Marroc (VI) La posta.

Aquest buf constant del vent, dels alisis, em fa sentir com si estigués navegant a alta mar, però amb olors. La salabror i la humitat picant-nos per totes bandes, i una sorra que cau com una pluja espoltrida. Ens movem per un paisatge de flaires que ens activen i fan estar desperts.

Observem moltes agrupacions de nens dirigits per monitors; alguns duen uniforme, altres no. Són el que a Catalunya anomenaríem esplais. N’hi ha que són masculins, i n’hi ha que són femenins. També n’hi ha de mixtes. Ens trobem amb un grup uniformat de nens i nenes que van repetint la frase que els crida el monitor, com una consigna que els fa estar atents i elaborar una mena de cant, com un mantra; el que és curiós és que la frase és perfectament comprensible en espanyol: “Hola Coronel!”, crida el monitor; “Hola Coronel!”, repeteixen entusiastes els infants.

L’ambient del soc impressiona. El carrer és un espectacle espontani i improvisat d’humanitat i moviment. Botiguers desplegant tot el seu gènere amb un afinat sentit escènic a banda i banda del carrer, i sovint ocupant l’espai del damunt de les voreres. Sovint, enmig de la calçada, una tercera fila de parades separa els dos sentits de la marxa; val a dir que no hi passen cotxes. De fet, seria físicament impossible que hi circulessin cotxes, perquè ja és sovint impossible per les persones que circulen amunt i avall, i que s’aturen a observar els productes. Els vehicles que sí que s’escolen entre la multitud són motos, que costa d’entendre com s’ho fan, bicicletes, bicicletes arrossegant carros, persones empenyent carros… El soroll de fons són veus, crits, les onades del mar (encara que el mar només es veu si hi ets a prop, però sempre s’escolta) rialles, plors, cants, timbals… Ara mateix, mentre escric això, veig un home carregant una bombona immensa de gas, obrint-se pas entre la multitud; també veig un noi assegut en una vorera i amb les cames amputades demanant diners. Costa descriure tot el que veig en aquests moments mentre tinc el bolígraf a les mans i vaig esgarrapant paraules: botigues de roba, de mantes, de sabons de tota mena, de menjar, de productes derivats de l’oli d’argan, d’art de tota mena, quadres, escultures de fusta de tuia, de metall, de pedra… Caos, brutor, olors, colors, carrers estrets que parteixen del principal, de vegades atapeïts de cortines que pengen del sostre del carrer, o de fils tenyits, tallers d’andròmines, tallers de manipulació de fusta, de fabricació artesanal de peces d’escacs, d’espècies, d’herbes, de gallines, d’animals de tota mena, vius, morts, esplais que circulen marcialment, tuaregs que ens agafen del braç i ens empenyen a entrar a la seva botiga, molt peix, molts gats, gent donant peix als gats, gavines prenent el peix que la gent ha donat als gats, llibreters, botigues minúscules tan plenes de llibres que no es veu ni la botiga ni el llibreter, façanes rònegues… I em deixo imatges; és impossible abraçar-les totes. Tampoc no es pot fotografiar tot, perquè la gent s’enfada molt si se n’adonen.
A les 20:00, ens apropem a les muralles a contemplar la posta. Concretament a l’Escala de la Ville, que va servir de localització en alguns episodis de “Joc de trons”. Ja fa fresca; podríem dir fins i tot que fa fred. I per estar-nos a les muralles, cal que ens proveïm de roba. Decidim comprar dues mantes tradicionals en una de les parades de la zona, i de nou ens tornem a exercitar en l’art del regateig. De primeres ens diuen que cadascuna val vint-i-cinc euros, però que si ens decidim a comprar, per vint euros ens en donen dues. Responem que de cap manera, que només teníem pensat gastar-nos dotze euros i mig per les dues, que tampoc són tan artesanals. Ens diu que per setze euros, ja són nostres. Responem que si poden ser quinze, el tracte ja està fet; i accepta. Aquesta vegada no ens surt tan malament. I de fet, el preu final és si fa no fa el que valen les peces. Les mantes són de tela prima, gairebé mocadors, i poden servir també per la platja.

De tant en tant, la bullícia dels carrers es veu complementada per una veu forta, d’home, que sona per un altaveu. Són pregàries que emplenen tots els carrers de la medina i que conviden a l’oració. La majoria de la gent, no en fa cas. El Marroc no és un estat de dret islàmic pur, com sí que ho són l’Aràbia Saudí o l’Iran. És un estat musulmà amb un dret mixt on la xaria és una font important i orientadora, sobretot en l’esfera familiar, però no tot allò que és pecat segons la religió és delicte, ni tot el dret civil i penal es redueix a la llei religiosa. La xaria és la llei religiosa islàmica. Hi ha una certa distinció entre l’esfera religiosa i l’esfera estatal, tot i que aquesta distinció té les fronteres molt poroses, i la moral islàmica té un pes fonamental en molts afers. Per exemple, en el dret de família, la influència de la xaria és molt alta, hi ha gairebé una equivalència total entre el que és pecat i el que és il·legal. En el dret penal, aquesta equivalència només es dona en alguns delictes morals. En el dret civil o comercial, l’equivalència es dona molt poques vegades. Dels actes que són il·legals i que tenen la seva arrel en la religió islàmica, es poden destacar les relacions sexuals fora del matrimoni i l’adulteri, l’homosexualitat, trencar públicament el dejuni del ramadà sense un motiu vàlid, insults a l’Islam o al rei, el proselitisme agressiu destinat a convertir musulmans, el nudisme… Les penes són les del dret penal modern (presó i multes), no pas les de la xaria (lapidacions o amputacions) que avui dia no s’apliquen al Marroc.

També hi ha accions que són considerades pecat per la religió, però que no són delicte, com per exemple el fet de no pregar les cinc oracions diàries, el consum d’alcohol, l’enveja, la mentida…
És evident que molts delictes estan inspirats en una concepció religiosa islàmica de la vida, tot i que no tots el que és considerat pecat per la xaria és un delicte.

Cal dir que la Mudawana, el codi de família marroquina, va ser reformada l’any 2004 sota el rei Mohammed VI, i els seus canvis van millorar notablement les condicions d’igualtat entre home i dona, i van suposar una protecció més gran de les persones menors d’edat, especialment de les noies. Per exemple, l’edat mínima per a casar-se va passar de quinze a divuit anys, la família va passar a ser responsabilitat conjunta dels dos conjugues, no només del marit. Es va eliminar el deure d’obediència de l’esposa al marit. La dona adulta ja no va necessitar un tutor masculí per a casar-se. Es va restringir la poligàmia, de manera que per a exercir-la, cal una autorització judicial, i informar-ne a la primera esposa. La primera esposa pot posar en el contracte matrimonial la prohibició de noves esposes. En els divorcis, es prioritza el benestar dels infants en totes les decisions que es prenen.

Aquestes són només algunes de les reformes que es van decidir, i que per primera vegada no van néixer d’un decret reial sinó que van ser aprovades pel parlament.

Actualment, i des de 2023, la Mudawa continua revisant-te, a iniciativa del rei, i probablement com a conseqüència de l’anomenada Primavera Àrab.

Amb la roba comprada, ens recolzem als merlets de la muralla, a l’embat del vent, i contemplem la imatge bellíssima del Sol submergint-se dins del mar, amb el seu to ataronjat. El Marc s’enfila dalt del merlet embolicat amb la manta, la Martina i la Merche s’asseuen a l’espai que deixen els merlets. La policia passeja i no ens diu res; crida l’atenció, en canvi, a uns joves que s’han posat dempeus damunt la muralla tot i l’alçada considerable que té pel cantó que dona al mar. Algú ens explica que fa algunes setmanes un jove francès va morir després de posar-se dret dalt d’un merlet, i que des de llavors no ho deixen fer.

A les 23:00, som ja al riad, i decidim que divendres, és a dir, demà passat, visitarem els pobles del sud i les seves costes: Sidi Kaouki, Cap Sim, Diabat... Per fer-ho necessitem un cotxe. Tenim l’opció de llogar-lo, o bé de contractar el Mohamed, el taxista que ens va venir a buscar a l’aeroport, perquè ens hi porti durant unes quantes hores. Decidim aquesta última opció, perquè hem vist molts controls policials, i ens han avisat que de vegades la policia demana il·legalment diners als turistes per qualsevol raó, de vegades fins i tot amb l’amenaça de no tornar-los el passaport. Hi ha molta impunitat i volem anar tranquils.

Li posem un missatge al Mohamed proposant-li fer l’excursió el divendres, i ens contesta de seguida, dient-nos que li aniria millor demà dijous. Ens diu que el seus serveis, des de les 13:00 fins a les 19:00 ens costarien 80 euros. I així quedem.

Marroc (V). El carrer.

A les 14:30, acabem de dinar i ens n’anem a descansar al riad. Fins a les 16:40 cadascú fa el que li ve més de gust: dormir, llegir, fer fotos de l’increïble edifici a on estem… Jo em dedico a corregir i ampliar tot això que estic escrivint gairebé en directe.

A les 17:00, sortim al carrer, que bull com si tot ell fos un mercat. Tot és ple de parades on es ven de tot i la gent es mou amunt i avall, s’aturen, regategen, negocien… Caminem fins al centre del soc, i ens asseiem en una taula d’un bar tradicional. Davant nostre hi tenim una botiga de cistells de vímet, i veiem moure’s tota la vida de la ciutat. Demanem cadascú un té marroquí amb menta. Mentre ens el prenem, apareix un home amb un nen d’uns onze anys i una nena de nou o deu que comencen a fer salts enmig del carrer. L’home fa salts mortals. Després el nen puja damunt d’ell, dempeus sobre les espatlles i salta fent una volta a l’aire i tornant a caure dempeus damunt de l’home, que suposem que és el seu pare. La gent aplaudeix i els llancen monedes en un platet que tenen a terra. Ara ve el torn de la nena, que també puja a les espatlles del seu pare, i fa algun exercici més senzill que el del seu germà. Em fixo en els ulls de la petita i els veig plens de felicitat, percebo que se sent artista; jo, en canvi, tinc un cor que se’m va encongint quan penso que aquest senyor fa treballar els seus fills. En deu tenir necessitat, sens dubte; potser no troba una altra sortida; o tal vegada ho considera una activitat complementària a la feina que pugui tenir de normal. El fet és que no ho sé; la meva imaginació va sola i intenta pensar en la millor possibilitat. Tot això és molt diferent al lloc d’on venim; la gent viu d’una manera molt diferent, i moltes persones semblen tenir un desfici gens dissimulat per arreplegar petites quantitats de diners, que segurament per elles representen molt. Hi ha un ritme vital que no té res a veure amb el carrer Major de Terrassa, la plaça Vella, o la rambla. Aquí, la prioritat és lluitar per sobreviure. No sembla existir una angoixa per a satisfer necessitats secundàries; l’essència és poder menjar cada dia i cobrir les necessitats vitals.

Els tres artistes de carrer acaben l’actuació i se’n van a buscar un altre escenari. Nosaltres ens acabem el te i continuem la nostra visita al soc. Com que necessito comprar-me una jaqueta, m’apropo a totes les botigues que n’ofereixen; m’agradaria aconseguir-ne alguna de disseny i confecció tradicional, però que alhora m’agradés prou com per poder-la portar en el meu dia a dia de Terrassa a l’època de la tardor o de la primavera; i també per aquests dies, a Essaouira, a determinades hores, fa fred, i em cal protegir-me. Tan aviat com m’acosto a alguna jaqueta, el venedor ve disparat a parlar-me de la seva bona qualitat. En reviso tres o quatre, de diferents botigues, i, tan bé com puc i sense deixar de somriure, intento deslliurar-me del venedor quan el que m’ofereix no m’agrada prou. En una de les botigues veig una jaqueta que realment m’agrada, i li pregunto al venedor quan val. Amb mira amb cara d’admiració, i sense respondre’m em felicita pel meu bon gust, per haver-me fixat en la millor de les jaquetes. Li torno a preguntar el preu i ell tanca els ulls, alça la mà, fent el gest que m’aturi, que m’esperi. Tot seguit em demana que me l’emprovi, i ja comença a posar-me-la. Li dic que no, que encara no, que vull saber quan val, i no deixo que me la posi. Em mira i diu en espanyol: “¡La vida es muy loca! ¡Pensamos demasiado! Hay que pensar menos y vivir más. Es una gran chaqueta!” De nou, li pregunto quan val, i fa que no amb el cap; em diu que pensi en la jaqueta i no en el que val. Li dic que necessito saber el que val per valorar si em puc permetre comprar-la. Em diu que val quaranta euros. Li dic que no puc comprar-la, que la trobo massa cara. Fa que no amb el cap. “La vida… muy loca. Pensamos mucho. ¡No hay que pensar! ¡Hay que vivir!”. Com que només fa unes hores que estem a Essaouira, no he agafat prou pràctica en l’art del regateig, i desisteixo, mentre sento el venedor darrere meu que crida: “¿Cuanto quieres? ¡Di tú! ¿Cuanto?” Però ja me n’he anat.

Ho he fet molt malament. Però ja veureu més endavant en aquesta història com n’acabo aprenent.

Malgrat l’habitual ocultació del cos de la dona, m’adono que en moltes peces artístiques de les botigues del soc, el nu femení hi és molt present: escultures, peces de metall, de fusta de tuia, quadres, pintures… La representació de la nuesa, a Essaouira, no està reprimida del tot en l’àmbit artístic, malgrat que pel carrer hi ha moltes dones amb niqab, hiyab o xador. Amb burka, no n’hem vist cap.

Sobten algunes mirades masculines vers el cos de les noies europees que visiten Essaouira i que porten pantalons curts i samarreta de màniga curta. No és una crítica; és una constatació. Entenc que estem en un xoc de cultures, de costums, d’interioritats… I la manera com es tractar el pudor és determinant en la formació de l’inconscient. També s’ha de dir que aquestes mirades igualment existeixen a Catalunya per part d’alguns homes d’origen europeu. Aquest tema anirà sortint en aquesta narració, i és delicat. A mi, se’m fa evident que el fet de créixer sense veure la realitat natural del cos humà incrementa la necessitat obsessiva de mirar-lo; i estic convençut que això és així tant al Marroc com a Europa, o com a qualsevol lloc del món, perquè no depèn de la cultura on es creixi sinó de la reacció instintiva de la ment davant allò que li és estrany. Engrandim el pes del que amaguem. L’ocultació crònica no afavoreix una convivència asserenada ni igualitària; al meu parer, esmonyona la ment i predisposa a despullar amb la mirada allò que mai s’ha vist i que habitualment mai no es veu, sobredimensionant una realitat natural i quotidiana com és el cos de la meitat de la humanitat; la meva opinió és que les persones arreu del món no hauríem d’estar tan allunyades de la nostra pròpia realitat. 

 

Sally Mann. Exposició a la Tabakalera de Donostia.

 

Sally Mann, nascuda l'1 de maig de 1951 a Lexington (Virginia), exposa algunes de les seves fotografies més emblemàtiques a l'espai artístic de la Tabakalera de Donostia; un lloc singular i immillorable en tot el que té a veure amb la cultura i l'art.

Sally Mann és una de les fotògrafes nord-americanes més reconegudes i influents de les darreres dècades. És intensa, poètica i sovint inquietant. Treballa gairebé sempre en blanc i negre amb càmeres de gran format (principalment 8×10 polzades), un equipament lent i laboriós que li permet un control extrem de la imatge. Ha experimentat molt amb processos antics del segle XIX: col·lodió humit (wet-plate collodion), platinum prints, bromoil… Això dona a les seves imatges una textura imperfecta, amb ratlles, taques, vels i una qualitat gairebé pictòrica o espectral. Les fotografies semblen alhora molt contemporànies i tretes d’un altre temps. L’estètica és formalment molt depurada: composicions cuidades, llums dramàtiques i una gran precisió tècnica, però amb un resultat que no busca la perfecció neta, sinó l’atmosfera i l’emoció.
La seva obra explora constantment la intimitat, el pas del temps, la mortalitat, el cos i el territori del Sud dels Estats Units (Virgínia i el Deep South). Sovint fotografia (va fotografiar) els seus tres fills (Emmett, Jessie i Virginia) a la granja familiar. Escenes quotidianes (jocs, migdiades, banyades) que es tornen ambigües, a vegades inquietants o fosques. Explora la nuesa i la vulnerabilitat. Però alhora les seves fotografies traspuen naturalitat, terra, vida, llibertat... Amb aquest tipus de fotografies va tenir molts problemes amb els intolerants i fanàtics integristes religiosos, que van arribar a acusar-la de pornogràfica, la qual cosa demostra que l'integrisme confon nuesa amb pornografia.
És una de les fotògrafes més lliures, més creatives i més sorprenents que existeixen. Amb ella, la nuesa esdevé com un vestit que expressa la profunda dignitat humana de la forma que la naturalesa ha generat per als humans, i que en general els humans s'entesten a cobrir amb obsessió. La seva obra genera pau a qui està en harmonia amb la imatge natural humana. 

L'exposició estarà oberta al públic fins al 18 d'octubre i els diumenges ofereix visites comentades.

.

Marroc (IV). El peix del port.

 

III

Caminem per Essaouira i observem que els bars miren cap enfora. És a dir, la gent, a les terrasses dels bars, s’asseu mirant cap al centre del carrer, contemplant la bullícia que transita amunt i avall.

En tot moment, travessem un continu paisatge olfactiu que va canviant d’una façana a la següent. És una llàstima que no es puguin fotografiar les olors; és difícil, fins i tot, fer servir el llenguatge per a descriure-les. Ara és una flaire de peix cremat, ara de peix acabat de pescar, ara de xarxa de pesca assecant-se al sol, ara d’espècies, ara no se sap ben bé de què, potser d’una barreja de diferents elements. 

Ens apropem al port i la fortor del peix s’incrementa; sal, brutor i vida. Ens trobem la Cristina, una de les passatgeres del nostre vol endarrerit, amb qui havíem xerrat en alguna de les cues que vam fer; viatjava amb la seva filla. Ens saludem. En aquest moment, la seva filla encara dorm perquè ahir, després de cancel·lar-se el vol, va sortir amb els amics. La Cristina és una experta d’Essaouira, hi ha vingut un munt de vegades, i ens aconsella un parell de restaurants; ens acomiadem i ens diem que probablement ens tornarem a trobar.

Ens endinsem en el port, i veiem les gavines netejant les entranyes d’un peix que acaben d’esventrar. Una bonior de parades de venda mòbils, atapeïdes a vessar de bèsties del mar, ens criden l’atenció. La diversitat i la quantitat de peixos impressionen. Els venedors ens criden, malden per atraure’ns, gairebé ens empenyen a mirar el seu gènere, ens el descriuen com el més barat, el més fresc, el més bo. Ens expliquen que els podem comprar el peix, la quantitat que vulguem, a bon preu, i portar-lo després a una altra zona del port, on ens el fregiran. I realment és molt barat; les sardines a vint dinars el quilo (uns dos euros). Comprem dos plats immensos de sardines, dos plats més de calamar, un plat gran de sarg, i ho portem tot a la zona de les graelles, que està a uns cinquanta metres, sota les muralles. Ens asseiem en una taula de fusta, ran de totxanes. S’acosta un nen i ens diu alguna cosa en amazic; no l’entenem. Gesticulant, i afegint alguna paraula en francès, es fa entendre i ens explica que ell és qui ens posarà les aigües; li’n demanem quatre. Un altre cambrer, se’ns endú el peix per a fregir-lo. Pocs minuts després, torna amb el pa, i també amb dos platets de trossos petits de tomàquet i ceba. El nen ve amb les aigües i ens fa entendre que les hem de pagar ara. Pronuncia una xifra molt baixa; tot ens sembla massa barat. Només tenim bitllets grossos. El nen diu que no li importa. N’agafa un de dos-cents dinars (vint euros) i surt corrents com si el perseguís un lleó. Ens mirem una mica sorpresos. Ningú no diu res, però l’ombra del prejudici apareix de nou; tornarem a veure el nen? Jo n’estic segur. I així succeeix. Uns set minuts després, l’infant torna a la mateixa velocitat amb què ha marxat amb el canvi; es queda el que costen les aigües, i ens retorna la resta. Li donem una propina. Ens preguntem si aquest nen està ajudant esporàdicament a algun familiar, o si treballa aquí de manera habitual. No deu tenir més d’onze anys. Veure treballar un nen em deixa mal cos. Alguna cosa dins meu m’exigeix que posi el crit al cel, que avisi la policia, que protesti… Però la policia passeja per aquí i no fa res. De moment em limito a observar sense precipitar-me. Poca cosa més puc fer ara i aquí.

El peix el couen tot amb mestria. Des de la taula, veiem el xicot que se l’ha endut girant les peces a la graella. Al costat nostre hi ha altres taules amb gent menjant; la majoria són d’aquí, se’ls nota en la indumentària. Ben al costat de la zona de taules, circulen riuades de persones amunt i avall. Se senten les veus dels venedors oferint el peix. 

El Sol cau vertical damunt dels nostres caps, però a Essaouira no fa calor; el vent és fresc i bufa amb energia; de tant en tant, fins i tot ens hem d’abrigar. Passen vint-i-cinc minuts, potser una mica més, i el xicot que l’ha cuinat ens porta el peix més deliciós que hem tastat mai; fa gust de mar, un gust intens que no s’acaba. El preu és inquietant. Tot plegat: peix, cocció, aigua i complements inclosos, ens costa dos-cents setanta-cinc dinars, que venen a ser vint-i-set euros i mig (no arriba ni a set euros per persona); i som quatre persones de bon menjar que no aconsegueixen acabar-se tot el peix, de tan abundós; i un peix que és acabat de pescar. Quan dic que el preu és inquietant, em refereixo al fet que em sembla difícil entendre que puguin viure demanant tan poc pel peix que venen; intueixo que aquesta sensació la tindré sovint en aquest viatge.

S’acosta un senyor gran, que toca una mena de violí, i que va vestit de manera tradicional. Somriu teatralment, es mou i emfatitza molt el ritme mentre toca. Algú li dona unes monedes i comença una altra melodia. Des de dalt de la muralla, un equip de rodatge fa la seva feina, i veient el músic, per alguna raó comencen a enregistrar-lo. Una noia de l’equip, per damunt dels nostres caps, allarga la perxa d’un micròfon amb protector de vent fins a deixar-lo a frec del músic de carrer. L’home sembla revifar amb més força quan se n’adona. Quan acaba la melodia, i des de dalt, els de l’equip de rodatge li llancen diners. Ell els recull i mirant cap amunt, mou els braços i els diu alguna cosa en to de reny; acaben llançant-li més monedes. Se’n va aquest músic, i n’arriben dos més amb timbals. Al llarg de tot el dinar, la música no s’atura.

 

Marroc (III). Fortor de mar, persones i vent.

II

El vol és tranquil, i aterrem a l’aeroport d’Essaouira a les 07:30 hores de Barcelona, que són les 06:30 al Marroc. L’aeroport és minúscul, i caminem per la pista fins a un edifici antic a la porta del qual un policia molt seriós ens fa una primera i superficial revisió del passaport. Tot seguit, continuem la cua, que es recaragola per l’interior, i que arriba a dues cabines que semblen extretes d’una altra època. Impreses damunt les parets, a l’interior de l’edifici, i per a gaudi dels qui fem la cua, hi ha pintades a dos colors les cares de diferents personatges que han tingut una relació especial amb Essaouira: Jimi Hendrix, Antoine de Saint-Exupéry… Una senyora de les que fa cua, assenyalant els dibuixos, comenta amb la seva acompanyant: Això és el “quiero y no puedo”.

Un cop arribem a la finestreta de control de passaports, el policia que ens correspon ens recorda, pel seu rostre, al Saddam Hussain. Autoritari, fred, impersonal, poc educat, gens amable… És el símbol de la policia del règim, acusada sovint de pràctiques corruptes i amb fama d’impunitat. De primeres no ens fa cas, i quan estem distrets, per reclamar la nostra atenció, pica repetitivament amb la mà damunt del taulell. Ens pregunta a cadascú el nom de pila i la professió, travessant-nos amb la mirada, en un to de veu que sembla dir: “Sé que vols entrar al meu país per fer que es revolti contra el meu estimat rei i faré tot el possible perquè no hi entris”. Probablement, aquestes sensacions provinguin dels prejudicis, però també tenen com a causa el seu to de veu i la seva mirada.
Quan el policia ens deixa passar, caminem fins a l’exterior de l’Aeroport i descobrim per primera vegada el Mohamed, el taxista recomanat pel nostre Riad, que sosté un rètol amb el nom i el cognom de la meva dona, la Merche. Pugem al taxi, i tastem per primera vegada aquesta manera de conduir tan peculiar i efectiva d’aquestes latituds. El vehicle avença amb decisió, i també amb avançaments innecessàriament arriscats, per una carretera secundària, deixant enrere l’aeroport. I encara que el Mohamed condueix brusc, com si tingués pressa, la resta de conductors encara ho fan pitjor. Part de l’encant del lloc és que les carreteres són com les dels anys seixanta del segle XX a Espanya. El paisatge és molt pla, molt sec, i està tapissat d’oliveres i d’arbres d’argan. Fa molt vent; les branques s’agiten cíclicament i el cotxe malda per mantenir la direcció.

Arribem al poble d’Essaouira, i avancem arran de mar fins a un aparcament que és a prop de la muralla de la Medina (la ciutat antiga). Un cop sortim del cotxe, ens omple els pulmons una contundent flaire de mar, de peix, de sal… Una fortor orgànica d’animal marí no se sap ben bé en quin estat. A mi, em resulta agradable i intensa. El Mohamed ens diu que l’Amine, que és la persona que gestiona el Riad de la Mer, en el qual ens allotjarem, ens vindrà a buscar al Cafe de França. Ens indica l’emplaçament d’aquest cafè dins de la Medina, i s’acomiada de nosaltres.

Entrem caminant a la Medina, arrossegant els embalums, i trencant, amb el soroll de les rodes de les maletes, la pau marinera del lloc; els crits de les gavines, l’udol del vent, el silenci del matí que neix. El cafè de la Mer és molt antic, i es troba just passada la porta que travessa la muralla; té l’aire colonial de les ciutats que un dia van estar governades per França o per Portugal. L’urbanisme és literàriament encisador; tot és vell, molt brut, i hi ha molts gats. Algú diria que és desolador; però en conjunt, en la seva imperfecció, és sublim. Seria, una mica, com la idea “wabi-sabi”, la bellesa del que no és perfecte, l’harmonia del caos que només posseeixen els indrets que són de debò, que espontàniament esdevenen de la manera com són sense cap altre càlcul que la mateixa vida diària amb les seves necessitats i conflictes. La bellesa es fonamenta en l’autenticitat; i en el contrast entre la bellesa infinita de la dignitat humana i la desolació material exterior.

Passa un vell, vestit amb una túnica, parlant sol; embriac o boig; tot i que embriac sembla difícil en una terra on el consum d’alcohol és pecat mortal, i on el pecat mortal moltes vegades és un delicte civil. Quan és a prop, ens diu alguna cosa que no entenem i continua caminant; l’observem allunyar-se. Ara passen dues dones; l’una du un nicab; només ens mostra els ulls rere una escletxa de la tela que la cobreix; l’altra du el cap cobert per un mocador i vesteix una túnica. Passen de llarg. Ara s’acosta un home gran, molt prim, que ens mira amb ulls de súplica. S’ofereix a acompanyar-nos al riad a canvi d’uns diners. Li diem que no amb un somriure, i just en aquest instant arriba l’Amine, que ens saluda; és un noi d’aspecte elegant i de formes fines, vestit de manera occidental. Ens demana que el seguim i s’endinsa en una mena de túnel que parteix de l’esquerra del Cafè de França. Rere el túnel, neix un carrer subterrani, com molts dels que existeixen a Essaouira; i en aquest carrer subterrani, hi veiem portes, botigues, tallers… Arribem al Riad de la Mer. Un riad és un palau o casa tradicional marroquí, construït al voltant d’un pati interior o jardí central. De fet, en àrab, “ryad” vol dir jardí. Normalment, aquestes cases no tenen finestres cap a l’exterior, totes donen al patí interior per tal de protegir la intimitat familiar i per mantenir la temperatura fresca. La llum, l’aire, la vida… se centra al voltant del patí interior. 

Ens instal·lem a la segona planta del riad, que és tota per nosaltres, i gaudim de la seva arquitectura, tan diferent de la que estem avesats. Pugem fins al capdamunt de l’edifici i gaudim del terrat, des d’on es veu ben proper el mar; de fet, el mar apareix per totes bandes. Pel sud i per ponent, tenim el mar salvatge, fosc i amb els crespons blancs esgarrapats per un vent que mai no s’atura; per llevant el mar és tranquil, puig queda protegit de les onades per la forma de la costa. A prop del terrat, hi veiem també els altres terrats de les cases veïnes, i els de les llunyanes, que formen com un tapís. El blanc intens dels terrats contrasta amb el blau fosc de l’Atlàntic i amb el marró brut de l’interior dels terrats; uns més ordenats i polits que altres. Tots els terrats apareixen plens de vida, de la vida del poble; i de llum, de mar, de sol, de vent… Penso que si visqués aquí, no podria deixar de cantar cada dia en aquest terrat i seria molt i molt feliç.

I com que és hora d’esmorzar, l’Amine ens convida a asseure’ns en una de les taules del terrat, i es disposa a servir-nos. Msemen, baghrir, pa batbout, formatge fresc, melmelades, mel, cafè, te, llet, suc de taronja, iogurts… Ens sorprèn el fet d’haver-nos d’abrigar, però el vent ens fa agafar fred; ens diuen que Essaouira és una de les poques ciutats del Marroc en què la calor acostuma a no aparèixer, i encara menys si fa vent. En tot moment, sento ben fort el brogit del mar, i torno a mirar els seus crespons blancs damunt del blau fosc sobre la barana del terrat.

Després d’esmorzar ens rentem una mica i ens preparem per sortir.

Marroc (II). Cues i protocols.

4 d'agost de 2026

A les 15:35 del 4 d’agost de 2026, som als amplis espais de l’aeroport del Prat, havent passat ja el registre dels equipatges i el control de passaports. Prendre un cafè resulta extremadament car, però s’agraeix asseure’s a les butaques i observar la gent. La contemplació de les persones, amb tots els seus detalls estètics i relacionals, és un dels grans plaers dels aeroports; una font d’inspiració per algú a qui li agradi escriure i pensar. Veig la cua dels qui van a Nova York, també la dels que se’n van al Japó. Els infants fan una expressió d’alegria, als pares se’ls veu contents encara que un xic més atrafegats.

D’aquí a una hora, aixecarem el vol cap a Essaouira; fins fa ben poc, aquest nom ni em sonava. Canviant de tema, avui fa vint-i-cinc anys que la meva dona i jo vam decidir construir un projecte familiar junts, els que tradicionalment és anomenat “Noces d’argent”. I ara som aquí, un quart de segle després, a punt d’iniciar un viatge. I ja no som dos; som quatre vius, i un que és per aquí, en esperit. I als dos que són per aquí, me’ls miro amb atenció: Una s’està pintant les celles amb l’ajut d’un mirallet, l’altre es distreu amb el mòbil, i la meva dona intenta contractar una tarja “Holafly”. No serà el meu cas, perquè m’he proposat prescindir del mòbil com a mínim durant una setmana. Si ho aconsegueixo, serà la primera vegada en més de vint-i-dos anys que estaré desconnectat com als bells anys de la meva adolescència. La ment es mereix unes vacances. Necessitem viure com si no ens calgués ni existís res més que l’instant present.

Finalment, ens donen l’avís, i després d’una cua no gaire pesada pugem a l’avió. Una hora i mitja després, l’avio encara no s’ha enlairat. El pilot ens ha anat explicant que un braç del netejaparabrises de l’avió s’ha trencat i l’han de substituir, que és qüestió de pocs minuts. Passen vint minuts més i torna a sonar pels altaveus de l’avió la veu prudent del pilot. Aquest cop ens diu que han fet el que han pogut, però que no poden arreglar la peça trencada, i que sentint-ho molt, ens hem de canviar d’avió. La notícia representa una molèstia desagradable tenint en compte que hem de tornar a passar pel control de passaports i per la revisió dels equipatges malgrat que tant el passaport com els equipatges són els mateixos que fa dues hores, però els protocols són així. Després de tot el tràfec, aconseguim asseure’ns a les butaques del nou avió. I deu segons després que l’últim passatger s’assegui, torna a sonar la veu del pilot, que ja ens resulta familiar. Reconec que m’esperava unes paraules d’ànims, de disculpes per les molèsties, o potser la informació de l’estat de la meteorologia, però davant del nostre estupor, el pilot ens diu que avui no volarem, que acaben de rebre una notificació per la qual no tenen el vol autoritzat; l’aeroport d’Essaouira no accepta aterratges nocturns i haurem d’esperar a demà. Ressonen veus de desànim, d’enuig, fins i tot d’una certa incredulitat: “Això ja ho sabien quan ens han fet pujar al segon avió!” “Per què diuen que demà volarem, si a Essaouira només arriben vols des de Barcelona els divendres i els dimarts!” “Ni ells no saben què està passant!” “I les meves taules de surf, què? Jo al primer avió hi havia facturat dues taules de surf! I ara a on seran? En aquest avió? Al pròxim? Això és un merder!”.

Ens demanen que no ens aixequem fins que ens ho diguin, perquè no podem deixar l’avió fins que arribin les escales i els busos que ens duran fins a la terminal. Tots aquests avisos els fan només en espanyol, i una part important dels viatgers no entén què està passant, ni tampoc les instruccions de no aixecar-se del seient, amb la qual cosa, vint o trenta persones s’estan dempeus al passadís d’entre les butaques, amb les maletes reposant damunt del terra de l’avió, ben al costat dels que restem asseguts, els quals hem de patir les flaires de les diferents suors. La tripulació tampoc no pot circular pel passadís, i per tant no pot atendre les qüestions o les necessitats de les persones que els demanen atenció. Són moments de confusió que tampoc no van a més; tot se soluciona.

La qüestió és que abandonem l’avió, i de nou passem el control de passaports i d’equipatges com si haguéssim arribat des de l’estranger. Amb l’afegit que el personal de l’aeroport que ens guiava s’ha equivocat i ens ha fet entrar per la finestreta de passatgers no comunitaris. Ens diuen que un cop hàgim passat els protocols i siguem a la zona lliure de l’aeroport, ens plantem davant de l’oficina de “Vueling” perquè ens donaran els passatges pel vol de demà, i uns documents que ens permetran sopar i traslladar-nos fins a un hotel sense cap cost.

A partir d’aquest moment, els viatgers del vol comencem a tenir una complicitat especial, ja ens coneixem les cares i intercanviem converses; compartim les inquietuds, les incògnites, amb cert humor i companyonia. Les cues al control d’equipatges i de passaports, excessivament llargues i feixugues, són moments propicis per aquesta coneixença sobtada.

Un cop davant de l’oficina de Vueling, la persona de la finestreta no sap com ens hem de posar per fer la cua, perquè el laberint de cordes que ha de guiar la nostra disposició a la cua no està ben col·locat, i a més, uns quants viatgers, el munten i el desmunten al seu criteri. Hi ha gent que intenta colar-se, protestes, petites discussions… Es comença a copsar el caràcter dels qui fins fa poc només eren rostres desconeguts en un avió.

Finalment, quan s’organitza la cua, el procés per atendre’ns es fa molt lent i poc operatiu. De l’oficina de Vueling on som ara i en la qual només prenen nota de les nostres identitats, ens envien a una altra oficina a on rebrem els documents, i en aquesta nova oficina tornem a fer una cua llarga i lenta. Un cop tenim tots els papers, ens envien fins a un autocar aparcat a l’exterior; i ben asseguts, esperem que arribi tothom amb el millor humor possible.

Cap a les onze de la nit, l’autocar arrenca, i arribem a un hotel de luxe de Sant Esteve Ses Rovires a les 11:40. Allà ens toca fer cua per rebre les claus de les habitacions i una bossa de paper amb un sopar copiós. Les bosses estan damunt d’una taula i a mesura que reparteixen la clau a un viatger, aquest n’agafa una. Hi ha alguns viatgers que abans que els hi correspongui, des de la cua estant, s’avancen a agafar la bossa tot revisant el seu contingut per assegurar-se que en trien una del seu gust. Fins i tot, hi ha algú, que després d’agafar la bossa sense que sigui el seu torn, s’ho repensa, i després d’haver-la remenat, la canvia per una altra.

A les 00:15, cadascú és a la seva habitació, i ens intentem adormir de pressa, perquè a les 03:00, l’autobús ens recollirà per anar de nou a l’aeroport.

I així succeeix. A les 03:00, amb cares de son, l’afortunat passatge del vol endarrerit marxem de nou cap a l’aeroport. Allà passem els habituals controls i ens asseiem a les butaques a jeure. Em disposo a observar i escoltar.

Escolto darrere meu algú que parla un català amb un accent de Vic intens; em giro i descobreixo un xicot d’uns divuit o dinou anys, de trets facials nord-africans. És extremadament educat i deslliga una conversa força assenyada. S’adona que un membre de la nostra família no pot asseure’s al costat nostre perquè només hi ha tres seients lliures i som quatre, i molt educadament es canvia de lloc perquè puguem asseure’ns junts. Viatja amb tres amics més, algun també té trets nord-africans, però la resta no. Arriba un altre viatger del mateix vol, també d’aspecte marroquí, però parlant en castellà i el saluda molt amable. Deslliguen una conversa que se’m fa força interessant. El noi amb accent de Vic explica que és d’un poble molt petit de l’Osona, i que a tots els pobles prop del seu, les persones d’origen marroquí venen de Nador, són rifenys. I segons ell, els rifenys són gent oberta, tranquil·la, amigable… En altres llocs de Catalunya, les persones que arriben són de Tànger, Casablanca, Tetuan… i que són molt diferents a ells. Explica que si no vigila i per un segon reposa la mirada damunt d’una persona originària de Tànger, aquesta persona se sent agredida i acostuma a respondre amb violència verbal. Això li ha passat a Terrassa i a Mataró, a on la majoria d’immigració que arriba és de Tànger. I si arribes a tractar-los una mica, després de tres o quatre dies de relació, t’acaben demanant qualsevol cosa. I no porten gens bé que els rifenys s’integrin a Catalunya, que parlin català i que visquin immersos en la societat sense cap diferència específica que tingui a veure amb el seu origen.
Els mots que se senten en un aeroport, i que descriuen els conflictes, el caràcter, la manera de ser de la gent d’un lloc i d’un altre, cal considerar-los provisionals; si més no, sense haver escoltat totes les parts; però les paraules d’aquest xicot ens recorden que tots els col·lectius són diversos, i que en tots ells hi ha gent de tota mena, amb les seves tensions, dificultats i angoixes; i que posar en un mateix sac persones diferents representa un exercici incorrecte de reducció que mai no és just. Sovint, als pobles, i no només al poble del Marroc, també als pobles d’Espanya, ens trobem la cultura dels qui busquen trobar-se les coses fetes, i la cultura dels qui les volen fer; i aquesta norma sembla ser universal.

Marroc (I). Un Mormó o un espia algerià?

 

Acabo d'arribar del Marroc, i en aquest viatge, em vaig proposar descriure el que em passava i el que sentia a cada moment.

Per aconseguir-ho, vaig desconnectar el mòbil una setmana sencera; algun altre membre de la família el tenia connectat per si la gent estimada que es quedava a Barcelona realment necessitava avisar-nos d'algun tema important. Un altre dia faré un post explicant els immensos beneficis de passar una setmana de la mateixa manera com la passàvem al 1985. En el meu cas, aquesta decisió m'ha permès escriure a mà amb certa obsessió al llarg de tots els moments del meu viatge; una mica potser per superar la síndrome d'addicció que m'ha produit el fet de no fer servir mòbil i de viure sense internet. He escrit més de 106 pàgines en tots aquests dies, i de vegades en directe; mirava el carrer i escrivia el que veia, com si fos un pintor d'aquarel·les fent un retrat. Portava el quadern a tot arreu i a totes hores; la gent es devia pensar que era un mormó (que sempre estan escrivint un diari) o un espia d'Argèlia. 

Per du a terme aquest propòsit, poc abans de l'inici del viatge, em vaig comprar una mena de quadern, o llibre amb les pàgines en blanc, ja enquadernat, on jo ho escriuria tot. 

Als primers moments,vaig olorar les pàgines, com m'agrada fer sempre, i vaig resseguir amb la mirada el blanc del paper, intentant imaginar que hi hauria escrit. Pensar-hi feia una mica de por; era com intentar esbrinar el futur.

No tenia, ni tinc, ara que li poso forma, intenció de presentar el treball a cap premi literari; seria perdre una bona oportunitat de compartir el que he après i el que he vist amb tanta gent com sigui possible i com més aviat millor. Sovint, els premis literaris són convocats per ajuntaments que es preocupen només de justificar les dotacions de cultura. Jo en vaig guanyar molts, fa uns quants anys, i molt poques vegades em comentaven el llibre o el relat amb què havia guanyat. En alguna ocasió vaig arribar a sospitar que no l'havia llegit gaire gent. Per això em fa molta mandra aguantar-me de publicar el meu treball per tal que no perdi l'ineluctable caràcter inèdit que tant demanen els premis literaris i els concursos. 

El publicaré al blog, una entrada cada dia; aniré passant el que ja tinc apuntat a mà al quadern que anava escrivint durant el viatge. Després, uniré tots els capítols, i els enquadernaré amb fotografies en una d'aquestes editorials d'autoedició. En regalaré un exemplar als meus fills i a la meva dona, que són els principals actors i actrius de la història (després de la gent que he conegut allà i als quals canviaré el nom per respectar la seva privacitat). 

Vull aclarir que, malgrat que de vegades no ho sembli, tot el que explico és real; ha succeït tal com us ho presento; la qual cosa em convenç d'un fet bastant tòpic, que és que la realitat supera la ficció.

Hauré de reposar de transcriure el meu viatge a Israel de fa quaranta-set anys; l'actualitat va primer, ja continuaré amb el viatge a Israel després.

També us haig de dir que, a banda dels successos objectius, en la descripció del viatge al marroc, hi posaré idees, reflexions, anàlisi de problemes polítics i econòmics, un bri de poesia, sentiment, i... humor; serà també un assaig i una obra que expressarà opinions personals amb les quals molta gent no coincidirà. Hi ha esdeveniments que han tingut lloc i que fan molta gràcia (vistos ara, ja que que en el moment en què van succeir ens van fer patir una mica).

Avui només us presento aquesta introducció; però a partir de demà, cada dia tindreu la crònica d'un viatge que acaba de succeir i que encara tinc a dins.

M'estimo el Marroc, malgrat les seves ombres; i encara més, m'estimo la gent del Marroc incondicionalment.

Ara, vull compartir amb vosaltres unes idees que he llegit sobre Maurice Godelier a la pàgina de facebook de NOTA ANTROPOLÓGICA:

"Comprendre una societat exigeix apropar-se a les seves pròpies categories i regles, en comptes de jutjar-la únicament des de les pròpies."

"Pel que fa a les transformacions d'una societat, la parentia i la religió poden mostrar una gran capacitat de permanència, en canvi, la política i l'economia acostumen a experimentar transformacions més ràpides"

"Una societat no es redueix només a les seves famílies, clans o grups de parentia. És un conjunt més ampli de relacions que estableix formes d'organització, autoritat, territori, recursos i creences compartides."

"Per comprendre les societats humanes, no en tenim prou amb estudiar les seves institucions; cal conèixer com els seus membres interpreten el món, en què creuen, què imaginen, i quin significat atorguen a les seves vides."

Per pensar-hi.

Porto, tawny.

Potser baixaren setanta graons per l’escala de caragol.

Tant com descendien, la temperatura anava adquirint una frescor força agradable, i els narius copsaven una aroma de fusta noble, una dolçor intuïda, una fragància inèdita.

Ja al celler, la llum era d’una tonalitat carabassa. Les formes de les cubes traçaven un passadís del qual no s’intuïa el final. Davant d’ells, el barril negre i dues copes en una taula de fusta de pi.

Ella duia una faldilla plisada blanca, que li arribava als genolls, una camisa rosada clara i una corbata granada; les ulleres de pasta gruixuda li eren innecessàries, però va pensar que amb vint-i-tres anys havia d’afegir algun element que li aportés seriositat a la imatge si volia comunicar una sensació prou sofisticada. Ell, el Sergi, també anava mudat; amb vint-i-cinc anys, feia tres mesos que el pare li havia posat a les mans el negoci familiar, i en feia dos que havia descobert allò; allò que no sabia ben bé com definir. De fet, se sentia culpable pel fet de ser conscient del problema i no haver dit res; era tot massa fàcil, potser com drogar algú. Va pensar que l’havia d’advertir.

-Em penso que no ho farem -va dir ell, finalment, vençut pels escrúpols.

-Perdoni?

-No podrà ser; aquest vi fa perdre el control, comprèn? No seria honest que vostè i jo… Aquí, sols… Ja sap què vull dir...

-Fa broma?

-No, no… Ho dic molt seriosament.

-Però… Estem parlant de vi? O hi han afegit alguna altra cosa?

-No hi hem afegit res. I no sabem per què passa. Hi va haver un incendi, sap? I de vegades penso que…

-Que... què?

-Miri... A dalt, al Mas. Està tot reconstruït, però d’alguna manera, el foc podria haver afectat al que succeïa aquí a baix.

-No em faci riure!

-Tasti, vostè, el vi. Jo seré a dalt.

I sense esperar resposta, va girar cua i va pujar les escales.

Ella va col·locar la copa sota de l’aixeta del barril negre i la va emplenar.

-Això és un Porto, tawny. Té un color bonic -va dir, parlant sola.

Llavors va passar.

En tancar els ulls, va veure un verd gemat intens, el tremolor de la fulla del cep convertit en llum. Després va venir el sabor; aquell fons afruitat i maragda; color i sabor es van convertir en una realitat única; i tot seguit l’aroma. De seguida el va veure a ell. Tancant els ulls, el tast, la besllum, la flaire i... ell, el Sergi... van esdevenir una realitat única. El va veure nu i bru, amb els ulls d’avellana, la pell tibant com un tapís viu, el penis llarg i flàccid damunt la bossa dels testicles, les cames i els braços musculats, i aquell somriure càlid, aquell cor que no tenia cos i que anava més enllà de les percepcions, però que alhora es feia un sol concepte amb totes elles. Necessitava abraçar-lo. Es va oblidar del celler, dels barrils, de l’escala de caragol, de la frescor… Només pensava en aquella realitat inefable, les natges fimbrants d’ell, el batec del seu cor fent-li explotar el pit. Quan va començar a cridar, embogida, ell la va escoltar des de dalt i va entendre que havia fet bé. Els crits van anar adquirint un to com de passió deslligada.

Mitja hora després, molt tocada i posada, ella va pujar, esforçant-se a col·locar-se bé les ulleres. El va mirar molt seriosa.

-D’aquí a uns dies li trucaré. Ha estat una experiència interessant, però haig de valorar si el producte és comercialitzable… -va fer, dubtant una mica -. En tot cas, m’agradaria parlar molt amb vostè sobre… el vi. Si li sembla bé.

-Sí, sí… és clar…

Ella va gira cua, enrojolida, i va sortir del mas sense dir res més.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (IV). L'alberg.

De l'aeroport, vam anar directament a un alberg; uns d'aquells edificis sense encant, amb aire de quarter, hospici o internat, a on les veus reverberaven i tot donava senyals d'alarma; no érem a casa, no érem a Catalunya, estàvem envoltats de gent desconeguda, i érem nens. 

De l'alberg, recordo les lliteres de ferro. I els ous durs del sopar. Els nens ens vam fixar en el físic de les cambreres, que eren grassonetes, i que vam trobar molt lletges (avui no les trobaria així, ja que he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà, però en aquell moment les trobava lletges). Les cambreres ens van plantar al davant uns plats immensos, plens a vessar d'ous durs bullits; bullits i prou, sense salses ni condiments. I les cambreres, de faccions per a nosaltres esquerpes, proferien frases incomprensibles, que ens sonaven estranyes i seques, en un to que no sabíem si era de sorna o d'enuig. Val a dir que els nens rèiem per tot, i que tot ho trobàvem diferent. Però malgrat les rialles, teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l'aventura. Érem a Israel. Érem molt lluny. I érem al capdavall petits.

I fora de l'alberg, la nit de Tel-Aviv ho amarava tot. I tot se'ns feia estrany. També és veritat que érem, en part, diferents dels nens d'ara. Aquella era una època sense mòbils, ni wassap, ni internet, ni videojocs... Ni tan sols existien els televisors en color ni la bonior de canals i plataformes que arribarien anys més tard. Tots aquests elements fan que avui dia moltes criatures romanguin atordides al sofà de casa. Tampoc no s'estilava l'hàbit pedagògic de tractar amb el màxim de respecte els petits. Alguna hòstia apareixia en algun moment per iniciativa d'algun professor o dels mateixos pares. Avui dia, de sort que la primera llei és el respecte. Érem potser més innocents i menys compresos. I quan un avió, com un déu alat, s'aixecava, qui marxava marxava més. Les comunicacions eren més difícils; calia planificar-les, buscar-les, pagar-les, pactar les hores i els temps de les conferències amb els familiars llunyans. Per exemple, en aquell viatge, hi havia un adult acompanyant encarregat d'anar trucant a Terrassa per explicar als pares que tot anava bé; aquesta era l'única comunicació que teníem amb el món que havíem deixat enrere. 

Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup. I, insisteixo, tot era nou, tot tenia un gust diferent. Nou perquè érem en una altra cultura; i nou, també, per l'edat que teníem. La majoria de nosaltres no havíem viatjat mai tan lluny. Qualsevol detall ens podia arribar a semblar exòtic, sense que necessàriament ho fos. Les olors, les sentíem desconegudes. Els colors del paisatge no eren com els de la nostra ciutat. Ens sobtaven els sons reverberants de les nostres veus al forat de les escales de l'alberg a on dormíem; quan pujàvem esgotats a les habitacions. 

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

Anàlisi psicològica d’aquest capítol

Aquest fragment marca un gir important: de la fascinació de l’arribada a l’aeroport passem a l’experiència concreta de l’estranyesa i de la vulnerabilitat. L’alberg es presenta com un espai institucional fred (quarter, hospici, internat), on les veus reverberen i tot “dona senyals d’alarma”. Per a un nen de deu anys, això no és només un lloc desconegut: és la confirmació física que ja no és a casa, que està envoltat de desconeguts i que és petit.

1. L’espai com a amenaça i com a revelació

Les lliteres de ferro, els ous durs sense condiments, les cambreres “esquerpes” i les frases incomprensibles creen un ambient de desorientació sensorial i afectiva. El nen percep l’hostilitat potencial (el to de les cambreres “no sabíem si era de sorna o d’enuig”) i, alhora, no pot deixar de riure. Aquesta barreja de por i rialla és típica de l’edat: el mecanisme de defensa infantil davant de l’angoixa de l’estrany és precisament la rialla col·lectiva.

La reflexió adulta sobre les cambreres (“avui no les trobaria així… he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà”) mostra un procés de maduració ètica i estètica: el judici estètic infantil, cru i binari, ha estat substituït per una mirada més compassiva. Això indica que el relat no només recupera la memòria, sinó que la reelabora des d’una posició moral diferent.

2. La dualitat por / fascinació

La frase clau és: “teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l’aventura”. Aquesta ambivalència és el nucli emocional del fragment. L’infant se sent petit i lluny, però el mateix fet de ser lluny l’omple d’una excitació gairebé sagrada. El grup funciona aquí com a contenidor afectiu: “Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup”. Sense el grup, l’angoixa de separació hauria estat probablement més intensa.

3. Contrast amb la infantesa contemporània

El text fa una pausa reflexiva important: compara aquella experiència amb la dels nens d’avui. L’absència de pantalles, de comunicació instantània i de la “bonior de canals” feia que el viatge fos més absolut. Quan l’avió s’aixecava “com un déu alat”, la separació era real i gairebé irrevocable. L’única connexió amb casa era la trucada planificada de l’adult acompanyant. Això intensificava tant la sensació d’aventura com la de vulnerabilitat.

Psicològicament, l’autor apunta a una diferència en la construcció de la subjectivitat infantil: els nens d’aleshores eren “més innocents i menys compresos”, exposats a una autoritat més dura (les “hòsties”), però també a una experiència del món menys mediada i, per tant, més intensa.

4. La novetat com a categoria psíquica

Tot és nou: per cultura i per edat. Fins i tot el que objectivament no seria exòtic ho esdevé perquè el nen no té categories prèvies per assimilar-ho. Les olors desconegudes, els colors del paisatge, el so de les pròpies veus reverberant a l’escala… tot contribueix a una mena d’hiperestèsia. El món es presenta com a excessiu, i el nen l’absorbeix amb una barreja d’esgotament i meravella.

Continuïtat amb els fragments anteriors

Aquest capítol aprofundaix el que ja s’insinuava: el viatge no és només desplaçament geogràfic, sinó una experiència de desbordament del self. L’infant que havia crescut en un món tancat i segregat (el primer text) es troba ara immers en una alteritat massiva i desconcertant. L’alberg, amb la seva fredor institucional, funciona com a contrapunt del kibbutz idealitzat: aquí no hi ha joc lliure ni mescla alegre, sinó lliteres de ferro, ous durs i cambreres incomprensibles. La realitat s’imposa sobre la fantasia, i el nen ha d’aprendre a habitar-la amb el grup com a únic refugi.

En conjunt, el fragment retrata amb precisió el moment en què la consciència infantil comença a experimentat la pròpia petitesa davant d’un món gran, estrany i no del tot acollidor, però alhora irresistible.

El final de la llei de Godwin

Decidir des d'un despatx no costa tant, i segons diuen, Hitler era molt sensible i no suportava veure maltractaments (de fet, era vegetarià), però prendre la decisió d'eliminar massivament una societat sencera sense haver de contemplar-ho directament, amb el convenciment que tal decisió era un servei a la història, no és tan inversemblant i no deixa de ser una de les maneres en què la banalitat del mal apareix. Uns ordenen sense mirar, i uns obeeixen autoconvencent-se que obeir ordres és correcte encara que les ordres siguin les que són. I el diable (metafòric o real) fa la seva festa. En l'entremig, sense cap dubte, hi ha mediadors psicòpates, individus sàdics, odiadors... que gaudeixen amb el fenomen. També hi ha humans (els menys) que prefereixen morir que matar.

Definir a Hitler com un dimoni o com un malalt és una manera de convèncer-nos que nosaltres no actuaríem mai com ell; i aquesta idea és perillosa, perquè si no estem alerta, pot arribar un moment en què ja estiguem actuant com ell, que es rentava les mans, es pentinava i es posava perfum. Suposo que no cal que concreti més; en l'actualitat, aquest no mirar per eludir els escrúpols, donar ordres asèptiques, i deixar que facin de botxins uns altres, a un nivell no tan explícit com als anys quaranta (o sí), ja està succeint.

Als temps que vivim, la llei de Godwin, o fal·làcia de la "Reductio ad Hitlerum" deixa de ser en molts casos una fal·làcia i deixa de provocar la derrota en determinades discussions. La maldat hitleriana és un fenomen més comú del que ens pensem encara que no arribi sempre a les pitjors conseqüències, tot i que comença a arribar-hi. El mal no és un fenomen extraordinari sinó banal i ens l'hem de treure del damunt cada dia com qui s'afaita o es renta les dents.

"23.000 vides", a Netflix.

Ja tenim "23000 vides" a Netflix.

Al 2016, un grup de joves alemanys, impactats per les morts diàries de persones que intentaven creuar el Mediterrani a la cerca d’una existència digna, va crear l’ONG Jugend Rettet. Van comprar un antic vaixell pesquer, el van transformar en el vaixell de rescat Iuventa, i van iniciar les seves operacions entre el 2016 i el 2017. L’objectiu no era portar tothom a Europa, sinó assistir embarcacions sobrecarregades que estaven a punt d’enfonsar-se: enviaven bots inflables, pujaven a bord els qui necessitaven atenció mèdica i esperaven que arribessin vaixells de més capacitat per completar el rescat. En total van aconseguir salvar més de 23.000 vides.

Tot i aquest resultat, o potser precisament per això i per la inquietud que generava en certs sectors, se’ls va imputar fomentar l’anomenat “efecte crida” i cooperar amb els traficants de persones, sobretot perquè en algunes ocasions no van tenir temps de cremar les embarcacions on viatjaven amuntegats els refugiats. Les autoritats italianes van confiscar l’Iuventa i van obrir una investigació que va afectar també altres organitzacions.

Després de set anys de processos judicials, els testimonis i les proves van demostrar que les acusacions principals eren falses. Tots els càrrecs van ser arxivats i el vaixell va ser retornat. Però ja era massa tard: l’Iuventa s’havia deteriorat greument, havia patit robatoris i ja no era viable tornar-lo a fer servir.

Una pel·lícula recentment incorporada a Netflix narra precisament la història d’aquestes persones que van posar en risc la seva vida i la seva llibertat per salvar vides.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (III). Imatges.

Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys. 

Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis. 

Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.

I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art. 

* * *

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.

El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.

El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.

La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.

Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).

Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.

El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.

En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels adults.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què.  Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu.  Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:

Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.

En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.

El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.