Si em cregués determinades afirmacions dels evangelis, em sentiria mala persona.

Aquests dies he escrit molt sobre les meves creences; i les tinc. 

No obstant això, haig de dir que crec molt poques coses, perquè sé molt poc, i entenc molt poques coses. 

M'impedeix abraçar la fe catòlica, en la qual em vaig formar, el dogmatisme; concretament els següents versets de l'evangeli de Sant Joan: 

 "Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." Joan 3, 18. 

O si més no, determinades formes de la seva interpretació. 

Tot i que si ens posem així, podríem estar d'acord amb totes les afirmacions, de tothom, sempre que els donéssim determinada interpretació. Al final passarà que la interpretació dels escrits farà que vulguin dir el que volem que vulguin dir; però el fet és que aquests versets diuen el que diuen; que qui no creu en Jesús, està condemnat. 

Si jo m'ho cregués, em sentiria mala persona. Per això no ho puc creure, per això no me'ls crec. 

Considerar algú perdut per sempre, enviat a l'infern, torturat eternament, perquè no té determinada fe, em sembla propi de persones molt violentes, tiràniques, sense empatia, sense amor per als éssers humans, sense gens de respecte per la dignitat de la vida humana, pel valor de les seves vides. 

Allò que algú cregui sobre Jesús no el fa més dolent ni més bo, no el fa mereixedor de cap infern. La persona humana val més que allò que creu o que diu, val més que qualsevol dogma, i val més que qualsevol norma. 

Si Déu condemnés algú per no creure en Jesús, no seria Déu. El dogmatisme, la suposada infal·libilitat de la Bíblia, de l'Església, i de qualsevol persona, són falsos; i l'únic far que tenim per guiar-nos en aquesta nit fosca de la vida és la bondat.

Fill meu! T'has fet mal?

Un fill portava en un cofre el cor de la seva mare, a la qual acabava de matar. El fill ensopega i cau mentre segueix agafant ben fort el cofre. De l'interior del cofre, se sent una veu: "Fill meu! T'has fet mal?".

 Aquesta paràbola me la va explicar una monja fa molts anys i m'ajuda a recordar què és una mare; i el que és Déu. L'humorista Buenafuente en va explicar una altra de bona. Un científic estava estudiant amb el seu microscopi unes cèl·lules, i de cop va descobrir que eren cèl·lules mare quan una, mentre l'observava a través del microscopi, li va deixar anar: “T'has menjat tot l'entrepà?”. 

La maternitat és un fenomen natural. Ho vaig descobrir fa molts anys quan em vaig dedicar a estudiar durant moltes hores al dia, i durant molts dies, la vida familiar d'una colònia d'ocells. Les mares dels ocells tenien molt en comú amb les mares humanes en la cura de les seves cries, en les sancions que els imposaven, en com les empenyien al buit perquè es llancessin a volar, en com els picaven al clatell suaument quan feien alguna cosa malament. Cal dir també que avui dia algunes mares ocells ho fan millor que algunes mares humanes. 

La maternitat està impresa a la natura; la maternitat humana, per a nosaltres els humans, és la seva màxima expressió. Jo afegiria aquí la paternitat. 

Potser és cosa meva, però almenys en el meu cas no hi ha excessiva diferència entre ser mare i ser pare a part del procés de parir. Fins i tot l'alimentació amb llet als nadons, amb els biberons, és una tasca compartida, o ho ha estat per a mi. He intentat ser per als meus fills la platja on arriben nedant després d'un naufragi. Sempre he procurat evitar qualsevol diferència amb la seva mare quant a tracte, tasques… Fins i tot els he intentat ensenyar que com és obvi la carrera professional de sa mare és tan important com la meva; i que la carrera professional de la meva filla és tan important com la del meu fill. Els he parlat del millor metge que he tingut mai, que és una doctora. De la millor dentista que ens ha atès mai, que és una dona, de la cosina del meu pare, que va ser la primera dona que va estudiar enginyeria química a la seva ciutat. El que és realment ridícul és pensar que una dona no pot, o no li escau, triomfar dins la seva professió, la que ella vulgui; no s'opera, ni s'arreglen queixals, ni es construeixen ponts, amb el penis, encara que alguns pensin amb ell. I malgrat com actuen malament algunes persones (homes i dones) hi ha moltíssima més gent que fa les coses bé, però no se senten tant.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Conèixer tota la nostra foscor

Ningú no pot ser feliç sense estimar algú i alguna cosa. 

El preu de la felicitat és l’amor; el preu de l'amor és acceptar el risc de patir, la certesa que un dia patirem a causa d’aquest amor. 

El dolor, però, no és incompatible amb una forma de felicitat que en aquestes circumstàncies s'anomena pau, tranquil·litat de consciència.

 La felicitat enmig del patiment s'anomena pau; encara que hi ha un límit en el dolor per sobre del qual la pau és impossible, però aquest tipus de dolor dura poc. 

Hi ha, al món, una penosa confusió sobre què és l'amor. Per exemple, i per dir alguna cosa, si un home madur, casat, sedueix una joveneta que no és la seva dona, i se'n va al llit amb ella, no l'està estimant; i en canvi, el tros d’ase és capaç d'anomenar a això amor; a una pulsió animal, a una coordinació hereditària, a un instint, l'anomena amor amb una facilitat que espanta. Estimar aquesta joveneta és no empènyer-la a deixar-se portar per la crida de la bèstia, és tractar-la com una persona, és veure-la com una persona, amb capacitats mentals i espirituals superiors; si l'estimem de debò, hauríem d'aspirar a ser capaços de veure-hi una persona, una ànima humana, i hauria de ser així sempre, encara que la veiéssim nua. 

Estimar la teva dona és estimar-la encara que el seu cos no sigui com era quan tenia vint anys. 

No sé perquè dic tot això, quan són obvietats; però si algú mira escombraries televisives tals com First dates, descobrirà que per a molta gent aquests conceptes són confusos, i confonen l'amor amb el seu contrari, que és l'egoisme buit d'empatia. 

No crec que tots piquem el crostó de qui ens el pica a nosaltres; seria convertir-nos en éssers semblants als cabrons que ens piquen el crostó; seria deixar-nos modelar per aquests cabrons. El que és correcte és ser nosaltres mateixos sense desconstruir-nos a ritme dels cabrons, sense organitzar la societat a la mida dels cabrons. Suposo que és una altra obvietat que a qui ens vol obligar a caminar amb ell una milla, nosaltres, voluntàriament, hauríem de decidir caminar-ne dues amb ell; potser ell sigui un cabró, però nosaltres hem de continuar sent nosaltres. 

Fer mal a algú sempre ens fa mal; una vegada m'ho va dir un ésser misteriós. Quan fem mal a algú, ens estem fent encara més mal a nosaltres mateixos. 

Conèixer tota la nostra foscor és una de les experiències més doloroses que hi ha; però com més la coneguem, més la podrem il·luminar i destruir-la. El dolor que produeix conèixer-la és sa; és orgull que crema; la humilitat i l'esperança ens tornaran la pau. 

La majoria de les persones no coneixen la seva foscor, perquè el cervell té un mecanisme de defensa mitjançant el qual sempre ens veiem “millor” del que som; tant a nivell físic com espiritual; suposo que perquè tinguem suficients ànims per tirar endavant amb el projecte del nostre ésser. A nivell espiritual, quan estiguem preparats, hem d'arribar al punt de veure la nostra foscor tal com és; per poder acabar amb ella. 

Mira que volia escriure poc, però no ho aconsegueixo...

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)