(Relat de ficció)
Les nenes de la meva edat duien pantalons curts de texà, amb les
butxaques que sortien pel baix i les cames plenes de rascades
d’haver-se enfilat als arbres. Jo les mirava amb una barreja
d’enveja i de timidesa.
La mare sempre m’havia fet posar
faldilles i vestits. No recordo haver tingut mai ni un sol pantaló.
La roba no era, per a mi, només roba; era un destí imposat. La
indumentària em feia diferent; el tacte del lli o del tergal, les
costures, la sensació de fragilitat, el segell de l’estètica de
la meva mare, la raresa imposada. Quan corria, el teixit s’aixecava
i sentia com si tothom em mirés. Quan m’asseia a terra, el genoll
quedava sempre massa a la vista, massa exposat. Jo no volia que em
miressin, però alhora no podia evitar pensar que ho feien. Tal com
ho sento ho escric.
Recordo els matins de diumenge, a
casa, quan la mare obria l’armari i triava per mi. Els seus dits
passaven per les perxes; una a una, com si fos un ritual. Sempre
escollia el mateix: estampats florals, colors suaus, formes que ella
deia que em feien "bonica". I jo, davant del mirall, no em
veia bonica. Em veia disfressada. Una disfressa que m’allunyava
dels altres nens, una barrera invisible.
Hi havia un dolor
subtil en tot plegat. No era el dolor d’una ordre cruenta, sinó el
d’un detall constant, repetit, impossible d’esquivar. Recordo
haver-li dit un dia, molt fluix, que volia uns pantalons. Ella em va
mirar com si hagués dit una absurditat. Em va respondre amb un
somriure cansat: “Les nenes, amb vestits, són més fines.”
Aquella frase em va pesar com una condemna. Com si jo hagués de ser
fina, com si jo hagués de ser el reflex d’alguna cosa que no havia
triat.
I, tanmateix, en aquell dolor hi havia una estranya
bellesa. Quan caminava pel càmping amb els vestits que ella m’havia
posat, sentia la tela moure’s amb el vent; la volatilitat que em
tensionava també em feia sentir especial; la incomodita i l’eufòria
es barrejaven en una simbiosi que no em sé explicar. Hi havia una
elegància involuntària en tot allò, com si portés a sobre un
secret antic, un secret que em diferenciava.
Però tot
plegat era també una gàbia. Una gàbia silenciosa, feta de roba
lleugera que m’impedia ser qui volia ser. Jo veia les altres nenes
enfilar-se a les branques, lliscar pels tobogans metàl·lics amb el
vestit de bany, sense por que la roba els desfés cap diversió. Jo
m’hi acostava, però sempre amb un fre invisible. Sempre amb la
consciència que el vestit podia aixecar-se.
I així vaig
créixer amb la sensació que la meva pell no era meva, que cada pas
que feia podia estar equivocat. La roba que em posaven era com una
veu que deia: “No ets lliure.”
Potser avui encara
perviu en mi aquella nena que se sentia disfressada, atrapada,
incòmoda dins d’un vestit que no havia triat. I la que intuïa una
bellesa estranya en aquella presó de roba. Una bellesa que fa mal,
però que m’atrau tant, i de manera tan estranya, que no la puc
deixar anar.
No comments:
Post a Comment