Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.
Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.
La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.
Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.
Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.
I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.
Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.
Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:
"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de
fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males
herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des
que va tornar la Força Expedicionària Britànica.
Jo
mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es
descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent,
demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar
la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.
En qualsevol cas,
això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern
de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i
de la nació.
L'Imperi Britànic i la República
Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran
fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons
camarades amb tot el que puguin.
Tot i que grans
extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o
poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del
govern nazi, no decaurem ni fracassarem.
Continuarem fins
al final.
Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les
platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem
als camps i als carrers, lluitarem als turons.
Mai
ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment,
aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca,
aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat
per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon
moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al
rescat i a l'alliberament del vell."
Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina.
Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.
Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.
Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius.
Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt.
Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant.
Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.
Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.
Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.
Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.
Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.
Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu.
El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.
Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.
El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.
Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques.
La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.
I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes.
Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.
Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.
Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar.
A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.
Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).
Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí; i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix.
Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que mai no serà tan poderosa com l’amor.
I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.
Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.
Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?
Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.
Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.
Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.
Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.
Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.
Glauc maragda oliva virescent, vira el verd vora l'ivori encès, del cel humit, la sal i el fel del cor, car fur de virulència i mort. Burxa, l'or, el far del fat incert, brúixola de somnis militants, el cant el clam el com el cim del temps, enllà de pors i abatiments. Vola el temps damunt l'embat del vent, gàrgola de traços sibil·lins. I el tu i el tust i el tast i el goig sublim, de viure nu prop de la gent.
J.S.
.
.
.
(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)
Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és, enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc. per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.
A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena, que mai no és igual malgrat l'aparença.
Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge, i mirem endavant...
Alguns, més afortunats, descobreixen que el destí és viatjar, i que el goig, si hi és, viatja amb nosaltres.
Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.
¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?
Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.
Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.
He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts. Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera. Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones. -Hola -dic. No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió. Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu. -És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo. Ella, res. Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo. -Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla? Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia. -És aquella -assenyalen la noia rossa. -Què passa? -pregunto. -Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.
He cercat a la sorra el nom de la platja, i no l'he trobat. He intentat d'esbrinar com es deia un mar, cercant l'etiqueta a la cresta de les ones, però no hi era. He escrutat el paisatge, enllà de la frontera, maldant per a llegir el nom del país, gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes, i no l'he vist. He descobert colors que no tenen nom, amors que no estan registrats en cap diccionari, costums que cap entès no ha classificat, cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust, i que m'han sonat dolces. I m'he trobat gent que no té raça, que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial, que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau, i m'han semblat bona gent.
I quan he explicat tot això, he vist esverats els fabricants de diccionaris, els dissenyadors de llibres de protocols, els jutges definidors i organitzadors de tot i de més. He descobert, xisclant com mones reprimides, els qui s'han passat la vida aprenent la realitat darrere els símbols inventats, a través dels mots reductors, de la visió classificadora de la diversitat, o de la uniformització dels conceptes fabricats per simplificació antropocèntrica.
Xisclaven educadament, perquè així està prescrit. I molt educadament m'han fet callar, i m'han demanat que deixi parlar els entesos, que és per això que han dedicat la vida sencera a la noble activitat de l'estudi.
Llavors, jo, molt tranquil, M'he atansat a la platja, m'he despullat del tot, i m'he capbussat, sense pensar en res més que no fos el blau de la mar. I a l'últim, he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra, m'he inventat un nom per a la platja, i l'he escrit a la riba. Me l'he mirat, i m'ha semblat que la platja era meva, fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.
La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat
encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo.
Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de
barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les
flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat.
Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven
roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques
ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la
temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava
sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les
carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens
desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per
plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren
la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar
alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres?
Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més
justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I
ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls
ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té
tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels
seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador,
mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora
de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega
d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat
amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu,
sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de
republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva
a canvi del meu cap.
Ja el veig.
No porta llança, és
una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que
espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el
casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans
d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del
planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por,
el rei no té poder.
M'arrenca la llengua. La forada amb
la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca
cap al castell.
La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel, una llengua de sorra, més o menys fina, quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent; i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és... sense "després", sense "abans"... Tres o quatre amics, tres o quatre amigues... I res més...
Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als
meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i
jo menut sols soc un nen que riu.
El tacte del cartó a
les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps
etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc
racó d’un castell adormit.
Pilots de plecs amuntegats
al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo
el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la
meva ment.
Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo
els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia
que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.
I
veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés
olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el
vidre, tants sabors.
Batec vital de mots color d'estrella. Alè de mar enllà, carrers endins. Ventall de pells d'arreu, obrint camins. Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.
Bleix de l'artista per la caramella, inflant l'ampolla amb traços coral·lins. Aiguabarreig de somnis llibertins pels plecs colrats del cos d'una donzella.
J.S.
(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)
Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.
Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.
La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.
Seré el vent que respires, seré els teus pensaments, seré aquell rossinyol que enyores quan no tens. Seré un bocí de palla endins dels teus cabells, adormint-me en un llit suau, amb somnis bells. Seré el que et fa somriure, si vols plorar; i el que t'anima a viure, quan vols marxar. Seré una ploma d'au a les teves mans, que t'inspirarà poemes, versets i cants. I de nit quan la lluna, regni brillant, seré el més dolç amor, el més tendre amant.
Retrobem els camins que flairen llenya, els sons de les cançons de sempre, la suor del joc, la llum del lloc, el somriure... Retrobem el pas sublim de la llibertat, foragitem la por, la negritud i la venjança... Gaudim de l'oblit com qui neix ara... Esquincem-nos els vestits, guarnim-nos de fang I d'herbes… Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella i juguem a cut i amagar en el seu jardí... Cerquem petons fugissers amagats entre ombres... Adormim-nos en un llit suau i gegantí, sense pensar en res...
Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern,
l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer
sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha
d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de
l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada
i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai
falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat,
davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva
pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es
pot presentar de moltes maneres.
Educar exigeix la
capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans,
enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que
s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el
respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que
realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és
l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una
veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva
identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta…
i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre
d’entusiasme.
.jpg)
