a les lectures, només pots llegir el llibre que et vaig deixar ahir. En cas de dubte, em preguntes; jo seré a la casa en tot moment. Més val demanar permís que haver de demanar perdó. Au! Ves! Va! Desapareix!

Vaig anar directa al jardí. Necessitava el sol a la cara; sentir el vent, el brunz dels insectes, el tacte de la terra flonja sota les sabates. Els ocells cantaven com si estiguessin embogits de tan contents. El paisatge apareixia fresc, com si l'acabessin de netejar, però feia molt bona temperatura; l'estiu premia l'accelerador. La sensació general no va ser ben bé igual que ahir, quan vaig caminar descalça damunt de l’herba i tot fou tan iniciàtic; però em vaig sentir igualment contenta.

Vaig caminar fins al petit cementiri de les bardisses per a veure la tomba de la Clara, vigilant molt i examinant la resistència del terreny, perquè no em tornés a passar el mateix. Hi quedava l’esvoranc que havien deixat els meus peus en enfonsar-se el dia anterior, i, amb molta cura, vaig començar a emplenar-lo de terra, de pedres, de qualsevol element que trobava. Em sabia greu que la tomba d’aquella nena estigués oberta per culpa meva. I llavors la vaig tornar a veure.

S’estava dreta al costat d’un roure, contemplant-me mentre emplenava la tomba. Somreia. Semblava tranquil·la. De l’ensurt, vaig fer un bot i em vaig quedar glaçada; no sabia com reaccionar. Tenia por i estava contenta alhora. Em venien ganes de plorar, i al mateix temps sentia el desig de dir-li moltes coses.

-No marxis! -va ser el primer que em va sortir.

Ella va fer que no amb el cap sense deixar de somriure.

-Gràcies! -va dir.

-Gràcies, per què?

-Per arreglar la meva tomba.

I va desaparèixer.

Em vaig quedar una estona examinant l’espai que havia trepitjat. Vaig pronunciar el seu nom en veu alta, demanant-li que tornés. Em vaig preguntar obsessivament si havia estat una visió o si de debò venia el seu esperit a visitar-me.

El Sol se’m feia molt agradable damunt la pell de les mans i la cara. En aquesta hora del dia, la calor es deixava intuir, però encara no abrusava i el meu esperit sentia desitjos de caminar bosc endins; així ho vaig fer. Era sorprenent que dins del mateix jardí hi hagués un bosc de pins. Caminant sempre en la mateixa direcció, i bosc a través, vaig arribar fins al mur de pedra que marcava els límits de la propietat. La paret devia tenir una alçada d’uns quatre o cinc metres; era infranquejable. La vaig anar resseguint amb l’esperança de trobar-hi algun punt feble. I la Clara va tornar.

Me la vaig sentir darrere de l’esquena quan va pronunciar el meu nom.

-Aurora!

Vaig fer un salt i em vaig girar. Ella, a un metre de distància, em mirava i somreia amb aquells ulls tan vius. Em va fer un gest perquè la seguís, i va començar a caminar veloç ran de mur. Seguia el traç de la paret amb decisió, i s’anava tombant cap a mi, com si comprovés que jo li anava al darrere. A l’últim es va aturar i em va assenyalar una porta de fusta incrustada a la part baixa del mur. Tot seguit, va desaparèixer.

Devia fer molts anys que ningú no obria aquella porta, perquè els esbarzers la cobrien sencera. Em va costar manipular-ne el pom; estava força rovellat. En intentar-ho, la porta es va obrir i va aparèixer al darrere una petita cavitat que tenia la mateixa profunditat que el gruix del mur. Al fons de la cavitat, hi havia una altra porta de fusta amb un pom de bronze reverdit. Introduint-m'hi, i resant perquè no se m’embrutés el vestit, vaig posar la mà al pom de bronze. La porta del fons es va obrir i vaig poder sortir a l’altre costat; ja era fora dels dominis de l’Elisenda i del Santi. La Clara m’hi havia guiat, i sentia dins meu una alegria estranya, com si de sobte acabés d’adonar-me que els poders del més enllà eren amb mi. Per un moment, vaig pensar de començar a córrer i d’allunyar-me d’allà tan de pressa com pogués, però ben mirat, a on aniria? Qui m’escoltaria? Em farien cas? Probablement em tornarien amb el Santi i l’Elisenda, perquè eren ells els qui tenien la meva acollida legal. Tot ho feien legal, m’havien dit. Aquella porta seria el meu secret; o meu i de la Clara, i em permetria sortir de la finca sempre que ho necessités; i si en un futur trobava la manera de marxar per a sempre d'allà; en aquesta porta hi tenia un pas segur.

Fora dels murs, el bosc era menys dens, però més natural. Entre els caps dels pins, d’un verd més clar, em van enlluernar unes pampallugues daurades; eren les aigües del pantà del Burguillo, que en aquell moment jo no sabia com es deia. M’hi vaig anar apropant, mentre avançava enmig dels arbres despentinats i de petites clarianes cobertes d’herbes baixes. No hi havia ni un camí, ni una construcció. Cinc minuts després, vaig veure tan a prop l’aigua del pantà que gairebé ploro d’emoció. Vaig fer els últims cinquanta metres a poc a poc, estudiant el terreny, escrutant la riba, fins a poder tocar l’aigua amb les mans en una petita cala completament inaccessible si no era per l’escletxa de bosc a través de la qual m’hi havia apropat. L’altra riba del pantà quedava molt lluny, a dos-cents o tres-cents metres; el Sol, davant meu, em feia tancar i entreobrir els ulls. M’arribava un flaire de farigola i de romaní. L’aigua no era freda, però no era transparent i tenia un color blanquinós; probablement pel fang, de tonalitat grisenca i tacte d'argila. De seguida vaig pensar en el vestit, i els meus ulls es van clavar en les vores inferiors, comprovant que no s’haguessin embrutat. Continuaven blanques i immaculades, i vaig respirar. Em van venir ganes d’estirar-me a l’herba i de mirar el cel des del terra, però em feia por tacar-me. Aleshores vaig pensar de treure’m el vestit; allà no hi havia ningú, i aquell racó quedava protegit de la vista de tothom. Vaig tenir aquella idea al cap durant una estona, i a l’últim, no em vaig atrevir; no sabria dir ben bé per què. Em feia por tot. Vaig pensar en el bany de l’estiu anterior als Pirineus, despullada, amb la mare al costat, i en com havien canviat les coses. Quan les llàgrimes començaven a aparèixer a les comissures dels ulls, la Clara tornava a ser allà. Em mirava molt seriosa, dempeus al costat de la riba, ben a prop de l’aigua. Jo també era a la riba, encara que a uns cinc metres de distància d’ella.

-Sigues lliure. -em va dir, i la seva mirada es va il·luminar una mica; un lleuger somriure li va embellir el rostre -. Sigues lliure! -va repetir amb més èmfasi. Llavors es va descordar el vestit i se’l va començar a treure pel cap. I just en aquest precís instant va desaparèixer.

El cor em bategava més de pressa del normal per la impressió de tornar-la a veure, i per la idea que semblava voler-me infondre i que ja no em podia treure de dins. Vaig mirar l’aigua, que dins la seva terbolesa no semblava bruta; l’opacitat venia dels minerals en suspensió. Llavors em vaig decidir; estava convençuda que si no ho feia, me’n penediria. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els vaig deixar damunt del tronc d’un pi tombat. Després em vaig llevar el vestit i el vaig doblegar amb cura, deixant-lo també sobre el mateix tronc. Tot seguit vaig dubtar si ficar-me a l’aigua amb la roba interior o si treure-me-la. Ningú no em podia veure, estava sola; al darrere hi tenia el bosc i al davant el pantà amb tota la seva immensitat. Si se’m mullava la roba interior, no se m’eixugaria a temps, i això em podria comprometre. D’altra banda, la idea de nadar nua se’m feia cada vegada més atractiva. L’Elisenda odiaria la idea si la sabés, i això m’entossudia a dur-la a terme amb una força difícil de descriure. Vaig repetir, parlant sola, els mots de la Clara: “Sigues lliure”. Em vaig treure les calces i els sostenidors del segle XIX, i, a poc a poc, em vaig ficar al pantà. El sòl era fangós, però no m’hi enfonsava; semblava una catifa suau i un xic relliscosa. L’aigua de seguida em va cobrir més amunt de la cintura, i llavors m’hi vaig llançar, intentant evitar el contacte dels peus amb el fons. Vaig nadar sense allunyar-se de la riba durant uns deu minuts, i em vaig sentir tan lliure que no sabria explicar-ho. Mentre l’aigua m’abraçava em van venir al cap les imatges dels últims dies, però les vaig fer fugir de seguida. Allà, en aquell racó, no em podia fer mal cap pensament; em trobava al meu paradís particular, l'indret on fugiria sempre que em vingués de gust. Per uns instants, em vaig sentir segura i en pau. L’aigua m’embolcallava com si realment estigués a la meva banyera, una banyera immensa o podia moure'm com un peix, i només amb el que jo era i prou.

Quan vaig sortir de l’aigua, em vaig estirar damunt del tronc on havia deixat la roba per eixugar-me amb el Sol; en ser juny, ja tenia molta força. Em va fer por cremar-me, i vaig prendre la decisió de buscar tan aviat com pogués alguna crema de protecció solar entre els pots i tubs que hi havia a la cambra de bany per quan algun altre dia tornés.

En vint minuts, ja era seca. Em va fascinar comprovar que quan no portes vestit de bany, la pell s’asseca de seguida. Em vaig vestir i vaig emprendre el camí de tornada una mica inquieta per si havia transcorregut massa temps. Però va ser just arribar a la porta de la casa, que la veu de l’Elisenda va ressonar des de l’interior.

-Aurora! Et queden deu minuts de llibertat! -va cridar.

Jo, però, de tan contenta com estava, sentia dins meu que la llibertat no se n’aniria mai del meu costat encara que passessin aquells deu minuts.

.

.

.

Amarga Navidad (de Pedro Almodovar)

Imatge de Yummifruitbat a la wikipedia, sota la llicència  (Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 2.5 Genèrica) 

Malament, si en visualitzar una pel·lícula li has de preguntar a la persona que t'acompanya si entén de què va la pel·lícula, i si comprèn la relació entre els personatges. Malament si de cop i volta un personatge que semblava un dels principals desapareix i ja no se'n parla més; i si torna a passar amb un altre dels personatges, encara pitjor. Malament si determinades escenes et fa l'efecte que són la finalitat de la història, quan hauria de ser a l'inrevés; són escenes crossa, fortes, boniques, poètiques, intenses, però no es pot sotmetre un argument a l'existència d'aquestes escenes. Malament si el que succeeix se't presenta massa forçat, i no pas per culpa dels actors sinó del guió. Malament si ho veus tot excessivament allunyat de la realitat, si li falta versemblança i espontaneïtat. Malament si t'avorreixes. Malament "Amarga Navidad". Malament.

Només vaig gaudir amb l'actuació d'Amaia Romero, que em va posar com sempre la pell de gallina. La resta de la pel·lícula és insuportable. Fa l'efecte que la pel·lícula visqui de la presència de rostres coneguts que fan acte de presència i que serveixen de reclam; i viu també de la confiança que tenim (teníem) en un director que acostuma a sorprendre. Però objectivament, tot i la gran qualitat d'imatge, la perfecció dels plans, la bellesa de la fotografia... tot plegat està al servei d'una història buida i enrevessada, que no commou, ni sorprèn, ni emociona.

És només la meva visió; no t'enfadis, Pedro; tens altres pel·lícules molt bones.

.

.

El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja.

“Si déu vol!” “No passa res que Déu no vulgui!” “Déu ens ajudarà a trobar lloc per aparcar!” Em pregunto com pot haver gent tan curta d’enteniment com per pronunciar afirmacions com aquestes amb convicció.

Ara resulta que tot el que passa al món passa perquè déu ho vol! Afirmar això és com afirmar que Déu és un cabró, per no escriure un mot molt pitjor.

En conseqüència, per un creient, afirmar que tot el que passa al món passa perquè Deú ho vol hauria de ser una blasfèmia, un insult a Déu.

Habitualment, tals expressions: “Si déu vol” “Déu farà!” les acostumen a pronunciar persones que manipulen la idea de Déu, que per defugir les seves responsabilitats, per deixar de tenir seny, per inventar-se seguretats que no troben en el seu propi criteri, apel·len a una mena d’esperit que creuen que els donarà sempre la raó i que els soluciona tots els problemes, fins el de trobar aparcament. Són gent que es repenja en els altres, com si els altres estiguessin al seu servei, Déu inclòs. I el que és més trist és que això que escric no ho entenen. Potser tot ve, en el fons, d’una limitació intel·lectual que té les seves arrels en una merda d’educació utilitarista i reductora de la dignitat i de les capacitats humanes; són hereus d’una societat podrida que amagava la seva putrefacció amb formes exquisides. Vestits que cobrien merda. Mentides preses com a veritats amb què s’autoenganyaven, i potser ara ja és tard perquè puguin comprendre el seu error.

Aquesta visió de Déu és pitjor que la seva negació. És un concepte de Déu que protegeix un orgull i una fatxenderia dignes del feixisme social.

Al món passen moltes coses que Déu no pot voler; si les vol, és un desgraciat, i Déu no és un desgraciat.

Demanar-li a Déu la gràcia de trobar aparcament quan hi ha gent que li demana no ser bombardejada (sense rebre resposta) és ser un cretí o ser una persona amb les capacitats disminuïdes. Confiar que déu farà que et toqui la loteria per poder pagar el que t’has gastat per la teva avidesa consumista, per la teva mandra a estalviar, o perquè no t’has preocupat de fer servir les matemàtiques, torna a significar ser un cretí o un discapacitat. I aquesta gent fan molt de mal, enfonsen vides, s’aprofiten dels altres, especialment dels qui més els estimen, cremen esperances, destrueixen somnis… Són directament enemics dels quals ens hem de protegir. Víctimes de víctimes de manipuladors. Micos amb metralladores a les mans.

El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja i no mou ni un dit; permet que a causa d’aquest atac, la noia quedi amb incontinència, amb depressió, i que s’acabi llançant des d’un balcó i quedant paraplègica; permet que la noia no tingui forces per viure i no li quedi més remei que demanar l’eutanàsia. Tot això ho permet el Déu de debò, el que suposadament ha de trobar lloc d’aparcament per als seus amics o ha d’aconseguir que totes les circumstàncies els somriguin. Aquest és el déu fals en el qui creuen els cretins o els qui no tenen prou capacitat per assumir el seu destí.

Jo crec en el de debò, i em concedeixo el dret a recriminar-lo per la desgràcia de la noia violada per la defensa de la qual Ell no ha mogut ni un dit; encara més, crec que ell no espera de mi cap altra reacció; és la reacció lògica i justa i la que ell vol. No sé per què ho permet; potser perquè no existeix, o per alguna altra raó que se m’escapa; però li continuaré recriminant la seva passivitat criminal, especialment quan ell em recrimini els meus defectes (no ho ha fet fins ara).

Déu no hi és només per ser adorat, hi és per ser acusat; és el que ell vol, i és l’única actitud honesta davant del mal indiscutible. L’adoració, déu no l’ha demanada mai; se l’han inventat els seus pobres humans profetes.

Malgrat que Ell no ho demani, jo el puc adorar per les seves meravelles, per les persones fascinants que existeixen, pels paisatges, pel bé… Però l’acuso quan no fa res per evitar que un innocent sigui esclafat. Li crido quan la seva actitud em provoca vergonya aliena. Conscient que ell vol que actuï així. I no se m’acudirà de forma reflexiva demanar-li que faci per mi allò que haig de fer jo.

I que vingui, que aquí l’espero; però el de debò, eh... No un demiürg.

El herido (Miguel Hernández)

 

Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.

Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.

Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.

Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.

Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.

Els crits dels oblidats

Avui ha vingut la tia. Ha agafat el tren a la plaça de Catalunya i s'ha acostat fins a Terrassa amb un cistell de vímet ple a vessar de peix fresc.

-És de la Boqueria. Haguessis vist com es bellugava quan l'he comprat! Apa...! Menja-te'l que encara estàs en quarantena...
-Tieta... que ja fa dos mesos que vaig parir...
-És igual. Les quarantenes de vegades són de vuitanta o de noranta dies, i el peix va molt bé. A la Boqueria, m'han dit que l'han pescat aquesta matinada.
-I has anat fins a la Boqueria a comprar-me el peix?
-Ai nena...! Què et penses...? Soc la teva tia, però t'he criat com si fossis una filla més. I sàpigues que per a mi ho ets, una filla.
I ho diu escarrassant-se, amb els ulls suplicants, sincera i soferta. A la seva manera, amb les manies que ella té com tots tenim, sí que m'ha estimat, i de bon tros. Ha sofert tot allò que de mi no comprenia, com si jo sempre hagués estat d'ella.
-Hi havia una gentada a la Boqueria...!
-Fa temps que no vaig pel Raval...
-Uf! Aquell barri fa por, nena... Jo, tot just entro al mercat i surto cap a la rambla de cop descuit.
-No n'hi ha per a tant. Jo en guardo molt bons records.
-Sí, és clar. Tu sempre et ficaves allà on s'amagava el perill... Ai! Com m'has fet patir!
Somric amb nostàlgia. La tia no canviarà mai, no se'n surt d'allò que sempre ha vist. I jo, al Raval, m'hi vaig fer; al Raval, hi vaig tornar a néixer; al Raval, hi vaig retrobar el lligam amb l'únic Déu que existeix, que es diu amor.
Aquells estius! Aquells primers estius amb en Roger; ell m'hi va portar. Quinze dies cada agost, d'any en any, en aquell casal on els nens i les nenes eren Déu fet carn. Nadal enmig de l'agost. Jesús tornava a néixer en els ulls de xocolata d'en Faissal, en Mohamed o la Btissam.
I els nens de les prostitutes que lliuraven la vida i la dignitat per pujar els fills. I tots aquells que no sabien estimar, perquè ningú no els havia estimat mai. L'olor del Raval em retorna a un temps curull d'una tendresa sublim; un temps, ell tot sol, pel qual ja val la pena d'haver nascut. En aquell oasi, enmig de l'acceleració del món, ens hi trobàvem cada estiu les mateixes cares: en Roger, en Manuel, la Joana, l'Alícia, l'Aina, i centenars més.
L'Aina tenia les mans ossudes i llargues, i tant podien acariciar els cabells d'un infant com agafar-se al mànec d'una escombra. El rostre, de tan corrent, bonic, femení, vital, amb els ulls vius i segurs, sempre a punt d'actuar. Vermellor a la cara i als braços. Escardalenca i enèrgica, amb la rialla lluminosa. Una nena del Vallès, del poble, que havia entès que el goig de la vida era allargar una mà perquè un altre agafi empenta. I vivia a prop de tot, amb els peus damunt de la terra, sense ritualitzar ni angoixar-se pel que havia de venir després de la vida. La vida és aquí, i el plor i la fam, i les meves mans per apaivagar una angúnia. Sabia descobrir el cel i l'infern que hi ha a la Terra; i s'havia fet àngel de carn, sexuat i bell, per cremar la vida apagant el foc de l'únic bàratre que coneixia. Senzillesa i art a la minsa roba que la guarnia. Gust d'Àfrica, de fang, de cuir; art primitiu de carrer, d'infant. Samarreta estintolada de lila per unes mans de nen sota un cel gris de tempesta en una plaça del Raval, i picant l'ullet a la quitxalla quan la policia els perseguia per haver-se remullat a les blavisses i fresques aigües d'un gratacel d'oficines enmig de l'abrusador mes d'agost. Un edifici poderós enmig d'un pou de brossa, i els nens creixent com flors a dins d'aquest pou de brossa. Or llençat dins dels fems, pedres precioses invisibles que la societat arracona i trepitja.
Simplicitat, discreció, gresca, lluita i amor transparent i ocult, molt d'amor blanc i llis que tan sols es feia carn damunt dels nens.
I la Barcelona olímpica ignorava els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, àcids, fecals i fumosos. I els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginaven mons molt més bells que aquell que els havia tocat de viure. I a cops escopien contra aquella altra realitat que els feia burla darrere d'un cartell publicitari i que els parlava d'autos, de viatges, de joguines, i de mirallets que no podien tocar ni amb la punteta de les ungles. I escopien contra el cartell, i contra qui els sonava a cartell, i contra qui els oferia el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapaven, si no podien tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient, que acompanyava aquell odi invisible i escandalós; i l'amor era infinitament més que no pas l'odi; l'amor era l'únic, i ho era tot. I els nens n'eren els mestres.

I a la sala de monitors hi fèiem vida, com en un hospital de repòs mental on mancaven els nens i sobrava pintura. I pastissets industrials caducats, papers de colors, cola, cordill, suor, samarretes mullades i molta... molta gresca. El temps volava i tornàvem a la guerra dolça de l'amor, de la força, de l'entrega.
Fou amb un anunci al tauler de la facultat com en Roger va descobrir la Fundació Cadira: un grup de mestres que s'organitzaven per educar en el lleure als infants del Raval de Barcelona. I allà vam descobrir l'Aina de Montcada, i també podria dir l'Aina del Raval. Avui l'Aina ja no és al món; se n'anà en un accident d'autobús, a França, quan li quedaven poques setmanes per començar la tasca de monitora amb què cada any regalava suor i somriures als nens del barri.

Al Raval, a principis dels anys noranta, els carrers pudien a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, gairebé negres, s'aixecaven, les unes davant de les altres. Els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, podien tocar amb les mans, les mans del veí del davant. Estretor, foscor, xardor, humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. El sol, a esquitxos, s'infiltrava com un regal il·luminant les ombres oblidades. Crits, vida, gresca, jocs i corredisses, amunt i avall. I futbol, els ídols del moment, els déus dels infants: Stoichkov, Romario, Vitor Bahía. I les places brutes pels excrements dels gossos esdevenien estadis immensos on milers d'espectadors aplaudien els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquivaven les cues dels homes que esperaven torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
-"Hijo de puta...!" -digué un nen a un altre.
-"Repítelo y te mato... follaperros...!" -respongué l'agredit.
En Roger s'hi acostà tot reflexiu.
-Per què et molesta tant que t'hagi dit "hijo de puta". Tu saps que no és veritat, no t'ha de molestar.
-Es que es verdad...! -li respongué, deixant-lo sense arguments.
I sí que era veritat. La seva mare era una prostituta que tenia quatre fills; cap d'ells no tenia pare, tots havien estat petites relliscades en l'exercici de la professió. Els nens vivien desemparats, més temps al carrer que no al minúscul pis que servia de lloc de treball a la seva mare. De matinada, cap allà a la una o a les dues, quan es cansaven de vagarejar pel barri, fugint de la seva realitat, entraven a casa, sense fer soroll, i sentien els gemecs de la mare amb el client. Ningú no els demanava si havien fet els deures, ningú no els acotxava a l'hora d'anar a dormir. I així cada dia i cada nit. I pels carrers del barri, que era el seu món, la publicitat els hipnotitzava amb imatges de cotxes, de viatges, de xalets, de piscines; realitats màgiques dins del seu desig; un desig que en el seu endins sabien que mai no podrien sadollar. Es trobava massa lluny d'ells, massa fora del seu abast. I no tenien esma per agafar un llapis i intentar d'aprendre a escriure, o per obrir un llibre i posar-se a estudiar. Els gemecs de la mare els trencaven la concentració; els gemecs i la vergonya, els gemecs i la solitud, els gemecs i la por.

A mil cinc-cents metres d'on el cor d'aquests infants bategava, uns altres infants, innocents com tots els nens i nenes del món, somicaven perquè no tenien l'última versió de la "Play Station", i els seus pares els acotxaven cada nit i els feien un petó. Més a prop, dins del mateix barri, un munt de turistes de tot el món s'allotjaven a l'hotel "Le Meridien" i gastaven fortunes en despeses, als seus ulls, crucials per a una bona estada a Barcelona.
-No podem passar sense l'aire condicionat a l'habitació. Si us plau... vull la que tingui el bany més gros. Que tenen pastís de maduixa aquest matí...? Ai... Aquests "gamberros" del carrer... tan bruts! No sé com no els diu res, la policia!
I els turistes passaven sense veure res, ni la vida, ni els sentiments, ni les llàgrimes, ni l'angoixa, ni la por, ni les rialles de tants petits que sabien gaudir dels jocs enmig de tanta estultícia.
Què veus turista? No veus res, no veus res més que el que està escrit damunt d'un prospecte de colors i que té un nom exòtic que sona idíl·lic, o excitant, o digne de ser visitat; i el màxim de plaer que et donarà serà la possibilitat d'explicar, a la tornada, que has estat allà, que t'ha resultat meravellós, i que et compadeixes de tots aquells que encara no ho han visitat. I no hauràs vist res, turista, res, perquè la infinitud d'amor que hi ha a l'altra banda de les façanes de la Rambla t'ha passat desapercebuda, perquè el clam dels famolencs ha estat per a tu un so desagradable i pecaminós que t'entestes a ofegar tot cridant la policia o el conserge de l'hotel o qualsevulla que esperonat pels diners esclafi els escombrats.
Els escombrats, els arraconats, els oblidats, els jutjats i condemnats, els dolents, els brètols, els insociables, els drogoaddictes, els musulmans, els delinqüents, els estrangers. Tot això és el Raval per als ignorants, per als que es pensen que són bons i que el seu món és bo, per als que encara creuen que la justícia dels tribunals de la societat és realment justícia, per als que es pensen que ser bo és no fer mal a ningú.
A tot arreu els éssers humans som iguals. Tots tenim gana, i por, i son; tots riem, i plorem, i xerrem; tots
volem ser lliures i tenir oportunitats per prosperar a la vida; a tots ens fa mal que ens humiliïn, que ens ignorin, que ens retallin les ales a causa del color de la pell o de la capacitat adquisitiva. El Raval era el barri dels que no podien viure a cap altre barri perquè no tenien diners per a fer-ho. El Raval era el barri dels que tothom considerava perillosos tan sols en observar la manera com vestien, com miraven, com parlaven. Com podien vestir amb un altre estil, si només tenien un exemplar de cada una de les peces de roba que formen l'indument d'un nen o d'una nena? Com podien mirar d'una altra manera, si fixaven els ulls en el futur que els esperava i s'adonaven que no en tenien cap d'altre? Com podien parlar diferent, si havien crescut entre els crits dels oblidats?

.

.

.

.

(Capítol de la primera novel·la que vaig escriure a l'any 2002)

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.

Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.

L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.

Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell

Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Sílvia Pérez Cruz, al Liceu. (25/3/2026)

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Hi ha una manera de copsar la música, que neix d'un espai misteriós i alhora íntimament proper al cor de la persona humana. En aquest indret hi trobem sons, colors, mirades, paraules, versos, gests, moviments, i molt, molt d'amor. És una terra ignota a on no hi ha més pàtries que la manera com les persones canten els seus dolors i les seves alegries en el llenguatge de la seva essència més real, que va més enllà de la forma de les paraules. 

És la humilitat de les coses senzilles i boniques, però de debò; les coses petites i reals que arrenquen trossos d'ànima i el regalen a qui la sap estimar en una mena de comunió que no té res a veure amb doctrines ni normes.

Costa escriure el que no pot ser explicat amb paraules; és intransferible. El que Sílvia Pérez Cruz ens ofereix només es pot escoltar i sentir, no es pot descriure. És un viatge a un altre pla de l'existència del qual no en saben res, ni en poden saber res els qui no l'emprenen.

He trobat persones que no veuen res, que no senten res, que no viuen res... Els respecto profundament, però em sap tant de greu per elles! És com parlar amb una persona cega d'allò que et fa descobrir la combinació de certs colors, i escoltar de boca de la persona cega que el que dic és absurd i no té cap sentit i que haig de tocar de peus a terra i deixar-me de fantasies. He trobat persones que només saben trobar valor a la música si comparen, si posen preus, si assignen xifres, si calculen audiències, si redueixen l'essència de la vida a guanyar o perdre, quantificar, tenir prestigi o no tenir-ne, tenir protagonisme o no tenir-lo.

Ahir vam viure una nit màgica al Liceu, gràcies a unes persones senzilles que viuen una profunda amistat amb un raconet de l'art que ens porta un tros de paradís a la Terra.

La web de Sílvia Pérez Cruz

Uns dies als llacs de la Maragda (XIX)

 

XIX

Eren les sis del matí, i va venir ella a despertar-me.

-Aixecar-te al matí, habitualment, ho faràs tu sola -em va dir -. Però avui és el primer dia en què viuràs com la resta dels teus dies aquí, i cal que t’expliqui molt bé com aniran les coses; més que res, per evitar-te disgustos.

Mentre em deia això, jo, des de dins del llit, intentava obrir els ulls i treure’m la son del damunt.

-Va! Va! Va! Amunt noieta! Amunt! -anava dient, mentre marcava un ritme àgil fent palmes suaus -. I el primer de tot? Què és el primer de tot? -. Em demanava, amb veu tibant, i com que jo vaig sortir del llit i l’anava mirant sense saber que respondre, ella mateixa ho va fer-. Doncs la visita al Senyor! Va! De pressa! Vinga! Anem! Va! Abans fins i tot de dutxar-te, cal que visitis el Senyor! Abans de vestir-te! Va! Va! -estrafeia com un sergent en un quarter militar mentre caminàvem àgils per les escales i els passadissos del palauet i ens acostàvem a la capella. Un cop allà, i abans de travessar la porta d’entrada, em va donar instruccions:

-Dins la capella, sempre, en silenci! I si has de dir alguna cosa importantíssima, fes-ho en una veu tan baixa que sigui difícil de sentir-te. Potser et sembla que aquí dins no hi ha ningú; però hi ha el Senyor…

Vam entrar-hi, i em va fer agenollar al primer banc, davant de l’altar. Era una estança que semblava esculpida en pedra viva; austera, amb volta romànica. Ara, de gran, veig clar que tota aquella estranya mansió era la reconstrucció capriciosa d’un ric del segle XIX, el qual va barrejar estils, va imitar èpoques pretèrites, i va emplenar l’edifici de detalls impactants.

Vam estar en silenci i de genolls vint minuts exactes, després dels quals ella em va fer un gest perquè la seguís. Un cop fora de la capella, em va conduir fins a una de les sales d’estar, la que ella anomenava “de les festes”. Allà vam asseure’ns en una butaca, davant per davant, i em va mirar de fit a fit.

-Ara m’has d’explicar com has pregat. Què li has dit, al Senyor? Li has parlat com a un amic, com a un pare?

Les preguntes em van deixar descol·locada. No recordava ni què havia pensat mentre era a la capella.

-Doncs… No ho sé. És que tot és molt nou per a mi, i m’ha agafat d’imprevist. Crec que no li he dit res. He estat en silenci i prou.

-M’ho has d'explicar tot, eh! -em va dir en un to que semblava amable, però que tenia un punt d’advertència -. Tens raó en el fet que avui tot serà una novetat. Però aquesta excusa ja comença a estar esgotada. Demà, el teu dia serà com el d'avui, i ja res serà nou. Tot allò que parlis amb el Senyor m’ho hauràs d’explicar a mi. I jo tinc maneres de saber si ets sincera o no; creu-me que en tinc, encara que en aquest moment no t’ho creguis.

Va fer una mica de silenci sense deixar de mirar-me, com si rumiés què seria el següent que em diria.

-Ara parlarem de la resta de la jornada. Estigues atenta, perquè cada dia serà així; a excepció del cap de setmana, en el qual l’horari variarà; en el seu moment, ja t’explicaré com. Ho vas entenent?

-Sí.

-Tal com ja hem parlat, cada dia et despertaràs a les sis, tu sola. Sense fer res més, baixaràs directa a la capella. Hi has de ser a les sis i tres minuts. Ja veus que et concedeixo tres minuts de marge, que són més que suficients. Allà faràs la pregària fins a les sis i vint-i-tres. Tot seguit, i sense perdre temps, vindràs aquí. Jo hi seré, esperant-te cada dia, i tu m’explicaràs el contingut de la teva pregària amb el Senyor. Xerrarem mitja hora; et faré preguntes, parlaràs, t’obriràs… Seran uns moments molt importants de cara a la teva educació. A les sis i cinquanta-tres minuts, sortiràs d’aquí i et dirigiràs a la dutxa; al matí, res de banyera, una dutxa amb aigua freda i sense sabó, de cinc minuts, fins a les set. En aquest temps, t'hauràs de rentar, també, les dents. A les set, ja seca i amb la camisa de dormir, tindràs vint minuts, i fixa’t que dic “vint minuts”, que són molts… per fer les teves necessitats, les quals tens prohibit de pronunciar per evitar la vulgaritat. Aniràs, per tant, de la cambra de bany a la del WC a fer el que la naturalesa ens obliga a fer. Has d’acostumar el teu cos a aquesta rutina. Si et sobra temps, el dedicaràs a la higiene íntima. A les set i vint, pujaràs a la teva habitació, a on trobaràs la roba que et pertocarà de portar al llarg del dia; jo te l’hauré deixada preparada la nit anterior. Faràs el llit, deixaràs la camisa de dormir sota el coixí, et vestiràs i baixaràs a la cuina; hi hauràs de ser a les set i quaranta minuts. Tindràs l’esmorzar parat a taula, i esmorzarem en família tots tres: el papa, tu i una servidora.

Se’m va fer molt estrany sentir-lidir “papa” quan es referia al Santi, però no vaig dir res i vaig fer esforços perquè cap gest delatés la meva angoixa.

-Serà important que no t’oblidis de desitjar bon dia al papa, ni de tot un seguit de normes d’urbanitat que ja aniràs aprenent. Durant l’esmorzar, parlaràs amb naturalitat amb nosaltres, i serà una estona de convivència força agradable per tots. A les vuit i deu, acabarem d’esmorzar; tu despararàs taula, portaràs els plats, els coberts, i el menjar sobrant, a la cuina. Netejaràs la taula, escombraràs i fregaràs els plats. Aquesta feina haurà d’estar finalitzada a les vuit i quaranta minuts. Aquest àpat serà l’únic del dia en el qual no farem servir el rentavaixella, perquè no hi ha gaire a rentar i perquè és bo que aprenguis a fer les feines de casa; no ets una convidada, ets un membre més de la família, i hauràs de realitzar les teves tasques. D’acord?

Vaig fer que sí amb el cap. Ella va continuar.

-A les vuit i quaranta minuts, t’esperaré cada dia a la sala de la biblioteca, davant d’un buró que hi ha al costat del finestral des d’on es veu el jardí. Allà et proposaré un tema d’estudi determinat. Estudiaràs o faràs els exercicis escrits proposats durant unes dues hores, és a dir fins a les deu i cinquanta minuts. A les deu i cinquanta minuts, faràs l’examen.

-Examen? -se’m va escapar de dir.

-Sí. Un examen. Et sorprèn?

-No… No ho sé. I de què serà?

-Doncs del que hauràs treballat al llarg de les dues hores. I cal que t’ho prenguis seriosament, perquè si suspens, hi haurà conseqüències.

No vaig dir res, però la meva expressió li devia fer veure a l’Elisenda que m’havia posat nerviosa.

-D’alguna manera m’haig d’assegurar que fas la feina que se’t demana… Per això t’examinaré. I el que et passarà si no aproves et puc assegurar que no et farà feliç.

Els nervis em van créixer a la panxa.

-A les onze i vint munts, acabaràs l’examen. I aquí tindràs la teva estona de llibertat. No vull que pensis que soc un monstre; necessites temps per fer el que vulguis; com si no vols fer res; evidentment dins d’uns límits que després especificarem. I aquest temps d’esplai, durarà des de les onze i vint fins a la una i vint del migdia, en què hauràs de ser a la cuina amb el davantal posat per ajudar-me a fer el dinar. A tres quarts de tres, el dinar ha de ser a taula, la qual ha d’estar parada de manera correcta; tot això ho aniràs aprenent amb el pas dels dies. Vols que continuï, o se’t fa molt feixuc l'esforç escoltar tota aquesta informació.

-No sé si recordaré tot el que m’ha dit -vaig fer.

-Et convé recordar-ho, creu-me -va dir molt seriosa -. No ets de vacances, i tots els errors els pagaràs; com passa a la vida mateixa.

De nou, l’angoixa em va mossegar els budells i vaig desitjar ser molt lluny d’aquí. Em vaig clavar les ungles als palmells per no plorar davant seu.

-De tota manera, l’horari que t’estic especificant te’l donaré per escrit, i, de fet, serà el teu objecte d’estudi d’avui. Però haig de continuar. De tres quarts de tres a les quatre, serviràs el dinar, els diferents plats, la beguda i les postres; també dinaràs amb nosaltres. No oblidis mai que som una família. Havent dinat, a les quatre en punt, igual com hauràs fet al matí, despararàs taula i ho netejaràs tot. Ara sí que podràs introduir els plats al rentavaixella. A tres quarts de cinc, haurà d’estar tot net i polit. No et pots queixar, que són tres quarts d’hora ben bons.

Jo anava escoltant, però els nervis no em deixaven comprendre els detalls de tot el que em deia.

-De tres quarts de cinc a les cinc, podràs tornar a la cambra del WC a fer les teves necessitats. De cinc a set, anirem de passeig. De vegades, en algun poble; a El Tiemblo, o El Barraco. Algun dia farem una visita a alguna de les nostres amistats; ara ets la nostra filla i t’haurem de presentar en societat. A les set, tornaràs a ser a la cuina per a preparar el sopar; els primers dies, t’ajudaré, però ben aviat, ho hauràs de començar a fer tu sola. A dos quarts de nou, serviràs el sopar, i soparem tots tres junts. A dos quarts de deu, recolliràs i deixaràs la cuina en perfecte estat de revista; en aquest moment, també podràs fer servir el rentavaixella. A un quart d’onze, aquesta feina haurà d’estar acabada i et presentaràs a la sala d’estar de la biblioteca per fer la revisió del dia.

-La revisió del dia? Què vol dir? -vaig dir, superant la meva inseguretat.

-Doncs serà el moment en què el Santi i jo et direm el que has fet bé i el que has fet malament durant la jornada; també et comunicarem el resultat de l'examen. Si calgués, t’aplicaríem, o decidiríem, els càstigs que corresponguessin, o els premis que haguessis merescut. Tot seguit, si cal que ens demanis perdó, ho hauràs de fer, i hauràs de manifestar que acceptes el càstig; també ens hauràs de donar les gràcies pel dia viscut, per les lliçons apreses i pel càstig o escarment alliçonador que s’hagi decidit. Si oblides el detall d'agrair el càstig o de demanar perdó; el càstig es doblarà.

-Es doblarà? 

-Sí. Això vol dir que es multiplicarà per dos.

-Ah, és clar -jo intentava simular tranquil·litat, però el neguit em consumia.

-Finalment, a tres quarts d’onze, anirem totes dues a la capella, farem vint minuts de pregària i a dormir! Quan vagis a dormir a la teva habitació, hauràs de deixar la roba que et trauràs damunt la cadira, i en algun moment de la nit, jo vindré, l’agafaré i t’hi posaré la roba neta de l’endemà. Aquí cadascú té la seva funció. Com t’he dit abans, els caps de setmana l’horari variarà. I quan s’acabi l’estiu, i t’hàgim d’inscriure en alguna escola de les rodalies, també; però ja en parlarem. Dissabte i diumenge, per exemple, en comptes de dutxa, et banyaràs, i t’ajudaré jo. Hi haurà algunes altres diferències al llarg de la jornada dels dissabtes i dels diumenges que ja descobriràs. Ho has entès tot?

Vaig fer que sí amb el cap, tot i que em trobava al punt del plor.

-Doncs mira! Hem tallat just! Són les sis i cinquanta-tres del matí! Avui, t’aniré recordant a cada moment el que et toca fer. Demà, ja ho hauràs de fer bé tu sola. Au! Cap a la dutxa! Va! Va! Va!

Molt nerviosa, vaig caminar fins a la cambra de bany amb moltes preguntes dins del meu cap que no sabia ni com començar a processar.

L'experiència d'escriure una novel·la on line sense saber com acabarà

No havia provat mai d'escriure un relat llarg, o una novel·la, on line. M'estic estrenant amb "Uns dies als llacs de la Maragda". Tampoc no  havia escrit un relat llarg sense saber per avançat què li passaria a la persona protagonista. He posat un personatge en una situació vital, i he anat deixant que vagi fent el seu curs. Tot això té avantatges i inconvenients. 

L'avantatge principal és que publicar-lo on line en un blog per capítols t'obliga a atorgar interès argumental a cada capítol. Quan, en canvi, ho fas de manera planificada, i en privat, pots cometre l'error de construir transicions sense un atractiu prou intens per a un hipotètic públic. 

Escriure amb una línia argumental que no està traçada prèviament simula millor la realitat de la vida, en la qual els esdeveniments no estan sempre previstos, i on sovint la realitat supera la ficció. El, o la, protagonista, potser un teu alter ego, algú a qui succeeixen fets semblants, o equivalents dins de la seva diferència, als que et van succeir a tu mateix en un entorn diferent i amb conseqüències similars o diferents. Escriure així és com viure un altre cop, perquè quan escrius, ho vius; hi ha estudis científics que han demostrat que quan imaginem una situació s'activen les mateixes zones de la xarxa neuronal que quan la vivim de debò; això és parcialment cert; la realitat n'activa més i pot fer més mal, o si més no, deixar més empremta.

Els inconvenients principals de deixar anar un personatge en un determinat entorn, sense rellegir gaire el que has escrit als capítols anteriors, pot dur a cometre errors de sincronització. Pots dir que fa dos dies que ha succeït tal esdeveniment quan en realitat només n'ha passat un. També pots cometre els errors típics de quan no has deixat reposar el text: repeticions de mots, expressions que en ser escrites et semblaven correctes i passat el temps veus que no. Però sempre ho pots corregir posteriorment. Escriure una sèrie escrita on line és com despullar el procés creatiu a ulls de tothom i no importar-te que es vegin els errors inicials ni les correccions posteriors.

Un altre inconvenient menor és que la història que escrius deixa de ser inèdita des del moment que neix, i això t'impedeix presentar-la als diferents premis literaris. Però aquest fet ja el coneixes abans de prendre la decisió, i l'assumeixes. No escrius per guanyar diners; escrius per viure una altra vida amb les seves tensions, tristeses i alegries; i per oferir-la a qui vulgui llegir-la.

Resumint, no us sorprengui que "Uns dies als llacs de la Maragda" aparegui un dia autoeditada, amb força correccions, canviant noms que hauré considerat inadequats, i potser fins i tot indrets.

I la història continua.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XVIII)

XVIII

 Un cop sola, vaig començar a llegir el llibre que em va lliurar l’Elisenda, però se’m feia molt difícil. El castellà era antic, molt formal, i redactat en un estil que m’obligava a repassar els paràgrafs dues o tres vegades per arribar a entendre’ls. Cansada de seguir l’ordre natural de les pàgines, vaig escollir unes línies a l’atzar:

“Así el niño, que es hijo de padre plebeyo, no apetecerá el vestido del hijo del Principe ni del Señor. Las niñas no se aficionarán a la gala de seda, ni a la cinta”

I igualment em va costar d’entendre. M’angoixava la idea que l’Elisenda m’hagués dit que em posaria un examen. Em resultava inquietant. Tampoc no entenia quin problema hi havia en llegir les aventures de Tom Sawyer; jo no sabia ni qui era Mark Twain. Vaig continuar amb aquestes cavil·lacions fins que vaig sentir el so de la veu de l'Elisenda, que des del passadís em cridava per sopar.

Encara no sabia ben bé com havia d’actuar en cada moment. Em feia por fer qualsevol cosa que l’Elisenda pogués jutjar de manera negativa. Em trobava enmig d’una inseguretat constant i d’una tristesa creixent. Dins meu, sentia el desig de telefonar a la mare. Necessitava saber que havia arribat bé a casa, si és que era a casa, i preguntar-li per què va marxar ahir d'aquella manera. Volia escoltar, de la seva pròpia veu, que tot això tan estrany que vivia s’acabaria aviat. Volia explicar-li com m’havia tractat l’Elisenda i com m’havia sentit jo.

-Podria trucar a la meva mare? -vaig dir, amb timidesa, quan ja érem tots tres a taula.

-No pots estar ni un dia sense ella? Ja comences a ser grandeta per estar-hi tan enganxada -va fer l’Elisenda.

-Dona… És natural que vulgui saber que la seva mare ha arribat bé a Barcelona i que vulgui sentir la seva veu. I més, de la manera com li va desaparèixer. -va dir el Santi.

-Sempre m’has de contradir davant d’ella? -va reaccionar l’Elisenda, mirant-lo amb menyspreu.

Després, van venir uns minuts de silenci en els quals només se sentia el so dels coberts dins dels plats.

-Més tard, li trucarem i hi parlaràs. -va dir de cop l’Elisenda sense mirar-me, com si hagués estat una decisió espontània. Em vaig posar molt contenta.

Havent sopat, l’Elisenda i jo vam desparar taula i ho vam portar tot a la cuina. L’Elisenda ho va ficar tot al rentaplats i em va demanar que passés el drap i que escombrés. En acabat, em va ordenar que la seguís. Vam caminar pels passadissos de la primera planta fins a arribar a una porta de fusta molt antiga a la qual, en les meves exploracions, jo mai no havia arribat. L’Elisenda va posar una clau al pany i la va obrir. Va prémer un interruptor de bronze, i una llum ataronjada va il·luminar una estança molt petita, atapeïda de llibres. Els llibres eren en prestatges que ocupaven les quatre parets, i tota l’alçada, des del terra fins al sostre. Enmig de la petita habitació, hi havia una taula amb un telèfon antic al damunt. L’Elisenda es va treure un paper de la butxaca i va marcar.

-Noia! Soc l’Elisenda. Heu arribat bé? Perfecte! Escolta, tinc aquí la teva nena que t’enyora molt i que vol parlar amb tu. -va dir, i em va passar el telèfon.

-Mare?

-Hola, bonica, com va?

-Vaig fent. Per què vàreu marxar així? -li vaig etzibar directament com si la pregunta em cremés.

-Ai! No t’enfadis! Ja saps que no m’agraden els drames; vam pensar que seria més fàcil per tu.

-Em va fer mal. Em vaig sentir enganyada i abandonada. Tu m’havies dit que us quedaríeu una setmana amb mi.

-Ja ho sé, però el Xavi no volia quedar-se. Durant el viatge, em va demanar de deixar-te, a tu, aquí, i anar tots dos a un hotel, per tornar avui tranquil·lament a Barcelona.

-M’ho havies d’haver explicat, em vaig posar molt nerviosa.

-No siguis pesada. Ja he entès que no et va agradar; doncs ja està! Em sap molt greu, i intentaré no fer més coses d’aquestes. Però parlem de tu; com et va?

Vaig mirar l’Elisenda que s’estava dreta al meu costat i que escoltava tota la conversa. Em sentia incòmoda amb ella al davant; no m’atrevia a dir a la mare tot el que tenia a dins si l’Elisenda no marxava.

-Escolti… Jo… -vaig dir, mirant l’Elisenda.

-Sí? -va fer ella.

-És que m’agradaria parlar en privat amb la meva mare.

-I ara! Quines coses tens! Què li has de dir que no pugui escoltar jo?

La mare, que sentia la conversa, em va dir que li passés el telèfon a l’Elisenda.

-Escolta, és que està molesta amb mi per haver marxat sense acomiadar-me… -va dir la mare a l’Elisenda quan aquesta s’hi va posar -. Deixa’m parlar a soles amb ella un momentet i així la faré feliç.

-El que tu diguis, però em fa l’efecte, per detalls que he vist, que la tens molt consentida.

La dona va tornar a passar el telèfon a la nena i va sortir sense dir res i amb l’expressió d’enuig.

-Que t’has portat malament? -em va demanar la mare.

-Jo no m’he portat malament!

-Doncs quins detalls ha vist l’Elisenda que li facin pensar que et tinc consentida en només vint-i-quatre hores que dus a casa seva?

-Ai mama! Aquesta dona està molt boja. És molt estricta. No és normal.

-Doncs sí que és estricta. Jo vaig passar un estiu amb ella quan era petita i me’n recordo perfectament; però no és mala dona; al Santi no el conec tant.

-Mare! He passat el dia despullada!

-Despullada? No m’ho crec. Què vols dir?

-No vau baixar la maleta del cotxe i…

-Ai! És veritat! Vam marxar tan precipitadament que no ens en vam adonar fins a l’endemà i ja érem lluny. Però a casa de l’Elisenda segur que hi ha més roba; de les seves germanes, de quan eren petites. És una casa immensa.

-Sí, però em va rentar l’uniforme de l’escola i em va donar una camisa de dormir i prou!

-De les de lli? L’Elisenda és molt amiga de les camises de dormir de lli; però tapen més que un vestit!

-Sí, ja… Així i tot, no duia ni calces…

-Ai, nena! Quina figaflor!

-I aquest matí encara no estava net l’uniforme, i m'ha escollit un munt de vestits per posar-me.

-Ho veus!

-Però no me’ls ha deixat posar fins fa una estona, perquè ha dit que s’havien de rentar i planxar abans.

-Mira, reina… L’Elisenda és molt exagerada amb la neteja; tanmateix, això no és dolent. Pots aprendre moltes coses d’ella.

-I he hagut d’anar amb la camisa de dormir tota l’estona. Després l'he embrutat i…

-L'has embrutat? Com ha sigut?

-He caigut dins d’una tomba i…

-Dins d’una tomba? Has anat al petit cementiri de darrere de la casa?

-El coneixes?

-Sí. Les persones enterrades són familiars de l’Elisenda que van morir el segle passat. És un lloc curiós. I com és que has caigut en una tomba? T'has fet mal?

-No ha sigut ben bé caure. S'ha enfonsat el terra de la tomba i…


-Mira, Aurora… No vull que t’acostis al cementiri. És molt vell, i recordo que estava molt descuidat. No em posis les coses més difícils. Jo ara no puc estar per tu, entens? No és que no vulgui, és que no puc. Tinc uns problemes tan grossos que no te’ls pots ni imaginar!

-Quins problemes!

-Uns problemes! No són cosa teva!

-D'acord… però deixa’m explicar-te. Quan he caigut a la tomba se m'ha embrutat la camisa de dormir i l’Elisenda s'ha enfadat molt.

-T’ho has guanyat!

-Però hi he caigut sense voler!

-No haver-hi anat! A qui se li acut anar en camisa de dormir al jardí. No et podies esperar a tenir la roba a punt?

-I llavors l’Elisenda m'ha banyat! Entens! I a l’arribada, quan vàreu marxar amb el cotxe, em va ajudar a treure'm la roba i a posar-me la camisa de dormir com si fos un bebé! No és normal!

-Què és el que no és normal? Que t’ajudi a banyar-te? Li hauries d’estar agraïda.

-Mare, que tinc dotze anys! Quasi tretze! Tu trobes normal que em banyi com si en tingués cinc? I a més, mentre em banyava, m'ha fet netejar dins l’aigua la camisa de dormir bruta!

-L’Elisenda té les seves maneres particulars d’aplicar disciplina. No ho veig tan gros. És una dona gran. No em diràs que et fa vergonya que et vegi sense roba una senyora gran?

-Sí! No ho sé! Una mica sí! És la situació! I si m’hi nego, em pega! M'ha pegat!

-Mira… Coneixent-te, no m’estranya! I no creguis que queixant-te a mi, evitaràs les conseqüències dels teus actes. Si m’assabento que t’ha hagut de pegar, o de castigar, no em queixaré! Al contrari! Fes el favor de comportar-te i no et passaran aquestes coses.

-No puc creure que em diguis això. Tu em vas defensar quan el Xavi em va pegar al refugi l’any passat. Te’n recordes?

-Doncs potser vaig ser massa tova!

-Massa tova? Mare! No entenc res! I a més, després d’embrutar la camisa de dormir, no tenia roba! I ella s'ha enfadat molt! No sabia què passaria!

-Vols dir que t'ha deixat despullada? Doncs no m’ho crec.

-No ben bé. Després del bany, m'ha donat una tovallola per tapar-me.

-Veus! No t'ha deixat despullada! Segur que devia ser una d’aquelles tovalloles blanques, tan flonges i suaus, que semblen mantes.

-Sí.

-Doncs no diguis que t'ha deixat despullada, perquè no és el mateix. L’Elisenda és molt religiosa i té molta cura de la moral. I al capdavall, tu ets una nena! N’estàs fent un gra massa!

-Una nena! Què vols dir amb això?

-Que has d’acceptar la seva manera d’educar! Mira, amb l’Elisenda, porta’t molt bé. Obeeix-la en tot! Absolutament en tot! Que no m’hagi de dir res dolent de tu!

-Però no m’agrada! No m’agrada com em parla ni com em mira!

-Ai, Aurora! M’estàs posant molt nerviosa i no fa ni tres dies que ets a El Barraco. Fes-te la idea que l’Elisenda ara és la teva mare. A mi, oblida’m!

-Mare! Per favor! -jo estava a punt del plor; feia esforços per no trencar-me.

-No… No et defensaré! Ella mana! Si et castiga, tu t’ho hauràs buscat. No és tan difícil fer les coses bé. No busquis en mi la solució del teu mal comportament, busca’l en tu.

I va penjar.
I tot seguit, el plor se’m va deslligar i no podia ofegar-lo.
L’Elisenda va entrar de nou a la sala i amb un gest em va indicar que la seguís.

Vam caminar fins a una de les sales d’estar. Em va convidar a asseure’m en una butaca amb una amabilitat excessiva, tenint en compte com m’havia parlat al llarg de les últimes hores.

-Escolta… Vull que et calmis. -va dir molt tranquil·la. Jo vaig fer que sí amb el cap i ella va continuar parlant -. Els principis sempre són difícils, i això és molt nou per tu. Vull que entenguis que la meva duresa no té cap més raó de ser que la teva educació. Jo podria concedir-te tots els capricis: comprar-te roba de perdulària i deixar-te anar amb uns pantalons foradats, no castigar-te quan arribes a casa feta una desferra i amb la camisa de dormir tacada de no sé què, no corregir la teva supèrbia quan dius que ja ets gran per banyar-te sola, donar-te tota mena de roba per posar-te sense rentar-la i que després agafessis qualsevol irritació a la pell… Podria comportar-me com una mama tolerant d’aquelles que només busquen ser idolatrades pels seus fills, però et faria un mal favor. Entens?

-Una mica sí -vaig respondre entre llàgrimes -. Però no ets la meva mare.

-Ai! -va fer l’Elisenda, abaixant la mirada i somrient amb sarcasme, com si s’aguantés unes paraules que potser trencarien el to de concòrdia que pel to semblava que em volia transmetre malgrat la contundència de les seves paraules -. Soc la teva mama! -va insistir -. I he sentit com la teva mare t’ho ha dit; t'ha dit que aquí soc jo la teva mare.

-M’has estat espiant?

-Ho veus? Aquest és el to amb què em fas sortir de polleguera. I estic fent un esforç per parlar-te amb calma i no enfadar-me -va fer, amb els ulls molt oberts i la veu asserenada -. Sí, que t’estava espiant. Quan m’has demanat que sortís per parlar amb la teva mare, he anat fins a un altre telèfon des del qual he pogut escoltar tota la conversa. No ho amago pas!

-Oh! -vaig cridar, i vaig baixar la mirada, envermellint.

-Ep! Aixeca la mirada! Mira’m!

Ho vaig fer, perquè em va espantar el to en què m’ho va dir.

-Tu, no tindràs secrets per mi. Has entès? Cap ni un. Tot, en tu, ho he de saber jo; fins els teus pensament més íntims. Només quan acceptis això, estaràs contenta aquí. I no deixaré que marxis d’aquí fins que aconsegueixi, en tu, aquesta actitud.

-Què vols dir? -vaig sentir una escalfor a les cames i als braços, i el cor se’m va accelerar. Ella va continuar xerrant.

-Vull dir el que sents. No tornaràs a Barcelona fins que acceptis d’assumir el comportament que correspon a una noieta com tu. M’és igual que triguis un mes, sis mesos, un any, dos anys… No tinc pressa. Però l’objectiu ets tu, convertir-te en el que has de ser.

-La meva mare no deixarà que em tinguis aquí tant de temps -vaig gemegar, trencada per dins.

-La teva mare està completament d’acord amb mi; per això ets aquí.

-A mi, no m’ho ha dit així…

-Perquè no ha sortit el tema. Li has parlat de ximpleries, T’has queixat de la meva disciplina. Però no li has preguntat fins quan series aquí. La teva mare té molts problemes. Tants… que no pot ni decidir quan tornes amb ella. -continuava parlant amb una tranquil·litat estranya -. Ho decidiré jo; només jo.

-Però això és legal? -em vaig atrevir a dir de tan desesperada com estava.

-Completament legal; jo soc una persona legal; per això estem en tràmits d’acollida.

-D’acollida?

-D’això no te n’ha explicat res, oi? Doncs sí. I jo un dia, si vols, sí que et puc parlar dels problemes de la teva mare; dels problemes que no t’ha volgut explicar ella.

Em vaig tornar a posar a plorar amb desconsol.

-Pots plorar, si et relaxa. Però després hauràs d’assumir on ets i fer tot el possible per estar contenta. Perquè jo vull que estiguis contenta. Però t’haig d’educar; és la meva obligació, perquè soc la teva mama.

Em sentia tan enfonsada que no tenia ni esma per protestar.

-Mira, si vols, farem una cosa… A la teva mare de Barcelona, li diràs “mare”; i a mi, em diràs “mama”. Ja veus que soc comprensiva.

Jo no deia res, ni la mirava. Ella insistia.

-Si et poses tossuda, trigaràs més a tornar a casa. Jo decidiré quan he acabat la feina amb tu, i és evident que amb aquesta actitud de rebequeria, haurà de passar molt de temps abans no vegi clar que puguis tornar a Barcelona.

Vaig mirar-la amb l’expressió de la cara trencada.

-No és tan difícil, mirar-me, dona. Va! Ara digues: mama, intentaré portar-me bé. Només això!

El que realment desitjava era fer-me invisible, no existir; no tenia forces per fer res del que em pogués demanar.

-No m’ho dius? -va continuar, ella -. Doncs començo a apuntar observacions negatives i…

-Mama, intentaré portar-me bé. -vaig pronunciar amb molta ràbia i molta tristesa dins meu; volia que tot això s’acabés, em desitjava despertar del malson.

Ella em va abraçar i amb molta tendresa em va agafar de la mà i em va dur fins a la cambra de bany. Allà em va preparar una banyera i em va tornar a rentar com una nena petita. Després em va posar la camisa de dormir i em va acompanyar fins a l'habitació.

-No estàs sola! -em va dir -. El Santi i jo ara som la teva família!

Em va fer un petó a la galta, va apagar la llum i va tancar la porta.

Vaig plorar molt abans d'adormir-me. Era en un carreró sense sortida i no em deixaven recular. Jo no havia escollit res del que vivia; no havia fet, a la meva vida, res malament que hagués provocat la negror on estava ficada. Tot el que havia patit, els abandonaments de la mare, les seves absències, la meva solitud, les males estones amb el Xavi, la nit fosca i angoixant del Tibidabo, els dies sola a casa, la por a tot, la por a res, els pensaments de merda que m'han envaït tantes vegades. Injustícia era la paraula que em sortia del pit; ràbia i injustícia. Sentia que no podia més; m'ofegava i no podia deixar de plorar.

I llavors la vaig tornar a veure. La foscor es va il·luminar sobtadament i la Clara tornava a ser al costat de la finestra envoltada d'una claror estranya. Em mirava i somreia amb un punt de tristor a la mirada. Portava el vestit de sempre, i era molt bonica.

-Tot passarà! Estigues tranquil·la! És dur, però tot passarà. -va dir. I va desaparèixer.

Em vaig adormir de seguida.

 

Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)