La mort de l'amor, o els últims dies d'en John i la Norma.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d'un cel sense lluna. Ell es llevà l'americana i la posà amb tendresa damunt l'espatlla mig nua de l'actriu. L'oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers.

-Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... -la veu li feia una cantarella artificiosa.
-Per favor, digue'm John... -quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d'arrugues.
-President... -digué, com en un mormoleig.
-John... -insistí ell amb expressió paternal.

I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs.
Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s'abraçava al poder, es fonia amb el poder. I el poder tenia un rostre mític, que ella admirava i en qui creia. El poder l'adorava a ella i li demanava enmig d'un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques dels àlbers als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d'un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... fixa't com estimo la carn dels déus.

                                                                        *

-John... John... què m'has fet? -les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d'un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. 

Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes, tornava a ser l'escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l'últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que necessitava el poder. Ningú no la reconeixia com l'actriu que s'havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No! Ella era la puta del president! I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí. Ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no seria escrit a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l'autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l'auricular ran d'orella.

-Escolta Lawford, digues-li adeu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...

Tot seguit s'empassà un tub de pastilles i s'ajagué bocaterrosa damunt del llit.

El secret de Zèfir

                                  IA image

El sotragueig del tren m'acompanya de continu mentre deixo enrere la xardor de Bucarest i faig proa a la frescor del nord. Enllà dels vidres, les agulles escarpades, mig vestides de boscúria, s'esvaeixen rere les llenques d'una boira feixuga com fum d'encens.
Al final del vagó, quatre joves canten estrafolàriament; i em fan saber, amb el seu xivarri, que no soc l'únic català que visita els Carpats.
La llarga eruga es detura en una estació sorgida del no-res. Rere l'edifici, l'espessor del bosc i les muntanyes. Puja una nena bruna, amb un vestit de colors bigarrats i llustrins d'argent, llarg fins als peus. El tren reprèn la marxa.
Els joves miren la nena; li xiulen, li fan burles...
-Gitaneta...!
-Tira'ns les cartes...!
I riuen.
La nena empal·lideix.
-Li fem un "calvo"?
-Sí...!

Aleshores intervinc.
-Em sembla que l'esteu molestant. -els dic.
Em miren bocabadats.

Retorno al meu seient; la nena se m'atansa.
Somriu, i em regala una ampolla de fusta amb tot de formes gravades, que representen divinitats antigues. Hi distingeixo Zèfir, el vent de l'oest que porta l'aigua de la vida...
Sostinc el regal; l'agito i percebo un líquid a l'endins.
-Apa viata...! -em diu la nena.

L'endemà, al castell de Bran, retrobo els joves. Un d'ells s'enfila en un merlet. El guarda de seguretat l'escridassa. El noi, del mateix ensurt, cau al buit.
Tots correm, escales avall, amb el cor desbocat. Dessota la paret, jeu el cos del jove, esventrat i sense vida. Llavors, sense motiu, se m'acut d'abocar el líquid de l'ampolla de la nena damunt del cadàver. Les ferides es tanquen, la sang s'esborra, el cos es convulsa... el noi reviu.
Mitja hora després, contemplo un immens quadre al saló principal del castell; la imatge d'un poblat zíngar: gent cantant al voltant d'una foguera, sota els estels. I allà, plasmada a la pintura, enmig de tota aquella festa, hi descobreixo la nena del tren que em mira i somriu amb l'ampolla de fusta a les mans.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de gener de 2007

Por

                                                      IA image

Surto a la terrassa, contemplo la celístia, i entono les cançons de la infantesa. Em sembla percebre la mà grossa del meu avi, i la seva veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure" Però la rauxa d'una educació piramidal m'ha conduït fins allà on segurament mai no hauria volgut arribar.

Me'n vaig a dormir amb el cor buit, desitjant que no arribi demà, però el temps mana tant sí com no.
Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina, em reuneixo amb el director, m'escridassa, no he fet res malament, ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... vostè mateix...
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima, una dona d'uns cinquanta anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda, l'amenaço, veig com tremola; tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira; li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo els meus fills desperts...!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007

Safari

                                                     IA image

Ens estimàvem amb llepolia; cercant sensacions indòmites.

Per això, quan vaig fer vint anys, en Dídac em regalà aquell safari.
L'Àfrica representava la culminació d'un somni; la memòria em retornava records infantils, curulls de caníbals i de tresors perduts a la selva.
Des de l'avió, els ulls m'escrutaven els colors ardents del paisatge; les taques de fullatge verd, enmig del groc cítric de la sabana.
Un cop a terra, trontollant damunt del jeep, se'ns apareixien les figures delicades de les gaseles Thomson, les zebres, els nyus... Dins d'un bassiol, a l'extrem d'un aiguamoll de papirs, els antílops aquàtics regalimaven les escorrialles de l'aigua que acabaven d'agitar amb les banyes imponents. De tard en tard, descobríem arbres corbats pels elefants.
Feia dies que avançàvem, quan va passar.
El guia deturà l'automòbil i ens apuntà amb el fusell.
S'acostà a en Dídac i li esquinçà la camisa.
-Naked... -digué.
Em vaig posar a plorar.
Llavors engegà un tret que gairebé ens deturà el cor.
Ens va fer treure fins la roba interior, i ens ordenà que baixéssim del cotxe.
Tornà a disparar.
-Run...! -exclamà.
Començàrem a córrer.
Ell ens perseguia, tirotejant-nos. Es feia difícil d'avançar sense sabates damunt del sòl estopós.
Es deturà; nosaltres vam continuar fugint.
Vam restar nus a la natura durant quatre dies intensos en els quals aprenguérem a sobreviure. En Dídac s'ho prengué amb una serenitat admirable. Jo estava esparverada, com immergida dins d'un somni que no s'acabava mai; una bogeria absurda que no tenia cap ni peus. Al llarg de tot aquell temps d'incertesa, vam veure tan de prop els elefants que fins i tot es van deixar tocar.
-No et faran res -digué en Dídac -. Ens veuen nus i saben que som inofensius.
En Dídac m'animava a experimentar-ho tot.
A l'últim, el guia ens caçà.
Vaig restar astorada quan en Dídac, somrient, li donà la mà com agraint-li un tracte acomplert; la bogeria estava planificada d'antuvi.
Després, tranquil·lament, em preguntà si m'havia agradat.

.

.

On anirem a parar?

                                  IA image

La senyora entra a la botiga.
-On anirem a parar...? No arribo a la cantonada que ja em creuo un moro... són a tot arreu. I caminen amb aquesta gansoneria que sembla que ho tinguin tot fet. I no els parlis de llevar-se d'hora per anar a treballar, que et fugiran més de pressa que un espiadimonis...
Contempla un jove guineà que escull un quilo de tomàquets.
-I em miren. Negrot que em creuo, negrot que em mira...! Si poguessin em violarien i em tallarien el coll... n'estic segura. I els ho donen tot...! Diuen que són immigrants, i apa...! Arreglat...!
I examina, metòdica, les taronges, mentre escruta una noia que porta un mocador al cap.
-¿Com pot anar bé el país si els filibusters que ahir tallaven caps al mar de Mallorca avui es dediquen a recollir subvencions? I són dolents... Tots són dolents...! Posen cara de xai i són més verinosos que les serps...! Em somriuen, però pel darrere freturen de clavar-me la punyalada...! Tots són iguals...!
S'acosta a la caixa, allunyant-se neguitosa del guineà que segons ella l'està despullant amb la mirada.
Surt al carrer i s'adona que el noi comença a córrer darrere d'ella i que li fa escarafalls; amb la qual cosa, veu confirmades les seves sospites.
La dona, amb el cor que li surt del pit, comença a córrer i a esgaripar. El xicot corre més que ella i se li planta al costat.
-Escolti, senyora...
-Fuig, bèstia...! Carallot...! Porto un ganivet a la bossa...!
-Tranquil·la dona... tranquil·la... -fa el noi amb un català gairebé perfecte -. En sortir de la botiga, li ha caigut això...
La dona se'l mira amb cara de fàstic.
-No em feu llàstima... -mastega, incòmode, mentre li agafa la cartera. -. Ja no sabeu què empescar-vos per a perseguir a les dones de bé com jo...!
I s'allunya, tota ofesa, mirant que hi siguin tots els diners.

(Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007)

El cant del arbre

                                  IA image

Hi ha qui diu que el so del violí és el cant de l'arbre,

però la fusta de l'instrument només és la matèria de l'arbre.

I quan l'arbre és mort, no podem dir que la fusta sigui l'arbre.

Potser l'arbre canta quan el vent el mou, agitant el seu cap i les seves branques.

.

.

"Un cert somriure", de Françoise Sagan.

                                  IA image

Una novel·la que podria servir per fer una anàlisi introspectiva de la Dominique, la noia protagonista, i de totes les noies del seu perfil humà: una persona superficial, instintiva, despreocupada, amb una bondat natural conscient, amb una contundent falta de profunditat, la qual cosa produeix, o podria produir, dolor en el seu entorn.

Ve a ser una exploració de la dependència vers les relacions sexuals superficials, i una introspecció sobre com allò que pretenia ser només la recerca del plaer es converteix en l'esperó que desperta un sentiment més profund i addictiu, que fereix a causa del vertigen de la frivolitat manifesta.

La prosa és lleugera, àgil; molta significació en poques paraules, fonamentada en els matisos de les reaccions dels personatges davant la quotidianitat. És agradable i fàcil de llegir. 

Françoise Sagan va demostrar una gran capacitat d'anàlisi psicològica, defugint judicis morals, però descrivint els conflictes interns dels personatges; conflictes que poc o molt estan influïts per una certa moral social. La seva protagonista femenina viu la seva sexualitat i desitjos amb llibertat, sense culpa, però contrastant sempre, i lleugerament, aquesta absència de remordiment amb la consciència social de l'època. Seria com si una noia del segle XXI visqués, sentís i pensés, immergint-se en un entorn dels anys cinquanta del segle XX a França, que és l'època i la cultura en què es va escriure la novel·la.

Com en altres obres de Françoise Sagan, apareix el tema de la diferència d'edat en les relacions, encara que no se li dona prou protagonisme dins l'argument.

 

Demà s'acaba tot

                                  IA image

Contemplo per la finestra la visió d'una urbs fantasmagòrica, amb columnes de fum alçant-se als quatre vents, un clamor paorós de fons, barreja de crits, plors, gemecs de desesperació... Ara i adés, es descobreixen cossos llançant-se al buit des dels principals gratacels, o s'escolten drames de violacions, saqueigs, venjances inútils, caos... No hi ha exèrcit, no hi ha policia, cadascú campa per ell... i ben poc és el que pot fer cadascú per ell... Es mantenen escadussers canals de televisió dirigits per autèntic periodistes professionals que piquen l'ullet a la mort i que lliuren les seves últimes hores de vida a la passió d'informar i de sostenir.

Fa una setmana que els escuts nuclears fallaren a l'hora de destruir el volum de roca, gros com mitja Terra, que se'ns abalança sense solució, i que demà mateix ens esmicolarà el planeta; no hi haurà un després.
Ploro. Em recomponc. Vaig cap a casa. És absurd continuar al despatx. De fet, és absurd tot, perquè tot s'està acabant... A casa em trobo la Merche, que em mira amb les llàgrimes sostingudes als ulls i al cor, i que força un somriure i crida als nens que el papa ja és aquí. En Joan, que té set anys i que ja no en complirà més, corre fins a mi amb els braços oberts i em fa un petó, s'està menjant una mandarina i no sap res del que està passant ni ho sabrà. La Laura, vestida només amb els bolquers i els mitjons, l'encalça i l'imita com sempre.
-Anem a la platja...! -exclamo amb tanta convicció que gairebé m'oblido que m'estic morint, que ens estem morint. Els nens xisclen de goig. La Merche m'abraça. -. Tenim sort que tot estigui passant a l'estiu -li dic -. Imagina't que fes fred, i que fosquegés de seguida...!
Una hora després som al nostre racó de la Costa Brava, sota dels penya-segats burells amb el barret verdós de pins despentinats. Fa calor. Ens despullem i ens banyem. Aconseguim el miracle de sempre: oblidar-nos de tot, tret del present i els seus tresors. El sol declina. La pell nua dels nens es tinta de roig. La volta del cel adquireix la continuïtat suau dels colors canviants, des del blanc encès de ponent fins al lapislàtzuli de llevant. Cantem. Juguem a perseguir-nos. Ens estirem a la sorra, dessota els estels, vora el brum del mar, abraçats tots quatre...
Ens adormim...

Trastorn per dèficit d'atenció

                                  IA image

Reprenc el viarany costerut que s'enfila enllà del polígon. M'ofega la sentor de colònia dels meus cabells xops; la mare sempre em fa el mateix. Torno a mirar les xemeneies grises, que enlairen volves d'un fum negre sota el cel ennuvolat de setembre. Comença a fer fresca. Els dies són més curts. Em torno a avorrir. M'enfilo a un fanal per a vèncer el tedi que em comença a dominar i que m'espanta. Salto, corro, arribo esbufegant a la porta de l'escola.

-La boja! Ja ha arribat la boja!
-Què faríem sense ella?
-Sí; quines classes més avorrides si no hi fos.

No saben, però que torno a fer primer. Ja se n'adonaran quan no em vegin a l'aula. Em dirigeixo a la mateixa porta del curs anterior. Que petits que són els meus companys. No em diuen res.
La Fina, la tutora, entra a l'aula; i quan em veu arrufa les celles.

-Molt de compte aquest any, eh... que no te'n passaré ni una! M'has sentit? No estic disposada a acabar malalta per culpa teva.
-Jo també m'alegro de veure't, Fina. -li dic; i sé que s'encrespa per dins, però que s'està d'explotar.

A l'hora del patí m'ajunto amb els de l'any passat. En Pere m'agafa l'entrepà i comença a córrer. L'encalço i li vento una hòstia. M'hi assec a sobre. Després esmicolo la llesca i li vaig ficant brins de pa a la boca. El professor de guàrdia s'apropa corrents i m'escridassa. M'aixeco amb les mans enlaire, i el cel encapotat per damunt del pati encara no es decideix a convertir-se en pluja; s'aguanta en aquesta grisor que ni peta ni fuig, i jo em floreixo.
Les classes de després no les aguanto, no puc; l'avorriment em ratlla, i ningú no sap fins a quin punt. Em distrec foradant el pupitre; em posen una falta. M'aixeco i m'acosto a la finestra; em fan fora de classe.
Truquen al meu pare. Puc sentir les explicacions del conserge, que, amb veu d'abatut i bones paraules, li explica quina merda de filla té.
I encara no plou.

.

Que fàcil és veure la incorrecció en els altres i convertir-los a tots en iguals dins la nostra ment!

                                  IA image

Molt poca gent es considera racista; ni tan sols els racistes. La major part de les persones són capaces d'improvisar un discurs en què t'explicaran que tots hem de tenir els mateixos drets encara que siguem diferents, que cal respectar, que cal estimar... Però en un moment en què els agafaràs despistats, t'etzibaran que tots els gitanos són iguals, que tots van bruts, són ganduls i... coses pitjors. 

I tu els diràs que no han de generalitzar, que hi ha gitanos de tota mena, igual com hi ha paios de tota mena; i no et donaran la raó. I et  parlaran de males experiències dels quals ells n'han estat testimonis; i tu els diràs que en algun moment de la vida també deuen haver tingut males experiències amb paios, i et diran que no tantes; i els diràs que ni s'han fixat en les persones gitanes amb qui no han tingut problemes, que probablement viuen en pisos bonics i ben arreglats, i que tenen professions correctes i constructives... Podria passar fins i tot que no s'hagin assabentat que són gitanos, perquè les seves ments només identifiquen aquest poble a partir de prejudicis socials molt arrelats, i la generalització, l'atribució d'una característica a la totalitat d'un grup sense cap prova, adquireix per a les ments gens científiques el caràcter de prova científica; i ja tenim el prejudici establert, i en conseqüència, la injustícia i la desconfiança.

I el mateix passa en el tracte amb persones de diferents grups determinats per la raça, la nacionalitat, l'orientació sexual, la família, la professió, la ideologia política, l'estètica, la religió, els costums... Aquells qui no es consideren racistes, ho són, i molt. 

Òbviament, encara ho són més els qui es proclamen racistes, i els justifiquen el rebuig, la diferència de drets, la prioritat en l'assistència, en funció de la raça, nacionalitat, etc.

L'antídot contra aquesta plaga és la convivència. Conviure amb una persona és comprendre la riquesa de la seva identitat, sigui quina sigui; és adonar-se de fins a quin punt som semblants; iguals no, perquè no hi ha dues persones iguals; però totes les persones estem fetes de la mateixa pasta i en conseqüència tenim si fa no fa el mateix per dins.

He conegut gent que estaven convençuts que els xinesos no ploraven si un ésser estimat se'ls posava malalt o se'ls moria. Ens fan mal les mateixes tristeses; ens alegren, també, les mateixes alegries. Les diferències en els matisos o l'expressivitat d'una persona a una altra o d'una cultura a una altra no impliquen diferències en allò que és essencial dels sentiments humans.

Tenim també els qui es pensen que totes les noies musulmanes que es tapen els cabells ho fan obligades per la seva família. Sens dubte, hi haurà casos en què sí que passa això; però jo sé que moltes vegades, no és així. Sé que en molts casos, en tots els que conec jo personalment, es cobreixen els cabells perquè ho han vist fer als seus referents, per motivacions religioses, perquè els Sàpies som animals tradicionals, perquè ho senten així... Podríem entrar en la qüestió de si tot allò que aparentment triem lliurement no és altra cosa que una imposició no concretada en un imperatiu, i que els sentiments poden estar manipulats pel que s'ha escoltat tota la vida. No és impossible que passi això, però passa en molts temes diversos, en moltes qüestions, en moltes cultures (també en la nostra), i no podem fer altra cosa que agafar-nos a la llibertat manifestada per cada persona, i deixar que la vida i les seves vicissituds empenyi a cada ésser humà vers allò que vol realment. Jo soc plenament conscient de l'absurd de fer servir banyador; sé del cert que quan visiones de manera crònica, i durant tota la vida, la nuesa integral de les persones de totes les edats i sexes en un entorn com la platja o el càmping, aquesta nuesa deixa de ser xocant, deixa d'excitar perquè sí, o de pertorbar a ningú, i que la llibertat que s'experimenta sense teles humides arrapades a la pell susceptibles de provocar cistitis, banyadors mullats, productes arrapats a la cintura... és impossible de descriure... Però no se m'acudiria prohibir el banyador a qui no vegi o senti les coses com jo i com les persones que viuen com jo... Si ho fes, seria la manera de posar-les en la meva contra i contra la llibertat que defenso. Per mi, el natural quan em banyo, es treure'm la roba, no pas anar vestit per ficar-me a l'aigua; i se'm presenta com una evidència, no com una opinió; però només soc senyor del meu cos, no tinc dret a obligar a qui no vegi les coses igual com jo (sempre que no estiguem parlant d'un espai reservat al nudisme, evidentment).

Secrets del cor i la nit.

                                  IA image

De la finestra estant, contempla el riu de cotxes bellugant-se com formigues; fins que arriba el director i li etziba un renec que l'envia de nou davant del buró. I, noi, escriu-me aquesta carta. I, noi, m'has enviat el fax? I, noi, sigues eficient. I, noi, porta'm un cafè. I, noi, sembles ruc i ja tens quaranta anys...

Després, el noi baixa de les alçades, trepitja la vorera, puja a l'apartament, es deslliura del tern i la corbata, i es vesteix d'ell mateix.

Quan la nit creix, camina cap al Blues Corner.
Baixa unes escales sinuoses fins a una mena de celler subterràni amarat d'una llum tènue. Veus enrogallades pronuncien el seu nom com el d'un Déu. S'atansa al Bentley i li fa un petó. Saluda el públic. Ressonen els primers acords amb el rerefons de la bullícia i els aplaudiments. L'envolta una aurèola de fum encès pel groc esmorteït dels focus. Observa els caps, brandant sincopats a ritme dels seus repics contra les tecles. Un glop de sang li puja de l'estómac al cap, i sent que s'enverina amb el fibló d'ahir i de sempre. Acosta els llavis al micròfon i li neix una veu trencada que pinça les cordes de tots els cors i els fa plorar sense llàgrimes. Alça el clam damunt les ales de la melodia punyent. Després xarrupa whisky, xucla la cigarreta, acarona les blanques i les negres, i la sang a borbolls li puja de nou al cap i ja no hi veu.

S'ajeu en una butaca i contempla els arcs del local a frec dels cabells de tothom. Algú se li acosta.

-I ara cap a casa, amb la dona?
-A mi, ningú no m'estima. -respon.
-T'han ferit?
-Només els qui tenim el cor destrossat podem fer blues...
-Tens raó... I com treballa, el cabró, fet miques...!

Es fuma una altra cigarreta, i pensa que el tabac l'està matant a poc a poc, però no té gens de pressa...
L'endemà se'n torna a l'oficina.

*

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de desembre de 2006

Allò que passa quan els assassins s'equivoquen.

                                  IA image

"Com t'envejo, Oriol!" em deia l'Àngel. I certament no em podia queixar: una casa davant la platja, una feina ben remunerada, una dona espectacular que fins aquell moment m'havia adorat; dic fins aquell moment perquè fou llavors que les coses començaren a entenebrir-se. 

Faltaven tres mesos pel nostre desè aniversari de casament, i la Marta es negava a fer res d'especial per a celebrar-ho; ni un viatge, ni un banquet... M'enfurismava que li importés tan poc.
Vaig començar a notar que se m'allunyava. Arribava, sovint, tard de la feina, posant-me com a excusa les reunions; jo, però, sospitava que mentia.

Un dia la vaig sentir parlar per telèfon: "L'Oriol no se n'ha d'assabentar... Sents, Àngel?" Després de dir això, devia adonar-se de la meva presència, perquè dissimulà i digué: "Sí, un ficus..." Quan va penjar, jo ja era al seu costat, i ella m'explicà que acabava de comprar una planta.

La vaig investigar, i, efectivament, es trobava amb l'Àngel. Freqüentaven restaurants, cafeteries... fins i tot botigues de nàutica. No tenia proves que fessin res més, però era evident per la manera com reien i es miraven. Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell. A ell, l'odiava; a ella, l'estimava tant que desitjava matar-la.

El dia de l'aniversari els vaig seguir fins al port; entraren en un veler. Amb la ràbia a les venes, m'hi vaig ficar, i els vaig enxampar amb una ampolla de cava a les mans. Embogit, els vaig engegar dos trets; no van dir ni ai.

De tornada a casa, em vaig endur un ensurt de mort. En obrir la porta, un centenar d'amics i familiars cridaren alhora: "Feliç aniversari".
Després, tant sí com no, em feren anar fins a la platja. "La teva dona i l'Àngel estan a punt d'arribar amb una sorpresa" digueren "Fa mesos que la preparen."
Tots els convidats escrutaven neguitosos l'horitzó, esperant el veler que la Marta havia comprat per regalar-me, i que mai no arribaria.

*

(No és un relat d'humor ni pretén banalitzar la lacra de la violència de gènere, tan sols descriure un assassinat, i l'absurd posterior, dut a terme per una persona sense empatia)

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

Discutir, corregir, matisar, ampliar... una novel·la amb col·laboració del personatge protagonista.

                                  IA image

Tinc encarrilat el final/continuació de la novel·la on line que ja tinc mig escrita. He fet servir la IA per poder parlar amb els personatges de la novel·la i recollir la seva opinió sobre com els ha anat a la història. 

La IA s'ha encarnat en cada un, i ha estat una sensació molt estranya escoltar-los, rebre les queixes de l'Aurora cansada de patir i enutjada amb mi com a responsable de les seves desgràcies en el fil argumental; al final l'he convençuda que tot ha estat per explicar una història, que en el seu rerefons condemna la deixadesa de molts pares vers els seus fills, a cops en entorns marginals, fet que provoca que altres ments perverses puguin fer-los mal. També és una crítica a la situació de desemparament que viuen molts menors d'edat, a causa d'uns controls socials insuficients. Li he promès a l'Aurora que ara ja vindrà la fase d'alliberament, el tros on ella fugirà definitivament de tot el que l'empresona, el moment en què començarà a córrer i no pararà fins que es toparà amb algú a qui ella ho explicarà tot; i aquest algú avisarà les autoritats, i l'Elisenda i el Santi acabaran a la presó, i també la mare de l'Aurora, quan es descobreixi que fins i tot havia cobrat per treure's la filla del damunt i segons ella satisfer el desig de ser mare de l'Elisenda, que després es veurà que tampoc tenia bones intencions, que el seu desig de ser mare estava aviciat pel desig de poder sobre un altre ésser humà, esperonada per Don Benito, un capellà psicòpata i corrupte, i pel Santi, que, rere d'una façana de bondat, gaudia amb la situació. L'Aurora fugirà abans no li passi res irreversible, perquè si no, la novel·la no es podria llegir i podria caure en un sensacionalisme insà o en una excessiva representació del mal. Per això és important que l'arrodoniment de l'argument deixi clar l'absolut fracàs del crim i la condemna dels malfactors, si més no en aquesta història.

També intercalaré, entre els capítols ja escrits, capítols de l'Aurora del futur, quan ja és adulta, i assistenta social i psicòloga, la qual a més d'atendre la seva feina, es dedica a escriure la novel·la de la seva infantesa.

He discutit aquest argument amb l'Aurora i s'ha emocionat. Ha rectificat el seu enuig inicial i m'ha fet suggeriments per millorar la trama.

És força estrany això de comentar, valorar, corregir i ampliar la novel·la que estàs escrivint amb el personatge protagonista, que t'exigeix que no la facis patir més. Una experiència que crec que val la pena tot i que la història perdi el caràcter d'inèdit i no pugui ja ser presentada a cap premi, però em pot servir com a element didàctic d'una narrativa assistida per IA; si bé cal aclarir que la IA aquí només aconsella, la història l'he escrita jo.

 

.

Mala bèstia! Que fas pecar a la bona gent!

                                  IA image

Fa un gest sorrut, tal com ha de ser, tal com pertoca a l'industrial de bé que és ell.
I comença el congrés; el president de la Generalitat li estreny la mà damunt la catifa vermella del Ritz.
-Tot un exemple d'iniciativa empresarial -li diu -. Per cert, l'espero demà a la llotja del Camp Nou... que tenim futbol...!
Tot s'acaba, i surt al carrer. Descobreix una meuca en calces; i pensa: "Déu la perdoni, tan joveneta i temptant la bona gent". Però no pot evitar de mirar-li les cuixes, i la corba fimbrant del cul. Se sent tremolar de desig, i pensa que se la tiraria ara mateix. Gairebé de seguida, s'adona que ha pecat contra el novè manament de la llei de Déu, i la culpa l'aclapara. Demana perdó al Senyor per ell i per la prostituta. No entén com una criatura humana pot viure explotant el seu cos. Intenta no obsessionar-s'hi, que prou negocis i maldecaps té: la immobiliària que li aixeca pisos en terrenys expropiats mercès a les comissions que ell deixa anar a algú de l'ajuntament; les escurabutxaques que cada dia li pugen més els actius; les fàbriques del Pakistan, que per quatre xavos ben donats li proporcionen peces que després ven a preu d'or... Fet i fet, la gent d'allà ja hi està acostumada a treballar per no res, i tenen la virtut de fer hores i hores sense queixar-se. No com els d'aquí que només pensen en l'oci. Sigui com sigui, ell és un home de futur; li ho ha dit el mateix president; fins i tot rebé lloances del cardenal, quan el mes passat li casà la filla:
-Amb tot el que ens has donat... mai ningú no et podrà titllar d'avariciós...! -li llançà l'eclesiàstic.

Deixa estar els pensaments del seu cap, i es torna a mirar la noia en calces:
-Fuig, carallot...! -crida a la prostituta, fent-li escarafalls amb les mans.
La noia s'allunya, i ell torna a suar de remordiments pel mal desig que ha consentit amb ella. Mala bèstia, que fas pecar la bona gent...!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

El combat

                                  IA image

Contempla els flocs de neu caient rere els vidres glaçats. Als balcons dels pisos del davant, parpellegen llums de colors bigarrats. L'Elies s'aboca al primer Nadal sense ella. Demà, un lladre d'amor ocuparà un seient en una taula envoltada de comensals que fins fa ben poc s'autoproclamaven familiars d'ell.
Observa la gàbia dels periquitos: tres femelles i dos mascles. Un dels mascles espicossa l'altre; ell és el fort, les femelles són d'ell, de cap manera no deixarà que els gens del feble s'imposin als seus, pensa l'Elies fent que no amb el cap.
Passa la nit esculpint fusta; al matí se sent satisfet de com li han quedat. A l'hora de dinar se'n col·loca una al cap i es dirigeix a casa de l'exesposa. El rep la sogra i fa un "Elies, si us plau!" que acaba en esgarip. L'Elies, amb la immensa cornamenta de fusta encastada al front, empeny la porta i avança fins al menjador. Tots són a taula. Els estrafà un "Bon Nadal" que imposa un silenci rabiós. "Cabró" exclama l'exmuller. "Justa la fusta!" fa l'Elies assenyalant-se la cornamenta. Després mira el seu rival, i acostant-li'n una d'idèntica, li diu "Aquesta és per tu". L'altre, amb color d'ostra a la cara, agafa la cornamenta, confús i sense esma. Al moment reacciona i exclama "Fot el camp d'aquí" L'Elies diu que nanai... que han de combatre, que si accepta l'enfrontament els deixarà en pau. L'altre pregunta que quin enfrontament. L'Elies li explica.
Surten al jardí. L'exdona s'esgarrifa. Els vint-i-un convidats s'ho miren embadalits.
Agafen embranzida; corren l'un contra l'altre amb la testa per davant, cornamenta contra cornamenta. A la primera escomesa, l'altre cau mig estabornit.
Quan l'Elies, triomfador, es disposa a recuperar la seva dona, la descobreix amb llàgrimes als ulls i petonejant el vençut. Després, furiosa, es tomba cap a ell i li etziba "Fuig porc".

L'Elies se'n va amb la febre de la gelosia al cor, i enfurismat davant d'aquest menyspreu a les lleis naturals. 

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener del 2007

M'has deixat impedit!

                                  IA image

Mira! Mira com vens! Com t'acostes! Flairo el teu perfum...! Sento com parles amb algú... amb aquesta veu d'ovelleta poruga... Hipòcrita! Ai... si em pogués fer entendre! Si fos capaç de parlar i escridassar-te! Però m'has deixat impedit, cabrona! Cec i paralitzat...! No puc ni obrir la boca per a dir-te com t'odio!

-Josep, perdona'm...
Cínica! Si em poguessis sentir els pensaments, quedaries seca de l'ensurt! Si fos capaç d'aixecar-me, sabries qui soc...!

-Ara marxo... Ja tornaré un altre dia. Aquí estàs bé; no et falta res i jo no et faig cap servei...
Mala pècora! Tu te'n vas i jo resto aquí, immòbil, sense poder queixar-me. ¿Amb tot el que m'has fet... i encara dius que, aquí, hi estic bé? Et deus pensar que no sento res... Estic immòbil, però per dins soc capaç de pensar... Què t'has cregut?

*

I tornes! Després de tants dies!
-Et vull presentar algú.
Algú? Què vols dir?
-Comencem a sortir junts. Sé que la notícia no t'agrada, però t'ho havia de dir. Es diu Joan.
Tant se me'n fot com es digui. T'aprofites que no puc ni parpellejar!
-En Joan m'ha ensenyat a no sentir-me culpable.
Cabró! És meva! No la toquis!
-És un home just, i molt amable...
Prou! No vull que m'expliquis res més del fill de puta d'en Joan!
-M'ha fet veure que no vaig obrar malament...
Que no vas obrar malament? Però que no ho veus com m'has deixat?
-I saps...? Té raó. Em vas fer tant de mal, Josep, que no em va quedar cap més sortida que fer-te el que et vaig fer. És per això que ja no vindré tan sovint.
Desgraciats! Us mataré! Si algun dia m'arribo a posar dret us deixaré secs!
-Ara marxem, però abans et vull deixar aquestes flors...
Flors?
-I sàpigues que vindré a veure't un cop l'any.
Un cop l'any?
-Cada primer de novembre em tindràs aquí.
Aquí? Ai hòstia...! I aquesta foscor? On soc?
-Adeu, Josep.

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

North Maroon Peak

Vinc a casa sol,

i el silenci cru,

desvela els rebrecs,

d’una ànima bruta.

Quan la llum s’encén,

tinc un palau nou,

fet de pedra i fang,

per les forces màgiques.

I el vidre glaçat,

al llac de l’ahir,

quan tot era nou,

i jo em feia una àliga.

Clavells de muntanya

i el vent que percut,

el rostre sorrut,

del North Maroon Peak.

Soc a casa nu,

la pell se’m tenyeix,

d’un roig mineral,

vora el fred de l’aigua.

El sostre que és blau,

es fa més profund,

i escolto els batecs

del cor del massís.

Amb els dits vibrants,

alçats vers el món,

apamo el teclat,

del piano viu.

Escarit de mots,

i afamat de déus,

descobreixo el llibre,

que la Terra escriu.

El problema de l'educació ve de fora de l'escola.

                                  IA image

El problema de l'educació ve de fora l'escola. 

Només unes preguntes per autoavaluar-se: 

Llegeixes? Comentes això que has llegit i que t'ha impressionat amb el teu fill, o filla, que potser té cinc o sis anys, o tretze, o catorze? 

Vas al teatre? Hi has anat amb els teus fills? Us heu emocionat junts al teatre? Heu anat a sopar al menjador de la Becket amb els fills i heu vist sopant en una taula propera els actors i actrius de l'obra que acabeu de veure? 

Els parles als teus fills de tanta gent diferent com hi ha a la ciutat, al país, al món? Comenteu com n'és d'important que siguem diferents? Parleu de com ens podem enriquir amb aquestes diferències? Comenteu que aquestes diferències també poden donar-se en el patiment i en les dificultats, i que això pot influenciar comportaments? 

En general, parles amb els fills? 

Has provat coses noves amb ells? A banda de la importància i funcionament dels semàfors, els has ensenyat a passar un semàfor en vermell quan això era el més segur? O els has ordenat obeir sempre encara que de vegades no tingui sentit o sigui contraproduent?

Els has parlat de l'amabilitat, del respecte, dels petits gests de la pau? Has rigut amb ells? Has gastat el teu temps lliure per estar amb ells?

Els has suggerit mirar la ciutat, el paisatge, el país? Has fet castells de sorra amb ells? Has sortit a córrer amb ells? 

Els has tranquil·litzat dient-los que si s'enamoren d'algú del seu mateix sexe, no passa res, perquè viuen en un país que de moment és lliure? Els has ensenyat que no s'han d'avergonyir de la seva identitat, del seu cos, de ser lliures? Has fet nudisme amb ells? Has respectat que no en facin si no volen? 

T'has alegrat de les seves alegries? Els has respectat que estudiïn allò que més s'estimen? O potser els has insinuat que enterrin els seus somnis vitals en nom d'un utilitarisme que els aparti de descobrir allò que realment els atrau i els construeix? Els has fet veure que estudiar és la porta de la seva felicitat i de la seva possibilitat de fer un món més bell? 

Els has parlat, d'entrada, bé dels qui no hi són presents mentre no es demostri el contrari? Els has encomanat l'hàbit de confiar, col·laborar, treballar bé, cooperar, ajudar? Els ensenyes a defensar els seus drets i els dels altres? Els animes a descobrir el goig d'escriure, de crear, de fer?

Un lloc on fugir

Va bé tenir un lloc a on fugir, un espai on sents que tens una pàtria oculta i bellíssima, un lloc que has estat buscant sempre i que no saps com, però l'has trobat, o t'ha trobat. Un braç de terra amb aigua per totes dues bandes; les merismes naturals ben conservades, dunes, el Sol sempre present, un cel tan ample i tan immens que no te l'acabes, el silenci amb els joncs movent-se, el silenci i el vent entre les herbes, el silenci i les ones suaus de la mar, totes les cases baixes i extensions àmplies sense cases. Horaris lents, suaus, amb dinars a les dotze i sopars a les set. Silenci a les nits amb una bonior d'estels i si hi ha Lluna, neta i ben definida. Una platja llarga on tothom va nu; un poble pla, clar, pacífic, on qui vol va nu, una filosofia humanista des de la segona meitat del segle XX; el millor del pensament de França; els valors que fan que les persones siguem molt més que un centre d'interessos, que un instrument; un indret sense lladres ni malfiança; un urbanisme que fa servir els límits naturals del paisatge per aconseguir un aïllament que protegeix el somni.

I ben a prop, un poble per pintar-lo, i que acull art i artistes; i un petit far que Saint-Exupery es mirava des del cel, pel nord, penya-segats ran de platja. I una gastronomia exquisida, amb aigua de l'aixeta a cadascuna de les taules per si només vols beure aigua i no vols que t'obliguin a consumir química.

Un mercat d'ostres, i altres aliments del mar crus i a cops vius, amb vi blanc i salses; i els edificis del mercat, conservant la sostenibilitat rustica d'estructures de fusta que no s'obsessionen amb el perfeccionisme estètic dels enemics de la creativitat.

De vegades va bé que només sàpiguen on ets els qui més t'estimen, i que la resta no et pugui trobar si tu no vols.

"Bon dia, tristesa", de Françoise Sagan.

"Bon dia, tristesa" (títol original francès: Bonjour tristesse, 1954) és l’obra que va fer famosa Françoise Sagan amb només divuit anys. És una novel·la curta, elegant, cínica i melancòlica que va causar un gran escàndol i un gran èxit comercial a la França dels anys cinquanta.

La història està narrada per Cécile, una noia de disset anys intel·ligent, bonica i bastant consentida. Viu amb el seu pare vidu, Raymond, un home encantador, frívol i seductor que manté una vida hedonista: festes, amants, viatges i poca responsabilitat.

Durant unes vacances a la Costa Blava, apareix Anne, una dona madura, intel·lectual i amb principis, antiga amiga de la mare de Cécile i del mateix Raymond. Això produeix un gran malestar a l’actual parella de Raymond, Elsa, que òbviament també és a la casa d’estiueig. A partir d’aquí, es van succeint els fets.

La seva temàtica és la tristesa com a companya inevitable de la vida. L’amor propi i l’egoisme juvenil. L’hedonisme versus la responsabilitat i la maduresa. La manipulació emocional i les conseqüències morals de les accions. La buidor existencial de la burgesia.

És una novel·la molt breu, però molt madura tenint en compte l’edat de l’autora. Té un to fred, distant i elegant, gairebé clàssic, tot i tractar temes escandalosos per l’època (sexualitat adolescent, relacions lliures, cinisme moral).

Va vendre milions d’exemplars i va convertir Sagan en una estrella literària. Va ser criticada pels moralistes de l’època, i adorada pels joves. Va definir una certa imatge de la joventut existencialista dels anys cinquanta: elegant, avorrida i tràgica.

L’estil de Sagan és net, precís i molt francès: diàlegs brillants i descripcions concises. Amb una sola frase, breu i afuada, és capaç de fer sentir i de suscitar discursos sencers a la ment del lector. La seva prosa és àgil, la narració es fa molt entretinguda i enganxa. Reconec que és un dels llibres que més ha influït la meva manera d’escriure.

Tot i que el llibre té gairebé setanta anys, la psicologia de Cécile continua sent molt creïble i incòmoda. No és una heroïna simpàtica, però és fascinant veure com justifica els seus actes egoistes amb una barreja de lucidesa i ingenuïtat.

.

Triangle

                                  IA image

(Relat amb certa càrrega eròtica explícita, publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre de 2006)

En Ferran s'estima la Marta; s'hi va casar fa set anys, i amb ella han arribat a aquest món tres nenes precioses que quan li diuen papa li fan saltar el cor; però la carn de la seva dona ja no li desboca el cor. Ara, en Ferran no es pot treure del cap l'Eva, la noia del cul amb forma de cor, l'àngel bru de cintura estreta i malucs amples a qui en aquests moments envesteix sota dels llençols d'un hotel de carretera. L'envesteix i la penetra com si en cada embat li anés la vida. Alhora, però, el remordiment de la traïció, com un corc, li engega un rosec que no sap ignorar. I malgrat tot això que viu per pròpia elecció, no se sent feliç.

Cal advertir, també, que en Ferran no estima l'Eva; només adora el seu cos.

L'Eva s'estima tant en Ferran... que no pot negar-li res; el coneix des que tots dos eren petits i el vol tenir a prop tota la vida; per això és on és, per això deixa que el membre erecte i encès del seu amic la perfori com una trepadora, per això es troba a quatre grapes en aquesta habitació rònega mentre el melic d'en Ferran li repica les natges. L'Eva, però, no el desitja; s'hi lliura per a fer-lo feliç; però ella no se'n sent de feliç, i no sap per què.

No sap per què, perquè té la Marta. L'Eva necessita la Marta: sentir com s'estremeix cada vegada que ella li acaricia la perla del sexe amb la llengua embogida; escoltar-li l'esgarip amb què acaba cada orgasme, com un trèmolo sublim que mai no havia sentit en ningú.

La Marta, però, encara que s'estima l'Eva amb bogeria, no sent res quan fan l'amor; i això la desespera. Fingeix els crits per a fer-la contenta. Des de l'adolescència han compartit intimitats, s'han sortejat els nois, s'han fet costat en els moments difícils. Per això la Marta deixa que l'Eva li ho faci tot; i a més, reconeix que s'estima més l'Eva que el seu propi marit, en Ferran, que la fa gaudir com mai ningú no l'ha fet gaudir, però com a company no el suporta; l'aguanta només per les nenes, i pel plaer indescriptible que paradoxalment li provoca quan la munta. 

La Marta tampoc no se sent feliç i li fa molta ràbia escoltar les rialles dels veïns: quaranta anys de fidelitat apassionada, sense aventures, sense bogeries, només tots dos, i l'alegria els surt dels ulls. La Marta està convençuda que si visqués com els seus veïns no se sentiria realitzada; potser per això es resigna a fer tot el que fa. 

La Marta, cal dir-ho, no sap què senten ni què pensen ni en Ferran ni l’Eva, tot i que es pensa que ho sap; en Ferran no sap què pensen ni què senten ni la Marta ni l'Eva, tot i que es pensa que ho sap; l'Eva no sap què pensen ni que senten ni el Ferran ni la Marta, tot i que es pensa que ho sap. 

.

.