Quan descriure la vida es considera fer campanya electoral

Hi ha gent que diu que faig campanya electoral quan escric; no saben de què parlen. És l'exercici de viure una campanya electoral? Ho és, descriure la vida que observo? Del relat que vaig publicar dos posts enrere, per exemple, n'hi ha que asseveren que és propaganda en contra d'un partit polític, i això em fa gràcia, perquè és un relat basat en la vida real; és la descripció d'un fet verídic, amb algun element novel·lat. Si els fets verídics fan quedar malament determinada formació, en té la culpa qui els descriu? Si la realitat de la vida evidencia una mancança humana, on és la propaganda? On és la política? 

La vida de les persones no és política; ni el seu sofriment, ni el seu desemparament, ni la seva solitud... Parlar de la seva vida, del seu patiment, del seu desemparament, de la seva solitud... no és parlar de política. Quan algú desitja l'expulsió del país d'algú altre només perquè ha nascut en una altra terra, perquè no té papers, perquè li crea desconfiança o mala consciència... Pot exigir que ningú protesti, que ningú ho descrigui, que ningú ho relati? Pot acusar de fer campanya electoral a qui ho intenta convertir en literatura?

Una altra persona m'ha insinuat que exagero quan dic que la senyora Sílvia Orriols vol fer fora els immigrants il·legals. Bé... Jo em limito a llegir el que diu:

"Els immigrants il·legals no es moren, no, abans de cobrar l'ajuda..., els nostres avis, sí."

"Qui hagi entrat de forma il·legal, ha de ser expulsat"

I el que fa:

El partit de Sílvia Orriols, ara al govern municipal, ja ha començat a posar en marxa les seves mesures. Segons informen des del compte oficial del consistori, «aquest matí la Policia Local ha localitzat una persona dormint a la zona de Devesa del Pla. L’home, d’origen marroquí, ha manifestat que es troba en situació irregular». Segons l’ajuntament, els agents «han contactat amb el Cos Nacional de Policia, que un cop fetes les comprovacions, se l’han endut per obrir-li un expedient d’expulsió»L’ajuntament en mans de la formació ultradretana catalana acompanya la informació d’una foto de l’immigrant estès a la gespa. (Públicació al diari digital d'informació dels Pirineus "La Valira" el  19 de juliol de 2023)

Per tant, no crec que en el meu relat, el de fa dos posts, hagi fet ciència-ficció, ni política ficció, ni distopia, ni que hagi manipulat els fets, sobretot tenint en compte que, canviant algunes localitzacions i algunes descripcions, és un fet de la vida real.

És política? Cadascú pot anomenar a les meves paraules com li abelleixi; és una descripció d'un menyspreu real, d'un sofriment real, d'una ceguesa real... Una persona influïda per una ideologia determinada maltracta un ésser humà. Digueu-li com vulgueu.

Algunes vegades, defensar la il·legalitat és un exercici d'amor a la humanitat.

.

.

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

El miracle

 

El Musa frega les taules, intentant no mirar la mar. El sol cau abrusador com si pretengués esclafar tot ésser vivent. Sota la coberta de canyes de la guingueta, encara s'hi està força bé. Millor que al caiuc, millor que a Abuja, millor que sense esperança.

“Xicot, què fas? Una cervesa amb llimona no és una estrella amb un tros de pell de llimona surant a dins, tros d’ase!” li diu, des de darrere, un panotxa de cent quilos amb els ulls petits i la cara molt vermella. El Musa no l’entén, però pel to sap que les coses no van bé. El Pol deixa la safata que duia a l’altra banda del parc de taules de bambú i s’hi acosta.

“Disculpi, és que és nou...”.

El panotxa torça la boca. “I és el meu problema, que sigui nou? Hòstia, jo vull una cervesa amb llimona, cony! Que cada dia els agafeu més rucs!”

El Pol li pren la gerra al panotxa i camina de pressa cap a la barra. Fa un senyal al Musa perquè s’hi acosti.

“Mira… Una cervesa amb llimona és una cervesa amb una mica de fanta de llimona, i ja està! Tu tranquil! Ja ho aniràs agafant.”

El Musa l’observa amb els ulls molt oberts; quan té por, se li veuen molt grans, i ara té por. Si perd la feina, no podrà deixar el carrer, i haurà de continuar dormint rere el pàrquing del Molí. Qualsevol dia, la policia de Canet el trobarà, o, encara pitjor, el del tatuatge a la cara, que quasi el mata quan se li va acudir de jeure en un banc de l’estació. Aquesta feina miraculosa és la seva porta a la vida; quan cobri el primer sou, buscarà una habitació i deixarà de ser el que és ara. El miracle és la feina i el miracle és el Pol.

“Va, Musa, Anima’t! Que jo quan vaig començar, vaig tirar l’ensaladilla sobre un client" fa el Pol. El Musa, això, ho ha entès, i riu de gust. Quan riu, se li’n van una mica les penes.

El Pol també està content d’haver trobat aquesta feina ara fa dos estius; l’amo gairebé mai no hi és, però ell ja es veu capaç de dirigir-ho tot sol. Dos cursos d’infermeria aprovats; dos estius entre Canet i Sant Pol.

“Collons! Que esteu exprimint les llimones?” crida, el panotxa.

El Musa li porta la cervesa amb llimona i fa un esforç per somriure-li.

“Ja us queda poc, ja…” li diu el client amb un somriure fatxenda. “D’aquí a poquet, la Sílvia us farà crec, crec…” afegeix, amb una veu falsament endolcida, i acaba rient tot sol i fent un rot.

“Trossos de merda amb potes, maltractadors de dones, sabeu què és la prioritat nacional?”

La fingida dolçor de la veu del panotxa fa que el Musa no deixi de somriure, perquè no entén ni un borrall del que diu. Va fent que sí amb el cap i pronunciant un “Gràcies!”, il·lusionat, convençut que el client li està agraint la feina.

Quan el panotxa se’n va, el Musa s’acosta al Pol.

“Gràcies! Musa agraït! Tu ensenyar! Musa aprèn!”

El Pol somriu amb un punt de tristor, i continua netejant les taules que es buiden.

***

Relativitzar les pròpies posicions i les dels altres

Potser el que més molesta d'una persona, o una de les actituds que més molesten, és la convicció que l'única interpretació possible dels fets és la d'ella; les altres són errors, mals punts de vista, indicis de mala fe, senyals de favoritismes, de privilegis potser. Una persona que creu en l'error i en l'encert com a posicions inamovibles cau en una mena de maniqueisme que de vegades resulta sorprenent.

La democràcia no ha de ser necessàriament votar-ho tot; de vegades, per una raó purament operativa, la democràcia és votar un equip, un projecte, un govern, i deixar-lo governar amb totes les conseqüències. Si no ho fa bé, o no segueix allò que va prometre quan va ser votat, tocarà acomiadar-lo, o fins i tot en alguns casos denunciar-lo; però és aquest govern el qui ha de governar, el qui ha de prendre decisions, aquestes decisions no es poden votar contínuament perquè quan això succeeix la direcció d'una iniciativa de govern no té rumb. Proveu de jugar a escacs en equip i decidiu cada jugada per votació; si us enfronteu a una única persona coherent i mínimament formada, perdreu. 

Això és el que no accepten determinades persones que votarien fins i tot si canviem la sala de reunions o continuem on som. És cert que Suïssa funciona una mica així; els referèndums són el pa de cada dia; però Suïssa és Suïssa i no tot va tan bé com volen fer creure. Suïssa és un lloc on vaig sentir de seguida ganes marxar, i no podria dir-vos per què, però no tinc ganes de tornar-hi. La gent és estranya, riu poc, et mira de cua d'ull, i tots i totes tenen vocació de policia; els fas por perquè ets estranger; els fas por si no ets ros; els fas por si fas alguna cosa que se surt del normal; els fas por si fas massa soroll; els fas por si ho trobes tot massa car. Hi pot haver algú simpàtic, no es pot generalitzar. Vaig trobar una persona amable i simpàtica, i llavors em va explicar que era italiana.

Tornant al tema: la manera com veig les coses és només la manera com veig les coses; qui pensa diferent no és un manipulador per pensar diferent, potser només és sincer, i qui calla no sempre atorga.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

Gabriele Amorth, exorcista. Criteris de credibilitat. Xardor al Maresme vora el mar.

La xardor del Maresme a 20 de juny. Pols africana suspesa a l'atmosfera fan que el sol no dibuixi el seu camí de llum habitual damunt les aigües. És un constant entrar i sortir de la mar. Poca gent a la platja i de karma lluminós. 

Mentre m'identifico amb la natura com un element més del paisatge, llegeixo tot el que la xarxa em diu sobre l'exorcista Gabriele Amorth; aquests dies sento curiositat per la seva figura i la seva activitat. Llegeixo tot un seguit d'entrevistes que li van fer abans de morir, i em fa l'efecte que el Déu que descriu seria molt cruel si realment fos com l'exorcista diu que és; molt cruel, molt agosarat en el mal sentit de la paraula: fer que les seves criatures es juguin l'essència i la felicitat eternes per un combat no sempre depenent de la criatura; un combat que es lliura entre diables, àngels i sants... Em costa més creure que Déu sigui tan tirà com aquest home i les seves experiències diuen que és, que no pas creure'm les mateixes levitacions de persones posseïdes que ell diu que ha vist, amb les fulles d'afaitar materialitzant-se a la boca dels endimoniats. El mag Pop fa coses semblants i no m'he fet deixeble seu. El que ha de definir Déu és la coherència i la bondat, i l'ésser que descriu Gabriele Amorth no em sembla ni coherent ni bo. Potser em falten inputs, però no tinc cap culpa de veure-ho així. Podria ser també que aquest bon home s'hagués cregut massa les paraules que explica que li dirigeixen els posseïts. En cas que realment fossin posseïts, dirien la veritat? No és agosarat creure's tot el que diu un ésser endimoniat, o com a mínim histèric, com si fos dogma de fe?

I sobre el tema de les levitacions, podria dir que em costaria de creure si no hagués conegut una persona escèptica que em va jurar i perjurar que ell n'havia vist una en un professor de ioga hindú; però en tot cas, si succeeix, ha de tenir una explicació física encara que no la coneguem. De fet, si de la matèria del cervell, en brolla la consciència, per què no de la consciència se'n pot afectar la realitat material? Però això no demostra cap divinitat ni cap possessió diabòlica. A parer meu, el criteri de credibilitat de Déu és l'amor i la coherència.

Acabem de prendre el Sol i tornem a casa amb el cos relaxat. Demà hi tornem.

El repte de relatsencatala.cat

Al fòrum de relatsencatala.cat, hi ha uns petits mini concursos d'estar per casa que es diuen reptes, i que han servit perquè molts comencéssim a practicar l'escriptura de ficció, ara ja fa més de vint anys. No hi ha premi, només el plaer d'escriure. De vegades, encara hi participo, i també el meu amic ;-) Percival Ashford!

Ara mateix, hi ha una proposta oberta molt interessant, us hi animeu? 

Aneu amb compte, perquè si guanyeu, us tocarà organitzar el següent repte!

Aquí teniu una drecera a la convocatòria:

QUINS RELATS MÉS BONS AL REPTE CLÀSSIC! Et despulles?

Oh! Quines descripcions

Noies i nois… aquest repte clàssic és fabulós, hi ha uns relats enginyosos, sorprenents, tendres, reveladors… 

Despullar-se pot ser tornar a un estat que ens desperta racons mai descoberts de la memòria genètica, sobretot quan ho fem sense cap mena d’intenció sexual. 

Pot ser una forma de rebel·lia o de protesta. 

Pot ser la recerca de la unió amb Déu i els despreniment de tot com Sant Francesc d’Asís. 

Pot ser una anècdota evangèlica misteriosa i de significat opinable, com la del jove Sant Marc envangelista, futur patró dels naturistes el dia que l’Església catòlica descobreixi els beneficis espirituals de “desaprendre que la nuesa sigui eròtica en si mateixa” i la recomani als entorns adequats i amb un enfocament que no malmeti la dignitat humana. 

Pot ser un acte de bojeria sana… com el de les joves que ens descriu la Montserrat. Fins al 21 de juny! Anar al repte clàssic sobre NUESA, MAR i RELIGIÓ 

 Espero, esperem el mar i jo, Sant Francesc i jo, Sant Marc i jo, la vostra obra! I recordeu:

I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells.

.

.

.

La felicitat com a acte de resistència

 

En una existència on brilla aquest Sol, o a on plou a cops gotes de plata que fan més verd el paisatge, o a on el mar rugeix com un animal salvatge, o a on el camí de llum damunt de l’aigua ens regala granellons de Sol, o a on un infant somriu feliç i tot de cop té sentit, o a on un vas de vi esdevé un robí, o a on la corba inigualable d’un cos un ens assenyala una consciència encara més preciosa… En una existència així no ens podem resignar a no ser feliços. La felicitat és un acte de resistència. L’alegria és un acte de resistència.

La felicitat neix de la pau, però la pau no és el mateix que control, i sovint es confon. La pau no apareix quan tots els perills, riscos, i desgràcies de la vida són impossibles; això s’anomenaria control. El control no produeix la felicitat perquè està condicionat al seu acompliment. La pau s’assoleix quan es manté fins i tot quan els riscos i perills de la vida no estan sotmesos, i fins i tot quan es deslliguen i pretenen enfosquir-nos l’alegria. El pensament estrany del qual de vegades he escrit, la inèrcia incomprensible que tendeix com una llei entròpica a esbotzar-nos una alegria que és íntimament nostra; a la selecció natural li ha funcionat aquesta estratègia per manipular el nostre fer, però nosaltres som molt més que un recipient que conté òvuls o esperma; cada persona humana és una finalitat perquè té consciència, i té el deure de viure la felicitat com un acte de resistència.

Però aquesta alegria no pot persistir en solitari; si no tenim la voluntat de fer que estigui oberta amb l’alegria de les altres persones, es marcirà; i d’aquí neix la necessitat de la noblesa. La felicitat és un art perquè necessita una visió molt especial que depèn de la manera com ens situem a la vida. La pau que repta les desgràcies i que es torna més forta que el destí necessita un cor noble; no n’hi ha prou amb un cor noble, però sense un cor noble s’apaga, s’afebleix, i ningú acaba de comprendre el caràcter absolut de l’expressió que diu que la felicitat ha de ser un acte de resistència; sense la bondat de les intencions, perdem el dret a defensar el nostre tresor. I la bondat de les intencions no és pas la perfecció dels actes i dels pensaments, sinó una realitat molt més senzilla: la voluntat de ser bona gent amb la gent.

La felicitat viu al campament protegit del nostre jo íntim quan els sentinelles dels valors que hem rebut expulsen la desesperança i el nihilisme que pretenen envair-nos. És la nostra manera silenciosa i discreta de ser al món, amb una alegria interior difícil de transmetre perquè no depèn de res d’aquest univers exterior a nosaltres, sinó de la nostra visió; i aquesta visió, com a mínim, necessita la nostra actitud.

Situar l'absolut de la vida a la comunió amb la comunitat

El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat, l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral… cap a la realitat del misteri. 

El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure. 

Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.

Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.

La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.

La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.

.

.

Nit de Sant Joan (en eneadecasílabs, aproximats)

 

Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,

i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,

i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,

escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,

la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.

i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.

I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,

i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.

Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,

la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,

nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,

i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.

Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,

tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,

Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,

i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,

quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,

i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

.

El mestre boig

Entaforada dins d'un vestit d'estamenya negra, es presenta davant del jutge, que la rep amb extrema amabilitat, conscient que coneix tots els secrets de la contrada.
I comença, tota prudent, amb el "Sap què senyor jutge...?"; i parla d'un boig que esvalota els joves; que tot i treballar de professor, no té cotxe i va amunt i avall en bicicleta. I que es banya despullat al riu i tant li fa que se'l mirin. I que quan plou dansa dessota la pluja com un beneit. I que parla amb el gos. I que de nit s'estira a la teulada a mirar el cel, i de vegades s'hi endú un clarinet i toca fins ben entrada la matinada.
El jurista la mira amb benignitat i diu que no n'hi ha per a tant.
Ella s'esvera i exclama que com que no n'hi ha per a tant, que és un immoral i que cal tenir en compte que es dedica a l'educació. I que llença els diners... que ella ho ha vist... que els reparteix a un grapat de pòtols que ves a saber com se'ls gasten. I que unes quantes noies ja han fet la dormideta amb ell.
I el jutge, fent que no amb el cap, va restant importància a les seves paraules.
La dona enxiqueix la mirada, i fa una pausa.
Després, envesteix de nou, afegint que ensenya als nens que això de la propietat privada de la terra és un mal invent de la societat.
El jutge s'incorpora.
I ella li assegura que sí, que un dia va deixar anar que no era correcte que algú tingués tres cases si un altre no en tenia cap.
Ara el jutge agafa la ploma i escriu veloç.
Ella s'anima, i assevera que va predicant que no és just que alguns puguin enriquir-se sens límit.
El jutge xiscla un "prou" que satisfà profundament la dona.
Tot seguit dicta una ordre de recerca i captura contra el mestre per alienació mental i immoralitat pública.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 18 de desembre de 2006)

Ser valents

Dissabte vam anar a la Gala de Cloenda del Festival Internacional de Cinema en Català, en el qual teníem un curt a la selecció oficial, que no ha guanyat. Ooooh! Un altre any serà!

Però ens van agradar molt les paraules de Joel Joan sobre el català i sobre la necessitat de ser valents en tots els aspectes de la vida.

S'acosta la nit de Sant Joan!

 

S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.

La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).

Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.

Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!

Breus apunts sobre cine (sobre "fer cine", no pas sobre pel·lícules)

Avui havíem d'haver anat a Roda de Berà, al Festival Internacional de Cinema en Català, Fic-Cat, a la presentació i estrena del nostre curt "Tots els éssers humans plorem". No hem pogut per temes logístics, que ara no venen al cas; l'any que ve esperem haver creat un producte audiovisual de qualitat capaç de tornar a entrar a la selecció oficial del festival i poder assistir-hi. De fet, hem aconseguit aquesta selecció oficial en cinc ocasions, cinc anys continuats comptant l'actual, i l'any 2022 vam guanyar a la nostra categoria.

Guanyar o perdre, amb tota sinceritat, no és el que més ens motiva, perquè depèn de molts factors no sempre controlables, i perquè la victòria és haver aconseguit la pel·lícula que volíem tal com la volíem, es guanyi o no es guanyi; el que de debò ens agrada és crear una obra cinematogràfica tan bona com sigui possible, i això ho intentem mitjançant uns objectius clars.

El primer d'aquests objectius és la interpretació; potser no l'aconseguim sempre, però ens hi esforcem. Dediquem moltes sessions durant el curs a treballar una "encarnació" creïble, versemblant, autèntica... cadascú del seu personatge. Intentem apartar el "jo" en el moment d'aquesta encarnació, excepte en tot el que es refereix al rebost de les expressions. Intentem que cada actor o actriu busqui dins del seu rebost personal la manera com ell o ella s'enfada, riu, s'avergonyeix, se n'orgulleix, s'espanta, s'entristeix... Aquesta manera és única per a cada persona, i ha de ser expressiva, ha de poder arribar a l'espectador. En aquest "remenar el rebost" hi entra en joc un exercici introspectiu important, que a més fa que ens ho passem molt bé, que les sinergies incrementin el progrés; un progrés que després es podrà aplicar en una bonior de diferents situacions de la vida en les quals es fa necessària una retòrica oral important que a les persones no entrenades se'ls pot fer molt coll amunt.

L'altre objectiu és la imatge. Cerquem una imatge tan semblant com sigui possible a la que tenim al cap. Per aconseguir-ho necessitem una formació adequada en fotografia, en narrativa audiovisual, en il·luminació, en el funcionament tècnic de la càmera. Necessitem també, i curiosament, el domini de la foscor i del que no es veu. Moltes vegades el que fa impactant una escena és el que no es veu, o el que no es veu del tot; i l'ús de la foscor que ressalta molt més el poc que es veu; i tot d'una manera que resulti natural i versemblant. La qualitat de la imatge ha de ser la millor possible. El bitrate ha de ser elevadíssim si volem aspirar a que es vegi en una pantalla gran. Els focus han de ser poderosos, hem de poder afluixar la seva potència perquè ens sobri llum. Si ens falta llum és un drama; hi ha d'haver llum. Si tenim sol, perfecte; si no tenim sol, ens calen els focus més poderosos, i han de ser regulables. Hem de crear el color, sempre que sigui possible, al set, i no confiar aquesta tasca en l'edició; si després a l'edició cal fer-ho, es fa; però mai no quedarà tan bé com en el moment del rodatge.

És fonamental el so. Aquí no hi ha disculpes. El so ha de ser perfecte, i si no ho és, s'ha de repetir l'escena, o posar un altre so a sobre que amagui l'error. En una ocasió vam afegir una finestra a la imatge des d'on es veia ploure, perquè el so de la pluja amagués un excés de "neu" en el so de la gravació. Cal dominar el funcionament de les gravadores de so, dels micròfons sense fils, dels micròfons de perxa; i cal que siguin de qualitat.

Intentem ser creatius amb les localitzacions. Si tenim foscor, si podem aconseguir espais sense llum, ho tenim tot; amb una mica de llum potent i canalitzada, afegida per nosaltres, i amb una ISO baixa, podem decidir allò que l'espectador veu; i una habitació pot ser un camp de blat en una nit sense lluna a on dos protagonistes caminen perduts; i si a més, hi afegim la projecció d'una foguera en una paret posterior, tenim als protagonistes caminant pel camp de blat davant d'una foguera amenaçadora, potser decidida per la inquisició. També podem viatjar, buscar localitzacions, i demanar permisos a les diferents institucions, però si tenim la foscor, tenim tots els espais del món a la nit, o interiors.

Després tenim la tasca del vestuari, l'attrezzo... Té el seu pes pel tema del rigor històric, d'evitar anacronismes.

En el cinema escolar, és habitual veure nens que fan d'adults; per nosaltres aquest costum és insuportable. Per fer d'adults calen adults, ni que siguin dirigits per nens. 

També existeix un corrent que mou a no intervenir gens quan els qui desenvolupen el projecte són nens. Nosaltres pensem que s'ha de combinar tot. És bo que hi hagi curts en els quals estiguin tots sols; però és necessari que prèviament n'hagin fet d'altres en col·laboració amb adults experts per raons d'aprenentatge, igual com un aprenent de metge comença la seva tasca al costat d'un altre metge experimentat que li va explicant els "perquès". I ha de passar un temps abans que el metge aprenent funcioni sol. Treballar amb experts amb objectius creatius elevats i no conformar-se amb productes escolars és la manera com s'extrauen al màxim les capacitats del nen o la nena que comencen. I amb poc temps, després de dos o tres projectes, ja pot llançar-se a treballar autònomament. 

Recordo el consell d'un director d'ESCAC que ens deia: "acostumeu-vos a la frustració, fer cine és aprendre a frustrar-se". És un error. Cal aprendre a no tolerar la frustració i aconseguir la qualitat que volem, la imatge i el so que volem, i al capdavall la història que volem; pensant acabem aconseguim exactament el que volem. I llavors ja és igual guanyar o perdre, sobretot per aquells que som amateurs i que no creem per diners sinó per amor al cine. No ens devem a ningú que ens pagui, i podem experimentar i fer recerca sense por d'assumir cap risc. En aquest sentit, als nens i nenes que comencen a fer cine se'ls ha d'encoratjar no a frustrar-se, sinó a pensar millor per a trobar solucions sorprenents que potser ningú no ha pensat abans i que aconsegueixen el que semblava impossible. Sobretot fent-los veure, que el secret sovint és allò que no es mostra, o allò que no es mostra tot, i que per aquest motiu esdevé més impactant i terrorífic.

Podria escriure moltes més coses sobre cine, però ja continuaré un altre dia.

Per cert, demà anem a la Gala de Cloenda del Fic-Cat, a Roda de Berà!

Passatge a Bermudes

Els avions surten, veloços, amb corrues de passatgers sense equipatge que esgaripen de por, que ploren o que perden els sentits. Ningú no sap on va; el cas és fugir. I sorprèn la diligència dels pilots, de la tripulació, dels treballadors de l'aeroport que podrien buscar-se la vida i oblidar-se de la població. N'hi ha que ja ho han fet.
Els últims raigs del dia tenyeixen de carabassa el núvol espès de la primera detonació, que encara esbossa formes plàstiques al cel de Barcelona. La pols radioactiva cobreix els edificis, el paviment dels carrers, la roba, els cabells. En certa manera tots saben que són moribunds. Cadàvers vivents. Morts que encara caminen. Projectes de difunts que han perdut familiars, amics, possessions, la pàtria... La televisió no funciona. Alguns aconsegueixen de connectar amb cadenes estrangeres que parlen de milions de víctimes. Saben, mercès a aquestes cadenes, que s'acosten més projectils, que qui els llança pretén, sens cap mena de dubte, anihilar qualsevol forma de vida a l'Europa Occidental. La malícia del cervell que fumiga Catalunya, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia... no té límits. Ningú no té clar qui és que vol sotmetre el món lliure. Ningú no es posa d'acord sobre la procedència dels míssils. Milions de morts. Foscor somorta a les dotze del migdia del diumenge dinou d'octubre de dos mil vuit. Simfonia de crits dissonants. La Sagrada família convertida en runa. La catedral, difícil de localitzar. El vuitanta per cent de la població, feta cendra. La mar fregant les façanes de la Gran Via. I enmig d'aquest caos encara hi ha qui té prou fetge per a entrar a les botigues de luxe de la part alta de la diagonal i endur-se abrics de pell, grisosos per les restes de la pols radioactiva.
-Que ens estem morint? -pregunten retòricament els saquejadors -. Ja ens moríem abans que comencés tot! -i per enrevessat que pugui semblar, s'enduen fins els maniquins sense que cap autoritat tingui esma per impedir-los-ho. 

Les oficines de les principals companyies financeres del país romanen desertes: els vidres trencats, pudor de plàstic cremat, flames brandant a més de la meitat de les finestres. Un immens cartell publicitari que oferia crèdits sense demanar explicacions fa un soroll com de plat de bateria percudit pel vent. Al cel, núvols negres estranys que no són de pluja, ascendeixen i davallen com les bombolles d'una gran olla que bull a punt de vessar-se sobre una cuina bruta i enrunada.
-On anem? -la nena sanglota.
-No ho sé, i no ploris. -li tremolen les pupil·les; la veu se li esquerda.
-I el pare? Ja ho sap que marxem?
-És clar que ho sap, reina! -esclata a plorar.
-És veritat que ens morirem, mare?
-Tothom es morirà algun dia, Clara. -diu, recomponent-se.
-Dic ara, mama. Aquest polsim ens farà morir, oi?
-No dona. Això cau de les parets esfondrades de la ciutat. El vent ha aixecat la terra i ens ha cobert a tots amb aquesta porqueria.
Pugen a l'avió. Un oficial amb la cara descomposta crida un fins aquí i empenta un home que pujava les escales rere la Clara. L'home renega mastegant un mot de protesta agut, com l'udol d'un gos, i envesteix contra la porta de l'avió que ja es tanca. S'engeguen els motors. La nau es comença a moure. L'home rodola per la pista. La succió de la turbina l'absorbeix i es converteix en carn trinxada. L'avió salla. El seient prem l'esquena dels passatgers que estranyament no temen un possible accident. S'enlairen. Pressió a les orelles. Aplaudiments tímids de desfogament. La veu del comandant els anuncia que es dirigeixen a Hamilton, capital de Bermudes, i que allà els espera un equip mèdic especialitzat. Més aplaudiments.
La Clara s'adorm recolzada en la seva mare, que contempla per la finestra la immensa extensió de l'Atlàntic i pensa en el Serafí, mort a l'acte. La nena es pensa que és viu, a les muntanyes, a la casa d'Espot. Ella, però, l'ha vist de color blau moradenc, gèlid, amb el tros de vidre clavat a la gola i el bassal de sang dessota el seu cos. S'adorm també.
Es desperta no sap quan, i sent esgarips.
-Les illes no hi són!
-Com és que no hi són?
-No hi són.
Algú diu que no poden aterrar a Bermudes a causa de les inclemències meteorològiques. El cert, però, és que l'avió ha començat a volar en cercles al voltant d'un punt indefinit de l'oceà, i ha corregut el rumor que les illes han desaparegut, que el mar ha pujat o alguna cosa per l'estil. Un home s'aixeca del seient, s'acosta fins a la cabina i copeja la porta exigint explicacions. Després agafa embranzida i trenca el pany.

-Déu dels cels! -exclama, mirant vers la cabina del pilot.
-Què passa? -crida la Rosa, tremolant de cap a peus.
-No hi són! -exclama l'home, tombant-se cap al passatge, blanc i gairebé sense alè. -. La tripulació ha marxat, no hi ha ningú!
L'avió continua donant voltes i voltes al voltant del no-res, mentre la Rosa consola la Clara i li assegura que tot anirà bé, que no ha de perdre l'esperança, que de seguida els vindran a rescatar.

J.S.

(Publicat a relatsencatala l'1 d'octubre de 2008)

Tots els éssers humans plorem

El meu petit equip i jo tornem a tenir un curtmetratge al Festival Internacional de Cinema en Català, a la selecció oficial. I com a tal és a la plataforma 3Cat fins al dia 30 de juny.

El podeu visualitzar al següent enllaç:

https://www.3cat.cat/3cat/tots-els-essers-humans-plorem/video/6406014/

O bé anant a la plataforma de 3Cat i posant al cercador: Fic Cat

Tot i ser, el Fic-Cat, un festival professional, la nostra categoria és el de les persones que no busquen cap benefici econòmic, i que es consideren sempre aprenents i experimentadors. I l'elaboració del producte és per damunt de tot un temps de treball en equip i de gaudi. Val a dir que a l'any 2022 vam guanyar. Aquest curs no crec que guanyem, però no és el primer objectiu del nostre projecte. Penso que la victòria rau al mateix procés i producte que treballem.

Esperem que us agradi!

.

La vida és la mort que fa vacances.

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

"Mal de coraçon" (amb ç)

"Mal de coraçon", de Victoria Szpunberg; dirigida per Andrea Jiménez, i interpretada per Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals a La Villarroel; amb escenografia de Judit Colomer; vestuari, d'Adriana Parra; il·luminació, de Conchita Pons; espai sonor, de Lucas Ariel; moviment, d'Amaya Galeote; direcció de producció, Júlia Molins. És una producció de Companyia Solitària i del Teatre Nacional de Catalunya.

Una expressió descarnada i caòtica de la situació de tres personatges en diferents moments vitals que coincideixen a la barra d’un bar i es deixen endur per les seves boires negres personals i els efectes desinhibidors de l’alcohol. Mística, humor, música, interacció, metateatre, paròdies, caos, expressivitat deslligada… conflueixen en una exploració dels camins més experimentals en els quals el més interior dels intèrprets surt sense avançar per cap autopista o carretera preestablerta. Els minuts finals són apoteòsics i immergeixen el públic en una alegria i una eufòria que s’agraeixen.

En acabat, un argentí de les rodalies de la Villarroel ens va acabar d'arrodonir les bones sensacions.

Les bèsties orinen i excreten per marcar el territori.

 

De tant en tant m’he qüestionat si jo mateix podia ser un llop, però ara ho tinc clar: no ho soc. En canvi, sí que reconec que dins de la societat humana existeixen persones amb mentalitat de llop, i també veig perfectament a qui donarien el seu suport en unes eleccions. 

El que jo desitjo és una societat humana organitzada d’una manera radicalment diferent de la dels llops; i estic convençut que aquesta altra forma de convivència és realment possible.

Els llops són animals profundament territorials. Com altres membres de la família dels cànids, dediquen molt d’esforç a delimitar i defensar el seu espai. L’eina principal que utilitzen és l’orina. Els individus dominants —tant mascles com femelles reproductores— alcen la pota per orinar sobre objectes destacats, mentre que els altres membres de la bandada s’ajupen per deixar la seva marca, reforçant així tant la jerarquia interna com la possessió del territori. També fan servir aquests senyals per identificar reserves de menjar i per reclamar els cadàvers en nom del grup. Les deposicions compleixen una funció similar a l’orina, però amb un caràcter més visual i ostensible.
Totes aquestes marques tenen com a objectiu comunicar als altres llops i a les altres bandades que aquella zona ja està ocupada, i que qualsevol intrús hi hauria d’entrar amb extrema precaució.
Les bandades consolidades gairebé mai accepten desconeguts dins dels seus dominis. 

Vist així, queda evident que els llops també es presenten a les eleccions.

Rosa d'abril, morena de la serra...

Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.

Llegir i escriure

Si no llegim ni escrivim, tenim una altra vida; no diré pas que no sigui una vida, però li falta cos, li falten fonaments, li falta una realitat invisible feta d'una substància sagrada que no té res a veure amb doctrines o asseveracions inqüestionables. Llegir i escriure és viure moltes vegades més; tenir la porta oberta a altres existències que ens fan descansar ni que sigui una estona de la nostra mateixa existència.

Em recordo amb deu anys, penjat d'una hamaca entre dos pins al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt amb un llibre de Tom Sawyer a les mans, i totes les hores per mi; només per mi. Vaig viatjar molt amb aquelles lectures, vaig sentir molt, vaig viure moltes vides, vaig conèixer molta gent que havia mort moltes dècades abans que jo nasqués, i va entrar dins meu una mica de la filosofia de Samuel Langhorne Clemens. El bo de llegir, en contra del que es pensen els censors, és que les filosofies es proposen, no s'imposen, i és la mateixa ment la que discerneix on és l'absurd i on la saviesa. Potser per això els sectaris prohibeixen alguns llibres, perquè saben que el "discerniment" corca les bigues de la seva imposició tramposa. El discerniment és un dels enemics de les cadenes.

Fer que la lectura i l'escriptura formin part de la nostra vida és decidir que el nostre cervell sigui diferent,  fins i tot des del punt de vista físic. I allò que tenim a dins configura sorprenentment el nostre aspecte extern i l'efecte que produïm en els qui ens envolten. Llegir un llibre no significa estar-hi d'acord, pot ser precisament l'esperó que estimula la vacuna contra els possibles errors del llibre, sempre que s'hagi desenvolupat en nosaltres la capacitat del discerniment i la sana actitud escèptica del mètode científic i del mateix seny humà.

Llegir és comunicar-se amb persones d'altres èpoques i d'altres llocs, per aprendre o per dissentir, per gaudir, per construir-nos, per posicionar-nos. Els missatges erronis ens ajuden a reflexionar i a reforçar la nostra capacitat de crítica i d'oposició. Llegir és l'antídot de la societat contra les diferents tiranies que segle rere segle intenten subjugar les persones humanes als interessos particulars d'uns quants.

Els meus primers records (I)

He començat a fer recerca dins de la meva ment, intentant escriure els meus primers records, els més antics que em venen al cap. Potser si faig aquesta pràctica sovint, aniré cada vegada més enrere, i arribaré a recordar successos d'abans de la naixença. El no ja el tinc; provar-ho no costa diners i m'ajuda a anar escrivint vivències que ni recordava que recordava.

1972..........3 anys.............La ràdio de la germana del meu avi sonava molt alegre al pati de la casa del carrer Doctor Ullés, la que tenia rates grosses com conills, que quedaven atrapades a les trampes que la meva àvia i la seva germana els preparaven amb trossos de cansalada:

 “Felicitacion, felicitacion felicitaciones

con el corazon, y de corazon, con los corazones

hoy en la mañana te trajimos flores con las mañanitas

y ahora debes darnos algun agasajo con las nochesitas”

1972.......3 anys..........“Lucecita” novel·la de la ràdio fins a 1974:

https://youtu.be/sg-aWlaCwIY?si=ZjWuP8zgc-YgvYGe

1970.......1 any i mig............Quan m’ensenyaven el meu germà acabat de néixer, a braços, jo era a baix a terra, jo tindria un any i mig i el meu germà, mesos.

1970.......2 anys....................Quan viatjava en autobús fins a La Roda l'any 1970, jo tenia dos anys, potser dos i mig. Recordo l’angoixa del moment. No suportava anar-hi, m’hi van haver de canviar, i el viatge en autocar eren els instants previs al suplici.

1973.......5 anys..........Quan li vaig dir a la mestra, quan jo tenia cinc anys, que em deixés llegir tots els llibres de contes del parvulari, i que la colònia i la brossa tenien una part de l’olor que era semblant.

1971......3 anys...........Quan als 3 o 4 anys em visitava una germana de la meva àvia que havia mort tretze anys abans de néixer jo.

1972.....4 anys............Un malson que tenia diàriament aproximadament a 4 anys en què el meu pare era el director d’una mena de tub metàl·lic molt llarg i amb moltes giragonses i a mi em provocava una angoixa molt gran, fins a un dia en què en el somni vaig aconseguir deslliurar-me d’aquest tub metàl·lic, i al meu pare també. Han passat cinquanta-tres anys i me’n recordo, del somni i la seva recurrència, i de com va desaparèixer.

1972...............4 anys.................Quan tenia quatre anys, hi havia un home a casa de la meva iaia, un conegut; portava una americana grisa i una corbata, i apuntava amb el dit a una imatge de Jesucrist i deia cridant: “Ell! Ell té la culpa de tot!”

1971..............3 anys..................Amb l'Elisa, al 1971, jugàvem a caçadors. Se'm fa difícil pensar quina edat tenia l'Elisa, potser 16 anys, 18? Jo no sabia decidir l'edat de les persones quan en tenia 3. No fa gaire, vaig veure l'Elisa. És curiós, però tot i no haver-la vist des de llavors la vaig reconèixer, i per la manera de mirar-me, diria que ella també em va conèixer.

1972................4 anys.............................Al parvulari Arquímedes, quan no ens portàvem bé, ens havíem de menjar un polvoron amb una cullera de sopa. Almenys, jo ho recordo així.  

1972..............4 anys........................En algun moment, al parvulari, ens vam treure i posar la roba. No recordo si era per les disfresses de carnaval, per vacunacions, o per alguna revisió mèdica... Però me'n recordo, perquè va ser la primera vegada que vaig veure algú nu que no fos jo.

1972...........3 anys................Als mesos de juliol i agost anava cada tarda al Parc de Sant Jordi amb la germana del meu avi i allà caçava capgrossos; o almenys ho intentava.

1972..............3 anys....................Em recordo al balcó del pis carrer Arquímedes, i l’angoixa dins meu, esperant el meu pare de la feina, en veure l’angoixa de la meva mare, perquè no venia el meu pare, revisant els cotxes que passaven, i que no eren el cotxe del meu pare. Sempre he pensat que les angoixes lògiques o il·lògiques dels pares es transmeten als fills. Aprenem a patir per raons sense sentit.

1970...............2 anys..............................El bar de l’Èpic, i la meva mare de mala llet, jo no savia per què, i també em posava de mala llet; el que deia abans, les emocions que es transmeten.

.

.

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.