Tractar amb vides

Hi ha dies en què s'està cansat, en què es treballa des que surt el sol fins que és negra nit. Ahir i avui són d'aquests dies. 

Però és una meravella quan no treballes pels diners sinó perquè t'estimes els fruits de la feina que fas. 

Tot i ser una meravella, però, és esgotador i molt compromès; estem tractant amb vides humanes i amb projectes vitals. L'orientació del tronc quan creix pot afectar la vida sencera de l'arbre. 

Hi ha qui no ho entén; de fet molta gent no ho entén. Es pensen que ets un privilegiat i que pots demanar una baixa quan vols, o un permís, o... Però no pots, perquè ni que legalment complissis les condicions i t'ho poguessin donar, la teva absència produiria molts problemes a unes quantes persones que han après a seguir el teu ritme, les teves correccions, i que et tenen com un pilar del seu dia. No és del tot cert que no som imprescindibles. Potser a llarg termini no som imprescindible; però les persones a qui ara servim sí que ens necessiten de manera immediata; i aquestes persones i el seu creixement són importants. 

Podria desaparèixer un temps, si calgués, per salut; i suposo que ho hauria de fer, però seria un problema per molta gent menuda i no tan menuda. No fabrico cargols d'acer, ni faig funcionar les màquines d'una cadena de producció. No treballo pel sou, treballo pels fruits del meu treball, el qual puc tirar endavant gràcies al sou. El sou és una necessitat que em cal per poder dur a terme un projecte que afecta a vides, però la meva feina no es redueix a un intercanvi d'interessos, és una lliuta des del cor, una voluntat de fer i de ser, una missió, i no es pot deixar ni posposar així com així; la raó ha de ser prou greu.

Em recorda una mica al compromís dels actors, encara que pugui resultar sorprenent. No crec que actuin per diners; si ho fessin per diners, s'haurien fet enginyers. Òbviament, necessiten els diners, mereixen un sou digne; però no treballen pel sou, intueixo que treballen per l'obra, per la funció, per al projecte; i no el poden posposar si realment no hi ha una raó de pes, una malaltia, una catàstrofe... No poden dir-li al públic, avui, al final, no faré la funció perquè una canonada se m'ha rebentat a casa i tinc el menjador mullat. Això no s'entén sempre; i hi ha qui no et perdona que situis la feina, que no és només feina, en un lloc més elevat que els problemes personals.

Marroc (XXIX). Arribada al desert.

El guia explosiu i extravertit d’avui, en una simplificació generalista, ens explica que Agadir, Gades i Essaouira es dediquen al comerç; Casablanca a la indústria; Marràqueix, al turisme, i Rabat, a la política i l’administració.

Una guia que trobem a la ciutat ens fa saber també que en aquesta època, a Tinghir, hi ha molta gent, perquè és una època de casaments; venen de tot arreu a comprar-se roba per a la festa. Algú li pregunta si a l’estiu, amb tanta roba, i tan tapades, fins i tot el cap, no tenen calor. Ella respon que ja hi estan acostumades. Algunes persones li han continuat insistint amb les preguntes, i al final la noia, amb cara de pena, ha respost que no els queda cap més opció que anar així de tapades.

Continuem el viatge, i, una hora més tard, ens aturem a dinar en una casa de menjars d’un llogarret no gaire gran, que ni tan sols surt a google maps, ben bé al costat de la carretera. No és ben bé un restaurant, sinó un establiment que ha pactat amb les empreses d’excursions de fer el dinar per als turistes. Ens van portant els plats sense preguntar-nos què volem; un menjar natural, sa i casolà. De primeres, com una mena de barreja de verdures, tomàquet, ceba; de segon, broqueta de carn; de tercer, tagine de vedella; i de postres, fruita. Ens han posat aigua per veure, i tot plegat ens ha costat dotze euros.

Després de dinar, la calor és tan intensa, que pateixo un moment de desorientació. La Merche, davant mateix del restaurant, troba una petita botiga a on li fan un tatuatge de Henna. Jo busco la Martina per avisar-la i no la trobo. Fins i tot em perdo; tot i que el lloc és prou petit perquè sigui impossible perdre’s, però jo em perdo. Dono voltes al voltant del restaurant, protegit del Sol despietat sota del meu barret salvador, mentre intento no desintegrar-me. Entro al restaurant del costat, i ben bé no sé per què hi entro. Torno cap allà a on és la Merche fent-se la henna, i li explico que no trobo a ningú, i em suggereix de tornar al lloc on hem dinat; deducció absolutament lògica, que la calor no m’ha permès concloure a temps. I allà veig a la Martina, al Marc, i a tothom. Amb tantes anades i vingudes, ha passat massa temps perquè ella es pugui fer també un tatuatge de henna, perquè el viatge ha de continuar i em sento esgotat físicament i mental.

Una estona llarga després, no sabria dir com de llarga, parem a comprar aigua gelada a Arfoud per un euro. És l’últim lloc on ens la vendran a un preu no excessivament alt abans d’arribar al desert. En realitat és una botiga de souvenirs i de mil coses més enmig de la planúria seca; al lluny comencen a albirar-se les primeres dunes ataronjades del desert de l’Erg Chebbi. Aquí al costat hi ha un munt de jaciments de fòssils. La botiga, com era d’esperar, té uns lavabos, i a la porta dels lavabos, com si fos un guardià, hi ha un nen d’uns onze anys que cobra dos euros a qui sigui que vulgui fer les seves necessitats aquí. A l’era de les targetes de crèdit, hi ha qui se li acosta amb un euro i mig, i el nen, amb expressió ferma, fa que no amb el cap. Hi ha qui li ofereix un bitllet, i el nen diu que no té canvi, tot i que sí que en té. Tothom és prou civilitzat per a no fer-li cap juguesca i intentar colar-se. El nen s’ho pren molt seriosament; i jo, seriosament, decideixo no anar al lavabo. Tan gran com és la planúria que ens envolta, i no ens cobra res per deixar-li una mica d’aigua amb sals. Per damunt de tot, s’ha d’entendre que el nen intenta sobreviure.

Continuem el viatge, i les primeres dunes ataronjades es fan més abundants: piles de sorra molt fina d’un color canyella pujat ran de carretera. En un moment donat, la via per on circulem ens mostra a un costat la planúria seca, i a l’altre, els primers contraforts del desert de l’Erg Chebbi.

Arribem a l’edifici del campament, fet tot d’adob. Descarreguem del microbús només una motxilla per persona amb tot l’essencial. Els nostres fills ens abandonen una estona perquè se’n van a fer una volta en quad pel desert; nosaltres els esperem al campament, fent-nos les primeres fotos amb aquesta sorra infinita i màgica, que pel seu color sembla encesa, i amb els camells, que reposen entre les dunes amb una placidesa que s’encomana; tot és tranquil i silenciós.

Una estoneta més, assaborint tot això, està força bé.

Necessito gent que no condemni el dissident, que valori l'essencial, que accepti el que no sap, que no condemni ningú per no acceptar un dogma o una imposició moral com a mínim discutible.

Necessito gent que no pugui viure feliç si no s'intenta de debò que tothom pugui viure feliç.

Necessito gent que valori ser lliure, i que ho sigui; que prengui la llibertat que no pren la llibertat de ningú, que la consideri un camí humà i diví, i una condició essencial per a tota persona humana.

Necessito gent que no menteixi per arreplegar diners, que no fereixi per arreplegar diners, que no destrueixi per arreplegar diners.

Em pregunto quant em queda, i no tinc por. Voldria tan sols viure el necessari per assegurar l'estabilitat espiritual i econòmica dels meus; òbviament, si puc viure més, millor; però de vegades estic tan cansat que reconec que tinc ganes que arribi el dia del descans, només de vegades; perquè després veig el mar, el sol, el cel, el priorat (vi), el porto (vi), i em penso que una estoneta més, assaborint tot això, està força bé. Crec sincerament que les realitats bones de la vida són per gaudir-les i per agrair a l'existència tant de plaer. Potser si visqués a l'època romana seria adorador de Dionís o Bacus. Penso que tot hauria de ser més senzill; a la meva vida, he vist realitats que m'esparveren, i que em plantegen un sistema ontològic molt diferent de la perfecció escolàstica que no apareix per enlloc. Penso que el primer que hauria de donar exemple és el Déu creador; i he vist a la seva obra unes contradiccions que no se sostenen. Jo lluito per la bondat del meu ésser, però no em puc imaginar un Déu inquisidor i castigador quan la seva obra té defectes que a mi, si fos Déu, em farien pujar els colors a les galtes. Em fa l'efecte que el sentit de tot no és la perfecció.

La bondat, ni que sigui amb malaptesa, no l'escullo per cap fe en una divinitat sinó per amor a cada ésser humà.

.

Els secrets de la foscor en els rodatges

Demà comencem un nou curs en la nostra activitat de cinema. La nostra petita companyia de cinema torna a engegar amb algunes cares noves i algunes altres de conegudes. Serà un curs diferent, en el qual sembla que no farem sortides per raons de centre (a causa de les protestes per la millora de les condicions de l’educació).

Això ens limita molt les localitzacions, però aquesta limitació és una porta oberta a l’aprenentatge, una oportunitat d’expansió. El curs passat vam aprendre que rodant amb una ISO molt baixa a la càmera (com si estiguéssim en un dia lluminós) en un espai d’interior obtenim un entorn negre absolut; i si en aquest entorn negre absolut, hi enfoquem un feix de llum molt dirigit vers un actor o una actriu, aquest actor o actriu ens apareix caminant enmig d’un camp a negra nit encara que estiguem rodant en un teatre o una sala d’actes, o una habitació interior. La imatge de tres intèrprets il·luminats amb raigs de temperatura de color elevada i envoltats d’una negror misteriosa ens els situa en qualsevol lloc o entorn del món que ens pugui passar per la imaginació. Hi podem afegir a més algun element d’attrezzo puntualment il·luminat: una espelma, una lluna, un castell llunyà, un rostre en segon pla…

No tenir localitzacions ens mou també a fer plans curts, molt curts, on un tros de rostre deixi veure desenfocats darrere seu una parella de persones discutint mentre el rostre en primeríssim primer pla va expressant la seva angoixa. L’abundància de plans molt curts ens du a intensificar les emocions, a prioritzar les expressions.

Cada dificultat que se’ns presenta en la nostra tasca de rodatge, és una porta oberta a un descobriment que ens pot obrir la clau de l’èxit. L'any 2019, per exemple, per amagar uns errors en el croma, vam haver de passar el curtmetratge a una perforació monocroma en blanc i negre. L’efecte resultant ens va permetre entrar a la selecció oficial d’un festival d’Irlanda.

Ens centrarem en el realisme i la intensitat de les interpretacions, més que no pas en viatjar o moure'ns a entorns captivadors, perquè aquest curs no podem fer-ho.

El lloc on treballem, amb ajut de la tècnica i de la imaginació, té selves, boscos, un llac, castells medievals, foscor surrealista, tot l’univers en pocs metres quadrats i tot el cinema possible a la mirada de les nostres actrius i dels nostres actors.

.

La bola negra

Perfecció d’enquadrament, amb èmfasi creatiu. Cura en oferir un punt de vista que acompanya el to de l’escena. Alt valor artístic en cada pla. Un diàleg que atrau l’atenció de l’espectador a cada segon. És una pel·lícula llarga que es fa curta. Realisme cru del drama de la guerra, molt al servei de l’art en escenes quasi goyesques. Alguns saberuts diran que les tècniques són pretensioses, que pretenen ser magistrals; jo penso que ho aconsegueixen, i que tots els plans que alguna vegada en el cinema han acabat sent magistrals abans han tingut algú al darrere que ho ha pretès. Un punt d’humor adequat en la línia argumental del 2017, la que podem considerar quasi contemporània. Emoció per totes bandes. Interpretacions magistrals. Escenes vintage molt, molt complexes i molt ben treballades, amb gran despesa de figurants i atrezzo.

Costa trobar-li defectes, però ho intento: un Lorca potser no tan encertat com altres personatges; potser massa prim i excessivament teatral, en algun moment excessivament profètic. I pel que fa a l'atrezzo, un petit defecte que veig en moltes grans produccions: costa no intuir una gran potència lumínica elèctrica en un temps en què potser no era tan potent i menys estable; i de vegades, els materials i els teixits del vestuari s’intuïen de materials massa moderns per l’època (no en els dissenys sinó en els materials), però són petites coses en una producció impressionant. És imprescindible, és magistral.

.

Dècima (I)

 

Quan estimes i et retornen odi i destrucció, i necessites forces per no morir ni enfonsar-te quan encara estàs atordit per l'odi rebut.

Quan l’amor recull la injustícia,

de la blanca pell tremolant,

borda i trista ha anat foradant

el barril del vi i la delícia.

Ulls infectes de por i malícia,

escrutant el jardí sagrat,

convençuts que el somriure grat

ensenyava les dents de l’odi;

l’ego cec malentén el codi;

a on hi ha afecte comprèn maldat.

.

Concert de Maggie Cullen a Gràcia

Dijous vaig tenir el privilegi d’assistir a un concert de la Maggie Cullen, en un petit teatre de Gràcia, al Centre Artesa Tradicionàrius.

Va ser l’acompliment d’un somni. Des que vaig descobrir aquesta cantant ja fa uns anys, a través d’instagram, no he deixat d’escoltar-la, i m’ha ajudat a superar moments difícils de la vida, amb una sensibilitat, una capacitat d’emocionar a través de les seves cançons, com feia anys que no em passava.

La Maggie s’ha abocat a la cançó tradicional del seu país, l’Argentina, amb tots els seus matisos culturals, diversitat humana, ritmes, melodies, història. Ha triat la música i els ritmes que neixen del poble, que neixen de la gent i de les seves vivències, dels seus sentiments. Ha defugit els estils més comercials i utilitaristes per abraçar-se a una bellesa profunda que neix de la mateixa essència humana. Des que es va fer famosa pel fet de participar en el concurs televisiu de “La voz” al seu país, ha optat per apartar-se del corrent industrial dels diners i ha optat per viure l’ànima de la seva terra, i per donar-la a conèixer al seu país, als països de la zona, i ara també a Europa, per als milers d’argentins que hi viuen, i també per als qui com jo no som argentins, però ens desfem quan ens arriba una forma artística que neix del més sincer de l’ànima humana.

Em semblava impossible tenir-la al davant, coincidir al mateix espai i moment, i per una mateixa causa, que és l’art tradicional, després de tant de temps veient-la només rere les pantalles. Em vaig convertir en un fan adolescent tot i els meus cinquanta-vuit anys.

La Maggie ens va cantar CHACARERAS, ZAMBAS, i fins i tot una DÉCIMA.

Us explico què són a continuació.

Una chacarera és una música i dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment de la regió de Santiago del Estero. Té un ritme alegre, molt marcat i un caràcter festiu que convida a ballar en parella.
La música: normalment s’acompanya amb guitarres i bombo legüero, un tambor tradicional argentí.
El ball: es balla en parella, amb voltes, "zapateos" i moviments de mocador. Les parelles solen ballar cara a cara, sense estar abraçades tota l’estona.
El ritme: és viu i té un aire juganer, amb una combinació rítmica característica de 6/8 i 3/4.
La lletra: normalment parla de l’amor, la terra, els costums i la vida rural.
Algunes chacareres famoses:

«Añoranzas», de Julio Argentino Jerez.
«Entre a mi pago sin golpear», de Carlos Carabajal i Pablo Raúl Trullenque.
«La vieja», una chacarera molt coneguda dins del repertori folklòric argentí.

La chacarera és molt més que una cançó: és una expressió de la identitat i la tradició popular argentina, que uneix música, ball i celebració.

La zamba és una dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment popular al nord-oest del país. És una dansa romàntica, elegant i expressiva, en què els ballarins utilitzen mocadors per flirtejar i comunicar-se a través del moviment.
La música: acostuma a tenir un ritme pausat i melòdic, acompanyat de guitarres, bombo legüero i, de vegades, violí.
El ball de la zamba: dues persones ballen cara a cara, dibuixant cercles, fent girs i movent mocadors.
Els mocadors: en són els protagonistes. Els ballarins els agiten i els fan servir per expressar interès, seducció i sentiments.
El caràcter: és romàntic, delicat i ple de simbolisme.
La chacarera és més viva i enèrgica que la zamba. Hi destaquen el "zapateo", els girs i l’intercanvi dinàmic entre els ballarins. La zamba és més pausada i romàntica. Els mocadors són essencials per expressar el festeig i l’emoció.
La zamba argentina té les arrels a les danses criolles sud-americanes, relacionades històricament amb la zamacueca, que es va difondre des del Perú durant el segle XIX.
Una cançó molt coneguda és “Zamba de mi esperanza”, interpretada per nombrosos artistes del folklore argentí.
Si la chacarera convida a picar amb els peus contra el terra i celebrar, la zamba convida a ballar amb mocadors, mirades i sentiments.

Una dècima és una estrofa de poesia formada per 10 versos; molt important al folklore argentí i a la tradició dels cantors populars. S’utilitza per a explicar històries, expressar sentiments, improvisar versos o transmetre saviesa popular.
A Argentina, apareix en gèneres com la milonga, la "payada", el cant crioll i altres expressions del folklore. La forma més coneguda és la dècima espinela, anomenada així pel poeta espanyol Vicente Espinel, que va fixar aquesta estructura al segle XVI (10 versos per estrofa).
Generalment, té 8 síl·labes mètriques per vers (octosíl·labs) i un esquema de rima consonant: ABBAACCDDC.
A la tradició gautxesca, la dècima està molt lligada a la "payada", un duel poètic i musical en què dos "payadors" improvisen versos acompanyant-se amb la guitarra.
Un "payador" pot rebre una pregunta o un repte i respondre construint una dècima en el moment. No només importa la rima: també compten l’agudesa, l’enginy i la capacitat d’argumentar.
La dècima també s’empra per parlar de l’amor, la vida al camp, la justícia, la política o les experiències personals. Al folklore argentí, la dècima converteix la guitarra en un instrument de conversa i el vers en una forma d’enginy popular.

.

Tot allò de bo que anem construïnt

(De vegades va bé pensar en totes les coses bones que ja tenim, o que ja comencem a tenir, o que tindrem... No són utopies, són petites grans realitats que ens donen tota la força i tot el sentit. Jo les llegeixo sovint per tenir forces per continuar endavant quan sembla que s'acaben.) 

Gent bona, són, o seran, els meus fills; i treballen en feines que ajuden directament les persones a estar millor, a patir menys, a guarir-se…

I fa sol, i el cel és blau, i m’arriba olor de carn a la brassa.

El mar és a prop. Hem anat a la platja una estona. Hem escoltat música deliciosa; una chacarera argentina que estem aprenent a ballar. I hem rigut molt.

I estem convençuts que el món cada vegada serà millor encara que en algunes temporades sembli que va enrere.

I ens estimem, i estem millorant; som més ordenats, tenim l’habitació preciosa i perfecte. I dinem junts. I ningú ens odia. I ningú ens enveja. I el planeta és preciós. I viure és una meravella. I recordem tot allò que hem viscut de bo; i agraïm la manera com hem superat els moments durs, que en tota vida hi han.

Al capvespre, mirem la posta; com fèiem abans, com fem sempre, i continuem pensant que no n’hi ha dues d’iguals.

Després passegem per Donosti, i tornem a riure; sopem; estem en pau.

El cas del nen James Leininger

James Leininger va néixer als Estats Units a finals dels anys noranta. Els seus pares, Bruce i Andrea Leininger, expliquen que, quan encara no tenia dos anys, va començar a mostrar una fascinació molt intensa pels avions.

Aquesta afició, per si mateixa, no tenia res d'extraordinari, si no ens fixem en l'edat del nen. El que va cridar l'atenció dels pares va ser que els seus jocs i malsons semblaven contenir detalls relacionats amb accidents aeris militars.
Segons el relat familiar, James va començar a tenir malsons en què un avió s'estavellava i ell quedava atrapat a l'interior. Durant aquests episodis, cridava i semblava reviure una situació angoixant.

Els seus pares expliquen que el nen va començar a fer comentaris com ara que recordava que el seu avió havia estat abatut pels japonesos i que ell havia estat pilot; i que també es deia James; i cal advertir que el nen no tenia ni dos anys.

A mesura que passava el temps, segons els pares, van aparèixer més detalls: noms concrets, cognoms de persones que recordava, referències a un portaavions, i expressions que ells no esperaven sentir d'un nen tan petit.

Els pares expliquen també que James va identificar el vaixell des del qual havia enlairat el seu avió amb el nom «Natoma». Bruce, el pare, va investigar aquest nom i va trobar el portaavions d'escorta nord-americà USS Natoma Bay, que havia operat al Pacífic durant la segona guerra mundial.

D'acord amb la narració familiar, James també va esmentar un home anomenat Jack Larsen. Els investigadors van trobar un tripulant amb aquest nom relacionat amb el Natoma Bay. Per als pares, aquesta coincidència va ser una de les pistes més significatives de les quals parlaré després.

Els pares relaten que James va assenyalar una imatge de l'illa d'Iwo Jima en un llibre sobre la batalla, i que va associar aquell lloc amb el moment en què el seu avió havia estat abatut. La referència els va portar a investigar les operacions navals nord-americanes de principis de març de 1945.

La investigació de Bruce Leininger va conduir fins a un pilot real de la Marina dels Estats Units: James M. Huston Jr., que havia mort durant la Segona Guerra Mundial.
La connexió que els pares van establir es basava en diversos elements:
- El nom: Huston es deia James, igual que el seu fill.
- El context militar: Huston havia participat en operacions al Pacífic i estava vinculat a l'USS Natoma Bay.
- La data i el lloc: va morir durant les operacions contra les forces japoneses a la zona d'Iwo Jima, el 3 de març de 1945.
- La pèrdua de l'avió: el seu avió va ser abatut durant una missió de combat.
- Les persones del seu entorn: el nom Jack Larsen va ser relacionat amb un home que havia servit a bord del mateix vaixell i el mateix dia en què Huston va morir.

La combinació de noms, vaixell, campanya militar i mort en combat és el nucli més potent del cas. No es tracta simplement que un nen digués que havia estat un soldat: els seus pares sostenen que va proporcionar dades, i en especial el nom de Jack Larsen, que els van permetre arribar a una persona històrica concreta; i Jack Larsen al 2002 encara era viu. El nen va pronunciar tots aquests noms abans que els seus pares investiguessin el cas.

Un dia, Andrea, la seva mare, va agafar un avió de joguina i li va assenyalar una peça situada a la part inferior. Ella va comentar que semblava una bomba. James, que encara no havia fet els dos anys, li va respondre: «Això no és una bomba, mama. És un “dwop tank”». La mare no sabia què volia dir aquella expressió i, més tard, va consultar el seu marit. James es referia a un drop tank, un dipòsit extern de combustible que els avions militars podien portar per augmentar-ne l'autonomia de vol. La distinció és tècnicament correcta: una bomba és una arma; un dipòsit extern serveix per transportar combustible.

El nen, James, va posar nom a tres ninots de G.I. Joe: Billie, Leon i Walter. Segons els seus pares, quan li van preguntar per què els havia posat aquells noms, va respondre: «Perquè ells em van rebre quan vaig arribar al cel». La coincidència que va sorprendre la família és que, segons la investigació posterior, els tres noms corresponien a companys d'esquadró del pilot James M. Huston Jr. que havien mort uns dies abans que ell. Els pares també van assenyalar que els colors dels cabells dels ninots coincidien amb els que atribuïen als tres pilots.

Billie Peeler, Leon Conner, Walter Devlin, eren els companys que havien mort pocs dies abans que James M Huston.

Un dia de l’any 2000, va ser quan el nen va parlar primer de Jack Larsen. La seva mare, Andrea, li va preguntar si recordava algun amic de la persona que apareixia en els seus malsons. Segons el relat familiar, el nen va respondre: «Jack». Quan li van preguntar el cognom, va dir «Larsen». També va explicar que Jack era pilot, com ell.

El pare, Bruce Leininger, va investigar el nom i al 2002 va descobrir que hi havia un pilot anomenat Jack Larsen, que havia servit a l'USS Natoma Bay. A més, Larsen havia sobreviscut a la guerra. Larsen i Huston formaven part de l'esquadró VC-81, embarcat a l'USS Natoma Bay. El 3 de març de 1945 el grup va sortir per atacar vaixells japonesos al port de Futami, a l'illa de Chichi-jima, en suport de les operacions aliades al Pacífic. Larsen va recordar com els japonesos van obrir un foc antiaeri molt intens, i va descriure els núvols de foc com tan densos que semblava que s'hi pogués caminar per damunt. Larsen i els altres pilots van tornar al portaavions. Huston, que volava a la part final de la formació, no va tornar. Larsen va explicar que no havia vist directament l'avió de Huston estavellar-se. Només va saber que havia desaparegut quan van tornar al vaixell. D’aquí els pares van treure el nom de Huston. Tot això està documentat, i el que cal destacar com inaudit és que el nen va pronunciar el nom de Jack Larsen abans que es descobrissin aquests fets i que es trobés el mateix ancià Jack Larsen viu.

(No és ficció)

.

James Tucker

Jim B. Tucker (sovint anomenat Jim Tucker) és un psiquiatre infantil de la Universitat de Virgínia que dirigeix ​​(o va dirigir fins a la seva jubilació recent) la Divisió d'Estudis de la Percepció. Continua la feina d'Ian Stevenson sobre nens que expressen fins als cinc anys records de vides passades. 

La seva proposta teòrica principal és que la consciència és primària i fonamental, i que la matèria física (inclòs el cervell) en deriva, de la consciència; i no a l'inrevés.

Així, la consciència precedeix el cervell i pot “iniciar” o desenvolupar un cervell capaç d'expressar-la dins del món físic. 

Tucker no formula una teoria biològica detallada de “com la consciència construeix el cervell pas a pas”, sinó un marc idealista-filosòfic inspirat en la física quàntica i en els casos que investiga.

La consciència és fonamental, no pas un subproducte del cervell. Cita Max Planck (pare de la teoria quàntica): "Considero que la consciència és fonamental. Considero que la matèria deriva de la consciència. No podem anar més enllà de la consciència". 

Per a Tucker, si la realitat física sorgeix de l'observació/consciència, aleshores un individu conscient no depèn necessàriament d'un cervell físic per existir. El cervell actua més com un receptor o descodificador (analogia de la televisió: el televisor és necessari per veure el senyal, però no el genera).

Tucker es recolza en la idea que l'observació col·lapsa la funció d'ona (possibilitats → realitat concreta). La ment genera possibilitats que només es consoliden com a “fets” en ser observades. 

En un article de 2014 proposa un model de la vida i de l'altra vida com a "somnis compartits": "Pensem que les nostres ments existeixen en aquest món, però en realitat és el món el que existeix dins les nostres ments. Ja no imagino que anem a un altre lloc quan ens morim. En canvi, tenim un altre somni".

La seqüència que planteja és: consciència primària → genera o desenvolupa els detalls d'algunes estructures físiques (incloent-hi un cervell) capaços de mediar la seva interacció amb el món material → l'observació/experiència conscient “actualitza” o materialitza aspectes de la realitat (anàleg al col·lapse de la funció d'ona).

Tucker no afirma que això estigui demostrat, però es basa en l'evidència acumulada de més de 2.500 casos investigats (molts amb registres escrits abans de la verificació, cosa que redueix la possibilitat de contaminació), en la dificultat d'explicar-los amb un materialisme estricte, i en interpretacions de la física quàntica que alguns físics (com Planck) han sostingut.

El seu treball és més empíricoinvestigatiu (casos de nens) que una teoria neurocientífica formal sobre el desenvolupament cerebral. La part especulativa (consciència com a primària + analogia quàntica + “somnis compartits”) és el seu intent d'oferir un marc coherent que acomodi les dades sense forçar-les en un materialisme reduccionista.

Al proper post, detallaré un dels casos més difícil de refutar.

.

L'acollida a tots

L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.

La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva.
A la Bíblia es prohibeixen accions tals com asseure’s a la cadira on s’ha assegut una dona amb menstruació, o dur roba feta de teles diferents, o afaitar les vores de la barba, o fer-se tatuatges, o llaurar la terra amb eines estirades per animals diferents, o menjar porc o conill o animals aquàtics que no tinguin aletes o escames, o sembrar un camp amb dues llavors diferents, o que una dona no s’aïlli set dies després de tenir un fill o catorze després de tenir una filla… i n’hi ha mes.
Suposo que, per damunt de les normes relatives de cada època i la seva ignorància, el que preval és (o hauria de ser) la dignitat humana, els drets humans, l’amor, el respecte, la solidaritat…

Marroc (XXVIII). Les Gorges del Todra, teixidores i casaments,

A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.

A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.

Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.

Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.

De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.

En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.

Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...

Misteri

 

Va passar quan m'estava dalt del turó, enfilat a l'antiga torre fenícia. El mar era del color del plom i l'oreig començava a matisar-lo amb crespons blancs. El sol davallava, i ataronjava les roques i la sorra. D'allà dalt estant, el port vell semblava una aquarela silenciosa.

Jo alenava profundament, assaborint la flaire de la sal, el romaní, la farigola... fins i tot la lleugera sentor del moll, de les sardines esventrades per les peixeteres, del fuel de les barques, del fum dels motors. Les vacances m'atorgaven el privilegi de no tenir pressa. L'adolescència em concedia la llicència de viure sense pors ni repressions. La solitud m'alliberava de dependències feixugues. Encara no ho sabia, però la pobresa de relacions humanes em permetia viure sense cap mena de cadena. Potser era per això que matinava cada dia, em desemmandria ben aviat, i vaguejava pel paisatge de la meva terra. Posseïa l'estrany do de percebre la bellesa de tot allò que havia vist cada dia de la meva vida. La majoria de vilatans s'hi havien acostumat, fins al punt que per ells tot el que envoltava el port: les roques, els boscos, les feixes de les vinyes... no eren res més que realitats rutinàries.

Enmig d'aquest vagareig, vaig veure el primer vaixell: la vela rectangular, blanca amb franges roges; el mascaró, que era el cap d'un drac; el buc estret i de poca calada; a la coberta, escuts de colors; deu rems a banda i banda. De primeres, em vaig pensar que era un d'aquells vaixells antics que arribaven al port a fer pel·lícules; per això vaig córrer fins al moll amb ganes de tafanejar.

L'expectació era aclaparadora. La gent s'agombolava i de poc que no caic a l'aigua. Dalt del drakkar, una trentena de guerrers d'ulls blaus, bruts com guilles, ens miraven amb cara d'espaordits. Se sentia una fortor rància, com de fems, que sens dubte provenia d'aquells homes que ja començaven a cridar en un llenguatge incomprensible. Alçaven enlaire destrals enormes, espases, escuts rodons folrats de pells, llances, arcs. La policia entrà al port amb les sirenes engegades. Els guerrers, davant aquell espectacle de sons i de llums, deposaren les armes i es postraren adorant els agents.

Algú va cridar que en venien més; i a l'entrada del portitxol aparegué l'ombra silenciosa d'una galera romana. Un centurió armat feia uns ulls com plats al mascaró de proa.

Després arribaren els grecs, més tard els cartaginesos... En poc més de cinc hores, el port vell era un desori de vaixells antics pertanyents a totes les èpoques de la història: fenicis, turcs, musulmans... Suposo que ells estaven tant sorpresos com nosaltres. Semblaven desorientats, impressionats, espantats... Contemplaven la maquinària moderna del petit port i mastegaven mots indesxifrables, estrafent ganyotes de confusió. Van arribar periodistes, fotògrafs, càmeres de televisió... Per alguna estranya raó, però, cap imatge no va quedar registrada. Els visitants se n'anaren de la mateixa manera com havien arribat, i el port vell va recuperar la seva activitat quotidiana.

La ciutat llunyana

 

Les directrius em retrunyen dins del cap amb la glòria dels antics tambors de guerra; amb més força, encara, que el bruit del meu Stirling, que comença a agafar embranzida. Els objectius, d'ara endavant, seran les zones edificades.
Accelero. El seient em dispara cap endavant i cap enlaire. La RAF pren possessió de les tenebres, i els seus cavallers rebem la benedicció de les estrelles. És dissabte a la nit i ens dirigim al ball de les fumaroles negres. Lubeck és una catifa de textures fosques que tremolen de pànic. Tremola catifa negra, negra consciència, de negra fúria destructora. L'argent de la lluna plena al capdamunt de la volta del cel matisa el traç dels carrers. Descarrego. Danso entre les boires d'atzabeja que s'alcen cap al firmament en una expiació perfecte. La borinor del motor fa que els esclats semblin silenciosos. Passem de llarg enllà de la ciutat. Ens allunyem gairebé tots, alguns han caigut. Tombem les ales, girem cua, segona passada. La mitjanit saluda el diumenge de sang, de negra sang, llunyana i silenciosa. Sis-cents metres dessota la panxa metàl·lica del Stirling, es fa justícia.
Tot d'un plegat, l'avió tremola. Fragor. Flames i pudor. Gust de cendra al paladar. Em perdré el tercer raid. La màquina no em serva, perd alçada. Recordo, de sobte, que li vaig prometre a la mare que tornaria. Sento ràbia, i em fa l'efecte que no pot ser, que no és veritat. Però estic caient i d'aquí a pocs segons entraré en barrina. Clavo la direcció, lloat siga Déu, m'aixeco, obro la porta i salto. L'estrebada del paracaigudes em fa sentir com si em tibessin enlaire, i recordo els braços de l'àvia quan m'alçava per a ensenyar-me els quadres del menjador de casa seva. Caic als afores.

L'orella del gat és el millor amagatall per a un ratolí. Em trec l'uniforme i em poso la roba que sempre portem per les ocasions que mai no ens creiem que ens tocarà de viure. Començo a caminar cap a Lubeck. Davant la primera estructura esfondrada, percebo un plor infantil. Hi faig cap. Una noia adolescent brama agenollada al costat d'un cadàver. És el cos d'un home partit en dos per l'estómac. La noia em mira i pronuncia un reguitzell de mots incomprensibles amarats de pena. Sento de nou el terrabastall dels stirlings que tornen, i no vull sobreviure. Per Déu, no vull sobreviure.

Anorèxia

 

L'Anna somriu, i corre dessota els caps dels pollancres.
Plou a raig, i de tant en tant trona. El bosc exhala flaires ancestrals.
La nena torna a somriure, i s'atura davant d'un toll d'aigua; s'hi fica i salta.
Apareix la mare amb un paraigua a les mans.
-On vas, així? Que no ho veus que t'estàs tacant el vestit?
Surt del bassal amb els baixos del vestit burells i les sabates xopes. 

Mitja hora després, ja està banyada, i la mare declama les seves excel·lències davant la Mercè, que du la filla a dansa i que diu que l'Anna també hi podria anar, perquè té una figura estil·litzada i femenina; seria una llàstima que la humanitat perdés una ballarina com l'Anna.
I la mare de l'Anna fa que sí amb el cap, i explica com n'és de fina la seva filla, que sempre escull les activitats més asserenades i que sembla que tingui el seny d'una dona de quaranta anys. Després pica, suaument, els dits de la seva filla, enriolada, que començava a engrapar una galeta de xocolata d'un paquet que l'àvia li va portar ahir.
-Has de menjar més! -li va dir. Sempre està igual, l'àvia
I la nena passeja pel carrer amb un vestit de flors vermelles; esdevé l'obra de la seva mare, que sap el que és bo, i que coneix la vida. A l'estiu no li permet d'anar a la platja, si no és que s'ha passat l'hivern i la primavera fent règim; els éssers socials s'han de comprometre amb l'elegància: bledes i gall dindi al congelador, pastilles a la farmaciola, infusions per sopar, i ni un bri de sucre. I la criatura no remuga pas; perquè sap que al món en què vivim, la imatge té la seva importància, i que deixar de banda la imatge és vici de destralers, de pòtols i de mandrosos.

L'Anna plora i vomita dessota els pollancres.
Fa un sol espaterrant, i s'ha amagat al bosc perquè ningú no la trobi. Els brancatges foscos dels arbres oculten la lletjor salvatge de les bardisses i de les bestioles.
La nena s'asseu a terra; alça els genolls i se'ls abraça. Tot són ossos; ella els veu enormes.
Els metges la busquen; ha fugit de la residència per a ficar-se els dits. El bassal burell de les pluges d'ahir ha esdevingut el receptacle del seu vòmit. Se sent grassa, se sap grassa; i en aquest món de mones et menyspreen si estàs grassa; la forma és l'espill de l'ànima, i ella és un monstre, perquè la carn li penja de tan grassa com està.

Malgrat el tragit i el vòmit, el vestit resta net i impolut; ni tan sols se li ha arrugat. No el mereix, aquest vestit; demà buscarà algun parrac més a to amb la seva estètica. No tornarà a vestir-se amb elegància fins que s'aprimi.
Els infermers, tard o d'hora, la trobaran, i continuaran maldant per a enlletgir-la encara més, per a obligar-la a deglutir el verí que la deforma. La vida és una lluita aferrissada envers la conquesta de la bellesa. La bellesa existeix i és una; i no s'assoleix amb actituds passives i apàtiques; cal passar gana.
S'acosten boires, el dia s'enfosqueix, torna a ploure. S'abraça els genolls amb força i s'imagina que la pluja la desfà i que es fon, que esdevé rajolí negre escolant-se pel bosc i filtrant-se cap a les entranyes de la Terra. S'adorm.

Viu, i jo estaré menys mort.

Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.

Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.

Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.

Qui fa el que pot no està obligat a més

Foto de Luis Villasmil en Unsplash

 "Qui fa el que pot no està obligat a més", deia el meu pare; i aquesta afirmació hi ha gent avui dia que no la té en compte. Una mica com a principis, i fins i tot a mitjans, del segle XX, quan els nens i nenes que no se sabien la lliçò rebien cops de regle als dits. 

Aquesta actitud absurda continua sent una màxima per a moltes persones, les quals la posen en pràctica en les seves relacions diàries.

La persona que és excessivament plepa, que no sap callar, que no l'encerta quan escull el que ha de dir, que cau malament perquè és incapaç de caure bé ningú: no en sap, no pot, no atina... Aquesta persona és odiada, o objecte de burles, o marginada... Ningú no pensa que no pot actuar d'una manera diferent; tothom té molt clar que una persona tetraplègica no pot caminar ni moure les extremitats, i habitualment tothom respecta aquesta persona; però aquests individus mateixos, potser tan respectuosos amb el tetraplègics, de vegades es converteixen en fustigadors de la persona plepa, que no pot fer les coses d'una altra manera, igual com el tetraplègic no pot caminar. O potser veuen algú que arrossega en secret (perquè sovint s'arrosseguen en secret) les seqüeles d'un íctus, i no comprenen que potser no pugui conduir llargues trajectòries, o que no pugui anar a dormir tard, o que no pugui sobreviure enmig d'un ambient de crits.

La mateixa ceguesa dels educadors del segle passat afecta avui a persones del segle XXI que estan convençudes que coneixen l'endins de tothom i que poden decidir el seu grau de culpabilitat quan algú no és capaç de realitzar una determinada acció. 

Però "qui fa el que pot no està obligat a més", i cal buscar solucions per fer el que no pot; ningú no és imprescindible; el que no som capaços de fer, o no es farà i no passarà res, o ho farà un altre. Però si no ho podem fer, no podem fer-ho.

Fa no gaires anys, vaig fer alguns esforços que no era capaç de fer: sobreesforços, malagestió de l'estrès, excés de feina, tolerar en mi angoixes que eren d'altres... i vaig acabar amb un accident cerebrovascular hemorràgic que va fregar el meu final. De vegades, el sobreesforç venia de no voler negar-me a una ajuda que em demanàvem, de no voler quedar malament, i l'experiència em deia que els infarts, els ictus... sempre passaven a algú altre, mai a mi. Era com si em considerés protegit pel destí; fins que em vaig trencar.

Aquestes experiències ensenyen a no caure en paranys; el que no es pot fer, no es pot fer. El nivell de feina que es pot fer, és el que es pot fer; i si no la fem nosaltres, algú altre la farà, ni que sigui pagant. Els diners són per fer-los servir quan la salut exigeix un descans o la no realització d'un esforç insà. 

I el que diguin els altres, el que pensin, el que sentin... tant se val. Hem de saber marxar; els qui hem vist la mort a prop sabem que és millor marxar que morir. Que cridin, que s'ofenguin, però si us plau, continueu vius, que el sol surt cada dia i no crida ni s'ofèn.

.

El temps i el canvi.

El temps és un tresor; és una oportunitat per a canviar; qualsevol canvi seria impossible sense el temps, per tant, la seva existència la podem considerar lligada a la missió de canviar.

Canviar, per als adoradors de les idees i per als apassionats de posicionar-se, està mal vist; però el sentit de la vida humana es perdria sense l'exercici de canviar. Qui no canvia no madura. Qui no canvia persisteix en els errors. Qui no canvia no aprèn. Qui no canvia no pot ajudar ningú; per les tres raons anteriors. 

El canvi és una necessitat en tot moment de la vida; ningú pot dir mai que ja està fet, que ja està acabat, que no té res a modificar dels seus actes o del seu ésser. Tal immobilisme correspondria a un enquistament en l'orgull, a una ceguesa greu, a una il·luminació fictícea. I d'altra banda, el canvi no és només una possibilitat, és una obligació ontològica, i ningú s'hi hauria de resistir. Ens hem de penedir de molt; qui nega això és que no ho ha pensat prou bé. El penediment existeix perquè el canvi és possible; i el canvi el tenim gràcies a l'existència del temps. Ens regalen contínuament el temps perquè dediquem la nostra vida a canviar en nosaltres tot allò que no ens agradi, tot allò que ens aparti de la nostra identitat, tot allò que sigui dolent i que faci mal als altres, tot allò que ens destrueix la llibertat. El temps, la possibilitat de canviar, és un acte de confiança de l'existència vers nosaltres; i ningú n'està exclós per perdut que sembli.

Viure és canviar. El temps ens és donat perquè puguem fer-ho. Negar el canvi és negar la pròpia humanitat i malbaratar el do que se’ns ofereix constantment.

 

Després de la tempesta

 

Després de la tempesta, vestit de gala, silenci i calma. La Terra ens recorda qui mana, i ens continua regalant una bellesa que no es pot capturar.

These foolish things

 

Ja fa deu anys!

Quan ja no tinguem res, no tindrem res a perdre; llavors ho podrem tot.

 

L'habitatge és una necessitat bàsica, com la sanitat, l'educació, l'aliment, l'aigua. 

Amb les necessitats bàsiques de les persones no s'ha d'especular, no s'ha de fer negoci, no s'hi ha de jugar. Els bancs juguen amb els diners d'inversors als quals no els importa, i potser ni saben, en què estan invertin els diners; els diners són la vida de les persones, el temps que han dedicat a guanyar-lo, la vida que han lliurat, i hi ha qui hi juga com si res; juga amb vides humanes.

Si una família no pot pagar la lletra d'una hipoteca i perd la casa, li queda el deute sencer encara que hagi pagat ja la meitat de la casa, encara que hagi pagat tres quartes parts. Els bancs juguen amb això, saben que això els multiplica el capital.

Els fons immobiliaris financen els partits que financen, i els qui haurien de treballar per les persones, acaben treballant pels grans grups inversors; és la corrupció de l'ànima humana. Em fan fàstic. Subscric els mots de Rufián: la seva estelada són els diners. Em fa fàstic l'olor del seu perfum, els seus audis, els sopars de partit omplint-se la boca de grandesa; si un partit no ajuda les persones, si s'oblida de les més vulnerables, si treballa pels diners... és un partit ultradretà encara que faci veure que no ho és. Si un líder no diu ni un mot contra Israel quan estan massacrant la gent de Gaza, és un líder d'ultradreta, encara que hagi viscut a Waterloo, encara que sigui una víctima d'Espanya, encara que parli de llibertat.

Avui és un dia trist; però pot ser un dia en què tot comença, perquè ara ja sabem qui és qui.

.

Marroc (XXVII) La conca del Dadès, palmeres i guies bojos.

Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades, de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena, olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu. Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem, sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia, una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.

A les 9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges, acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos, descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir; una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per enregistrar la nostra expressió d’ensurt.

.

El bosc quan plou

Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.

M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.

Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.

.

Dolor

Aquesta serp que em mossega per dins;

el corsec que es caragola silent.

Els ulls ensangonats, que anhelen fer-me mal,

i jo, tranquil, clavant els ulls al cel.

Els ulls al cel, i amb l’endins enervat,

però ben al fons, encara més, hi ha un llac

d’aigües calmades, i un color blavís;

la pau d’un ésser que em sosté al pendís

per on rellisquen els meus peus lligats.

Per on relliscarien si les mans

de l’amorós no m’agafessin fort,

i els ulls clavats al verd no fossin aus,

alçant-me enlaire mentre em plora el cor.

La bèstia em té enfilat, però hi ha un amor

que no em deixa perdut en aquest ball.

El temps avança, només puc guanyar,

tot el dolor de dins se n’anirà.

.

.

La simplificació destructiva dels infinits matisos humans

La radicalitat, en tots els camps, exigeix el seu domini; per damunt de dignitats, del respecte a les persones, de l'evidència del progrés lent i feixuc que requereix la conversió humana, per damunt de l'empatia... la radicalitat amb el seu rostre de gos violent reclama el seu dret a dominar el món; i en la seva reivindicació és molt radical. Quan actua en un grup religiós, s'inventa un déu així; quan ho fa en un grup polític es converteix en ultradreta o ultraesquerra; quan s'infiltra en una família, només sap atacar i ferir; quan entra dins l'educació, és conductista... La radicalitat és la reducció de la inescrutable diversitat i originalitat de la identitat humana; la reducció a màquina, el maniqueisme antropomòrfic, la incapacitat de comprendre tot allò que no funcioni amb l'energia de l'interès. La radicalitat renuncia a la realitat humana i la redueix a impulsos animals, per això mai no servirà per fer més humà el món que ens envolta, i per això està condemnada a fracassar una vegada i una altra malgrat que en el seu fracàs arrasi la vida i la felicitat de moltes persones.

L'única cosa bona d'aquest fracàs dolorós i sagnant és el fet que servirà per donar pas a una nova era on les persones seran el primer; però per arribar fins aquí, encara queden uns anys.

El món sembla que gira sense ell, però...

Parlant de Déu, i tal com escrivia com a resposta a un comentari, el món sembla que gira sense ell; i de fet és així. La prova és com va tot. De fet, el Parenostre comença: "Pare nostre que estàs al cel..." O sigui, d'entrada, ens adverteix que no està del tot aquí, que està al cel; que aquí les coses no van segons el seu pla; i això és una evidència. Les coses no succeeixen per voluntat de Déu, perquè si fos així, Déu seria un cabró, i jo soc dels que creuen sense motiu que Déu és el bé. Per tant, la gent carrinclona (que en castellà es diu cursi) i que van repetint: "si Déu vol, tot anirà bé", el que estan fent és insultar a Déu, embrutar el seu nom, o insinuar que Déu de vegades no vol que les coses vagin bé. Creure en un Déu així és molt trist. 

Per tant Déu no governa el món, però per alguna estranya raó ell té el seu exèrcit, fet de gent bona, que no vol dir gent imbècil ni carrinclona. 

La gent bona és gent normal, bona gent, siguin creients, ateus, agnòstics, musulmans, budistes, cristians... De fet, crec que a Déu li importa ben poc el que creguin els seus soldats. 

El seu exèrcit és qui arrenca somriures als altres cada matí. No és una banda de lacrimògens victimistes que odien qui viu feliç i s'enfonsen en les llàgrimes i la pena. No és un feix de manipuladors, que en comptes de entomar la vida de manera intel·ligent i estimar els que els envolten, es repengen en qui menys s'han de repenjar per no haver de fer dues o tres trucades que solucionarien el problema sense recolzar-se en qui no té forces o en qui té altres missions. 

Hi ha gent que considera que ser feliç és un crim si un altre no ho és. Hi ha gent que culpabilitza als vius per estar vius, i que només toleren el seu propi judici, els seus propis crits, i que mai reconeixen que han fet alguna cosa malament. Ara està de moda dir-los narcisistes; jo en tinc prou amb assenyalar els meus límits per no morir i per no deixar orfes els meus, que són els qui m'estimen, i m'estalvio dir a ningú el que és o el que no és.

Qui aixeca la veu per imposar la seva visió no té mai raó; els crits són l'energia de les persones insegures i de les que no volen reconèixer el que fan malament. En el meu cas, els crits són un verí que no penso tolerar caigui qui caigui.