Montfalcó Murallat i Santa Fe de Segarra

 

Aquest diumenge, ens vam acostar fins a Montfalcó Murallat. Quina bona localització seria per a una pel·lícula! És un llogarret perfectament murallat, amb pedra extreta de la zona i que no deixa veure el ciment o el material que uneix els maons.

S’alça a dalt d’un turó de 602 metres d’altitud, controlant la confluència del riu Sió i la riera de Vergós. El seu nucli és excepcionalmente compacte: només hi ha una quinzena de cases robustes adossades a l’interior de la muralla, sense cap edificació extramurs. Actualment té uns 18-20 habitants (segons dades de 2025), dels quals només unes poques famílies hi viuen de forma permanent.

La sensació de solitud i el silenci són molt asserenadores.

La muralla (més de 8 metres d’alçada i més de 2 d’amplada en alguns punts) està construïda sobre la roca calcària natural amb carreus rectangulars. L’única entrada és el Portal de la Vila Closa, al costat sud, format per una doble porta d’arcs adovellats. Un cop dins, es troba la plaça principal (amb una cisterna que encara emmagatzema aigua), carrers porticats, l’antic forn comunal i l’església.

Els orígens es remunten al segle XI, en plena Reconquesta. El castell de Montfalcó es va construir quan el comte de Berga (Bernat I) va repoblar la zona, que havia estat sota domini musulmà. Els primers documents daten de 1043. Va passar per diverses mans nobles (comtes de Cerdanya, vescomtes de Berguedà, Cervera…) fins que el 1234 va integrar-se al vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, situació que es va mantenir fins a la desamortització del segle XIX.

Després vam acostar-nos a Santa Fe de Segarra (també coneguda simplement com a Santa Fe), que és un altre petit poble del municipi de les Oluges, a la comarca de la Segarra (Lleida), situat molt a prop de Montfalcó Murallat.

S’alça a uns 599-615 metres d’altitud, a la dreta del riu Sió, a l’extrem oriental del terme municipal. Té actualment al voltant de 34 habitants (dades de 2025). És una antiga vila closa (poble emmurallat) construïda al voltant de l’antic castell i de l’església, tot i que la seva estructura defensiva no s’ha conservat tan intacta com la de Montfalcó Murallat.

Catalunya té racons fascinants!

El ser querido. (2026), de Rodrigo Sorogoyen.

Plans curts; primers plans o migs curts.

Expressions que ho diuen tot quan no parlen.

Frases que descobreixen alguna cosa diferent del que literalment pronuncien els seus mots quan els dos protagonistes parlen.

Silencis que descriuen l’iceberg ocult.

Una incomoditat tan real que no és interpretada.

Una primera escena d’improvisació que atorga un hiperrealisme magistral.

Un imant que atrapa l’atenció (la meva almenys) sense poder-ho evitar.

L’angoixa dels protagonistes, que faig meva.

La culpa no expressada, que es podria tallar amb un ganivet, i que sento meva.

L’enuig furibund que es dissimula vers algú que es detesta i que atrau alhora per raons biològiques, o atàviques i misterioses.

La misèria del poderós esclatant amb tot el seu patetisme; i, com a espectador, hi entres tant que et posaries a plorar de ràbia i d’estupor.

Recursos expressius valents anti-consumidors de crispetes i d'Spiderman 5, que quan van al cinema hi copsen, a tot estirar, la profunditat de la bassa de la foca del Parc de Sant Jordi de Terrassa. 

I amb aquesta misèria i quatre frases breus, d’aquí i d’allà, i amb les cares, i amb els primers plans, i amb el conjunt, i amb el to… ho entens tot, ho sents tot.

Una obra mestra, que si no es veu al cine no és el mateix; feu-me cas, no és el mateix.

.

.

Aquest sol que ara veig

Voldria dir mots que fessin felices a totes les persones. Voldria viure estimant tothom. Voldria que el meu pas per la Terra la deixés una mica millor. Sovint, no puc. Hi ha gent que es pensa que no vull, però en realitat no puc. L'ictus de fa cinc anys em va deixar unes nafres invisibles que hi ha persones que no accepten, perquè em veuen parlar, caminar, raonar... I es pensen que no vull, quan en realitat no puc.

Em fallen les forces, la concentració, de tant en tant el raonament. No puc aixecar massa quilos! No puc sostenir una reunió massa estona. No puc interaccionar quan hi ha crits o nerviosisme. No és que no vulgui o que no m'agradi, és que no puc.

Tot això no es nota, em veuen somriure, parlar, afirmar frases interessants, escriure més o menys bé, moure'm... No perceben el formigueig a la banda dreta del cos, ni el soroll constant que sento, ni totes les ocasions en què haig de parar. És més senzill dubtar del meu món invisible i acusar-me del que sigui que qui m'ataca sent necessitat d'acusar-me. És més fàcil quedar-se amb la versió de qui s'expressa més.

Voldria que, tot allò que faig, servís per millorar la vida, per regalar pau a totes les persones, per arreglar el que està trencat, per ajudar a comprendre a qui li costa saber fer una arrel quadrada com es feien abans, per trobar sentit a l'existència a qui no té mai els pares a casa o a qui té por del futur. Voldria ensenyar a fer cine a qui estimi el cine.

Recordo un temps, quan érem nens, en què tot era més senzill; ara toca caminar per dreceres angostes, i no deixar mai d'agrair aquest privilegi de ser encara que hi hagi boires i amenaci tempesta. Potser el cel s'obrirà, sortirà el sol i ens podrem acabar banyant a la platja. 

Voldria que, arreu del món, algú mirés aquest sol que ara veig, reflectit per tot, i que se sentís tan bé com em sento jo ara.

We'll tak a cup o' kindness yet

 

Quan les paraules que escrivim no són capaces de generar pau en qui les llegeix, millor cantar.

Aquesta interpretació em va acostar a una bona gent d'Irlanda a qui vaig conèixer anys després, i no és anglès, sinó l'intent de fer servir un dialecte preciós del nord de les illes.

Espero poder continuar cantant. No sempre es canta perquè s'està content; de vegades es canta per a estar content; i acostuma a funcionar.

Marroc (XXV). Moments de connexió.

De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content.

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane.

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja.

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi ha unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen representar el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants.

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns cinc quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, gairebé en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot a l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils).

El llogarret es diu “Talate”, i té totes les cases d’adob; la major part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen.

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan…

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. 

Kelaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble no gaire gran, és el nucli urbà més pròxim a Talate. A Keelat M’Gouna hi ha l’empresa ARA ROSE, que és una cooperativa agrícola especialitzada en la producció i processament dels productes de les roses. El poble té parcs, bancs, i comerços relativament moderns. És una taca d’una certa verdor enmig d’una extensió mig desèrtica.

Talate, en canvi, és molt precari i molt sec. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final.

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut fins aquí, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. 

Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens observen fixament. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. 

Després, trobem dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Veiem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda.

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, ben bé a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim de tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'endinsar-me en el poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc.

Ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”.

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure.

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós que tenen tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure.

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

El poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba, i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica.

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat.

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts, i ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella.

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.  

Un recital memorable!

 

Al 2019, vaig organitzar un recital de poesia al Marquet de les Roques. Qui volia, podia llegir un poema en català, o cantar-lo. Ho vam limitar a l'alumnat de l'institut, i vam demanar els permisos a la persona que en aquell moment feia de vigilant al Marquet. El Marquet no es podia visitar, perquè no estava en condicions. Va ser una vetllada entranyable i jo em vaig decidir per Màrius Torres.

El recital se'm va acudir el 12 d'octubre de 2017 en una visita familiar al Marquet.

Crec que és de les experiències més boniques que he muntat com a professor.

Marroc (XXIV). Ait Ben Haddou.

El nucli antic d’Ait Ben Haddou s’alça com un poble fet de cases de terra cap al damunt d’un turó sec i argilós, a l’altra banda d’un riu d’aigua vinosa, amb un cabal petit, però prou important com per mullar-te els camals dels pantalons, i força ample. La població actualment no viu a l’antic nucli, sinó a la riba del riu per on passa la carretera i que té els edificis més nous.

Avui, dels cinquanta o seixanta habitatges que té el poble vell, només un està habitat. La resta es conserven com a peces de museu que ens recorden un passat no gaire llunyà on la gent feia tota la seva vida. El guia que ens explica aquesta història va ser un nen que va arribar a anar a escola a l’antic Ait Ben Haddou, i que recorda el dia de la construcció del pont. Als mesos de la pluja, el cabal del riu augmentava fins a una alçada de tres metres, i el pont els permetia tornar a casa després de les classes.

Travessem el riu vigilant on posem els peus, i ens acostem a aquesta mena de pesebre gegantí on totes les parets són fetes d’adob, i que s’enfila fins al capdamunt d’un turó erm. Entrem en un taller de pintura tradicional, on un artista ens explica les seves tècniques. Dibuixa amb tres colors. Per aconseguir el blau, fa servir indi; pel groc, safrà; per l’ocre, te. D’entrada, quan pinta amb el te, no es veu res, com si fos tinta invisible. Però llavors acosta la làmina al foc i apareix la forma dels turons secs, pintats d’ocre; el te es manifesta. Em recorda al suc de llimona de quan era petit: escrivíem lletres invisibles, que acabaven apareixent quan s’apropaven a la flama.

Mentre ens explica tot això, la calor puja als seus límits superiors; atordeix. I a l’últim ja no t’interessa ni el te, ni el safrà, ni tan sols la pintura. Només penses a trobar una ombra i no perdre el barret, el mocador, o el que sigui que portis al cap. Hi ha qui fa un glop d’aigua freda, que pel contrast amb la calor, i amb el que hagi pogut menjar, li produeix una reacció intestinal devastadora. Cal buscar amb urgència un WC en aquest decorat ardent i secallós; i el trobem, però és una tassa sense cadena, i un senyor amb el cap embolicat en un torban, i una túnica que el protegeix del sol, ens ven per l’equivalent a dos euros un cubell d’aigua ple fins a dalt que cal abocar amb força dins del WC perquè la brutícia desaparegui no se sap ben bé cap a on; segurament cap a una cisterna subterrània.

El nom de Ait ben Haddou, literalment significa: “la tribu dels fills de Haddou”, en amazic. El noi que ens fa de guia ens explica que al Marroc, gairebé la totalitat de la població parlen amazic, no pas àrab. Molta gent li diu idioma “berber” en comptes d’amazic; però ells prefereixen “amazic”, perquè “amazic” ve de “lliure” en la seva significació, mentre que “berber” ve de barbar, que vol dir estranger.

El guia ens parla de la ruta de la sal. Ait Ben Haddou va ser un punt de parada clau a la històrica ruta de la sal per a les caravanes comercials que unien l’Àfrica subsahariana amb Marràqueix. En aquest punt de descans, s’intercanviaven mercaderies amb sal. Les mercaderies acostumaven a ser or, marfil, argent, i, en el pitjor dels casos, esclaus… que s’intercanviaven per sal i per altres productes locals. A les èpoques en què els frigorífics no s’havien inventat, la sal representava la tecnologia punta per conservar l’aliment en un estat que permetés el seu consum, per aquest motiu, era tan fonamental, que va adquirir el caràcter de moneda de canvi. El mot “salari” ve de la paraula “sal”, perquè en algun moment als treballadors se’ls va pagar amb sal.

Ait Ben Haddou ha estat declarat patrimoni mundial per la UNESCO des de 1987, i ha servit de localització per a moltes pel·lícules, entre les quals destaquen: “Sodoma i Gomorra”, “Gladiator”, “Indiana Jones i la III croada”, “Lawrence d’Aràbia”, “La joia del Nil”, “La mòmia”, “L’última temptació de Crist”, “Jesús de Nazareth”, algunes de James Bond. En total, més de cinquanta pel·lícules. El nostre guia ens confessa amb satisfacció que ell mateix va fer de figurant a moltes d’aquestes pel·lícules. Ens concreta que surt al capítol deu de la temporada tres de “Joc de Trons”.

Tornem a la part més moderna d’Ait Ben Haddou, i entrem en un restaurant a dinar. Escollim un menú de catorze euros, i amb l’increment pel servei, ens acaba costant seixanta-tres euros (tots quatre). Donem dos euros de propina. El menjar és bo i abundós: tagine de pollastre i una amanida.

Coincidim, a la taula, amb alguns dels nostres companys de viatge: una parella de Portugal, una altra de València; són tots molt joves, si fa no fa, de l’edat dels nostres fills, amb la qual cosa la Merche i jo semblem els pares d’una família nombrosa.

A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

L'enveja i l'estimació de Déu.

La persona que enveja, difícilment pot ser feliç; i estimar se li fa feixuc. La sort dels altres es converteix en la seva maledicció. Els altres la perden com a amiga; encara que ella dissimula. Perquè la majoria dels qui envegen, ho amaguen; saben que aquest desequilibri embruta la seva imatge. 

De vegades, estan tan atacats, que no poden evitar que se'ls noti. I qui és envejat es queda sense alè, s'arriba a sentir culpable de la seva sort, o del seu triomf, que sovint no arriba a causa de la sort, sinó de l'esforç; o en tot cas de la sort i de l'esforç, si una de les dues coses falla, no hi ha triomf.

Descobrir una persona envejosa deixa una sensació de tristesa molt gran a dins; saps que no podràs celebrar les teves alegries amb ella; arribes a pensar que no t'estima. Com et pot estimar si allò que tens de bo li fa mal? De vegades el mateix instint fa que no arribi ni a veure conscientment que allò que tens és bo, i ho considera fruit de les teves males arts.

L'enveja neix de la incapacitat de la persona d'adonar-se de les seves sorts. Si un sap descobrir tot allò de bo que ha rebut, no li fa cap mal que una altra persona tingui també regals de part de l'existència. La tristesa o ràbia per la sort dels altres és un indicador del fet que un pateix ceguesa vers els propis dons i la pròpia sort.

Canviant de tema, avui, mirant el mar, he recordat la sensació que es té quan t'adones que Déu t'estima, que ets admirat per ell, que et valora més del que tu fas amb tu mateix. I he cregut que aquesta sensació és certa. 

I m'he adonat que quan he viscut amb aquesta convicció he sigut sempre més feliç; se'n va la foscor que sovint m'ataca. 

Després li he dit a Déu el de sempre: "Em costa creure que m'estimes si en algun lloc del món algú està violant una criatura, i tu no fas res". No m'ha solucionat la incògnita, però he tornat a sentir que m'estimava, i he sentit també que tinc dret a dir-li el que sempre li dic, i que a ell la sinceritat no li molesta. 

A mi, m'incomoda una mica que no em respongui a aquest dubte i que es limiti a repetir que m'estima; que m'estima, a mi, que estima a les criatures que són violades... i, el que em descol·loca més, que estima els qui... No ho escric perquè em descol·loca massa, i suposo que entenc el que vol dir, però aquesta afirmació no m'ajuda a entendre res.

Alguns ho arreglen d'una manera molt fàcil: Déu no et respon, perquè no existeix. Problema mig resolt. Dic mig resolt, perquè el problema de debò no és pas si Déu existeix o no; el problema de debò és que hi ha criatures violades (i tots els altres mals que simbolitza aquest mal horrorós). Ho sents, Déu? L'important no és si les persones creuen en tu o no, l'important és que les persones s'estimin; però no sé per què t'ho dic, si tu penses el mateix diguin el que diguin les religions. 

El que passa és que jo no puc "no creure"; és una raresa que tinc. L'existència de Déu se'm presenta com una evidència; no em pregunteu per què; no ho sé. No puc seguir cap religió, perquè trobo errors en totes; no veig la necessitat de seguir una institució que m'obliga a creure una cosa concreta o una altra, i que diu que si no m'ho crec estic pecant. 

Llavors com que no puc "no creure", li continuo preguntant a Déu per què si diu que m'estima tant, en molts llocs del món estan violant criatures. Em mira amb tristor i no diu res. Espereu... Ara veig que diu alguna cosa... diu que no perdi l'esperança. No és gaire el que em diu; o és molt, no ho sé. Intentaré fer-li cas. Però li continuaré preguntant el mateix fins que no em doni una resposta clara. 

Te recuerdo Amanda

 

Ahir, mirat fredament, va ser una data de derrota: la desfeta catalana del 1714, la caiguda de les Torres Bessones amb la mort directa de milers de persones, i indirecta de desenes de milers (les guerres posteriors que se'n van derivar); i també el cop d'estat de Pinochet i els anys de la dictadura a Xile, amb la mort d'Allende, i de tantes persones, entre elles Victor Jara.

Per això penjo aquí aquesta cançó, que vaig gravar fa uns set anys a la Casa de Colònies de Pou del Glaç.

Els dies que vindran, continuaré amb el llibre del viatge al Marroc, però no podré fer-ho tan seguit com a l'estiu. Ara treballo; i jo treballo molt i molt, dedico moltes hores a preparar les meves classes i a pensar en els meus alumnes; com ajudar-los millor, com parlar-los, com motivar-los, com destruir la seva tristesa, com desfer la seva violència en alguns casos. Aquesta feina també m'ajuda a desfer la meva foscor, els pensaments dels quals he escrit alguna vegada i contra els quals lluito constantment.

Te recuerdo Amanda...

Marroc (XXIII) Travessant l'Atlas

Escolto els comentaris d’algú de l’autobús mentre parla per telèfon amb la seva mare, que està a Espanya: “Saps l’únic que he menjat jo aquí, oi? Pizza! Només he menjat pizza!”. 

Entenc el seu neguit. Algú que no suporti les espècies, la manipulació gens higiènica dels aliments crus o cuinats, la gastronomia intensa, diferent… ho pot arribar a passar molt malament; no s’ha de jutjar, perquè cadascú és com és, i no sempre es pot evitar. Però és indubtable que la capacitat d’immergir-te allà on vas és un privilegi. Menjar, roba, costums, rituals… Si podem anar més enllà dels nostres límits i provar maneres diferents de viure, de sentir, de relacionar-nos… Sortir de la zona de comoditat; provar el que no diríem mai que provaríem, sempre que no faci mal a ningú ni a nosaltres mateixos, significa fondre’ns amb la intensitat de la vida; estem canviant el rol de visitants pel d’habitants.

Pensant en tota aquesta gent que aquí al Marroc es passa la vida intentant vendre el que sigui a tots els racons possibles, fins i tot enmig del no-res, lluny de qualsevol nucli urbà, m’adono de l’instint de negoci que trobem arreu aquí al Marroc, i per necessitat, perquè no en queda una altra. És un negoci ínfim, pobre, esforçat, patidor… que amb insistència arreplega pocs diners, i que busca purament la supervivència. 

En tota relació professional marroquina, i d’una manera gens dissimulada, els diners són el més desitjat i el que sembla que costa més d’aconseguir. L’ànima de les relacions interpersonals amb desconeguts al Marroc, especialment amb els turistes, és l’intercanvi d’un servei o d’un producte a canvi de diners. 

A Europa, fem el mateix, busquem el negoci, i fem veure, d’una manera més sofisticada i distant, que el que ens mou és el sentit de la nostra feina, el servei que ofereix a la societat, el prestigi que atorga; la lliguem a la perfecció, al luxe, a l’exigència, a la qualitat… El que es mostra per captivar és la feina, encara que, d’una manera aparentment elegant, cerquem àvidament el capital sense cap mena d’escrúpol.

Arreu, els humans som tots iguals, amb diferents estils. El que és cert, però, és que uns passen més gana que altres; i que uns reben molt poc a canvi de molta suor; i d’altres, molt més a canvi d’una tasca menys sacrificada.

Això que passa al Marroc amb les vendes és un indicador de la necessitat que hi ha. Quanta gana cal passar per caminar fins a una corba de la carretera N9, i oferir als turistes, només amb el cos i una bossa penjada a l'esquena (no pas en una parada muntada) un mineral de colors, o un entrepà, per l’equivalent a un euro i mig? Quants entrepans necessita vendre el comerciant per sobreviure? Si valen un euro i mig cadascun, n’ha d’elaborar i vendre’n deu per obtenir quinze euros; i d’aquests quinze euros cal descomptar el cost dels productes.

Al Marroc hi ha moltes abelles. He après a estimar les abelles i ja no em fan por. Pel tros de carretera on passem ara, ben a prop de la cuneta, hi ha moltes caixes cúbiques de colors clars que contenen bresques d’abelles. 

Em fixo en un rètol que indica l’altitud sobre el nivell del mar: 2260 metres.

Travessem Aguelmouss, que té les cases del tot cúbiques, amb sostres plans. Les façanes són del color granat fosc, com la terra i la pedra de la muntanya. La mesquita del poble és d’un blanc esgrogueït, en altres pobles les mesquites són més ataronjades.

A Ighrem N’ougdal, ens trobem un dels molts controls policials que hi ha per les carreteres del Marroc.

Passem un llogarret que es diu Imskerne i la carretera comença a seguir la llera d’un riuet que té l’aigua d’un color argilós, intens, molt viu.

Ben aviat passem per Amerzgane, a on tot té color d’argila; veiem unes roques roges que han rodat des del cim dels turons. Als jardins d’algunes cases, s’hi veuen petites agrupacions d’oliveres al costat d’algunes palmeres i xiprers; roig de la terra, i glauc de les fulles. Els habitatges no tenen alçada i semblen afaiçonats a mà; del mateix fang. Probablement són d’adob.

A Tadoudla, s’hi veuen algunes cases ruïnoses, i a dalt d’un turó, el nom gegantí del poble talment com a Hollywood.

A Timedline, veig alguna casa que en el seu jardí hi té plantats productes agrícoles; també blat de moro.

Finalment arriben a Ait Ben Haddou

Per molts anys!

 

Avui fa anys, i tinc la sort de compartir la vida amb algú que ha il·luminat els meus moments foscos, i que m'ha donat forces sempre per continuar endavant; fins i tot quan semblava impossible fer-ho.

Espero que l'estrella continuï escampant la seva llum per sempre.

Per molts anys!

Marroc (XXII). Els efectes de la calor a la meva ment, i la carretera que s'enfila cap a l'Atlas.

Poc abans del sopar que he descrit al capítol anterior, l’estat de la meva ment no era l'habitual; la calor m’ha descontrolat, i m’he sentit atacat per una mena de febre en què percebia perills a tots els racons; podria definir-lo com un TOC, un pensament intrusiu. Ara, vist amb fredor, m’adono de l’absurd de les idees que em venien al cap, i que en el moment en què se’m presentaven semblaven del tot lògiques. Val a dir que, des que fa cinc anys vaig patir l’ictus, el mateix fenomen m’ha succeït diverses vegades; la calor i l’esgotament l’incrementen. 

Salvant les distàncies, no deixa de ser una alteració transitòria mental, i crec que no ha de ser estigmatitzador reconèixer-ho. De trastorns mentals, n’hi ha molts i de moltes menes, petits i grossos, i qui més qui menys a la vida, sense saber-ho, en algun moment en pateix algun. El meu estat alterat és lleu, sobretot perquè me n’adono. 

Si soc capaç de ser conscient que no tot el que m’espanta té una base objectiva, puc rebutjar els meus propis pensaments intrusius, i convertir-me en un agosarat que no es creu la manipulació del seu propi cervell, i que li planta cara. 

Fins ara, aquesta estratègia m’ha funcionat. Em dic: “D’això no en faig cas, que és el meu cap, el TOC, o com se’n vulgui dir…”, i deixo de preocupar-me sense poder evitar una certa sensació d’irresponsabilitat; però és l’única manera en què aquest problema es pot frenar.

I potser perquè em trobava en aquest estat, m’he oblidat d’escriure que abans del sopar a la plaça Djena el Fna, hem estat en un rooftop molt interessant, a no gaire distància del que vam visitar l’altre dia; de fet, des del rooftop d’avui, veiem el terrat on vam estar l’altre dia. Ha estat en aquest rooftop que la calor ha atacat la meva ment i on he estat una mica més silenciós del normal per no incomodar la meva família. Em ve al cap ara mateix algun capellà de la meva adolescència que en aquestes situacions em diria que els pensaments que em superen són influències diabòliques per robar-me la pau. Podria ser una altra manera d’explicar-ho, però jo m’inclino més per la calor i els efectes secundaris de l’ictus, que de sort, són ben pocs i estan controlats.

I ara, quan escric això, som ja al matí, i deixem el Riad Lakhdar, per pujar en un microbús que ens du a fer una excursió de tres dies per l’interior del Marroc i pel desert. Estem travessant Marràqueix per a recollir en diferents riads la resta de passatgers que ens acompanyaran. I en aquest tour per la ciutat, observem les diferències entre els barris.

La recollida, la fem força de pressa, i acabem sent disset persones dins del vehicle. Ara mateix, ja ens estem allunyant de la ciutat. En aquest viatge al desert, ens fan de guies dues persones: una noia de vint-i-cinc anys, que es diu Mariam i que porta un hijab; ella serà qui ens parlarà en espanyol; i el conductor, que es diu Raheb, i que traduirà a l’anglès tot el que la Mariam ens expliqui, especialment per aquells passatgers que no entenen l’espanyol.

La carretera comença a enfilar-se per uns turons força secs. Alguns arbres escadussers apareixen per aquí i per allà: oliveres, eucaliptus… De vegades formen petits bosquets molt poc densos. Travessem pobles amb cases de forma cúbica, d’una planta o dues; algunes semblen a mig fer. El color del terreny és d’un groc saur, a voltes roig. La carretera continua ascendint; són els primers contraforts de l’Atlas. Això ho estic escrivint ara mateix mentre passo per Douar Egmire.

Fem cinc quilòmetres més i parem al Bar Complexe Mandar, que té una terrassa exterior molt bonica, amb vistes de 360° sobre la Vall d’Aït Barka. Ens hi estem uns trenta minuts i continuem el trajecte. El color de la terra es va enfosquint, ara té un to grana marronós. Entrem en una zona de coníferes de bosc més espès, amb el tronc més vertical. També hi ha algun bosquet d’alzines, que s’alternen amb xiprers o pins.

Dotze quilòmetres enllà del bar, i en una corba de la carretera que sembla un port de muntanya, ens desviem per un trencall, i parem a fer fotografies. Els vorals són prou amples per permetre a diversos venedors de records d’oferir els seus productes: fòssils (alguns de trilobits), figuretes, aliments de tota mena… Els comerciants ens criden perquè ens decidim. La gent es fa fotos amb el paisatge de l’Atlas de fons; alguns pics s’acosten als quatre mil metres, i la carretera supera els dos mil. De sota el precipici que penja de la corba de la carretera, veiem el riu Oued Tichka serpentejant entre el paisatge sec.

Tornem a pujar al microbús i continuem el trajecte.

Marroc (XXI). Sopar i comunió.

Després de l'aventura al barri jueu, anem a sopar a la plaça Djena el Fna; ens fonem amb la bullícia, ens deixem seduir pels qui intenten que ens asseguem a la seva guingueta, gaudim del caos, ens rendim a la bogeria humana.

Acabem asseguts en una taula al bell mig de la plaça; és allargada i compartim espai amb una família marroquina molt i molt tradicional; ho deduïm per la indumentària de tots ells i elles, el maquillatge de la cara, els colors ataronjats, rosats, blau cel de la roba, dels mocadors. Escollim els plats que més ens entren pels ulls mentre escoltem una barreja de sons única: les pregàries sonant pels altaveus, una barreja de melodies tradicionals de la bonior de músics que toquen en diferents racons, ritmes, crits, rialles, llengües indesxifrables, crides als vianants perquè comprin, "La Lluna la pruna", rialles... 

El menjar és exquisit i no ens costa gaire. La senyora que ens acompanya a la taula sorprenentment acosta el seu vas a la meva dona, que estava aixecant en aquell moment l'ampolla d'aigua freda. La meva dona també se sorprèn, però li emplena el vas. Són els matisos meravellosos de les diferències culturals. Nosaltres, occidentals, inconscients de venir d'una peixera individualista i apressada, on tothom va a la seva i no mira gaire als costats, interpretem que a la taula hi ha dues famílies, dues economies, dues propietats. Inconscientment, assenyalem el que és nostre i que és d'ells; no els demanem el d'ells, i ens sorprèn que ens demanin el que sentim nostre. La família que ens acompanya només veu una taula, i gent al voltant d'un menjar, i mirant l'aigua freda, veuen l'aigua de la taula, i consideren natural demanar-te aigua, com considerarien natural que nosaltres els demanéssim a ells aigua si ho haguéssim fet. Acompanya la petició amb un somriure, i la Merche li ofereix l'aigua amb un altre somriure. Són aquests moments els que més valoro d'aquest viatge; els punts de connexió, la trobada entre mons diferents, cada un sense pensar-hi gaire sent el seu món com el normal, la peixera correcta; però ens trobem i descobrim tots els matisos espontanis de les diferències; i en les diferències ens enriquim, aprenem, obrim la ment, entenem que el nostre món no és el món estàndard, que hi ha molts mons, i que tots són normals dins la seva peixera; i si en algun moment els compartim, ens fem intensament més rics. D'aquí a poc descriure un altre d'aquests punts de connexió; espero sortir-me'n.

Marroc (XX). El noi eixerit del barri jueu!

Després de la migdiada fem cap al barri jueu. Ens plantem davant del Palau de la Bahia, al costat de la Mellah, l'antic barri jueu, que és on volem anar. 

I tot d'un plegat apareix. És jove i bru. Gesticula, ens afalaga, ens informa gentilment que el museu, avui, ja ha tancat, però que, demà mateix, ell ens esperarà allà per a portar-nos fins a la mateixa porta del museu. Entenem que s'ofereix com a guia a canvi de diners, i li diem que demà no hi serem, perquè marxarem de viatge cap al desert, però que quan tornem, d'aquí a tres dies, sens dubte vindrem a demanar-li els seus serveis. 

Caminem uns tres-cents metres en direcció a la Mellah, i quan estem a punt d'endinsar-nos en els seus carrers, torna a aparèixer; el mateix xicot. Ens assenyala una casa de colors clars i ens explica que viu allà. Li preguntem si aquí comença el barri jueu i fa que sí. I s'ofereix per ensenyar-nos-lo. Ens diu que és el seu barri, i sembla molt content d'obrir-nos les portes del seu món. Li preguntem tímidament quan ens costarà que ens l'ensenyi i fa una expressió com d'ofès. Diu que no vol res, que ens el mostra perquè ell viu allà. Camina tan àgil que costa seguir-lo, i ens va assenyalant edificis i carrers. Parla un anglès fluid. 

Li preguntem si el barri és segur, perquè ens han dit que potser és un dels racons de Marràqueix on cal anar amb compte. Ens diu que si anem amb ell, no ens passarà res, perquè ell coneix tothom. I, de fet, va saludant la gent, i la gent el coneix. De vegades els carrers es fan estrets i foscos, i un no pot evitar pensar si realment ens podem refiar d'un noi que acabem de conèixer i que ens tracta com si fóssim els seus amics. En aquest moment, ens diu que, en aquest barri, hi viuen en pau, jueus, cristians i musulmans, i que és un barri tranquil; intento escriure tot això mentre caminem. Ara ens assenyala tres cases derruïdes pel terratrèmol de fa tres anys; realment, gairebé no en queda res. 

Arribem a la casa de l'antic rabí, i ens explica que ja no hi queden jueus, que fa uns anys van tenir problemes amb els musulmans i que van marxar tots. Aleshores penso en el que ens ha dit fa uns minuts sobre la pau entre jueus, musulmans i cristians, i no ho acabo d'entendre.

Després de donar-nos un munt d'explicacions mentre va saludant gent coneguda, s'acomiada, i, com si no tingués importància i ho recordés en aquell mateix moment, ens diu: "Ah! Una última cosa... De segur que no sabeu què és això!" i apunta amb el dit una mena de pilota d'aspecte semblant al suro, de la grandària d'un puny, coberta d'uns pics, com grans. La bola és en un sac, a la parada d'un herbolari, que té moltes herbes i espècies al carrer i una botiga interior amb aparadors de fusta i vidre, força clàssica. El disseny em recorda al de les antigues farmàcies jueves.  Ens explica que la bola granulada és lavanda i que serveix per espantar els mosquits. N'agafa un amb la mà, ens l'ofereix per olorar; després es fa com l'afectat, ja que s'adona que està tocant el gènere d'un venedor sense haver-li demanat permís. Fa gestos exagerats, emfatitza unes disculpes, i pregunta al venedor si ens pot ensenyar les diferents herbes. El venedor fa que sí, amb expressió de seguretat, i el nostre noi continua la seva arenga sobre herbes, espècies, i productes diversos: te brut, que proporciona molts beneficis, com per exemple facilitar la digestió, la relaxació, la depuració o els refredats; el gessamí, que es fa servir per les seves propietats calmants, antiespasmòdiques, analgèsiques, antiinflamatòries, astringents i aromàtiques, i del qual s'aprofiten sobretot les flors (en infusió, te o oli); el mesc, que és un estimulant potent i tònic, i que es fa servir en casos de pèrdua de coneixement, coma, accident cerebrovascular o estats d'estupor; a més, promou la circulació sanguínia, alleuja dolors aguts i inflamacions, i que també és un revitalitzant sexual i general; l'argila blanca, per la cara; l'aigua de roses per a la cura de la pell i com a preparació aromàtica.

En aquest punt, el venedor de la botiga li agafa el relleu, i el noi se'ns acomiada. Ens sentim cofois de tota aquesta demostració altruista de saviesa natural. El venedor, amb barba i vestit a la manera tradicional, ens fa entrar a la botiga i ens parla del Ras el Hanout, les famoses trenta-cinc espècies barrejades, i ens adverteix que mai no en trobarem dues d'iguals, que cada família prepara el seu Ras el Hanout particular. La major part de les vegades, el Ras el Hanout es fa servir per condimentar carns, tagins i fins i tot el cous-cous. Ens ensenya també el comí, que pot servir per cuinar o per combatre els gasos o les digestions pesades, i els cristalls d'eucaliptus per esnifar, que ja havíem conegut a Essaouira. 

Després de totes les explicacions, ens sentim tan bé, que comencem a demanar-li de comprar diferents espècies, i ell ens posa en diferents bosses de plàstics quantitats excessives de cadascuna. Mentre ens omple les bosses, entra dins la botiga un noi jove amb una tassa de te per cadascú. Ens sentim tractats com prínceps. D'on ha sortit aquest noi? Qui li ha dit que ens oferís te?

L'eufòria s'acaba quan ens informa del que li devem per les espècies: cinc-cents vuitanta dírhams; és a dir, l'equivalent a cinquanta-vuit euros. Ens quedem muts, i acceptem la situació amb cara de pòquer. Tanta amabilitat i tanta coincidència tenien un petit truc. Tenim espècies per mesos! Sempre que ens ho deixin passar per la frontera! 

Mitja part.

Descansem un dia de la narració del viatge al Marroc; ara que, si fa no fa, estem a la meitat del relat. Sembla que vagi passar fa molts mesos i, no obstant això, fa avui just un més, és a dir, el sis d'agost, hi acabàvem d'arribar. La percepció del temps és molt subjectiva, de fet, com la percepció de tot.

El trauma ens mou a viure subjectivament un malestar que no és compartit i sovint no entès. La definició de trauma ve a ser això, aquell sofriment tan intens que ens condiciona el futur. El futur d'un mateix es veu retallat a causa de la por i a cops de la paranoia. El sofriment antic es viu com una amenaça que qui pateix el trauma recrea per tot. L'opinió que el sofriment ens construeix és manifestament exagerada; tot depèn de com vagi, no som omnipotents, no ho podem tot. El sofriment ens pot destruir. Sempre es parla de les persones que després d'una experiència traumàtica s'han fet més fortes, han après a valorar l'essencial; i sense dubte hi són, i el seu reforçament és real. Però també hi ha les persones que, sense culpa, no han tornat a ser les mateixes. L'estrès posttraumàtic posterior a les guerres, les neurosis, i tota mena de trastorns, també existeixen, i convé saber-ho; convé que aquestes persones ho sàpiguen per no afegir una culpa absurda al dolor que ja tenen i del qual no saben sortir.

Potser el primer pas per superar el trauma és acceptar que existeix, acceptar que no serà comprès per tothom, i acceptar que encara que no ens ho sembli tenim la clau per desactivar-lo. Entendre que desfer-lo beneficia els qui estimem; de vegades, desfer-lo els salva la vida i, per tant, guanyar-li la partida pot significar un triomf similar a guanyar una guerra. Una guerra que no és només per nosaltres, sinó per als qui estimem. I que existeixi el trauma no fa culpable qui el pateix; i perdre batalles no vol dir perdre la guerra. La munició que el destrueix són els somnis i l'amor. Somniem un futur brillant per tots aquells que hagin de rebre els nostres serveis, per tots aquells que formin part de la nostra existència. Que els nostres mots els alliberin de les seves cadenes, de les seves pors, de l'immobilisme al qual el moment present els té atrapats per l'agulló del trauma, de la dissociació, de la fugida, de l'estupor. Superar els nostres traumes personals és necessari per ajudar els qui ens envolten a superar els seus. La solució és més a la visió que a l'esforç. L'esforç no té sentit si no veu res. L'esforç pot enquistar el sofriment, el que cal és "veure-hi". I moltes vegades caldrà un professional, algú que t'ajudi a mirar bé.

Per "veure-hi" cal amor i paraula. No em refereixo només a rebre amor, sinó a donar-lo. No parlo d'amor sentimental o sensibler, sinó d'amor real, ferm com una pedra i lluminós com una estrella, que no fa servir miralls sinó finestres, que no arreplega sinó que regala i deixa marxar. Amor que cerca no guanyar res més que el mateix amor.

Marroc (XIX). Les lleis.

Ajagut a la fresca de l’habitació, després d’una dutxa sota la claror dels vidres de colors del bany, repasso la conversa familiar que vam tenir ahir al rooftop, mentre s’amagava el sol. En aquesta conversa vam repassar les lleis del Marroc que tenen a veure amb els drets civils.

Al Marroc, hi ha pena de mort per alguns crims molt concrets: assassinat premeditat i amb acarnissament, segrest amb resultat de mort, tortura amb resultat de mort, crims contra l’estat… Tot i que la pena capital existeix, les sentències no s’apliquen des de 1993.

L’homosexualitat es castiga amb penes de fins a sis anys de presó; i el nudisme amb fortes multes i detencions. Les relacions sexuals fora del matrimoni també es penalitzen amb presó.

La societat del Marroc, per tant, no té reconeguts molts drets civils essencials; i en molts casos, són perseguits. La penalització de l’homosexualitat, per exemple, afavoreix l’assetjament social als homosexuals; els maltractaments, el rebuig i les agressions, a les persones homosexuals, no es poden denunciar, ja que la persona que denunciés ser agredida per estimar algú del seu mateix sexe seria detinguda immediatament; això converteix les persones homosexuals en proscrites, perseguides pels intolerants, i perseguides per la legalitat.

La indumentària tradicional i la pressió social i religiosa condemnen les dones a assumir un rol del qual difícilment pot fugir. La religió, com a model referencial de la legislació de l’estat, hi té molt a veure; tot i que actualment, amb els canvis legislatius del 2004, la força de la imposició recau en les tradicions socials, en la pressió familiar, en els costums i els lligams humans.

Després parlem de llibertat i seguretat; de vegades, per sentir-nos segurs, deixem de ser lliures. Això és així dins d’uns límits. La recerca de la sensació de llibertat no ens ha d’arrossegar al menyspreu de la vida o de la mateixa llibertat. Probablement, podem ser més lliures del que som, podem viure amb menys por; però no podem caure en l’error d’actuar incorrectament per ser més lliures, altrament li estaríem manllevant la llibertat a algú altre, o posaríem en perill la nostra llibertat i la felicitat de persones innocents. Viure sense cap mena de por és perillós; tot i que és més perillós viure amb una por crònica a tot allò que té un risc; perquè tot té un risc.

Parlem també de cultura, llibertat i herències culturals. I em ve al cap la cara d’espant que un antic conegut va posar quan li vaig explicar que jo ja no tenia la fe dels meus pares; em va dir que havia traït la meva cultura. Li vaig respondre que de vegades hem de renegar de l’herència cultural si la descobrim incompatible amb la dignitat humana, amb la llibertat o amb la veritat; que ni jo ni ningú havia de ser esclau del que ha rebut, sinó senyor.

Per ser lliure de debò, qualsevol ésser humà ha de reconèixer els errors de la seva cultura, la que ha heretat i en la qual ha estat educat, i corregir-los. I ho ha de fer en nom de la llibertat i del respecte a la llibertat de pensament, la qual es deriva de la dignitat humana. En aquest sentit, cada infant que neix, neix buit de cultura, i esdevé una oportunitat perquè la humanitat torni a començar, conservant el que és bo i eliminant sense contemplacions el que s’evidencia fals, fruit d’un biaix contrari a la naturalesa essencial humana, a l’amor o a la veritat.

Són les 17:00 i em menjo uns dàtils al pati del Riad Lakhtar mentre la Martina es maquilla bo i lluint la seva camisola de dormir marroquí a la seva habitació, que és aquí mateix al costat del pati. El Marc s’està posant una samarreta del Girona. La Merche intenta passar per AirDrop algunes fotos del meu mòbil al seu. Amb tant de canvi de temperatura, em sento una mica marejat, i el dolç dels dàtils m’ajuda a sentir-me millor.

 

Marroc (XVIII). Slawi food, tombes saadíes, sortidors...

9-8-2026

A les 9 del matí, pugem al rooftop del Riad Lakhtar, perquè ens han dit que serveixen l’esmorzar allà dalt. 

El terrat és ampli, amb el forat al mig a on es veuen les balconades de les diferents habitacions, i a baix de tot una font. Hi ha tendals per protegir-se del sol, amb sofàs i taules baixes.

En un racó del terrat, hi ha una piscina de plàstic en forma de quadrat de tres metres de costat i vuitanta centímetres de profunditat. És plena d’aigua, i vull creure que qui l’hagi posada s’ha assegurat que la terrassa pot suportar l’immens pes del líquid; 7,2 metres cúbics d’aigua pesen 7,2 tones. Moltes terrasses al món s’han ensorrat per culpa d’aquestes bromes. De fet, fixant-m’hi bé, observo al sòl de la terrassa unes esquerdes que algú ha tapat amb ciment.

Ens asseiem al voltant d’una de les taules, i de moment no veiem ningú. És estrany, perquè ens havien dit que l’hora de l’esmorzar començava a les 8:30.

Des d’on estic assegut, veig, pel forat del mig, una dona que em fa gestos amb la mà. Em sento una mica descol·locat, perquè no sé qui és aquesta dona ni comprenc les seves intencions. El meu fill em treu de dubtes explicant-me que és la persona que serveix els esmorzars, i que ens crida per anar a buscar-lo al pis de baix.
Hi anem, i veiem la dona deixant dues safates grosses damunt d’una taula metàl·lica en un espai que podria ser un rebost o cuina; just al costat, hi veiem dos llits on la dona s’ajeu quan no treballa.
Amb certa dificultat, pugem les safates al rooftop.

L’esmorzar és més modest que a Essaouira. El trobem excessivament dolç: melmelada, mantega, pa, cafè, sucre, baghrirs… El tast dels aliments ens fa sentir que la seva elaboració no és gaire recent.
Esmorzem amb calma. La calor comença a créixer.

Tornem a l’habitació a preparar-nos, i al televisor tafanejo els diferents canals que s’hi veuen. Em quedo enganxat en un de l'Aràbia Saudí, que retransmet en directe (les vint-i-quatre hores del dia) les caminades dels peregrins que visiten la Meca. Les persones, vestides amb indumentàries de colors clars, la majoria blanques i molt elegants, es mouen donant voltes entorn de la Kaaba, una mena d’estructura immensa, recoberta per una tela negra, que es diu Kiswa, i que està situada al pati central de la Gran Mesquita de la Meca. En un dels angles de la Kaaba, per dins i amagada sota la Kiswa, hi ha la Pedra Negra que tot bon musulmà ha de visitar un cop a la vida. 

La Pedra Negra és una relíquia sagrada incrustada a la cantonada oriental de la Kaaba, que segons la tradició islàmica, va ser lliurada per l’arcàngel Gabriel a Abraham. La ciència intueix que deu ser un meteorit. Els fidels han de caminar, girant al voltant de la Kaaba, fins a fer set voltes en sentit contrari a les agulles del rellotge, i intentar tocar o saludar la pedra negra.

Havent esmorzat, sortim al carrer; el sol ja és com la radiació d’un microones, i nosaltres com el menjar cuinat el dia anterior i llest per ser reescalfat; em sento com un ou ferrat. 

Ens dirigim cap a les anomenades “Tombes Saadíes”. 

De camí fins allà, visitem un mercat menys turístic que el soc. Observem les parades atapeïdes de verdures de colors intensos, el peix, la carn, la gent amunt i avall.

Arribem a les Tombes Saadíes i ens sobta el preu de l’entrada: 10 euros. Ens estem malacostumant. Tot és tan econòmic que davant d’un preu similar al d’alguns museus europeus ens sorprenem.

Les tombes estan situades al nord de la Casba, al costat de la paret de la Mesquita de Moulay. Van ser construïdes a finals del segle XVI, i descobertes al segle XX, fa uns cent nou anys. Els serveis de Belles Arts del país les van restaurar. 

Al conjunt de les tombes, hi ha dos mausoleus. El més important té tres sales. La central té dotze columnes de marbre blanc de Carrara i una volta de fusta de cedre. Aquí està enterrat Ahmad Al-Mansur i alguns dels seus successors. No s’ha de confondre amb l’Almansor que va fer campanya militar a la Península Ibèrica el terror del qual encara és present a Espanya en algunes manifestacions poètiques i musicals tradicionals. També s’hi troben, menys luxoses, les tombes dels seus servents i treballadors.

Després de la visita, continuem sentint que el preu és excessiu; el complex és molt petit, i de seguida està vist, però una visita històrica, sempre amb respecte, no fa cap mal ni sap gens de greu. La immensa xardor que cau influeix alhora de no valorar l’espai com es mereix.

Iniciem el retorn cap al centre de Marràqueix, on tenim idea de dinar, i per combatre una mica la calor, que ens aclapara i ens fa estar més susceptibles i tensos, ens introduïm, com si fóssim infants entremaliats, dessota els raigs dels sortidors del Parc de la Koutoubia. No preguntem si està permès o no; és una qüestió de supervivència. Fins i tot em quedo descalç sense por dels possibles fongs; els fongs, per força, han de ser morts amb aquesta calor.

L’aigua ens mulla i ens remulla. Ens fem unes quantes fotografies i continuem el nostre trajecte.

Ens acostem fins a un establiment en el qual s'hi pot dinar per l’equivalent a 1,5 euros, i a on la nit passada no vam aconseguir d’apropar-nos de tanta gent com hi havia. El negoci es diu “Slawi Food”, que és el nom de la mena d’entrepà, dúrum o sandwitch, que ofereixen a peu de carrer, ben a prop de la plaça Djema-el-Fna. Porta pollastre trinxat, ceba i pebre vermell; i es cuina fregit, tot junt, a la planxa; i tot seguit, es cobreix amb formatge fos. Un cop fregit, s’introdueix en un pa rodó i fresc, com si fos un pa de pita. S’hi pot afegir salsa Harissa si no es té por del picant. És realment deliciós, i en el nostre cas hi afegeixen a més una mena de salsitxes de color vermell, probablement de pollastre. 

Al carrer, hi ha la planxa on es cuina, i ens ofereixen la possibilitat d’entrar a menjar-nos l'slawi a l’edifici de l’establiment, que està darrere de la parada del carrer. Com que a la planta baixa no hi ha lloc, pugem per una escala de caragol al pis superior. L’escala de caragol és molt estreta, i el pis superior només té una finestra amb reixes, sento una mica de claustrofòbia tal com em va passar ja en un lloc similar d'Essaouira. Procuro no pensar gaire, perquè l’experiència és recomanable. 

El lloc on mengem no té cap mena de luxe; la mateixa paraula “luxe” seria un bon acudit per aquest espai, amb les parets enrajolades com si fos un bany, i uns petits tamborets per a asseure’ns. Des de la finestra reixada, es pot contemplar la bullícia del carrer, la vida de la ciutat. Fa tanta calor que ni tan sols pensem en la calor. Un ventilador molt vell i bastant brut (regalant-nos un aire força calent i el brunz d’un borinot) fa que la xafogor no sigui tan insuportable. El menjar és deliciós. Per beure, comprem un parell d’aigües fredes, de litre i mig, per l’equivalent a seixanta cèntims cadascuna.

Sortim de l’establiment, i en una altra botiga de ben a prop, completem l’àpat amb una pasta àrab; la meva duia pistatxo.

I ara és el moment de descansar i refrescar-nos una mica al Riad Lakhtar.