No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser
creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de
vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta
capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un
atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les
seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no
serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no
se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la
sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però
el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han
deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat
pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb
un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la
realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir
de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol
dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels
casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I
les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser
la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la
nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels
qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies
de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer
totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som
i del que estem dissenyats per fer.
