Quan l’amor recull la injustícia,
de la blanca pell tremolant,
borda i trista ha anat foradant
el barril del vi i la delícia.
Ulls infectes de por i malícia,
escrutant el jardí sagrat,
convençuts que el somriure grat
ensenyava les dents de l’odi;
l’ego cec malentén el codi;
a on hi ha afecte comprèn maldat.
.
Dijous vaig tenir el privilegi d’assistir a un concert de la Maggie
Cullen, en un petit teatre de Gràcia, al Centre Artesa
Tradicionàrius.
Va ser l’acompliment d’un somni. Des
que vaig descobrir aquesta cantant ja fa uns anys, a través
d’instagram, no he deixat d’escoltar-la, i m’ha ajudat a
superar moments difícils de la vida, amb una sensibilitat, una
capacitat d’emocionar a través de les seves cançons, com feia
anys que no em passava.
La Maggie s’ha abocat a la cançó
tradicional del seu país, l’Argentina, amb tots els seus matisos
culturals, diversitat humana, ritmes, melodies, història. Ha triat
la música i els ritmes que neixen del poble, que neixen de la gent i
de les seves vivències, dels seus sentiments. Ha defugit els estils
més comercials i utilitaristes per abraçar-se a una bellesa
profunda que neix de la mateixa essència humana. Des que es va fer
famosa pel fet de participar en el concurs televisiu de “La voz”
al seu país, ha optat per apartar-se del corrent industrial dels
diners i ha optat per viure l’ànima de la seva terra, i per
donar-la a conèixer al seu país, als països de la zona, i ara
també a Europa, per als milers d’argentins que hi viuen, i també
per als qui com jo no som argentins, però ens desfem quan ens arriba
una forma artística que neix del més sincer de l’ànima
humana.
Em semblava impossible tenir-la al davant,
coincidir al mateix espai i moment, i per una mateixa causa, que és
l’art tradicional, després de tant de temps veient-la només rere
les pantalles. Em vaig convertir en un fan adolescent tot i els meus
cinquanta-vuit anys.
La Maggie ens va cantar CHACARERAS,
ZAMBAS, i fins i tot una DÉCIMA.
Us explico què són a
continuació.
Una chacarera és una música i dansa
folklòrica tradicional d’Argentina, especialment de la regió de
Santiago del Estero. Té un ritme alegre, molt marcat i un caràcter
festiu que convida a ballar en parella.
La música: normalment
s’acompanya amb guitarres i bombo legüero, un tambor tradicional
argentí.
El ball: es balla en parella, amb voltes, "zapateos"
i moviments de mocador. Les parelles solen ballar cara a cara, sense
estar abraçades tota l’estona.
El ritme: és viu i té un
aire juganer, amb una combinació rítmica característica de 6/8 i
3/4.
La lletra: normalment parla de l’amor, la terra, els
costums i la vida rural.
Algunes chacareres
famoses:
«Añoranzas», de Julio Argentino Jerez.
«Entre
a mi pago sin golpear», de Carlos Carabajal i Pablo Raúl
Trullenque.
«La vieja», una chacarera molt coneguda dins del
repertori folklòric argentí.
La chacarera és molt més
que una cançó: és una expressió de la identitat i la tradició
popular argentina, que uneix música, ball i celebració.
La
zamba és una dansa folklòrica tradicional d’Argentina,
especialment popular al nord-oest del país. És una dansa romàntica,
elegant i expressiva, en què els ballarins utilitzen mocadors per
flirtejar i comunicar-se a través del moviment.
La música:
acostuma a tenir un ritme pausat i melòdic, acompanyat de guitarres,
bombo legüero i, de vegades, violí.
El ball de la zamba: dues
persones ballen cara a cara, dibuixant cercles, fent girs i movent
mocadors.
Els mocadors: en són els protagonistes. Els ballarins
els agiten i els fan servir per expressar interès, seducció i
sentiments.
El caràcter: és romàntic, delicat i ple de
simbolisme.
La chacarera és més viva i enèrgica que la zamba.
Hi destaquen el "zapateo", els girs i l’intercanvi
dinàmic entre els ballarins. La zamba és més pausada i romàntica.
Els mocadors són essencials per expressar el festeig i l’emoció.
La
zamba argentina té les arrels a les danses criolles sud-americanes,
relacionades històricament amb la zamacueca, que es va difondre des
del Perú durant el segle XIX.
Una cançó molt coneguda és
“Zamba de mi esperanza”, interpretada per nombrosos artistes del
folklore argentí.
Si la chacarera convida a picar amb els peus
contra el terra i celebrar, la zamba convida a ballar amb mocadors,
mirades i sentiments.
Una dècima és una estrofa de
poesia formada per 10 versos; molt important al folklore argentí i a
la tradició dels cantors populars. S’utilitza per a explicar
històries, expressar sentiments, improvisar versos o transmetre
saviesa popular.
A Argentina, apareix en gèneres com la
milonga, la "payada", el cant crioll i altres expressions
del folklore. La forma més coneguda és la dècima espinela,
anomenada així pel poeta espanyol Vicente Espinel, que va fixar
aquesta estructura al segle XVI (10 versos per estrofa).
Generalment,
té 8 síl·labes mètriques per vers (octosíl·labs) i un esquema
de rima consonant: ABBAACCDDC.
A la tradició gautxesca, la
dècima està molt lligada a la "payada", un duel poètic i
musical en què dos "payadors" improvisen versos
acompanyant-se amb la guitarra.
Un "payador" pot rebre
una pregunta o un repte i respondre construint una dècima en el
moment. No només importa la rima: també compten l’agudesa,
l’enginy i la capacitat d’argumentar.
La dècima també
s’empra per parlar de l’amor, la vida al camp, la justícia, la
política o les experiències personals. Al folklore argentí, la
dècima converteix la guitarra en un instrument de conversa i el vers
en una forma d’enginy popular.
.
(De vegades va bé pensar en totes les coses bones que ja tenim, o que ja comencem a tenir, o que tindrem... No són utopies, són petites grans realitats que ens donen tota la força i tot el sentit. Jo les llegeixo sovint per tenir forces per continuar endavant quan sembla que s'acaben.)
Gent bona, són, o seran, els meus fills; i treballen en feines que ajuden directament les persones a estar millor, a patir menys, a guarir-se…
I fa sol, i el cel és blau, i m’arriba olor de carn a la brassa.
El mar és a prop. Hem anat a la platja una estona. Hem escoltat música deliciosa; una chacarera argentina que estem aprenent a ballar. I hem rigut molt.
I estem convençuts que el món cada vegada serà millor encara que en algunes temporades sembli que va enrere.
I ens estimem, i estem millorant; som més ordenats, tenim l’habitació preciosa i perfecte. I dinem junts. I ningú ens odia. I ningú ens enveja. I el planeta és preciós. I viure és una meravella. I recordem tot allò que hem viscut de bo; i agraïm la manera com hem superat els moments durs, que en tota vida hi han.
Al capvespre, mirem la posta; com fèiem abans, com fem sempre, i continuem pensant que no n’hi ha dues d’iguals.
Després passegem per Donosti, i tornem a riure; sopem; estem en pau.
James Leininger va néixer als Estats Units a finals dels anys noranta. Els seus pares, Bruce i Andrea Leininger, expliquen que, quan encara no tenia dos anys, va començar a mostrar una fascinació molt intensa pels avions.
Aquesta afició, per si
mateixa, no tenia res d'extraordinari, si no ens fixem en l'edat del nen. El que va cridar l'atenció
dels pares va ser que els seus jocs i malsons semblaven contenir
detalls relacionats amb accidents aeris militars.
Segons el
relat familiar, James va començar a tenir malsons en què un avió
s'estavellava i ell quedava atrapat a l'interior. Durant aquests
episodis, cridava i semblava reviure una situació angoixant.
Els seus pares expliquen que el nen va començar a fer comentaris com ara que recordava que el seu avió havia estat abatut pels japonesos i que ell havia estat pilot; i que també es deia James; i cal advertir que el nen no tenia ni dos anys.
A mesura que passava el temps, segons els pares, van aparèixer més detalls: noms concrets, cognoms de persones que recordava, referències a un portaavions, i expressions que ells no esperaven sentir d'un nen tan petit.
Els pares expliquen també que James va identificar el vaixell des del qual havia enlairat el seu avió amb el nom «Natoma». Bruce, el pare, va investigar aquest nom i va trobar el portaavions d'escorta nord-americà USS Natoma Bay, que havia operat al Pacífic durant la segona guerra mundial.
D'acord amb la narració familiar, James també va esmentar un home anomenat Jack Larsen. Els investigadors van trobar un tripulant amb aquest nom relacionat amb el Natoma Bay. Per als pares, aquesta coincidència va ser una de les pistes més significatives de les quals parlaré després.
Els pares relaten que James va assenyalar una imatge de l'illa d'Iwo Jima en un llibre sobre la batalla, i que va associar aquell lloc amb el moment en què el seu avió havia estat abatut. La referència els va portar a investigar les operacions navals nord-americanes de principis de març de 1945.
La investigació de
Bruce Leininger va conduir fins a un pilot real de la Marina dels
Estats Units: James M. Huston Jr., que havia mort durant la Segona
Guerra Mundial.
La connexió que els pares van establir es
basava en diversos elements:
- El nom: Huston es deia James,
igual que el seu fill.
- El context militar: Huston havia
participat en operacions al Pacífic i estava vinculat a l'USS Natoma
Bay.
- La data i el lloc: va morir durant les operacions contra
les forces japoneses a la zona d'Iwo Jima, el 3 de març de 1945.
-
La pèrdua de l'avió: el seu avió va ser abatut durant una missió
de combat.
- Les persones del seu entorn: el nom Jack Larsen va
ser relacionat amb un home que havia servit a bord del mateix vaixell
i el mateix dia en què Huston va morir.
La combinació de noms, vaixell, campanya militar i mort en combat és el nucli més potent del cas. No es tracta simplement que un nen digués que havia estat un soldat: els seus pares sostenen que va proporcionar dades, i en especial el nom de Jack Larsen, que els van permetre arribar a una persona històrica concreta; i Jack Larsen al 2002 encara era viu. El nen va pronunciar tots aquests noms abans que els seus pares investiguessin el cas.
Un dia, Andrea, la seva mare, va agafar un avió de joguina i li va assenyalar una peça situada a la part inferior. Ella va comentar que semblava una bomba. James, que encara no havia fet els dos anys, li va respondre: «Això no és una bomba, mama. És un “dwop tank”». La mare no sabia què volia dir aquella expressió i, més tard, va consultar el seu marit. James es referia a un drop tank, un dipòsit extern de combustible que els avions militars podien portar per augmentar-ne l'autonomia de vol. La distinció és tècnicament correcta: una bomba és una arma; un dipòsit extern serveix per transportar combustible.
El nen, James, va posar nom a tres ninots de G.I. Joe: Billie, Leon i Walter. Segons els seus pares, quan li van preguntar per què els havia posat aquells noms, va respondre: «Perquè ells em van rebre quan vaig arribar al cel». La coincidència que va sorprendre la família és que, segons la investigació posterior, els tres noms corresponien a companys d'esquadró del pilot James M. Huston Jr. que havien mort uns dies abans que ell. Els pares també van assenyalar que els colors dels cabells dels ninots coincidien amb els que atribuïen als tres pilots.
Billie Peeler, Leon Conner, Walter Devlin, eren els companys que havien mort pocs dies abans que James M Huston.
Un dia de l’any 2000, va ser quan el nen va parlar primer de Jack Larsen. La seva mare, Andrea, li va preguntar si recordava algun amic de la persona que apareixia en els seus malsons. Segons el relat familiar, el nen va respondre: «Jack». Quan li van preguntar el cognom, va dir «Larsen». També va explicar que Jack era pilot, com ell.
El pare, Bruce Leininger, va investigar el nom i al 2002 va descobrir que hi havia un pilot anomenat Jack Larsen, que havia servit a l'USS Natoma Bay. A més, Larsen havia sobreviscut a la guerra. Larsen i Huston formaven part de l'esquadró VC-81, embarcat a l'USS Natoma Bay. El 3 de març de 1945 el grup va sortir per atacar vaixells japonesos al port de Futami, a l'illa de Chichi-jima, en suport de les operacions aliades al Pacífic. Larsen va recordar com els japonesos van obrir un foc antiaeri molt intens, i va descriure els núvols de foc com tan densos que semblava que s'hi pogués caminar per damunt. Larsen i els altres pilots van tornar al portaavions. Huston, que volava a la part final de la formació, no va tornar. Larsen va explicar que no havia vist directament l'avió de Huston estavellar-se. Només va saber que havia desaparegut quan van tornar al vaixell. D’aquí els pares van treure el nom de Huston. Tot això està documentat, i el que cal destacar com inaudit és que el nen va pronunciar el nom de Jack Larsen abans que es descobrissin aquests fets i que es trobés el mateix ancià Jack Larsen viu.
(No és ficció)
.
L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.
La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva.
A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.
A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.
Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.
Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.
De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.
En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.
Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...
Va passar quan m'estava dalt del turó, enfilat a l'antiga torre fenícia. El mar era del color del plom i l'oreig començava a matisar-lo amb crespons blancs. El sol davallava, i ataronjava les roques i la sorra. D'allà dalt estant, el port vell semblava una aquarela silenciosa.
Jo alenava profundament, assaborint la flaire de la sal, el romaní, la farigola... fins i tot la lleugera sentor del moll, de les sardines esventrades per les peixeteres, del fuel de les barques, del fum dels motors. Les vacances m'atorgaven el privilegi de no tenir pressa. L'adolescència em concedia la llicència de viure sense pors ni repressions. La solitud m'alliberava de dependències feixugues. Encara no ho sabia, però la pobresa de relacions humanes em permetia viure sense cap mena de cadena. Potser era per això que matinava cada dia, em desemmandria ben aviat, i vaguejava pel paisatge de la meva terra. Posseïa l'estrany do de percebre la bellesa de tot allò que havia vist cada dia de la meva vida. La majoria de vilatans s'hi havien acostumat, fins al punt que per ells tot el que envoltava el port: les roques, els boscos, les feixes de les vinyes... no eren res més que realitats rutinàries.
Enmig d'aquest vagareig, vaig veure el primer vaixell: la vela rectangular, blanca amb franges roges; el mascaró, que era el cap d'un drac; el buc estret i de poca calada; a la coberta, escuts de colors; deu rems a banda i banda. De primeres, em vaig pensar que era un d'aquells vaixells antics que arribaven al port a fer pel·lícules; per això vaig córrer fins al moll amb ganes de tafanejar.
L'expectació era aclaparadora. La gent s'agombolava i de poc que no caic a l'aigua. Dalt del drakkar, una trentena de guerrers d'ulls blaus, bruts com guilles, ens miraven amb cara d'espaordits. Se sentia una fortor rància, com de fems, que sens dubte provenia d'aquells homes que ja començaven a cridar en un llenguatge incomprensible. Alçaven enlaire destrals enormes, espases, escuts rodons folrats de pells, llances, arcs. La policia entrà al port amb les sirenes engegades. Els guerrers, davant aquell espectacle de sons i de llums, deposaren les armes i es postraren adorant els agents.
Algú va cridar que en venien més; i a l'entrada del portitxol aparegué l'ombra silenciosa d'una galera romana. Un centurió armat feia uns ulls com plats al mascaró de proa.
Després arribaren els grecs, més tard els cartaginesos... En poc més de cinc hores, el port vell era un desori de vaixells antics pertanyents a totes les èpoques de la història: fenicis, turcs, musulmans... Suposo que ells estaven tant sorpresos com nosaltres. Semblaven desorientats, impressionats, espantats... Contemplaven la maquinària moderna del petit port i mastegaven mots indesxifrables, estrafent ganyotes de confusió. Van arribar periodistes, fotògrafs, càmeres de televisió... Per alguna estranya raó, però, cap imatge no va quedar registrada. Els visitants se n'anaren de la mateixa manera com havien arribat, i el port vell va recuperar la seva activitat quotidiana.
Les directrius em retrunyen dins del cap amb la glòria dels antics
tambors de guerra; amb més força, encara, que el bruit del meu
Stirling, que comença a agafar embranzida. Els objectius, d'ara
endavant, seran les zones edificades.
Accelero. El seient em
dispara cap endavant i cap enlaire. La RAF pren possessió de les
tenebres, i els seus cavallers rebem la benedicció de les estrelles.
És dissabte a la nit i ens dirigim al ball de les fumaroles negres.
Lubeck és una catifa de textures fosques que tremolen de pànic.
Tremola catifa negra, negra consciència, de negra fúria
destructora. L'argent de la lluna plena al capdamunt de la volta del
cel matisa el traç dels carrers. Descarrego. Danso entre les boires
d'atzabeja que s'alcen cap al firmament en una expiació perfecte. La
borinor del motor fa que els esclats semblin silenciosos. Passem de
llarg enllà de la ciutat. Ens allunyem gairebé tots, alguns han
caigut. Tombem les ales, girem cua, segona passada. La mitjanit
saluda el diumenge de sang, de negra sang, llunyana i silenciosa.
Sis-cents metres dessota la panxa metàl·lica del Stirling, es fa
justícia.
Tot d'un plegat, l'avió tremola. Fragor. Flames i
pudor. Gust de cendra al paladar. Em perdré el tercer raid. La
màquina no em serva, perd alçada. Recordo, de sobte, que li vaig
prometre a la mare que tornaria. Sento ràbia, i em fa l'efecte que
no pot ser, que no és veritat. Però estic caient i d'aquí a pocs
segons entraré en barrina. Clavo la direcció, lloat siga Déu,
m'aixeco, obro la porta i salto. L'estrebada del paracaigudes em fa
sentir com si em tibessin enlaire, i recordo els braços de l'àvia
quan m'alçava per a ensenyar-me els quadres del menjador de casa
seva. Caic als afores.
L'orella del gat és el millor amagatall per a un ratolí. Em trec l'uniforme i em poso la roba que sempre portem per les ocasions que mai no ens creiem que ens tocarà de viure. Començo a caminar cap a Lubeck. Davant la primera estructura esfondrada, percebo un plor infantil. Hi faig cap. Una noia adolescent brama agenollada al costat d'un cadàver. És el cos d'un home partit en dos per l'estómac. La noia em mira i pronuncia un reguitzell de mots incomprensibles amarats de pena. Sento de nou el terrabastall dels stirlings que tornen, i no vull sobreviure. Per Déu, no vull sobreviure.
L'Anna somriu, i corre dessota els caps dels pollancres.
Plou a
raig, i de tant en tant trona. El bosc exhala flaires ancestrals.
La
nena torna a somriure, i s'atura davant d'un toll d'aigua; s'hi fica
i salta.
Apareix la mare amb un paraigua a les mans.
-On
vas, així? Que no ho veus que t'estàs tacant el vestit?
Surt
del bassal amb els baixos del vestit burells i les sabates xopes.
Mitja hora després, ja està banyada, i la mare declama les
seves excel·lències davant la Mercè, que du la filla a dansa i que
diu que l'Anna també hi podria anar, perquè té una figura
estil·litzada i femenina; seria una llàstima que la humanitat
perdés una ballarina com l'Anna.
I la mare de l'Anna fa que sí
amb el cap, i explica com n'és de fina la seva filla, que sempre
escull les activitats més asserenades i que sembla que tingui el
seny d'una dona de quaranta anys. Després pica, suaument, els dits
de la seva filla, enriolada, que començava a engrapar una galeta de
xocolata d'un paquet que l'àvia li va portar ahir.
-Has de
menjar més! -li va dir. Sempre està igual, l'àvia
I la nena
passeja pel carrer amb un vestit de flors vermelles; esdevé l'obra
de la seva mare, que sap el que és bo, i que coneix la vida. A
l'estiu no li permet d'anar a la platja, si no és que s'ha passat
l'hivern i la primavera fent règim; els éssers socials s'han de
comprometre amb l'elegància: bledes i gall dindi al congelador,
pastilles a la farmaciola, infusions per sopar, i ni un bri de sucre.
I la criatura no remuga pas; perquè sap que al món en què vivim,
la imatge té la seva importància, i que deixar de banda la imatge
és vici de destralers, de pòtols i de mandrosos.
L'Anna
plora i vomita dessota els pollancres.
Fa un sol espaterrant, i
s'ha amagat al bosc perquè ningú no la trobi. Els brancatges foscos
dels arbres oculten la lletjor salvatge de les bardisses i de les
bestioles.
La nena s'asseu a terra; alça els genolls i se'ls
abraça. Tot són ossos; ella els veu enormes.
Els metges la
busquen; ha fugit de la residència per a ficar-se els dits. El
bassal burell de les pluges d'ahir ha esdevingut el receptacle del
seu vòmit. Se sent grassa, se sap grassa; i en aquest món de mones
et menyspreen si estàs grassa; la forma és l'espill de l'ànima, i
ella és un monstre, perquè la carn li penja de tan grassa com està.
Malgrat el tragit i el vòmit, el vestit resta net i impolut;
ni tan sols se li ha arrugat. No el mereix, aquest vestit; demà
buscarà algun parrac més a to amb la seva estètica. No tornarà a
vestir-se amb elegància fins que s'aprimi.
Els infermers, tard
o d'hora, la trobaran, i continuaran maldant per a enlletgir-la
encara més, per a obligar-la a deglutir el verí que la deforma. La
vida és una lluita aferrissada envers la conquesta de la bellesa. La
bellesa existeix i és una; i no s'assoleix amb actituds passives i
apàtiques; cal passar gana.
S'acosten boires, el dia
s'enfosqueix, torna a ploure. S'abraça els genolls amb força i
s'imagina que la pluja la desfà i que es fon, que esdevé rajolí
negre escolant-se pel bosc i filtrant-se cap a les entranyes de la
Terra. S'adorm.
Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.
Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.
Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.
Aquesta actitud absurda continua sent una màxima per a moltes persones, les quals la posen en pràctica en les seves relacions diàries.
La persona que és excessivament plepa, que no sap callar, que no l'encerta quan escull el que ha de dir, que cau malament perquè és incapaç de caure bé ningú: no en sap, no pot, no atina... Aquesta persona és odiada, o objecte de burles, o marginada... Ningú no pensa que no pot actuar d'una manera diferent; tothom té molt clar que una persona tetraplègica no pot caminar ni moure les extremitats, i habitualment tothom respecta aquesta persona; però aquests individus mateixos, potser tan respectuosos amb el tetraplègics, de vegades es converteixen en fustigadors de la persona plepa, que no pot fer les coses d'una altra manera, igual com el tetraplègic no pot caminar. O potser veuen algú que arrossega en secret (perquè sovint s'arrosseguen en secret) les seqüeles d'un íctus, i no comprenen que potser no pugui conduir llargues trajectòries, o que no pugui anar a dormir tard, o que no pugui sobreviure enmig d'un ambient de crits.
La mateixa ceguesa dels educadors del segle passat afecta avui a persones del segle XXI que estan convençudes que coneixen l'endins de tothom i que poden decidir el seu grau de culpabilitat quan algú no és capaç de realitzar una determinada acció.
Però "qui fa el que pot no està obligat a més", i cal buscar solucions per fer el que no pot; ningú no és imprescindible; el que no som capaços de fer, o no es farà i no passarà res, o ho farà un altre. Però si no ho podem fer, no podem fer-ho.
Fa no gaires anys, vaig fer alguns esforços que no era capaç de fer: sobreesforços, malagestió de l'estrès, excés de feina, tolerar en mi angoixes que eren d'altres... i vaig acabar amb un accident cerebrovascular hemorràgic que va fregar el meu final. De vegades, el sobreesforç venia de no voler negar-me a una ajuda que em demanàvem, de no voler quedar malament, i l'experiència em deia que els infarts, els ictus... sempre passaven a algú altre, mai a mi. Era com si em considerés protegit pel destí; fins que em vaig trencar.
Aquestes experiències ensenyen a no caure en paranys; el que no es pot fer, no es pot fer. El nivell de feina que es pot fer, és el que es pot fer; i si no la fem nosaltres, algú altre la farà, ni que sigui pagant. Els diners són per fer-los servir quan la salut exigeix un descans o la no realització d'un esforç insà.
I el que diguin els altres, el que pensin, el que sentin... tant se val. Hem de saber marxar; els qui hem vist la mort a prop sabem que és millor marxar que morir. Que cridin, que s'ofenguin, però si us plau, continueu vius, que el sol surt cada dia i no crida ni s'ofèn.
.
El temps és un tresor; és una oportunitat per a canviar; qualsevol canvi seria impossible sense el temps, per tant, la seva existència la podem considerar lligada a la missió de canviar.
Canviar, per als adoradors de les idees i per als apassionats de posicionar-se, està mal vist; però el sentit de la vida humana es perdria sense l'exercici de canviar. Qui no canvia no madura. Qui no canvia persisteix en els errors. Qui no canvia no aprèn. Qui no canvia no pot ajudar ningú; per les tres raons anteriors.
El canvi és una necessitat en tot moment de la vida; ningú pot dir mai que ja està fet, que ja està acabat, que no té res a modificar dels seus actes o del seu ésser. Tal immobilisme correspondria a un enquistament en l'orgull, a una ceguesa greu, a una il·luminació fictícea. I d'altra banda, el canvi no és només una possibilitat, és una obligació ontològica, i ningú s'hi hauria de resistir. Ens hem de penedir de molt; qui nega això és que no ho ha pensat prou bé. El penediment existeix perquè el canvi és possible; i el canvi el tenim gràcies a l'existència del temps. Ens regalen contínuament el temps perquè dediquem la nostra vida a canviar en nosaltres tot allò que no ens agradi, tot allò que ens aparti de la nostra identitat, tot allò que sigui dolent i que faci mal als altres, tot allò que ens destrueix la llibertat. El temps, la possibilitat de canviar, és un acte de confiança de l'existència vers nosaltres; i ningú n'està exclós per perdut que sembli.
Viure és canviar. El temps ens és donat perquè puguem fer-ho. Negar el canvi és negar la pròpia humanitat i malbaratar el do que se’ns ofereix constantment.
L'habitatge és una necessitat bàsica, com la sanitat, l'educació, l'aliment, l'aigua.
Amb les necessitats bàsiques de les persones no
s'ha d'especular, no s'ha de fer negoci, no s'hi ha de jugar. Els bancs
juguen amb els diners d'inversors als quals no els importa, i potser ni saben, en què estan invertin els diners; els diners són la vida de les persones, el temps que
han dedicat a guanyar-lo, la vida que han lliurat, i hi ha qui hi
juga com si res; juga amb vides humanes.
Si una família no pot pagar la lletra d'una
hipoteca i perd la casa, li queda el deute sencer encara que hagi pagat ja la meitat de la casa, encara que hagi pagat tres quartes
parts. Els bancs juguen amb això, saben que això els multiplica el
capital.
Els fons immobiliaris financen els partits que
financen, i els qui haurien de treballar per les persones, acaben
treballant pels grans grups inversors; és la corrupció de l'ànima
humana. Em fan fàstic. Subscric els mots de Rufián: la seva
estelada són els diners. Em fa fàstic l'olor del seu perfum, els
seus audis, els sopars de partit omplint-se la boca de grandesa; si
un partit no ajuda les persones, si s'oblida de les més vulnerables,
si treballa pels diners... és un partit ultradretà encara que faci
veure que no ho és. Si un líder no diu ni un mot contra Israel quan
estan massacrant la gent de Gaza, és un líder d'ultradreta, encara
que hagi viscut a Waterloo, encara que sigui una víctima d'Espanya,
encara que parli de llibertat.
Avui és un dia trist; però
pot ser un dia en què tot comença, perquè ara ja sabem qui és
qui.
.
Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades,
de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les
hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una
motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot
allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i
introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al
microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al
desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap
al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i
prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita
variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena,
olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot
l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu.
Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i
cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens
acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble
proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del
Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós
al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem,
sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig
un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem
travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest
sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la
localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del
riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia,
una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment
muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu
serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran
diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret
que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels
penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.
A les
9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor
de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir
de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges,
acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre
els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet
comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la
policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del
ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune
Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la
gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs
matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos,
descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la
terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig
que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb
els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només
tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a
la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets
sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir;
una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de
la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs
del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les
gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació
de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu
torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres
mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo
mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per
enregistrar la nostra expressió d’ensurt.
.
Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.
M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.
Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.
.
Aquesta serp que em mossega per dins;
el corsec que es caragola silent.
Els ulls ensangonats, que anhelen fer-me mal,
i jo, tranquil, clavant els ulls al cel.
Els ulls al cel, i amb l’endins enervat,
però ben al fons, encara més, hi ha un llac
d’aigües calmades, i un color blavís;
la pau d’un ésser que em sosté al pendís
per on rellisquen els meus peus lligats.
Per on relliscarien si les mans
de l’amorós no m’agafessin fort,
i els ulls clavats al verd no fossin aus,
alçant-me enlaire mentre em plora el cor.
La bèstia em té enfilat, però hi ha un amor
que no em deixa perdut en aquest ball.
El temps avança, només puc guanyar,
tot el dolor de dins se n’anirà.
.
.
La radicalitat, en tots els camps, exigeix el seu domini; per damunt de dignitats, del respecte a les persones, de l'evidència del progrés lent i feixuc que requereix la conversió humana, per damunt de l'empatia... la radicalitat amb el seu rostre de gos violent reclama el seu dret a dominar el món; i en la seva reivindicació és molt radical. Quan actua en un grup religiós, s'inventa un déu així; quan ho fa en un grup polític es converteix en ultradreta o ultraesquerra; quan s'infiltra en una família, només sap atacar i ferir; quan entra dins l'educació, és conductista... La radicalitat és la reducció de la inescrutable diversitat i originalitat de la identitat humana; la reducció a màquina, el maniqueisme antropomòrfic, la incapacitat de comprendre tot allò que no funcioni amb l'energia de l'interès. La radicalitat renuncia a la realitat humana i la redueix a impulsos animals, per això mai no servirà per fer més humà el món que ens envolta, i per això està condemnada a fracassar una vegada i una altra malgrat que en el seu fracàs arrasi la vida i la felicitat de moltes persones.
L'única cosa bona d'aquest fracàs dolorós i sagnant és el fet que servirà per donar pas a una nova era on les persones seran el primer; però per arribar fins aquí, encara queden uns anys.
Parlant de Déu, i tal com escrivia com a resposta a un comentari, el món sembla que gira sense ell; i de fet és així. La prova és com va tot. De fet, el Parenostre comença: "Pare nostre que estàs al cel..." O sigui, d'entrada, ens adverteix que no està del tot aquí, que està al cel; que aquí les coses no van segons el seu pla; i això és una evidència. Les coses no succeeixen per voluntat de Déu, perquè si fos així, Déu seria un cabró, i jo soc dels que creuen sense motiu que Déu és el bé. Per tant, la gent carrinclona (que en castellà es diu cursi) i que van repetint: "si Déu vol, tot anirà bé", el que estan fent és insultar a Déu, embrutar el seu nom, o insinuar que Déu de vegades no vol que les coses vagin bé. Creure en un Déu així és molt trist.
Per tant Déu no governa el món, però per alguna estranya raó ell té el seu exèrcit, fet de gent bona, que no vol dir gent imbècil ni carrinclona.
La gent bona és gent normal, bona gent, siguin creients, ateus, agnòstics, musulmans, budistes, cristians... De fet, crec que a Déu li importa ben poc el que creguin els seus soldats.
El seu exèrcit és qui arrenca somriures als altres cada matí. No és una banda de lacrimògens victimistes que odien qui viu feliç i s'enfonsen en les llàgrimes i la pena. No és un feix de manipuladors, que en comptes de entomar la vida de manera intel·ligent i estimar els que els envolten, es repengen en qui menys s'han de repenjar per no haver de fer dues o tres trucades que solucionarien el problema sense recolzar-se en qui no té forces o en qui té altres missions.
Hi ha gent que considera que ser feliç és un crim si un altre no ho és. Hi ha gent que culpabilitza als vius per estar vius, i que només toleren el seu propi judici, els seus propis crits, i que mai reconeixen que han fet alguna cosa malament. Ara està de moda dir-los narcisistes; jo en tinc prou amb assenyalar els meus límits per no morir i per no deixar orfes els meus, que són els qui m'estimen, i m'estalvio dir a ningú el que és o el que no és.
Qui aixeca la veu per imposar la seva visió no té mai raó; els crits són l'energia de les persones insegures i de les que no volen reconèixer el que fan malament. En el meu cas, els crits són un verí que no penso tolerar caigui qui caigui.
Sens dubte, als infants que ens hem trobat al poble els deu haver sobtat la nostra indumentària; no és pas que vestíssim de manera incorrecta, però la nostra manera de vestir és força diferent.
A banda de la seva curiositat, ens continua arribant al cor el record de les mirades d’il·lusió que ens han regalat; l’alegria quan s’han apropat a nosaltres, i, quan han vist, que nosaltres, tan diferents, i fills d’un món tan diferent, ens hem sentit atrets i interessats pel seu poble i pels seus carrers. Aquest món tan diferent, del qual venim, ells el descobreixen a través de les pantalles del mòbil; se’n fan una imatge idealitzada i anhelen apropar-s’hi. Però ni que se’n facin una imatge idealitzada, saben, sabem, que a Europa tindrien més oportunitats de desenvolupar una vida més lliure. Després de veure aquest terreny tan sec, aquesta policia tan autoritària, la divinització del rei, la falta de feina, la marginació social de les dones, la persecució de les opcions sexuals no tradicionals… és innegable que tenen motius per somniar en un futur diferent; tenen dret a fer-ho. I si fos la nostra mare, la nostra filla o la nostra germana, la qui tingués a l’abast a Europa la possibilitat de curar-se d’una malaltia greu gràcies a la sanitat pública, no mouríem cel i terra per dur-la a Europa i salvar-li la vida? Aleshores per què hi ha qui s’enfada amb qui ho intenta, amb qui busca sortides per als seus? La gent del Marroc són el que seríem nosaltres si ens hagués tocat la loteria de néixer al Marroc; però aquesta evidència hi ha qui no l’entén, i, el que és pitjor, hi ha qui no l’accepta. Des d'un punt de vista objectiu, no hi ha falsedat ni parcialitat a enumerar les oportunitats que aquestes persones tindrien a Europa; en altres capítols d’aquest llibre he lloat elements del Marroc que ens retornen la puresa del caos, de la natura, de la senzillesa, de l’espiritualitat, de l’escassedat de delinqüència... és a dir, una descripció del que hi ha de bo al Marroc i que s'ha perdut a Europa. Per tant, no hi ha contradicció ni idealització. L'enumeració de les llibertats que a Marroc no hi ha és real i indiscutible. La loteria del naixement és la que decideix les condicions en què viurà una persona. Però això és incòmode per als algorismes del capitalisme del nord, i ho combatran a mort amb tota la potència que tenen a l’hora de construir els relats.
Avui hem viscut la trobada de dos mons, i quan dos mons tan diferents surten a trobar-se, es produeix de vegades un miracle estrany que és difícil de descriure amb mots. Potser perquè es fa evident que tot i que els mons puguin ser diversos, hi ha una realitat que és idèntica en tots ells; l’essència humana, independent de tot el que ens envolta, i arrelada a allò que som de debò. El que es troben no són mons, són, per damunt de tot, persones.
Ja és l’hora de sopar, i tot el grup del microbús compartim taula. Com que estem asseguts a prop de la Mariam, hem xerrat amb ella. La Mariam, la nostra guia, té vint-i-cinc anys. És una noia marroquina, molt madura i agradable, que du sempre mocador al cap, tot i que la seva indumentària general és força moderna. Ens explica que ha estudiat dret, i que fa dos mesos que treballa de guia turística; encara no pot exercir d’advocada perquè ha de fer un màster. Li agradaria fer el màster a Espanya, però de moment no li és possible per qüestions legals.
Ens explica que al Marroc no cal pagar per fer estudis universitaris. L’accés als estudis de grau estàndard (en règim de jornada completa) per als ciutadans marroquins és subvencionat per l’Estat. Els estudiants només abonen una petita taxa d’inscripció anual que oscil·la entre els 1.000 i 5.000 dírhams marroquins (MAD) (aproximadament entre 90 i 460 euros). El panorama ha canviat de cara al curs 2026/2027 per a qui estudia a temps parcial o amb horaris flexibles (com els treballadors).
Faig recerca i descobreixo que les institucions públiques apliquen ara un sistema de tarifes unificat per a aquests programes específics: Llicenciatura, 5.000 MAD a l’any. Grau o Batxiller, 18.000 MAD a l’any. Màster, 15.000 MAD a l’any. Doctorats, fins a 20.000 MAD a l’any. Tot i que la matrícula pública convencional no tingui cost, les famílies han d’assumir despeses obligatòries de manutenció, transport, materials i allotjament (residències universitàries). Per als estudiants de baixos recursos, hi ha certs programes d’exempcions i beques, tot i que la seva cobertura legal obligatòria continua sota debat al país.
La capacitat de desprendre'ns de les "coses" és la capacitat de ser lliures. Mireu el vostre armari, reviseu el que hi teniu; la major part de les coses no les feu servir des de fa molts anys? Probablement, quan us moriu, algú ho haurà de buidar i no sabrà què fer-ne. Estalvieu-li i regaleu-vos el plaer de tenir els armaris buits per si hi voleu posar algun bé provisional, temporal, caduc... que acabareu llençant també. Compreu espais lliures buidant-los de rampoines que no serveixen per a res i que us roben neguit. Totes les "coses" són una càrrega; ocupen un espai que no mereixen, i malden per robar-vos un temps de vida que és sagrat i que és vostre. Els records que no tingueu a dins vostre no són enlloc. Llenceu els records que es poden tocar i conserveu aquells que ni que volguéssiu no podríeu oblidar.
Fer neteja de casa vostra, en el sentit de llençar mitja "vida", que en realitat no és mitja vida... és el mateix que fer neteja de la vostra ànima.
Decidiu-vos a posseir totes les postes, totes les albades, totes les que són "ara", i l'esperança de les que vindran; totes les que recordeu sense haver de conservar un objecte material per tenir-les a dins.
Llenceu encara que us faci mal llençar, i després us sentireu tan lliures que no us voldreu enganxar mai més a res que es pugui tocar.
Llençar els objectes que ja no es fan servir, sense acceptar dependències sentimentals, és una manera de ser lliures i de ser nosaltres mateixos.
D'aquesta manera ens n'anirem: deixarem un cos mig espatllat, i no ens endurem cap carnet, cap targeta de crèdit, ni diners, ni possessions... però tinc la intuïció que sí que ens endurem el que tenim a dins, el que considerem més essencial i sagrat; tot el que haurem donat amb malaptesa, amb imperfecció, però amb una constant voluntat d'estimar; de rectificar i estimar; de sanar i estimar; de desprendre'ns i estimar.
Hi ha moments en què comprens per què estàs en un lloc i en un moment donat; és com si Déu hagués decidit que estiguessis allà perquè havies de complir una funció que requeria que estiguessis allà; i t'adones que t'has estat preparant tota la vida sense saber-ho per fer-ho mínimament bé. La seguretat absoluta no la tens mai, però les coincidències són sorprenents.
I sí: avui parlo de Déu sense pudor, sense vergonya; jo que no soc religiós; jo que no segueixo cap credo; jo que no sé res, i que potser podria dir que el contingut de la meva fe és que no sé res. Però matemàticament me n'adono, em sembla, copso, sento, crec... que hi ha moments que soc on se m'ha posat per solucionar ni que sigui un problema menor, però que per algunes persones pot ser molt greu.
I brindo, i em prenc una copa, i m'alegro i confio... en aquest Déu desconegut que molts corren a negar amb tot el seu dret i tota la seva llibertat de pensament, que respecto. Amb el mateix dret, amb la mateixa llibertat de pensament, i esperant el mateix respecte, manifesto la meva fe en Ell i la necessitat que tinc de tenir-lo sempre a prop i que sigui pacient amb les meves limitacions.
Confio en Déu!
De vegades penso de què està fet el pensament si uns grams d’aquest o d’aquell altre medicament el canvien tant. De què està feta l’esperança, l’optimisme i la pau, si l’oxitocina els hi obre la porta i ens regala tones de llum.
Potser passa només que aquesta matèria, blanca i farmacèutica, que es toca, que pesa, que es mastega, destrueix els murs i les portes que ens aparten del corrent de benestar que tenim a dins i que brolla per tot. No és pas que la matèria farmacològica construeixi la dolçor de la ment; potser l’únic que fa és preparar el receptacle perquè no esbotzi allò que ja està surant a la natura.
Si les pedres poguessin, serien felices. Si les pedres poguessin, estarien vives. Si les pedres poguessin, serien conscients. Si les pedres poguessin, serien felices.
El secret consisteix a saber com preparar aquest sagrari que tenim dins del crani perquè res no destrueixi l’única visió objectiva, que és la que percep una presència invisible en forma d’amor pertot i sempre.
Penso sovint en la mirada del meu fill quan tenia un any i amb els seus ulls escrutava els nostres per esbrinar si érem feliços, si ens estimàvem, si somrèiem. Gairebé no parlava, però la seva mirada, que encara recordo, ho deia tot, i tenia raó. Amb un any, tenia més raó que qualsevol adult. “Esteu contents? Us estimeu? Somrieu de debò? Sou feliços? Sou capaços de veure l’essència preciosa del privilegi d’existir? Puc estar tranquil? Esteu contents?”. Aquest és l’examen de consciència que m’haig d’acostumar a fer cada nit recordant la mirada del meu fill.
Aquest diumenge, ens vam acostar fins a Montfalcó Murallat. Quina bona localització seria per a una pel·lícula! És un llogarret perfectament murallat, amb pedra extreta de la zona i que no deixa veure el ciment o el material que uneix els maons.
S’alça a dalt d’un turó de 602 metres d’altitud, controlant la confluència del riu Sió i la riera de Vergós. El seu nucli és excepcionalmente compacte: només hi ha una quinzena de cases robustes adossades a l’interior de la muralla, sense cap edificació extramurs. Actualment té uns 18-20 habitants (segons dades de 2025), dels quals només unes poques famílies hi viuen de forma permanent.
La sensació de solitud i el silenci són molt asserenadores.
La muralla (més de 8 metres d’alçada i més de 2 d’amplada en alguns punts) està construïda sobre la roca calcària natural amb carreus rectangulars. L’única entrada és el Portal de la Vila Closa, al costat sud, format per una doble porta d’arcs adovellats. Un cop dins, es troba la plaça principal (amb una cisterna que encara emmagatzema aigua), carrers porticats, l’antic forn comunal i l’església.
Els orígens es remunten al segle XI, en plena Reconquesta. El castell de Montfalcó es va construir quan el comte de Berga (Bernat I) va repoblar la zona, que havia estat sota domini musulmà. Els primers documents daten de 1043. Va passar per diverses mans nobles (comtes de Cerdanya, vescomtes de Berguedà, Cervera…) fins que el 1234 va integrar-se al vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, situació que es va mantenir fins a la desamortització del segle XIX.
Després vam acostar-nos a Santa Fe de Segarra (també coneguda simplement com a Santa Fe), que és un altre petit poble del municipi de les Oluges, a la comarca de la Segarra (Lleida), situat molt a prop de Montfalcó Murallat.
S’alça a uns 599-615 metres d’altitud, a la dreta del riu Sió, a l’extrem oriental del terme municipal. Té actualment al voltant de 34 habitants (dades de 2025). És una antiga vila closa (poble emmurallat) construïda al voltant de l’antic castell i de l’església, tot i que la seva estructura defensiva no s’ha conservat tan intacta com la de Montfalcó Murallat.
Catalunya té racons fascinants!
Plans curts; primers plans o migs curts.
Expressions que ho diuen tot quan no parlen.
Frases que descobreixen alguna cosa diferent del que literalment pronuncien els seus mots quan els dos protagonistes parlen.
Silencis que descriuen l’iceberg ocult.
Una incomoditat tan real que no és interpretada.
Una primera escena d’improvisació que atorga un hiperrealisme magistral.
Un imant que atrapa l’atenció (la meva almenys) sense poder-ho evitar.
L’angoixa dels protagonistes, que faig meva.
La culpa no expressada, que es podria tallar amb un ganivet, i que sento meva.
L’enuig furibund que es dissimula vers algú que es detesta i que atrau alhora per raons biològiques, o atàviques i misterioses.
La misèria del poderós esclatant amb tot el seu patetisme; i, com a espectador, hi entres tant que et posaries a plorar de ràbia i d’estupor.
Recursos expressius valents anti-consumidors de crispetes i d'Spiderman 5, que quan van al cinema hi copsen, a tot estirar, la profunditat de la bassa de la foca del Parc de Sant Jordi de Terrassa.
I amb aquesta misèria i quatre frases breus, d’aquí i d’allà, i amb les cares, i amb els primers plans, i amb el conjunt, i amb el to… ho entens tot, ho sents tot.
Una obra mestra, que si no es veu al cine no és el mateix; feu-me cas, no és el mateix.
.
.
