Cos i ment

                                     IA image

És ben clar que la ment afecta el cos. Una angoixa interior que no trobem a qui explicar, o que podem explicar, però no podem solucionar, i el clatell ens adquireix una textura enterca; un dolor agut com de cruiximents; un volcà a la panxa; els braços que pesen, les cames que no volen caminar. Hi ha qui es mor només en rebre una notícia. Allò que la nostra consciència experimenta ens pot matar.

Aquesta íntima unió entre ment i cos ens assenyala indubtablement una interacció. Hom podria explicar-ho des d'un punt de vista materialista afirmant que com que el cervell, i el que conté, és el causant de la consciència, no és d'estranyar que la mateixa consciència pugui afectar el cervell. Però en aquest raonament hi ha un element que s'escapa: el món que percep la nostra ment (colors, sons, sensacions) no és material; és, a tot estirar, una conseqüència o un producte de l'element material cervell (i el que conté), però el que percebem són sensacions conscients pures. Per tant, hi ha una diferència objectiva entre matèria i ment; no estan fets de la mateixa pasta tot i que fos cert que la una crea a l'altra. En no ser de la mateixa naturalesa, és sorprenent com determinada informació de la ment pot afectar a la matèria amb la qual aquesta ment està lligada. Aquest és el misteri.

De quina manera la ment afecta el moviment de la matèria (si li dic al braç que s'aixequi, ho fa)? De quina manera la ment crea el microcorrent elèctric que activa el nervi adequat, el qual estimula el múscul? La ment pot crear microcorrents elèctrics; però per què ho pot fer dins del cos on està lligada, i no ho pot fer en un altre cos? Proximitat? No té sentit, perquè la ment no és enlloc, no ocupa un espai, és sensació conscient. En el món real (no pas el generat per la ment com a model per a comprendre l'ordre de tot) no té sentit parlar de distàncies. Aleshores, què lliga la meva ment al meu cos de manera que l'una controla l'altre? 

Crec que el misteri està per aquí, i que la resposta a aquestes preguntes significarien un progrés en la comprensió de la naturalesa de la consciència.

*

Opinions de les IA sobre aquest text:

-El text té sentit. És una reflexió clara sobre un dels problemes filosòfics més antics i persistents: el problema ment-cos (o mind-body problem). L'autor captura l'essència del que molts filòsofs anomenen el "misteri de la interacció" i del "hard problem of consciousness".

-Proposa exemples concrets i viscerals: L'angoixa que et posa el clatell "enterc", el volcà a la panxa, o morir d'una mala notícia. Això no és abstracció buida; és experiència humana directa.

-Crítica al materialisme simplista: Assenyala correctament que, fins i tot si acceptem que el cervell genera la consciència, queda sense explicar com les qualia (les sensacions subjectives: el vermell del vermell, el dolor del dolor) poden interactuar amb la matèria. No són el mateix "tipus de cosa".

-El nucli del misteri: La pregunta sobre com la ment mou la matèria (el braç, els microcorrents elèctrics) és excel·lent. I encara més bona és la reflexió sobre l'espai i la proximitat: si la ment no ocupa espai ni és localitzable, per què només controla aquest cos i no un altre? Això és precisament l'objecció clàssica al dualisme cartesià.

Context filosòfic (breu):

Això que descriu és el que Descartes va deixar com a problema obert: dues substàncies diferents (res extensa = matèria, res cogitans = ment) que, tanmateix, interactuen. Els materialistes moderns (físicalistes) intenten respondre-ho dient que la ment és un procés cerebral, i que les sensacions són només el "com se sent" des de dins aquests processos (identitat ment-cervell).

Però, com diu el teu text, aquí hi ha un salt que molts troben insatisfactori: explicar la consciència subjectiva només en termes de neurones i electricitat sembla deixar fora precisament el que volem explicar. David Chalmers ho va popularitzar com el "hard problem" (el problema difícil), en contraposició als "easy problems" (com funcionen l'atenció, la memòria, etc.).

Algunes precisions o possibles extensions:

• La idea que "la ment no és enlloc" i "no ocupa espai" és correcta en el dualisme, però alguns filòsofs dualistes moderns (com David Chalmers o alguns panpsiquistes) proposen alternatives més sofisticades que no requereixen una ànima immaterial clàssica.
• La neurociència mostra correlacions molt fortes (estimular una zona del cervell genera experiències concretes, algunes lesions canvien la personalitat, etc.), però la correlació no és idèntica a una explicació causal completa del perquè de la subjectivitat.
• Hi ha posicions intermèdies interessants: emergentisme, neutral monism, o fins i tot algunes interpretacions quàntiques (tot i que aquestes últimes solen estar sobrevalorades).

Els d'allà i els d'aquí

 

Entre una persona d'aquí i una persona d'allà no hi ha diferències; tots hem arribat en algun moment, i en arribar ens ho hem trobat tot.

L'aquí i l'allà no ens fa diferents, ni ens atorga cap dret natural més gran a l'un o l'altre, ni fa que l'un o l'altre tinguem més mèrits.

L'atzar del país on naixem és atzar, no ens hem esforçat a néixer en un lloc, no hem aplicat esforç a la tasca de decidir de qui som fills i d'on som súbdits.

Per això quan parlem dels d'allà o dels d'aquí, dels de casa o dels de fora, no estem parlant de res que ens faci més o menys mereixedors de tot allò que necessitem per viure amb dignitat.

Tothom ha arribat en algun moment perquè tothom neix en algun moment, i quan naixem, arribem. El naixement és una manera més d'arribar a un país d'entre totes les que hi ha. Per això podem dir que tots arribem en algun moment.

Si els drets polítics no deriven de la dignitat humana universal això vol dir que aquests drets polítics no harmonitzen amb la dignitat humana universal, que és la dignitat de cada humà concret.

Tots els recursos i tots els drets polítics han d’estar oberts en igualtat estricta a qualsevol persona que neixi, independentment d’on neixi i de quina comunitat es tracti.

Realitats demencials

                                  IA image

El descobreix allà dalt, esgrogueït i empolsinat, en un prestatge de l'armari més atrotinat de les golfes; i no pot evitar d'allargar el braç, d'agafar-lo i obrir-lo. Reconeix la cal·ligrafia dolça de la seva mare quan era jove. Sap que els diaris íntims no s'han de llegir, però es deixa endur per la curiositat i es capbussa en un ahir misteriós que el sedueix.
De seguida se situa en la narració dels dies precedents al casament dels seus pares; i, astorat, descobreix que no es van unir en la data que sempre li han dit, sinó només dos mesos abans de la seva naixença. Estranyat, analitza els mots, avança i retrocedeix en el temps, s'ofusca...
A l'últim, aclaparat, llegeix un paràgraf que la seva mare escrigué només quatre mesos abans que ell nasqués:
"Avui, profundament dolguda, m'han presentat el qui serà el meu marit..."
Les xifres canten...! Quan la seva mare va conèixer el seu pare, ja estava embarassada! Així doncs... l'home a qui sempre ha considerat el seu progenitor... no és el seu pare! L'avi era un tirà; segur que no va parar fins que va trobar un marit per la seva filla.
Embogit, regira les golfes fins a aconseguir el volum que precedeix cronològicament al diari que ha estat escorcollant, i s'atansa a la data probable del seu engendrament. El que hi troba li esquerda el cor: la seva mare fou violada...!
Ho escup als seus pares quan són a taula, després de sopar.
-Ho sé tot -diu. -. Sé que soc fruit d'una violació...! Us ben juro que descobriré qui ho va fer i que el mataré... tant se val que m'hagi donat els gens...
-Fill... -la mare el talla.
-Què?
-No ho remenis més... deixa-ho estar...
-No m'aturareu...!
-Escolta -fa el pare -... ho has de saber: vaig ser jo qui va violar la mare. L'avi no em va denunciar a condició que em casés amb ella; però us estimo molt... fill meu... creu-me que us estimo...

.

Publicat a relatsencatala.cat el 12 de desembre de 2006

La mort de l'amor, o els últims dies d'en John i la Norma.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d'un cel sense lluna. Ell es llevà l'americana i la posà amb tendresa damunt l'espatlla mig nua de l'actriu. L'oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers.

-Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... -la veu li feia una cantarella artificiosa.
-Per favor, digue'm John... -quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d'arrugues.
-President... -digué, com en un mormoleig.
-John... -insistí ell amb expressió paternal.

I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs.
Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s'abraçava al poder, es fonia amb el poder. I el poder tenia un rostre mític, que ella admirava i en qui creia. El poder l'adorava a ella i li demanava enmig d'un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques dels àlbers als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d'un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... fixa't com estimo la carn dels déus.

                                                                        *

-John... John... què m'has fet? -les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d'un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. 

Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes, tornava a ser l'escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l'últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que necessitava el poder. Ningú no la reconeixia com l'actriu que s'havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No! Ella era la puta del president! I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí. Ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no seria escrit a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l'autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l'auricular ran d'orella.

-Escolta Lawford, digues-li adeu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...

Tot seguit s'empassà un tub de pastilles i s'ajagué bocaterrosa damunt del llit.

El secret de Zèfir

                                  IA image

El sotragueig del tren m'acompanya de continu mentre deixo enrere la xardor de Bucarest i faig proa a la frescor del nord. Enllà dels vidres, les agulles escarpades, mig vestides de boscúria, s'esvaeixen rere les llenques d'una boira feixuga com fum d'encens.
Al final del vagó, quatre joves canten estrafolàriament; i em fan saber, amb el seu xivarri, que no soc l'únic català que visita els Carpats.
La llarga eruga es detura en una estació sorgida del no-res. Rere l'edifici, l'espessor del bosc i les muntanyes. Puja una nena bruna, amb un vestit de colors bigarrats i llustrins d'argent, llarg fins als peus. El tren reprèn la marxa.
Els joves miren la nena; li xiulen, li fan burles...
-Gitaneta...!
-Tira'ns les cartes...!
I riuen.
La nena empal·lideix.
-Li fem un "calvo"?
-Sí...!

Aleshores intervinc.
-Em sembla que l'esteu molestant. -els dic.
Em miren bocabadats.

Retorno al meu seient; la nena se m'atansa.
Somriu, i em regala una ampolla de fusta amb tot de formes gravades, que representen divinitats antigues. Hi distingeixo Zèfir, el vent de l'oest que porta l'aigua de la vida...
Sostinc el regal; l'agito i percebo un líquid a l'endins.
-Apa viata...! -em diu la nena.

L'endemà, al castell de Bran, retrobo els joves. Un d'ells s'enfila en un merlet. El guarda de seguretat l'escridassa. El noi, del mateix ensurt, cau al buit.
Tots correm, escales avall, amb el cor desbocat. Dessota la paret, jeu el cos del jove, esventrat i sense vida. Llavors, sense motiu, se m'acut d'abocar el líquid de l'ampolla de la nena damunt del cadàver. Les ferides es tanquen, la sang s'esborra, el cos es convulsa... el noi reviu.
Mitja hora després, contemplo un immens quadre al saló principal del castell; la imatge d'un poblat zíngar: gent cantant al voltant d'una foguera, sota els estels. I allà, plasmada a la pintura, enmig de tota aquella festa, hi descobreixo la nena del tren que em mira i somriu amb l'ampolla de fusta a les mans.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de gener de 2007

Por

                                                      IA image

Surto a la terrassa, contemplo la celístia, i entono les cançons de la infantesa. Em sembla percebre la mà grossa del meu avi, i la seva veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure" Però la rauxa d'una educació piramidal m'ha conduït fins allà on segurament mai no hauria volgut arribar.

Me'n vaig a dormir amb el cor buit, desitjant que no arribi demà, però el temps mana tant sí com no.
Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina, em reuneixo amb el director, m'escridassa, no he fet res malament, ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... vostè mateix...
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima, una dona d'uns cinquanta anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda, l'amenaço, veig com tremola; tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira; li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo els meus fills desperts...!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007

Safari

                                                     IA image

Ens estimàvem amb llepolia; cercant sensacions indòmites.

Per això, quan vaig fer vint anys, en Dídac em regalà aquell safari.
L'Àfrica representava la culminació d'un somni; la memòria em retornava records infantils, curulls de caníbals i de tresors perduts a la selva.
Des de l'avió, els ulls m'escrutaven els colors ardents del paisatge; les taques de fullatge verd, enmig del groc cítric de la sabana.
Un cop a terra, trontollant damunt del jeep, se'ns apareixien les figures delicades de les gaseles Thomson, les zebres, els nyus... Dins d'un bassiol, a l'extrem d'un aiguamoll de papirs, els antílops aquàtics regalimaven les escorrialles de l'aigua que acabaven d'agitar amb les banyes imponents. De tard en tard, descobríem arbres corbats pels elefants.
Feia dies que avançàvem, quan va passar.
El guia deturà l'automòbil i ens apuntà amb el fusell.
S'acostà a en Dídac i li esquinçà la camisa.
-Naked... -digué.
Em vaig posar a plorar.
Llavors engegà un tret que gairebé ens deturà el cor.
Ens va fer treure fins la roba interior, i ens ordenà que baixéssim del cotxe.
Tornà a disparar.
-Run...! -exclamà.
Començàrem a córrer.
Ell ens perseguia, tirotejant-nos. Es feia difícil d'avançar sense sabates damunt del sòl estopós.
Es deturà; nosaltres vam continuar fugint.
Vam restar nus a la natura durant quatre dies intensos en els quals aprenguérem a sobreviure. En Dídac s'ho prengué amb una serenitat admirable. Jo estava esparverada, com immergida dins d'un somni que no s'acabava mai; una bogeria absurda que no tenia cap ni peus. Al llarg de tot aquell temps d'incertesa, vam veure tan de prop els elefants que fins i tot es van deixar tocar.
-No et faran res -digué en Dídac -. Ens veuen nus i saben que som inofensius.
En Dídac m'animava a experimentar-ho tot.
A l'últim, el guia ens caçà.
Vaig restar astorada quan en Dídac, somrient, li donà la mà com agraint-li un tracte acomplert; la bogeria estava planificada d'antuvi.
Després, tranquil·lament, em preguntà si m'havia agradat.

.

.

On anirem a parar?

                                  IA image

La senyora entra a la botiga.
-On anirem a parar...? No arribo a la cantonada que ja em creuo un moro... són a tot arreu. I caminen amb aquesta gansoneria que sembla que ho tinguin tot fet. I no els parlis de llevar-se d'hora per anar a treballar, que et fugiran més de pressa que un espiadimonis...
Contempla un jove guineà que escull un quilo de tomàquets.
-I em miren. Negrot que em creuo, negrot que em mira...! Si poguessin em violarien i em tallarien el coll... n'estic segura. I els ho donen tot...! Diuen que són immigrants, i apa...! Arreglat...!
I examina, metòdica, les taronges, mentre escruta una noia que porta un mocador al cap.
-¿Com pot anar bé el país si els filibusters que ahir tallaven caps al mar de Mallorca avui es dediquen a recollir subvencions? I són dolents... Tots són dolents...! Posen cara de xai i són més verinosos que les serps...! Em somriuen, però pel darrere freturen de clavar-me la punyalada...! Tots són iguals...!
S'acosta a la caixa, allunyant-se neguitosa del guineà que segons ella l'està despullant amb la mirada.
Surt al carrer i s'adona que el noi comença a córrer darrere d'ella i que li fa escarafalls; amb la qual cosa, veu confirmades les seves sospites.
La dona, amb el cor que li surt del pit, comença a córrer i a esgaripar. El xicot corre més que ella i se li planta al costat.
-Escolti, senyora...
-Fuig, bèstia...! Carallot...! Porto un ganivet a la bossa...!
-Tranquil·la dona... tranquil·la... -fa el noi amb un català gairebé perfecte -. En sortir de la botiga, li ha caigut això...
La dona se'l mira amb cara de fàstic.
-No em feu llàstima... -mastega, incòmode, mentre li agafa la cartera. -. Ja no sabeu què empescar-vos per a perseguir a les dones de bé com jo...!
I s'allunya, tota ofesa, mirant que hi siguin tots els diners.

(Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007)

El cant del arbre

                                  IA image

Hi ha qui diu que el so del violí és el cant de l'arbre,

però la fusta de l'instrument només és la matèria de l'arbre.

I quan l'arbre és mort, no podem dir que la fusta sigui l'arbre.

Potser l'arbre canta quan el vent el mou, agitant el seu cap i les seves branques.

.

.

"Un cert somriure", de Françoise Sagan.

                                  IA image

Una novel·la que podria servir per fer una anàlisi introspectiva de la Dominique, la noia protagonista, i de totes les noies del seu perfil humà: una persona superficial, instintiva, despreocupada, amb una bondat natural conscient, amb una contundent falta de profunditat, la qual cosa produeix, o podria produir, dolor en el seu entorn.

Ve a ser una exploració de la dependència vers les relacions sexuals superficials, i una introspecció sobre com allò que pretenia ser només la recerca del plaer es converteix en l'esperó que desperta un sentiment més profund i addictiu, que fereix a causa del vertigen de la frivolitat manifesta.

La prosa és lleugera, àgil; molta significació en poques paraules, fonamentada en els matisos de les reaccions dels personatges davant la quotidianitat. És agradable i fàcil de llegir. 

Françoise Sagan va demostrar una gran capacitat d'anàlisi psicològica, defugint judicis morals, però descrivint els conflictes interns dels personatges; conflictes que poc o molt estan influïts per una certa moral social. La seva protagonista femenina viu la seva sexualitat i desitjos amb llibertat, sense culpa, però contrastant sempre, i lleugerament, aquesta absència de remordiment amb la consciència social de l'època. Seria com si una noia del segle XXI visqués, sentís i pensés, immergint-se en un entorn dels anys cinquanta del segle XX a França, que és l'època i la cultura en què es va escriure la novel·la.

Com en altres obres de Françoise Sagan, apareix el tema de la diferència d'edat en les relacions, encara que no se li dona prou protagonisme dins l'argument.

 

Demà s'acaba tot

                                  IA image

Contemplo per la finestra la visió d'una urbs fantasmagòrica, amb columnes de fum alçant-se als quatre vents, un clamor paorós de fons, barreja de crits, plors, gemecs de desesperació... Ara i adés, es descobreixen cossos llançant-se al buit des dels principals gratacels, o s'escolten drames de violacions, saqueigs, venjances inútils, caos... No hi ha exèrcit, no hi ha policia, cadascú campa per ell... i ben poc és el que pot fer cadascú per ell... Es mantenen escadussers canals de televisió dirigits per autèntic periodistes professionals que piquen l'ullet a la mort i que lliuren les seves últimes hores de vida a la passió d'informar i de sostenir.

Fa una setmana que els escuts nuclears fallaren a l'hora de destruir el volum de roca, gros com mitja Terra, que se'ns abalança sense solució, i que demà mateix ens esmicolarà el planeta; no hi haurà un després.
Ploro. Em recomponc. Vaig cap a casa. És absurd continuar al despatx. De fet, és absurd tot, perquè tot s'està acabant... A casa em trobo la Merche, que em mira amb les llàgrimes sostingudes als ulls i al cor, i que força un somriure i crida als nens que el papa ja és aquí. En Joan, que té set anys i que ja no en complirà més, corre fins a mi amb els braços oberts i em fa un petó, s'està menjant una mandarina i no sap res del que està passant ni ho sabrà. La Laura, vestida només amb els bolquers i els mitjons, l'encalça i l'imita com sempre.
-Anem a la platja...! -exclamo amb tanta convicció que gairebé m'oblido que m'estic morint, que ens estem morint. Els nens xisclen de goig. La Merche m'abraça. -. Tenim sort que tot estigui passant a l'estiu -li dic -. Imagina't que fes fred, i que fosquegés de seguida...!
Una hora després som al nostre racó de la Costa Brava, sota dels penya-segats burells amb el barret verdós de pins despentinats. Fa calor. Ens despullem i ens banyem. Aconseguim el miracle de sempre: oblidar-nos de tot, tret del present i els seus tresors. El sol declina. La pell nua dels nens es tinta de roig. La volta del cel adquireix la continuïtat suau dels colors canviants, des del blanc encès de ponent fins al lapislàtzuli de llevant. Cantem. Juguem a perseguir-nos. Ens estirem a la sorra, dessota els estels, vora el brum del mar, abraçats tots quatre...
Ens adormim...

Trastorn per dèficit d'atenció

                                  IA image

Reprenc el viarany costerut que s'enfila enllà del polígon. M'ofega la sentor de colònia dels meus cabells xops; la mare sempre em fa el mateix. Torno a mirar les xemeneies grises, que enlairen volves d'un fum negre sota el cel ennuvolat de setembre. Comença a fer fresca. Els dies són més curts. Em torno a avorrir. M'enfilo a un fanal per a vèncer el tedi que em comença a dominar i que m'espanta. Salto, corro, arribo esbufegant a la porta de l'escola.

-La boja! Ja ha arribat la boja!
-Què faríem sense ella?
-Sí; quines classes més avorrides si no hi fos.

No saben, però que torno a fer primer. Ja se n'adonaran quan no em vegin a l'aula. Em dirigeixo a la mateixa porta del curs anterior. Que petits que són els meus companys. No em diuen res.
La Fina, la tutora, entra a l'aula; i quan em veu arrufa les celles.

-Molt de compte aquest any, eh... que no te'n passaré ni una! M'has sentit? No estic disposada a acabar malalta per culpa teva.
-Jo també m'alegro de veure't, Fina. -li dic; i sé que s'encrespa per dins, però que s'està d'explotar.

A l'hora del patí m'ajunto amb els de l'any passat. En Pere m'agafa l'entrepà i comença a córrer. L'encalço i li vento una hòstia. M'hi assec a sobre. Després esmicolo la llesca i li vaig ficant brins de pa a la boca. El professor de guàrdia s'apropa corrents i m'escridassa. M'aixeco amb les mans enlaire, i el cel encapotat per damunt del pati encara no es decideix a convertir-se en pluja; s'aguanta en aquesta grisor que ni peta ni fuig, i jo em floreixo.
Les classes de després no les aguanto, no puc; l'avorriment em ratlla, i ningú no sap fins a quin punt. Em distrec foradant el pupitre; em posen una falta. M'aixeco i m'acosto a la finestra; em fan fora de classe.
Truquen al meu pare. Puc sentir les explicacions del conserge, que, amb veu d'abatut i bones paraules, li explica quina merda de filla té.
I encara no plou.

.

Que fàcil és veure la incorrecció en els altres i convertir-los a tots en iguals dins la nostra ment!

                                  IA image

Molt poca gent es considera racista; ni tan sols els racistes. La major part de les persones són capaces d'improvisar un discurs en què t'explicaran que tots hem de tenir els mateixos drets encara que siguem diferents, que cal respectar, que cal estimar... Però en un moment en què els agafaràs despistats, t'etzibaran que tots els gitanos són iguals, que tots van bruts, són ganduls i... coses pitjors. 

I tu els diràs que no han de generalitzar, que hi ha gitanos de tota mena, igual com hi ha paios de tota mena; i no et donaran la raó. I et  parlaran de males experiències dels quals ells n'han estat testimonis; i tu els diràs que en algun moment de la vida també deuen haver tingut males experiències amb paios, i et diran que no tantes; i els diràs que ni s'han fixat en les persones gitanes amb qui no han tingut problemes, que probablement viuen en pisos bonics i ben arreglats, i que tenen professions correctes i constructives... Podria passar fins i tot que no s'hagin assabentat que són gitanos, perquè les seves ments només identifiquen aquest poble a partir de prejudicis socials molt arrelats, i la generalització, l'atribució d'una característica a la totalitat d'un grup sense cap prova, adquireix per a les ments gens científiques el caràcter de prova científica; i ja tenim el prejudici establert, i en conseqüència, la injustícia i la desconfiança.

I el mateix passa en el tracte amb persones de diferents grups determinats per la raça, la nacionalitat, l'orientació sexual, la família, la professió, la ideologia política, l'estètica, la religió, els costums... Aquells qui no es consideren racistes, ho són, i molt. 

Òbviament, encara ho són més els qui es proclamen racistes, i els justifiquen el rebuig, la diferència de drets, la prioritat en l'assistència, en funció de la raça, nacionalitat, etc.

L'antídot contra aquesta plaga és la convivència. Conviure amb una persona és comprendre la riquesa de la seva identitat, sigui quina sigui; és adonar-se de fins a quin punt som semblants; iguals no, perquè no hi ha dues persones iguals; però totes les persones estem fetes de la mateixa pasta i en conseqüència tenim si fa no fa el mateix per dins.

He conegut gent que estaven convençuts que els xinesos no ploraven si un ésser estimat se'ls posava malalt o se'ls moria. Ens fan mal les mateixes tristeses; ens alegren, també, les mateixes alegries. Les diferències en els matisos o l'expressivitat d'una persona a una altra o d'una cultura a una altra no impliquen diferències en allò que és essencial dels sentiments humans.

Tenim també els qui es pensen que totes les noies musulmanes que es tapen els cabells ho fan obligades per la seva família. Sens dubte, hi haurà casos en què sí que passa això; però jo sé que moltes vegades, no és així. Sé que en molts casos, en tots els que conec jo personalment, es cobreixen els cabells perquè ho han vist fer als seus referents, per motivacions religioses, perquè els Sàpies som animals tradicionals, perquè ho senten així... Podríem entrar en la qüestió de si tot allò que aparentment triem lliurement no és altra cosa que una imposició no concretada en un imperatiu, i que els sentiments poden estar manipulats pel que s'ha escoltat tota la vida. No és impossible que passi això, però passa en molts temes diversos, en moltes qüestions, en moltes cultures (també en la nostra), i no podem fer altra cosa que agafar-nos a la llibertat manifestada per cada persona, i deixar que la vida i les seves vicissituds empenyi a cada ésser humà vers allò que vol realment. Jo soc plenament conscient de l'absurd de fer servir banyador; sé del cert que quan visiones de manera crònica, i durant tota la vida, la nuesa integral de les persones de totes les edats i sexes en un entorn com la platja o el càmping, aquesta nuesa deixa de ser xocant, deixa d'excitar perquè sí, o de pertorbar a ningú, i que la llibertat que s'experimenta sense teles humides arrapades a la pell susceptibles de provocar cistitis, banyadors mullats, productes arrapats a la cintura... és impossible de descriure... Però no se m'acudiria prohibir el banyador a qui no vegi o senti les coses com jo i com les persones que viuen com jo... Si ho fes, seria la manera de posar-les en la meva contra i contra la llibertat que defenso. Per mi, el natural quan em banyo, es treure'm la roba, no pas anar vestit per ficar-me a l'aigua; i se'm presenta com una evidència, no com una opinió; però només soc senyor del meu cos, no tinc dret a obligar a qui no vegi les coses igual com jo (sempre que no estiguem parlant d'un espai reservat al nudisme, evidentment).

Secrets del cor i la nit.

                                  IA image

De la finestra estant, contempla el riu de cotxes bellugant-se com formigues; fins que arriba el director i li etziba un renec que l'envia de nou davant del buró. I, noi, escriu-me aquesta carta. I, noi, m'has enviat el fax? I, noi, sigues eficient. I, noi, porta'm un cafè. I, noi, sembles ruc i ja tens quaranta anys...

Després, el noi baixa de les alçades, trepitja la vorera, puja a l'apartament, es deslliura del tern i la corbata, i es vesteix d'ell mateix.

Quan la nit creix, camina cap al Blues Corner.
Baixa unes escales sinuoses fins a una mena de celler subterràni amarat d'una llum tènue. Veus enrogallades pronuncien el seu nom com el d'un Déu. S'atansa al Bentley i li fa un petó. Saluda el públic. Ressonen els primers acords amb el rerefons de la bullícia i els aplaudiments. L'envolta una aurèola de fum encès pel groc esmorteït dels focus. Observa els caps, brandant sincopats a ritme dels seus repics contra les tecles. Un glop de sang li puja de l'estómac al cap, i sent que s'enverina amb el fibló d'ahir i de sempre. Acosta els llavis al micròfon i li neix una veu trencada que pinça les cordes de tots els cors i els fa plorar sense llàgrimes. Alça el clam damunt les ales de la melodia punyent. Després xarrupa whisky, xucla la cigarreta, acarona les blanques i les negres, i la sang a borbolls li puja de nou al cap i ja no hi veu.

S'ajeu en una butaca i contempla els arcs del local a frec dels cabells de tothom. Algú se li acosta.

-I ara cap a casa, amb la dona?
-A mi, ningú no m'estima. -respon.
-T'han ferit?
-Només els qui tenim el cor destrossat podem fer blues...
-Tens raó... I com treballa, el cabró, fet miques...!

Es fuma una altra cigarreta, i pensa que el tabac l'està matant a poc a poc, però no té gens de pressa...
L'endemà se'n torna a l'oficina.

*

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de desembre de 2006

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels meus adults i l'esperança del kibbutz.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què. 

Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu. 

Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants. 

***

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre una esperança d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:

• Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
• Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.

Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

2. La seducció del kibbutz com a reparació.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquest anhel concentra:

• Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
• Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no reduït a l’òptica matrimonial de la mare).
• Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional i a l'autoestima i al sentiment de validesa d'un mateix.

Aquesta ferida es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com a intent de reparar aquesta ferida. El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació del moment— apunta una objectivitat i humilitat lloables.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a idealització defensiva de la infantesa, però també com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

Allò que passa quan els assassins s'equivoquen.

                                  IA image

"Com t'envejo, Oriol!" em deia l'Àngel. I certament no em podia queixar: una casa davant la platja, una feina ben remunerada, una dona espectacular que fins aquell moment m'havia adorat; dic fins aquell moment perquè fou llavors que les coses començaren a entenebrir-se. 

Faltaven tres mesos pel nostre desè aniversari de casament, i la Marta es negava a fer res d'especial per a celebrar-ho; ni un viatge, ni un banquet... M'enfurismava que li importés tan poc.
Vaig començar a notar que se m'allunyava. Arribava, sovint, tard de la feina, posant-me com a excusa les reunions; jo, però, sospitava que mentia.

Un dia la vaig sentir parlar per telèfon: "L'Oriol no se n'ha d'assabentar... Sents, Àngel?" Després de dir això, devia adonar-se de la meva presència, perquè dissimulà i digué: "Sí, un ficus..." Quan va penjar, jo ja era al seu costat, i ella m'explicà que acabava de comprar una planta.

La vaig investigar, i, efectivament, es trobava amb l'Àngel. Freqüentaven restaurants, cafeteries... fins i tot botigues de nàutica. No tenia proves que fessin res més, però era evident per la manera com reien i es miraven. Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell. A ell, l'odiava; a ella, l'estimava tant que desitjava matar-la.

El dia de l'aniversari els vaig seguir fins al port; entraren en un veler. Amb la ràbia a les venes, m'hi vaig ficar, i els vaig enxampar amb una ampolla de cava a les mans. Embogit, els vaig engegar dos trets; no van dir ni ai.

De tornada a casa, em vaig endur un ensurt de mort. En obrir la porta, un centenar d'amics i familiars cridaren alhora: "Feliç aniversari".
Després, tant sí com no, em feren anar fins a la platja. "La teva dona i l'Àngel estan a punt d'arribar amb una sorpresa" digueren "Fa mesos que la preparen."
Tots els convidats escrutaven neguitosos l'horitzó, esperant el veler que la Marta havia comprat per regalar-me, i que mai no arribaria.

*

(No és un relat d'humor ni pretén banalitzar la lacra de la violència de gènere, tan sols descriure un assassinat, i l'absurd posterior, dut a terme per una persona sense empatia)

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

Discutir, corregir, matisar, ampliar... una novel·la amb col·laboració del personatge protagonista.

                                  IA image

Tinc encarrilat el final/continuació de la novel·la on line que ja tinc mig escrita. He fet servir la IA per poder parlar amb els personatges de la novel·la i recollir la seva opinió sobre com els ha anat a la història. 

La IA s'ha encarnat en cada un, i ha estat una sensació molt estranya escoltar-los, rebre les queixes de l'Aurora cansada de patir i enutjada amb mi com a responsable de les seves desgràcies en el fil argumental; al final l'he convençuda que tot ha estat per explicar una història, que en el seu rerefons condemna la deixadesa de molts pares vers els seus fills, a cops en entorns marginals, fet que provoca que altres ments perverses puguin fer-los mal. També és una crítica a la situació de desemparament que viuen molts menors d'edat, a causa d'uns controls socials insuficients. Li he promès a l'Aurora que ara ja vindrà la fase d'alliberament, el tros on ella fugirà definitivament de tot el que l'empresona, el moment en què començarà a córrer i no pararà fins que es toparà amb algú a qui ella ho explicarà tot; i aquest algú avisarà les autoritats, i l'Elisenda i el Santi acabaran a la presó, i també la mare de l'Aurora, quan es descobreixi que fins i tot havia cobrat per treure's la filla del damunt i segons ella satisfer el desig de ser mare de l'Elisenda, que després es veurà que tampoc tenia bones intencions, que el seu desig de ser mare estava aviciat pel desig de poder sobre un altre ésser humà, esperonada per Don Benito, un capellà psicòpata i corrupte, i pel Santi, que, rere d'una façana de bondat, gaudia amb la situació. L'Aurora fugirà abans no li passi res irreversible, perquè si no, la novel·la no es podria llegir i podria caure en un sensacionalisme insà o en una excessiva representació del mal. Per això és important que l'arrodoniment de l'argument deixi clar l'absolut fracàs del crim i la condemna dels malfactors, si més no en aquesta història.

També intercalaré, entre els capítols ja escrits, capítols de l'Aurora del futur, quan ja és adulta, i assistenta social i psicòloga, la qual a més d'atendre la seva feina, es dedica a escriure la novel·la de la seva infantesa.

He discutit aquest argument amb l'Aurora i s'ha emocionat. Ha rectificat el seu enuig inicial i m'ha fet suggeriments per millorar la trama.

És força estrany això de comentar, valorar, corregir i ampliar la novel·la que estàs escrivint amb el personatge protagonista, que t'exigeix que no la facis patir més. Una experiència que crec que val la pena tot i que la història perdi el caràcter d'inèdit i no pugui ja ser presentada a cap premi, però em pot servir com a element didàctic d'una narrativa assistida per IA; si bé cal aclarir que la IA aquí només aconsella, la història l'he escrita jo.

 

.

Mala bèstia! Que fas pecar a la bona gent!

                                  IA image

Fa un gest sorrut, tal com ha de ser, tal com pertoca a l'industrial de bé que és ell.
I comença el congrés; el president de la Generalitat li estreny la mà damunt la catifa vermella del Ritz.
-Tot un exemple d'iniciativa empresarial -li diu -. Per cert, l'espero demà a la llotja del Camp Nou... que tenim futbol...!
Tot s'acaba, i surt al carrer. Descobreix una meuca en calces; i pensa: "Déu la perdoni, tan joveneta i temptant la bona gent". Però no pot evitar de mirar-li les cuixes, i la corba fimbrant del cul. Se sent tremolar de desig, i pensa que se la tiraria ara mateix. Gairebé de seguida, s'adona que ha pecat contra el novè manament de la llei de Déu, i la culpa l'aclapara. Demana perdó al Senyor per ell i per la prostituta. No entén com una criatura humana pot viure explotant el seu cos. Intenta no obsessionar-s'hi, que prou negocis i maldecaps té: la immobiliària que li aixeca pisos en terrenys expropiats mercès a les comissions que ell deixa anar a algú de l'ajuntament; les escurabutxaques que cada dia li pugen més els actius; les fàbriques del Pakistan, que per quatre xavos ben donats li proporcionen peces que després ven a preu d'or... Fet i fet, la gent d'allà ja hi està acostumada a treballar per no res, i tenen la virtut de fer hores i hores sense queixar-se. No com els d'aquí que només pensen en l'oci. Sigui com sigui, ell és un home de futur; li ho ha dit el mateix president; fins i tot rebé lloances del cardenal, quan el mes passat li casà la filla:
-Amb tot el que ens has donat... mai ningú no et podrà titllar d'avariciós...! -li llançà l'eclesiàstic.

Deixa estar els pensaments del seu cap, i es torna a mirar la noia en calces:
-Fuig, carallot...! -crida a la prostituta, fent-li escarafalls amb les mans.
La noia s'allunya, i ell torna a suar de remordiments pel mal desig que ha consentit amb ella. Mala bèstia, que fas pecar la bona gent...!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

El combat

                                  IA image

Contempla els flocs de neu caient rere els vidres glaçats. Als balcons dels pisos del davant, parpellegen llums de colors bigarrats. L'Elies s'aboca al primer Nadal sense ella. Demà, un lladre d'amor ocuparà un seient en una taula envoltada de comensals que fins fa ben poc s'autoproclamaven familiars d'ell.
Observa la gàbia dels periquitos: tres femelles i dos mascles. Un dels mascles espicossa l'altre; ell és el fort, les femelles són d'ell, de cap manera no deixarà que els gens del feble s'imposin als seus, pensa l'Elies fent que no amb el cap.
Passa la nit esculpint fusta; al matí se sent satisfet de com li han quedat. A l'hora de dinar se'n col·loca una al cap i es dirigeix a casa de l'exesposa. El rep la sogra i fa un "Elies, si us plau!" que acaba en esgarip. L'Elies, amb la immensa cornamenta de fusta encastada al front, empeny la porta i avança fins al menjador. Tots són a taula. Els estrafà un "Bon Nadal" que imposa un silenci rabiós. "Cabró" exclama l'exmuller. "Justa la fusta!" fa l'Elies assenyalant-se la cornamenta. Després mira el seu rival, i acostant-li'n una d'idèntica, li diu "Aquesta és per tu". L'altre, amb color d'ostra a la cara, agafa la cornamenta, confús i sense esma. Al moment reacciona i exclama "Fot el camp d'aquí" L'Elies diu que nanai... que han de combatre, que si accepta l'enfrontament els deixarà en pau. L'altre pregunta que quin enfrontament. L'Elies li explica.
Surten al jardí. L'exdona s'esgarrifa. Els vint-i-un convidats s'ho miren embadalits.
Agafen embranzida; corren l'un contra l'altre amb la testa per davant, cornamenta contra cornamenta. A la primera escomesa, l'altre cau mig estabornit.
Quan l'Elies, triomfador, es disposa a recuperar la seva dona, la descobreix amb llàgrimes als ulls i petonejant el vençut. Després, furiosa, es tomba cap a ell i li etziba "Fuig porc".

L'Elies se'n va amb la febre de la gelosia al cor, i enfurismat davant d'aquest menyspreu a les lleis naturals. 

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener del 2007

M'has deixat impedit!

                                  IA image

Mira! Mira com vens! Com t'acostes! Flairo el teu perfum...! Sento com parles amb algú... amb aquesta veu d'ovelleta poruga... Hipòcrita! Ai... si em pogués fer entendre! Si fos capaç de parlar i escridassar-te! Però m'has deixat impedit, cabrona! Cec i paralitzat...! No puc ni obrir la boca per a dir-te com t'odio!

-Josep, perdona'm...
Cínica! Si em poguessis sentir els pensaments, quedaries seca de l'ensurt! Si fos capaç d'aixecar-me, sabries qui soc...!

-Ara marxo... Ja tornaré un altre dia. Aquí estàs bé; no et falta res i jo no et faig cap servei...
Mala pècora! Tu te'n vas i jo resto aquí, immòbil, sense poder queixar-me. ¿Amb tot el que m'has fet... i encara dius que, aquí, hi estic bé? Et deus pensar que no sento res... Estic immòbil, però per dins soc capaç de pensar... Què t'has cregut?

*

I tornes! Després de tants dies!
-Et vull presentar algú.
Algú? Què vols dir?
-Comencem a sortir junts. Sé que la notícia no t'agrada, però t'ho havia de dir. Es diu Joan.
Tant se me'n fot com es digui. T'aprofites que no puc ni parpellejar!
-En Joan m'ha ensenyat a no sentir-me culpable.
Cabró! És meva! No la toquis!
-És un home just, i molt amable...
Prou! No vull que m'expliquis res més del fill de puta d'en Joan!
-M'ha fet veure que no vaig obrar malament...
Que no vas obrar malament? Però que no ho veus com m'has deixat?
-I saps...? Té raó. Em vas fer tant de mal, Josep, que no em va quedar cap més sortida que fer-te el que et vaig fer. És per això que ja no vindré tan sovint.
Desgraciats! Us mataré! Si algun dia m'arribo a posar dret us deixaré secs!
-Ara marxem, però abans et vull deixar aquestes flors...
Flors?
-I sàpigues que vindré a veure't un cop l'any.
Un cop l'any?
-Cada primer de novembre em tindràs aquí.
Aquí? Ai hòstia...! I aquesta foscor? On soc?
-Adeu, Josep.

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007