4 d'agost de 2026
A les 15:35 del 4 d’agost de 2026, som als amplis espais de l’aeroport del Prat, havent passat ja el registre dels equipatges i el control de passaports. Prendre un cafè resulta extremadament car, però s’agraeix asseure’s a les butaques i observar la gent. La contemplació de les persones, amb tots els seus detalls estètics i relacionals, és un dels grans plaers dels aeroports; una font d’inspiració per algú a qui li agradi escriure i pensar. Veig la cua dels qui van a Nova York, també la dels que se’n van al Japó. Els infants fan una expressió d’alegria, als pares se’ls veu contents encara que un xic més atrafegats.
D’aquí a
una hora, aixecarem el vol cap a Essaouira; fins fa ben poc, aquest
nom ni em sonava. Canviant de tema, avui fa vint-i-cinc anys que la
meva dona i jo vam decidir construir un projecte familiar junts, els
que tradicionalment és anomenat “Noces d’argent”. I ara som
aquí, un quart de segle després, a punt d’iniciar un viatge. I ja
no som dos; som quatre vius, i un que és per aquí, en esperit. I
als dos que són per aquí, me’ls miro amb atenció: Una s’està
pintant les celles amb l’ajut d’un mirallet, l’altre es distreu
amb el mòbil, i la meva dona intenta contractar una tarja “Holafly”.
No serà el meu cas, perquè m’he proposat prescindir del mòbil
com a mínim durant una setmana. Si ho aconsegueixo, serà la primera
vegada en més de vint-i-dos anys que estaré desconnectat com als
bells anys de la meva adolescència. La ment es mereix unes vacances.
Necessitem viure com si no ens calgués ni existís res més que
l’instant present.
Finalment, ens donen l’avís, i
després d’una cua no gaire pesada pugem a l’avió. Una hora i
mitja després, l’avio encara no s’ha enlairat. El pilot ens ha
anat explicant que un braç del netejaparabrises de l’avió s’ha
trencat i l’han de substituir, que és qüestió de pocs minuts.
Passen vint minuts més i torna a sonar pels altaveus de l’avió la
veu prudent del pilot. Aquest cop ens diu que han fet el que han
pogut, però que no poden arreglar la peça trencada, i que
sentint-ho molt, ens hem de canviar d’avió. La notícia representa
una molèstia desagradable tenint en compte que hem de tornar a
passar pel control de passaports i per la revisió dels equipatges
malgrat que tant el passaport com els equipatges són els mateixos
que fa dues hores, però els protocols són així. Després de tot el
tràfec, aconseguim asseure’ns a les butaques del nou avió. I deu
segons després que l’últim passatger s’assegui, torna a sonar
la veu del pilot, que ja ens resulta familiar. Reconec que m’esperava
unes paraules d’ànims, de disculpes per les molèsties, o potser
la informació de l’estat de la meteorologia, però davant del
nostre estupor, el pilot ens diu que avui no volarem, que acaben de
rebre una notificació per la qual no tenen el vol autoritzat;
l’aeroport d’Essaouira no accepta aterratges nocturns i haurem
d’esperar a demà. Ressonen veus de desànim, d’enuig, fins i tot
d’una certa incredulitat: “Això ja ho sabien quan ens han fet
pujar al segon avió!” “Per què diuen que demà volarem, si a
Essaouira només arriben vols des de Barcelona els divendres i els
dimarts!” “Ni ells no saben què està passant!” “I les meves taules de surf, què? Jo al primer avió hi havia
facturat dues taules de surf! I ara a on seran? En aquest avió? Al
pròxim? Això és un merder!”.
Ens
demanen que no ens aixequem fins que ens ho diguin, perquè no podem
deixar l’avió fins que arribin les escales i els busos que ens
duran fins a la terminal. Tots aquests avisos els fan només en
espanyol, i una part important dels viatgers no entén què està
passant, ni tampoc les instruccions de no aixecar-se del seient, amb
la qual cosa, vint o trenta persones s’estan dempeus al passadís
d’entre les butaques, amb les maletes reposant damunt del terra de
l’avió, ben al costat dels que restem asseguts, els quals hem de
patir les flaires de les diferents suors. La tripulació tampoc no
pot circular pel passadís, i per tant no pot atendre les qüestions
o les necessitats de les persones que els demanen atenció. Són
moments de confusió que tampoc no van a més; tot se soluciona.
La
qüestió és que abandonem l’avió, i de nou passem el control de
passaports i d’equipatges com si haguéssim arribat des de
l’estranger. Amb l’afegit que el personal de l’aeroport que ens
guiava s’ha equivocat i ens ha fet entrar per la finestreta de
passatgers no comunitaris. Ens diuen que un cop hàgim passat els
protocols i siguem a la zona lliure de l’aeroport, ens plantem
davant de l’oficina de “Vueling” perquè ens donaran els
passatges pel vol de demà, i uns documents que ens permetran sopar i
traslladar-nos fins a un hotel sense cap cost.
A partir
d’aquest moment, els viatgers del vol comencem a tenir una
complicitat especial, ja ens coneixem les cares i intercanviem
converses; compartim les inquietuds, les incògnites, amb cert humor
i companyonia. Les cues al control d’equipatges i de passaports,
excessivament llargues i feixugues, són moments propicis per aquesta
coneixença sobtada.
Un cop davant de l’oficina de
Vueling, la persona de la finestreta no sap com ens hem de posar per
fer la cua, perquè el laberint de cordes que ha de guiar la nostra
disposició a la cua no està ben col·locat, i a més, uns quants
viatgers, el munten i el desmunten al seu criteri. Hi ha gent que
intenta colar-se, protestes, petites discussions… Es comença a
copsar el caràcter dels qui fins fa poc només eren rostres
desconeguts en un avió.
Finalment, quan s’organitza la
cua, el procés per atendre’ns es fa molt lent i poc operatiu. De
l’oficina de Vueling on som ara i en la qual només prenen nota de
les nostres identitats, ens envien a una altra oficina a on rebrem
els documents, i en aquesta nova oficina tornem a fer una cua llarga
i lenta. Un cop tenim tots els papers, ens envien fins a un autocar
aparcat a l’exterior; i ben asseguts, esperem que arribi tothom amb
el millor humor possible.
Cap a les onze de la nit,
l’autocar arrenca, i arribem a un hotel de luxe de Sant Esteve Ses
Rovires a les 11:40. Allà ens toca fer cua per rebre les claus de
les habitacions i una bossa de paper amb un sopar copiós. Les bosses
estan damunt d’una taula i a mesura que reparteixen la clau a un
viatger, aquest n’agafa una. Hi ha alguns viatgers que abans que
els hi correspongui, des de la cua estant, s’avancen a agafar la
bossa tot revisant el seu contingut per assegurar-se que en trien una
del seu gust. Fins i tot, hi ha algú, que després d’agafar la
bossa sense que sigui el seu torn, s’ho repensa, i després
d’haver-la remenat, la canvia per una altra.
A les
00:15, cadascú és a la seva habitació, i ens intentem adormir de
pressa, perquè a les 03:00, l’autobús ens recollirà per anar de
nou a l’aeroport.
I així succeeix. A les 03:00, amb
cares de son, l’afortunat passatge del vol endarrerit marxem de nou
cap a l’aeroport. Allà passem els habituals controls i ens asseiem
a les butaques a jeure. Em disposo a observar i escoltar.
Escolto
darrere meu algú que parla un català amb un accent de Vic intens;
em giro i descobreixo un xicot d’uns divuit o dinou anys, de trets
facials nord-africans. És extremadament educat i deslliga una
conversa força assenyada. S’adona que un membre de la nostra
família no pot asseure’s al costat nostre perquè només hi ha
tres seients lliures i som quatre, i molt educadament es canvia de
lloc perquè puguem asseure’ns junts. Viatja amb tres amics més,
algun també té trets nord-africans, però la resta no. Arriba un
altre viatger del mateix vol, també d’aspecte marroquí, però
parlant en castellà i el saluda molt amable. Deslliguen una conversa
que se’m fa força interessant. El noi amb accent de Vic explica
que és d’un poble molt petit de l’Osona, i que a tots els pobles
prop del seu, les persones d’origen marroquí venen de Nador, són
rifenys. I segons ell, els rifenys són gent oberta, tranquil·la,
amigable… En altres llocs de Catalunya, les persones que arriben
són de Tànger, Casablanca, Tetuan… i que són molt diferents a
ells. Explica que si no vigila i per un segon reposa la mirada damunt
d’una persona originària de Tànger, aquesta persona se sent
agredida i acostuma a respondre amb violència verbal. Això li ha
passat a Terrassa i a Mataró, a on la majoria d’immigració que
arriba és de Tànger. I si arribes a tractar-los una mica, després
de tres o quatre dies de relació, t’acaben demanant qualsevol
cosa. I no porten gens bé que els rifenys s’integrin a Catalunya,
que parlin català i que visquin immersos en la societat sense cap
diferència específica que tingui a veure amb el seu origen.
Els
mots que se senten en un aeroport, i que descriuen els conflictes, el
caràcter, la manera de ser de la gent d’un lloc i d’un altre,
cal considerar-los provisionals; si més no, sense haver escoltat
totes les parts; però les paraules d’aquest xicot ens recorden que
tots els col·lectius són diversos, i que en tots ells hi ha gent de
tota mena, amb les seves tensions, dificultats i angoixes; i que
posar en un mateix sac persones diferents representa un exercici
incorrecte de reducció que mai no és just. Sovint, als pobles, i no
només al poble del Marroc, també als pobles d’Espanya, ens trobem
la cultura dels qui busquen trobar-se les coses fetes, i la cultura
dels qui les volen fer; i aquesta norma sembla ser universal.
