Tornem a ser a la Selecció Oficial del Fic-Cat

Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.

Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.

Visca el cinema!

Euskal Herria

Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.

.

.

.

(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

Quan la ineficàcia no és falta de voluntat

Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.

¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?

Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.

Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.

La noia dels meus somnis

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

Etiquetes

He cercat a la sorra el nom de la platja,
i no l'he trobat.
He intentat d'esbrinar com es deia un mar,
cercant l'etiqueta a la cresta de les ones,
però no hi era.
He escrutat el paisatge, enllà de la frontera,
maldant per a llegir el nom del país,
gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes,
i no l'he vist.
He descobert colors que no tenen nom,
amors que no estan registrats en cap diccionari,
costums que cap entès no ha classificat,
cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust,
i que m'han sonat dolces.
I m'he trobat gent que no té raça,
que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial,
que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau,
i m'han semblat bona gent.

I quan he explicat tot això,
he vist esverats els fabricants de diccionaris,
els dissenyadors de llibres de protocols,
els jutges definidors i organitzadors de tot i de més.
He descobert,
xisclant com mones reprimides,
els qui s'han passat la vida aprenent la realitat
darrere els símbols inventats,
a través dels mots reductors,
de la visió classificadora de la diversitat,
o de la uniformització dels conceptes
fabricats per simplificació antropocèntrica.

Xisclaven educadament, perquè així està prescrit.
I molt educadament m'han fet callar,
i m'han demanat que deixi parlar els entesos,
que és per això que han dedicat la vida sencera
a la noble activitat de l'estudi.

Llavors, jo, molt tranquil,
M'he atansat a la platja,
m'he despullat del tot,
i m'he capbussat,
sense pensar en res més que no fos el blau de la mar.
I a l'últim,
he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra,
m'he inventat un nom per a la platja,
i l'he escrit a la riba.
Me l'he mirat,
i m'ha semblat que la platja era meva,
fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.

L'últim drac viu

La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

Ja el veig.
No porta llança, és una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca cap al castell.

J.S.

La meva pàtria

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

Sinestèsia

Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.

Barcelona

Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.

J.S.

(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)

El dilluns és un dia enganyat

El dilluns és diumenge enganyat,

li han fet creure que el tot és la mort,

que el que cal és vestir-se de gris,

i fer veure que tot és molt trist.

Un dissabte, és potser, sense llum,

sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,

li han robat aquell blau net del cel

i els timbals vora el mar a la platja,

i un cos nu que ni pensa que és nu.

El dilluns és un dia enganyat,

s'ha cregut que la por és la veritat,

discutir, negociar, posseir,

competir, afanyar-se i morir.

No ha copsat tot allò que és real,

ni el batec de qui està enamorat,

ni l'amor d'una mare, que hi veu,

molt més clara que un veí educat.

El dilluns és un dia confós,

ganivet de metall esmolat,

dins d'un tern que somriu sense fons,

mentre tot és tan bell i tan nou.

J.S.

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

Infantesa

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.

Si vols que el somni sigui realitat

Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.

Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.

Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.

J.S.

.

.

.

Seré

Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

La meva droga

La meva droga és el blau

del cel i les muntanyes,

els cims, la neu, l'aroma

més pur dels Pirineus.

El sol, l'amic fidel,

que amb goig em besa el rostre.

No tinc cap més anhel

ni cerco cap més món.

La vida és contemplar,

el sol quan ja se'ns mor.

Escoltant el silenci,

el vent, i la grandesa

d'un temple sota el zènit,

ennegrint-se amb estrelles,

i el bosc, pujant al cim,

sens límit ni final.

Quan sigui fosc veuré

els fars, i la gelada

escorça que afaiçona

el mirall d'un llac perdut.

Ho observaré, tornant-me

misteri amb la natura.

No tinc cap més obsessió,

no hi ha plaer més potent.

No xuclaré mortals

beuratges consumistes,

costums que xuclen bords

fulgències amagades.

Ni lluitaré per vanes

cadenes valuoses,

volaré cap al nord

sagrat del meu país.

No m'enduré diplomes,

prestigi, o advertències;

viuré vestit de vent,

d'il·lusió i de misteri.

I m'ajuntaré amb els brots

més tendres de les plantes

que creixen allà on mai

cap ull no ha reposat.

I potser un dolç dormir

em farà somniar que neixo,

i el raig més matiner,

la pell m'amoixarà.

Veuré tanta veritat

donant forma a la Terra,

que moriré ben viu,

i dormiré feliç.

J.S.

  

Retrobar

Retrobem els camins que flairen llenya,
els sons de les cançons de sempre,
la suor del joc,
la llum del lloc,
el somriure...
Retrobem el pas sublim de la llibertat,
foragitem la por, la negritud i la venjança...
Gaudim de l'oblit com qui neix ara...
Esquincem-nos els vestits,
guarnim-nos de fang I d'herbes…
Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella
i juguem a cut i amagar en el seu jardí...
Cerquem petons fugissers amagats entre ombres...
Adormim-nos en un llit suau i gegantí,
sense pensar en res...

Educar

 

Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern, l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat, davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es pot presentar de moltes maneres.

Educar exigeix la capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans, enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta… i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre d’entusiasme.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXIII)

I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.

L’experiència del càstig al soterrani de la primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar, i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua, sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món, m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui, després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer a la meva estona lliure.

-Avui tindràs companyia en el teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!

-D’acord -vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser ben bé com una punxada al pit.

A les onze i vint, com un rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito em tenia per ell sol.

L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell; la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot bona persona.

-Com va això, noieta? -em va demanar. La seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va prémer tan fort que em va costar força dissimular una ganyota.

-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què es referia quan em preguntava.

Em va mirar en silenci durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.

-Podem fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.

Vam començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la font.

-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí, oi? -va dir ell.

Vaig fer que no amb el cap, intentant que la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.

-Per la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has rumiat? Ho has dut a l’oració?

-Hi he pensat molt -vaig dir.

-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?

-No ho veig. -vaig fer, envermellint.

-Encara no ho veus? -va demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir després d’uns segons en què semblava immers en una profunda decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables! Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot això!
El vaig mirar sense dir res.

-No ho veus igual? -va insistir, ell.

Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer que no amb el cap. El seu to va canviar.

-T’estàs equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que vol dir això?

No sabia què respondre-li. Recordo haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí, on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava mirant amb cara de desesperació.

-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu! Estàs donant carabasses a Déu!

Jo continuava en silenci, però començava a sentir una opressió al pit.

-Què hi dius a això? No et quedis callada!

-Crec que Déu no vol que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia esforços per no plorar.

-Crec! Crec! Crec! -va anar repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva absència.

De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la mà en silenci.

-Et sents malament? -va dir ell de sobte.

-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense mirar-lo.

-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem agafats de la mà.

-Una mica. És que no hi estic acostumada.

-Et fa cosa?

-Sí, em fa cosa. -li vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.

-Doncs t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu, ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen, continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer mal.

-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany -. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?

No podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor estaven activades.

-Tornem cap a la casa -li vaig dir sense deixar de plorar.

-Cap a la casa? Però si no hi ha ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.

-Si us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la mà!

-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no ens veu ningú. Et fa vergonya?

-No… No és això?

-Doncs què és?

-No em sento bé agafada de la mà amb vostè!

-Però si jo soc un capellà! Si un capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà no és res dolent! Què pot tenir de dolent?

-Em sento malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.

-I on queda l’obediència? -va dir

I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.

-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés tranquil·la.

-Qui?

-La Clara. És allà! -vaig respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava lliure.

-A on?

-Allà!

Però ell no la veia.

-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí, només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan desagradable.

Llavors la Clara va parlar:

-Aurora, corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!

I jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No la va veure, però la va sentir.

-Què és això? Qui ha parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.

Les alpaques de la Maria Àngels de Merolla de Berguedà

 

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Em fa content descobrir éssers que viuen en un espai tan bonic, tan lliures i tan estimats; allunyats de l’artificialitat, de la presó de sorolls de les ciutats, i de l’estrès dels sàpiens.

Protegits de l’explotació de les granges; ajudant les persones a retrobar-se amb el seu jo natural.

Una espècie pacífica, que entén el concepte de grup, a on cada individu descobreix el seu paper dins de la manada, on els petits busquen els germans i els pares, on cadascú té el seu propi caràcter, com també passa a la nostra espècie, que és una més de les moltes que hi ha encara que no ens ho sembli.

N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc.

La manera de ser d'un grup de persones depèn mes de l'edat, l'entorn socioeconòmic, els valors, el moment vital... que de la nacionalitat. És clar que, de vegades, la nacionalitat per raons culturals pot afectar els valors, els costums, la visió del món... però no sempre ni tant com ens imaginem. L'excessiu pes que atorguem a la nacionalitat pel que fa a la definició de la persona és en el fons un recurs inconscient per trobar raons que ens moguin a odiar la tribu rival, que les nostres pulsions ancestrals ens mouen a etiquetar com a enemiga.

"Oh! Cómo son los franceses! Les hablas en español y te responden en francés! -em va dir una persona que sempre parlava en espanyol als francesos que se li dirigien en francès. I que em va confessar que no gaudia anant a França per aquest motiu, perquè els francesos li responien en francès.

Pensant en tot això, arribo a la conclusió que la incultura no és tant l'absència de coneixements culturals com l'aversió a adquirir-los i la por a allò que és diferent.

La vida és plena d'ironies. N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc. N'hi ha que es treuen tota la roba, però mai no estan despullats, mai no deixen d'estar vestits. N'hi ha que voten, però no són demòcrates. N'hi ha que prediquen la pau cridant amb histèria. N'hi ha que defensen el progrés i la llibertat seguint els instints territorials violents heretats d'allò que un dia vam ser. 

Dona'm la mà

Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.

Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala. 

Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida, que la traïció.

Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real. 

Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.

Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; llavors no et tindré por.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)

La realitat i el relat

Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no quan és que no, i que sí quan és que sí.

Estimo la vida normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci, aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció, aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa que generen en els éssers que les estimen.

A banda d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties devoradores, que consumeix com insectes irracionals.

A banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho són; potser només ho són a les històries que ens expliquen.

Practico l’esport de no parlar malament de ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.

Intento no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar, i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia necessiti enfonsar.

Construir la realitat és viure en una irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.