Uns dies als llacs de la Maragda (IX)

IX

A partir d’aquí la meva història ja no neix de les pàgines d’un diari adolescent; està corregit. La meva veu infantil va enregistrar tot allò d'una manera massa imperfecte i he cregut convenient millorar-ne la forma. Hi queden, potser, algunes frases originals. Tot el que us explicaré seran records del que vaig viure i que m’he disposat a escriure molts anys després.

Un cop es van haver oblidat de mi al llarg d’una setmana sencera, la mare va dir que volia compensar-me. Ho va dir així, exactament; com si hi hagués alguna compensació que tingués sentit fora de l’actitud evident de no tornar a oblidar-se mai més de mi. Però aquest llenguatge era tot el que jo tenia llavors, i era més que res; si més no, era algun gest, o ho semblava.

Va entrar a la meva habitació un matí de dissabte amb un somriure molt gran i em va dir que aniríem al Tibidabo, només ella i jo; que passaríem tot el dia pujant a les atraccions, que menjaríem gelats, que ens faríem fotografies, i que seria “el nostre dia”. Em vaig posar tan contenta que em van venir ganes de saltar damunt del llit. Feia molt de temps que no anàvem enlloc juntes sense ningú més. Vaig pensar que potser això volia dir que tot tornava a ser com abans, com en els temps en què el Xavi no existia, quan jo era algú important per a ella.

Vaig passar tot el matí preparant-me. Vaig triar els texans que més m’agradaven, els que tenien un forat petit al genoll, i una samarreta blava amb un dibuix d’un ocell que em va regalar la Magda quan vam marxar del refugi. La mare va entrar quan ja m’estava posant les bambes; em va mirar de dalt a baix. Va fer una cara estranya, com si no li agradés res del que portava.
—No, amor, avui no. Avui et posaràs roba més bonica, com quan eres petita. Mira què vaig trobar l’altre dia!
Va treure del fons de l’armari un vestit rosa de quan jo tenia deu o onze anys. Era un d’aquells vestits que es posen les nenes petites per anar als casaments: de maniga llarga, amb tot de tul i de volants, amb un llaç enorme a l’esquena que semblava una papallona gegant. El color rosa era tan intens que feia mal als ulls. Quan me’l vaig posar, vaig veure que m'anava curt, la faldilla m’arribava just per sobre del genoll; em feia sentir com una nina que algú hagués tret d’una caixa vella.
—Mare, això… és massa infantil. Tinc dotze anys. Em va massa petit.
Ella va riure i em va fer girar davant del mirall.
—Estàs preciosa! Sembla que tornis a ser la meva nena petita. Avui vull que siguis la meva nena petita, eh? Sense discussions.

—Si us plau, no vull dur això; no puc anar així!

—Ja veig que el que vols és que m’enfadi. I mira que estava contenta! A mi, em fa il·lusió que et mudis, que et vesteixis una mica més maca que de costum. Tan difícil és fer-me contenta?

No vaig dir res més. Em vaig mirar al mirall i em vaig sentir ridícula. No em podia moure amb comoditat; m'anava tan curt que tenia por que se’m veiés més del compte. A més, cada pas que feia sonava com si portés paper de seda arrugat; la tela estava com resseca. Però la mare estava tan il·lusionada, i per a mi era tan difícil tenir-la contenta, que no li volia esgarrar el dia posant-me tossuda. Vaig pensar que, al capdavall, ningú no es fixaria en mi.

Quan vam arribar al portal, el Jeep vell estava aparcat allà mateix, i el Xavi era al volant, amb les ulleres de sol posades i un somriure que em va provocar un calfred.
—Ei, barrufeta! Mira quina nina més maca que tenim aquí! Si sembles una princesa de sucre!
Va riure molt fort, com si fos la broma més graciosa del món. La mare va riure també i va dir:
—Va, puja, que avui ho passarem genial tots tres.
Jo em vaig quedar parada al mig del carrer. No m’ho podia creure. La mare m’havia assegurat que estaríem soles totes dues. La vaig mirar i ella va fer com si no passés res, només em va obrir la porta del darrere.
—Va, amor, que arribarem tard!
Vaig pujar sense dir res. No em vaig atrevir davant del Xavi, però per dintre, em sentia enfonsada. I a sobre, el vestit va fer soroll quan em vaig asseure. Em vaig posar la motxilla davant per tapar-me una mica les cames.
Al Tibidabo, tot era com a les fotos antigues de l’àlbum que de vegades em mostrava la mare quan era petita; a on hi sortia ella amb un cotofluix de sucre: la muntanya alta, el cel molt blau, l’aire que feia olor de dolces i de fusta vella. Vam agafar el funicular, i des de dalt, s'hi veia tota Barcelona com un tapís gegant. Jo volia estar contenta, oblidar-me del disgust de tenir el Xavi a prop, però el vestit no m’ajudava. Cada vegada que bufava una mica el vent, i en feia bastant, la faldilla se m’aixecava i havia d’aguantar-me-la amb les mans. Em va semblar que la gent em mirava. Uns nens petits van riure i van assenyalar el llaç. Una senyora gran em va dir “quina nena més maca”, però ho va dir com si parlés amb una criatura de cinc anys. Em sentia exposada, com si portés un cartell que deia “mireu-me, sóc ridícula”.
Vam pujar primer a l’avió, aquella atracció antiga que sembla un avió antic de veritat i que gira fent cercles amb vistes de la ciutat. M’encantava la idea, però quan em vaig asseure al seient, el Xavi es va posar al meu costat i no parava de fer-me bromes:
—Ei, barrufeta, no et moguis gaire que el llaç et volarà com una bandera! Sembla que portis un coixí a l’esquena!
La mare reia.
Després vam anar a la Muntanya Russa. Allà el problema va ser pitjor: em vaig despistar i el vent em va aixecar la faldilla mentre baixàvem la primera rampa a tota velocitat; vaig haver de subjectar-la amb les mans tot el trajecte. Quan vam baixar, tenia la cara vermella i les mans suades. Em feia mal l’estómac pels nervis.
Vam pujar al Carrusel, al Globus, al Giradabo… En tots em passava el mateix: el vestit no em deixava gaudir, se m’enganxava, feia soroll, em voleiava, i el Xavi no parava de fer comentaris. “Mira quina nina! Sembla que vagis a una festa de nenes de quatre anys!”. La mare de vegades li deia “deixa-la”, però reia mentre ho deia.

A mig matí, vam parar a menjar un entrepà i un gelat. El Xavi va anar a buscar begudes; va tornar amb cerveses per a ell i la mare, i amb una cola per a mi.
Després de dinar vam anar a la Talaia, aquella torre alta que puja i gira. Quan érem a dalt, mirant Barcelona, la mare em va abraçar per darrere i em va dir a cau d’orella:
—Gràcies per avui, amor. Sé que he fet coses malament últimament… però avui som felices, oi?
Jo vaig fer que sí, però no ho era del tot. Tenia ganes de treure’m el vestit i llençar-lo muntanya avall.

I llavors, no sabria dir com, van desaparèixer.
Va ser de cop. 

Havíem baixat de la Talaia i tots dos van dir que anaven a buscar una beguda. 

—Ara tornem —, va dir la mare. —No et moguis d’aquí . 

Em vaig quedar asseguda en un banc davant del Museu d’Autòmats, mirant la porta per on havien entrat. Van passar deu minuts, i no els vaig veure sortir. Vaig a entrar a veure què passava, i no eren a dins. Vaig caminar una mica, buscant-los entre la gent. El parc era ple de famílies, de nens que corrien, de parelles que es feien fotos. Vaig sentir un rosec a la panxa que no m’abandonava. Ningú no em mirava, i ja ja gairebé no feia cas del vestit rosa i el llaç gegant; només m’angoixava haver-me quedat sola. 

Vaig preguntar a una noia que treballava allà si havia vist una dona amb un home amb barba i una samarreta negra. Em va dir que no ho sabia.

Les hores passaven. El sol va començar a baixar. Van anunciar per megafonia que el parc tancaria en mitja hora. Vaig esperar prop de la sortida, asseguda en un mur baix. Feia vent, i tot i que estàvem a finals d’agost, a dalt de la muntanya ja refrescava. Em vaig abraçar les cames i vaig esperar; no apareixien. Em vaig cansar d’escrutar tots els rostres i de no descobrir el d’ells dos mentre em consumia d’angoixa.
Quan van tancar les portes, vaig sortir al carrer de fora. Hi havia un petit aparcament i la carretera que baixa cap a Barcelona. Va passar gent que em miraven amb curiositat. Què havien de pensar? Una nena sola amb un vestit rosa ridícul a les deu de la nit! Un home gran em va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, que esperava la meva mare; després em vaig penedir de no haver-li demanat ajuda. Se’n va anar.
Va aparèixer un cotxe amb quatre nois joves. Van frenar al meu costat i van baixar la finestra. Van riure molt fort.
—Ei, nena! Vas a una festa de princeses o què? On has deixat el castell?
Em vaig tapar la cara. Van accelerar i se’n van anar, rient.
Llavors em vaig posar a plorar. Vaig plorar tant que em feia mal el pit. Vaig decidir baixar caminant a Barcelona. No sabia què més fer.
La carretera era fosca, amb revolts i arbres al costat. Vaig caminar una estona i de cop vaig sentir un soroll al bosc. Va aparèixer un senglar, gros i negre, amb els ulls brillants sota dels fars d’un cotxe llunyà. Vaig córrer cap al voral i em vaig quedar quieta. El senglar em va mirar i se’n va tornar al bosc. Jo tremolava.
Em venien ganes de fer pipí i caca alhora. Vaig entrar una mica al bosc, entre els arbres, molt espantada. Em vaig ajupir darrere d’un matoll i ho vaig fer ràpid, amb por que sortís un altre animal o que algú em veiés. El vestit es va embrutar de fulles i de terra. Em sentia bruta i perduda.
Vaig continuar baixant per la carretera. Les cames em tremolaven. El llaç se m’havia descosit una mica i penjava tort. Vaig veure unes llums que s’acostaven; era el Jeep del Xavi.
Es van aturar al meu costat. El Xavi va baixar la finestra. Feia olor de cervesa.
—Ei, barrufeta! T’ha agradat la broma? T’hem buscat una estona, eh!
La mare va riure des de dins, una rialla estranya, massa alta.
—Ai, Xavi, no siguis dolent! Vine, reina, puja. T’hem deixat de veure un moment al parc i hem pensat: “deu estar gaudint molt”. Hem anat a fer un volt i se’ns ha fet tard. Perdona, amor…
Vaig pujar al darrere sense dir res. El cotxe feia pudor d’alcohol i de tabac. El Xavi conduïa molt de pressa, la inèrica em feia tombar als revolts. La mare cantava una cançó i reia sola. Jo mirava per la finestra i plorava baixet.
De cop, van aparèixer unes llums blaves i vermelles darrere nostre; la policia. Ens van fer parar.
Van parlar amb el Xavi. Li van fer la prova de l’alcohol. Va donar positiu. Van dir que de moment li retenien el cotxe i que havíem de baixar. La mare va discutir una mica, però no va servir de res. Vam haver de continuar a peu carretera avall.
Jo plorava fort. La mare es va girar i em va renyar:
—No facis un espectacle, eh? Ja està! Ja ha passat! Camina i calla!
El Xavi reia i deia que tot plegat era una aventura.

Vam trigar més d’una hora a arribar al peu de la muntanya. Allà vam agafar un taxi. A casa, quan vam entrar, la mare va tancar la porta i es va girar cap a mi. Tenia els ulls molt vermells.

—Per què has baixat sola? Podria haver-te passat alguna cosa!
Jo la vaig mirar i, per primera vegada, li vaig dir el que pensava:
—Perquè us heu oblidat de mi un altre cop.
Ella es va quedar quieta. Després va començar a plorar, però no com plora una mare que ho sent. Plorava com si fos ella la víctima. Va dir:
—No em diguis això! No em facis sentir pitjor! Jo t’estimo, sents? Tot ho faig per tu.

Va agafar l’ampolla de vi que tenia a la nevera i se’n va servir un got sencer. Se’l va empassar d’un glop. Després va agafar el telèfon i va trucar a algú, parlant molt alt i plorant.
Em vaig tancar a l’habitació. Em vaig treure el vestit rosa i el vaig deixar a terra com si fos una maledicció. Em vaig ficar al llit amb la roba interior i vaig plorar fins que em vaig adormir.

L’endemà al matí, quan em vaig llevar, el vestit ja no era allà. Més tard vaig saber que la mare l’havia llençat a les escombraries. No em va dir res. Només em va fer un cafè amb llet i me’l va posar al davant.
Alguna cosa dins meu s’havia trencat definitivament.

Uns dies als llacs de la Maragda (VIII)

La mare, fa uns quants dies i ben d’hora al matí, em va fer un petó al front abans de marxar.
Em va dir:
—Avui sortim una estoneta amb el Xavi, que hem de parlar de coses d’adults. Tornem aviat, eh? No et moguis ni obris a ningú.
Vaig fer que sí.
Vaig pensar que “aviat” volia dir a la tarda, o abans de sopar, que potser portarien alguna cosa per menjar, com una pizza o un entrepà de calamars que, a la mare, li agraden tant.
Però a les vuit del vespre, encara no havien tornat.
Vaig engegar la tele una estona, i només hi feien programes que no m’interessaven. Vaig menjar mitja bossa de patates fregides que quedaven al fons del calaix i un iogurt que ja feia una olor una mica rara, però que encara es podia menjar.
Vaig pensar que la mare i el Xavi es devien haver quedat a sopar en algun bar i que després vindrien; de vegades ho feien.

Me’n vaig anar a dormir.
L’endemà al matí, em vaig despertar amb el sol entrant per la persiana mal tancada. La casa estava en silenci. Com que no hi eren, vaig agafar el mòbil i vaig trucar a la mare. Em va sortir un missatge que deia que el mòbil estava apagat o fora de cobertura.

Vaig anar a la cuina i vaig veure que a la nevera hi havia dos ous, mig paquet de pernil (que ja estava una mica verd per les vores), una llauna de tonyina oberta d’ahir i una ampolla de llet que feia grumolls quan l’agitava.
Em vaig fer un ou ferrat i me'l vaig menjar amb pa dur, que vaig remullar prèviament amb aigua. Després vaig sortir al balcó i vaig mirar el carrer. Feia molta calor, era agost i no hi havia gairebé ningú. Els nens del veïnat devien ser de vacances a algun lloc amb piscina o amb els avis.
Vaig concloure que aquell mateix dia tornarien. Potser havien anat a la platja o a veure algun amic i s’havien quedat a dormir allà. La mare m’havia dit moltes vegades que no m’angoixés perquè ella sempre tornava.
Vaig trucar un munt de vegades a la mare i em sortia sempre el mateix missatge: el mòbil estava apagat o fora de cobertura.
El tercer dia ja no m’ho creia tant que tornaria aviat.
Vaig comptar els diners que tenia: vuit euros i setanta cèntims que duia a la cartera de l’escola, i dos euros que vaig trobar dins d’una butxaca dels texans. Vaig baixar al "súper" petit de sota casa, i vaig comprar un pa de motlle, un paquet de macarrons i una llauna de tomàquet fregit. La senyora de la caixa em va mirar una mica estranyada, però no em va dir res.
Vaig tornar a casa i vaig cuinar macarrons amb tomàquet. En vaig fer per a dos dies. Vaig intentar no pensar gaire. Vaig mirar dibuixos a la tele i vaig llegir un llibre vell que tinc des de petita, aquell de la nena que viu sola en una illa. Però cada vegada que sentia l’ascensor em posava dreta i corria a la porta. Sempre era algú altre. Quan trucava a la mare, el mòbil continuava sense respondre.
El quart dia vaig començar a plorar al balcó; baixet perquè els veïns no em sentissin. Vaig pensar de trucar a la policia, però què els diria? Que la meva mare se n’havia anat amb el seu xicot i no tornava? I si després tornava i em deia que era una ximpleta i que havia provocat un daltabaix per res?
Vaig buscar el número de la Magda del refugi, però no m’atrevia a trucar. Què li diria? Que estava sola? Que no sabia on era la meva mare?
Vaig decidir que aguantaria. Que no passaria res. Que tornarien aviat.
El cinquè dia la nevera ja era gairebé buida. Només quedava pa sec i una mica de tomàquet fregit. Vaig beure molta aigua per omplir la panxa. Vaig sortir al carrer i vaig caminar fins al parc. Hi havia coloms i un gos petit que jugava amb una pilota. Vaig asseure’m en un banc i vaig mirar com passava la gent. Ningú no em mirava. Ningú no preguntava res.
Vaig pensar que potser la mare i el Xavi havien tingut un accident. O que s’havien barallat molt fort i ella no s’atrevia a tornar. O que s’havien enamorat tant que se n’havien anat lluny. Totes les idees em feien mal, però la pitjor de totes era pensar que simplement s'havien oblidat de mi. I quan trucava a la mare, res.
El sisè dia vaig plorar tant que em feia mal el cap. Vaig dormir al sofà perquè el llit em feia por, com si fos massa gran i estigués massa buit. Vaig somiar que era al refugi i que el Núvol em mirava des de lluny, però quan m’acostava desapareixia. Vaig pensar de trucar al Marcel, o a la seva mare, però em feia ràbia que sabessin totes les coses que em passaven.
El setè dia al matí vaig sentir les claus al pany.
Vaig córrer cap a la porta.
Era ella. La mare. Amb els ulls vermells i els cabells despentinats. Portava la mateixa roba que el dia que va marxar, però molt més arrugada. Darrere seu, hi havia el Xavi, amb una barba de molts dies i una bossa d’esport penjada a l’espatlla. Feia olor de suor i de tabac.
La mare em va mirar i va obrir els braços.
—Ai, amor meu… Perdona, perdona… Vam tenir problemes amb el cotxe i després amb els diners… Vam haver de dormir en un càmping i… perdona…
No plorava, però la veu li tremolava molt. El Xavi va entrar sense dir res, va deixar la bossa a terra i se’n va anar directe al lavabo.
Jo em vaig quedar allà plantada. No sabia si córrer a abraçar-la, enfadar-me, o plorar; o tot alhora. Al final només vaig dir, molt baixet:
—Només queda pa dur, i tinc gana.
La mare em va agafar la cara amb les dues mans i em va fer un petó al front, molt fort.
—Ets tan forta! Tan forta! No tornaré a fer-ho mai més, t’ho prometo.
Després va entrar a la cuina i va veure la nevera gairebé buida. Es va quedar quieta una estona. Va obrir l’armari i va treure l’ampolla de vi que encara hi havia. La va mirar com si fos una cosa estranya i la va tornar a deixar a dins sense obrir-la.
El Xavi va sortir del lavabo i va dir:
—Vaig a comprar alguna cosa per menjar.
Va sortir sense mirar-me.
La mare va asseure’s al sofà i em va indicar que em posés al seu costat. Em va abraçar molt fort i va estar una estona sense dir res. Jo tampoc no parlava. Només sentia el seu cor que bategava molt de pressa.
Al final em va dir, gairebé xiuxiuejant:
—No has trucat a la policia?
Vaig fer que no amb el cap.
—Per què?
—Perquè sabia que tornaries.
Llavors va plorar molt baixet, com si no volgués que la sentís.
Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el llac de dalt de tot, en aquell dia que vam banyar-nos juntes. Vaig pensar que potser algun dia hi tornaríem, però soles. Sense ningú més.
Avui no sé si estic contenta, trista o enfadada.
Només sé que he aguantat una setmana sola.
I que he après que puc aguantar.
Però no vull haver-ho d’aprendre mai més.

Uns dies als llacs de la Maragda (VII)

Avui hem tornat a Barcelona.
El viatge ha estat llarg i silenciós. El Xavi conduïa el Jeep vell i de tant en tant posava la música amb el volum massa alt. La mare s’asseia al seu costat i mirava per la finestra tota l’estona, com si hi hagués alguna cosa interessant enmig de la carretera. Jo era al darrere, amb la motxilla als peus.
Quan hem arribat a casa, la mare ha dit que estava molt cansada i se n’ha anat directa al llit. El Xavi ha deixat les bosses al mig del passadís i ha sortit dient que anava a comprar tabac. No ha tornat fins a les onze de la nit i feia olor de cervesa i d’alguna cosa dolça i cremada. La mare s’ha despertat quan ha sentit la porta i ha sortit al menjador en pijama. Han parlat baixet una estona i després s’han ficat al llit tots dos. Jo m’he estat al sofà mirant el sostre.
L’endemà al matí (és a dir avui), la mare m’ha fet un cafè amb llet i m’ha dit que avui faríem neteja de casa, perquè tot estava fet un desastre, i que això ens aniria molt bé. Ens hem passat tot el matí fregant, tirant coses velles, ordenant armaris...
Aquesta tarda el Xavi ha vingut amb una bossa de supermercat i ha dit que faria macarrons amb tomàquet per a tots tres, que era el seu plat estrella. Mentre cuinava cantava amb molta energia una cançó de reggaeton i de tant en tant em cridava: “Ei, barrufeta, vine a tastar la salsa!”. Jo m’he quedat al sofà fent veure que llegia un llibre de l’escola. No volia tastar res. La mare ha vingut a asseure’s al meu costat i m’ha passat el braç per les espatlles. M’ha fet un petó al cap i m’ha dit:
—Estàs contenta de ser a casa, oi?
He fet que sí amb el cap, però no n’estava de contenta. Em sentia alegre per haver tornat al meu llit, per tenir els meus llibres, la meva finestra, que dona al pati interior… però no estava contenta de ser aquí amb tots dos. Tot feia olor de fals. Com quan fas un somriure per a una foto, però per dins tens ganes de plorar.
Després de dinar, el Xavi s’ha estirat al sofà i s’ha adormit amb la tele engegada. La mare ha recollit els plats i de cop m’ha dit:
—Vine, anem a fer un volt tu i jo.
Hem sortit al carrer. Feia fred, però el sol picava una mica. Hem caminat fins al parc que hi ha al final del carrer i ens hem assegut en un banc. La mare ha encès una cigarreta i ha estat una estona sense dir res. Després ha parlat:
—Saps què? Que el Xavi i jo hem parlat molt aquests dies. Vol que visquem junts de veritat. Que ell vingui a viure del tot aquí. Què et sembla?
Jo no sabia què dir. He mirat els coloms que picaven a terra i he pensat en el Núvol. M’he imaginat que era allà dalt, al refugi, i que em mirava des de lluny.
—No ho sé —he dit finalment.
La mare ha fet una pipada llarga i ha deixat anar el fum cap amunt.
—És que si ell ve, tot serà més fàcil. Tindrem més diners. Podrem fer coses. Potser fins i tot podrem tornar als Llacs de la Maragda l’estiu que ve. T’agradaria, oi?
He fet que sí amb el cap, però no era veritat. No volia tornar-hi amb el Xavi. Volia tornar-hi amb ella sola, o amb l’Arnau i el Marcel, o, fins i tot, sola amb el Núvol. Però amb ell no.
De cop la mare m’ha agafat la mà amb molta força.
—No em deixis mai, eh? —m’ha dit—. Si algun dia et canses de mi, m’ho dius abans. No marxis com fa tothom.
Li he dit que no marxaria. I era veritat. On aniria? No tinc pare. No tinc avis. No tinc ningú més. Només la tinc a ella.
Quan hem tornat a casa el Xavi encara dormia al sofà. La mare ha anat a la cuina i ha obert l’armari de les ampolles. N’ha tret una de vi blanc que feia temps que hi era i se n’ha servit un got. Ha begut un glop llarg i després m’ha mirat i ha somrigut com si res.
—Va, vine, que et faré una banyera calenta. T’agrada banyar-te amb espuma, oi?
Hem anat al bany i m’ha preparat la banyera. Mentre l’aigua corria m’ha cantat una cançó que em cantava quan era petita. Per un moment m’he sentit com abans, quan només érem ella i jo. Però després he sentit que el Xavi es despertava al menjador i cridava alguna cosa sobre un partit de futbol. La mare ha deixat de cantar de cop. Ha sortit del bany i l’he sentida riure amb ell.
Jo m’he ficat dins l’aigua calenta i he tancat els ulls. He intentat imaginar-me que era al llac d’alta muntanya, aquell dia que vam banyar-nos juntes. Però no era el mateix. L’aigua feia olor de sabó. I sobretot, jo estava sola.
Abans d’anar a dormir he escrit això al diari.
No sé què passarà demà.
Potser el Xavi es quedarà a viure aquí.
Potser la mare deixarà de beure una temporada.
Potser tornarem a riure tots tres com si fóssim una família de veritat.
O potser no.
L’únic que sé és que, passi el que passi, jo continuaré escrivint aquí.
Perquè si no escric, em fa por que, de tot això que sento, me n'oblidi.
I si me n'oblido, potser un dia em creuré que tot va estar bé.
I no ho va estar.
Bona nit, estimat diari.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

Vivim una crisi de respecte

Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

Categoria

                                                 AI image

Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina. Em reuneixo amb el director. M'escridassa. No he fet res malament; ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... Vostè mateix.
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima; una dona d'una cinquantena anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda. L'amenaço. Veig com tremola. Tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira. Li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo les meves filles despertes!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

J.S.

Escrit al concurs del repte de relatsencatala a la primera dècada del segle XXI

El peix gros

El peix gros té els cabells rogencs, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.

Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarabassa el rostre. No somriu, però és afable.

M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.

M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no soc discret em mataran.

Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.

Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.

Ara soc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".

Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema a presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.

Em  venen ganes de proclamar que soc bo quan sento a dir que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera, hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre-centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

J.S.

(Relat escrit la primera dècada del segle XXI al repte de relatsencatala.cat)

Sigues sempre lliure

La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.

De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.

I recordava els mestres:

-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.

De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa del seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure"

Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.

I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.

Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es va desfer la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.

Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.

Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.

De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.

De tard en tard es capbussa.

Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.

De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.

I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.

El quart eix

Quan en Jaume començava a gatejar, la seva mare el buscava per tota la casa.

Se l'acabava trobant on menys s'imaginava.

Hi havia una simbiosi estranya entre el nen i la invisibilitat.

Es perdia als parcs, a la platja, fins i tot dins del cremallera de Núria, el dia que hi varen anar d'excursió.

Als set anys, ell i el seu cosí, s'amagaren en un armari minúscul, perfectament cúbic.

-No hi cabrem...! -exclamà el cosí.

-És estret, però molt llarg -li rectificà en Jaume.

-Llarg?

Hi entraren, i en Jaume desaparegué.

El seu cosí s'espantà molt.

En Jaume tornà a aparèixer.

-Per què no vens i mirarem on va a parar aquest túnel...?

Avui, en Jaume ha discutit amb el professor.

-Per què només X, Y i Z? -ha preguntat el noi.

-T'ho repetiré per última vegada. X és l'eix horitzontal, ens l'imaginem sobre el terra... Y, el vertical... pel qual podem fer servir la figura d'aquesta columna de formigó... Z és un eix que posarem també damunt del terra, però formant noranta graus amb l'eix X, d'aquesta manera representem l'espai on vivim.

-I el quart eix...? -ha preguntat en Jaume, persistint en l'interrogatori.

-El temps?

-No... l'altre; el que li falta, a l'espai...

-Te'n rius de mi? -li ha dit el professor amb enuig.

En Jaume s'ha posat vermell i ha engegat un crit de ràbia.

-A la merda tots...!

Davant l'astorament del grup, se'ls ha fet invisible.

L'escola s'ha omplert de policies, mèdiums, càmeres de televisió...

En Jaume s'ho ha mirat tot des d'una distància prudencial d'un metre en la coordenada de l'eix W; l'eix que el professor no li ha volgut acceptar.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

Sobre la IA, i respostes a alguns comentaris privats.

                                                                 IA image

A l'entrada d'avui, respondré a preguntes que em fan per privat alguns usuaris. 

De primeres, no publicaré comentaris d'usuaris que tinguin en el seu nom d'usuari o en el contingut del missatge enllaços "http", en comptes de l'enllaç xifrat "https". Sí que estic disposat a publicar comentaris anònims si són respectuosos i civilitzats sempre que no tinguin enllaços estranys.

D'altra banda, els relats de ficció que publico són de la meva autoria tots sempre que no digui el contrari; cap d'ells no està fet ni totalment ni parcial amb IA. La majoria estan publicats al web de relatsencatala.cat, ja sigui a l'espai personal dels meus relats o al fòrum a través del vell i entranyable concurs del "repte", amb la qual cosa es pot comprovar la data de publicació. La majoria dels que publico aquests dies en aquest blog estan escrits entre el 2005 i el 2010, època en què no existia la IA, almenys a escala d'usuari de base. 

L'ús de la IA per generar ficció literària el trobo insuficient; la seva qualitat literària és força fluixa, el fibló argumental no té verí. Acostuma a produir resultats previsibles i sovint censurats. Una altra cosa seria fer servir la IA com a font d'idees en una hipotètica pluja d'idees, però fins i tot en aquest cas, la tasca humana és clarament superior ara per ara. És cert que la capacitat generativa de la IA augmenta espectacularment en els treballs literaris si se li dona mastegat l'argument i un bon prompt d'estil, esdeveniments, segones idees, etc. Però en aquest cas la feinada és tal que surt més a compte escriure-ho tu mateix.

L'ús d'IA per corregir faltes d'ortografia i gramaticals és altament inadequat, almenys en català. Hi ha faltes que no les veu, i veu faltes que no són tals. En l'àmbit de l'anàlisi literari o de la crítica, diu el que convé que sentis. Si no li dius res, et fa la pilota quan li preguntes que opina sobre un text teu. Si li demanes que sigui dur criticant, et destrossa encara que no tingui raó ni una base objectiva, i si li fas veure que la seva crítica no és encertada, et dona la raó i posa com a excusa que tu li has demanat de ser dur.

Per tant, l'ús de la IA per a generar textos no és pràctica, i se m'acut que només podria servir per guanyar temps si el que necessites és que a partir de molta informació en redacti un text, però tal iniciativa requereix també d'un temps en què tu com a usuari hauries de dedicar a corregir la mediocritat de la IA.

La IA l'he fet servir per generar alguna de les il·lustracions o imatges que acompanyen els textos, ja que permet crear-les a la carta. Intento d'alguna manera especificar que la imatge s'ha creat per IA quan és el cas. Tot i això, em trobo amb uns nivells de censura que recorden als pitjors temps del tardofranquisme.

La IA ara per ara és una joguina per fer investigació i provocar somriures. L'he investigat més a fons en la creació de recursos visuals per al cinema, però veig que les versions gratuïtes ofereixen molt pocs segons de seqüència, i tornem a tenir el problema de la censura histèrica i exagerada.

De debò que no hi ha res com fer les coses per un mateix.

La jaqueta

                                                                          IA image

M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.

Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb
lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.

Una noia plorava.

-En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.

-Gràcies.

Semblava sorpresa.

-Era parent teu?

-Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterrament.

El seu plor em flagel·lava el cor.

-Anem a fora?

La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.

Xerràrem llargament, es deia Marta.

Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.

Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.

-Vius sola?

-Amb els pares.

-I on són?

-No ho sé.

Vam asseure'ns al sofà.

-Vols una copa? -em demanà.

-No. Marxaré de seguida.

-No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.

-Doncs posa'm la copeta.

M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...

La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, ametllats i foscos.

No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

-Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.

Vaig tornar a casa de la Marta.

Em va obrir una senyora madura.

-Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...

-Quina mena de broma és aquesta.?

-Perdó...?

-Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.

Vaig empal·lidir.

La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

Vaig anar al cementiri.

El vent gemegava; les branques dels xiprers es movien lleugerament. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.

Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta. 

J.S.

Carretera 61

                                                                                            IA image

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.

Giro full. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una benzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan estic a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalític, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -... en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dona la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí.
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

J.S.

Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

El déu de Venècia

                                                                                                                                IA image

M'escrutà amb uns ulls fixos, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.

-Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!

I començaren a esculpir-me la veu a cops d'escarpa.

Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.

Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.

Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castrats consagrats a tota la península italiana només aquell any.

La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i la besllum verda, vermella, morada, groga i blavissa dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.

I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.

Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava donzelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.

Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

(Relat escrit fa molts anys a relatsencatala.cat sota el pseudònim de Thoreau)

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

Fent mal, no val la pena viure.

                                                                                                                                IA image

Fent mal, no val la pena viure. 

Ho dic pels que consideren que matar les persones d'una terra és una necessitat vital, que cal fer-ho per sobreviure. 

Repeteixo: fent mal, no val la pena viure. Si la nostra vida només se sosté perquè fem mal algú; jo no la vull. 

Això es pot aplicar no només en política internacional, també en l'àmbit de les persones. Si faig mal a algú per aconseguir un avantatge, un benefici, un plaer, un dret... directament o indirecta, no em serveix de res aquest avantatge. No vull aquest benefici, aquest plaer ni aquest dret, perquè la vida que desenvoluparé haurà perdut la raó de ser. No puc ser feliç si faig infeliç algú.

La meva vida no té raó de ser si no és deixant viure, ajudant a viure; si, per ser, necessita impedir viure algú, esclafar la vida d'algú, enfosquir l'existència d'algú, ignorar les necessitats d'algú... llavors no la vull. 

XESCO BOIX! No us perdeu l'exposició del Social

He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.

Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.

Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la. 

Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!

No us perdeu l'exposició del Social!

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.