De seguida anem a sopar a la tenda menjador. Som si fa no fa cinquanta persones menjant en diferents taules. El sopar és força bo; un arròs blanc que té un gust deliciós, amb trossets de tomàquet, partit a daus, ceba, blat de moro, bocins de taronja. Després de l’arròs ens porten un tagine de pollastre amb patates, pastanagues i alguna verdura més. El pollastre està rostit i té una mena de suc boníssim. De postres, meló i taronja. Ahir ens vam assabentar que el mot “tagine” fa referència al recipient, més que no pas a l’estil de cocció. Vindria a ser el mateix com quan diem “cassoleta de…”.
Després de sopar, el vent s’atura i es veuen les estrelles. Sortir fora de la tenda, allunyar-se una mica del campament, i mirar el cel del desert enmig de les dunes és tot un espectacle. Tot el grup ens asseiem en una esplanada de fora de les tendes, damunt d’unes catifes. Les mateixes persones que ens han servit el sopar s’han convertit ara en uns músics, que canten i ens regalen ritmes amb els seus tambors. Quan tothom és a l’esplanada, comencen a animar la gent, preguntant-nos un per un d’on som, i fent broma amb l’origen de cadascú. Quan ens arriba el torn, pronuncien unes paraules en un català perfecte. Els italians els demanen que toquin “Sarà perché ti amo”, i no la saben. Llavors els demanen “Nel blu dipinto di blu”, i aquest cop sí que són capaços de cantar-la i tocar-la. Un noi del nostre grup, que és italià i que té una parella que és colombiana, els demana si poden interpretar ritmes que puguem ballar. Li fan cas, i l’italià comença a moure’s d’una manera molt divertida, aconseguint que tots el seguim després d’una mica de motivació per part dels animadors. Ballem tots en grup els ritmes que van improvisant amb els tambors, i un a un anem sortint al mig de la rotllana quan ens toca. Tan bon punt van sortint els altres, intento pensar com em mouré quan m’arribi el torn, i em decideixo per una dansa russa que s’avé bastant al ritme.
A l’hora d’anar a dormir, dins la tenda la calor es fa insuportable. Deixem oberta la porta de la tenda, i ens traiem la roba. Ens fa una mica d’angúnia, per la qüestió cultural i religiosa, però la temperatura és inaguantable i no ens volem ofegar; confiem en la foscor per preservar la discreció. Tot i la porta oberta, la calor no baixa gaire, i sortim sovint per prendre l’aire i anar al lavabo. En una d’aquestes sortides, una persona que treballa al campament, i que està posant bé una de les catifes que s’estenen entre les tendes, ens proposa de dormir a l’aire lliure, a l’esplanada on hem ballat fa una estona, i així ho fem. Realment, s’hi està molt millor. Corre una mica d’aire, encara que molt càlid. Ens hem endut el coixí de la tenda i ens ajaiem boca amunt mirant les estrelles damunt la catifa. Veiem cinc o sis estrelles fugaces en pocs minuts, estem en els dies de les llàgrimes de Sant Llorenç. Quan se’m tanquen els ulls veig acostar-se un gatet que em passa ben a prop de la cara. Com puc, li faig entendre que ha de respectar el nostre espai. Se’m tanquen de nou els ulls, i un treballador del campament ens porta una estora amb escuma per poder dormir sobre un terra una mica més tou. Dormim seguit fins a la 1:29 en què ens desperten unes gotes gruixudes. Comença a ploure amb gotes pesades i hem de tornar a la tenda. Un cop allà ens adormim fins a les 6:00, l’hora en què ens despertem.


































