Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dimecres, 12 d’agost del 2026

Un viatge fascinant de la meva infantesa (I). Aterratge a Tel-Aviv-Yafo.



(Això serà la narració d'un temps breu de la infantesa i prometo ser sincer en tot el que es refereix als sentiments. Prometo no posar noms reals, no ser literalment fidel a tots els fets, no inventar res, però posar de vegades esdeveniments que van passar mesos després dins del breu temps d'aquest petit viatge. Ningú que pugui llegir això i identificar-se no ha de patir; no assenyalaré a ningú, canviaré noms, detalls secundaris, perquè ningú es  pugui sentir malament. Ho aniré fent per capítols, ara a l'estiu que tinc més temps.)


Vam aterrar i tot era sec. Jo tenia deu anys. Érem al mes de desembre de 1978. L’experiència em semblava ben bé com si m’endinsés en una de les pel·lícules en blanc i negre que en aquella època emetien sovint als dos únics canals de televisió que existien a la meva terra. Esperava trobar-m’hi el Ben Hur, o potser el Lawrence d’Aràbia, o a Jesucrist predicant damunt d’un turó cobert d’Oliveres. Feia poc que havia vist "Éxodo", i m’imaginava una nena rossa, jueva, fugint de l’Alemanya nazi, enmig d’un camí ignot, de fat dubtós; un camí que havia de dur-la a un país nou i a un futur inquietant. Potser en aquell viatge l’arribaria a conèixer. Potser s’enamoraria de mi i algun dia ens casaríem. Potser arribaríem a viure en un kibbutz.

Val a dir que en aquell moment Israel no tenia la imatge funesta que avui tots tenim al cap, ni sabíem res del context geopolític; si més no, jo, que només tenia deu anys. I cal especificar també que les imaginacions d’un nen de deu anys poden semblar carrinclones; de fet, jo les elaborava en secret, perquè jo em veia com el John Wayne, l’Alan Ladd, o el Gary Cooper; jo era un mascle guerrer i tot allò que feia referència als sentiments ho havia de viure d’amagat per evitar les burles dels meus companys, que eren petits grans monstres miserables, suposo que com la majoria dels nens en aquell moment. Avui, però, quaranta-set anys després, m’identifico amb el "jo" que trenava totes aquelles imaginacions romàntiques, nobles, il·lusionants de les quals llavors m’avergonyia. De gran, he intentat que els meus fills no s’avergonyeixin mai de somniar, d’esperar, de desitjar, de crear… diguin el que diguin els seus amics i amigues, i que potser en algun cas, especialment en el cas de tots aquells que no respectin la diversitat, el que pertoca és abandonar certes amistats; aquelles que no toleren que siguis diferent.

Els nens, llavors, tal com us deia, érem espills dels cowboys americans: intolerants, violents, malparidets, insensibles… Potser tan sols ho fèiem veure. En el meu cas, ho feia veure; la duresa només era simulació. Com deu haver afectat a la meva manera de ser el fet de viure la infantesa ocultant el que sentia? Algun dia ho sabrem tot i ho rellegirem amb sentit de l'humor.

.

(Continuo un altre dia, que això dóna per molt, i ja m'he cansat)

dimarts, 11 d’agost del 2026

La rosa groga de Texas



M'ofega el mirinyac, i les voltes que els senyorets del sud em fan donar al pas de valsos carrinclons. M'enfarfeguen els cristalls de la làmpada. Em cansa somriure sense cor, fer reverències a rics avorrits que no gosaran tocar-me més enllà de les seves hipocresies morals. Em crispa la supèrbia dels senyors convidats avui pel pare a la meva festa de petició de mà amb un inútil que té molts diners. M'avergonyeixen els faldellins de les minyones que des de petitona han tingut cura de mi com d'una nina.


El cor em plora pel meu vaquer, pel noi que estimo amb bogeria, pel cos que somnio cada nit des de la meva presó daurada, per les mans grosses i rugoses que netegen la quadra, pel rostre mal afaitat que em mira de reüll quan somric, per la suarda del barret, pel parlar tosc i masculí, per la manera de caminar...
S'apaga el vals, el meu acompanyant inclina el cap; li faig la reverència. El silenci de l'orquestra descobreix un altre so: la melodia d'un banjo. Percebo la seva veu entonant "La rosa groga de Texas". Tremolo. Ullo enllà de la finestra; i ell, des de fora, em clava la mirada.
Algú del banquet crida.
-Feu callar el vaquer!
-Que se'n torni a les quadres!
-No! -xisclo -. El saló emmudeix. Acosto els ulls al vidre i li suplico que se m'emporti.
Entra amb les botes brutes de fang, i m'agafa a coll. Em puja a lloms del seu cavall i ens allunyem enmig de la nit. Ens freguen les branques dels pins, i ens bat el vent de l'oest. M'arrapo fort al seu cos.
Cavalquem cap a les muntanyes. Ens ajaiem vora el riu. Fem l'amor sota la celístia, sentint la terra erma dessota els palmells. Li tasto el gust de la pell. Li flairo l'aroma del tabac, la suor i la cervesa.
Abraço el risc de viure cada dia, cavalcant cap al cel rogent de l'horitzó.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de desembre de 2006

dilluns, 10 d’agost del 2026

Cap de setmana a Espot



-Que sí, papa... és la teva vida...
-Ho dius per dir...
-La mama ja no hi és... si pogués parlar, diria que fas bé.
-La Marta només té dos anys més que tu...!
-Però és una tia genial...!
-Hi ha una altra cosa...
-Què?
-Estaria bé que ens coneguéssim més tots plegats...
-I?
-Podríem sortir algun cap de setmana...
-Qui?
-En Miquel, tu, la Marta i jo...
-De parelletes? -la Núria enrogeix.
-No pot ser... ja ho veig...
-Que sí, home...
-Segur?
-Serà genial...

*

-Amb el teu pare i la seva xicota? -en Miquel es posa les mans al cap.
-Té la nostra edat.
-Que cru...!
-És important per a mi.
-Si és que no et puc negar res... -quan diu això, els ulls li brillen.

*

Arriben a Espot al migdia. La Marta i la Núria pugen l'equipatge a les habitacions mentre els homes aparquen el cotxe; es retroben amb les noies a la recepció.
Comencen a caminar. A mitja tarda, ja són als estanys. A la baixada, es remullen en un còdol del riu.
De tornada a l'hotel ja és de nit, i sopen al bufet. En acabar, la Marta i la Núria estan rendides, i se'n van a dormir.
-Tu i jo parlarem d'home a home -diu el pare de la Núria al Miquel.
Beuen, s'expliquen acudits, riuen... En Miquel ha d'escoltar, també, un sermó sobre la vida de parella.
Després de cinc cerveses, se'n van a dormir.
En Miquel entra a l'habitació a les fosques, es despulla i es fica al llit. Acarona els cabells suaus de la noia, i fan l'amor amb un èmfasi gairebé animal.
El pare de la Núria tampoc no encén el llum, i recorre amb el cap dels dits la pell sedosa i nua del seu jove amor. L'envesteix pel darrere; després hi torna pel davant; acaba rendit.
De sobte, se li glaça la sang quan escolta la veu de la seva filla que li diu:
-Ets una màquina, Miquel...!

.

Publicat a relatsencatala.cat el 30 de novembre de 2006

diumenge, 9 d’agost del 2026

Infant d'Hiroshima



Sota el llenç blanc, el cos se m'afebleix; se m'allunyen les veus dels qui estimo, els escolto els plors, m'invoquen, em moro.
Tant com la vida se me'n va, em creix el brogit funest de l'avió; fa seixanta anys que no el sento; el B29 retruny i el llit tremola amb els sotracs del vol, se m'enduu lluny...
Avanço per una vall roja fins a un riu de color de vi. M'hi atanso i observo una aigua espesseïda per la sang. A la riba, s'hi eleven salzes amb les branques en cascada i l'escorça dels troncs solcada de clivelles. Descobreixo, a l'horitzó, un núvol en forma de bolet; la silueta funesta que m'ha perseguit tota la vida.
I torna el maleït soroll; primer com una borinor que creix, després com una fressa sorda, a l'últim com aquell rebombori amb què vaig dormir tantes nits sobre el Japó. I enmig del brum, un únic esclat, que al meu dessota fa tremolar la Terra i plorar el cel.
Desapareix l'estridència insuportable, i percebo un cant. Una bonior de fileres blanques se m'acosten com un laberint d'erugues; són milers de nens i nenes que desfilen. Arriben. M'envolten. Claven els seus ulls ametllats al meu damunt, com àngels de cabells d'atzabeja i pell de lluna.
-Ens coneixes? -em pregunta una nena.
-Qui sou?
-Vàrem coincidir al quaranta-cinc.
-Però si sou petits... i d'això ja fa més de seixanta anys.
-Els nens morts no creixem.
-No us he vist mai.
-Des de l'avió, no ens veies.
-Des de l'avió? -els pregunto.
-Jo caminava cap a l'escola.
-Jo dormia.
-Jo esmorzava amb els meus pares.
-Qui sou? -els esgaripo.
-Ja ho saps.
Caic de genolls. Se m'acosten. Arriben fins on soc i m'obren les seves mans petites.
-Germà -em diuen - ja ets a casa, ja ha passat tot.
M'abracen. Em besen.
Llavors em miro els dits, el cos, els peus... i m'adono que soc un nen... que m'he convertit en infant d'Hiroshima per tota l'eternitat.

dissabte, 8 d’agost del 2026

El meu camí de tornada

 

Vaig compondre aquesta cançó a Errenteria l'estiu del 2019. Poc m'imaginava jo que un any després la interpretaria en un concert; en l'únic concert que he fet a la meva vida jo sol amb una tirallonga de cançons, totes fetes per mi. I tot va ser perquè vaig guanyar exaequo un concurs de cantautors en què el premi consistia a tenir un concert concedit per a tu sol en una fira de Piles (prop de Gandia). 

A venir a parar en aquest punt vital sorprenent, m'hi va ajudar el temps de la COVID, en el qual, tota l'estona del dia, gairebé només cantava, a la cuina de casa, i sembla que no, però el que fins al moment havia estat una afició es va anar convertint molt a poc a poc en una altra cosa.

Després de Piles, vaig tocar a Andorra, i tenia més projectes, però l'ictus va dir que allò que començava i que era tan apassionant s'havia d'acabar. També haig de dir que al 2018 havia tocat a Irlanda, a Ballybunion amb el Mickey MacConnell, i a la Gypsy Wagon de Donegal de la família Gavin.

Ara hi torno perquè estic molt recuperat, però no crec que faci la bogeria d'anar a concursos, concerts i aquestes coses... Si més no, fins que em jubili. Però el que sento a la cuina de casa, en el meu camí de tornada a la música, és indescriptible; absolutament indescriptible.

divendres, 7 d’agost del 2026

La revolta del teu somriure



Amb el teu somriure, el món se m'obre.
I és com un esclat de tendra llum,
infància neta.
Amb el teu somriure, creix l'albada,
jugant amb els colors del bosc que brillen.

Amb el teu somriure neix la vida,
i adquireix el sentit i l'esperança.
Tot es fa un etern que no s'acaba,
tot ja té un "perquè", una tonada.

I és que hi ha somriures que menteixen,
que amaguen sentors orfes de gràcia,
hipòcrites faccions que encaramel·len,
ingènues sensacions esclavitzades.
Hi ha somriures que només són façana.

Però és que el teu somriure és viu,
com ta mirada.
Perquè em mira amb ulls d'infant que estén els braços,
que lliura un cor senzill, obert, amable,
tímid i poregós, humil i ample.

No és un somrís d'amant que es caragola
en els estrets racons de les entranyes.
No em sedueix amb encanteris fàcils.
No em força a res, no em lliga a cap miratge.

No és un somrís eròtic, ple d'interessos,
d'ambicions ocultes, seductores.
És un somrís d'amic, de mans esteses,
de criatura alegre que m'abraça.

És un somrís que acull sense exigències,
ni condicions, ni preus, ni emmetzinades
lletres de contractes i judicis.
És un somrís de nen, de nena, que omple
el cor de qui està sol en una idea,
d'un món molt diferent, potser caldria
revoltar-nos per fer-lo cada dia.

.

Poema publicat a relatsencatala.cat el 20 de febrer de 2005

dijous, 6 d’agost del 2026

Potser cal fer alguna cosa


Escoltarem els drames cada matí mentre esmorzem; i no farem res tot i que en algun racó del nostre ésser algun tros de nosaltres ens diu que no podem continuar el nostre dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que ens permet esmorzar escoltant les notícies.

Escoltarem els drames fins al dia en què el drama el tindrem en nosaltres i contemplarem la gent que esmorza mirant les notícies i que no fan res tot i que en algun racó del seu ésser, algun tros d’ells mateixos, segurament el més genuí, els dirà que no poden continuar el seu dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que els permetrà esmorzar escoltant les notícies; però no faran res. 

Per això sentirem aquesta impotència estranya que escolten els protagonistes dels drames, i que ens deixa immòbils i confosos: la seva por, la seva sensació de derrota, la seva tristor pel sofriment dels seus i per l’enfonsament de totes les esperances que tenien posades en els seus fills i les seves vides.

A més dels drames, ara al matí mentre esmorzem, veiem el Belcebú ros tenyit, que construeix eficientment aquests drames. I si no vigilem, aplaudirem el gest que fa en donar la copa de món de futbol al nostre equip. Si fóssim allà, potser fins i tot li donaríem la mà; ens faria por que no ens deixés entrar al seu país si no ho féssim; o encara pitjor, que no ens hi deixés sortir.

.

dimecres, 5 d’agost del 2026

No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?



"No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?" "Per què ets tan bona persona? Que t'estan enredant!" "Aquesta gent enganyen" "Has vist com m'ha mirat? De dalt a baix! No em pot veure!" "És evident que prescindeixen de tu" "Jo de seguida veig l'interior de les persones! Te l'estan jugant".

Expressions habituals de molta gent fonamentades en la creença del mal aliè. 

No me les he cregut mai, i l'he encertada sempre. I de vegades, quan no m'han advertit, ha estat llavors que m'han clavat un ganivet per l'esquena; però fins i tot en aquestes situacions, estic convençut que no ho van planificar, que va ser un error impulsiu. De fet, els ganivets traïdors m'han atacat poquíssimes vegades al llarg de la meva vida.

La interioritat d'una persona és molt semblant a la de tothom encara que pugui tenir diferències. La gent, sovint, té por. I és la por la que pot fer-los prendre decisions precipitades. Una por insuperable a ser deixats de banda, a ser superats, a ser escombrats... La por ens pot fer dolents. Però l'antídot contra la por és l'amor. Si en comptes de defensar-nos, fugim cap endavant, ens avancem i oferim afecte i confiança, comencem a desarmar l'enemic. No sempre funciona, però funciona més vegades que l'enrocament i la defensa amb urpes. La gent té fam de confiar, necessiten ser estimats, desitgen construir l'esperança. Els qui sempre pensen malament s'equivoquen la major part de les vegades; els qui sempre ofereixen la presumpció d'innocència, només s'equivoquen algunes vegades; els qui abracen l'enemic abans de patir la seva presumpta i imaginària agressió, s'equivoquen molt poques vegades.

dimarts, 4 d’agost del 2026

La terra dels roures pènols




L'Irike camina imprudent nord enllà, cap a les boques de l'infern; una immensa fumarada li fa de guia. Desobeeix els senyors; ja té quinze anys, una cabellera d'adult, negra com l'atzabeja, i la típica musculatura de guerrer aussetà. Se sent prou autosuficient per a establir-se al país dels roures pènols, a les terres on van fugir els peluts blancs de l'època dels seus avis, quan els foragitaren de la vall.


-Maleïts peluts! -exclama, repetint el que ha sentit des de petit.

Els anys del fred s'han acabat, i els peluts emmalalteixen, minven, marxen... o bé són expulsats a cops de fuet, o exterminats per les tribus que arriben del sud. És el que toca, el poder ha de ser pels homes, no pas pels peluts; per això els faran fora d'allà on calgui, tantes vegades com sigui necessari.

A la nit, un esclat ho fa tremolar tot; la foscor s'encén. Damunt l'ombra del volcà, hi observa una pluja de guspires roents escampant-se arreu. Percep un bram i descobreix una femella de pelut que xiscla i que corre; porta una criatura als braços.


-Muntanya enfadada... -esgaripa la bèstia.

S'admira que un animal com aquell pugui parlar en la seva llengua. Li impressiona la forma del cap, ovalada com un meló, amb la pell tan pàl·lida a la llum de la lluna i de les flamarades.
S'adona que el nen que porta és mort.
La mare abraça el petit, desconsolada, i mira l'Irike amb expressió d'horror. El noi fa que no amb el cap. L'esblanqueïda figura cau de genolls, i ofega un bram contra el sòl.
El Croscat torna a escopir foc, comburent, vermell, candent...
Els crits de la femella s'esmorteeixen amb els brums de la muntanya.
De sobte, una bola de lava impacte contra ella, i la converteix en una flama viva.
L'Irike, amb gust de sofre al paladar, contempla aquest poder, que no el tenen els homes, ni els peluts... que només té el Croscat... només la Terra.

.

Publicat a relatsencatala el 18 de desembre de 2006

dilluns, 3 d’agost del 2026

La profunda animalitat d'algunes normes morals



Som en un bar. 

A la taula del costat, una família britànica; mare, pare i dos fills; concretament dos nens. 

Un d’ells, el més petit, d’uns deu o onze anys, amb trets de gènere femení: la mirada, el somriure, la manera de parlar, els matisos de la indumentària, un punt de maquillatge, alguna joia. Però pel contingut de la conversa i la biologia, té un cos masculí; de nen encara per desenvolupar, però masculí.

Val a dir que per la seva conversa, per la manera com tracta els pares i el germà, pel seu somriure, per la seva afabilitat… és un bon nen; és una bona persona. Bo i no conèixer-lo; tinc la sensació que és un ésser amable, positiu, alegre, natural…

Voldria parar-me sobretot en l’adjectiu natural. Un nen, normalment, és com és; és natural; és com li surt ser. Em costa comprendre els integristes religiosos que redueixen la diversitat sexual i de gènere a “dos”. La natura no ho fa, i no s’equivoca. 

Les persones que s’identifiquen amb un gènere diferent del de la seva genitalitat han brollat, com tothom, de la natura. És la natura la qui desenvolupa totes les formes, matisos, tendències, estils, gustos, orientacions… Considerar aquestes persones fora de l’espectre natural és inhumà; igual com és inhumà perseguir, condemnar, esborrar, les traces d’aquelles maneres de ser que se surten fora de les normes tradicionals, moltes d’elles d’origen ancestral. 

I és propi de les bèsties reprimir o fustigar les identitats que no harmonitzen amb la tradició; la prova la tenim en totes les bèsties que agredeixen l’individu diferent: els canaris que esclafen l’invasor del territori; els simis que maten els albins; els ximpanzés que ataquen els membres del grup que perden estatus, que es comporten de manera diferent, o que estan ferits i malalts; els rats penats que aïllen del grup els individus que es neguen a compartir la sang regurgitada; les gavines que espicossen a una altra gavina que té un plomatge diferent del del grup. 

Tota aquesta violència és una violència inhumana, bestial, d’origen instintiu, i que té la mateixa causa que el rebuig intolerable d'alguns éssers humans vers els gèneres minoritaris, vers les maneres de ser diferents, però naturals, perquè brollen de la mateixa natura. 

Els humans, si volem ser humans, no podem comportar-nos com les bèsties, i maltractar a qui percebem diferent. I totes les normes civils o religioses que al llarg de la història han esclafat les persones amb gèneres diversos no són res més que disfresses que pretenen semblar civilitzades i que intenten abillar la cua del llop, l’instint animal que és la veritable causa de la violència.


Quin mal ens fan els diferents? En què ens perjudica que algú es vulgui vestir d’una manera o d’una altra, que decideixi mostrar el seu amor per una persona o per una altra? En res. 

Encara que la ment, jactanciosa, busqui excuses pseudoracionals perquè no es noti l’instint de bèstia, els comportaments, estils, estètiques, afectes, formes... diferents a la pròpia no ens fan cap mal, ans al contrari, ens enriqueixen i ens ensenyen altres maneres de ser i de fer.

.


diumenge, 2 d’agost del 2026

Els cartons



Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me'n vaig a escola. Són les vuit, i l'aire és gèlid.

En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartó saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m'escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n'allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d'en Maties que m'escalfa. A l'últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s'enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m'expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l'aula a l'hora del pati, calculant la hipotenusa d'un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d'altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M'adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure'm brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l'escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d'entre les pelleringues dels meus cartons.
Com m'ha enganyat! I jo convençut que el cartó era viu!
Ple de fúria, m'adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s'embrutava dins del fang!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 24 de novembre de 2006

dissabte, 1 d’agost del 2026

Això no ho aturen les armes



Cinquanta-tres ofegats. Més de cinquanta mil persones arriscant-ho tot per passar una frontera que els deixa en una situació incerta i desconeguda per a ells. Saben que ni cinquanta vigilants armats disparant no els podrien aturar; no els podran aturar, perquè els que hi ha darrere són molts més, i perquè els vigilants no dispararan. Les persones no deixen fàcilment de ser persones. Els qui manen s'hauran d'inventar genocidis (ja ho han fet) per mantenir els seus privilegis d'estat afortunat i benestant; els estats poderosos s'amenacen veladament els uns als altres per tal que a cap d'ells no se li acudeixi ser humà, ser digne, obeir el dret internacional, continuar creient en la carta de les nacions unides. 

Cal resistir. Si algun estat ens fan fora de l'espai Schengen per no acceptar les devolucions en calent, que ho faci. El que no podem és perdre una realitat molt més important que el lliure comerç. I els països que ens han fet fora només són dos. La gent en el fons sap on està el bé; això que tanta por els fa i que per menystenir anomenen "bonisme". Però el bé no és "bonisme", el bé és la nostra identitat; o ens abracem als drets de les persones per damunt de qualsevol diferència política, o no som res, i res no val la pena. Per això cal resistir.

El Marroc és un país immens, ple de possibilitats, amb persones capaces de construir riquesa. Cal anar en la direcció d'ampliar la comunitat de països que defensen una manera d'entendre la vida que prioritzi el benestar per tots. Cal que les desenes de milers de persones que necessiten fugir dels seus futurs enclaustrants tinguin motius, raons, il·lusions per voler quedar-se a la terra que més estimen. Calen inversions arriscades, diàleg i negoci, pacte de límits pel que fa a no saltar-se la democràcia ni els drets humans ni les possibilitats d'estudiar i formar-se, cal perdre la por d'obrir-se cap al sud, perquè si no ho fem, el sud vindrà i ningú podrà aturar-lo, i sobretot, perquè si no ho fem serà una injustícia inadmissible per milions de persones que tenen dret a la vida i al futur.


La mare

                                                                                                                                IA image


La mare obre la porta, alça la mirada, es topa amb en Josep i la seva nova xicota.
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.

*

Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.

*

-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!

*

-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.

*

Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.

*

Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006
L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.

divendres, 31 de juliol del 2026

Sota les fulles roges del bosc

                                                                                                                                IA image

L'Elizabeth porta un vestit de flors brodades i camina cap al bosc; les trenes li branden ran d'orelles i una bonior de pigues li solquen el rostre. Es tomba i contempla el casalot de pedra. Trepitja la catifa flonja de fulles seques i hi colga un secret.


                                                *

-Jerry, mira... hi ha una cosa enterrada... -diu la Molly.
Els nens obren el cofre i hi troben un vers:
"Tu, que em llegiràs quan jo ja no hi sigui... soc la teva amiga. Tretze passes cap a l'est hi ha un altre misteri"
-I on és l'est? -demana en Jerry.
-Sembles ruc.

                                                *

L'Elizabeth plora. El ianquis avancen. Té por. Se'n torna al bosc i soterra el segon secret. Després s'alça i resa a Titània, la reina de les fades. Granellons de sol li encenen el rostre. Sent el cant del riu.

                                                  *

La Molly i en Jerry descobreixen un segon cofre prop de la riba. Desxifren mots tremolosos en un paper esgrogueït, sota d'una llum roja iridescent que travessa els caps dels arbres:
"Allà, on l'aigua és més pura, les nimfes del bosc vetllaran el nen de pèl suau. Set passes seguint el curs del riu"


                                                   *

El casalot crema. L'àvia és morta. L'Elisabeth corre cap a l'espessor amb el cos de l'infant als braços.
-D'on l'has tret, aquest monstre -li han preguntat els soldats abans de matar-lo. -. L'has parit tu? No, que ets una criatura! És germà teu?
La nena s'escola entre els brancatges amb un dolor sord a l'ànima. Des que va trobar el petit, li ha fet de mare. L'enterra dessota la roca de color de neu.

                                                   *

Troben el tercer secret sota d'una enorme pedra blanca. És un esquelet diminut i tenebrós. La Molly plora. En Jerry s'espanta. Els seus pares porten els ossos a la policia.
Un any després, dos científics parlen de la troballa:
-És un Neanderthal?
-Sí; un infant.
-N'hi ha molts al món.
-Cap que s'hagi mort fa només cent quaranta-set anys.


                                                   *

dijous, 30 de juliol del 2026

Un munt de petites grans coses



“És el meu amic. Camina fatxenda al meu costat. Em proposa d’entrar en una botiga de roba barata. Riu d’una manera estranya. Sembla molt feliç. M’estranya que em proposi de visitar aquest comerç, perquè ell sempre es vesteix de marca.

Un cop a dins comença a revisar la secció dels mitjons.

-Mira, mira, mira! -i esclata a riure. Plora de riure, assenyalant uns mitjons blancs -. Segur que els matats se’ls posaran amb sabates de mudar! -continua rient -. I has vist el que valen? Però com és possible? Si valen més les llaminadures! La gent que compra aquí, tan fotuts estan? -i riu més, fins a plorar.

No l’agafo. Em sento tan sorprès que no sé com reaccionar. Ell em critica diferents persones que veu remenant roba.

-Mira aquella tia… -segur que sota el vestit porta unes calces blanques de cotó amb foradets, d’aquelles que valen una merda! -i torna a riure.

Després s’entreté amb les sabates. Diu quatre parides sobre la qualitat del plàstic que imita la pell, el disseny forçadament rococó, i el preu irrisori. Prejutja la patètica misèria dels clients potencials.

Començo a entendre per què ha entrat en aquesta botiga, i sento ganes de perbocar. Penso en les persones que no fa gaire he tractat al Raval i m’adono de la seva immensa dignitat.

Surto de la botiga amb un amic que és menys amic; xocat per la buidor humana de la seva ment. Penso que segurament ve d’una família que es va enriquir de cop; i tot va coincidir quan ell començava a comprendre el món. Desitjo que algun dia senti vergonya de l’episodi d’avui i d’altres que no dec conèixer.”

Ho vaig escriure fa més de trenta-tres anys. El meu amic va deixar ben aviat de ser el meu amic. Potser no ens vam allunyar per l’anècdota de la botiga de roba. Van ser un munt de petites grans coses. De tant en tant ens creuem i ens saludem sense més ni més. Les converses, ja llavors, no acabaven sempre bé; ara no sé què passaria. Crec que li va bé a la vida. Jo tampoc no em puc queixar fora dels pensaments funestos que esvaeixo com puc i dels que ja he escrit algunes vegades. Però ja llavors, i encara avui, em sento enamorat de la gent que no té diners per escollir les peces més cares, i trobo una bellesa especial en la seva manera de vestir, i en com organitzen totes les seves coses. Em fascina el Raval, em fascina la gent que només es tenen a ells mateixos, i faig tot el possible per gastar el mínim en tot, i sempre marques desconegudes. Vull que si algú se sent atret per mi, sigui per mi. No vull ser com el meu amic; em sentiria lleig i buit.

.

No tot el que respira està viu

                                                                                                                      IA image

Ha perdut el cap. Té una malaltia incurable que li ha esborrat el cervell. Crida sense sentit. Copeja la gent que un dia va estimar profundament. D’una revolada, va arrencar el vestit d’una de les persones que més s’estimava. No coneix ningú. Està contínuament nerviosa. Mai no tornarà a reconèixer ningú. No sap ni qui és ella mateixa. La seva filla, ja gran, viu un infern tenint cura d’ella, perquè la culpabilitat li impedeix ingressar la mare en una residència. La família de la seva filla se’n ressent. I així, vint anys.

La culpa. Els mites ancestrals disfressats de veritat ontològica. Les normes religioses caient com una llosa sobre vides sotmeses a obediències inhumanes. Les normes generals incapaces de respectar el discerniment de cada cas individual. Cadenes ancestrals. Lloses infundades. Inferns bullint dins del subconscient des de la infantesa. L’amor mal entès. Tot això immergeix en un malson que no s’acaba la senyora que ha perdut el cap, la seva filla i la família de la seva filla.

He decidit que jo mai no seré com aquesta senyora. Em considero propietari de la meva supervivència, i entenc que la vida no és només respirar. No tot el que respira està viu. No vull que mai protegeixin el meu cos respirant sense la meva vida en nom d’unes normes que no estimen l’individu. Deixaré escrit, no sé com, que quan jo ja no conegui la gent, em permetin adormir-me plàcidament, i que em recordin com algú que els va estimar tan infinitament com es pot estimar; algú que els demana gaudir de la vida i estimar tothom fins a l’últim alè. Ho escric manifestant també la meva fe en Déu i en la pervivència de la consciència més enllà del cos.

Potser ho veig així, perquè menyspreo profundament el dolor. Considero contrària a la dignitat humana aquesta doctrina pseudomística de divinització del dolor, anomenat corredemptor del mal del món. El dolor no redimeix res, no fa justícia, és mal pur, i és un enemic a combatre. Que se’n pugui treure un bé, no vol dir que s’hagi de procurar. Només podem treure un bé del dolor quan al costat d’aquest dolor existeix la voluntat de combatre’l, en nosaltres i en els altres. És impossible ser coherents amb la dignitat humana si no ens declarem combatents inesgotables contra el dolor. El dolor i Déu són incompatibles i qualsevol associació entre el dolor i Déu és inestable i rara. La creu és un instrument de tortura i execució. El Déu que es manifesta arreu és el Déu de la vida.

dimecres, 29 de juliol del 2026

Fer el que ens doni la gana.

                                                                                                                       IA image

El bar de l’hospital. Les nou del matí. Vuit persones en taules separades. Perfils diversos. Algunes senyores grans, gent jove, algú madur. Impera el silenci i el so de la cullera remenant el cafè. Són destacables les mirades; la mirada de cada persona: distant, capficada, seriosa, espantada… A cops amb un punt de tristesa. Són mirades que reflecteixen actituds autèntiques, sense impostures; pensaments essencials; pensaments de debò, que elabores quan et topes amb allò que és essencial, allò que de debò té importància; i, senzillament, oblides tota la palla, tot allò secundari que massa vegades convertim equivocadament en fonamental.

Els pensaments de debò són els que no neixen de la visceralitat política o ideològica, ni de la mentalitat de classe o de gremi. Els pensaments de debò són els que es tenen de debò tot i que no hi hagi prou coratge per dir-se’ls potser ni a un mateix.

Per contra, quan marxo de l’hospital i surto al carrer, arriben veus hipnotitzades pel miratge de la quotidianitat. Escolto una persona, ornamentada i enervada dins del seu rol social i dels seus instints laborals, territorials, socials… Parla de mocadors i gorres prohibides a l’escola, i de com no s’endureixen prou les normes d'indumentària. No puc evitar comparar aquesta actitud falsament segura, que no es fonamenta en l’essencialitat, amb allò que tenien a dins les persones del bar de l'hospital. Penso en quimioteràpies, en dependències, en solituds, en atzucacs construïts per una malaltia que no dialoga… i en les mirades que tot aquest ventall de sofriment suscita… El dolor neteja la visió. 

Raono l’absurd de preocupar-se i d'imposar la manera com guarnim el nostre cap com si tingués algun sentit essencial. Aquesta pretensió d’essencialitat és intrusisme intel·lectual, esnobisme absurd, disfressat de pedagogia o de moral. I desitjo piscines amb burquinis, amb nudisme, amb triquinis, biquinis, monoquinis, banyadors de iaia, amb calçotets sota el vestit de bany, i amb qualsevol indumentària o no indumentària que l’usuari desitgi; sempre que la bona higiene es conservi. I en molts altres temes em fa l'efecte que la norma hauria de ser "Fes el que vulguis" mentre no sigui un mal cap a ningú i sigui lliure. 

I en molta xerrameca que se sent, penso: quanta ximpleria! Quantes discussions sense sentit!

.

dimarts, 28 de juliol del 2026

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)



La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

La crida

                                               IA image

El vent era gèlid. Un mantell espès de boires plúmbies mig cobria les serralades del nord.
Entrà a la taverna. Es tragué la gorra de pell de grizzly. Avançà fins a una taula de fusta roja que flairava a resina, i demanà whisky. Dos homes amb aspecte de caçadors se li acostaren. Li tustaren l'espatlla. S'admiraren quan els explicà que havia estat a Alaska per feina, i que tornava per a casar-se amb la filla d'en Lincoln Swagman, el de les exportacions de fusta; que viurien a Nova York, perquè ell, a partir d'ara, es dedicaria a dirigir la distribució de les comandes del país.
Sortí de la taverna; ullà les muntanyes i s'estremí.
Arribà a casa de l'Elizabeth. La noia l'abraonà, i bramà; li explicà com l'havia enyorat, i com n'estava, de contenta. Soparen i feren l'amor amb bogeria. Després s'assegueren al llit, i ella li explicà tots els detalls del futur que encetarien: la casa de Broadway, l'edifici de l'empresa, la vida cultural de la ciutat... Ella s'adormí. Ell no aconseguí d'aclucar els ulls. A l'últim, s'aixecà, obrí la finestra i escoltà el vent que xiulava. Imaginà els còrrecs solitaris de la terra que s'estenia nord enllà; les valls mai descobertes, amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot amarat d'un silenci abillat de natura... i un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge... i el so sord de la bota damunt la roca... i el cant del rierol en el desglaç...
L'endemà, mirà amb tristesa l'Elizabeth. La noia plorà, i abans que ell no li expliqués res, ella li besà els llavis i li digué adeu amb un somriure forçat.
Després, ell començà a caminar cap al nord amb els ulls fits en la muntanya.
La mare no va veure mai més el pare, i jo no el vaig arribar a conèixer; però sé que roman allà, en algun racó de les neus perpètues, i que d'alguna manera continua formant part del paisatge.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 10 de desembre de 2006

dilluns, 27 de juliol del 2026

Oh Shenandoah

 


«Oh Shenandoah» (també coneguda com a «Shenandoah» o «Across the Wide Missouri») és una cançó tradicional folk americana d’origen incert, que data de principis del segle XIX.
Es creu que va néixer entre els voyageurs (trampejadors i comerciants de pells franco-canadencs i americans) que navegaven en canoa pel riu Missouri i els seus afluents. Aquests homes solitaris cantaven per alleujar la solitud i el treball. Més endavant, els boters del Missouri i els mariners del Mississipí la van adoptar, i es va convertir en una sea shanty (cançó de treball mariner), especialment de capstan (per hissar l’àncora).


La primera referència escrita apareix el 1876, quan el capità Robert Chamblet Adams va recordar haver-la sentit vers el 1850 amb el nom de «Shanadore». Les lletres es van publicar per primera vegada de forma més àmplia el 1882 a Harper’s New Monthly Magazine.


Les versions més antigues parlen d’un comerciant de pells que s’enamora de la filla d’un cap indígena oneida anomenat Shenandoah (John Skenandoa o Skenandoa, c. 1706–1816), que vivia a Oneida Castle (Nova York). El cap es nega a donar-li la filla, i el trader ha de marxar «across the wide Missouri». Algunes variants posteriors afegeixen elements més foscos (com un «Yankee skipper» que emborratxa el cap per endur-se la noia).


Amb el temps, la cançó es va transformar en una expressió de nostàlgia i enyorança de la terra natal, dels rius i de les persones estimades. El «Shenandoah» pot referir-se tant al cap indígena com al riu i la vall de Shenandoah (Virgínia/West Virginia), tot i que el Missouri no hi té cap relació geogràfica directa. L’etnomusicòleg Alan Lomax la descrivia com «una crida de la terra natal al mariner que vaga lluny, una crida no d’una estimada, d’una casa o d’un poble, sinó de la terra mateixa, dels seus rius i dels seus turons familiars i estimats».


Lletra (versió moderna habitual)


Com la majoria de cançons folk orals, no hi ha una lletra única. Una de les més comunes és:
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, you rolling river.
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.
Oh Shenandoah, I love your daughter,
Away, you rolling river.
For her I’d cross your roaming waters,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.


(I sol continuar amb versos sobre els set anys que fa que no la veu, etc.)


A la versió del vídeo, hi vaig afegir uns versos finals escrits per mi.


*

Font d'informació: La IA grok