Han passat molts anys

Han passat molts anys, i estic igual com estava ahir: envoltat d’una bellesa que em posseeix encara que em pensi que soc jo qui la domino. Escarit, ja que en qualsevol moment em poden reclamar i no podré dur equipatge, ni tan sols un quadern, ni un bolígraf per aprofitar el viatge i fer-ne una crònica. Soc sempre a les mans d’unes forces que em toleren, però que en qualsevol moment em poden esquinçar contra una roca. Jutjat, incomprès, envejat, usat, ignorat… per alguns. Estimat, admirat, enyorat, desitjat, ajudat, sostingut, valorat, enriquit... per molts. Soc el mateix ésser vulnerable i malaltís al qui van trencar el braç en néixer; tan defectuós com agraït.

El cas és que han passat molts anys, i sé de tot tan poc com quan vaig arribar; i posseeixo el mateix que quan vaig néixer.

Tant se val, aniré fent amb l’esperança que sempre tindré un raconet de Jaizkibel per mi en cas que les coses vagin pitjor.

Potser em quedaré sense alè, però ningú em podrà prendre mai ni aquest mar, ni aquest Sol, ni aquest vent, ni aquest cel.

I això ho vaig escriure ahir, dia 29 d'agost.

Salut!

Marroc (XII). Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat.

Després de la migdiada, la Merche i jo ens n’anem a passejar. El Marc i la Martina es queden descansant una estona més.

Transitem per carrers increïbles. Sobretot els subterranis, els que avancen en forma de túnels dessota les agrupacions de cases d’Essaouira. Alguns sostres són tan baixos que ens hem d’ajupir. Descobrim façanes extretes d’altres temps, tan velles que sembla que no pot ser; clarobscurs dissenyats pel Sol i per les ombres. Travessem el barri jueu, força abandonat. Descobrim una platja oculta rere les muralles. El vent, tan fort, forma dunes arran de les totxanes. Dins del mar, a uns centenars de metres, unes roques bellíssimes formen illots que atorguen profunditat al quadre. El mar és blau fosc amb borrallons blancs. A l’altra banda de la muralla, pels carrers interiors de la ciutat, el mar no es veu, però se sent com si caigués damunt nostre, i l’aire du una sorra finíssima que se’ns escola pels ulls i la boca.

Ens trobem la Martina i el Marc. A la Martina, encara li fa mal el coll; el continua tenint contracturat. Ens acostem a una farmàcia a comprar voltaren. El farmacèutic té l’aire de saviesa dels antics metges; guarda les distàncies amb una solemnitat professional. Convida la Martina a posar-se la pomada en un espai discret de la botiga, que té un estil antic, i fa olor de caramels de menta.

Anem a un rooftop a veure la posta; es diu la Smala. A dalt, a la terrassa, fa molt de vent i la temperatura ha baixat. Cal que ens abriguem. La vista del mar amb tota la seva amplitud és preciosa. El Sol, molt a poc a poc, enfila la seva capbussada. Els cambrers van lents, no tenen pressa. Demano un suc de taronja i pastanaga amb gingebre. Ens fem un munt de fotografies i contemplem la diversitat humana que ens envolta. El rooftop té un estil clarament europeu, fins i tot en la música que fa sonar.

Després del ritual del sol, caminem per la ciutat quan la nit va prenent possessió de la bullícia dels carrers, que no minva. Decidim anar a sopar a un fishburguer que hem vist al costat del Cafè de France. La Martina no s’acaba de trobar bé i se’n va al riad, després li portarem alguna cosa per menjar.

El fishburguer té diverses plantes, i de nou acabem al rooftop, amb una visió nocturna d’Essaouira des del cel. La gent es mouen com formigues, il·luminades per làmpades càlides i fredes. Tenim al davant la torre de la mesquita, i en aquest moment comencen a sonar les pregàries per un altaveu que ho ensordeix tot, tal com succeeix cinc vegades cada dia. La gent continua amb la seva marxa com si no passés res.

Demanem un entrepà d’hamburguesa de sardines; principalment pel seu exotisme i perquè no n’havíem sentit a parlar mai. És una decisió que té un cert risc, el qual es confirma quan ens la mengem. És bona, però la sardina és purament sardina triturada amb les seves parts més gustoses i amb les menys gustoses. Ens costa una mica de finalitzar l’entrepà; però l’experiència s’ho val.

A les onze, ja som al llit, perquè el nostre riad és aquí mateix.

8-08-2026

És dissabte al matí, i la Merche i jo ens aixequem a les 07:30, abans que els nostres fills, i sortim per a descobrir com és el carrer quan encara no s’ha despertat la gent. El soc és molt diferent quan no hi ha clients, gairebé no el reconeixem. Els venedors estan obrint la porta de fusta de les parades; van per feina. Se senten cops secs de fusta i els crits estrepitosos de les gavines; al lluny, la remor de la mar, i flaire de peix arreu. El sol comença a regalar els seus raigs.

Caminem cap al port amb el desig secret de veure arribar, o, si més no, descarregar, els vaixells de pesca.

Un grapat de peixaters, tots homes, s’agombolen al voltant d’un camió que obre les portes de la seva caixa. A dins, multitud de peixos. No és el que ens esperàvem; se suposa que els peixos havien d'arribar per mar i no per carretera. Els preguntem la nostra inquietud als homes i ens assenyalen l’atmosfera: “wind” “no pesca!” diuen. Es veu que des de juny fins a finals d’agost, el vent no permet sortir a pescar als petits vaixells d’Essaouira, i han de comprar el peix a Agadir. L’espectacle de l’arribada dels vaixells al port d’Essaouira només esdevé la resta de l’any.

Al port, hi ha personatges molt peculiars. Una dona gran, molt morena, que té la pell arrugada en mil plecs, com una pansa, va parlant sola. Porta els cabells grisos, recollits en un monyo; ens parla com si ens conegués de tota la vida, i no entenem què ens diu. Un peixater ens diu: “crazy”, assenyalant la dona. Un altre home molt vell se’ns acosta, es posa d’esquena a nosaltres, i s’ajup assenyalant-los la seva espatlla, a on veiem tota una simbologia que no identifiquem.

Els peixaters continuen esperant els camions, i a mesura que van arribant i obrint les portes, els homes fan que no amb el cap i exclamen: “No fish!”. A dins dels camions, s’hi entreveuen algunes caixes de sardines.

Continuem fent una volta per l’Essaouira adormida. Amb les botigues tancades i els porticons de fusta blava closos, sembla un poble mort. El gènere és premut a dins de les parades tancades, i es va desplegant quan es van obrint.

Ens endinsem als túnels de sota les cases. Contemplo el sostre sostingut per arcs antics. Travessers de fusta s’aguanten entre arc i arc; al damunt, els habitatges i la vida. Els corralons subterranis de vegades es bifurquen i connecten per altres cantons amb els carrers exteriors. Sota terra, per tant, hi trobem botigues de tota mena; moltes són tallers artístics; també hi ha gent al mateix carrer, exposant les seves obres. En moltes cases i a molts riads, s’hi entra des d’aquests carrers subterranis. L’espai és també l’hàbitat de moltes poblacions de gats lliures. Sota dels edificis d’Essaouira, hi bull una vida oculta, protegida de la pluja, que en aquest punt de l’Atlàntic, i en determinades èpoques de l’any, és habitual.

Sortim de sota terra, i caminem ran del tros de muralla que a l’altra banda rep l’embat de les onades; tot i que no el veiem, sentim el mar bramar i els seus esquitxos cauen del cel com una pluja inesperada.

El soc ja és ple, i de tant en tant, ens trobem persones en situacions que a les nostres latituds no acostumem a veure: Un home dormint amb les cames obertes dins d’un carretó, un altre que passa corrent entre la multitud amb un embalum immens a l’espatlla, carretons amunt i avall obrint-se pas a crits entre la gent, captaires, músics, saltimbanquis… No sabrien dir quan ha succeït, però el soc ha tornat a engegar fins a un punt que l'exercici d'avançar ja costa. Tot és deliciós i imperfecte. Cal venir uns dies cada any al Marroc per fugir de la tirania de la qualitat. 

Suposo que la qualitat agrada a tothom, però no a qualsevol preu. Quan la qualitat esborra la identitat, ens pren més que no pas ens dona. Quan la qualitat prefereix la comoditat a la bellesa, acaba cansant. Quan la qualitat es converteix en una exigència vital, acabem valorant les experiències no pas per les vivències i l'aprenentatge que ens han regalat, sinó pel grau de satisfacció material que ens han concedit. Quan la qualitat és només una puntuació que es fonamenta en la riquesa material del lloc, la vida esdevé una competició que ens atrapa a tots vulguem o no, i que ens desvia de la finalitat essencial dels actes. La qualitat és la qualitat humana o no és qualitat. Hem de saber veure la qualitat en aspectes que la societat d’on venim no té en compte; si no és així, no haurem viatjat enlloc, no haurem desconnectat de la peixera d’on venim; no ens haurem alliberat de la presó daurada on hem nascut. 

Hi ha qualitats que només es troben als carrers d’Essaouira i que no estan recollides per cap rúbrica ni per cap indicador. Hi ha qualitats que van nues, que van brutes, que no estan taxades, que no apareixen en cap llibre de cap facultat de turisme o d’ADE, i el que és més greu… hi ha qualitats que haurien atorgat resultats excel·lents a la maquinària tecnològica del tercer Reich. La tirania de la qualitat redueix les experiències multidimensionals a uns valors esquelètics que només contemplen estructures fredes, capaces de sostenir l’edifici, però inútils quan es tracta d’aportar humanitat. 

Marroc (XI). La humanitat és una obra wabi-sabi de Déu.

A les 15:00, dinem en un restaurant tradicional marroquí per trenta-vuit euros tots quatre. Tan tradicional, que quan arribem, tot i que és obert, ens demanen de tornar al cap de mitja hora perquè la majoria del personal està pregant; avui és divendres, el dia sagrat dels musulmans. Els diem que no ens importa i fem temps pels carrerons dels voltants mentre escoltem els càntics religiosos. Per tant, sense haver dinat encara, ens apropem, de moment, a un caixer a treure diners. 

Ens trobem que no funciona. Anem a un altre caixer, i aquesta vegada sí. Al Marroc, no hi ha problema; hi ha molts caixers automàtics i a llocs impensables; el que cal vigilar són les comissions; no són les mateixes a tot arreu. Portar el pressupost ben planificat des de Catalunya per no haver de treure diners pot ajudar a reduir les despeses.

Hem passat per un herbolari i tant sí com no ens ha volgut fer provar un producte que s’esnifava pel nas; ens adverteix que no és cap droga, que està fet d’eucaliptus. Es tracta d'uns cristalls que s’emboliquen en un drap, i tot seguit s’esnifa el drap. La sensació és intensa i ens recorda al Vicks VapoRub. A partir d’aquest moment, ens adonarem que tots els herbolaris ho tenen, i que tots ofereixen als turistes de provar-ho.

Tornem al restaurant just en el moment en què el personal torna de la mesquita, i ens disposem a dinar. El local està decorat a l’estil marroquí, amb força elements àrabs; però són molt lents, bastant descoordinats, i el menjar només és correcte.

Després de dinar ens n’anem a descansar al riad i aprofito per pensar i escriure sobretot el que veig aquests dies.

El primer que em plantejo és el concepte de “normalitat”.

“Normalitat” ve de norma. Les normes de les platges d’aquí, del Marroc, no són les normes de les platges d’allà, de Catalunya. I “allà” hi ha diferents platges amb diferents normes a cadascuna. Aquestes normes no totes ni sempre estan escrites; ni aquí, a Essaouira, ni allà, a Catalunya. És evident que per poder anomenar “normal” a un comportament, és a dir, adequat a les “normes”, ens hem de referir a un sistema de normes concret, pertanyent a un lloc i un temps concrets. Sovint, i despistadament, diem que una realitat és normal només perquè és habitual al lloc on vivim, sense més reflexió. Ni tan sols ens adonem que el mot “normal” ve de “norma”, i que tota norma és una imposició, la qual cosa no vol dir que sigui dolenta.

La segona qüestió en la qual penso és que cada persona podrà considerar com a més humana o com a menys humana una determinada “normalitat”; la podrà considerar més “sana” o menys “sana”. 

És a dir, la persona humana, cada persona humana, pot arribar a tenir la capacitat de valorar objectivament (és a dir, fora del sistema de referència normatiu) allò que se li presenta com a “normal”. I dic “Pot arribar a tenir” perquè si la persona no ha sortit del seu sistema referencial, de la seva peixera, del seu món, pot no tenir aquesta capacitat activada, pot ser absolutista en conclusions que es deriven d’un coneixement molt limitat en l’espai i en el temps. Això, poc o molt, i en qüestions concretes diferents, ens passa i ens ha passat a tots.

La tercera reflexió que faig estirat en aquest antic palauet marroquí és que la “normalitat”, d’un lloc i d’un temps, tendeix a imposar-se als individus d’aquest lloc i d’aquest temps. 

No sempre s’imposa amb la força de la llei; la major part de les vegades, la imposició es fonamenta en el caràcter imitador de l'individu sàpiens. Sense adonar-nos-en, actuem per imitació; i quan tot, en una peixera, és d’una manera, ens abracem sense reflexió a aquesta manera. Aquest és el principal mecanisme d’imposició de normes no escrites socials; i tots estem sotmesos, poc o molt, a la seva coacció; amb més energia com menys viatgem i com menys cultura universal posseïm. 

Els individus que no comparteixen la “normalitat” d’una peixera concreta ho passaran pitjor o millor depenent del caràcter més o menys obert, més o menys democràtic, dels individus de la peixera. 

Com més respecte a la llibertat de l’individu humà, més diversa serà la peixera. Com més tancada i limitada sigui la ment i les experiències dels individus de la peixera; més uniforme serà la peixera, i més dolor experimentaran les minories humanes diferents. 

Faig servir el mot peixera perquè les societats diverses que hi ha al món funcionen com petites peixeres en les quals la comunitat de peixos estableix unes interaccions no escrites que imposen formes a tots els elements que les composen.

En quart lloc, valoro tots els altres mecanismes d’absorció d’una cultura a banda de la imitació i la legalitat. La més poderosa són els llaços familiars. A qui més costa violentar quan el nostre “fer” es diferencia de la cultura imperant és als familiars. En moltes xerrades que he sostingut amb persones que han acabat adquirint un costum que no és fàcilment digerible per l’entorn on han crescut, m’han manifestat que el que més els ha costat és imaginar què pensaria la seva mare o el seu pare si sabessin que ell o ella ara viuen d’aquesta o d’aquella altra manera. La “normalitat” a l’entorn familiar es dona per suposada, i desobeir aquells dogmes que no s’arriben ni a qüestionar costa molt, sobretot perquè l’afecte vers les persones que ens han educat i amb qui hem crescut ens coacciona a no ferir-les, tot i que racionalment tinguem molt clar que aquesta sensació de ferida no és lícita humanament perquè va contra la llibertat essencial de tota persona humana. 

El mateix succeeix, encara que sense tanta força, amb els llaços d’amistat o de veïnatge. És per això que tal com va escriure Maurice Godelier, quan la imposició o la prohibició legal desapareix a causa d'un progrés en la legislació d’un estat, persisteix la imposició social, pels llaços familiars, d’amistat, de veinatge... L’estiu passat, per exemple, a les piscines municipals de Terrassa va deixar d’estar prohibit per llei el “top-less”; no obstant això, el dret a anar amb el bust superior lliure per part de les dones no s’ha exercit ni una sola vegada. 

Això mateix que explico del top-less passa amb totes les altres imposicions socials, "no legals", les quals tenen una força que cap administració pot modificar només amb una llei. Correspon a l'educació, a la cultura, a la iniciativa individual, a la convicció personal... enderrocar murs, trencar cadenes, canviar mentalitats, guanyar llibertats...

Altres evidències que em venen al cap:

La imposició és essencialment inhumana; va en contra de la naturalesa íntima humana. L'única imposició que és efectiva és la d'un mateix sobre un mateix.

Totes les societats, d’aquí i d’allà, exerceixen imposicions; encara que es veuen més fàcilment les dels “altres”.

El wabi-sabi, del qual ja he parlat en aquest treball, ens permet descobrir la bellesa present en tot allò que té imperfeccions; i específicament, en les imperfeccions. El perfeccionisme no comprendrà mai el concepte “wabi-sabi”.

El perfeccionisme tendeix a ser cec vers determinats aspectes de la pròpia imperfecció i ignorància, especialment els que fan referència a la capacitat de veure la bellesa en allò que no és perfecte; senzillament, no la veu, i com que no la veu, la nega; i no ho reconeixerà mai com a error, ni com a possible error; i aixó és una imperfecció del perfeccionisme. 

Amb el perfeccionisme, l’art està mort. La identitat de cada bellesa rau en la seva imperfecció. La imperfecció ens mostra l’essència de la qualitat de cada artista.

La humanitat és una obra d’art wabi-sabi de Déu.

Marroc (X) Caminant cap al sud, i el pintor sorprenent.

 

A la Martina, li fa molt mal el coll, no pot girar el cap en cap direcció, tampoc cap amunt ni cap avall; probablement és una contractura. L’Amine ens deixa una bossa d’aigua calenta i la Martina se la posa al coll. 

Durant l’esmorzar, al terrat del riad, coincidim amb una família que acaba de venir del desert; nosaltres farem aquesta ruta d’aquí a uns dies. Ens recomanen que visitem els estudis de cine “Atlas” on ha fet pel·lícules molt importants, i que són molt divertits. La dona és d’Aranda de Duero, la resta de la família tenen l’anglès com a llengua materna.

El Marc i la Martina decideixen quedar-se descansant al riad, i la Merche i jo ens proposem de caminar per la sorra de la platja en direcció al sud, amb la intenció d’arribar a l’altura de Diabat i visitar les ruïnes del castell de Dar Sultan, mig soterrades a la sorra.

De primeres, avancem pel passeig marítim, i el que veiem és molt semblant al que vam veure a la platja de Sidi Kaoki on vam anar ahir: gent amb molta roba i amb una manera de gestionar l’ocultació del cos molt similar. 

Al mateix passeig marítim, hi descobrim unes casetes de fusta, decorades de manera divertida, a on hi guarden jocs de taula i altres elements lúdics, que s’ofereixen de manera gratuïta a les persones que ho desitgin, especialment als infants. De tant en tant, també hi ha blocs de armariets de color blau per a desar-hi la roba o el que l’usuari desitgi. 

A la platja, s’hi veuen molts para-sols de lloguer, amb gandula inclosa, i la persona que gestiona el lloguer ens crida des de la sorra per tal que no perdem l’oportunitat que ens ofereix; alguns fins i tot salten al passeig marítim per explicar-nos fil per randa els avantatges de llogar-li a ell el para-sol. 

Ara i adés, grups de dones molt cobertes de roba s’estan assegudes al mur que separa el passeig amb la platja. Ara mateix, no gaire lluny del mur, veig una tenda iglú plantada a la sorra, i a dins s’hi estan dues dones amb nicab que sostenen dues criatures petites amb les mans. Un home de mitjana edat, gras i vestit amb bermudes i samarreta, s’hi acosta caminant des de l’aigua.

Quan s’acaba el passeig enrajolat, continuem per la sorra; i després per les pedres quan aquestes apareixen. En aquesta zona, hi ha molta gent practicant amb el kitesurf; alguns van sols, d’altres tenen un monitor que els va instruint. Part de la instrucció consisteix a estar asseguts tots dos, monitor i aprenent, damunt la sorra, i aprendre a sostenir l’estel a l’aire i a fer-lo moure. 

També passem pel costat de molts conductors de camells i de cavalls que ens ofereixen passeigs. Hi ha moltes famílies del Marroc passejant juntes. A Catalunya existeix la creença que les famílies marroquines mai passegen juntes, que els homes viuen el seu oci per un cantó, i les mares i els fills per un altre. Això no és del tot així; les unitats familiars tenen una convivència lúdica igual com a qualsevol ciutat d’Europa. 

Ara mateix, passem pel costat de tres persones: una mare d’uns cinquanta anys, que abraça la seva filla; totes dues ploren en silenci. Un noi se les mira amb aspecte seriós. Són d’aspecte europeu, segurament turistes, molt rossos. Una de les dones sosté com una mena de cofre petit a les mans. Al seu darrere, el paisatge impactant d’uns illots formats per roques roges dins del mar; blau fosc i vermell sota d’un atzur brillant, i el vent que els fa voleiar els cabells.

Finalment, ens trobem un riu que desemboca a la platja i que du força aigua tenint en compte com està tot de sec. Descobrim la manera de passar el riuet sense mullar-nos i arribem a la zona de les dunes.

Ens trobem un grup organitzat de turistes que van en camell amb un guia. El guia els està fent fotografies. Els preguntem si saben on són les ruïnes de Sar Sultan i ens assenyalen l’interior de les dunes per la riba dreta del riuet. Comencem a caminar vers la direcció que ens diuen, per damunt de les muntanyes de sorra, i sembla ben bé que caminem per un desert. 

En una duna, hi veiem un munt de plàstics agombolats per la forta ventada. Hi ha molta solitud i molt vent, i no acabem de descobrir les runes. 

Tot d’un plegat apareix una noia rossa, d’aspecte nòrdic, muntada en un cavall blanc. Li preguntem en anglès per les ruïnes de Sar Sultan, i ens explica amb bastant detall com arribar-hi. Ens adonem que cal tenir paciència i avançar per les dunes. 

A l’últim les veiem, però són tan lluny, fa un vent tan fort, i cau un sol tan aclaparador, que ens donem per satisfets en descobrir que es troben a uns cinc-cents metres de nosaltres. La travessia per aquesta mena de desert ha valgut la pena, perquè és un medi diferent per nosaltres i conèixer-lo des de dins se’ns fa molt interessant.

A poc a poc, tornem a acostar-nos al mar i iniciem el camí del retorn. Abans, mirem cap a terra endins, i veiem les cases de Diabat al lluny, i el llogarret del bar de Jimmy Hendrix on vam ser ahir. Ara tenim el vent en contra, i costa més avançar. 

Veiem de nou els perfils humans que ens hem trobat a l’anada. Després d’una hora caminant, tornem a ser a les portes de la Medina. Ens traiem, com podem, la sorra de la roba i de les sabates, i travessem les muralles.

En una botiga d’art, hi descobrim uns quadres que ens són familiars; semblen dibuixos infantils, força simbòlics, no gaire realistes, que mantenen tots una línia similar; unes tonalitats cromàtiques pàl·lides i simples, i una temàtica força humana. Em fixo en la signatura, i tot i que està feta de lletres àrabs, la reconec; és la mateixa signatura que els quadres que tenim penjats a les habitacions del riad. 

El venedor, en veure que ens fixem en aquests quadres, i que la Merche i jo els comentem, s’acosta. Ens pregunta si coneixem la història de l’artista d’aquests dibuixos. Li diem que no i ens l’explica. Es tracta de Mohamed Babahoum, que va néixer en un llogarret prop d’Essaouira, al costat dels camps d’argànies. Es va dedicar a moltes feines: pagès, venedor al soc, gestor d’un molí d’oli arrossegat per un camell. A setanta anys, va començar a fer dibuixos damunt de papers vells. De primeres, deia que els quadres els feia un nebot seu, perquè li feia vergonya dir que eren obra seva. Més tard, es va apassionar pel dibuix, i va anar evolucionant; fins al punt que va arribar dibuixar amb retolador negre i damunt de caixes d’embalatge tota mena d’escenes quotidianes de la vida de la comarca. Va anar tenint èxit i va arribar a publicar les seves il·lustracions en llibres, i a exposar a Londres. Segons l’home de la botiga, com que li fa por volar, mai no ha sortit del Marroc. Encara és viu i té vuitanta-nou anys; viu amb el seu fill, i mai no ha deixat de dibuixar ni de pintar.

Contemplem una mica més els seus quadres, i continuem el passeig pel soc.

Marroc (IX) La vida de Diabat, la vida del port.

 

Abans de sortir de la platja, ens traiem, tant com ens és possible, la sorra de tot arreu i ens vestim. Caminem fins al punt del camí on ens ha deixat el Mohamed, i li posem un missatge perquè ens vingui a recollir. Triga molt, però això ens permet el plaer d’observar. 

Veiem un ciclista, que circula per la carretera sense asfaltar on esperem, i que va vestit de carrer amb una roba força vella i unes xancles. Li’n cau una, i com que porta certa velocitat, quan se n’adona i s’atura, ha de recular un bon tros per a recollir la xancla. Intento concretar què és el que fa que la imatge em resulti xocant i força diferent de qualsevol altra imatge similar que hauria pogut veure a Catalunya: l’estat precari de la bicicleta? El fet que el ciclista pedalés amb xancles? La indumentària del ciclista, que és de carrer, però no ho acaba de ser del tot, i que tampoc no és esportiva? El fet que la xancla li hagi caigut? Aquest sol abrusador gens adequat per anar en bicicleta per un camí que avança enmig d’un sequer? 

De vegades em costa determinar per què una escena em sembla extreta del guió d’una pel·lícula d’art i assaig, i no aconsegueixo desenvolupar una descripció prou fidel a les imatges i les sensacions. Suposo que cal acceptar que el llenguatge no ho pot descriure tot.

En aquesta estona en què esperem el Mohamed, aprofito per pensar quin és el problema del Marroc. 

La primera hipòtesi que em ve al cap és la possibilitat que no tingui cap problema; però de seguida m’adono que aquesta idea no té sentit. Fa molt pocs dies, van morir més de cent persones intentant arribar a Ceuta nadant; no es pot dir que no existeixi un problema. És evident l’obsessió de la gent per guanyar ni que sigui una ínfima quantitat de diners a canvi, sovint, de feines desproporcionades, o bescanviant mercaderies de qualitat per quantitats irrisòries. Hi ha un problema econòmic profund. No obstant això, el pes de la comparació amb el nord hi juga un rol important. Per pobre que sigui una persona, aquí, tothom té un mòbil; i amb el mòbil, un aparador seductor de com podria viure si fos a Europa, de quines oportunitats tindrien els seus fills, la seva futura família; un cocktel de fam i d'aparadors llampants, acompanyat d'un mar que els separa d’una vida digna; angoixa per sobreviure i les imatges de les xarxes socials; el totalitarisme d’un règim autoritari i el conte de fades de la societat del nord, a on la gent té drets i exhumen felicitat. 

Al Marroc hi ha molts problemes; i a més dels problemes, una constant mirada vers les terres que semblen no tenir-ne. Les desigualtats entre estats exerceixen un fenomen similar al que succeeix quan poses de costat aigües de diferent salinitat. I això sense entrar en la responsabilitat de les economies europees (ara i a l’època colonial) pel fet que les desigualtats siguin les que són.

Arriba el Mohamed i li demanem que ens dugui a Diabat; ens ve de gust aturar-nos al bar de Jimmy Hendrix. Un cop allà, el Mohamed diu que ens esperarà amb el cotxe al tros ombrívol d’una esplanada. Nosaltres entrem al bar.

Diabat és un poble d’origen berber, uns tres quilòmetres al sud d’Essaouira, tot i que els habitatges actuals van ser construïts al segle XX. La platja queda a mig quilòmetre. Mig enterrat a la sorra, hi ha les ruïnes del palau de Dar Sultan, que és del segle XIX.

El bar de Jimmy Hendrix és molt senzill, sense cap sofisticació tècnica. Té l’aspecte fresc d’un bar hippy de l’Eivissa dels anys seixanta. Per fora, està cobert de grafitis, ben fets, del Jimmy Hendrix. Per dins, tot és ple de detalls decoratius artesans, gens industrials. 

Uns joves estan asseguts en una taula de la terrassa exterior. Entrem al local i no hi veiem ningú. L’interior té molts elements fets de palla i de canya, i ens regala una sensació de frescor natural. Com que ningú no ens atén, dic un “hola” fort; però continua sense aparèixer ningú. Sortim i ens asseiem en una altra taula de la terrassa exterior. Tot i que brilla el sol, el vent fa que no tinguem calor. 

Uns minuts després, m’aixeco i entro a l’establiment de nou. Torno a dir “Hola!” ben fort, i aquesta vegada apareix corrents un nen d’uns vuit anys amb una carta de refrescs a les mans, me la dona, i torna a desaparèixer cap a les interioritats del local. Surto amb la carta, i decidim el que prendrem. 

A l’últim, surt la cambrera, que és una dona amb un aspecte a mig camí entre hippy i musulmà. No es dirigeix de primeres cap a nosaltres, s’acosta als joves de l’altra taula, i no sé pas quina trifulga tenen, però tot i que no entenc el que diuen, la conversa sembla una mica tensa i els joves acaben marxant. 

La cambrera, després, s’acosta a nosaltres, i ens pregunta què volem. Li demanem dos sucs de taronja, una aigua i una Coca-Cola. La dona s’ho pren amb molta calma, i passats uns minuts, torna amb les begudes. Assaborim els refrescs. Estem una mica cansats i ens surt fer o dir ximpleries per divertir-nos. El meu fill gran intenta beure per l’ull.

Sortim del bar i caminem una mica per Diabat. El poble està format per un grapat de cases blanques i cúbiques, d’aparença hippy, amb grafitis. Al lluny, a uns quatre-cents metres en direcció al mar, i més enllà d’un bosc de matolls, veiem les formes blanques i arrodonides de les dunes de sorra. Va ser aquí on Jimmy Hendrix va compondre “Castle of sands”? Són aquestes realment les cases d'un antic poblat hippy? Diuen que en tot això hi ha molta llegenda.

Caminem pels voltants del bar, i hi veiem habitatges similars amb trossos de terra adjacents atapeïts de palmeres, hortalisses, tallers mecànics improvisats, cotxes dels anys seixanta encara en funcionament, alguns mig desmuntats. També hi ha nens mal vestits jugant pels carrerons. L’urbanisme hi és absent, o en tot cas es podria dir que segueix una línia caòtica, espontània, salvatge… La qual cosa no fa disminuir la bellesa de l’espai. És allò que escrivia fa uns dies sobre el “wabi-sabi”. Hi ha alguna realitat en tot aquest paisatge contrafet que fa que tot plegat esdevingui bell, diferent, lliure, desitjable.

El Mohamed ens retorna a Essaouira i acabem la nostra excursió. Ens acomiadem d’ell fins dissabte, que serà el dia en què ens portarà a Marràqueix.

Anem fins al riad, ens dutxem, ens canviem de roba i sortim a passejar. De primeres, ho fem la Merche i jo; els nostres fills s’ho prenen més amb calma. Ens dirigim al port d’Essaouira, que continua ple de gent. 

Al primer dels molls, ens trobem uns nens, d’entre onze i tretze anys, que salten a l’aigua des de parets adjacent molt elevades sobre el nivell de l’aigua. Molta gent, se’ls mira, i ells se senten protagonistes; no sembla que ho facin per diners. La policia els contempla i de vegades parla animosament amb ells. No entenem què els diuen, però en cap cas els prohibeixen saltar. Hi ha un moment en què dos dels infants s’enfilen al capdamunt de la façana principal del port, que està molt i molt amunt, massa; uns vuit metres per sobre de l’aigua. Veig un policia que els fa senyals perquè baixin. Els nens no li fan cas i salten a l’aigua. Pocs minuts després passem per davant d’una petita caserna que la policia té al port i veig a un dels nens, encara mullat, plorant, mentre un policia el renya en to paternal.

Els nostres fills ja s’han dutxat i vestit i s’uneixen a nosaltres al mateix moll.

El vent no s’atura. La jaqueta que m’he comprat m'estalvia de passar fred. Una gavina espicossa la panxa reventada d’un peix llarguíssim, de més de 1,2 metres, que un venedor despistat té a la seva mercaderia; quan se n’adona, l’espanta. El sol davalla. Contemplem la posta de sol des de les muralles que estan al costat del port. Hi ha molta gent, i l’ambient és profundament marroquí. Un grup de música molt tradicional ambienta el lloc. De sobte, sonen les pregàries per l’altaveu de la mesquita i tots els sons es barregen: el so del mar, les veus de la gent, els crits dels nens, el reclam dels venedors, els cants i els timbals dels músics, els embats del vent, les pregàries religioses… El cel es torna de color vermell. La indumentària de la gent és majoritàriament musulmana. Tot se’ns fa força estrany, diferent; això és el que ha de ser quan es viatja a un lloc que té una identitat pròpia.

Caminem cap al soc, ara que es fa de nit, i busquem un lloc per sopar. Escollim un establiment de menjar ràpid, però tradicional marroquí. Tenen una planxa encesa constantment al pis inferior i la fan servir a una velocitat desorbitada; alguns dels cambrers són molt joves. El menjador de la planta baixa és ple i ens fan pujar al pis de dalt. La sensació és una mica claustrofòbica, perquè l’escala de pujada és tan estreta que només hi cap un cos, i el sostre queda arran de cap. Un cop al pis superior, l’espai s’eixampla una mica, però el menjador de dalt és ple, i no puc evitar de pensar que si passés una desgràcia i haguéssim de sortir de pressa, no sortiríem. Hi ha una finestra reixada, que tampoc solucionaria el problema. Decideixo no transmetre la preocupació a la resta de la família, i confiar que la major part de les vegades no succeeix res. 

El cambrer puja a prendre nota del que volem, i ens disposem a esperar el sopar. Al nostre voltant, observo que només hi ha dones; dones del país amb nens. Dels plats que ens porten, en destaco una sopa que he demanat per un euro; és deliciosa i tan densa que gairebé no em cal menjar res més. Descobreixo que la sopa es diu harira, i conté ceba, api, tomàquet, pastanaga, oli, llenties, cigrons, fideus, coriandre, julivert, cúrcuma, pebrot vermell, Ras el Hanout, canyella, gingebre, sal i pebre. M’expliquen que és tan rica en nutrients i vitamines, que es menja principalment durant el Ramadà, per refer-se del dejuni diürn.

Acabem de sopar a les 22:00 i baixem les escales estretes, disposats a pagar al pis de sota. Van tant de bòlid, que ens costa que ens facin cas. Malgrat que el sopar ha estat copiós, i que hem quedat molt saciats, el preu per a tots quatre junts només ha estat de catorze euros i vuitanta cèntims.

A la Merche li plora l’ull esquerra; la molèstia li ha començat quan hem baixat del cotxe a Cap Sim. Probablement, algun gra de sorra se li ha ficat a dins; no és estrany amb la ventada que ha bufat tot el dia.

Marroc (VIII). L'arbre d'on surt l'argan i les platges del sud.

A les 13:00, el Mohammed ens recull al mateix lloc on ens va deixar quan vam arribar de l’aeroport. Just a l’entrada de la Medina, al costat d’una platja atlàntica amb la marea molt baixa i atapeïda de gent vestida. I dic gent vestida, perquè realment és així. Aquí, la gent es vesteix per a ficar-se a l’aigua, per a prendre el sol, per a jeure a la sorra. Passejo la vista per tota l’extensió immensa de la sorra i només veig una dona en biquini, i és una turista europea. Els homes van amb bermudes i samarreta, i entren dins del mar així. Les dones duen una mena de vestits foscos per banyar-se; algunes ho fan fins i tot amb nicab. Una nena d’uns dotze anys es treu la roba i a sota hi porta un banyador gros, d’aquells de piscina; tot seguit es posa unes bermudes damunt del banyador i córrer fins a l’aigua on l’espera el seu germà, també vestit. Per una persona naturista que habitualment no porta ni una peça de roba per prendre el sol i nadar, aquesta situació resulta tan extravagant com els resultaria, a tota aquesta gent vestida, visitar una platja nudista. És bo conèixer maneres diferents de viure la relació amb el propi cos i amb els dels altres; la qual cosa no vol dir que trobi natural la seva manera de fer, però és probable que aquesta gent no trobés natural la meva manera de fer. És important, sempre que es pugui, observar i no jutjar; jo de vegades no puc evitar de jutjar, i no renuncio de cap manera a reflexionar i pensar.

Saludem al Mohamed; ja ens sona el seu rostre; és un home d’una cinquantena d’anys, afable, callat, respectuós. Pugem al cotxe i li expliquem la ruta que voldríem fer; assenteix amb el cap. Primera destinació: Cap Sim. El paisatge proper al mar se’ns mostra extremament erm, com un desert de pedres amb uns quants matolls repartits. De camí cap a Cap Sim passem per Diabat i veiem un munt de negocis de lloguer de quads, camells, taules de surf, cursets amb monitor, windsurfs, kitesurf… El Mohamed ens assenyala un bar decorat amb grafitis en el seu exterior. Ens explica que aquest és el bar de Jimmy Hendrix, perquè el cantant va passar algunes temporades en aquesta zona, als anys seixanta, en una època en què Diabat es va posar de moda entre els Hippies. Em costa lligar la platja plena de gent tapada i els Hippies, però suposo que en aquella època, si més no la zona de Diabat, la platja devia ser molt més solitària i aïllada. Després el Mohamed ens assenyala un hotel de luxe i ens parla d’un camp de golf. L’hi torno a preguntar per assegurar-me que ho he escoltat bé, i em torna a repetir la paraula golf. Concretament, em parla del Sofitel Essaouira Mogador Golf & Spa, i del Golf de Mogador, dissenyat per un tal Gary Player. Per increïble que sembli, hi ha un camp de golf enmig d’aquest paisatge tan sec.

Deixem enrere Diabat i travessem alguns pobles més que semblen créixer enmig de la pols. Pisos de quatre o cinc plantes envoltats d’una terra esgrogueïda i polsosa. A l’atmosfera, hi voleia una mena de sorra finíssima com si nevés. Ens desviem cap a la dreta, en direcció al mar, i el paisatge es cobreix d’una mena d’arbres semblants a les oliveres, però amb les branques més verticals, i amb més fulles. El Mohamed ens diu que són arbres d’argan, i ens explica que aquest arbre només creix a Essaouira i rodalia, no es troba en cap indret més del món, ni tan sols del Marroc. De l’argan, en surt oli, cremes, i tot un seguit de derivats que es fan servir tant per l’alimentació com per cosmètica. Ens proposa de visitar una cooperativa de dones que treballen l’argan i que tenen una part de les instal·lacions preparada per rebre turistes i explicar-los tot el procés. Acceptem gustosos.

Entrem i ens trobem una sala on s’exposen tots els productes de l’argània, que aquí a Essaouira hem sentit anomenar-lo “arbre de l’argan”. L’oli d’argània, com a cosmètic, s’usa per hidratar la pell seca i els cabells malmesos. Té molta vitamina E, i ajuda a prevenir l’envelliment de la pell. És habitual de molts xampús, cremes i sèrums. També hi trobem l’oli d’argània culinari, amb un sabor intens que recorda la nou i l’ametlla torrada. En cru serveix per a les amanides; també s’afegeix al cuscús i a molts plats tradicionals. Conté greixos saludables. Un derivat d’aquest oli, és l’amlú: una crema d’ametlles de gust dolç, moltes i barrejades amb oli d’argan i mel. De vegades, hi posen cacau. Es troba a pastissos i a les pastes que se serveixen amb el te. A l’exposició, també hi trobem tota mena de sabons i de gels derivats de l’argània.

En un lateral de l’exposició, hi ha la recreació d’un taller a on unes persones, assegudes a terra o en tamborets baixos, totes dones, treballen la llavor de l’argània en cadascuna de les seves fases. Al taller, hi ha dos espais buits, i la senyora que ens explica l’exposició ofereix als meus fills la possibilitat d’unir-se al procés de producció; tasca que fan encantats, tot i que el gran ja té vint-i-quatre anys, i la més jove, dinou. De fet, si hi hagués més espai m’hi hauria posat jo mateix. La Merche pregunta que com és que la cooperativa només és de dones, i la guia li respon que, tot i que la cooperativa només té quinze anys, al llarg dels segles, i per tradició, aquesta feina només l’han fet les dones.

Després ens conviden a fer un tast d’alguns dels productes, que realment són deliciosos; i, a l’últim, comprem algun producte per endur-nos a casa, vigilant que tingui la grandària adequada per poder passar la duana.

Continuem el nostre viatge, i arribem a Cap Sim. La informació prèvia que en teníem ens parlava d’un indret espectacular, amb dunes blanques, solitari, desèrtic i poc o gens freqüentat, al qual només es podia arribar amb quad o 4x4. I aquest reclam va resultar encertat, i alhora limitador; perquè el Mohamed, un cop vam som al llogarret amb quatre cases bastant arreglades que representa el mínim nucli d’habitatges que forma Cap Sim, diu que no vol posar en risc el seu cotxe i que no continuarà pel camí que mena a les dunes i a la platja. La bellesa austera i càustica del lloc és innegable, i l’aparent solitud, gairebé absoluta; i potser aquest hauria estat l’única i remota possibilitat de banyar-me sense roba al Marroc per la manca d’afluència de gent, però som a l’hora en què el sol cau amb més força, i una caminada de mitja hora per un camí erm fins al mar és una penitència que no m’atreveixo a proposar a la meva família, sobretot, tenint en compte, que s’acosta l’hora de dinar. Passegem una mica pels camins de terra d’entre les cases. Els edificis són nous, de forma cúbica, amb una arquitectura sostenible, plaques solars, i un disseny que té en compte el factor tèrmic. Al lluny, s’entreveu la desolació de la costa, de difícil abast; aquestes són les millors. El vent pica fort i fa difícil d’aguantar l’equilibri. Malgrat el sequer, en algun punt s’observa algun prat d’herba verda que arriba al mar. No s’hi veuen persones; només rocs, terra i arbusts; cap al nord, dunes; la mar apareix fosca i esvalotada, amb els borrallons blancs de l’escuma esgarrapada pel vent.

A les 14:30, arribem a Sidi Kaouki, i podríem dir que és una mena de campament per surfistes, però ocupat de turisme interior; és a dir, d’estiuejants del Marroc; tampoc no podem dir que la platja estigui massificada. El llogarret està format per algunes cases baixes, moltes són cabanes de fusta o d’obra; bastant espaiades, i el terreny no té vies asfaltades. Dins de l’aigua, si més no avui, s’hi veuen alguns europeus fent surf, windsurf o kitesurf; la majoria de les persones de la platja es relaxen sota del sol a l’embat d’un vent poderós i d’un sol implacable; i com és habitual, molt vestits.

Abans d’explorar la platja, ens disposem a dinar. Entrem al restaurant Molière, fet tot de pedra i fusta. Demano un Tagine de beef amb prunes i em sembla deliciós. Els gatets no triguen a acostar-se per demanar-nos menjar mentre dinem.

A les 15:15, acabem de dinar i baixem fins a la platja. Comencem a caminar cap al sud. La de Sidi Kaouki és una platja de sorra molt fina, amb un pendent molt lleu, que provoca una platja molt ampla, amb molta diferència en la línia de la costa entre la marea baixa i la marea alta. El 80% de les dones i nenes, dins i fora de l’aigua, estan completament tapades, cap inclòs. El 20% restant vesteixen banyador, o banyador i pantalonets; encara que la major part de les que duen banyador són europees. I igual com a Essaouira, els homes van amb bermudes i samarreta. El vent del sud-est bufa huracanat. En diferents punts de la sorra, hi ha molts gossos lliures, sense collar ni corretja, que es deixen acaronar, i que semblen buscar l’afecte dels humans. De seguida que comencem a caminar ens assalten els qui lloguen para-sols i gandules, i després del nostre no insisteixen, i tornen a insistir rebaixant el preu inicial. Després, veiem venir corrent un home com si tingués por que ens escapéssim, i novament ens ofereix els seus para-sols i les seves gandules. Tot seguit un conductor de camells mira de convèncer-nos de fer un passeig, també a molt bon preu; porta els camells agafats amb una corretja, i realment són enormes. També s’acosten els qui ens proposen passeigs amb cavalls, o amb quads. Com podem, els diem a tots que no, que només volem caminar. I ens allunyem, tan al sud com podem, sota un sol de justícia, però el vent intens fa que la calor es pugui suportar, tot i que la sorra és força molesta.

Quan som tan lluny que gairebé no hi queda gent, ens aturem per valorar si fem un bany. Només ens animem la meva filla i jo, perquè el vent és molt intens i la ment, vulguis o no, la tenim en estat d’alerta, com si tot el que portem a les mans i al damunt ens pogués sortir volant. Ens traiem la roba i ens quedem amb el mínim que la legislació del Marroc ens permet, i entrem a l’aigua. En ser una platja tan plana, costa que el nivell del mar ens arribi a les cuixes, però cal anar amb compte, perquè el vent és molt fort, i hi ha onades trencades, i una mena de corrents dins l’aigua que exigeixen molta prudència. Aquesta platja em recorda molt la de Corrubedo, de Galícia, però amb una mica més de temperatura. És una platja esquerpa, energètica, escumosa, salvatge… Tota precaució és poca. No gaire lluny de nosaltres, s’està banyant una senyora amb el seu nicab, acompanyada del seu marit. La roba i les bosses les hem deixades embolicades amb mocadors i tovalloles i amb pedres fent d’àncora, per evitar que el vent s’ho endugui tot. La meva dona i el meu fill ens fan fotos i passegen prop de l’aigua. Amb la ventada, es fa difícil parlar; la sorra se’ns fica als ulls, a la boca, al nas, a les orelles… Sense vestir-nos, perquè el vent ens assequi, comencem el camí de retorn. Un instructor de kitesurf que li està donant classes a un turista, tots dos asseguts a terra, li diu alguna cosa a la Martina, que no arribo a escoltar per la fúria del vent. Després ella m’explica que li ha dit que vagi amb compte, però que no ha entès a què es referia.

Marroc (VII). Enllà dels murs.

Ens despertem a les 8:30 i observem que tenim un missatge d’àudio del Mohamed. No entenem el que ens diu, perquè parla en Amazic. Després de l’àudio, ens deixa un nom i un número de telèfon. Deduïm que no deu poder ajudar-nos, i que el número de telèfon deu ser d’algú que ens farà el servei en el seu nom. 

Més tard, durant l’esmorzar, li ensenyarem el missatge a l’Amine, i ens el traduirà. De moment, acabem de despertar tota la tropa, ens dutxem, ens vestim, i fem unes quantes fotografies d'aquest lloc tan especial on estem. 

L’arquitectura del riad és diferent a tot el que coneixem. La decoració és d’inspiració àrab, però amb elements bohemis curiosos, com quadres on el nu femení hi és molt present, fotografies immenses de nus, una petita biblioteca en uns prestatges excavats dins la mateixa paret del riad on descobrim llibres eròtics de Henry Miller, un enrajolat a terra força antic i sense reformar. 

A les rajoles del terra del balcó que dona al patí interior del riad, descobreixo un error en la seqüència de la sanefa. Aquest balcó interior dona tota la volta al buit que cau sobre el pati interior, típic de tots els riads, i té, a la part inferior de la paret, rajoles verticals decorades amb formes de margarides i figures geomètriques.

L’enrajolat del terra de l’interior de l’habitació forma línies d’hexàgons, blanques i negres successivament. Al sostre de les habitacions, hi ha bigues de fusta, i és molt alt. Les parets són blanques, amb alguns miralls immensos emmarcats en llistons treballats, i una xemeneia amb totxanes de color saur; també baguls de fusta de tuia entapissats amb motius àrabs, sofàs i butaques de la mateixa línia que el bagul, i coixins. 

Ens fixem en uns quadres estranys, que semblen fets per un nen, però que tots ells guarden una lògica una mica naïf, i força simbòlica, (d’aquí a uns dies descobrirem qui és el pintor que els ha creat, i la seva història). Arreu hi ha catifes, cortinatges artesanals, tapissos a les parets, peces de metall, escultures… Tot guarda una línia amaziga, tot és harmònic; fins i tot la línia de les aixetes de la cambra de bany.

Repasso, després, les fotos que vaig fer ahir, i em fixo en uns cartells immensos que hi havia al soc, amb escrits amb lletres àrabs de color vermell força grans. Fent servir una aplicació determinada, la Merche aconsegueix traduir-les, i veiem que són felicitacions al rei del Marroc, Mohamed VI, amb motiu de la celebració de la Festa del Tron. La festa del tron se celebra cada trenta de juliol, i és un dia festiu al país. Aquest dia, el rei fa un discurs, i repassa els avenços socioeconòmics i la millora de les infraestructures.

Pugem al terrat a on ens tenen preparat un esmorzar tradicional similar al d’ahir. El terrat és un espai fascinant i no ens hi acabem mai d’acostumar; et sents envoltat de mar i de vent; i el mar continua tan esverat com ahir. El Sol ho il·lumina tot amb una lluminositat que fa impossible no estar content. Camino per la barana de pedra que limita l'espai i observo el terrat veí; una balconada que envolta un espai buit interior que s’enfonsa fins a dos pisos més avall; tot és ple de gàbies d’ocells de tota mena i està bastant descuidat. Un gat, enfilat en una de les gàbies, intenta ficar la pota entre els barrots, i el colom que hi ha dins de la gàbia crida embogit. 

Torno a la taula de l’esmorzar i veig que la Merche està parlant amb l’Amine, al qual se li escapa un somriure. La Merche em diu que l’Amine acaba d’escoltar l’àudio del Mohamed i que l’home s’ha confós, que no estava dirigit a nosaltres, per tant, continua el pla d’avui tal com el teníem organitzat. Tenim fins a les 13:00 per passejar abans el Mohamed no ens reculli per anar a conèixer els pobles del sud. Mentrestant, decidim visitar l’Essaouira exterior a la medina; aprofitarem per buscar un supermercat.

Fora de la Medina, és a dir, enllà de les muralles, ens trobem una ciutat petita i senzilla, amb un trànsit de cotxes caòtic, façanes que sovint fa l’efecte que estan per reformar, encara que no sempre és així. Els habitatges són baixos, d’una sola planta, a tot estirar, dues. Els rètols dels hospitals, o dels edificis institucionals, per la seva simplicitat estilística i de materials fan entreveure l’austeritat del país. La pobresa dels edificis es fa molt evident. 

El biaix cultural es percep a la indumentària de les persones amb qui ens anem trobant: nicabs, xadors, túniques (molts homes). També ens trobem amb persones en molt males condicions: gent mal vestida, bruta, malalta, persones amb discapacitats que demanen almoïna… Ens preguntem com deuen ser les atencions socials a les persones amb capacitats diverses al Marroc. 

Els vehicles que circulen són els que hi havia fa quaranta anys a Catalunya; de fet, molts potser tenen quaranta anys. El trànsit és molt dens i poc fet per al vianant; el vianant sembla com una molèstia urbana, i els vehicles tenen tota la prioritat. La gent que ens trobem, però, és molt amable, i la percebem molt encuriosida en veure el nostre aspecte. Sovint, ens adonem que ens ajuden a esbrinar per on s’ha de travessar un carrer sense que nosaltres els hàgim demanat l’ajuda. Ens veuen un xic perduts, i els surt de natural ajudar-nos. 

Hi ha força botigues on venen una mica de tot. El Google Maps ens assenyala un supermercat a uns vint minuts caminant, i això ens permet conèixer la quotidianitat del lloc més enllà del nucli mes turístic i tradicional.

Arribem al supermercat; és molt petit, i el fet és que hi ha molts productes, però molt poques mostres de cadascun. Ens agrada trobar marques diferents de les de Catalunya; ens aporten qualitats noves. El supermercat, en el fons, té un aspecte antic; vindria a ser com aquells primers supermercats de poble a l’època en què van sorgir els primers súpers. No semblen complir una normativa específica, ni estètica ni funcional. Dins del supermercat, a banda de nosaltres, tothom vesteix la roba tradicional de la terra; no hi ha turistes. Remenem la secció de les cremes i veiem que no podem comprar protector solar perquè el més semblant que hi trobem és bronzejador i crema hidratant. La senyora del supermercat, quan li preguntem si té protector per al sol, gesticulant ens assenyala una parafarmàcia a l’altra banda de l’avinguda. Hi fem cap. 

El noi que gestiona la farmàcia s’emociona quan s’assabenta que som de Catalunya, i ens comença a parlar del Barça, de Messi; acaba somrient molt. Li comprem el protector i sortim. Comencem a caminar de nou cap a la Medina. Durant el trajecte passem per “La Morgue”, suposem que és un tanatori, i ens fa una certa gràcia que el rètol l’anomeni així.

Un cop som a la medina, ens tornem a trobar la Cristina, la companya del vol endarrerit; torna a anar sola, perquè la seva filla s’ha quedat a l’apartament. Xerrem sobre els llocs que hem visitat, i li expliquem que a les 13:00 ens porten d’excursió cap al sud. Ens diu que ho trobarem interessant, i ens aconsella, quan puguem, caminar per la platja d’Essaouira, també cap al sud, perquè els paisatges són preciosos.

A les 12:30, poso en pràctica els meus aprenentatges en l’art del regateig, i aconsegueixo comprar-me una jaqueta bereber per 20 euros. Realment, la necessitava, perquè fora del sol de ple migdia, la temperatura és justeta i s’agraeix una mica d’ajut tèxtil. La resta de la família compren dessuadores, però jo prefereixo endur-me un disseny més propi del lloc, que alhora pugui fer servir quan torni a Terrassa.

Marroc (VI) La posta.

Aquest buf constant del vent, dels alisis, em fa sentir com si estigués navegant a alta mar, però amb olors. La salabror i la humitat picant-nos per totes bandes, i una sorra que cau com una pluja espoltrida. Ens movem per un paisatge de flaires que ens activen i fan estar desperts.

Observem moltes agrupacions de nens dirigits per monitors; alguns duen uniforme, altres no. Són el que a Catalunya anomenaríem esplais. N’hi ha que són masculins, i n’hi ha que són femenins. També n’hi ha de mixtes. Ens trobem amb un grup uniformat de nens i nenes que van repetint la frase que els crida el monitor, com una consigna que els fa estar atents i elaborar una mena de cant, com un mantra; el que és curiós és que la frase és perfectament comprensible en espanyol: “Hola Coronel!”, crida el monitor; “Hola Coronel!”, repeteixen entusiastes els infants.

L’ambient del soc impressiona. El carrer és un espectacle espontani i improvisat d’humanitat i moviment. Botiguers desplegant tot el seu gènere amb un afinat sentit escènic a banda i banda del carrer, i sovint ocupant l’espai del damunt de les voreres. Sovint, enmig de la calçada, una tercera fila de parades separa els dos sentits de la marxa; val a dir que no hi passen cotxes. De fet, seria físicament impossible que hi circulessin cotxes, perquè ja és sovint impossible per les persones que circulen amunt i avall, i que s’aturen a observar els productes. Els vehicles que sí que s’escolen entre la multitud són motos, que costa d’entendre com s’ho fan, bicicletes, bicicletes arrossegant carros, persones empenyent carros… El soroll de fons són veus, crits, les onades del mar (encara que el mar només es veu si hi ets a prop, però sempre s’escolta) rialles, plors, cants, timbals… Ara mateix, mentre escric això, veig un home carregant una bombona immensa de gas, obrint-se pas entre la multitud; també veig un noi assegut en una vorera i amb les cames amputades demanant diners. Costa descriure tot el que veig en aquests moments mentre tinc el bolígraf a les mans i vaig esgarrapant paraules: botigues de roba, de mantes, de sabons de tota mena, de menjar, de productes derivats de l’oli d’argan, d’art de tota mena, quadres, escultures de fusta de tuia, de metall, de pedra… Caos, brutor, olors, colors, carrers estrets que parteixen del principal, de vegades atapeïts de cortines que pengen del sostre del carrer, o de fils tenyits, tallers d’andròmines, tallers de manipulació de fusta, de fabricació artesanal de peces d’escacs, d’espècies, d’herbes, de gallines, d’animals de tota mena, vius, morts, esplais que circulen marcialment, tuaregs que ens agafen del braç i ens empenyen a entrar a la seva botiga, molt peix, molts gats, gent donant peix als gats, gavines prenent el peix que la gent ha donat als gats, llibreters, botigues minúscules tan plenes de llibres que no es veu ni la botiga ni el llibreter, façanes rònegues… I em deixo imatges; és impossible abraçar-les totes. Tampoc no es pot fotografiar tot, perquè la gent s’enfada molt si se n’adonen.
A les 20:00, ens apropem a les muralles a contemplar la posta. Concretament a l’Escala de la Ville, que va servir de localització en alguns episodis de “Joc de trons”. Ja fa fresca; podríem dir fins i tot que fa fred. I per estar-nos a les muralles, cal que ens proveïm de roba. Decidim comprar dues mantes tradicionals en una de les parades de la zona, i de nou ens tornem a exercitar en l’art del regateig. De primeres ens diuen que cadascuna val vint-i-cinc euros, però que si ens decidim a comprar, per vint euros ens en donen dues. Responem que de cap manera, que només teníem pensat gastar-nos dotze euros i mig per les dues, que tampoc són tan artesanals. Ens diu que per setze euros, ja són nostres. Responem que si poden ser quinze, el tracte ja està fet; i accepta. Aquesta vegada no ens surt tan malament. I de fet, el preu final és si fa no fa el que valen les peces. Les mantes són de tela prima, gairebé mocadors, i poden servir també per la platja.

De tant en tant, la bullícia dels carrers es veu complementada per una veu forta, d’home, que sona per un altaveu. Són pregàries que emplenen tots els carrers de la medina i que conviden a l’oració. La majoria de la gent, no en fa cas. El Marroc no és un estat de dret islàmic pur, com sí que ho són l’Aràbia Saudí o l’Iran. És un estat musulmà amb un dret mixt on la xaria és una font important i orientadora, sobretot en l’esfera familiar, però no tot allò que és pecat segons la religió és delicte, ni tot el dret civil i penal es redueix a la llei religiosa. La xaria és la llei religiosa islàmica. Hi ha una certa distinció entre l’esfera religiosa i l’esfera estatal, tot i que aquesta distinció té les fronteres molt poroses, i la moral islàmica té un pes fonamental en molts afers. Per exemple, en el dret de família, la influència de la xaria és molt alta, hi ha gairebé una equivalència total entre el que és pecat i el que és il·legal. En el dret penal, aquesta equivalència només es dona en alguns delictes morals. En el dret civil o comercial, l’equivalència es dona molt poques vegades. Dels actes que són il·legals i que tenen la seva arrel en la religió islàmica, es poden destacar les relacions sexuals fora del matrimoni i l’adulteri, l’homosexualitat, trencar públicament el dejuni del ramadà sense un motiu vàlid, insults a l’Islam o al rei, el proselitisme agressiu destinat a convertir musulmans, el nudisme… Les penes són les del dret penal modern (presó i multes), no pas les de la xaria (lapidacions o amputacions) que avui dia no s’apliquen al Marroc.

També hi ha accions que són considerades pecat per la religió, però que no són delicte, com per exemple el fet de no pregar les cinc oracions diàries, el consum d’alcohol, l’enveja, la mentida…
És evident que molts delictes estan inspirats en una concepció religiosa islàmica de la vida, tot i que no tots el que és considerat pecat per la xaria és un delicte.

Cal dir que la Mudawana, el codi de família marroquina, va ser reformada l’any 2004 sota el rei Mohammed VI, i els seus canvis van millorar notablement les condicions d’igualtat entre home i dona, i van suposar una protecció més gran de les persones menors d’edat, especialment de les noies. Per exemple, l’edat mínima per a casar-se va passar de quinze a divuit anys, la família va passar a ser responsabilitat conjunta dels dos conjugues, no només del marit. Es va eliminar el deure d’obediència de l’esposa al marit. La dona adulta ja no va necessitar un tutor masculí per a casar-se. Es va restringir la poligàmia, de manera que per a exercir-la, cal una autorització judicial, i informar-ne a la primera esposa. La primera esposa pot posar en el contracte matrimonial la prohibició de noves esposes. En els divorcis, es prioritza el benestar dels infants en totes les decisions que es prenen.

Aquestes són només algunes de les reformes que es van decidir, i que per primera vegada no van néixer d’un decret reial sinó que van ser aprovades pel parlament.

Actualment, i des de 2023, la Mudawa continua revisant-te, a iniciativa del rei, i probablement com a conseqüència de l’anomenada Primavera Àrab.

Amb la roba comprada, ens recolzem als merlets de la muralla, a l’embat del vent, i contemplem la imatge bellíssima del Sol submergint-se dins del mar, amb el seu to ataronjat. El Marc s’enfila dalt del merlet embolicat amb la manta, la Martina i la Merche s’asseuen a l’espai que deixen els merlets. La policia passeja i no ens diu res; crida l’atenció, en canvi, a uns joves que s’han posat dempeus damunt la muralla tot i l’alçada considerable que té pel cantó que dona al mar. Algú ens explica que fa algunes setmanes un jove francès va morir després de posar-se dret dalt d’un merlet, i que des de llavors no ho deixen fer.

A les 23:00, som ja al riad, i decidim que divendres, és a dir, demà passat, visitarem els pobles del sud i les seves costes: Sidi Kaouki, Cap Sim, Diabat... Per fer-ho necessitem un cotxe. Tenim l’opció de llogar-lo, o bé de contractar el Mohamed, el taxista que ens va venir a buscar a l’aeroport, perquè ens hi porti durant unes quantes hores. Decidim aquesta última opció, perquè hem vist molts controls policials, i ens han avisat que de vegades la policia demana il·legalment diners als turistes per qualsevol raó, de vegades fins i tot amb l’amenaça de no tornar-los el passaport. Hi ha molta impunitat i volem anar tranquils.

Li posem un missatge al Mohamed proposant-li fer l’excursió el divendres, i ens contesta de seguida, dient-nos que li aniria millor demà dijous. Ens diu que el seus serveis, des de les 13:00 fins a les 19:00 ens costarien 80 euros. I així quedem.