El que tens neix del que t'han donat en néixer, i que altres no han pogut tenir.

Teu? El que t'ha estat donat només per néixer aquí? Sí, és clar; és teu. Però amb quin mèrit? Qui ha suat la sort que tens? Qui ha exhaurit la terra d'on venen les persones que et fan dibuixar una expressió de fàstic a la cara? No ho saps? La veritat és que no ho saps ni t'importa. Tapa't les orelles si no em vols sentir. Deixa de seguir-me. Bloqueja les meves xarxes. Escull el relat que més s'avingui als teus interessos; perquè són això, els teus interessos. La fam de qui ve de fora se te'n refot. T'has pres com un dogma el fet que és teu allò que només és teu perquè t'ho has trobat al néixer. 

Buscaràs mil maneres de desfer o d'evitar aquesta realitat. Però el que tens neix del que t'han donat en néixer, i que altres no han pogut tenir. I aquest anhel que emplena a tants i tantes i que els fa fugir cap a una terra on els fills tinguin totes les oportunitats, el tens tu per defensar els teus interessos independentment que siguin harmònics amb els valors de l'empatia, la solidaritat i la dignitat humana.

Perquè... comptar tampoc en saps; ni comprens el sentit dels impostos; ni reflexiones el que valen les operacions, la quimioteràpia, les consultes al CAP, les ressonàncies, les ecos, l'educació, les pensions de jubilació. Mai no has pensat que tot això es paga amb impostos, amb els impostos de la gent que treballa, de la gent que ve a treballar. Els números sembla que no surten, i no pas perquè sobri gent que pagui impostos; falta gent que pagui impostos, falta més gent que treballi i que amb el seu sou pagui més impostos, perquè si no, aquesta societat envejada pels països estúpidament envejats pels sense cervell se n'anirà en orris per culpa dels racistes com tu, que fan veure que no són racistes, que juguen a ser cultes i civilitzats com Goebbels, com Eichmann, com Videla, com tants que van cridant primer els d'aquí sense pensar què vol dir aquí i què vol dir allà, i sense importar-li gaire el patiment dels qui no tenen un futur.

.

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

En cada persona nova que neix, el món és descobert de nou una altra vegada.

Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.

Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.

En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.

En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor. 

Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendrem la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.

Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més. 

Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi. 

I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!

Una pàgina del diari de l'estiu del 2010 a la província de Cadis.

"Els qui torturen no podran tenir mai fills; i si els arriben a tenir, no els podran estimar; i si els arriben a estimar, no podran mirar-los als ulls; i si els arriben a mirar els ulls, els hauran de suplicar perdó; perquè els torturats són fills d'algú i han estat infants. I qui ha tingut fills, i els ha tingut de debò, i els ha estimat, i els ha mirat als ulls, sap que tots els fills del món són també fills seus.

*   *   *

Ens llevem gairebé a les nou. Arribem amb el cotxe ran de la zona militar de Punta Paloma. Abans de travessar la tanca, un camí envoltat de filats d'acer amb punxes neix al costat de la carretera. Al fons del camí, i entre els pins, comença la sorra. Al final, les dunes limiten una platja paradisíaca i solitària que ens fem nostra. Continua només nostra fins a dos quarts de dotze en què arriben els primers visitants. 

Ens n'anem a les 13:30, i encara érem quatre gats a la sorra.

Amb la marea baixa, bassetes d'aigua de vidre.

El Marc, amb uns amics, caça gambetes.

I a la tarda, a Bolònia.

Una mica de busseig. Llevant que amaina amb la mar que baixa. Sargus i Puntes negres. Dos-cents metres més de llibertat.

Sopar al "Correa". Tonyina amb patates fregides i ou. Casolà i exquisit.

Al vespre escoltem una xerrada sobre narcos a uns natius, i a dormir."

L'ombra del teu cos

 

Recordo l’ombra del teu cos,

sota del sol d’un vell abril,

la flor a les mans i el teu somrís,

l’alè del mar entre els carrers,

unes sardanes i uns caragols,

els nens corrents mudats, i el vent

fent tremolar els plàtans i el so

de les campanes quan Canet

sols era un poble i uns veïns.

Veig aquella ombra i tu no hi ets,

el vell soc jo, no pas l’abril;

la flor vermella s’ha pansit,

i encara sento olor de sal.

El so amorós de la tenora,

té gust de brasa i d’enrenou,

uns altres nens juguen, i cou

sobre les flames una llauna,

mentre les fulles que el vent pren

se’n van, i al lluny, ens fan adeu.

Et parlo, sol, ningú no em veu,

un ocell bord no pot volar,

camina coix, li falta un peu,

m’assec badant, li dono pa.

Tu no em respons, l’ocell se’n va,

veig les campanes d’un verd viu,

de nou les sento repicar,

de dalt d’un arbre, cau un niu,

i et cerco l’ombra al mateix sòl,

mastego mots amb el teu nom,

se’m buida el cor, ploro per dins,

m’aixeco i vaig fins aquell bar,

on reies tant fins a plorar,

tot és silent dins del soroll,

l’ombra del dol em fa marxar.

El poble bull, no sé què dir,

em costa creure que no hi ets,

cerco a les ombres dels xiprers,

codis ocults, senyals de tu.

Informe de guerra

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.

Uns dies a Port Leucate

Leucate ve del grec Leukos, que significa blanc. Laucata, en occità. El desenvolupament del naturisme a Port Leucate està lligat a la transformació turística de la costa del Llanguedoc-Rosselló, impulsada per la missió Racine a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquesta iniciativa va ser dirigida per Charles de Gaulle i George Pompidou, i va transformar 200km de costa mediterrània. Jo no soc defensor, en absolut, de la transformació de la costa; crec que en el seu estat natural és com hauria de mantenir-se, però també és veritat que determinades transformacions, si es fan blindant els espais naturals, aconsegueixen protegir la costa de futures i destructives transformacions no sostenibles i no respectuoses amb els moviments naturals.

Els pobles naturistes de Port Lecaute formen part d'aquest pla. L'arquitecte George Candilis va dissenyar els Carrats de Port Lecaute, un àrea residencial naturista inspirada en l'arquitectura grega. Leucate s’ha consolidat com un dels principals destins naturistes del sud de França, integrant el concepte de «llibertat» i «natura» en un entorn segur i discret. A la zona existeixen múltiples nuclis independents dedicats al naturisme. Alguns dels noms destacats a l’àrea de Port Leucate inclouen:

• Port Nature / Aphrodite II
• Maisons des Sables (I, II, III, IV, incloent Helios i Equateur)
• Les Plages d'Argos
• Hameau des Rives
• Village Naturiste Eden
• Village Naturiste Oasis Club
• Village Naturiste Ulysse

La zona naturista està immersa en un paisatge protegit (Natura 2000), envoltada pel mar Mediterrani, l’estany de Leucate i vinyes, oferint una integració total amb el medi ambient.

El naturisme de Port Lecaute s'allunya de la confusió hedonista d'indrets com Cad d'Agde, on, en determinats espais, la nuesa s'ha confós amb una estimulació de la sexualitat; desvirtuant el significat autèntic del naturisme, que és precisament el de deslligar el cos humà del concepte de fetitxe sexual. El naturisme aconsegueix retornar a l'ésser humà el caràcter espiritual del seu cos, i això li permet un gaudi integral dels elements naturals i una relació més espontània amb la totalitat de les persones, acceptant el cos humà tal com és, i assumint una bellesa que neix d'allò que és natural en tots els estadis de la vida des de la naixença fins a l'ancianitat. Permet l'absorció del sol a tota la pell, sense zones estigmatitzades per la moral de la ficció dels mites, i recuperar sensacions ancestrals que tenim enregistrades a la memòria genètica, i que ens retornen una generació de dopamina i oxitocina altament positives.

A més, prop de Port Lecaute, al poble antic de Lecaute i rodalia, existeixen paratges de gran bellesa, plens d'art i tradició; una gastronomia exquisida, un paisatge bellíssim, i un estil d'aquells tan francesos que a mi particularment m'agraden molt.

No és gaire lluny de la Maternitat d'Elna, un punt de profunda força positiva, i del poble d'Elna, que és deliciós. Per cert, el nom d'Elna, per una persona, em sembla molt bonic.

Aquest estiu, hi passarem uns dies, com l'any passat, i acostumen a ser d'aquells moments en què tot s'atura, i en què es viu intensament, sense fer res més que retornar a la vida més natural possible de la manera més natural i més senzilla.

El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

Etapes de la vida, llibertat i educació.

El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració; descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus). Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant, de vegades imprevisible de la vida.

L'altra quarta part de la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella, pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar, animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la bé. 

La vida són etapes, i fa pujada; la vida sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt que teníem i que ja no hi és.

La vida també és deixar anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin, que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents. La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear, per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les seves raons íntimes.

També cal tenir clar que són adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen. Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen, òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves relacions.

La llibertat és una de les realitats amb què els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú no ens podrà prendre.

Els vam dir també que potser el seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no, però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora, que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que passi el que passi, sempre han de ser lliures.

Tenen, i han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures, constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions humanes.

Hem donat a les seves relacions socials al llarg de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que necessiten distància i independència.

Segur que ens hem equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.

I mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.

Des del palau del rei

Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.

Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.

Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.

Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.

Encara estem creixent

Després de pensar molt, arribo a la conclusió que no sabem organitzar-nos sense l'existència de diners perquè som animals. Ens pensem que els animals són les altres espècies perquè no constitueixen civilitzacions, no negocien, no creen, no construeixen... I alguns, molts, arriben a assegurar que nosaltres no som animals, que entrem dins d'una altra categoria. Trigarem uns quants segles a adquirir la capacitat de copsar-nos amb objectivitat. Si necessitem un element material o virtual que adquireixi el valor del treball per bescanviar-lo per productes i serveis, i si sense aquest element, no ens movem; de debò, som animals. Actuem motivats per la necessitat de recursos; és el que ens aixeca del llit encara que, romàntics com som, fem l'esforç de creure'ns que ho fem per servir a un somni o a una causa.

Això que dic no és universal, no tothom funciona així, però sí que ho fa el gran gruix. I els que no ens movem per diners passem per excèntrics, i a voltes, insolidaris.

Les formigues segueixen un fil invisible adherit a la terra, i per això van tan segures seguint les seves fileres; probablement no veuen ni els colors, a tot estirar, llum, ombres i moviment; en tenen prou amb algun estímul olfactiu molt poderós i són capaces de deixar un rastre olorós. Són sordes, però detecten les vibracions mecàniques del so. Tot això ho explico perquè no està descartat que tinguin o facin servir diners, o el seu equivalent, que seria alguna mena d'informació olfactiva, o tàctil, que els ajudés a esbrinar si un individu ha aportat prou a la comunitat per a tenir dret a viure o a adquirir algun recurs. Totes les bèsties funcionem per interessos com a valor decisiu; només alguns humans juguen a ser alguna cosa més, com els nens petits que juguen a ser grans.

I tot això em sap greu, perquè en el meu joc d'intentar ser gran, en algun moment, he cregut de debò que ho érem, però em penso que encara estem creixent.

Comunió o "T'estaré mirant"

 

Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.

Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.

La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.

"I'll be seeing you", t'estaré mirant. 

T’estaré mirant

en tots els vells llocs familiars

que aquest cor meu abraça

tot el dia.

En aquell petit cafè

al parc de l'altra banda

al carrusel infantil,

als castanyers,

al pou dels desitjos.

T’estaré mirant

en cada dia d'estiu bonic

en tot allò que és senzill i alegre;

sempre pensaré en tu d'aquesta manera.

Et trobaré

al sol del matí.

I quan la nit sigui nova,

miraré la Lluna

i t’estaré mirant.

T’estaré mirant

en cada bonic dia d'estiu

en tot allò que és senzill i brillant;

sempre pensaré en tu així.

 

Estacions

Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.

Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.

I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.

We shall never surrender

 

Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.

Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:

"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des que va tornar la Força Expedicionària Britànica.

Jo mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent, demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.


En qualsevol cas, això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i de la nació.

L'Imperi Britànic i la República Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons camarades amb tot el que puguin.

Tot i que grans extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del govern nazi, no decaurem ni fracassarem.

Continuarem fins al final. 

Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem als camps i als carrers,
lluitarem als turons.

Mai ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al rescat i a l'alliberament del vell."

Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina. 

Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.

Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.

Mai em rendiré!

Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat

Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius. 

Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt. 

Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant. 

Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.

Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.

.

.

.

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.

Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.

Tornem a ser a la Selecció Oficial del Fic-Cat

Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.

Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.

Visca el cinema!

Euskal Herria

Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.

.

.

.

(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

Quan la ineficàcia no és falta de voluntat

Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.

¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?

Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.

Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.

La noia dels meus somnis

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

Etiquetes

He cercat a la sorra el nom de la platja,
i no l'he trobat.
He intentat d'esbrinar com es deia un mar,
cercant l'etiqueta a la cresta de les ones,
però no hi era.
He escrutat el paisatge, enllà de la frontera,
maldant per a llegir el nom del país,
gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes,
i no l'he vist.
He descobert colors que no tenen nom,
amors que no estan registrats en cap diccionari,
costums que cap entès no ha classificat,
cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust,
i que m'han sonat dolces.
I m'he trobat gent que no té raça,
que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial,
que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau,
i m'han semblat bona gent.

I quan he explicat tot això,
he vist esverats els fabricants de diccionaris,
els dissenyadors de llibres de protocols,
els jutges definidors i organitzadors de tot i de més.
He descobert,
xisclant com mones reprimides,
els qui s'han passat la vida aprenent la realitat
darrere els símbols inventats,
a través dels mots reductors,
de la visió classificadora de la diversitat,
o de la uniformització dels conceptes
fabricats per simplificació antropocèntrica.

Xisclaven educadament, perquè així està prescrit.
I molt educadament m'han fet callar,
i m'han demanat que deixi parlar els entesos,
que és per això que han dedicat la vida sencera
a la noble activitat de l'estudi.

Llavors, jo, molt tranquil,
M'he atansat a la platja,
m'he despullat del tot,
i m'he capbussat,
sense pensar en res més que no fos el blau de la mar.
I a l'últim,
he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra,
m'he inventat un nom per a la platja,
i l'he escrit a la riba.
Me l'he mirat,
i m'ha semblat que la platja era meva,
fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.