L'estornell rebel

Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.

Per què no soc catòlic?

(Això ho vaig escriure al 2008 també, i ho poso aquí perquè no desaparegui. No sabria dir si penso exactament igual que en aquell moment, però crec que sí.)

Últimament, molta gent m'ha preguntat per què no soc catòlic; gent que en una altra etapa de la meva vida m'han conegut com a tal. Per aquest motiu he escrit algunes de les raons, no pas totes. Les he escrit a raig, sense ordre, conscient que molts dels punts els podria ampliar molt més. Les he escrit sense intenció de convèncer ningú, ans al contrari, amb el secret desig que algú m'expliqui alguna manera de tornar a ser-ho. No hi ha res com la seguretat d'una fe oficial; però tal vegada el risc, la incertesa, el misteri, el vertigen, el dubte... siguin companys de viatge obligatoris per qualsevol que cerqui la veritat, la justícia, l'amor, la pau, l'esperança. No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. Podria resumir l'article dient simplement que no soc catòlic perquè no descobreixo justícia ni veritat en algunes afirmacions fonamentals de la doctrina catòlica, però m'estendré una mica més.

Per què no soc catòlic?

Perquè no crec en el pecat original, ni en la transmissió de la culpa del pecat original de pares a fills (fet que seria ineluctablement injust i impropi de Déu), ni en la necessitat que cap persona mori assassinada i torturada per redimir el món o per aplacar les ires de Déu (necessitat que ens descriuria un Déu monstruós). No crec que a Déu li calgui la tortura ni l'execució de ningú per a ser misericordiós, ni que ho exigeixi, ni que ho desitgi, ni que li agradi.

Perquè per raons antropològiques i filogenètiques no puc acceptar l'existència d'Adan i Eva com a éssers literalment reals, sinó que veig amb claredat que no hi va haver una primera parella Homo sapiens, sinó un grup nombrós que residia a Àfrica i que va aparèixer per evolució. Perquè no crec en l'existència d'un mal espiritual, sinó que entenc el "mal" a l'ésser humà com la pervivència d'uns instints, pulsions o tendències ancestrals que han romàs a la psique humana perquè en algun moment han representat un benefici evolutiu, i que han entrat i entren en contradicció amb la consciència evolucionada empàtica humana.
Perquè no puc atribuir a Déu l'existència d'un infern que no mereixeria ni el pitjor dels éssers. Perquè el pitjor dels pecats humans és infinitament més lleu que la condemna a l'infern, i això aniria contra la justícia a la qual s'apel·la. Perquè orientar la conducta per temor a l'infern no representa cap canvi essencial a la realitat de l'individu humà, ans l'autèntic canvi i l'autèntica conversió esdevenen quan el canvi cap al bé es produeix per convicció i no per terror. El terror no converteix ni educa, ni salva, ni il·lumina, ni recupera ningú. Perquè mirant la natura, com al llibre metafòric que és, observo que res no perdura per sempre, que el mal acaba desapareixent, que cada primavera reneixen les flors, i que el canvi i l'evolució són una constant de l'existència. Perquè la condemna a l'infern d'un sol ésser voldria dir la pervivència eterna del mal, i la derrota eterna del bé. Perquè si algú escull el mal és perquè no veu clarament tota la seva maldat, tot el bé que destrueix i que ignora; i perquè n'hi hauria prou amb aconseguir que aquest ésser hi veiés clar per fer que escollís amb llibertat rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè si algú escollís definitivament el mal sense penedir-se'n, plenament conscient del que això implica, ens trobaríem davant d'un problema de disseny, i el dissenyador és Déu. La llibertat només vol escollir el bé, si no ho fa és perquè està equivocada, i si està equivocada no hi veu bé, i si no hi veu bé no hi ha llibertat. Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides. Perquè la completa comprensió de l'infern elimina del tot la llibertat i la capacitat d'aprenentatge de qui el comprèn; el terror, el risc i la crisi existencial impedeixen que des del moment d'aquesta comprensió, cap acte no estigui condicionat pel terror, i l'esperit i la consciència de la persona deixen de créixer. Un canvi de conducta mogut pel terror implica que la interioritat humana no ha progressat ni un bri malgrat que ho hagi fet la conducta. 

El terror serveix per pasturar i domar les vaques, no pas les persones. Les persones valen més que un camp de blat que avui se sembra, demà se sega i si no és bo es llença al foc. El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan). Soc incapaç de creure'm la idea d'un Déu que contempla com cada dia es condemnen a l'infern etern milers de persones (segons algunes aparicions i alguns sermons), i que es limita a culpar d'aquest fet a la marxa de la societat allunyada de la religiositat i abocada a la recerca de la felicitat. 

Creure en un Déu així seria tenir un concepte de Déu com d'un ésser irresponsable de l'obra que ell ha creat, fred, mancat d'empatia, insensible al sofriment etern de les consciències que el seu univers genera i que com flocs de neu cauen a les flames i l'odi etern. Seria aquest un Déu que menysprearia els sentiments dels éssers que ha creat, un demiürg. ¿Quin sentit tindria la creació de la Terra i de la humanitat si servís perquè cada dia es condemnessin irremissiblement milers d'éssers (com afirmen algunes aparicions que passa)? ¿Quina mena de Déu seria aquest que posa el destí etern de milers de persones en mans de la feblesa o de l'engany de milers d'altres? Qualsevol humà, quan veu que algú vol suïcidar-se o automutilar-se, li impedeix d'exercir la seva llibertat i no li retorna fins que sap que el desesperat té lucidesa; i tot això es fa per evitar-li mals irreparables. ¿És Déu menys bo que un humà? És menys empàtic? És més insensible? Té menys senderi? ¿Es queda tranquil, potser, deixant els humans sota la influència dels diables, com afirmen un munt d'aparicions i com insinua la doctrina oficial? Si jo cregués en un Déu així, em faria l'efecte que l'existència estaria en mans d'un tirà cruel i boig, i no podria comprendre com jo sent obra seva, no soc tan despietat com ell, i com milers de persones sent obra seva el superen en empatia, caritat, seny, solidaritat, positivitat... Per això no puc creure en un Déu així. I faig servir la intel·ligència, la visió i els raonaments que ell ha permès que existeixin en mi per realitzar aquesta afirmació. 

No renuncio a la recerca de la veritat, simplement em nego a acceptar afirmacions que contemplo clarament allunyades de la veritat, reductores de la perfecció que Déu ha de tenir perquè tot rutlli o perquè la lògica i el bé tinguin algun sentit. Malgrat la bonior d'aparicions, i l'aparent evidència d'algunes, escullo el seny i la serenor per a no convertir-me en un crèdul per por, perquè tal resultat estic convençut que no seria del gust del Déu veritable a qui continuo buscant. No puc acceptar la demonització de la recerca natural de la felicitat que tenen totes les criatures, i que les aparicions condemnen i situen com a causa de condemnació eterna. ¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres. Crec que sovint, a la vida, ens cal un sacrifici personal per aconseguir que els que ens envolten siguin feliços: fills, pare, germans, amics, companys... Cal donar la vida una i moltes vegades. Però fora d'aquestes restriccions naturals, i de seny, em nego a predicar que la recerca de la felicitat i de la llibertat siguin una influència diabòlica o un mitjà de condemnació. 

Crec que la vida ha estat creada per Déu, mitjançant les lleis naturals de l'evolució; i en conseqüència la bellesa de la vida emana directament de Déu. La llibertat és un do i un regal i ha de ser exercida en la seva mesura justa i adequada. Tot allò que ha generat Déu és bo i natural. Res que vingui de fora del nostre cor no ens pot contaminar. Només els nostres ulls, la nostra ment, la nostra por, la nostra visió distorsionada o afeblida, manipulada o atemorida, ens poden fer mal. La vida ha de ser una lluita constant vers la felicitat global de tots els éssers, vers la pau entre els pobles, vers la justícia social. La manera com l'ésser humà pot estimar Déu, és estimant els éssers humans amb actes i amb fets concrets, amb una lluita sense treva per a destruir les estructures injustes i esclavitzants, i amb una extroversió envers els qui ens envolten perquè mai se sentin sols o oblidats i perquè arribin a la llibertat.
Perquè les úniques evidències aparents de la seguretat de la fe catòlica són algunes aparicions marianes que, per altra banda, entren en contradicció amb els punts que abans he esmentat i que poden tenir una bonior d'explicacions psicològiques, hipnòtiques, mentals... Una vegada vaig veure un il·lusionista que feia desaparèixer davant dels meus ulls mocadors, cartes, i d'altres objectes d'una manera incomprensible, i no per aquest motiu em vaig fer deixeble seu. Una evidència que elabora el discurs d'un Déu injust i tirà, evidencia la seva pròpia falsedat.
Perquè descobreixo en la contemplació de la natura i l'estudi de la ciència una bellesa i una mística de senzillesa i simplicitat que supera amb escreix el tancament de mires del moralisme catòlic, a cops tan poc caritatiu, tan cec, tan xovinista, tan limitat.

Si algú, de bona fe, creu que pensant tot això puc ser encara catòlic, que m'ho expliqui, perquè de gust l'escoltaré, i si em convenç tornaré de gust a la fe que em va educar i que amb encert em va esperonar a cercar el bé i l'amor per damunt de totes les coses. La meva disposició envers el Déu veritable és l'acceptació del que ell sigui, la rectificació de tots els meus errors, el penediment de totes les meves maldats; ara per ara, però, com a humà tinc, l'obligació de cercar la veritat sense por, fent servir els instruments que el Déu que busco m'ha proporcionat: la lògica, la intel·ligència, el sentit de la justícia, el seny, l'amor, la ciència, l'antropologia, la psicologia, la biologia, la filogenètica, la llibertat, el sentit crític, l'obediència a la meva sincera consciència, l'empatia. Tots aquests dons gratuïts, a l'abast de tots els éssers humans, em mouen a no ser crèdul, a no moure'm a ritme del terror, a opinar sense por, amb serenor i tranquil·litat, a no sotmetre'm a cap senyor que se'm pugui morir, a no acceptar cap obediència que no evidenciï el seu compromís amb la veritat contrastada pel mètode científic i avalada per un comportament just en tot moment de la història, a no renunciar a la ciència com a instrument de recerca de la veritat present a la natura, a acceptar la tendència natural i legítima de totes les criatures a una vida cada vegada més feliç per a tots els éssers, a confiar en Déu com a responsable últim de totes les criatures pel fet de ser el seu enginyer, a confiar en Déu com a pare amorós de totes les criatures pel fet d'haver sembrat dins d'elles una espurna del seu amor, del sentit del bé i de la bondat, i de la recerca de la bellesa ètica i estètica. 

Confio en Déu, com a humà que soc, i em sé sol i ignorant de tot, però sé també que existeixo, i que algú m'ha portat a l'existència. Miro enllà de l'univers, i el veig buit, clapat d'estels que viatgen vers l'infinit, curull de formes de vida llunyanes i silencioses que segurament es fan les mateixes preguntes que jo em faig, i torno a confiar en aquest Déu que ha escollit el misteri per a mi; i ara la solitud i el flagell del silenci davant les mateixes preguntes que vaig pronunciar en el primer moment en què em vaig sorprendre d'existir. Les respostes que fins ara m'han estat donades no em són vàlides, perquè han esdevingut respostes humanes, plenes de violència, de venjança, d'orgull, d'imprecisió, de supèrbia, de por.

 Desestimades les respostes pel seu allunyament de la veritat, em torno a quedar amb les preguntes, i la meva veu reverbera per l'univers buit i ple alhora. I accepto la incertesa del misteri com allò que ha de ser, perquè qui m'ha posat aquí sabia que arribaria. I manifesto la intenció de continuar buscant, abraçat a la voluntat ferma de fer el bé sense caure en obediències servils a morals relatives pertanyents a religions que no em responen a les preguntes. No es pot exigir obediència si no s'ofereix una doctrina mancada d'injustícies, contradiccions, i terrors. Amb la voluntat de rectificar qualsevol error que se'm demostri que cometo, amb la intenció de sotmetre'm a qualsevol decisió del Déu veritable quan aquest se'm manifesti com a tal, camino sol per les incerteses de la vida sense més ajut que el d'aquest Déu misteriós que al llarg de tota la meva existència m'ha assistit i que cap religió no ha estat capaç d'atrapar dins la seva doctrina. A ell li demano perdó per tot el meu mal, i li manifesto adhesió incondicional ara i sempre.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

Bruts de sang

Capítol X de la novel·la "Els peus dins l'escuma", que vaig acabar d'escriure al 2002. Té un estil una mica naïf però forma part de la història de la meva vida.

El temps ha passat i ens hem fet grans.

L'Anna no va arribar a acabar periodisme; a tercer curs de carrera, va començar a treballar en una botiga de roba i, de mica en mica, es va anar allunyant de l'estudi. A la feina, hi va conèixer un noi de qui es va enamorar. Ja fa tres anys que són casats.

La Raquel treballa de metge, a Sevilla. De tant en tant ens escrivim. Pel que m'explica, encara no ha trobat l'amor de la seva vida. Mantenim l'amistat i recordem sovint els anys dels ideals, dels quals ella encara en conserva una espurna. Avui, mirant fotografies, n'he vist una que m'ha fet volar fins aquell ahir en què ens sentíem germanes. Hi sortim ella i jo, amb quinze anys, en pijama, dins del llit, a casa seva, abraçades i rient com lloques.

He recordat d'aquell cap de setmana que vam passar juntes amb els seus pares. Havíem d'enllestir un treball de socials i vam fer més gresca que altra cosa. En aquella ocasió vaig tornar a percebre la diferència de tarannà d'una casa a una altra: la pressa, la faisó, l'estil, les mirades. Cada família és un món, cada món una manera diferent d'entendre la vida.

-Va nenes! Una mica d'esma, que arribarem tard a l'església!

I a corre cuita a pentinar-se, perfum i raspall per damunt de l'abric.

-Agafa monedes per quan passin la bossa! Que sempre se t'oblida!

I es netejaven les sabates fins que brillaven com patenes.

El senyor Garcia es posà la corbata, la seva muller un barret, i ens seguiren acuitant mentre badàvem amb el suplement dominical de "La Vanguàrdia".

A l'església ens arrossegaren fins als bancs del davant, i eren els qui cantaven més fort. Em feia vergonya.

-Si vinguessis cada diumenge, t'hi acostumaries. Als meus pares els torna boigs de cantar a missa -em va dir la Raquel en adonar-se que em torbava. Haig de reconèixer que cantaven bé; i, tot plegat, la unió de les veus de la gent impressionava i encoratjava; però els senyors Garcia semblaven voler ser sentits a les missions!

Després de missa ens van fer anar a saludar el Mossèn.

-Mossèn Tomàs... li presento la Laura; una amigueta de la Raquel -digué la senyora Garcia al sacerdot amb una cantarella melodiosa. El capellà em donà la mà, bo i mirant-me fixament als ulls, mentre la dona li anava comentant les excel·lències de les notes de la seva filla, la gran bondat que brollava de totes dues, la nostra tranquil·litat i serenor; no com tantes altres joves, que amb quinze anys ja tenien xicot. I que si el món està ple de maldat... i que si on aniríem a parar. El Mossèn l'anava tranquil·litzant amb ironia fina.

-No pateixis, Esperança; que, a la teva nena, ja li estem preparant la fusta per quan la facin santa!

-Ai Mossèn, no em digui això, que no vull que se'm mori.

-Tranquil·la, Esperança; la teva filla serà la primera santa canonitzada en vida. I tots podrem dir que la coneixem.

A la porta de l'església un captaire estenia el braç i sotjava amb ulls de súplica. Els senyors Garcia ni se'l van mirar. La Raquel l'observà amb ulls perduts; i jo, com sempre davant d'aquestes situacions, no sabia què fer.

-Cada dia hi ha més gent així -vaig dir a la Raquel. La seva mare em sentí i afegí:

-Però sempre n'hi ha hagut, de gent pobre, filla meva. Per a ells, és com un ofici, una manera de viure. Ofereix feina a un d'ells i veuràs com se't posa a córrer! I si els dónes pa, el llencen. L'altre dia, una senyora que conec va donar cinc-centes pessetes a un captaire; al cap d'una estona se'l trobà al bar, bevent vi. Ja ho va dir Jesús a l'Evangeli: "Als pobres sempre els tindreu…"

Em costava de creure que aquell pobre home, amb una barba que li arribava al pit, la roba bruta i vella, prim i trist, fos un comediant. I si ho era, encara em semblava més pobre per aquest motiu. Quina pobresa tan gran la del que capta sense necessitat, o per no treballar. No podia ser veritat! A més, la senyora Garcia no havia comprovat allò que deia; repetia les paraules que sempre es diuen, els tòpics, la cantarella de cada dia, que ens permet de tranquil·litzar la consciència i continuar vivint d'esquenes als problemes socials.

A la plaça de davant de l'església, hi havia una paradeta de "Taizé"; demanaven voluntaris per acollir joves d'Europa que venien de convivències per Nadal. Els senyors Garcia s'hi acostaren.

-M'han dit que això de Taizé és un berenar de negres... expressà el senyor Garcia -. Tot plegat, nosaltres ja tenim l'Església... per alguna raó som catòlics.

-Que no són catòlics, ells? -preguntà la Raquel.

-Són gairebé tots protestants. I van predicant la unió de totes les esglésies, o què sé jo. Però si volen treure'ns el Papa, no podran pas. N'hi ha que han mort per defensar-lo!

-Sí, però també n'hi ha que han matat per ell! -afegí la Raquel amb acarnissament.

-Qui t'ha ficat aquesta bestiesa al cap? I no em parlis de l'edat mitjana, que aquella era una altra mentalitat. Nosaltres tenim la sort d'haver nascut al cor de l'Església, i n'hem d'estar agraïts. Molts d’altres es trobaran amb grans dificultats per a salvar-se per la mala sort d'haver nascut a països no catòlics.

-Però això no és just! -vaig exclamar.

-Com que no és just? Déu és just! Ell sabrà per què ho permet!

-Però això que diu vostè no pot ser així -insistia jo esverant més el senyor Garcia.

-I tant que és veritat! És ben veritat! Ja cal que us preocupeu de formar-vos bé. La formació és el més important. Avui dia hi ha una gran falta de formació. Si Déu no entra per la intel·ligència, no entrarà per enlloc.

-Doncs a Cadaqués jo coneixia un Mossèn que no pensava així.

-No m'estranya. El fum de Satanàs està entrant a l'Església.

Vaig callar. Em va semblar com si un cinturó de cuir em pressionés el cor i premés amb força. Freturava de dir més coses, però m'ofegava la timidesa o la manca d'expressivitat. No hi entenia, de religió; però tot allò que deia aquell home em semblava molt fosc. La imatge que jo tenia de la divinitat era tan diferent! Tampoc no n'estava segura, de tenir la veritat, però m'aterria aquella arbitrarietat de Déu que el senyor Garcia proclamava.

Abans de tornar al pis de la Raquel, vam entrar en una pastisseria a comprar un tortell. Em vaig recordar del pobre de l'església. Els diners que ens vam gastar en el tortell em van semblar bruts de sang. La idea em va semblar romàntica i revolucionària, i la vaig xiuxiuejar a la Raquel a cau d'orella:

-Raquel, aquests diners estan bruts de sang, de la sang del pobre de l'Església. Ens estem gastant el seu dinar en el tortell. Els ulls de la Raquel van passar de la tristesa, en recordar aquell home, a una misteriosa brillantor. Vaig entendre de seguida el perquè:

-Pare, saps què penso? Que aquest tortell està brut de sang.

-Què dius ximpleta?

-Sí, pare; de la sang del pobre que tu has ignorat.

-Escolta! Vols que et venti un mastegot? Em sembla que ja hem deixat ben clara la qüestió del mendicant!

Havent dinat, la senyora Garcia feia punt de creu asseguda al sofà. La Raquel i jo també hi érem, mirant un programa que exhibia la vida íntima del famosos. El senyor Garcia escoltava els nostres comentaris adolescents i barroers.

-I aquesta noia... ja és una bona cristiana? -inquirí amb insolència l'home, dirigint-se a mi. La seva filla, però, saltà:

-Ai pare! Tu creus que és moment, ara, de parlar-nos d'això? A més, és un problema d'ella!

-No hi fa res -vaig fer -, a mi m'agrada fer tertúlia. La veritat és que ara, a l'escola, estic aprenent molts punts de la doctrina que no coneixia.

-I et confesses?

-No.

-Com és això?

-No hi estic acostumada. Suposo que algun dia ho faré.

-És molt important confessar-se. Jesús ho ha dit en una de les aparicions que hi ha hagut aquests dies.

-Aparicions?

-Sí. No te n'has assabentat?

I m'allargà un llibre gruixut: "Encuentros con María". Mirant-me amb cara d'examen, em continuà explicant:

-Concretament, es va aparèixer als Estats Units. Li va dir a un pres que si deixàvem de confessar algun pecat mortal, aniríem a l'infern sense remissió!

-I vostè s'ho creu?

-I és clar que m'ho crec! De fet, no és res més que el que diu l'Església.

-Em costa de creure en l'infern. El trobo tan brutal!

L'home posà cara d'esverament i exclamà:

-I tant que existeix!

-Però com pot Déu castigar per a sempre més, amb turments inimaginables! Si... ni el pitjor dels homes no ho faria!

-No intentis d'entendre Déu; ell és més savi que tu.

-I més bo! - vaig exclamar.

-I just, també!

-Però aleshores no podem estimar!

-Per què ho dius, això?

-Perquè si estimem de debò, ho hem de fer per amor pur... sense pensar en recompenses o en càstigs. I l'infern és tan monstruós que qualsevol pensament que tinguem ens restarà lligat per la seva amenaça. Ja no podrem obrar amb llibertat.

El senyor Garcia enfosquí el rostre, semblava confús. Li devia estranyar que una nena de quinze anys li raonés una qüestió doctrinal.

-És cert que costa d'acceptar, però aquesta és la nostra llibertat: escollir o rebutjar Déu -expressà, suavitzant el to de veu.

-Però com podem escollir o rebutjar allò que no coneixem del tot.

-L'Església ens el dóna a conèixer -afirmà, endurint el to.

-I si no estic segura que l'Església tingui raó?

-Però nena... això és història. Hi ha una successió en els papes.

-De vegades em sembla que els papes han estat sovint al servei dels països i dels homes poderosos.

-Per què dius això? Qui t'ho ha ficat al cap? Algú ho hagut de fer!

Em va fer l'efecte que l'home es tornava a enfadar. Vaig intentar de reconduir el tema cap a una altra direcció:

-Miri, jo quan faig alguna cosa que està bé, la intento fer per ajudar alguna persona, per amor pur, sense pensar en recompenses o en càstigs.

-L'amor pur no existeix, nena; som miserables. Si Déu no ens dóna la gràcia, no valem res, no podem estimar.

Avui, en recordar aquestes paraules, m'escandalitzo com no vaig saber fer-ho llavors. Tenia al davant un home de fe que afirmava que l'Amor no existia, que l'ésser humà era incapaç d'estimar. Si deia això, volia dir que ell reconeixia la impossibilitat que l'estimació brollés del seu interior de manera espontània. ¿És l'infern el recurs inventat per aquells que no troben amor en ells i cerquen una raó per ser bons?

-Jo sí que soc capaç d'estimar -li vaig assegurar.

-No, preciosa. Pensa-hi bé i descobriràs que sempre busques una compensació: sentir-te a gust amb tu mateixa, veure't superior a aquell qui ajudes... Sempre hi ha una contrapartida. Som pols.

-No hi estic d'acord. Jo estimo perquè vull que aquell qui estimo estigui bé. Vull que sigui feliç.

-Qui creu això és un fantasiós, s'enganya a ell mateix. L'amor només pot venir de Déu. A la vida tot és foscor i sofriment.

-Això no és així; la vida és bonica; fràgil i bonica.

-Només si es viu amb Déu. L'home ha vingut a patir per ser purificat i estimar Déu.

-No hi estic d'acord. El mossèn de Cadaqués…

Em tallà:

-Deixa'l estar, el Mossèn de Cadaqués. Deu ser un d'aquests melenuts que van amb la guitarra penjada al coll.

Aquest comentari em ferí i vaig decidir d'abandonar la conversa.

-No.. no toca la guitarra; és un vellet molt simpàtic -

I girant-me cap a la Raquel, li vaig proposar d'anar a passejar.

El senyor Garcia, quan ja sortíem per la porta, em va escridassar des del saló:

-I vés amb compte, a l'escola, amb els de la Fundació; que en el fons, són tots uns progres.

Em va sorprendre, perquè després d'aquella conversa havia començat a dubtar que aquell home no fos també de la Fundació. Vaig preguntar-ho a la Raquel i m'ho va desmentir:

-Uf! No! El meu pare no els pot ni veure, als de la Fundació Dominus. Ell pertany a una organització que es diu "Los neobautismales..." o alguna cosa així. És un grup que dirigeix un mossèn de Toledo, només per a pares de família.

-I com és que t'han portat a Carena?

-Perquè és una escola de prestigi. Al meu pare, li va aquest rotllo.

Tot i respondre al pare de la Raquel d’aquella manera, en aquells dies no tenia res clar. Era una adolescent amb ganes d'enfrontar-me al món adult, de plantar-li cara. Amb els anys, m'he adonat que la vida diu poques coses; però que les que diu, les diu ben fort. I aquestes coses són esperançadores. Aquest és un pensament que moltes vegades em surt del cor contemplant el massís de Sant Llorenç del Munt. El miro: alt, ample, fort, una mica ennuvolat pel damunt; amb una boira de color gris, blau, o plom, que no té fi. S’hi pot contemplar el bosc, d'un verd fosc, i no costa gaire d'imaginar la flaire dels racons obagosos. Tanta bellesa em parla de tolerància. Em diu que, en realitat, la vida per si mateixa no explica gairebé res, però que allò que ens revela és bell. Ho vaig entendre un dia, des d'un telecadira d'Arinsal, a Andorra. Em trobava tota sola, i pujava cap a la muntanya, asseguda al telecadira. De sobte, la màquina s'aturà, i vaig restar gronxant-me, suspesa en el buit. Tan sols se sentia el soroll del gel que es desfeia; el gotim caient damunt la neu pols d'un blanc intens, sota el verd brillant dels avets. Per damunt, el cel blau i la muntanya, aixecant-se cap a la glòria; i el silenci, i la solitud. Vaig entendre que allò era tot el que hi havia; l'únic que de debò sabia que existia. Les doctrines religioses, que pretenien explicar-ho tot, eren pura paraula humana, soroll de veus orgulloses que creuen saber allò que ignoren. Davant d'aquella bellesa, percebia l'única paraula que sabia de cert que provenia del Déu veritable, fos qui fos aquest Déu. Una sensació de Pau immensa em sadollà del tot, perquè em vaig adonar que el Déu veritable sempre seria millor que els falsos déus predicats pels pedants. Tolerància. Tolerància em canta la terra, l'univers i la vida. Tolerància em dansen els arbres, lents i elegants. Davant la brutal resposta de l'infern, si jo fos Déu, respondria amb la dolçor del perdó absolut, de l'Amor que desfà l'odi i que el transforma en Amor, de l'omnipotència capaç de convertir en tendresa qualsevol violència. Ara veig clars els arguments que llavors tan sols eren armes d'adolescent. El verd del bosc, entre els penya-segats, em parlà de la bellesa de l'existència. El blau del cel i la fredor pura del vent m'ho varen dir tot sobre l'Amor. No ho sé, si hi ha Déu; no en sé tant. Si digués que ho sé, mentiria. Ho espero; és cert. Fins i tot ho intueixo. Però si hi ha Déu, i és un Déu just, no em pot pas castigar per no saber si existeix; ni tan sols per no fiar-me de la paraula de les persones que asseveren tenir infal·libilitat. ¿Per què me les haig de creure? ¿En nom de quina justícia resto obligada a sotmetre la meva raó i les meves idees al jou d'una institució que es considera ella mateixa infal·lible? Si Déu és un Déu just, no pot pas enfadar se per la manera com penso; no pot rebutjar-me pel fet que em limiti a dubtar i a contemplar. Enfront del misteri i de la foscor... Quina altra posició honesta puc prendre?

El mar, el mar!

Comença una nova temporada de mar. A algunes persones els podria semblar una manera de no fer res, un passatemps, si fa no fa, gandulejar. En realitat, per a mi, és molt més.

Un retrobament amb els meus elements essencials: el mar, l'olor de la sal, el sol, la sorra. La llibertat i comoditat de la meva indumentària natural. Un espai de temps per crear, per pensar, per escriure, per llegir, per endinsar-me en una bonior de melodies. Una oportunitat per agafar idees escoltant converses d'altra gent. Un tornar a ser com érem fa cent mil anys. Un capbussament en el present i prou.

Esperem que sigui una estació llarga i que ens deixi tan bon gust d'ànima com cada any; i que puguem tornar-hi sovint amb les persones que més estimem.

 

Per què crec en Déu?

Ho vaig escriure al 2008, i crec que és convenient que sigui al blog, així queda tot més recollit:

Potser primer caldria que definís que vull dir quan parlo de "creure".
Per a mi "creure" no és "saber". "Creure" és, d'una part, "esperar"; i, d'una altra, "sospitar". Jo no sé si Déu existeix. Ningú no ho sap. Qui diu que ho sap o enganya o s'enganya. No hi ha prou evidències per a afirmar amb seguretat que Déu existeix. Per això dic que "crec" que Déu existeix, i no pas que "sé" que Déu existeix. Els sentiments no són cap prova de l'existència de Déu; i bo i que hi ha filòsofs que han intentat fer demostracions lògiques de la seva existència, a tot estirar han arribat a demostrar la necessitat d'una causa, però la demostració de què o de com ha de ser aquesta causa no l'han aconseguida.
Tampoc ningú no ha demostrat mai que Déu no existeix. La no existència de Déu potser encara és més difícil de demostrar que la seva existència, perquè com a mínim sabem que existim nosaltres, i això, vulguis o no, ja és alguna cosa. Hi ha molts arguments psicològics, socials, antropològics... elaborats per persones que han intentat explicar la manera com suposadament l'ésser humà s'ha inventat la idea de Déu; però això no demostra la seva inexistència, totes aquestes explicacions no arriben a ser res més que hipòtesis; hipòtesis possibles, però només hipòtesis.
Com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. Aquesta afirmació pot ser que sorprengui a algú, però si no acceptés aquesta possibilitat, no seria algú que creu en Déu, seria algú que afirma saber segur que Déu existeix, i ja he comentat abans que ningú no ho sap segur. Qui diu que ho sap segur o enganya, o s'enganya. Per això puc repetir: com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. I afegeixo, però, que: com a creient, crec més probable que Déu existeixi; per això declaro que sóc creient. I afegeixo que de la mateixa manera que ningú no pot saber amb seguretat que Déu existeix, ningú no pot tampoc saber amb seguretat que no existeix. Una afirmació que assegurés la no existència de Déu seria una afirmació no científica, és a dir una afirmació que no sortiria de l'aplicació del mètode científic; almenys, fins ara no s'ha demostrat ni mitjançant experiments, ni per la observació de fenòmens o de la natura, ni per deducció lògica o matemàtica la seva no existència.
Confondre "creure" amb "saber", tant per l'"existència" com per la "no existència" de Déu, condueix a l'integrisme. La no seguretat de les principals incògnites que envolten la realitat humana, ens ha de conduir, com a mínim, a la tolerància envers les persones que no tenen les mateixes opinions que nosaltres respecte a la resposta a aquestes incògnites.
Amb tot el que he explicat fins ara, penso que he aconseguit deixar clar què entenc per "creure". Ara intentaré entrar més en la qüestió de per què penso que el més probable és que Déu existeixi.

La meva fe parteix de la sorpresa del "fet de ser". No és el camí seguit fins arribar a existir el que em sorprèn; entenc, fins allà on es pot al 2008, l'origen i l'evolució de la vida i de l'univers. El que em sorprèn no és com he arribat fins aquí, sinó el fet que les "coses existeixin", que "hi hagi coses". Em sorprèn "l'existència de les coses". Se m'apareix el "no ser", el fet "que no hi hagués res", com a fet lògic i normal de "tot". I el fet que "hi hagi existències" em descol·loca. "Tot" hauria de ser "res". "Res" hauria de ser "tot".
No puc explicar gaire més el que vull dir. Si algú ha experimentat aquesta sorpresa (la sorpresa del fet que hi hagi coses) em comprendrà; si algú no l'ha experimentada, per molt que m'escarrassi, no em comprendrà. Aleshores, davant, d'aquesta extravagància (que hi hagi coses), Déu se'm presenta com la explicació més clara. No és una prova, però ja he dit que el que jo faig és "creure", no pas "saber" ni afirmar amb seguretat. Així com les sensacions i els sentiments no poden justificar les afirmacions científiques, sí que poden justificar la fe, entesa (la fe) com jo he dit.
"Déu", per tant, seria allò que fa que la meva sorpresa desaparegui, que la sensació d'extravagància, s'esvaeixi, que el desconcert del fet de veure que hi ha "coses" se'm converteixi en lògica, en raó. Déu seria per tant allò que explica el ser: "el que és" que en hebreu es pronuncia: "Yaveh".

És una raó escadussera, per a creure, però per a mi és vàlida. No n'he trobat cap d'altra que em convenci més que aquesta. Les explicacions de l'origen de l'univers no donen resposta a la sorpresa de la que parlo. No em sorprèn l'evolució de la matèria o de l'energia; em sorprèn que la matèria i l'energia "siguin" o dit d'una altra manera: "existeixin" en qualsevol fase de la seva evolució. La història de la seva evolució, que trobo apassionant, no m'explica el fet que "siguin".
Hi ha més raons que podria esboçar.
L'efecte mai no pot ser "superior en ordre" a la causa. "Superior en ordre" potser podria traduir-se per "menys entròpic". La matèria és menys entròpica que l'energia; és, de fet, una concentració, una ordenació de l'energia. A la natura tot tendeix de manera espontània cap un major desordre, encara que hi hagi estadis intermitjos d'evolució cap un ordre superior o entropia menor (parcial), la fusió de l'hidrogen que produeix heli a l'interior dels estels, per exemple, seria (mirant només l'heli i l'hidrogen i menyspreants els intercanvis d'energia) un increment d'ordre. Però a la llarga, l'estel petarà i tornarà el desordre. Tot i així l'heli format per fusió de l'hidrogen, i el carboni formats per fusió de l'heli, continuaran. I no és previsible que s'hagin de destruir per una futura fisió de manera espontània. El conjunt de lleis naturals afavoreix aquest increment d'ordre parcial (d'hidrògen a heli); la qual cosa fa intuir (que no saber) que aquest ordre existeix en el sistema d'aquestes lleis naturals físiques, que permet (el sistema), d'una manera espontània, aquest increment d'ordre parcial. L'efecte final (a la llarga) sempre és més desordenat que la causa que el produeix, i si no ho és (com en el cas de l'heli respecte l'hidrogen), és perquè al costat de la causa ( aparentment més desordenada) hi ha alguna altra causa que colabora en l'efecte (en aquest cas les lleis físiques de l'univers) que sí que està més ordenada, o bé una taxa energètica suficient per compensar.
Pensant en això, mirò la consciència de l'ésser humà i la veig molt més ordenada, molt menys entròpica, que la inconsciència dels estels de la qual procedeix (és una intuició, no pas una afirmació). Necessàriament la consciència humana, crec jo, ha de procedir d'una realitat més ordenada que ella mateixa, menys entròpica que ella mateixa, i en conseqüencia més conscient. Crec que qualsevol realitat més ordenada que la consciència, no pot ser inconscient (és una creença no és cap llei lògica); perquè entre la consciència i la inconsciència, hi observo un salt qualitatiu insuperable amb compensacions quantitatives energètiques. La consciència sempre serà superior en ordre i complexitat a la inconsciència. Per aquesta raó, a l'univers que coneixem, la consciència mai no podrà procedir de la inconsciència d'una manera espontània. Per això crec (i només crec, que saber no ho sé), que tirant enrere en el temps, fins allà on es pugui, i abans del temps (si es pot parlar d'un abans del temps), hi ha una consciència originària superior a les consciències que brollen a milers de racons de l'univers; i aquesta consciència originària és superior a totes les consciències que sorgeixen de la matèria i de les lleis físiques que governen les interaccions entre les partícules d'aquesta matèria. Per tant, jo a aquesta consciència originària l'anomeno Déu. Aquest Déu que jo considero, seria per tant conscient (o més que conscient), i conscient seria un sinònim de "personal".
Es podria fer el mateix raonament substituint "consciència" per "amor". L'"amor" és superior en ordre i complexitat al "no amor", i seguint el mateix procés deductiu arribaríem a definir un Déu amoròs, amb un amor superior a qualsevol dels amors que brollen a tots els racons de l'univers. Seguint aquest joc, arribo a un Déu que per tant té com atributs totes les característiques humanes d'ordre superior que podem imaginar (consciència, amor, perdó, paciència, acceptació, força, poder, veritat, etc.) i d'altres que no podem imaginar perquè mai no hem vist, potser perquè l'ésser humà no les posseeix. Allò que puc comprendre de Déu és només allò que tinc en comú amb ell en dosis infinitament més petites; per això en certa manera, la meva comprensió de Déu és una reducció antropomòrfica. Déu només pot ser pensat per mi a imatge i semblança meva en tot allò que és superior en ordre (altrament dit: positiu). Jo només puc comprendre a Déu observant i contemplant l'ésser humà (l'ésser humà que més conec, o el que conec més sincerament, que sóc jo), i extraient tot allò de bo que té aquest ésser humà.
Per què només el bo, i no el dolent? Perquè el dolent és més entròpic, menys ordenat que la causa que el produeix. No cal un déu per explicar el desordre. No cal un Déu per explicar el mal. El mal és el procés natural de l'entropia en una consciència quan aquesta consciència no pot superar l'ordre implícit de l'empatia (entenc tant la consciència com l'empatia com a fenòmens generats per l'activitat cerebral). El desordre és espontani. El desordre destructor de l'empatia és la conseqüència lògica de l'absència de Déu. Per això l'univers lògic, sense contemplar Déu, seria el desordre complert, que és el no res. El mal no és res en sí mateix; el mal és l'efecte que es produeix per absència de ser, per absència d'ordre, per absència de bé. Per això el mal no té futur en el ser, és una realitat inestable, transitòria, que té com a finalitat ser ordenat per part de la consciència (convertit en bé), esvair-se per la conversió en bé, o deixar de ser, deixar d'existir. Un mal que tingués un ésser etern esdevindria una contradicció existencial similar al fet que u més u fossin tres en el nostre univers.
¿Podria existir un univers on u i u fossin tres? ¿O dit d'una altra manera, podria existir algun univers on alguna de les lleis de la lògica no funcionessin igual que en el nostre univers? Si existís, no seria el nostre univers. Si existís, seria un univers que conduiria al col·lapse, i que no podria arribar a produir la vida de cap ésser que es pogués fer les preguntes que jo m'estic fent en aquest article. Potser aquest univers "no lògic", i d'altres, existeixen, amb lleis de la lògica diferents a les del nostre univers; però aquests altres universos "no lògics" no generen ordre, ni vida, ni consciència.

Per exemple, en un univers on "u més u fossin tres", davant de qualsevol agrupació de dues partícules en sortirien tres, i immediatament de tres passarien a sis (cada grup de dos en generaria una més) i així successivament fins a l'infinit de manera que les partícules es multiplicarien sense ordre, i probablement no generarien vida (si no és que el conjunt de lleis universals que governessin aquestes partícules, en aquest univers diferent, fossin de tal manera que ho permetessin, que compensessin per un altre cantó. No descarto que hi hagi universos amb lògiques diferents, però l'harmonia de totes les lleis d'aquest univers haurien de produir uns efectes similars als del nostre, si és que en aquests universos la vida i la consciència s'arriben a produir.)
Si vull veure Déu, per tant, haig de mirar l'ésser humà, el "fill de l'ésser humà".

Més raons fonamentades en la "sensació":
Els meus fills i la seva existència. La seva felicitat, el seu somriure, la seva llibertat, el seu amor, la seva tendresa. El fet que tots som fills. La paternitat. La cervesa i les patates braves. El mar. L'escuma. El sol. La nuesa. La llibertat de la nuesa. Els penya-segats. La Terra. Les tortugues de mar. Els cetacis. La Coca Cola. Les patates fregides. El mig pollastre a l'ast amb patates als migdies de l'estiu. La neu. Les muntanyes. Els abets. Els pins. Els roures. Les alzines. Els camps immensos dels pobles perduts de Salamanca. Fuerteventura. Lanzarote. Els volcans. Les balenes. El firmament nocturn estelat. Els planetes. Els satel·lits de Júpiter. Les persones. Els goril·les. Els ximpanzés. Els fòssils. L'Homo antecessor. La teoria de la relativitat. La quàntica. El sexe. Les matemàtiques. La poesia. La imaginació. La literatura. Les abraçades. Els petons. L'art. La música. La diversitat racial, cultural, ideològica, religiosa, política. Les utopies. L'esperança. Les idees sempre superiors a la pràctica envers les quals caminem. El pensament. La consciència. La reconciliació. L'oblit i el perdó. La son. El son, Els somnis. Els despertars. Els diumenges al matí. Els diumenges a la tarda. Els infants. La bondat omnipresent a tots els infants quan vénen de fàbrica. Els amics. La pregària. La contemplació. El cos humà. Les partícules subatòmiques i la lògica que les governa. El fet que el gel pesi menys que l'aigua... I podria continuar.

Hi ha més raons, per les quals crec, però ja són més intuitives, intrahistòriques, personals, íntimes, estadístiques... vàlides potser només per a mi perquè estan molt lligades a fets biogràfics, a casualitats massa seguides, massa fortuites; atzars i "caramboles" que no demostren res, però que fan "sospitar". No les explico perquè són molt personals i a causa d'aquest caire personal només em serveixen a mi com a indici de l'existència d'algú més enllà de la matèria que està atent i que escolta. Potser les raons menys personals són les dues primeres que he explicat.
Tot i així no són cap demostració, ni per a mi, ni per a ningú. Ningú no sap si Déu existeix. Ningú no pot assegurar la seva existència amb veracitat. Ningú no pot negar la seva existència amb veracitat. No pretenc, amb aquesta explicació, convèncer a ningú de res; tan sols exposo sincerament alguns dels indicis que em fan sospitar, intuir, creure (que no saber), que Déu existeix.

I només em resta afegir que creure o no creure en Déu no és essencial, no afegeix ni resta un bri a la nostra dignitat ni al nostre futur. No és correcte de convertir la fe o la no fe en Déu en un estendard de confrontació. És bo pensar, opinar, rectificar, avançar... però només per l'amor que ens mou a esbrinar els misteris de la natura i de l'existència. De cap manera no ha de ser el nostre objectiu convèncer els altres, com si nosaltres fóssim els únics posseïdors de la veritat. Opinar, pensar, debatre, no és una competició a veure qui té més raó. L'important és fer servir les nostres capacitats per comunicar-nos i per caminar cada vegada amb més encert cap a la resolució de tots els misteris.

I si no enteneu res del que he escrit, o si ho enteneu a l'inrevés, no us amoineu gens; llegiu alguns dels meus relats i no us escalfeu el cap amb filosofades, perquè com ja us he dit, no us vull pas convèncer de res.

Que l'amor no desaparegui mai.

En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

El Déu de debò i el déu inventat

 

Gairebé sempre, a totes les cultures, s'ha descrit Déu segons criteris subjectius. Déu ha estat la idea que ha aplacat les pors humanes; qualsevol fenomen natural no comprès s'ha identificat amb una divinitat responsable de determinada qüestió relacionada amb les nostres pors. Les nostres pors i limitacions han estat el motlle que ha donat forma a la descripció universal de Déu, que bo i tenir petites variacions d'una cultura a una altra, és explicat si fa no fa d'una manera semblant.

Tradicionalment, i fora de poques excepcions, se l'ha fet enemic de tot el que proporciona plaer; sobretot el déu que brolla de les religions del "llibre". El gaudi, el plaer, la festa, la disbauxa, s'ha viscut amb culpa, i aquesta culpa s'ha concretat en una o altra prohibició no sempre justificada fora de la suposada ofensa a la divinitat. Un extrem d'aquesta tendència han estat els sacrificis humans oferts a Déu o als Déus, com si el sofriment aportés alguna satisfacció a Déu.

Sovint el creient es fa culpable del que imagina, tot i tenir clar que allò que imagina no vol que vagi més enllà del gaudi o de l'exercici interior, especialment en temes relacionats amb els esdeveniments més misteriosos de l'existència: la mort, la reproducció, el sexe, la naixença... La repressió de la imaginació no és beneficiosa per la ment humana, i ser capaç de diferenciar la gravetat d'uns fets respecte la llibertat d'una creació literària o d'una construcció mental és important.

Al món occidental, es dona una identificació gairebé absoluta entre la idea de Déu i el personatge mitificat de Jesús de Nazareth. Ni tan sols les persones no religioses, o agnòstiques, s'arriben a plantejar que el déu de debò, aquell que no hem vist mai i que al qual no coneix directament ningú, podria ser força diferent a la imatge que tenim configurada a la ment, i que s'ha alimentat de tota una vida de coneixements transversals nascuts de la literatura, l'educació, el llenguatge, l'art... A un occidental li és molt difícil plantejar-se un déu diferent de com la persona de Jesús suggereix; però el fet és que el déu de debò podria ser molt diferent; a parer meu, força millor que el déu descrit, el qual s'assembla massa als humans en tot el que és bo i en tot el que és dolent; en tot el que és dolent, fins i tot supera els humans. Relacionem Déu amb la foscor d'una església, amb l'olor d'encens, amb cerimònies ritualitzades; la religiositat humana ens filtra la idea de Déu de manera que no ens podem apropar a ell d'una manera neutra o objectiva, en tenim sempre una preconcepció molt difícil d'apartar-nos de la ment.

Donem per fet que Déu controla a voluntat tots els successos, però l'evidència ens mostra que no és així. L'atzar decideix la mort o la vida; els esdeveniments vitals no fan justícia, no premien els bons, no castiguen els dolents, el mite del karma no existeix. Existeixen injustícies indiscutibles davant les quals un déu de debò no podria restar indiferent ni les podria voler o tolerar si realment les pogués controlar. L'evidència mostra que no les controla, perquè molt del que succeeix és inacceptable.  

De manera irreflexiva, assumim que Déu, si existeix, considera pecat tot allò que les diferents tradicions consideren que és pecat; i ho fem, de vegades, sense un fonament lògic. Molta gent no creu en Déu, i se sent legitimada per no fer-ho en percebre una doctrina que moltes vegades condemna realitats no condemnables en nom d'un suposat Déu, que en realitat recull sovint les fòbies i les ràbies del prejudici humà; és antropomòrfic no només en la forma física sinó en l'encarcarament doctrinal i mental. Aquesta actitud és un obstacle per a l'acceptació del Déu de debò, que és aquell del qual no podem dir res sense caure en la visió distorsionada de tots els filtres humans.

No hem explorat el sentit de l'humor del Déu de debò. Si el sentit de l'humor és bo, i déu existeix; l'humor i ell no poden anar per separat.

Ens creiem algoritmes aparentment lògics sense revisar-los, i això fa que acceptem falsedats en matèria de creences o de moral.

No ens atrevim a protestar per actituds que el déu fabricat per les civilitzacions suposadament exerceix i que trobem equivocades; preferim la hipocresia de reprimir la idea de la protesta i, o bé deixar de creure en l'existència de Déu, o posar-nos-hi en contra. La resposta, probablement, és que vivim en un món que no controla Déu.

No reflexionem sobre el fet que el caràcter finit de tot fa que res sigui definitiu i absolut.

No se’ns ha acudit llegir l’únic llibre que sabem segur que ha escrit Déu, si és que existeix, i que és la natura. 

El que tens neix del que t'han donat en néixer, i que altres no han pogut tenir.

Teu? El que t'ha estat donat només per néixer aquí? Sí, és clar; és teu. Però amb quin mèrit? Qui ha suat la sort que tens? Qui ha exhaurit la terra d'on venen les persones que et fan dibuixar una expressió de fàstic a la cara? No ho saps? La veritat és que no ho saps ni t'importa. Tapa't les orelles si no em vols sentir. Deixa de seguir-me. Bloqueja les meves xarxes. Escull el relat que més s'avingui als teus interessos; perquè són això, els teus interessos. La fam de qui ve de fora se te'n refot. T'has pres com un dogma el fet que és teu allò que només és teu perquè t'ho has trobat al néixer. 

Buscaràs mil maneres de desfer o d'evitar aquesta realitat. Però el que tens neix del que t'han donat en néixer, i que altres no han pogut tenir. I aquest anhel que emplena a tants i tantes i que els fa fugir cap a una terra on els fills tinguin totes les oportunitats, el tens tu per defensar els teus interessos independentment que siguin harmònics amb els valors de l'empatia, la solidaritat i la dignitat humana.

Perquè... comptar tampoc en saps; ni comprens el sentit dels impostos; ni reflexiones el que valen les operacions, la quimioteràpia, les consultes al CAP, les ressonàncies, les ecos, l'educació, les pensions de jubilació. Mai no has pensat que tot això es paga amb impostos, amb els impostos de la gent que treballa, de la gent que ve a treballar. Els números sembla que no surten, i no pas perquè sobri gent que pagui impostos; falta gent que pagui impostos, falta més gent que treballi i que amb el seu sou pagui més impostos, perquè si no, aquesta societat envejada pels països estúpidament envejats pels sense cervell se n'anirà en orris per culpa dels racistes com tu, que fan veure que no són racistes, que juguen a ser cultes i civilitzats com Goebbels, com Eichmann, com Videla, com tants que van cridant primer els d'aquí sense pensar què vol dir aquí i què vol dir allà, i sense importar-li gaire el patiment dels qui no tenen un futur.

.

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

En cada persona nova que neix, el món és descobert de nou una altra vegada.

Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.

Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.

En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.

En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor. 

Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.

Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més. 

Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi. 

I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!

Una pàgina del diari de l'estiu del 2010 a la província de Cadis.

"Els qui torturen no podran tenir mai fills; i si els arriben a tenir, no els podran estimar; i si els arriben a estimar, no podran mirar-los als ulls; i si els arriben a mirar els ulls, els hauran de suplicar perdó; perquè els torturats són fills d'algú i han estat infants. I qui ha tingut fills, i els ha tingut de debò, i els ha estimat, i els ha mirat als ulls, sap que tots els fills del món són també fills seus.

*   *   *

Ens llevem gairebé a les nou. Arribem amb el cotxe ran de la zona militar de Punta Paloma. Abans de travessar la tanca, un camí envoltat de filats d'acer amb punxes neix al costat de la carretera. Al fons del camí, i entre els pins, comença la sorra. Al final, les dunes limiten una platja paradisíaca i solitària que ens fem nostra. Continua només nostra fins a dos quarts de dotze en què arriben els primers visitants. 

Ens n'anem a les 13:30, i encara érem quatre gats a la sorra.

Amb la marea baixa, bassetes d'aigua de vidre.

El Marc, amb uns amics, caça gambetes.

I a la tarda, a Bolònia.

Una mica de busseig. Llevant que amaina amb la mar que baixa. Sargus i Puntes negres. Dos-cents metres més de llibertat.

Sopar al "Correa". Tonyina amb patates fregides i ou. Casolà i exquisit.

Al vespre escoltem una xerrada sobre narcos a uns natius, i a dormir."

L'ombra del teu cos

 

Recordo l’ombra del teu cos,

sota del sol d’un vell abril,

la flor a les mans i el teu somrís,

l’alè del mar entre els carrers,

unes sardanes i uns caragols,

els nens corrents mudats, i el vent

fent tremolar els plàtans i el so

de les campanes quan Canet

sols era un poble i uns veïns.

Veig aquella ombra i tu no hi ets,

el vell soc jo, no pas l’abril;

la flor vermella s’ha pansit,

i encara sento olor de sal.

El so amorós de la tenora,

té gust de brasa i d’enrenou,

uns altres nens juguen, i cou

sobre les flames una llauna,

mentre les fulles que el vent pren

se’n van, i al lluny, ens fan adeu.

Et parlo, sol, ningú no em veu,

un ocell bord no pot volar,

camina coix, li falta un peu,

m’assec badant, li dono pa.

Tu no em respons, l’ocell se’n va,

veig les campanes d’un verd viu,

de nou les sento repicar,

de dalt d’un arbre, cau un niu,

i et cerco l’ombra al mateix sòl,

mastego mots amb el teu nom,

se’m buida el cor, ploro per dins,

m’aixeco i vaig fins aquell bar,

on reies tant fins a plorar,

tot és silent dins del soroll,

l’ombra del dol em fa marxar.

El poble bull, no sé què dir,

em costa creure que no hi ets,

cerco a les ombres dels xiprers,

codis ocults, senyals de tu.

Informe de guerra

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.