Una vegada, fa molts... molts anys… vaig treballar en un institut on la gent era força agradable. S’afalagaven, se saludaven, es besaven, reien, bevien junts, feien sopars… Però gairebé de seguida vaig descobrir que quan algú marxava abans que els altres en un d'aquests sopars, aquells afalacs desapareixien, i el que li dedicaven a qui acabava de marxar era tot un seguit de crítiques cruels, que semblaven impossibles, referides a algú a qui pocs minuts abans havien tractat tan i tan bé. La meva sorpresa va ser majúscula quan va marxar del sopar un segon company i va passar exactament el mateix, va repetir-se la "rajada col·lectiva". Tots aquells que fins aquell moment l’havien tractat com a un germà el van deixar verd, el van ridiculitzar a més no poder: que si el càrrec li ve gros, que si és un gandul, que si es pensa que fa gràcia amb els comentaris… I el mateix va passar amb la tercera persona que va marxar.
Vaig decidir, ben convençut, que marxaria l’últim de la festa, i així els ho vaig fer saber: “Jo, si no us importa, marxaré l’últim, perquè tots els qui han marxat, a parer meu, són persones excel·lents, i si a ells els heu embrutat així, què passarà amb mi?” No em devien comprendre, perquè es va fer un silenci estrany. Però jo, com un campió, vaig aguantar fins al final, i vaig marxar el darrer de tots. També és veritat que mai més no vaig assistir a cap dinar d’institut, festa o acte lúdic entre companys; perquè... sincerament... crec que només feien veure que eren companys.
Poc de temps després, em va passar el mateix amb amics d’aquell mateix poble; un poble que va significar molt per a mi en una època determinada de la meva vida.
I és que, jo tinc molts defectess, i he comès molts errors, però això ho tinc: no parlo mai malament de ningú a la seva esquena; i si algú em parla malament d’algú, acostumo a defensar el criticat o criticada, fet que acostuma a violentar el crític. Sovint recordo la sorpresa d’aquella nit quan vaig descobrir aquella altra cara de tota aquella gent de poble tan amable, tan acollidora… El rostre cruel de l’individu rabiós de la camada quan no hi és present el rival envejat o el company de qui només es veuen els defectes. Perquè aquesta va ser una altra de les hipòtesis que em vaig plantejar: potser el problema és que allò era un poble (jo venia d’una ciutat gran), i potser als pobles la gent, culturalment i sense mala intenció, tendien a criticar, a malparlar, però encara avui no ho tinc clar, encara no he esbrinat si la hipòtesi és versemblant.
Anys després, vaig anar a treballar a un institut d’una gran ciutat i no vaig descobrir el mateix fenomen. Més aviat, quan algú intentava parlar malament d’algú altre que no era present, la resta de persones l’ignoraven o defensaven l’absent; això em va tranquil·litzar perquè havia arribat a pensar que era un defecte de fàbrica dels sàpiens.
He pensat molts cops en aquest fenomen de l’any 2002; en tota aquella tropa de perfectes que exigien excel·lència en els seus companys, i que als companys sense adonar-se’n els consideraven rivals, que no miraven les seves pròpies misèries sinó les dels altres, i que no s’adonaven que el seu defecte, el de criticar, els atacava directament a ells mateixos quan marxaven i no eren davant dels altres.
En el fons, aquest vici, ve de la falta de valentia: “No s’atreveixen a criticar a qui hi és present, i esperen que marxi per fer-ho”. I aquest vici és també instint de camada: “el rival que beu del mateix mugró que jo és el pitjor del pitjor, i tot allò que fa malament s’ha d’escampar”.
Doncs mira… això jo no ho tinc. Estigueu tranquils els qui us relacioneu amb mi; si en algun moment hi ha alguna cosa que em molesta de vosaltres, sereu vosaltres els primers i els únics a saber-ho de veu meva.
Una abraçada!
