(Això serà la narració d'un temps breu de la infantesa i prometo ser sincer en tot el que es refereix als sentiments. Prometo no posar noms reals, no ser literalment fidel a tots els fets, no inventar res, però posar de vegades esdeveniments que van passar mesos després dins del breu temps d'aquest petit viatge. Ningú que pugui llegir això i identificar-se no ha de patir; no assenyalaré a ningú, canviaré noms, detalls secundaris, perquè ningú es pugui sentir malament. Ho aniré fent per capítols, ara a l'estiu que tinc més temps.)
Vam aterrar i tot era sec. Jo tenia deu anys. Érem al mes de desembre de 1978. L’experiència em semblava ben bé com si m’endinsés en una de les pel·lícules en blanc i negre que en aquella època emetien sovint als dos únics canals de televisió que existien a la meva terra. Esperava trobar-m’hi el Ben Hur, o potser el Lawrence d’Aràbia, o a Jesucrist predicant damunt d’un turó cobert d’Oliveres. Feia poc que havia vist "Éxodo", i m’imaginava una nena rossa, jueva, fugint de l’Alemanya nazi, enmig d’un camí ignot, de fat dubtós; un camí que havia de dur-la a un país nou i a un futur inquietant. Potser en aquell viatge l’arribaria a conèixer. Potser s’enamoraria de mi i algun dia ens casaríem. Potser arribaríem a viure en un kibbutz.
Val a dir que en aquell moment Israel no tenia la imatge funesta que avui tots tenim al cap, ni sabíem res del context geopolític; si més no, jo, que només tenia deu anys. I cal especificar també que les imaginacions d’un nen de deu anys poden semblar carrinclones; de fet, jo les elaborava en secret, perquè jo em veia com el John Wayne, l’Alan Ladd, o el Gary Cooper; jo era un mascle guerrer i tot allò que feia referència als sentiments ho havia de viure d’amagat per evitar les burles dels meus companys, que eren petits grans monstres miserables, suposo que com la majoria dels nens en aquell moment. Avui, però, quaranta-set anys després, m’identifico amb el "jo" que trenava totes aquelles imaginacions romàntiques, nobles, il·lusionants de les quals llavors m’avergonyia. De gran, he intentat que els meus fills no s’avergonyeixin mai de somniar, d’esperar, de desitjar, de crear… diguin el que diguin els seus amics i amigues, i que potser en algun cas, especialment en el cas de tots aquells que no respectin la diversitat, el que pertoca és abandonar certes amistats; aquelles que no toleren que siguis diferent.
Els nens, llavors, tal com us deia, érem espills dels cowboys americans: intolerants, violents, malparidets, insensibles… Potser tan sols ho fèiem veure. En el meu cas, ho feia veure; la duresa només era simulació. Com deu haver afectat a la meva manera de ser el fet de viure la infantesa ocultant el que sentia? Algun dia ho sabrem tot i ho rellegirem amb sentit de l'humor.
.
(Continuo un altre dia, que això dóna per molt, i ja m'he cansat)
