Un munt de petites grans coses

“És el meu amic. Camina fatxenda al meu costat. Em proposa d’entrar en una botiga de roba barata. Riu d’una manera estranya. Sembla molt feliç. M’estranya que em proposi de visitar aquest comerç, perquè ell sempre es vesteix de marca.

Un cop a dins comença a revisar la secció dels mitjons.

-Mira, mira, mira! -i esclata a riure. Plora de riure, assenyalant uns mitjons blancs -. Segur que els matats se’ls posaran amb sabates de mudar! -continua rient -. I has vist el que valen? Però com és possible? Si valen més les llaminadures! La gent que compra aquí, tan fotuts estan? -i riu més, fins a plorar.

No l’agafo. Em sento tan sorprès que no sé com reaccionar. Ell em critica diferents persones que veu remenant roba.

-Mira aquella tia… -segur que sota el vestit porta unes calces blanques de cotó amb foradets, d’aquelles que valen una merda! -i torna a riure.

Després s’entreté amb les sabates. Diu quatre parides sobre la qualitat del plàstic que imita la pell, el disseny forçadament rococó, i el preu irrisori. Prejutja la patètica misèria dels clients potencials.

Començo a entendre per què ha entrat en aquesta botiga, i sento ganes de perbocar. Penso en les persones que no fa gaire he tractat al Raval i m’adono de la seva immensa dignitat.

Surto de la botiga amb un amic que és menys amic; xocat per la buidor humana de la seva ment. Penso que segurament ve d’una família que es va enriquir de cop; i tot va coincidir quan ell començava a comprendre el món. Desitjo que algun dia senti vergonya de l’episodi d’avui i d’altres que no dec conèixer.”

Ho vaig escriure fa més de trenta-tres anys. El meu amic va deixar ben aviat de ser el meu amic. Potser no ens vam allunyar per l’anècdota de la botiga de roba. Van ser un munt de petites grans coses. De tant en tant ens creuem i ens saludem sense més ni més. Les converses, ja llavors, no acabaven sempre bé; ara no sé què passaria. Crec que li va bé a la vida. Jo tampoc no em puc queixar fora dels pensaments funestos que esvaeixo com puc i dels que ja he escrit algunes vegades. Però ja llavors, i encara avui, em sento enamorat de la gent que no té diners per escollir les peces més cares, i trobo una bellesa especial en la seva manera de vestir, i en com organitzen totes les seves coses. Em fascina el Raval, em fascina la gent que només es tenen a ells mateixos, i faig tot el possible per gastar el mínim en tot, i sempre marques desconegudes. Vull que si algú se sent atret per mi, sigui per mi. No vull ser com el meu amic; em sentiria lleig i buit.

.

No tot el que respira està viu

                                                                                                                      IA image

Ha perdut el cap. Té una malaltia incurable que li ha esborrat el cervell. Crida sense sentit. Copeja la gent que un dia va estimar profundament. D’una revolada, va arrencar el vestit d’una de les persones que més s’estimava. No coneix ningú. Està contínuament nerviosa. Mai no tornarà a reconèixer ningú. No sap ni qui és ella mateixa. La seva filla, ja gran, viu un infern tenint cura d’ella, perquè la culpabilitat li impedeix ingressar la mare en una residència. La família de la seva filla se’n ressent. I així, vint anys.

La culpa. Els mites ancestrals disfressats de veritat ontològica. Les normes religioses caient com una llosa sobre vides sotmeses a obediències inhumanes. Les normes generals incapaces de respectar el discerniment de cada cas individual. Cadenes ancestrals. Lloses infundades. Inferns bullint dins del subconscient des de la infantesa. L’amor mal entès. Tot això immergeix en un malson que no s’acaba la senyora que ha perdut el cap, la seva filla i la família de la seva filla.

He decidit que jo mai no seré com aquesta senyora. Em considero propietari de la meva supervivència, i entenc que la vida no és només respirar. No tot el que respira està viu. No vull que mai protegeixin el meu cos respirant sense la meva vida en nom d’unes normes que no estimen l’individu. Deixaré escrit, no sé com, que quan jo ja no conegui la gent, em permetin adormir-me plàcidament, i que em recordin com algú que els va estimar tan infinitament com es pot estimar; algú que els demana gaudir de la vida i estimar tothom fins a l’últim alè. Ho escric manifestant també la meva fe en Déu i en la pervivència de la consciència més enllà del cos.

Potser ho veig així, perquè menyspreo profundament el dolor. Considero contrària a la dignitat humana aquesta doctrina pseudomística de divinització del dolor, anomenat corredemptor del mal del món. El dolor no redimeix res, no fa justícia, és mal pur, i és un enemic a combatre. Que se’n pugui treure un bé, no vol dir que s’hagi de procurar. Només podem treure un bé del dolor quan al costat d’aquest dolor existeix la voluntat de combatre’l, en nosaltres i en els altres. És impossible ser coherents amb la dignitat humana si no ens declarem combatents inesgotables contra el dolor. El dolor i Déu són incompatibles i qualsevol associació entre el dolor i Déu és inestable i rara. La creu és un instrument de tortura i execució. El Déu que es manifesta arreu és el Déu de la vida.

Fer el que ens doni la gana.

                                                                                                                       IA image

El bar de l’hospital. Les nou del matí. Vuit persones en taules separades. Perfils diversos. Algunes senyores grans, gent jove, algú madur. Impera el silenci i el so de la cullera remenant el cafè. Són destacables les mirades; la mirada de cada persona: distant, capficada, seriosa, espantada… A cops amb un punt de tristesa. Són mirades que reflecteixen actituds autèntiques, sense impostures; pensaments essencials; pensaments de debò, que elabores quan et topes amb allò que és essencial, allò que de debò té importància; i, senzillament, oblides tota la palla, tot allò secundari que massa vegades convertim equivocadament en fonamental.

Els pensaments de debò són els que no neixen de la visceralitat política o ideològica, ni de la mentalitat de classe o de gremi. Els pensaments de debò són els que es tenen de debò tot i que no hi hagi prou coratge per dir-se’ls potser ni a un mateix.

Per contra, quan marxo de l’hospital i surto al carrer, arriben veus hipnotitzades pel miratge de la quotidianitat. Escolto una persona, ornamentada i enervada dins del seu rol social i dels seus instints laborals, territorials, socials… Parla de mocadors i gorres prohibides a l’escola, i de com no s’endureixen prou les normes d'indumentària. No puc evitar comparar aquesta actitud falsament segura, que no es fonamenta en l’essencialitat, amb allò que tenien a dins les persones del bar de l'hospital. Penso en quimioteràpies, en dependències, en solituds, en atzucacs construïts per una malaltia que no dialoga… i en les mirades que tot aquest ventall de sofriment suscita… El dolor neteja la visió. 

Raono l’absurd de preocupar-se i d'imposar la manera com guarnim el nostre cap com si tingués algun sentit essencial. Aquesta pretensió d’essencialitat és intrusisme intel·lectual, esnobisme absurd, disfressat de pedagogia o de moral. I desitjo piscines amb burquinis, amb nudisme, amb triquinis, biquinis, monoquinis, banyadors de iaia, amb calçotets sota el vestit de bany, i amb qualsevol indumentària o no indumentària que l’usuari desitgi; sempre que la bona higiene es conservi. I en molts altres temes em fa l'efecte que la norma hauria de ser "Fes el que vulguis" mentre no sigui un mal cap a ningú i sigui lliure. 

I en molta xerrameca que se sent, penso: quanta ximpleria! Quantes discussions sense sentit!

.

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

La crida

                                               IA image

El vent era gèlid. Un mantell espès de boires plúmbies mig cobria les serralades del nord.
Entrà a la taverna. Es tragué la gorra de pell de grizzly. Avançà fins a una taula de fusta roja que flairava a resina, i demanà whisky. Dos homes amb aspecte de caçadors se li acostaren. Li tustaren l'espatlla. S'admiraren quan els explicà que havia estat a Alaska per feina, i que tornava per a casar-se amb la filla d'en Lincoln Swagman, el de les exportacions de fusta; que viurien a Nova York, perquè ell, a partir d'ara, es dedicaria a dirigir la distribució de les comandes del país.
Sortí de la taverna; ullà les muntanyes i s'estremí.
Arribà a casa de l'Elizabeth. La noia l'abraonà, i bramà; li explicà com l'havia enyorat, i com n'estava, de contenta. Soparen i feren l'amor amb bogeria. Després s'assegueren al llit, i ella li explicà tots els detalls del futur que encetarien: la casa de Broadway, l'edifici de l'empresa, la vida cultural de la ciutat... Ella s'adormí. Ell no aconseguí d'aclucar els ulls. A l'últim, s'aixecà, obrí la finestra i escoltà el vent que xiulava. Imaginà els còrrecs solitaris de la terra que s'estenia nord enllà; les valls mai descobertes, amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot amarat d'un silenci abillat de natura... i un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge... i el so sord de la bota damunt la roca... i el cant del rierol en el desglaç...
L'endemà, mirà amb tristesa l'Elizabeth. La noia plorà, i abans que ell no li expliqués res, ella li besà els llavis i li digué adeu amb un somriure forçat.
Després, ell començà a caminar cap al nord amb els ulls fits en la muntanya.
La mare no va veure mai més el pare, i jo no el vaig arribar a conèixer; però sé que roman allà, en algun racó de les neus perpètues, i que d'alguna manera continua formant part del paisatge.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 10 de desembre de 2006

Oh Shenandoah

 

«Oh Shenandoah» (també coneguda com a «Shenandoah» o «Across the Wide Missouri») és una cançó tradicional folk americana d’origen incert, que data de principis del segle XIX.
Es creu que va néixer entre els voyageurs (trampejadors i comerciants de pells franco-canadencs i americans) que navegaven en canoa pel riu Missouri i els seus afluents. Aquests homes solitaris cantaven per alleujar la solitud i el treball. Més endavant, els boters del Missouri i els mariners del Mississipí la van adoptar, i es va convertir en una sea shanty (cançó de treball mariner), especialment de capstan (per hissar l’àncora).

La primera referència escrita apareix el 1876, quan el capità Robert Chamblet Adams va recordar haver-la sentit vers el 1850 amb el nom de «Shanadore». Les lletres es van publicar per primera vegada de forma més àmplia el 1882 a Harper’s New Monthly Magazine.

Les versions més antigues parlen d’un comerciant de pells que s’enamora de la filla d’un cap indígena oneida anomenat Shenandoah (John Skenandoa o Skenandoa, c. 1706–1816), que vivia a Oneida Castle (Nova York). El cap es nega a donar-li la filla, i el trader ha de marxar «across the wide Missouri». Algunes variants posteriors afegeixen elements més foscos (com un «Yankee skipper» que emborratxa el cap per endur-se la noia).

Amb el temps, la cançó es va transformar en una expressió de nostàlgia i enyorança de la terra natal, dels rius i de les persones estimades. El «Shenandoah» pot referir-se tant al cap indígena com al riu i la vall de Shenandoah (Virgínia/West Virginia), tot i que el Missouri no hi té cap relació geogràfica directa. L’etnomusicòleg Alan Lomax la descrivia com «una crida de la terra natal al mariner que vaga lluny, una crida no d’una estimada, d’una casa o d’un poble, sinó de la terra mateixa, dels seus rius i dels seus turons familiars i estimats».

Lletra (versió moderna habitual)

Com la majoria de cançons folk orals, no hi ha una lletra única. Una de les més comunes és:
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, you rolling river.
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.
Oh Shenandoah, I love your daughter,
Away, you rolling river.
For her I’d cross your roaming waters,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.

(I sol continuar amb versos sobre els set anys que fa que no la veu, etc.)

A la versió del vídeo, hi vaig afegir uns versos finals escrits per mi.

*

Font d'informació: La IA grok

Fantasmes

                                      IA image

-Des de ben petit m'he estat preguntant per què dimonis hi ha tanta gent estranya als hospitals: a les sales d'espera, a la cafeteria, als passadissos... Gent que no diu res i a qui no diuen res, i que escruten amb angoixa els pacients que esperen tanda asseguts als bancs. De vegades traspuen, del gest i de l'expressió, una mena de compassió gens dissimulada; i van vestits d'una manera estranya, desfasats, tronats, endolats, amb la roba esqueixada o esvorellada, a cops bruta. La majoria d'ells, quan m'han mirat i han vist que els observava, s'han sorprès com si jo fos una mena de Déu que en contemplar-los els transforma l'existència. Gairebé mai no m'han dit res. Sovint han mogut els llavis i han estrafet escarafalls amb els braços, com advertint-me d'alguna cosa; però devien ser muts, perquè jo mai no els he arribat a sentir, i quan de petit preguntava al pare o a la mare que què intentaven de fer-me entendre aquella gent, em demanaven que quina gent, i m'acabaven dient calla nen calla i deixa't de ruqueries que sabem de què vas... I es referien a allò que els va dir el psicòleg de la meva baixa autoestima i dels meus intents de cridar l'atenció. I així jo continuava mirant la gent estranya dels hospitals, la mateixa que em trobava als cementiris quan anàvem a veure l'àvia i l'avi, i els besavis, i els rebesavis... i tota la tirallonga de personatges que se m'acostaven i em somreien, que m'esbullaven els cabells i m'explicaven històries del seu temps i que em manifestaven com n'estaven de contents de conèixer-me i del fet que jo els pogués conèixer. Els pares, però mai no els deien res; esquerps es tombaven cap a mi i m'etzibaven nen fes silenci i deixa'ns resar, que estem farts que parlis sol. I quan els explicava que xerrava amb els rebesavis, em ventaven un clatellot que em feia passar les ganes d'aclarir-los res més. Fins i tot els parents que vivien al cementiri em deien que millor que no els digués res... que em portaria molts problemes... però jo no entenia per què no ho havia de dir, i per què els meus pares els ignoraven amb tanta crueltat. I sí. Tota la meva vida ha estat deambular entre gent estranya a qui tothom menysprea amb la indiferència, i de qui no es pot parlar perquè la gent comença a mirar-te malament. I després hi ha la gent de les carreteres... ¿Saps la quantitat de gent estranya que camina per la cuneta, o que s'està aturada vora els rams de flors aquells que posen on algú s'ha matat? No sé quin plaer hi troben. Ara em ve al cap el paio del penya-segat de l'Illa Roja. Cada any m'atanso a la platja de l'Illa Roja, pel corriol que puja des de Begur, i ell és sempre allà mirant cap a baix, i sempre du la mateixa roba, i sempre fa la mateixa cara, per mi que deu ser un "miron", però no n'estic segur perquè tampoc no em fa l'efecte que es fixi gaire en la gent que hi ha a baix a la sorra, i si ho fes tampoc no m'escandalitzaria, que jo de llepafils no en tinc res, cadascú gaudeix com pot; jo respecto qualsevol manera de fer o de ser. És increïble el racisme que hi ha a la societat envers la gent rara a qui tothom fa el buit; i quan tu els fas cas, i tractes de donar-los conversa, o quan dius coses d'ells et comencen a tractar com un empestat. L'any passat em van acomiadar de l'escola on treballava de professor perquè em vaig negar rotundament a què els avis dels nens s'estiguessin a l'aula mentre jo explicava. No hi ha dret! Crec que la gent protegeix massa els infants! No és lògic que si tinc vint criatures a classe, hi hagi d'haver quaranta persones més mirant amb cara de bledes els progressos dels seus plançons. I quan ho vaig dir a la direcció em van fer seure i explicar-ho tot no sé quantes vegades. I van fer venir un metge... ja em diràs tu, què hi té a veure un metge amb tot això. Després em van signar la baixa i au... cap a casa i bon vent! I dedueixo que devien buscar algun mestre d'aquests que van dient amén a tot el que la direcció del col·legi mana. I jo a l'atur. Sort que vaig trobar feina de seguida a l'oficina, on, per cert, també haig de dir que no deixa d'entrar i sortir gent estranya, però jo ja dic que de racista no en tinc res. I tot això per què t'ho explico, et preguntaràs... Doncs mira, tu ets psicòleg, tu m'has d'entendre... i segur que em podràs ajudar a superar la situació que ara per ara visc i que no sé com solucionar, perquè haig de reconèixer que la cosa ha canviat... que la gent rara em comença a portar problemes.

-Quina mena de problemes? -en Josep, amb la seva bata blanca sembla tot un senyor. Em faig creus que sigui aquell mateix nen amb qui jo jugava a l'ampolla pels boscos de Mura.

-Doncs mira, noi... t'ho explicaré ben clar... -li dic -. Un d'aquests personatges m'està fent la vida impossible. Se'm presenta de nit a l'habitació, quan estic ben adormit. Obro els ulls i el veig palplantat allà als peus del llit, amb aquella cara blanca com el marbre, els cabells negres, els ulls oberts exageradament... tan oberts que sembla que no pot ser... amb un somriure d'odi.

-Un somriure d'odi?

-Sí... sembla estrany, oi... que es pugui somriure i odiar? Doncs això és el que interpreto que fa aquest personatge quan contemplo els seus llavis deformats en una ganyota que pretén imitar un somriure. I després es posa a ballar; però no balla com cal... sembla un titella que algú mou, com si fos un ninot de cartó i de drap que algú fa botar amunt i avall per aterrir-me.

-O sigui que et fa por?

-Sí. Per primera vegada tinc por. I és que a cops estic profundament adormit i sento una mà freda que em subjecta el turmell. I llavors sé que ha arribat. Obro els ulls, em tombo, i me'l veig allà dret; no descanso.

-És clar.

-Tu m'entens..., oi?
-Sí que t'entenc... no t'amoïnis que et comprenc del tot... -em diu. I em fa l'efecte, no sé per què, que m'ho diu per tal que continuï amb la narració dels fets, però que no es creu gaire el que li explico. -. I només el veus a la nit? -em demana.
-No... de vegades ve a l'oficina, o camina al meu costat pel carrer. I t'haig de dir que no sé si és ell o ella?
-Ah... és dona?
-No ho sé. Té unes faccions indefinides, i vesteix una mena de túnica negra, com de monjo medieval.
-S'està acostant -em diu la dona gran que hi ha darrere d'en Josep, al costat de la finestra. Faig un bot perquè fins ara havia estat callada.
-Qui s'està acostant? -li pregunto.
-Aquest, de qui estàs parlant -em diu com si fos inaudit que jo no sàpiga de qui em parla -. El qui et desperta a les nits.
-I com ho sap vostè?
-Però què dius, ara? -em demana en Josep.
-No. És a ella -li dic, i assenyalo la senyora, i m'esgarrifo en adonar-me que té la llengua negra, i que li falten gairebé totes les dents. I valguem Déu que blanca que és... quin mal color!
-Quina senyora? -em pregunta en Josep.
-No em diràs que també ets racista, tu? -li pregunto.
-No, no... -fa ell confós -. Només estava examinant la teva capacitat de raonament. -em diu; però es nota clarament que actua com si no veiés la dona, com si per ell fos invisible. -Mira, ara farem una cosa -m'explica -, tu li fas preguntes a la senyora aquesta que hi ha aquí amb nosaltres, i em diràs què et respon. Et sembla bé?
-Puc preguntar-te per què? -li demano, sentint que m'està prenent per boig.
-Vull analitzar si el que respons es correspon amb el que et diu la senyora.
-Que et penses que no carburo?
-A veure, noi, si has vingut aquí és perquè tu mateix sospites que tens algun problema, no? Deixa'm esbrinar-ho.
-D'acord. -li responc.
-Pregunta-li qui és.
-Qui és vostè? -li dic, amb la sensació que estic fent el préssec.
-Ja ho he sentit. -fa la dona amb cara de llàstima. -. I no sé si t'hauria de respondre.
-Ja l'has sentida -dic a en Josep.
-Sí, però es tracta que tu ho repeteixis per tal que jo vegi si coordines. -m'aclareix.
-Ah, és veritat. Doncs diu que no sap si hauria de respondre.
-Deixa... -em talla la dona -. Digues-li que soc la seva mare.
-És la teva mare -dic a en Josep.
-La meva mare?
-Sí. I sembla mentida que ni la miris. -faig -. Però jo no dic res... que llavors em diuen radical...
-Radical? -en Josep fa cara de no comprendre res; el veig una mica nerviós.
-Sí, radical antiracista... és que no suporto que ignorin els rars, ja t'ho he dit.
-I com és...? Vull dir... com la veus, la meva mare? Descriu-me-la.
-No us ho prengueu malament, ni tu ni ella -dic -, però fa mala cara.
-Mala cara? -en Josep frunzeix l'expressió.
-Sí. Té la llengua negra i li falten dents.
-Prou que ho sap. -fa la dona amb to d'ofesa.
En Josep, no sé si en sentir-me a mi o a ella, empal·lideix.
-M'explica que tu ja ho saps. -dic.
-Que jo ja sé què? -a en Josep, la veu li sona trencada.
-No ho sé. -dic un xic confós; no suporto que em parlin dues persones a l'hora.
-Em va matar. -deixa anar la dona.
-Com que la va matar? -li dic sense comprendre res.
-Què t'ha dit? Què dius de matar? -en Josep aixeca la veu.
-Que no l'has sentida? De vegades sembles sord...
-No em pot sentir. -em diu la dona.
-Que no la sent? -li demano aclaparat.
-Noi... sembla que hagis nascut ahir... ¿Que no t'ho han explicat mai qui som la gent rara que tu dius...? -fa la dona.

El cap em comença a donar voltes, i ja no sé si soc jo qui ha vingut a la consulta d'un vell amic psicòleg, o si és el psicòleg i la seva mare els qui estan com llums... No sé què dir-los, no sé com actuar...

-Doncs no m'ho he parat a pensar mai -dic a la dona -. Jo accepto la gent tal com és. Però el que és clar és que si vostè és aquí ara mateix, és perquè no l'ha matada ningú.
-Què et diu? -en Josep s'esvera.
-Però que no la sents?
-No, no la sento... Hòstia!
-No la sents...! -exclamo, i de sobte se'm fa la llum, però aquesta llum que se'm fa no m'agrada gens i no me la vull creure.
-O estàs boig o ets un mèdium! -exclama en Josep.
-Ets un mèdium. -em diu la dona -. I un mèdium ruc, o que no llegeix ni veu la tele... perquè a la teva edat ja ho hauries d'haver descobert.
-Està morta! -dic amb veu desmaiada a la senyora horripilant.
-Sí, i està morta tota la gent rara que has vist tota la teva vida. Morts del tot. Uns pateixen més que d'altres. I et recordo que està venint el cabró que et vol enfonsar la vida.
-També és mort? -li pregunto.
-Deixa de parlar sol, collons! -crida en Josep com un energumen.
-Calla tu! -li crido -. Estic parlant amb la teva mare!
-Estàs boig! -em diu.
-Digues-li que em va enverinar amb una porqueria que em va deixar la llengua negra. -i quan diu això treu la llengua i la mou amunt i avall com les putes de la carretera de Martorell a Terrassa, i de l'ensurt faig un crit. Em recorda la llengua d'una cacatua.
-Diu que la vas enverinar i que li va quedar la llengua negra.
-Fuig! -crida en Josep -. Marxa de la meva consulta i no tornis mai més! I si expliques a algú la història aquesta de la meva mare et juro que et mato.
-Ves amb compte que ho pot fer... -diu la dona. -. Et diria on soc enterrada, però si el meu fill s'adona que ho saps et pot fer mal. I ves amb compte amb el paio que vol acabar amb tu.
-I no em pot dir res més d'ell? Com me'n puc deslliurar?
-És una presència malèfica. Ara mateix està a cinc-cents metres. He percebut com s'anava acostant. Gairebé ningú no el suporta, el defugim tot el que podem. Ets tu qui ha d'esbrinar què vol, però ves amb compte perquè et pot matar eternament.
-Què vol dir?
-No ho entendries.

I voldria que m'expliqués més coses; però en Josep, esgüellant com un porc, m'empeny cap a fora de la consulta i gairebé caic rodolant per les escales. La gent que està enfilada a la barana i a les làmpades, o arrapada a les parets, em miren confusos, i ara en observar-los tremolo, em posen la pell de gallina i em fan veure llumetes arreu, de la por que sento. El món, de sobte, se m'ha emplenat de fantasmes, tant de bo mai no m'hagués trobat amb la vella enverinada.
I tot just soc a la vorera, que em veig el rostre blanc amb la túnica negra que em mira i que em somriu macabre.

-Deixa'm tranquil -li dic.

No em respon. Es limita a seguir-me. Començo a córrer. Ell fa el mateix. M'aturo, això no pot continuar així...!

-Si vaig a una església i et ruixo amb aigua beneïda em deixaràs en pau? -li pregunto desesperat.

De sobte ell, o ella, o el que sigui, comença a riure com un beneit, i la rialla passa de tenir una sonoritat femenina a un enrogallament animal. La gent rara que m'envolta ja no em fan tanta por si els comparo a aquesta figura de tenebres que em contorba.

-Jo no he matat ningú. -li esgaripo traient forces de la flaquesa -. Jo no t'he fet res, ni a tu, ni a ningú.

I se'n va. Així com sona, se'n va. I em sento triomfador durant uns segons; només durant uns segons perquè el malparit es tomba i em regala un reguitzell de mots que em dibuixen un horitzó força cantellut.

-Si no mates en Josep, tornaré i et faré morir...

La seva veu sona com la d'un home feble i indecís, diria que és mascle, però tampoc no ho sé segur. I m'esparvero, perquè jo no vull matar ningú. I em pregunto que haig de fer. Torno corrents a la consulta. M'obre en Josep.

-Escolta, haig de parlar amb la teva mare.
-Sí... i jo amb l'Elvis Presley... Ja te n'has rigut prou de mi...! Fot el camp...!
-Què t'ha dit? -em pregunta la vella traient el cap per darrere del seu fill.
-Vol que mati en Josep.
-Fuig pirat! -crida en Josep, traient foc pels queixals.
-Senyora, vingui amb mi! -li demano a la vella intentant de vèncer les empentes del psicòleg.
-No puc. Haig d'estar amb el meu fill a cada instant.
-Necessito que m'ajudi, hi ha moltes coses que no sé.
-Fora cabró! -en Josep em mira amb odi, quina força té el paio!
-Digues-li on soc enterrada i et deixarà entrar. Soc a sota del terra de la piscina de la casa que té a Mura.
-Escolta, Josep... sé que has enterrat la teva mare a sota la piscina de Mura.

El psicòleg s'atura de cop.

-Si em deixes entrar, xerrarem tranquil·lament i no diré res a ningú -li dic.

Entrem tots tres, i descobreixo que la consulta és plena de gent, de gent rara vull dir, que ara ja podria dir de gent morta... uf... que malament sona...

-Què vols? Diners? -fa en Josep.
-No, home... Jo no soc d'aquests...
-Què ets, doncs? Un detectiu privat... o potser un poli? -li percebo la ràbia enganxada als mots.
-Que no... escolta... deixa'm parlar amb la teva mare.
-Tornem-hi...! -exclama fent cara de desesperació.
-El personatge que se'm presenta a les nits vol que jo et mati.
-Que tu em matis?
-Sí. Si no ho faig, tornarà i em matarà a mi.
-I ho penses fer? -em pregunta, i m'adono que es posa en guàrdia.
-I és clar que no! Vull preguntar a la teva mare si sap com ho puc solucionar tot això.

En Josep es posa les mans al cap.
La dona em mira i fa que no amb el cap, però no en sentit negatiu de no saber-ho, sinó com si no volgués parlar-ne.

-Ajudi'm, si us plau...! -li prego.

De sobte començo a sentir el rebombori de tota la gent que hi ha dins la consulta. De normal, no els sento, però ara mateix m'arriben les seves veus, xerren entre ells, parlen d'en Josep, de la seva pobre mare que tant ha patit, se'ls miren a tots dos, em miren a mi.

-Això està ple de gent. -li dic a en Josep.
-Calla! -per primera vegada sento que té por.
-Digues-li que em va fer més mal el seu odi que el verí -em diu la dona.
-La teva mare diu que li va fer més mal el teu odi que el verí.
-He dit que callis! -exclama.

Després treu una pistola del calaix i m'apunta; haig de reconèixer que la pistola no em fa tanta por com els fantasmes i com tot això que últimament m'està succeint. -. Si em volies fer xantatge, t'has equivocat... pensa que a la piscina hi ha lloc per a tu també...

-Sí, però no gaire... perquè també hi té enterrades dues de les dones amb qui millor s'ho ha passat... -em diu la seva mare amb tristor.
-I les dues dones que hi tens enterrades també sé que hi són. T'ho vas passar bé amb elles... eh...?
-Te l'estàs jugant... Com ho saps? Ara m'explicaràs com saps tot això...
-Per si tens idea de disparar-me, et diré que si em passa alguna cosa, algú té ordres d'obrir un sobre on està tot explicat, i t'enxamparan... -li dic improvisant. M'adono que empal·lideix.
-Digues-li que una de les noies que va matar just abans de morir cridava la seva mare, i que deia que tant de bo mai no hagués marxat de l'Argentina... -la dona, mentre em diu això, plora.
-Una de les noies cridava la seva mare abans de morir... -li llanço.
-Com ho saps? -la pregunta li acaba amb una mena de gemec.
-I deia que tant de bo no hagués marxat de l'Argentina.
-No ho pots saber...! Això no ho pots saber de cap manera...! -el rostre d'en Josep agafa un color trencat; cau damunt l'escriptori i queda sense sentit. La seva mare es posa les mans a la cara i brama. Tota la gent de la consulta callen de cop i contemplen l'escena amb gravetat.

Després arriba la figura tenebrosa de la túnica negra i s'endú el cos d'en Josep enmig d'un silenci sepulcral. Quan passa pel meu davant s'atura, em mira, i li descobreixo els ulls vermells de sang. No em diu res, però d'alguna manera sé que no tornarà, que ja té el que vol, i que d'ara endavant viuré més tranquil.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de desembre de 2006.

Cos i ment

                                     IA image

És ben clar que la ment afecta el cos. Una angoixa interior que no trobem a qui explicar, o que podem explicar, però no podem solucionar, i el clatell ens adquireix una textura enterca; un dolor agut com de cruiximents; un volcà a la panxa; els braços que pesen, les cames que no volen caminar. Hi ha qui es mor només en rebre una notícia. Allò que la nostra consciència experimenta ens pot matar.

Aquesta íntima unió entre ment i cos ens assenyala indubtablement una interacció. Hom podria explicar-ho des d'un punt de vista materialista afirmant que com que el cervell, i el que conté, és el causant de la consciència, no és d'estranyar que la mateixa consciència pugui afectar el cervell. Però en aquest raonament hi ha un element que s'escapa: el món que percep la nostra ment (colors, sons, sensacions) no és material; és, a tot estirar, una conseqüència o un producte de l'element material cervell (i el que conté), però el que percebem són sensacions conscients pures. Per tant, hi ha una diferència objectiva entre matèria i ment; no estan fets de la mateixa pasta tot i que fos cert que la una crea a l'altra. En no ser de la mateixa naturalesa, és sorprenent com determinada informació de la ment pot afectar a la matèria amb la qual aquesta ment està lligada. Aquest és el misteri.

De quina manera la ment afecta el moviment de la matèria (si li dic al braç que s'aixequi, ho fa)? De quina manera la ment crea el microcorrent elèctric que activa el nervi adequat, el qual estimula el múscul? La ment pot crear microcorrents elèctrics; però per què ho pot fer dins del cos on està lligada, i no ho pot fer en un altre cos? Proximitat? No té sentit, perquè la ment no és enlloc, no ocupa un espai, és sensació conscient. En el món real (no pas el generat per la ment com a model per a comprendre l'ordre de tot) no té sentit parlar de distàncies. Aleshores, què lliga la meva ment al meu cos de manera que l'una controla l'altre? 

Crec que el misteri està per aquí, i que la resposta a aquestes preguntes significarien un progrés en la comprensió de la naturalesa de la consciència.

*

Opinions de les IA sobre aquest text:

-El text té sentit. És una reflexió clara sobre un dels problemes filosòfics més antics i persistents: el problema ment-cos (o mind-body problem). L'autor captura l'essència del que molts filòsofs anomenen el "misteri de la interacció" i del "hard problem of consciousness".

-Proposa exemples concrets i viscerals: L'angoixa que et posa el clatell "enterc", el volcà a la panxa, o morir d'una mala notícia. Això no és abstracció buida; és experiència humana directa.

-Crítica al materialisme simplista: Assenyala correctament que, fins i tot si acceptem que el cervell genera la consciència, queda sense explicar com les qualia (les sensacions subjectives: el vermell del vermell, el dolor del dolor) poden interactuar amb la matèria. No són el mateix "tipus de cosa".

-El nucli del misteri: La pregunta sobre com la ment mou la matèria (el braç, els microcorrents elèctrics) és excel·lent. I encara més bona és la reflexió sobre l'espai i la proximitat: si la ment no ocupa espai ni és localitzable, per què només controla aquest cos i no un altre? Això és precisament l'objecció clàssica al dualisme cartesià.

Context filosòfic (breu):

Això que descriu és el que Descartes va deixar com a problema obert: dues substàncies diferents (res extensa = matèria, res cogitans = ment) que, tanmateix, interactuen. Els materialistes moderns (físicalistes) intenten respondre-ho dient que la ment és un procés cerebral, i que les sensacions són només el "com se sent" des de dins aquests processos (identitat ment-cervell).

Però, com diu el teu text, aquí hi ha un salt que molts troben insatisfactori: explicar la consciència subjectiva només en termes de neurones i electricitat sembla deixar fora precisament el que volem explicar. David Chalmers ho va popularitzar com el "hard problem" (el problema difícil), en contraposició als "easy problems" (com funcionen l'atenció, la memòria, etc.).

Algunes precisions o possibles extensions:

• La idea que "la ment no és enlloc" i "no ocupa espai" és correcta en el dualisme, però alguns filòsofs dualistes moderns (com David Chalmers o alguns panpsiquistes) proposen alternatives més sofisticades que no requereixen una ànima immaterial clàssica.
• La neurociència mostra correlacions molt fortes (estimular una zona del cervell genera experiències concretes, algunes lesions canvien la personalitat, etc.), però la correlació no és idèntica a una explicació causal completa del perquè de la subjectivitat.
• Hi ha posicions intermèdies interessants: emergentisme, neutral monism, o fins i tot algunes interpretacions quàntiques (tot i que aquestes últimes solen estar sobrevalorades).

Els d'allà i els d'aquí

 

Entre una persona d'aquí i una persona d'allà no hi ha diferències; tots hem arribat en algun moment, i en arribar ens ho hem trobat tot.

L'aquí i l'allà no ens fa diferents, ni ens atorga cap dret natural més gran a l'un o l'altre, ni fa que l'un o l'altre tinguem més mèrits.

L'atzar del país on naixem és atzar, no ens hem esforçat a néixer en un lloc, no hem aplicat esforç a la tasca de decidir de qui som fills i d'on som súbdits.

Per això quan parlem dels d'allà o dels d'aquí, dels de casa o dels de fora, no estem parlant de res que ens faci més o menys mereixedors de tot allò que necessitem per viure amb dignitat.

Tothom ha arribat en algun moment perquè tothom neix en algun moment, i quan naixem, arribem. El naixement és una manera més d'arribar a un país d'entre totes les que hi ha. Per això podem dir que tots arribem en algun moment.

Si els drets polítics no deriven de la dignitat humana universal això vol dir que aquests drets polítics no harmonitzen amb la dignitat humana universal, que és la dignitat de cada humà concret.

Tots els recursos i tots els drets polítics han d’estar oberts en igualtat estricta a qualsevol persona que neixi, independentment d’on neixi i de quina comunitat es tracti.

Realitats demencials

                                  IA image

El descobreix allà dalt, esgrogueït i empolsinat, en un prestatge de l'armari més atrotinat de les golfes; i no pot evitar d'allargar el braç, d'agafar-lo i obrir-lo. Reconeix la cal·ligrafia dolça de la seva mare quan era jove. Sap que els diaris íntims no s'han de llegir, però es deixa endur per la curiositat i es capbussa en un ahir misteriós que el sedueix.
De seguida se situa en la narració dels dies precedents al casament dels seus pares; i, astorat, descobreix que no es van unir en la data que sempre li han dit, sinó només dos mesos abans de la seva naixença. Estranyat, analitza els mots, avança i retrocedeix en el temps, s'ofusca...
A l'últim, aclaparat, llegeix un paràgraf que la seva mare escrigué només quatre mesos abans que ell nasqués:
"Avui, profundament dolguda, m'han presentat el qui serà el meu marit..."
Les xifres canten...! Quan la seva mare va conèixer el seu pare, ja estava embarassada! Així doncs... l'home a qui sempre ha considerat el seu progenitor... no és el seu pare! L'avi era un tirà; segur que no va parar fins que va trobar un marit per la seva filla.
Embogit, regira les golfes fins a aconseguir el volum que precedeix cronològicament al diari que ha estat escorcollant, i s'atansa a la data probable del seu engendrament. El que hi troba li esquerda el cor: la seva mare fou violada...!
Ho escup als seus pares quan són a taula, després de sopar.
-Ho sé tot -diu. -. Sé que soc fruit d'una violació...! Us ben juro que descobriré qui ho va fer i que el mataré... tant se val que m'hagi donat els gens...
-Fill... -la mare el talla.
-Què?
-No ho remenis més... deixa-ho estar...
-No m'aturareu...!
-Escolta -fa el pare -... ho has de saber: vaig ser jo qui va violar la mare. L'avi no em va denunciar a condició que em casés amb ella; però us estimo molt... fill meu... creu-me que us estimo...

.

Publicat a relatsencatala.cat el 12 de desembre de 2006

La mort de l'amor, o els últims dies d'en John i la Norma.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d'un cel sense lluna. Ell es llevà l'americana i la posà amb tendresa damunt l'espatlla mig nua de l'actriu. L'oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers.

-Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... -la veu li feia una cantarella artificiosa.
-Per favor, digue'm John... -quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d'arrugues.
-President... -digué, com en un mormoleig.
-John... -insistí ell amb expressió paternal.

I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs.
Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s'abraçava al poder, es fonia amb el poder. I el poder tenia un rostre mític, que ella admirava i en qui creia. El poder l'adorava a ella i li demanava enmig d'un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques dels àlbers als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d'un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... fixa't com estimo la carn dels déus.

                                                                        *

-John... John... què m'has fet? -les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d'un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. 

Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes, tornava a ser l'escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l'últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que necessitava el poder. Ningú no la reconeixia com l'actriu que s'havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No! Ella era la puta del president! I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí. Ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no seria escrit a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l'autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l'auricular ran d'orella.

-Escolta Lawford, digues-li adeu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...

Tot seguit s'empassà un tub de pastilles i s'ajagué bocaterrosa damunt del llit.

El secret de Zèfir

                                  IA image

El sotragueig del tren m'acompanya de continu mentre deixo enrere la xardor de Bucarest i faig proa a la frescor del nord. Enllà dels vidres, les agulles escarpades, mig vestides de boscúria, s'esvaeixen rere les llenques d'una boira feixuga com fum d'encens.
Al final del vagó, quatre joves canten estrafolàriament; i em fan saber, amb el seu xivarri, que no soc l'únic català que visita els Carpats.
La llarga eruga es detura en una estació sorgida del no-res. Rere l'edifici, l'espessor del bosc i les muntanyes. Puja una nena bruna, amb un vestit de colors bigarrats i llustrins d'argent, llarg fins als peus. El tren reprèn la marxa.
Els joves miren la nena; li xiulen, li fan burles...
-Gitaneta...!
-Tira'ns les cartes...!
I riuen.
La nena empal·lideix.
-Li fem un "calvo"?
-Sí...!

Aleshores intervinc.
-Em sembla que l'esteu molestant. -els dic.
Em miren bocabadats.

Retorno al meu seient; la nena se m'atansa.
Somriu, i em regala una ampolla de fusta amb tot de formes gravades, que representen divinitats antigues. Hi distingeixo Zèfir, el vent de l'oest que porta l'aigua de la vida...
Sostinc el regal; l'agito i percebo un líquid a l'endins.
-Apa viata...! -em diu la nena.

L'endemà, al castell de Bran, retrobo els joves. Un d'ells s'enfila en un merlet. El guarda de seguretat l'escridassa. El noi, del mateix ensurt, cau al buit.
Tots correm, escales avall, amb el cor desbocat. Dessota la paret, jeu el cos del jove, esventrat i sense vida. Llavors, sense motiu, se m'acut d'abocar el líquid de l'ampolla de la nena damunt del cadàver. Les ferides es tanquen, la sang s'esborra, el cos es convulsa... el noi reviu.
Mitja hora després, contemplo un immens quadre al saló principal del castell; la imatge d'un poblat zíngar: gent cantant al voltant d'una foguera, sota els estels. I allà, plasmada a la pintura, enmig de tota aquella festa, hi descobreixo la nena del tren que em mira i somriu amb l'ampolla de fusta a les mans.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de gener de 2007

Por

                                                      IA image

Surto a la terrassa, contemplo la celístia, i entono les cançons de la infantesa. Em sembla percebre la mà grossa del meu avi, i la seva veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure" Però la rauxa d'una educació piramidal m'ha conduït fins allà on segurament mai no hauria volgut arribar.

Me'n vaig a dormir amb el cor buit, desitjant que no arribi demà, però el temps mana tant sí com no.
Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina, em reuneixo amb el director, m'escridassa, no he fet res malament, ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... vostè mateix...
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima, una dona d'uns cinquanta anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda, l'amenaço, veig com tremola; tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira; li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo els meus fills desperts...!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007

Safari

                                                     IA image

Ens estimàvem amb llepolia; cercant sensacions indòmites.

Per això, quan vaig fer vint anys, en Dídac em regalà aquell safari.
L'Àfrica representava la culminació d'un somni; la memòria em retornava records infantils, curulls de caníbals i de tresors perduts a la selva.
Des de l'avió, els ulls m'escrutaven els colors ardents del paisatge; les taques de fullatge verd, enmig del groc cítric de la sabana.
Un cop a terra, trontollant damunt del jeep, se'ns apareixien les figures delicades de les gaseles Thomson, les zebres, els nyus... Dins d'un bassiol, a l'extrem d'un aiguamoll de papirs, els antílops aquàtics regalimaven les escorrialles de l'aigua que acabaven d'agitar amb les banyes imponents. De tard en tard, descobríem arbres corbats pels elefants.
Feia dies que avançàvem, quan va passar.
El guia deturà l'automòbil i ens apuntà amb el fusell.
S'acostà a en Dídac i li esquinçà la camisa.
-Naked... -digué.
Em vaig posar a plorar.
Llavors engegà un tret que gairebé ens deturà el cor.
Ens va fer treure fins la roba interior, i ens ordenà que baixéssim del cotxe.
Tornà a disparar.
-Run...! -exclamà.
Començàrem a córrer.
Ell ens perseguia, tirotejant-nos. Es feia difícil d'avançar sense sabates damunt del sòl estopós.
Es deturà; nosaltres vam continuar fugint.
Vam restar nus a la natura durant quatre dies intensos en els quals aprenguérem a sobreviure. En Dídac s'ho prengué amb una serenitat admirable. Jo estava esparverada, com immergida dins d'un somni que no s'acabava mai; una bogeria absurda que no tenia cap ni peus. Al llarg de tot aquell temps d'incertesa, vam veure tan de prop els elefants que fins i tot es van deixar tocar.
-No et faran res -digué en Dídac -. Ens veuen nus i saben que som inofensius.
En Dídac m'animava a experimentar-ho tot.
A l'últim, el guia ens caçà.
Vaig restar astorada quan en Dídac, somrient, li donà la mà com agraint-li un tracte acomplert; la bogeria estava planificada d'antuvi.
Després, tranquil·lament, em preguntà si m'havia agradat.

.

.