James Tucker

Jim B. Tucker (sovint anomenat Jim Tucker) és un psiquiatre infantil de la Universitat de Virgínia que dirigeix ​​(o va dirigir fins a la seva jubilació recent) la Divisió d'Estudis de la Percepció. Continua la feina d'Ian Stevenson sobre nens que expressen fins als cinc anys records de vides passades. 

La seva proposta teòrica principal és que la consciència és primària i fonamental, i que la matèria física (inclòs el cervell) en deriva, de la consciència; i no a l'inrevés.

Així, la consciència precedeix el cervell i pot “iniciar” o desenvolupar un cervell capaç d'expressar-la dins del món físic. 

Tucker no formula una teoria biològica detallada de “com la consciència construeix el cervell pas a pas”, sinó un marc idealista-filosòfic inspirat en la física quàntica i en els casos que investiga.

La consciència és fonamental, no pas un subproducte del cervell. Cita Max Planck (pare de la teoria quàntica): "Considero que la consciència és fonamental. Considero que la matèria deriva de la consciència. No podem anar més enllà de la consciència". 

Per a Tucker, si la realitat física sorgeix de l'observació/consciència, aleshores un individu conscient no depèn necessàriament d'un cervell físic per existir. El cervell actua més com un receptor o descodificador (analogia de la televisió: el televisor és necessari per veure el senyal, però no el genera).

Tucker es recolza en la idea que l'observació col·lapsa la funció d'ona (possibilitats → realitat concreta). La ment genera possibilitats que només es consoliden com a “fets” en ser observades. 

En un article de 2014 proposa un model de la vida i de l'altra vida com a "somnis compartits": "Pensem que les nostres ments existeixen en aquest món, però en realitat és el món el que existeix dins les nostres ments. Ja no imagino que anem a un altre lloc quan ens morim. En canvi, tenim un altre somni".

La seqüència que planteja és: consciència primària → genera o desenvolupa els detalls d'algunes estructures físiques (incloent-hi un cervell) capaços de mediar la seva interacció amb el món material → l'observació/experiència conscient “actualitza” o materialitza aspectes de la realitat (anàleg al col·lapse de la funció d'ona).

Tucker no afirma que això estigui demostrat, però es basa en l'evidència acumulada de més de 2.500 casos investigats (molts amb registres escrits abans de la verificació, cosa que redueix la possibilitat de contaminació), en la dificultat d'explicar-los amb un materialisme estricte, i en interpretacions de la física quàntica que alguns físics (com Planck) han sostingut.

El seu treball és més empíricoinvestigatiu (casos de nens) que una teoria neurocientífica formal sobre el desenvolupament cerebral. La part especulativa (consciència com a primària + analogia quàntica + “somnis compartits”) és el seu intent d'oferir un marc coherent que acomodi les dades sense forçar-les en un materialisme reduccionista.

Al proper post, detallaré un dels casos més difícil de refutar.

.

L'acollida a tots

L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.

La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva.
A la Bíblia es prohibeixen accions tals com asseure’s a la cadira on s’ha assegut una dona amb menstruació, o dur roba feta de teles diferents, o afaitar les vores de la barba, o fer-se tatuatges, o llaurar la terra amb eines estirades per animals diferents, o menjar porc o conill o animals aquàtics que no tinguin aletes o escames, o sembrar un camp amb dues llavors diferents, o que una dona no s’aïlli set dies després de tenir un fill o catorze després de tenir una filla… i n’hi ha mes.
Suposo que, per damunt de les normes relatives de cada època i la seva ignorància, el que preval és (o hauria de ser) la dignitat humana, els drets humans, l’amor, el respecte, la solidaritat…

Marroc (XXVIII). Les Gorges del Todra, teixidores i casaments,

A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.

A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.

Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.

Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.

De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.

En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.

Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...

Misteri

 

Va passar quan m'estava dalt del turó, enfilat a l'antiga torre fenícia. El mar era del color del plom i l'oreig començava a matisar-lo amb crespons blancs. El sol davallava, i ataronjava les roques i la sorra. D'allà dalt estant, el port vell semblava una aquarela silenciosa.

Jo alenava profundament, assaborint la flaire de la sal, el romaní, la farigola... fins i tot la lleugera sentor del moll, de les sardines esventrades per les peixeteres, del fuel de les barques, del fum dels motors. Les vacances m'atorgaven el privilegi de no tenir pressa. L'adolescència em concedia la llicència de viure sense pors ni repressions. La solitud m'alliberava de dependències feixugues. Encara no ho sabia, però la pobresa de relacions humanes em permetia viure sense cap mena de cadena. Potser era per això que matinava cada dia, em desemmandria ben aviat, i vaguejava pel paisatge de la meva terra. Posseïa l'estrany do de percebre la bellesa de tot allò que havia vist cada dia de la meva vida. La majoria de vilatans s'hi havien acostumat, fins al punt que per ells tot el que envoltava el port: les roques, els boscos, les feixes de les vinyes... no eren res més que realitats rutinàries.

Enmig d'aquest vagareig, vaig veure el primer vaixell: la vela rectangular, blanca amb franges roges; el mascaró, que era el cap d'un drac; el buc estret i de poca calada; a la coberta, escuts de colors; deu rems a banda i banda. De primeres, em vaig pensar que era un d'aquells vaixells antics que arribaven al port a fer pel·lícules; per això vaig córrer fins al moll amb ganes de tafanejar.

L'expectació era aclaparadora. La gent s'agombolava i de poc que no caic a l'aigua. Dalt del drakkar, una trentena de guerrers d'ulls blaus, bruts com guilles, ens miraven amb cara d'espaordits. Se sentia una fortor rància, com de fems, que sens dubte provenia d'aquells homes que ja començaven a cridar en un llenguatge incomprensible. Alçaven enlaire destrals enormes, espases, escuts rodons folrats de pells, llances, arcs. La policia entrà al port amb les sirenes engegades. Els guerrers, davant aquell espectacle de sons i de llums, deposaren les armes i es postraren adorant els agents.

Algú va cridar que en venien més; i a l'entrada del portitxol aparegué l'ombra silenciosa d'una galera romana. Un centurió armat feia uns ulls com plats al mascaró de proa.

Després arribaren els grecs, més tard els cartaginesos... En poc més de cinc hores, el port vell era un desori de vaixells antics pertanyents a totes les èpoques de la història: fenicis, turcs, musulmans... Suposo que ells estaven tant sorpresos com nosaltres. Semblaven desorientats, impressionats, espantats... Contemplaven la maquinària moderna del petit port i mastegaven mots indesxifrables, estrafent ganyotes de confusió. Van arribar periodistes, fotògrafs, càmeres de televisió... Per alguna estranya raó, però, cap imatge no va quedar registrada. Els visitants se n'anaren de la mateixa manera com havien arribat, i el port vell va recuperar la seva activitat quotidiana.

La ciutat llunyana

 

Les directrius em retrunyen dins del cap amb la glòria dels antics tambors de guerra; amb més força, encara, que el bruit del meu Stirling, que comença a agafar embranzida. Els objectius, d'ara endavant, seran les zones edificades.
Accelero. El seient em dispara cap endavant i cap enlaire. La RAF pren possessió de les tenebres, i els seus cavallers rebem la benedicció de les estrelles. És dissabte a la nit i ens dirigim al ball de les fumaroles negres. Lubeck és una catifa de textures fosques que tremolen de pànic. Tremola catifa negra, negra consciència, de negra fúria destructora. L'argent de la lluna plena al capdamunt de la volta del cel matisa el traç dels carrers. Descarrego. Danso entre les boires d'atzabeja que s'alcen cap al firmament en una expiació perfecte. La borinor del motor fa que els esclats semblin silenciosos. Passem de llarg enllà de la ciutat. Ens allunyem gairebé tots, alguns han caigut. Tombem les ales, girem cua, segona passada. La mitjanit saluda el diumenge de sang, de negra sang, llunyana i silenciosa. Sis-cents metres dessota la panxa metàl·lica del Stirling, es fa justícia.
Tot d'un plegat, l'avió tremola. Fragor. Flames i pudor. Gust de cendra al paladar. Em perdré el tercer raid. La màquina no em serva, perd alçada. Recordo, de sobte, que li vaig prometre a la mare que tornaria. Sento ràbia, i em fa l'efecte que no pot ser, que no és veritat. Però estic caient i d'aquí a pocs segons entraré en barrina. Clavo la direcció, lloat siga Déu, m'aixeco, obro la porta i salto. L'estrebada del paracaigudes em fa sentir com si em tibessin enlaire, i recordo els braços de l'àvia quan m'alçava per a ensenyar-me els quadres del menjador de casa seva. Caic als afores.

L'orella del gat és el millor amagatall per a un ratolí. Em trec l'uniforme i em poso la roba que sempre portem per les ocasions que mai no ens creiem que ens tocarà de viure. Començo a caminar cap a Lubeck. Davant la primera estructura esfondrada, percebo un plor infantil. Hi faig cap. Una noia adolescent brama agenollada al costat d'un cadàver. És el cos d'un home partit en dos per l'estómac. La noia em mira i pronuncia un reguitzell de mots incomprensibles amarats de pena. Sento de nou el terrabastall dels stirlings que tornen, i no vull sobreviure. Per Déu, no vull sobreviure.

Anorèxia

 

L'Anna somriu, i corre dessota els caps dels pollancres.
Plou a raig, i de tant en tant trona. El bosc exhala flaires ancestrals.
La nena torna a somriure, i s'atura davant d'un toll d'aigua; s'hi fica i salta.
Apareix la mare amb un paraigua a les mans.
-On vas, així? Que no ho veus que t'estàs tacant el vestit?
Surt del bassal amb els baixos del vestit burells i les sabates xopes. 

Mitja hora després, ja està banyada, i la mare declama les seves excel·lències davant la Mercè, que du la filla a dansa i que diu que l'Anna també hi podria anar, perquè té una figura estil·litzada i femenina; seria una llàstima que la humanitat perdés una ballarina com l'Anna.
I la mare de l'Anna fa que sí amb el cap, i explica com n'és de fina la seva filla, que sempre escull les activitats més asserenades i que sembla que tingui el seny d'una dona de quaranta anys. Després pica, suaument, els dits de la seva filla, enriolada, que començava a engrapar una galeta de xocolata d'un paquet que l'àvia li va portar ahir.
-Has de menjar més! -li va dir. Sempre està igual, l'àvia
I la nena passeja pel carrer amb un vestit de flors vermelles; esdevé l'obra de la seva mare, que sap el que és bo, i que coneix la vida. A l'estiu no li permet d'anar a la platja, si no és que s'ha passat l'hivern i la primavera fent règim; els éssers socials s'han de comprometre amb l'elegància: bledes i gall dindi al congelador, pastilles a la farmaciola, infusions per sopar, i ni un bri de sucre. I la criatura no remuga pas; perquè sap que al món en què vivim, la imatge té la seva importància, i que deixar de banda la imatge és vici de destralers, de pòtols i de mandrosos.

L'Anna plora i vomita dessota els pollancres.
Fa un sol espaterrant, i s'ha amagat al bosc perquè ningú no la trobi. Els brancatges foscos dels arbres oculten la lletjor salvatge de les bardisses i de les bestioles.
La nena s'asseu a terra; alça els genolls i se'ls abraça. Tot són ossos; ella els veu enormes.
Els metges la busquen; ha fugit de la residència per a ficar-se els dits. El bassal burell de les pluges d'ahir ha esdevingut el receptacle del seu vòmit. Se sent grassa, se sap grassa; i en aquest món de mones et menyspreen si estàs grassa; la forma és l'espill de l'ànima, i ella és un monstre, perquè la carn li penja de tan grassa com està.

Malgrat el tragit i el vòmit, el vestit resta net i impolut; ni tan sols se li ha arrugat. No el mereix, aquest vestit; demà buscarà algun parrac més a to amb la seva estètica. No tornarà a vestir-se amb elegància fins que s'aprimi.
Els infermers, tard o d'hora, la trobaran, i continuaran maldant per a enlletgir-la encara més, per a obligar-la a deglutir el verí que la deforma. La vida és una lluita aferrissada envers la conquesta de la bellesa. La bellesa existeix i és una; i no s'assoleix amb actituds passives i apàtiques; cal passar gana.
S'acosten boires, el dia s'enfosqueix, torna a ploure. S'abraça els genolls amb força i s'imagina que la pluja la desfà i que es fon, que esdevé rajolí negre escolant-se pel bosc i filtrant-se cap a les entranyes de la Terra. S'adorm.

Viu, i jo estaré menys mort.

Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.

Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.

Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.

Qui fa el que pot no està obligat a més

Foto de Luis Villasmil en Unsplash

 "Qui fa el que pot no està obligat a més", deia el meu pare; i aquesta afirmació hi ha gent avui dia que no la té en compte. Una mica com a principis, i fins i tot a mitjans, del segle XX, quan els nens i nenes que no se sabien la lliçò rebien cops de regle als dits. 

Aquesta actitud absurda continua sent una màxima per a moltes persones, les quals la posen en pràctica en les seves relacions diàries.

La persona que és excessivament plepa, que no sap callar, que no l'encerta quan escull el que ha de dir, que cau malament perquè és incapaç de caure bé ningú: no en sap, no pot, no atina... Aquesta persona és odiada, o objecte de burles, o marginada... Ningú no pensa que no pot actuar d'una manera diferent; tothom té molt clar que una persona tetraplègica no pot caminar ni moure les extremitats, i habitualment tothom respecta aquesta persona; però aquests individus mateixos, potser tan respectuosos amb el tetraplègics, de vegades es converteixen en fustigadors de la persona plepa, que no pot fer les coses d'una altra manera, igual com el tetraplègic no pot caminar. O potser veuen algú que arrossega en secret (perquè sovint s'arrosseguen en secret) les seqüeles d'un íctus, i no comprenen que potser no pugui conduir llargues trajectòries, o que no pugui anar a dormir tard, o que no pugui sobreviure enmig d'un ambient de crits.

La mateixa ceguesa dels educadors del segle passat afecta avui a persones del segle XXI que estan convençudes que coneixen l'endins de tothom i que poden decidir el seu grau de culpabilitat quan algú no és capaç de realitzar una determinada acció. 

Però "qui fa el que pot no està obligat a més", i cal buscar solucions per fer el que no pot; ningú no és imprescindible; el que no som capaços de fer, o no es farà i no passarà res, o ho farà un altre. Però si no ho podem fer, no podem fer-ho.

Fa no gaires anys, vaig fer alguns esforços que no era capaç de fer: sobreesforços, malagestió de l'estrès, excés de feina, tolerar en mi angoixes que eren d'altres... i vaig acabar amb un accident cerebrovascular hemorràgic que va fregar el meu final. De vegades, el sobreesforç venia de no voler negar-me a una ajuda que em demanàvem, de no voler quedar malament, i l'experiència em deia que els infarts, els ictus... sempre passaven a algú altre, mai a mi. Era com si em considerés protegit pel destí; fins que em vaig trencar.

Aquestes experiències ensenyen a no caure en paranys; el que no es pot fer, no es pot fer. El nivell de feina que es pot fer, és el que es pot fer; i si no la fem nosaltres, algú altre la farà, ni que sigui pagant. Els diners són per fer-los servir quan la salut exigeix un descans o la no realització d'un esforç insà. 

I el que diguin els altres, el que pensin, el que sentin... tant se val. Hem de saber marxar; els qui hem vist la mort a prop sabem que és millor marxar que morir. Que cridin, que s'ofenguin, però si us plau, continueu vius, que el sol surt cada dia i no crida ni s'ofèn.

.

El temps i el canvi.

El temps és un tresor; és una oportunitat per a canviar; qualsevol canvi seria impossible sense el temps, per tant, la seva existència la podem considerar lligada a la missió de canviar.

Canviar, per als adoradors de les idees i per als apassionats de posicionar-se, està mal vist; però el sentit de la vida humana es perdria sense l'exercici de canviar. Qui no canvia no madura. Qui no canvia persisteix en els errors. Qui no canvia no aprèn. Qui no canvia no pot ajudar ningú; per les tres raons anteriors. 

El canvi és una necessitat en tot moment de la vida; ningú pot dir mai que ja està fet, que ja està acabat, que no té res a modificar dels seus actes o del seu ésser. Tal immobilisme correspondria a un enquistament en l'orgull, a una ceguesa greu, a una il·luminació fictícea. I d'altra banda, el canvi no és només una possibilitat, és una obligació ontològica, i ningú s'hi hauria de resistir. Ens hem de penedir de molt; qui nega això és que no ho ha pensat prou bé. El penediment existeix perquè el canvi és possible; i el canvi el tenim gràcies a l'existència del temps. Ens regalen contínuament el temps perquè dediquem la nostra vida a canviar en nosaltres tot allò que no ens agradi, tot allò que ens aparti de la nostra identitat, tot allò que sigui dolent i que faci mal als altres, tot allò que ens destrueix la llibertat. El temps, la possibilitat de canviar, és un acte de confiança de l'existència vers nosaltres; i ningú n'està exclós per perdut que sembli.

Viure és canviar. El temps ens és donat perquè puguem fer-ho. Negar el canvi és negar la pròpia humanitat i malbaratar el do que se’ns ofereix constantment.

 

Després de la tempesta

 

Després de la tempesta, vestit de gala, silenci i calma. La Terra ens recorda qui mana, i ens continua regalant una bellesa que no es pot capturar.

These foolish things

 

Ja fa deu anys!

Quan ja no tinguem res, no tindrem res a perdre; llavors ho podrem tot.

 

L'habitatge és una necessitat bàsica, com la sanitat, l'educació, l'aliment, l'aigua. 

Amb les necessitats bàsiques de les persones no s'ha d'especular, no s'ha de fer negoci, no s'hi ha de jugar. Els bancs juguen amb els diners d'inversors als quals no els importa, i potser ni saben, en què estan invertin els diners; els diners són la vida de les persones, el temps que han dedicat a guanyar-lo, la vida que han lliurat, i hi ha qui hi juga com si res; juga amb vides humanes.

Si una família no pot pagar la lletra d'una hipoteca i perd la casa, li queda el deute sencer encara que hagi pagat ja la meitat de la casa, encara que hagi pagat tres quartes parts. Els bancs juguen amb això, saben que això els multiplica el capital.

Els fons immobiliaris financen els partits que financen, i els qui haurien de treballar per les persones, acaben treballant pels grans grups inversors; és la corrupció de l'ànima humana. Em fan fàstic. Subscric els mots de Rufián: la seva estelada són els diners. Em fa fàstic l'olor del seu perfum, els seus audis, els sopars de partit omplint-se la boca de grandesa; si un partit no ajuda les persones, si s'oblida de les més vulnerables, si treballa pels diners... és un partit ultradretà encara que faci veure que no ho és. Si un líder no diu ni un mot contra Israel quan estan massacrant la gent de Gaza, és un líder d'ultradreta, encara que hagi viscut a Waterloo, encara que sigui una víctima d'Espanya, encara que parli de llibertat.

Avui és un dia trist; però pot ser un dia en què tot comença, perquè ara ja sabem qui és qui.

.

Marroc (XXVII) La conca del Dadès, palmeres i guies bojos.

Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades, de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena, olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu. Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem, sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia, una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.

A les 9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges, acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos, descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir; una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per enregistrar la nostra expressió d’ensurt.

.

El bosc quan plou

Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.

M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.

Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.

.

Dolor

Aquesta serp que em mossega per dins;

el corsec que es caragola silent.

Els ulls ensangonats, que anhelen fer-me mal,

i jo, tranquil, clavant els ulls al cel.

Els ulls al cel, i amb l’endins enervat,

però ben al fons, encara més, hi ha un llac

d’aigües calmades, i un color blavís;

la pau d’un ésser que em sosté al pendís

per on rellisquen els meus peus lligats.

Per on relliscarien si les mans

de l’amorós no m’agafessin fort,

i els ulls clavats al verd no fossin aus,

alçant-me enlaire mentre em plora el cor.

La bèstia em té enfilat, però hi ha un amor

que no em deixa perdut en aquest ball.

El temps avança, només puc guanyar,

tot el dolor de dins se n’anirà.

.

.

La simplificació destructiva dels infinits matisos humans

La radicalitat, en tots els camps, exigeix el seu domini; per damunt de dignitats, del respecte a les persones, de l'evidència del progrés lent i feixuc que requereix la conversió humana, per damunt de l'empatia... la radicalitat amb el seu rostre de gos violent reclama el seu dret a dominar el món; i en la seva reivindicació és molt radical. Quan actua en un grup religiós, s'inventa un déu així; quan ho fa en un grup polític es converteix en ultradreta o ultraesquerra; quan s'infiltra en una família, només sap atacar i ferir; quan entra dins l'educació, és conductista... La radicalitat és la reducció de la inescrutable diversitat i originalitat de la identitat humana; la reducció a màquina, el maniqueisme antropomòrfic, la incapacitat de comprendre tot allò que no funcioni amb l'energia de l'interès. La radicalitat renuncia a la realitat humana i la redueix a impulsos animals, per això mai no servirà per fer més humà el món que ens envolta, i per això està condemnada a fracassar una vegada i una altra malgrat que en el seu fracàs arrasi la vida i la felicitat de moltes persones.

L'única cosa bona d'aquest fracàs dolorós i sagnant és el fet que servirà per donar pas a una nova era on les persones seran el primer; però per arribar fins aquí, encara queden uns anys.

El món sembla que gira sense ell, però...

Parlant de Déu, i tal com escrivia com a resposta a un comentari, el món sembla que gira sense ell; i de fet és així. La prova és com va tot. De fet, el Parenostre comença: "Pare nostre que estàs al cel..." O sigui, d'entrada, ens adverteix que no està del tot aquí, que està al cel; que aquí les coses no van segons el seu pla; i això és una evidència. Les coses no succeeixen per voluntat de Déu, perquè si fos així, Déu seria un cabró, i jo soc dels que creuen sense motiu que Déu és el bé. Per tant, la gent carrinclona (que en castellà es diu cursi) i que van repetint: "si Déu vol, tot anirà bé", el que estan fent és insultar a Déu, embrutar el seu nom, o insinuar que Déu de vegades no vol que les coses vagin bé. Creure en un Déu així és molt trist. 

Per tant Déu no governa el món, però per alguna estranya raó ell té el seu exèrcit, fet de gent bona, que no vol dir gent imbècil ni carrinclona. 

La gent bona és gent normal, bona gent, siguin creients, ateus, agnòstics, musulmans, budistes, cristians... De fet, crec que a Déu li importa ben poc el que creguin els seus soldats. 

El seu exèrcit és qui arrenca somriures als altres cada matí. No és una banda de lacrimògens victimistes que odien qui viu feliç i s'enfonsen en les llàgrimes i la pena. No és un feix de manipuladors, que en comptes de entomar la vida de manera intel·ligent i estimar els que els envolten, es repengen en qui menys s'han de repenjar per no haver de fer dues o tres trucades que solucionarien el problema sense recolzar-se en qui no té forces o en qui té altres missions. 

Hi ha gent que considera que ser feliç és un crim si un altre no ho és. Hi ha gent que culpabilitza als vius per estar vius, i que només toleren el seu propi judici, els seus propis crits, i que mai reconeixen que han fet alguna cosa malament. Ara està de moda dir-los narcisistes; jo en tinc prou amb assenyalar els meus límits per no morir i per no deixar orfes els meus, que són els qui m'estimen, i m'estalvio dir a ningú el que és o el que no és.

Qui aixeca la veu per imposar la seva visió no té mai raó; els crits són l'energia de les persones insegures i de les que no volen reconèixer el que fan malament. En el meu cas, els crits són un verí que no penso tolerar caigui qui caigui.

Marroc (XXVI). La trobada de dos mons.

Sens dubte, als infants que ens hem trobat al poble els deu haver sobtat la nostra indumentària; no és pas que vestíssim de manera incorrecta, però la nostra manera de vestir és força diferent.

A banda de la seva curiositat, ens continua arribant al cor el record de les mirades d’il·lusió que ens han regalat; l’alegria quan s’han apropat a nosaltres, i, quan han vist, que nosaltres, tan diferents, i fills d’un món tan diferent, ens hem sentit atrets i interessats pel seu poble i pels seus carrers. Aquest món tan diferent, del qual venim, ells el descobreixen a través de les pantalles del mòbil; se’n fan una imatge idealitzada i anhelen apropar-s’hi. Però ni que se’n facin una imatge idealitzada, saben, sabem, que a Europa tindrien més oportunitats de desenvolupar una vida més lliure. Després de veure aquest terreny tan sec, aquesta policia tan autoritària, la divinització del rei, la falta de feina, la marginació social de les dones, la persecució de les opcions sexuals no tradicionals… és innegable que tenen motius per somniar en un futur diferent; tenen dret a fer-ho. I si fos la nostra mare, la nostra filla o la nostra germana, la qui tingués a l’abast a Europa la possibilitat de curar-se d’una malaltia greu gràcies a la sanitat pública, no mouríem cel i terra per dur-la a Europa i salvar-li la vida? Aleshores per què hi ha qui s’enfada amb qui ho intenta, amb qui busca sortides per als seus? La gent del Marroc són el que seríem nosaltres si ens hagués tocat la loteria de néixer al Marroc; però aquesta evidència hi ha qui no l’entén, i, el que és pitjor, hi ha qui no l’accepta. Des d'un punt de vista objectiu, no hi ha falsedat ni parcialitat a enumerar les oportunitats que aquestes persones tindrien a Europa; en altres capítols d’aquest llibre he lloat elements del Marroc que ens retornen la puresa del caos, de la natura, de la senzillesa, de l’espiritualitat, de l’escassedat de delinqüència... és a dir, una descripció del que hi ha de bo al Marroc i que s'ha perdut a Europa. Per tant, no hi ha contradicció ni idealització. L'enumeració de les llibertats que a Marroc no hi ha és real i indiscutible. La loteria del naixement és la que decideix les condicions en què viurà una persona. Però això és incòmode per als algorismes del capitalisme del nord, i ho combatran a mort amb tota la potència que tenen a l’hora de construir els relats.

Avui hem viscut la trobada de dos mons, i quan dos mons tan diferents surten a trobar-se, es produeix de vegades un miracle estrany que és difícil de descriure amb mots. Potser perquè es fa evident que tot i que els mons puguin ser diversos, hi ha una realitat que és idèntica en tots ells; l’essència humana, independent de tot el que ens envolta, i arrelada a allò que som de debò. El que es troben no són mons, són, per damunt de tot, persones.

Ja és l’hora de sopar, i tot el grup del microbús compartim taula. Com que estem asseguts a prop de la Mariam, hem xerrat amb ella. La Mariam, la nostra guia, té vint-i-cinc anys. És una noia marroquina, molt madura i agradable, que du sempre mocador al cap, tot i que la seva indumentària general és força moderna. Ens explica que ha estudiat dret, i que fa dos mesos que treballa de guia turística; encara no pot exercir d’advocada perquè ha de fer un màster. Li agradaria fer el màster a Espanya, però de moment no li és possible per qüestions legals.

Ens explica que al Marroc no cal pagar per fer estudis universitaris. L’accés als estudis de grau estàndard (en règim de jornada completa) per als ciutadans marroquins és subvencionat per l’Estat. Els estudiants només abonen una petita taxa d’inscripció anual que oscil·la entre els 1.000 i 5.000 dírhams marroquins (MAD) (aproximadament entre 90 i 460 euros). El panorama ha canviat de cara al curs 2026/2027 per a qui estudia a temps parcial o amb horaris flexibles (com els treballadors).

Faig recerca i descobreixo que les institucions públiques apliquen ara un sistema de tarifes unificat per a aquests programes específics: Llicenciatura, 5.000 MAD a l’any. Grau o Batxiller, 18.000 MAD a l’any. Màster, 15.000 MAD a l’any. Doctorats, fins a 20.000 MAD a l’any. Tot i que la matrícula pública convencional no tingui cost, les famílies han d’assumir despeses obligatòries de manutenció, transport, materials i allotjament (residències universitàries). Per als estudiants de baixos recursos, hi ha certs programes d’exempcions i beques, tot i que la seva cobertura legal obligatòria continua sota debat al país.

Desprendre'ns

La capacitat de desprendre'ns de les "coses" és la capacitat de ser lliures. Mireu el vostre armari, reviseu el que hi teniu; la major part de les coses no les feu servir des de fa molts anys? Probablement, quan us moriu, algú ho haurà de buidar i no sabrà què fer-ne. Estalvieu-li i regaleu-vos el plaer de tenir els armaris buits per si hi voleu posar algun bé provisional, temporal, caduc... que acabareu llençant també. Compreu espais lliures buidant-los de rampoines que no serveixen per a res i que us roben neguit. Totes les "coses" són una càrrega; ocupen un espai que no mereixen, i malden per robar-vos un temps de vida que és sagrat i que és vostre. Els records que no tingueu a dins vostre no són enlloc. Llenceu els records que es poden tocar i conserveu aquells que ni que volguéssiu no podríeu oblidar.

Fer neteja de casa vostra, en el sentit de llençar mitja "vida", que en realitat no és mitja vida... és el mateix que fer neteja de la vostra ànima. 

Decidiu-vos a posseir totes les postes, totes les albades, totes les que són "ara", i l'esperança de les que vindran; totes les que recordeu sense haver de conservar un objecte material per tenir-les a dins.

Llenceu encara que us faci mal llençar, i després us sentireu tan lliures que no us voldreu enganxar mai més a res que es pugui tocar. 

Llençar els objectes que ja no es fan servir, sense acceptar dependències sentimentals, és una manera de ser lliures i de ser nosaltres mateixos.

D'aquesta manera ens n'anirem: deixarem un cos mig espatllat, i no ens endurem cap carnet, cap targeta de crèdit, ni diners, ni possessions... però tinc la intuïció que sí que ens endurem el que tenim a dins, el que considerem més essencial i sagrat; tot el que haurem donat amb malaptesa, amb imperfecció, però amb una constant voluntat d'estimar; de rectificar i estimar; de sanar i estimar; de desprendre'ns i estimar.

Confio en Déu

Hi ha moments en què comprens per què estàs en un lloc i en un moment donat; és com si Déu hagués decidit que estiguessis allà perquè havies de complir una funció que requeria que estiguessis allà; i t'adones que t'has estat preparant tota la vida sense saber-ho per fer-ho mínimament bé. La seguretat absoluta no la tens mai, però les coincidències són sorprenents.

I sí: avui parlo de Déu sense pudor, sense vergonya; jo que no soc religiós; jo que no segueixo cap credo; jo que no sé res, i que potser podria dir que el contingut de la meva fe és que no sé res. Però matemàticament me n'adono, em sembla, copso, sento, crec... que hi ha moments que soc on se m'ha posat per solucionar ni que sigui un  problema menor, però que per algunes persones pot ser molt greu.

I brindo, i em prenc una copa, i m'alegro i confio... en aquest Déu desconegut que molts corren a negar amb tot el seu dret i tota la seva llibertat de pensament, que respecto. Amb el mateix dret, amb la mateixa llibertat de pensament, i esperant el mateix respecte, manifesto la meva fe en Ell i la necessitat que tinc de tenir-lo sempre a prop i que sigui pacient amb les meves limitacions.

Confio en Déu!

De què està fet el pensament?

De vegades penso de què està fet el pensament si uns grams d’aquest o d’aquell altre medicament el canvien tant. De què està feta l’esperança, l’optimisme i la pau, si l’oxitocina els hi obre la porta i ens regala tones de llum.

Potser passa només que aquesta matèria, blanca i farmacèutica, que es toca, que pesa, que es mastega, destrueix els murs i les portes que ens aparten del corrent de benestar que tenim a dins i que brolla per tot. No és pas que la matèria farmacològica construeixi la dolçor de la ment; potser l’únic que fa és preparar el receptacle perquè no esbotzi allò que ja està surant a la natura.

Si les pedres poguessin, serien felices. Si les pedres poguessin, estarien vives. Si les pedres poguessin, serien conscients. Si les pedres poguessin, serien felices.

El secret consisteix a saber com preparar aquest sagrari que tenim dins del crani perquè res no destrueixi l’única visió objectiva, que és la que percep una presència invisible en forma d’amor pertot i sempre.

Penso sovint en la mirada del meu fill quan tenia un any i amb els seus ulls escrutava els nostres per esbrinar si érem feliços, si ens estimàvem, si somrèiem. Gairebé no parlava, però la seva mirada, que encara recordo, ho deia tot, i tenia raó. Amb un any, tenia més raó que qualsevol adult. “Esteu contents? Us estimeu? Somrieu de debò? Sou feliços? Sou capaços de veure l’essència preciosa del privilegi d’existir? Puc estar tranquil? Esteu contents?”. Aquest és l’examen de consciència que m’haig d’acostumar a fer cada nit recordant la mirada del meu fill.

Montfalcó Murallat i Santa Fe de Segarra

 

Aquest diumenge, ens vam acostar fins a Montfalcó Murallat. Quina bona localització seria per a una pel·lícula! És un llogarret perfectament murallat, amb pedra extreta de la zona i que no deixa veure el ciment o el material que uneix els maons.

S’alça a dalt d’un turó de 602 metres d’altitud, controlant la confluència del riu Sió i la riera de Vergós. El seu nucli és excepcionalmente compacte: només hi ha una quinzena de cases robustes adossades a l’interior de la muralla, sense cap edificació extramurs. Actualment té uns 18-20 habitants (segons dades de 2025), dels quals només unes poques famílies hi viuen de forma permanent.

La sensació de solitud i el silenci són molt asserenadores.

La muralla (més de 8 metres d’alçada i més de 2 d’amplada en alguns punts) està construïda sobre la roca calcària natural amb carreus rectangulars. L’única entrada és el Portal de la Vila Closa, al costat sud, format per una doble porta d’arcs adovellats. Un cop dins, es troba la plaça principal (amb una cisterna que encara emmagatzema aigua), carrers porticats, l’antic forn comunal i l’església.

Els orígens es remunten al segle XI, en plena Reconquesta. El castell de Montfalcó es va construir quan el comte de Berga (Bernat I) va repoblar la zona, que havia estat sota domini musulmà. Els primers documents daten de 1043. Va passar per diverses mans nobles (comtes de Cerdanya, vescomtes de Berguedà, Cervera…) fins que el 1234 va integrar-se al vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, situació que es va mantenir fins a la desamortització del segle XIX.

Després vam acostar-nos a Santa Fe de Segarra (també coneguda simplement com a Santa Fe), que és un altre petit poble del municipi de les Oluges, a la comarca de la Segarra (Lleida), situat molt a prop de Montfalcó Murallat.

S’alça a uns 599-615 metres d’altitud, a la dreta del riu Sió, a l’extrem oriental del terme municipal. Té actualment al voltant de 34 habitants (dades de 2025). És una antiga vila closa (poble emmurallat) construïda al voltant de l’antic castell i de l’església, tot i que la seva estructura defensiva no s’ha conservat tan intacta com la de Montfalcó Murallat.

Catalunya té racons fascinants!

El ser querido. (2026), de Rodrigo Sorogoyen.

Plans curts; primers plans o migs curts.

Expressions que ho diuen tot quan no parlen.

Frases que descobreixen alguna cosa diferent del que literalment pronuncien els seus mots quan els dos protagonistes parlen.

Silencis que descriuen l’iceberg ocult.

Una incomoditat tan real que no és interpretada.

Una primera escena d’improvisació que atorga un hiperrealisme magistral.

Un imant que atrapa l’atenció (la meva almenys) sense poder-ho evitar.

L’angoixa dels protagonistes, que faig meva.

La culpa no expressada, que es podria tallar amb un ganivet, i que sento meva.

L’enuig furibund que es dissimula vers algú que es detesta i que atrau alhora per raons biològiques, o atàviques i misterioses.

La misèria del poderós esclatant amb tot el seu patetisme; i, com a espectador, hi entres tant que et posaries a plorar de ràbia i d’estupor.

Recursos expressius valents anti-consumidors de crispetes i d'Spiderman 5, que quan van al cinema hi copsen, a tot estirar, la profunditat de la bassa de la foca del Parc de Sant Jordi de Terrassa. 

I amb aquesta misèria i quatre frases breus, d’aquí i d’allà, i amb les cares, i amb els primers plans, i amb el conjunt, i amb el to… ho entens tot, ho sents tot.

Una obra mestra, que si no es veu al cine no és el mateix; feu-me cas, no és el mateix.

.

.

Aquest sol que ara veig

Voldria dir mots que fessin felices a totes les persones. Voldria viure estimant tothom. Voldria que el meu pas per la Terra la deixés una mica millor. Sovint, no puc. Hi ha gent que es pensa que no vull, però en realitat no puc. L'ictus de fa cinc anys em va deixar unes nafres invisibles que hi ha persones que no accepten, perquè em veuen parlar, caminar, raonar... I es pensen que no vull, quan en realitat no puc.

Em fallen les forces, la concentració, de tant en tant el raonament. No puc aixecar massa quilos! No puc sostenir una reunió massa estona. No puc interaccionar quan hi ha crits o nerviosisme. No és que no vulgui o que no m'agradi, és que no puc.

Tot això no es nota, em veuen somriure, parlar, afirmar frases interessants, escriure més o menys bé, moure'm... No perceben el formigueig a la banda dreta del cos, ni el soroll constant que sento, ni totes les ocasions en què haig de parar. És més senzill dubtar del meu món invisible i acusar-me del que sigui que qui m'ataca sent necessitat d'acusar-me. És més fàcil quedar-se amb la versió de qui s'expressa més.

Voldria que, tot allò que faig, servís per millorar la vida, per regalar pau a totes les persones, per arreglar el que està trencat, per ajudar a comprendre a qui li costa saber fer una arrel quadrada com es feien abans, per trobar sentit a l'existència a qui no té mai els pares a casa o a qui té por del futur. Voldria ensenyar a fer cine a qui estimi el cine.

Recordo un temps, quan érem nens, en què tot era més senzill; ara toca caminar per dreceres angostes, i no deixar mai d'agrair aquest privilegi de ser encara que hi hagi boires i amenaci tempesta. Potser el cel s'obrirà, sortirà el sol i ens podrem acabar banyant a la platja. 

Voldria que, arreu del món, algú mirés aquest sol que ara veig, reflectit per tot, i que se sentís tan bé com em sento jo ara.

We'll tak a cup o' kindness yet

 

Quan les paraules que escrivim no són capaces de generar pau en qui les llegeix, millor cantar.

Aquesta interpretació em va acostar a una bona gent d'Irlanda a qui vaig conèixer anys després, i no és anglès, sinó l'intent de fer servir un dialecte preciós del nord de les illes.

Espero poder continuar cantant. No sempre es canta perquè s'està content; de vegades es canta per a estar content; i acostuma a funcionar.

Marroc (XXV). Moments de connexió.

De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content.

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane.

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja.

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi ha unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen representar el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants.

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns cinc quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, gairebé en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot a l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils).

El llogarret es diu “Talate”, i té totes les cases d’adob; la major part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen.

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan…

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. 

Kelaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble no gaire gran, és el nucli urbà més pròxim a Talate. A Keelat M’Gouna hi ha l’empresa ARA ROSE, que és una cooperativa agrícola especialitzada en la producció i processament dels productes de les roses. El poble té parcs, bancs, i comerços relativament moderns. És una taca d’una certa verdor enmig d’una extensió mig desèrtica.

Talate, en canvi, és molt precari i molt sec. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final.

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut fins aquí, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. 

Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens observen fixament. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. 

Després, trobem dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Veiem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda.

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, ben bé a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim de tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'endinsar-me en el poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc.

Ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”.

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure.

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós que tenen tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure.

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

El poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba, i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica.

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat.

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts, i ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella.

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.